[1] EN LA PÈRDUA DE LA MAJORIA ABSOLUTA INDEPENDENTISTA AL PARLAMENT DE CATALUNYA, [2] A LES PORTES DEL 27 D’OCTUBRE, -EN EL PRIMER ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA, TOT I QUE SIMBÒLICA I NO DUTA A TERME-, PERÒ AMB LA VOLUNTAT DE CONSTRUIR-LA I [3] ENTRE EL DESENCANTAMENT DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA I L’AFANY QUE, EN TOCAR TERRA, PUGUI TORNAR A ENLAIRAR-SE

Destacado

[1] EN LA PÈRDUA DE LA MAJORIA ABSOLUTA INDEPENDENTISTA AL PARLAMENT DE CATALUNYA

[2] A LES PORTES DEL 27 D’OCTUBRE, -EN EL PRIMER ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA, TOT I QUE SIMBÒLICA I NO DUTA A TERME-, PERÒ AMB LA VOLUNTAT DE CONSTRUIR-LA i

[3] ENTRE EL DESENCANTAMENT DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA I L’AFANY QUE, EN TOCAR TERRA, PUGUI TORNAR A ENLAIRAR-SE 

 

[1] EN LA PÈRDUA DE LA MAJORIA ABSOLUTA INDEPENDENTISTA AL PARLAMENT DE CATALUNYA

PUGNA MAGNA VICTI SUMUS: HEM PERDUT UNA BATALLA…? Tito Livio

1.1. Una frase de Tito Livio pinzellada amb un signe de puntuació interrogatiu

He ornat la frase llatina de Titus Livi -historiador de la Fundació de Roma i fervent admirador de la República -tot i havent mantingut una excel·lent relació amb  l’Emperador August i la dinastia Júlio-Clàudia-, amb un signe d’interrogació, perquè no sóc profeta de futur i desconec quin en serà el resultat de tot allò que ben engrescadament i confiada, no només n’hem estat pendents, sinó que hi hem contribuït positivament amb la intenció de fer realitat la República catalana, mitjançant un procés que, malauradament i positiva, esdevé ambivalent, curull d’encerts i també d’errors.

I de Tito Livio salto per sobre de segles i de segles, atapeïts d’esdeveniments, amb la perxa voluble del temps i arribo al París de Joan Pau Sartre qui, prescindint subjectivament dels resultats obtinguts en una contesa qualsevol, afirma que sempre hi ha la possibilitat de guanyar-ne una altra, objectivament.

 

1.2. De com s’ha desquilibrat malestrugadament la majoria absoluta independentista en el Parlament, el dia 9 d’octubre de 2018

Tanmateix, arribats al dia d’avui amb la pèrdua de la majoria absoluta de l’independentisme en el Parlament de Catalunya, a causa dels tramposos i bruts tripijocs judicials del magistrat Pablo Llarena i la seva ingerència en la política parlamentària. Així com també cal ressaltar que l’equilibri inestable de les formacions independentistes en el si del Parlament, ha desencadenat un conflicte parlamentari d’alt voltatge, malauradament no resolt adequadament. Ho pretenc, resumir tot seguit:

“Firme un auto de procesamiento y decretada la prisión provisional por delito cometido por persona integrada o relacionada con bandas armadas o individuos terroristas o rebeldes, el procesado que estuviere ostentando función o cargo público quedará automáticamente suspendido en el ejercicio del mismo mientras dure la situación de prisión”.

  • Tanmateix, de cap manera es pot considerar que la situació penal dels presos polítics i dels exiliats pugui circumscriure’s a l’espectre de l’article 384bis per raó que una sentència del Tribunal Constitucional, expressa clarament que:

“La tipicitat del delicte de rebel·lió exigeix la utilització d’armes de foc o explosius”

  • La formació d’Esquerra Republicana, de forma provisional i d’acord amb els afectats, seguint la voluntat expressada pel magistrat Pablo Llarena, obvia la delegació de vot mantinguda fins ara -tant per a l’Oriol Junqueras com per a en Raül Romeva– i, en suspendre’ls de les seves funcions, queden substituïts per altres dues persones que adquireixen l’acta de parlamentaris de forma provisional.
  • La formació PDeCat -després de comprovar de quina manera el magistrat va impedir, malgrat els recursos presentats, que tant en Carles Puigdemont, en Jordi Sánchez i en Jordi Turull accedissin a la investidura de Presidents de la Generalitats de forma successiva-, no admet la suspensió dels seus parlamentaris afectats i la seva la consegüent substitució per d’altres parlamentaris, en entendre que, amb la delegació de vot, mantinguda fins el moment present, n’és des de tot punt de vista suficient perquè en Carles Puigdemont, en Jordi Sánchez, en Jordi Turull i en Josep Rull, segueixin mantenint el seu dret a vot.
  • Així, doncs, el problema rau en què, després de les consultes no vinculants amb els Lletrats jurídics del Parlament i la decisió vinculant de la Mesa del Parlament, s’obté -finalment- un resultat que en considerar nuls els vots merament delegats, la Cambra catalana es queda sense la majoria absoluta independentista…

1.3. Una juguesca malestruga causa un gran rebombori en les fileres independentistes

Aquesta jugada del magistrat Pablo Llarena ha comportat la greu trecadissa de la majoria absoluta independentista del Parlament de Catalunya en data del 9 d’octubre de 2018. Precisament, a la vesprada del primer aniversari de la Proclamació de la República catalana, en una intervenció de Carles Puigdemont al Parlament, per uns pocs segons.

«Tantas idas y venidas, / tantas vueltas y revueltas, / quiero amiga que me diga: / ¿Son de alguna utilidad?»

La faula de Tomàs d’Iriarte ens condueix a una moralitat o ensenyament, en el sentit que cal no perdre el temps i les energies en frivolitats perquè és molt millor aprofitar-lo en coses importants i atendre-les.

No sé si hem perdut la batalla, però el sentir de la bona gent del poble comença a expressar-se ja amb retrets gens amables. I no s’entén com, després de tants esforços i de tanta bona voluntat per part del poble votant, no hi hagi entre els polítics independentistes, un recosit d’unitat d’acció i de determinació decidida. L’haver malmès la majoria absoluta -tot i que penso que es podrà recuperar (!)- resulta ser un destorb important en el camí d’aquesta excursió llarga i esforçada cap al cim o també de sotragueig fatigós en el retard del tren cap a l’estació de terme.

1.4. Un article de l’Albert Sánchez-Pinyol: «El tren de la República». Estratègies per a “vèncer” des del “veni, vidi, vicit”… Victus aut invictus…?

Ha caigut a les meves mans un article de l’Albert Sánchez Pinyol del 30 de setembre de 2018 que porta per títol “El tren de la República” i que es pot trobar en el_nacional.cat L’he llegit amb molta atenció i crec que, en aquest moments d’incertesa i de cert desànim, suggereix estratègies que, si potser no es podran dur a terme immediatament, per altra banda possibiliten una consolació d’allò que es podria haver fet i no es va fer. Però com exercici teòric d’un protocol estratègic en l’art de “vèncer”, pot servir-nos admirablement de paradigma. El porto aquí, en aquestes planes digitals perquè -en difondre’l-, el puguem llegir amb calma i fer que es transformi en realitat allò dels filòsofs clàssics que, en una de les seves expressions, en tractar dels universals, ens arriba així: «Bonum diffusivum sui est», és a dir, «allò que és bo s’escampa per si mateix»:

EL TREN DE LA REPÚBLICA

«Els viatges llargs, és cert i inevitable, cansen…

Diuen que després del victoriós desembarcament de Normandia els generals aliats van felicitar David Eisenhower, i van demanar-li un descans per a la tropa. Ike s’hi va negar rotundament. De fet, va impel·lir-los a seguir endavant, d’immediat, cap a la victòria, sentenciant:

“Les guerres sempre les han guanyat soldats cansats”

D’aquest gran embolic, anomenat procés, només podem estar segurs de tres coses:

  • Que ningú sap ben bé què ha passat.
  • Que ningú sap què esta passant.
  • Que ningú sap què passarà.

Per això seria bo agafar dos grans personatges històrics i demanar-los com ho veurien ells:

I si escullo aquest parell és perquè crec que un dels problemes de l’unionisme és que no ha llegit bé Clausewitz i el gran problema de l’independentisme és que ha llegit Gandhi molt malament.

A. CARL VON CLAUSEWITZ va ser un dels grans pensadors del segle XIX, per desagradable que fos la temàtica del seu pensament: la guerra. El geni de  Carl Von Clausewitz va consistir a ocupar-se científicament del fenomen bèl·lic. Calia fer-ho: la guerra és inseparable del gènere humà, fins i tot el preexisteix. (La biologia i l’arqueologia demostren que els homínids, siguin neandertals o ximpanzés, també es feien i es fan la guerra).

Fins Carl Von Clausewitz ningú no havia contestat sistemàticament les grans preguntes:

  • Què és la guerra?
  • Per què fem la guerra?
  • I sobretot: com es guanya una guerra?

No cal ser un fanàtic militarista per llegir Carl Von Clausewitz. El truc consisteix a substituir la paraula ‘‘guerra’ per ‘conflicte’, (i vostè podrà aplicar les teories clausevianes a les relacions laborals, familiars o, fins i tot, al contenciós que qualsevol propietari d’un animal domèstic manté amb el seu gos o el seu gat).

A la pregunta “Com es guanya una guerra?”, doncs, Carl Von Clausewitz va ser el primer a donar-hi una resposta definitiva: una guerra es guanya destruint l’exèrcit enemic. Punt final. No es tracta de conquerir la capital enemiga, ni els seus recursos naturals, ni de cap altra qüestió: l’única forma segura de guanyar una guerra és destruint les forces armades de l’enemic.

En un conflicte afortunadament pacífic com el català, hem d’entendre que els soldats serien els votants. Per això dèiem que l’espanyolisme ha mal llegit Carl Von Clausewitz: si el procés és polític i no militar, les victòries i derrotes són polítiques. Així doncs, com pot afirmar-se que l’independentisme està derrotat si va guanyar les últimes eleccions, i per majoria absoluta?

B. MOHANDAS K. GANDHI menysprearia les manifestacions multitudinàries de cada 11 de Setembre com uns actes inútils, per folklòrics i per autocomplaents.

A nivell popular, Gandhi és més conegut que Clausewitz. Tothom sap que va ser el fundador de la no-violència com a pràctica política. He d’admetre que mai m’ha caigut gaire bé: Gandhi és d’aquells personatges tan, tan i tan bons que al final l’engegaries. Poca gent coneix les seves excentricitats: la seva dona va estar a punt de morir a causa de la rigorosa dieta vegetariana que li imposava. I mai no va admetre els límits de la seva doctrina pacifista, inútil contra els bàrbars: quan el 1938 li van preguntar què havien de fer els jueus alemanys, sotmesos a Hitler, va contestar que haurien de denunciar la seva situació internacionalment. Com? Practicant un suïcidi col·lectiu (!). Després de la guerra, quan es va fer públic el genocidi, Gandhi no va rectificar. Ben al contrari. Mantenia que l’Holocaust demostrava la rectitud de la seva proposta, perquè així la mort dels jueus almenys hauria tingut un sentit (!!!).

Però això no li resta mèrits. I avui dia seria molt interessant preguntar a tots dos, a Clausewitz i a Gandhi, o sigui, al gran mestre de la guerra i al gran mestre de la pau, la seva opinió sobre el procés. I el més astorador és que segurament ambdós haurien coincidit tant en el diagnòstic de la situació com en l’estratègia a seguir. Vegem-ho.

Gandhi. Les grans demostracions de força de l’independentisme són, de fet, contràries a l’esperit gandhià. Per què? Perquè mai no passa res. Encara més, per milionària que sigui la participació, l’endemà de cada 11-S sempre hi ha alguna veu que s’atreveix a declarar que “el separatismo está  acabado” i es queda tan ampla. No. La teoria gandhiana és la satyagraha, que podria traduir-se com a “fermesa en la veritat”. La satyagraha implica una lluita no violenta, que derrota l’enemic sense odi i sense ferir-lo. (Ho hem llegit bé? Sense odi i sense ferir. Quin gran invent moral i polític!) La praxis gandhiana és activa, no reactiva. O sigui, no és una reacció contra una acció de l’adversari, sinó un acte que busca la reacció del poder. Encara més, obliga aquest poder a reaccionar d’una manera o altra: a exercir una violència indigna, i posar-se en evidència, o a acceptar la voluntat col·lectiva que se li enfronta. L’únic gran acte proactiu que ha vist el procés va ser l’1-O, i hi ha un fet constatable: l’endemà ningú va atrevir-se a dir que “el separatismo està acabado”.

Segurament,

  • Gandhi hauria preguntat als independentistes:

– Esteu disposats a arribar fins a les últimes conseqüències de la satyagraha? O sigui, a assumir que l’enemic pugui causar estralls físics entre la població, i molt dolorosos.

-Teniu prou massa de maniobra? O sigui, prou gent disposada a posar en pràctica la satyagraha.

Clausewitz. Desenvolupa el concepte de centres de gravetat”. És a dir, el lloc més sensible de l’enemic, i al qual s’haurien d’adreçar els cops per dislocar-lo i fer que es rendeixi. Un altre cop l’espanyolisme va llegir malament Carl Von Clausewitz: va creure que el centre de gravetat independentista eren els seus líders. Error. Empresonar-los només va servir perquè guanyessin vots. Però quin és el centre de gravetat espanyolista a Catalunya? Indubtablement, les seves institucions.

És possible que ja hagi passat allò que Clausewitz en deia el “moment culminant”: imaginem-nos que el 3-O, en lloc d‘una vaga general, s’hagués convocat una acció satyagraha a escala nacional: la història catalana potser seria una altra

Gandhi no hauria dubtat com procedir: hauria enviat dotzenes de milers de voluntaris, pacífics i desarmats, a envoltar els edificis dels principals organismes estatals a Catalunya. Centenars de milers, si calia. O més. I amb ell, al capdavant. I hauria presentat un ultimàtum: o el Govern convocava un referèndum o les multituds ocuparien pacíficament els edificis. Això situaria el govern espanyol davant d’un dilema tan previsible com insoluble. Només podria fer dues coses:

  • Disparar, i causar així una matança horrible, o…
  • Renunciar al control del territori i concedir la independència de facto. En ambdós casos perdia.

I, en realitat, és molt dubtós que Madrid obrís foc: a l’Europa del segle XXI, la sang és políticament injustificable. Ni tot el furor nacionalista espanyol justificaria una massacre de ciutadans indefensos que, al capdavall, ni tan sols demanaven la independència, només votar-la. Votar…!

Però el fet és que els dirigents catalans no van fer res d’això. Ni abans ni després de l’1-O. Encara més: una acció semblant ni tan sols estava en el seu horitzó intel·lectual, estratègic o emocional. I la gran pregunta és: per què no?

  • La primera idea que ens ve al cap és que les classes dirigents catalanes han estat tradicionalment porugues…, i que han volgut mantenir la tradició. Però no és el cas: el fet, irrefutable, és que els líders polítics de l’1-O són a la presó i a l’exili.
  • La segona explicació és més planera: que ni s’ho van plantejar perquè, en realitat, els dirigents polítics no eren com les seves bases socials.
  • Però hi ha una tercera explicació encara més convincent: que no s’ho van plantejar perquè sí que eren com les seves bases.

Clausewitz. És possible que ja hagi passat allò que ell en deia el “moment culminant”: imaginem-nos que el 3-O, en lloc d‘una vaga general, s’hagués convocat una acció satyagraha a escala nacional. La història catalana potser seria una altra. Tanmateix, la tropa de Gandhi la formaven milions d’indis que no tenien res a perdre;

.

  • L’independentisme el forma la classe mitjana catalana, amb hipoteca, dos fills i subscrita al diari ARA. (O a La Vanguardia, encara!) Gent així, gent orgullosíssima que a les seves manis no es llenci ni un paper fora de les papereres, estaria disposada a posar-se davant d’un tanc de vuitanta tones?
  • L’independentisme ha demostrat que és molt bo en l’organització de multituds, distribuint samarretes de coloraines i fent càntics massius. Però una república no es guanya amb performances.

Quan penso en el gruix de la massa independentista, em ve al cap una anècdota dels anys vint del segle passat. Poc després del triomf de la Revolució Russa, un grup de comunistes alemanys va anar a l’URSS. L’instructor  ho explica a Lenin:

“Ahir els camarades alemanys van fer un exercici que consistia a prendre a l’assalt una estació de tren. Tot va anar molt bé: van ocupar els llocs clau de l’andana, es van apoderar dels vagons i la locomotora amb una disciplina admirable i una execució perfecta. Però em sembla que no acaben d’entendre l’esperit revolucionari”.

Lenin li pregunta per què. I l’instructor li’n contesta:

“Perquè abans d’entrar a l’estació van fer cua, perfectament arrenglerats, per comprar els bitllets”.»

Obvio l’explicació de la resposta i la dono per entesa sufientment. Una revolució no es pot dur a terme amb tanta exemplaritat, sense haver tirat cap paper al terra…! Sense comentaris, doncs…!

 

[2] DE CARA AL 27 D’OCTUBRE -EN EL PRIMER ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA, TOT I QUE SIMBÒLICA I NO DUTA A TERME-, PERÒ AMB LA VOLUNTAT DE CONSTRUIR-LA

Amb un gran i punxant interrogant que esparvera, Borja de Riquer, intitula «Fer república…? Fer memòria» en un article de debat. I porto precisament aquí les seves reflexions en un moment clau en què es pretén desbrossar el camí cap a la República catalana [ vegi’s o consulti’s la història de 2017193119341873 – 1810 – 17141641 ] per part de:

a) Entitats civils compromeses: 

b) Institucions oficials i de Partits polítics:  

Ara bé, cap institució espanyola i catalana -tan sensibles a l’hora de commemorar aniversaris- ha fet cap celebració pel que fa a:

La revolució espanyola de 1868

En referència a la Revolució espanyola de 1868 cal recordar l’expulsió d’Espanya de la intrigant, corrupta i impopular Isabel II que va aconseguir fer-se popular el crit de “Fora els Borbons” i l’establiment a Espanya d’un Règim democràtic ja que la denominada “La Gloriosa” va significar la implantació del sufragi  universal masculí i el reconeixement de les llibertats d’expressió, d’associació. de reunió i de manifestació.

Un any després, al 1869 i a proposta del català Laureà Figueroa -que era Ministre d’Hisenda del Govern espanyol-, va escriure que el primer govern revolucionari pretenia construir una nova “monarquia amb institucions republicanes”. El nou sobirà hauria de trencar la tradició secular de les successions de l’absolutisme monàrquic herederitari i inviolable i ser elegit per les Corts Constituents.

Aquesta commemoració històrica dels 150 anys de “La Gloriosa” també porta cap a una reflexió que cal tenir present en l’obertura de tots aquests interrogants sobre la Monarquia espanyola:

 

  • No donaria tota aquesta qüestió revolucionària del 1868 per fer avui, en el 2018, un interessant debat sobre el lloc i el caràcter de la institució monàrquica del segle XXI...?
  • No serviria també tot plegat per discutir sobre la inviolabilitat i la impunitat dels sobirans…?
  • No seria oportú encetar un debat, a partir de la frase escrita de Laureà Figueroa, abans citada, per avaluar si l’actual monarquia espanyola té, o no, valors democràtics i si funciona realment com una “Institució republicana”...?
  • No es podria fer una mena de repàs històric sobre l’actuació personal i política dels darrers monarques espanyols –Amadeu I (Dinastia de Saboia), Alfons XII, Alfons XIII, Joan Carles I, Felip VI. (Dinastia Borbònica)- per analitzar si van actuar sempre com a caps d’Estat imparcials i al servei de tots els ciutadans amb una vida privada exemplar o més aviar escandalosa, implicats en casos de corrupció política i de favoritisme, potser envoltats d’una cort d’amics i d’aduladors o, tant de bo, mostrant un capteniment exemplar en contacte directe amb els ciutadans i sensibles a les seves demandes i situacions…?

Una bona ocasió, aquesta commemoració, per fer una bona reflexió sobre el paper de la monarquia espanyola. I això, en un moment en què tant el Parlament de Catalunya, així com l’Ajuntament de Barcelona han declarat abolir la Monarquia i reprovar el paper de Felip VI sobre la seva actuació en el conflicte català. Recordar la Revolució de 1868, que donà pas al Sexeni Democràtic, és important, no només per Espanya, sinó també per Catalunya, atès que les eleccions del gener de 1869 van possibilitar una victòria aclaparadora del republicanisme

Primer Congrés Obrer de BCN de l’any 1870

En relació al Primer Congrés Obrer de Barcelona de 1870 s’ha de dir que  va aprovar, per una amplíssima majoria, que: 

“La república-democràtica-federal és la forma de govern que més convé als interessos de les classes treballadores”.

Precisament, atès el moment actual en què tant es parla de “fer república”, tot vindicant els valors republicans, ara fa 150 anys una bona part de gent provinent de les classes populars, van intentar “fer república” de debó, fins al punt de temptejar diverses vegades proclamar l’Estat Català, i que per fer això, foren perseguits i empresonats: [ vegi’s o consulti’s la història de 2017193119341873 – 1810 – 17141641 ].

 

I tot seguit, en aquest afany de “fer república” o de “construir la república”, deixo constància de les Entitats i Institucions que malden per a la consecució de l’objectiu proposat i que se’n farà referència a continuació:

Entitats civils compromeses:

Institucions oficials i de Partits polítics:


2.1. ASSOCIACIONS CIUTADANES: L’OMNIUM CULTURAL I L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA

2.1.1. COMUNICAT D’ÒMNIUM CULTURAL DESPRÉS DELS FETS DEL PARALAMENT DEL 9 D’OCTUBRE DE 2018, EN QUÈ LES FORCES INDEPENDENTISTES PERDEN LA MAJORIA ABSOLUTA

Entitat “ÒMNIUM CULTURAL” / WEB de l’Òmnium Cultural

2.1.1.1. Des de la presó en què viu Jordi Cuixart -l’actual President d’Òmnium- ens endinsem en la identitat  i l’abast d’Òmnium Cultural. Què és Òmnium Cultural…?

Òmnium Cultural és una entitat sense ànim de lucre fundada el 1961 que treballa per a la promoció de la llengua i la cultura catalanes, l’educació, la cohesió social i la defensa dels drets nacionals de Catalunya.

El 2017 Òmnium Cultural tenia més de 90.000 socis distribuïts en 40 seus territorials i al juny del 2018 anunciava que el nombre gairebé arribava als 120.000. També té una vinculació directa amb l’Acció Cultural del País Valencià i l’Obra Cultural Balear en el marc de la Federació Llull.

 

2.1.1.2. Història fundacional d’Òmnium Cultural

 

Òmnium Cultural va ser fundada l’11 de juliol de 1961 per Lluís Carulla i CanalsJoan Baptista Cendrós i CarbonellFèlix Millet i MaristanyJoan Vallvé i Creus i Pau Riera i SalaFèlix Millet i Maristany fou el primer president de l’entitat i fou succeït per Pau RieraJoan VallvéJoan Carreras i Josep MillàsEl desembre de 1963, pocs dies després de les declaracions de l’abat de Montserrat Aureli M. Escarré a Le Monde en defensa de la identitat catalana, Òmnium Cultural va ser escorcollada i clausurada per ordres del governador civil Antonio Ibáñez Freire, però va continuar treballant clandestinament en la defensa i promoció de la llengua i la cultura catalanes. Aquesta situació es prolongà fins al 1967, quan l’entitat rebé el vistiplau de l’Administració.

Durant els anys 70, 80 i 90, Òmnium va engegar nombroses campanyes per promoure el català en diversos àmbits (l’escola, els llibres, la restauració, els mitjans de comunicació) i per defensar els drets nacionals de Catalunya (campanya Freedom For Catalonia, campanya pel CAT a les matrícules de cotxes, etc.). A partir de 2003, sota la presidència de Jordi Porta, l’entitat va engegar un procés de renovació interna i externa que es va concretar amb l’impuls de nous projectes i activitats (Festa per la Llibertat, programes de cohesió social, nous programes culturals), amb una nova imatge gràfica i un canvi d’ubicació de la seu nacional, del Palau Dalmases al carrer Diputació, 276, a l’Eixample de Barcelona.

Òmnium va ser l’encarregada d’organitzar la manifestació que tingué lloc el 10 de juliol de 2010 a Barcelona, sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”, i el 29 de juny de 2013 va organitzar el Concert per la Llibertat al Camp Nou, amb el suport de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i altres entitats. Els anys 2013 i 2014 va impulsar la campanya Un país normal. El 2014, amb l’ANC, va posar en marxa la campanya Ara és l’hora a favor de la independència de Catalunya de cara la consulta sobre la independència de Catalunya del 9 de novembre d’aquell mateix any. La campanya va tenir la seva rèplica l’estiu de 2015, encara a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2015. A causa de la inclusió de Muriel Casals a la llista independentista Junts pel Sí, la fins llavors presidenta d’Òmnium va deixar el càrrec. La va succeir Quim Torra fins a l’assemblea celebrada el 19 de desembre de 2015 en la qual fou proclamat president Jordi Cuixart i Navarro, elegint-se 19 càrrecs d’un total de 24.

El 16 d’octubre de 2017 la jutge de l’Audiència Nacional Carmen Lamela decretà presó incondicional pel seu president Jordi Cuixart en relació a l’Operació Anubis. També ordenà presó per Jordi Sànchez, president de l’ANC. La justícia acusa Òmnium i l’ANC de convocar la concentració del 20 de setembre davant del Departament d’Economia i Hisenda. Els assenyala per no permetre la tasca de la comitiva judicial garantint la seva integritat física.

El dia 25 de desembre, en el marc del Mobile World Congress i del sopar inaugural, l’ANC i Òmnium van convocar una «gran cassolada» a les 21.00 h a Barcelona per a protestar per la presència i contra el posicionament del Rei d’Espanya Felip VI, després de les càrregues policials de l’1 d’octubre de 2017.

El 15 de març del 2018 la Guàrdia Civil espanyola va escorcollar la seu de l’entitat cultural durant tot el dia. Se’n van endur els papers originals de la comptabilitat 2016-2018 i una còpia en CD; tres telèfons mòbils, un dels quals personal; quatre discos durs i van segrestar el correu de quatre treballadors. En total, 10 gigues de documentació i 320 gigues d’imatges del banc gràfic.

 

 

2.1.1.3. Activitats que desenvolupa Òmnimum Cultural sigui en el camp de “la cultura” en general, en relació a “la llengua”, pel que fa a “l’educació”,  a “la cohesió social”, o bé en referència al “país”

Cultura

  • Nit literària de Santa Llúcia– la Festa de les Lletres Catalanes i Vetllada cultural en la qual es lliuren alguns dels premis més prestigiosos de les lletres catalanes. Se celebra de forma itinerant i es retransmet en directe per TV3. Els dies abans s’organitzen activitats a la ciutat que acull la festa.
  • Premi d’Honor de les Lletres Catalanes– El projecte vol reconèixer i prestigiar els referents de la cultura catalana i donar-ne a conèixer l’obra arreu del país. A principis de juny se celebra l’acte de lliurament al Palau de la Música Catalana.
  • La Llança de Sant Jordi En la diada de Sant Jordi, Òmnium surt al carrer a moltes poblacions amb diverses activitats. Dies abans impulsa una campanya a Internet per donar a conèixer les novetats editorials en català i fomentar-ne el consum. Es clou amb una festa del món literari i editorial.
  • Flama del Canigó– Focs de Sant Joan. Aquesta festa d’encesa dels Focs de Sant Joan és una eina de cohesió i construcció col·lectiva molt arrelada als Països Catalans. A nivell nacional s’organitza l’accés al cim del Canigó i es dóna suport als equips de foc d’arreu del país. També organitza l’acte de rebuda al Parlament i a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.
  • Calendari de Tradicions i Costums– Calendari il·lustrat amb les festes tradicionals més rellevant dels Països Catalans i els costums i elements gastronòmics que les acompanyen  per tal de donar a conèixer aquest l’imaginari col·lectiu i assenyalar les dates en què hi tenen incidència. 5.000 exemplars, 200 punts de distribució.
  • Altres activitats– Durant tot l’any la Seu Nacional i la majoria de seus territorials acullen xerrades, taules rodones, cicles i presentacions.

Llengua i educació

Cohesió social

Diversos projectes de cohesió:

  • QUEDEM? és un programa que es duu a terme des del 2006. El gener de 2011 Òmnium Badalona va inaugurar les activitats del 2011 amb la descoberta del subsòl del Museu de Badalona. El 22 de setembre de 2011 Òmnium Cultural Osona va organitzar una visita al Temple-Basílica de la Sagrada Família L’octubre de 2013 a Manresa es va fer una sortida a Montserrat, seguint un tros del camí dels Degotalls. El divendres 20 de desembre de 2013, Òmnium Bages va organitzar una visita a l’assaig dels Pastorets d’Els Carlins. El divendres 20 de desembre de 2013 Òmnium Cultural del Baix Camp va organitzar el “Caga tió!” a la Parròquia de Sant Bernat Calbó de Reus.
  • A TOTA VEU és un programa que consisteix en una lectura pública de poesia arreu del territori català que es fa al voltant de la Diada de Sant Jordi. Es fan parelles de persones, una té com a llengua pròpia el català i l’altra una llengua diferent, i llegeixen en públic poemes en la llengua original i la traducció al català. És una activitat oberta a tothom que hi vulgui participar I cada any gira al voltant d’un eix temàtic.
  • ARRELARREU un treball entre centres educatius i biblioteques per tal de fomentar el vincle a partir de contes populars de diverses tradicions.

País

2.1.1.4. Comunicat d’Òmnium Cultural, adreçat al Parlament de Catalunya en la pèrdua de la majoria absoluta el dia 9 d’octubre de 2018

«Òmnium Cultural expressa la seva màxima decepció per la incapacitat de la majoria republicana d’arribar a acords que permetin preservar la majoria que la ciutadania els va donar a les eleccions del 21 de desembre de 2017 i, el que és més rellevant, de traçar una estratègia unitària davant la repressió i els reptes de país. Avui s’ha trencat un dels béns més preuats del sobiranisme: la majoria parlamentària que s’havia aconseguit retenir a les darreres eleccions tot i els embats i la repressió constant de l’Estat.

Davant d’aquesta situació, Òmnium Cultural reclama a totes les forces sobiranistes una unitat d’acció que ja no es pot posposar més. Dels representants públics se n’espera capacitat per resoldre els problemes polítics, per prioritzar l’acord per sobre la diferència, per aparcar el tacticisme en favor d’un horitzó compartit. Actituds que, malauradament, bona part de la ciutadania ha trobat a faltar darrerament. La divisió dels partits sobiranistes està desconcertant una ciutadania a la qual es deuen els partits polítics.

És imprescindible, doncs, recuperar la unitat d’acció, una estratègia compartida i uns objectius clars que ens permetin avançar en l’assoliment de la República. Cal afrontar els propers mesos amb valentia, sinceritat i amb el rigor que el moment polític demana.

Des d’Òmnium Cultural seguirem treballant per assolir els grans consensos de país que ens han permès avançar i vetllarem perquè les actituds de part no s’imposin per sobre dels objectius comuns».

2.1.1.5. Comunicat d’Òmnium Cultural en resposta a l’escrit d’acusació de la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat espanyol, del dia 2 de novembre de 2018

Davant la confirmació que la Fiscalia General de l’Estat acusa el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, del delicte de rebel·lió i demana 17 anys de presó, i l’Advocacia de l’Estat l’acusa de sedició i en demana 8, la Junta Nacional d’Òmnium vol fer públiques les següents consideracions:

La Junta d’Òmnium Cultural expressa tot el suport al president de l’entitat, Jordi Cuixart, empresonat des de fa 382 nits, i a la resta d’encausats davant aquest procés vergonyós que no és altra cosa que un judici a la democràcia.
Els escrits d’acusació que han presentat aquest divendres la Fiscalia i l’Advocacia General de l’Estat contra tots els presos polítics, els membres de la Mesa del Parlament, representants de partits i de la cúpula d’Interior, són un atac sense precedents al sistema de drets i llibertats de tota la ciutadania. Els escrits d’avui suposen una criminalització de la mobilització popular transformadora. Avui l’estat de dret fa aigües; es vulneren els drets de manifestació, expressió i vaga. Es violenten les lleis per construir un fals relat de rebel·lió i alçament violent que mai ha existit.
Òmnium Cultural denuncia una operació d’estat per anul·lar el moviment sobiranista català, un moviment pacífic i cívic que defensa legítimament el dret a l’autodeterminació de Catalunya.
La macrocausa contra el procés i, en particular, el judici a un activista social i cultural com Jordi Cuixart, és un atac als drets fonamentals de tots els ciutadans de Catalunya, pensin el que pensin, votin el que votin. Però també significa un retrocés molt greu i sense precedents per a la ciutadania de l’estat espanyol. Avui l’Estat ha decidit portar la democràcia a judici.
En aquest punt, denunciem al govern de Pedro Sánchez per agreujar el conflicte i no presentar una solució política. El govern espanyol ha cedit al xantatge de l’extrema dreta i trenca d’aquesta manera tota opció de diàleg amb Catalunya. És especialment significatiu que amb l’arribada del partit socialista, l’advocacia de l’estat hagi endurit la seva posició. El relats dels fets per part de l’advocacia i la fiscalia són idèntics. Una mostra més de la manca de voluntat política del govern espanyol per resoldre el conflicte amb Catalunya.
Tot i aquest embat de l’Estat, la Junta nacional d’ÒMNIUM vol remarcar que  si algú es pensa 17 anys de presó ens faran renunciar als nostres objectius, drets i llibertats nacionals és que no coneixen Òmnium. Davant d’aquesta farsa de judici, ni en Jordi Cuixart ni Òmnium no ens defensarem de res si no que acusarem l’estat d’utilitzar la repressió, ara a través de la justícia, per carrega-ser drets i llibertats fonamentals.
Per tot això, Òmnium Cultural apel·la a una resposta majoritària i unitària del conjunt de la societat en el moment més greu de la democràcia espanyola. Des de la nostra entitat considerem que cal refermar el compromís del 80% dels catalans a favor de la defensa del dret a l’autodeterminació i la llibertat per als presos polítics.

2.1.1.6. Som el 80%: la plataforma transversal d’Òmnium a favor d’una “negociació sincera” i una solució “real” per a Catalunya

Aquesta n’és la seva plana web

“Som el 80%” és el lema de la nova campanya que engega Òmnium per expressar la “diversitat i pluralitat” de la societat catalana que rebutja la presó preventiva contra els líders independentistes i que demana “iniciar una negociació sincera per a una solució política real” per a Catalunya. L’entitat presidida per Jordi Cuixart ha presentat el Manifest aquest dimarts en un acte al Centre Cívic Convent de Sant Agustí, a Barcelona, amb la presència de l’exdiputat de la CUP David Fernàndez, l’exlíder de Catalunya en Comú Xavier Domènech, l’expresident del Pacte Nacional pel Referèndum, Joan Ignasi Elena, els exconsellers Antoni Castells, Andreu Mas-Colell i Joan Manuel Tresserres, l’exsecretària general de Podem Catalunya Gemma Ubasart, l’historiador Borja de Riquer i l’advocat August Gil Matamala, entre altres personalitats.

En la presentació de la plataforma “Som el 80%” el vicepresident d’Òmnium, Marcel Mauri, ha apel·lat a una “resposta àmplia davant d’un judici injust” i també a “sumar les màximes sensibilitats” a favor de trobar una “solució real”. En resposta a una pregunta sobre si aquesta solució ha de ser un referèndum d’autodeterminació, Marcel Mauri ha assegurat que a Òmnium no li pertoca dir quines són les solucions, sinó que això correspon als governs i als partits: “Entenem que segur que passa pel diàleg i la negociació política, i passa per les urnes”, s’ha limitat a dir el vicepresident de l’entitat cultural. 

Marcel Mauri ha denunciat l’Estat “criminalitzador” contra les mobilitzacions ciutadanes i ha fet una crida als altres pobles d’Espanya que “també siguin capaços d’articular una resposta que posi fi a aquest “abús”El Manifest presentat compta amb més d’un centenar de signants de diversos àmbits, des del polític fins a l’econòmic, social, acadèmic i cultural. També hi destaquen noms com l’entrenador del Manchester City, Josep Guardiola, els cantants Feliu Ventura i Alguer Miquel; els expresidents del Parlament Joan Rigol, Ernest Benach i Núria de Gispert; el líder d‘UGT i exlíder de CCOO, Camil Ros i Joan Carles Gallego; les actrius Clara Segura i Sílvia Bel, i les advocades Eva Labarta i Anaïs Franquesa (Irídia). 

L’escrit sintetitza en tres elements la seva reivindicació:

  • La defensa dels drets i les llibertats democràtiques i fonamentals.
  • El rebuig a la repressió i la judicialització de la política com a eina per resoldre els conflictes polítics.
  • La defensa d’una solució política que “sempre ha de passar perquè els ciutadans de Catalunya puguin decidir i exercir democràticament el seu futur polític”.

A través de Twitter, diversos dirigents polítics en actiu -han quedat fora de la presentació del Manifest perquè es vol focalitzar en la societat civil- han expressat el suport a la iniciativa. Entre ells, l’expresident de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont, el portaveu d’ERC al Congrés de Diputats, Gabriel Rufián i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau

2.1.2. L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA REAFERMA LA SEVA APOSTA INDEPENDENTISTA PER LA UNILATERALITAT

Entitat “ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA” / WEB de l’Assemblea Nacional Catalana

2.1.2.1. L’ANC, una entitat que malda per assolir la independència de Catalunya.

L’Assemblea Nacional Catalana és una organització que es defineix com a popular, unitària, plural i democràtica que té per objectiu aconseguir la independència de Catalunya mitjançant la constitució d’un Estat de dretdemocràtic i social. El gener de 2015 tenia més de 80.000 membres, dels quals 40.132 eren socis de ple dret (pagant quota) i 39.946 estaven apuntats com col·laboradors o simpatitzants (sense pagar quota, només com a voluntaris). S’estructura en deu regions que tenen representació al secretariat nacional. Des del 24 de març de 2018 la seva presidenta és Elisenda Paluzie, qui agafà el relleu a Jordi SànchezLa seva organització juvenil pròpia és l’Assemblea Nacional de Joves Independentistes.

2.1.2.2. L’ANC té la seva història

La idea de la creació d’aquesta entitat de caràcter polític transversal fou de Pere Pugès i de Miquel Strubell els quals es van trobar a Arenys de Munt, el 13 de setembre del 2009, dia de la primera consulta popular. Allà van decidir un procediment per fer créixer un grup inicial incorporant moltes altres sensibilitats del catalanisme tradicional de la transició. D’ells dos (a qui posteriorment s’hi afegiran en Miquel Sellarès i n’Enric Ainsa), en neix el grup creixent anomenat ‘els quatre d’Arenys’ que anirà preparant l’embrió de l’organització. Aquest embrió pren cos durant la «Conferència Nacional per l’Estat Propi» que se celebrà el 30 d’abril de 2011 a Barcelona, a la qual assistiren 1.500 persones. En aquesta conferència s’elegí com a “assessors” un grup de gent destacada del panorama català que constituirien el Consell permanent format per Aureli ArgemíEnric I. CanelaCarles CastellanosJosep CruanyesJosep DalmauMiquel EsquirolPatrícia GabanchoJulià de JòdarJoel JoanEnric LarreulaLluís LlachFèlix MartíJosep Maria MuriàFerran RequejoFrancesc RiberaPep RieraBlanca SerraEva SerraJordi SoléJosep Maria TerricabrasQuim TorraRicard Torrents, entre d’altres; i també s’escollí l’òrgan de govern de l’entitat que és el secretariat provisional compost per Carme ForcadellJaume SolerMiquel Strubell, Pere Pugès, Ricard Gené, Jordi Manyà, Àngels Folch, Xavier Pinell, entre d’altres.

L’Assemblea Nacional Catalana va constituir-se legalment com a entitat el 25 de maig de 2011, i foren escollits els seus primers càrrecs orgànics. Com a presidenta fou escollida Dolors Marin, com a vicepresident en Jordi Manyà, secretari Enric Ainsa i tresorer Josep Soldevila.

L’assemblea constituent de l’ANC tingué lloc el 10 de març de 2012 al Palau Sant Jordi de Barcelona, aprovant-se definitivament els estatuts, el reglament intern i el full de ruta cap a la independència. L’abril de 2012, Carme Forcadell fou elegida presidenta de l’entitat, mentre que Carles Castellanos fou elegit vicepresident, Llorenç Sotorres tresorer i Jordi Martínez secretari.

El març de 2013 comptava amb més de vint-i-set mil membres (13.600 socis de ple dret i prop de 13.500 com a col·laboradors).

El 8 de juny de 2013 es van celebrar les eleccions de l’Assemblea Nacional Catalana, en les quals Carme Forcadell va ser reelegida presidenta. Jaume Marfany va ser el nou vicepresident, en substitució de Carles Castellanos, Jordi Martínez es va mantenir com a secretari i Oriol Sallas va rellevar Llorenç Sotorres com a tresorer.

El 17 de maig de 2014 i després de celebrar les corresponents eleccions, Carme Forcadell i Jaume Marfany van revalidar els seus càrrecs. En canvi, Núria Guillaumes va passar a ocupar la tresoreria i Antoni Morral la secretaria, el qual va ser substituït el gener del 2015 pel Josep Colomer.

El 16 de maig de 2015 Jordi Sànchez i Picanyol rellevà Carme Forcadell a la presidència de l’entitat, en ser escollit pels membres del secretariat.

El dilluns 16 d’octubre de 2017, el president de l’Assemblea Jordi Sànchez i Picanyol, després de declarar davant la jutgessa Carmen Lamela de l’Audiència Nacional Espanyola juntament amb Jordi Cuixart d’Òmnium Cultural, foren empresonats de manera preventiva i sense fiança acusats d’un suposat delicte de sedició. Aquestes detencions, considerades “polítiques” per gran part de la societat catalana, desencadenaren un conjunt de reaccions de polítics i personatges de la societat civil, que culminaren amb la convocatòria de mobilitzacions massives la tarda del 17 d’octubre de 2017, amb centenars de milers de persones arreu del país.

2.1.2.3. L’Assemblea referma, en data del 6 d’octubre de 2018, la seva aposta de cara a l’assoliment de la independència de Catalunya per la “via unilateral” si l’Estat espanyol no possibilita un “referèndum pactat”

.

El Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana es reuní en un Ple extraordinari, el 6 d’octubre de 2018, a la seu nacional de l’Assemblea. Aquest Ple havia de celebrar-se el dia 22 de setembre, però es va posposar per poder ser tractat amb el temps i la manera adequats que requerien els temes que finalment s’han pogut tractar. En aquesta jornada, han quedat aprovats tres documents:

  • “Fem la República catalana. Relat del que ens ha passat”
  • “Balanç̧ de l’acció́ de Govern de la Generalitat de Catalunya”
  • “Fem la República catalana. Estratègia de futur”.

Els tres documents han estat aprovats amb una clara majoria, d’entre el 71 i el 88 per cent.

Primer s’ha fet una anàlisi dels esdeveniments, des de la sentència de l’Estatut del 2010 fins a l’octubre del 2017, i s’han identificat les fortaleses i debilitats acumulades. Així, en el document aprovat es denuncia que el procés que va portar a fer un simulacre de proclamació de la república s’ha acabat. Aquest procés ha permès acumular moltes fortaleses i aprenentatges que ara s’han de posar en valor, així com aprendre i posar remei a les febleses.

Centrant-nos en l’acció de govern català, es pot constatar que cap dels compromisos electorals de les eleccions del 21 de desembre de 2017 no s’han dut a terme. El Govern de Carles Puigdemont destituït pel 155 no s’ha restituït i ni el Parlament de 2018t ni el Govern de Quim Torran no estan disposats a la desobediència necessària per fer respectar la sobirania del Parlament i avançar cap a la proclamació efectiva de la República Catalana.

2.1.2.4. Balanç de l’acció de govern de la Generalitat de Catalunya

Davant d’aquesta situació de manca de concreció i manifesta falta d’estratègia compartida del Govern, des de l’Assemblea Nacional Catalana s’insta el president de la Generalitat i el Govern de Catalunya a tota una sèrie de punts:

  • Garantir l’acord estratègic i d’actuació entre JxC i ERC al Parlament i al Govern, i recuperar la unitat d’acció parlamentària amb la CUP, així com la unitat d’acció estratègica amb la resta d’actors socials republicans.
  • Fer balanç de les capacitats reals de les institucions catalanes per fer efectiva la República catalana en un escenari d’unilateralitat, identificar les deficiències, traçar un pla per cobrir‐les i comunicar‐lo a la població.
  • Complir els compromisos adquirits durant la investidura i preparar-se per a un embat democràtic, tot activant totes les capacitats institucionals, que han d’estar llestes, alineades i lleials a la majoria independentista del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat quan sigui necessari.
  • Materialitzar la unitat d’acció estratègica entre les institucions, els partits i les organitzacions socials republicanes en la concreció d’una coordinació permanent i en la definició d’una tàctica específica per a cada actor sobiranista.
  • Posar en marxa l’anunciat Consell de la República i presentar-ne l’estructura i les funcions.
  • Fixar, abans del proper 21 de desembre de 2018, una única i nítida estratègia de govern per a la implantació de la República catalana. I que la comparteixi i coordini tàcticament amb tots els actors polítics i entitats compromesos amb la implantació efectiva de la República, declarada el 27-O del 2017.

Si després del 21 de desembre de 2018, el Govern de Catalunya persisteix en aquesta disparitat manifesta i desconcertant de criteris estratègics de futur i segueix emprant un llenguatge abrandat en les formes que no es correspon en absolut amb una acció de govern que defuig la desobediència i que, persistint en l’autonomisme, legítima l’acció repressora de l’Estat espanyol, l’Assemblea Nacional Catalana no acompanyarà el Govern de Catalunya i serem crítics i extremadament exigents en el compliment del seu mandat, amb mobilitzacions que tindran aquesta orientació.

Demanarem al Govern que qui no es vegi amb cor de seguir amb un procés nítid d’accions de govern que condueixin cap a la proclamació efectiva de la República catalana faci un pas al costat, i deixi el seu lloc al Govern a persones que estiguin disposades a una acció més decidida, assumint els riscos propis de la desobediència.

2.1.2.5. Pla estratègic

Sobre la base de les fortaleses i debilitats identificades i el context actual, l’ANC ha traçat un pla estratègic basat en escenaris. Així, identifica només tres escenaris que ens portarien a la independència efectiva:

  • Referèndum pactat amb l’Estat espanyol a resultes d’una negociació directa bilateral
  • Referèndum pactat amb l’Estat espanyol forçat per algun organisme internacional
  • La via unilateral.

L’ANC ha volgut posar en rellevància que ampliar la base social no és un escenari en si mateix. Encara que fóssim el 80 %, la independència no ens vindria donada, sempre hauríem de situar-nos igualment en algun dels tres escenaris citats. A més, l’ANC entén que destensionar i pretendre una normalització en l’actual context és dilatori i desmobilitza, i no serà efectiu per assolir l’objectiu.

  • En referència a l’escenari de referèndum pactat amb l’Estat espanyol, l’ANC considera que totes les manifestacions del Govern del PSOE, així com de la majoria política, social i electoral de l’Estat espanyol, indiquen que aquesta via és malauradament impossible.
  • En referència a l’escenari de referèndum pactat forçat per algun organisme internacional, el considera poc probable atesos els fets d’octubre, però sí que creu que hi ha un llindar màxim de vulneració de drets o inestabilitat econòmica que podria fer que aquest escenari es produís.
  • Per tant, l’Assemblea considera la via unilateral com l’escenari més probable i l’únic que depèn de nosaltres i ens permet ser proactius, ateses la incapacitat del Govern espanyol d’oferir absolutament res i de renunciar a la seva cara més repressora, així com les seves debilitats pel que fa a la governabilitat. Tot i això, l’entitat estaria disposada a renunciar a la unilateralitat si qualsevol dels dos primers escenaris es convertissin, en els propers 6 mesos, en realitats tangibles i declarades sense cap marge d’ambigüitat per part dels actors implicats (Govern català, Govern espanyol, potencial mediador).

Així doncs, l’Assemblea considera que, perquè la via unilateral es desenvolupi amb èxit, cal idealment:

.

Per tal de seguir avançant en el desenvolupament de la via unilateral, l’ANC treballarà dotze línies d’actuació claus i prioritàries. Entre elles destaquem que:

  • L’ANC desenvoluparà projectes que facin tangible la República Catalana pels ciutadans, en què s’afavoreixi una economia menys dependent dels poders polítics espanyols i dels oligopolis rendistes.
  • Així mateix, es farà la màxima amplificació interna i internacional davant el judici als ostatges polítics, es potenciaran les eleccions primàries per a les Municipals 2019 per assolir el màxim d’alcaldies independentistes i la necessària regeneració democràtica.
  • També es generarà un relat constant per seguir ampliant la majoria social, de manera no reactiva sinó positiva i propositiva.
  • Es denunciarà, davant els organismes internacionals, la situació de vulneració de drets civils i polítics dels ciutadans catalans. Així mateix, es mantindrà la mobilització ciutadana.

En el front institucional, l’ANC demana al Govern, al Parlament i als partits independentistes que exerceixin un lideratge clar i efectiu que no tingui missatges contradictoris entre el que es diu i el que es fa realment. Així mateix, demana al Govern que es prepari per a la via  unilateral sense més dilacions i que treballi en aquells àmbits que s’han de reforçar per garantir la proclamació i el funcionament inicial de la República.

L’ANC vol enviar un missatge a tot l’independentisme que, si els tres actors, Govern, Parlament i societat civil, ens preparem amb responsabilitat i rigor en l’escenari de la unilateralitat, arribarem a l’objectiu de fer efectiva la República Catalana, igual com vam ser capaços de fer el referèndum de l’1 d’Octubre en les condicions més adverses».

2.2.  DES DE LA POLÍTICA GOVERNAMENTAL I DE PARTITS: EL FÒRUM CÍVIC I SOCIAL PER AL DEBAT CONSTITUENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA, LA CRIDA NACIONAL PER LA REPÚBLICA ANIMAT DES DEL PdCAT I EL CONSELL PER LA REPÚBLICA DES DE LA CASA DE LA REPÚBLICA DE WATERLOO

2.2.1. EL FÒRUM CÍVIC I SOCIAL PER AL DEBAT CONSTITUENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA, PRESIDIT PER LLUÍS LLACH

Entitat “FÒRUM CÍVIC I SOCIAL PER AL DEBAT CONSTITUENT” / WEB del FCS

2.2.1.1. Què s’entén pel Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent…?

El Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent, impulsat per la Generalitat de Catalunya, pretén assolir uns objectius ben clars que són: pensar, debatre i elaborar les bases i els principis generals del model de país de la República Catalana. La plataforma estarà impulsada per un òrgan assessor del Departament de la Presidènca del Govern de Catalunya.

2.2.1.2. El Govern de la Generalitat de Catalunya aprova la creació del Consell Assessor per a l’impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent 

El president del Consell Assessor del Fòrum cívic i social per al Debat Constituent, nomenat pel President de la Generalitat, Quim Torra, serà l’ex-diputat i cantautor Lluís Llach.

El Govern ha aprovat en data de 23 d’octubre de 2018 la creació del Consell Assessor per a l’impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent, que serà l’òrgan encarregat de preparar les tasques d’anàlisi, articulació i creació d’un Fòrum Cívic i Social per fer el Debat Constituent. El Consell Assessor serà un òrgan col·legiat adscrit al president de la Generalitat i tindrà la missió de preparar i posar en marxa el Fòrum com a instrument de participació i cohesió social, que compti  amb la participació de la ciutadania, i que s’articuli com un espai de debat per tot el territori de Catalunya.

El president del Consell Assessor, nomenat pel president Quim Torra, serà l’exdiputat i cantautor Lluís Llach, que fou el president de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent del Parlament de Catalunya. La resta de membres, entre 10 i 20 persones, seran nomenats pel President de la Generalitat a proposta de Lluís Llach al llarg dels pròxims dies. El Consell estarà compost per persones de reconegut prestigi en les diferents disciplines vinculades als àmbits acadèmic, professional i sectorial del país. A més de Lluís Llach com a president, el Consell tindrà una vicepresidència i una secretaria.
Els membres del Consell Assessor no percebran cap retribució per l’exercici de les seves funcions, ni tindran cap dret de naturalesa econòmica per raó de l’assistència a les reunions del Consell, ni tindran dret a cap tipus d’indemnització.
El Govern crea aquest Consell Assessor sota el principi del dret de participació dels ciutadans en els assumptes públics, que és un dels eixos fonamentals del sistema democràtic, que ha de guiar l’acció dels poders públics.
Un dels instruments de què disposa la nostra societat per enfortir el sistema democràtic, és la Llei 10/2014, del 26 de setembre, de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana, que estableix el règim jurídic i el procediment dels mecanismes de participació, com a instruments dirigits a conèixer la posició o les opinions de la ciutadania amb relació a qualsevol aspecte de la vida pública de Catalunya.

2.2.1.3. El Fòrum Cívic i Social pretèn ser un debat de país, però sense terminis i liderat per entitats ciutadanes

El Consell assessor, que posarà en marxa el Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent, vol obrir un debat ciutadà per saber què volen ser els catalans de cara a la proclamada simbòlicament República catalana del 27 d’octubre de 2017. L’objectiu final no és l’elaboració d’una Constitució catalana de 2015 com la que es va articular per un grup de juristes liderats per Santiago Vidal

El President de la Generalitat, Quim Torra, es va comprometre en el debat de la seva investidura a posar en marxa un procés constituent amb l’objectiu de forjar una proposta de Constitució catalana aquesta legislatura. Així que, creant un Consell assesso per impulsar el Fòrum Cívic i Social, ho va limitar a una discussió sobre el model de país que la ciutadania vol, però senser fixar terminis amb un calendari concret. Tant Quim Torra com Lluís Llach, que pilotarà el nou òrgan, es van esforçar a deslligar la tasca d’aquest consell assessor del “procés constituent” (que no té res a veure amb el “procés constituent” de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres), que el seu President, Lluís Llach, situa després d’una eventual independència:

“Aquest Consell no li correspon redactar una eventual Constitució catalana”

Tampoc -ni Quim Torra ni en Lluís Llach– van comprometre’s a fer una multiconsulta al final de la legislatura sobre el resultat d’aquest debat, quer sí incloïa en l’oferta que JxCat i ERC van fer a la CUP per aconseguir el seu supor a la investidura. Es va ssegurar que serias la societat civil qui decidirà què es fa amb els resultats del Debat del Fòrum Cívic i Social que proposi el Consell assessor.

2.2.1.4. Composició del Consell Cívic i Social per al Debat Constituent de la República Catalana

El president de la Generalitat, Quim Torra, signà la resolució de nomenament dels dotze primers membres del Consell Assessor per a l’impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent. Les persones que en formaran part són:
  • Lluís Llach i Grande. Cantautor i escriptor. Ha esdevingut un referent de la cançó catalana i de la cultura per a diverses generacions. Va ser president de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent a la legislatura XI com a diputat independent de Junts pel Sí. Entre el 1969 i el 2007, Llach va enregistrar 33 discs i, en acabar la seva carrera musical, va crear una fundació per al desenvolupament al Senegal. Ha escrit tres novel·les i un llibre de records sobre Miquel Martí i Pol.
  • Antonio Baños i Boncompain. Periodista i escriptor. Es va diplomar en Ciències de la Informació a la UAB. Ha treballat i col·laborat en una gran quantitat de mitjans de comunicació. Ha fet periodisme de divulgació econòmica i ha publicat dos llibres sobre aquesta matèria. Més recentment, ha escrit els llibres ‘La rebel·lió catalana’ i ‘La república possible’ que exploren els camins del procés cap a la independència de Catalunya. És portaveu de Súmate.
  • Carmina Castellví i Vallverdú. Advocada i jurista. Llicenciada en Dret. Col·legiada de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Lleida. Especialitzada per a la Jurisdicció de Menors del Consell dels Il·lustres Col·legis d’Advocats de Catalunya. És advocada al Servei d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD) del Pallars Sobirà i secretària interventora del Servei d’Assistència Tècnica del Consell Comarcal del Pallars Sobirà pels municipis de Soriguera i Farrera des del 2009. Va ser diputada independent de Junts pel Sí en la XI legislatura.
  • Jordi Domingo i Garcia-Milà. Advocat. Amb més de 43 anys d’experiència en dret civil, mercantil, internacional i processal, és membre de l’ICAB des del 1975 i és portaveu de la plataforma Constituïm, que va elaborar —amb la participació activa de més de 3.500 persones— un projecte de constitució per a la República de Catalunya. Actualment és president de la Coordinadora de l’Advocacia de Catalunya.
  • Albano Dante Fachin Pozzi. Membre fundador de Procés Constituent i signant del manifest fundacional de Podemos, “Mover Ficha”. Entre 2015 i 2017, va ser diputat per Catalunya Sí Que Es Pot. Va fundar la revista Cafèambllet i ha escrit dos llibres: “Artur Mas: on són els meus diners” i “Informe Urgent des dels escons 4 i 5”.
  • Jaume López Hernàndez. Professor de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra. És doctor en Ciència Política i de l’Administració i Màster en Teoria Política i Social i en Filosofia de les Ciències Socials. Va ser membre fundador i portaveu de Reinicia Catalunya i relator del Cicle de debats “Processos constituents al món”, organitzat per la Generalitat de Catalunya. És autor de diversos llibres sobre dret de decidir i processos constituents arreu del món.
  • Àngels Martínez Castells. Professora de política econòmica (UB). És doctora en Ciències Econòmiques. Ha investigat sobre gènere, economia crítica i feminista, salut pública, immigració i ciutadania, entre més. Ha treballat també en la Història del Pensament Econòmic. Va ser diputada de CSQP al Parlament de Catalunya la XI legislatura i té una llarga trajectòria com a activista social en diverses organitzacions.
  • Albert Noguera Fernández. Jurista i politòleg. Professor de Dret Constitucional a la Universitat de València. Autor d’una extensa obra sobre poder i processos constituents, teoria de l’Estat i drets socials. Ha estat assessor de diferents processos constituents a Llatinoamèrica, on també ha estudiat les noves formes de participació política. És autor de diversos llibres com ‘Utopia i poder constituent’ o ‘El subjecte constituent’, entre més.
  • Montserrat Palau i Vergés. Doctora en Filologia Catalana i professora titular de la Universitat Rovira i Virgili i de l’Institut Interuniversitari d’Estudis de Dones i Gènere (IIEDG). Assagista, escriptora i col·laboradora en diversos mitjans de comunicació. La seva recerca s’ha centrat en la literatura contemporània, en la cultura popular i en els estudis de dones, gènere i feminismes. Va ser diputada de Junts pel Sí a la legislatura XI.
  • Miquel Puig i Raposo. Economista. Va obtenir el doctorat a la UB i va ampliar estudis al MIT i a la John F. Kennedy School of Government (Universitat Harvard). Va ser el primer president del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI). Va ser director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i també va dirigir la TVC. Actualment és el director general del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya i regidor d’Hisenda de l’Ajuntament de Falset. Ha escrit diversos llibres sobre l’economia catalana.
  • Marta Rovira Martínez. Doctora en Sociologia. Professora associada a la UOC i a la UAB. Directora de la Fundació Congrés de Cultura Catalana. Ha publicat diversos llibres i estudis sobre llengua, immigració, cultura, participació, educació, memòria, símbols, identitat nacional, i ha codirigit dos documentals. Col·labora habitualment en diversos mitjans de comunicació.
  • M. Gabriela Serra Frediani. Activista social. Va ser diputada per la CUP-Crida Constituent durant la legislatura XI. Ha estat presidenta de l’Associació de Veïns de Singuerlín a Santa Coloma de Gramenet i de la Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament. Actualment és membre d’Entrepobles, la Fundació per la Pau, el Centre Delàs d’Estudis per la Pau, la Plataforma Pau i Democràcia, entre més.
  • Beatriz Talegón. Periodista. Llicenciada en Dret, va cursar estudis d’Economia del Desenvolupament a la London School of Economics a la Universitat de Pequín. Fou secretària general de la Unió Internacional de Joventuts Socialistes. Ha treballat com a assessora del govern de Castella La Manxa a Brussel·les i com a assessora al Parlament Europeu. Ha escrit diversos llibres i és articulista i col·laboradora de diversos mitjans de comunicació.

 

2.2.4. Els objectius que pretén el Fòrum Cívic, Social i Constituent

Tanco aquest apartat amb la fotografia d’en Lluís Llach, per ser-ne el President del Consell Assesor per al Debat Constituent del Fòrum Cívic i Social per a la República, un organisme avui dia considerat de recorregut imprecís en temps de una indissimulada divisió del sobiranisme, així com també d’una agressivitat autoritària de l’Estat.

Lluís Llach ha estat suficientment criticat per haver acceptat aquest càrrec, depenent de la Presidència de la Generalitat, tot i que no remunerat, i titllat de ‘xiringuito’ per C’s (en català ‘un bar de platja’) immediatament de veure la llum l’organime que presideix. Per això, cal fer-li justícia i res millor que transcriure les paraules sobre el tema del periodista Antoni Bassas

“No és ni el càrrec ni el moment ideal per lluir-se, sinó més aviat per ser víctima de les bromes fàcils de ‘xiringuito’. I, en canvi, en Lluís Llach és aquí. Potser el que sobta als crítics és que una persona de 70 anys que té l’ego més que cobert i la vida resolta, i que havia decidit acabar els seus dies al Senegal, dedicat a la seva Fundació i a escriure, hagi optat per continuar preguntant-se què pot fer pel seu país sense res a canvi. No anem sobrats ni de talent ni d’esperit de servei. Llach té les dues coses i és fantàstic que les continuï posant a disposició del diàleg sobre el futur col·lectiu”

El Fòrum Cívic i Social té com a missió:

  • Promoure el debat constituent a Catalunya.
  • Pensar, debatre i elaborar les bases i els principis generals del model de país de la República Catalana

 

2.2.2. LA «CRIDA» NACIONAL PER LA REPÚBLICA

 Entitat “CRIDA NACIONAL PER LA REPÚBLICA” / WEB de la CNR

2.2.2.1. Què és «La Crida» Nacional per la República (CNR)…?

«La Crida Nacional per la República» es defineix com un  un moviment polític independentista català. Va ser presentat el juliol de 2018 com un espai polític sorgit de Junts per Catalunya, formació liderada per l’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont. Va celebrar el seu congrés fundacional el 27 d’octubre de 2018 al Pavelló Congost de Manresa, just un any després de la declaració d’independència del Parlament de Catalunya. Té la intenció de constituir-se com a partit a finals de 2018 o inicis de 2019.

 

 

2.2.2.2. Fem història de la CNR

Després del referèndum de l’1 d’octubre del 2017, la declaració d’independència i la posterior aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola, el govern espanyol va convocar unes eleccions al desembre del mateix any. En aquestes eleccions van tornar a guanyar les opcions independentistes, però el govern de Madrid va impedir que Carles Puigdemont fos investit president. Puigdemont, a l’exili, va intentar internacionalitzar la causa catalana i continuar liderant la coalició electoral Junts per Catalunya.

Després de diverses tensions internes, el juliol de 2018 va presentar la Crida Nacional per la República, una nova proposta per intentar crear un espai central i aglutinador de l’independentisme català. Segons Agustí Colomines, un dels seus impulsors, la Crida, s’inspira en «una combinació de l’Assemblea Nacional Catalana i del PSUC», en el moviment En Marche! que en un any va dur Emmanuel Macron a l’Elisi francès, o fins i tot en l’SNP escocès.

Durant els mesos previs a la presentació es va registrar el nom de Moviment 1 d’Octubre i es va tantejar fer servir Junts per Catalunya, però el Partit Demòcrata Europeu Català va registrar la marca com a partit polític el mateix juliol de 2018.

La Crida Nacional per la República es va presentar formalment com un moviment amb ganes d’esdevenir un partit polític el 16 de juliol de 2018 a la sala Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, en un acte on van intervenir Gemma GeisFerran MascarellToni MorralCarles Puigdemont (via videoconferència), Jordi Sànchez (via missatge escrit) i Quim Torra (via missatge d’àudio). Durant les dues primeres hores el web va rebre més de 3.000 adherits.

