ENTRE LA DIADA DE SANT JORDI I L’ONZE DE SETEMBRE 2014: ÉREM, SOM I SEREM…!

ATENCIÓ…! VIGILA…! ALERTA…! COMPTE…!

En finalitzar l’article s’hi trobarà una munió d’enllaços, així com unes notes numerades entre claudàtors i dins del text, corresponents a diversos vídeos i textos que acompanyen i il·lustren el contingut de l’escrit i que també s’esbatanen clicant l’enunciat de color blau. A més a més, s’ha incorporat a cada fotografia un vídeo musical, amb intèrprets de J.S.Bach, que s’obre en tant sols clicar-lo…

01 Primavera

J.S.BACH. Tocata en Fa Major-BWV 540. Cameron Carpenter a l’orgue des de l’Òpera de Sydney.

1. LES FESTES PRIMAVERALS A LA NOSTRA TERRA CATALANA

Entre el mes de març i d’abril el món cristià celebra una important commemoració festiva -aquella que supera, fins i tot, la festa del Nadal- i que comença al primer diumenge immediat a la lluna plena de l’equinocci de primavera. És a dir, parlem de la Pasqua Florida, seguida de cinquanta dies de celebració, perllongats en l’anomenada Pasqua Granada [1]. Arriba, doncs, el mes d’abril i la nostra terra catalana se sent honorada per la Diada de Sant Jordi [2] i -uns dies més enllà-, per la solemnitat de Santa Maria de Montserrat [3].

En definitiva, un escenari primaveral amable i alegre guarnit de llegendes pregones, de roses tendres i perfumades, d’acurades edicions de molts llibres, de festa sentida i amiga al carrer, de pelegrinatge esforçat o devot cap a la santa muntanya, de forts enamoraments primaverencs i d’una munió de sentiments nobles d’identitat i pertinença.

02 llenguatge

J.S.BACH. Fuga en D Major-BWV 850. Trio: J.Loussier (piano), B.Dunoyer de Segonzac (contrabaix) i A.Arpino (bateria).

2. LA LLENGUA, EL PRINCIPAL I MÉS IMPORTANT ACTE DE COMUNICACIÓ

Plau-nos, doncs, en aquesta primavera exultant, consignar-hi una reflexió sobre la terra que ens embolcalla i la cultura que s’hi amassa -en l’expressió de la nostra llengua pròpia- amb el desig que la parla catalana s’insereixi més fecundament a les nostres llars i reunions, al carrer i a l’escola, arreu on la conversa i el diàleg hagin d’esdevenir el principal acte ordinari de comunicació.

I tot això, en un moment prou significatiu de ferma voluntat cap a una nova manera d’organitzar-nos i en la que una proposta multilingüe de comunicació ens estimuli a tots a descobrir el valor d’excel•lència que adquireix la mil•lenària llengua catalana -germana, ensems, entre d’altres també de romàniques, i no per sobre de cap de les moltes que es parlen arreu del món- digne d’estimació i facilitadora d’entesa en aquest racó peninsular i germanívol, terra de cruïlla de camins i tradicionalment acollidora [4].

03 rauxa i seny

J.S.BACH. Concert italià. Moviment Presto. Trio: J.Loussier (piano), B.Dunoyer de Segonzac (contrabaix) i A.Arpino (bateria).

3. LA RAUXA I EL SENY EN EL CONEIXEMENT I L’ESTIMACIÓ DE LES LLENGÜES

En un món decididament globalitzat, en parlar de la llengua -com a vehicle dels pensaments i dels sentiments-, el millor instrument essencial de la comunicació humana, plataforma d’enlairament per assumir qualsevol tipus d’aprenentatge- s’ha d’aclarir que, ben afermades les banderes distintives en el cor de cadascú/a, tractant-se de les parles diverses, “quantes més se n’aprenguin i se n’utilitzin, tant de millor”.

Així, doncs, sense renunciar als diversos angles de visió amb què es pot valorar i discutir la relativitat de les coses d’aquest món, no resulta gens menyspreable consignar aquí -en un senzill exercici de cabriola (rauxa) i d’objectivitat (seny)– la referència a una aportació positiva que autors tan distants, temporalment i geogràfica, com Miguel de Cervantes i Mossèn Cinto Verdaguer, han tingut a bé expressar pel que fa al coneixement i a l’estimació de la cultura dels pobles i de la llengua que els hi és pròpia.

                               3.1. EN REFERÈNCIA A MIGUEL DE CERVANTES

04 cervantes

J.S.BACH. Concert en D Major per a Clavicémbalo. III Mov. Allegro. Trio: J.Loussier (piano), B.Dunoyer de Segonzac (contrabaix) i A.Arpino (bateria).

Qui no s’ha aturat mai a reflexionar sobre aquella escena del Capítol VI de la primera part del llibre «El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha»…? Allí Cervantes en salvar de la foguera el llibre «Tirant lo Blanc», no només ens relata el fet, sinó que ens descobreix una autèntica mostra de cultura i de respecte, cap a la llengua catalana, la qual cosa l’honora perfectament. I això sense que aquest autor tingués la capacitat personal de conèixer el català. Però amb el seu reconeixement valora la producció literària de Joanot Martorell, un dels escriptors del Segle d’Or dels Països Catalans.

Fixem-nos-hi:

«El barbero mandó al ama que tomase todos los libros y diese con ellos al corral… y asiendo casi ocho de una vez los arrojó por la ventana. Y por tomar muchos juntos se le cayó uno a los pies del barbero, que él tomó gana de ver de quién era y vió que decía “Historia del famoso caballero Tirante el Blanco”.

-Válgame Dios -dijo el cura dando una gran voz: Dígoos la verdad, señor compadre que, por su estilo, es éste el mejor libro del mundo. Llevadle a casa y leedle, y veréis que es verdad cuanto de él se ha dicho» [5].

O també aquell altre passatge arrancat del Capítol LXXII de l’obra susdita, universalment coneguda, on elogia i honora la Ciutat Comtal amb la visió, que des de Castella se’n podia tenir del Cap i Casal català, aquella Barcelona ja oberta i ben mediterrània:

«… y así me pasé de claro a Barcelona, archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y belleza única» [6].

3.2. EN REFERÈNCIA A JACINT VERDAGUER

05 verdaguer

J.S.BACH. Suite n.3 en D Major – BWV 1068. Gavotte. Trio-Orquestra: J.Loussier (piano), B.Dunoyer de Segonzac (contrabaix) i A.Arpino (bateria).

Mossèn Cinto escriu una obra «d’èpica nacionalista». Efectivament: en el «Canigó» recrea una apoteosi de la terra catalana, dissenya un model de pàtria i, en debatre’s entre l’amarga experiència de la realitat i els desitjos de moments millors, conclou la seva gran producció literària, tot inspirant una estrofa que sintetitza la vivència intensa que avui encara perdura en el cor del poble català:

«El que un segle bastí, l’altre ho aterra, / però resta sempre el monument de Déu; / i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra / el Canigó no tiraran a terra, / no esbrancaran l’altívol Pirineu» [7].

Tanmateix, el poeta de la Renaixença catalana escriu també una obra «d’èpica  universalista». M’he de referir a «L’Atlàntida» la qual, després d’un catastròfic esfondrament geològic, quan retorna la calma de la batzegada, el poeta català s’obre a tots els pobles assignant a les terres hispàniques la missió globalitzadora de reunificar el nou i vell continents. A les darreres estrofes del poema, s’hi descobreix la figura de Colom que parla d’aquesta manera:

«… i et veu a tu, Isabel de Castella, / la reina de les reines que hi ha hagut… / Doneu-me, si us plau, navilis, i a bona hora / los tornaré tot remolcant un nou món» [8].

I encara més. En la inspiració poètica del «Virolai», càntic català per excel•lència, Verdaguer no s’oblida de ningú:

«Dels catalans sempre sereu Princesa, / dels espanyols Estrella d’Orient, / sigueu per al bons pilar de fortalesa, / per als pecadors port de salvament» [9].