Entre el grup promotor inicial hi ha Josep FerrerGermà BelAurora MadaulaMarc GuerreroElsa Artadi i Eduard Pujol.

Els presos polítics Jordi TurullJosep Rull i Joaquim Forn van demanar en un article publicat als mitjans que el Partit Demòcrata se sumès al moviment. El 21 de juliol de 2018, durant la primera assemblea nacional del Partit Demòcrata, el partit va acordar recomanar l’adhesió als seus associats i iniciar un procés de negociacions bilaterals.En declaracions posteriors a l’acte, la resta de partits independentistes amb representació parlamentària (ERC i CUP) van interpretar-ho com una nova refundació del espai polític que abans ocupava Convergència.

2.2.2.3. El Congrés de Manresa del 27 d’octubre de 2018

Es va presentar al Pavelló Congost de Manresa la ponència política, en un acte on van participar Gemma Geis, Ferran Mascarell i Toni Morral. Es preveu que la convenció fundacional tingui lloc el 6 de desembre del 2018.

Un any després de la proclamació de la independència al parlament, la Crida Nacional per la República ha començat el seu procés fundacional amb els objectius de:

  • Aconseguir l’hegemonia independentista i el compromís de culminar el procés.

La cançó amb què han tancat l’acte els congregats al pavelló Nou Congost de Manresa, resumia el missatge que Carles Puigdemont havia enviat des de Bèlgica: ‘No surrender’, de Bruce Springsteen: 

‘Cridem a la mobilització política perquè no ens hem rendit ni ens rendirem.’

Puigdemont ha fet una arenga a la ciutadania perquè participi de la constitució del moviment, que ja ha començat els tràmits per a constituir-se com a partit polític. S’ha vist des d’una pantalla gegantina: 

https://en.wikipedia.org/wiki/No_Surrender_(song)

Puigdemont ha al·legat que continuaran de la manera que els sembla més eficaç: ‘Amb la màxima unitat.’ Després de la ‘reacció en cadena’ que creu que va generar l’1-O a tot el món, Puigdemont ha sentenciat que la Crida seria capaç de generar-ne una altra.

El pavelló manresà s’ha omplert de crits de llibertat per als presos polítics i exiliats i de proclames d’unitat. Eren els dos lemes que, en forma de petites pancartes, s’han trobat els assistents a les butaques del pavelló, que s’ha omplert. ‘Ni un pas enrere’ també ha estat molt corejat, especialment durant la intervenció del president de la Generalitat, Quim Torra, que ha insistit en l’ultimàtum que va fer al parlament durant el debat de política general: ‘El crèdit del president Pedro Sánchez s’ha acabat.’ L’auditori, dempeus, ha aplaudit i ha respost amb crits d’independència. ‘Volem veure la República catalana proclamada, aquest és l’esperit de la Crida’, ha etzibat Jordi Sànchez, en lletra viva des de la presó dels Lledoners. El moviment ha volgut exhibir diversitat interna i el batlle de Montblanc, Josep Andreu, d’ERC, ha escenificat el seu suport a l’organització. La Crida ha posat tota la carn a la graella, amb una escenificació pròpia dels grans mítings electorals. No ha faltat el televisiu esclat de serpentines final.

A l’exterior, els qui no havien pogut entrar han seguit l’acte en una carpa habilitada. Quim Torra i la consellera de la Presidència, Elsa Artadi, s’hi han adreçat abans de començar l’acte. En total, hi han assistit sis mil persones, segons l’organització. Elsa Artadi i Ferran Mascarell, delegat de la Generalitat a Madrid, han presentat els eixos de la ponència política. Els diputats de JxCat Toni Morral i Gemma Geis n’han exposat les bases organitzatives. La Crida no renuncia a ‘cap via pacífica i no violenta’ per a fer efectiva la declaració d’independència i instaurar la República ‘a l’empara de la causa justa de la independència’. Puigdemont serà el president impulsor de l’organització, que també tindrà un altre president executiu i un secretari general. Les deu mil persones que s’han adherit com a fundadores podran esmenar a partir d’ara les dues ponències, que ‘aprovaran definitivament el 19 de gener en un congrés constituent en què també s’escollirà la direcció’.

2.2.2.4. Desconfiança i rivalitat partidista


Puigdemont ha argumentat que un ‘país nou’ necessitava una nova manera de fer política. ‘Devem ser la primera força política que neix per poder desaparèixer’, ha remarcat, insistint en el compromís de dissoldre la Crida si s’aconsegueix la independència. El president a l’exili ha dit que no demanaven que es renunciés a carnets ni a ideologies. La Crida permet la doble militància, tot i que el PDECat i ERC ho prohibeixen als seus militants. Puigdemont, que ha estat rebut amb crits de ‘president’, ha subratllat que treballaven per aconseguir una república independent per la via no violenta i apel·lant al conjunt de la població. Quan Torra s’ha referit al president espanyol, l’auditori ha xiulat. Després d’insistir que el crèdit polític de Pedro Sánchez s’havia acabat, Torra ha advertit que si el judici contra els presos polítics acabava amb una sentència condemnatòria, s’hi enfrontarien com va fer la ciutadania l’1-O i el 3-O. ‘Aquesta serà la nostra resposta’, ha declarat. El president de la Generalitat ha titllat de ‘farsa’ el procés judicial. El veu com una causa general contra l’independentisme que s’ha construït des de la Moncloa i la Zarzuela. També ha demanat a la ciutadania que ompli dimarts a la tarda la plaça de Sant Jaume, coincidint amb la presentació del Consell de la República al Palau de la Generalitat.

Jordi Sànchez ha dit que, si després de l’1-O no es van fer prou bé les coses, va ser per la desconfiança i la rivalitat partidista. Des dels Lledoners, també ha advertit que s’equivocaven els qui preveien que acotarien el cap com ‘gossos mesells’, i que acceptarien el ‘joc autonòmic’ i que s’arrossegarien per bescanviar ‘clemències judicials’ i gests cap als presos. En la carta que ha estat llegida, ha emplaçat els adherits a recórrer el país perquè la nova organització s’implanti a cada poble. ‘Unitat i lleialtat a un projecte compartit: el de la independència’, ha demanat.

2.2.2.5. Apel·lació a les bases del PDECat i ERC, així com a la unitat de tots els partits independentistes


El batlle de Montblanc és el primer càrrec intermedi d’ERC que fa el pas a la Crida. El nucli fundador espera que n’hi hagi més, igual que del PDECat. ‘Crec que és indispensable la unitat de tots els independentistes per a aconseguir els nostres objectius’, ha dit Josep Andreu. També ha opinat que era ‘imprescindible’ que els independentistes anessin plegats a les pròximes eleccions europees. El moviment apunta cap a les bases i l’electorat del PDECat i ERC. Del PDECat, és conegut l’aval de la seva vice-presidenta, Míriam Nogueras. ‘Avui neixen coses noves i deixem enrere les velles i obsoletes’, ha piulat. En canvi, el president del partit, David Bonvehí, no ha assistit a la convenció fundacional i tampoc no ha amagat el malestar perquè la Crida es constitueixi com a partit polític. A l’escenari, hi ha pujat la diputada del PDECat al congrés Lourdes Ciuró.

També han explicat breument per què donaven suport a la Crida l’ex-diputada d’ERC Maria Àngels Cabasés; l’ex-consellera Marina Geli; l’ecologista Santiago Vilanova; el president de l’AMI i batlle del Port de la Selva, Josep Maria Cervera; el portaveu del grup parlamentari de JxCat, Albert Batet; la batllessa de Sant Cugat del Vallès, Carmela Fortuny; l’ex-tresorera de l’ANC Núria Guillaumes; i els fills de presos Laura Turull, Beta Forn i Oriol Sànchez, entre més. A la tribuna de convidats, hi havia el vice-president d’Òmnium, Marcel Mauri; diversos diputats de JxCat, com Josep Costa i Eduard Pujol; els consellers Damià Calvet i Miquel Buch, i l’ex-dirigent de CDC David Madí, a més de l’escollida candidata del PDECat a l’ajuntament de Barcelona, Neus Munté. Entre el públic, també hi havia l’ex-batlle de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal.

2.2.2.6. Xavier Sala i Martín i Ramón Cotarelo, símbols de la diversitat ideològica

L’economista Xavier Sala i Martín i el politòleg i escriptor Ramón Cotarelo han intervingut plegats, en una altra exhibició de la pluralitat ideològica que pretén conviure a la Crida. ‘Mai a la vida no havia estat tan emocionat veient els noms dels consellers’, ha dit Xavier Sala i Martín. A partir d’una paràbola, l’economista ha conclòs: ‘Si tu vols llibertat, els collons del toro has de tocar.’ El politòleg i escriptor Ramón Cotarelo, que ha fet un esforç per parlar en català, ha assegurat que s’havia quedat atònit veient a la televisió que uns tertulians deien que la Crida era un projecte personal de Puigdemont. ‘No hi ha projectes col·lectius fins que no són exposats al poble i el poble els accepta’, ha defensat. Cotarelo, que ha intervingut al costat de Sala i Martín, ha citat Karl Marx per dir: ‘Les idees esdevenen una força material que ens arrelen als pobles. La idea és aquí i el poble també.’ També ha citat Mao Zedong davant un Xavier Sala i Martín somrient.

2.2.2.7. El manifest fundacional de «La Crida» i els seus objectius

«Tots els pobles tenen dret a la llibertat. Totes les nacions tenen dret a l’autodeterminacióCatalunya no és una excepció. L’article primer del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides proclama que “tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació”.
El fet que el Regne d’Espanya hagi incomplert sistemàticament aquest precepte, incorporat al seu ordenament jurídic intern des del 1978, no fa decaure el dret del poble de Catalunya a exercir-lo. La vigència d’un dret no decau pel fet que qui hauria de respectar-lo no ho faci d’una manera reiterada. Gran part del poble català ha protagonitzat al llarg dels darrers anys, i més concretament en la darrera dècada, una sostinguda mobilització social, pacífica i democràtica a traves de multitudinàries manifestacions i de consultes populars, com la del 9 de novembre del 2014, i molt singularment la del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Un referent que ens obliga a mantenir-nos fidels al mandat expressat a les urnes per més de 2.300.000 persones. El poble de Catalunya va decidir en el referèndum del primer d’octubre de 2017 esdevenir un Estat independent en forma de Repúblicadecisió que va ser ratificada pel Parlament de Catalunya el 27 d’octubre de 2017, i que va tornar a ser validada el 21-D amb la majoria sobiranista sorgida de les eleccions imposades per l’Estat.
Malgrat els impediments de l’Estat espanyol, que hauria hagut de garantir l’exercici del dret a l’autodeterminació en lloc de reprimir-lo amb una gran violència policial, el referèndum va expressar el desig majoritari dels catalans de decidir lliurement el seu futur. Des de llavors, Catalunya viu en l’excepcionalitat política, social i institucional, que ha anat acompanyada d’una llarga i dolorosa repressió contra l’autogovern i el sobiranisme.
La situació actual exigeix, per part nostra, definir unes noves estratègies, disposar de nous instruments i renovar aliances per avançar eficaçment en el compliment del compromís sorgit del referèndum de l’1-O i de les eleccions del 21-Damb l’objectiu de fer efectiu l’exercici del dret a l’autodeterminació. La repressió i les circumstàncies que envolten l’exili i la presó dels polítics sobiranistes no ens han d’impedir ser conscients d’aquesta necessitat i fer-la efectiva. Per tot això fem una crida pública i oberta per definir plegats les estratègies socials i polítiques que ens han de permetre en un futur proper assolir la república de dones i homes lliures, en una Catalunya nacionalment sobirana.
Aquesta és una Crida a favor de la unitat sobiranista i republicanaa per constituir una organització d’acció política basada en la radicalitat democràtica, la transversalitat ideològica, la transparència en la presa de decisions i en la bona gestió del benestar públic. És una Crida compromesa amb els valors republicans de solidaritat entre persones i pobles per lluitar contra les desigualtats i les discriminacions, ja siguin individuals, ja siguin col·lectives o socials. És una crida a qui vulgui viure en un país de llibertats i no de repressió; d’inclusió i no de rebuig; de pau i no de violència; de prosperitat per a tothom i no de privilegis per uns pocs. 
Un país en el qual la paraula i el debat democràtic prevalguin sempre per damunt de les agressions, les amenacesi la censura, i on la pauta de conducta sigui l’imperatiu democràtic, amb cap límit més enllà del que determinen els Drets Humans.
  • És una crida que adrecem a tota aquella gent que comparteix la necessitat d’unir estratègies i esforços, de fer-ho des de la generositat i la pluralitat, renunciant als personalismes o a les estratègies de part, per tal que la nació catalana disposi d’un moviment sobiranista d’ampli espectre i transversal.
  • És una crida a favor de la unitat per constituir un moviment per la república que esdevingui el veritable punt de trobada dels actors polítics i cívics del sobiranisme.
  • És, per tant, una crida per aglutinar tantes sensibilitats polítiques i socials com sigui possible en una eina d’acció política que pugui participar en totes i cadascuna de les cites electorals que es produeixin fins a la plena instauració de la república.
Per això, fem aquesta crida i proposem, en qualitat d’objectius a assolir:
.
1. Desplegar una estratègia destinada a convertir Catalunya en un Estat independent, enforma de república, nacionalment lliure.
2. Constituir un moviment que cristal·litzi en un instrument polític organitzat que aplegui aquelles persones que comparteixin l’objectiu de proclamar la República Catalana mitjançant mètodes exclusivament pacífics i democràtics.
3. Vertebrar aquest instrument polític a partir de la pluralitat ideològica i els valors de la llibertat, el benestar, la prosperitat, l’equitat, la justícia, la solidaritat, la sostenibilitat, la igualtat, la cultura, l’educació, el coneixement, la transparència, la participació i el compromís cívic.
4. Propiciar els grans acords de país a nivell nacional i local, tant de tipus sectorial com electoral, per apoderar la ciutadania de Catalunya.
5. Adquirir el compromís de dissoldre’s un cop assolit l’objectiu d’instauració de la República Catalana. Per poder assolir aquest propòsit, emplacem aquelles persones que hi tinguin interès i vulguin participar directament en la definició d’aquestes fites a unir-se a aquesta crida, que culminarà la tardorvinent amb la celebració d’una convenció nacional constituent durant la qual s’acordarà la forma iel contingut d’aquest nou espai polític».

 

2.2.3. EL CONSELL PER LA REPÚBLICA / «LA CASA DE LA REPÚBLICA» A WATERLOO

Entitat “EL CONSELL PER LA REPÚBLICA” / WEB del CR“CASA DE LA REPÚBLICA” / WEB de la CR

2.3.1. El Consell de la República que és a la seu a la Casa de la República de Waterloo té una definició

El Consell de la República és el nom d’una organització privada que pretén ser un govern en l’exili, i que té per objectiu fer efectiva la independència de Catalunya, culminar el procés constituent de la República Catalana i internacionalitzar la causa republicana. També promou la defensa dels drets civils i polítics. El Consell està format per un president i set membres.

Una vegada en complet funcionament, el Consell vol tenir reunions setmanals periòdiques per coordinar-se amb el govern de la Generalitat, i que aquesta reconegui l’autoritat del Consell a l’hora de prendre decisions polítiques.

El president del Consell de la República és Carles Puigdemont. El Consell està format per la presidència, dos membres de JxCAT, dos membres d’ERC i un de la CUP-CC.

Formalment, el Consell de la República és una entitat privada i el seu finançament és 100% privat. Es pretén que un fons obert a la ciutadania s’encarregui de rebre aportacions de la societat civil d’una manera transparent. La seva seu resta instal·lada a Waterloo en la denominada “Casa de la República”.

2.3.2. Els objectius del Consell per la República

  • Ofensiva judicial i diplomàtica contra el Regne d’Espanya: El primer de març Puigdemont va efectuar la primera de les accions jurídiques contra l’estat espanyol, amb una denúncia interposada al Comitè de Drets Humans de l’ONU. El document, anomenat Puigdemont -v- Spain, va ser el primer d’una sèrie d’accions a nivell internacional. El seu advocat és Ben Emmerson.

 

  • Redacció de la Constitució de la República Catalana: El Consell vol organitzar el procés constituent que hauria de portar a la redacció de la Constitució Catalana.

 

  • Activació d’un model o registre de discussió popular basat en l’experiència d’altres països.

 

  • Creació d’un sistema de democràcia digital activa: Aquest autonomenat «govern a l’exili» impulsaria un sistema de democràcia digital, inspirat en països com Estònia que utilitzen el vot electrònic en les eleccions. Aquest sistema de participació ciutadana aniria cap a una democràcia activa, semblant a l’exemple de Suïssa.

Acte de la presentació del CONSELL PER LA REPÚBLICA, des de la Sala Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya amb els parlaments de Pere Aragonés, vice-president del Govern de Catalunya, Toni Comín ex-conseller de Sanitat, de l’ex-president Carles Puigdemont i del President Quim Torra, en cloure la sessió

 

Parlament de Carles Puigdemont en la presentació del Consell per la «República des de Waterloo»

 

 

 

[3] ENTRE EL DESENCANTAMENT DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA I L’AFANY QUE, EN TOCAR TERRA, PUGUI TORNAR A ENLAIRAR-SE 

3.1. Entre el desànim i la confiança

Ja fa alguns dies que -atenent la pèrdua de la majoria absoluta del bloc independentista en el Parlament de Catalunya a causa dels tripijocs creatius i fantasmagòrics del magistrat Pablo Llarena, així com les decisions coherents, però no menys preocupants de la CUP-, el meu cap amoïnat i encaparrat, en contra dels desitjos delerosos del meu cor, li’n ronden presagis turbulents i confusos sobre el tarannà del procés independentista, actualment descompensat i desnortat, amb un desaquilibri flagrant entre les línies vertebradores del seu esquelet estructural afermat descompensadament, si es pot dir així, per les forces de:

Tot i això, ve a tomb perquè -en resumir-ho fàcilment- podríem posar-nos d’acord en establir un ser desencantament en aquests moments d’incerteses. Nogensmenys, he trobat un article de l’escriptor Sebastià Alzamora que, per la seva desencantada cruesa sobre el procés independentista, avui també faig meu. Tot i això, em seria ben plaent que la situació canviés i, com d’altres vegades, en el moment de tocar fons, poguéssim enlairar-nos de nou i seguir volant cap a l’objectiu final. Fer, d’aquesta terra, allò que Thomas S. Harrington -catedràtic d’estudis hispànics del Trinity College de Hartfort (Connecticut, EUA) ens parla a proposta escrita de l’Antoni Bassas que ens diu:

“S’acaba de presentar el llibre «Una democràcia cívica en temps autoritaris» d’edicions Gregal 2018. I aquesta democràcia som nosaltres els catalans perquè amb tots els defectes tenim un moviment de persones dotades d’una prosperitat relativament alta dins dels cànons del consumisme qjue estem dient que no estem satisfets ni apàtics, que tenim somnis d’una vida diferent i que estem disposats a organitzar-nos de forma pacífica per aconseguir-la. I al costat, hi tenim un Estat violent inclinat a castigar-nos pel pecat de persistir per aconseguir els nostres objectius. Harrington enveja de Catalunya la dignitat que voldria per al seu país i per l’home contemporani:

  • La resistència a esdevenir súbdit i…
  • La lluita per no perdre la condició de ciutadà…”

Tornant al “Procés independentista i el desencantament actual”, Sebastià Alzamora -potser amb un grau de pessimisme massa encimbellat del que personalment jo en defugiria en part- ens fa la reflexió següent:

“El Procés ha entrat en una fase com la d’aquestes sèries televisives que, després d’ahver tingut les seves temprades més exitoses i d’ahaver esgotat les millors idees, s’emboliquen en un sens fi de trames inversemblants, idees improvisades, cops d’efecte que no venen a tomb i amanides que mesclen vells personatges que intentes reprendre els seus millors moments amb d’altres de nous que no quallen. D’ocurrències i virgueries no en falten; una altra cosa és que tinguin algun sentit més enllà de la voluntat d’insuflar vida artificial a la sèrie i allargar-la a veure què en surt.

En dos dies se’ns han presentat oficialment dues idees llargament anunciades:

El Consell per la República i El Fòrum Cívic i Social Constituent.

Pel que se n’ha pogut entendre, el primer s’encarregarà d’internacionalitzar el Procés (així, en abstracte), i el segon, de “pensar com organitzar un debat a escala nacional sobre el model de país”, com encertava a resumir-ho ( (no era fàcil) Núria orriols en la seva crònica de l’ARA. Se suposa que són “estructures d’estat” i instruments per fer República”, però el fet és que el primer sembla fantasmagòrric, i el segon, una espècies d’autocaricatura. Per internacionalitzar el Procés fa falta alguna cosa més que l’agenda per atapeïda quer sigui de conferències i entrevistes del President Puigdemont en fòrums i mitjans europeus. Pel que fa al Fòrum Cívic i Cocial Constituent, l’absoluta falta de conscreció dels seus objectius, calendari, mitjans i composició el conveteixen en un producte inconsistent, eteri i buit de contingut, que pel que sembla pensarà la manera de tal vegada animar les entitats cíviques de Catalunya a convocar reunions entre elles perquè després es tornin a reunir i vagin fent manifestos i declaracions. Té la paraula “constituent” al nom però té res a veure amb cap procés constituent (només amb un debat constituent). I amb tot el respecte a la importància de Lluís Llach com a artista, posar-lo a ell al capdavant només sembla una manera d’apel·lar al vessant més sentimental de la ciutadania independentista, al preu de fer la broma més fàcil. I a això hi contribueix ell magteix, fent la presentació de l’invent amb un posat desmenjat i fent-se repetir les preguntes:

“perquè no hi tinc pràctica” o dient que no domina “això de les lleis i els números”.

La realitat és que Junts per Catalunya i ERC han aconseguit la fita del fer que se nphagi anat en orris la majoria independentista al Parlament -en una exhibició atroç d’irresponsabilitat-, que el Govern no troba la manera de tirar endavant els pressupostos i que la CUP ha enfilat més decididament que mai el camí de l’antipolítica més silvestre i estèril, encantats d’escoltar de fons els aplaudiments de la claca de sempre que els elogia per “coherents”. això és el que hi ha, i aquest rosari de consells improbables per fer coses que no s’està en condicions de fer potser servirà per allargar la sèrie, però sobretot per suscitar l’avorriment i el desencantament fins i tot dels qui en varen arribar a ser fans”

3.2. La conducció feta pels polítics responsables de dur a bon terme tot el procés independentista, potser podria considerar-se un engany…?

Entremig dels desànims que actualment ha proporcionat el procés hi ha la instal·lació en alguns sectors de la societat que, pel que fa als esdeveniments de fa un any i en concret entre l’1-O i el 27-O de 2017, tot va ser un engany. Una una gran mentida. Una farsa. Un frau polític que es va aprofitar de la bona fe de molta bona gent…

La llibertat d’expressió, en referència a les opinions emeses, pot sorgir de les pròpies conviccions personals, de bones o males vivències subjectives, d’emocions confessables o inconfessables, dels recels que neixen de mentalitats conspiradores, d’opinions al servei d’estratègies de la propaganda. Tot és lliure i permès i el dret d’expressar-se és sagrat, però no tot resulta ser legítim i respectable i el pensament i l’opinió que aquest mateix dret empara, por arribar a ser profundament menyspreable.

I tornant al tema que ens ocupa, podria haver passat que els líders polítics, que fa un any es van jugar la pell i resten ara a la presó o a l’exili, haguessin pecat d’ingenuïtat i que la seva acció impotent els hagués dut a la desfeta. A més d’ingenus, posem que s’haguessin equivocat d’estratègia i se’ls pogués atribuir un error de càlcul en voler començar la ruptura amb un referèndum. Fins i tot, pot haver qui, per impaciència, només hi vegi un fracàs rotund. Tanmateix, passar de la impotència, l’error o el fracàs -que són judicis sobre els fets– a l’acusació d’engany i d’haver-los mentit cínicament -que seria un judici moral-, és un salt per al qual no hi ha fonament sòlid. Aquesta presentació sobre la possibilitat d’una mentida la resol en Salvador Cardús quan expressa:

“M’és impossible d’acceptar la hipòtesi de l’engany i la mentida. Primer, pel llarg compromís amb la independència de les persones que van prendre decisions extramadament difícils en moments tan complexos. I després, perquè es tracta de persones que no estan en condicions de defensar-se d’aquestes acusacions sense agreujar encara més la seva situació penal. Per això, trobo que dir ‘que no hi havia res preparat’ és una verdatadera infàmia”

De fet, l’independentisme -malgrat tot- ha perdut la por i resisteix les amenaces. També suporta bé l’autocrítica i aguanta estoicament les desunions. Però no es mereix sometre’l permanentment a una crisi d’autoconfiança, i menys carregant contra els líders empresonats o a l’exili. Seria irresponsalbe i obscè.

3.3. A l’espanyolisme retrògrad cal oferir-li’n un obsequi de gratitud –“penates o lares”– per col·laborar a alimentar l’independentisme l’esperança de tornar-se enlairar

Pujarà el volum de la cridòria ultradretana perquè, segons les enquestes, C’s arrabassa el PP i l’altra formació que està -“tamquam leo rugiens”, en expressió llatina- a l’aguait com Vox, que també rescabalarà alguns vots i agitarà la pressió electoral. El PP de Pablo Casado, -tot i que algunes vegades, conjuntament amb el seu bessó-rival Albert Rivera, i amb la intervenció en escena del ventrílog José Maria Aznar i els seus ninotets ben ensinistrats, seguiran exigint l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola per un temps indefinit, incloent-hi la intervenció de TV3 i Catalunya Ràdio, dels Mossos d’Esquadra i de l’Ensenyament. I com si això no fos pas poc, amb la petició d’il·legalitzar els partits independentistes, es proposa i manifesta a Catalunya una tendència a  instaurar-li’n un estat d’excepció permanent i establir-hi un govern unionista que desmantelli qualsevol estructura de caràcter nacional catalanista, sigui cultural, educativa, de comunicació o de seguretat.

Com diu Joan Baptista Culla, professor de la UAB i historiador:

“…com un 1939, però sense afusellaments. De fet, ¿quina altra cosa està exigint si no José Maria Aznar quan titlla d’error la convocatòria electoral del 21-D de 2017 -la que va signar Mariano Rajoy-, quan invoca la llei de partits polítics per prohibir-ne uns quans, quan crida a “desarticular i erradicar el secessionismo”, inclosos “sus aparatos mediàticos, culturales i financieros…?”

Perquè contra Catalunya i, en concret contra l’univers independentista, tot s’hi val. Com sempre. I a més a més, sabent que la mà dura i l’acusació de “cop d’Estat” (a vegades diuen ‘cop a l’Estat’) és compartit pels sectors més influents dels mitjans de comunicació, de l’empresa i de les finances, en definitiva, de la mateixa política d’Estat, de la Corona, de la policia i de l’exèrcit i de la justícia. Començant pel Tribunal Suprem que dóna per vàlida la instrucció del magistrat Pablo Llarena, que destila un esperit d’escarment i de venjança, malgrat que ha estat impugnada per la justícia de diversos països i que obrirà un judici que significarà un moment de màxima sotsobra democràtica per Espanya.

Joan Baptista Culla, davant d’aquest espectacle aterridor, aporta una imatge d’esperanza per a l’independentisme. Fa referència als “lares i penates” de les antigues “domus romanes”. Ho explica així:

“Si als rebedors de les llars actuals hi hagués, com hi havia a l’entrada de qualsevol ‘domus’ romana, un petit altar consagrat al culte dels déus domèstics, de les petites divinitats protectores de la família, de l’estirp, de la comunitat propera i dels seus interessos -eren els anomenats ‘lares i penates’-, aleshores a tots els habitatges dels independentistes catalans s’hi hauria de retre culte a Pablo Casado, a Albert Rivera, a José Maria Aznar…, i fins i tot al recentment cessat cap de la Policia Nacional a Navarra, Daniel Rodríguez López, entre molts altres i com exponents de les barbaritats que se solen pronunciar contra Catalunya i els catalans independentistes…

…Sí, perquè, a veure: enmig d’aquest tan poc engrescador primer aniversari de la tardor del 2017, contemplant amb el cor encongit la indissimulable divisió dels dirigents entre ‘legalistes’ i ‘pragmatistes’, desconcertats davant la cacofonia de discursos i ultimàtums, perplexos en percebre l’abundància de gesticulació i la penúria d’estratègia i de tàctica, ¿què impedeix a la gran majoria d’independentistes engegar a fer punyetes la causa que els ha mobilitzat des del 2010, guardar al racó més amagat de la calaixera  estelades i llaços grocs i acudir en actitud penedida a suplicar als senyors Antoni Fernández Teixidó o a Ramon Espadaler que els condueixin de nou al bon camí d’un ‘catalanismo bien entendido’…?”

I és que allò que galvanitza, cohesiona i encara esperona els rengles independentistes, sobiranistes o autodeterministes, allò que empeny els seus membres a manifestar-se una vegada i una altra, a seguir penjant i lluint llaços grocs, a convertir certs llibres del procés independentista en ‘bestsellers’.., és el discurs de l’odi que arriba des d’un espanyolisme desbocat i que impossibilita cap mena de replegament digne i empeny a persistir contra vent i marea o acceptar una capitulació humiliant i devastadora. De fet, cada vegada que es titlla als presos i exiliats de colpistes, que s’exigeix repressió i mà dura contra Catalunya, que s’amenaça amb més 155.., s’està injectant en l’avui fràgil moral independentista una potent descàrrega d’ànims i de certeses. Per això, tot aquest espanyolisme tan retrògrad, obscurantista i reaccionari…

“…mereix gratitud i hauria de rebre ofrenes i libacions, igual que els antics ‘lares’ i ‘penates’ ara mateix. I sort en tenim”

3.4. Entre la malaurada caiguda cap al desencantament i la força impetuosa que retornarà l’enlairament

Hem parlat en aquest tema sobre la «República en construcció», en escatir dos temes d’importància, al redós de l’aniverari de la proclamació de la República catalana, com n’han estat:

Igualment, associacions i institucions, a banda de la tasca del Govern de la Generalitat de Catalunya, que va guanyar les eleccions dels 21-D de 2017, el Parlament de Catalunya i els partits polítics independentistes, ha calgut esmentar -per tal d’empènyer l’edificació de la República- unes Entitats civils compromeses i la creació d’unes Institucions oficials concretes que han estat  explicades a bastament:

a) Entitats civils compromeses: 

b) Institucions oficials i de Partits polítics:  

Catalunya, com a Nació històrica que n’és –consulti’s el preciós reportatge del Museu de Catalunya-, malgrat les veus que li’n treuen aquesta categoria, busca el seu Estat propi, mitjançat un procés d’independència d’Espanya, per tal de:

Recupero aquí un article del Diari El Punt Avui+ on s’especifiquen «100 arguments per dir sí a la independència» amb un luxe descriptiu de raonaments acurats i objectivats.

Tot i això, amb el pensament posat en els presos polítics i les persones exiliades. I en un moment en què la Fiscalia de l’Estat espanyol és a punt d’acusar formalment, amb penes duríssimes i injustes els actors d’una causa, construïda sobre la base d’una ficció perversa, que propiciaren -tossudament i ferma-, la votació d’un Referèndum a  l’1-O i endegaren, posteriorment, la Proclamació, sense efecte jurídic, de la República el 27-O de 2017.

En finalitzar aquestes lletres, no només em dansa pel cap, sinó que també se m’encongeix el cor, en pensar i deplorar com aquest gran i greu problema plantejat d’antuvi entre Espanya-Catalunya, i que els manuals democràtics assenyalen d’acarar-lo i solucionar-lo des del vessant estrictament polític, no hi hagi hagut manera de resoldre’l eficaçment amb una intervenció dialogada-negociada-pactada, entre uns i altres. Al contrari, en tota aquesta darrera dècada, els fracassos han anat arribant i empenyent-se progressivament. De tal manera, que hi han fet estada endèmica, tot sacsejant els tres pilars que fonamenten l’Estat democràtic d’un país en fer prevaldre la ceguessa de visió per sobre la mirada d’una solució política. Fracàs, doncs, d’una crisi constitucional molt important:

Tanmateix, porto aquí -com a imatge simbòlica i esperançadora- la figura de Josep Tarradellas, confinat a Saint-Martin-le-Beau en el seu exili d’anys i panys. I pretenc unir aquesta figura, que va tenir la fortalesa pacient de mantenir la legitimitat política de la Generalitat Republicana, amb la tasca de tothom que actualment participa en aquesta gran i noble empresa constructiva cap als anhels republicans independentistes i, en especial, als qui són a les presons de Lladoners al Bages, a Puig de les Basses a Figueres o a la d’en Mas d’Enric al Catllar, així com als exiliats a Bèlgica, Anglaterra i Suïssa -perseguits uns i altres per la injustícia- i a tothom que, de bona fe, pacíficament i convençuda, malden amb més o menys dificultats per fer el cim.

Certament que el Consell per la República a Waterloo no és el mateix que el Govern de Josep Tarradellas a l’exterior. Ni la situació espanyola ni la catalana són les mateixes de aleshores. Ni molt menys. Però seria equivocat -com diu Vicenç Villatoro– menystenir aquest Consell per la República i caricaturitzar-lo com es va fer amb Josep Tarradellas. En tot cas, cal tenir en compte que:

  • Contra tot pronòstic, els moviments de la història, que solen ser arcans i poc controlables, poden obrir-se a sorpreses inimaginables que, acompanyades de circumstàncies molt diverses, propiciïn de soca-rel canvis inesperats en tot allò que podia percebre’ses com immutable.

 

  • Deixem, doncs, que els vents de la història ens diguin si el manteniment de mantes associacions independentistes, la creació de noves institucions i la lluita de cada dia de tantes i tantes persones implicades, servirà per seguir amb una gesticulació simbòlica i ineficaç o potser -amb l’esforç tothom-,  esdevingui tot plegat l’embrió inquiet d’una crescuda important per enlairar-nos cap al cel amunt.

MUNTANYA AMUNT, CAP AL CEL DE LA LLIBERTAT…, PER TREPITJAR UN ANY DE VERGONYA I DEIXAR EN ELS CIMS FLORS DE DIGNITAT

Destacado

MUNTANYA AMUNT, CAP A LA LLIBERTAT…, PER TREPITJAR UN ANY DE VERGONYA I DEIXAR EN ELS CIM FLORS DE DIGNITAT

1. MUNTANYA AMUNT, CAP AL CEL DE LA LLIBERTAT, PER TREPITJAR UN ANY DE VERGONYA…

Unes 18.000 persones han participat darrerament -en concret el dia 13 d’octubre de 2018- a la campanya “Cims per la Llibertat”, una ascensió simultània a 18 cims de Catalunya per conscienciar de la situació de “presos, exiliats i represaliats polítics”.

A la iniciativa s’hi han afegit membres del govern i de les institucions com el president de la Generalitat, Quim Torra, i el president del Parlament, Roger Torrent.

Fa pocs dies, l’organització va donar a conèixer els divuit cims, escollits directament pels presos, exiliats i represaliats polítics. Participar en la iniciativa té un cost de deu euros per persona que aniran destinats a l’Associació Catalana pels Drets Civils i amb la inscripció hi va inclosa una samarreta i una assegurança. Segons l’organització, el projecte té com a objectiu “conscienciar de la injustícia que representa la situació dels nostres presos, exiliats i represaliats polítics” i transmetre’ls el suport de la ciutadania de Catalunya.

D’aquesta manera, els 18 cims escollits han estat:

Tres dels presos han escollit cims propers a casa seva:

Els altres cims escollits pels presos polítics són:

Per últim, els dos membres del govern de Puigdemont que no estan ni a l’exili ni a la presó, però que segueixen en llibertat sota fiança, han estat:

Sota la pluja, malgrat la boira i amb el termòmetre ben baix s’atengué la crida de Cims per la Llibertat i es van coronar divuit muntanyes del país en una acció solidària a favor de tot els presos polítics,  exiliats i encausats a causa del sobiranisme. Una acció que també volia representar l’anhel de llibertat. I és que milers de persones es van adherir a la iniciativa esportiva i reivindicativa, amb l’objectiu de conscienciar de “la injustícia” que representa la situació dels presos independentistes i tota la repressió judicial posada en marxa.

I tot això en un mes d’octubre ben ambivalent, farcit de contrastos, de paraules plenes i buides, ufanoses i marcides…, un octubre de llum atenuada, amb dies que volen ser serens, però que també hi fa estada la boira densa on els boscos, intensament cromàtics, dibuixen un paisatge encantador…, un octubre suau de frescor als matins, però amb una primera flassada al llit que transforma el descans en una mena de niu protector… I com diu la psicòloga i escriptora Remei Margarit

“No em deixaré prendre aquest munt de sensacions agradables per moltes coses que passin a l’entorn ni per les carallotades del món polític, ni per les urgències dels discursos, ni pels altaveus de les farses [ … ], no me’l deixaré perdre l’octubre, de manera que fugiré de l’espectacle desastrós que ens envolta i m’acotxaré amb els sons de debó”.

El roser ja ha tornat a florir unes roses de color de foc; el magraner ja té algunes flors que poden esdevenir minúscules magranes; el ciclamen s’ha omplert de fulles com un tapís, preparant l’esclat de la flor de l’hivern; les merles dels arbres propers fan petites estades a l’hibisc; els infants, que surten de l’escola, omplen la plaça amb una cridòria fins a l’“hora foscant”, com diu Josep Carner; el balcó encara pot romandre obert a estones i l’aire mou la fina roba que fa de cortina…

Pel cel transiten uns núvols blancs de cotó fluix que alguna vegada deixen algun ruixat. Això als arbres ja els agrada i es nota, perquè mouen les fulles amb agraïment. Amb el començament de la fresca, sembla que no hi ha tant bullici al carrer i fins i tot hi ha silenci. Aquest luxe que és el silenci es nota al capvespre, quan la mainada ja s’ajoca i es pot sentir el xiuxiueig dels ocells dels arbres de la plaça, que també s’apleguen per dormir…

I l’escriptora continua dient que:

 “No me’l deixaré pas perdre, aquest octubre, perquè els terrabastalls dels que se suposa dirigeixen el país lliscaran damunt meu sense trobar on agafar-se, perduda la credibilitat i la confiança, ni un pensament cal perdre-hi. Cada dia escombraré les fulles caigudes a la terrassa i recolliré l’escorça del pi que la merla tira a terra en el que és el seu preferit. No ens diem mentides la merla i jo, ni els arbres menteixen, ni la pluja enganya. Aquest és l’octubre real i no me’l deixaré prendre”.

2. MUNTANYA AMUNT CAP AL CEL DE LA LLIBERTAT PER DEIXAR EN ELS CIMS FLORS DE DIGNITAT

Dimarts, 16 d’octubre de 2018, farà un any que els dos presidents de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural, en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart, van ser injustament empresonats. L’ara ascendida a Magistrada del Tribunal SupremCarmen Lamela– els va empresonar al considerar-los instigadors de la manifestació davant de la seu de la Conselleria d’Economia del 20 de setembre del 2017 i per la seva presumpta vinculació amb els preparatius de l’1-O.

Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són dues persones estimades, respectades i reconegudes. I ho són molt més enllà dels cercles independentistes, com s’ha vist de manera immediata així que s’ha sabut que entraven a la presó. En ells, molts de nosaltres hi hem vist i hi veiem el bo i millor del nostre país. Són gent que de manera voluntària ha esmerçat hores i més hores de la seva vida amb la sola voluntat d’ajudar la nostra societat a entendre el gran problema que tenim i encoratjar-la a resoldre’l. Són dues persones amb una vida feta, sense cap necessitat d’embolicar-se en política, que s’han posat generosament al servei de la societat catalana i a la defensa dels seus interessos. Dues persones que han avantposat els interessos de tots, als interessos personals. A aquestes dues persones:

  • Les volem a casa i lliures.
  • Les volem passejant pels nostres carrers.
  • Les volem portant les nostres pancartes amb el seu somriure.
  • Les volem rebent l’escalf de la gent, perquè la seva feina mereix.
  • Les volem escoltar des dels micròfons.
  • Les volem tocar i abraçar.
  • Les volem empènyer a continuar endavant.
  • Les volem fora de les presons espanyoles.

 

I així, com més amunt he incorporat un article de ‘prosa poètica’ per denunciar l’ambivalència amb què els polítics actuals -PdCat, ER i CUP- s’escapoleixen entre ells mateixos a l’hora important de traçar una vertebració clara, sòlida i potent per reefermar amb pas decidit aquesta excursió cap a la independència, ara m’és plaent de recollir un article de “Tristesa” de la mà d’en Jaume Oliveras de ‘prosa realista’ que es troba en “El Punt Avui”:
“Estem profundament tristos quan suportem la realitat dels presos polítics catalans. Ens sentim ferits i impotents davant tanta ignomínia. I no podem entendre la injusta realitat d’aquesta arbitrària aplicació d’allò que en diuen l’imperi de la llei. Els presos polítics, els nostres presos, ens deixen aclaparats i marquen un punt àlgid d’una tristesa col·lectiva.
I ens omple de ràbia escoltar els comentaris de dirigents de la caverna justificant les presons preventives. Polítics comunicadors ultramuntans parlen de rebel·lió i sedició amb absoluta lleugeresa i es rebolquen entre desqualificacions personals que es converteixen en manifestacions més que grolleres. Alguns líders de Ciutadans i Populars -no cal dir noms, els coneixem- traspassen amb impunitat les línies vermelles i semblen enyorar els temps dels vells dictadors.
.
Mentrestant, el calendari marca el compliment d’una any de presó, l’aniversari d’en Jordi Cuixart i d’en Jordi Sánchez, que anirà seguit de d’altres set aniversaris més que també rauen a les presons del Lladoners al Bages, a la de Puig de les Basses a Figueres i a la del Catllar a Tarragona. Una injusta realitat que ja no sabem si és judicial o política. L’absoluta negació dels drets bàsics de persones i pobles a:
  • El dret a opinar
  • El dret a debatre
  • El dret a tenir criteri propi
  • El dret a lluitar pacíficament pel dret col·lectiu a decidir

És la constatació que que som en un Estat de baix nivel democràtic, sustentat en antigues històries de vencedors i vençuts. Però s’equivoquen. La mateixa tristor ens omple de dignitat i de força. Com escrivia Salvador Espriu en memòria d’en Pompeu Fabra a Cançons d’Ariadna, “El meu poble i jo” , lletra recollida pel cantant Raimon:

«Bevíem a glops / aspres vins de burla / el meu poble i jo. / Escoltàvem forts / arguments del sabre /  el meu poble i jo. / Una tal lliçó / hem hagut d’entendre / el meu poble i jo. / La mateixa sort / ens uní per sempre: /  el meu poble i jo. / Senyor, servidor? /  Som indestriables /  el meu poble i jo. / Tenim la raó / contra bords i lladres / el meu poble i jo. / Salvàvem els mots / de la nostra llengua /  el meu poble i jo. / A baixar graons / de dol apreníem / el meu poble i jo. / Davallats al pou, / esguardem enlaire / el meu poble i jo. / Ens alcem tots dos / en encesa espera, /el meu poble i jo».

La repressió omple de raons i dona força. Ningú no havia dit que seria fàcil, però arribarà el dia que els presos seran al carrer i nosaltre albirarem la llibertat”.

DIES QUE DURARAN ANYS, A PARTIR D’UN MES D’OCTUBRE TARDORAL…

Destacado

   

DIES QUE DURARAN ANYS», A PARTIR D’UN MES D’OCTUBRE TARDORAL

 

0. INTRODUCCIÓ AL TEMA: «DIES QUE DURARAN ANYS», A PARTIR D’UN MES D’OCTUBRE TARDORAL

0.1. Un cant de prosa poètica, des de l’any 2018, dedicat a la tardor de l’any 2017…

En iniciar aquest escrit, vull gaudir de la complaença personal i examinar-me de la manera com percebo aquesta tardor, ja en carrera decidida i prou avançada. De fet, en aquesta estació cromàtica per excel·lència, la meteorologia es deslloriga  i, a sotragades, passem de la calor embafadora al règim fredolic de pluges intenses, i de les pluges als calfreds de la xafogor amoïnadora, i de la xafogor a les baixes temperatures penetrants, i de les baixes temperatures al fred punyent que obliga a arraulir-se i buscar, en conseqüència,  aixopluc i abrigall. Entre setembre i octubre, el temps de la collita del raïm que en fermentar es converteix en vi contundent -una mena de sang espiritosa-, tot és un daltabaix de colors immortalitzats en les pintures de Fyodor VasilyevIvan ShishkinCornelis HuysmansEgidio Antonaccio, Paul Gauguin, Vincent Van Gogh, Pierre G. Renoir, Joseph Turner, Claude Monet

I precisament, en aquests mesos colorístics, aiguabarrejats de tots els tons calents -des de l’ocre al vermell, del groc al marró, del taronja al verd pigat i deslluït-, Catalunya sencera es va tenyir a les acaballes de l’any 2017, pel rebuig del poder central a fer política, en un bosc entortolligat de branques amoïnoses que no només barraren o enraixaren el pas, sinó que van servir per apallissar als qui en nom de la dignitat, van voler exercir el dret a votar, com a poble democràtic. 

0.2. “Tempus fugit, sicut nubes, quasi naves, velut umbra”. Però, podríem aturar el temps una mica per poder contemplar millor el “paisatge” i el “paisanatge”…?

“El temps fuig o s’escapa com els  núvols, igual que els vaixels, com l’ombra dels rellotges de sol”. En temps de Publi Virgili, que en les Geòrgies va deixar escrita una part de la locució anterior [ Sed fugit interea, fugit irreparabile tempus ], no hi havia trens. I menys encara en el temps del Llibre de Job, si ens remontem a  l’Antic Testament, d’on s’han extret les altres referències afegides a la citació anterior. Deixem a banda els núvols, els vaixels, les ombres i parlem de trens que també ens aporten una imatge de moviment i, per tant, del temps, com a mesura del moviment. Temps enrere els trens anaven relativament a poc a poc. Se’ls esperava a l’estació amb impaciència perquè acostumaven sempre a arribar tard i quan se’ls veia passar amb un plaer encuriosit des d’aprop o a la llunyania, i d’això no fa pas massa temps, el fum incessant de la locomotora engendrava núvols blancs de mil formes gegantines cap al cel. Però, actualment els trens van tant de pressa que la velocitat a què arriben a abastar, impedeix al viatger copsar, amb tota la seva esplendor i magnificiència, el decorat esplèndid i superb del “paisatge”, així com el pul·lular inquiet, diligent o emprenedor del “paisanatge” humà que formigueja amb totes les seves virtuds i misèries en representar l’obra de la vida a l’estrada de l’escenari del gran teatre del món.

 

0.3.  La necessitat terapèutica i imperiosa per no quedar atrapats pel transtorn i el sacseig emocional d’aquells dies d’octubre de 2017…

Escric tot això en l’intent d’assajar un escrit estilístic de prosa poètica, a la manera d’introducció al tema nuclear sobre les coses de l’1-O que, certament, quedarà registrat en els fulls dels calendaris anyals, un darrera l’altre i així successivament. I ho faig com una necessitat imperiosa per no quedar atrapat pel transtorn i el sacseig emocional d’aquels, que em conviden a activar algun dels mecanismes de defensa de racionalització o de negació-evitació per així  escapolir-me dels esdeveniments que, des de l’octubre de 2017 succeïren a casa nostra -dies pretèrits que malauradament duraran molts anys-, a causa de l’actitud insensible i colpejadora del govern espanyol, tot i que satisfactòria -també s’ha de dir- pel coratge i agosarament dels votants de l’1-O que el procès català va facilitar distribuint urnes al col·legis electorals a l’abast de tothom per a una decisió cabdal.

0.4. Cal frenar la velocitat, distanciar-se de les realitats immediates i agafar perspectiva. Així és com la valoració podrà apropar-se més i millor a  l’objectivitat de ldes coses, situacions i accions… 

Tanmateix, atès que sempre ens cal distanciar-nos de la realitat immediata per agafar perspectiva, les corredisses de la pressa ens poden portar a la precipitació i, per tant, respecte dels episodis claus i importants de totes aquelles jornades, ens resultarà més escaient, contemplar-los de lluny, ben a poc a poc i asserenadament i això, perquè tot plegat es pugui ben interpretar de primer, i valorar amb exactitud després i en la seva justa mesura objectiva, tot evitant qualsevulla mena de manipulació / distorsió de la realitat que ens envolta, emmarcada dins d’un context determinat i una situació concreta. Tant és així, que ens cal evitar, a mode de metàfora, la pressa dels trens moderns que en accelerar-se massa amb l’alta velocitat de què n’estan dotats, esvaeixen el panorama i redueixen la realitat a una parcialitat desdibuixada.

0.5. “11-S, la Diada 2018 i altres qüestions relacionades”. Des de la metàfora del “mirall trencat” a la consecució de la “veritat” màximament objectiva, però sempre amb el polsim de la relativitat…

El títol correspon a un tema anterior. Es tracta d’un tema llarguerut i de prou feixuga i avorrida lectura, però per això mateix, l’esforç de penetrar-lo pot ajudar, no només a comprendre les dèries del seu autor, sinó sobretot, perquè hom pugui adonar-se que la veritat objectiva és com un “mirall trencat” en què cada tros reflecteix una part de la veritat objectiva de les coses, encara que hi hagi trossos fragmentats que, evidentment, en ser més grossos que els altres de més petits, en conseqüència, brillen moltísim més i aporten una resplendor també més pregona i més objectiva.

0.6 Investigació i anàlisi de lingüística semàntica sobre el significat de dues paraules per copsar-ne la intencionalitat de la seva pronúncia…

Dit tot això, sembla que avui encara no toqui de parlar sobre el primer aniversari de l’1-O a Catalunya. Però sense córrer, en parlaré. No vull caure en l’esquer de les presses d’uns i d’altres, sinó que sóc conscient que cal analitzar molts i diversos elements. Tant és així que, de moment, m’és oportú entretenir-me prèviament pel que fa a dues qüestions que m’han cridat l’atenció darrerament -una de les quals n’és conseqüència de l’altra- i que bateguen en el cor del tema principal. Per això hi dedico la meva anàlisi, des de la perspectiva pedagògica d’antic professor -que en vaig ser tant de llengua castellana com de la catalana-, a l’efecte que més endavant pugui escriure sobre el contingut global del tema que ens concerneix -després d’haver precisat l’abast semàntic de dues paraules mitjançant aquest senzil treball  d’investigació filològica-, que sense cap dubte em facilitarà no distorsionar les del seu conjunt. Es tracta d’analitzar semànticament dos mots clau (s’han escoltat aquests darrers dies…) i situar-los en l’exacte equilibri significatiu pel bagatge perillós que la seva extensió i comprensió internes, dins del llenguatge, n’estan dotats:

0.6.1. “APRETEU” del verb “apretar”. Verb, entre imperatiu i desideratiu, emprat pel President de la Generalitat de Catalunya en adreçar-se a activistes pacífics, tot i prou determinatius, del procés català. i no existeix en la llengua catalana i, per tant, la seva utilització, ha esta incorrecta.

– 0.6.1.1.1. Tanmateix, sí que aquesta paraula existeix en la llengua castellana, -i per cert, amb molta vida-, perquè n’he comptat un mínim de set accepcions diferents respecte del seu significat. En tot cas, la paraula que correspon al verb “apretar” de la llengua castellana, és “estrènyer” en la llengua catalana. Paraula que disposa de quatre accepcions polisèmiques i, en tot cas, n’és l’accepció [2.4] del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (de deu sota accepcions que en té) la que podríem escollir per adaptar-se millor al context i a la situació de qui la va utilitzar per expressar-se, malgrat que no en sigui el sinònim perfecte que ens faciliti la comprensió del terme. 

– 0.6.1.1.2. Fixem-nos-hi. El verb “apreteu-estrenyeu” correspon al significat  següent:

“Intensificar l’esforç per reduir (l’adversari) en una lluita, en una discussió, etc., per obligar (algú) a fer alguna cosa”.

Per tant, no apareix en aquest recull filològic, des del meu entendre, que el mot amagui en el sí de la seva semàntica cap espai en què hi tingui estada la violència física. 

– 0.6.1.1.3. Al contrari, la intencionalitat de l’“apreteu” -dins del context i la situació d’aquel moment èpic i benigne, pronunciat en un context històric i una situació d’euforia “cum grano salis”, l’imperatiu desideratiu del verb emprat en la llengua castellana s’orienta més cap altres sinònims com en són els que es detallen tot seguit:

“Animar, estimular, esperonar, encoratjar, activar, accelerar, empènyer, apressar, impulsar, urgir, esperonar, donar suport”

És a dir, a fer o a seguir fent tot allò que ja es practica, però sempre amb una actitud constantment progressiva, sense caure en el desànim i, sobretot, sense que la violència apareixi en cap de les accions que es duguin a terme…! Potser la construcció verbal de “pressioneu”, fóra la més adaptable sinònimament ja que “fer pressió” no és altra cosa, obviant les característiques pròpies del camp científic de la física, que:

“L’acció d’una força que prem o empeny al cos que s’aplica…; la força moral exercida per un grup social en el conjunt d’una societat, un país o un continent”

I que, des del convenciment pròpiament intern o psicològic i de les accions concretes triades vers l’exterior i despullades sempre de violència, progressivament s’orientein en allò de:

“Insistir, persistir, resistir i mai desistir”…

0.6.1.2. “COMANDO”. Una altra paraula que s’ha pronunciat en aquests dies -vegi’s la utilització que n’ha fet el President del PP espanyol, així com la Presidenta dels C’s al Parlament de Catalunya-, com a conseqüència de la primera i anterior paraula analitzada i expressada pel President de la Generalitat i que hi resta ben lligada, intencionadament i manipulada. Aquest mot existeix tant en la llengua catalana com en la castellana. Però resultarà molt curiós fer-ne una exègesi filològica:

– 0.6.1.2.1. En la llengua catalana el mot té dos accepcions, una de les quals significa:

“Una unitat d’assalt autònoma, generalment paramilitar, per dur a terme missions especials”.

– 0.6.1.2.2. En la llengua castellana, la cosa canvia, puja de to i s’endureix tremendament perquè, si bé té tres accepcions, una d’elles quan diu:

“Grupo de terroristas que actúan conjuntamente”.

– 0.6.1.2.3. També s’ha escoltat en el Parlament de Catalunya -es tracta d’un membre del PPC-, la paraula “hordas” en llengua castellana. I no és d’extranyar que, quan esclata la traca dels focs d’artifici, abans ha corregut com una serp verinosa i imparable, el fogueig de qui ha encès la metxa. I aquí sí que tenim el problema que, pel seu mal platejament, costa tant de solucionar i de fer entendre que el procès català resta exempt de violència. Encara que “las hordas” siguin…

“Un pueblo salvaje sin asiento fijo…; grupo de gente armada de comportamiento violento, que no pertenece al ejército regular…; gente que obra sin disciplina o moderación”.

– 0.6.1.2.4. La “precisió” del llenguatge i la “responsabilitat” del qui l’utilitza…

I com que l’ideal fóra emprar sempre les paraules amb “precisió” i “responsabilitat” i resulta que a causa de la molta pressa, no surten de la boca “ni amb precisió ni amb responsabilitat”, podria concloure que tampoc se les ha d’atorgar massa importància. Per això que, més endavant, en escriure sobre l’1-O de 2017 i la celebració del seu primer aniversari en el 2018, amb més perspectiva i prou assossec, podré delimitar amb exactitud de quin bàndol procedeix la violència. Tot i que en el tema que he indicat al principi sobre “11-S, la Diada de 2018 i altres qüestions relacionades”, com és de suposar, ja hi expresso prou contingut fefaent sobre totes aquestes coses de la «Res pública»

0.7. Entre la metàfora de “quedar-se a casa” [Res publica] o la de “sortir al carrer” [Res domestica] quan hi ha “tantes coses a dir”…

Nogensmenys, ha calgut fer aquest exercici filològic perquè les dues paraules analitzades, així com tantes de les que es pronuncien, poden amagar càrregues explosives, estar dotades d’ironia agradolça o escapolir-se, des de dins cap a fora, de sarcasmes feridors i malestrucs. I, expressat tot això, podem entrar en el tema principal, curull de “tantes coses per dir-ne”. Tot i que, abans d’entrar-hi, en ser un dels temes que han causat un transtorn i un sacseig emocional important en la nostra vida, hom té la temptació d’eludir-lo i anar a raure a la «Res doméstica» per assaborir amb capteniment i afany la vida familiar amb tots els avantatges que proporciona el quedar-se a casa com expressa Carles Riba en un dels seus contes per a la canalla i a la vora del foc. És a dir, “quedar-se a casa”:

“… res damunt la terra no iguala la dolçor i la bondat de les coses de casa; i que encara que el món no sigui allò que se’n diu una vall de lliris o de roses, i que calgui fer al menys un ull viu, cal també posar amor a altre ull. I llavor l’orgull, la fatxenda, la incomprensió, l’avarícia, la deslleialtat i les altres flaqueses innúmeres de les criatures que ens volten -homes o bèsties- ens entren més amorosides, no ens fan tant de mal i encara ens fan somriure dolçament”.

… O el que Fra Lluís de León escrivia en la seva Oda a la «Vida retirada»:

“Qué descansada vida / la del que huye del mundanal ruido, / y sigue la escondida / senda, por donde han ido / los pocos sabios que en el mundo han sido [,,,] Un no rompido sueño, / un día puro, alegre, libre quiero; / no quiero ver el ceño / vanamente severo / de a quien la sangre ensalza o el dinero. Vivir quiero conmigo, / gozar quiero del bien que debo al cielo, / a solas, sin testigo, / libre de amor, de celo, / de odio, de esperanzas, de recelo”.

Tanmateix, entre aquest dubte de “quedar-se a casa” amb les coses de família de la “res domestica” i l’esbatanar finestres, obrir la porta, “sortir al carrer” i barrejar-nos amb la gent perquè hi ha “moltes coses a dir” i interessa igualment saber també què passa, porto aquí la lletra de l’Auca dels fets d’Octubre de 2017 -amb la fotografia del gràfic he començat l’article- que de forma simpàtica i breu, ressegueix humorísticament unes imatges, vinyeta a vinyeta, amb els fets de què parlem, dins d’un estil literari folklòric ben català, amb versos de dues línies formant un rodolí que sintetitza aquesta història: 

  1. En aquest calaix de sastre / d’uns fets greus deixarem rastre.
  2. Unes pàgines viscudes / amb llàgrimes ben gruixudes.
  3. L’1 d’octubre en fer-se clar, / ja hi ha cues per votar.
  4. Les tan desitjades urnes, / amagades en cofurnes.
  5. A les set del dematí / ja les teníem aquí.
  6. Del port vénen “boletaires” / amb garrots, i gens xerraires.
  7. Emprenyats foten bolets / a tothom, vells i vailets.
  8. Obren portes amb un mall / i a més d’un li fan un tall.
  9. Tanmateix, amb contundència, / guanya el sí la independència.
  10. Conseqüent el Parlament, / es declara independent.
  11. La República proclama, / però aviat corre la brama.
  12. Que perquè poguem fer el cim, / molt difícil ho tenim.
  13. Rajoy treu foc pels queixals / i comencen tots els mals.
  14. Quan activa un mal article / que ens fa canviar de cicle.
  15. Els Jordis fan presoners /  i no seran pas els darrers.
  16. Al cap de poc mig Govern, / també posen a “l’infern”.
  17. L’altre mig d’una jugada / cap Europa fa una escapada.
  18. I l’acompanya en Puigdemont / com qui se’n va a córrer món.
  19. Mostren el cas a Brusel·les / per no visitar les cel·les.
  20. I es presenten al jutjat / reclamant la llibertat.
  21. Mentrestant l’alt Tribunal, / sord i bord, segueix igual.
  22. La Mesa i la Forcadell / per poc no se’n fan la pell.
  23. Que ens haguem de veure així, / molt ens dol i ens fa patir.
  24. I perquè té molt poca gràcia, / on ens queda la democràcia…?

 

1. L’1-O DE 2017 ÉS LA LLAVOR CONSTITUTIVA DE LA REPÚBLICA QUE, DESPRÉS D’UN ANY INTENS i DRAMÀTIC, ES NECESSITA VEURE-LA CRÉIXER

1.1. Els Notaris de l’1-Octubre de 2017…

“Crítica TV” és un espai del diari ARA molt interessant i digne de la seva lectura que la periodista Mònica Planas concedeix als seus lectors. En aquesta ocasió i, amb el titular d’encapçalament “Els notaris de l’1-O”, relata en un impecable “30 Minuts” que va ser, en trenta-quatre anys d’història, el programa més vist, ja que l’interès d’un milió d’espectadors i el 34% de quota televisiva del 30 de setembre de 2018, així ho confirmaren. 

“Marcats per l’1-O” n’éra el títol que analitzava la dimensió, en perspectiva, del Referèndum de l’1 d’Octubre de 2017. Per una banda el programa recollia la vessant emocional indissociable als esdeveniments: 

  • Persones que van defensar urnes i col·legis electorals.
  • Gent que va rebre les agressions dels policies.
  • Organitzadors que es convertiren en la part del reportatge que feia reviure l’audiència el trasbals d’aquella jornada.

Un programa que, sense cap dubte, les seves imatges van fer retornar la ràbia i les llàgrimes. Tant és així que la capacitat de remoure tant sentiments reforçava el títol: no només estaven marcats per l’1-O aquells testimonis que van aparèixer en el visionat, sinó també els propis espectadors en la mesura que, com actors principals que van viure els esdeveniments d’aquell dia, se sentiren conmuguts.

El programa comptava també amb les declaracions de Carles Puigdemont, testimoni imprescindible a nivell periodístic en tant que autoritat política principal en aquell Referèndum. El reportatge incloïa igualment entrevistes amb l’exministre José Manuel García-Margallo i un portaveu d’un sindicat de la policia com a elements de contra pés per argumentar l’estratègia del govern del PP i les càrregues policials. Però segurament la perspectiva més rellevant per interpretar les seqüeles i conseqüències de l’1-O provenia de les declaracions dels corresponsals i periodistes dels mitjans de comunicació internacionals que cobrien els fets. Professionals de:

Tots ells, conjuntament amb Human Rights Watch, actuaren de notaris del Referèndum. I gràcies a ells, «Marcats per l’1-O» va encendre els focus i il·luminà els fets amb una lectura important:

Les imatges de violència, l’agressivitat i contundència de la Policia nacional i de la Guàrdia Civil contra la gent que volia votar. D’aquesta manera s’explicità amb claredat el conflicte Catalunya-Espanya. I, d’aquí cinc, deu o molts més anys, parlarem sobre si la cicatriu oberta de quina manera o no s’haurà restanyat, així com també podrem avaluar millor si la dimensió del conflicte s’ha resolt o no.

1.2. Una metamorfosi explicable…? De com una molt notable part de la ciutadania catalana va canviar d’orientació política…

Aquests darrers dies em preguntava de quina manera podria referir el perquè d’aquesta metamorfosi que una bona majoria de catalans/es hem experimentat entre la continuïtat i permanència amb tots els pobles d’Espanya, a la voluntat de despendre’ns de la seva unitat i volar cap a la indendència de Catalunya en forma de República. I ja havia començat a preparar el contingut de raons, tot assenyalant els punts de fricció més calents:

  • Arguments de tipus històric d’una Catalunya considerada com una nació.
  • Raons de caire cultural amb incidència, principalment, sobre la llengua catalana.
  • Motius molt importants de caràcter socio-econòmic.
  • Consideracions sobre dificultats d’entesa i d’adaptació amb el caràcter de les Castelles principalment.
  • Argúcies fefaents de les constants ofenses rebudes, els enganys contra l’objectivitat que exerceixen els mitjans de comunicació.
  • L’aprofitament ofensiu i espuri que es fa contra Catalunya durant el temps d’eleccions per tal d’aconseguir vots.
  • La manca d’una estratègia pedagògica i efectiva arreu del territori capaç de donar a conèixer i valorar positivament les excelències de l’autonomia catalana  en contra de la tendència recurrent i malèvola a desprestigiar la història, la cultura, la llengua, així com altres elements de valor del territori català.