06 manos

J.S.BACH. Fuga en G Menor. Cameron Carpenter a l’orgue

4. DOS AUTORS LITERARIS DIFERENTS I EL MARC D’UN RECONEIXEMENT MUTU

Aquests dos  paradigmes tan clars, anteriorment exposats, il•lustren el reconeixement franc i el respecte recíproc de dos autors de diferents cultures vers la pròpia de cadascun d’ells.
Per això que avui -en parlar de multiculturalitat i de multilingüisme- cal situar molt bé les dissemblants i heterogènies parles -anàlogues en alguns aspectes- en el piu just de la balança, per amanyagar-les com un tresor preuat i utilitzar-les exquisidament i profusa, segons hi correspongui…

…ans sempre des del capteniment d’un esperit positiu i obert, incrementant voluntats, reconeixent i celebrant la riquesa amagada en cadascuna de les quals, eixamplant i engrescant la seva difusió, malgrat els dubtes, les oscil•lacions i/o les tensions que acompanyen la història  inevitable dels pobles, a la manera del ritme desigual d’aquella anella de mans juntes que, formant una rotllana -com la sardana-, inspira a Joan Maragall:

«Ja es decanta a l’esquerra i vacil•la, / ja torna altra volta a la dreta dubtant. / I se’n torna i retorna intranquil•la, / com mal orientada l’agulla d’imant» [10].

07 sant jordi

J.S.BACH. Suite n.1 per a violoncel. Preludio. Cameron Carpenter a l’orgue.

5. UNA REFLEXIÓ DEL MOMENT ACTUAL, EN LA DIADA DE SANT JORDI 2014

Aquest intent personal d’aproximació a dues cultures mitjançant el benentès de la llengua de cadascuna, arriba en aquest moment a casa nostra en la Diada de Sant Jordi a un punt -diguem-ne crític- en què el dret a decidir l’esdevenidor del nostre poble català es debat entre la intransigència legalista i la manca de voluntat política d’uns versus el convenciment democràtic, alliberador, pacífic i festiu d’altres.

Per tal de poder copsar el problema en tota la seva dimensió i, ensems amb tota la seva cruesa, només cal obrir els diaris de tota tendència, llegir els seus titulars i, sobretot, escatir els abundosos articles d’opinió que contenen, així com la publicació de molts llibres contraposats; atendre amb curiositat les entrevistes dels mitjans de comunicació dels diferents escenaris muntats; immergir-se en les tertúlies diàries de tota índole; auscultar els criteris exclusivistes i, certament, confrontats del partits polítics; esbrinar el parer desigual de tota la bona gent del carrer, així com parar esment en la veu dels parlamentaris catalans o la dels diputats espanyols [11]. Tot i això, segurament hi falten més debats tècnico-científics per aprofundir tota la temàtica plantejada amb més rigor i fonament de causa.

Tanmateix, ni tan sols en un exercici d’interpretació objectiva d’alguns dels dictàmens del Tribunal Constitucional d’Espanya -es diu que probablement ben contaminat- ha pogut extingir -fins al moment actual- la flama persistent d’una ambició que ve de molt lluny i que avui arriba esperançada  enfront d’un «statu quo» marbrenc i immòbil [12].

Des del tresor preuat de la pluralitat de les llengües, la paraula -i amb ella el diàleg- té tanta força que ningú pot aturar-la. La paraula fa ser i conforma la identitat i ens fa sentir realment d’on som. Degut al llenguatge ho aprenguérem d’infants en el primer mestratge de la llar i després en els diversos grups de convivència escolar, amicals i de companyonia.

Havent arribat a aquest punt hem de dir que Catalunya se sent un poble i s’experimenta com una Nació, tanmateix i malauradament, sense Estat [13].

L’any passat, en aquesta mateixa Diada de Sant Jordi, vaig presentar una síntesi del recorregut en el temps de la nostra Història de Catalunya sota el fil conductor de la singularitat de la seva llengua pròpia i de la seva codificació moderna. I això, gràcies a la intervenció eminent d’en Pompeu Fabra qui, essent un home del món de les ciències -químic i professor d’una escola tècnica- escomet la tasca d’una ordenació gramatical, lexicogràfica i estilística de la llengua catalana mitjançant un sistema coherent, racional, estructurat, científic, normalitzat [14].

Avui voldria ampliar el paisatge i, pel que fa al decurs del temps i pel que fa als seus esdeveniments passats, m’és escaient d’aconsellar:

  • Unes serioses OBRES D’HISTÒRIA de gran amplària i la biografia dels seus autors [15].
  • Alguns dels molts link’s o enllaços que corren per la xarxa d’Internet i, en concret, un ARGUMENTARI a favor i en defensa de Catalunya [16].

Tot plegat, un bon i exhaustiu argumentari de la Nació catalana, ni que sigui només per informar-se, destriar, raonar, debatre i, d’aquesta manera, aproximar-se a l’objectivitat de la història. He escollit pretesament el verb «aproximar-se» perquè totes les troballes o versions dels historiadors sobre els esdeveniments de la humanitat que pauta el temps fugisser, col•locades a la platina del microscopi exegètic, sempre parteixen -es vulgui o no- d’un angle de visió particular que pot distorsionar, amb més o menor grau, la realitat de les coses.

No obstant, de tot el que vinc dient, voldria fer palès un llibre intitulat «Fin de la Nación Catalana» de l’historiador Sanpere i Miquel [17] el qual, després d’un llarg recorregut extens, dens i no de fàcil comprensió, però amb claus decisives per al coneixement de la Guerra de Successió -a la vegada que constitueix un fit en el camp de la ciència històrica a Catalunya-, finalitza concloent la seva obra i en referència al que un historiador va considerar sobre el seu títol:

«… se declara muerta la Nación catalana cuando sus Consejeros entregan la bandera de Santa Eulalia a los soldados de Felipe V. Indudablemente la Nación entra en la agonía en aquel momento, y si no se puede declarar muerta hasta el 16 de enero de 1716 es porque hasta ese día hubo posibilidad de que pudiera ocurrir el milagro profetizado por las beatas barcelonesas. No se hizo el milagro y la Nación murió» [18].

Ara bé, Sanpere refuta, tot seguit, aquesta interpretació d’altri, com dèiem, de cognom Castellví:

«Pero, ¿qué es lo que murió el 16 de enero de 1716? Pues pura y simplemente un ESTADO, un modo de ser político del pueblo catalán, y decimos del pueblo catalán porque un pueblo vive mientras su lengua vive (…), lo que murió fue sólo un ESTADO, una organización política, no un pueblo, y cuáles sean los destinos de ese pueblo en lo futuro, esto lo escribirán en la continuación de los siglos sus historiadores» [19].

Aclarit aquest punt i, amb la intenció d’evitar equívocs, de ben segur que hagués estat molt més adequat intitular el llibre en qüestió d’aquesta manera: «¿Fin de la Nación Catalana?».

Entre el «Fin de la Nación Catalana» i el «¿Fin de la Nación Catalanas’hi ha addicionat uns interrogants que diferencien conceptualment el títol primigeni del que, de cara a l’il•lusionat futur proper, s’ha volgut esmenar. Efectivament: un humus latent, que flueix de baix cap a dalt  -conscienciós, transversal i potent-, fa ressorgir de les cendres els molts anys d’atuïment.

López Burniol [20] relata l’anècdota següent. En una intervenció a un acte celebrat a Madrid sobre la relació Catalunya-Espanya en el 2013, va exposar de cara a una solució la seva tesi en els termes d’una alternativa: «O federalisme o autodeterminació». Comenta que un professor, en acabar l’exposició li va recriminar la idea per considerar la seva intervenció, un «discurs antic». I aquestes en són, sintetitzades, les paraules de rèplica de López Burniol:

«No he utilitzat ni una sola vegada la paraula nació. He dit, això sí, que Catalunya és una comunitat humana amb consciència clara de tenir una personalitat històrica diferenciada i d’una voluntat ferma de projectar aquesta personalitat cap al futur mitjançant el seu autogovern (autogestió dels propis interessos i autocontrol dels propis recursos). Si a això vostè vol anomernar-ho una nació, digui’n així, i si no vol, no ho faci, però la realitat continuarà sent la que és i, al final, s’imposarà. D’altra banda, no he pronunciat ni una sola vegada la paraula sobirania; he vingut a parlar de poder. És a dir, a denunciar que España -aquest tros de terra que va del Pirineu a Tarifa i de Finisterre al Cap de Creus- s’ha articulat des de fa segles com una piràmide el vèrtex de la qual és a Madrid i en què tot el poder polític, resident en aquest vèrtex, ha estat i està sense interrupció en mans d’una casta -renovada per cooptació- que fa segles que roman assentada sobre l’Estat, el qual considera com una propietat privada i com una societat de socors mutus; una casta que esgota el seu propi projecte en l’autosatisfacció dels seus propis interessos, prescindint d’un projecte nacional inclusiu i resistint-se per tots els mitjans a un repartiment nacional del poder polític que exerceix».