1.3. “Aquí vam votar, aquí vam guanyar”. Humiliació o victòria…? Un article d’un antic alumne que excel·leix per damunt del professor… 

Doncs, estava cavilant tot això quan, sorpressivament, em trobo unes lletres sobre el tema que ens ocupa del meu amic i antic alumne de l’ETPC -avui Escola del Clot-Jesuïtes el Clot- en Xavier Poblet Buil, en el mur del Facebook, i a qui li n’he demanat autorització per inserir-li’n el seu escrit a la meva plana digital, a la qual cosa va accedir-hi generosament. I jo li n’agraeixo el detall amb la convicció, una vegada més, que el professor en queda honorat quan l’alumne/a l’ultrapassa. 

“Algú ha dit que l’u d’octubre de l’any passat va ser una humiliació. Res més lluny de la realitat.

La humiliació la van patir aquells que en un espantós ridícul no van trobar les urnes, aquells que van donar cops a tort i a dret fins causar un miler de ferits, aquells que van prevaricar amb un cop d’estat a les institucions catalanes dies després. Humiliats van ser aquells que van sortir als mitjans per a dir que “no havia hagut referèndum”. Humiliat va quedar l’helicòpter que seguia el cotxe que portava dintre el telèfon mòbil de Puigdemont, però no Puigdemont. El poble català, per a res, va ser humiliat. El poble català va donar una lliçó de serenitat, de civisme, d’expressió democràtica sense pal·liatius. D’educació i de respecte i de calma malgrat les provocacions.

Algun dia, les noves generacions, parlaran no només de la independència, sinó d’un inici d’un canvi social que la mateixa Espanya necessita. No ens podem quedar (si assaborir) amb l’èpica dels fets, sinó amb passa ferma encara que curta, caminar endavant. Algun dia Espanya comprendrà que no és un no a les seves gents, ni al seu territori, ni a la seva història ni a la seva cultura. Ni per suposat a la seva llengua.

La independència és un no a altres coses. És un no a la Gürtel i a les targetes Black, és un no a la pobresa energètica, als jutges posats a dit pels partits polítics. És un no a la congelació de les pensions, a l’explotació de treballadors i autònoms. És un no al no corredor del Mediterrani. És un no a la despesa faraònica de l’AVE i dels aeroports fantasmes. És un no al rebuig dels qui venen de fora assolint no morir al mar. És un no a la negació d’una vivenda digna, És un no a la llibertat d’expressió ancorada abans del 1975. És un no a la presó condicional dels nostres presos, però també als nois d’Altatsu. És un no als exiliats. És un no a aquells polítics que de manera enganyosa, ens van fer creure que havent format part del grup de “consejeros y procuradores del reino” l’endemà s’havien llevat, com quan Sant Pau va caure del cavall, demòcrates de tota la vida.

Com va passar el 5 de Febrer de 1919, quan la vaga de “La Canadiense” de 45 dies va portar unes contundents millores socials al poble, -entre elles la jornada de vuit hores-, la independència de Catalunya ultrapassa un simple problema territorial. És tracta de ser, una vegada més, pioners   d’un canvi que va més enllà de ser necessari per convertir-se en vital. I això, això sí, és una humiliació per aquells que volen seguir vivint del poble, i no servint-lo”.

,

1.4. “Dies que duraran anys”, un llibre de Jordi Borràs i Abelló que aplega, com en una antologia de «disbarats i dignitats», uns fets que, precisament, seran recordats molt de temps.  Tot i això, el seu mostrari d’imatges i de textos ens brinda entre línies  l’esperança que “tot és possible, fins i tot allò que creus impossible”.

Parlar de “Dies que duraran anys” en relació a l’1-O pot considerar-se -salvant històricament la distància temporal i geogràficament el foc real creuatfer referència- una analogia o similitud, tot i que imperfecta, del que va escriure el frare carmelita Manel Soler sobre l’11 de setembre de 1714 en el  seu dietari «Llibre d’òbits de religiosos i altres coses curioses succeïdes a Barcelona del 6 de juny de 1691 fins al 5 de maig de 1775» i, en concret, el 29 de maig de 1714

«Lo foc que esta nit se à disparat tant de la plaça com dels enemichs es cosa que pasma, […]. Lo estrago no’s pot dir, però de vuy a 300 anys se’n recorderà»…

També es disposa de molts altres documents sobre la «Guerra de Successió» -per cert, una lluita armada d’una complexitat enorme-, i de la que en tenim notícia igualment a través d’en Francesc Castellví qui, tot i essent del bàndol austriacista, el seu relat en «Narraciones históricas», es pot considerar bastant objectiu en ser considerada persona prou ponderada ja que documenta i contrasta les fonts, cosa força inèdita a l’època d’aquell moment.

Tornem als “Dies que duraran anys”. Tanmateix, abans d’aquests dies d’octubre  de 2017, cal parlar-ne -també perquè se’n sol fer referència amb molta freqüència-, esperonar la recordança i sustentar la fidelitat d’uns dies clau:

.

El 17 d’agost de 2017 queda marcat per un terrible atemptat integrista que va commocionar el món. Tanmateix, el discurs oficial de l’Estat i dels mitjans de comunicació espanyols que li van donar cobertura anava dirigit a torpedinar els Mossos d’Esquadra i al Govern català per la gestió de l’atemptat, fins i tot -com sol ser habitual-, amb informacions falses. tot plegat es feia mentre el govern espanyol amagava la relació del cervell de l’atemptat amb els serveis secrets de l’Estat, un fet que s’ha anat desgranat i que, a hores d’ara, encara és un dels grans enigmes per completar sobre aquell succés.

  • El 26 d’agost de 2017, més de mig milió de persones van sortir al carrer amb el lema “No tenim por” com a mostra de rebuig a l’atemptat. La xiulada als representants de l’Estat, amb el Rei Felip VI al capdevant, va ser portada arreu mentre s’acusava l’independentisme d’aprofitar-se de la sang de les víctimes.

 

  • Els dies 6 i 7 de setembre de 2017, amb un clima ben dens i molt carregat, es van aprovar, en el Parlament la “Llei del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya” i la “Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República.”. La discussió va començar al minut zero per com les forces independentistes volien aprovar aquestes lleis, mitjançant una via exprés emparada per un article del reglament de la cambra catalana amb lectura única. La cambra catalana va donar un espectacle poc digne de l’autoritat que representa i les forces de l’oposició van esprémer la suposada irregularitat per titllar d’il·legítima la via per la qual es volien aprovar les dues lleis.

 

  • El dia 29 de novembre de 2017 el Tribunal Constitucional acabava admetent que no hi havia cap irregularitat amb la reforma del reglament del Parlament i que, per tant, el tràmit que es va seguir per aprovar les lleis havia estat plenament constitucional. L’histrionisme de l’oposició -l’ovació que el PPC i C’s van mostrar a un exsindicalista, Joan Coscubiela del CSQP a peu dret-, l’abandonament de l’hemicicle per part de l’oposició, el guarniment de banderes catalanes i espanyoles decorant les seves butaques, retirades després parsimoniosament per Àngels Martínez de CSQP i lliurades seguidament a Eulàlia Reguant  de la CUP– d’aquells dos dies amb referència a l’aprovació de les lleis per lectura única va resultar ser paper mullat. I és que “la justícia, si arriba, sempre ho fa tard i malament”

 

Els fets esdevinguts el dia 1 d’octubre de 2017 quedaran gravats per sempre en la memòria col·lectiva de diverses generacions de catalans:

 

  • L’astúcia popular a l’hora de custodiar urnes i paperetes.
  • Les primeres detencions de càrrecs públics.
  • La mobilització general de la societat.
  • La violència policial.
  • La resistència pacífica.
  • El desencadenament dels fets politicojudicials.
  • … / …

… i tot allò que se’n desprèn de tot plegat, acompanyarà per sempre a molts, i perseguirà tota la vida uns altres.

Són moltes les imatges icòniques que va deixar la tardor del 2017. Una selecció de fotografies i textos que Jordi Borràs i Abelló, un dels fotoperiodistes més inquiets del país, ha deixat per a la posteritat:

  • Una mostra d’imatges de la càmera fotogràfica d’en Sergi Alcázar, Oriol Clavera, Ramón Costa, Sira Esclasans, Ramon Ferrandis, Albert García, Santi Iglesias, Miriam Lázaro, Carles Palacio i Carles Ribas.

 

  • Acompanyen les imatges textos d’escriptors i escriptores de reconegut talent que, com tots nosaltres, van viure aquells dies amb una estranya barreja de joia, horror i, sobretot, dignitat. Me’n vaig a la taula o índex del llibre i recullo els títols dels seus capítols:

Introducció, de Jordi Borràs / Empaperem, d’Albert Forns / 20 de setembre: tot s’esbocina, d’Anna Ballbona / La revolta dels estudiants, de Raül Garrigasait / Uniformes de Marina Espasa / Urnes llegendàries, d’Adrià Pujol Cruells / Tantes veus, de Natza Farré / Els més aplaudits, de Gemma Ruiz /La llei del món que ara s’inventa, de Joan Todó / D’aquí a la vaga, de Jordi Lara / Adormits, alçats de Jenn Díaz / i… QUAN TOT VA SER POSSIBLE, de Jordi Borràs:

«Contra tots els pronòstics, s’havia aconseguit fer el Referèndum. No obstant això, potser per por, pel fet que les famoses estructures d’Estat no eren tan fermes com semblaven o perquè no hi havia cap suport internacional -o qui sap si per totes tres coses juntes-, la declaració d’independència de Catalunya no va arribar quan tocava, immediatament després del Referèndum, tal com estava previst. Vam haver d’esperar fins el 10 d’octubre de 2017 de l’any en curs per quedar-nos astorats en veure que el President Carles Puigdemont proclamava i tot seguit suspenia aquella declaració fins a nova ordre.

El dia 8 d’octubre de 2017, el nacionalisme espanyols va prendre els carrers de Barcelona amb el crit unànime de “Puigdemont a prisión” i els visques a una policia que només feia una setmana havia deixat un rastre de sang amb 1.066 ferits arreu del país. Al cap de dos dies, el dia 10 d’octubre de 2017, el Parc de la Ciutadella es va convertir en la zona zero de Catalunya: el recinte va ser blindat pels Mossos i, al voltant milers de persones esperaven per festejar una declaració d’indenpendència que no es va produir perquè es va suspendre en el mateix acte de proclamació. Les llàgrimes d’alegria van durar pocs segons i la decepció es va apoderar d’un independentisme que feia moltes setmanes que estava amb l’ai al cor.. Però allò només era una etapa del que ens esperava durant l’octubre català més mogut d’aquest segle. Pocs dies després, l’espanyolisme tronava a manifestar-se, ara amb l’excusa de la festa nacional d’Espanya del dia 12 d’octubre de 2017. la violència espanyolista va prendre els carrers amb la mateixa brutalitat amb que va ser silenciada per la premsa amb seu a Madrid: desenes d’agressions i amenaces, durant aquell mes, en nom de la unitat d’Espanya. Violència d’una minoria, certament, però ben abonada per les hòsties de l’1 d’octubre de 2017 i el relat deshumanitzador de l’independentisme que van disparar els mitjans de comunicació per terra, mar i aire.

I així va ser com, a mitjan mes -el dia 16 d’octubre de 2017-, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart van anar a declarar a l’Audiència Nacional i ja no en van sortir. Acusats injustament de sedició, van ser empresonats per un Estat amb set de venjança que encara no han pogut perdonar que l’1 d’octubre de 2017 hi hagués un Referèndum. Els dies següents van venir grans manifestacions pels presos, mentre, finalment, es va marcar per al dia 27 d’octubre de 2017 la declaració -ara sí- d’independència. Novament la Ciutadella va quedar blindada i un miler de periodistes es van acreditar per no per no perdre’s aquell moment històric. El clima polític estava més que enrarit i, malgrat, que es va llegir la declaració d’independència, amb la foto de família a l’escala noble del Parlament, les cares dels membres del Govern parlaven per si soles: alguna cosa no rutllava.

Així va ser com, acabada la declaració, milers de persones es van dirigir davant del Palau de la Generalitat, on es va der una festa de celebració, tot esperant unes ordres que no van arribar mai, perquè ningí va arriar la bandera espanyola de Palau. I, partir de llavors, en pocs dies tot es va accelerar: bona part del Govern, amb Carles Puigdemont al capdavant, van anar a petar a Bèlgica, directes a l’exili. Un cop feta la declaració, no es van voler prendre les institucions del país, tal com estava planejat, mentre l’escenari per als membfres del Govern era més que desolador: presó o exili. I així va ser com la majoria dels consellers van acabar entre reixes mentre alguns seguien a l’exili. L’Estat va aplicar l’aclamat article 155 de la Constitució espanyola i va posar data per a unes eleccions el 21 de desembre de 2017.

El7 de desembre de 2017, desenes de milers de catalans es van desplaçar fins a Brusel·les desafiant els quilòmetres, el vent, el fred i la pluja, per tal de fer costat al Govern legítim i posar el crit al cel des del cor d’Europa. Faltaven poc dies per a unes eleccions anòmales que l’independentisme va tornar a guanyar. Mentrestant, encara quedàven quatre homres a la presó: Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, el conseller Joaquim Forn i el vicepresident Oriol Junqueras. I, de nou, malgrat la incertesa, tot tornava a estar obert, perquè havíem après bé la lliçó de l’1 d’octubre de 2017:

“Tot és possible, fins i tot allò que creus impossible».

.

2. EN GARBELLAR LA PALLA DEL GRA ENS TROBEM AMB FERMENTS VIGOROSOS I PUIXANTS I D’ALTRES DEBILITATS I ESLLANGUITS  DE LA VIDA DE CADA DIA

Penso que en les tertúlies de la ràdio i de la televisió, així com en molts dels articles de la premsa escrita -en focalitzar darrerament, com a centre d’atenció principal i quasi únic el tema sobre Catalunya- s’ha deixat de parlar molts temes igualment importants, oferint un desequilibri desgavellat que -ni que sigui per cansament- hauria de retornar a un contrabalançament més proporcional i harmònic.

Tot i això, i per tal de no perdre el fil dels fets positius o el revoltim de les andròmines adverses que han succeït i embolcallen el dia a dia, així com també el record necrològic de les personalitatst que, havent deixat la seva empremta, marxen d’aquest món, així com altres temes socials, polítics, científics, religiosos o d’altra índole, proposo tenir cura de consultar -per exemple- l’Anuari d’Enciclopèdia Catalana -sigui en format de paper o de suport digital-, que recull els fets, les personalitats, els avenços científics i els temes de debat que han estat més presents en l’àmbit públic al llarg de l’any i que marquen les tendències per a l’any següent. L’esmentat Anuari comprèn:

  • La cronologia del dia a dia de l’any en curs.
  • Un apartat de personatges dedicat a les personalitats que més han destacat
  • El balanç estadístic per activitats.
  • Un resum de l’actualitat política catalana i mundial amb un apèndix estadístic.

D’aquesta manera, sense perdre el puns de vista sobre l’actualitat política més propera, tampoc es defuig de poder disposar d’un coneixement ordenat i fidedigne, mitjançant l’obertura de focus per a un angle de visió més ampli.

Així doncs, podem prosseguir espigolant referències al tema central que ens ocupa i que, ben esgarbellades, se’n proposen les que tot seguit n’he escollit per palesar-les. Vet ací algunes qüestions relacionades amb el procés català, que ens ocupa ara mateix i en relació als fets centrals de l’1-O, vénen a continuació.

2.1. El «A por ellos » financer o el càstig a la colònia catalana en les jornades al redós de l’1-O de 2017

S’ha sabut que en l’Auto de una resolució judicial del dia 9 de maig de 2018 emesa pel Magistrat Pablo Llarena, se justifica el delicte de rebel·lió, entre d’altres quòdlibets, degut a la fugida d’empreses i al retirament de dipòsits bancaris. Això ens porta a pensar que entre el Govern de l’Estat espanyol, la Monarquia espanyola i el Tribunal Suprem espanyol es va confegir un escenari “ad hoc” per justificar el delicte esmentat.

En una democràcia normal -o la que es creu que hi ha a Madrid– sembla que, davant d’una regió d’Espanya -ja quasi en podríem dir que Catalunya és una colònia d’Espanya– que se’n vol anar, l’Estat negociaria, invertiria o oferiria. Tanmateix, no només res d’això, sinó el desplegament d’una violència institucional molt greu amb una resposta violenta de la policia, el tancament de files propagandístic dels mitjans de comunicació espanyols i la implicació del Rei Felip VI i del Govern espanyol en una represàlia despòtica d’una estratègia financera que, en retirar milions d’euros actius del Banc de Sabadell i de CaixaBank, es pretenia provocar un daltabaix financer a Catalunya, de conseqüències imprevisibles. Era la manera de forçar la sortida de seus empresarial facilitada per una disposició legal i, fins i tot, a cop de telèfon de la mà i la paraula del propi Felip VI.

Catalunya tractada com una colònia…! Resulta decebedor pel mateix Estat espanyol aquesta perversa i miserable operació d’ofec econòmic per tal de salvar la unitat de la pàtria, com n’és el disparar-se un tret en la pròpia carn. És un comportament tan brutal i primari que només s’explica si es vol salvar el sistema polític del 1978 i perpetuar el model social que arrossega Espanya des d’abans de la dictadura franquista, consistent en una desigualtat salvatge entre les elits que acaparen el poder i una ciutadania empobrida econòmicament i cultural, tan dòcil i fàcil de manipular. I si les conseqüències de l’infame operació haguessin arribat a la fallida econòmica, als seus responsables tant se’ls en donava: sempre hi quedava la possibilitat d’estirr les linies internacionals de crèdit i, sobretot, la de munyir sense contemplacions la mateixa ciutadania, que ja s’ha empassat un rescat bancari de com a mínim seixanta mil milions d’euros sense enfadar-se gaire.

Les pressions respectives del Palau de la Zarzuela i del Palau de la Moncloa en referència a la retirada de milers de milions de CaixaBank i del Banc de Sabadell, arribarà a les a la sala d’una comissió d’investigació del Congrès de Diputats de la mà de l’independentisme per exigir explicacions de l’autèntica operació d’Estat que s’amaga darrera la retirada de fons bancaris a Catalunya. Així, doncs, en paraules del diputat català Joan Capdevila, s’anuncia la presentació d’una bateria de preguntes per saber:

“Quines empreses i administracions públiques i per quins imports va  retirar fons […] durant les dues primeres setmanes del mes d’octubre de 2017 […], així com quines autoritat va ordenar cadascun dels moviments”.

Hom no voldria dir-ho i molt menys escriure-ho, però  la fuga d’empreses no es va pas produir a causa del procés català com es va intentar fer creure. Es produí per la pressió i el xantatge de l’Estat espanyol -és clar, també té dret a defensar-se…i passo per alt la ironia perquè si bé és lògic que un estat es defensi, no ho és tant que ho faci contra el seus propis ciutadans-, que va actuar com una organització mafiosa exigint el seu trasllat fora de Catalunya a canvi de no fer-los un boicot econòmic. Alguns twits hiperbòlics al respecte diuen que ni Vito Corleone

Tanmateix, les gestions secretes, ara posades al descobert sobre la retirada massiva d’actius amb la intervenció directa de Felip VI i la retirada de capitals per part de les institucions estatals se sabrà millor quan Isidre Fainé -va anar a Madrid a buscar la solució per treure la seu de CaixaBack, amb urgència, es va reunir amb el rei, va pactar amb Luis de Guindos i va canviar la seu de totes les empreses del grup-, conjuntament amb en Josep Oliu -tenia previst el mecanisme del canvi de seu, però no el va ordenar fins més tard i diuen que el van veure amb els ulls entelats en el moment d’ordenar el canvi de seu-, parlin obertament sobre aquells dies.

Parlin o no els actors d’aquesta d’aquesta guerra econòmica el temps, aquesta dimensió de l’univers que afecta la vida humana amb el seu moviment imparable i que des del present construeix la història, ja dirà la seva darrera paraula…

2.2. L’independentisme, entre el conservadorisme de la dreta i el feixisme de l’extrema dreta

Si és cert que l’independentime ha bellugat el conservadurisme, també ha despertat la bèstia grossa del feixisme, aleshores queda clar que l’independentisme era molt necessari per conèixer la realitat per destapar tota la femta que hi havia sota les catifes de “la pell de brau”.

Quan Pablo Casado va guanyar les eleccions primàries del PP (2018) amb un discurs clarament decantat a la dreta, esperava llaurar el votant més extremista que amenaçava de marxar a Vox i mobilitzar els sectors més conservadors, mentre Albert Rivera mirava de fer forat pel centre. Durant un cert temps els dos presidents d’aquests partits competien per veure “qui la deia més grosa”. Actualment els dos líders conservadors -Casado i Rivera- han començat a admetre obertament que necessitaran col·laborar conjuntament per derrocar Pedro Sánchez. Tanmateix, si és que aquesta conjunció de PP i C’s pot esdevenir una problema important per al manteniment de les llibertats democràtiques i, en especial per a l’independentisme, en el cas que es facin amb el govern d’Espanya, pot ser que el panorama s’escalfi de radiació en el cas que Vox de Santiago Abascal s’uneixi amb el PP i C’s formant un trio.

De fet, Pablo Casado, sembla tenir certes simpaties pel partit de Vox:

“Hi comparteixo moltes idees i principis, però no tots” […], afirmant mantenir una “excel·lent relació” amb el president i fundador del partit d’extrema dreta, Santiago Abascal.

«Fatxes” a molta honra» és un article de Daniel Sánchez Ugart que va aperèixer a l’ARA el dia 8 d’octubre de 2018 en ocasió de la concentració de 10.000 persones al Palau de Vistalegre, antiga plaça de toros al barri obrer de Caranbanchel,  convertida per un dia en feu de l’extrema dreta de Vox, cridant “Arriba Espanya”. Mentrestant, i en paral·lel aquí a Catalunya, i en concret a la Tarraco Arena Plaça, 15.000 castellers cantaven “Els Segadors” reclamant llibertat i independència.

Vox és la formació que lidera:

  • L’Espanya del “A por ellos”.
  • La batalla judicial contra els polítics independentistes.
  • L’enquesta que apunta cap a una entrada al Congrés dels Diputats.
  • Una llei de protecció de la tauromàquia com a patrimoni nacional.
  • La supressió del concert basc.
  • La fomació del «Viva Espanya»«Puigdemont a prisión».
  • La suspensió de l’espai Schengen.
  • El grup feixista que maldarà per l’eliminació de les autonomies, per la derogació de les lleis de violència masclista i de la memòria històrica i per la  deportació de tots els immigrans.
  • La supressió de la llei d’avortament.
  • L’abandonament dels organismes europeus a l’estil hongarès.
  • La supressió de la salut pública als tractament de canvi de gènere.
  • El partit de les crides antifeministes, del que no demanarà perdó del passat franquista i, com no, el de la supressió dels partits independentistes.

I per molt que els diguin xenòfobs, retrògrads i fatxes, s’autoanomenaran fatxes o fexistes sense amagar-se:

“Digueu-nos com volgueu. Vox de l’Espanya gran, l’Espanya alegre, l’Espanya decent, l’Espanya una, l’Espanya lliure”

Vet aquí, ben resumit, tot l’arnat de l’eslògan franquista…l’alternativa a la “dreteta acomplexada i covarda” del PP i C’s, en paraules de Santiago Abascal.

2.3. «I Puritani» de Vincenzo Bellini, inaugura la temporada 2018-2019 del Gran Teatre del Liceu. Paral·lelisme entre unionisdes versus independentistes…?

«I puritani» –Els puritans és una Òpera en tres actes de Vincenzo Bellini, amb llibret del comte Carlo Pepoli, basat en l’obra de teatre Têtes rondes et Cavaliers de Jacques-François Ancelot i Joseph Xavier Saintine. Narra el drama amorós d’Elvira i Arturo en plena Revolució entre els puritans, partidaris d’Oliver Cromwell, i els reialistes que donaven suport a la casa dels Estuard.

Amb una assistència que anava des de Manuel Valls i tot el seu món fins als llaços grocs dels qui reclamen la llibertat dels presos polítics, la inauguració de la temporada en el Gran Teatre del Liceu podria haver estat políticament ben moguda. Sobretot, perquè s’ha proposat en aquesta temporada de 2018-2019 un “I Puritani” ambientat en el conflicte de l’Ulster, entre la violència de les marxes orangistes -unionistes- i la comdemna i l’exili forçar d’un líder republicà escocès.

A la guerra civil anglesa, el casament d’Artur i Elvira es veu estroncat quan aquest ajuda la reina Enriqueta a fugir. Elvira creu que ha estat abandonada i embogeix. Només la tornada d’Artur i el seu amor li faran recuperar el seny.

Abans de començar la sessió, va sentir-se un parell de crits vagament antimonàrquics i se suposa que catalanistes que van ser tallats per uns contundents: “A callar…!” en català, suposadament unionistes. Vicenç Villatoro, que suposo present a l’acte d’inauguració, relata que:

“Només tinc una idea aproximada d’on venien. En qualsevol cas, en el to militar d’aquest “A callar…!” s’hi barrejaven moltes coses. La fatxenderia cavernària de l’ordre seca. El poder inquisitorial de qui fa callar tota la dissidència. L’arrogància de qui se sent amo de tot a perpetuïtat. Si fos capaç de trametre tots els matisos autoritaris que tenia aquest “A callar…!” estaria explicant una part essencial del que està passant avui a Catalunya”.

… «I puritani» és una de les obres més belles de Bellini, on el cor hi té un paper destacat, perquè representa, d’una manera grandiloqüent i alhora equilibrada, les tensions que viu el poble. Un drama amorós -miram-nos-ho com una metàfora actual- d’Elvira i Artur en plena revolució del puritans, partidaris d’Oliver Cromwell i els reialistes que defensaven la casa Estuard, en un moment en què tot allò escocès s’havia posat de moda a Europa per la força literària de Walter Scott.

Aquesta obra tenia l’encàrrec de “fer emergir llàgrimes i estremir a través del cant”. Dit això, el paral·lelisme global i metafòric entre la Catalunya d’avui i el fil argumental de l’obra operística “I puritani” -salvant totes les distàncies històriques i d’espai geogràfic- queda ben explicitat.

2.4. En l’òbit de la Montserrat Caballé a Barcelona -Cap i Casal de Catalunya- una veu inoblidable i captivadora, internacionalment reconeguda

Montserrat Caballé representa l’esforç, l’excel·lència i la projecció internacional del talent català. I amb la seva pèrdua s’apaga una de les llums més brillants del món de la música. Sempre serà recordada com la veu de Barcelona, aquella soprano que mai es va retirar. El seu timbre tornassolat i els seus pianíssimos ens acompanyaran en el record. Bellesa de so i tècnica admirable.

En el 1992 Montserrat Caballé -la gran diva, cantant d’Òpera- es convertí en la icona dels Jocs Olímpics de Barcelona al costat de Freddie Mercury, cantant de Rock, amb el cèlebre tema –«Barcelona»– que va transcendir totes les fronteres, tot i que la cançó va ser gravada prèviament i, per tant, en ser escollida com a icona dels Jocs Olímpics de 1992, fou presentada al públic espectador en forma d’holograma.

Tot i que la Montserrat Caballè es declarà no independentista, en haver nascut i traspassat al “Cap i Casal” de Catalunya, la porto en aquestes planes web per la seva relació amb la ciutat comtal, pel seu lligam amb el Gran Teatre del Liceu, pels seus mèrits artístics, pels seu aspecte humà, pels seu desig de superació, per la seva exigència artística, per la seva dedicació absoluta, per la seva fidelitat al públic, per al seu sentit de l’humor molt proper a la rialla…

…a banda de tot el reportori operístic i també per la seva curiositat en desenterrar repertoris arxivats i altres temes més senzills de cançons populars -tant espanyoles com catalanes-, en un moment històric d’una intensa problemàtica, pel que fa al futur del procés català, que ella amb suau i educada sornegueria hi defugí i mai no hi va voler participar, perquè es considerava persona internacional del món mundial, li reto un homenatge de ciutadania com a persona perquè, dins de la diferència, sempre es mostrà respetuosa i tolerant.

I malgrat la capacitat prodigiosa de mantenir una nota en “pianissimo” fins a extrems mai sentits, quan no era un “fortissimo” com el si natural i final del “Don Carlo” o com  aquell sol en “pianissimo” mantingut durant vuit compasos  -ens relata Jaume Tribó, mestre apuntador del Liceu-, amb una sorpressiva, tremenda i vibrant ascensió cap al la bemoll, el la natural i fins arribar al si bemoll en “forte” de la “Preghiera” de l’acte tercer de Maria Stuarda”…, en sigui el més sentit comiat el nostre recordat duet del “Cap i Casal”, «BARCELONA»…!

2.5. El gran descrèdit, sense límits, del Tribunal Suprem espanyol

Des de Catalunya i arran del procés sobiranista català, mantes vegades s’ha insistit en la barbaritat comesa pel magistrat Pablo Llarena en construir una instrucció penal contra l’independentisme, no només desdibuixada de la realitat succeïda, sinó clarament errònia, plenament injustificada i tremendament venjativa. Mínimament, ja fa temps que s’ha posat en evidència la manca de rigor jurídic per part del Tribunal Suprem amb tot el seu esbiaix ideològic que l’ha empès a actuacions espúries.

Però ara aquest descrèdit s’evidencia en una decisió que afecta les butxaques de tots els ciutadans espanyols que han contractat una hipoteca i o altres situacions com:

  • La sentència  del cas de “La Manada”, que va obrir els ulls a molta gent sobre les posicions masclistes i retrògrades per part de la judicatura.
  • La desautorització, per part de la Justícia europea, en el cas del propi procès independentista sobre la rebel·lió i sedició des dels tribunals alemanys i belgues.
  • Els seriosos revessos en qüestions relacionades amb dret fonamentals com la doctrina Parot o la llibertat d’expressió en la crema de fotos del Rei…

Els Magistrats de la Sala 3a del Tribunal Suprem van dictaminar que han de ser els bancs i no els seus clients particulars els qui han de satisfer l’imposts del actes jurídics de les hipoteques. Una decisió que, en el que constitueix un fet sense precedents, va ser suspesa pels President de la Sala -Luis Maria Díez-Picazo-, per la seva “enorme repercussió econòmica i social”. Doncs bé, en lloc d’anunciar una decisió imminent per acabar amb la inseguretat jurídica creada, Carlos Lesmes, Presidente del Tribunal Supremo i del Consejo General del Poder Judicial, s’ha donat dues setmanes més per resoldre l’embolic.

El dany a la imatge de la justícia espanyola està fet i és irreversible. El màxim òrgan judicial espanyol, el que corona tot el sistema, ha demostrat que no és capaç de mantenir ni vint-i-quatre hores una decisió que beneficia els ciutadans que subscriuen una hipoteca i perjudica els interessos de la banca. La suspensió deixa al descobert no només la influència del sistema i poder financer, sinó l’amiguisme amb què funciona l’alta magistratura espanyola tal i com s’explica en els propis passadissos de l’alta institució. Es dóna el cas que el Magistrat President de la Sala 3a del Suprem havia estat professor de “Centro Universitario de Estudios Financieros (Cunef), vinculado a la Asociación Española de la Banca”.

Podríem dir que el Tribunal Suprem ha tocat fons i posa en qüestió que Espanya sigui una democràcia homologable. Certament es veu clarament que el que va fer Narcís Serra a la Transició espanyola amb l’exèrcit, no ho va er ningú amb la judicatura. Però tot té el seu final i, en tots aquests casos de corrupció, com també ha indicat en Jordi Turull des de la presó de Lladoners, retornaran al Tribunal Suprem -tard o d’hora- com un «boomerang».

 

3. ¿…I SI ARRIBATS EN AQUEST PUNT DE L’ARTICLE «DIES QUE DURARAN ANYS, A PARTIR D’UN OCTUBRE TARDORAL», PARLESSIM DE NICOLÀS MAQUIAVEL EN CONTRAPOSICIÓ A LA PROSA POÈTICA INICIAL I COM A CLOENDA REALISTA DE TOT PLEGAT…?

3.1.  Per què porto aquí, com a cloenda de l’article una darrera referència a Nicolàs Maquiavel…?

Tanmateix, un toc d’alerta important perquè malgrat “tot és possible, fins i tot allò que creus que és impossible”, cal sempre activar la prudència i amassar unes bones mesures de realisme, perquè en llegir «El Príncep» de Nicolàs Maquiavel -tractant-se de la unitat de la pàtria- ens trobem amb idees tan esgarrifoses com les que en deixo constància a continuació:  

“Quan es tracta de la pàtria, cal oblidar-se de la justícia o de la injustícia, de la pietat o de la crueltat, de la lloança o de l’oprobi; el primer és salvar-la amb glòria o imaginació”

3.2. «El Príncep» de Maquiavel celebra els 500 anys

L’obra de l’autor florentí segueix sent un model fonamental per a la política moderna.

El 10 de desembre del 1513 Niccolò Machiavelli va acabar un llibre predestinat a ser el més traduït i llegit de la literatura italiana, i un dels assajos filosòfics més importants de tots els temps. De Principatibus és una de les poques obres antigues de les quals coneixem la data exacta de la seva composició, gràcies a una carta que Maquiavel (1469-1527) va enviar a un amic per comunicar-li que havia escrit un tractat sobre com administrar i conservar el poder.

En aquells dies Maquiavel vivia lluny de la seva estimada República de Florència, a la qual havia servit com a canceller entre la fi del règim de terror del monjo Gerolamo Savonarola i la tornada de la família Mèdici. Feia un any que aquesta gran nissaga havia tornat al govern i ell s’havia vist obligat a exiliar-se. Per fer-se perdonar, Maquiavel dedicava la seva obra a Llorenç de Mèdici (curiosament, en el mateix text recomanava als poderosos que s’allunyessin dels aduladors). L’estratègia no va funcionar i el llibre es va publicar amb caràcter pòstum, cinc anys després de la seva mort i gràcies al papa Climent VII, el mateix que havia acabat amb la República de Florència transformant-la en un ducat hereditari.

3.3. «El Príncep», prohibit pel Vaticà

L’Església aviat va comprendre el seu error, en adonar-se que aquell llibre rebatia els principals pensadors catòlics -com sant Agustí o sant Tomàs d’Aquino-, en defensar la separació entre la jurisdicció civil i l’eclesiàstica. Segons Maquiavel el poder no tenia un origen diví sinó humà, s’hi accedia mitjançant la força de les armes i es mantenia amb una barreja de por i admiració (el príncep havia de ser estimat i temut alhora). El successor de Climent VII va incloure l’obra en l’Índex de Llibres Prohibits del 1559, però aquesta interdicció no va tenir caràcter universal. La Inquisició espanyola no depenia de la romana, i no va incloure’l en el seu propi índex fins al 1583 (llavors ja hi figuraven autors com Dant Alighieri, Joan Lluís Vives i Tomàs Moro). L’heretgia luterana semblava estendre’s per l’imperi de Felip II, que va decidir tancar els seus territoris amb pany i forrellat. A partir de llavors, Maquiavel es va transformar en una de les feres negres dels Jesuïtes, que el van fer servir per atacar els seus enemics polítics, adjudicant-li la famosa frase “el fi justifica els mitjans”, que mai no va dir, i encunyant el terme maquiavèl·lic per referir-se a algú sense moral ni principis.

3.4. «El Príncep», i manuals per a futurs reis

Mentre tot això passava, El Príncep ja era un llibre bastant conegut a Catalunya. Si encara no havia estat traduït era -com defensa la professora de la UB Helena Puigdomènech- perquè en aquella època l’idioma internacional era el llatí, i tothom amb una mica de cultura podia llegir-lo. A més, els manuals educatius per als futurs reis no eren desconeguts a Catalunya, on hi havia una llarga tradició pròpia pel que feia a aquest gènere literari. La concepció del monarca renaixentista com a màxima figura de l’estat modern es prestava a aquesta mena de compendi, on es debatien des d’estratègies de govern fins a les actituds que havien de respectar els poderosos en la seva vida privada. Per exemple, l’advocat valencià Pere Belluga havia escrit l’Speculum Principum , i més tard Frederic Furió publicaria Consell i conseller del Príncep , tot i que el manual més conegut seria el Corona Regum, del cardenal i bisbe de Girona Joan Margarit, escrit abans que l’obra de Maquiavel i dedicat al jove rei Ferran el Catòlic, de qui Joan Margarit era preceptor i amic personal.

Maquiavel sempre va gaudir de bona fama a casa nostra. Els catalans dels segles XVII i XVIII s’identificaven amb els italians contemporanis del florentí, que havien estat envaïts per França i Espanya, i el llibre circulava en versions clandestines malgrat la persecució inquisitorial. Llavors l’adjectiu maquiavèl·lic ja era d’ús corrent en la lluita política, gràcies en part a les crítiques negatives que van fer-ne pensadors il·lustrats com Voltaire i Frederic el Gran. Al mateix temps, l’Església titllava de maquiavèl·lics els revolucionaris francesos. Durant la guerra contra Napoleó, la Gazeta de Cataluña acusava l’emperador de seguir una política maquiavèl·lica (Bonaparte era un gran admirador d’El Príncep , i va arribar a escriure un pròleg per a una de les seves edicions).

Passat el conflicte, els absolutistes partidaris de Ferran VII feien la mateixa acusació als liberals. Potser per aquest motiu no va ser fins després de la segona abolició de la Inquisició espanyola, el 1820, quan es va poder publicar la primera traducció al castellà, a la qual va seguir el 1842 una segona versió a càrrec de l’impremta de Tomàs Gorchs, de Barcelona.

3.5. «El Príncep», una lectura en clau republicana

La primera traducció al català encara va tardar gairebé un segle més, fins que Josep Pin i Soler va publicar Lo Príncep a la Biblioteca d’Humanistes l’any 1920. Aquesta traducció anava acompanyada d’un pròleg molt elogiós cap a Maquiavel, a qui es considerava com un avançat de la democràcia moderna, i al qual es valorava per la crítica que feia als governants corruptes que anaven contra el bé comú. A la Catalunya de principis del segle XX, el seu corpus teòric era interpretat en clau republicana i a la vegada com un tractat de realisme polític, segons va escriure Josep Pla. Des d’aleshores, Maquiavel ha estat un autor que ha servit a diverses generacions de polítics catalans a pensar sobre l’estat i com gestionar-lo.

Després de cinc segles, Maquiavel encara segueix a la trinxera, apareix en el debat diari i a les columnes dels diaris. Passat tant de temps, El Príncep encara és una cosa i el seu contrari, foc creuat que tothom reconeix com un estudi radical sobre la condició humana i la veritable personalitat del poder. Escolteu aquests dies el que diuen i fan els nostres governants -i com ens ho expliquen els periodistes-, i veureu treure el nas darrere la cortina aquell funcionari florentí que va morir pobre i oblidat de tots, i que fa cinc-cents anys acabava d’escriure un dels llibres més influents de la història.

3.6. «El Príncep» i els veritables maquiavèl·lics

La llegenda vol que personatges tan diferents com John Fitzgerald Kennedy, Josif Stalin, Benito Mussolini, Antonio Gramsci i Silvio Berlusconi s’hagin declarat admiradors d’ El Príncep; de fet, Gramsci el considerava com el primer estudi teòric sobre la lluita de classes. De la mateixa manera, Maquiavel es va inspirar en dues poderoses personalitats de la seva època per construir el seu retrat del príncep ideal, totes dues vinculades a la Corona d’Aragó.

La primera va ser el rei Ferran II el Catòlic, el veritable creador del gran Imperi Espanyol, que va cedir al seu nét, l’emperador Carles V. Quan Maquiavel escrivia el seu tractat, feia uns anys que Ferran havia envaït la península italiana, ajudat pel rei francès Lluís XII i pel cardenal de València Cèsar Borja -el segon model de l’autor florentí-, que era el fill del Papa Roderic Borja. Segons molts estudiosos de l’obra, l’elecció responia al desig de fer fora espanyols i francesos d’Itàlia, gràcies a un governant prou fort i carismàtic -tant com Ferran o els Borja-, capaç d’assegurar la independència dels italians.

3.7. Entrevista a Maurizio Viroli sobre «El Príncep»

Maurizio Viroli (Forlì, 1952), professor a Princeton i a la Universitat de Lugano, ha escrit sobre el republicanisme i el constitucionalisme, les relacions entre política i religió, les idees de Jean-Jacques Rousseau, la política italiana i el nacionalisme. Ha colaborat amb  pensadors como Norberto Bobbio i Martha Nussbaum, i ha reflexionat sobre l’evolució del llenguatge polític. Tots aquests temes conflueixen en la vida i l’obra de Nicolàs Maquiavel, que és un dels assumptes que Maurizio Viroli ha investigatd amb més intensitat. Viroli ha escrit una biografia apassionant, “La sonrisa de Maquiavelo”, i li ha dedicat nombrosos assaigs, entre els quals s’hi troben “Machiavelli’s god”, la monografia “Machiavelli” o la introducció de “El príncipe” para Oxford University Press, on ha estudiat la relació de Maquiavel amb la filosofia renacentista italiana, les seve concepcions de la llibertat, l’imperi de la llei i el civisme, la funció de la religió o la idea del patriotisme. Quan el tractat ha arribat a l’aniversdari dels cinc-cents anys, publica un assaig sobre l’obra mestra del florentí: “Redeeming ‘The prince’: The meaning of Machiavelli’s masterpiece”. 

Paga la pena, llegir tota l’ENTREVISTA que Daniel Gascón li’n fa a Maurizio Viroli, professor, investigador i biògraf de Nicolàs Maquiavel, sobre “El Príncep” per copsar-ne, de forma crítica, el pensament que se’n deriva de la seva lectura… [ pulseu qualsevol punt del redactat en color blau cel ]

Vet a continuació les preguntes que Daniel Gascón formula a Maurizio Vitori i contestades per Maurizio Vitori en el fredactat en blau cel de l’entrevista:

1. Maquiavelo y “El Príncipe” han tenido mala reputación durante siglos. Usted, tanto en su biografía “La sonrisa de Maquiavelo” como en otras de sus obras, ha intentado corregir lo que considera un malentendido.

2. “El Príncipe” es un libro esencial en la teoría política moderna, pero usted dice que muchas veces se ha leído mal.

3. Maquiavelo trabajó para el gobierno de Florencia. Realizó importantes misiones diplomáticas. Con el cambio de régimen, fue acusado de conspiración, encarcelado y torturado. ¿En qué medida es importante su trayectoria personal para comprender “El Príncipe”?

4. Ha dicho que “El Príncipe” está escrito contra dos tradiciones, la política de los Medici y la tradición ciceroniana.

5. Otro de los aspectos controvertidos es la razón de Estado.

6. Para muchos, Maquiavelo, como Hobbes, sería uno de los padres del pensamiento político realista.

7. En “La sonrisa de Maquiavelo”, describe al autor de “El Príncipe” como un hombre aficionado a la amistad y las bromas, a la escritura de comedias y versos burlescos. Al mismo tiempo, tenía una visión bastante áspera de la naturaleza humana. Decía, por ejemplo, que los hombres son “desagradecidos, simuladores y mentirosos; que rehúyen el peligro y son codiciosos”.

8. “El Príncipe” es un manual de consejos para una monarquía, pero usted asegura que para Maquiavelo la forma ideal de gobierno era la república, y concedía un gran valor al imperio del imperio de la ley.

9. Se le ha reprochado a Maquiavelo que prestara poca atención a los aspectos económicos y que subestimase la importancia de las transformaciones tecnológicas.

10. Admiraba a algunos fundadores de religiones como Moisés, pero fue muy crítico con muchos aspectos del cristianismo.

11. Isaiah Berlin escribió que, al establecer una separación entre moral y política, Maquiavelo creó una doble vía y sentó las bases de un liberalismo que quizá no le habría gustado. Habría sido, sin pretenderlo, uno de los fundadores del pluralismo

12. En muchas cosas, nuestro mundo parece distinto al de Maquiavelo. El nivel de agresividad política ha disminuido en grandes partes del planeta. Las democracias modernas, frágiles e imperfectas, permiten que la participación política de los ciudadanos, la transparencia y el imperio de la ley sean mucho mayores que en sus tiempos. ¿En qué sentido nos siguen sirviendo las reflexiones de “El Príncipe”?

 

11-S, LA DIADA 2018 I ALTRES QÜESTIONS RELACIONADES…

Destacado

11-S, LA DIADA 2018 I ALTRES QÜESTIONS RELACIONADES…

IMG_66951. UN TEXT PROPOSAT AL FACEBOOK I EN EL WHATSAPP EN LA CELEBRACIÓ DE LA DIADA DE L’11 DE SETEMBRE DE 2018

castellers1.1. El meu pensament i el meu cor resten posats en un “pilar de nou”, tot fent “pinya” en la castellera “torre” independentista…

Dedico aquest escrit, amb les fotografies i videos que l’acompanyen, a tothom qui ha participat de la Diada de l’11-S d’enguany, sigui d’alguna manera o d’altra. Però per a mi, en aquesta data festiva de 2018, tinc el pensament i el cor posats en el “pilar de nou” [ Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa i Carme Forcadell ] que roman tancat a les diverses presons. Tanmateix, ho faig amb la meva contribució personal i minúscula participant en la «Manifestació de la Llibertat», tot fent “pinya” amb els exil.liats [ Carles Puigdemont, Antoni Comín, Clara Ponsetí, Lluís Puig, Meritxell Serret, Marta Rovira, Anna Gabriel ] i la gent que així ho desitgi, per tal de contribuir a l’equilibri estable i progressiu de la “gegantina i castellera torre” independentista…!

L’ona que ha recorregut la Diagonal de Barcelona amb motiu de la Diada de l’11 de setembre, ha esdevingut un tsunami carregat d’energia. Encara ressona a les orelles el brogit creixent i la cridòria que es van deixar sentir al seu pas i el moviment onejant que va resseguir l’Avinguda de dalt a baix, com signe de vitalitat del moviment popular que, un any darrera l’altre, acudeix insoburnable a la cita de la Diada de l’11-S com un sol poble i una sola veu.

Aquest gest multitudinari és l’argument i la proclama més contundent que es pot transmetre als nostres polítics de cara al procés endegat cap a l’autodeterminació, malgrat les dificultats i impediments coneguts que l’Estat espanyol, amb la seva intolerància i ceguesa, seguirà desplegant amb tots els efectius judicials i repressius que té al seu abast.

 

1.2. La celebració catalana de l’11-S no és una “derrota”, sinó una “resistència” que ve d’antuvi i esclata amb una decidida “persistència”

Celebrem, any rera any i sense defallir cada 11-S, no una “derrota”, sinó una “resistència”. Han passat més de tres segles des del 1714 i encara hi som…i, per cert, ben alçats…i, per això mateix, amb una decidida i indestructible “persistència”…!

Som el “puny” alçat de la paraula. Som la “sang” d’aquells avantpassats. Som la “veu” que canviarà el rumb de la història. Som un “poble” en LLIBERTAT…! 

origens1.3. Endinsem-nos en els orígens i fent-nos preguntes pertinents per tal de centrar la nostra identitat catalana…

Tot parlant de la història, si donen una ullada científica als fulls del mapa de tots els esdeveniments haguts per trobar els nostres orígens i centrar l’objectivitat del passat que ens aporta la nostra identitat, vet aquí que formulo, com a professor que n’he estat, no d’Història -certament-, però sí de Llengües, unes preguntes sobre:

  • 1.3.1. Quina diferència hi constates entre el Regne d’Aragó i la Corona d’Aragó…? La resposta il·lustrada més adient ens porta a descobrir com Catalunya és una Nació independent que procedeix o deriva de temps molt més llunyans. 
  • 1.3.3. Tanmateix, retrocedim uns segles:
  • 1.3.4. Nogensmenys, per tenir-ne una visió objetiva de la Història de Catalunya (el video inserit en el subratllat blau en mostra un resum clarificador) cal tenir a disposició algunes de les seves obres cabdals -ni que sigui tan sols per fullejar-les, copsar l’index del seu contingut, entretenir-se en algun punt significatiu, llegir algun dels capítols o tota l’obra, per adonar-se de la complexitat i aprofundiment científic de la temàtica en qüestió. Podríem esmentar, a tall d’exemple, algunes obres tan treballades i recomenades com: 

contrallumDoncs en aquest moment històric nostre -també convuls i incert- comença tot el que avui vivim i desitgem: “Érem, som i serem”…! En definitiva: si les “paraules” moltes vegades se les emporta el vent i les “cròniques” escrites són objecte de difícil i contravertida interpretació, fixem-nos en el romànic i el gòtic i que les seves “pedres pintades” de groc, blau i vermell ens situïn en el marc objectiu de la història…! 

independencia21.4. Sobre les multitudinàries Manifestacions catalanes de l’11-S. Del 2010 al 2018…

1.4.1. En escatir quan tot va començar…

Siguin grans o petites les grans coses que succeeixen en els diferents estaments de la vida, podem dir que tot contribueix a fer feix. I el gavell que ens aporta la història ens serveix per adonar-nos de quina manera els efectes sempre tenen una causa com ensenya la filosofia tradicional o la física determinista. Tant se val que, en l’origen del que patim i gaudim avui, sigui fruit del moment inicial de la “Transició espanyola” tot just a la mort d’en Franco dictador, de les «Bases de Manresa”,  d’aquell “Oda a la Pàtria” de Carles Aribau, de «Pau Claris”, de “l’Estatut de Núria” del “Referèndum d’Arenys de Munt” en el 2009, de la “Guerra de Successió” del 1714 o ves a saber què…

… Però, si busquem un fet que descobreixi la clau de volta de la situació actual, situem-nos en aquell 25 d’abril del 2006 quan Mariano Rajoy, acompanyat pel llavors president del PP català, Josep Piqué, va entregar al Congrés dels Diputats 876 caixes que contenien més de “quatre milions de signatures en contra de l’Estatut de Catalunya”. L’objectiu de Rajoy era plantejar un referèndum a tot l’Estat sobre el text, per a la qual cosa va defensar a la cambra baixa una proposició no de llei, que va ser rebutjada en obtenir només el suport del grup parlamentari popular. La història feixuga de “l’Estatut d’Autonomia de Catalunya o de Miravet” del 2006 i les  posteriors “retalladas del Tribunal Constitucional”, han proporcionat que: 

“D’aquella polseguera, en vingueren tots aquests fangars”

1.4.2. La manifestació de l’11-S de 2018 i el context d’enguany: «Fem República catalana» / «Llibertat»

2018..

2018 «FEM LA REPÚBLICA CATALANA» / «LLIBERTAT»

Aquest any de 2018 la Manifestació de l’11-S ha superat les espectatives -es parla de més d’un milió de persones fins arribar a 1.680.000 en un recompte d’una formulació científica- i ha servit per demostrar que l’independentisme a Catalunya no era una moda passatgera, sinó una dada persistent amb una enorme capacitat de resistència malgrat la terrible repressió haguda amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i la intransigència en no voler dialogar sobre un pacte polític bilateral per organitzar un referèndum d’autodeterminació. Després, doncs, dels esdaveniments succeïts des de la tardor del 2017 amb l’1-O, la suspensió del govern català, la repressió ferotge i la construcció fantasmagòrica de la Instrucció judicial que ha comportat duríssimes mesures cautelars i que ha de cloure, momentàniament, amb un judici previsiblement injust contra els processats o investigats…, fins al dia d’avui, l’Estat espanyol no ha entès que el poble català té més dignitat que por.

A l’Editorial del diari ARA del dia 11 de setembre de 2018 s’hi escriu i s’hi pot llegir:

«Avui és el dia que toca dir que, malgrat tot, som aquí. Sense arrogància ni provocació, però sí amb la tossuderia i la determinació dels que saben que venim de lluny i qye en la lluita per la llibertat sovint no hi ha dreceres i el camí és costerut…Una manifestació massiva no fa miracles, i menys davant d’un Estat que ha optat per la repressió i desconeix el que significa el diàleg polític, però sí que llança un missatge molt clar: serà molt difícil acabar amb el problema català per la via punitiva, perquè davant hi trobaran molta gent. I la capacitat de resistència del poble català, la seva voluntat de no deixar-se trepitjar, de mantenir la seva llengua i la seva cultura, és molt alta, tal i com s’ha demostrat històricament…no podran impedir que hi hagi un gegantesc moviment de solidaritat interna amb els represaliats i les seves famílies. No podran impedir que Catalunya continuï sent una societat avançada, acollidora, tolerant i participativa, que no es resigna a ser un grup de províncies dins d’un Estat ineficient i incapaç ds’afrontar el seu propi passat».

El context polític de la Diada 11S-2018 és particularment diferent dels altres anys: sense un Referèndum a l’horitzó, el “Full de ruta” es troba desdibuixat i condicionat per la repressió de l’Estat espanyol. Per altra banda, hem de fer un repàs de les dates més significatives i importants en el primer aniversari dels fets de setembre, octubre i novembre de 2017:

06.09.17 L’aprovació de la Llei del Referèndum 

20.09.17 L’escorcoll a la seu del Departament d’Economia

01.10.17 L’aniversari primer de la votació del Referèndum i la brutalitat policial

03.10.17 La manifestació a BCN contra la brutalitat policial

03.10.17 El discurs del Rei, Felipe VI, a tota Espanya

20.09.17 L’escorcoll a la seu del Departament d’Economia

01.10.17 Referèmdum sobre la independència de l’1-Octubre 

16.10.17 L’empresonament dels Jordis

27.10.17 La proclamació de la República

27.10.17 La votació / aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola

02.11.17 Auto de presó per al govern de la Generalitat de Catalunya

03.11.17 Carles Puigdemont a l’exil·li, euroordres, detenció a Alemanya i altres

07.12.17 Omplint Brusel·les en favor dels membres del Govern exil·liats

21.12.17 Eleccions al Parlament de Catalunya. 

17.01.18 Constitució del Parlament i discurs inicial de l’Ernest Maragall 

17.01.18 Elecció del President del Parlament, Roger Torrent

14.05.18 Discurs de la investidura del President de la Generalitat, Quim Torra

02.06.18 Formació del Govern de la Generalitat després de l’aplicació del 155

04.09.18 Conferència del President Quim Torra al Teatre Nacional de Catalunya el dia 4 de setembre

A més a més, i a banda de la política institucional, l’unionisme també s’ha fet sentir durant aquest temps. Remarco alguns episodis d’interès:

La creació de plataformes com Tabàrnia

La retirada de llaços grocs

L’escarni vers les marxes de torxes cap a les presons

Però, tot i certa fatiga, per part de l’independentisme, la realitat ha mostrat una reviscolalança important en aquests moments que actualment i en les properes jornades, planarà el seu efecte vivificador i d’autoestima. 

Des de la manifestació de 2010, les concentracions de la Diada han estat notícia arreu del món. En les últimes dècades, a Europa, hi ha hagut protestes tant o més massives com les concentracions independentistes de l’11-S però cap convocatòria que, de forma reiterada i constant, hagi mobilitzat més d’un milió i mig de persones cada any durant set anys.

I aquest en podria ser el resum dels principals events succeïts des de l’1-O de 2017 fins a la Diada de l’11-S de 2018, tot i haver consignat els esdeveniments amb videos de major durada.

1.4.3. Les grans Manifestacions de l’11-S. De l’any 2010 al 2018

20102010 «SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM»

La primera manifestació multitudinària d’aquest procés cap a la i ndependència no va ser per la Diada de l’11-S, sinó el 10 de juliol de 2010, just després que el Tribunal Constitucional esmenés l’Estatut aprovat per la majoria dels catalans. A la convocatòria d’Òmnium Cultural es van sumar els sindicats i prop de 1.600 entitats, a més de tots els partits polítics llevat del PP i Ciutadans. Rere una senyera gegant, de 250 metres quadrats, el president de la Generalitat, José Montilla, encapçalava la comitiva d’autoritats, que va rebre xiulades al final de la manifestació.

20112011 «INDEPENDÈNCIA» / «SOM UNA NACIÓ. VOLEM UN ESTAT PROPI»

La Plataforma pel Dret a Decidir, les entitats Sobirania i Progrés, Sobirania i Justícia i la Intersindical-CSC van convocar una gran manifestació independentista per la Diada de 2010, que va comptar amb l’adhesió de nombroses personalitats, però no va esdevenir multitudinària com les que s’han fet a partir del 2012. No hi va haver una pancarta unitària, sinó diverses, com «Independència» (ERC) o «Som una nació. Volem un Estat Propi» (Solidaritat Catalana). La mobilització va ser convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir, de la qual també formaven part partits polítics com ERC, la CUP, Solidaritat o Maulets. Es van manifestar per la independència, però també contra les sentències del Suprem i el TSJC exigint que el castellà sigui llengua vehicular a l’escola catalana. Al final, uns encaputxats van cremar una foto del rei, una bandera espanyola i una de francesa.

20132012 «CATALUNYA, NOU ESTAT D’EUROPA» 

Una gran manifestació i primera manifestació important va arribar per la Diada de 2012. Convocada per l’ANC, que tot just havia nascut sis mesos enrere. S’hi va unir també Òmnium cultural i altres entitats. El lema era clar: “Catalunya, nou estat d’Europa”. La mobilització va superar les expectatives i va omplir un recorregut que arrencava a la confluència de Gran Via de les Corts amb Passeig de Gràcia, baixava per Via Laietana i concloïa a Marquès de l’Argentera. Com sempre, va haver-hi un ball de xifres sobre els assistents, que anirien des de les 600.000 persones fins als 1,5 milions. Artur Mas va considerar que, com a President de la Generalitat, no hi podia anar, però Josep Antoni Duran i Lleida sí que hi va ser, negant-ne el caràcter independentista que la mobilització va adoptar de forma inequívoca.

2013.2013 «LA GRAN VIA CATALANA, ENTRE EL NORD I EL SUD  DEL PAÍS»

Inspirant-se en la Via Bàltica que el 1989 va unir les tres capitals d’Estònia, Letònia i Lituània per reclamar la independència de la URSS, l’ANC va organitzar una cadena humana segmentada en 778 trams d’uns 500 metres cadascun, amb la col·laboració de fins a 30.000 voluntaris i 1.500 autocars. La cadena es va anar formant a partir de les 16h, a les 17:14h van repicar els campanars de tot Catalunya i a les 18h es va cloure cantant l’himne dels Segadors. Fins a mig milió de barcelonins van acompanyar la cadena humana de pas per la ciutat de Barcelona, on hi havia 56 trams. La mobilització per l’11-S de l’any 2013 va creuar Catalunya de punta a punta a través de la Via Catalana cap a la Independència. Una cadena humana de 400 quilòmetres que va reunir 1,6 milions de persones des del Pertús fins a Vinarós. A diferència de l’any precedent, en aquesta ocasió només s’hi van sumar els partits polítics inequívocament independentistes. Alguns milers de persones van decidir encerclar la seu de La Caixa, com a símbol del poder financer en un context marcat per la crisi i les retallades. Inscrits: 450.000 / Participants: 1,6 M.

20142014 «ARA ÉS L’HORA»

Una enorme “V” que en començar a ser dibuixada, des del vèrtex Diagonal-Gran Via també significava “via”=camí, “voluntat”=decisió, “votar”=democràcia i “victòria=arribar fins al final. La mobilització independentista de la Diada va tornar a concentrar-se a Barcelona i va adoptar, des de l’aire, la forma de senyera gegant amb forma de “V”. Més de 556.000 persones es van inscriure en algun dels 73 trams. Al vèrtex, a la plaça de les Glòries Catalanes, una noia que el 9 de novembre feia 16 anys, va dipositar una papereta en una urna. La manifestació, promoguda dins la campanya ‘Ara és l’hora’ de l’ANC i Òmnium, va servir per escalfar el debat abans de la consulta del 9-N. La mobilització va arribar dos mesos abans de la consulta sobre la independència del 9 de novembre de 2014. Inscrits: 550.000 / Participants: 1,8 M.

20152015 «HO TENIM A TOCAR…»

El torn de la Via Lliure a la República Catalana al 2015, va omplir un tram de 5,2 quilòmetres de l’Avinguda de la Meridiana. Com sempre, la participació va ser massiva i va provocar l’habitual bany de xifres. Entre d’altres qüestions, la Diada d’aquell any va marcar el tret de sortida per a les eleccions al Parlament del 27 de setembre, en què ERC i CDC van participar conjuntament sota la marca Junts pel Sí i amb el famós projecte del full de ruta de 18 mesos per assolir la independència de Catalunya, que no va poder-se complir. ‘Ara és l’hora’ (ANC + Òmnium) van omplir la Meridiana dividint l’avinguda en 135 trams (tants com escons hi ha al Parlament). Els manifestants van aixecar, per zones, punters dels 10 colors dels eixos temàtics en què hauria de basar-se la futura república catalana: democràcia, equilibri territorial, solidaritat, món, diversitat, sostenibilitat, igualtat, justícia social, innovació, cultura i educació. A les 17:14h, un punter gegant mogut per esportistes va recórrer en pocs minuts el passadís central de la manifestació, després de la qual va començar la campanya electoral per a les eleccions del 27-S. Inscrits: 485.000 / Participants: 1,4 M.

20162016 «A PUNT».

La situació política de l’any 2016 havia canviat sensiblement i l’11-S va servir per tornar a reivindicar el referèndum, una pantalla que dotze mesos abans alguns sectors de l’independentisme havien volgut donar per superada. La mobilització convocada per l’ANC i Òmnium es va organitzar en 44 trams i es va descentralitzar en cinc ciutats, cadascuna de les quals va voler simbolitzar un aspecte diferent de la nova república catalana. Barcelona, com a capital, representava la república de les llibertats. Salt, la de la solidaritat i la diversitat. Berga, la de la cultura i les arrels d’una identitat que està en construcció contínua. Tarragona es va manifestar per una república en xarxa, que superi l’actual dèficit d’infraestructures. Lleida va reclamar l’equilibri territorial i la diversitat de paisatges gràcies a l’activitat agrícola. I, com sempre, la participació va ser multitudinària. Inscrits: 370.000 / Participants: 900.000.

162017 «A PUNT PEL SÍ»

Els manifestants van crear una gran creu gegant, com a símbol de suma, a la confluència del passeig de Gràcia i el carrer d’Aragó com a epicentre. Des dels quatre extrems es van desplegar quatre pancartes de 16 x 16 metres amb lemes a favor de la pau i la democràcia. El protagonista de la marxa va ser el referèndum de l’1 d’octubre, convocat per la Generalitat i anul·lat pel Tribunal Constitucional. La Diada del 2017, que va arribar tot just 20 dies abans del referèndum de l’1-O, en un context amb l’independentisme hipermobilitzat i, sobretot, esperançat. Inscrits: 450.000 / Participants: 1,0 M.

20182018 «FEM LA REPÚBLICA CATALANA».

Un milió de persones, segons la Guàrdia Urbana, ha omplert la Diagonal per la manifestació de la Diada 2018. A les 17.14 h s’ha llançat un coet que ha donat el tret de sortida a l’acte. Això ha estat al tram 37, al carrer de Los Castillejos i, tot seguit i després d’un silenci clamorós, s’ha generat una gran onada sonora de crits i aplaudiments que ha avançat fins a arribar al tram 0, situat al Palau de Pedralbes. A mesura que l’onada avançava, els manifestants han alçat pancartes, cartells i missatges que han portat per fer sentir la seva veu. Per setè any consecutiu, les entitats sobiranistes han pretès convertir la Diada de l’11 de setembre de 2018 en una enorme mobilització independentista. Enguany el context, però, és radicalment diferent dels cursos previs, amb la fallida proclamació de la República i, sobretot, amb dirigents polítics a la presó o a l’exili. La manifestació, que l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI han programat, porta per lema “Fem la República Catalana” i pretén omplir l’avinguda Diagonal de Barcelona des de Pedralbes fins a les Glòries. Inscrits: 460.000 ( Participants: 1,0 M.

torxes21.5. Un fet no menor que no ens pot passar desapercebut. Es tracta de la “Marxa de torxes” cap a les presonss

D’igual manera que en l’article anterior d’aquestes planes web s’ha fet un tractament, prou exhaustiu, sobre els “llaços grocs”, no es pot menystenir una valoració sobre la marxa de torxes” cap a les presons. I menys perquè també ha sorgit la crítica ferotge i deshumanitzada per part de gent disconforme a la suma d’allò que el procés català significa. Fins i tot, sigui degut a la ignorància o a la mala voluntat, hi ha una tendència cruel i burleta oriejntada a anorrear, abatre, minimitzar o humiliar qualsevol activitat a favor de la causa catalana, com la que aquí s’exposa, ni que sigui una giragonsa pacífica als encontorns de les presons per tal que als presos els arribi l’escalf dels qui els tenen ben presents.

Entre les moltes marxes de torxes a favor de la independència que es fan cada any amb motiu de la Diada de l’11-S, en destaca una que s’ha fet a la comarca del Bages. I molt abans d’aquesta Diada cada setmana se n’organitza alguna des que els presoners i presoneres polítics/es represaliats/des romanen engarjolats, en Centres Penitenciaris catalans, sigui a la presó de Lladoners a Callús i Sant Joan de Vilatorrada [on hi ha Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull, Quim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart], a la de Puig de les Basses a Figueres [on s’hi troba Dolors Bassa] o a la del Centre penitenciari Mas d’Enric al Catllar [on Carme Forcadell la hi vàren traslladar després de fer estada a Puig de les Basses].

torxesEls participants en la «Marxa de torxes» solen caminar amb llums ‘led’ a la mà fins a l’entrada de la presó, amb crits de “llibertat presos polítics”. I tot això, també ha estat respòs amb prou deshumanització i contundència de cinisme per persones que no admeten cap concessió vers el procés català i tota la gràcia o desgràcia que l’envolta. A tall d’exemple porto aquí un article intitulat “El foc i nosaltres” arran d’un twuitter que amb molt mala idea sorgí del tertulià, escriptor i politic Joan López Alegre i que la periodista Empar Moliner escrigué a l’ARA:

«En Joan López Alegre ho intentava ahir en un tuit molt alternatiu:

“Marcha de antorchas estilo años 30 centroeuropeo, Otegui, los ultras flamencos, los de la Liga Norte, Sastre, en fin… Mañana gran día para visitar la Catalunya interior en paz y tranquilidad, todos estarán en Diagonal para cuando pasen lista”.

Visitar la Catalunya “interior” (preciós concepte que hauríem d’exportar) és sempre una bona idea. Li ho recomano. No sé exactament qui ha de passar llista, però suposo que es refereix als que no són a la presó o a l’exili. En tot cas, passar llista seria una mica complicat donada la participació multitudinària. Pel que fa als ultres que diu, justament és el que tenen les manifestacions multitudinàries: que no cal comptar amb tothom per fer gruix, i és per això que Marcel Mauri, d’Òmnium, feia un tuit advertint que els ultres no hi eren benvinguts. S’hauria de fer en altres manis no tan multitudinàries, això. Les úniques manis amb fatxes incorporats ja sabem quines són, i l’única esperança és que s’esbatussin entre ells, com solen, i s’extingeixin. Si pot ser, abans de pegar càmeres de televisió. Però anem a les torxes.

Els mediterranis adorem el foc. Falles, fogueres de Sant Joan, cremats, aquelarre de Cervera, diables, bestiari de foc de Tremp, trobada de bèsties i diables d’Amposta, i fins i tot (però aquí no m’hi trobareu) sopars amb espelmes. És difícil una festa catalana sense foc. Dir que les torxes et recorden els anys trenta centreeuropeus és com dir que les falles et recorden el martiri de Joana d’Arc. És com dir que els balls de bastons et recorden els camps d’entrenament de nens soldats. És com dir que els campionats de tallar troncs et recorden els treballs forçats. És com dir que fer cagar el tió et recorda les tortures de la Gestapo. És qüestió de voluntat i molt d’esforç. Dada. Els nazis es veu que també bevien cervesa. Per si calgués per a algun altre tuit”.

neutralitat1.6. «Pluralitat versus neutralitat» dels espais públics. No només la de places i carrers, sinó també, per extensió, a tots els mitjans de comunicació

Resulta ser molt curiós que, parlant sobre les diverses manifestacions, s’incideixi en allò de “l’espai neutral”. Demanar neutralitat a l’espai públic és ben absurd, perquè l’espai de tots no pot ser mai neutral sinó, i en tot cas, plural. El terreny dels carrers, places, camps i boscos (no privats) són d’uns i també dels altres. Són de tots. I, en són els poders públics els qui han de proporcionar, arbitrar, regular i garantir que tothom hi pugui tenir accès i manifestar-se. Sigui per activitats propagandístiques, de caire polític, lúdiques i, fins i tot, religioses…
Tanmateix, encara resulta ser més curiós que només es parli o es defensi la neutralitat en referència als espais públics delimitats per més o menys metres quadrats o àrees circumferencials. La pregunta esdevé òbvia: No són igualment espai públic -en el sentit institucional- també les rotatives dels diaris, el micròfons de les emissores de ràdio i els platós de qualsevol  televisió…? Doncs, la “pluralitat versus la neutralitat” resulta ser un altre indicador democràtic del que no en podem defugir. I no solament això, sinó que aquest principi l’hem de registrar i deixar-lo ben afermat.
La pauta de l’actualitat política arriba de moltes maneres. Però principalment a través d’una actuació deshonesta d’alguns mitjans -en el territori espanyol podem comptar-los amb major nombre- que perverteixen en benefici seu els mecanismes propis del sistema democràtic. Malauradament passen coses increïbles en què informacions i tertúlies farcides de mentides, de manca d’escrúpols, de difamacions, tergiversacions, manipulacions i la capacitat fantasmagòrica d’invencions arriben a la ciutadania podrides de baixeses. Per exemple:
  • S’arriben a fer tertíulies sobre la independència sense independentistes…
  • La periodista d’un xou matinal es vanta d’haver donat un cop de gràcia al procès català per haver capturat indiscretament uns whatsapps amb el zoom de la càmera…
  • Es nega emetre un documental que compromet el Ministeri de l’Interior i les seves cabaloses clavegueres…
  • … / …

Per això ara ens entretindrem, en el següent apartat, sobre els mitjans de comunicació, principalment pel que fa referència a la premsa escrita o digital. Se’n fa necessari, per tal d’alleugerir-nos de la insuportable saturació de parcial i desdibuixada:

PLURALITAT DEMOCRÀTICA VERSUS NEUTRALITAT PARTIDISTA

mitjanscom

1.7. El ressò dels mitjans de comunicació internacionals sobre la Manifestació de l’11-S versus la premsa espanyola

En aquest apartat brindo, amb una llambregada, un breu contingut sobre els mitjans de comunicació. Tanmateix, cal expressar unes paraules sobre els mitjans de comunicació i la seva influència dins de la massa pública. I és per això mateix que cal cercar la normativa deontològica que a nivell dels estaments nacionals i internacionals s’ha convingut en adoptar per a una sana emissió-recepció.

Si ens introduïm en l’estructura o vertebraqció dels mitjans de comunicació, serà adient immergir-nos en treballs d’alçada realitzats des de diferents punts de vista. I així, cal presentar, per exemple:

Els principis que haurien de regir qualsevol informació o article d’opinió per assolir la màxima objectivitat de la realitat dels fets o de la cosa, serien aquests:

  • LA VERITAT
  • LA PRECISIÓ
  • LA INDEPENDÈNCIA
  • L’EQUITAT
  • LA IMPARCIALITAT
  • LA HUMANITAT  
  • LA RESPONSABILITAT 

Malauradament tots aquests valors indicats no se solen descobrir, en la seva totalitat, a través de les lectures de diaris o en les informacions i tertúlies de la ràdio o de la televisió.  

premsainternacional1.7.1. La Premsa internacional i la diada de l’11-S de 2018

La massiva manifestació de la Diada d’enguany ha tornat a fer-se lloc a la premsa internacional amb les impactants imatges de la Diagonal i la reivindicació a favor de la República i la llibertat dels presos polítics i els exiliats. Poc després del moment àlgid de la manifestació convocada per l’ANC, mitjans de comunicació d’arreu del món ja han destacat la xifra del milió de participants que, segons la Guàrdia Urbana, han sortit aquesta vegada al carrer.

Els mitjans subratllen especialment la capacitat mobilitzadora de l’independentisme malgrat els fets d’octubre de l’any passat. Recorden també que els presos polítics s’hauran d’enfrontar a un judici on se’ls pot sentenciar a més de 20 anys de privació de llibertat i alguns d’ells, com The Guardian, assenyalen que des de l’any passat l’estat espanyol viu la seva pitjor crisi des de la mort del dictador Franco.

A continuació, els mitjans que s’han fet ressò de la Diada d’enguany:

premsaespañola1.7.2. La Premsa espanyola al redós de la Diada de l’11-S de 2018
La Manifestació de la Diada no existeix a la premsa espanyola en el dia de la seva celebració. Encara que el centre informatiu del dia a tot l’estat espanyol és avui Catalunya i la celebració de la Diada Nacional –“dia autonòmic”, que en diuen els unionistes―, ja se sap que els diaris de paper tenen el costum d’oferir als lectors les notícies del dia abans.
  • La Razón sorprèn ara i sempre el lector i obre amb una entrevista a Oriol Junqueras, mentre que la resta de diaris aprofita també l’obertura de l’any judicial per parlar de Catalunya de la mà dura que cal contra l’independentisme. De la manifestació prevista per avui, si de cas, ja en parlaran demà.
  • L’ABC, fidel a la seva tradició de fer portades monotemàtiques, titula “Soraya deja vía libre a Casado“. Això sí, indicant al subtítol que l’exvicepresidenta “deja la puerta abierta a volver“.
  • El Mundo també interpreta la marxa de Soraya com un alliberament de rèmores titulant “Santamaría se va y deja a Casado sin excusas para relanzar el PP”, mentre El País despatxa el tema amb un funcionarial “Santamaría deja la vida política”La Razón hi dedica un petit espai de portada, assegurant que “Santamaría deja la política y entierra el marianismo”. La llàstima és que ningú titula “Santamaría en liquidació”, que també hauria tingut la seva gràcia…!
  • El País obre l’any judicial, que és l’excusa perfecta per vessar noves amenaces contra l’independentisme català. “El Poder Judicial muestra firmeza contra el ‘procés’ antes de la Diada”, diu El País; “Respaldo del Rey y de la cúpula judicial a Llarena”, destaca La Razón, mentre El Mundo aposta per un literal del president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes: “Cuando la Constitución es golpeada ha de defenderse”. Parlen de Catalunya, sí, però en tots els diaris esmentats no hi ha cap lletra grossa que expliqui que avui hi ha convocada una manifestació de les que, amb tota probabilitat, al vespre o demà en parlaran mitjans d’arreu del món.

El camí està prou ben traçat i tot depèn del grau deontològic del professional dels mitjans perquè s’esmerci en focalitzar adequadament l’objectiu per captar el realisme i la imparcialitat enfront de la subjectivitat i la parcialitat o, el que seria pitjor, desenfocar-lo amb una construcció de fantasmagòrica.

Em va cridar l’atenció un escrit, la signatura del qual respon per Òscar Pujol, en què sota el títol de “Les males llengües” vaig llegir-lo com un exercici hiperbòlic, però que dins de la nostra societat, avui i aquí, pot tenir la seva vigència i aplicació per a tothom que, en la utilització de la seva paraula, en fa un maneig espuri:

“La paraula és com el bisturí de l’ànima: depèn de com s’empri pot ser guaridora o feridora. Enguany, i sobretot en l’àmbit polític, sembla molt més predominant la segona opció i l’insult ignominiós s’erigeix en arma llancívola. D’insults n’hi ha de tota mena: poden ser sorneguers, ofensius, fets amb menyspreu, denigrans, injuriosos o directament vils. El paradigma més sagnant d’aquest últims -els vils-, és l’ús d’exabruptes com “nazi” o “apartheid”, etzibats indiscriminadament avui en dia per desacreditar aquells que pensen i senten diferent i que defensen amb fermesa -però pacíficament- els seus ideals. El pitjor de tot és que quan s’insulta aixì, la infàmia verbal és doble, perquè no només es difama aquells que han demostrat amb escreix no ser feixistes, sinó que també es minimitza i banalitza el terrible patiment inflingit sobre les víctimes de genocidis. Malauradament, els demagogs salvatges és difícil que es mosseguin la llengua, perquè si ho fan és probable que s’emmetzinin”.

En més d’una ocasió he portat en aquestes planes web la preocupació de Miguel de Unamuno sobre la premsa escrita en llengua castellana, en relació amb la desastrosa Història d’Espanya sobre la pèrdua de les Colònies d’ultramar i el que li pot succeir amb la Catalunya expectant en el gtemps que correm. El 14 de maig de 1907 Unamuno s’expresa en el Congrés dels Diputats així:

 «Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)».

Fins i tot, en escatir unes lletres de George Orwel“Looking back on the Spanish Civil War”, un assaig que es troba en la seva biografia- que il·lustren aquesta tendència espanyola a desdibuixar la positivitat tangible i objectiva amb un exercici de distorsió fantasiós i imaginatiu, me n’adono que des de 1943 al dia d’avui de 2018, sembla talment que res hagi canviat en aquesta tirada a disfressar o enfosquir la real de què parlem:

“En España vi, por primera vez informaciones periodísticas que no guardaban ninguna relación con los hechos, ni siquiera la relación que suele existir en una mentira normal […]. Pude comprobar, que las noticias no se redactaban para explicar lo que en realidad estaba sucediendo, sino en términos de lo que debería de suceder según la linea del partido político”.

Existeix un llibre de Julián Baggini«Breve història de la verdad»– en què expressa perquè el més important de la veritat no és trobar-la, sinó no deixar de buscar-la honestament. L’autor ens diu que després de dos mil·lenis de recerca filosòfica sobre la veritat, aquesta mateixa persecució ha desfermat les forces de l’escepticisme amb l’ajuda de tres factors:

  • Els descobriments científics, ja que el que avui és veritat, demà ja no ho és o no ho pot ser-ho…
  • La llibertat de premsa, atès que aquesta ens ha fet conscients dels enganys del poder…
  • La psicologia, donat que ens ha obert els ulls sobre de quina manera s’utilitzen tècniques de manipulació…

Actualment, instal·lats en la postveritat, descobrim que “la veritat” és important. Baggini, sense renunciar a l’escepticisme, alerta contra el cinisme perquè la postveritat té molt de postcomplexitat, com una renúncia al saber dels experts, de renúncia al “sapere aude” (atreveix-te a saber) de Emmanuel Kant. Efectivament:

“… la veritat pot ser, i sovint és, extremadament difícil de comprendre, de descobrir, d’explicar  i/o verificar”.

I és des d’aquesta complexitat de la qual se n’aprofita el populisme demagog, que defensa una simplificació impossible, una veritat que de tan pura no és sinó mentida, o un relativisme absolut: “tu tens la teva veritat i jo la meva”. I aquí s’acaba la discussió. Tanmateix, ni una cosa ni l’altra…

Ja fa temps que la filosofia va desemmascarar la “raó pura”, tal i com explica David Hume, com a camí cap a la veritat: “Com l’alcohol, quan és massa pur, la raó es torna desagradable i potencialment tòxica”, diu Baggini, que la veu només com una eina per acostar-se a la veritat.

I, pel que fa al relativisme, Baggini s’apunta a Simon Blackburn en el sentit que es tracta “no d’intentar matar el relativisme, sinó de treure-li’n mordent”.

Alguns consells finals de Baggini:

  • Algunes mentides són, sense cap dubte, inofensives, fins i tot beneficioses, però és molt important no confondre-les amb veritats…Tot sabent que la veritat és poder…
  • Veritat i falsetat no esgoten totes les categories en les quals podem ubicar les proposicions…
  • Igual que un jardí, la veritat necessita que la cuidin o quedarà inundada per les males herbes del mite, de les tergiversacions, de les confusions i les mentides…

Des d’aquesta perspectiva de Julian Baggini -com escriu Ignasi Aragay– en “Els llibres i les coses” de l’ARA i sobre “Quina és la veritat del Procés”:

“Podem posar-nos a caminar amb més cura pel jardí del procés català, amb empatia cap a totes les plantes, incloses les que punxen. I és que la veritat no serà mai un camí de roses”.

Aquesta presentació del llibre de Julián Baggini em porta cap a la Mercè Rodoreda quan manifesta que la veritat és com un “mirall trencat” en què cada trosset només reflecteix una part de la veritat global. Només que, hi diguem-ho ben objectivament, hi ha trossos del mirall que uns són més grans que els altres…!

Per altra banda, i per anar finalitzant aquest punt del tema, m’és avinent portar aquí una de les manipulacions propagandístiques més bèsties que, en aquests darrers anys he pogut considerar. Hem escoltat opinions tenebroses com quan Ángel Acebes, en el seu moment, evocava una imatge lúgubre dient que “l’independentisme és ETA”. Tanmateix, Pablo Casado, del mateix PP, en una entrevista que li feia Carlos Alsina, tot preguntant-li quina n’era la seva opinió respecte a la posició política del Govern de Pedro Sánchez amb el separatisme del procès de Quim Torra, President de la Generalitat, contesta que “no es pot dialogar amb aquells que han posat una pistola sobre la taula”. En honor a la veritat, i davant de la sorpresa de l’entrevistador que li demana “qui havia posat una pistola sobre la taula”, l’entrevistat contesta que “és una manera de parlar”. Però Pablo Casado, amb pocs segons, sabia perfectament que ja havia aconseguit instal·lar la seva metàfora visual negativa sobre els secessionistes catalans en l’imaginari de milers de ciutadans…

…Una altra cosa, ben diferent, i fins i tot valenta, hauria estat exposar que “no es pot negociar amb qui posa una urna damunt la taula”. Però llavors també caldria reconèixer una manca greu i perillosa d’esperit democràtic. Velles estratègies de propaganda política que consten en el manual de Joseph Goebbels. I així, res ens ha d’estranyar:

  • El comiat de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil cap a Catalunya contra el Referèndum amb el suport de l’entusiasta i marcial cant de  l’”a por ellos”.
  • La declaració del 6 d’octubre dient que Carles Puigdemont acabaria afussellat com el President  Lluís Companys.
  • La percepció de Juan Ignacio Zoido, ministre de l’Interior, que el 20 de setembre de 2017 va veure en les concentracions davant de la Conselleria d’Economia “mobilitzacions tumultuàries”.
  • Els Jordis que “que pisoteaban vehículos de la policía”.
  • El nas de pallasso al costat d’un policia nacional titllat d’“atac d’odi i resistèncias a l’autoritat”.
  • Alfonso Dastis, Ministre d’Exteriors, protagonitzant un ridícul internacional espantós en assegurar que les imatges enregistrades per la BBC durant les  brutals càrregues policials de l’1-O havien estat manipulades.
  • El xiulet groc, una careta i cartells dels presos polítics que van servir com a prova per detenir una membre dels Comitès de Defensa de la República (CDR) per rebel·lió i terrorisme.

Ha estat un any en que molts crèiem que en el relat polític antiindependentista ja ho havíem vist tot. Però mai s’ha de subestimar el poder d’inventiva d’algunes persones perverses i irresponsables que associen mentalment un moviment pacífic, que només demana votar, amb violència i terrorisme.

Per sort i atalaiant l’esperança, després de copsar com alguns mitjans de comunicació -siguin de ràdio, televisió o escrits- presenten les seves informacions esbiaxades, dirigeixen tertúlies amb opinions desconformades o comunicacions, articles i conferències descontextualitzades…, en fullejar proverbis de la saviesa antiga, com en un que trobem en el capítol 8,32-43 de l’Evangeli segons Sant Joan i que, essent el verset nuclear de tot plegat, paga la pena meditar-lo i mantenir-lo ben hissat. Diu així:

“LA VERITAT US FARÀ LLIURES” 

urna

2. I ARA, QUÈ…? DESPRÉS DE L’11-S de 2018 ENFOQUEM UN INCERT FUTUR, PERÒ AMB PROU POSSIBILITATS SORPRESIVES

Encapçala aquest apartat una foto -l’urna amb què es va votar el Referèndum de l’1-O com a metàfora d’una caixa de sorpreses- perquè el futur, sigui incert o sigui brillant, l’anirem descobrint a tota la durada dels dies que vindran. I en seran dos els aspectes objecte de tractament:

ppp

2.1. L’ENCAIX ENTRE CATALUNYA I ESPANYA. UNA REVISIÓ DEL PASSAT AMB EL PROBLEMA DE L’ESTAT ESPANYOL, AIXÍ COM TAMBÉ EL FRACÀS DE LA UNILATERALITAT DE L’INDEPENDENTISME…

2.2. UNA PROSPECCIÓ CAP AL FUTUR DES DE L’ACTUALITAT PRESENT…

 

cataluny2.1. L’encaix entre Catalunya i Espanya. Una revisió del passat que posa al descobert el problema del constitucionalisme de l’Estat espanyol, així com el fracàs de la unilateralitat de l’Independentisme

De la mà de Juan José López Burniol, i quan l’estiu d’aquest 2018 bullia de calor humida i sufocant, acompanyo aquestes planes, perquè vegin la llum d’un article que em va semblar molt encertat, atès que revisa els punts febles que fins el moment ha patit:

No obstant això, m’atorgo la llicència de descomposar-lo -sense canviar una sola lletra- per fer-lo més entenidor. Es tracta d’un article revisionista intitulat «TARDES DE PLOM» -una imatge taurina que l’autor afegeix en el seu escrit-, però que per allò de la calor estiuenca i xafagosa també esdevé oportuna en el punt àlgid de la rabiosa canícula d’un 17 de juny de 2018.

plom2.2. Text de les «Tardes de Plom» de Juan José López Burniol

[INTRODUCCIÓ A LES «TARDES DE PLOM»]

«Este texto no levanta acta del final de nada, sólo deja constancia de la sensación de frustración que corona un tiempo en el que he prestado una atención casi exclusiva al problema político del encaje de Catalunya en España. Han sido más de diez años, en los que he dedicado al tema un libro y una cuarta parte de otro, así como numerosos artículos. He pronunciado todas las conferencias que me han propuesto dar sobre él y no he regateado mi participación en cuantas mesas redondas, encuentros o simposios he sido convocado tanto en Catalunya como en el resto de España.

He sostenido siempre la misma tesis, que se resume en estos puntos:

problema[EL PROBLEMA PERSISTENT DE L’ESTAT ESPANYOL]

1. El problema catalán es, en realidad, el problema español de la estructura territorial del Estado, es decir, del reparto del poder, que está concentrado en un núcleo político-financiero-funcionarial-mediático radicado en la capital del Estado y que, atendida la naturaleza plurinacional de España, ha de ser distribuido entre las distintas comunidades autónomas según un modelo de corte federal asimétrico.

2. La responsabilidad mayor por la no resolución de este conflicto corresponde a quien tiene más poder.

3. Este problema ha de ser afrontado con la ley como marco, la política como tarea y la palabra como instrumento.

4. Consecuentemente, hay que dialogar, pero ya no es tiempo de un diálogo informativo, ni tampoco de un diálogo dialéctico, sino que sólo cabe un diálogo transaccional en el que, mediante recíprocas concesiones, ambas partes lleguen a un acuerdo –un apaño– sobre el reconocimiento nacional, las competencias identitarias, la financiación y una consulta.

5. La ejecución de este acuerdo debe efectuarse mediante sendas reformas del Estatut de Catalunya y de la Lofca, eludiendo la reforma constitucional por su larga duración.

6. La única alternativa al pacto es el enfrentamiento, que provoca fractura social, erosión económica y pérdida de oportunidades de futuro, y que se resuelve siempre por la fuerza, sea la fuerza ritualizada de un juicio, sea la fuerza a campo abierto.

unilateralidad[AL VOLTANT DE LA DECLARACIÓ UNILATERAL D’INDEPENDÈNCIA] 

He creído durante estos años que se llegaría a un acuerdo, y que gran parte de la culpa por el fracaso de esta posibilidad era imputable al Gobierno central por su cerrazón legalista. Pero, desde septiembre pasado, he tenido que rendirme a la evidencia.

1. Los días 6 y 7 de septiembre los nacionalistas catalanes consumaron un golpe de Estado (no hay ­ farol que valga) mediante la aprobación de las leyes del Referéndum y de Transitoriedad, y…

2. El día 27 de octubre, tras desdeñar la oportunidad de convocar elecciones y evitar la ­aplicación del artículo 155 de la Constitución, consumaron su desafío al Estado mediante una declaración unilateral de independencia. Pero no es esto lo más grave.

3. Tras las últimas elecciones, los nacionalistas radicales que siguen en el poder persisten en su cerrada opción por la vía unilateral, con constantes muestras de rechazo a la Constitución y las leyes, de desprecio a todas las instituciones, y con voluntad de injuriar y desprestigiar a España como nación, al Estado que la articula jurídicamente y a todo lo hispánico. ¿Qué buscan con ello? Es la única salida que les queda: provocar, si pueden, una reacción violenta del Estado que aumen­te su clientela de agraviados y les permita presentarse como víctimas –su papel predilecto– ante la comunidad internacional. No tienen otra opción dada su imprevisión y su división interna.

conclusió[CONCLUSIÓ]

Es seguro que el actual Gobierno español quiere negociar y pactar. Habría que ver con qué alcance, pero la voluntad inicial existe, y los gestos de distensión son evidentes. Pero, frente a esta predisposición y buenas formas, ¿cuál es la respuesta del presidente Torra y su Gobierno?: la apuesta por la opción ­maximalista (autodeterminación e independencia) y la agresión verbal y gestual a la otra parte, con pertinaz y fría voluntad de agraviar al Rey. La conclusión es obvia: aunque el presidente Sánchez ha de dar el primer paso –recibir al president Torra en el palacio de la Moncloa–, será imposible negociar con estos antecedentes. No hay esperanza: los nacionalistas catalanes en el poder quieren ­romper la baraja del modo más estridente posible.

Confirmado este propósito rupturista tras la primera reunión, habrá de cesar el diálogo, sin que ello sea óbice para que el Estado redoble su presencia en Catalunya mediante una política de cosas concretas que se contraponga a la atonía del Gobierno catalán. Pese a ello, el problema se enquistará y se convertirá en crónico, por lo que habrá que esperar a que, tras un número impredecible de años, las consecuencias negativas obliguen a los reacios a entrar en razón, hablar y pactar. Mientras tanto, habrá que clavar los pies en la arena y aguantar como los diestros con cuajo en las tardes de plomo. Sin una ­mala palabra, sin un mal gesto, sin una mala actitud. Pero con toda firmeza en la defensa de la ley, que a todos nos hace libres y a todos nos iguala, y fuera de la cual no hay libertad. Si el Estado no se respeta a sí mismo, ¿quién le respetará?»

calidoscopio2.3. “Tants, caps, tants barrets”. El calidoscopi dels punts de vista i la “interpretació” dels fets i de les realitats existents

Com passa en tots els fets succeïts, aquest article inserit en aquestes planes gaudeix de l’aiguabarreig opinable. I és cert: sobre un mateix esdeveniment o situació s’obre sempre un calidoscopi de parers, que té l’avantatge de mostrar els diversos punts de vista de cadascuna de les persones amb ls seus diferents criteris. L’efecte de la pluralitat d’opinions té la seves causes com en són:

  • La pròpia biografia personal emmarcada en un context històric determinat…
  • La situació social determinada en què viu la persona concreta….
  • Els plans o mapes mentals fixats en el cervell de les persones…
  • Les tendències i el capteniment anímic que surt de la voluntat lliure…

Tanmateix, cal ser molt obert d’enteniment i generós de cor per harmonitzar i capir el punt just de les coses i fer-ne una valoració encertada sense prejudicis i amb la intenció exclusiva de trobar l’objectivitat real.

M’atreveixo a proposar i de fer un exercici de discerniment en què -des d’angles de visió ben diferents de les persones o, fins i tot contraris-, es pugui entreveure com la defensa del contingut d’una proposició, també pot ser valorada o sostinguda igualment de forma antagònica a aquella. S’hi ha de considerar aquí l’element o tècnica de la interpretació com una eina bàsica per analitzar amb la màxima objectivitat tots els aspectes dels fets i de les realitats existents. Vegem-ho: 

2.3.1. El Dret d’autodeterminació en la Constitució espanyola i el Referèndum d’autodeterminació «VERSUS» l’acrònim «DUI» o Declaració Unilateral d’Independència

 

2.3.1.1. Sobre el Dret d’autodeterminació en la Constitució espanyola i el Referèndum d’autodeterminació

2.3.1.1.1. El Dret d’autodeterminació en la constitució espanyola

Tots els Estats membres de les Nacions Unides, des del moment que accepten les seves normes, resten obligats a adoptar-les com a normes superiors dins l’ordenament jurídic propi. I és per això que l’Estat espanyol, havent signat els textos internacionals queda obligat a respectar el dret d’autodeterminació, invocat per la Generalitat de Catalunya, com a font de legitimitat per a un Referèndum. Efectivament:

La Constitució espanyola admet, de manera explícita, en el seu Article 10.2 el següent:

2.3.1.2. L’acrònim «DUI» o la Declaració Unilateral d’Independència

La Declaració Unilateral de Independencia de Cataluña de 2017 -l’acrònim DUI– fou signada el 10 d’octubre de 2017 per una majoria del Parlament de Catalunya, però el Presidente de la Generalitat de CataluñaCarles Puigdemont, anuncià en el ple previ que la declaració quedava suspensa per iniciar un diàleg amb Espanya, que el Govern espanyol refusà amb l’argument que era contrària a la Constitució espanyolaEl Govern espanyol sol·licità al President de la Generalitat, dies després, que responguera si efectivament havia declarat la independència, la qual cosa no va ser atesa. de una forma clara, encara que posteriorment va respondre que no s’havia declarat.

El 27 d’octubre de 2017, la Generalitat de Catalunya declarà unilateralmente la independència després de l’aprovació, una votació del Parlament de Catalunya. Unes hores després el Govern d’Espanya aplicà l’artículo 155 de la Constitució, anunciant la destitució del President i dels Consellers de la Generalidad catalana i el control de la gestión de Cataluña, donant per finalizada la independència unilateral. La declaració de la independencia unilateral es guanyà un ampli rebuig internacional.

El debat sobre si la declaració d’independència del 27-O de 2017 fou real o simbòlica ho deixem per a més endavant, per a valorar-lo havent passat prou temps, des de la llunyania temporal amb què les coses es poden veure amb més objectivitat, sense la cridòria de la immediatesa social i els estats d’ànim personals trasbalsats. I tot això, perquè malauradament s’escolten i es defensen posicions com la que tot el procés català que va arribar a la declaració de la independència, constitueix un real i autèntic «cop d’estat». Tanmateix, podríem preguntar-nos si el «cop d’estat» no el va infligir el propi Estat contra sí mateix, en una de les seves autonomies amb l’aplicació precipitada de l’article 155 de la Constitució, la persecució repressiva contra l’independentisme català, la judialització de la política i amb la reticència a no resoldre el problema España-Catalunya des del diàleg i pacte polític.  

Carlos Lesmes, President del Tribunal Suprem, en una de les obertures de l’any judicial i en presència del rei Felip VI, va corraborar allò que  la unitat d’Espanya és més important que la pròpia democràcia:

“La Constitució, com a màxima expressió de la sobirania nacional, lluny de configurar-se com la proclamació d’un desig, és abans de tot un conjunt de mandats jurídics d’obligat compliment. Quan l’article segon fixa el fonament constitucional en la indissoluble unitat de la nació espanyola, no ho fa com un frontispici programàtic, sinó com a base última, nuclear i irreductible de tot el dret de l’Estat”.

2.3.2. La utilització de la força o violència davant de l’incompliment de les Llei «VERSUS» la desobediència civil a les Lleis injustes

 

2.3.2.1. La utilització de la violència d’Estat davant de l’incompliment de les Llei

L’historiador i sociòleg alemany Max Weber, de tendència liberal, va justificar a la seva obra «La política com a vocació. El polític i el científic» (1919) allò que des de la constitució dels Estats moderns en els segles XV i XVI, sobre ell poder de l’Estat, era un fet:

“L’Estat és la comunitat humana que […] reclama per a ell el monopoli de la violència física legítima”. És a dir, que segons el mateix Estat, ell és l’únic organisme que, dintre del seu territori, pot ser violent de manera legítima. Per molt liberal i democràtic que sigui aquest Estat, un dels seus pilars sempre serà el monopoli de la violència, exercida a través de la policia i l’exèrcit…”

Segons Weber, l’Estat és la font de la força física legítima. La policia i l’exèrcit són els seus instruments principals, el qual no vol dir que només es pugui exercir força pública: mentre tingui legitimitat provinent de l’Estat, la força privada (en el sentit de, per exemple, un cos de seguretat privada) també pot ser emprada.

La seva teoria inclou també alguns advertiments contra aquest principi bàsic de l’Estat:

  • La intenció de Weber era de proposar una descripció o definició de l’Estat en un moment històric donat: és el cas que la connexió entre força física i l’essència de l’Estat ha conegut diferents situacions. Per exemple, en el feudalisme es permetien guerres privades o personals, desvinculades d’un propòsit d’utilitat estatal, sota certes condicions. Els tribunals eclesiàstics o l’Església en general, de forma similar, han tingut una jurisdicció separada de l’Estat en alguns casos, particularment sobre l’heretgia o la sexualitat. En qualsevol cas, si més no, l’Estat és l’indret on aquest “dret” o aparent legitimitat per autoritzar la violència és centralitzat.

 

  • L’Estat delega o permet l’aplicació real de la coerció física a certs grups o individus; malgrat aquest principi, això no significa que l’Estat sigui d’on prové únicament la violència. La teoria de Weber no ve a dir que l’Estat és l’únic que faci servir coerció, sinó que els individus i organitzacions que poden fer-la legítima o adjudicar-la són aquells que han rebut aquest permís de mans de l’Estat i exclusivament de l’Estat. Aquest és el motiu pel qual Weber insisteix en el mot monopoli.

La descripció de l’Estat per part de Weber té una certa història prèvia a l’existència del nom. Com una de les conseqüències de la sobirania estatal, en certa mesura les seves implicacions ja es troben en les obres de Jean Bodin ( Els sis llibres de la República, de 1576 ) i de Thomas Hobbes ( Leviatan, de 1651 ). En aquesta darrera obra es postula que és una necessitat moral i política per evitar que la màxima “l’home és un llop per l’home” arribi a realitzar-se. Segons Hobbes només un ens superior i poderós, el Leviatan, pot pacificar la societat monopolitzant la violència. En l’obra de Norbert Elias, el procés civilitzatori implica una fase històrica d’assimilació del monopoli de la violència i, de fet, aquesta és la mateixa garantia de la centralització del poder que el converteix en Estat.

En aquest punt s’escau interessant conèixer les teories d’Alan Page Fiske i Tage Shakti Rai, dos antropòlegs que han estudiat la psicologia moral humana tot encunyat la Teoria de la violència virtuosa per allò que dèiem de “Homo mominis lupus”, de Hobbes, encara que aquesta tan coneguda locució llatina fou creada pel comediògraf llatí Plauto (254-184 a. C.) i la troben a la seva obra “Asinaria”.

Tanmateix, i per resumir, diguem que l’Estat té dret a la violència legítima, però això no significa que pugui exercir la violència indiscriminada. és a dir, l’Estat té el dret a utilitzar la violència proporcional contra els qui exerceixin violència il·legítima. Per tant, l’única cosa que justifica que un estament, com n’és l’Estat, poseeixi el monopoli de la violència és l’ordre social, ja que podem convenir com a preferible una situació de bona convivència a la que es pugui produir en una situació de caos i anarquia. Nogensmenys, també pot succeir que la violència esdevingui il·legítima quan deixa de complir les condicions que li n’atorguen la seva legitimitat, com en són principalment, el fomentar i el mantenir el benestar de la ciutadania.

Freqüentment, se sol anar a raure, en aquesta tensió de legitimitat-il·legitimitat sobre la violència a l’actuació de Mahama Gandhi i, en concret, pel que fa a la protesta no violenta, coneguda com la gran “Marxa de la sal” [deixo a banda l’opinio d’en Ramon Alcoberro, sobre la independència de l’Índia que presenta documentada a causa no tant per les vagues de M. Gandhi, sinó per altres raons político-relacionals entre Edwina, la dona del virrei anglès Lord Lluís Mountbatten i el Pandit Nehru]que serviria de inspiració a moviments, com el dels EEUU de Martín Luther King i, per extensió, a les grans manifestacions de l’11-S a Catalunya.

Contràriament a «la violència», cal referir-nos aquí a «la pau» com l’estat en què una societat gaudeix de justíciallibertat i igualtat social, i no està ni en violència ni en guerra:

  • Des del punt de vista del dret internacional, com a instrument d’endegament de les relacions internacionals i canal de racionalització del poder polític dels estats, el dret internacional té entre els seus valors fonamentals la pau i, per tant, estableix com a principi jurídic fonamental la prohibició de l’ús de la força armada.

 

  • Es pot parlar també d’una “pau social” com de l’entesa i les bones relacions entre els grups, classes o estaments socials dins d’un país.

 

  • I en el pla individual, la pau pot designar un estat interior exempt de còlera u odi. En aquest sentit, pot trobar-se-la en la salutació tradicional “la pau estigui amb vos” (o xalom en hebreusalam en àrab).

Vinculat al concepte de pau hi hem de dir alguna cosa sobre el pacifisme, que és l’actitud que defensa que la guerra mai resol els problemes de millor manera que les negociacions, la qual cosa també la podem estendre a les relacions familiars, socials i polítiques.

2.3.2.2. La desobediència civil a les Lleis injustes

“La desobediència civil no-violenta ha esdevingut una pràctica defensada i utilitzada per amplis sectors de la població a Catalunya, segurament mai abans tant com avui. Però, tot i això, no s’ha generat un debat sobre les implicacions d’aquesta pràctica, segurament perquè el moviment independentista, majoritàriament, ha assumit aquesta pràctica com una astúcia més que com a desobediència. S’ha preferit parlar d’una obediència popular que desobediència a la llei. Aquest debat i la reivindicació de la desobediència civil l’hauríem de fer perquè ens pot permetre avançar pel camí d’obtenir més i millor democràcia.

Hannah Arendt, la filòsofa alemanya que va fugir del nazisme, va arribar als Estats Units d’Amèrica i allà va viure una dècada de gran mobilització social: els seixanta. Va conèixer de prop el moviment pels drets civils, el moviment universitari, la contestació a la guerra del Vietnam. I va prendre consciència de la importància de la desobediència civil no violenta, que formava part les formes d’actuació d’aquestes mobilitzacions. La gran presència de la desobediència civil va fer que Arendt es preguntés com es podia incorporar la desobediència a la legalitat davant la crisi de la societat nord-americana. No es podia viure en contra la desobediència.

Arendt no pren partit necessàriament a favor d’aquestes aquestes reivindicacions, ni per les seves formes d’actuar. Ella les analitza. Però sí considera que la desobediència s’ha arrelat a la societat i que se li ha de buscar un lloc. No s’ha d’eliminar la desobediència civil no violenta, aporta i molt. Una societat que es vulgui democràtica serà millor en termes de qualitat democràtica si incorpora la desobediència i pitjor si la persegueix i reprimeix. Fins i tot podem pensar que Arendt defensa fer legal la desobediència perquè està molt preocupada per la possibilitat de l’agreujament del conflicte; és a dir, des d’una perspectiva d’ordre.

La desobediència civil no és un tipus d’acció fàcil, ni còmode, ni que es faci per gust… Per què hi ha qui decideix mobilitzar-se des de la desobediència civil? Arendt dirà:

“La desobediència civil sorgeix quan un significatiu nombre de ciutadans s’ha arribat a convèncer o bé que ja no funcionen els canals normals de canvi i que les seves queixes no seran escoltades o no donaran lloc a accions ulteriors, o bé, per contra, que el Govern està a punt de canviar i s’ha embarcat i persisteix en maneres d’acció en que la legalitat i constitucionalitat generen greus dubtes”.

Allò que Arendt va escriure pensant en els Estats Units dels anys seixanta, serveix també per a altres societats en altres moments històrics. Serveix per a l’Espanya actual, per exemple. En els últims anys hem vist emergir grans mobilitzacions com el 15M, la PAH o el moviment independentista on la desobediència civil està molt present. Arendt, en el canvi de dècada dels seixanta als setanta, fa una anàlisi que ens  serveix avui per la crisi institucional i de representació que vivim:

“El mateix Govern representatiu es troba avui en crisi, en part perquè ha perdut, en el curs del temps, totes les institucions que permetien la participació efectiva dels ciutadans i en part pel fet de veure’s afectat per la malaltia que pateix el sistema de partits: la burocratització i la tendència dels dos partits a representar únicament la seva pròpia maquinària”.

Atac a la democràcia o intent per aprofundir-la…?

Avui podem recuperar la preocupació d’Arendt per l’espai que ha de tenir en una democràcia la desobediència, continua tenint sentit. Tot i que el president Puigdemont, i abans Mas, repeteixin que ells no desobeeixen, sinó que obeeixen a la seva societat, estem davant d’una mobilització que s’articula des de la desobediència a unes lleis i unes autoritats que es consideren injustes al no permetre de cap manera l’expressió de la ciutadania sobre la independència de Catalunya. Assumir la desobediència sembla no ser una cosa desitjable per part del PDeCat, fins i tot per ERC. Han optat per l’astúcia arribant a criticar, fins i tot, a qui ha defensat la desobediència. És probable que ho hagin fet per motius de defensa legal i per motius polítics. Probablement no s’ha volgut obrir la porta a legitimar altres pràctiques desobedients que aquestes formacions polítiques habitualment han perseguit o no els han donat suport.

Assumir l’existència de la desobediència i tot allò positiu que pot aportar a una societat si es practica civilment i de manera no violenta, pot ser imprescindible per enfrontar-nos al conflicte actual i a tants d’altres que es donen en les nostres societats. Arendt no va trobar una solució definitiva, i segurament tampoc va pensar en que la desobediència es pogués exercir des d’un govern…, però va obrir un camí que hauríem de seguir.

Ens hauríem de preguntar si la desobediència civil noviolenta és un atac a la democràcia o un intent per aprofundir-la. Allò que porta a la mobilització es considera tan important perquè s’acabin produint incompliments legals. Les lleis no són justes per ser lleis, ni allò que podem considerar just deixa de ser-ho perquè una llei digui que és il·legal. Una societat que es vol democràtica hauria de veure la desobediència civil com a mostra d’un profund malestar que cal afrontar i resoldre més enllà dels vots, les majories i les minories. I convé insistir en que la legalitat o la legitimitat no depenen de majories. Els debats ètics, sobre allò just, no s’haurien de resoldre en funció de suports majoritaris.

Obrir-nos a acceptar la desobediència civil implica assumir la necessitat de pensar i repensar la nostra legalitat, les nostres legitimitats, les nostres concepcions ètiques sobre allò que és just, bo, correcte… La desobediència civil no deixa de ser un indicador dels nostres conflictes socials. Acceptar la desobediència implica atendre el malestar que existeix a la nostra societat i buscar resoldre’l, encara que això no sempre passi per donar la raó a qui desobeeix ni tampoc a qui no entra a dialogar perquè la llei està de part seva. No hauríem de perdre una ocasió més per plantejar un veritable procés de reflexió, debat sobre el lloc de la desobediència civil noviolenta en una societat que es vol democràtica».

Jordi Mir és professor de filosofia moral i política a la UPF i la UAB i membre de la Junta de l’Observatori DESC i ha escrit l’article anterior. 

Inocorporo a continuació alguns articles sobre la desobediència civil d’interès:

2.3.3. El Parlament de Catalunya en l’aprovació de les Lleis del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya i la Llei de la Transitorietat jurídica i fundacional de la República catalana «VERSUS» l’acceptació a tràmit del Tribunal Constitucional i els recursos d’inconstitucionalitat 

2.3.3.1. El Parlament de Catalunya:    

La Llei 19/2017, del 6 de setembre, del referèndum d’autodeterminació és una llei aprovada pel Parlament de Catalunya que “regula la celebració del referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya, les seves conseqüències en funció de quin sigui el resultat i la creació de la Sindicatura Electoral de Catalunya”. L’endemà el Tribunal Constitucional la suspengué cautelarment.[1]

La seva aprovació va ser polèmica: els lletrats del Parlament van avisar per escrit que la seva admissió a tràmit vulnerava la prohibició del Tribunal Constitucional,[2] i els diputats de l’oposició es van absentar de la votació com a mida de protesta.

(1.1) Contingut de la Llei del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya

La llei estableix que “el poble de Catalunya és un subjecte polític sobirà i com a tal exerceix el dret a decidir lliure i democràticament, la seva condició política” i que “el Parlament de Catalunya actua com a representant de la sobirania del poble de Catalunya”.[3][4][5][6][7]

La llei argumenta que és el resultat del mandat sorgit de les eleccions del setembre de 2015 i del trencament del pacte polític establert amb Constitució del Regne d’Espanya de 1978 arran de la sentència de l’estatut de 2010. La llei apel·la al dret internacional, com ara els Pactes Internacionals de Drets Humans aprovats per l’Assemblea General de Nacions Unides el 19 de desembre de 1966 i la Resolució 1999/57 sobre Promoció del dret a la Democràcia de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides, i a les diferents resolucions aprovades en el Parlament, com ara la Resolució 98/III sobre el dret a l’autodeterminació de la nació catalana, la Resolució 631/VIII sobre el dret a l’autodeterminació i sobre el reconeixement de les consultes populars sobre la independència i la Resolució 5/X per la qual s’aprova la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya.

La llei no fixa cap mínim de participació, tal com recomanen organismes internacionals com la Comissió de Venècia en el Codi de bones pràctiques sobre referèndums per tal d’evitar el boicot dels partidaris d’algunes de les opcions. En canvi, sí que detalla que si hi ha més vots afirmatius que de negatius el Parlament declararà formalment la independència de Catalunya i s’iniciarà el procés constituent de la República Catalana. En cas que guanyin els vots negatius, es convocarien unes eleccions al Parlament de Catalunya. També estableix que la norma prevaldrà jeràrquicament sobre la resta. També regula la creació d’una Sindicatura Electoral, formada per cinc experts en processos electorals que “vetllaran per la transparència i l’objectivitat del procés, amb imparcialitat i pluralisme”.[8]

(1.2) Estructura de la LLei del Referèndum d’autodeterminació de Cartalunya

La llei està formada per un pràmbul, 34 articles, una disposició addicional, una disposició final. Els eixos de la llei són els següents:

  • Preàmbul
  • TÍTOL I. Objecte de la llei
  • TÍTOL II. De la sobirania de Catalunya i el seu Parlament
  • TÍTOL III. Del referèndum d’autodeterminació
  • TÍTOL IV. De la data i convocatòria del referèndum
  • TÍTOL V. De les garanties del referèndum
  • TÍTOL VI. De l’administració electoral
  • Disposició addicional
  • Disposició final

(1.3) Referències de la Llei del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya

  1. Marraco, Manuel «El Constitucional tumba la Ley del Referéndum y avisa a los alcaldes y a 77 cargos del deber de “impedir” el 1-O». El Mundo, 7 sep. 2017.
  2. Pascual, Roger; Rafa, Julve «Los letrados del Parlament se rebelan contra Forcadell». El periódico, 06 sept. 2017.
  3. «Referendum law based on international treaties justifies unilateral action» (en anglès). Catalan News Agency, 03-07-2017. [Consulta: 3 juliol 2017].
  4. «La llei del referèndum invocarà acords de l’ONU i resolucions de la Haia» (en català). Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, 03-07-2017. [Consulta: 3 juliol 2017].
  5. «Catalonia to declare independence right away if ‘yes’ vote wins October 1 referendum» (en anglès). VilaWeb, 04-07-2017. [Consulta: 5 juliol 2017].
  6. «Catalonia to split from Spain within 48 hours of secession vote – referendum draft bill» (en anglès). Reuters, 04-07-2017. [Consulta: 5 juliol 2017].
  7. «Details about referendum on independence announced in a show of force by Catalan government» (en anglès). Catalan News Agency, 05-07-2017. [Consulta: 5 juliol 2017].
  8. Orriols, Núria; Moldes, Aleix «La llei de l’1-0:proclamació d’independència si guanya el sí, autonòmiques si guanya el no». Diari Ara, 04-07-2017, pàg. 6.

(1.4) Enllaços  i textos de la LLei del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya

(2) «Llei de la Transitorietat jurídica i fundacional de la República catalana»

La Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, també coneguda com a Llei de règim jurídic català, és la denominació d’una llei que va tenir per objectiu garantir la seguretat jurídica, així com la successió ordenada de les administracions i la continuïtat dels serveis públics, durant el frustrat procés de transició de Catalunya cap a un estat independent del 2017. La seva aprovació va ser polèmica, i els diputats de l’oposició es van absentar de la votació com a mida de protesta.[2]

(2.1) Contingut de la Llei de la Transitorietat jurídica i fundacional de la República

L’article 1 del text estableix que «Catalunya es constitueix en una República de dret, democràtica i social».[3]

L’esborrany del document es va fer públic el 29 de desembre de 2016 i es va presentar i registrar al Parlament de Catalunya el 28 d’agost de 2017. La llei es va aprovar el 8 setembre de 2017 al Parlament de Catalunya i seria d’aplicació en cas que l’opció del «Sí» a la independència guanyés en el referèndum sobre la independència de Catalunya de l’1 d’octubre de 2017.[4][5][6][7][8][9][10][11][12] El 12 de setembre de 2017 el Tribunal Constitucional, en la nota informativa 63/2017 notificà la nul·litat d’aquesta llei.[13]

(2.2) Estructura de la Llei de la Transitorietat jurídica i fundacional de la República

La llei està formada per un prèambul i nou epígrafs:

  • Títol I: Disposicions generals, territori i nacionalitat
  • Títol II: Successió d’ordenaments i d’administracions
  • Títol III: Drets i deures
  • Títol IV: Sistema institucional
  • Títol V: Poder judicial i administració de justícia
  • Títol VI: Finances
  • Títol VII: Procés constituent
  • Disposicions finals

(2.3) Referències de la Llei de la Transitorietat jurídica i fundacional de la República

  1. «Claves de la ley de transitoriedad jurídica aprobada por el Parlament». La vanguardia, 27-10-2017 [Consulta: 24 desembre 2016].
  2. Sallés, Quico «El Parlament consuma el desafío y aprueba la Ley de Transitoriedad». La vanguardia, 08-10-2017 [Consulta: 8 novembre 2017].
  3. Orriols, Núria «La llei de transitorietat jurídica defineix Catalunya com una “república de dret, democràtica i social”». Ara, 29-12-2016 [Consulta: 25 gener 2017].
  4. March, Oriol «La llei de transitorietat jurídica garantirà les pensions a Catalunya». Nació Digital, 28-12-2016 [Consulta: 25 gener 2017].
  5. «Junts pel Sí i la CUP presenten la llei de transitorietat: ‘Catalunya es constitueix en república’». VilaWeb, 29-12-2016 [Consulta: 31 desembre 2016].
  6. «Catalan Law of Transitional Jurisprudence, to be presented today at noon». Catalan News Agency, 28-08-2017 [Consulta: 28 agost 2017].
  7. «Law of transitional jurisprudence to be passed before October 1 vote». Catalan News Agency, 28-08-2017 [Consulta: 28 agost 2017].
  8. Jordan, Guifré «Q&A on the Catalan transitional law». Catalan News Agency, 28-08-2017 [Consulta: 29 agost 2017].
  9. «What you need to know on the Catalan transitional law». Catalan News Agency, 28-08-2017 [Consulta: 29 agost 2017].
  10.  Lasalas, Marta «Key points of the ‘Law of Transitional Jurisprudence’». El Nacional, 28-08-2017 [Consulta: 29 agost 2017].
  11. A.-Etxearte, Odei «Transition law before 1-O». Catalonia Today, 29-08-2017 [Consulta: 29 agost 2017].
  12. «El Parlament de Catalunya aprova la llei fundacional de la república». VilaWeb, 08-09-2017 [Consulta: 8 setembre 2017].
  13. «[www.tribunalconstitucional.es NOTA INFORMATIVA Nº 63/2017]».

(2.4) Enllaços i textos de la llei de la Transitorietat jurídica i fundacional de la República

2.3.3.2. L’acceptació a tràmit del Tribunal Constitucional i els recursos d’insconstitucionalitat

El recurs d’inconstitucionalitat és un dels processos constitucionals a través dels quals el Tribunal Constitucional garanteix la supremacia de la Constitució i enjudicia la conformitat o disconformitat amb ella de les lleis, disposicions normatives i actes amb força de llei de l’Estat i de les Comunitats Autònomes.

Poden ser objecte del recurs d’inconstitucionalitat:

  • a) Els Estatuts d’Autonomia i les altres lleis orgàniques;
  • b) Les altres lleis, disposicions normatives i actes de l’Estat amb força de llei;
  • c) Els tractats internacionals;
  • d) Els Reglaments del Congrés dels Diputats, del Senat i de les Corts Generals;
  • e) Les lleis, actes i disposicions normatives amb força de llei de les Comunitats Autònomes;
  • f) Els Reglaments de les Assemblees legislatives de les Comunitats Autònomes.

Estan legitimats per a interposar el recurs d’inconstitucionalitat el President del Govern, el Defensor del Poble, cinquanta Diputats i cinquanta Senadors. Els òrgans executius i legislatius de les Comunitats Autònomes estan legitimats per a interposar recurs d’inconstitucionalitat contra les lleis, disposicions i actes de l’Estat amb força de llei que puguen afectar al seu propi àmbit d’autonomia.

El recurs d’inconstitucionalitat ha d’interposar-se amb caràcter general en el termini de tres mesos a partir de la publicació oficial de la llei, disposició o acte amb força de llei impugnat mitjançant demanda presentada davant el Tribunal Constitucional, en la qual han d’expressar-se les circumstàncies d’identitat de les persones o òrgans que exerciten l’acció i concretar la llei, disposició o acte impugnat, així com el precepte o preceptes constitucionals que s’entenen infringits.

L’anterior termini pot ampliar-se a nou mesos en els recursos d’inconstitucionalitat interposats pel President del Govern o els òrgans executius de les Comunitats Autònomes quan en el si de la Comissió Bilateral de Cooperació entre l’Administració de l’Estat i la respectiva Comunitat Autònoma s’acorde l’inici de negociacions per a resoldre les discrepàncies existents entre les parts, podent instar-se la modificació del text normatiu. L’Acord d’inici de negociacions entre les parts ha de ser comunicat al Tribunal Constitucional en el termini de tres mesos següents a la publicació de la llei, disposició o acte amb força de llei impugnat i publicat en el Butlletí Oficial de l’Estat i en el Diari Oficial de la Comunitat Autònoma corresponent.

Una vegada admesa a tràmit la demanda, el Tribunal Constitucional ha de donar trasllat de la mateixa al Congrés dels Diputats, al Senat i al Govern i, si escau, als òrgans legislatiu i executiu de la Comunitat Autònoma a fi que puguen personar-se en el procediment i formular les al•legacions que estimen oportunes. Transcorregut el termini de personació i al•legacions, el Tribunal Constitucional dictarà Sentència.

L’admissió a tràmit d’un recurs d’inconstitucionalitat no produeix, per regla general, la suspensió automàtica dels preceptes legals impugnats, excepte en el supòsit que el President del Govern recórrega una llei, disposició o acte amb força de llei d’una Comunitat Autònoma i sol•licite expressament en la demanda la suspensió de la seua vigència i aplicació. En aquest cas, el Tribunal Constitucional ha de ratificar o alçar la suspensió en un termini no superior a cinc mesos.

Les sentències recaigudes en aquest tipus de procediments tenen valor de cosa jutjada, vinculen a tots els poders públics i produeixen efectes generals des de la data de la seva publicació en el Butlletí Oficial de l’Estat.

Sentència del Tribunal Constitucional que anul·la la Llei del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya

2.3.4. «Operació Anubis». La pressumpta violència haguda el dia 20 de setembre de 2017 en l’escorcoll del Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya «VERSUS» la violència viscuda l’1-O de 2017 en tot el territori català

2.3.4.1. «Operació Anubis». La pressumpta violència haguda el dia 20 de setembre de 2017 en l’escorcoll del Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya

2.3.4.1.1. Anubis en la mitologia

L’operació Anubis és el sant i senyal escollit per designar les operacions contra Catalunya del 20 de novembre i  de l’1 d’ctubre de 2017. Aquesta figura mitològica queda descrita a continuació:

En la mitologia egípcia Anubis, fill de Seth i Neftis, era el déu dels funerals, el guardià de les tombes.[1] Se’l representava com un xacal o com un home amb cap de xacal (o de podenc, segons les versions) i era l’encarregat de pesar les ànimes (amb Horus) i conduir-les al regne d’Osiris. Fou absorbit per la civilització grega com a Hermes.

El seu cap s’acostuma a representar de color negre perquè aquest era el color de la vida a l’Egipte antic (associat amb el llim de la crescuda del Nil que fertilitzava la terra) i Anubis podia fer ressuscitar els morts. El seu nom egipci era Anputo (Inpu,Ienpu,imautoImeut). Anubis és el seu nom hel·lenitzat. Els escriptors grecs l’associaven amb Hermes. Els romans el tenien dins de les seves deïtats sota el nom d’Hermanubis.

Anubis era l’antic déu de la Duat. Anubis estava relacionat no només amb la mort, també amb la resurrecciódesprés de la mort, i era pintat en color negre, color que representa la fertilitat.[2]

Quan Osiris va pujar al poder del món dels morts, la Duat, Anubis va prendre un paper secundari, limitant-se a embalsamar els cossos dels faraons, guiar-los a la necròpolis i cuidar amb la seva vida. Els sacerdots d’Anubis feien servir unes màscares rituals amb la seva figura en la cerimònia d’embalsamament del faraó i en el ritual d’obertura de la boca. També Anubis era l’encarregat de vigilar, al costat de Horus, la balança en què es pesaven els cors dels difunts durant El judici d’Osiris.

Els primers textos religiosos no li assignen progenitors, encara que en els Textos de les Piràmides la seva filla és Qebehut, la deessa que purificava al difunt. En els Textos dels SarcòfagsBastet o Hesat, eren la seva mare. En altres textos era fill d’Ihet (deessa de la mitologia de Esna), també de Ra i Neftis, de Seth i Neftis, de Sekhmet-Isis i Osiris (a Memphis), o de Sopedu.

Plutarc va escriure que Anubis era fill d’Osiris i Neftis. Osiris, va deixar embarassada a Neftis, la germana d’Isis, en comptes de la seva dona. Va passar per estar borratxo, o perquè Neftis es va disfressar d’Isis, segons altres textos. Així, Neftis va engendrar a Anubis.

També Anubis és considerat el fill il·legítim de Seth, engendrat per Neftis. Seth decideix assassinar en saber del seu naixement, però Neftis lliurarà el nen a Isis, la germana i esposa d’Osiris, que el protegeix i cria. Quan Seth mata a Osiris, Anubis ajudarà a Isis a ressuscitar el déu. Per aquesta raó Anubis era l’encarregat d’embalsamar als faraons, i guiar-los a la necròpolis.

2.3.4.1.2. Anubis i l’Operació Anubis

La «Operació Anubis» f fou una operació policial a Catalunyañ (Espanya), iniciada el 20 de setembre de 2017 per la Guàrdia Civil a les ordres de Juan Antonio Ramírez Sunyer, jutge titular del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, amb motiu de la celebració de un referèndum d’independència declarat il·legal pel Tribunal Constitucional. Se’n registraren diferents seus del govern catalá i se n’efectuaren 14 detencions d’alts càrrecs de la Generalidat de Catalunya, així com també responsables d’empreses col·laboradores en la preparació del referèndum. La Guàrdia Civil registrà les conselleries d’Economia, Governació, Relacions Institucionals, Trebajo y Afers Socials i dependències vinculades.

I per veure’n i saber-ne més, en el link «Operació Anubis» s’hi trobarà:

 

2.3.4.2. La violència viscuda l’1-O de 2017 en tot el territori català

El referèndum sobre la independència de Catalunya (oficialment Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya, conegut pel numerònim 1-O) és un referèndum d’autodeterminació vinculant que fou celebrat l’1 d’octubre de 2017.

Fou organitzat pel Govern de Catalunya, format després d’unes eleccions en les quals els partidaris del referèndum van obtenir la majoria en el Parlament de Catalunya. Tanmateix, el Govern d’Espanya s’hi oposà, d’acord amb la interpretació de les lleis i la Constitució del país en aquell moment. La seva convocatòria va ser oficialment suspesa pel Tribunal Constitucional d’Espanya l’endemà de l’aprovació, però el Govern català continuà la seva organització, basant-se en la Llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, aprovada el 6 de setembre de 2017, el referèndum es convocà enmig d’un xoc de legalitats vigents.Més de dos milions de persones van votar i es van produir escenes de forta violència física per part dels cossos i forces de seguretat de l’Estat.

Tot i que el material previ a l’1-O de 2017, així com el del mateix dia i posteriors és molt abundós, des d’aquí, i per deixar-ne constància, s’ha n’ha escollit tota una sèrie de videos que mostren ensems  la duresa i la satisfacció dels «Dies que duraran anys»:

I a banda dels documents visionats, cal referir-nos als diferents aspectes de l’1-O que queden enllaçats degudament en la enciclopèdia Wikipedia:

 

2.3.5. La incriminació a la Declaració del 27-O de 2017 de «Cop d’Estat» «VERSUS» la Proclamació simbòlica de la República catalana

2.3.5.1. La incriminació de «Cop d’Estat» a la Declaració del 27-O de 2017

Un cop d’estat (del francès coup d’État) és la usurpació del poder vigent i la vulneració de la legalitat institucional a un Estat liderada per membres del mateix Estat, líders polítics, funcionaris o, més usualment, militars, i en alguns casos mitjançant el suport d’altres estats, amb l’objectiu d’aconseguir el poder. Quan aquests cops triomfen sovint el govern resultant esdevé de tipus dictatorial, que pot estendre’s més o menys en el temps. En alguns casos aconsegueixen el poder ràpidament i en d’altres, en no triomfar durant els primers dies, poden generar una guerra civil.

La Proclamació de la República catalana (27/10/2017) no pot ser considerada un cop d’Estat, tot i que hi ha qui així ho defensa. Tanmateix, els esdeveniments posteriors a la proclamació i les reaccions hagudes es mostren en els link’s següents:

2.3.5.2. La Proclamació simbòlica de la República catalana

La República Catalana, i també Estat Català, és una de les denominacions que al llarg de la història ha pres Catalunya quan s’ha proclamat subjecte jurídic i polític sobirà en forma d’Estat. Així mateix, és l’objectiu simbòlic de la lluita política d’una part del moviment independentista català.

La República Catalana o altres diverses formes polítiques de segregació respecte a l’estat espanyol han estat proclamades, almenys, en vuit ocasions:

El 27 d’octubre de 2017, el Parlament de Catalunya va aprovar la declaració mitjançant la qual es proclamaria la República Catalana. La votació, que va obtenir 70 vots a favor, 2 en blanc i 10 en contra, va fer-se partint de la base dels resultats del referèndum d’autodeterminació celebrat l’1 d’octubre del mateix any. Un total de 53 diputats van retirar-se just abans de la votació, en senyal de protesta.

Com a resposta a l’esmentada proclamació, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va dissoldre el Parlament de Catalunya i va destituir el Consell Executiu de Catalunya i 141 alts càrrecs de la Generalitat. A més a més, va convocar eleccions regionals per al 21 de desembre de 2017, en disposar del vistiplau del Senat espanyol a l’aplicació de l’article 155, tot i que el Govern català no va reconèixer-ho i va continuar exercint les seves funcions de facto.

Poc després de l’anunci de Rajoy, el director dels Mossos d’EsquadraPere Soler i Campins, va enviar una carta de comiat en la qual reconeixia la seva destitució per part del govern espanyol. El major Josep Lluís Trapero feia el mateix l’endemà.

El Consell General de la Vall d’Aran, al nord-oest de Catalunya, va anunciar que duria a terme una reunió extraordinària el 30 d’octubre per avaluar les conseqüències de l’aplicació de l’article 155.

El recull d’opinions valoratives que Jaume Renyer fa sobre la Proclamació de la República catalana és digne d’esment. Vet aquí el nom d’alguns col·lectius i persones significatives: 

  • Manifest de l’Assemblea pagesa
  • Comentari de Carles Castellanos
  • Valoració de Víctor Alexandre

La proclamació de la República Catalana del 27 d’octubre de 2017 fa referència a la resolució i transitorietat de la declaració unilateral d’independència de Catalunya del Regne d’Espanya. Amb la finalitat d’establir un Estat sobirà autònom, va ser portada a terme pel Parlament de Catalunya a efecte del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre

El temps situarà tot plegat al seu lloc i anirà escampant -amb el treginar dels dies- la foscúria de molts moments per tal d’obrir, entre la incertesa dels núvols, una escletxa de la llum que il·lumini tot el paisatge… 

 

 

2.3.6. L’article 155 de la Constitució espanyola de 1978 / El dramàtic empresonament preventiu dels polítics catalans d’acord amb la petició Fiscal de l’Estat José Manuel Maza, decretada pels Magistrats Carmen Lamela i Pablo Llarena i el Tribunal Suprem en el procés judicial «VERSUS» la llibertat de moviment concedida als exil·liats a Brusel·les mitjançant els Tribunals europeus de Bèlgica, Alemanya i Escòcia

2.3.6.1. L’article 155 de la Constitució espanyola de 1978 / El dramàtic empresonament preventiu dels polítics catalans d’acord amb la petició del  Fiscal de l’Estat José Manuel Maza, decretada pels Magistrats Carmen Lamela i Pablo Llarena i el Tribunal Supremo en el procés judicial

[Extret de VilaWeb]

Els drets que pressumptament pot haver vulnerat Pablo Llarena en la Instrucció del procés judicial contra l’independentisme català 

Del dret de defensa al de disposar d’un jutge imparcial passant pels drets polítics

L’equip de defensa de Jordi Cuixart va presentar un recurs contra la interlocutòria del Tribunal Suprem espanyol que el manté la presó provisional d’ençà del 16 d’octubre de 2017. Els seus advocats consideren que aquesta situació és “totalment injusta i una clara violació dels drets fonamentals” d’un dirigent de la societat civil. El recurs apel·la i recorda que no hi ha cap motiu per a tenir Jordi Cuixart empresonat perquè en tot moment va fer ús dels drets de llibertat d’expressió i ideològica, de reunió i manifestació i de participació política. Drets, tots reconeguts en la Declaració Universal dels Drets Humans. A tots aquests drets, vulnerats per la jutgessa Carmen Lamela primer, i pel jutge Pablo Llarena després, se n’hi poden afegir uns quants més, els quals, d’acord amb la denúncia dels advocats dels represaliats, han estat vulnerats durant tota la fase d’instrucció. Enumerem-los:

1. Sobre el Dret de tenir un jutge, però predeterminat per la llei

El dret de tenir un jutge predeterminat per la llei és un dret protegit pels tractats internacionals. Els advocats recorden que Jordi Cuixart, com a membre de la societat civil, no ha ostentat mai la condició d’aforat, ni en el passat ni en el present, de manera que la competència per a enjudiciar la causa correspon als jutjats ordinaris d’on està domiciliat, que és la seu de Barcelona. Aquest és el primer dret que vulneren Llarena i el Suprem espanyol perquè, de fet, el Tribunal Supremno no li pertoca pas de jutjar ni a Jordi Sànchez ni a Jordi Cuixart. Ni tampoc els membres del Govern català ni els processats de la Mesa del Parlament de Catalunya. La condició d’aforats dels parlamentaris fa que hagi de ser, en tot cas, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i no el Tribunal Suprem, qui instrueixi la causa i els acabi jutjant. Així  es va fer i va passar amb el cas del 9-N.

2. Sobre la vulneració dels Drets polítics

Als diputats electes empresonats -actualment Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull i Jordi Sànchez-, els han vulnerat drets polítics perquè els han impedit d’assistir a sessions parlamentàries. Fins i tot a la constitutiva del Parlament i a les d’investidura que hi ha hagut. Tots els recursos contra això han estat desestimats. A més, a més:

  • En el cas de Jordi Sànchez, hi va haver un dictamen del Comitè de Drets Humans de l’ONU demanant a l’Estat espanyol que, com a mesura cautelar, li permetés d’exercir el seu dret de sotmetre’s a la sessió d’Investidura al Parlament de Catalunya com a candidat a la Presidència de la Generalitat. El magistrat Pablo Llarena no en va fer cas.
  • El mateix Comitè de Drets Humans de l’ONU admetè a tràmit un recurs del President Carles Puigdemont pel motiu de sotmetre’s a la sessió d’Investidura.
  • També es van vulnerar els drets polítics de Jordi Turull quan el jutge el va fer empresonar després de la primera votació de la sessió d’Investidura, cosa que li va impedir de ser sotmès a una segona votació.

2.1. El dret de tenir un jutge imparcial

L’advocat Gonzalo Boye, en representació de Toni Comín i Meritxell Serret, va recusar Pablo Llarena perquè no era un jutge imparcial per a instruir aquesta causa. Ho feia arran d’un sopar a Palafrugell en què se’l va veure acompanyat del dirigent popular barceloní Alberto Fernández Díaz. Ho argumentava al·legant que Pablo Llarena havia acabat incorporant la terminologia i l’argumentari del PP contra l’independentisme a les interlocutòries i decisions durant la instrucció.

La manca d’imparcialitat també ha estat adduïda més vegades per les defenses ateses les consideracions polítiques del Magistrat. Fins i tot ha arribat a manifestar-se en primera persona, presentant-se com a víctima del procés independentista.

2.2.. El dret de defensa

Pablo Llarena també va impedir als advocats dels exiliats de personar-se en la causa, amb l’argument que no podia disposar dels acusats. No va acceptar tampoc que poguessin declarar per videoconferència des de Brussel·les, malgrat que ho preveuen les lleis europees de cooperació judicial. El Magistrat ni tan sols responia als recursos ni les peticions dels advocats. Després, quan va permetre als exiliats de personar-se, els va dir que designessin un advocat a Bèlgica, tot i que ja tenien els seus.

2.3. Dret de la presumpció d’innocència

El Magistrat instructor, Pablo Llarena, ha denegat repetidament totes les peticions de llibertat condicional que li han anat fent tots els presos polítics. I més d’una vegada, l’argument que ha esgrimit és el del perill de reiteració delictiva. En aquest moment processal, amb tots ells pendents de judici, afirmar insistentment que podrien incórrer en reiteració delictiva pressuposa que ja han comès un delicte. Són tractats com a delinqüents en totes les interlocutòries en què Pablo Llarena desplega els motius i arguments amb què justifica l’empresonament, com si es tractés de sentències condemnatòries anticipades, tal com han denunciat els advocats.

2.4. Jutjar els consellers per rebel·lió és inconstitucional

Aquest punt no es refereix específicament a Pablo Llarena, sinó al procediment que després de la instrucció continuarà la Sala segona del Tribunal Suprem espanyol. Ja fa mesos que prou juristes, entre els quals s’hi compta el catedràtic Javier Pérez Royo, alerten que jutjar els Consellers per rebel·lió és inconstitucional si el seu President, Carles Puigdemont, no pot ser jutjat per aquest delicte tal i com va resoldre després el Tribunal de Slesvig-Holstein. Efectivament, el nomenament dels Consellers es fa constitucionalment per decisió de Puigdemont, i si qui els ha nomenat i indirectament ha fet que ara hagin estat acusats d’haver comès el delicte de rebel·lió no pot ser acusat ni jutjat per aquest mateix delicte, som davant de tota una incoherència.

Jurídicament, i dins de l’ordenament espanyol, això no vol dir pas que el judici no pugui tirar endavant, però l’acusació per rebel·lió acabarà molt debilitada.

 3. El Magistrat Pablo Llarena ha comès un delicte per haver renunciat a l’extradició de Puigdemont…?

Segons que explicava l’ex-jutge Elpidio José Silva en una  entrevista de VilaWeb, això seria il·legal:

“Si jo estableixo que demanaré una euroordre per a determinats delictes, aquesta actuació em vincula. No puc anar contra els meus actes. I òbviament, quan demano una euroordre per a diversos delictes, no puc partir del fet que em donaran la raó. Me la donaran o no me la donaran. I jo he d’atenir-me a la resolució. No me’n puc retirar. A més, si no persegueix la malversació, perquè han dit que per malversació sí que l’extradeixen, Llarena podria cometre el delicte del 408 del codi penal, que és el de no perseguir delictes”.

4. El Magistrat Pablo Llarena cridat a declarar per un Tribunal de Justícia belga a causa d’una demanda, per parcialitat, ingterposada pels exiliats Carles Puigdemont, Antoni Comín, Lluís Puid i Meritxell Serret

[Extret de NacióDigital]

El Magistrat Pablo Llarena finalment acaba als tribunals de Bèlgica. I això és el que buscaven Carles Puigdemont i els exconsellers Toni Comín, Meritxell Seret, Clara Ponsatí i Lluís Puig, processats per uns delictes de rebel·lió i de malversació en la causa que ha instruït el jutge. En la demanda, els polítics sobiranistes posaven en dubte la parcialitat de Llarena, esgrimint que va vulnerar el seu dret a un judici just. Concretament, basaven la demanda en unes declaracions que el magistrat havia fet el 23 de febrer a Oviedo, on va dir que els polítics empresonats no eren presos polítics. Segons els sobiranistes, el jutge va prejutjar abans del judici i fora dels tribunals, la qual cosa un jutge no pot fer.

La polèmica que envolta la demanda contra Llarena es va enterbolir enterbolit per la incorrecta traducció que es va fer del text al francès. El Mundo i El Confidencial van avançar que les declaracions de Llarena sobre els presos -en l’escrit francès- no s’ajustaven a la realitat, i mentre que aquestes les va dir el jutge en condicional, al text traduït constaven com a afirmacions i, per tant, es canviava el sentit de les seves declaracions.

Les paraules del magistrat del Suprem van ser les següents:

“Amb independència de quina hagi pogut ser la motivació que els hagi portat a cometre’ls, si és que això ha estat així, doncs han de ser investigats”.

No obstant això, l’afirmació que recull la denúncia és:

“Amb independència de quina hagi estat la motivació que els hagi portat a cometre’ls, com en efecte va succeir, han de ser investigats”.

L’alteració va ser posada al descobert per un professor de francès castellanoparlant que va alertar a les xarxes socials de la dissonància entre les declaracions reals, gravades en vídeo, i les recollides en la demanda civil.

Sobre aquesta polèmica, el coordinador de la defensa dels represaliats, Gonzalo Boye, va afirmar que podia ser un “error del traductor”, tot i que això no alterava “en absolut” la demanda. Poc després, la dona que va traduir l’escrit va tirar pilotes fora i va assenyalar directament els advocats de Bèlgica. Segons va dir, ella es va limitar a traduir, sent fidel al text que li havien fet arribar.

Després de conèixer la citació, Llarena no va tardar en sol·licitar empara al Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que va tancar files en la seva defensa. El magistrat va al·legar que havia estat víctima d’un “atac planificat, groller i fraudulent”, unes consideracions que el poder judicial va comprar per forçar-ne la defensa per part del govern espanyol.

L’estira i arronsa començava. A partir d’aquest moment, l’Estat afirmava que assumiria la defensa de Llarena a Bèlgica si es qüestionava la instrucció del cas de l’1-O i la “sobirania i immunitat jurisdiccional” del sistema espanyol -en paraules de la ministra de Justícia, Dolores Delgado-, però no si allò que es volia jutjar eren les declaracions en “actes privats” del magistrat.

Les pressions de l’Advocacia de l’Estat, però, van acabar de decantar la balança contra l’independentisme. Segons un informe, consideraven que l’Estat s’havia de personar en tots els supòsits i que, en cap cas, les declaracions de Llarena havien d’entendre’s com una defensa personal del magistrat. També posava més llenya al foc l’Associació Professional de la Magistratura -majoritària al sector-, que instava el Ministeri de Justícia a exercir “una clara i oberta defensa de la jurisdicció espanyola”.

El jutjat de primera instància de casos civils de Brussel·les que havia de debatre l’admissió a tràmit de la demanda contra el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena per manca d’imparcialitat en la instrucció de la causa general contra l’independentisme posposa el debat fins els 25 de setembre, tal com ho ha sol·licitat la defensa del magistrat, Hakim Boularbah. Esperem, doncs…

2.3.6.2. La llibertat de moviment concedida als exiliats a Brusel·les mitjançant els Tribunals europeus de Bèlgica, Alemanya i Escòcia. Tribunal de Justicia Europeu

Després que la justícia alemanya dictaminés que el delicte de rebel·lió no es podia aplicar a Carles Puigdemont, Pablo Llarena ha optat per retirar l’euroordre. També per a la resta de polítics independentistes exiliats, Lluís PuigMeritxell SerretToni ComínClara Ponsatí i Marta Rovira. D’aquesta manera, ha evitat que el president català a l’exili fos retornat a l’Estat només amb la possibilitat de ser jutjat per malversació, fet que hagués provocat una gran incoherència amb la resta de causes obertes contra líders independentistes i un doble judici amb causes diferenciades.

La situació ha estat interpretada per Junts per Catalunya com un revés definitiu a Llarena, tot i que la retirada de l’euroordre dificulta molt qualsevol esperança de Puigdemont per retornar a l’Estat espanyol i ser investit de nou. Tanmateix, obre totes les portes a l’arrencada del Consell per la República i, amb ell, l’Espai Lliure de Brussel·les. La retirada de l’euroordre permet a Puigdemont retornar a Bèlgica. Aquest era el moment que havien assenyalat els diferents actors propers al president per arrencar la institucionalitat republicana a l’exili. Caldrà veure si, amb tots els fronts oberts fins al moment, finalment es consolida aquesta aposta i l’abast que tindrà.

La interlocutòria del magistrat Pablo Llarena, que acabada la fase d’instrucció s’inhibirà de la causa, motiva la retirada de l’euroordre amb la voluntat d’evitar que l’extradició de Puigdemont interferís en la causa oberta contra els presos polítics.

Més enllà d’això, Pablo Llarena carrega durament contra la justícia alemanya, a la qual acusa d’haver fet un judici propi passant per sobre de la justícia espanyola. També els acusa de desvirtuar el mecanisme de l’euroordre. Així, la interlocutòria expressa que:

“No només curtcircuiten l’operativitat de l’instrument de cooperació internacional que hem impulsat, sinó que deterioren indegudament la indiciària apreciació de responsabilitat que recull la investigació i la interlocutòria ferma de processament”.

Per altra banda, la Fiscalia espanyola, malgrat la nova Fiscal general del Govern del PSOEMaria José Segarra– ha rebutjat la llibertat provisional dels empresonats del procés català.

Així, doncs, tot i el canvi de Govern, la situació dels presos s’allarga sense cap expectativa de millora, malgrat les resolucions d’Alemanya i d’altres països europeus que neguen l’existència del delicte de rebel·lió en els dirigents independentistes.Però va més enllà. La interlocutòria també condemna la resolució de Schleswig-Holstein sobre Carles Puigdemont.

 

 

2.3.7. L’actitud de diàleg del Govern de l’Estat espanyol amb la Generalitat de Catalunya «VERSUS» l’actitud de l’independentisme català de la Generalitat de Catalunya, dels diferents grups parlamentàris, del poble inserit a les associacions d’Òmnium Cultural i de l’ANC 

2.3.7.1. L’actitud de diàleg del Govern espanyol amb la Generalitat de Catalunya

El tarannà del Govern Sánchez (PSOE), de cara a la galeria i sense saber l’autenticitat de les seves intencions finals, consta com a diametralment oposat al del Govern de Mariano Rajoy (PP). Per això, i centrant-nos a Catalunya, cal escoltar el baf de la Festa de la Rosa d’aquest 2018, en la celebració del 40è aniversari de la seva existència.

Feia tan sols dos anys, Miquel Iceta es deixava la veu demanant a crits a un Pedro Sánchez agònic -pocs dies després va ser defenestrat com a líder del PSOE– que lliurés Espanya del PP. Actualment, Pedro Sánchez pilota la Moncloa i el conflicte entre Catalunya i Espanya és una de les seves grans preocupacions. Els socialistes han esbossat durant la seva festa per excel·lència en terres catalanes quin serà el camí per afrontar-lo:

DIÀLEG I INVERSIONS 

Es tracta d’una recepta amb la qual es busca desactivar la petició de referèndum d’autodeterminació que demana el Govern de Quim Torra en la taula de negociació.

“Ha sigut l’Estat qui s’ha anat independitzant de Catalunya des de fa temps; i això ho va fer el PP”

José Lluis Ábalos, va argumentar  que les relacions s’han deteriorat per la falta d’inversions -executant només el 40% de les inversions previstes- i la falta de diàleg entre els dos governs. En canvi, el projecte del govern de Sánchez -van desgranar el Ministre d’Infraestuctures i Foment, així com també la Ministra de Política Territorial i de la funció Pública, Meritxell Batet, passa per posar sobre la taula una solució que defugi la confrontació.

Tot i que els ministres han verbalitzat la recepta i expressat correctament l’orientació de Pedro Sánchez, ha estat el líder del PSC, Miquel Iceta, qui ha posat nom a l’objectiu que busquen els socialistes: deixar fora dels marges del diàleg el pretès referèndum d’autodeterminació per part dels independentistes:

“Necessitem solucions acordades, aconseguir treure la idea perillosa de sotmetre a votació els sentiments de la gent i que s’imposi la meitat més un…, és a partir de l’esforç de consens entre partits que s’ha de trobar la proposta que se sotmeti a votació dels ciutadans”

Miquel Iceta ha apel·lat al “catalanisme integrador” que van representar els presidents Josep Tarradellas, José Montilla i Pasqual Maragall.

Tanmateix, i per altra banda, el Govern de la Generalitat no està disposat a donar el seu braç a tòrcer i el seu vicepresident Pere Aragonès, remarca explícitament que:  

 “L’AUTODETERMINACIÓ NO ÉS INTERCANVIABLE PER MÉS INVERSIONS O UN MILLOR FINANÇAMENT

Miquel Iceta ha demanat aprofitar el govern d’Espanya que està disposat a acordar, tot i que adreçant-se a Quim Torra l’ha emplaçat amb contundència:

“Menys romeries a Waterloo i a anar més al Parlament”

Miquel Iceta, després d’una via unilateral que dona per esgotada i la legislatura del “desastre, la societat dividida i les institucions intervingudes”, el líder del PSC considera que l’independentisme no té cap altra opció que reconèixer que “s’ha equivocat”.

El dia 9 de juliol de 2018 el President català -Quim Torra- i l’espanyol -Pedro Sánchez-, es reuniren al Palau de la Moncloa per explorar vies d’entesa després de sis anys de desert, per no dir de xoc frontal. Tanmateix, la reunió ha estat llarga, sincera i de treball en la qual s’ha pogut contrastar la visió que ambdós presidents tenen  del conflicte polític, tot apel·lant, des d’un compromís mutu, solucionar políticament el procés català perquè una crisi política, requereix una solució també política. D’entrada, aquestes n’han estat els principals punts d’acord:

I, mentrestant s’espera una altra reunió de treball entre els dos mandataris -l’espanyol i el català-, de cara a la tardor propera, se m’escau consignar aquí algunes de les qüestions -més o menys importants-, però significatives, dels vents que circulen per entre els actors i actrius del panorama escenogràfic actual de la vida pública del nostre teatre de guinyol:

  • La informació sòrdida i obscura, mal dita reservada, que un excomissari del Ministeri de l’Interior espanyol –José Manuel Villarejo– va desguassant, com una gota malaia, a través de gravacions, fent extorsió i posant al descobert les misèries del Rei emèrit Joan Carles I, de ministres del govern espanyol, d’empresaris, de polítics, de diputats i de jutges. Una allau de porqueria que, en el seu moment, ja va aparèixer en el documental de «Les clavegueres d’Interior» i, en especial, sobre la «Operació Catalunya». I en aquesta direcció, cal també no oblidar altres documentals dels darrers temps com en són l’intitulat «20-S» i el que en un altre tema quedarà marcat en el calendari i imprès en la memòria de tothom, el del 1-O, un visionat «Sense ficció».
  • La presència de Manuel Valls -ex primer Ministre francès- a Barcelona, i l’anunci de la seva candidatura com a alcaldable de la Ciutat Comtal. Així com també, els moviments d’alguns partits polítics per designar-ne candidat a les eleccions municipals i europees del mes de maig de 2019.
  • L’entreteniment ofegós d’aire enrarit pel que fa a la Universitat Juan Carlos I de Madrid i el tracte de favor concedit a polítics sobre la dadivositat en l’atorgació de “masters”, així com la cursa en descobrir plagis d’autors rellevants o polítics en funcions respecte dels seus articles, llibres, articles o treballs universitaris de tesis doctorals o altres.
  • La decisió del PSOE i la posterior aprovació pel Congrès de Diputats espanyol respecte de l’exhumació i el trasllat de les restes de Francisco Franco, que actualment reposen en el Valle de los Caídos, al lloc que en designi la seva família, així com llurs desacords del món de l’extrema dreta sobre la qüestió.
  • Les rivalitats contínues entre els qui posen llaços grocs -amb el simbolisme de què estan dotats a favor de la llibertat dels presos polítics- a l’espai públic i els qui els tallen o arranquen i s’esgargamellen perquè no apareguin en els edificis institucionals.
  • L’espera per a la fixació de la data del macro judici sobre el procés català amb els detinguts/es a les presons, així com també a tant i tants implicats que, fins al moment present, n’estan investigats.
  • La decisió que ha de prendre el Parlament de Catalunya sobre l’empara dels presos i exiliats que disposen de l’acte de parlamentaris en referència a la demanda feta pel magistrat Pablo Llarena sobre si han de ser o no apartats.
  • Les resolucions judicials de casa nostra i de l’estranger pel que fa a la llibertat d’expressió -vegi’s les de Willy Toledo aquí o les d’en Josep Miquel Arenas, dit Valtònic, allà-, així com les manifestacions de diferent signe del 30 d’octubre de 2018 en què l’estratègia policial dels Mossos d’Esquadra va quedar en entredit.
  • La sort o desgràcia que li n’espera al Magistrat Pablo Llarena davant de la magistratura belga acusat de parcialitat i la feixuga presó que segueixen patint els presos/es polítics sense que hi hagi cap concessió a la seva llibertat provisional.

Sembla que tot plegat pugui ser un passatemps entre divertit i cruel. Tanmateix, hi ha altres temes, no menys importants i severs, que ens condueixen a fer-ne una reflexió. De fet el proppassat 1 de setembre de 2018 el Banc Central Europeu (BCE) va col·locar una bomba de rellotgeria condemnant la economia espanyola a una fallida absoluta. I és per això mateix que m’obligo a portar el criteri d’algun articulista econòmic i d’algun catedràtic d’economia perquè, en il·luminar-nos el paisatge en la seva objectivitat ens tracen també el camí: 

1. Extracte d’un article d’anàlisi d’Esteve Vilanova aparegut en el «Punt Avui» el 12 de setembre de 2018.

“Un model d’estructura regional de l’Estat espanyol que necessita per subsistir l’aportació de 16.000 milions d’euros anuals d’una comunitat, és un model insostenible en el temps i, per tant, inviable. El professor Santiago Niño Becerra és qui més ha teoritzat sobre aquest problema d’insostenibilitat i també el que ha estat més clar; només cal recordar algunes de les seves frases per veure que és dels pocs que diuen allò que molts pensen, però no s’atreveixen a dir:

  • El 2 de desembre de 2017 deia: “Espanya és insostenible com a Estat, tal com és ara.”
  • El 19 d’octubre del 2017 ja va dir: “Si Catalunya se’n va, Espanya perdrà el 23% dels ingressos fiscals i el 20% del PIB es perdria.”
  • L’octubre del 2016 ja ens pronosticava que “el sistema de pensions actuals és inviable”.
  • I el 3 de juny de 2018 declarava: “D’aquí a cinc mesos Catalunya tindrà un pla d’independència econòmica.”

Les previsions i els auguris del doctor d’estructura econòmica de la Universitat Ramon Llull es van repetint, i sempre aportant dades empíriques a la seva argumentació.

Ni quan el PIB creix un 3% Espanya és capaç de recaptar prou diners per quadrar els comptes, malgrat totes les retallades que han fet. Aquesta situació endèmica a mesura que va creixent el volum del deute públic preocupa més les cancelleries de la UE i també el BCE. És per això que el professor sosté que en qualsevol moment el govern espanyol pot rebre una trucada més contundent de Berlín apel·lant que solucionin el tema català i no interfereixin en la comunitat econòmicament més dinàmica i que assegura el cobrament del deute espanyol als bancs internacionals.

El 6 de setembre de 2018, el comissari europeu d’Afers Econòmics i Financers, el francès Pierre Moscovici, reclamava al president Pedro Sánchez que presenti a Brussel·les els pressupostos abans del 15 d’octubre, amb un afegitó important: li recordava que el sostre màxim de dèficit és per sota del 3%. I és que darrerament les dades macroeconòmiques de l’economia apunten cap a un alentiment de l’activitat, que juntament amb la previsió d’aturar la compra de deute públic del BCE i una possible apujada dels tipus d’interès, comprometrien la quadratura dels comptes i la solvència. I ha tornat a insistir que s’ha de fer reformes estructurals per tal d’equilibrar les despeses amb els ingressos. Un advertiment que en unes previsions de desacceleració econòmica, com es preveu, cada vegada serà més contundent.

El model d’estat de les autonomies que es van inventar, del cafè per a tothom, per neutralitzar les aspiracions del País Basc i de Catalunya, ha esdevingut un fracàs perquè, quedant fora els bascos de l’aportació a la “solidaritat”, és imprescindible drenar els recursos fiscals de Catalunya, i s’ho mirin com s’ho mirin i passi el que passi amb Catalunya, aquest despropòsit és insostenible i, segons el professor Niño Becerra, serà Brussel·les mateix qui dirà a Espanya: “L’estat de les autonomies s’ha acabat.”

La solidaritat de tants anys i tants milions ha estat un fracàs, com passa sempre a totes les comunitats que de cop reben molts diners: desactiva la capacitat i el potencial d’iniciativa que incentiva la necessitat.

Els que defensen aquest model d’estat i a més li atribueixen pràcticament l’únic mèrit de desenvolupament econòmic d’Espanya, no ens diuen la veritat i ens amaguen respostes a preguntes com:

  • Sense aquest model, s’hauria crescut igual?
  • Sense les aportacions de diners de la UE i les de Catalunya, i sense l’endeutament creixent, s’hauria crescut igual?

El que és cert és que van engendrar un model fallit, amb una intenció fallida (neutralitzar Catalunya i el País Basc) i que ara revertir-lo tindrà uns costos polítics importantíssims. De fet, com diu el professor Niño Becerra:

“Si no és pas Brussel·les qui ens ho ordeni amb la mateixa fermesa que ens va ordenar canviar la Constitució, no veig cap partit ni polític capaç d’aquesta reforma per més imprescindible que sigui”.

2. El criteri econòmic sobre Espanya, el disseny actual de les autonomies i la independència de Catalunya, segons el catedràtic Santiago Niño Becerra de la Universitat Ramon Llull, expressat en una entrevista a Catalunya Ràdio:

L’economista i professor universitari Santiago Niño-Becerra assegura -parlem del 21 d’agost de 2018- que abans del 31 de desembre de 2020 “Brussel·les li dirà a Espanya que l’Estat de les autonomies s’ha acabat”. Niño-Becerra ho ha assegurat en una entrevista a Catalunya Ràdio on també ha afirmat que el sistema financer espanyol ha caducat ja que només quatre autonomies sostenen les altres tretze.

2.1. Sobre l’economia, el deute i les autonomies de l’Estat espanyol

L’economista ha advertit que la UE té com a objectiu prioritari arribar al 0% de dèficit abans de 2021 i que, ara mateix, és impossible que Espanya arribi a aquest objectiu amb el sistema financer actual. Per tant, Niño-Becerra ha augurat que “passaran coses” amb l’actual sistema espanyol, com per exemple, la fi de les autonomies que no són viables econòmicament, és a dir totes menys Catalunya, Madrid, el País Valencià, les Illes Balears i el País Basc.

A més a més, Niño-Becerra, ha assegurat que el contrast entre autonomies amb superàvit fiscal i les que pateixen dèficit fiscal és extremadament elevada. Inclosa la diferència dins les mateixes comunitats o entre regions, ja que, per exemple, a Espanya hi ha regions on l’atur arriba al 40% i en d’altres que és del 2%.

Niño-Becerra també ha recordat que, de forma conjunta, Catalunya i el País Basc conformen el 25% del PIB espanyol, i que si acabessin sent independents significaria que Espanya seria un país amb mancances  importants.

2.2. Sobre la independència de Catalunya / Estat lliure associat a Espanya

En relació a la independència de Catalunya, el professor universitari ha reiterat que acabarà arribant, tot i que no ha especificat de quina manera, si de forma completa o com a “Estat lliure associat”. Ara bé, ha assegurat que no serà mitjançant una revolució, sinó que serà una “evolució dels esdeveniments”.

A més, també ha deixat molt clar que ara per ara ell signaria que Catalunya es convertís en un Estat lliure associat dins d’Espanya. Això sí, en un context similar al Pla Ibarretxe, és a dir amb molts traspassos i una gran autonomia financera.

Segons l’economista i professor, Espanya no va bé, tal com han dit en l’últim any l’expresident espanyol Mariano Rajoy i l’actual cap del govern espanyol, Pedro Sánchez. Niño-Becerra ho afirma a través de l’observació de diversos ítems, com els salaris, que no estan creixent, el dèficit, que de moment no baixa, o que la majoria dels nous contractes són temporals.

Aquesta situació se sumarà, a partir d’aquesta tardor, a l’entrada a “la tercera fase de la crisi econòmica”. El principal símptoma de l’inici d’aquesta nova fase serà un “refredament de l’economia”, produït per un gran endeutament, provocat per una sensació de “falsa eufòria”.

Aquesta sensació d’eufòria, alhora, va venir provocada pel “sistema d’amfetamines” iniciat pel Banc Central Europeu (BCE) l’any 2012, que va significar l’inici de la segona fase de la crisi, segons Niño-Becerra. Aquest sistema funciona a través de la compra massiva de deute públic per part del BCE i uns tipus d’interès negatius.

Aquest sistema es va implantar per treure la UE de la primera fase de la crisi, que va començar l’any 2010”.

2.3.7.2. L’actitud de l’independentisme català de la Generalitat de Catalunya, dels diferents grups parlamentàris, del poble inserit a les associacions d’Òmnium Cultural i de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) 

Podríem ben dir que l’1-O de 2017 es va sembrar la llavor constitutiva de la República caralana. Des d’aleshores, els esdeveniments han anat creixent i han pres volada i, quasi bé a l’any de l’aniversari d’aquell «dia que durarà anys», diferents actors de la política i de la societat catalanes han expressat el seu punt de vista sobre el camí que Catalunya ha de recòrrer. I és per això que facilito en aquest final de l’article sobre la diada de l’11-S de 2017, les paraules d’uns i d’altres condensades en els link’s que s’amaguen en els títols de color blau que consignaré tot seguit.

M’és plaent dividir en dues parts, per tal de poder obtenir una visió global de la situació, el contingut expressiu de l’independentisme i ho faré així:

1. Una presentació visionada de la persecució i repressió, per part de l’Estat espanyol, contra el procés independentista català en la seva voluntat d’autodeterminar-se mitjançant un Referèndum…

Cal fer-se una idea de tot plagat visionant el contingut de les produccions de Mediapro següents:

2. Una mostra dels discursos i/o parers diversos dels protagonistes polítics i socials que, per la seva rellevància han tingut un espai important en el transcurs d’aquesta Història…

I, d’aquí a ben poc, la commemoració del primer aniversari de l’1-O. Tanmateix, a despit de tot, sempre endavant i fent camí cap a la República catalana, en aquesta excursió ja endegada -esforçada i dura-, malgrat els forts vents en contra i el pedregam eixarreït i incòmode al nostre pas. Però sempre endavant, per poder enclavar un dia la «bandera catalana» al cim més alt de l’Estat català amb l’himne nacional dels «Segadors», tot aiguabarrejant-lo amb el «Cant de la Senyera»:

Aixequem una Senyera /  que ens farà més triomfants. / Au, companys, enarborem-la /  en senyal de germandat…! / Au, germans, al vent desfem-la / en senyal de llibertat. /  Que volei…! Contemplem-la /  en sa dolça majestat…

Oh bandera catalana!, / nostre cor t’és ben fidel: /  volaràs com au galana /  pel damunt del nostre anhel. / Per mirar-te sobirana /  alçarem els ulls al cel. / I et durem arreu enlaire, / et durem, i tu ens duràs: / voleiant al grat de l’aire, / el camí assanyalaràs. / Dóna veu al teu cantaire, / llum als ulls i força al braç.

…Ho anirem escoltant, veient i vivint…!!!

Bona festa, bona Diada 2018..!

LA GUERRA DELS LLAÇOS GROCS…

Destacado

llaçgroc            LA GUERRA DELS LLAÇOS GROCS, COM A SÍMBOL DE LLIBERTAT PER ALS EMPRESONATS DEL PROCÉS,  COM EXPRESSIÓ DE LLIBERTAT DELS QUI ELS PORTEN O ELS POSEN I EL CONTRAST AGRESSIU DEL QUI NO ELS PERMETEN O ELS TREUEN

lazoamerica

 

1. L’ORIGEN DELS LLAÇOS GROCS

La significació dels llaços grocs és diversa. Pobles diversos –Alemanya, Austràlia, Canadà, Corea del Sud, Indonèsia, Itàlia, Japó, Singapur, La Xina.., fins i tot la Catalunya de 1704 i la del 2014-2018-, li han assignat simbolismes diferents. En aquest moment històric que vivim a Catalunya, la significació al·legòrica més encertada crec que és la que procedeix del Estats Units d’Amèrica.

Efectivament:

L’any 1973, el grup Dawn  i el cantant Tony Orlando editaren la cançó “Tie a Yellow Ribbon Round the Old Oak tree Dawn”La cinta groga prenia la significació de la melangia vers una persona estimada i absent, esdevingué força popular als EEUU. La cançó, doncs, que es pot escoltar traduïda, està inspirada en un soldat que torna o un pres que surt de la presó. 

Posteriorment, durant la crisi entre EEUU i l’Iran (1979), el llaç groc fou usat com a distintiu en suport als ostatges estatunidencs en el marc de la campanya “Tie A Yellow Ribbon” (Lliga un llaç groc), que promovia lligar cintes grogues al voltant dels arbres als espais públics. Durant la Guerra del Golf contra l’Iraq (1990) els llaços grocs es feren servir en suport a l’exèrcit dels EEUU. Però aquesta vegada no només en forma de cintes lligades als arbres sinó en moltes altres formes.

llaçbandera2. EL LLAÇ GROC FA ESTADA PELS INDRETS DE CATALUNYA I EN EL COR DE MOLTA GENT

El 16 d’octubre de 2017, dia en el qual van ser empresonats Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural van demanar fer ús de llaços grocs per demanar l’alliberament dels presos polítics catalans. D’ençà que se’n promou l’ús hi ha hagut diversos actes reivindicatius on s’han fet servir en diferents modalitats i formats, incloent-hi petits llaços per portar a la roba, llaços gegants desplegats en llocs públics, cadires buides amb un llaç groc o gent agrupada en forma de llaç en concentracions i d’altres.

El llaç groc s’imposa. És una protesta directa, silenciosa, assenyada i prudent que s’escampa amb la mateixa naturalitat que trobem natural estar indignats perquè hi hagi presos polítics. El llaç és un senyal contra la injustícia i a favor de la llibertat. De fet, portar un llaç groc, penjar-lo al balcó o posar-lo a un espai públic només significa un acte de democràcia: demanar la llibertat per a uns presos de consciencia i la fi de l’actitud repressora dels Governs d’Espanya. Catalunya és un país d’acollida, obert al món i pacífic. Demana diàleg i poder decidir el seu futur. Res a dir…? Només que els qui treuen els llaços o els arranquen, no només no respecten la llibertat dels altres, sinó que la impedeixen. I, en adquirir combativament el trofeu groc de la seva captura, mínimament els hauria de posar ben vermells.

guerragroga3. ERA PREVISIBLE A CASA NOSTRA QUE ELS LLAÇOS GROCS DESFERMESSIN TANT D’ENRENOU…?

UNA REFLEXIÓ PERSONAL SOBRE EL CRITERI DE LA FISCAL GENERAL DE L’ESTAT ESPANYOL I ALGUNES ALTRES CONSIDERACIONS SOBRE EL MATEIX…

3.1. Una «guerra de llaços grocs» o una «guerrilla contra els llaços grocs»…?

L’important volada que ha agafat, dins de la variada temàtica que el procés independentista ofereix, m’obliga a destacar-ne un comentari sobre els llaços grocs i les conseqüències que els envolten, en un intent de relligar, a manera de resum, el tarannà sofert durant aquest estiu de 2018 en aquest aspecte. Som a trenta-u d’agost i, atès que haurem de recol·lectar molts altres temes en aquest setembre entrant i proper a la tardor, m’és plaent deixar constància pel que fa a una simbologia que, pacífica d’entrada, ha anat desenvolupant-se en problemàtica que en aquest momnent caldrà discernir. 

Efectivament. Durant els mesos d’aquest estiu “la guerra dels llaços grocs” ha anat en augment i arribem al final d’agost, abans que comenci el curs polític i escolar, amb confrontacions que els titulars dels diaris i mitjans de comunicació redacten i informen en els termes següents:

C’s atia la confrontació pels llaços grocs. Rivera i Arrimades retiren aquests símbols a Alella i l’independentisme els torna a posar

Ciutadans, els llaços grocs i com recuperar el protagonisme

Versions contradictòries sobre l’agressió a una dona que retirava llaços grocs

Persones retirant símbols amb la cara tapada, objectes tallants i coberts d’una vestimenta blanca. Retirada de llaços grocs

Dos agredits en la concentració unionista contra les agressions. Els manifestants del Parc de la Ciutadella agredeixen un càmera de TeleMadrid confonent-lo amb un de TV3 i un home que els increpava

Aquestes informacions “ut supra” no haurien de ser objecte de comentari, mentrestant hi ha altres problemes de molta més i major consideració com en són l’atur, el deute públic espanyol, les pensions, la corrumpció, les llistes d’espera de la sanitat pública, etc. Si no fós perquè, tant pel desconeixement i llur ignorància sobre els drets i deures de les persones, així com per l’escalada de to que es viu a Catalunya amb la pretensió de voler tatuar sobre la pell de la terra catalana una pigmentació duradera de violència, per part d’alguns partits unionistes, que busquen l’enfrontament.   

Tanmateix, potser ha estat exagerat presentar aquest apartat com “La guerra dels llaços grocs…”. Segurament fóra més adient intitular-lo així: “Una guerra contra els llaços grocs”. Però cal matisar, com diu Vicenç Villatoro

«…perquè hi hagi una guerra cal tenir dos bàndols. I la gen que posa llaços grocs el que està fent és manifestar la seva disconformitat amb una situació considerada injusta: la presó del líders polítics no jutjats i i acusats de delictes com a mínim dubtosos. I aquesta disconformitat l’expressen a través d’una acció indiscutiblement pacífica que és això: posar llaços grocs. Ni retiren simbologia aliena ni arranquen ni cremem res. Per tant, no es pot parlar de guerra de llaços. El que sembla que hi ha és una guerrilla contra els llaços, amb escamots organitzats per arrancar els símbols que els desagraden… No hi ha una guerra. Hi ha una protesta reprimida per part de qui li agrada la sensació adrenalítica d’estar en guerra».

3.2. Desafortunades declaracions de la Fiscal general de l’Estat espanyol sobre la llibertat d’expressió llaços

Certament, segons el meu parer, han estat desafortunades les declaracions de la fiscal general de l’Estat –Maria José Segarra– quan afirma que:

 «Ni treure ni posar llaços grocs és cap delicte, perquè són formes de la “llibertat d’expressió”…»

No és possible posar al mateix sac i donar la mateixa importància tant al fet de “treure” com el de “posar” la simbologia en qüestió. Una simbologia pacífica de solidaritat amb els presos polítics, una manera de mostrar el rebuig al fet que hi hagi persones empresonades per les seves idees. I més en saber que els qui arranquen llaços ho solen fer de nit, tapats, amb granotes blanques o vestits de desinfectació i amb estris punxants. Un partit polític -C’s- promou, des del meu punt de vista, una campanya intolerable per treure els llaços, però en el cas d’al·legar que aquells símbols atempten contra les seves idees, bé poden fer una altra cosa en lloc de treure’ls: posar els seus propis símbols. Si l’estelada no els agrada, poden penjar una bandera espanyola, si no els agrada un llaç de color groc poden pintar-ne un altre de taronja al costat o de qualsevol altre color i, si no els agrada una pancarta a favor dels presos polítics, poden posar-ne una altra que serà respectada. I, per exemple, digui:

“Polítics presos per atemptar contra la Constitució”.

Segons la lògica de la Fiscal general de l’Estat, si jo em resisteixo a deixar que algú estripi el meu cartell o que em retiri el llaç que he lligat, qui ataca la llibertat d’expressió sóc jo i l’altre/a és la víctima. Però hem de convenir que el dret d’expressió de qui està en contra d’un missatge o símbol no pot passar mai per “impedir” que es divulgui, sinó només “exposar” també lliurament la seva opinió.

Un tema basal és la distinció que hauríem de fer entre els espais públics institucionals i els espais públics no institucionals. El dret d’expressió al espais públics no institucionals requereixen també una regulació i, en conseqüència, els permisos convenients per utilitzar-los. De fet, l’espai públic no institucional no és un espai neutral, sinó un espai eminentment participatiu. Tanmateix, per evitar-ne la saturació i la degradació d’aquest espai cal, si l’autoritat reguladora no creu convenient, posar-li’n límits raonables quan s’escaigui: tant als llocs, com al temps d’utilització en referència a l’exposició, per exemple, dels cartells, pancartes i altres elements utilitzats, sigui en la propaganda electoral o comercial. Es tracta d’una qüestió de civilitat. Però sempre posant atenció en haver de prohibir tots aquells missatges o símbols que incitin a la violència.

I per això ens preguntem, com ha fet la Fiscal general de l’Estat en donar cobertura legal als actes potenciats dels qui treuen o arranquen llaços grocs, si no veiem com d’aquesta manera de procedir es dóna via lliure i cobertura a la provocació i a possibles enfrontaments en la societat, en general, o a la catalana en particular. Posar i treure. És el mateix…? Un exemple contundent ens pot servir d’orientació. De la mateixa manera que un cartell electoral cal respectar-lo i no entra en la bonhomia del bon fer enganxar-ne a sobre una altre de contrari, així també passa amb els llaços: en tot cas, posar-ne d’altres al constat. El civisme, el bon gust, l’ètica, el respecte a l’altri, la pròpia estètica…, exigeixen unes conductes més depurades i refinadades que el mer compliment de la llei.

Igual que passa amb altres símbols de causes socials, polítiques, religioses o de propaganda als carrers-des de la bandera dels colors de l’arc de Sant Martí a les creus cristianes-, no tothom hi està d’acord, però les veiem a l’espai públic perquè reflecteixen el valor i el dret a la llibertat d’expressió. I en tot això, hi ha un consens tàcit de sentit comú en respectar qualsevol simbologia del caire que sigui, però que no estigui contaminada dels virus de la violència o de la censura.

I què podem dir de les balconades de les façanes dels edificis…? Els balcons i façanes són un espai privat…? No del tot, perquè cada Ajuntament ha dictat la seva normativa regulatòria. Si no hi fós, s’hi podria estendre la bugada o posar-hi els tendals del color que volguéssim. Però s’hi pengen banderes i s’hi relliguem llaços grocs de la mateixa manera que per raons d’ideologia política, de preservació mediambiental o de salvaguarda de la convivència uns hi estan a favor i altres en contra. Tot brolla amb força i contundència i s’esvaeix paulatinament o de cop segons les vivències del moment històric de la societat. La guerra o guerrilla dels llaços grocs acabarà quan s’alliberin els empresonats. Mentrestant, la solució resulta complexa i l’arribar al “saber estar i conviure” depèn del raonament intel·ligent sobre en què consisteix realment la llibertat d’expressió, el respecte als altres i de la voluntat de construir positivament la societat i no maldar per destruir-la.

3.3. Les dues cares del Dret a la Llibertat d’expressió

La salut d’una democràcia es mesura segons la qualitat i el respecte a la Llibertat d’expressió. Tanmateix, cal adonar-se que la llibertat d’expressió té dues cares: el dret de cada persona a expressar lliurament les seves idees i el dret a no ser molestat per causa de les seves opinions d’acord amb l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans:

Article 19

Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.

Quan la Fiscal de l’Estat espanyol diu que és tan legítim posar llaços grocs a l’espai públic com treure’ls, està obviant la segona part de la Declaració Universal dels Drets Humans i està legitimant la repressió. 

El llaç groc expressa el desig d’un gran nombre de persones que reivindiquen l’alliberament dels presos civils i polítics, que encara no han estat jutjats i que romanen a les presons. Albert Rivera, president d’un partit polític i Inés Arrimadas, presidenta a Catalunya del mateix partit –C’s-, haurien de saber que posar llaços grocs o de qulasevol altre color és un dret i que treure’ls no és un dret, és no respectar la llibertat d’expressió. En tot cas, la tolerància hauria de ser l’actitud de qui vol i ha de respectar la llibertat d’expressió aliena.

Escriu el filòsof Josep Maria Terricabras:

«Quan un té un DRET, els altres tenen el DEURE de respectar-lo. Si penjar llaçós grocs és un dret, els discrepants també poden penjar els llaços que vulguin, però no poden, en cap cas, arrencar els altres, perquè llavors no respectarien aquell dret, sinó que el trepitjarien.

Afirmar que si un té un dret a penjar.ne, un altre té dret a despenjar-lo és no haver entès què és un dret»

Les excuses o arguments que se sol posar a aquesta qüestió del tira i afluixa de “posar-treure”  són, certament, de caire preconstitucional. Efectivament:

  • En referència a la neutralitat de l’espai públic: tot i que ja n’hem parlat, si aquest n’és un argument, cal treure del carrer tota la publicitat, els símbols religiosos, els rètols de les botigues i, fins i tot, les indicacions que conviden a visitar uns museus o no altres…o les mateixes senyalitzacions de la via pública…
  • Quant a l’aspecte higiènic i estètic: caldria netejar constantment els carrers i places de tot allò que embruta el terra o estorba el caminar: fulles dels arbres, paperassa, excrements d’animals, senyalitzacions viàries, mobiliari urbà, dipòsits d’escombraries…
  • Pel que fa a una argumentació més contundent: perquè personalment i col·lectiva “ens dona la real gana”…, i de continuar amb aquestes argumentacions, aviat veurem gent dedicant-se a retirar dels quioscos diaris i llibres de les llibreries…

Els llaços grocs expressen el sentiment individual i col·lectiu que els presos polítics són innocents. Tant la Constitució espanyola com la Declaració Universal dels Drets Humans recullen el dret a la presumpció d’innocència fins que no es demostri el contrari en un judici just. L’Estat espanayol i alguns partits, avalant la retirada de llaços grocs, van en contra de la Constitució que tant defensen. Estant promovent un nou ordre de dret insconstitucional: el dret a la repressió…!

neutralitat1.4.  En democràcia «Pluralitat versus neutralitat» dels espais públics. No només la de places i carrers, sinó també, per extensió, a tots els mitjans de comunicació

Resulta ser molt curiós que, parlant sobre les diverses manifestacions, s’incideixi en allò de “l’espai neutral”. Demanar neutralitat a l’espai públic és ben absurd, perquè l’espai de tots no pot ser mai neutral sinó, i en tot cas, plural. El terreny dels carrers, places, camps i boscos (no privats) són d’uns i també dels altres. Són de tots. I, en són els poders públics els qui han de proporcionar, arbitrar, regular i garantir que tothom hi pugui tenir accès i manifestar-se. Sigui per activitats propagandístiques, de caire polític, lúdiques i, fins i tot, religioses…
Tanmateix, encara resulta ser més curiós que només es parli o es defensi la neutralitat en referència als espais públics delimitats per més o menys metres quadrats o àrees circumferencials. La pregunta esdevé òbvia: No són igualment espai públic -en el sentit institucional- també les rotatives dels diaris, el micròfons de les emissores de ràdio i els platós de qualsevol  televisió…? Doncs, la “pluralitat versus la neutralitat” resulta ser un altre indicador democràtic del que no en podem defugir. I no solament això, sinó que aquest principi l’hem de registrar i deixar-lo ben afermat.
La pauta de l’actualitat política arriba de moltes maneres. Però principalment a través d’una actuació deshonesta d’alguns mitjans -en el territori espanyol podem comptar-los amb major nombre- que perverteixen en benefici seu els mecanismes propis del sistema democràtic. Malauradament passen coses increïbles en què informacions i tertúlies farcides de mentides, de manca d’escrúpols, de difamacions, tergiversacions, manipulacions i la capacitat fantasmagòrica d’invencions arriben a la ciutadania podrides de baixeses. Per exemple:
  • S’arriben a fer tertúlies sobre la independència sense independentistes…
  • La periodista d’un xou matinal es vanta d’haver donat un cop de gràcia al procès català per haver capturat indiscretament uns whatsapps amb el zoom de la càmera…
  • Es nega emetre un documental que compromet el Ministeri de l’Interior i les seves cabaloses clavegueres…
  • … / …

Per això ara ens entretindrem, en el següent apartat, sobre els mitjans de comunicació, principalment pel que fa referència a la premsa escrita o digital. Se’n fa necessari, per tal d’alleugerir-nos de la insuportable saturació de parcial i desdibuixada: 

«Pluralitat democràtica versus Neutralitat partidista»

3.5. El sentit comú

sentit comu

.

.

Llegeixo un article d’en Jordi Barbeta i l’exposo en aquestes planes virtuals com a paradigme del sentit comú:

“L’amic i, tanmateix, company periodista Joaquim Coca em va fer arribar un whatsapp que deia el següent:

  • No és el mateix plantar flors que arrencar-les.
  • No és el mateix fer un dibuix que estripar-lo.
  • No és el mateix construir un castell de sorra que trepitjar-lo.
  • No és el mateix posar un llaç groc que arrencar-lo.
  • No és el mateix la llibertat d’expressió que l’intent d’impedir-la.

Em va semblar una reflexió encertada i com que vaig entendre que es tractava de fer-la córrer, vaig fer-ne un copy and paste i la vaig piular.

Em va semblar oportú donat que el mateix dia la nova Fiscal general de l’Estat, María José Segarra, havia declarat que “tan lícito es publicitar una opinión ideológica, como manifestar una opinión contraria retirando material que se ha depositado”.

La meva sorpresa va ser la repercussió del tuit. En el moment d’escriure aquest article, el tuit havia generat 347.145 impressions, amb 13.836 “m’agrada” i 8.154 retuits. Com que hi va haver molta gent que em felicitava, vaig aclarir en una segona piulada que jo no era l’autor del text, a qui no tinc el gust de conèixer i aprofito per, des d’aquí, felicitar-la o felicitar-lo i agrair-li la seva agudesa.

De seguida vaig pensar que després de les declaracions de la fiscal general, tenia sentit divulgar aquella reflexió en castellà, que ara mateix ja ha generat 83.316 impressions.

Reconec que, d’entrada, em va satisfer el feedback generat per aquelles frases tan carregades de sentit, però ben mirat és una constatació de la situació anòmala en la qual ens trobem encallats. Que no és el mateix fer un dibuix que estripar-lo, que no és el mateix fer que desfer, és una obvietat i el fet que ens emocionem quan algú expressa quelcom tan evident és inaudit.

Es pot entendre que hi hagi qui no vulgui la independència de Catalunya, però el llaç groc no és una reivindicació independentista sinó una demanda democràtica. Només reclama la llibertat de persones empresonades que, almenys segons un tribunal alemany, no poden ser acusades dels delictes que se’ls imputen i per tant no es compleixen els requisits perquè pateixin la presó preventiva que estan suportant.

Demanar la llibertat de presos de qualsevol condició per les raons que siguin sempre ha tingut un component pietós i/o humanitari. El fenomen que no té precedents és la mobilització contra la gent que demana llibertat i encara més insòlit és que es pretengui presentar-ho com una causa tan noble i legítima com qualsevol altra.

És des d’aquest punt de vista que la posició de la nova fiscal general de l’Estat legitimant l’acció dels escamots de Ciutadans en connivència amb l’extrema dreta resulta descoratjadora, sobretot venint d’una persona de trajectòria progressista el nomenament de la qual havia obert enormes esperances.

Els darrers incidents fan témer que el nou govern de Pedro Sánchez està més vigilat/tutelat encara que els d’Adolfo Suárez durant la Transició pels militars. Que un policia agredeixi un periodista o que un guàrdia civil arrenqui llaços grocs i que la delegada del govern espanyol, Teresa Cunillera, de llarga trajectòria democràtica, no pugui fer el mínim gest d’autoritat davant l’opinió pública sobre els cossos i forces de seguretat de l’Estat, posa en dubte si mana més ella o l’agressiu policia franquista i els responsables que actuen com a encobridors.

Alguns ingenus pensàvem que el nou president espanyol aprofitaria l’estiu per canviar de política abans que fos massa tard. Que la fiscalia, per apaivagar el conflicte, canviaria les instruccions polítiques que van rebre els seus antecessors nomenats per Mariano Rajoy. De moment, però, la impressió que fan és que estan més pendents dels seus adversaris, els quals estan disposats a fer el que sigui per expulsar-los del govern, que de qui ha fet possible el canvi polític i subministra el suport parlamentari.

Queden pocs dies d’estiu. I arriba setembre, i la Diada, i l’1 d’octubre, i els judicis. Si no han estat capaços de reconduir la situació, això serà una hecatombe”.

3.6. Girant els ulls a la vessant pedagògica de la qüestió

educacioDes del meu passat d’educador se’m fa molt difícil imaginar com podria explicar al meu alumnat adolescent en atribuir el mateix valor el posar un símbol que l’acció d’estripar-lo o arrancar-lo. Suposem que la pissarra sigui un espai “neutral” dins d’una classe (desconec si amb les noves tecnologies encara existeixen pissarres a les aules, tot i que també podem considerar, per a la comparació, una pantalla en què s’hi poden visionar treballs procedents de diversos ordinadors interconnectats). Doncs bé, suposat el permís atorgat per  accedir a aquest “espai públic” (pissara o pantalla), no podria comprendre que un/a alumne/a dibuixés un símbol, concebut dins de les bones maneres que la llibertat d’expressió concedeix, i un/a altre/a l’esborrés perquè no li n’agrada. No seria menys veritat que una solució salomònica, abans d’esborrar el contingut d’altri, fóra que el professor tracés una línia divisòria a la pissara i n’adjudiqués un espai de la mateixa proporció perquè els/les dos/dues alumnes dibuixessin els seus símbols, potser antagònics…? Doncs, aixó és del que -segons el meu parer- es tracta…!

3.7. Una dictadura no pot admetre democràcia, però una democràcia ha de foragitar els elements feixistes

Littell

Portant el contingut de les coses més enllà, un brillant article, sota el títol “La dèria de netejar” aparegut a l’ARA de la lletra de Vicenç Villatoro, ens mostra un jocs d’oposicions. “El sec i l’humit. Una breu incursió en territori feixista” és un estudi del discurs polític de Léon Degrelle, que li va servir com a inspiració per a “Les Benignes”. Un dels principals jocs d’oposicions és entre el brut, que és de fet tot allò que és dissident, diferent, que representq l’exercici de la llibertat, iel net, que és l’ordre rígit i eixut, la força… El discurs de Léon Degrelle, i en general el discurs totalitari, es fa servir moltes vegades la paraula “netejar”, contra aquells, els dissidents, que “embruten”. En algunes de les versions la dissidència no només embruta, sinó que contagia malaltia: llavors, més que “netejar” es parla de “desinfectar”. La dissidència embruta, el totalitarisme neteja…

bando3

4. EL LLAÇ GROC VE DE LLUNY A CATALUNYA: DELS REGNATS BORBÒNICS DE FELIP V A LA MONARQUIA DE FELIP VI…

Molt interessant: La “guerra contra los lazos amarillos” i, fins i tot, “las discordias entre las familias” ve de molt lluny a Catalunya des del Regnat de Felip V a la Monarquia de Felip VI. I és que Felip V va manar publicar un Ban que castigava amb la duríssima pena de mort qui portés algun llaç o cinta de color groc (1705). Efectivament: els llaços grocs que exhibim avui molts catalans no són un símbol nou. Ja se’n veien contra Felip V, atès que la Guerra de Successió a Catalunya portava segellada una forta discòrdia cromàtica: el blau de la Casa de Borbó contra el groc de la Casa d’Àustria.

colza5. UNA SIMFONIA ORQUETRADA DE GROC AMB LLETRA PINTADA DE PROSA POÈTICA…

I mentrestant,  ben enjogassats, senzillament preocupats o també esperançats per tot plegat, ens entretenim en els afers casolans de les coses puntuals -agradables i desagradables- de cada dia, florida la colza groga en els nostres sembrats, amb la ginesta ja ben ufanosa i d’agredolç olor, així com la pluja de les flors de les acàcies que, tot formant catifes grogues arreu dels carrers, ens recorden els moments de repressió i de resistència, de patiment i de fermesa, que estem vivint amb intensitat. És hora, doncs, de relligar la colza dels camp, la ginesta florida dels vorals i les flors grogues de les branques punxegudes de les acàcies dels carrers amb els nostres llaços grocs, tant plens de significat i de dignitat.

gindstaÉs curiós que, contravenint la llibertat d’expressió, precisament pel significat que ha adoptat entre nosaltres el llaç groc adoptat, es vulgui anorrear el color grocLa Viquipèdia instal·lada al Google, en fa una descripció molt acurada des de diferents aspectes i val a dir que un món sense groc ens resultaria inimaginable encara que ens el prohibissin: pensem en els gira-sols de Vincent Van Gogh, o amb els tons groguencs d’en Joan Miró, de Vasili Kandinski, de Marc Chagall, de Gustav Klimt o la pel·lícula Yellow Submarine amb la famosa cançó dels Beatles Lennon i McCartney…, sense obviar la riquesa de colors de tota la natura primaverenca i tardoral, les diferents espècies d’ocells i altres animals o el groc del sol que cada dia es deixa contemplar a tot arreu, mentre reparteix vida a tot plegat… 

EL 1r ANIVERSARI DE L´ATEMPTAT A BARCELONA I CAMBRILS EL 17-A. UN ESTIU CANICULAR I UNES PLUGES REFRESCANTS…

Destacado

SOBRE EL PRIMER ANIVERSARI DE L´ATEMPTAT A BARCELONA I CAMBRILS EL 17-A. UN ESTIU CANICULAR I UNES PLUGES REFRESCANTS…

1. UN ESTIU CANICULAR I UNES PLUGES REFRESCANTS

03Les pluges d’aquests darrrers dies han refrescat l’ambient i, encara que l’estiu tornarà a donar ensurts de calor, diguem que també ens hem de preparar per a la tardor i gaudir-la tal i com hem de fer els qui tenim la sort de poder assaborir totes les estacions de l’any. I aquesta foto, que acompanya el text -preciosa i significativa- la podem contemplar en tota la seva espectacularitat, des de la força de la natura, tot suggerint-me l’ambivalencia de la nostra vida que també transcorre entre la duresa del temporal i la suavitat acolorida de l’Arc de Sant Martí. Però entre les dues forces -la dels llamps i trons i aquella altra del sol que suscita colors principals, guanya la benignitat d’aquest arc de colors, la qual cosa indica que el bé està per sobre del mal…i, en la vida, malgrat totes les deficiències i limitacions, l’esperança ens abraça sempre i ens empeny per poder continuar fent via i viure amb satisfacció i confiança el dia a dia. Així ho penso i així ho exposo…

irisL’estiu d’aquest 2018 ha estat generós en notícies diverses i, pel que fa al recurrent procés independentista de casa nostra podríem espigolar algunes qüestions de marcat interès, com en són la presentació d’una moció de censura per part de Pedro Sánchez que va obligar a Mariano Rajoy anar-se’n del Govern de l’Estat espanyol i llur entrada del PSOE a la Moncloa, el trasllat dels presos/es polítics/ques a Catalunya, el retorn de Carles Puigdemont a Brusel·les -a la Casa de la República a Waterloo-, manifestacions al carrer de caire desigual, la polèmica incessant i persistent dels “llaços grocs” assaonada amb tota una munió de parers heterogenis i d’accions contraposades i distants, així com també la demanda civil a Bèlgica, per part dels polítics exiliats, contra el Magistrat instructor de la causa independentista, Pablo Llarena, el decret de l’exhumació dels Valle de los Caídos de les restes mortals de Francisco Franco…

02ambivalenciaI, enmig del que l’estiu ha donat de si mateix, mentrestant els dies del calendari s’esvaïen, tot recollint la memòria històrica, d’igual manera que els mitjans de comunicació han silenciat quasi totes les les tertúlies -si més no les de Catalunya-, jo també he callat els comentaris de cadascuna de les qüestions, a l’espera de reemprendre’ls tan bon punt s’iniciï el nou curs al setembre. Nogensmenys, m’escau deixar constància en aquestes pàgines virtuals del web alguna glossa sobre el primer Aniversari del 17-A. I no ho faré de la meva pròpia collita, sinó amb la lectura d’alguns articles de la premsa escrita, d’aquella que essent prou objectiva en recollir la realitat, plasma la  interpretació de la jornada de l’aniversari susdit, des d’una òptica coincident en ser jo testimoni també de primera mà.

2. SOBRE EL PRIMER ANIVERSARI DE L’ATEMPTAT A BARCELONA I CAMBRILS EL 17-A

bcn2.1. «Trencant la treva» (Article de Vicenç Villatoro al diari ARA – 18/08/2018)

“Que la realitat no t’espatlli un bon titular. L’unionisme havia pronosticat que l’aniversari dels atemptats seria aprofitat per l’independentisme per fer una jornada reivindicativa, i demanava amb grans escarafalls una treva despolititzada en honor de les víctimes. Resulta que les seves previsions no s’han complert. Al contrari. L’independentisme ha commemorat el 17-A al marge del rei. Les institucions catalanes han apostat per enretirar-se i posar les víctimes en el primer pla. Entrevistant víctimes, Catalunya Ràdio no va connectar en directe amb el missatge institucional del president de la Generalitat, mentre que sí que ho feia Radio Nacional de España. I, en canvi, petits però sorollosos grups monàrquics i espanyolistes van polititzar des del primer moment la jornada, arrebossats amb una simbologia aliena a la commemoració, amb crits que no tenien res a veure ni amb l’atemptat ni amb les víctimes, insultant i xiulant les intervencions en català i buscant que el dol servís d’excusa per a un acte de suport a la monarquia. El mateix dia, un diari de Madrid publicava un article titulat “Independencia y yihadismo: dos caras, una moneda”, se suposa que com a contribució a la despolitització i a la treva demanada en memòria de les víctimes”.

pau2.2. «Digue’m quina portada fas i et diré com ets» (Article sobre la premsa escrita de la jornada. David Miró al diari ARA – 18/08/20018)

“Hi ha dies en què les portades defineixen un diari. Normalment això passa quan hi ha notícies d’impacte, com va passar fa un any amb els atemptats del 17-A, o quan es tracta d’una portada pensada des de fa dies perquè serà la d’una data assenyalada, i això és el que ha passat aquest divendres, primer aniversari dels atemptats jihadistes de Barcelona. Una primera pregunta que t’has de fer és on poses el focus del titular principal. Així, per exemple, ‘La Razón’ no el posa en les víctimes sinó en els monarques: “Els reis només aniran a un acte per no ‘sobreexposar-los'”. Que aquesta sigui la màxima preocupació editorial del diari dona molta informació sobre quines són les seves prioritats informatives. Un cas semblant és el d”El Mundo’, que titula: “Les víctimes del 17-A denuncien que el Procés les va deixar en un ‘segon pla'”. Quin gust barrejar 17-A i Procés!

En el cas de l”Abc’ els portadistes aposten per una història que tingui continuïtat amb la que ells van fer fa un any, i així entrevisten el guàrdia urbà que sortia en aquella portada ajudant un bebè. El titular és “Homenatge, record i respecte”, tot i que el que defineix més el diari és la declaració que han triat del protagonista: “Guardo la samarreta amb la sang del bebè per no oblidar el que va passar”. ‘El País’ fa un titular informatiu, “Institucions i víctimes demanen un homenatge sense protestes”, però la seva gran aposta és un dibuix de Barcelona fet per Mariscal, icona del 92.

A Catalunya tothom fa portada monogràfica excepte ‘La Vanguardia’, que titula “Les víctimes del 17-A demanen als polítics ‘una treva'”. ‘El Periódico’ titula en gran “Per les víctimes”, ‘El Punt Avui’ fa “Sense por” i l’ARA “Un any contra la por”, tots tres amb imatges de la Rambla”.

cor2.3. «17-A sense vergonya» (Article sobre la difusió televisiva. Mònica Planas al diari ARA – 18/08/2018)

“Només les televisions públiques es van salvar d’unes retransmissions televisives lamentables, irrespectuoses i vergonyoses amb motiu del 17-A. A TV3 Toni Cruanyes va conduir un especial purament informatiu, sense tertulians, explicant de manera impecable tot allò que anava succeint, ajudat per connexions en directe. Es va informar de tot però no es va opinar de res. La cadena es va ajustar al dol, la solemnitat i el respecte que la jornada exigia. A TVE, Ana Blanco va fer el mateix. Sorprenentment, 8TV no va cobrir l’acte i sembla haver tirat la tovallola pel que fa a l’ambició informativa. Emissió de la Teletienda amb aparells de tallar verdures.

A Espanya, els magazins matinals van oblidar-se de l’essència del 17-A: van fer tertúlies políticament exaltades. No van mantenir el to que exigeix un acte de condol, sinó tot el contrari. Qui ho va aprofitar per fer campanya va ser Albert Rivera, entrevistat llargament a Antena 3 i Telecinco amb un discurs fortament polític per criticar una politització que, en els actes oficials, no es va produir.

Esperpèntic: tertúlies polítiques per criticar la politització d’un acte que no estava polititzat

A Antena 3 i Telecinco els actes d’homenatge a les víctimes els importaven un rave. Van ser incapaços de mantenir silenci en els instants més solemnes. Ni escoltaven. És més, a Telecinco fins i tot ho van aprofitar per anar a publicitat un cop encetat el gruix de les actuacions musicals. A Antena 3 van deixar les imatges en directe en un petit requadre i van centrar-se en la discussió exclusivament política plena de catalanofòbia: que no s’havia mencionat la paraula ‘Espanya’, que era una falta de respecte que Nierga parlés en català, que s’havia tractat l’espanyol com un idioma més o que aquell acte era “una tregua para el akelarre independentista”. A Antena 3, l’única ciutadana de plaça Catalunya que van entrevistar era una senyora amb una bandera espanyola a la mà, que va dir que havia anat a l’acte només per animar el rei i compensar “la encerrona que le hicieron el año pasado”. Va afegir: “Yo he intentado politizarlo lo mínimo. […] En Cataluña es lo que hay. La calle es de los independentistas. Da asco”. Tant a Telecinco com a Antena 3 només callaven i estaven pendents dels actes quan el rei caminava i saludava, per escoltar bé els crits. Les dues cadenes privades estaven més amoïnades a mantenir unes tertúlies efervescents i de pensament únic, contra Catalunya. Al final, van aconseguir la imatge que buscaven: enfrontament dialèctic al Pla de l’Os entre senyores independentistes de llaç groc i unes d’unionistes equipades amb barret i bandera espanyola. L’escena va servir per demostrar la fractura social que buscaven, amb la reportera ficant-hi el micròfon per no perdre’s ni una frase.

Esperpèntic: tertúlies polítiques per criticar la politització d’un acte que no estava polititzat, consumant la politització televisiva perfecta que ells mateixos aparentaven rebutjar i transmetent a l’audiència que els que polititzaven eren els de sempre, els independentistes”

bc

 

 

 

 

globus

ripoll

DEL LLUNARI DE LA PASQUA DE PENTACOSTA EN PENTAGRAMA METAFÒRIC, AL CALENDARI SOLAR DE LA FESTA DE SANT JOAN AMB REGISTRE INDEPENDENTISTA…

Destacado

sollluna

DEL LLUNARI DE LA PASQUA DE PENTACOSTA EN PENTAGRAMA METAFÒRIC-, AL CALENDARI SOLAR DE LA FESTA DE SANT JOAN AMB REGISTRE INDEPENDENTISTA…

llfoc

             1. PENTACOSTA EN PENTAGRAMA METAFÒRIC: LA PASQUA GRANADA

pentacosta21.1. A cinquanta dies de la Pasqua florida, arriba la Pasqua granada, d’acord amb el llunari, present-nos el meravellós espectacle de llum, foc i vent tal i com descriu el segon capítol dels Fets dels Apòstols, entre els versets de l’1 al 41.

En el calendari cristià s’assenyala la festa de la Pasqua “Granada” o de la “Plenitud” als cinquanta dies –Pentacosta– de la celebració de la Pasqua “Florida” o de la  “Resurrecció”, unes festes mòbils d’acord amb el calendari llunari. I qui hagi llegit i disposi d’un mínim coneixement dels Fets dels Apòstols (2,1-41), no només en el seu prodigiós aspecte literal, sinó sobretot, en el simbolisme que la interpretació bíblica d’aquest capítol descrit aporta, certament amb una exuberància de detalls extraordinaris, entesos dins d’un imaginari  decoratiu de recursos espectaculars, hi trobarà unes línies plenes de contingut que em plau rescatar per al que interessa en el nostre moment actual. Fixem-nos en la descripció resumida del capítol:

Complerts cinquanta dies de la Pasqua de Resurrecció, els deixebles estaven reunits i, de cop, es va sentir una remor com d’una ventada vehement i l’Esperit Sant es va fer present en forma de foc. I aquest foc es va anar destriant con en llengües petites que es van anar posant sobre els caps dels deixebles. D’aquesta manera van quedar plens de l’Esperit i van començar a parlar en diverses llengües…i tothom els entenia…!

llenguatge1.2. Una derivada de l’escenari meravellós de la Pentacosta, ens trasllada cap a una reflexió significativa sobre la importància de la Llengua.

El ventijol suau que recorre l’escenari de la celebració narrada en els Fets dels Apòstols, ens porta dues consideracions -a la manera de llengües de foc- en aquesta celebració de la Pentacosta, que ens orienten cap a les reflexions següents:

entesa1.2.1. La celebració de la Pentacosta resulta ser la “festa de l’expressió lingüística” que, a través de la parla, fa possible l’entesa entre tots nosaltres, els humans:

Personalment no arribo a entendre com sectors importants de la nostra societat, no només toleren amb desdeny la diversitat de llengües de l’Estat espanyol i la parla dialectal de la llengua catalana, sinó que un nombre prou considerable d’intel·lectuals, les rebutja frontalment. L’anàlisi científica d’aquesta situació inversemblant aporta un resultat que pot llegir-se en un ampli arc que ressegueix una trajectòria que recorre, des de la voluntat perversa d’ofegar políticament una llengua en benefici d’una altra considerada superior -aquest fenomen es diu diglòssia-, fins a l’expressió d’una mancança cultural tan important que arriba a les fronteres desdibuixades de la ignorància més flagrant. Cal, una vegada més, recordar l’origen i la història de la llengua catalana.

Em faig ressò dels patiments de cadascun dels catalans que ha hagut de morir per salvar la seva pàtria i la de tots aquells que han experimentat persecució, presó i exili al llarg de la historia. Ara mateix som en un moment en què, més enllà de fer un repàs de les raons històriques, ha crescut en espiral una frustració catalana a partir de la Sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut (2006-2010), els vuit anys posteriors de diàleg de sords que se n’ha derivat i la col·lecció de “nos” del govern espanyol i del Tribunal Constitucional esmentat que hem acumulat a Catalunya, fins arribar a la repressió de l’1 d’Octubre de 2017 i la judialització exagerada i punyent contra la llibertat. Per tant, m’uneixo solidàriament amb tots els pobles -ètnies, cultures i religions- que són perseguits actualment a causa de la injustícia i la inhumanitat. El meu pensament i el meu cor són amb els qui han patit i segueixen sofrint injustícies a qualsevol indret de la terra.

En l’esperança i amb el desig que tota persona humana pugui gaudir de tots els drets i de totes les llibertats sense distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o altra, d’origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició, deixo constància aquí de la “Declaració Universal dels Drets Lingüístics” de tota la humanitat, que les institucions i organitzacions no-governamentals estudiaren i signaren, reunides a Barcelona, els dies 6 al 9 de juny de 1996.

comprendre1.2.2. La celebració de la Pentacosta resulta ser la “Festa de l’Expressió Lingüística” que, a través de la parla, fa possible l’adquisició del coneixement objectiu de les coses i de la comprensió afectiva entre les persones:

Com molt bé ens descriu Narcís Comadira al diari ARA de dissabte 19 de maig de 2018: 

“Aquest any la festa de la Pentacosta ha arribat aviat, precedida per pluges sovintejades. Els camps són verds i els arbres han brotat amb una força encoratjadora. Els marges són plens de ginesta florida i les roselles esquitxen de vermell les vores dels camins…”

I em pregunto personalment: de què pot ser símbol tot això…? Doncs molt bé podem dir que aquest vent que oneja per sobre de tot plegat, hi aleteja una nova primavera amb el desig que un novençà i tonificant alè -diguem-ne “esperit”, si volem- s’assenti sobre el nostre país cansat i sofrent i ens faci generosos per perdonar-nos els fracassos, forts per continuar lluitant, intel·ligents per comprendre el garbuix que ens envaeix i, sobretot, ens il·lumini el camí que encara cal recórrer.

liber2En una seqüència del “Liber Usualis” trobada en la festa de la Pentacosta, es demana a l’Esperit:

Que “renti” tot allò que es brut; que “regui” tot allò que és àrid; que “sani” tot el que està malalt; que “flexibilitzi” tot allò que és rígid; que “escalfi” tot allò que és frígid…

I tot això, per tal de poder viure amb dignitat i en pau el goig per sempre més. Certament: en un sol text, vet ací l’elenc de totes les nostres mancances i un programa de tots els nostres desitjos…

venicreatorPrescindint del coneixement i sentiment religiós de cadascú/na -fins i tot del meu propi- m’atanso també cap a un dels himnes del dia de la festa indicada –Veni Creator Spiritus– perquè, en aquests moments de confusió i de patiment, no ens abandoni i no deixi d’aletejar aquell ventijol misteriós de l’esperit. Nogensmenys, en una de les estrofes melodioses, interpretades amb càntic gregorià, ressona avui en el nostre cor i ens acompanya, tot xiuxiuejant-nos tot allò que desitgem:

  • Enceneu la vostra llum en tots els nostres sentits.
  • Infoneu el vostre amor en els nostres cors.
  • Vigoritzeu amb força la debilitat del nostre cos.
  • Doneu-nos promptament la desitjada la pau.
  • Foragiteu l’enemic ben lluny de tots nosaltres.
  • Aneu al davant nostre per alliberar-nos dels perills.
  • I doneu-nos els vostres “set dons” per mantenir el capteniment i l’esperança.

7donsEn la festa de la Pentacosta es demana a l’Esperit que infongui en els cristians els “set dons” que els poden donar força per mantenir la lluita i assolir la llibertat. No hauríem de defugir i posar al dia, amb un comentari descriptiu i adaptat als nostres dies, tot allò que inclouen els conceptes de la saviesa, la intel·ligència, el consell, la fortitud, la ciència, la pietat i la pràctica de tot allò que és bo, just i vertader

groc

2. ENTRE LA FORMACIÓ DE DOS GOVERNS, UNES PARAULES SOBRE EL SIGNIFICAT I RECORREGUT DELS LLAÇOS GROCS I LA VALORACIÓ DELS TWIT’S O PIULADES, AIXÍ COM DELS LIBBRES EDITATS DE QUIM TORRA I PLA, PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA.

carpetes2.1. Una rastellera de temes en cartera, objecte d’anàlisi polític i el comentari valoratiu sobre dues situacions importants, escollides d’entre una munió d’aspectes de prou actualitat.

Efectivament, entre la formació de dos governs -el Govern d’Espanya i el Govern de la Generalitat de Catalunya– entre els mesos de maig i juny, no han estat pas poques les pàgines que han emplenat els els diaris, els comentaris suscitats en els diferents programes de ràdio i de la Televisió, així com el desassossec produït per mantes situacions de caire recurrent que no acaben de trobar l’equilibri en el piu de la balança perquè -com totes les coses imperfectes d’aquest món- l’objectivitat de la realitat freqüentment queda relativitzada pels diferents angles de visió. No obstant això, cal posar reflexió a algunes qüestions que tot seguit detallaré i que em permetré interpretar-les des del meu punt de visió. Em refereixo a:

  • La guerra dels «LLAÇOS GROCS», un símbol en contra de l’empresonament injust que pateixen membres del Govern de la Generalitat, la expresidenta del Parlament de Catalunya i els presidents respectius de l’ANC i Òmnium Cultural, així com l’expressió de llibertat dels qui els porten, els posen o els lliguen i el contrast agressiu dels qui no els permeten, els treuen o els arranquen…
  • Les «PIULADES O TWUIT’S» de l’hemeroteca digital i tot allò deixat dit o escrit…, però emmarcat sempre dins d’una visió o estudi sobre la biografia de l’autor, una necessària interpretació del context, que mai s’ha de deixar de banda, ans al contrari, i la situació tant des del vessant històric com del moment actual, per tal de poder analitzar amb justesa objectiva tot allò susceptible d’aplaudiment o rebuig…

carpetes3Certament, atès que accions i situacions molt diverses entren en el camp de la platina d’una observació microscòpica, subjecte sempre a una ulterior dissecció valorable o criticable, només em referiré als punts –ut supra– destacats. N’hi ha d’altres i molts. Alguns dels quals ja han estat tractats, com per exemple, la recurrència a l’odi, la distorsió de missatges, la fabricació de relats falsos, la imputació de delictes, l’adoctrinament, així com tot un llarg i dens imaginari de despropòsits que, en constituir un retaule de disbarats, resultarà més encertat recollir dels llibres de locucions i frases fetes aquella expressió de comiat que s’adreça a algú o a alguna cosa i que no sap greu que se’n vagi o es perdi:

                                                “BON VENT I BARCA NOVA”

carpetes2Tot i això, ens cal consignar una corrua de temes pendents d’anàlisi, ensems susceptibles de valoració i de crítica que, en aquests darrers anys i en l’actualitat igualment, formen part d’un retaule barroc difícil d’interpretar si el desvergonyiment i l’escalada demagògica de certes persones creix en proporció directe a l’absència de credibilitat quan tot l’argumentari es fonamenta en la mentida, la difamació, la desqualificació i l’insult. Altrament, succeeix quan les discrepàncies ideològiques se situen en un camp de joc a la recerca de l’objectivitat de les coses i no en la mentida sistemàtica per fomentar la crispació i per justificar tot allò que la realitat desmenteix.

preguntasrespuestasAixí doncs, fixem-nos en alguns dels temes susdits: sobre presos polítics o sobre polítics presos; la llibertat, la llibertat condicionada o la presó provisional; l’apropament de presos en fase d’instrucció judicial o després del processament dels investigats en cloure’n la instrucció; l’aplicació i la banalització de conceptes gravíssims, com el nazisme, el terrorisme, el feixisme, el totalitarisme, i de molts altres, que han pul·lulat i i pul·lulen contra persones que pensen o actuen de diferent manera; sobre querelles  de prevaricacions suposades o reals; respecte d’un referèndum unilateral d’autodeterminació o acordat amb l’Estat i d’acord amb la Constitució espanyola; els escorcolls de distracció per tapar altres successos o incriminacions; el terrorisme d’Estat i la imputació de terrorisme; la corrupció dels Partits polítics i la de la societat civil; les il·legalitats en les aplicacions legislatives o normatives; sobre el veredicte europeu (Bèlgica, Alemanya, Anglaterra, Suïssa) respecte de les persones exiliades; abast, aplicació i conseqüències de la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana del 2015, altrament dita pels seus detractors, Llei Mordassa; la politització del Poder Judicial i la judicialització de la Política; seguiment i etapes de les Instruccions judicials de l’audiència Nacional, el Tribunal Suprem i el Jutjat n.13 de BCN, a partir del 20-S, l’1-O i el 27-O i l’elevació de penes de cara al judici; el paper de la Fiscalia General de l’Estat, la dels jutges Carmen Lamela i Pablo Llarena, així com les actuacions de Mariano Rajoy i de Soraya Sáenz de Santamaria; la violència i la valoració dels delictes de rebel·lió, sedició, intent de sedició i desobediència; la malversació de la Generalitat de Catalunya en el procés català; l’autodeterminació, el dret a decidir, els referèndums, la bilateralitat i la unilateralitat i la desobediència civil; el model d’Estat: monarquia o república; les denúncies del Parlament de Catalunya contra el jutge instructor del procés i tres magistrats del Tribunal Suprem en relació a tres delictes tipificats en el Codi penal: detenció il·legal (art.167), vulneració de drets fonamentals (art.542) i prevaricació judicial (art.446); els defectes de forma en una instrucció judicial, en un judici o en una ordre internacional de recerca i captura; el Tribunal Constitucional, el Govern i el Senat de l’Estat espanyol i els partit polítics que aprovaren l’aplicació de l’article 155 de la Constitució contra el govern i conselleries de la Generalitat de Catalunya; les clavegueres de l’Estat; les característiques dels diferents partits espanyols i catalans; el procés d’autodeterminació català: violent o pacífic…?; la malversació vista des de l’òptica del jutge instructor, des del ministre d’hisenda i des d’Europa i la fiança de 2,1 milions d’euros imposada a l’antic govern de la Generalitat en un termini de dos dies; el documental de Mediapro sobre el 20-S de 2017 en contrast amb la instrucció judicial del jutge Pablo Llarena i els magistrats del Tribunal Suprem que insisteixen en el processament de rebel·lió i sedició;  … / …

diesque

… / … En són molts els temes a tractar i de diferent contingut. També cal seguir l’actualitat política i social del dia a dia i, per això mateix, m’adreço cap al DIARI DIGITAL VILAWEB del que ofereixo l’enllaç per poder fer-ne una lectura profitosa.

Tot i això -per anar seguint el mateix ritme sobre l’actualitat política-, cal donar un cop d’ull al tema presentat el 2 d’octubre de 2017 intitulat “ARRIBATS A L’1-O DE 2017, JA SOM AL DIA DESPRÉS…PERÒ, «AIXÍ NO MAJESTAT», PERQUÈ «TIMEO DANAOOS ET DONA FERENTES»

jocs“ARRIBATS A L’1-O DE 2017, JA SOM AL DIA DESPRÉS… PERÒ, «AIXÍ NO MAJESTAT», PERQUÈ «TIMEO DANAOOS ET DONA FERENTES» i, en concret, a l’apartat “DES DEL RETROVISOR, FINS A UNA MIRADA CAP ENDAVANT” sobre:

2.2. La formació dels nous governs entre els mesos de maig i juny de 2018: el de l’Estat espanyol i el de la Generalitat de Catalunya.

bandera

2.2. La formació dels nous governs entre els mesos de maig i juny de 2018: el de l’Estat espanyol i el de la Generalitat de Catalunya.

 

pedrosanchez

2.2.1. El nou Govern de l’Estat espanyol, presidit per Pedro Sánchez (PSOE).

En caure el govern de la intransigència, de la inacció, de la vulneració de l’Estat de dret -en nom de l’Estat de dret-, ha desaparegut Mariano Rajoy (PP), després d’enverinar i utilitzar Catalunya per atiar el nacionalisme espanyol.

Pedro Sánchez (PSOE) s’ha devorat un govern que te traces de subsistir contra vent i marea. I això  amb una moció de censura que va ser fàcil de trobar aliances més a la contra que projectes per construir. La victòria de la moció de censura va suposar una doble victòria:

  • Un «no» a la corrupció, evidenciada per una sentència de l’Audiència nacional –la Gürtel-, contra el PP i alguns dels seus dirigents.
  • Un «no» a unes eleccions avançades que podien afavorir a una força emergent gens desitjada (C’s).

L’1 de juny de 2018 Pedro Sánchez, en guanyar la moció de censura contra Mariano Rajoy va quedar investit President del Govern espanyol. Va prometre el càrrec davant del rei Felip VI el dia 2 i els seus ministres el prometeren el dia 7 de juny.

El temps ens portarà de la mà per anar escrivint els avantatges i encerts del nou govern -aliat convençut que en fou de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola-, i els molt possibles desavantatges i errors que poden produir-se.

quimtorra2.2.2. El nou Govern de la Generalitat de Catalunya, presidit per Joaquim Torra i Pla (JUNTSxCAT i ER).

Per altra banda, el 14 de maig de 2018, fou investit President del Govern de la Generalitat de Catalunya Quim Torra i Pla. El primer govern després del referèndum sobre la independència de Catalunya i de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola per part del govern espanyol i el seu president Mariano Rajoy. En anticipar-se les eleccions per al 21 de desembre, els resultats del plebiscit renovaren de nou la majoria republicana al Parlament sumant 70 diputats entre les formacions de Junts per CatalunyaEsquerra Republicana i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP).

L’arribada de Quim Torra com a President de la Generalitat de Catalunya, resultat de les Eleccions al Parlament català del 21-D de 2017, fou precedida per la presentació de diverses candidatures –Carles Puigdemont, Jordi Sánchez i Jordi Turull– totes elles fallides en el seu intent. També la constitució del Govern de la Generalitat va haver de patir el rebuig d’alguns nomenaments –la restitució de Consellers exiliats i a la presó-, fins que el 2 de juny de 2018, amb una forta càrrega emocional, l’acte de la presa de possessió dels Consellers nomenats per Quim Torra, es converteix en un gran homenatge als presos i exiliats.

llaçgroc

2.3. La guerra dels llaços grocs, com expressió de llibertat dels qui els porten o els posen i el contrast agressiu dels qui no els permeten o els treuen…

 

 

lazoamerica

 

2.3.1. L’origen dels llaços grocs.

La significació dels llaços grocs és diversa. Pobles diversos –Alemanya, Austràlia, Canadà, Corea del Sud, Indonèsia, Itàlia, Japó, Singapur, La Xina.., fins i tot la Catalunya de 1704 i la del 2014-2018-, li han assignat simbolismes diferents. En aquest moment històric que vivim a Catalunya, la significació al·legòrica més encertada crec que és la que procedeix del Estats Units d’Amèrica.

Efectivament:

L’any 1973, el grup Dawn  i el cantant Tony Orlando editaren la cançó “Tie a Yellow Ribbon Round the Old Oak tree Dawn”. La cinta groga prenia la significació de la melangia vers una persona estimada i absent, esdevingué força popular als EEUU. La cançó, doncs, que es pot escoltar traduïda, està inspirada en un soldat que torna o un pres que surt de la presó. 

Posteriorment, durant la crisi entre EEUU i l’Iran (1979), el llaç groc fou usat com a distintiu en suport als ostatges estatunidencs en el marc de la campanya “Tie A Yellow Ribbon” (Lliga un llaç groc), que promovia lligar cintes grogues al voltant dels arbres als espais públics. Durant la Guerra del Golf contra l’Iraq (1990) els llaços grocs es feren servir en suport a l’exèrcit dels EEUU. Però aquesta vegada no només en forma de cintes lligades als arbres sinó en moltes altres formes.

llaçbandera2.3.2. El llaç groc fa estada pels indrets de Catalunya i en el cor de molta gent.

El 16 d’octubre de 2017, dia en el qual es van empresonar Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural van demanar fer ús de llaços grocs per demanar l’alliberament dels presos polítics catalans. D’ençà que se’n promou l’ús hi ha hagut diversos actes reivindicatius on s’han fet servir en diferents modalitats i formats, incloent-hi petits llaços per portar a la roba, llaços gegants desplegats en llocs públics, cadires buides amb un llaç groc o gent agrupada en forma de llaç en concentracions i d’altres.

El llaç groc s’imposa. És una protesta directa, silenciosa, assenyada i prudent que s’escampa amb la mateixa naturalitat que trobem natural estar indignats perquè hi hagi presos polítics. El llaç és un senyal contra la injustícia i a favor de la llibertat. De fet, portar un llaç groc, penjar-lo al balcó o posar-lo a un espai públic només significa un acte de democràcia: demanar la llibertat per a uns presos de consciencia i la fi de l’actitud repressora dels Governs d’Espanya. Catalunya és un país d’acollida, obert al món i pacífic. Demana diàleg i poder decidir el seu futur. Res a dir…? Només que els qui treuen els llaços o els arranquen, no només no respecten la llibertat dels altres, sinó que la impedeixen. I, en adquirir combativament el trofeu groc de la seva captura, mínimament els hauria de posar ben vermells.

llaços2.3.3. Era previsible que el llaç groc portés tant d’enrenou a casa nostra…? Una reflexió personal sobre el criteri de la Fiscal general de l’Estat i altres consideracions sobre el mateix… 

Afegeixo diferents comentaris sobre els llaços grocs i les conseqüències que els envolten tot relligant, a manera de resum, el tarannà sofert durant aquest estiu de 2018, per no haver d’obrir en aquest web un nou tema sobre aquesta qüestió.

Tot i que durant els mesos d’aquest estiu “la guerra dels llaços grocs” ha anat en augment, arribem al final d’agost, abans que comenci el curs polític i escolar, amb confrontacions que els titulars dels diaris i mitjans de comunicació redacten i informen en els termes següents:

C’s atia la confrontació pels llaços grocs. Rivera i Arrimades retiren aquests símbols a Alella i l’independentisme els torna a posar

Ciutadans, els llaços grocs i com recuperar el protagonisme

Versions contradictòries sobre l’agressió a una dona que retirava llaços grocs

Persones retirant símbols amb la cara tapada, objectes tallants i coberts d’una vestimenta blanca. Retirada de llaços grocs

Dos agredits en la concentració unionista contra les agressions. Els manifestants del Parc de la Ciutadella agredeixen un càmera de TeleMadrid confonent-lo amb un de TV3 i un home que els increpava

Aquestes informacions “ut supra” no haurien de ser objecte de comentari, mentrestant hi ha altres problemes de major consideració, si no fós que tant pel desconeixement i llur ignorància sobre els drets i deures de les persones, així com per l’escalada de to que es viu a Catalunya amb la pretensió de voler tatuar sobre la pell de la terra catalana una pigmentació duradera de violència, per part d’alguns partits unionistes.  

Tanmateix, potser ha estat exagerat presentar aquest apartat com “La guerra dels llaços grocs…”. Segurament fóra més adient intitular-lo així: “Una guerra contra els llaços grocs”. Però cal matisar, com diu Vicenç Villatoro

«…perquè hi hagi una guerra cal tenir dos bàndols. I la gen que posa llaços grocs el que està fent és manifestar la seva disconformitat amb una situació considerada injusta: la presó del líders polítics no jutjats i i acusats de delictes com a mínim dubtosos. I aquesta disconformitat l’expressen a través d’una acció indiscutiblement pacífica que és això: posar llaços grocs. Ni retiren simbologia aliena ni arranquen ni cremem res. Per tant, no es pot parlar de guerra de llaços. El que sembla que hi ha és una guerrilla contra els llaços, amb escamots organitzats per arrancar els símbols que els desagraden… No hi ha una guerra. Hi ha una protesta reprimida per part de qui li agrada la sensació adrenalítica d’estar en guerra».

Certament, segons el meu parer, han estat desafortunades les declaracions de la fiscal general de l’Estat –Maria José Segarra– quan afirma que:

 «Ni treure ni posar llaços grocs és cap delicte, perquè són formes de la “llibertat d’expressió”…»

No és possible posar al mateix sac i donar la mateixa importància tant al fet de “treure” com el de “posar” la simbologia en qüestió. Una simbologia pacífica de solidaritat amb els presos polítics, una manera de mostrar el rebuig al fet que hi hagi persones empresonades per les seves idees. I més en saber que els qui arranquen llaços ho solen fer de nit, tapats i amb estris punxants. Un partit polític -Cs- promou, des del meu punt de vista, una campanya intolerable per treure els llaços, però en el cas d’al·legar que aquells símbols atempten contra les seves idees, bé poden fer una altra cosa en lloc de treure’ls: posar els seus propis símbols. Si l’estelada no els agrada, poden penjar una bandera espanyola i, si no els agrada una pancarta a favor dels presos polítics, poden posar-ne una altra que, per exemple, digui:

“Polítics presos per atemptar contra la Constitució”.

Segons la lògica de la Fiscal general de l’Estat, si jo em resisteixo a deixar que algú estripi el meu cartell o que em retiri el llaç que he lligat, qui ataca la llibertat d’expressió soc jo i ell és la víctima. Però hem de convenir que el dret d’expressió de qui està en contra d’un missatge o símbol no pot passar mai per “impedir” que es divulgui, sinó només “exposar” també lliurament la seva opinió.

Un tema basal és que el dret d’expressió al espais públics requereixen una regulació i els permisos convenients. I per evitar-ne la saturació i la degradació d’aquest espai cal posar un límit raonable tant als llocs com al temps d’exposició dels cartells, pancartes i altres elements utilitzats. Però això ja és una qüestió de civilitat, a més a més d’haver de prohibir tots aquells missatges o símbols que incitin a la violència. Tot i que, com ha fet la Fiscal general de l’Estat, en donar cobertura legal als actes potenciats dels qui treuen o arranquen llaços grocs, no veiem com d’aquesta manera es dóna via lliure i cobertura a la provocació i a possibles enfrontaments en la societat catalana…?

Igual que passa amb altres símbols de causes socials, polítiques, religioses o de propaganda als carrers, des de la bandera dels colors de l’arc de Sant Martí a les creus cristianes, no tothom hi està d’acord, però les veiem a l’espai públic perquè reflecteixen el valor i el dret a la llibertat d’expressió. I en tot això, hi ha un consens tàcit de sentit comú en respectar qualsevol simbologia del caire que sigui, però que no estigui contaminada dels virus de la violència o de la censura.

I què podem dir de les balconades de les façanes dels edificis…? Els balcons i façanes són un espai privat…? No del tot, perquè cada Ajuntament ha dictat la seva normativa regulatòria. Si no hi fós, s’hi podria estendre la bugada o posar-hi els tendals del color que volguéssim. Però s’hi pengen banderes i s’hi relliguem llaços grocs de la mateixa manera que per raons d’ideologia política, de preservació mediambiental o de salvaguarda de la convivència uns hi estan a favor i altres en contra. Tot brolla amb força i contundència i s’esvaeix paulatinament o de cop segons les vivències del moment històric de la societat. La guerra o guerrilla dels llaços grocs acabarà quan s’alliberin els empresonats. Mentrestant, la solució resulta complexa i l’arribar al “saber estar i conviure” depèn del raonament intel·ligent sobre en què consisteix realment la llibertat d’expressió, el respecte als altres i de la voluntat de construir positivament la societat i no maldar per destruir-la.

La salut d’una democràcia es mesura segons la qualitat i el respecte a la llibertat d’expressió. Tanmateix, cal adonar-se que la llibertat d’expressió té dues cares: el dret de cada persona a expressar lliurament les seves idees i el dret a no ser molestat per causa de les seves opinions d’acord amb l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans:

Article 19

Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.

Quan la Fiscal de l’Estat espanyol diu que és tan legítim posar llaços grocs a l’espai públic com treure’ls, està obviant la segona part de la Declaració Universal dels Drets Humans i està legitimant la repressió. 

Escriu el filòsof Josep Maria Terricabras:

«Quan un té un DRET, els altres tenen el DEURE de respectar-lo. Si penjar llaçós grocs és un dret, els discrepants també poden penjar els llaços que vulguin, però no poden, en cap cas, arrencar els altres, perquè llavors no respectarien aquell dret, sinó que el trepitjarien.

Afirmar que si un té un dret a penjar.ne, un altre té dret a despenjar-lo és no haver entès què és un dret»

Les excuses o arguments que se sol posar a aquesta qüestió del tira i afluixa de “posar-treure”  són, certament, de caire preconstitucional. Efectivament:

  • En referència a la neutralitat de l’espai públic: tot i que ja n’hem parlat, si aquest n’és un argument, cal treure del carrer tota la publicitat, els símbols religiosos, els rètols de les botigues i, fins i tot, les indicacions que conviden a visitar uns museus o no altres…o les mateixes senyalitzacions de la via pública…
  • Quant a l’aspecte higiènic i estètic: caldria netejar constantment els carrers i places de tot allò que embruta el terra o estorba el caminar: fulles dels arbres, paperassa, excrements d’animals, senyalitzacions viàries, mobiliari urbà, dipòsits d’escombraries…
  • Pel que fa a una argumentació més contundent: perquè personalment i col·lectiva “ens dona la real gana”…, i de continuar amb aquestes argumentacions, aviat veurem gent dedicant-se a retirar dels quioscos diaris i llibres de les llibreries…

Els llaços grocs expressen el sentiment individual i col·lectiu que els presos polítics són innocents. Tant la Constitució espanyola com la Declaració Universal dels Drets Humans recullen el dret a la presumpció d’innocència fins que no es demostri el contrari en un judici just. L’Estat espanayol i alguns partits, avalant la retirada de llaços grocs, van en contra de la Constitució que tant defensen. Estant promovent un nou ordre de dret insconstitucional: el dret a la repressió…!

sentit comu

.

.

Llegeixo un article d’en Jordi Barbeta i l’exposo en aquestes planes virtuals com a paradigme del sentit comú:

“L’amic i, tanmateix, company periodista Joaquim Coca em va fer arribar un whatsapp que deia el següent:

  • No és el mateix plantar flors que arrencar-les.
  • No és el mateix fer un dibuix que estripar-lo.
  • No és el mateix construir un castell de sorra que trepitjar-lo.
  • No és el mateix posar un llaç groc que arrencar-lo.
  • No és el mateix la llibertat d’expressió que l’intent d’impedir-la.

Em va semblar una reflexió encertada i com que vaig entendre que es tractava de fer-la córrer, vaig fer-ne un copy and paste i la vaig piular.

Em va semblar oportú donat que el mateix dia la nova Fiscal general de l’Estat, María José Segarra, havia declarat que “tan lícito es publicitar una opinión ideológica, como manifestar una opinión contraria retirando material que se ha depositado”.

La meva sorpresa va ser la repercussió del tuit. En el moment d’escriure aquest article, el tuit havia generat 347.145 impressions, amb 13.836 “m’agrada” i 8.154 retuits. Com que hi va haver molta gent que em felicitava, vaig aclarir en una segona piulada que jo no era l’autor del text, a qui no tinc el gust de conèixer i aprofito per, des d’aquí, felicitar-la o felicitar-lo i agrair-li la seva agudesa.

De seguida vaig pensar que després de les declaracions de la fiscal general, tenia sentit divulgar aquella reflexió en castellà, que ara mateix ja ha generat 83.316 impressions.

Reconec que, d’entrada, em va satisfer el feedback generat per aquelles frases tan carregades de sentit, però ben mirat és una constatació de la situació anòmala en la qual ens trobem encallats. Que no és el mateix fer un dibuix que estripar-lo, que no és el mateix fer que desfer, és una obvietat i el fet que ens emocionem quan algú expressa quelcom tan evident és inaudit.

Es pot entendre que hi hagi qui no vulgui la independència de Catalunya, però el llaç groc no és una reivindicació independentista sinó una demanda democràtica. Només reclama la llibertat de persones empresonades que, almenys segons un tribunal alemany, no poden ser acusades dels delictes que se’ls imputen i per tant no es compleixen els requisits perquè pateixin la presó preventiva que estan suportant.

Demanar la llibertat de presos de qualsevol condició per les raons que siguin sempre ha tingut un component pietós i/o humanitari. El fenomen que no té precedents és la mobilització contra la gent que demana llibertat i encara més insòlit és que es pretengui presentar-ho com una causa tan noble i legítima com qualsevol altra.

És des d’aquest punt de vista que la posició de la nova fiscal general de l’Estat legitimant l’acció dels escamots de Ciutadans en connivència amb l’extrema dreta resulta descoratjadora, sobretot venint d’una persona de trajectòria progressista el nomenament de la qual havia obert enormes esperances.

Els darrers incidents fan témer que el nou govern de Pedro Sánchez està més vigilat/tutelat encara que els d’Adolfo Suárez durant la Transició pels militars. Que un policia agredeixi un periodista o que un guàrdia civil arrenqui llaços grocs i que la delegada del govern espanyol, Teresa Cunillera, de llarga trajectòria democràtica, no pugui fer el mínim gest d’autoritat davant l’opinió pública sobre els cossos i forces de seguretat de l’Estat, posa en dubte si mana més ella o l’agressiu policia franquista i els responsables que actuen com a encobridors.

Alguns ingenus pensàvem que el nou president espanyol aprofitaria l’estiu per canviar de política abans que fos massa tard. Que la fiscalia, per apaivagar el conflicte, canviaria les instruccions polítiques que van rebre els seus antecessors nomenats per Mariano Rajoy. De moment, però, la impressió que fan és que estan més pendents dels seus adversaris, els quals estan disposats a fer el que sigui per expulsar-los del govern, que de qui ha fet possible el canvi polític i subministra el suport parlamentari.

Queden pocs dies d’estiu. I arriba setembre, i la Diada, i l’1 d’octubre, i els judicis. Si no han estat capaços de reconduir la situació, això serà una hecatombe”.

educacioDes del meu passat d’educador se’m fa molt difícil imaginar com podria explicar al meu alumnat adolescent en atribuir el mateix valor el posar un símbol que l’acció d’estripar-lo o arrancar-lo. Suposem que la pissarra sigui un espai “neutral” dins d’una classe (desconec si amb les noves tecnologies encara existeixen pissarres a les aules, tot i que també podem considerar, per a la comparació, una pantalla en què s’hi poden visionar treballs procedents de diversos ordinadors interconnectats). Doncs bé, suposat el permís atorgat per  accedir a aquest “espai públic” (pissara o pantalla), no podria comprendre que un/a alumne/a dibuixés un símbol, concebut dins de les bones maneres que la llibertat d’expressió concedeix, i un/a altre/a l’esborrés perquè no li n’agrada. No seria menys veritat que una solució salomònica, abans d’esborrar el contingut d’altri, fóra que el professor tracés una línia divisòria a la pissara i n’adjudiqués un espai de la mateixa proporció perquè els/les dos/dues alumnes dibuixessin els seus símbols, potser antagònics…? Doncs, aixó és del que -segons el meu parer- es tracta…!

Littell

Portant el contingut de les coses més enllà, un brillant article, sota el títol “La dèria de netejar” aparegut a l’ARA de la lletra de Vicenç Villatoro, ens mostra un jocs d’oposicions. “El sec i l’humit. Una breu incursió en territori feixista” és un estudi del discurs polític de Léon Degrelle, que li va servir com a inspiració per a “Les Benignes”. Un dels principals jocs d’oposicions és entre el brut, que és de fet tot allò que és dissident, diferent, que representq l’exercici de la llibertat, iel net, que és l’ordre rígit i eixut, la força… El discurs de Léon Degrelle, i en general el discurs totalitari, es fa servir moltes vegades la paraula “netejar”, contra aquells, els dissidents, que “embruten”. En algunes de les versions la dissidència no només embruta, sinó que contagia malaltia: llavors, més que “netejar” es parla de “desinfectar”. La dissidència embruta, el totalitarisme neteja…

bando3

2.3.4. El llaç groc ve de lluny a Catalunya: del regnat de Felip V a la monarquia de Felip VI. 

Molt interessant: La “guerra contra los lazos amarillos” i, fins i tot, “las discordias entre las familias” ve de molt lluny a Catalunya des del Regnat de Felip V a la Monarquia de Felip VI. I és que Felip V va manar publicar un Ban que castigava amb la duríssima pena de mort qui portés algun llaç o cinta de color groc (1705). Efectivament: els llaços grocs que exhibim avui molts catalans no són un símbol nou. Ja se’n veien contra Felip V, atès que la Guerra de Successió a Catalunya portava segellada una forta discòrdia cromàtica: el blau de la Casa de Borbó contra el groc de la Casa d’Àustria.

colza2.3.5. Una simfonia orquestrada de groc amb lletra pintada de prosa poètica.

I mentrestant,  ben enjogassats, senzillament preocupats o també esperançats per tot plegat, ens entretenim en els afers casolans de les coses puntuals -agradables i desagradables- de cada dia, florida la colza groga en els nostres sembrats, amb la ginesta ja ben ufanosa i d’agredolç olor, així com la pluja de les flors de les acàcies que, tot formant catifes grogues arreu dels carrers, ens recorden els moments de repressió i de resistència, de patiment i de fermesa, que estem vivint amb intensitat. És hora, doncs, de relligar la colza dels camp, la ginesta florida dels vorals i les flors grogues de les branques punxegudes de les acàcies dels carrers amb els nostres llaços grocs, tant plens de significat i de dignitat.

gindstaÉs curiós que, contravenint la llibertat d’expressió, precisament pel significat que ha adoptat entre nosaltres el llaç groc adoptat, es vulgui anorrear el color groc. La Viquipèdia instal·lada al Google, en fa una descripció molt acurada des de diferents aspectes i val a dir que un món sense groc ens resultaria inimaginable encara que ens el prohibissin: pensem en els gira-sols de Vincent Van Gogh, o amb els tons groguencs d’en Joan Miró, de Vasili Kandinski, de Marc Chagall, de Gustav Klimt o la pel·lícula Yellow Submarine amb la famosa cançó dels Beatles Lennon i McCartney…, sense obviar la riquesa de colors de tota la natura primaverenca i tardoral, les diferents espècies d’ocells i altres animals o el groc del sol que cada dia es deixa contemplar a tot arreu, mentre reparteix vida a tot plegat… 

piulada2.4. Les piulades o twuit’s de l’hemeroteca digital, així com tot allò dit o escrit…, però en el marc d’una necessària visió sobre l’autor de les coses, la interpretació del context que les emmarca i la situació històrica o actual que s’esdevé de tot plegat.

 

2.4.1. Quim Torra, President de la Getwuitterneralitat, a l’ull de l’huracà per les seves piulades presumptament hispanòfobes i pels veritables escrits catalanistes, en contrast i companyia amb l’orientació radical respecte de la seva obra de govern.

I si abans parlàvem del color groc, ara hem de parlar de paraules i de llibres. També hem de seguir comprant llibres per saber-ne més i així endinsar-nos i bussejar en les aigües d’una reflexió més acurada de tot plegat. I, entre l’exageració d’uns, la moderació d’uns altres, la negació d’uns pocs ben peculiars i les raons de tots plegats, cal també seguir amatents, amb prou mirament i cura, els fils que mouen la història i atalaiar -tot sotjant sotjant- què succeeix, què es diu, de què es parla…

diarisQuim Torra Pla és a l’ull de l’huracà. Després que Carles Puigdemont el designés com el seu ‘successor’ al capdavant de la Generalitat de Catalunya, l’expresident d’Òmnium Cultural ha estat escollit President de la Generalitat pel Parlament català (15 de maig de 2018). I entre la hipocresia i el cinisme, l’oposició -principalment la de C’s-, no es creu ni en fa cas sobre la disculpa de Quim Torra respecte dels seus twuit’s o piulades i llibres editats, així com la seva promesa de fer acció de govern, explicant que pretén reprendre el “fil històric” de l’1-O i el 27-O de 2017, en referència a les Lleis suspeses pel Tribunal Constitucional (TC), el contingut de les quals vol recuperar. En particular, diu que iniciarà un Procés Constituent, allò a què el Parlament va instar el govern de Puigdemont en una de les resolucions del 27-O anul·lades pel TC.

llibertat presosp

Quim Torra descriu la situació dels dirigents independentistes empresonats o instal·lats a l’estranger com una “crisi humanitària” i ha anunciat que una de les seves primeres decisions com a President serà posar en marxa “un comissionat” per investigar els efectes de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a Catalunya més enllà d’avançar cap a la República catalana (15 de maig de 2018).

descarga2.4.2. Les piulades o twuit’s de Quim Torra.

Tanmateix, hi ha hagut qui ha repassat l’hemeroteca per veure qui és i què pensa Quim Torra. En aquest context, doncs, han estat molts els qui han rescatat uns comentaris ofensius contra «els espanyols» que Quim Torra hauria fet entre 2011 i 2014:

Les piulades o twit’s  ja no es poden trobar, però alguns internautes les han  capturat. Vet ací alguns dels quals:

  • “Franceses y españoles comparten la misma concepción aniquiladora de las naciones que malviven en sus Estados”.
  • “Evidentemente, vivimos ocupados por los españoles desde 1714”.
  • “Los españoles en Catalunya son como la energía: no desaparecen, se transforman”.
  • “Fuera bromas. Señores, si seguimos aquí algunos años más corremos el riesgo de acabar tan locos como los mismos espanyoles”.
  • “Sobre todo, lo que sorprende es el tono, la mala educación, la pijería española, sensación de inmundicia. Horrible”.
  • “Vergüenza es una palabra que los españoles hace años que han eliminado de su vocabulario”.
  • “Los españoles solo saben expoliar”.

obrasqt2.4.3. Les obres publicades de Quim Torra.

  • «Ganivetades suïsses. Viatge d’anada i tornada al cor del management i del capitalisme salvatge» (Símbol, 2007: una crònica àcida del temps que va passar a Suïssa com a alt executiu de l’empresa d’assegurances Winterthur, en què ironitza sobre el capitalisme salvatge.
  • «El quadern suís» (Proa). El proppassat 25 de juny de 2018 Quim Torra presentà aquest llibre fent una crida a un nou 1-O i va reclamar als responsables polítics que el van liderar, així com també als del 27-O, que escriguin les seves memòries per saber “què van fer bé i què no”, perquè segons el President va confessar “som en aquest procés de l’autocrítica, ja que no hem sigut capaços de fer efectiva la República”. El títol ja és una perfecta declaració d’intencions, un joc fonètic que et fa reviure la figura de Josep Pla amb El quadern gris. Aquesta referència només serà el primer tast per al sommelier de la lectura, ja que el llibre de Quim Torra és un d’aquells en què les citacions conformen la història, com donant-nos la mà perquè caminem al costat de la seva saviesa. El reguitzell de noms resulta interminable: Cambó, Goethe, Llull, Monzó, Pere Quart, Primo de Rivera, Rodoreda o Voltaire constitueixen un valuós i llarg índex que resum les lletres, universals i catalanes, i les connecta amb una lucidesa força destacable. Però, per a Quim Torra, Espanya mai serà com Suïssa. Ni Espanya és la democràtica Suïssa ni Catalunya és als lluminosos anys 30 dels segle passat. De fet, mai veurem uns trens que canvien d’idioma quan traspassen una frontera lingüística,o uns ciutadans quye voten cada dos per tres per decidir des de les coses més transcendentals fins a les més nímies.
  • «Periodisme? Permetin! La vida i els articles d’Eugeni Xammar» (Símbol, 2008 / ISBN 978-84-95987-63-1): biografia de l’il·lustre amtllatà Eugeni Xammar. De fet, Xammar és un dels seus personatges més admirats.
  • «Viatge involuntari a la Catalunya impossible. Tres periodistes oblidats i l’espectre d’Eugeni Xammar» (Proa, 2010 / ISBN ISBN 9788475881737): guanya amb aquest llibre el premi Carles Rahola en què relaciona la tasca de Xammar amb la de tres altres periodistes que van perdre la seva carrera per la victòria franquista i van guanyar l’exili: Lluís Capdevila, Àngel Ferran i Francesc Madrid.
  • «Les millors obres de la literatura catalana comentades pel censor» (A contravent): En la seva faceta d’investigador, Torra també es va interessar per la censura. Amb Jaume Clotet va editar aquest llibre, on s’analitza què deien 150 censors franquistes d’obres clau de la literatura catalana.
  • «Montserrat Roig. Diari d’uns anys (1975-1981)» (A Contravent): Un dels referents de Torra és Montserrat Roig, la periodista feminista, esquerrana i independentista, de qui va publicar una antologia de textos del període de la transició.
  • «El Bibliobús de la Llibertat» (Símbol, 2008), amb Miquel Joseph i Mayol i Jaume CiuranaISBN 978-84-95987-61-7: el 2008 va editar el dietari de Miquel Joseph i Mayol, qui va acompanyar destacats intel·lectuals catalans a França, durant la caiguda de Catalunya.
  • «Estimat doctor / Admirat mestre» (A Contravent): Quim Torra també es va encarregar de fer una edició crítica de la correspondència entre els exiliats Pau Casals i Josep Trueta.
  • «Manuel Fontdevila: el periodisme perdut d’un homenot excepcional» Ponències. Anuari del Centre d’Estudis de Granollers, p. 55-72 (2009).
  • «Honorables. Cartes a la pàtria perduda» (A Contravent, 2011): entre les temàtiques que han interessat especialment a Quim Torra també s’hi troba l’exili català, avui tan dissortadament d’actualitat. Aquest llibre és una abrandada biografia de vint personatges catalans que van passar per l’exili i que, en paraules de l’autor, “van ser uns grans patriotes”.
  • «El Nadal que no vam tornar a casa» (A Contravent): textos de diferents exiliats catalans tancats als camps de refugiats francesos. De Xammar a Bartra, passant per Pere Coromines i Tísner.
  • «Un bohemi al cabaret del món. Vida de Manuel Fontdevila, un senyor de Granollers» (A Contravent, 2013). Vida de Manuel Fontdevila.
  • «Els últims 100 metres : el full de ruta per guanyar la República Catalana» (Angle Editorial, 2016): cap a la independència. Com a autor, Torra va analitzar el procés cap a la República on donava la seva visió de la situació política del país.
  • «La porta de la gàbia» Una preocupació per les possibilitats de la independència efectiva de Catalunya, i per això li va despertar molt d’interès la sentència del Tribunal Internacional de Justícia que facilitava el reconeixement de la declaració d’independència de Kosovo. Amb en Jordi Cortada va coordinar el llibre en què August Gil Matamala, Carles Boix i Antoni Abat valoraven la sentència i debatien sobre la possibilitat que creés un precedent vàlid per a Catalunya.
  •  «Muriel Casals i la revolució dels somriures» (Pòrtic, 2016): Quim Torra va succeir Muriel Casals, de forma interina, en la direcció d’Òmnium Cultural. I va publicar-ne aquesta biografia en què reivindica la que, segons ell i Artur Mas, era “la millor de tots nosaltres”, una dona forta amb una impressionant trajectòria cívica, que va tenir un impacte decisiu en la lluita per la plena sobirania.

disculpa2.4.4. Les disculpes de Quim Torra.

Quim Torra, es disculpà pels tuit’s sobre els espanyols que va fer l’any 2012 de caràcter obertament hispanòfob. Hi ho va fer-ho durant una entrevista al “TN Migdia” de TV3. Quim Torra lamentà que tota la seva trajectòria professional es vegi jutjada només per aquelles piulades, però tot i així ha demanat perdó:

“Si algú s’ha sentit ofès demano disculpes, perquè no era la intenció. Cal assumir riscos,  però cal que tinguem el punt d’autocrítica i reconèixer els errors que hem pogut tenir amb la nostra activitat. Per això lamento que unes piulades tretes de context adreçades al Govern de l’Estat hagin pogut ofendre ningú. No em sap greu reiterar-ho. Em sap greu que, fruit de la intensitat que demana el periodisme, hagi pogut utilitzar una paraula inconvenient. Me’n penedeixo, no tornarà a passar… La fraternitat ens ha de permetre tenir una República basada en el respecte, la diversitat, la tolerància, la integració. Pensem diferent, tenim aspiracions diferents. Però tots ajudem a construir el país de tots. No volem una Catalunya uniforme, sinó construïda en la diversitat”.

interpretacio2.4.5. La necessària interpretació dels textos. I confirmació de tot allò que s’expressa amb  un exemple concret: “La Llengua i les Bèsties”.

Les regles bàsiques per a la interpretació literària d’un llibre, d’un capítol del qual, d’un article, d’un text -fins i tot de les piulades o twit’s- abasten diverses consideracions que són necessàries perquè entre l’emissor i el receptor es produeixi una comunicació el més objectiva possible. Per això:

  • Cal cal llegir en tota la seva extensió i comprensió el llibre en qüestió, el text periodístic o l’article d’opinió proposat.
  • Tenir en compte, per a una perfecte comprensió del missatge, el codi emprat i el canal que s’utilitza.
  • Fer una recerca de la biografia de l’autor, de la data de la composició, dels lectors a qui va adreçada l’obra escrita.
  • Cercar el context i la situació, el propòsit o la finalitat que es pretén, les influències culturals, polítiques i sociològiques amb què es mou la persona que escriu.
  • Interessar-se per l’anàlisi lèxica i semàntica del vocabulari per arribar al significat precís.
  • Contemplar l’obra o l’escrit en tota la seva globalitat.

llenguaibestiesTot seguit, atès el rebombori que van causar -en l’intent de desprestigiar de soca-rel al President de la Generalitat- els seus escrits, n’insereixo un article d’opinió que va ser objecte d’una forta discussió. Tot i això, s’ha de dir que, a través de filtracions interessades i tretes del context original, hi ha hagut intel·lectuals que han arribat a fer afirmacions sobre “els escrits de Torra” sense haver-los llegit i, en conseqüència, sense haver aplicat les formalitats que configuren una hermenèutica necessària per a una objectiva comprensió textual. I així es van veure escrites i, en tertúlies parlades, afirmacions com les següents:

  • “A aquestes altures ja ha quedat prou acreditat el tarannà ideològic del nou President de la Generalitat, escampat en twuit’s i articles d’uns anys ençà. El perfil que en surt és el d’un representant més integrista del nacionalisme català, versió etnicista […]. En els escrits de Torra […] hi glateix la idea que inspira Vandellós: la d’una raça catalana amenaçada pels de fora […]. Torra forma part d’aquest moviment que defensa que s’han de dir les veritats, que és necessari treure’s la cotilla del llenguatge políticament correcte […]. El món de Torra és un món de bons i dolents, on els grisos no s’admeten, i on tot està determinat d’origen”.
  • “El President Torra s’ha dedicat, durant moltíssims anys, a insultar a tots aquells que són fills d’espanyols no catalans [..]. tots els seus twuit’s i els seus escrits emanen odi”.

Són afirmacions contundents d’intel·lectuals que han reconegut posteriorment que no s’han informat degudament sobre “els escrits de Torra”. Analitzem un article d’opinió en la seva globalitat i veurem que aquelles frases llegides en el Parlament de Catalunya amb sorna, no tenen res a veure amb la intencionalitat del seu autor, de les quals en destaco una que no es correspon amb la realitat del text:

                   Els espanyols són bèsties que tenen deficient el seu ADN”

                                        LA LLENGUA I LES BÈSTIES

“Són aquí, entre nosaltres. Els repugna qualsevol expressió de catalanitat. És una fòbia malaltissa”

“A casa els pares corria un vell exemplar d’un llibre que tots els germans havíem llegit: De quan les bèsties parlaven, d’en Manuel Folch i Torres. El pare era inflexible i, com La rosa i l’anell de Thackeray i en Bolavà de Josep Maria Folch i Torres, considerava que un no podia fer-se gran sense haver-los llegit. Era un llibre deliciós on òlibes, óssos, elefants, cervatons i borinots parlaven, un recull de faules destinades a l’educació dels infants.

Ara mires al teu país i tornes a veure parlar les bèsties. Però són d’un altre tipus. Carronyaires, escurçons, hienes. Bèsties amb forma humana, tanmateix, que glopegen odi. Un odi pertorbat, nauseabund, com de dentadura postissa amb verdet, contra tot el que representa la llengua.

Són aquí, entre nosaltres. Els repugna qualsevol expressió de catalanitat. És una fòbia malaltissa. Hi ha alguna cosa freudiana en aquestes bèsties. O un petit sotrac en la seva cadena d’ADN. Pobres individus! Viuen en un país del que ho desconeixen tot: la seva cultura, les seves tradicions, la seva història. Es passegen impermeables a qualsevol esdeveniment que representi el fet català. Els crea urticària. Els rebota tot el que no sigui espanyol i en castellà.

Tenen nom i cognoms, les bèsties. Tots en coneixem alguna. Abunden, les bèsties. Viuen, moren i es multipliquen. Una d’elles va protagonitzar l’altre dia un incident que no ha arribat a Catalunya i mereix ser explicat, com un exemple extraordinari de la bestialitat d’aquests éssers. Pobres bèsties, no poden fer-hi més.

Una de les escasses companyies aèries que vénen acceptant amb normalitat el català és Swiss. Si han agafat algun dels seus vols a la vella Confederació, hauran constatat com es ve emprant la nostra llengua a l’hora d’enlairar-se o aterrar l’aparell. Una excepció, ja que, malauradament, amb la resta de companyies venim essent tractats exactament com el que som, la darrera colònia en terres d’Europa.

Doncs bé, fa un parell de setmanes viatjava en un vol de Swiss una d’aquestes bèsties. En arribar al destí, s’anuncià en català les típiques observacions prèvies a l’aterratge. La bèstia, automàticament, segregà la seva salivera rabiosa. Una fortor de cloaca sortia del seu seient. Es removia, inquieta, desesperada, horroritzada per haver de sentir quatre mots en català. No tenia escapatòria. Una suor mucosa, com de gripau refredat, li rajava de les aixelles. Cal imaginar-se-la, a la bèstia, després de tant temps!, elles que poden viure en el seu món espanyol sense cap problema, escoltant quatre mots en una llengua que odia. Indignada, va decidir escriure una carta en un diari alemany de Zuric, queixant-se del tracte rebut ja que “es violaven els seus drets” al ser el castellà la “primera” llengua oficial d’Espanya”. I, a tota plana, la queixa de la bèstia va sortir publicada.

Gràcies a Déu, els bons amics del Casal Català de Zuric han replicat i han deixat les coses clares (tantes ambaixades i consultats de Mar i, mira tu, un petit Casal Català és qui s’ha mobilitzat gràcies a la decència i dignitat dels seus membres).

Però per què ens hem de mobilitzar cada vegada? Quan acabaran els atacs de les bèsties? Com podem el 2008 aguantar tanta vexació, tanta humiliació i tant menyspreu?”

opinio2.4.6. . La meva opinió personal sobre l’article d’opinió de Quim Torra: “La Llengua i les Bèsties”.

“Amb uno disce omnes…? (“de l’actuació d’un, pots pensar-ho de tots…?”, segons una traducció ad libitum).

sin censuraD’entrada, tot i no ser censurable aquest article literari d’opinió -molts de pitjors se n’han escrit contra Catalunya i els catalans en les galerades de prou diaris nacionals, trista propaganda antològica que circula arreu del nostre país-, puc no compartir personalment certes expressions -d’una certa intensitat- si, despullades de la seva construcció literària amb què l’autor les vesteix, hom les llegeix literalment i fora de context. El pensament d’una persona mai es pot inferir a tota una col·lectivitat.

abunoPerò, de cap manera se’n dedueix de l’article allò que, recollit de l’Eneida, “ab uno disce omnes” (“de l’actuació d’un, pots pensar-ho de tots”, segons una traducció ad libitum…) perquè es pugui fer creure que tothom pensa de la mateixa manera que Quim Torra. En absolut. En el món independentista hi ha referències diferents, criteris variats, formes d’apreuament desigual, punts de vista heterogenis, parers i opinions de distin discerniment.

metaforaEns cal llegir tot l’article sencer i descobrir-hi el fil de l’argumentació del seu autor que es mou a favor del valor cultural de la llengua catalana, tot prenent com a base l’actitud displicent d’una sola persona instal·lada en el vol d’una companyia aèria. Fins i tot, el recurs metafòric a les bèsties, en concret, i més àmpliament, en servir-se de l’escenari descrit per altres autors, on els animals, a més a més de tenir sentiments, també parlen, penso que d’aquesta manera suavitza tot el relat perquè seria molt més punyent si l’autor descrivís fil per randa i descarnadament cadascuna de les persones que intervenen en la composició literària, sense aquest recurs a la faula. En tot cas, Quim Torra, en el seu escrit d’opinió, pensa, es revolta, s’indigna i s’enutja per la manca de respecte vers la llengua catalana i la ignorància que tenen les bèsties -i aquí l’encerta de ple assimilant-los-les- que no consideren les llengües d’aquest món com un valor cultural de primer ordre que cal, no només respectar, sinó sobretot, valorar, potenciar i estimar.

contectEn el Parlament de Catalunya una diputada va fustigar Quim Torra amb la lectura esbiaixada d’un dels seus articles -precisament aquest de “La Llengua i les Besties”-, amenaçant, fins i tot, el seu autor, de denunciar-lo personalment al Parlament europeu pels adjectius proferits i el tarannà de tot l’article. Doncs bé, després d’una lectura global, d’observar minuciosament el context i la situació, de descobrir el recurs o figura literària que empra.., es pot valorar -benignament i sàvia- l’article en qüestió, perquè fora del seu context i de la seva situació, pot adquirir una aparença dura, però il·luminat dins d’aquestes coordenades essencials en tota interpretació, pot provocar, fins i tot, un somriure com així ha fa el final de “Les aventures d’en Perot Marrasquí” -escrites per en Carles Riba– i que jo mateix utilitzava com a llibre de lectura a les classes de llengua catalana que vaig impartir, en què…

“… res damunt la terra no iguala la dolçor i la bondat de les coses de casa; i que encara que el món no sigui allò que se’n diu una vall de lliris o de roses, i que calgui fer al menys un ull viu, cal també posar amor altre ull. I llavor l’orgull, la fatxenda, la incomprensió, l’avarícia, la deslleialtat i les altres flaqueses innúmeres de les criatures que ens volten -homes o bèsties- ens entren més amorosides, no ens fan tant de mal i encara ens fan somriure dolçament”.

opiperslDesprés d’haver llegit l’article en el seu context global, tenint en compte la situació descrita  i prenent com a referència autors catalans de principis del segle XX, m’explico com en Quim Torra estava tan tranquil mentre la diputada destil·lava el seu odi en el Parlament. Jo també he escrit en les planes del meu web la comparació del Piolins amb el Cavall de Troia i, fins i tot, comparo descarnadament les diferències existents entre el caràcter castellà amb el català sense dir res de nou que no hagin dit autors tan respectables com Josep Pla, Miguel d’Unamuno, Valle Inclán i altres de la Generació del 1898 que convido d’espigolar.

Dit tot això, i sense cap ànim de voler molestar, jo també tindria els meus motius per formular una queixa ben espectacular quan m’ofenen:

  • Les signatures contra l’Estatut
  • el tan repetit “a por ellos”
  • El silenci còmplice davant de la repressió
  • Els jutges prevaricadors
  • Els vots cap a un PP corrupte
  • Un Rei que defensa la violència
  • El “Valle de los Caídos”
  • La Fundació Francisco Franco
  • El 155 anticonstitucional
  • Les calumnies contra el professorat
  • Els 40 anys de dèficit fiscal
  • L’Estat que ignora els preceptes de l’ONU
  • La violència dels carrers amparada
  • La complaença dels jutges a favor del atacants de Blanquerna
  • Els presoners polítics que rauen a la presó
  • Els polítics exiliats
  • L’Iman de Ripoll confiodent del CNI
  • La destitució del Major Trapero
  • Les nostres finances intervingudes
  • Els cantaires a lespresons
  • La premsa i mitjans de comunicació manipuladors 
  • Les notícies falses o fake news
  • Els atacs a la nostra llengua catalana
  • Els llibres i exposicions prohibides
  • El boicot al corredor mediterrani
  • Les trucades telefòniques del Rei perquè marquin de Catalunya les empreses
  • El ridícul internacional de les euroordres
  • La violaciçó dels dret polítics del nostre Parlament
  • Les amenaces contra fills dels nostres polítics
  • El lliurament de medalles als policies que van apallissar-nos
  • L’acusació de violènciam nazisme i supramacisme
  • La mentida sobre que “en ausencia de violencia se puede hablar de todo”
  • La il·legal frepressió contra l’autodeterminació i independentisme
  • La negativa a reconèixer els resultats del 21D
  • Els insults constants contra el poble català
  • La instrucció fantasmagòrica d’un judici contra l’independentisme
  • … / …

solstici

3. ARRIBA L’ESTIU AL BELL MIG DE LA FESTA DE SANT JOAN AMB REGISTRE INDEPENDENTISTA I EN EL MARC D’UN SOLSTICI DE CLAROR ZENITAL I D’ESCALF REVITALITZADOR…

“JA LES PODEU FER BEN ALTES / LES FOGUERES AQUEST ANY. / CAL QUE BRILLIN LLUNY I ES VEGIN / ELS FOCS D’AQUEST SANT JOAN. / CAL QU ES VEGIN DE VALÈNCIA, / DE PONENT I DE LLEVANT… / I EN FAREU TAMBÉ EN LA SERRA / PERQUÈ ELS VEGIN MÉS ENLLÀ… / I EL CRIT D’UNA SOLA LLENGUA / S’ALCI DELS LLOCS MÉS DISTANTS / OMPLINT ELS AIRES ENCESOS / D’UN CLAMOR DE LLIBERTAT…!”

sjoan20183.1. La revetlla de Sant Joan al bell mig del solstici d’estiu

En aquesta nit màgica i durant tota la diada del dia 24 de juny, la Festa Nacional dels Països Catalans, ens agermana a tots, siguem del nord o del sud, de terra endins i de mar enllà. Fruit de l’herència de l’antic solstici d’estiu, d’origen mil·lenari i amb el pas dels segles, la celebració d’aquesta nit màgica ha esdevingut tradició i costum. La més antiga del nostre País i, fins i tot, de molts racons d’Europa.

foguera1Tot i que la festa pren diferents manifestacions, el foc n’és l’element principal de la revetlla de Sant Joan. Una festa que se celebra la nit del solstici d’estiu, la més curta de l’any, quan el sol arriba al seu punt més alt. Aquesta és, també, una celebració en honor a l’astre més important del sistema solar que moltes cultures d’arreu del món festegen des de temps ancestrals. La seva estreta relació amb la natura fa que sigui una festa envoltada de misteris, creences, màgia i rituals que li han atorgat, popularment, la categoria de la nit més màgica de l’any. Així, es cullen herbes remeieres (màgiques) de la mateixa manera que els romans recol·lectaven la berbena; es balla al voltant del foc; es cremen mobles vells per simbolitzar l’inici d’una nova estació, o es fan banys de mitjanit al mar, un altre costum al qual, antigament, se li atribuïen poders curatius.

flama23.2. La renovació del foc al cim del Canigó i el lliurament de la torxa encesa amb la flama a les fogueres de la nit de Sant Joan, portada per voluntaris d’arreu del país.

L’any 1955, en Francesc Pujada, 7vilatà d’Arles de Tec –Vallespir de la  Catalunya Nord-, portat pel seu entusiasme pel massís del Canigó i inspirat pel poema èpic de Jacint Verdaguer (Canigó, 1886) va tenir la iniciativa, juntament amb Esteve Albert i Josep Deloncle, d’encendre els focs de la Nit de Sant Joan al cim d’aquesta muntanya i, des d’allà, repartir la flama per totes les contrades dels Països Catalans. S’iniciava així la tradició de la Flama del Canigó, que entroncava amb la celebració mil·lenària del solstici d’estiu vinculada al foc i al seu significat col·lectiu.

canigobcnLa Flama del Canigó arribà al Parlament de Catalunya a les 12h del dia 22 de juny de 2018, feu un recorregut per Barcelona, distribuint-se després a diferents equips de foc de la ciutat a la Plaça de Sant Jaume, acompanyada de música i amb la presència de l’Àliga de Barcelona i els seus Gegants. Mentre la Cobla Sant Jordi de BCN acompanyava la vetllada, desenes d’entitats passaren a recollir la Flama per encendre les fogueres del seus barris. L’Ajuntament de Barcelona obsequià els assistents a la festa de la festa amb una planta de romaní. I és que, a més a més del foc i de l’aigua, les plantes -el romaní, la farigola, el fonoll, la falguera i la menta…-, són un element essencial de la Nit de Sant Joan.

europaEnguany també, en aquesta revetlla de Sant Joan de 2018 la Flama del Canigó viatjarà, no només als Països Catalans, sinó també a Europa per portar l’espurna de la Llibertat als polítics exiliats. D’aquesta manera, Hamburg, Brusel·les, Ginebra i Edimburg encendran igualment les fogueres de Sant Joan amb el foc regenerat al cim del Canigó.

coet2

3.3. Que el foc de la revetlla, que tot ho purifica, il·lumini la foscor que inunda els racons de la nostra vida, la del país en què vivim i la d’aquells on encara hi fa estada l’esclavatge i el patiment, per tal de poder deixar de caminar a les palpentes i avançar amb pas ferm i decisió cap les més altes cotes de benestar i llibertat…

 

foguersa2I atès que avui, amb les possibilitats que ens ofereix la xarxa d’Internet per saber-ne més de tot plegat, us he deixat diversos link’s aspergits per entre les fotografies i el text de tot aquest article, per acabar de pair -si és de precís- la revetlla en el dia de Sant Joan, no sense girar els ulls una vegada més, parar atentament les orelles i recitar amb la potència de la veu, les estrofes que el poeta i dramaturg Joan Maragall, com un profeta dels temps actuals, ens deixà escrites perquè les proclamem arreu ben  esperançats:

“JA LES PODEU FER BEN ALTES / LES FOGUERES AQUEST ANY. / CAL QUE BRILLIN LLUNY I ES VEGIN  / ELS FOCS D’AQUEST SANT JOAN. / CAL QUE ES VEGIN DE VALÈNCIA, / DE PONENT I DE LLEVANT… / I EN FAREU TAMBÉ EN LA SERRA / PERQUÈ ELS VEGIN MÉS ENLLÀ… / I EL CRIT D’UNA SOLA LLENGUA / S’ALCI DELS LLOCS MÉS DISTANTS / OMPLINT ELS AIRES ENCESOS D’UN CLAMOR DE LLIBERTAT…!”

HOMENATGE, SEMBLANÇA I REFLEXIÓ EN LA MORT DE LA MEVA MARE, ROSA FRIDRIN RIEGER…

Destacado

HOMENATGE, SEMBLANÇA I REFLEXIÓ EN LA MORT DE LA MEVA MARE,

ROSA FRIDRIN RIEGER… (Graz (Àustria, 08-08-1909 / + Barcelona, 28-04-2018)

Quan la mare va complir 100 anys vam preparar-li’n una festa sorpresa a Viladrau en què alguns de vosaltres, avui aquí presents, hi vàreu assistir. Tanmateix, ella que alguna cosa en sospitava, em va interrogar:

 

  • «Vols dir que no en feu un gra massa…?»

 

I en preveure que la festa podia ser massa grossa i rebre un homenatge desproporcionat a la seva condició de dona més aviat modesta i donada al servei dels altres, vaig haver de fer-li veure que era millor celebrar un centenari amb vida que haver de plorar en uns funerals de data incerta, però assegurats en el temps. D’això n’han passat ja vuit anys. Res a dir. I amb aquell to complaent, em digué:

 

  • «Feu, feu…!» 

 

I s’acabà el diàleg. Això sí, ella hagué de sentenciar la darrera paraula -perquè sota el semblant de dolçor n’era una dona molt forta i enèrgica- mentre em suggeria:

 

  • «No us oblideu de convidar a aquest i a l’altra, i pareu compte de dir-ho també…

 

… desgranant una rastellera de persones que -d’haver-li fet cas del tot, en aquell lloc emblemàtic no s’hi hagués cabut, tot i que els convidats van arribar a ser més de cent…

 

Evidentment que és impossible i, a més a més, no s’escau de cap manera, portar ara i aquí el record de tota la seva vida. En una plana web hi figurarà, en el seu moment, la seva semblança personal i el seu atzarós rodamón. De fet, entre les «Històries d’una vida» editades a la revista «AUSA» (una publicació del Patronat d’Estudis Osonencs) i les Memòries autobiogràfiques que la mare ens ha deixat, tot encapçalant-les amb la frase:

 

[…Els meus records van dedicats als meus fills en Miquel Àngel, la Balbina i la Maria Josep…],

 

n’hi ha prou perquè jo ara només n’hagi de resumir -ben resumit i si és possible-, tot el que ara diré de passada:

 

Som entre la primera i segona dècada del segle passat. Anys 1910-1920. Ens descriu la ciutat de la seva naixença -Graz- capital de l’Estíria austríaca, l’Hospital on va néixer. Ens parla del seu bateig i els noms amb què la batejaren: Rosa Maria Augusta i Anna. També ens fa un recorregut exhaustiu pels racons de la seva casa pairal de la Münsgrabenstrasse 53. I, com no pot ser d’una altra manera, ens deixa un retrat minuciós -físic i psicològic-, dels seus pares, dels seus avis, dels oncles i dels seus germans que, essent-ne sis de colla, n’explica textualment algunes anècdotes que ara no és el moment apropiat de fer-ne referència…, però sí que cal esmentar la descripció impressionant que en fa de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, les dificultats de la postguerra, l’estudi-concurs d’esperanto guanyat que la possibilita venir a Espanya per a una curta estada i  a on s’hi queda per sempre més, primer a Terrassa i a Ripoll després…

 

De ben segur que la observació de la seva Àustria natal amb les muntanyes nevades, els camps onejant i la contemplació de les flors dels camins en va extraure la seva inspiració creativa que va plasmar, sense haver de seguir cap model, i només amb els pinzells a punt i la pintura a l’oli, el traç segur d’uns quadres, de flors principalment, ben preciosos que guardem com un preuat tresor. Sense poder oblidar la delicadesa de les seves mans emmotllurant fang per convertir-lo en gerros originals o en bustos delicats.

 

I ella, la mare, amb bona memòria de les coses actuals i passades, descriu fil per randa persones i situacions d’aquell moment que resulta impossible de transcriure i explicar-vos-els ara mateix. Ella tanca aquesta època dels anys 20 dient-nos com bona mestressa de casa:

 

[… -Tornaré… i seguiré escrivint. Ara vaig a fer el sopar!…]

 

Deixem que ella, bona mare de família, segueixi explicant-nos tot preocupant-se de les coses de casa, com tantes i tantes dones de la nostra terra, tant  de temps pretèrits, com dels actuals. Les seves memòries segueixen fins fa ben poc. Fins que fa un parell d’anys, quan va començar a perdre la visió i no va poder escriure més. Graciosament, o ves a saber si per un mecanisme de defensa d’evitació, amb molta freqüència ens deia:

 

  • «Aquí dalt a la Residència, com que és molt alt, la boira no em deixa veure bé».

 

Seguim una mica i resseguim els seus escrits. Ja som a partir dels anys 30 del segle passat fins avui per no ser pesat. He d’esmentar com parla dels seus pretendents, de com va ser escollida “Mis del Casino de Ripoll”, perquè simpàtica i guapa en devia de ser molt en aquella època i posteriorment, de les persones estimades que ja no hi són. Del seu nuviatge, de tots els membres de la família d’Àustria i de la de Ripoll, sobretot de les famílies Vaquer-Sargatal on ella en va ser la nineta dels ulls de tothom. També de la seva espiritualitat, de la seva estada al Col·legi de les Carmelites–Vedruna. De com va aprendre a cosir, a pintar, a cuinar. De la guerra Civil Espanyola: de les penalitats patides i  de les mil anècdotes…, del seu matrimoni, de l’estima pels animals i de la natura en general. De la reciprocitat de les cartes d’amor i del diari del nostre pare, així com també dels seus germans i, en particular, de la seva germana Walburga i de la família Capdevila-Fridrin, en especial. De la malaltia i de la mort del nostre pare i la dels seus. L’observació de les coses que contempla o viu sempre és detallada i nítida. Recorda dates, situacions familiars. Elogia les persones. Alleugereix i acompanya les malalties. Agraeix els ajuts rebuts. Se’n dol de la mort dels éssers estimats. Descriu el patiment. Narra diversos viatges a la seva terra, a Espanya… fins i tot en detalla un al Pròxim Orient en voltar per tota la Mediterrània.  Comenta la joia de les grans celebracions familiars, però accepta serena i comprensiva qualsevol de les il·lusions marcides que prou ha hagut de patir. Sempre disposa d’un raig d’esperança. I tot queda consignat amb una profusió meticulosa de detalls: sigui la nostra naixença, infantesa, adolescència i joventut, així com el tarannà de la nostra edat madura, i l’evolució de tota la família que al llarg dels anys ha anat creixent amb quatre néts (en Marc, l’Arnau, en Guifré i la Mariazell) i quatre besnéts (en Jordi, en Pau, l’Antoni i la Mariona) que han estat per a ella la llavor feliç de la continuïtat esperançada de la família…

 

Voldria fer notar que, darrerament, en una entrevista que  vaig llegir a LA CONTRA de “La Vanguardia” i que van fer a Nicola Ruggieri, un especialista en Esperanto, es detalla quin era l’ideal d’aquesta llengua universal. Res tan senzill i ensems tan complicat com «el que té esperança en una llengua comuna per entendre’ns, resoldre conflictes i evitar la guerra». Però la meva mare, beneficiada de l’operatiu esperantista dels anys 1920, amb l’intent de pal·liar els efectes de la Primera Guerra mundial, en “Històries de vida”, ara fa set anys, al final d’una entrevista que la senyora Lurdes Cortés li’n fa i on també s’hi explica el fil de la seva vida, ens diu:

 

  • «Total, que la guerra va desfer la nostra família: tots vam ser escampats arreu».

 

Aquesta visió realista, propera al pessimisme, pot quedar alleugerida si amb ella, ara mateix, resseguim i resem una oració universal -el parenostre- que ella va aprendre en esperanto:

 

«Patro nia, kiu estas en la cielo, sankta estu Via nomo, venu regeko Via, estu volo Via, kiel en la cielo, tiel ankau sur la tero. Panom nian ciutagan donu al ni hodiau kaj prdono al ni suldojn nianjn kiel ni ankau pardonas al niaj suldantoj. Ne konduku nin en tenton, sed liberegu nin de la malbera. Amen».  

 

No puc pas deixar el quadre de la mare incomplet sense pintar jo també, i des del meu angle de visió, com l’he vista jo en la meva vida, perquè fins ara s’ha expressat ella. Només unes pinzellades, doncs, de color per tal que configurin el retrat del que ella va ser:

 

  • Una dona senyora que sempre ha sabut estar al lloc que li corresponia, fent-se amb tothom i deixant-se estimar per a tothom…
  • Una dona que ha conservat la religiositat que li ensenyaren al foc del gresol de tota prova, humilment, sense fer-se notar, però essent un testimoniatge viu de la fe, de l’esperança i de la caritat cristiana…
  • Una dona que amb els seus ulls blaus i el seu somriure amable ha irradiat sempre pau i serenor…
  • Una dona que va adquirir la saviesa d’escoltar molt, de comprendre-ho tot i d’estimar sempre…
  • Una dona del segle passat que, tot i havent-li passat tants anys, ha sabut adaptar-se, en bona mesura, als temps actuals…
  • Una dona que, fins als darrers dies, ha tingut les mans obertes, sempre a punt de donar…
  • Una dona que, per la seva experiència i la seva vida sacsejada, s´ha pogut distingir pel seu consell valuós…
  • Una dona que, fins que va poder fer-ho, va tenir sempre els ulls posats en els quefers domèstics de la casa…
  • Una dona que, malgrat la seva senzillesa, sempre s’ha interessat per les coses succeïdes en el món…
  • Una dona sàvia, prudent, honesta, atenta, plena de fortalesa, modesta, discreta, neta, amable, agraïda, afectuosa, deferent, guapa…
  • Una dona que ha perseverat en l’esperança contra qualsevol infortuni, desencís o contrarietat de tots els que prou n’ha tingut…
  • Una dona que ha viscut els esdeveniments familiars luctuosos i tristos amb equilibri i conformitat…
  • Una dona que ha plasmat en els seus quadres a l’oli, amb el color dels mil tons de la natura i el traç decidit dels seus objectius a assolir, tota la vigoria de la seva força espiritual interior…
  • Una dona forta com la del llibre dels Proverbis 31, 10-31: “…més preciosa que les perles. El seu marit confia en ella: no enyorarà cap més tresor; en rebrà benestar i no malestar tots els dies de la vida. Ella es procura llana i lli, i les seves mans treballen amb delit. Com les naus d’un mercader, porta de lluny les provisions. És de nit i ja es lleva; prepara el menjar per als de casa i la feina a les criades. Es mira un camp i el compra, amb el fruit del seu treball planta una vinya. Es posa amb energia a la feina, fa anar els braços amb vigor. Comprova que el negocis marxin bé: en plena nit encara té encesa la llàntia. Les seves mans agafen el fus, buida que buida la filosa. Obre la mà als pobres, l’allarga als necessitats. Si neva no pateix pels de casa: doble abric porten tot ells. Ella mateixa es teixeix les flassades, es vesteix de porpra i de roba de fil. El seu marit és respectat en l’assemblea, quan té sessió amb els notables del país. Teixeix teles per a vendre, proveeix de cenyidors als marxants. Va vestida amb honor i dignitat, es riu del dia de demà. Parla amb sensatesa, els seus llavis instrueixen dolçament. Vetlla per la marxa de la casa, no menja el pa sense guanyar-se’l. Els fills van a felicitar-la; el marit en canta lloances: “Hi ha moltes dones fortes, però tu les guanyes a totes”. L’encís és enganyós, la bellesa s’esvaeix; la dona que venera el Senyor mereix de ser lloada. Reconeixeu-li el fruit del seu treball: per tot el que fa rebrà pública lloança”.

 

Estimada mare: Tot fent rotllana et  coronem amb la corona dels qui avui som aquí, i només fem veure que t’acomiadem d’entre nosaltres perquè segueixes vivint en la nostra memòria. La teva mort ens ha colpit, certament, però amb campanades de “glòria” i no amb les de “difunts”. Per això, en aquesta celebració eucarística, “amb Ell, el Crist; en Ell, el Crist; i per Ell, el Crist”, brindarem pel capteniment hagut de tota la teva vida viscuda durant més de cent-vuit anys…i la que ara comences, vençut el temps, durant tota l’eternitat…

 

La mort és el darrer naixement cap a l’enigma de la vida eterna. Per això, en haver-te arribat a el teu Nadal, després de cent-vuit anys, enramem el teu cos amb flors i amb un bon pom de roses vermelles, et deixem damunt del teu cor el Crist mort en la creu i, en cantar-te una “nadala” ben bonica, esperem que ressuscitis en el nostre record cada dia i en el misteri invisible de la teva nova vida.

 

Un dia abans de morir, en la celebració de la “Moreneta” i en un moment de lucidesa, ens va dedicar el seu darrer somriure. Nosaltres la recordarem pintant “roses d’abril”, com virtuosa artista que en fou i, des de la seva profunda i immensa fe cristiana de què n’era testimoni vivent, demanem tots junts a la Patrona de Catalunya –Santa Maria de Montserrat– i a la de la seva Àustria natal –Nostra Senyora de Mariazell– que la Mare de Déu l’acompanyi i la guiï cap als estels ignots i llunyans del seu merescut Cel.

 

Per sempre més recordaré que, ja des de molt petits, després de la mort del nostre pare, tu mare, ens ensenyaves amb devoció unes oracions rituals abans de enllitar-nos. Hi amb la teva llengua natal ens feies repetir:

 

“Liebe Vater im Himmel, bitte für uns” / “Estimat pare des del Cel, prega per nosaltres”

 

Ara ja, des del proppassat dia vint-i-vuit d’abril, juntament amb el pare, t’hi hem afegit i amb devoció, abans d’anar a dormir, repetirem cada dia, tal i com tu ens vas ensenyar a resar:

 

“Liebe Mutter im Himmel, bitte für uns / Estimada mare des del Cel, prega per nosaltres.

 

Finalment, tal i com hi trobareu escrit en l’estampa-recordatori, sota un nou dia de sol ixent, “QUE AL CEL ENS TROPIGUEM”. Aquesta frase d’antic català localista, molt abans que jo la llegís en l’obra de Mossèn Josep Maria Ballarín, ja l’havia escoltada prèviament de boca de la meva mare, quan cada any per a l’estiu l’acompanyava  -com deia ella -a veure els morts- del Cementiri de Ripoll. Després de resar “parenostres” per a un i per a l’altre/a i per a tothom allí jacent, s’acomiadava de tots persignant-se i repetia: “QUE AL CEL ENS TROPIGUEM”. Doncs això, que ens puguem veure tots plegats un dia més enllà d’aquest univers i de tots els infinits que hi deu haver, misteriosos i inaccessibles, perquè des de la immensa fe cristiana de què n’era testimoni la nostra mare, hem d’escoltar-la i endinsar les seves paraules en les nostres vides, com un remoreig d’esperança que acompanyi el nostre pelegrinatge: “QUE AL CEL ENS TROPIGUEM”…

 

EN LA CELEBRACIÓ DE LA DIADA DE SANT JORDI 2018…

Destacado

presosEN LA CELEBRACIÓ DE LA DIADA DE SANT JORDI 2018…

En girar aquest any el full del calendari i retrobar-nos altra vegada en el mes d’abril, encerclem amb vermell algunes dates, tot pouant en el rebost dels nostres pensaments i sentiments, per tal d’assedegar-nos amb dues festivitats tradicionals i entretenir-nos en el comentari de qüestions de política d’interès actual:

[1] La Diada de Sant Jordi, aquí a Catalunya i arreu del món.

[2] La Patrona de Catalunya, des de Montserrat.

[3] El recordatori de dos aniversaris puntuals (Pere Casaldàliga i Pompeu Fabra)  i un darrer homenatge d’adéu-siau a un gran savi que la malaltia l’ha separat de nosaltres amb la seva mort (Stephen Hawking).

[4] Una reflexió sobre la saviesa de les paraules orals i escrites.

[5 ] El seguici dels darrers esdeveniments polítics i socials de la nostra terra catalana.

Ho resumeixo d’aquesta manera:

sj

1. EL CAVALLER SANT JORDI…

montserrat

 

 

 

 

                                                 2. LA MARE DE DÉU “MORENA DE LA SERRA I DE MONTSERRAT ESTEL...

 

record3. RECORDATORIS CENTRATS EN DOS ANIVERSARIS I UN COMIAT:

– PERE CASALDÀLIGA

– POMPEU FABRA

– STEPHEN HAWKING

 

llibere

                      4. PRODUCCIONS CREATIVES, IDEES AL VENT I LLIBRES EDITATS…

 

llibertat

 

5. UNA CITA  CABDAL DE L’EVANGELI SEGONS SANT JOAN:

«LA VERITAT US FARÀ LLIURES” (Joan 8, 12-30)»

I JA MÉS ENLLÀ DEL MES D’ABRIL, AMB LA GINESTA BEN GROGA EN ELS VERALS DE LA NOSTRA TERRA, TOT ESPERANT L’ABUNDOSA COLLITA DE L’ESTIU…

 

1. SANT JORDI 2018: ENTRE GRAMÍNIES I ROSÀCEES. POMS DE ROSES I ESPIGUES DAURADES, LLIGADES AMB LLAÇOS GROCS, PER PERFUMAR UN  AMBIENT, LAMENTABLEMENT MALMENAT…

 

jordi21.1. SANT JORDI EN EL MÓN I A CASA NOSTRA PROTEGINT-NOS DE TOTS ELS DRACS PETITS O GRANS, PROPIS O ESTRANYS, FEROTGES O SUBTILS…

Aquest personatge que ens acompanya, en el santoral cristià del 23 d’abril, compartit amb països com Anglaterra, Geòrgia, Grècia, Portugal, Rússia i d’altres, adoptat en la llunyania dels temps por l’orde de cavalleria i per la noblesa feudal…, i més ençà, també reflectit en l’etapa cultural de la nostra Renaixença catalana, assumit i recuperat pel poble català, com a símbol de la identitat nacional, ens l’hem fet ben nostre entre un esclat de gramínies i rosàcies -la festa major dels boscos, camps i jardins perfumats-, així com també -la de les lletres impreses- amb i el tiratge de  produccions creatives i de llibres editats…

 

jordi3De Sant Jordi podem parlar-ne com meitat devoció, meitat llegenda. Però el cert és que, aquest cavaller de la Capadòcia simbolitza per a nosaltres l’honor, la fe, la valentia, la fidelitat, el sofriment, la solidaritat. Tot un seguit de valors en contrast amb les enveges, els odis, les gasiveries, les rancúnies, les incomprensions, les intoleràncies, la malastrugança, la prepotència, les manipulacions, les mentides, la submissió. Un defensor de tots els dracs del món, petits o grans, propis o estranys, ferotges o subtils…

jordi41.2. TOT ESPIGOLANT VERSOS I SENTIMENTS EN LA FESTA DE SANT JORDI…

 

Un català, en Francesc Vila (1913-1985), va musicar el poema-oració a Sant Jordi d’en Salvador Espriu (1913-1985):

 

 

“Senyor sant Jordi patró, cavaller sense por, guarda’ns sempre del crim de la guerra civil. Allibera’ns dels nostres pecats d’avarícia i d’enveja, del drac de la ira i de l’odi entre germans, de tot altre mal. Ajuda’ns a merèixer la pau i salva la parla de la gent catalana, Amén”.

 

sagarraTambé Josep Maria de Segarra (1894-1961) ens ha deixat rimes i versos que ens parlen, en aquesta diada, de l’amor, del coratge i de la tendresa per tot allò que més estimem i que portem estampat al cor: la Catalunya il·lusionada que malda i es projecta cap a un futur millor:

 

“Sant Jordi té una rosa mig desclosa, / pintada de vermell i de neguit; / Catalunya és el nom d’aquesta rosa, / i Sant Jordi la porta sobre el pit. / La rosa li ha contat gràcies i penes / i ell se l’estima fins qui sap a on, / i amb ella té més sang a dins les venes / per plantar cara a tots els dracs del món”.

 

casaldaligaI serà en Pere Casaldàliga (1928) qui clourà aquest apartat tot animant-nos a no defallir en la comesa cap al més enllà de l’estat actual i a desterrar els fantasmes i dracs, en definitiva, de totes les realitats que ens pot infondre la por:

 

“Serem lleials al seny i a la guspira. / Abrandarem la fe i colgarem la por. / Som i serem encarta i sempre nova / la dolça Catalunya aspra que Déu en do…!”.

 

2. SANT JORDI 2018: LA MORENETA: ACOMBOIADA ENTRE LA FERÈSTEGA NATURA, DINS DEL BALUARD DINÀMIC DEL MONESTIR BENEDICTÍ, AMB EL PELEGRINATGE D’ARREU A LA RECERCA D’ESPIRITUALITAT O LA CONVICCIÓ PATRIÒTICA DE MOLTA GENT DEL POBLE I ESSENT, SENZILLAMENT, L’AIXOPLUC DE L’EXCURSIONISTA RODAIRE D’AQUESTS MONTS DE DÉU…

 

moreneta22.1. LA IMATGE DE “LA MORENETA”, CUSTODIADA EN EL BRESSOL D’UN MONESTIR, DE L’ORDE DELS MONJOS BENEDICTINS A LA MUNYANYA DE MONTSERRAT…

 

Ajaçat en el bressol d’un marc natural incomparable entre l’Anoia i el Baix Llobregat i a la comarca del Bages, s’alça el Monestir de Montserrat, fundat per l’Abad Oliba -n’era també de Ripoll- que en el 2025 celebrarà el seu mil·lenari. I dins del Monestir, la Comunitat benedictina, un focus d’irradiació religiosa i cultural, un espai de benvinguda acollidora i de sentinella i guàrdia protectora de les essències nacionals catalanes que venera, per sobre de tot, i seguint la tradició cristiana, la santa imatge de la Moreneta. Una talla romànica del segle XII, cisellada amb fusta de pollancre que des de l’11 de setembre de 1881, el Papa Lleó XIII la declarà Patrona de Catalunya, amb tots els ets i uts de Missa i Oficis propis, inserint-la com a festivitat dins del santoral catòlic, el 27 d’abril.

 

rosaabril2.2. EL “VIROLAI” DE MOSSÈN CINTO VERDAGUER, MUSICAT PER EN JOSEP RODOREDA, RESSONA PER ENTRE ELS TURONS DEL MASSÍS DE MONTSERRAT, COM UN GRANDIÓS ORGUE DE TUBS, EN LA IMMENSITAT DE LA NATURA…

 

L’any 1880Josep Rodoreda (1851-1922) va ser el guanyador d’un concurs musical que se celebrà a Montserrat. Al concurs s’hi varen presentar seixanta-vuit partitures amb l’objectiu de posar música a l’Himne poètic del Virolai” que havia escrit Jacint Verdaguer (1845-1902). Himne d’una expressivita cabdal de la catalanitat des del vessant patriòtic i nacional, però que necessita també una revisió del seu contingut a l’alçada dels paràmetres actualitzats dels mètodes científics d’interpretació bíblica -des del punt de vista religiós-, ateses les imatges simbòliques que presenta, fruit d’una teologia encara tridentina del moment imperant, així com també -posats a fer-ne una revisió lingüística- demana una substitució lèxica d’algunes paraules, després de la consolidació normativa de la llengua catalana fabriana:

 

Rosa d’abril, Morena de la serra, / de Montserrat estel: / il·lumineu la catalana terra, /guieu-nos cap al Cel.

Amb serra d’or els angelets serraren / eixos turons per fer-vos un palau. / Reina del Cel que els Serafins baixaren, /deu-nos abric dins vostre mantell blau.
Alba naixent d’estrelles coronada, / Ciutat de Déu que somnià David, / a vostres peus la lluna s’és posada, / el sol sos raigs vos dóna per vestit.
Dels catalans sempre sereu Princesa, / dels espanyols Estrella d’Orient, / sigueu pels bons pilar de fortalesa, / pels pecadors el port de salvament.
Doneu consol a qui la pàtria enyora / sens veure mai els cims de Montserrat; / en terra i mar oïu a qui us implora, / torneu a Déu els cors que l’han deixat.
Mística Font de l’aigua de la vida, / ragueu del Cel al cor de mon país; / dons i virtuts deixeu-li per florida; / feu-ne, si us plau, el vostre paradís.
Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen, / ditxós el cor que s’obri a vostra llum! /Roser del Cel, que els serafins voltegen, / a ma oració doneu vostre perfum.
Cedre gentil, del Líbano corona, / Arbre d’encens, Palmera de Sion, / el fruit sagrat que vostre amor ens dóna / és Jesucrist, el Redemptor del món.
Amb vostre nom comença nostra historia /i és Montserrat el nostre Sinaí: sien per tots l’escala de la glòria / eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abril, Morena de la serra, / de Montserrat estel: / il·lumineu la catalana terra, /guieu-nos cap al Cel.

 

3. SANT JORDI 2018: AMB EL RECORD POSAT EN TRES PERSONALITATS PARADIGMÀTIQUES QUE, DES DE LA SEVA LLUITA PERSEVERANT I INTENSA, HAN VENÇUT ELS DRACS EN EL SEU CAMINAR ESFORÇAT…

 

tres3.1. TRES QÜESTIONS EN UN SOL APARTAT = LA CELEBRACIÓ DE DOS ANIVERSARIS PUNTUALS I D’OBLIGADA REFERÈNCIA EN AQUEST ANY DE 2018, I UN TRIST COMIAT EN LA PERSONA D’UN SAVI CIENTÍFIC…

 

En aquest Sant Jordi’18 consigno aquí dos aniversaris i un adéu-siau que, tot triant, per celebrar-ho, una cabriola literària estilística, intentaré nuar amb l’esperit que brolla de la celebració anyal i, encara que sigui de biaix, amb els avatars del moment present a casa nostra, la terra catalana que trepitgem:

 

  • PERE CASALDÀLIGA i l’enyorança serena de “Cal lleter” pairal, metàfora de la seva Catalunya estimada, des de la immensa llunyania de la terra vermella brasilera…
  • POMPEU FABRA i el meticulós endreçament codificador de la llengua catalana, l’objectiu primordial per a la conquesta de la unitat nacional dels pobles catalans…
  • STEPHEN HAWKING i les teories científiques per explicar l’univers, més enllà del nostre petit món “hic et nunc” de casa nostra -en referència a l’espai geogràfic i el temps que marca la història-, ultrapassant les veïnes estrelles nostres…

 

casaldaliga3.2. PERE CASALDÀLIGA  (Balsareny, 16 de febrer de 1928) = LLUNY FÍSICAMENT DE LA TERRA CATALANA, PERÒ MÉS A PROP QUE NINGÚ AMB EL SEU ESPERIT…

 

El proppassat mes de febrer va complir 90 anys aquest Bisbe emèrit dels camperols i indígenes de Sao Félix de Araguaia, al Brasil, on hi ha treballat a favor de la dignitat de la seva gent. En cinquanta anys no s’ha mogut d’aquesta terra vermella perquè, com diu ell mateix, “els pobres no poden viatjar”.

Li’n dono protagonisme en aquesta celebració de Sant Jordi perquè, tot i la distància que el separa de la nostra terra i com el seu nom heretat de la família ho indica, ens té a tots plegats ben presents des de l’alçaria del seu vol, en cercles concèntrics i mirada profunda d’àliga, il·luminant-nos amb una estrofa poètica curulla de ponderació:

“Temps era temps i ho serà sempre / si som nosaltres fent el temps. / Canviarem la nostra casa / però serem la nostra gent. / Volem que el pares siguin avis, / però que deixin a llurs néts / lliure el camí per a refer la Pàtria, / neta la llengua d’enyorats retrets. / Conservarem les sàvies dèries, / no ens deixarem pas rebregar. / Però viurem de cara als somnis perquè l’ahir sigui demà. / Viurem de cara als pobres de la terra / perquè no es digui mai que els vam matar. / I escoltarem totes les llengües / perquè s’entengui el català. / Serem lleials al seny i a la guspira. / Abrandarem la fe i colgarem la por. / Som i serem encara i sempre i nova / la dolça Catalunya aspra de Déu ens do…!”.

casaldaliga2Els anys i la malaltia del Parkinson han anat minant el seu cos, però no  l’ànim de qui ha deixat la seva vida en els camins de la terra vermella de la selva del Mato Grosso brasiler. Malgrat el temps i la distància ha seguit essent aquell noi català, de pagès, el fill de “Cal lleter” de Balsareny, que volia ser missioner i transformat, per l’experiència dels anys, en místic i profeta, en guerriller i rebel, en radical i tendre -vinculat a la teologia de l’alliberament-, i sempre defensor dels drets dels més necessitats. Així és aquest català, entregat incondicionalment a les causes que inicialment semblen perdudes, però que s’han convertit -labentibus annis- en un esclat de vida potent…

“Allà al mig, envoltat del seu poble, hi havia el vell bisbe embadalit amb les imatges i assegut en una cadira de rodes a primera fila -segons descriu en Francesc Escribano a “Serra d’Or” n.698 de febrer de 2018- en l’estrena al Brasil de la sèrie “Descalç sobre la terra vermella”, comprovant com molts dels assistents, quan va acabar la projecció, se li van acostar amb llàgrimes als ulls per besar-lo i donar-li’n les gràcies per tot el que havia fet per ells”

 

pompeu23.3. POMPEU FABRA (Barcelona, barri de Gràcia 20 de febrer de 1868 – Prades de Conflent, 25 de desembre de 1948) = EN L’ANIVERSARI DELS 150 ANYS DE LA SEVA NAIXENÇA I 100 DE LA SEVA “GRAMÀTICA CATALANA”…

 

En aquesta festa de Sant Jordi m’és plaent recuperar la figura de Pompeu Fabra. No fer-ho seria un oblit imperdonable en aquesta celebració d’aniversari en els 150 anys del seu naixement. Tot i això, a l’any 2013 i en aquestes mateixes planes virtuals del web, vaig dedicar un esbós prou complert sobre la llengua catalana i també d’aquesta figura singular, vertebradora de la nostra parla -en Pompeu Fabra-, que podeu trobar sota el títol:

“En la Diada de Sant Jordi, 2013” en què, acompanyant l’article amb uns mapes conceptuals -d’elaboració pròpia-, destinats a l’alumnat per facilitar-li’n una visió general de la llengua [en els seus vessants gramaticals fonètic, ortogràfic, lexicogràfic, semàntic, morfològic i sintàctic] i de la literatura [en els seus aspectes sobre els gèneres literari,  dels recursos o figures estilístiques i els moviments literaris i llurs autors], vet ací la taula o sumari del seu contingut global:

0. Naixement, historia i codificació de la llengua catalana: justificació del treball

1. El naixement de la llengua catalana:

1.1. Una de romans. / 1.2. Espill o mirall…? / 1.3. Companys de viatge: la romanització entre el substrat i el superstrat. /1.4. El balbuceig de la llengua catalana. 1.5. L’arbre lingüístic: una sola llengua i variats subdialectes agrupats en dialectes.

2. Una nova llengua s’obre pas entremig de grans vicissituds històriques:

2.1. El poble d’Escorpió: la llengua catalanes durant l’Edat Mitjana. 2.2. Catalunya i Castella de bracet: el segle d’or de les lletres castellanes. 2.3. La Casa d’Àustria i Catalunya: el destí de la llengua catalana. 2.4. La Dinastia borbònica: El Decret de Nova Planta i el futur incert de la llengua catalana. 2.5. Sang, suor i llàgrimes durant els segles XIX i XX.

3. L’home que va codificar la llengua catalana: en Pompeu Fabra:

3.1. Qui és aquest home…? 3.2. L’abast de l’obra codificadora d’en Pompeu Fabra. 3.3. Retalls d’una biografia. 3.4. Comentaris a l’aportació de l’obra fabriana. 3.5. De l’experiència del: “Queridos sobrinos” a la rectificació del: “Estimats nebots”.

4. Els drets lingüístics de la comunitat humana.

pompeuEn relació a Pompeu Fabra i en el treball de 2013 dedicat a la seva memòria, ja vaig deixar-hi constància de la seva vida i de la seva obra en relació a la codificació de la llengua. Ara, només em cal consignar algunes reflexions tocant a la filosofia del seu pensament sobre la llengua catalana, per altra banda extretes d’un article aparegut a “Serra d’Or” n.689, febrer de 2018: “Pompeu Fabra, la vigència d’una ideologia lingüística” de Joan Martí. Així, doncs, tot resumint l’article esmentat, en surten les característiques següents:

  • Per a P. Fabra la nació és la llengua, com la llengua és la nació. El valor capital de la codificació del català, té per objectiu retornar-li el caràcter de “llengua nacional”.

“Quan tractem de retrobar la nostra pàtria ens trobem en la unitat de la llengua” (Pompeu Fabra, Obres completes, vol. 9. Barcelona 2013 pàg. 380).

“Partint d’una llengua familiar hem arribat a aconseguir una llengua que és digna d’ésser la llengua nacional d’un poble culte” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 9. Barcelona 2013, pàg. 363).

  • La llengua catalana no pot ser una llengua subordinada a cap altra. Fabra perseguia el fi d’arribar a retrobar l’idioma català modern sense cap alteració d’una altra llengua, denunciant el bilingüisme i les interferències abusives i opressives de l’espanyol.

Volia que la llengua catalana “…hagués sortit de la nostra gloriosa  llengua medieval sense l’acció pertorbadora de l’espanyol” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 7. Barcelona 2010, pàg. 436).

  • No estava conforme amb el bilingüisme asimètric imposat català /castellà: “L’ésser bilingüe és una cosa funesta per a un poble” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 9. Barcelona 2013, pàg. 387).

“Com a nacionalista no podem estar satisfets de l’Estatut ni de l’article que es refereix a l’ús de les dues llengües catalana i castellana alhora” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 9. Barcelona 2013, pàg.389)

  • La codificació de la llengua catalana cal entendre-la com una tasca de “descastellanització”, tot rebutjant un català fàcil i a favor d’un català genuí perquè fos una llengua de prestigi:

“L’obra de redreçament del català literari és, sobretot, una obra de descastellanització” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 7. Barcelona 2010, pàg. 137), perquè  “…si no ens corregim, el català esdevindrà un dialecte del castellà” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 9. Barcelona 2013, pàg. 430).

  • En la construcció de la llengua el procés ha d’anar de l’heterogeneïtat a l’homogeneïtat ja que la debilitat d’un idioma s’evidencia pel procés invers. I això perquè la unitat nacional requereix la unitat lingüística. Les variants geogràfiques dialectals constitueixen la llengua, però en la preceptiva es decantà pel dialecte central:

“La nació que ens governa des de fora, ha procurat -i procures encara-, per tots els mitjans, de fomentar i accentuar la divergència entre els països catalans” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 9. Barcelona 2013, pàg. 680)

“Molts catalans semblen ignorar encara el què és una llengua literària. Nosaltres la tinguérem a l’edat mitjana, una llengua on traspuaven a penes les varietats dialectals, llavors existents com ara: ni Bernat Metge escrivia en el seu barceloní; ni Ausiàs March, en el seu valencià; ni Ramon Llull, en el seu mallorquí. El parlar peculiar de cada escriptor no feia sinó matisar lleument la llengua escrita sense rompre’n la unitat” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 9. Barcelona 2013, pàg. 264).

  • La finalitat principal de la didàctica moderna de la llengua s’orienta cap al seu ús correcte:

“…es necessita la gramàtica, però no massa gramàtica […], nosaltres no hem vingut pas en aquest món per dedicar-nos a la lingüística […]. El que ens proposem nosaltres, els que ensenyem català, és que els alumnes adquireixin aquells coneixements i aquelles regles que els siguin necessàries per escriure bé el català” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 9. Barcelona 2013, pàg. 417-419); “L’essencial no és que el noi aprengui les definicions de les parts de l’oració, sinó que sàpiga distingir-les” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 2. Barcelona 2016, pàg. 209).

  • Meticulós i estricte en referència a la pulcritud i a l’exactitud. Un sol error el desolava. Va escriure en el pròleg de la seva Gramàtica de 1912:

“M’heu ben fastiguejat. No us havia dit que volia veure noves proves del pròleg…? Gràcies a la vostra precipitació, surt ara el pròleg amb un bunyol […], el bunyol d’ara no té remei.. M’heu ben aigualit el goig de veure acabada la gramàtica” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 8. Barcelona 2011, pàg. 256).

 

sopalletresPompeu Fabra, en el 150 aniversari de la seva naixença. Un home que donat a les ciències, des de l’enginyeria, en l’especialitat de Químima, ens mostra que en adonar-se de la seva dificultat per escriure el català -recordem aquella anècdota de la missiva “Queridos sobrinos…” al “Estimats nebots…”-, es compromet a l’estudi de la llengua catalana i ens ofereix una aportació substancial que queda recollida en les “Normes ortogràfiques” (1913), la “Gramàtica catalana” (1918) i el “Diccionari general de la llengua catalana” (1922).

Tot i que a l’estiu de de 1891 Fabra tingué l’oportunitat de treballar per primera vegada com a enginyner químic, en unes mines de sofre a Hellín (Albacete), ho va rebutjar perquè “Anar-se’n de Barcelona suposava per Fabra abandonar la tasca filològica i gramatical que des del gener de 1890 estava desenvolupant a la revista L’Avenç, que era el que realment l’apassionava”. Fins i tot, va muntar una acadèmia amb Josep Puig i Cadafalch, companys de carrera, per guanyar-se la vida. Ara bé, atès que el negoci de l’acadèmia no va funcionar prou bé i com a filòleg no tenia feina, Fabra va opositat a una càtedra a l’Escola d’Enginyers de Bilbao. Les va aprovar i entre el 1902 i 1919, va viure a Bilbao, fent només tres viatges a Catalunya entre aquests anys. Creà el Centre Català a Bilbao, però mai s’hi va integrar del tot en aquesta ciutat:

“A mi sempre em va fer una mica d’angúnia l’airede ciutat nòrdica que tçé, amb el cel amb cobert a l’hivern, i amb la seva característica olor de fum i de sutge humit. Malgrat l’ambient catalanesc de l’Escola, sempre vaig tenir la impressió que no hi respirava bé. M’hi sentia encaixonat i tot em faia enyorar el paisatge mediterrani, clar, obert, perfumat, el millor del món, segurament…Bilbao em cau a sobre”.

I en una carta de 1906 a Lluís Duran i Ventosa hi descobrim:

“En primer lloc, en l’isolament en què visc, no freqüento cap centre basc, no conec cap biscaitarra, no llegeixo llurs publicacions; així, no conec el llur programa i menys la llur opinió oficial sobre le “problema català” (que, dit siga entre parèntesi, em sembla que no els preocupa pas gaire). [ … ] Una vreença meva: la gent d’aquí, malgrat les aparences, és més semblant a la castellana que no pas a nosaltres. amor, simpatia als catalans…? No la sé veure. Accidentalment, simpaties potser sí: quan fan enrabiar als castellans”

Fabra va retornar a Catalunya quan se li va garantir una càtedra de català i llavors es va bolcar en la tasca de la normalització del català. Aquells anys, però, no havian estat pas una pèrdua de temps perquè “les matemàtiques eren una mena de gimnàtica mental”. I com diu el professor Ton Sales “en l’obra de Fabra es troben els factors que determinen la manera de fer d’un enginyer: estudi del antecedents, contextualització, sentit comú, sentit pràctic… No hi ha cap dubte que la metodologia analitica i els hàbits adquirits de la matemàtica, i dels projectes propis de l’enginyeria, són parts essencial del seu pensament”

FABRAPompeu Fabra ha passat a la història com l’home que va ordenar la llengua catalana, que la va dotar d’una normativa moderna, una feina cabdal i ingent que segurament no hauria estat possible sense una gran disciplina mental que li va proporcionar la matemàtica dels estudis de l’enguineria industrial, en l’especialitat de la química perquè, delicat com era preferia “un laboratori blanc i esmaltat, amb eines de vidre delicades i silencioses, que no pas la imatge d’un taller brut ple de màquines estridents”

[ La Vanguàrdia / Cultura / 13 de maig de 2018. “L’Enginyer Pompeu Fabra: Un llibre analitza els deu anys que el pare de la normativa lingüística va exercir com a catedràtic de Química a Bilbao”. Josep Playà Maset ]

queipoQuin error, vist des de la nostra percepció actual, aquella conceptualització tan cruel que li va dedicar Queipo de Llano -un general franquista innovador, a l’Espanya de Franco, en l’ús de la ràdio com a mitjà de guerra psicològica que terroritzava amb les seves  despietades consignes tot anticipant assassinats, assenyalant víctimes i animant als assassins a matar- quan en una d’aquestes arengues va dir:

 

“Cuando haya terminado la guerra, Pompeyo Fabra y sus obras irán arrastrados por las Ramblas de Barcelona”.

 

guerraI va ser premonitori. La Biblioteca d’en Pompeu Fabra va ser cremada al mig del carrer i ell va morir a l’exili, però la història avui ja ha posat a cada personatge al lloc que a cadascú li ha correspost…

 

hawking13.4. STPHEN HAWKINGt (Oxford, 8 de gener de 1942-Cambridge, 14 de març de 2018) = TOTS ELS INTERROGANTS QUE ENVAEIXEN L’UNIVERS TINDRAN EN EL DESENVOLUPAMENT DE LA HISTÒRIA DEL TEMPS, TARD O D’HORA, UNA RESPOSTA FEFAENT…

 

Apareix aquí la figura de Stephen Hawking -mort aquest mateix any-, per la importància excepcional del personatge i la seva contribució a l’estudi i exploració de l’univers.

 

einsteinI si la llegenda de Sant Jordi, amb tota la tramoia d’elements que la configuren en l’escenari fantasiós del seu andarejar militant i cavalleresc, pot sobtar-nos en rellegir-la cada any, nogensmenys ens sorprenen la munió de teories cosmològiques que des de l’antiguitat fins al dia d’avui, planen entre nosaltres de forma contradictòria, paradoxal, enigmàtica o conciliadora, a la recerca d’una troballa definitiva, de tal manera que la teoria científica d’avui, esclati en una realitat incontestable demà…

 

hawking 2Les aportacions de Hawking arriben a les nostres mans, encara que el seu llenguatge planer i, fins i tot, a voltes divertit, inclou serioses dificultats de comprensió per als ulls de tots els qui som inexperts en la matèria. Tanmateix, podem extraure de la lectura i aprofundiment, sobretot de tres dels seus llibres cabdals que compilen tota la seva obra científica, una visió, no només d’aquest univers nostre, sinó d’altres de paral·lels, capaç de transportar-nos, mitjançant un fantàstic viatge, als enigmes del temps relatiu i de l’espai misteriós. 

  • HISTÒRIA DEL TEMPS (1988): Del Big-Bang als forats negres…
  • EL GRAN DISSENY (2010): La mecànica quàntica i la teoria de la relativitat expliquen l’origen de l’univers des del no-res…
  • L’UNIVERS EN UNA CLOFOLLA DE NOU (2012: Els principis que regeixen el nostre univers…

Anebulosaixí com abans he intentat confrontar la distància no només quantitativa, sinó qualitativa, entre les facècies del cavaller Sant Jordi i l’exploració combinatòria de diverses teories per trobar-ne una d’unificadora sobre l’origen i el futur de l’Univers, en la recerca científica de Stephen Hawking, també davant de les múltiples qüestions de caire socio-polític que ens afecten i que constitueixen una problemàtica molt seriosa i important, perquè afecta al nostre esdevenidor, proposaria de fixar bé les dades del problema o la diagnosi de la qüestió per trobar les solucions adequades.

Tanmateix, tot depèn de la capacitat del discerniment personal, perquè:

 

“Tot allò que l’home ignora no existeix per a ell. Per això, l’univers de cadascú/na es resumeix segons la grandària de la seva saviesa”.

 

4. SANT JORDI 2018: EL TIRATGE DE PRODUCCIONS CREATIVES, IDEES AL VENT I LLIBRES EDITATS…

 

progreso4.1. DE JOHANNES GUTEMBERG [Impremta] A G.MARCON [Ràdio], JL. BAIRD [Televisió],  L. KLEI NROCKl, R. KAHAN, V. CERF I LG. ROBERTS [Internet]

 

En aquest apartat del Sant Jordi’18 he de consignar que també el caracteritza, com cada any, un tiratge important de produccions creatives i de llibres editats. Des dels diversos concursos literaris -esmento especialment la “Convocatòria de contes” d’un minut temporal de durada que l’emissora “RAC.1” ha tingut la gran idea de llençar, a través de la transmissió oral de la Ràdio sense fils de Marconi -i personalment, des de la llunyania, com enyoro els “Jocs Florals” escolars-, fins la profusió de llibres de tota mena que englobo en una sistematització, aquí i a corre-cuita, de novel·les ben traçades, històries biogràfiques, llibres de reflexió filosòfica i de meditació, de misteris i d’aventures, contes per explicar i per llegir, assajos d’economia, manuals per fornir el cos i l’ànima, planes egrègies de ben rimades poesies i -com no- , tots aquells redactats d’actualitat política -siguin en format periodístic o de crònica, d’articles, documents,  comunicats, tirallongues de twitter’s, facebook, web’s o d’altres, a través dels mitjans de comunicació al nostre abast, com en són les possibilitats que ofereix la Televisió i les diverses aplicacions informàtiques d’Internet.

 

llibres4.2. LLIBRES I MÉS LLIBRES PER SANT JORDI, DE TOTA MENA I ESTIL, PERÒ DE LECTURA OBLIGADA PER TROBAR LA CLAU  EXPLICATIVA DEL PROCÉS CATALÀ D’AUTODETERMINACIÓ…

 

En referència a l’actualitat política d’enguany i que d’alguna manera ens concerneix, m’és plaent assenyalar algun títol d’enguany, sense que la pretensió del llistat exhaureixi, ni de lluny, la caterva de publicacions, en referència al procés català d’autodeterminació:

 

OPERACIÓ URNES. Laia Vicens i Xavier Tedó. Ed. Columna.

– NOU HOMENATGE A CATALUNYA. Vicent Partal. Ed. Ara Llibres.

– LES CLAVEGUERES DE L’ESTAT. Jaume Grau. Ed. Catedral.

– ON ERES L’1-O? Quico Sellés. Ed. Rosa dels Vents.

– DIES QUE DURARAN ANYS. Jordi Borràs. Ed. Ara Llibres.

– FORA DE LA GALÀXIA. Nando Zanoguera. Viena Edicions.

– ELS CARRERS SERAN SEMPRE NOSTRES. Liz Castro. Ed. Pòrtic.

– PER CATALUNYA! Suso del Toro. Ed. Gregal.

– EL GRAN PLET DE LA INDEPENDÈNCIA. Pau Miserachs. Ed. Llibres de l’Índex.

– VERSOS CONTRA LA VIOLÈNCIA. Diversos autors. Onada edicions.

– CÓMO GANAMOS EL PROCESO Y PERDIMOS LA REPÚBLICA. Josep Martí. Ed. De Libros.

– ELS FETS DE L’1 D’OCTUBRE. Diversos autors. Pagès Editors.

– LA TARDOR CATALANA. Quim Curbet. Curbet Edicions.

– DIES QUE DURARAN ANY. Jordi Borràs. Ed. Ara Llibres.

– TOT EL QUE NO ES VOLIA DIR. Xavier Trias. Ed. Grup 62.

– LA GRAN IGNOMINIA. Jaume Sobrequés. Ed. Base.

– EL PROCÉS EXPLICAT ALS IDIOTES. Roger Peláez. Ed. Les Males Herbes.

– VAM FER UN REFERÈNDUM: 1-O. Andreu Pujol. Ed. Saldonar.

– ARRELS A OCTUBRE. Roger Castellanos. Ed. Edicions del 1979.

– 1-O. BASAT EN FETS REAL. Diversos autors. Ed. Fonoll.

– CATALUÑA, UNA DESCONECIÓN ANUNCIADA. Carles Campuzano. Ed. El siglo.

– ALLÒ QUE SOM. Josep Maria Terricabras. Edicions de 1984.

– D’HEROIS I TRAÏDORS. Santi Vila. Ed. Casa del Llibre.

– ELS ÚLTIMS CENT METRES. FENT CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA. Quim Torra. Ed. Angle 2016

 

globos4.3. TOT ESCOLTANT TERTULIANS, EN LLEGIR ARTICULISTES O ATENENT AGENTS D’OPINIÓ, AMB LA INTENCIÓ D’ADQUIRIR CONTINGUTS DE DIVERSA ÍNDOLE PER A LA REFLEXIÓ I DESTRIAR QUALITATIVAMENT I PERSONAL TOTES AQUELLES CONSTRUCCIONS QUE MÉS S’APROPIN A LA REALITAT OBJETIVA DE LES PERSONES, DE LES COSES, DE LES CIRCUMSTÀNCIES DIVERSES I DELS FETS PUNYENTS…

Tanmateix porto aquí escriptors i periodistes de renom, que des del contrast d’idees, ofereixen quasi diàriament opinió política i pública, en especial, sobre el procés català, ja sigui en format tertúlia o bé a través d’escrits editorials o d’articles d’opinió :

 

Juan José López Burniol, Federico Jiménez Losantos, Pilar Rahola, Isabel Sansebastián, Josep Antic, José Manuel de Prada, Jordi Basté, Arcadi Espada, Francesc-Marc Àlvaro, Francisco Maruhenda, Josep Cuní, Salvador Sostres, Sílvia Cóppulo, Alfonso Rojo, Joan Baptista Culla, José Inda, Dante Fachin, Pedro J. Ramírez, Esther Vera, Alfonso Ussia, Rafel Nadal, José Antonio Zarzalejos, Pilar Carracelas, Ernest Benach, Fernando Ónega, Cristina Puig, Antonio Baños, Gemma Galdón, Antoni Puigvert, Joan López Alegre, Josep Martí, Miquel Puig, Jordi Mercadé, Màrius Carol, Bernat Dedéu, Marta Lasalas, Jordi Graupera, Toni Soler, Alex Salmon, Joan Manel Tresserras, Jordi Barbeta, Gemma Calvet Ernest Folch, Glòria Serra, Lluís Foix, Joan Josep Queralt, Gonzalo Bernardos, Jaume Barberà, Nacho Martín, Laura Fábregas, José Maria Fusté-Fabra, Joan Maria Claveguera, Tian Riba, Jordi Bosch, Xavier Sala i Martín, Jordi Cañas, Montserrat Tura, Manuel Milián-Mestre, Bel Olid, Quico Sallès, Montserrat Nebrera, Eduard Voltas, Ramón Cotarelo, Toni Bolaño, Xavi Xirgu, Xavier Bru de Sala, Sònia Andolz,  Arnau González Vilalta, Lola García, Santiago Niño Becerra, Lluís Mauri, Joan Tàpia, Manel Cuyàs, Xavier Sardà, Sebastià Alzamora, E. Giménez-Salinas, Marc Bartomeu, Salvador Cardús, Jordi Juan, Marina Llansana, Vicenç Villatoro, Víctor Amela, Joan Boada, Gemma Calvet, Hèctor López-Bofill, Laura Fàbregas, Jordi Basté, Germà Bel, Pere Mas, Manuel Manchón, Josep Lluís Carod Rovira, Enric Vila, Pilñar Carracelas, Isabel Llauger, Josep Lluís Martí, Xavier Arbós, així com d’altres personalitats significatives que intervenen amb freqüència en aquest procés d’autodeterminació, com el Catedràtic de Dret Constitucional a Sevilla Javier Pérez Royo, Jordi Palou-Loberdos, Teresa Freixes, l’ex-Magistrat del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pellín, Jordi Nieva; els advocats de part Jaume Alonso Cuevillas, Javier Melero, Josep Maria Jové, Olga Arderiu, Ben Emmerson, Neus Torbisco, Wolfgang Schomburg, Gonzalo Boye, Jordi Pina, Marina Roig, Andreu Van den Eyde, Carles Monguilod i, fins i tot, de la part contrària, la Fiscalia i els advocats de l’Estat espanyol, així com també Javier Ortega del partit polític Vox, … / …

 

paraulaSón persones, són veus,  són opinions, són escriptura, són paraules, són llibres. Són personatges descobrint-nos dia a dia, capítol a capítol, escena a escena, sense saber on ens porta el plantejament, la trama o el nus i el desenllaç final de l’obra…

 

signosSón frases, són idees, potser amb molta càrrega simbòlica, sense massa sentit o amb gran significació. A voltes, són verbs en moviment buscant una troballa i dels quals, fins i tot, ens enorgullim fent el viatge. Són comes que ens fan somniar o que ens aturen com pedres en el camí que, presentant-se en forma d’interrogants, ens obliguen a reflexionar. Són un punt i a part per engrescar-nos a no defallir i tornar a començar, Però, certament el que mai no són, transita cap a la referència del punt i final… viu

 

planablanc…perquè, altrament, les persones i els llibres, són sempre un signe viu d’admiració que ens permet gaudir de l’entorn i engendrar l’esperança d’una pàgina en blanc on poder escriure-hi l’única forma de saber com seguirem endavant…! Així que alerta…! Escoltem-los, llegim-los, analitzem-los, reprovem-los, gaudim-los. I que el final, sigui el nostre criteri personal qui escrigui aquella plana en blanc des de la pròpia convicció ben  arrelada, tot i que també aspergida amb el crepitar de les guspires dels altres que arriben fins a nosaltres…

 

5. SANT JORDI 2018: I MÉS ENLLÀ DEL MES D’ABRIL, GINESTA BEN GROGA EN ELS VERALS, TOT ESPERANT L’ESTIU PERQUÈ LA CITA DE SANT JOAN “LA VERITAT US FARÀ LLIURES” (Joan 8, 12-30) EN SIGUI EL FERMENT ESPERANÇADOR D’UNA ABUNDOSA BONA COLLITA…

 

historia 5.1. EL SUMARI O LA TAULA DELS ESDEVENIMENTS A L’ABAST DEL DIA A DIA, I TAMBÉ AMB  ELS MÉS PROPERS, PEL QUE FA REFERÈNCIA A TOTES LES DERIVADES DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATAlÀ, AMB LA MIRADA POSADA EN UN L’EMBOLCALL INTEGRADOR, DE CARA A D’UNA PARTICULAR REFLEXIÓ, PER ESBRINAR-NE EL SEU SENTIT DES D’UNA PERSPECTIVA CLARA I INTENCIONADA DE PERFIL PEDAGÒGIC…

 

meditarLa possibilitat de reflexionar i d’escriure que m’ha estat donada sobre diversos temes i, en concret, pel que fa a aquesta recurrent dimensió política que a casa nostra -Catalunya- es desperta de tant en tant, com n´és l’independentisme, he de consignar que no essent competent en cap de les matèries -com el Dret i la Política-, que em possibilitarien presentar-me com una autoritat en la matèria, tracto els meus escrits des de la consideració i aprofundiment de mantes lectures de signe ben divers, així com la proposta heterogènia d’agents d’opinió que em donen igualment l’oportunitat de compondre un mosaic de formulacions que després forjo, no sense l’especificitat de les meves conviccions personals -generalment amanyagades pel sentit comú, però sempre equilibrades entre els pensaments i els sentiments personals-, en els redactats que apareixen en aquestes planes virtuals. 

intoxicacionI diré més: per formació i deformació professional tinc sempre present l’angle de visió pedagògica de les coses i situacions que s’orienta cap al raonament i a l’explicació de les meves posicions, preguntant-me ensems com millor fer-me entendre, tot respectant totes les opcions que formiguegen entre nosaltres, sempre que no incloguin en el debat discursiu, la toxicitat de la mentida, de la manca de respecte, de la utilització per a finalitats espúries, la indiferència o la menyspreança…

 

Algunes de les coses que més m’han impressionat, durant aquest temps que m’he dedicat a la reflexió política sobre els esdeveniments que ens incumbeixen, les consigno aquí:

 

visioPercebo com moltes proposicions d’opinió -en una situació de diàleg- difícilment hom és capaç de modificar les posicions apriorístiques. I en aquest mateix ordre de coses observo com se sol sentenciar amb massa facilitat, quan el que fora més prudent seria, o bé col·locar un filtre que depurés expressions ofensives i amalgames maldestres i no pertinents, o bé eixamplar la mirada i obrir bé el focus per obtenir visions més objectives de tot el marc contextual de la realitat.

 

realitatVull escapar-me no només d’aquella subjectivitat que es posiciona sempre en contra de l’altre/a sense concedir-li’n cap espai de raó, sinó que en interrompre l’argumentació de l’altri, s’ensopega en un gran defecte de desconsideració. I ja no diguem si, en el borbolleig d’una taula, o en un contrast d’articles, s’escolten o es llegeixen paraules ofensives, despectives o senzillament iròniques que voregen el sarcasme.

 

caretaNo va amb mi la manipulació, la falsedat i la mentida, sobretot quan es destrueix la veritat objectiva de la realitat o es distorsionen els missatges en benefici propi o d’altri, així com quan s’utilitzen paraules en què s’ha buidat el seu significat propi o amb insidia se les ha banalitzat, perquè atenent a les vàries accepcions de qualsevol diccionari, sempre cal escollir-les i expressar-les diàfanament d’acord amb les regles  o els codis de l’expressió lingüística -sigui oral o sigui escrita- atenent a la “situació” o a les “circumstàncies”, al marc del “context” escaient -com obliga la metodologia socràtica per tal de rebatre qualsevol intent de sofisme perturbador- i la normativa gramatical de la “precisió”, la “claredat” i la “correcció”.

 

miocroscopioCrec que és de precís fer sempre una investigació exhaustiva sobre els fets i el més aprofundida i seriosa possible per tal de no deixar-se afalagar pel primer titular periodístic o per la novella notícia cridanera. I això, per tenir un coneixement de causa acurat i el més proper possible a la realitat objectiva. Cal destriar les informacions primerenques, els comentaris diversos i les opinions que apareixen en diversos fòrums per arribar a l’essència de les qüestions i no només a la crosta de la seva superficialitat. Per això, cal tenir en compte la biografia del qui parla o de l’escriptor que escriu, així com l’ambient en què s’ha format o es desenvolupa en l’actualitat, el conferenciant, el tertulià o simplement la persona que exposa i/o opina, sobre una temàtica determinada, de forma oral o mitjançant un escrit, on s’hi pot seguir el rastre de les seves petjades criteriològiques.

destruccionM’esgarrifa de pensar que en altes instàncies de l’Estat hi pugui haver personatges no només insensibles als requeriments d’un poble, amb intencionalitat dialogant, per arribar a pactes eficaços, sinó que trepitgin els drets fonamentals amb menyspreu i exerceixin amb militància venjativa la calumnia, la difamació, la mentida i la distorsió de la realitat, sense cap escrúpol, utilitzant-los com a mitjans per anorrear l’adversari polític o estructurar malèvolament construccions delictives inexistents i sense fonament objectiu per atribuir, culpabilitzar i castigar amb impunitat anhels i accions que, de per si mateixes, podrien resoldre’s a través de camins d’entesa i aviença política. I que des de la premsa, ràdio o televisió s’instal·li un altaveu propagandístic i hostil de confusió per privar la informació objectiva i veraç, em sembla un despropòsit intolerable i penós de malastrugança diabòlica.

 

procesEm reafirmo en què, tot i no rebutjant la desobediència a les lleis injustes com la història ha explicitat algunes vegades, la millor manera per a la consecució dels objectius o finalitats que una societat es proposa, és apel·lar al diàleg i al pacte polític, el millor sistema democràtic per a la solució dels problemes. Tanmateix, això no treu que la unilateralitat emprada darrerament en el procés independentista hagi estat un fracàs parcial, perquè -si bé s’ha mal gestionat la contesa amb errors per les dues parts en conflicte-, “no hi ha mal que per bé no vingui”

espanya– Per part de l’Estat espanyol, la penosa i deplorable experiència que ha de percebre el Govern i les seves institucions, en adonar-se que el moviment independentista català, lluny de dissoldre’s o de descompondre’s, segueix endavant a la manera d’una cursa imparable i en progressió. I això, malgrat els esforços econòmics emprats pel mateix Estat per tal d’aturar la voluntat d’una gran part del poble de Catalunya amb la utilització de mitjans gegantins  esmerçats per fer valdre, davant de la comunitat internacional, les febles raons d’un estat de dret en decadència, i amb tota la maquinària esfereïdorament hostil engegada, en negar -de primer- la problemàtica existent de la causa catalana, en desproveir-la -mentrestant- de qualsevol intent de solució a través d’un diàleg polític-pactista, en acarar-la -després- amb una operació coercitiva i virulenta mitjançant les forces estatals per ofegar cruelment un Referèndum, en traslladar-la -més tard- a uns tribunals de justícia que, pel que sembla, actuen més de part parcial que de  imparcialitat equitativa admetent informes policials esbiaixats i continuar-la -finalment i posterior- amb una repressió agressiva amb la pretensió d’espaordir, amenaçar, humiliar, abatre, arruïnar…

catalunya– Pel que fa a la part catalana en destaco la valenta fortitud dels qui més pateixen les conseqüències de l’actuació de l’Estat espanyol, en referència al Referèndum de l’1-O, com en són la monstruositat inhumana de la presó, el malagradós exili, les destitucions repulsives i la ferotge persecució de persones amb càrrecs institucionals i d’altres de privades. Tot plegat, una demostració imperturbable de reafirmació a favor de la causa catalana, de lleialtat en els propis ideals i la perseverança fèrria a tota prova, amb el pensament fixat en els avantpassats que van patir també conseqüències adverses, de cara al present immers en un feixuga situació hostil i en  un esdevenidor, més o menys proper, en què hi calen dues consideracions que, de per sí, m’obligarien a més comentaris prou substancials, exquisidament ben  profitosos com: 

aliances– La necessitat d’unes “majories internes” més àmplies de cara a un Referèndum, pactat amb l’Estat espanyol, per a la consecució de la República catalana.A tot això,

– La recerca d’unes “aliances externes” potents i definitives que, de forma democràtica, intervinguin i ajudin a dur a bon terme la solució del conflicte mitjançant el suport d’una mediació internacional.

A tot això, i com diu en Josep Martí, un observador privilegiat de la política catalana:

“Ara Catalunya és un actor internacional, té la centralitat del país convertida al sobiranisme, i el pròxim dirigent català que s’assegui a Madrid a negociar ho farà mirant al s ulls del seu interlocutor dient-li: jo no reconec la teva legitimitat, i estic esperant la meva oportunitat…”

indexTinc una tendència natural a la recopilació. No endebades m’agrada i maldo per oferir una visió global de les coses com una manera d’encendre el llum per contemplar la totalitat de l’estança i, de forma anàloga, així amb les temàtiques. És allò que en la lectura d’un llibre, la primera cosa que faig és adreçar-me cap a l’índex o considerar el contingut d’una qüestió, des de la visió d’un mapa conceptual. Per tant, he espigolat planes anteriors sobre el tema de l’autodeterminació independentista i, a tall de visionat general, vet aquí com he anat construint els temes arrelats en aquesta nostra terra que, per una bona part de molta gent, en coincidència conceptual i sentimental, s’escarrassa per trobar quelcom que hom creu millor, com n’és arribar, per dret que li’n pertocaria legalment, a una República catalana independent, però amiga i veïnal d’Espanya, si el Referèndum de l’1-O actualment assajat, es pogués proposar definitivament…

Els articles escrits i publicats en aquest web sobre el procés independentista català dels darrers anys i mesos apareixen a continuació i només cal polsar-los per accedir-hi ràpidament:

5.1.1. Entre la diada de Sant Jordi i l’11 de setembre de 2014: Érem, som i serem [Abril 2014].

5.1.2. Entre l’11-S i el 9-N de 2014: Érem, som i serem (1714-2014) [Novembre 2014].

5.1.3. En l’atemptat del dia 17 d’agost de l’any 17, a les 17 hores a Catalunya: la seva capital, Barcelona i a un dels seus pobles, Cambrils [Agost 2017].

5.1.4. Des de la festa de Sant Jordi a pocs dies per abastar la jornada de l’1-Octubre 2017: De molt abans, a l’any 2017 i molt més enllà… [Setembre 2017].

5.1.5. Arribats a l’1-Octubre de 2017, ja som als dies després…però, “així no” perquè “Timeo Danaos et dona ferentes” [Octubre 2017].

5.1.6. L’Acadèmia de Plató: l’escriptura versus el diàleg. A favor del diàleg en contra d’estripar papers [Octubre de 2017].

5.1.7. Ara fa quaranta anys…!!! Musical de trompetes o redoblament de tambors…? I mentrestant, esperem…” [Octubre de 2017].

5.1.8. Benvinguda República catalana en el despertar d’un somni en tren [Octubre de 2007].

5.1.9. (1) Del col·lectiu de reclusos, a la comunitat dels sense sostre: tinc un calfred que em ressegueix el cos. (2) Les eleccions del 21 de desembre de 2017 sota l’ombra de la Unió europea i tres preguntes inquietants. (3) Cada dia se superposa a l’afany del següent i un esdeveniment singular s’expandeix en molts d’altres més… [Novembre 2017].

5.1.10. Barcelona-Brussel·les, un viatge d’anada i tornada [Desembre 2017].

5.1.11. Les eleccions del 21D, una bany de realisme que cal administrar degudament [Desembre de 2017].

5.1.12. En la Pasqua de 2018: 1. Una coincidència de calendari i de concepte entre la pasqua’2018 i el referèndum català de l’1-o de 2017…2. La pasqua jueva, origen de la pasqua cristiana. una marxa esforçada a la recerca d’un objectiu…3. El regal de pasqua, una «mona» d’ous…, i la pastifejada d’un estat, camina cap a la major de les seves febleses…4. «Cançons de caramelles» per a la pasqua…? o potser aquest any, seria millor «cançons de protesta-reivindicatives»…? [Març 2018].

 

catalunya5.2. CENTREM-NOS EN EL NOSTRE TERRITORI DE CATALUNYA: UNA HISTÒRIA QUE VE DE MOLT LLUNY, PERÒ EFERVESCENT I CONVULSA, A TOCAR ENTRE NOSALTRES DE FA MOLT POC TEMPS I LA MÉS PROPERA, RECENTMENT…

 

No és de precís repassar en aquest moment la Historia de Catalunya, que ens situa de ple com a nació, perquè ja n’hi haurà prou i n’és bastant giravoltar sobre els darrers esdeveniments que des de l’any 2010 es vénen produint en una escalada vertiginosa i trepidant en la vivència de les nostres pròpies carns.

anuariCada any, el “Grup Enciclopèdia Catalana” edita un “Anuari” on s’hi recull els fets, les personalitats, els avenços científics i els principals temes de debat que han estat presents en l’àmbit públic al llarg de l’any en curs -he de fer referència a l’any 2017 i les tendències que marcaran el 2018- tot abastant una cronologia del dia a dia, un apartat de personatges dedicat a les personalitats que més han destacat, el balanç per activitats i un resum de l’actualitat política catalana i mundial amb un apèndix estadístic. Tot això, a vol d’ocell, ho destaco pel que fa al Procés independentista català i pel que fa als punts d’inflexió següents:

  • 2010: Primeres consultes populars, retallada de l’Estatut del 2006 pel TC i inici de grans manifestacions de protesta.
  • 2011-2015: Manifestacions multitudinàries de l’11 de setembre i creixent apogeu de l’independentisme.
  • 2014: Artur Mas i la Consulta del 9-N.
  • 2015: Eleccions parlamentàries considerades plebiscitàries.
  • 2016: Carles Puigdemont substitueix a Artur Mas i es investit President de la Generalitat: O Referèndum o Referèndum.
  • 2017: El Parlament de Catalunya, amb el suport de JxSí, Esquerra Republicana i la CUP i l’absència dels parlamentaris de C’s, PSC i PPC, aprova la Llei del Referèndum i la Llei de la Transitorietat nacional. També el President de la Generalitat i els seus Consellers signen el Decret de convocatòria del Referèndum (06-09); els fets de setembre davant de la Conselleria d’Economia (20-09); votació popular del Referèndum (01-10); discurs del Rei Felip VI (03-10; Puigdemont suspèn els efectes de la DUI (10-10); Presó per a en Jordi Sánchez (ANC) i Jordi Cuixart (OC) (16-10); Parlament de Catalunya: proclamació de la República sense efectivitat (27-10); l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola: destitució del President i tot Govern de la Generalitat i convocatòria d’eleccions per al 21-D pel President del Govern espanyol M. Rajoy (27-10); El President Puigdemont s’exilia a Brussel·les amb els Consellers Toni Comín, Clara Ponsetí, Meritxell Serret i Lluís Puig  (30-10); presó per al Vice-President del Govern de la Generalitat, Oriol Junqueras i els altres Consellers Jordi Turull, Carles Mundó; Raül Romeva, Josep Rull, Joaquim Forns, Meritxell Borràs, Dolors Bassa (Santi Vila) (02-11); Espanya emet ordres d’arrest europees contra els exiliats (03-12); Puigdemont es postula com a candidat a les eleccions (04 i 05-12); comença la campanya electoral (05-12); Espanya retira les ordres  d’arrest europees (05-12); manifestació catalana a Brussel·les a favor de Puigdemont (07-12); resultat de les eleccions del 21-D: majoria absoluta independentista (21-12); Puigdemont exigeix a Madrid una negociació política i la restauració del seu Govern de la Generalitat (30-12).
  • 2018: Constitució del Parlament (17-01); Puigdemont és nomenat oficialment candidat a la Presidència de la Generalitat i fa el seu primer viatge fora de Bèlgica i participa en un col·loqui a Copenhaguen (22-01); el TC espanyol suspèn la sessió per reelegir Puigdemont, que “ha de ser present en persona al Parlament i amb una autorització judicial” (27-01); Puigdemont renuncia, de manera provisional, a la seva investidura (01-03); Puigdemont viatja a Ginebra per participar en diversos esdeveniments (18-03); Pablo Llarena -el jutge del TS, instructor de la causa independentista,- nega que en Jordi Sánchez pugui ser investit President de la Generalitat (09-03); Puigdemont visita Finlàndia en la seva campanya internacional (22-03); el jutge d’instrucció Pablo Llarena acusa formalment vint-i-cinc dirigents independentistes -a tretze d’ells pel delicte de rebel·lió- i llança ordres internacionals de detenció contra els cinc exiliats que són a l’estranger i Jordi Turull no és investit President de las Generalitat en la primera sessió (22-03); Jordi Turull i els consellers Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa i la ex-presidenta del Parlament Carme Forcadell ingressen a la presó (23-03); Marta Rovira, Secretària general d’Esquerra Republicana s’exilia a Suïssa on ja hi és Anna Gabriel (23-03); Puigdemont és arrestat per la policia alemanya després de travessar la frontera de Dinamarca provenint de Finlàndia i manifestació per la detenció (25-03); ofensiva de la fiscalia i del bloc del 155 per criminalitzar els CDR per terrorisme i rebel·lió (02-04), Puigdemont abandona a les 13:5h hores la presó alemanya de Neumünster per ordre del Tribunal Regional Superior (OLG) d’Schleswig-Holstein, al nord d’Alemanya (06-04); JxCat i ERC busquen un pla D per si no es pot investir Jordi Sánchez (08-04; partits sobiranistes, entitats i agents socials es mobilitzen per exigir l’alliberament dels líders del Procés empresonats i el retorn dels exiliats (15-04); Roger Torrent obre una via de comunicació directa amb l’ONU i JxCat mantenen encara vives les opcions per investir President de la Generalitat a Carles Puigdemont, Jordi Sánchez o Jordi Turull (19-04); el Ministre d’Hisenda es reafirma en què no va sortir ni un euro per a les despeses del Referèndum (20-04; mentrestant ETA es dissolt i demana perdó, el Ministeri de l’Interior recomana reflexionar -davant del partit de la “Copa del Rei” entre el Barça i el Sevilla- sobre què és el delicte de terrorisme (sic..!) i a les portes de l’estadi de futbol, es requisen a volei estelades, jerseis i bufandes de “color groc” (21-04); Puigdemont designa a Quim Torra candidat a presidir la Generalitat de Catalunya (11-05); El candidat de JxCat és escollit President de la Generalitat pel Parlament català i viatja a Berlín per comparèixer amb Carles Puigdemont; Entre la hipocresia i el cinisme, l’oposició -principalment la de C’s-, no es creu ni en fa cas sobre la disculpa de Quim Torra respecte dels seus tuits i llibres editats i la seva promesa de fer acció de govern, més enllà d’avançar cap a la república (15-05); Vet aquí els reptes i les assignatures pendents del nou Govern en l’exposició que en va fer Quim Torra al Parlament de Catalunya (15-05):
  • President: Quim Torra.
  • Presidència: Elsa Artadi.
  • Vicepresidència i Economia: Pere Aragonès. 
  • Afers Exteriors: Ernest Maragall.
  • Ensenyament: Josep Bargalló.
  • Salut: Alba Vergés.
  • Treball i Empresa: Chakir El Homrani.
  • Interior: Miquel Buch.
  • Agricultura: Teresa Jordà.
  • Justícia: Ester Capella.
  • Territori i Sostenibilitat: Damià Calvet.
  • Cultura: Laura Borràs.
  • Empresa: Maria Àngels Chacón.
  • Administració Pública: Jordi Puigneró

…i recuperar les Lleis suspeses pel Tribunal Constitucional, buscant altres vies per aconseguir el mateix objectiu sense desobeir l’alt tribunal sobre el canvi climàtic, la llei de la igualtat,, la del comerç, l’agència de la ciberseguretat, el codi civil, les voluntats digitals, la protecció de l’habitatge,, la sanitat universal, l’agència de protecció social,, el, codi tributari…

La Fiscalia de Brussel·les rebutja l’euroordre contra els consellers per un defecte de forma i enfurisma el TS espanyol (17-05); Greu derrota del jutge P. Lllarena i la seva justícia “creativa”: El Tribunal de Schleswing-Holstein rebutja de nou que Puigdemiont hagi comès un delicte de rebel·lió, però el juyge del TS, Pablo Llarena, denega a Rull i Turull la llibertat per prendre possessió com a consellers (23-05); EL PNB vota a favor dels pressupostos de Rajoy, malgrat el 155 (24-05); Enfrontaments polèmics entre independentistes i unionistes: llaços grocs i creus a les platges i actituds agressives de formacions extremes amb banderes espanyoles (27-05); Canvi de guió: moció de censura per per part del PSOE (Pedro Sánchez) contra el govern del PP (President Mariano Rajoy-Sentència de la Gürtel) (27-05); El TSJC no es veu competent per resoldre el bloqueig als Consellers a la presó (Jordi Turull i Josep Rull) o a l’exili (Toni Comín i Lluís Puig) propossats per Quim Torra, que Mariano Rajoy no vol signar el seu nomenament al DOGC, i la designació d’uns altres (Laura Borràs, Damià Calvet, Angles Chacón, Alba Vergés) per foragitar el 155, a més de presentar una querella contra el President espanyol  per prevaricació (29-05); Pedro Sánchez nou President espanyol després de guanyar la moció de censura a Mariano Rajoy 01-06); Amb la pressa de possessió del Consellers del Govern Quim Torra s’acaba el 155 i decau la intervenció de l’autonomia catalana (02-06); …/…

desencísL’independentisme explícit i latent d’una bona part del poble català no ha vist satisfetes les seves aspiracions per raons vàries com he assenyalat anteriorment. Fins i tot, alguns van creure i demanar que una tercera via d’entesa amb l’Estat espanyol, dins del concepte autonomista que guarda i defensa la pròpia Constitució espanyola del 1978, seria un bon camí per aspaivagar les diferències existents entre uns i els altres.

Cal dir també, per altra banda, que no té el mateix valor el nombre de persones que sufraguen el seu vot a determinats Partits en una contesa d’elecció parlamentària, que l’hipotètic resultat sorgit del recompte d’un Referèndum distintiu propi i estructurat per a una resposta única entre “un sí i un no” sobre el quòdlibet. En tot cas i segons el meu criteri, reitero -molt resumidament-, les causes “ut supra” exposades respecte de les dificultats hagudes que, amb cert desencís s’han produït, perquè els esforços dels darrers anys no arribessin a terme pel que fa a la separació de Catalunya-Espanya:

constitucio

L’ambigüitat de la Constitució espanyola de l’any 1978, en relació a la possibilitat inclusiva i  permissiva d’un Referèndum d’autodeterminació, i les persistents suspensions i/o sentències del TC respecte de la llegislació catalana 

 

blablabla

La manca d’una gestió dialogada,  exclosa de tota política real i seriosa, per part del Govern de l’Estat espanyol, així com l’amenaça constant dels recursos i la seva intervenció efectiva, davant del TC, sobre lleis del Parlament català i les aspiracions independentistes de Catalunya 

 

 

duiL’actuació unilateral amb què el Govern de la Generalitat de Catalunya va decidir convocar el Referèndum d’autodeterminació, a l’amparas de la Lleis catalanes del Referèndum i de la Transitorietat nacional, per altra banda suspeses pel TC espanyol

 

caracterespañolSi calgués descriure les característiques del caràcter espanyol -a banda de moltes virtualitats indiscutibles de que n’està dotat- ens trobaríem que, en el seu inconscient col·lectiu com a poble, hi formiguegen aquelles proeses que van esclafar les civilitzacions d’Amèrica del Sud i d’altres de mig món -aquell “Imperio donde nunca se pone el sol”– tot convertint els personatges en  conqueridors, guerrers, militars ensuperbits de les seves batalles i que sempre els hi ha costat reconèixer plenament la derrota. D’aquí que l’enfrontament, l’anorreament i la humiliació són trets aplicables a qui ha dominat un gran lmperi. L’espanyol, fort i valent, tendeix a ridiculitzar el vençut. I en el cas que hagi perdut una batalla, es decanta per esborrar de la memòria i de la història tant la seva debilitat com el seu pejoratiu ridícul.

 

coloniesDe fet, la història té assenyalades les pèrdues successives de les moltes possessions de les colònies espanyoles hagudes en els darrers segles, com un “leitmotiv” recurrent, a causa de la intransigència pròpia del caràcter espanyol.

Vegem-ho tot repassant els fulls més tristos de la Hispòria d’Espanya en aquest sentit:

  • Felip V (1700-1746): Nàpols, Sicília, Sardenya, Milanesat, Flandes, Gibraltar, Menorca
  • Carles III (1759-1788): Dominica
  • Carles IV (1788-1808): Sud d’Estats Units, Trinitat i Tobago
  • Ferran VII (1808-1823): Paraguai, Colòmbia, Equador, Guatemala, El Salvador, Costa Rica, Nicaragua, Hondures, Panamà, Uruguai
  • Isabel II (1833-1868): Mèxic, Xile, Veneçuela, Bolívia, Argentina, República Dominicana
  • Alfons XII (1874-1885): Perú
  • Alfons XIII (1886-1943): Cuba, Puerto Rico, Filipines
  • Francisco Franco (1892-1975) / Juan Carlos I (1938-): Sàhara occidental
  • Felip VI (1968-): Catalunya…???

Pot resultar d’interès consignar aquí unes perles extretes de diversos personatges espanyols que, considerant Espanya a la seva manera en un moment determinat de la història, s’adaptarien prou bé al procedir d’avui en dia:

Antonio Machado: “En España, de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa”.
Ángel Ganivet: “Lo único que tenemos en España es ignorancia y orgullo, no se puede pedir más perfecta representación de lo que somos”.
Manuel Azaña: “Si los españoles habláramos sólo y exclusivamente de lo que sabemos, se produciría un gran silencio que nos permitiría pensar”.
– Ramon Maria de Valle-Inclán: “España, en su concepción religiosa, es una tribu del Centro de África”.
Miguel de Unamuno: “Merecemos perder Cataluña. Tenemos testículos en vez de sesos en la mollera”.
Pío Baroja: “En España hay siete clases de españoles: los que no saben; los que no quieren saber; los que odian el saber; los que sufren por no saber; los que aparentan que saben; los que triunfan sin saber, y los que viven gracias a que los demás no saben.” 

 

cataslansPer altra banda, els trets del caràcter català manifesten històricament, malgrat les successives onades de gent provinent d’altres contrades i països, una tendència negociadora. Es diu que el català és essencialment acollidor, pactista, dialogant, liberal, moderat, pràctic, treballador, burgès, “individualista socialitzador” (pels estrets lligams que l’uneixen amb la família, als amics, al propi país i enfront de l’Estat espanyol), comerciant, estalviador, defensor de les seves tradicions, generalment assenyat (prudent i meticulós) i, de tant en tant, amb tocs de rauxa (bromista amb tendència a riure-se’n de si mateix).

azorinNo té pèrdua aquest text d’en José Antonio Martínez Ruíz -Azorín- sobre Catalunya escrit a «El Crisol» el 19 d’agost de 1931, sota el títol “En su integridad”:

“Digamos dos palabras –sin importancia– acerca del asunto Cataluña. Para decidir en el asunto Cataluña se puede leer o no leer; se puede leer mucho o no leer nada. Si no se lee nada, se acepta el resultado de un largo proceso de siete siglos y se da el fallo favorable a Cataluña; si leemos, habremos de encontrarnos frente a nosotros, pobres lectores, con una ingente montaña de papel. Montaña que a lo largo del tiempo ha ido formándose con libros, libros grandes y chicos, muchedumbre de libros, con folletos, con trabajos de revista, con artículos de periódico, millares, millones de artículos de periódico, con discursos, incontable multitud de discursos, con documentos legales, documentos que llenan los anaqueles de los archivos. Y cuando tengamos ante nuestra vista tan formidable montaña pensemos en las disciplinas humanas que han sido puestas a contribución para que estos discursos fueran pronunciados. Todas las disciplinas: la filosofía, la historia, el derecho, la filosofía de la historia, la historia del derecho, la estética, la etnografía, el folklore, la poesía erudita, la poesía popular, la novela, la sociología, el derecho consuetudinario, la filología, todas las disciplinas, en suma, estudiadas para demostrar que Cataluña tiene una vitalidad propia, que Cataluña es una nación. Y cuando, después de desflorar esa enorme producción bibliográfica de Cataluña, ya que no repasaría toda, cosa imposible a fuerzas humanas, cuando, después de desflorar esa enorme bibliografía, queramos acercarnos un poco a la materia viva, hablaremos de tener en cuenta todos los cambios y los vislumbres y los tornasoles de la pasión política, no a lo largo de cuatro siglos, sino, sencillamente durante los últimos cincuenta años. Entonces veremos cómo cada diez años o menos, cada seis años, se produce en Cataluña un formidable remolino de opiniones, de ideas, de sentimientos, de pasiones políticas. Al cabo de seis años, lo que creíamos saber ya no lo sabemos; la política en su marcha vertiginosa es otra. Han nacido nuevos partidos; unos partidos se han injertado con otros; los antiguos han revestido formas nuevas; los hombres que antes estaban en predicamento ya no lo están; son otros los que ahora dan el tono al movimiento. Las teorías que antaño corrían como válidas han sido reemplazadas por teorías nuevas. Creíamos conocer el ideario de los catalanistas y tenemos que estudiar de nuevo sus programas; otras doctrinas están ahora en curso. Los hombres se suceden y las ideas también. Y en este gigantesco torbellino, a lo largo tan sólo de los últimos cincuenta años, por encima de la muchedumbre de nombres políticos de teorizantes, emergen en la memoria los nombres de Mañé y Flaquer, Almirall, el doctor Robert, Prat de la Riba, Maragall, Torras y Bages, Cambó, Rovira y Virgili… ¡Qué vida tan intensa la de esta nación desde hace siete siglos! La ondulación de la historia de Cataluña es interesante; nada más curioso e instructivo. Seguir las fluctuaciones de la nación catalana desde la Edad Media hasta el presente es contemplar el más bello panorama. Con la imaginación, hemos ido, en un rato de soledad, siguiendo el curso de esa substancial historia. Al llegar al siglo XIX nos íbamos deteniendo, primero en los nombres de los poetas; nos deteníamos en Cabanyes, tan infortunado, en cuyos versos, como en los de Chénier, se da la síntesis del romanticismo y el clasicismo; nos deteníamos en Verdaguer y le veíamos con su cara de labriego, con su cara algo mongólica, angustiado, errante del palacio barcelonés a la montaña; nos deteníamos en Maragall, tan amigo de los escritores que formábamos la legión de 1898, Maragall tan sensitivo, que podríamos simbolizar en el sensitivo almendro que él ha descrito en una de sus poesías; nos deteníamos en José Carner y con él gustamos los “frutos sabrosos” de la tierra catalana. Pero de todos los nombres ilustres de Cataluña, no eran éstos los que cautivaban nuestra atención. Otros nombres eran ahora más sugestivos que los nombres de los artistas.

«Cataluña tiene una vitalidad propia, es una nación (…). Seguir las fluctuaciones de la nación catalana desde la Edad Media hasta el presente es contemplar el más bello panorama»

Y esos nombres eran los de los fabricantes. Siempre hemos tenido la ilusión de hacer un libro, acaso una novela, cuyo personaje central fuera una fábrica: no una fábrica nueva, con reciente y poderosa maquinaria, sino una fábrica viejecita y modesta. En sus tiempos esta fábrica ha hecho figura en el mundo; pero ahora ya ha sido superada por las enormes fábricas. Sin embargo, ella conserva la escrupulosidad, el sentido de la perfección en lo que elabora. Y así lo que de ella sale es estimado por los conocedores. ¿Cómo no hemos de sentir atracción por los fabricantes de Cataluña? Ahora hemos sentido deseos de repasar esos nombres, y hemos ido leyendo los de D. Federico Ricard, marqués de Santa Isabel; D. Juan Salerós, D. Ramón Romaní, de antigua estirpe de papeleros; D. Manuel Feliu y Coma, Ferrer Vidal, D. Ramón Torelló, Permanyer, D. José Antonio Muntadas, creador de la gran fábrica “La España Industrial”; D. Claudio Arañó, que introdujo en la industria la moderna maquinaria; don Fernando Puig, que fue el primer fabricante de España de hilo para coser. Los nombres de algunos de estos fabricantes se unían a recuerdos y sensaciones de la niñez; las sensaciones de un niño que, en la casa solariega, en el cuartito de la costura contempla las madejitas de hilo ceñidas con una abrazadera de papel en que va estampado el nombre del fabricante, acaso D. Fernando Puig, y los ovillos, y las piezas de lienzo de las que saldrán las sábanas y los manteles. Acaso estas antiguas sensaciones han podido más en el amor a Cataluña que los versos de los poetas.

No una vez sino varias hemos leído el libro de D. Alejandro de Ros, deán de la catedral de Tortosa, libro que se titula “Cataluña desengañada”, impreso en Nápoles en 1646 y que lleva una portada curiosa. En la portada una matrona, con el escudo de Cataluña, está en lo alto de un risco, y va a precipitarse al abismo; en la hondura por donde va a arrojarse Cataluña crece un ramo de lises, las lises de Francia, y una leyenda dice: “Incerta aspes, certa amaritudo”. Incierta la esperanza y amargura cierta. Otra matrona, con el escudo de España, que s e halla al lado de Cataluña se ha abalanzado a ella y la detienen para que no se precipite. Con esta estampa se alude al intento de Cataluña de arrojarse en brazos de Francia. Y no sabía Cataluña o lo olvidada, –nos lo cuenta el autor– que desde 1285 eran más de veintitantas veces las que los franceses habían invadido y devastado Cataluña. El libro del deán Alejandro de Ros es un libro españolista; el autor trata de disuadir a sus paisanos de su enemiga a España. Para él, catalanes y castellanos se complementan. No existe oposición entre unos y otros. “Es el catalán –escribe Ros– corto naturalmente, y tan poco esparcido que el encogimiento tal vez parece grosería o menos capacidad; y es tanto lo que se despeja y se desbroza con el trato con el castellano, que, sobre el buen fuste de su natural, sobre la entereza de su condición y aquella sólida firmeza de su segura amistad, le sirve de precioso esmalte la comunicación del castellano”. Nótese lo de la entereza del carácter y lo de la segura amistad. Cuando se escribía la “Cataluña desengañada”, como corolario a los sangrientos sucesos del reinado de Felipe IV, Cataluña estaba en una de les depresiones de su camino. El mismo Ros no dice que los grandes señores de entonces tan ilustres en prosapia como los castellanos, no pasaban en sus rentas de seis mil ducados. Y andando en el tiempo, en el siglo XIX, Cataluña torna a esplender como en sus mejores épocas.

«…a Cataluña debe dársele todo lo que pide en su integridad. En su integridad y sin regateos. Todo y en el acto. Y así terminará cordialmente el desasosiego de 400 años»

Una historia de siete o más siglos; en esa historia, cuatro centurias de inquietud, De inquietud para Cataluña y de preocupación para el resto de España. No ha habido sosiego ni para Cataluña ni para el resto de España en ese largo período. Se ha hecho todo lo que se ha podido, por parte de Cataluña y por parte de España, para evitar la inquietud de unos y la preocupación de otros, y no se ha podido. No se ha podido en cuatro siglos y no se podría en otros cuatro. Ya es hora de que la inquietud y la preocupación terminen. Cataluña tiene derecho a vivir su vida. El resto de España debe, sin más dilación, hacer que Cataluña viva su vida. ¡Que acabe la fiebre de cuatro siglos! Todo debe hacerse con elegancia y pulcritud. Vamos a ver si esta Cámara, en que hay quienes quieren hacer el jabalí y lo que hacen es otra cosa; si esta Cámara, en que los jóvenes se muestran tan ufanos de su juventud, flor de un día, y en que los viejos no saben expresar en qué la edad provecta rivaliza con la moza y aun la vence; si esta Cámara sabe colocarse a la altura de lo que la realidad reclama en este momento histórico para España y para Cataluña. La voz de un transeúnte, que no tiene voto, simple voz de la calle, es la de que a Cataluña debe dársele todo lo que pide en su integridad. En su integridad y sin regateos. Todo y en el acto. Con pulcritud y elegancia. Y así terminará cordialmente el desasosiego de cuatrocientos años”.

Des d’aquesta descripció de caràcters -prou antagònics, entre el perfil castellà i els trets catalans-, així com també el pensament d’autors principalment de la generació del 1898, recupero aquí la idea de la antiguitat bíblica de David i de Goliat que ens mostra com «l’astúcia sempre sol vèncer la força». Per tant, el temps dirà a l’esdevenidor per quin costat s’inclinarà, finalment, el piu de la balança de tot aquest contenciós entre la prevenció de l’Estat espanyol i el repte de Catalunya.

 

quixotVe a tomb recuperar una bellíssima plana de Miguel de Cervantes escrita en el Quixot, en què hi deixa constància, prenent Barcelona com a cap i casal de Catalunya, de la seva gent i del seu paisatge.

Fins i tot, el conjunt de l’obra de l’autor posa en evidènciajosé Maria Carrascal la diferenciació hispànica respecte dels catalans en alguns capítols de l’obra. Ja sigui tocant al final de la gran novel·la de cavalleria, precisament a la platja del barri de la Barceloneta en què el protagonista es vençut pel “Caballero de la Blanca Luna”, i a on Cervantes posa punt i final a les fantasioses  aventures del “Caballero andante”, ja sigui també en la referència a l’estada agitada i impresionant del Quixot a Barcelona, o bé quan l’autor cervantí, en el Capítol LXXII de la segona part, li’n regala a la ciutat comtal el millor i elogiós spot publicitari que mai hagués pogut somniar aquesta urbs liberal i creativa, oberta al mar de la mediterrània:

“Archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza única; y aunque los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los llevo sin ella, sólo por haberla visto”.

catalanizar

 

José María Carrascal, escriptor i periodista, de línia conservadora i gens dubtós de frivolitats independentistes, a l’any de 1978 escriu en el diari «ABC» un article sota el títol «Catalanizar España» que, traslladat als nostres dies, ens serveix d’interès històrico-social pel seu contingut. L’article diu així:

No se asusten. No se trata de abogar por el dominio del catalán sobre el resto de los españoles; no se trata de sustituir la hegemonía madrileña por la barcelonesa. Además , dudo que a los catalanes les interesase. Los catalanes perdieron, hace mucho tiempo, sus ambiciones hegemonistas – más o menos desde aquel episodio fulgurante de los almogávares – y desde entonces se han dedicado a su propio florecimiento, en vez de malgastar energías en subyugar a los demás.
Tal vez porque fueron los primeros, entre los pueblos de Europa, que comprendieron que imperialismo es contrario a democracia. Hay que temer muy pocas cosas de los catalanes, y la que menos, afanes de señorío.
Lo que aquí sugerimos es cosa muy distinta y más profunda: que la catalanidad pase a ser parte operante del alma española, hasta ahora no fecundada por ella: que el hecho catalán no se reduzca a aquella esquina, sino que se incluya en el resto de la nación, no para aplastar lo que es genuino de cada tierra, sino para ensancharlo, potenciarlo y enriquecerlo, haciéndolo más apto para la nueva situación que España inicia.
Una de las mayores desgracias que ha sufrido nuestro país, es lo que ha venido presentándose como “espíritu español”, apenas impregnado de catalanismo, cuando debería haber sido uno de sus ingredientes principales. Bien distinto nos hubiera ido, muchas desventuras nos hubiésemos ahorrado, de haber ocurrido así. Pues pudo haber tiempos en que, para ser algo en el mundo, lo mejor era descabezar moros, cruzar cordilleras o conquistar imperios con una docena de hombres.
Pero esos tiempos han pasado hace muchos siglos, y al empeñarnos en sujetar el alma española a tales características, la hemos empequeñecido, mutilándola y haciéndola poco apta para las nuevas circunstancias.
No recuerdo quién dijo, que la única forma de hacer una nación moderna de España, era llenar el país de suizos o ingleses.  ¡Y eso teniendo al lado a los catalanes!   ¡Qué ceguera ¡ ¡Qué desatino!
Cataluña ha sido la gran desconocida para el resto de España; desde luego más desconocida que Francia, Italia, Inglaterra o la misma Alemania. Se conoce más la literatura rusa que la catalana, y nuestro conocimiento de Cataluña, está hecho a base de cuatro lugares comunes, todos ellos erróneos cuando no agraviantes.
Sólo los que, por azares de la vida, hemos tenido la suerte de que nuestras familias fueran a residir allí, pudimos darnos cuenta de las enormes diferencias que hay, entre lo que se cree en el resto de España que son los catalanes, y lo que son en realidad.
España no tiene que ir fuera de sus fronteras a buscar virtudes cívicas modernas: las tiene dentro de ella misma en Cataluña, y no me refiero sólo a la laboriosidad, al sentido organizador y de empresa, a la iniciativa. Me refiero a algo más valioso y raro: a la mezcla de tradición y modernidad que hace a los países a la vez estables y dinámicos, al espíritu de cooperación, sin el que una nación no pasa de reino de taifas; al respeto a la intimidad ajena, algo prácticamente desconocido en el resto de España, y que tal vez sea la cualidad más preciosa del espíritu catalán. Todo ello lo necesita España, hoy más que nunca, pues es con esos mimbres con los que se teje auténtica democracia.Sin ellos de poco sirven Constituciones, partidos, urnas.
Cataluña viene adelantándose durante los últimos siglos al resto de España, y la gran tragedia de ésta ha sido no seguir la dirección que le marcaba la que, a fin de cuentas, era su avanzadilla europea. ¿Ocurrirá otra vez algo parecido? ¿Se construirá la nueva democracia española con la colaboración de los políticos catalanes, o seguirá ignorándoseles? Y cuando hablo de políticos catalanes no me refiero a los de allí nacidos, para pasar luego por el filtro de Madrid: me refiero a los catalanes cien por cien, gentes que nos digan las cosas un poco bruscamente, sin rodeos: que nos transmitan su sentido común, su instinto práctico, su conciencia de responsabilidad individual y colectiva. Algo que estamos necesitando cada vez más angustiosamente.
Cuando oigo decir a personas sensibles, inteligentes, que Cataluña no puede separarse “porque el Ejército no lo permitiría”, siento como un puñetazo en plena cara. ¿Pero todavía estamos con éstas? ¿Todavía no hemos aprendido?
No. Cataluña no puede separarse porque la necesitamos, hoy más que nunca, y hay que decírselo cuanto antes, bien alto, sin rubores, sin vergüenzas.
Necesitamos no sólo su industria, su arte, su organización, su modernidad, sino también su espíritu, su ejemplo, sus líderes, su “seny”.
Y espero que ella también nos necesite a nosotros, para ser algo más que un rincón delicioso, cultivado y pintoresco en el Mediterráneo, y proyectar continentalmente, a través de España, el espíritu catalán, que todavía tiene mucho que decir en esa Europa por hacer.

futur

Quin en serà el futur de Catalunya…? L’esdevenidor ignot i sotmès també a moltes variables circumstancials i imputs de tota mena pronunciarà un dia el veredicte resolutiu que, més d’hora que tard, quedarà imprès en els “Anals de la Història”

 

 

 

 

rosavermella5.3. UN SANT JORDI AMB ROSES VERMELLES PER LA TRADICIÓ, GROGUES CONTRA LA REPRESSIÓ, LES PAPERERES BEN PLENES AL CARRER I, SOBRETOT, CAP PAPER PER TERRA…

 

 

rosagrogaMentrestant la Diada de Sant Jordi surt festiva pels carrers engalanats de primavera esclatant -curulls de roses vermelles per la tradició i aquest any de grogues, a més a més, per la repressió i llibres i més llibres a vessar-, en un cridaner contrast de pancartes punyents i domassos als balcons, demanant la “Llibertat presos polítics”, el formigueig de tanta gent bellugant-se d’aquí a allí i empentant-se suaument per transitar…, corre de boca en boca l’estupefacció de com és possible haver construït un auto de processament tan maximalista, per part de les exigències de la Fiscalia de l’Estat espanyol i la instrucció impertorbable i maldestrament cnstruïda per la judicatura del Tribunal Suprem, contra la causa del procés independentista, contra els membres del Govern de la Generalitat de Catalunya, els Mossos d’Esquadra, els càrrecs de confiança, els administratius públics, els alcaldes de ciutats i pobles, els líders d’associacions socials, els CDR i, malauradament, alguna de la gent del voluntariat popular.

 

boumerang2Una escalada sense aturador, que quasi bé podríem dir-ne de progressió geomètrica, arriba als confins de l’atzucac -i ves a saber si, com una eina bumerang, tot aquest despropòsit judicial, no es tornarà en contra dels qui presumptament han arribat als  presumptes límits de la prevaricació-, en considerar que, des de la infracció d’una possible desobediència al Tribunal Constitucional -recordem que promoure un referèndum a l’Estat espanyol no constitueix cap delicte en el Codi penal espanyol-, s’ha pretès conformar una estructura, els delictes exorbitants de la qual, comportarien la duresa d’un càstig de privació de llibertat manifest:

 

violencia– Per una part, parlem dels delictes de sedició i de rebel·lió que, sota una falsa base d’odi (recordem, en tot cas, el “a por ellos” ignominiós dels agents de l’autoritat quan acomiadaven els que havien d’exercir la força brutav de l’1-O), de tumult i de violència (fem memòria que si hagués hagut més policies per reprimir l’1-O, com diu el TS en una recent interlocutòria, s’hagués produït una “massacre”, la qual cosa també ens mostra que, si no hi hagués hagut policia, tampoc no hagués existit violència).

 

malversacio– Per altra banda, en referència al delicte de malversació, ens introduïm en un conflicte on la investigació de la Guàrdia Civil, en referència al pressumpte malbaratament de cabals públics per a l’organització del Referèndum, presentada al Jutge instructor amb el sostre de quasi dos milions d’euros de dispendi, no concorda amb les declaracions de la hisenda pública espanyola que afirma un cost zero de malversació, perquè el Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya ja estava vigilada molt abans  i intervinguda formalment, d’acord amb les notícies de què es disposen fins al moment present.

 

codigopenalA tot això i entretant, a Soto del Real, a Alcalà Meco, a Estremera -i fins fa poc a Neumünster- hi ha presoners polítics en presó provisional sense fiança injustament castigats i a Alemanya, Bèlgica, Escòcia i Suïssa gent nostra exiliada que -dit sigui de pas- malda per publicitar internacionalment l’estropell antidemocràtic de l’Estat espanyol. Investigacions, citacions i imputacions es van succeint a dojo com una gota malaia. Sense oblidar, com a novetat estrafolària, la recerca dels (C)omités (D)efensa (R)epública pels quatre vents territorials, per aplicar-los un delicte de terrorisme -en base a l’albur interpretatiu dels articles 571-580, sorgits del Codi penal espanyol i perversament modificats en una posterior reforma exprés a l’any 2015 pel PP i PSOE-, d’acord amb aquella ascensió o cursa imparable que pretén buidar alguns delictes del seu contingut per omplir-los amb el nom d’un altre, com és el cas de transformar un delicte d’ordre públic amb l’equiparació d’un delicte de terrorisme, banalitzar-lo per criminalitzar el procés independentista i caracteritzar-lo com si tot el procés fos un enutjós esclat permanent de violència que perdura en el temps present i l’espai geogràfic.

 

ginestaI mentrestant,  ben enjogassats o senzillament preocupats, ens entretenim amb els afers casolans de les coses puntuals de cada dia, amb la ginesta ja florida i d’agredolç olor com els moments de repressió i de resistència, de patiment i de fermesa, que estem vivint amb intensitat, relliguem el pom de roses acolorides amb els llaços grocs al descobert tant plens de significat.

És curiós que, contravenint la llibertat d’expressió, precisament pel significat que ha adoptat entre nosaltres el llaç groc adoptat, es vulgui anorrear el color groc. La Viquipèdia instal·lada al Google, en fa una descripció molt acurada des de diferents aspectes i val a dir que un món sense groc resulta inimaginable encara que el prohibissin: pensem en els gira-sols de Vincent Van Gogh, o amb els tons groguencs d’en Joan Miró, de Vasili Kandinski, de Marc Chagall, de Gustav Klimt o la pel·lícula Yellow Submarine amb la famosa cançó dels Beatles Lennon i McCartney…, sense obviar la riquesa de colors de la natura primaverenca i tardoral, les diferents espècies d’ocells o el groc del sol que cada dia es deixa contemplar a tot arreu, mentre reparteix vida a tot plegat… 

Per altra banda, també hem de seguir comprant llibres per saber-ne més i així endinsar-nos i bussejar en les aigües d’una reflexió més acurada de tot plegat. I, entre l’exageració d’uns, la moderació d’uns altres, la negació d’uns pocs ben peculiars i les raons de tots plegats, cal també seguir amatents, amb prou mirament i cura, els fils que mouen la història i atalaiar -tot sotjant sotjant- què passa al nostre exterior per:

tribunal– Explorar el criteri amb què la judicatura alemanya, belga, escocesa i suïssa es pronunciarà, en el temps, sobre l’ordre de detenció cursada per als qui -per a nosaltres- són exiliats i se’ls demana l’extradició. De moment, i en un document de setze folis signat pels magistrats alemanys Probst, Holsmann i Schiemann, de l’Audiència Regional Superior d’Schleswig-Holstein, al nord d’Alemanya, argumenten els motius pels quals es denega l’acusació de rebel·lió, tot i que el TS espanyol hagi qüestionat la interpretació.

 

onu– Esperar les resolucions del Comitè de Drets Humans de l’ONU, on el President del Parlament -Roger Torrent- s’hi ha adreçat personalment en aquests darrers dies, abans de la festa de Sant Jordi, per “traslladar-los la preocupant situació de Catalunya, demanar-los una implicació internacional per a la defensa dels drets vulnerats -davant de la negativa a què, persones elegides democràticament, hagin pogut presentar-se com a candidats a la Presidència de la Generalitat- i trobar una complicitat efectiva perquè se’n pugui generar un marc d’actuació que permeti una solució política al conflicte actual”.

eleccions– I pel que fa a la formació d’un nou Govern de la Generalitat…? Malgrat que el dia 22 de maig s’exhaureix el termini per investir President, la qual cosa de no fer-se, automàticament en  quedarien convocades unes noves eleccions, mentretant s’està estudiant la manera de proposar novament a Carles Puigdemont en un pla D, després d’haver quedat avortat els el pla A (Carles Puigdemont, que no se li va permetre una investidura a distància), el pla B (Jordi Sánchez, que el jutge instructor va impedirne la sortida de la presó i el pla C (Jordi Turull, que el dia abans de la investidura en segona volta, va ser reclòs a la peresó novament). Alguns analistes opinen que “tot el que ha passat en l’últim mig any, des dels empresonaments a l’engròs, fins a la dèria pel color groc, des del corró inhumnà del jutge instructor Pablo Llarena fins a la indecent manipulació mediàtica, fins a sentir-nos dir que som violents i terroristes…, una majoria absoluta, fins i tot més folgada en unes noves eleccions, seria possible.

 

155

La conseqüència de no fer política -sobre els afers que preocupen la “polis”– o fer-la des de la judicatura:“dura lex, sed lex”- com s’està comprovant en l’acusació contra els actors i gestors del procés independentista, ha resultat ser un problema afegit a la situació. A mesura que passa el temps, i quan la maquinària judicial ha començat a moure’s, es comprova que l’acusació de rebel•lió sembla no acullir la violència necessària perquè pugui considerar-se delicte. De la mateixa forma també malalteja l’acusació de malversació perquè, darrerament ha aparegut un desajust entre els informes preparats per la Guàrdia Civil -que han analitzat només correus electrònics i no comptes bancaris- i els informes de la Hisenda estatal -que ha controlat fil per randa les finances de la Generalitat durant mesos d’intervenció fèrria-, en certificar una despesa de zero euros, com també ho fan les entitats bancàries, aplicada al Referèndum.
 
De tot plegat es conclou que el jutge instructor, i amb ell la sala del TS que el defensa, a més a més de aparèixer implicat com a part parcial en el sumari, va quedant paulatinament atrapat en la seva pròpia teranyina.
 
I és que pretendre la resolució d’un problema polític amb el codi penal amb voluntat política, no només descobreix la figura d’un món al revés, sino que no té recorregut moral. De fet, en les declaracions d’alguns dels presos polítics, davant del jutge en aquests darrers dies, de forma complimentosa però consistent, han desemmascarat i desmuntat, amb les seves declaracions, les fal•làcies construïdes pel jutge instructor…
puigdemont…i a l’espera que es pugui elegir un President, per a la formació del Govern de la Generalitat de Catalunya, també Catalunya quedarà alliberada del flagell de l’article 155 de la Constitució espanyola i llur injust desplegament. Val a dir que així com la unilateralitat constitucionalista amb què s’imposa el primer article sobre “la unitat d’Espanya”, també cal tornar a gaudir del seu segon article -igualment existent i que se’n parla poc- en què l’Estat espanyol roman organitzat i relligat en una “estructura autonòmica”, plataforma o pas per a la consecució d’un Estat nou -en forma de República-, que el pas del temps i amb les estratègies adequades que s’emprin han de fer possible perquè -tard o d’hora-, més enllà del més d’abril -després de la Diada de Sant Jordi- amb la ginesta ben groga en els verals i tot esperant l’estiu, aquella citació amagada en el capítol vuitè, verset trenta-dos de l’evangeli segons Sant Joan, en sigui el desllorigador veritable i el ferment d’una abundosa bona collita…!
                                         «LA VERITAT US FARÀ LLIURES»

capitellvotacioL’ESDEVENIMENT D’UNA VOTACIÓ FESTIVA DE CARA A LA PREGUNTA AFIRMATIVA O NEGATIVA SOBRE UN  REFERÈNDUM DETERMINATIU FIXAT PER A L’1-OCTUBRE DE 2017, TOT I QUE SUSPÈS PER AL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL ESPANYOL, AMB LA PREGUNTA BEN CLARA, «VOL QUE CATALUNYA SIGUI UN ESTAT INDEPENDENT EN FORMA DE REPÚBLICA…?» I QUE VA REGISTRAR UN RESULTAT POSITIU DE MÉS DE DOS MILIONS DE VOTS, CORRESPONENTS AL 43,03% DEL CENS I AMB EL 90,18% DE VOTS AFIRMATIUS, QUEDARÀ ESCULPIDA EN PEDRA I EN EL MEMORIAL DE LA HISTÒRIA PER A LA CONSIDERACIÓ DE LES GENERACIONS FUTURES…

capitellviolencia2L’ACTUACIÓ DE LES FORCES DE SEGURETAT INSTAL·LADES EN VAIXELLS A L’EXTREM PORTUARI DE BARCELONA I DE TARRAGONA -llegeixi’s la comparació dels vaixells amb el “Cavall de Troia” de l’Eneida com un recurs metafòric ben trobat-, I ESPERONADES PER L’ODIOSA CRIDÒRIA EIXORDADORA D’AQUELL «A POR ELLOS, OÈ, OÈ…!», ROMANDRÀ CISELLADA EN PEDRA, PERQUÈ LES GENERACIONS FUTURES SEGUEIXIN ESSENT TESTIMONIATGE DEL QUE VA SER CAPAÇ L’ESTAT ESPANYOL, EN UN 1-O DE 2017, AMB EL DESFERMAMENT D’UNA VIOLÈNCIA DESPROPORCIONADA PER SEGRESTAR UNES URNES COSTODIADES PER LA SOCIETAT POPULAR, QUE EL CNI NO VA PODER REQUISAR D’ANTUVI, i QUE COMPTABILITZÀ MÉS D’UN MILER DE FERITS CIVILS I UNES DESENES D’AGENTS DE L’AUTORITAT REPRESSORA…

verdad5

 

 

 

EN LA PASQUA DE 2018…

Destacado

pasqua

EN LA PASQUA DE 2018… Oratori de Pasqua – Joan S. Bach

1. UNA COINCIDÈNCIA DE CALENDARI I DE CONCEPTE ENTRE LA PASQUA’2018 I EL REFERÈNDUM CATALÀ DE L’1-O DE 2017…

No es pot pas menystenir la coincidència que l’atzar o, millor dit, el calendari gregorià ha volgut oferir-nos, com n’és la celebració de la Pasqua d’aquest 2018, el primer diumenge després de la lluna plena de la primavera, amb els fets, ara fa tot just sis mesos en retrospectiva del Referèndum d’autodeterminació de l’1 d’Octubre de 2017, malastruc per una banda i alhora venturós per l’altra que, tot i llunyans en el temps, romanen ben visibles en la memòria del cervell i ben gravats en els sentiments del cor.

Així, doncs, havent aturat les meves reflexions sobre el «procés d’autodeterminació català» el dia 21 de desembre de 2017, precisament amb el resultat de les eleccions convocades per la duresa de la mà fèrria de l’article 155 de la Constitució espanyola i a l’espera de la formació d’un nou Govern que no acaba de formar-se per raons òbvies i que els mitjans de comunicació mostren a bastament, empento avui, altra vegada, i en el dia de la celebració pasqual cristiana, el mecanografiat d’aquestes lletres, que em possibiliten les aplicacions informàtiques, tot disposant-me a deixar constància d’algunes consideracions que voleien, tant en el meu íntim interior, com en l’exterior del meu entorn.

cami2. LA PASQUA JUEVA, ORIGEN DE LA PASQUA CRISTIANA. UNA MARXA ESFORÇADA A LA RECERCA D’UN OBJECTIU…

El concepte «pasqua» és una derivació de la llengua llatina “pascae”, que tota vegada procedeix del grec πάσχα (pasja), una adaptació de l’hebreu פֶּסַח (pésaj), que significa «passar». Així, doncs, l’actual Pasqua cristiana enfonsa les seves arrels a l’any 1513 abans de Crist quan, segons la tradició hebrea, el poble jueu va emprendre el seu Èxode des d’Egipte, cap a la Terra Promesa, a la recerca d’una terra estable i lliure per assentar-s’hi i construir-hi un hàbitat en el seu novell territori. La commemoració d’aquest fet, celebrat cada any, com l’evocació de la alliberament del poble hebreu de l’esclavatge egipci, rep encara avui en el judaisme el nom de «Pésaj o Pasqua». El cristianisme, en aquesta celebració, dita de Resurrecció o Florida, festa central més important del calendari litúrgic cristià, agafa tota la significació del que suposa o integra el concepte i imatge de la novetat d’un alliberament.

images (1)És a dir, el «PAS O PASSA»…

– De la mort a la vida…
– De l’egoisme a l’estimació…
– De l’hostilitat a la pau…
– De la manipulació a l’objectivitat…
– De l’hivern a la primavera…
– De la mentida a la veritat…
– De la malesa a la bondat…
– Del rebuig a la comprensió…
– De la paüra a la seguretat…
– De la insertesa a la convicció…
– De la tristesa a la felicitat…
– De l’ultratge a la lloança…
– De la foscor a la llum…
– Del conflicte a l’entesa…
– Del greuge al perdó…
– De la mesquinesa a la generositat…
– De l’esclavatge a la llibertat…

images (2)De ben segur que, després d’aquest recorregut per la geografia de la nostra terra i davant de la contemplació social i política, on s’hi ha aiguabarrejat pensaments i sentiments de tota mena, ens cal determinació de força passes fermes per assolir l’alliberament d’aquest poble que malda per obtenir un tros de terra. I per això ens cal una marxa o lluita pacífica que, calcada de l’itinerari del poble hebreu, amb les seves victòries i els seus fracassos, ens condueixi a una nova dimensió de convivència que certament s’obtindrà, en un futur més o menys proper o llunyà, en «passar» o «caminar» esforçadament:

– De la resignació, a l’acció…
– De la indiferència, a la solidaritat…
– De la queixa, a la recerca de solucions…
– De la desconfiança, a la confiança esperançada…
– De l’autosuficiència, a compartir el fracassos i els èxits
– De la por, al coratge de tornar intentar-ho amb noves solucions…
– De fer les paus amb el nostre passat, a no arruinar el nostre present…
– De recollir els trossos de somnis trencats, a tornar de nou a començar…
– De saber que de res ens serveix ser llum, si no podem il•luminar el camí…

MONA OUS3. EL REGAL DE PASQUA, UNA «MONA» D’OUS…, I LA PASTIFEJADA D’UN ESTAT, CAMINA CAP A LA MAJOR DE LES SEVES FEBLESES…

Ens cal consignar aquí el present tradicional de la «mona» que encara en el segle XVII tenia popularment un significat zoològic. Tanmateix, per ser rigorosos, cal advertir que la gènesi de la paraula prové de l’àrab antic –«mûna»– que evolucionant cap a la llengua llatina -«munus/eris»- agafa l’accepció també de «regal». Un obsequi dels padrins al nen o a la nena, en alguna de les diades tocant a la Pasqua, molt diversificat de formes i de colors, però que en la seva peculiaritat primerenca s’elaborava amb tants ous com anys tenia l’infant, essent aquest aliment un protagonista, passats els anys, de la decoració més refinada i curosa. No endebades, l’ou constituïa un element pagà que procedia del misteri amagat en el seu interior -la vida que incloïa- i, per tant, símbol del «renaixement i de la fertilitat». Posteriorment, el cristianisme adoptà aquesta menja com una icona del «pas de la mort a la vida» de Jesucrist.
REPRESIONI si volguéssim parangonar aquest «regal pasqual», d’estructura complexa, amb el «garbuix i degoteig de mesures repressives» que viu la nostra terra catalana fins al dia d’avui, també hi podem trobar «elements de vida i d’esperança reeixida» com n´és la «força de la veritat» que, tard o d’hora, sempre s’imposa, malgrat les greus acusacions jurídiques i d’altres d’una realitat de tal manera manipulada, on la víctima es converteix en botxí, maquiavèlicament reconfigurada, respecte de tot procés català d’autodeterminació, amb les severes conseqüències de què en dibuixen els arbitraris i inclements empresonaments, la duresa dels exilis, la represàlia ferotge que suposa la restricció dels drets individuals i col•lectius, les inefables i cruels resolucions d’un malservidor injust de la justícia, la intimidació agressiva, l’escarment venjatiu, les amenaces pertorbadores, la governació abusiva i adusta, els escorcolls imprevistos, la inducció d’una basarda fantasmagòrica i tota la trepidant maquinària ignominiosa i punitiva d’unes institucions estatals, en aparença hercúlies, en guerra declarada contra la veritat objectiva de les realitats, succeïdes i viscudes al llarg de tot el procés d’autodeterminació, en practicar destructivament la mentida d’Estat que aflora també  a través d’una gran diversitat de mitjans de comunicació, siguin periodístics, televisius o radiofònics. Tot i això, l’esperança de tornar a veure la llum, la posem en què «la veritat ens farà lliures» (Joan 8:12-30).
 
FORTFEBLETot i això, aquest Estat del territori espanyol, havent defugit o declinat escandalosament qualsevol solució dialogada, havent activat el desenvolupament, en part il·legal, de l’article 155 de la Constitució espanyola, havent empès un implacable procés judicial, davant d’una desobediència per part del Govern català en promoure i executar un Referèndum, i havent obturat irresponsablement la via política per a la correcta resolució d’un problema del propi Estat…, cal pensar que la «fortalesa» d’aquest camina cap a la major de les seves «febleses»…
.
.

images4. «CANÇONS DE CARAMELLES» PER A LA PASQUA…? O POTSER AQUEST ANY, SERIA MILLOR «CANÇONS DE PROTESTA-REIVINDICATIVES»…?

Les «caramelles» són unes cançons populars, típiques de la Catalunya Vella i del nord de la Nova, que es canten per Pasqua per celebrar la bona nova de Jesús, tot i que també poden tenir un caràcter profà. Els intèrprets o «caramellaires» són grups d’infants o d’adults que surten a cantar per cases i masies el Dissabte de Glòria al vespre o bé els matins del Diumenge i del Dilluns de Pasqua. S’acompanyen d’instruments diversos i, en el passat, recollien menges, d’ous principalment, o diners que la gent els donava per fer-ne caritat o un àpat col•lectiu.

REPUBLICAPerò aquest any, obviarem les «caramelles» i en aquesta conjunció astral entre la celebració pasqual de l’1 d’Abril del 2018 i els sis mesos de l’1 d’Octubre de 2017, ens endinsarem en «cançons protesta o reivindicatives» per tal de significar les dificultats ancestrals del Pas del Mar Roig cap a la Terra Promesa i les més actuals a casa nostra per arribar -en aquesta terra d’acollida que n’és Catalunya- a l’establiment albirat de la República catalana.

VOTARAvui, doncs, es compleixen sis mesos del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya del primer d’octubre de 2017. Una jornada que ha deixat empremta en l’imaginari d’una generació sencera de catalans, tant dels qui van decidir de participar-hi com dels qui no. La violència dels cossos policíacs espanyols per reprimir la votació i la defensa de les urnes, aferrissada i pacífica, dels votants als col•legis electorals han marcat el transcurs de la vida política i social catalana l’últim mig any. Tant és així, que després del referèndum, diversos grups i cantautors han compost cançons tot reivindicant aquesta data memorable de l’1-O. I val a dir que també abans del primer d’octubre ja n’hi va haver dedicades a la jornada. Se n’ha fet una selecció, cinc cançons prèvies a l’1-O i cinc de posteriors. Tot seguit les mostro explícitament, recollides de VilaWeb, i que també es poden trobar a YouTube:

         [ En polsar la fotografia de cada cançó s’obrirà el video corresponent ]

Txarango

AGAFANT L’HORITZÓTxarango, Gemma Humet, Aspencat, Cesk Freixas, Les Kol•lontai i Ascensa Furore.

Amb gairebé cinc milions de reproduccions a YouTube, aquesta cançó va ser un autèntic èxit a les portes del Referèndum. Formava part de la campanya de la CUP per a estimular la participació i el sí a la independència: ‘Viure vol dir prendre partit’.

 

 

SOM XeicSOM…!Xeic.

Una cançó patrocinada per la campanya de l’ANC pel Referèndum, en la línia optimista dels dies previs a la jornada. Fa una crida a la unitat de l’independentisme, a la vegada que  reivindica el passat i el present. Hi participa Mercè Martínez.

SI Pepet i Marieta

SÍ…!Pepet i Marieta.

Una cançó optimista a pocs dies abans del Referèndum, i amb un clar to pacifista: ‘Sí, rebutgem la violència’. ‘Sí, també som desobediència’. ‘Sí, un adéu sense recança’. El recurs a la memòria dels avantpassats i a un futur millor també tenen cabuda en aquest tema, amb un videoclip farcit d’imatges de totes les mobilitzacions independentistes.

 

DAUSANO POTS TANCAR-NOS A TOTSJoan Dausà.

El cantautor s’inspira en el procés d’autodeterminació del poble de Catalunya per a compondre aquest tema, amanit amb la seva guitarra. ‘Pots negar que no hi haurà vots, pots negar el pes dels records (…) però no pots tancar-nos a tots’, diu Dausà.

VINAIXA

 

DIES DE LLUMÈric Vinaixa.

‘Dies de glòria, dies de llum, a punt a punt d’arribar. Tenim a quatre passes la llibertat’, canta Vinaixa enmig d’imatges de les manifestacions multitudinàries dels 11 de Setembre. Una cançó amb ritme i optimista.

 

RAPROJOS Y SEPARATISTASLágrimas de Sangre.

Per als amants del rap, aquesta cançó és una delícia. El grup critica el feixisme, la violència i els còmplices de la repressió, alhora que enalteix la transversalitat de l’independentisme català, la diversitat dels orígens dels catalans i els avantatges que veuen en la República. ‘Compareu l’1-O amb el 23-F, Tejero era un fatxa; nosaltres, la gent!’, diu la cançó.

BUHOS2LA DARRERA COLÒNIABuhos. 

Composta el 3 d’octubre, el dia de l’aturada de país convocada per a protestar contra la violència, Buhos reivindica el pacifisme dels votants. ‘Aquí comença la nostra independència’

‘Avui comença la nostra independència!’,  acaba repetint la cançó.

OCTUBRE luri

OCTUBREFito Luri.

Amb una melodia tranquil•la, el cantautor reusenc va composar aquest tema el mes de novembre. Amb una clara referència a Sant Jordi, ‘Hem matat al drac, hem matat al drac, hem matat al drac’, Luri recorda la mobilització popular d’aquell dia.

 

MASSCARATS Els carrersELS CARRERS SERAN SEMPRE NOSTRESMascarats.

El famós himne que va sorgir durant l’aturada de país del 3 d’octubre i que s’ha repetit en les mobilitzacions posteriors de l’independentisme ha donat nom a aquest tema del grup Mascarats. Conté una referència a la mítica ‘L’Estaca’ de Lluís Llach ‘Junts tombarem l’estaca que estava camuflada’.Un 

OBESES2ENS EN SORTIREMObeses.

Un dels últims temes publicats sobre l’1-O. Amb versos com ‘Saps prou bé que aquella nit vam ser els amos del carrer’ o ‘Saps prou bé que el que vam viure mai ningú ho podrà desfer’, el grup reivindica la importància de l’organització popular d’aquella jornada amb una visió optimista del futur.

I és que realment, tard o d’hora i pel bé i sorpresa de tothom, «ENS EN SORTIREM»…!!! CELEBRAREM UN DIA LA NOSTRA DESIJADA PASQUA…, MENTRESTANT SEGUIM EN MARXA I A BON PAS…!!!

EN LA CELEBRACIÓ DEL 75è ANIVERSARI DE LA MEVA NAIXENÇA…

Destacado

 

75b1. UNA INTRODUCCIÓ SOBRE EL PAS DEL TEMPS

Quasi diàriament, acostumat a espargir una felicitació d’aniversari a tots vosaltres, mitjançant la xarxa d’Internet i en aquesta aplicació informàtica Facebook, sembla que escriure-me-la a mi mateix no ha de ser una tasca massa dificultosa. Però en haver-m’hi posat en el 75è record del “cumple” de la meva història personal, he de dir que m’ha costat trobar un fil de redacció prou coherent i que àdhuc aporti un cert contingut de pensament que, per l’edat ja prou curulla d’anys, se’m pot exigir sense cap excusa.

Una