Mentrestant, no és pas d’estranyar que es confirmi tot això dit, amb alguns exemples. Només cal realçar els pacífics, però profunds moviments populars haguts en les manifestacions de la Diada de l’11 de Setembre dels anys 2010 [21], així com  també en el 2012 a Barcelona [22] i en d’altres indrets de Catalunya, per adonar-se’n del vigor, de la força i de l’engrescament de la gent del poble vers la consecució entusiasta i fervent d’una NACIÓ-ESTAT [23].

El dia 11 de setembre de 2013 una bona part de la població catalana va ajuntar les seves mans, de nord a sud del país, tot fent històrica una «Via Catalana» que ha quedat consignada, per al gaudi dels qui en participaren i per a la posteritat, en una giga-foto [24]. Una gran manifestació democràtica, efusiva i festiva de persones lliures que es perceben sentimentalment pobladors d’una NACIÓ en aquesta terra del signe astrològic d’Escorpí, amb el benentès que històricament així queda categòricament demostrat des de l’aiguavés científic, malgrat que alguns -per raons espúries i d’altra índole- s’escarrassen en no considerar-ho així des de l’estret i reductor vessant polític.

Enguany, l’ANC ha programat una multitudinària «V» (votar-voluntat-victòria) que des del cel així es plasmarà, omplint -des de la Plaça de les Glòries Catalanes- l’Avinguda Diagonal i la Gran Via enllà… [25], un  document històric i viu com en serà, camí cap a la tendència per assolir un ESTAT. Tothom qui en participi d’aquest moviment català, de forma virtual o presencialment, possibilitarà que, en un moment o altra o més d’hora que més tard, s’aconsegueixi plenament el deure que aquest poble té amb les generacions passades i les que conformaran el futur.

Vet ací un paràgraf de José Ortega y Gasset [26] en la seva obra «España invertebrada» [27], escrit a l’any 1922 i prou punyent en relació al mal profund dels governants d’Espanya, com a responsables de la seva invertebració:

«De 1580 hasta el día, cuanto en España acontece es decadencia y desintegración. (…) Primero se desprenden los Países Bajos y el Milanesado; luego Nápoles; al principio del siglo XIX se separan las grandes provincias ultramarinas, y a fines de él, las colonias menores de América y Extremo Oriente. En 1900 el cuerpo español ha vuelto a su nativa desnudez peninsular. ¿Termina con esto la desintegración? Será casualidad pero el desprendimiento de las últimas posesiones ultramarinas parece ser la señal para la dispersión intrapeninsular».

Segons el parer de López Burniol, i centrant-nos en els fets que actualment s’estan vivint a Catalunya, detecta dues causes -com dues cares de la mateixa moneda- de l’efecte dinàmic secessionista, tot suggerint el possible tractament:

  • La causa primera, s’orienta cap a l’absència permanent d’un projecte nacional espanyol que sigui veritablement integrador i eficient.
  • La segona causa té a veure amb el poder. Els qui de debó podrien pilotar el canvi o, almenys no impedir-lo, continuen fidels al lema «Abans morta que de tots».

Així doncs, en aquest moment històric i transcendental que vivim, a l’hora de posar punt i final a aquesta reflexió en una nova Diada de Sant Jordi, el recurs al «silenci» pot esdevenir com el més preuat valor perquè en aquest hi pugui ressonar vertaderament totes les abundoses i multilingües paraules que ens diem amb l’objectiu de conèixer-nos, entendre’ns, comprendre’ns i estimar-nos. Si això no és possible -i sembla que hi ha moltes paraules actualment ensordides i encallades- [28] serà de precís donar curs a la voluntat decidida i democràtica d’una molt bona part del poble català per aconseguir i guanyar-se una NACIÓ-ESTAT amb l’eslògan del sant i senyal pregon i persistent que maldi en fer realitat, contra tota desesperança, allò que «ÉREM, SOM I SEREM…» [29].

sant jordi 2

 

 

ENTRE LA DIADA DE SANT JORDI I L’ONZE DE SETEMBRE DE 2014…

11setembre

A tres mesos d’interval temporal a la Diada de Sant Jordi, en aquest mes de juliol, l’Assemblea Nacional Catalana («Ara és l’hora. Units per un País nou») i Òmnium Cultural («Votar és normal en un País normal») han preparat i han posat a l’abast públic ja una aplicació informàtica per tal de poder adherir-se i omplir una «V» a Barcelona (des de la Gran Via de les Corts Catalanes i de l’Avinguda Diagonal fins a la confluència de la Plaça de les Glòries Catalanes). Una magna manifestació de persones prevista per al proper Onze de Setembre d’aquest 2014, com a símbol i referent de (V)otar, (V)ia, (V)oluntat i (V)ictòria [30] .

I encara més. En atenció a l’efervescència i a la cascada de continguts que, pel que fa al procés sobiranista s’aspergeixen arreu (articles de diferent índole, comentaris, debats, opinions, tertúlies, llibres, declaracions, estudis, conferències i qualsevol altra mena de hipòtesis…), em plau consignar en aquest final del meu escrit -a través de l’aplicació informàtica pdf- un reguitzell de reflexions al redós del tema que ens ocupa, fruit de consideracions espigolades d’aquí i d’allí, en la mesura que s’esveixen els dies dels fulls del calendari.

Només cal pulsar el número de la citació perquè s’obri la plana que amaga -diguem-ho així-, els títols i la seva matèria, objecte de les especulacions…[31] .

   NOTES CORRESPONENTS A LA NUMERACIÓ ENTRE CLAUDÀTORS DEL TEXT

08 llibre i video

“A LEIPZIG, 24 HORES AMB J.S. BACH”. Intèrprets: Bobby McFerrin, J.Loussier i Trio, King’Singers, J.Stivin, Collegium Quodlibet, G.Brass, Quintessence Saxophone Quintet, Turtle Island String Quartet… (Duració 2 hores)

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]
MARAGALL, Joan. La Sardana. Video il·lustratiu.
MARAGALL, Joan. La Sardana. Lletra, música i ball.

[11]

[12]

[13]

[14]

[15]

[16]

  • Isabel de Castella segons els llibres de text espanyols.
  • Felip IV: Catalunya és una Nació, el nom de l’Estat és el Principat de Catalunya i el comte de Barcelona el seu sobirà.
  • «Llenguatge català», «Romanç cathalà» i «Idioma nostrum» esmentats en cartes reials d’Alfons II, Pere III, Joan I i Ferran I.
  • On van néixer, casar, morir i ser enterrats els sobirans catalano-aragonesos…?
  • Tombes i panteons reials dels sobirans catalano-aragonesos
  • Carta del Soldà d’Egipte als Consellers de la nació catalana (1432)
  • Cartes reials
  • Reial cèdula de Felip V que obliga als Consellers de Barcelona a vestir «traje moderno espanyol» i altres humiliacions el 1718 / Llibre dels Fets de Jaume I i el Regne de Catalunya
  • Crònica de Pere III el Cerimoniós i la seva arribada a Catalunya: «La Pàtria del Rei és Catalunya, la Corona és catalana»
  • Llibre del Rei en Pere II i la seva terra Catalunya. Crònica de Bernat Desclot
  • Discurs del Rei Martí l’Humà les Corts de Perpinyà el 29 de gener de 1406
  • Referències sobre la Nació  i la Bandera … / …

[17]

  • SANPERE I MIQUEL, Salvador. «Fin de la Nación Catalana». Tipografía L’Avenç. Barcelona 1905. Apographia Historica Cathaloniae. Series Historica V. Col•lecció dirigida per Jaume Sobrequés i Callicó. Ed. Base. Barcelona 2001.  

[18]

  • ALBAREDA I SALVADÓ, Joaquim. Estudi introductori. Edició en facsímil de l’obra de Salvador Sanpere i Miquel. FIN DE LA NACIÓN CATALANA. Tipografía “L’Avenç”. Barcelona 1905. Apographia Historica Cathaloniae. Series Historica V. Col•lecció dirigida per Jaume Sobrequés i Callicó. Ed. Base. Barcelona 2001. Pág. 47- 53.  

[19]

  • ALBAREDA I SALVADÓ, Joaquim. Estudi introductori. Edició facsímil de l’obra de Salvador Sanpere i Miquel. FIN DE LA NACIÓN CATALANA. Tipografía “L’Avenç”. Barcelona 1905. Apographia Historica Cathaloniae. Series Historica V. Col•lecció dirigida per Jaume Sobrequés i Callicó. Ed. Base. Barcelona 2001. Pág. 53.  

[20]

[21]

[22]

[23]

[24]

[25]

[26]

[27]

[28]

[29]

[30]

[31]

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *