11-S, LA DIADA 2018 I ALTRES QÜESTIONS RELACIONADES…

Destacado

11-S, LA DIADA 2018 I ALTRES QÜESTIONS RELACIONADES…

IMG_66951. UN TEXT PROPOSAT AL FACEBOOK I EN EL WHATSAPP EN LA CELEBRACIÓ DE LA DIADA DE L’11 DE SETEMBRE DE 2018

castellers1.1. El meu pensament i el meu cor resten posats en un “pilar de nou”, tot fent “pinya” en la castellera “torre” independentista…

Dedico aquest escric, amb les fotografies i videos que l’acompanyen, a tothom qui en participi de la Diada de l’11-S d’enguany, sigui d’alguna manera o d’altra. Però per a mi, en aquesta data festiva de 2018, tinc el pensament i el cor posats en el “pilar de nou” [ Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa i Carme Forcadell ] que roman tancat a les diverses presons. Tanmateix, ho faig amb la meva contribució personal i minúscula participant en la «Manifestació de la Llibertat», tot fent “pinya” amb els exil.liats [ Carles Puigdemont, Antoni Comín, Clara Ponsetí, Lluís Puig, Meritxell Serret, Marta Rovira, Anna Gabriel ] i la gent que així ho desitgi, per tal de contribuir a l’equilibri estable i progressiu de la “gegantina i castellera torre” independentista…!

17141.2. La celebració catalana de l’11-S no és una “derrota”, sinó una “resistència” que ve d’antuvi i esclata amb una decidida “persistència”

Celebrem, any rera any i sense defallir cada 11-S, no una “derrota”, sinó una “resistència”. Han passat més de tres segles des del 1714 i encara hi som…i, per cert, ben alçats…i, per això mateix, amb una decidida i indestructible “persistència”…!

Som el “puny” alçat de la paraula. Som la “sang” d’aquells avantpassats. Som la “veu” que canviarà el rumb de la història. Som un “poble” en LLIBERTAT…! 

origens1.3. Endinsem-nos en els orígens i fent-nos preguntes pertinents per tal de centrar la nostra identitat catalana…

Tot parlant de la història, si donen una ullada científica als fulls del mapa de tots els esdeveniments haguts per trobar els nostres orígens i centrar l’objectivitat del passat que ens aporta la nostra identitat, vet aquí que formulo, com a professor que n’he estat, no d’Història -certament-, però sí de Llengües, unes preguntes sobre:

  • 1.3.1. Quina diferència hi constates entre el Regne d’Aragó i la Corona d’Aragó…? La resposta il·lustrada més adient ens porta a descobrir com Catalunya és una Nació independent que procedeix o deriva de temps molt més llunyans. 
  • 1.3.3. Tanmateix, retrocedim uns segles:
  • 1.3.4. Nogensmenys, per tenir-ne una visió objetiva de la Història de Catalunya (el video inserit en el subratllat blau en mostra un resum clarificador) cal tenir a disposició algunes de les seves obres cabdals -ni que sigui tan sols per fullejar-les, copsar l’index del seu contingut, entretenir-se en algun punt significatiu, llegir algun dels capítols o tota l’obra, per adonar-se de la complexitat i aprofundiment científic de la temàtica en qüestió. Podríem esmentar, a tall d’exemple, algunes obres tan treballades i recomenades com: 

contrallumDoncs en aquest moment històric nostre -també convuls i incert- comença tot el que avui vivim i desitgem: “Érem, som i serem”…! En definitiva: si les “paraules” moltes vegades se les emporta el vent i les “cròniques” escrites són objecte de difícil i contravertida interpretació, fixem-nos en el romànic i el gòtic i que les seves “pedres pintades” de groc, blau i vermell ens situïn en el marc objectiu de la història…! 

independencia21.4. Sobre les multitudinàries Manifestacions catalanes de l’11-S. Del 2010 al 2018…

1.4.1. En escatir quan tot va començar…

Siguin grans o petites les grans coses que succeeixen en els diferents estaments de la vida, podem dir que tot contribueix a fer feix. I el gavell que ens aporta la història ens serveix per adonar-nos de quina manera els efectes sempre tenen una causa com ensenya la filosofia tradicional o la física determinista. Tant se val que, en l’origen del que patim i gaudim avui, sigui fruit del moment inicial de la “Transició espanyola” tot just a la mort d’en Franco dictador, de les «Bases de Manresa”,  d’aquell “Oda a la Pàtria” de Carles Aribau, de «Pau Claris”, de “l’Estatut de Núria” del “Referèndum d’Arenys de Munt” en el 2009, de la “Guerra de Successió” del 1714 o ves a saber què…

… Però, si busquem un fet que descobreixi la clau de volta de la situació actual, situem-nos en aquell 25 d’abril del 2006 quan Mariano Rajoy, acompanyat pel llavors president del PP català, Josep Piqué, va entregar al Congrés dels Diputats 876 caixes que contenien més de “quatre milions de signatures en contra de l’Estatut de Catalunya”. L’objectiu de Rajoy era plantejar un referèndum a tot l’Estat sobre el text, per a la qual cosa va defensar a la cambra baixa una proposició no de llei, que va ser rebutjada en obtenir només el suport del grup parlamentari popular. La història feixuga de “l’Estatut d’Autonomia de Catalunya o de Miravet” del 2006 i les  posteriors “retalladas del Tribunal Constitucional”, han proporcionat que: 

“D’aquella polseguera, en vingueren tots aquests fangars”

1.4.2. La manifestació de l’11-S de 2018 i el context d’enguany: «Fem República catalana» / «Llibertat»

2018..

2018 «FEM LA REPÚBLICA CATALANA» / «LLIBERTAT»

Aquest any de 2018 la Manifestació de l’11-S ha superat les espectatives -es parla de més d’un milió de persones fins arribar a 1.680.000 en un recompte d’una formulació científica- i ha servit per demostrar que l’independentisme a Catalunya no era una moda passatgera, sinó una dada persistent amb una enorme capacitat de resistència malgrat la terrible repressió haguda amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i la intransigència en no voler dialogar sobre un pacte polític bilateral per organitzar un referèndum d’autodeterminació. Després, doncs, dels esdaveniments succeïts des de la tardor del 2017 amb l’1-O, la suspensió del govern català, la repressió ferotge i la construcció fantasmagòrica de la Instrucció judicial que ha comportat duríssimes mesures cautelars i que ha de cloure, momentàniament, amb un judici previsiblement injust contra els processats o investigats…, fins al dia d’avui, l’Estat espanyol no ha entès que el poble català té més dignitat que por.

A l’Editorial del diari ARA del dia 11 de setembre de 2018 s’hi escriu i s’hi pot llegir:

«Avui és el dia que toca dir que, malgrat tot, som aquí. Sense arrogància ni provocació, però sí amb la tossuderia i la determinació dels que saben que venim de lluny i qye en la lluita per la llibertat sovint no hi ha dreceres i el camí és costerut…Una manifestació massiva no fa miracles, i menys davant d’un Estat que ha optat per la repressió i desconeix el que significa el diàleg polític, però sí que llança un missatge molt clar: serà molt difícil acabar amb el problema català per la via punitiva, perquè davant hi trobaran molta gent. I la capacitat de resistència del poble català, la seva voluntat de no deixar-se trepitjar, de mantenir la seva llengua i la seva cultura, és molt alta, tal i com s’ha demostrat històricament…no podran impedir que hi hagi un gegantesc moviment de solidaritat interna amb els represaliats i les seves famílies. No podran impedir que Catalunya continuï sent una societat avançada, acollidora, tolerant i participativa, que no es resigna a ser un grup de províncies dins d’un Estat ineficient i incapaç ds’afrontar el seu propi passat».

El context polític de la Diada 11S-2018 és particularment diferent dels altres anys: sense un Referèndum a l’horitzó, el “Full de ruta” es troba desdibuixat i condicionat per la repressió de l’Estat espanyol. Per altra banda, hem de fer un repàs de les dates més significatives i importants en el primer aniversari dels fets de setembre, octubre i novembre de 2017:

06.09.17 L’aprovació de la Llei del Referèndum 

20.09.17 L’escorcoll a la seu del Departament d’Economia

01.10.17 L’aniversari primer de la votació del Referèndum i la brutalitat policial

03.10.17 La manifestació a BCN contra la brutalitat policial

03.10.17 El discurs del Rei, Felipe VI, a tota Espanya

20.09.17 L’escorcoll a la seu del Departament d’Economia

01.10.17 Referèmdum sobre la independència de l’1-Octubre 

16.10.17 L’empresonament dels Jordis

27.10.17 La proclamació de la República

27.10.17 La votació / aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola

02.11.17 Auto de presó per al govern de la Generalitat de Catalunya

03.11.17 Carles Puigdemont a l’exil·li, euroordres, detenció a Alemanya i altres

07.12.17 Omplint Brusel·les en favor dels membres del Govern exil·liats

21.12.17 Eleccions al Parlament de Catalunya. 

17.01.18 Constitució del Parlament i discurs inicial de l’Ernest Maragall 

17.01.18 Elecció del President del Parlament, Roger Torrent

14.05.18 Discurs de la investidura del President de la Generalitat, Quim Torra

02.06.18 Formació del Govern de la Generalitat després de l’aplicació del 155

04.09.18 Conferència del President Quim Torra al Teatre Nacional de Catalunya el dia 4 de setembre

A més a més, i a banda de la política institucional, l’unionisme també s’ha fet sentir durant aquest temps. Remarco alguns episodis d’interès:

La creació de plataformes com Tabàrnia

La retirada de llaços grocs

L’escarni vers les marxes de torxes cap a les presons

Però, tot i certa fatiga, per part de l’independentisme, la realitat ha mostrat una reviscolalança important en aquests moments que actualment i en les properes jornades, planarà el seu efecte vivificador i d’autoestima. 

Des de la manifestació de 2010, les concentracions de la Diada han estat notícia arreu del món. En les últimes dècades, a Europa, hi ha hagut protestes tant o més massives com les concentracions independentistes de l’11-S però cap convocatòria que, de forma reiterada i constant, hagi mobilitzat més d’un milió i mig de persones cada any durant set anys.

I aquest en podria ser el resum dels principals events succeïts des de l’1-O de 2017 fins a la Diada de l’11-S de 2018, tot i haver consignat els esdeveniments amb videos de major durada.

1.4.3. Les grans Manifestacions de l’11-S. De l’any 2010 al 2018

20102010 «SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM»

La primera manifestació multitudinària d’aquest procés cap a la i ndependència no va ser per la Diada de l’11-S, sinó el 10 de juliol de 2010, just després que el Tribunal Constitucional esmenés l’Estatut aprovat per la majoria dels catalans. A la convocatòria d’Òmnium Cultural es van sumar els sindicats i prop de 1.600 entitats, a més de tots els partits polítics llevat del PP i Ciutadans. Rere una senyera gegant, de 250 metres quadrats, el president de la Generalitat, José Montilla, encapçalava la comitiva d’autoritats, que va rebre xiulades al final de la manifestació.

20112011 «INDEPENDÈNCIA» / «SOM UNA NACIÓ. VOLEM UN ESTAT PROPI»

La Plataforma pel Dret a Decidir, les entitats Sobirania i Progrés, Sobirania i Justícia i la Intersindical-CSC van convocar una gran manifestació independentista per la Diada de 2010, que va comptar amb l’adhesió de nombroses personalitats, però no va esdevenir multitudinària com les que s’han fet a partir del 2012. No hi va haver una pancarta unitària, sinó diverses, com «Independència» (ERC) o «Som una nació. Volem un Estat Propi» (Solidaritat Catalana). La mobilització va ser convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir, de la qual també formaven part partits polítics com ERC, la CUP, Solidaritat o Maulets. Es van manifestar per la independència, però també contra les sentències del Suprem i el TSJC exigint que el castellà sigui llengua vehicular a l’escola catalana. Al final, uns encaputxats van cremar una foto del rei, una bandera espanyola i una de francesa.

20132012 «CATALUNYA, NOU ESTAT D’EUROPA» 

Una gran manifestació i primera manifestació important va arribar per la Diada de 2012. Convocada per l’ANC, que tot just havia nascut sis mesos enrere. S’hi va unir també Òmnium cultural i altres entitats. El lema era clar: “Catalunya, nou estat d’Europa”. La mobilització va superar les expectatives i va omplir un recorregut que arrencava a la confluència de Gran Via de les Corts amb Passeig de Gràcia, baixava per Via Laietana i concloïa a Marquès de l’Argentera. Com sempre, va haver-hi un ball de xifres sobre els assistents, que anirien des de les 600.000 persones fins als 1,5 milions. Artur Mas va considerar que, com a President de la Generalitat, no hi podia anar, però Josep Antoni Duran i Lleida sí que hi va ser, negant-ne el caràcter independentista que la mobilització va adoptar de forma inequívoca.

2013.2013 «LA GRAN VIA CATALANA, ENTRE EL NORD I EL SUD  DEL PAÍS»

Inspirant-se en la Via Bàltica que el 1989 va unir les tres capitals d’Estònia, Letònia i Lituània per reclamar la independència de la URSS, l’ANC va organitzar una cadena humana segmentada en 778 trams d’uns 500 metres cadascun, amb la col·laboració de fins a 30.000 voluntaris i 1.500 autocars. La cadena es va anar formant a partir de les 16h, a les 17:14h van repicar els campanars de tot Catalunya i a les 18h es va cloure cantant l’himne dels Segadors. Fins a mig milió de barcelonins van acompanyar la cadena humana de pas per la ciutat de Barcelona, on hi havia 56 trams. La mobilització per l’11-S de l’any 2013 va creuar Catalunya de punta a punta a través de la Via Catalana cap a la Independència. Una cadena humana de 400 quilòmetres que va reunir 1,6 milions de persones des del Pertús fins a Vinarós. A diferència de l’any precedent, en aquesta ocasió només s’hi van sumar els partits polítics inequívocament independentistes. Alguns milers de persones van decidir encerclar la seu de La Caixa, com a símbol del poder financer en un context marcat per la crisi i les retallades. Inscrits: 450.000 / Participants: 1,6 M.

20142014 «ARA ÉS L’HORA»

Una enorme “V” que en començar a ser dibuixada, des del vèrtex Diagonal-Gran Via també significava “via”=camí, “voluntat”=decisió, “votar”=democràcia i “victòria=arribar fins al final. La mobilització independentista de la Diada va tornar a concentrar-se a Barcelona i va adoptar, des de l’aire, la forma de senyera gegant amb forma de “V”. Més de 556.000 persones es van inscriure en algun dels 73 trams. Al vèrtex, a la plaça de les Glòries Catalanes, una noia que el 9 de novembre feia 16 anys, va dipositar una papereta en una urna. La manifestació, promoguda dins la campanya ‘Ara és l’hora’ de l’ANC i Òmnium, va servir per escalfar el debat abans de la consulta del 9-N. La mobilització va arribar dos mesos abans de la consulta sobre la independència del 9 de novembre de 2014. Inscrits: 550.000 / Participants: 1,8 M.

20152015 «HO TENIM A TOCAR…»

El torn de la Via Lliure a la República Catalana al 2015, va omplir un tram de 5,2 quilòmetres de l’Avinguda de la Meridiana. Com sempre, la participació va ser massiva i va provocar l’habitual bany de xifres. Entre d’altres qüestions, la Diada d’aquell any va marcar el tret de sortida per a les eleccions al Parlament del 27 de setembre, en què ERC i CDC van participar conjuntament sota la marca Junts pel Sí i amb el famós projecte del full de ruta de 18 mesos per assolir la independència de Catalunya, que no va poder-se complir. ‘Ara és l’hora’ (ANC + Òmnium) van omplir la Meridiana dividint l’avinguda en 135 trams (tants com escons hi ha al Parlament). Els manifestants van aixecar, per zones, punters dels 10 colors dels eixos temàtics en què hauria de basar-se la futura república catalana: democràcia, equilibri territorial, solidaritat, món, diversitat, sostenibilitat, igualtat, justícia social, innovació, cultura i educació. A les 17:14h, un punter gegant mogut per esportistes va recórrer en pocs minuts el passadís central de la manifestació, després de la qual va començar la campanya electoral per a les eleccions del 27-S. Inscrits: 485.000 / Participants: 1,4 M.

20162016 «A PUNT».

La situació política de l’any 2016 havia canviat sensiblement i l’11-S va servir per tornar a reivindicar el referèndum, una pantalla que dotze mesos abans alguns sectors de l’independentisme havien volgut donar per superada. La mobilització convocada per l’ANC i Òmnium es va organitzar en 44 trams i es va descentralitzar en cinc ciutats, cadascuna de les quals va voler simbolitzar un aspecte diferent de la nova república catalana. Barcelona, com a capital, representava la república de les llibertats. Salt, la de la solidaritat i la diversitat. Berga, la de la cultura i les arrels d’una identitat que està en construcció contínua. Tarragona es va manifestar per una república en xarxa, que superi l’actual dèficit d’infraestructures. Lleida va reclamar l’equilibri territorial i la diversitat de paisatges gràcies a l’activitat agrícola. I, com sempre, la participació va ser multitudinària. Inscrits: 370.000 / Participants: 900.000.

162017 «A PUNT PEL SÍ»

Els manifestants van crear una gran creu gegant, com a símbol de suma, a la confluència del passeig de Gràcia i el carrer d’Aragó com a epicentre. Des dels quatre extrems es van desplegar quatre pancartes de 16 x 16 metres amb lemes a favor de la pau i la democràcia. El protagonista de la marxa va ser el referèndum de l’1 d’octubre, convocat per la Generalitat i anul·lat pel Tribunal Constitucional. La Diada del 2017, que va arribar tot just 20 dies abans del referèndum de l’1-O, en un context amb l’independentisme hipermobilitzat i, sobretot, esperançat. Inscrits: 450.000 / Participants: 1,0 M.

20182018 «FEM LA REPÚBLICA CATALANA».

Un milió de persones, segons la Guàrdia Urbana, ha omplert la Diagonal per la manifestació de la Diada 2018. A les 17.14 h s’ha llançat un coet que ha donat el tret de sortida a l’acte. Això ha estat al tram 37, al carrer de Los Castillejos i, tot seguit i després d’un silenci clamorós, s’ha generat una gran onada sonora de crits i aplaudiments que ha avançat fins a arribar al tram 0, situat al Palau de Pedralbes. A mesura que l’onada avançava, els manifestants han alçat pancartes, cartells i missatges que han portat per fer sentir la seva veu. Per setè any consecutiu, les entitats sobiranistes han pretès convertir la Diada de l’11 de setembre de 2018 en una enorme mobilització independentista. Enguany el context, però, és radicalment diferent dels cursos previs, amb la fallida proclamació de la República i, sobretot, amb dirigents polítics a la presó o a l’exili. La manifestació, que l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI han programat, porta per lema “Fem la República Catalana” i pretén omplir l’avinguda Diagonal de Barcelona des de Pedralbes fins a les Glòries. Inscrits: 460.000 ( Participants: 1,0 M.

torxes21.5. Un fet no menor que no ens pot passar desapercebut. Es tracta de la “Marxa de torxes” cap a les presonss

D’igual manera que en l’article anterior d’aquestes planes web s’ha fet un tractament, prou exhaustiu, sobre els “llaços grocs”, no es pot menystenir una valoració sobre la marxa de torxes” cap a les presons. I menys perquè també ha sorgit la crítica ferotge i deshumanitzada per part de gent disconforme a la suma d’allò que el procés català significa. Fins i tot, sigui degut a la ignorància o a la mala voluntat, hi ha una tendència cruel i burleta oriejntada a anorrear, abatre, minimitzar o humiliar qualsevol activitat a favor de la causa catalana, com la que aquí s’exposa, ni que sigui una giragonsa pacífica als encontorns de les presons per tal que als presos els arribi l’escalf dels qui els tenen ben presents.

Entre les moltes marxes de torxes a favor de la independència que es fan cada any amb motiu de la Diada de l’11-S, en destaca una que s’ha fet a la comarca del Bages. I molt abans d’aquesta Diada cada setmana se n’organitza alguna des que els presoners i presoneres polítics/es represaliats/des romanen engarjolats, en Centres Penitenciaris catalans, sigui a la presó de Lladoners a Callús i Sant Joan de Vilatorrada [on hi ha Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull, Quim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart], a la de Puig de les Basses a Figueres [on s’hi troba Dolors Bassa] o a la del Centre penitenciari Mas d’Enric al Catllar [on Carme Forcadell la hi vàren traslladar després de fer estada a Puig de les Basses].

torxesEls participants en la «Marxa de torxes» solen caminar amb llums ‘led’ a la mà fins a l’entrada de la presó, amb crits de “llibertat presos polítics”. I tot això, també ha estat respòs amb prou deshumanització i contundència de cinisme per persones que no admeten cap concessió vers el procés català i tota la gràcia o desgràcia que l’envolta. A tall d’exemple porto aquí un article intitulat “El foc i nosaltres” arran d’un twuitter que amb molt mala idea sorgí del tertulià, escriptor i politic Joan López Alegre i que la periodista Empar Moliner escrigué a l’ARA:

«En Joan López Alegre ho intentava ahir en un tuit molt alternatiu:

“Marcha de antorchas estilo años 30 centroeuropeo, Otegui, los ultras flamencos, los de la Liga Norte, Sastre, en fin… Mañana gran día para visitar la Catalunya interior en paz y tranquilidad, todos estarán en Diagonal para cuando pasen lista”.

Visitar la Catalunya “interior” (preciós concepte que hauríem d’exportar) és sempre una bona idea. Li ho recomano. No sé exactament qui ha de passar llista, però suposo que es refereix als que no són a la presó o a l’exili. En tot cas, passar llista seria una mica complicat donada la participació multitudinària. Pel que fa als ultres que diu, justament és el que tenen les manifestacions multitudinàries: que no cal comptar amb tothom per fer gruix, i és per això que Marcel Mauri, d’Òmnium, feia un tuit advertint que els ultres no hi eren benvinguts. S’hauria de fer en altres manis no tan multitudinàries, això. Les úniques manis amb fatxes incorporats ja sabem quines són, i l’única esperança és que s’esbatussin entre ells, com solen, i s’extingeixin. Si pot ser, abans de pegar càmeres de televisió. Però anem a les torxes.

Els mediterranis adorem el foc. Falles, fogueres de Sant Joan, cremats, aquelarre de Cervera, diables, bestiari de foc de Tremp, trobada de bèsties i diables d’Amposta, i fins i tot (però aquí no m’hi trobareu) sopars amb espelmes. És difícil una festa catalana sense foc. Dir que les torxes et recorden els anys trenta centreeuropeus és com dir que les falles et recorden el martiri de Joana d’Arc. És com dir que els balls de bastons et recorden els camps d’entrenament de nens soldats. És com dir que els campionats de tallar troncs et recorden els treballs forçats. És com dir que fer cagar el tió et recorda les tortures de la Gestapo. És qüestió de voluntat i molt d’esforç. Dada. Els nazis es veu que també bevien cervesa. Per si calgués per a algun altre tuit”.

neutralitat1.6. «Pluralitat versus neutralitat» dels espais públics. No només la de places i carrers, sinó també, per extensió, a tots els mitjans de comunicació

Resulta ser molt curiós que, parlant sobre les diverses manifestacions, s’incideixi en allò de “l’espai neutral”. Demanar neutralitat a l’espai públic és ben absurd, perquè l’espai de tots no pot ser mai neutral sinó, i en tot cas, plural. El terreny dels carrers, places, camps i boscos (no privats) són d’uns i també dels altres. Són de tots. I, en són els poders públics els qui han de proporcionar, arbitrar, regular i garantir que tothom hi pugui tenir accès i manifestar-se. Sigui per activitats propagandístiques, de caire polític, lúdiques i, fins i tot, religioses…
Tanmateix, encara resulta ser més curiós que només es parli o es defensi la neutralitat en referència als espais públics delimitats per més o menys metres quadrats o àrees circumferencials. La pregunta esdevé òbvia: No són igualment espai públic -en el sentit institucional- també les rotatives dels diaris, el micròfons de les emissores de ràdio i els platós de qualsevol  televisió…? Doncs, la “pluralitat versus la neutralitat” resulta ser un altre indicador democràtic del que no en podem defugir. I no solament això, sinó que aquest principi l’hem de registrar i deixar-lo ben afermat.
La pauta de l’actualitat política arriba de moltes maneres. Però principalment a través d’una actuació deshonesta d’alguns mitjans -en el territori espanyol podem comptar-los amb major nombre- que perverteixen en benefici seu els mecanismes propis del sistema democràtic. Malauradament passen coses increïbles en què informacions i tertúlies farcides de mentides, de manca d’escrúpols, de difamacions, tergiversacions, manipulacions i la capacitat fantasmagòrica d’invencions arriben a la ciutadania podrides de baixeses. Per exemple:
  • S’arriben a fer tertíulies sobre la independència sense independentistes…
  • La periodista d’un xou matinal es vanta d’haver donat un cop de gràcia al procès català per haver capturat indiscretament uns whatsapps amb el zoom de la càmera…
  • Es nega emetre un documental que compromet el Ministeri de l’Interior i les seves cabaloses clavegueres…
  • … / …

Per això ara ens entretindrem, en el següent apartat, sobre els mitjans de comunicació, principalment pel que fa referència a la premsa escrita o digital. Se’n fa necessari, per tal d’alleugerir-nos de la insuportable saturació de parcial i desdibuixada:

PLURALITAT DEMOCRÀTICA VERSUS NEUTRALITAT PARTIDISTA

mitjanscom

1.7. El ressò dels mitjans de comunicació internacionals sobre la Manifestació de l’11-S versus la premsa espanyola

En aquest apartat brindo, amb una llambregada, un breu contingut sobre els mitjans de comunicació. Tanmateix, cal expressar unes paraules sobre els mitjans de comunicació i la seva influència dins de la massa pública. I és per això mateix que cal cercar la normativa deontològica que a nivell dels estaments nacionals i internacionals s’ha convingut en adoptar per a una sana emissió-recepció.

Si ens introduïm en l’estructura o vertebraqció dels mitjans de comunicació, serà adient immergir-nos en treballs d’alçada realitzats des de diferents punts de vista. I així, cal presentar, per exemple:

Els principis que haurien de regir qualsevol informació o article d’opinió per assolir la màxima objectivitat de la realitat dels fets o de la cosa, serien aquests:

  • LA VERITAT
  • LA PRECISIÓ
  • LA INDEPENDÈNCIA
  • L’EQUITAT
  • LA IMPARCIALITAT
  • LA HUMANITAT  
  • LA RESPONSABILITAT 

Malauradament tots aquests valors indicats no se solen descobrir, en la seva totalitat, a través de les lectures de diaris o en les informacions i tertúlies de la ràdio o de la televisió.  

premsainternacional1.7.1. La Premsa internacional i la diada de l’11-S de 2018

La massiva manifestació de la Diada d’enguany ha tornat a fer-se lloc a la premsa internacional amb les impactants imatges de la Diagonal i la reivindicació a favor de la República i la llibertat dels presos polítics i els exiliats. Poc després del moment àlgid de la manifestació convocada per l’ANC, mitjans de comunicació d’arreu del món ja han destacat la xifra del milió de participants que, segons la Guàrdia Urbana, han sortit aquesta vegada al carrer.

Els mitjans subratllen especialment la capacitat mobilitzadora de l’independentisme malgrat els fets d’octubre de l’any passat. Recorden també que els presos polítics s’hauran d’enfrontar a un judici on se’ls pot sentenciar a més de 20 anys de privació de llibertat i alguns d’ells, com The Guardian, assenyalen que des de l’any passat l’estat espanyol viu la seva pitjor crisi des de la mort del dictador Franco.

A continuació, els mitjans que s’han fet ressò de la Diada d’enguany:

premsaespañola1.7.2. La Premsa espanyola al redós de la Diada de l’11-S de 2018
La Manifestació de la Diada no existeix a la premsa espanyola en el dia de la seva celebració. Encara que el centre informatiu del dia a tot l’estat espanyol és avui Catalunya i la celebració de la Diada Nacional –“dia autonòmic”, que en diuen els unionistes―, ja se sap que els diaris de paper tenen el costum d’oferir als lectors les notícies del dia abans.
  • La Razón sorprèn ara i sempre el lector i obre amb una entrevista a Oriol Junqueras, mentre que la resta de diaris aprofita també l’obertura de l’any judicial per parlar de Catalunya de la mà dura que cal contra l’independentisme. De la manifestació prevista per avui, si de cas, ja en parlaran demà.
  • L’ABC, fidel a la seva tradició de fer portades monotemàtiques, titula “Soraya deja vía libre a Casado“. Això sí, indicant al subtítol que l’exvicepresidenta “deja la puerta abierta a volver“.
  • El Mundo també interpreta la marxa de Soraya com un alliberament de rèmores titulant “Santamaría se va y deja a Casado sin excusas para relanzar el PP”, mentre El País despatxa el tema amb un funcionarial “Santamaría deja la vida política”La Razón hi dedica un petit espai de portada, assegurant que “Santamaría deja la política y entierra el marianismo”. La llàstima és que ningú titula “Santamaría en liquidació”, que també hauria tingut la seva gràcia…!
  • El País obre l’any judicial, que és l’excusa perfecta per vessar noves amenaces contra l’independentisme català. “El Poder Judicial muestra firmeza contra el ‘procés’ antes de la Diada”, diu El País; “Respaldo del Rey y de la cúpula judicial a Llarena”, destaca La Razón, mentre El Mundo aposta per un literal del president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes: “Cuando la Constitución es golpeada ha de defenderse”. Parlen de Catalunya, sí, però en tots els diaris esmentats no hi ha cap lletra grossa que expliqui que avui hi ha convocada una manifestació de les que, amb tota probabilitat, al vespre o demà en parlaran mitjans d’arreu del món.

El camí està prou ben traçat i tot depèn del grau deontològic del professional dels mitjans perquè s’esmerci en focalitzar adequadament l’objectiu per captar el realisme i la imparcialitat enfront de la subjectivitat i la parcialitat o, el que seria pitjor, desenfocar-lo amb una construcció de fantasmagòrica.

Em va cridar l’atenció un escrit, la signatura del qual respon per Òscar Pujol, en què sota el títol de “Les males llengües” va llegir-lo com un exercici hiperbòlic, però que dins de la nostra societat, avui i aquí, pot tenir la seva vigència i aplicació per a tothom que, en la utilització de la seva paraula, en fa un maneig espuri:

“La paraula és com el bisturí de l’ànima: depèn de com s’empri pot ser guaridora o feridora. Enguany, i sobretot en l’àmbit polític, sembla molt més predominant la segona opció i l’insult ignominiós s’erigeix en arma llancívola. D’insults n’hi ha de tota mena: poden ser sorneguers, ofensius, fets amb menyspreu, denigrans, injuriosos o directament vils. El paradigma més sagnant d’aquest últims -els vils-, és l’ús d’exabruptes com “nazi” o “apartheid”, etzibats indiscriminadament avui en dia per desacreditar aquells que pensen i senten diferent i que defensen amb fermesa -però pacíficament- els seus ideals. El pitjor de tot és que quan s’insulta aixì, la infàmia verbal és doble, perquè no només es difama aquells que han demostrat amb escreix no ser feixistes, sinó que també es minimitza i banalitza el terrible patiment inflingit sobre les víctimes de genocidis. Malauradament, els demagogs salvatges és difícil que es mosseguin la llengua, perquè si ho fan és probable que s’emmetzinin”.

En més d’una ocasió he portat en aquestes planes web la preocupació de Miguel de Unamuno sobre la premsa escrita en llengua castellana, en relació amb la desastrosa Història d’Espanya sobre la pèrdua de les Colònies d’ultramar i el que li pot succeir amb la Catalunya expectant en el gtemps que correm. El 14 de maig de 1907 Unamuno s’expresa en el Congrés dels Diputats així:

 «Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)».

Per sort i atalaiant l’esperança, després de copsar com alguns mitjans de comunicació -siguin de ràdio, televisió o escrits- presenten les seves informacions esbiaxades,  dirigeixen tertúlies amb opinions desconformades o comunicacions, articles i conferències descontextualitzades…, en fullejar proverbis de la saviesa antiga, com en un que trobem en el capítol 8,32-43 de l’evangeli segons Sant Joan i que, essent el verset nuclear de tot plegat, paga la pena meditar-lo i mantenir-lo ben hissat. Diu així:

“LA VERITAT US FARÀ LLIURES” 

urna

2. I ARA, QUÈ…? DESPRÉS DE L’11-S de 2018 ENFOQUEM UN INCERT FUTUR, PERÒ AMB PROU POSSIBILITATS SORPRESIVES

Encapçala aquest apartat una foto -l’urna amb què es va votar el Referèndum de l’1-O com a metàfora d’una caixa de sorpreses- perquè el futur, sigui incert o sigui brillant, l’anirem descobrint a tota la durada dels dies que vindran. I en seran dos els aspectes objecte de tractament:

ppp

2.1. L’ENCAIX ENTRE CATALUNYA I ESPANYA. UNA REVISIÓ DEL PASSAT AMB EL PROBLEMA DE L’ESTAT ESPANYOL, AIXÍ COM TAMBÉ EL FRACÀS DE LA UNILATERALITAT DE L’INDEPENDENTISME…

2.2. UNA PROSPECCIÓ CAP AL FUTUR DES DE L’ACTUALITAT PRESENT…

 

cataluny2.1. L’encaix entre Catalunya i Espanya. Una revisió del passat que posa al descobert el problema del constitucionalisme de l’Estat espanyol, així com el fracàs de la unilateralitat de l’Independentisme

De la mà de Juan José López Burniol, i quan l’estiu d’aquest 2018 bullia de calor humida i sufocant, acompanyo aquestes planes, perquè vegin la llum d’un article que em va semblar molt encertat, atès que revisa els punts febles que fins el moment ha patit:

No obstant això, m’atorgo la llicència de descomposar-lo -sense canviar una sola lletra- per fer-lo més entenidor. Es tracta d’un article revisionista intitulat «TARDES DE PLOM» -una imatge taurina que l’autor afegeix en el seu escrit-, però que per allò de la calor estiuenca i xafagosa també esdevé oportuna en el punt àlgid de la rabiosa canícula d’un 17 de juny de 2018.

plom2.2. Text de les «Tardes de Plom» de Juan José López Burniol

[INTRODUCCIÓ A LES «TARDES DE PLOM»]

«Este texto no levanta acta del final de nada, sólo deja constancia de la sensación de frustración que corona un tiempo en el que he prestado una atención casi exclusiva al problema político del encaje de Catalunya en España. Han sido más de diez años, en los que he dedicado al tema un libro y una cuarta parte de otro, así como numerosos artículos. He pronunciado todas las conferencias que me han propuesto dar sobre él y no he regateado mi participación en cuantas mesas redondas, encuentros o simposios he sido convocado tanto en Catalunya como en el resto de España.

He sostenido siempre la misma tesis, que se resume en estos puntos:

problema[EL PROBLEMA PERSISTENT DE L’ESTAT ESPANYOL]

1. El problema catalán es, en realidad, el problema español de la estructura territorial del Estado, es decir, del reparto del poder, que está concentrado en un núcleo político-financiero-funcionarial-mediático radicado en la capital del Estado y que, atendida la naturaleza plurinacional de España, ha de ser distribuido entre las distintas comunidades autónomas según un modelo de corte federal asimétrico.

2. La responsabilidad mayor por la no resolución de este conflicto corresponde a quien tiene más poder.

3. Este problema ha de ser afrontado con la ley como marco, la política como tarea y la palabra como instrumento.

4. Consecuentemente, hay que dialogar, pero ya no es tiempo de un diálogo informativo, ni tampoco de un diálogo dialéctico, sino que sólo cabe un diálogo transaccional en el que, mediante recíprocas concesiones, ambas partes lleguen a un acuerdo –un apaño– sobre el reconocimiento nacional, las competencias identitarias, la financiación y una consulta.

5. La ejecución de este acuerdo debe efectuarse mediante sendas reformas del Estatut de Catalunya y de la Lofca, eludiendo la reforma constitucional por su larga duración.

6. La única alternativa al pacto es el enfrentamiento, que provoca fractura social, erosión económica y pérdida de oportunidades de futuro, y que se resuelve siempre por la fuerza, sea la fuerza ritualizada de un juicio, sea la fuerza a campo abierto.

unilateralidad[AL VOLTANT DE LA DECLARACIÓ UNILATERAL D’INDEPENDÈNCIA] 

He creído durante estos años que se llegaría a un acuerdo, y que gran parte de la culpa por el fracaso de esta posibilidad era imputable al Gobierno central por su cerrazón legalista. Pero, desde septiembre pasado, he tenido que rendirme a la evidencia.

1. Los días 6 y 7 de septiembre los nacionalistas catalanes consumaron un golpe de Estado (no hay ­ farol que valga) mediante la aprobación de las leyes del Referéndum y de Transitoriedad, y…

2. El día 27 de octubre, tras desdeñar la oportunidad de convocar elecciones y evitar la ­aplicación del artículo 155 de la Constitución, consumaron su desafío al Estado mediante una declaración unilateral de independencia. Pero no es esto lo más grave.

3. Tras las últimas elecciones, los nacionalistas radicales que siguen en el poder persisten en su cerrada opción por la vía unilateral, con constantes muestras de rechazo a la Constitución y las leyes, de desprecio a todas las instituciones, y con voluntad de injuriar y desprestigiar a España como nación, al Estado que la articula jurídicamente y a todo lo hispánico. ¿Qué buscan con ello? Es la única salida que les queda: provocar, si pueden, una reacción violenta del Estado que aumen­te su clientela de agraviados y les permita presentarse como víctimas –su papel predilecto– ante la comunidad internacional. No tienen otra opción dada su imprevisión y su división interna.

conclusió[CONCLUSIÓ]

Es seguro que el actual Gobierno español quiere negociar y pactar. Habría que ver con qué alcance, pero la voluntad inicial existe, y los gestos de distensión son evidentes. Pero, frente a esta predisposición y buenas formas, ¿cuál es la respuesta del presidente Torra y su Gobierno?: la apuesta por la opción ­maximalista (autodeterminación e independencia) y la agresión verbal y gestual a la otra parte, con pertinaz y fría voluntad de agraviar al Rey. La conclusión es obvia: aunque el presidente Sánchez ha de dar el primer paso –recibir al president Torra en el palacio de la Moncloa–, será imposible negociar con estos antecedentes. No hay esperanza: los nacionalistas catalanes en el poder quieren ­romper la baraja del modo más estridente posible.

Confirmado este propósito rupturista tras la primera reunión, habrá de cesar el diálogo, sin que ello sea óbice para que el Estado redoble su presencia en Catalunya mediante una política de cosas concretas que se contraponga a la atonía del Gobierno catalán. Pese a ello, el problema se enquistará y se convertirá en crónico, por lo que habrá que esperar a que, tras un número impredecible de años, las consecuencias negativas obliguen a los reacios a entrar en razón, hablar y pactar. Mientras tanto, habrá que clavar los pies en la arena y aguantar como los diestros con cuajo en las tardes de plomo. Sin una ­mala palabra, sin un mal gesto, sin una mala actitud. Pero con toda firmeza en la defensa de la ley, que a todos nos hace libres y a todos nos iguala, y fuera de la cual no hay libertad. Si el Estado no se respeta a sí mismo, ¿quién le respetará?»

calidoscopio2.3. “Tants, caps, tants barrets”. El calidoscopi dels punts de vista i la “interpretació” dels fets i de les realitats existents

Com passa en tots els fets succeïts, aquest article inserit en aquestes planes gaudeix de l’aiguabarreig opinable. I és cert: sobre un mateix esdeveniment o situació s’obre sempre un calidoscopi de parers, que té l’avantatge de mostrar els diversos punts de vista de cadascuna de les persones amb ls seus diferents criteris. L’efecte de la pluralitat d’opinions té la seves causes com en són:

  • La pròpia biografia personal emmarcada en un context històric determinat…
  • La situació social determinada en què viu la persona concreta….
  • Els plans o mapes mentals fixats en el cervell de les persones…
  • Les tendències i el capteniment anímic que surt de la voluntat lliure…

Tanmateix, cal ser molt obert d’enteniment i generós de cor per harmonitzar i capir el punt just de les coses i fer-ne una valoració encertada sense prejudicis i amb la intenció exclusiva de trobar l’objectivitat real.

M’atreveixo a proposar i de fer un exercici de discerniment en què -des d’angles de visió ben diferents de les persones o, fins i tot contraris-, es pugui entreveure com la defensa del contingut d’una proposició, també pot ser valorada o sostinguda igualment de forma antagònica a aquella. S’hi ha de considerar aquí l’element o tècnica de la interpretació com una eina bàsica per analitzar amb la màxima objectivitat tots els aspectes dels fets i de les realitats existents. Vegem-ho: 

2.3.1. El Dret d’autodeterminació en la Constitució espanyola i el Referèndum d’autodeterminació «VERSUS» l’acrònim «DUI» o Declaració Unilateral d’Independència

 

2.3.1.1. Sobre el Dret d’autodeterminació en la Constitució espanyola i el Referèndum d’autodeterminació

2.3.1.1.1. El Dret d’autodeterminació en la constitució espanyola

Tots els Estats membres de les Nacions Unides, des del moment que accepten les seves normes, resten obligats a adoptar-les com a normes superiors dins l’ordenament jurídic propi. I és per això que l’Estat espanyol, havent signat els textos internacionals queda obligat a respectar el dret d’autodeterminació, invocat per la Generalitat de Catalunya, com a font de legitimitat per a un Referèndum. Efectivament:

La Constitució espanyola admet, de manera explícita, en el seu Article 10.2 el següent:

2.3.1.2. L’acrònim «DUI» o la Declaració Unilateral d’Independència

La Declaració Unilateral de Independencia de Cataluña de 2017 -l’acrònim DUI– fou signada el 10 d’octubre de 2017 per una majoria del Parlament de Catalunya, però el Presidente de la Generalitat de CataluñaCarles Puigdemont, anuncià en el ple previ que la declaració quedava suspensa per iniciar un diàleg amb Espanya, que el Govern espanyol refusà amb l’argument que era contrària a la Constitució espanyolaEl Govern espanyol sol·licità al President de la Generalitat, dies després, que responguera si efectivament havia declarat la independència, la qual cosa no va ser atesa. de una forma clara, encara que posteriorment va respondre que no s’havia declarat.

El 27 d’octubre de 2017, la Generalitat de Catalunya declarà unilateralmente la independència després de l’aprovació, una votació del Parlament de Catalunya. Unes hores després el Govern d’Espanya aplicà l’artículo 155 de la Constitució, anunciant la destitució del President i dels Consellers de la Generalidad catalana i el control de la gestión de Cataluña, donant per finalizada la independència unilateral. La declaració de la independencia unilateral es guanyà un ampli rebuig internacional.

El debat sobre si la declaració d’independència del 27-O de 2017 fou real o simbòlica ho deixem per a més endavant, per a valorar-lo havent passat prou temps, des de la llunyania temporal amb què les coses es poden veure amb més objectivitat, sense la cridòria de la immediatesa social i els estats d’ànim personals trasbalsats. I tot això, perquè malauradament s’escolten i es defensen posicions com la que tot el procés català que va arribar a la declaració de la independència, constitueix un real i autèntic «cop d’estat». Tanmateix, podríem preguntar-nos si el «cop d’estat» no el va infligir el propi Estat contra sí mateix, en una de les seves autonomies amb l’aplicació precipitada de l’article 155 de la Constitució, la persecució repressiva contra l’independentisme català, la judialització de la política i amb la reticència a no resoldre el problema España-Catalunya des del diàleg i pacte polític.  

Carlos Lesmes, President del Tribunal Suprem, en una de les obertures de l’any judicial i en presència del rei Felip VI, va corraborar allò que  la unitat d’Espanya és més important que la pròpia democràcia:

“La Constitució, com a màxima expressió de la sobirania nacional, lluny de configurar-se com la proclamació d’un desig, és abans de tot un conjunt de mandats jurídics d’obligat compliment. Quan l’article segon fixa el fonament constitucional en la indissoluble unitat de la nació espanyola, no ho fa com un frontispici programàtic, sinó com a base última, nuclear i irreductible de tot el dret de l’Estat”.

2.3.2. La utilització de la força o violència davant de l’incompliment de les Llei «VERSUS» la desobediència civil a les Lleis injustes

 

2.3.2.1. La utilització de la violència d’Estat davant de l’incompliment de les Llei

L’historiador i sociòleg alemany Max Weber, de tendència liberal, va justificar a la seva obra «La política com a vocació. El polític i el científic» (1919) allò que des de la constitució dels Estats moderns en els segles XV i XVI, sobre ell poder de l’Estat, era un fet:

“L’Estat és la comunitat humana que […] reclama per a ell el monopoli de la violència física legítima”. És a dir, que segons el mateix Estat, ell és l’únic organisme que, dintre del seu territori, pot ser violent de manera legítima. Per molt liberal i democràtic que sigui aquest Estat, un dels seus pilars sempre serà el monopoli de la violència, exercida a través de la policia i l’exèrcit…”

Segons Weber, l’Estat és la font de la força física legítima. La policia i l’exèrcit són els seus instruments principals, el qual no vol dir que només es pugui exercir força pública: mentre tingui legitimitat provinent de l’Estat, la força privada (en el sentit de, per exemple, un cos de seguretat privada) també pot ser emprada.

La seva teoria inclou també alguns advertiments contra aquest principi bàsic de l’Estat:

  • La intenció de Weber era de proposar una descripció o definició de l’Estat en un moment històric donat: és el cas que la connexió entre força física i l’essència de l’Estat ha conegut diferents situacions. Per exemple, en el feudalisme es permetien guerres privades o personals, desvinculades d’un propòsit d’utilitat estatal, sota certes condicions. Els tribunals eclesiàstics o l’Església en general, de forma similar, han tingut una jurisdicció separada de l’Estat en alguns casos, particularment sobre l’heretgia o la sexualitat. En qualsevol cas, si més no, l’Estat és l’indret on aquest “dret” o aparent legitimitat per autoritzar la violència és centralitzat.

 

  • L’Estat delega o permet l’aplicació real de la coerció física a certs grups o individus; malgrat aquest principi, això no significa que l’Estat sigui d’on prové únicament la violència. La teoria de Weber no ve a dir que l’Estat és l’únic que faci servir coerció, sinó que els individus i organitzacions que poden fer-la legítima o adjudicar-la són aquells que han rebut aquest permís de mans de l’Estat i exclusivament de l’Estat. Aquest és el motiu pel qual Weber insisteix en el mot monopoli.

La descripció de l’Estat per part de Weber té una certa història prèvia a l’existència del nom. Com una de les conseqüències de la sobirania estatal, en certa mesura les seves implicacions ja es troben en les obres de Jean Bodin ( Els sis llibres de la República, de 1576 ) i de Thomas Hobbes ( Leviatan, de 1651 ). En aquesta darrera obra es postula que és una necessitat moral i política per evitar que la màxima “l’home és un llop per l’home” arribi a realitzar-se. Segons Hobbes només un ens superior i poderós, el Leviatan, pot pacificar la societat monopolitzant la violència. En l’obra de Norbert Elias, el procés civilitzatori implica una fase històrica d’assimilació del monopoli de la violència i, de fet, aquesta és la mateixa garantia de la centralització del poder que el converteix en Estat.

En aquest punt s’escau interessant conèixer les teories d’Alan Page Fiske i Tage Shakti Rai, dos antropòlegs que han estudiat la psicologia moral humana tot encunyat la Teoria de la violència virtuosa per allò que dèiem de “Homo mominis lupus”, de Hobbes, encara que aquesta tan coneguda locució llatina fou creada pel comediògraf llatí Plauto (254-184 a. C.) i la troben a la seva obra “Asinaria”.

Tanmateix, i per resumir, diguem que l’Estat té dret a la violència legítima, però això no significa que pugui exercir la violència indiscriminada. és a dir, l’Estat té el dret a utilitzar la violència proporcional contra els qui exerceixin violència il·legítima. Per tant, l’única cosa que justifica que un estament, com n’és l’Estat, poseeixi el monopoli de la violència és l’ordre social, ja que podem convenir com a preferible una situació de bona convivència a la que es pugui produir en una situació de caos i anarquia. Nogensmenys, també pot succeir que la violència esdevingui il·legítima quan deixa de complir les condicions que li n’atorguen la seva legitimitat, com en són principalment, el fomentar i el mantenir el benestar de la ciutadania.

Freqüentment, se sol anar a raure, en aquesta tensió de legitimitat-il·legitimitat sobre la violència a l’actuació de Mahama Gandhi i, en concret, pel que fa a la protesta no violenta, coneguda com la gran “Marxa de la sal” [deixo a banda l’opinio d’en Ramon Alcoberro, sobre la independència de l’Índia que presenta documentada a causa no tant per les vagues de M. Gandhi, sinó per altres raons político-relacionals entre Edwina, la dona del virrei anglès Lord Lluís Mountbatten i el Pandit Nehru]que serviria de inspiració a moviments, com el dels EEUU de Martín Luther King i, per extensió, a les grans manifestacions de l’11-S a Catalunya.

Contràriament a «la violència», cal referir-nos aquí a «la pau» com l’estat en què una societat gaudeix de justíciallibertat i igualtat social, i no està ni en violència ni en guerra:

  • Des del punt de vista del dret internacional, com a instrument d’endegament de les relacions internacionals i canal de racionalització del poder polític dels estats, el dret internacional té entre els seus valors fonamentals la pau i, per tant, estableix com a principi jurídic fonamental la prohibició de l’ús de la força armada.

 

  • Es pot parlar també d’una “pau social” com de l’entesa i les bones relacions entre els grups, classes o estaments socials dins d’un país.

 

  • I en el pla individual, la pau pot designar un estat interior exempt de còlera u odi. En aquest sentit, pot trobar-se-la en la salutació tradicional “la pau estigui amb vos” (o xalom en hebreusalam en àrab).

Vinculat al concepte de pau hi hem de dir alguna cosa sobre el pacifisme, que és l’actitud que defensa que la guerra mai resol els problemes de millor manera que les negociacions, la qual cosa també la podem estendre a les relacions familiars, socials i polítiques.

2.3.2.2. La desobediència civil a les Lleis injustes

“La desobediència civil no-violenta ha esdevingut una pràctica defensada i utilitzada per amplis sectors de la població a Catalunya, segurament mai abans tant com avui. Però, tot i això, no s’ha generat un debat sobre les implicacions d’aquesta pràctica, segurament perquè el moviment independentista, majoritàriament, ha assumit aquesta pràctica com una astúcia més que com a desobediència. S’ha preferit parlar d’una obediència popular que desobediència a la llei. Aquest debat i la reivindicació de la desobediència civil l’hauríem de fer perquè ens pot permetre avançar pel camí d’obtenir més i millor democràcia.

Hannah Arendt, la filòsofa alemanya que va fugir del nazisme, va arribar als Estats Units d’Amèrica i allà va viure una dècada de gran mobilització social: els seixanta. Va conèixer de prop el moviment pels drets civils, el moviment universitari, la contestació a la guerra del Vietnam. I va prendre consciència de la importància de la desobediència civil no violenta, que formava part les formes d’actuació d’aquestes mobilitzacions. La gran presència de la desobediència civil va fer que Arendt es preguntés com es podia incorporar la desobediència a la legalitat davant la crisi de la societat nord-americana. No es podia viure en contra la desobediència.

Arendt no pren partit necessàriament a favor d’aquestes aquestes reivindicacions, ni per les seves formes d’actuar. Ella les analitza. Però sí considera que la desobediència s’ha arrelat a la societat i que se li ha de buscar un lloc. No s’ha d’eliminar la desobediència civil no violenta, aporta i molt. Una societat que es vulgui democràtica serà millor en termes de qualitat democràtica si incorpora la desobediència i pitjor si la persegueix i reprimeix. Fins i tot podem pensar que Arendt defensa fer legal la desobediència perquè està molt preocupada per la possibilitat de l’agreujament del conflicte; és a dir, des d’una perspectiva d’ordre.

La desobediència civil no és un tipus d’acció fàcil, ni còmode, ni que es faci per gust… Per què hi ha qui decideix mobilitzar-se des de la desobediència civil? Arendt dirà:

“La desobediència civil sorgeix quan un significatiu nombre de ciutadans s’ha arribat a convèncer o bé que ja no funcionen els canals normals de canvi i que les seves queixes no seran escoltades o no donaran lloc a accions ulteriors, o bé, per contra, que el Govern està a punt de canviar i s’ha embarcat i persisteix en maneres d’acció en que la legalitat i constitucionalitat generen greus dubtes”.

Allò que Arendt va escriure pensant en els Estats Units dels anys seixanta, serveix també per a altres societats en altres moments històrics. Serveix per a l’Espanya actual, per exemple. En els últims anys hem vist emergir grans mobilitzacions com el 15M, la PAH o el moviment independentista on la desobediència civil està molt present. Arendt, en el canvi de dècada dels seixanta als setanta, fa una anàlisi que ens  serveix avui per la crisi institucional i de representació que vivim:

“El mateix Govern representatiu es troba avui en crisi, en part perquè ha perdut, en el curs del temps, totes les institucions que permetien la participació efectiva dels ciutadans i en part pel fet de veure’s afectat per la malaltia que pateix el sistema de partits: la burocratització i la tendència dels dos partits a representar únicament la seva pròpia maquinària”.

Atac a la democràcia o intent per aprofundir-la…?

Avui podem recuperar la preocupació d’Arendt per l’espai que ha de tenir en una democràcia la desobediència, continua tenint sentit. Tot i que el president Puigdemont, i abans Mas, repeteixin que ells no desobeeixen, sinó que obeeixen a la seva societat, estem davant d’una mobilització que s’articula des de la desobediència a unes lleis i unes autoritats que es consideren injustes al no permetre de cap manera l’expressió de la ciutadania sobre la independència de Catalunya. Assumir la desobediència sembla no ser una cosa desitjable per part del PDeCat, fins i tot per ERC. Han optat per l’astúcia arribant a criticar, fins i tot, a qui ha defensat la desobediència. És probable que ho hagin fet per motius de defensa legal i per motius polítics. Probablement no s’ha volgut obrir la porta a legitimar altres pràctiques desobedients que aquestes formacions polítiques habitualment han perseguit o no els han donat suport.

Assumir l’existència de la desobediència i tot allò positiu que pot aportar a una societat si es practica civilment i de manera no violenta, pot ser imprescindible per enfrontar-nos al conflicte actual i a tants d’altres que es donen en les nostres societats. Arendt no va trobar una solució definitiva, i segurament tampoc va pensar en que la desobediència es pogués exercir des d’un govern…, però va obrir un camí que hauríem de seguir.

Ens hauríem de preguntar si la desobediència civil noviolenta és un atac a la democràcia o un intent per aprofundir-la. Allò que porta a la mobilització es considera tan important perquè s’acabin produint incompliments legals. Les lleis no són justes per ser lleis, ni allò que podem considerar just deixa de ser-ho perquè una llei digui que és il·legal. Una societat que es vol democràtica hauria de veure la desobediència civil com a mostra d’un profund malestar que cal afrontar i resoldre més enllà dels vots, les majories i les minories. I convé insistir en que la legalitat o la legitimitat no depenen de majories. Els debats ètics, sobre allò just, no s’haurien de resoldre en funció de suports majoritaris.

Obrir-nos a acceptar la desobediència civil implica assumir la necessitat de pensar i repensar la nostra legalitat, les nostres legitimitats, les nostres concepcions ètiques sobre allò que és just, bo, correcte… La desobediència civil no deixa de ser un indicador dels nostres conflictes socials. Acceptar la desobediència implica atendre el malestar que existeix a la nostra societat i buscar resoldre’l, encara que això no sempre passi per donar la raó a qui desobeeix ni tampoc a qui no entra a dialogar perquè la llei està de part seva. No hauríem de perdre una ocasió més per plantejar un veritable procés de reflexió, debat sobre el lloc de la desobediència civil noviolenta en una societat que es vol democràtica».

Jordi Mir és professor de filosofia moral i política a la UPF i la UAB i membre de la Junta de l’Observatori DESC i ha escrit l’article anterior. 

Inocorporo a continuació alguns articles sobre la desobediència civil d’interès:

2.3.3. El Parlament de Catalunya en l’aprovació de les Lleis del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya i la Llei de la Transitorietat jurídica i fundacional de la República catalana «VERSUS» l’acceptació a tràmit del Tribunal Constitucional i els recursos d’inconstitucionalitat 

2.3.3.1. El Parlament de Catalunya:    

 

 

 

2.3.3.2. L’acceptació a tràmit del Tribunal Constitucional i els recursos d’insconstitucionalitat

 

 

 

2.3.4. «Operació Anubis». La pressumpta violència haguda el dia 20 de setembre de 2017 en l’escorcoll del Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya «VERSUS» la violència viscuda l’1-O de 2017 en tot el territori català

2.3.4.1. «Operació Anubis». La pressumpta violència haguda el dia 20 de setembre de 2017 en l’escorcoll del Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya

 

 

 

2.3.4.2. La violència viscuda l’1-O de 2017 en tot el territori català

 

 

 

 

2.3.5. La incriminació a la Declaració del 27-O de 2017 de «Cop d’Estat» «VERSUS» la Proclamació simbòlica de la República catalana

2.3.5.1. La incriminació de «Cop d’Estat» a la Declaració del 27-O de 2017

 

 

 

 

2.3.5.2. La Proclamació simbòlica de la República catalana

 

 

 

 

2.3.6. L’article 155 de la Constitució espanyola de 1978 / El dramàtic empresonament preventiu dels polítics catalans d’acord amb la petició Fiscal de l’Estat José Manuel Maza, decretada pels Magistrats Carmen Lamela i Pablo Llarena i el Tribunal Suprem en el procés judicial «VERSUS» la llibertat de moviment concedida als exil·liats a Brusel·les mitjançant els Tribunals europeus de Bèlgica, Alemanya i Escòcia

2.3.6.1. L’article 155 de la Constitució espanyola de 1978 / El dramàtic empresonament preventiu dels polítics catalans d’acord amb la petició del  Fiscal de l’Estat José Manuel Maza, decretada pels Magistrats Carmen Lamela i Pablo Llarena i el Tribunal Supremo en el procés judicial

[Extret de VilaWeb]

Els drets que pressumptament pot haver vulnerat Pablo Llarena en la Instrucció del procés judicial contra l’independentisme català 

Del dret de defensa al de disposar d’un jutge imparcial passant pels drets polítics

L’equip de defensa de Jordi Cuixart va presentar un recurs contra la interlocutòria del Tribunal Suprem espanyol que el manté la presó provisional d’ençà del 16 d’octubre de 2017. Els seus advocats consideren que aquesta situació és “totalment injusta i una clara violació dels drets fonamentals” d’un dirigent de la societat civil. El recurs apel·la i recorda que no hi ha cap motiu per a tenir Jordi Cuixart empresonat perquè en tot moment va fer ús dels drets de llibertat d’expressió i ideològica, de reunió i manifestació i de participació política. Drets, tots reconeguts en la Declaració Universal dels Drets Humans. A tots aquests drets, vulnerats per la jutgessa Carmen Lamela primer, i pel jutge Pablo Llarena després, se n’hi poden afegir uns quants més, els quals, d’acord amb la denúncia dels advocats dels represaliats, han estat vulnerats durant tota la fase d’instrucció. Enumerem-los:

1. Sobre el Dret de tenir un jutge, però predeterminat per la llei

El dret de tenir un jutge predeterminat per la llei és un dret protegit pels tractats internacionals. Els advocats recorden que Jordi Cuixart, com a membre de la societat civil, no ha ostentat mai la condició d’aforat, ni en el passat ni en el present, de manera que la competència per a enjudiciar la causa correspon als jutjats ordinaris d’on està domiciliat, que és la seu de Barcelona. Aquest és el primer dret que vulneren Llarena i el Suprem espanyol perquè, de fet, el Tribunal Supremno no li pertoca pas de jutjar ni a Jordi Sànchez ni a Jordi Cuixart. Ni tampoc els membres del Govern català ni els processats de la Mesa del Parlament de Catalunya. La condició d’aforats dels parlamentaris fa que hagi de ser, en tot cas, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i no el Tribunal Suprem, qui instrueixi la causa i els acabi jutjant. Així  es va fer i va passar amb el cas del 9-N.

2. Sobre la vulneració dels Drets polítics

Als diputats electes empresonats -actualment Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull i Jordi Sànchez-, els han vulnerat drets polítics perquè els han impedit d’assistir a sessions parlamentàries. Fins i tot a la constitutiva del Parlament i a les d’investidura que hi ha hagut. Tots els recursos contra això han estat desestimats. A més, a més:

  • En el cas de Jordi Sànchez, hi va haver un dictamen del Comitè de Drets Humans de l’ONU demanant a l’Estat espanyol que, com a mesura cautelar, li permetés d’exercir el seu dret de sotmetre’s a la sessió d’Investidura al Parlament de Catalunya com a candidat a la Presidència de la Generalitat. El magistrat Pablo Llarena no en va fer cas.
  • El mateix Comitè de Drets Humans de l’ONU admetè a tràmit un recurs del President Carles Puigdemont pel motiu de sotmetre’s a la sessió d’Investidura.
  • També es van vulnerar els drets polítics de Jordi Turull quan el jutge el va fer empresonar després de la primera votació de la sessió d’Investidura, cosa que li va impedir de ser sotmès a una segona votació.

2.1. El dret de tenir un jutge imparcial

L’advocat Gonzalo Boye, en representació de Toni Comín i Meritxell Serret, va recusar Pablo Llarena perquè no era un jutge imparcial per a instruir aquesta causa. Ho feia arran d’un sopar a Palafrugell en què se’l va veure acompanyat del dirigent popular barceloní Alberto Fernández Díaz. Ho argumentava al·legant que Pablo Llarena havia acabat incorporant la terminologia i l’argumentari del PP contra l’independentisme a les interlocutòries i decisions durant la instrucció.

La manca d’imparcialitat també ha estat adduïda més vegades per les defenses ateses les consideracions polítiques del Magistrat. Fins i tot ha arribat a manifestar-se en primera persona, presentant-se com a víctima del procés independentista.

2.2.. El dret de defensa

Pablo Llarena també va impedir als advocats dels exiliats de personar-se en la causa, amb l’argument que no podia disposar dels acusats. No va acceptar tampoc que poguessin declarar per videoconferència des de Brussel·les, malgrat que ho preveuen les lleis europees de cooperació judicial. El Magistrat ni tan sols responia als recursos ni les peticions dels advocats. Després, quan va permetre als exiliats de personar-se, els va dir que designessin un advocat a Bèlgica, tot i que ja tenien els seus.

2.3. Dret de la presumpció d’innocència

El Magistrat instructor, Pablo Llarena, ha denegat repetidament totes les peticions de llibertat condicional que li han anat fent tots els presos polítics. I més d’una vegada, l’argument que ha esgrimit és el del perill de reiteració delictiva. En aquest moment processal, amb tots ells pendents de judici, afirmar insistentment que podrien incórrer en reiteració delictiva pressuposa que ja han comès un delicte. Són tractats com a delinqüents en totes les interlocutòries en què Pablo Llarena desplega els motius i arguments amb què justifica l’empresonament, com si es tractés de sentències condemnatòries anticipades, tal com han denunciat els advocats.

2.4. Jutjar els consellers per rebel·lió és inconstitucional

Aquest punt no es refereix específicament a Pablo Llarena, sinó al procediment que després de la instrucció continuarà la Sala segona del Tribunal Suprem espanyol. Ja fa mesos que prou juristes, entre els quals s’hi compta el catedràtic Javier Pérez Royo, alerten que jutjar els Consellers per rebel·lió és inconstitucional si el seu President, Carles Puigdemont, no pot ser jutjat per aquest delicte tal i com va resoldre després el Tribunal de Slesvig-Holstein. Efectivament, el nomenament dels Consellers es fa constitucionalment per decisió de Puigdemont, i si qui els ha nomenat i indirectament ha fet que ara hagin estat acusats d’haver comès el delicte de rebel·lió no pot ser acusat ni jutjat per aquest mateix delicte, som davant de tota una incoherència.

Jurídicament, i dins de l’ordenament espanyol, això no vol dir pas que el judici no pugui tirar endavant, però l’acusació per rebel·lió acabarà molt debilitada.

 3. El Magistrat Pablo Llarena ha comès un delicte per haver renunciat a l’extradició de Puigdemont…?

Segons que explicava l’ex-jutge Elpidio José Silva en una  entrevista de VilaWeb, això seria il·legal:

“Si jo estableixo que demanaré una euroordre per a determinats delictes, aquesta actuació em vincula. No puc anar contra els meus actes. I òbviament, quan demano una euroordre per a diversos delictes, no puc partir del fet que em donaran la raó. Me la donaran o no me la donaran. I jo he d’atenir-me a la resolució. No me’n puc retirar. A més, si no persegueix la malversació, perquè han dit que per malversació sí que l’extradeixen, Llarena podria cometre el delicte del 408 del codi penal, que és el de no perseguir delictes”.

4. El Magistrat Pablo Llarena cridat a declarar per un Tribunal de Justícia belga a causa d’una demanda, per parcialitat, ingterposada pels exiliats Carles Puigdemont, Antoni Comín, Lluís Puid i Meritxell Serret

[Extret de NacióDigital]

El Magistrat Pablo Llarena finalment acaba als tribunals de Bèlgica. I això és el que buscaven Carles Puigdemont i els exconsellers Toni Comín, Meritxell Seret, Clara Ponsatí i Lluís Puig, processats per uns delictes de rebel·lió i de malversació en la causa que ha instruït el jutge. En la demanda, els polítics sobiranistes posaven en dubte la parcialitat de Llarena, esgrimint que va vulnerar el seu dret a un judici just. Concretament, basaven la demanda en unes declaracions que el magistrat havia fet el 23 de febrer a Oviedo, on va dir que els polítics empresonats no eren presos polítics. Segons els sobiranistes, el jutge va prejutjar abans del judici i fora dels tribunals, la qual cosa un jutge no pot fer.

La polèmica que envolta la demanda contra Llarena es va enterbolir enterbolit per la incorrecta traducció que es va fer del text al francès. El Mundo i El Confidencial van avançar que les declaracions de Llarena sobre els presos -en l’escrit francès- no s’ajustaven a la realitat, i mentre que aquestes les va dir el jutge en condicional, al text traduït constaven com a afirmacions i, per tant, es canviava el sentit de les seves declaracions.

Les paraules del magistrat del Suprem van ser les següents:

“Amb independència de quina hagi pogut ser la motivació que els hagi portat a cometre’ls, si és que això ha estat així, doncs han de ser investigats”.

No obstant això, l’afirmació que recull la denúncia és:

“Amb independència de quina hagi estat la motivació que els hagi portat a cometre’ls, com en efecte va succeir, han de ser investigats”.

L’alteració va ser posada al descobert per un professor de francès castellanoparlant que va alertar a les xarxes socials de la dissonància entre les declaracions reals, gravades en vídeo, i les recollides en la demanda civil.

Sobre aquesta polèmica, el coordinador de la defensa dels represaliats, Gonzalo Boye, va afirmar que podia ser un “error del traductor”, tot i que això no alterava “en absolut” la demanda. Poc després, la dona que va traduir l’escrit va tirar pilotes fora i va assenyalar directament els advocats de Bèlgica. Segons va dir, ella es va limitar a traduir, sent fidel al text que li havien fet arribar.

Després de conèixer la citació, Llarena no va tardar en sol·licitar empara al Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que va tancar files en la seva defensa. El magistrat va al·legar que havia estat víctima d’un “atac planificat, groller i fraudulent”, unes consideracions que el poder judicial va comprar per forçar-ne la defensa per part del govern espanyol.

L’estira i arronsa començava. A partir d’aquest moment, l’Estat afirmava que assumiria la defensa de Llarena a Bèlgica si es qüestionava la instrucció del cas de l’1-O i la “sobirania i immunitat jurisdiccional” del sistema espanyol -en paraules de la ministra de Justícia, Dolores Delgado-, però no si allò que es volia jutjar eren les declaracions en “actes privats” del magistrat.

Les pressions de l’Advocacia de l’Estat, però, van acabar de decantar la balança contra l’independentisme. Segons un informe, consideraven que l’Estat s’havia de personar en tots els supòsits i que, en cap cas, les declaracions de Llarena havien d’entendre’s com una defensa personal del magistrat. També posava més llenya al foc l’Associació Professional de la Magistratura -majoritària al sector-, que instava el Ministeri de Justícia a exercir “una clara i oberta defensa de la jurisdicció espanyola”.

El jutjat de primera instància de casos civils de Brussel·les que havia de debatre l’admissió a tràmit de la demanda contra el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena per manca d’imparcialitat en la instrucció de la causa general contra l’independentisme posposa el debat fins els 25 de setembre, tal com ho ha sol·licitat la defensa del magistrat, Hakim Boularbah. Esperem, doncs…

2.3.6.2. La llibertat de moviment concedida als exil·liats a Brusel·les mitjançant els Tribunals europeus de Bèlgica, Alemanya i Escòcia. Tribunal de Justicia Europeu

 

 

 

2.3.7. L’actitud de diàleg del Govern de l’Estat espanyol amb la Generalitat de Catalunya «VERSUS» l’actitud de l’independentisme català de la Generalitat de Catalunya, dels diferents grups parlamentàris, del poble inserit a les associacions d’Òmnium Cultural i de l’ANC 

2.3.7.1. L’actitud de diàleg del Govern espanyol amb la Generalitat de Catalunya

 

 

 

2.3.7.2. L’actitud de l’independentisme català de la Generalitat de Catalunya, dels diferents grups parlamentàris, del poble inserit a les associacions d’Òmnium Cultural i de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) 

 

Aixequem una Senyera /  que ens farà més triomfants. / Au, companys, enarborem-la /  en senyal de germandat…! / Au, germans, al vent desfem-la / en senyal de llibertat. /  Que volei…! Contemplem-la /  en sa dolça majestat…

Oh bandera catalana!, / nostre cor t’és ben fidel: /  volaràs com au galana /  pel damunt del nostre anhel. / Per mirar-te sobirana /  alçarem els ulls al cel. / I et durem arreu enlaire, / et durem, i tu ens duràs: / voleiant al grat de l’aire, / el camí assanyalaràs. / Dóna veu al teu cantaire, / llum als ulls i força al braç.

Bona festa, bona Diada 2018..!

LA GUERRA DELS LLAÇOS GROCS…

Destacado

llaçgroc            LA GUERRA DELS LLAÇOS GROCS, COM A SÍMBOL DE LLIBERTAT PER ALS EMPRESONATS DEL PROCÉS,  COM EXPRESSIÓ DE LLIBERTAT DELS QUI ELS PORTEN O ELS POSEN I EL CONTRAST AGRESSIU DEL QUI NO ELS PERMETEN O ELS TREUEN

lazoamerica

 

1. L’ORIGEN DELS LLAÇOS GROCS

La significació dels llaços grocs és diversa. Pobles diversos –Alemanya, Austràlia, Canadà, Corea del Sud, Indonèsia, Itàlia, Japó, Singapur, La Xina.., fins i tot la Catalunya de 1704 i la del 2014-2018-, li han assignat simbolismes diferents. En aquest moment històric que vivim a Catalunya, la significació al·legòrica més encertada crec que és la que procedeix del Estats Units d’Amèrica.

Efectivament:

L’any 1973, el grup Dawn  i el cantant Tony Orlando editaren la cançó “Tie a Yellow Ribbon Round the Old Oak tree Dawn”La cinta groga prenia la significació de la melangia vers una persona estimada i absent, esdevingué força popular als EEUU. La cançó, doncs, que es pot escoltar traduïda, està inspirada en un soldat que torna o un pres que surt de la presó. 

Posteriorment, durant la crisi entre EEUU i l’Iran (1979), el llaç groc fou usat com a distintiu en suport als ostatges estatunidencs en el marc de la campanya “Tie A Yellow Ribbon” (Lliga un llaç groc), que promovia lligar cintes grogues al voltant dels arbres als espais públics. Durant la Guerra del Golf contra l’Iraq (1990) els llaços grocs es feren servir en suport a l’exèrcit dels EEUU. Però aquesta vegada no només en forma de cintes lligades als arbres sinó en moltes altres formes.

llaçbandera2. EL LLAÇ GROC FA ESTADA PELS INDRETS DE CATALUNYA I EN EL COR DE MOLTA GENT

El 16 d’octubre de 2017, dia en el qual van ser empresonats Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural van demanar fer ús de llaços grocs per demanar l’alliberament dels presos polítics catalans. D’ençà que se’n promou l’ús hi ha hagut diversos actes reivindicatius on s’han fet servir en diferents modalitats i formats, incloent-hi petits llaços per portar a la roba, llaços gegants desplegats en llocs públics, cadires buides amb un llaç groc o gent agrupada en forma de llaç en concentracions i d’altres.

El llaç groc s’imposa. És una protesta directa, silenciosa, assenyada i prudent que s’escampa amb la mateixa naturalitat que trobem natural estar indignats perquè hi hagi presos polítics. El llaç és un senyal contra la injustícia i a favor de la llibertat. De fet, portar un llaç groc, penjar-lo al balcó o posar-lo a un espai públic només significa un acte de democràcia: demanar la llibertat per a uns presos de consciencia i la fi de l’actitud repressora dels Governs d’Espanya. Catalunya és un país d’acollida, obert al món i pacífic. Demana diàleg i poder decidir el seu futur. Res a dir…? Només que els qui treuen els llaços o els arranquen, no només no respecten la llibertat dels altres, sinó que la impedeixen. I, en adquirir combativament el trofeu groc de la seva captura, mínimament els hauria de posar ben vermells.

guerragroga3. ERA PREVISIBLE A CASA NOSTRA QUE ELS LLAÇOS GROCS DESFERMESSIN TANT D’ENRENOU…?

UNA REFLEXIÓ PERSONAL SOBRE EL CRITERI DE LA FISCAL GENERAL DE L’ESTAT ESPANYOL I ALGUNES ALTRES CONSIDERACIONS SOBRE EL MATEIX…

3.1. Una «guerra de llaços grocs» o una «guerrilla contra els llaços grocs»…?

L’important volada que ha agafat, dins de la variada temàtica que el procés independentista ofereix, m’obliga a destacar-ne un comentari sobre els llaços grocs i les conseqüències que els envolten, en un intent de relligar, a manera de resum, el tarannà sofert durant aquest estiu de 2018 en aquest aspecte. Som a trenta-u d’agost i, atès que haurem de recol·lectar molts altres temes en aquest setembre entrant i proper a la tardor, m’és plaent deixar constància pel que fa a una simbologia que, pacífica d’entrada, ha anat desenvolupant-se en problemàtica que en aquest momnent caldrà discernir. 

Efectivament. Durant els mesos d’aquest estiu “la guerra dels llaços grocs” ha anat en augment i arribem al final d’agost, abans que comenci el curs polític i escolar, amb confrontacions que els titulars dels diaris i mitjans de comunicació redacten i informen en els termes següents:

C’s atia la confrontació pels llaços grocs. Rivera i Arrimades retiren aquests símbols a Alella i l’independentisme els torna a posar

Ciutadans, els llaços grocs i com recuperar el protagonisme

Versions contradictòries sobre l’agressió a una dona que retirava llaços grocs

Persones retirant símbols amb la cara tapada, objectes tallants i coberts d’una vestimenta blanca. Retirada de llaços grocs

Dos agredits en la concentració unionista contra les agressions. Els manifestants del Parc de la Ciutadella agredeixen un càmera de TeleMadrid confonent-lo amb un de TV3 i un home que els increpava

Aquestes informacions “ut supra” no haurien de ser objecte de comentari, mentrestant hi ha altres problemes de molta més i major consideració com en són l’atur, el deute públic espanyol, les pensions, la corrumpció, les llistes d’espera de la sanitat pública, etc. Si no fós perquè, tant pel desconeixement i llur ignorància sobre els drets i deures de les persones, així com per l’escalada de to que es viu a Catalunya amb la pretensió de voler tatuar sobre la pell de la terra catalana una pigmentació duradera de violència, per part d’alguns partits unionistes, que busquen l’enfrontament.   

Tanmateix, potser ha estat exagerat presentar aquest apartat com “La guerra dels llaços grocs…”. Segurament fóra més adient intitular-lo així: “Una guerra contra els llaços grocs”. Però cal matisar, com diu Vicenç Villatoro

«…perquè hi hagi una guerra cal tenir dos bàndols. I la gen que posa llaços grocs el que està fent és manifestar la seva disconformitat amb una situació considerada injusta: la presó del líders polítics no jutjats i i acusats de delictes com a mínim dubtosos. I aquesta disconformitat l’expressen a través d’una acció indiscutiblement pacífica que és això: posar llaços grocs. Ni retiren simbologia aliena ni arranquen ni cremem res. Per tant, no es pot parlar de guerra de llaços. El que sembla que hi ha és una guerrilla contra els llaços, amb escamots organitzats per arrancar els símbols que els desagraden… No hi ha una guerra. Hi ha una protesta reprimida per part de qui li agrada la sensació adrenalítica d’estar en guerra».

3.2. Desafortunades declaracions de la Fiscal general de l’Estat espanyol sobre la llibertat d’expressió llaços

Certament, segons el meu parer, han estat desafortunades les declaracions de la fiscal general de l’Estat –Maria José Segarra– quan afirma que:

 «Ni treure ni posar llaços grocs és cap delicte, perquè són formes de la “llibertat d’expressió”…»

No és possible posar al mateix sac i donar la mateixa importància tant al fet de “treure” com el de “posar” la simbologia en qüestió. Una simbologia pacífica de solidaritat amb els presos polítics, una manera de mostrar el rebuig al fet que hi hagi persones empresonades per les seves idees. I més en saber que els qui arranquen llaços ho solen fer de nit, tapats, amb granotes blanques o vestits de desinfectació i amb estris punxants. Un partit polític -C’s- promou, des del meu punt de vista, una campanya intolerable per treure els llaços, però en el cas d’al·legar que aquells símbols atempten contra les seves idees, bé poden fer una altra cosa en lloc de treure’ls: posar els seus propis símbols. Si l’estelada no els agrada, poden penjar una bandera espanyola, si no els agrada un llaç de color groc poden pintar-ne un altre de taronja al costat o de qualsevol altre color i, si no els agrada una pancarta a favor dels presos polítics, poden posar-ne una altra que serà respectada. I, per exemple, digui:

“Polítics presos per atemptar contra la Constitució”.

Segons la lògica de la Fiscal general de l’Estat, si jo em resisteixo a deixar que algú estripi el meu cartell o que em retiri el llaç que he lligat, qui ataca la llibertat d’expressió sóc jo i l’altre/a és la víctima. Però hem de convenir que el dret d’expressió de qui està en contra d’un missatge o símbol no pot passar mai per “impedir” que es divulgui, sinó només “exposar” també lliurament la seva opinió.

Un tema basal és la distinció que hauríem de fer entre els espais públics institucionals i els espais públics no institucionals. El dret d’expressió al espais públics no institucionals requereixen també una regulació i, en conseqüència, els permisos convenients per utilitzar-los. De fet, l’espai públic no institucional no és un espai neutral, sinó un espai eminentment participatiu. Tanmateix, per evitar-ne la saturació i la degradació d’aquest espai cal, si l’autoritat reguladora no creu convenient, posar-li’n límits raonables quan s’escaigui: tant als llocs, com al temps d’utilització en referència a l’exposició, per exemple, dels cartells, pancartes i altres elements utilitzats, sigui en la propaganda electoral o comercial. Es tracta d’una qüestió de civilitat. Però sempre posant atenció en haver de prohibir tots aquells missatges o símbols que incitin a la violència.

I per això ens preguntem, com ha fet la Fiscal general de l’Estat en donar cobertura legal als actes potenciats dels qui treuen o arranquen llaços grocs, si no veiem com d’aquesta manera de procedir es dóna via lliure i cobertura a la provocació i a possibles enfrontaments en la societat, en general, o a la catalana en particular. Posar i treure. És el mateix…? Un exemple contundent ens pot servir d’orientació. De la mateixa manera que un cartell electoral cal respectar-lo i no entra en la bonhomia del bon fer enganxar-ne a sobre una altre de contrari, així també passa amb els llaços: en tot cas, posar-ne d’altres al constat. El civisme, el bon gust, l’ètica, el respecte a l’altri, la pròpia estètica…, exigeixen unes conductes més depurades i refinadades que el mer compliment de la llei.

Igual que passa amb altres símbols de causes socials, polítiques, religioses o de propaganda als carrers-des de la bandera dels colors de l’arc de Sant Martí a les creus cristianes-, no tothom hi està d’acord, però les veiem a l’espai públic perquè reflecteixen el valor i el dret a la llibertat d’expressió. I en tot això, hi ha un consens tàcit de sentit comú en respectar qualsevol simbologia del caire que sigui, però que no estigui contaminada dels virus de la violència o de la censura.

I què podem dir de les balconades de les façanes dels edificis…? Els balcons i façanes són un espai privat…? No del tot, perquè cada Ajuntament ha dictat la seva normativa regulatòria. Si no hi fós, s’hi podria estendre la bugada o posar-hi els tendals del color que volguéssim. Però s’hi pengen banderes i s’hi relliguem llaços grocs de la mateixa manera que per raons d’ideologia política, de preservació mediambiental o de salvaguarda de la convivència uns hi estan a favor i altres en contra. Tot brolla amb força i contundència i s’esvaeix paulatinament o de cop segons les vivències del moment històric de la societat. La guerra o guerrilla dels llaços grocs acabarà quan s’alliberin els empresonats. Mentrestant, la solució resulta complexa i l’arribar al “saber estar i conviure” depèn del raonament intel·ligent sobre en què consisteix realment la llibertat d’expressió, el respecte als altres i de la voluntat de construir positivament la societat i no maldar per destruir-la.

3.3. Les dues cares del Dret a la Llibertat d’expressió

La salut d’una democràcia es mesura segons la qualitat i el respecte a la Llibertat d’expressió. Tanmateix, cal adonar-se que la llibertat d’expressió té dues cares: el dret de cada persona a expressar lliurament les seves idees i el dret a no ser molestat per causa de les seves opinions d’acord amb l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans:

Article 19

Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.

Quan la Fiscal de l’Estat espanyol diu que és tan legítim posar llaços grocs a l’espai públic com treure’ls, està obviant la segona part de la Declaració Universal dels Drets Humans i està legitimant la repressió. 

El llaç groc expressa el desig d’un gran nombre de persones que reivindiquen l’alliberament dels presos civils i polítics, que encara no han estat jutjats i que romanen a les presons. Albert Rivera, president d’un partit polític i Inés Arrimadas, presidenta a Catalunya del mateix partit –C’s-, haurien de saber que posar llaços grocs o de qulasevol altre color és un dret i que treure’ls no és un dret, és no respectar la llibertat d’expressió. En tot cas, la tolerància hauria de ser l’actitud de qui vol i ha de respectar la llibertat d’expressió aliena.

Escriu el filòsof Josep Maria Terricabras:

«Quan un té un DRET, els altres tenen el DEURE de respectar-lo. Si penjar llaçós grocs és un dret, els discrepants també poden penjar els llaços que vulguin, però no poden, en cap cas, arrencar els altres, perquè llavors no respectarien aquell dret, sinó que el trepitjarien.

Afirmar que si un té un dret a penjar.ne, un altre té dret a despenjar-lo és no haver entès què és un dret»

Les excuses o arguments que se sol posar a aquesta qüestió del tira i afluixa de “posar-treure”  són, certament, de caire preconstitucional. Efectivament:

  • En referència a la neutralitat de l’espai públic: tot i que ja n’hem parlat, si aquest n’és un argument, cal treure del carrer tota la publicitat, els símbols religiosos, els rètols de les botigues i, fins i tot, les indicacions que conviden a visitar uns museus o no altres…o les mateixes senyalitzacions de la via pública…
  • Quant a l’aspecte higiènic i estètic: caldria netejar constantment els carrers i places de tot allò que embruta el terra o estorba el caminar: fulles dels arbres, paperassa, excrements d’animals, senyalitzacions viàries, mobiliari urbà, dipòsits d’escombraries…
  • Pel que fa a una argumentació més contundent: perquè personalment i col·lectiva “ens dona la real gana”…, i de continuar amb aquestes argumentacions, aviat veurem gent dedicant-se a retirar dels quioscos diaris i llibres de les llibreries…

Els llaços grocs expressen el sentiment individual i col·lectiu que els presos polítics són innocents. Tant la Constitució espanyola com la Declaració Universal dels Drets Humans recullen el dret a la presumpció d’innocència fins que no es demostri el contrari en un judici just. L’Estat espanayol i alguns partits, avalant la retirada de llaços grocs, van en contra de la Constitució que tant defensen. Estant promovent un nou ordre de dret insconstitucional: el dret a la repressió…!

neutralitat1.4.  En democràcia «Pluralitat versus neutralitat» dels espais públics. No només la de places i carrers, sinó també, per extensió, a tots els mitjans de comunicació

Resulta ser molt curiós que, parlant sobre les diverses manifestacions, s’incideixi en allò de “l’espai neutral”. Demanar neutralitat a l’espai públic és ben absurd, perquè l’espai de tots no pot ser mai neutral sinó, i en tot cas, plural. El terreny dels carrers, places, camps i boscos (no privats) són d’uns i també dels altres. Són de tots. I, en són els poders públics els qui han de proporcionar, arbitrar, regular i garantir que tothom hi pugui tenir accès i manifestar-se. Sigui per activitats propagandístiques, de caire polític, lúdiques i, fins i tot, religioses…
Tanmateix, encara resulta ser més curiós que només es parli o es defensi la neutralitat en referència als espais públics delimitats per més o menys metres quadrats o àrees circumferencials. La pregunta esdevé òbvia: No són igualment espai públic -en el sentit institucional- també les rotatives dels diaris, el micròfons de les emissores de ràdio i els platós de qualsevol  televisió…? Doncs, la “pluralitat versus la neutralitat” resulta ser un altre indicador democràtic del que no en podem defugir. I no solament això, sinó que aquest principi l’hem de registrar i deixar-lo ben afermat.
La pauta de l’actualitat política arriba de moltes maneres. Però principalment a través d’una actuació deshonesta d’alguns mitjans -en el territori espanyol podem comptar-los amb major nombre- que perverteixen en benefici seu els mecanismes propis del sistema democràtic. Malauradament passen coses increïbles en què informacions i tertúlies farcides de mentides, de manca d’escrúpols, de difamacions, tergiversacions, manipulacions i la capacitat fantasmagòrica d’invencions arriben a la ciutadania podrides de baixeses. Per exemple:
  • S’arriben a fer tertúlies sobre la independència sense independentistes…
  • La periodista d’un xou matinal es vanta d’haver donat un cop de gràcia al procès català per haver capturat indiscretament uns whatsapps amb el zoom de la càmera…
  • Es nega emetre un documental que compromet el Ministeri de l’Interior i les seves cabaloses clavegueres…
  • … / …

Per això ara ens entretindrem, en el següent apartat, sobre els mitjans de comunicació, principalment pel que fa referència a la premsa escrita o digital. Se’n fa necessari, per tal d’alleugerir-nos de la insuportable saturació de parcial i desdibuixada: 

«Pluralitat democràtica versus Neutralitat partidista»

3.5. El sentit comú

sentit comu

.

.

Llegeixo un article d’en Jordi Barbeta i l’exposo en aquestes planes virtuals com a paradigme del sentit comú:

“L’amic i, tanmateix, company periodista Joaquim Coca em va fer arribar un whatsapp que deia el següent:

  • No és el mateix plantar flors que arrencar-les.
  • No és el mateix fer un dibuix que estripar-lo.
  • No és el mateix construir un castell de sorra que trepitjar-lo.
  • No és el mateix posar un llaç groc que arrencar-lo.
  • No és el mateix la llibertat d’expressió que l’intent d’impedir-la.

Em va semblar una reflexió encertada i com que vaig entendre que es tractava de fer-la córrer, vaig fer-ne un copy and paste i la vaig piular.

Em va semblar oportú donat que el mateix dia la nova Fiscal general de l’Estat, María José Segarra, havia declarat que “tan lícito es publicitar una opinión ideológica, como manifestar una opinión contraria retirando material que se ha depositado”.

La meva sorpresa va ser la repercussió del tuit. En el moment d’escriure aquest article, el tuit havia generat 347.145 impressions, amb 13.836 “m’agrada” i 8.154 retuits. Com que hi va haver molta gent que em felicitava, vaig aclarir en una segona piulada que jo no era l’autor del text, a qui no tinc el gust de conèixer i aprofito per, des d’aquí, felicitar-la o felicitar-lo i agrair-li la seva agudesa.

De seguida vaig pensar que després de les declaracions de la fiscal general, tenia sentit divulgar aquella reflexió en castellà, que ara mateix ja ha generat 83.316 impressions.

Reconec que, d’entrada, em va satisfer el feedback generat per aquelles frases tan carregades de sentit, però ben mirat és una constatació de la situació anòmala en la qual ens trobem encallats. Que no és el mateix fer un dibuix que estripar-lo, que no és el mateix fer que desfer, és una obvietat i el fet que ens emocionem quan algú expressa quelcom tan evident és inaudit.

Es pot entendre que hi hagi qui no vulgui la independència de Catalunya, però el llaç groc no és una reivindicació independentista sinó una demanda democràtica. Només reclama la llibertat de persones empresonades que, almenys segons un tribunal alemany, no poden ser acusades dels delictes que se’ls imputen i per tant no es compleixen els requisits perquè pateixin la presó preventiva que estan suportant.

Demanar la llibertat de presos de qualsevol condició per les raons que siguin sempre ha tingut un component pietós i/o humanitari. El fenomen que no té precedents és la mobilització contra la gent que demana llibertat i encara més insòlit és que es pretengui presentar-ho com una causa tan noble i legítima com qualsevol altra.

És des d’aquest punt de vista que la posició de la nova fiscal general de l’Estat legitimant l’acció dels escamots de Ciutadans en connivència amb l’extrema dreta resulta descoratjadora, sobretot venint d’una persona de trajectòria progressista el nomenament de la qual havia obert enormes esperances.

Els darrers incidents fan témer que el nou govern de Pedro Sánchez està més vigilat/tutelat encara que els d’Adolfo Suárez durant la Transició pels militars. Que un policia agredeixi un periodista o que un guàrdia civil arrenqui llaços grocs i que la delegada del govern espanyol, Teresa Cunillera, de llarga trajectòria democràtica, no pugui fer el mínim gest d’autoritat davant l’opinió pública sobre els cossos i forces de seguretat de l’Estat, posa en dubte si mana més ella o l’agressiu policia franquista i els responsables que actuen com a encobridors.

Alguns ingenus pensàvem que el nou president espanyol aprofitaria l’estiu per canviar de política abans que fos massa tard. Que la fiscalia, per apaivagar el conflicte, canviaria les instruccions polítiques que van rebre els seus antecessors nomenats per Mariano Rajoy. De moment, però, la impressió que fan és que estan més pendents dels seus adversaris, els quals estan disposats a fer el que sigui per expulsar-los del govern, que de qui ha fet possible el canvi polític i subministra el suport parlamentari.

Queden pocs dies d’estiu. I arriba setembre, i la Diada, i l’1 d’octubre, i els judicis. Si no han estat capaços de reconduir la situació, això serà una hecatombe”.

3.6. Girant els ulls a la vessant pedagògica de la qüestió

educacioDes del meu passat d’educador se’m fa molt difícil imaginar com podria explicar al meu alumnat adolescent en atribuir el mateix valor el posar un símbol que l’acció d’estripar-lo o arrancar-lo. Suposem que la pissarra sigui un espai “neutral” dins d’una classe (desconec si amb les noves tecnologies encara existeixen pissarres a les aules, tot i que també podem considerar, per a la comparació, una pantalla en què s’hi poden visionar treballs procedents de diversos ordinadors interconnectats). Doncs bé, suposat el permís atorgat per  accedir a aquest “espai públic” (pissara o pantalla), no podria comprendre que un/a alumne/a dibuixés un símbol, concebut dins de les bones maneres que la llibertat d’expressió concedeix, i un/a altre/a l’esborrés perquè no li n’agrada. No seria menys veritat que una solució salomònica, abans d’esborrar el contingut d’altri, fóra que el professor tracés una línia divisòria a la pissara i n’adjudiqués un espai de la mateixa proporció perquè els/les dos/dues alumnes dibuixessin els seus símbols, potser antagònics…? Doncs, aixó és del que -segons el meu parer- es tracta…!

3.7. Una dictadura no pot admetre democràcia, però una democràcia ha de foragitar els elements feixistes

Littell

Portant el contingut de les coses més enllà, un brillant article, sota el títol “La dèria de netejar” aparegut a l’ARA de la lletra de Vicenç Villatoro, ens mostra un jocs d’oposicions. “El sec i l’humit. Una breu incursió en territori feixista” és un estudi del discurs polític de Léon Degrelle, que li va servir com a inspiració per a “Les Benignes”. Un dels principals jocs d’oposicions és entre el brut, que és de fet tot allò que és dissident, diferent, que representq l’exercici de la llibertat, iel net, que és l’ordre rígit i eixut, la força… El discurs de Léon Degrelle, i en general el discurs totalitari, es fa servir moltes vegades la paraula “netejar”, contra aquells, els dissidents, que “embruten”. En algunes de les versions la dissidència no només embruta, sinó que contagia malaltia: llavors, més que “netejar” es parla de “desinfectar”. La dissidència embruta, el totalitarisme neteja…

bando3

4. EL LLAÇ GROC VE DE LLUNY A CATALUNYA: DELS REGNATS BORBÒNICS DE FELIP V A LA MONARQUIA DE FELIP VI…

Molt interessant: La “guerra contra los lazos amarillos” i, fins i tot, “las discordias entre las familias” ve de molt lluny a Catalunya des del Regnat de Felip V a la Monarquia de Felip VI. I és que Felip V va manar publicar un Ban que castigava amb la duríssima pena de mort qui portés algun llaç o cinta de color groc (1705). Efectivament: els llaços grocs que exhibim avui molts catalans no són un símbol nou. Ja se’n veien contra Felip V, atès que la Guerra de Successió a Catalunya portava segellada una forta discòrdia cromàtica: el blau de la Casa de Borbó contra el groc de la Casa d’Àustria.

colza5. UNA SIMFONIA ORQUETRADA DE GROC AMB LLETRA PINTADA DE PROSA POÈTICA…

I mentrestant,  ben enjogassats, senzillament preocupats o també esperançats per tot plegat, ens entretenim en els afers casolans de les coses puntuals -agradables i desagradables- de cada dia, florida la colza groga en els nostres sembrats, amb la ginesta ja ben ufanosa i d’agredolç olor, així com la pluja de les flors de les acàcies que, tot formant catifes grogues arreu dels carrers, ens recorden els moments de repressió i de resistència, de patiment i de fermesa, que estem vivint amb intensitat. És hora, doncs, de relligar la colza dels camp, la ginesta florida dels vorals i les flors grogues de les branques punxegudes de les acàcies dels carrers amb els nostres llaços grocs, tant plens de significat i de dignitat.

gindstaÉs curiós que, contravenint la llibertat d’expressió, precisament pel significat que ha adoptat entre nosaltres el llaç groc adoptat, es vulgui anorrear el color grocLa Viquipèdia instal·lada al Google, en fa una descripció molt acurada des de diferents aspectes i val a dir que un món sense groc ens resultaria inimaginable encara que ens el prohibissin: pensem en els gira-sols de Vincent Van Gogh, o amb els tons groguencs d’en Joan Miró, de Vasili Kandinski, de Marc Chagall, de Gustav Klimt o la pel·lícula Yellow Submarine amb la famosa cançó dels Beatles Lennon i McCartney…, sense obviar la riquesa de colors de tota la natura primaverenca i tardoral, les diferents espècies d’ocells i altres animals o el groc del sol que cada dia es deixa contemplar a tot arreu, mentre reparteix vida a tot plegat… 

EL 1r ANIVERSARI DE L´ATEMPTAT A BARCELONA I CAMBRILS EL 17-A. UN ESTIU CANICULAR I UNES PLUGES REFRESCANTS…

Destacado

SOBRE EL PRIMER ANIVERSARI DE L´ATEMPTAT A BARCELONA I CAMBRILS EL 17-A. UN ESTIU CANICULAR I UNES PLUGES REFRESCANTS…

1. UN ESTIU CANICULAR I UNES PLUGES REFRESCANTS

03Les pluges d’aquests darrrers dies han refrescat l’ambient i, encara que l’estiu tornarà a donar ensurts de calor, diguem que també ens hem de preparar per a la tardor i gaudir-la tal i com hem de fer els qui tenim la sort de poder assaborir totes les estacions de l’any. I aquesta foto, que acompanya el text -preciosa i significativa- la podem contemplar en tota la seva espectacularitat, des de la força de la natura, tot suggerint-me l’ambivalencia de la nostra vida que també transcorre entre la duresa del temporal i la suavitat acolorida de l’Arc de Sant Martí. Però entre les dues forces -la dels llamps i trons i aquella altra del sol que suscita colors principals, guanya la benignitat d’aquest arc de colors, la qual cosa indica que el bé està per sobre del mal…i, en la vida, malgrat totes les deficiències i limitacions, l’esperança ens abraça sempre i ens empeny per poder continuar fent via i viure amb satisfacció i confiança el dia a dia. Així ho penso i així ho exposo…

irisL’estiu d’aquest 2018 ha estat generós en notícies diverses i, pel que fa al recurrent procés independentista de casa nostra podríem espigolar algunes qüestions de marcat interès, com en són la presentació d’una moció de censura per part de Pedro Sánchez que va obligar a Mariano Rajoy anar-se’n del Govern de l’Estat espanyol i llur entrada del PSOE a la Moncloa, el trasllat dels presos/es polítics/ques a Catalunya, el retorn de Carles Puigdemont a Brusel·les -a la Casa de la República a Waterloo-, manifestacions al carrer de caire desigual, la polèmica incessant i persistent dels “llaços grocs” assaonada amb tota una munió de parers heterogenis i d’accions contraposades i distants, així com també la demanda civil a Bèlgica, per part dels polítics exiliats, contra el Magistrat instructor de la causa independentista, Pablo Llarena, el decret de l’exhumació dels Valle de los Caídos de les restes mortals de Francisco Franco…

02ambivalenciaI, enmig del que l’estiu ha donat de si mateix, mentrestant els dies del calendari s’esvaïen, tot recollint la memòria històrica, d’igual manera que els mitjans de comunicació han silenciat quasi totes les les tertúlies -si més no les de Catalunya-, jo també he callat els comentaris de cadascuna de les qüestions, a l’espera de reemprendre’ls tan bon punt s’iniciï el nou curs al setembre. Nogensmenys, m’escau deixar constància en aquestes pàgines virtuals del web alguna glossa sobre el primer Aniversari del 17-A. I no ho faré de la meva pròpia collita, sinó amb la lectura d’alguns articles de la premsa escrita, d’aquella que essent prou objectiva en recollir la realitat, plasma la  interpretació de la jornada de l’aniversari susdit, des d’una òptica coincident en ser jo testimoni també de primera mà.

2. SOBRE EL PRIMER ANIVERSARI DE L’ATEMPTAT A BARCELONA I CAMBRILS EL 17-A

bcn2.1. «Trencant la treva» (Article de Vicenç Villatoro al diari ARA – 18/08/2018)

“Que la realitat no t’espatlli un bon titular. L’unionisme havia pronosticat que l’aniversari dels atemptats seria aprofitat per l’independentisme per fer una jornada reivindicativa, i demanava amb grans escarafalls una treva despolititzada en honor de les víctimes. Resulta que les seves previsions no s’han complert. Al contrari. L’independentisme ha commemorat el 17-A al marge del rei. Les institucions catalanes han apostat per enretirar-se i posar les víctimes en el primer pla. Entrevistant víctimes, Catalunya Ràdio no va connectar en directe amb el missatge institucional del president de la Generalitat, mentre que sí que ho feia Radio Nacional de España. I, en canvi, petits però sorollosos grups monàrquics i espanyolistes van polititzar des del primer moment la jornada, arrebossats amb una simbologia aliena a la commemoració, amb crits que no tenien res a veure ni amb l’atemptat ni amb les víctimes, insultant i xiulant les intervencions en català i buscant que el dol servís d’excusa per a un acte de suport a la monarquia. El mateix dia, un diari de Madrid publicava un article titulat “Independencia y yihadismo: dos caras, una moneda”, se suposa que com a contribució a la despolitització i a la treva demanada en memòria de les víctimes”.

pau2.2. «Digue’m quina portada fas i et diré com ets» (Article sobre la premsa escrita de la jornada. David Miró al diari ARA – 18/08/20018)

“Hi ha dies en què les portades defineixen un diari. Normalment això passa quan hi ha notícies d’impacte, com va passar fa un any amb els atemptats del 17-A, o quan es tracta d’una portada pensada des de fa dies perquè serà la d’una data assenyalada, i això és el que ha passat aquest divendres, primer aniversari dels atemptats jihadistes de Barcelona. Una primera pregunta que t’has de fer és on poses el focus del titular principal. Així, per exemple, ‘La Razón’ no el posa en les víctimes sinó en els monarques: “Els reis només aniran a un acte per no ‘sobreexposar-los'”. Que aquesta sigui la màxima preocupació editorial del diari dona molta informació sobre quines són les seves prioritats informatives. Un cas semblant és el d”El Mundo’, que titula: “Les víctimes del 17-A denuncien que el Procés les va deixar en un ‘segon pla'”. Quin gust barrejar 17-A i Procés!

En el cas de l”Abc’ els portadistes aposten per una història que tingui continuïtat amb la que ells van fer fa un any, i així entrevisten el guàrdia urbà que sortia en aquella portada ajudant un bebè. El titular és “Homenatge, record i respecte”, tot i que el que defineix més el diari és la declaració que han triat del protagonista: “Guardo la samarreta amb la sang del bebè per no oblidar el que va passar”. ‘El País’ fa un titular informatiu, “Institucions i víctimes demanen un homenatge sense protestes”, però la seva gran aposta és un dibuix de Barcelona fet per Mariscal, icona del 92.

A Catalunya tothom fa portada monogràfica excepte ‘La Vanguardia’, que titula “Les víctimes del 17-A demanen als polítics ‘una treva'”. ‘El Periódico’ titula en gran “Per les víctimes”, ‘El Punt Avui’ fa “Sense por” i l’ARA “Un any contra la por”, tots tres amb imatges de la Rambla”.

cor2.3. «17-A sense vergonya» (Article sobre la difusió televisiva. Mònica Planas al diari ARA – 18/08/2018)

“Només les televisions públiques es van salvar d’unes retransmissions televisives lamentables, irrespectuoses i vergonyoses amb motiu del 17-A. A TV3 Toni Cruanyes va conduir un especial purament informatiu, sense tertulians, explicant de manera impecable tot allò que anava succeint, ajudat per connexions en directe. Es va informar de tot però no es va opinar de res. La cadena es va ajustar al dol, la solemnitat i el respecte que la jornada exigia. A TVE, Ana Blanco va fer el mateix. Sorprenentment, 8TV no va cobrir l’acte i sembla haver tirat la tovallola pel que fa a l’ambició informativa. Emissió de la Teletienda amb aparells de tallar verdures.

A Espanya, els magazins matinals van oblidar-se de l’essència del 17-A: van fer tertúlies políticament exaltades. No van mantenir el to que exigeix un acte de condol, sinó tot el contrari. Qui ho va aprofitar per fer campanya va ser Albert Rivera, entrevistat llargament a Antena 3 i Telecinco amb un discurs fortament polític per criticar una politització que, en els actes oficials, no es va produir.

Esperpèntic: tertúlies polítiques per criticar la politització d’un acte que no estava polititzat

A Antena 3 i Telecinco els actes d’homenatge a les víctimes els importaven un rave. Van ser incapaços de mantenir silenci en els instants més solemnes. Ni escoltaven. És més, a Telecinco fins i tot ho van aprofitar per anar a publicitat un cop encetat el gruix de les actuacions musicals. A Antena 3 van deixar les imatges en directe en un petit requadre i van centrar-se en la discussió exclusivament política plena de catalanofòbia: que no s’havia mencionat la paraula ‘Espanya’, que era una falta de respecte que Nierga parlés en català, que s’havia tractat l’espanyol com un idioma més o que aquell acte era “una tregua para el akelarre independentista”. A Antena 3, l’única ciutadana de plaça Catalunya que van entrevistar era una senyora amb una bandera espanyola a la mà, que va dir que havia anat a l’acte només per animar el rei i compensar “la encerrona que le hicieron el año pasado”. Va afegir: “Yo he intentado politizarlo lo mínimo. […] En Cataluña es lo que hay. La calle es de los independentistas. Da asco”. Tant a Telecinco com a Antena 3 només callaven i estaven pendents dels actes quan el rei caminava i saludava, per escoltar bé els crits. Les dues cadenes privades estaven més amoïnades a mantenir unes tertúlies efervescents i de pensament únic, contra Catalunya. Al final, van aconseguir la imatge que buscaven: enfrontament dialèctic al Pla de l’Os entre senyores independentistes de llaç groc i unes d’unionistes equipades amb barret i bandera espanyola. L’escena va servir per demostrar la fractura social que buscaven, amb la reportera ficant-hi el micròfon per no perdre’s ni una frase.

Esperpèntic: tertúlies polítiques per criticar la politització d’un acte que no estava polititzat, consumant la politització televisiva perfecta que ells mateixos aparentaven rebutjar i transmetent a l’audiència que els que polititzaven eren els de sempre, els independentistes”

bc

 

 

 

 

globus

ripoll

DEL LLUNARI DE LA PASQUA DE PENTACOSTA EN PENTAGRAMA METAFÒRIC, AL CALENDARI SOLAR DE LA FESTA DE SANT JOAN AMB REGISTRE INDEPENDENTISTA…

Destacado

sollluna

DEL LLUNARI DE LA PASQUA DE PENTACOSTA EN PENTAGRAMA METAFÒRIC-, AL CALENDARI SOLAR DE LA FESTA DE SANT JOAN AMB REGISTRE INDEPENDENTISTA…

llfoc

             1. PENTACOSTA EN PENTAGRAMA METAFÒRIC: LA PASQUA GRANADA

pentacosta21.1. A cinquanta dies de la Pasqua florida, arriba la Pasqua granada, d’acord amb el llunari, present-nos el meravellós espectacle de llum, foc i vent tal i com descriu el segon capítol dels Fets dels Apòstols, entre els versets de l’1 al 41.

En el calendari cristià s’assenyala la festa de la Pasqua “Granada” o de la “Plenitud” als cinquanta dies –Pentacosta– de la celebració de la Pasqua “Florida” o de la  “Resurrecció”, unes festes mòbils d’acord amb el calendari llunari. I qui hagi llegit i disposi d’un mínim coneixement dels Fets dels Apòstols (2,1-41), no només en el seu prodigiós aspecte literal, sinó sobretot, en el simbolisme que la interpretació bíblica d’aquest capítol descrit aporta, certament amb una exuberància de detalls extraordinaris, entesos dins d’un imaginari  decoratiu de recursos espectaculars, hi trobarà unes línies plenes de contingut que em plau rescatar per al que interessa en el nostre moment actual. Fixem-nos en la descripció resumida del capítol:

Complerts cinquanta dies de la Pasqua de Resurrecció, els deixebles estaven reunits i, de cop, es va sentir una remor com d’una ventada vehement i l’Esperit Sant es va fer present en forma de foc. I aquest foc es va anar destriant con en llengües petites que es van anar posant sobre els caps dels deixebles. D’aquesta manera van quedar plens de l’Esperit i van començar a parlar en diverses llengües…i tothom els entenia…!

llenguatge1.2. Una derivada de l’escenari meravellós de la Pentacosta, ens trasllada cap a una reflexió significativa sobre la importància de la Llengua.

El ventijol suau que recorre l’escenari de la celebració narrada en els Fets dels Apòstols, ens porta dues consideracions -a la manera de llengües de foc- en aquesta celebració de la Pentacosta, que ens orienten cap a les reflexions següents:

entesa1.2.1. La celebració de la Pentacosta resulta ser la “festa de l’expressió lingüística” que, a través de la parla, fa possible l’entesa entre tots nosaltres, els humans:

Personalment no arribo a entendre com sectors importants de la nostra societat, no només toleren amb desdeny la diversitat de llengües de l’Estat espanyol i la parla dialectal de la llengua catalana, sinó que un nombre prou considerable d’intel·lectuals, les rebutja frontalment. L’anàlisi científica d’aquesta situació inversemblant aporta un resultat que pot llegir-se en un ampli arc que ressegueix una trajectòria que recorre, des de la voluntat perversa d’ofegar políticament una llengua en benefici d’una altra considerada superior -aquest fenomen es diu diglòssia-, fins a l’expressió d’una mancança cultural tan important que arriba a les fronteres desdibuixades de la ignorància més flagrant. Cal, una vegada més, recordar l’origen i la història de la llengua catalana.

Em faig ressò dels patiments de cadascun dels catalans que ha hagut de morir per salvar la seva pàtria i la de tots aquells que han experimentat persecució, presó i exili al llarg de la historia. Ara mateix som en un moment en què, més enllà de fer un repàs de les raons històriques, ha crescut en espiral una frustració catalana a partir de la Sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut (2006-2010), els vuit anys posteriors de diàleg de sords que se n’ha derivat i la col·lecció de “nos” del govern espanyol i del Tribunal Constitucional esmentat que hem acumulat a Catalunya, fins arribar a la repressió de l’1 d’Octubre de 2017 i la judialització exagerada i punyent contra la llibertat. Per tant, m’uneixo solidàriament amb tots els pobles -ètnies, cultures i religions- que són perseguits actualment a causa de la injustícia i la inhumanitat. El meu pensament i el meu cor són amb els qui han patit i segueixen sofrint injustícies a qualsevol indret de la terra.

En l’esperança i amb el desig que tota persona humana pugui gaudir de tots els drets i de totes les llibertats sense distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o altra, d’origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició, deixo constància aquí de la “Declaració Universal dels Drets Lingüístics” de tota la humanitat, que les institucions i organitzacions no-governamentals estudiaren i signaren, reunides a Barcelona, els dies 6 al 9 de juny de 1996.

comprendre1.2.2. La celebració de la Pentacosta resulta ser la “Festa de l’Expressió Lingüística” que, a través de la parla, fa possible l’adquisició del coneixement objectiu de les coses i de la comprensió afectiva entre les persones:

Com molt bé ens descriu Narcís Comadira al diari ARA de dissabte 19 de maig de 2018: 

“Aquest any la festa de la Pentacosta ha arribat aviat, precedida per pluges sovintejades. Els camps són verds i els arbres han brotat amb una força encoratjadora. Els marges són plens de ginesta florida i les roselles esquitxen de vermell les vores dels camins…”

I em pregunto personalment: de què pot ser símbol tot això…? Doncs molt bé podem dir que aquest vent que oneja per sobre de tot plegat, hi aleteja una nova primavera amb el desig que un novençà i tonificant alè -diguem-ne “esperit”, si volem- s’assenti sobre el nostre país cansat i sofrent i ens faci generosos per perdonar-nos els fracassos, forts per continuar lluitant, intel·ligents per comprendre el garbuix que ens envaeix i, sobretot, ens il·lumini el camí que encara cal recórrer.

liber2En una seqüència del “Liber Usualis” trobada en la festa de la Pentacosta, es demana a l’Esperit:

Que “renti” tot allò que es brut; que “regui” tot allò que és àrid; que “sani” tot el que està malalt; que “flexibilitzi” tot allò que és rígid; que “escalfi” tot allò que és frígid…

I tot això, per tal de poder viure amb dignitat i en pau el goig per sempre més. Certament: en un sol text, vet ací l’elenc de totes les nostres mancances i un programa de tots els nostres desitjos…

venicreatorPrescindint del coneixement i sentiment religiós de cadascú/na -fins i tot del meu propi- m’atanso també cap a un dels himnes del dia de la festa indicada –Veni Creator Spiritus– perquè, en aquests moments de confusió i de patiment, no ens abandoni i no deixi d’aletejar aquell ventijol misteriós de l’esperit. Nogensmenys, en una de les estrofes melodioses, interpretades amb càntic gregorià, ressona avui en el nostre cor i ens acompanya, tot xiuxiuejant-nos tot allò que desitgem:

  • Enceneu la vostra llum en tots els nostres sentits.
  • Infoneu el vostre amor en els nostres cors.
  • Vigoritzeu amb força la debilitat del nostre cos.
  • Doneu-nos promptament la desitjada la pau.
  • Foragiteu l’enemic ben lluny de tots nosaltres.
  • Aneu al davant nostre per alliberar-nos dels perills.
  • I doneu-nos els vostres “set dons” per mantenir el capteniment i l’esperança.

7donsEn la festa de la Pentacosta es demana a l’Esperit que infongui en els cristians els “set dons” que els poden donar força per mantenir la lluita i assolir la llibertat. No hauríem de defugir i posar al dia, amb un comentari descriptiu i adaptat als nostres dies, tot allò que inclouen els conceptes de la saviesa, la intel·ligència, el consell, la fortitud, la ciència, la pietat i la pràctica de tot allò que és bo, just i vertader

groc

2. ENTRE LA FORMACIÓ DE DOS GOVERNS, UNES PARAULES SOBRE EL SIGNIFICAT I RECORREGUT DELS LLAÇOS GROCS I LA VALORACIÓ DELS TWIT’S O PIULADES, AIXÍ COM DELS LIBBRES EDITATS DE QUIM TORRA I PLA, PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA.

carpetes2.1. Una rastellera de temes en cartera, objecte d’anàlisi polític i el comentari valoratiu sobre dues situacions importants, escollides d’entre una munió d’aspectes de prou actualitat.

Efectivament, entre la formació de dos governs -el Govern d’Espanya i el Govern de la Generalitat de Catalunya– entre els mesos de maig i juny, no han estat pas poques les pàgines que han emplenat els els diaris, els comentaris suscitats en els diferents programes de ràdio i de la Televisió, així com el desassossec produït per mantes situacions de caire recurrent que no acaben de trobar l’equilibri en el piu de la balança perquè -com totes les coses imperfectes d’aquest món- l’objectivitat de la realitat freqüentment queda relativitzada pels diferents angles de visió. No obstant això, cal posar reflexió a algunes qüestions que tot seguit detallaré i que em permetré interpretar-les des del meu punt de visió. Em refereixo a:

  • La guerra dels «LLAÇOS GROCS», un símbol en contra de l’empresonament injust que pateixen membres del Govern de la Generalitat, la expresidenta del Parlament de Catalunya i els presidents respectius de l’ANC i Òmnium Cultural, així com l’expressió de llibertat dels qui els porten, els posen o els lliguen i el contrast agressiu dels qui no els permeten, els treuen o els arranquen…
  • Les «PIULADES O TWUIT’S» de l’hemeroteca digital i tot allò deixat dit o escrit…, però emmarcat sempre dins d’una visió o estudi sobre la biografia de l’autor, una necessària interpretació del context, que mai s’ha de deixar de banda, ans al contrari, i la situació tant des del vessant històric com del moment actual, per tal de poder analitzar amb justesa objectiva tot allò susceptible d’aplaudiment o rebuig…

carpetes3Certament, atès que accions i situacions molt diverses entren en el camp de la platina d’una observació microscòpica, subjecte sempre a una ulterior dissecció valorable o criticable, només em referiré als punts –ut supra– destacats. N’hi ha d’altres i molts. Alguns dels quals ja han estat tractats, com per exemple, la recurrència a l’odi, la distorsió de missatges, la fabricació de relats falsos, la imputació de delictes, l’adoctrinament, així com tot un llarg i dens imaginari de despropòsits que, en constituir un retaule de disbarats, resultarà més encertat recollir dels llibres de locucions i frases fetes aquella expressió de comiat que s’adreça a algú o a alguna cosa i que no sap greu que se’n vagi o es perdi:

                                                “BON VENT I BARCA NOVA”

carpetes2Tot i això, ens cal consignar una corrua de temes pendents d’anàlisi, ensems susceptibles de valoració i de crítica que, en aquests darrers anys i en l’actualitat igualment, formen part d’un retaule barroc difícil d’interpretar si el desvergonyiment i l’escalada demagògica de certes persones creix en proporció directe a l’absència de credibilitat quan tot l’argumentari es fonamenta en la mentida, la difamació, la desqualificació i l’insult. Altrament, succeeix quan les discrepàncies ideològiques se situen en un camp de joc a la recerca de l’objectivitat de les coses i no en la mentida sistemàtica per fomentar la crispació i per justificar tot allò que la realitat desmenteix.

preguntasrespuestasAixí doncs, fixem-nos en alguns dels temes susdits: sobre presos polítics o sobre polítics presos; la llibertat, la llibertat condicionada o la presó provisional; l’apropament de presos en fase d’instrucció judicial o després del processament dels investigats en cloure’n la instrucció; l’aplicació i la banalització de conceptes gravíssims, com el nazisme, el terrorisme, el feixisme, el totalitarisme, i de molts altres, que han pul·lulat i i pul·lulen contra persones que pensen o actuen de diferent manera; sobre querelles  de prevaricacions suposades o reals; respecte d’un referèndum unilateral d’autodeterminació o acordat amb l’Estat i d’acord amb la Constitució espanyola; els escorcolls de distracció per tapar altres successos o incriminacions; el terrorisme d’Estat i la imputació de terrorisme; la corrupció dels Partits polítics i la de la societat civil; les il·legalitats en les aplicacions legislatives o normatives; sobre el veredicte europeu (Bèlgica, Alemanya, Anglaterra, Suïssa) respecte de les persones exiliades; abast, aplicació i conseqüències de la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana del 2015, altrament dita pels seus detractors, Llei Mordassa; la politització del Poder Judicial i la judicialització de la Política; seguiment i etapes de les Instruccions judicials de l’audiència Nacional, el Tribunal Suprem i el Jutjat n.13 de BCN, a partir del 20-S, l’1-O i el 27-O i l’elevació de penes de cara al judici; el paper de la Fiscalia General de l’Estat, la dels jutges Carmen Lamela i Pablo Llarena, així com les actuacions de Mariano Rajoy i de Soraya Sáenz de Santamaria; la violència i la valoració dels delictes de rebel·lió, sedició, intent de sedició i desobediència; la malversació de la Generalitat de Catalunya en el procés català; l’autodeterminació, el dret a decidir, els referèndums, la bilateralitat i la unilateralitat i la desobediència civil; el model d’Estat: monarquia o república; les denúncies del Parlament de Catalunya contra el jutge instructor del procés i tres magistrats del Tribunal Suprem en relació a tres delictes tipificats en el Codi penal: detenció il·legal (art.167), vulneració de drets fonamentals (art.542) i prevaricació judicial (art.446); els defectes de forma en una instrucció judicial, en un judici o en una ordre internacional de recerca i captura; el Tribunal Constitucional, el Govern i el Senat de l’Estat espanyol i els partit polítics que aprovaren l’aplicació de l’article 155 de la Constitució contra el govern i conselleries de la Generalitat de Catalunya; les clavegueres de l’Estat; les característiques dels diferents partits espanyols i catalans; el procés d’autodeterminació català: violent o pacífic…?; la malversació vista des de l’òptica del jutge instructor, des del ministre d’hisenda i des d’Europa i la fiança de 2,1 milions d’euros imposada a l’antic govern de la Generalitat en un termini de dos dies; el documental de Mediapro sobre el 20-S de 2017 en contrast amb la instrucció judicial del jutge Pablo Llarena i els magistrats del Tribunal Suprem que insisteixen en el processament de rebel·lió i sedició;  … / …

diesque

… / … En són molts els temes a tractar i de diferent contingut. També cal seguir l’actualitat política i social del dia a dia i, per això mateix, m’adreço cap al DIARI DIGITAL VILAWEB del que ofereixo l’enllaç per poder fer-ne una lectura profitosa.

Tot i això -per anar seguint el mateix ritme sobre l’actualitat política-, cal donar un cop d’ull al tema presentat el 2 d’octubre de 2017 intitulat “ARRIBATS A L’1-O DE 2017, JA SOM AL DIA DESPRÉS…PERÒ, «AIXÍ NO MAJESTAT», PERQUÈ «TIMEO DANAOOS ET DONA FERENTES»

jocs“ARRIBATS A L’1-O DE 2017, JA SOM AL DIA DESPRÉS… PERÒ, «AIXÍ NO MAJESTAT», PERQUÈ «TIMEO DANAOOS ET DONA FERENTES» i, en concret, a l’apartat “DES DEL RETROVISOR, FINS A UNA MIRADA CAP ENDAVANT” sobre:

2.2. La formació dels nous governs entre els mesos de maig i juny de 2018: el de l’Estat espanyol i el de la Generalitat de Catalunya.

bandera

2.2. La formació dels nous governs entre els mesos de maig i juny de 2018: el de l’Estat espanyol i el de la Generalitat de Catalunya.

 

pedrosanchez

2.2.1. El nou Govern de l’Estat espanyol, presidit per Pedro Sánchez (PSOE).

En caure el govern de la intransigència, de la inacció, de la vulneració de l’Estat de dret -en nom de l’Estat de dret-, ha desaparegut Mariano Rajoy (PP), després d’enverinar i utilitzar Catalunya per atiar el nacionalisme espanyol.

Pedro Sánchez (PSOE) s’ha devorat un govern que te traces de subsistir contra vent i marea. I això  amb una moció de censura que va ser fàcil de trobar aliances més a la contra que projectes per construir. La victòria de la moció de censura va suposar una doble victòria:

  • Un «no» a la corrupció, evidenciada per una sentència de l’Audiència nacional –la Gürtel-, contra el PP i alguns dels seus dirigents.
  • Un «no» a unes eleccions avançades que podien afavorir a una força emergent gens desitjada (C’s).

L’1 de juny de 2018 Pedro Sánchez, en guanyar la moció de censura contra Mariano Rajoy va quedar investit President del Govern espanyol. Va prometre el càrrec davant del rei Felip VI el dia 2 i els seus ministres el prometeren el dia 7 de juny.

El temps ens portarà de la mà per anar escrivint els avantatges i encerts del nou govern -aliat convençut que en fou de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola-, i els molt possibles desavantatges i errors que poden produir-se.

quimtorra2.2.2. El nou Govern de la Generalitat de Catalunya, presidit per Joaquim Torra i Pla (JUNTSxCAT i ER).

Per altra banda, el 14 de maig de 2018, fou investit President del Govern de la Generalitat de Catalunya Quim Torra i Pla. El primer govern després del referèndum sobre la independència de Catalunya i de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola per part del govern espanyol i el seu president Mariano Rajoy. En anticipar-se les eleccions per al 21 de desembre, els resultats del plebiscit renovaren de nou la majoria republicana al Parlament sumant 70 diputats entre les formacions de Junts per CatalunyaEsquerra Republicana i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP).

L’arribada de Quim Torra com a President de la Generalitat de Catalunya, resultat de les Eleccions al Parlament català del 21-D de 2017, fou precedida per la presentació de diverses candidatures –Carles Puigdemont, Jordi Sánchez i Jordi Turull– totes elles fallides en el seu intent. També la constitució del Govern de la Generalitat va haver de patir el rebuig d’alguns nomenaments –la restitució de Consellers exiliats i a la presó-, fins que el 2 de juny de 2018, amb una forta càrrega emocional, l’acte de la presa de possessió dels Consellers nomenats per Quim Torra, es converteix en un gran homenatge als presos i exiliats.

llaçgroc

2.3. La guerra dels llaços grocs, com expressió de llibertat dels qui els porten o els posen i el contrast agressiu dels qui no els permeten o els treuen…

 

 

lazoamerica

 

2.3.1. L’origen dels llaços grocs.

La significació dels llaços grocs és diversa. Pobles diversos –Alemanya, Austràlia, Canadà, Corea del Sud, Indonèsia, Itàlia, Japó, Singapur, La Xina.., fins i tot la Catalunya de 1704 i la del 2014-2018-, li han assignat simbolismes diferents. En aquest moment històric que vivim a Catalunya, la significació al·legòrica més encertada crec que és la que procedeix del Estats Units d’Amèrica.

Efectivament:

L’any 1973, el grup Dawn  i el cantant Tony Orlando editaren la cançó “Tie a Yellow Ribbon Round the Old Oak tree Dawn”. La cinta groga prenia la significació de la melangia vers una persona estimada i absent, esdevingué força popular als EEUU. La cançó, doncs, que es pot escoltar traduïda, està inspirada en un soldat que torna o un pres que surt de la presó. 

Posteriorment, durant la crisi entre EEUU i l’Iran (1979), el llaç groc fou usat com a distintiu en suport als ostatges estatunidencs en el marc de la campanya “Tie A Yellow Ribbon” (Lliga un llaç groc), que promovia lligar cintes grogues al voltant dels arbres als espais públics. Durant la Guerra del Golf contra l’Iraq (1990) els llaços grocs es feren servir en suport a l’exèrcit dels EEUU. Però aquesta vegada no només en forma de cintes lligades als arbres sinó en moltes altres formes.

llaçbandera2.3.2. El llaç groc fa estada pels indrets de Catalunya i en el cor de molta gent.

El 16 d’octubre de 2017, dia en el qual es van empresonar Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural van demanar fer ús de llaços grocs per demanar l’alliberament dels presos polítics catalans. D’ençà que se’n promou l’ús hi ha hagut diversos actes reivindicatius on s’han fet servir en diferents modalitats i formats, incloent-hi petits llaços per portar a la roba, llaços gegants desplegats en llocs públics, cadires buides amb un llaç groc o gent agrupada en forma de llaç en concentracions i d’altres.

El llaç groc s’imposa. És una protesta directa, silenciosa, assenyada i prudent que s’escampa amb la mateixa naturalitat que trobem natural estar indignats perquè hi hagi presos polítics. El llaç és un senyal contra la injustícia i a favor de la llibertat. De fet, portar un llaç groc, penjar-lo al balcó o posar-lo a un espai públic només significa un acte de democràcia: demanar la llibertat per a uns presos de consciencia i la fi de l’actitud repressora dels Governs d’Espanya. Catalunya és un país d’acollida, obert al món i pacífic. Demana diàleg i poder decidir el seu futur. Res a dir…? Només que els qui treuen els llaços o els arranquen, no només no respecten la llibertat dels altres, sinó que la impedeixen. I, en adquirir combativament el trofeu groc de la seva captura, mínimament els hauria de posar ben vermells.

llaços2.3.3. Era previsible que el llaç groc portés tant d’enrenou a casa nostra…? Una reflexió personal sobre el criteri de la Fiscal general de l’Estat i altres consideracions sobre el mateix… 

Afegeixo diferents comentaris sobre els llaços grocs i les conseqüències que els envolten tot relligant, a manera de resum, el tarannà sofert durant aquest estiu de 2018, per no haver d’obrir en aquest web un nou tema sobre aquesta qüestió.

Tot i que durant els mesos d’aquest estiu “la guerra dels llaços grocs” ha anat en augment, arribem al final d’agost, abans que comenci el curs polític i escolar, amb confrontacions que els titulars dels diaris i mitjans de comunicació redacten i informen en els termes següents:

C’s atia la confrontació pels llaços grocs. Rivera i Arrimades retiren aquests símbols a Alella i l’independentisme els torna a posar

Ciutadans, els llaços grocs i com recuperar el protagonisme

Versions contradictòries sobre l’agressió a una dona que retirava llaços grocs

Persones retirant símbols amb la cara tapada, objectes tallants i coberts d’una vestimenta blanca. Retirada de llaços grocs

Dos agredits en la concentració unionista contra les agressions. Els manifestants del Parc de la Ciutadella agredeixen un càmera de TeleMadrid confonent-lo amb un de TV3 i un home que els increpava

Aquestes informacions “ut supra” no haurien de ser objecte de comentari, mentrestant hi ha altres problemes de major consideració, si no fós que tant pel desconeixement i llur ignorància sobre els drets i deures de les persones, així com per l’escalada de to que es viu a Catalunya amb la pretensió de voler tatuar sobre la pell de la terra catalana una pigmentació duradera de violència, per part d’alguns partits unionistes.  

Tanmateix, potser ha estat exagerat presentar aquest apartat com “La guerra dels llaços grocs…”. Segurament fóra més adient intitular-lo així: “Una guerra contra els llaços grocs”. Però cal matisar, com diu Vicenç Villatoro

«…perquè hi hagi una guerra cal tenir dos bàndols. I la gen que posa llaços grocs el que està fent és manifestar la seva disconformitat amb una situació considerada injusta: la presó del líders polítics no jutjats i i acusats de delictes com a mínim dubtosos. I aquesta disconformitat l’expressen a través d’una acció indiscutiblement pacífica que és això: posar llaços grocs. Ni retiren simbologia aliena ni arranquen ni cremem res. Per tant, no es pot parlar de guerra de llaços. El que sembla que hi ha és una guerrilla contra els llaços, amb escamots organitzats per arrancar els símbols que els desagraden… No hi ha una guerra. Hi ha una protesta reprimida per part de qui li agrada la sensació adrenalítica d’estar en guerra».

Certament, segons el meu parer, han estat desafortunades les declaracions de la fiscal general de l’Estat –Maria José Segarra– quan afirma que:

 «Ni treure ni posar llaços grocs és cap delicte, perquè són formes de la “llibertat d’expressió”…»

No és possible posar al mateix sac i donar la mateixa importància tant al fet de “treure” com el de “posar” la simbologia en qüestió. Una simbologia pacífica de solidaritat amb els presos polítics, una manera de mostrar el rebuig al fet que hi hagi persones empresonades per les seves idees. I més en saber que els qui arranquen llaços ho solen fer de nit, tapats i amb estris punxants. Un partit polític -Cs- promou, des del meu punt de vista, una campanya intolerable per treure els llaços, però en el cas d’al·legar que aquells símbols atempten contra les seves idees, bé poden fer una altra cosa en lloc de treure’ls: posar els seus propis símbols. Si l’estelada no els agrada, poden penjar una bandera espanyola i, si no els agrada una pancarta a favor dels presos polítics, poden posar-ne una altra que, per exemple, digui:

“Polítics presos per atemptar contra la Constitució”.

Segons la lògica de la Fiscal general de l’Estat, si jo em resisteixo a deixar que algú estripi el meu cartell o que em retiri el llaç que he lligat, qui ataca la llibertat d’expressió soc jo i ell és la víctima. Però hem de convenir que el dret d’expressió de qui està en contra d’un missatge o símbol no pot passar mai per “impedir” que es divulgui, sinó només “exposar” també lliurament la seva opinió.

Un tema basal és que el dret d’expressió al espais públics requereixen una regulació i els permisos convenients. I per evitar-ne la saturació i la degradació d’aquest espai cal posar un límit raonable tant als llocs com al temps d’exposició dels cartells, pancartes i altres elements utilitzats. Però això ja és una qüestió de civilitat, a més a més d’haver de prohibir tots aquells missatges o símbols que incitin a la violència. Tot i que, com ha fet la Fiscal general de l’Estat, en donar cobertura legal als actes potenciats dels qui treuen o arranquen llaços grocs, no veiem com d’aquesta manera es dóna via lliure i cobertura a la provocació i a possibles enfrontaments en la societat catalana…?

Igual que passa amb altres símbols de causes socials, polítiques, religioses o de propaganda als carrers, des de la bandera dels colors de l’arc de Sant Martí a les creus cristianes, no tothom hi està d’acord, però les veiem a l’espai públic perquè reflecteixen el valor i el dret a la llibertat d’expressió. I en tot això, hi ha un consens tàcit de sentit comú en respectar qualsevol simbologia del caire que sigui, però que no estigui contaminada dels virus de la violència o de la censura.

I què podem dir de les balconades de les façanes dels edificis…? Els balcons i façanes són un espai privat…? No del tot, perquè cada Ajuntament ha dictat la seva normativa regulatòria. Si no hi fós, s’hi podria estendre la bugada o posar-hi els tendals del color que volguéssim. Però s’hi pengen banderes i s’hi relliguem llaços grocs de la mateixa manera que per raons d’ideologia política, de preservació mediambiental o de salvaguarda de la convivència uns hi estan a favor i altres en contra. Tot brolla amb força i contundència i s’esvaeix paulatinament o de cop segons les vivències del moment històric de la societat. La guerra o guerrilla dels llaços grocs acabarà quan s’alliberin els empresonats. Mentrestant, la solució resulta complexa i l’arribar al “saber estar i conviure” depèn del raonament intel·ligent sobre en què consisteix realment la llibertat d’expressió, el respecte als altres i de la voluntat de construir positivament la societat i no maldar per destruir-la.

La salut d’una democràcia es mesura segons la qualitat i el respecte a la llibertat d’expressió. Tanmateix, cal adonar-se que la llibertat d’expressió té dues cares: el dret de cada persona a expressar lliurament les seves idees i el dret a no ser molestat per causa de les seves opinions d’acord amb l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans:

Article 19

Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.

Quan la Fiscal de l’Estat espanyol diu que és tan legítim posar llaços grocs a l’espai públic com treure’ls, està obviant la segona part de la Declaració Universal dels Drets Humans i està legitimant la repressió. 

Escriu el filòsof Josep Maria Terricabras:

«Quan un té un DRET, els altres tenen el DEURE de respectar-lo. Si penjar llaçós grocs és un dret, els discrepants també poden penjar els llaços que vulguin, però no poden, en cap cas, arrencar els altres, perquè llavors no respectarien aquell dret, sinó que el trepitjarien.

Afirmar que si un té un dret a penjar.ne, un altre té dret a despenjar-lo és no haver entès què és un dret»

Les excuses o arguments que se sol posar a aquesta qüestió del tira i afluixa de “posar-treure”  són, certament, de caire preconstitucional. Efectivament:

  • En referència a la neutralitat de l’espai públic: tot i que ja n’hem parlat, si aquest n’és un argument, cal treure del carrer tota la publicitat, els símbols religiosos, els rètols de les botigues i, fins i tot, les indicacions que conviden a visitar uns museus o no altres…o les mateixes senyalitzacions de la via pública…
  • Quant a l’aspecte higiènic i estètic: caldria netejar constantment els carrers i places de tot allò que embruta el terra o estorba el caminar: fulles dels arbres, paperassa, excrements d’animals, senyalitzacions viàries, mobiliari urbà, dipòsits d’escombraries…
  • Pel que fa a una argumentació més contundent: perquè personalment i col·lectiva “ens dona la real gana”…, i de continuar amb aquestes argumentacions, aviat veurem gent dedicant-se a retirar dels quioscos diaris i llibres de les llibreries…

Els llaços grocs expressen el sentiment individual i col·lectiu que els presos polítics són innocents. Tant la Constitució espanyola com la Declaració Universal dels Drets Humans recullen el dret a la presumpció d’innocència fins que no es demostri el contrari en un judici just. L’Estat espanayol i alguns partits, avalant la retirada de llaços grocs, van en contra de la Constitució que tant defensen. Estant promovent un nou ordre de dret insconstitucional: el dret a la repressió…!

sentit comu

.

.

Llegeixo un article d’en Jordi Barbeta i l’exposo en aquestes planes virtuals com a paradigme del sentit comú:

“L’amic i, tanmateix, company periodista Joaquim Coca em va fer arribar un whatsapp que deia el següent:

  • No és el mateix plantar flors que arrencar-les.
  • No és el mateix fer un dibuix que estripar-lo.
  • No és el mateix construir un castell de sorra que trepitjar-lo.
  • No és el mateix posar un llaç groc que arrencar-lo.
  • No és el mateix la llibertat d’expressió que l’intent d’impedir-la.

Em va semblar una reflexió encertada i com que vaig entendre que es tractava de fer-la córrer, vaig fer-ne un copy and paste i la vaig piular.

Em va semblar oportú donat que el mateix dia la nova Fiscal general de l’Estat, María José Segarra, havia declarat que “tan lícito es publicitar una opinión ideológica, como manifestar una opinión contraria retirando material que se ha depositado”.

La meva sorpresa va ser la repercussió del tuit. En el moment d’escriure aquest article, el tuit havia generat 347.145 impressions, amb 13.836 “m’agrada” i 8.154 retuits. Com que hi va haver molta gent que em felicitava, vaig aclarir en una segona piulada que jo no era l’autor del text, a qui no tinc el gust de conèixer i aprofito per, des d’aquí, felicitar-la o felicitar-lo i agrair-li la seva agudesa.

De seguida vaig pensar que després de les declaracions de la fiscal general, tenia sentit divulgar aquella reflexió en castellà, que ara mateix ja ha generat 83.316 impressions.

Reconec que, d’entrada, em va satisfer el feedback generat per aquelles frases tan carregades de sentit, però ben mirat és una constatació de la situació anòmala en la qual ens trobem encallats. Que no és el mateix fer un dibuix que estripar-lo, que no és el mateix fer que desfer, és una obvietat i el fet que ens emocionem quan algú expressa quelcom tan evident és inaudit.

Es pot entendre que hi hagi qui no vulgui la independència de Catalunya, però el llaç groc no és una reivindicació independentista sinó una demanda democràtica. Només reclama la llibertat de persones empresonades que, almenys segons un tribunal alemany, no poden ser acusades dels delictes que se’ls imputen i per tant no es compleixen els requisits perquè pateixin la presó preventiva que estan suportant.

Demanar la llibertat de presos de qualsevol condició per les raons que siguin sempre ha tingut un component pietós i/o humanitari. El fenomen que no té precedents és la mobilització contra la gent que demana llibertat i encara més insòlit és que es pretengui presentar-ho com una causa tan noble i legítima com qualsevol altra.

És des d’aquest punt de vista que la posició de la nova fiscal general de l’Estat legitimant l’acció dels escamots de Ciutadans en connivència amb l’extrema dreta resulta descoratjadora, sobretot venint d’una persona de trajectòria progressista el nomenament de la qual havia obert enormes esperances.

Els darrers incidents fan témer que el nou govern de Pedro Sánchez està més vigilat/tutelat encara que els d’Adolfo Suárez durant la Transició pels militars. Que un policia agredeixi un periodista o que un guàrdia civil arrenqui llaços grocs i que la delegada del govern espanyol, Teresa Cunillera, de llarga trajectòria democràtica, no pugui fer el mínim gest d’autoritat davant l’opinió pública sobre els cossos i forces de seguretat de l’Estat, posa en dubte si mana més ella o l’agressiu policia franquista i els responsables que actuen com a encobridors.

Alguns ingenus pensàvem que el nou president espanyol aprofitaria l’estiu per canviar de política abans que fos massa tard. Que la fiscalia, per apaivagar el conflicte, canviaria les instruccions polítiques que van rebre els seus antecessors nomenats per Mariano Rajoy. De moment, però, la impressió que fan és que estan més pendents dels seus adversaris, els quals estan disposats a fer el que sigui per expulsar-los del govern, que de qui ha fet possible el canvi polític i subministra el suport parlamentari.

Queden pocs dies d’estiu. I arriba setembre, i la Diada, i l’1 d’octubre, i els judicis. Si no han estat capaços de reconduir la situació, això serà una hecatombe”.

educacioDes del meu passat d’educador se’m fa molt difícil imaginar com podria explicar al meu alumnat adolescent en atribuir el mateix valor el posar un símbol que l’acció d’estripar-lo o arrancar-lo. Suposem que la pissarra sigui un espai “neutral” dins d’una classe (desconec si amb les noves tecnologies encara existeixen pissarres a les aules, tot i que també podem considerar, per a la comparació, una pantalla en què s’hi poden visionar treballs procedents de diversos ordinadors interconnectats). Doncs bé, suposat el permís atorgat per  accedir a aquest “espai públic” (pissara o pantalla), no podria comprendre que un/a alumne/a dibuixés un símbol, concebut dins de les bones maneres que la llibertat d’expressió concedeix, i un/a altre/a l’esborrés perquè no li n’agrada. No seria menys veritat que una solució salomònica, abans d’esborrar el contingut d’altri, fóra que el professor tracés una línia divisòria a la pissara i n’adjudiqués un espai de la mateixa proporció perquè els/les dos/dues alumnes dibuixessin els seus símbols, potser antagònics…? Doncs, aixó és del que -segons el meu parer- es tracta…!

Littell

Portant el contingut de les coses més enllà, un brillant article, sota el títol “La dèria de netejar” aparegut a l’ARA de la lletra de Vicenç Villatoro, ens mostra un jocs d’oposicions. “El sec i l’humit. Una breu incursió en territori feixista” és un estudi del discurs polític de Léon Degrelle, que li va servir com a inspiració per a “Les Benignes”. Un dels principals jocs d’oposicions és entre el brut, que és de fet tot allò que és dissident, diferent, que representq l’exercici de la llibertat, iel net, que és l’ordre rígit i eixut, la força… El discurs de Léon Degrelle, i en general el discurs totalitari, es fa servir moltes vegades la paraula “netejar”, contra aquells, els dissidents, que “embruten”. En algunes de les versions la dissidència no només embruta, sinó que contagia malaltia: llavors, més que “netejar” es parla de “desinfectar”. La dissidència embruta, el totalitarisme neteja…

bando3

2.3.4. El llaç groc ve de lluny a Catalunya: del regnat de Felip V a la monarquia de Felip VI. 

Molt interessant: La “guerra contra los lazos amarillos” i, fins i tot, “las discordias entre las familias” ve de molt lluny a Catalunya des del Regnat de Felip V a la Monarquia de Felip VI. I és que Felip V va manar publicar un Ban que castigava amb la duríssima pena de mort qui portés algun llaç o cinta de color groc (1705). Efectivament: els llaços grocs que exhibim avui molts catalans no són un símbol nou. Ja se’n veien contra Felip V, atès que la Guerra de Successió a Catalunya portava segellada una forta discòrdia cromàtica: el blau de la Casa de Borbó contra el groc de la Casa d’Àustria.

colza2.3.5. Una simfonia orquestrada de groc amb lletra pintada de prosa poètica.

I mentrestant,  ben enjogassats, senzillament preocupats o també esperançats per tot plegat, ens entretenim en els afers casolans de les coses puntuals -agradables i desagradables- de cada dia, florida la colza groga en els nostres sembrats, amb la ginesta ja ben ufanosa i d’agredolç olor, així com la pluja de les flors de les acàcies que, tot formant catifes grogues arreu dels carrers, ens recorden els moments de repressió i de resistència, de patiment i de fermesa, que estem vivint amb intensitat. És hora, doncs, de relligar la colza dels camp, la ginesta florida dels vorals i les flors grogues de les branques punxegudes de les acàcies dels carrers amb els nostres llaços grocs, tant plens de significat i de dignitat.

gindstaÉs curiós que, contravenint la llibertat d’expressió, precisament pel significat que ha adoptat entre nosaltres el llaç groc adoptat, es vulgui anorrear el color groc. La Viquipèdia instal·lada al Google, en fa una descripció molt acurada des de diferents aspectes i val a dir que un món sense groc ens resultaria inimaginable encara que ens el prohibissin: pensem en els gira-sols de Vincent Van Gogh, o amb els tons groguencs d’en Joan Miró, de Vasili Kandinski, de Marc Chagall, de Gustav Klimt o la pel·lícula Yellow Submarine amb la famosa cançó dels Beatles Lennon i McCartney…, sense obviar la riquesa de colors de tota la natura primaverenca i tardoral, les diferents espècies d’ocells i altres animals o el groc del sol que cada dia es deixa contemplar a tot arreu, mentre reparteix vida a tot plegat… 

piulada2.4. Les piulades o twuit’s de l’hemeroteca digital, així com tot allò dit o escrit…, però en el marc d’una necessària visió sobre l’autor de les coses, la interpretació del context que les emmarca i la situació històrica o actual que s’esdevé de tot plegat.

 

2.4.1. Quim Torra, President de la Getwuitterneralitat, a l’ull de l’huracà per les seves piulades presumptament hispanòfobes i pels veritables escrits catalanistes, en contrast i companyia amb l’orientació radical respecte de la seva obra de govern.

I si abans parlàvem del color groc, ara hem de parlar de paraules i de llibres. També hem de seguir comprant llibres per saber-ne més i així endinsar-nos i bussejar en les aigües d’una reflexió més acurada de tot plegat. I, entre l’exageració d’uns, la moderació d’uns altres, la negació d’uns pocs ben peculiars i les raons de tots plegats, cal també seguir amatents, amb prou mirament i cura, els fils que mouen la història i atalaiar -tot sotjant sotjant- què succeeix, què es diu, de què es parla…

diarisQuim Torra Pla és a l’ull de l’huracà. Després que Carles Puigdemont el designés com el seu ‘successor’ al capdavant de la Generalitat de Catalunya, l’expresident d’Òmnium Cultural ha estat escollit President de la Generalitat pel Parlament català (15 de maig de 2018). I entre la hipocresia i el cinisme, l’oposició -principalment la de C’s-, no es creu ni en fa cas sobre la disculpa de Quim Torra respecte dels seus twuit’s o piulades i llibres editats, així com la seva promesa de fer acció de govern, explicant que pretén reprendre el “fil històric” de l’1-O i el 27-O de 2017, en referència a les Lleis suspeses pel Tribunal Constitucional (TC), el contingut de les quals vol recuperar. En particular, diu que iniciarà un Procés Constituent, allò a què el Parlament va instar el govern de Puigdemont en una de les resolucions del 27-O anul·lades pel TC.

llibertat presosp

Quim Torra descriu la situació dels dirigents independentistes empresonats o instal·lats a l’estranger com una “crisi humanitària” i ha anunciat que una de les seves primeres decisions com a President serà posar en marxa “un comissionat” per investigar els efectes de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a Catalunya més enllà d’avançar cap a la República catalana (15 de maig de 2018).

descarga2.4.2. Les piulades o twuit’s de Quim Torra.

Tanmateix, hi ha hagut qui ha repassat l’hemeroteca per veure qui és i què pensa Quim Torra. En aquest context, doncs, han estat molts els qui han rescatat uns comentaris ofensius contra «els espanyols» que Quim Torra hauria fet entre 2011 i 2014:

Les piulades o twit’s  ja no es poden trobar, però alguns internautes les han  capturat. Vet ací alguns dels quals:

  • “Franceses y españoles comparten la misma concepción aniquiladora de las naciones que malviven en sus Estados”.
  • “Evidentemente, vivimos ocupados por los españoles desde 1714”.
  • “Los españoles en Catalunya son como la energía: no desaparecen, se transforman”.
  • “Fuera bromas. Señores, si seguimos aquí algunos años más corremos el riesgo de acabar tan locos como los mismos espanyoles”.
  • “Sobre todo, lo que sorprende es el tono, la mala educación, la pijería española, sensación de inmundicia. Horrible”.
  • “Vergüenza es una palabra que los españoles hace años que han eliminado de su vocabulario”.
  • “Los españoles solo saben expoliar”.

obrasqt2.4.3. Les obres publicades de Quim Torra.

  • «Ganivetades suïsses. Viatge d’anada i tornada al cor del management i del capitalisme salvatge» (Símbol, 2007: una crònica àcida del temps que va passar a Suïssa com a alt executiu de l’empresa d’assegurances Winterthur, en què ironitza sobre el capitalisme salvatge.
  • «El quadern suís» (Proa). El proppassat 25 de juny de 2018 Quim Torra presentà aquest llibre fent una crida a un nou 1-O i va reclamar als responsables polítics que el van liderar, així com també als del 27-O, que escriguin les seves memòries per saber “què van fer bé i què no”, perquè segons el President va confessar “som en aquest procés de l’autocrítica, ja que no hem sigut capaços de fer efectiva la República”. El títol ja és una perfecta declaració d’intencions, un joc fonètic que et fa reviure la figura de Josep Pla amb El quadern gris. Aquesta referència només serà el primer tast per al sommelier de la lectura, ja que el llibre de Quim Torra és un d’aquells en què les citacions conformen la història, com donant-nos la mà perquè caminem al costat de la seva saviesa. El reguitzell de noms resulta interminable: Cambó, Goethe, Llull, Monzó, Pere Quart, Primo de Rivera, Rodoreda o Voltaire constitueixen un valuós i llarg índex que resum les lletres, universals i catalanes, i les connecta amb una lucidesa força destacable. Però, per a Quim Torra, Espanya mai serà com Suïssa. Ni Espanya és la democràtica Suïssa ni Catalunya és als lluminosos anys 30 dels segle passat. De fet, mai veurem uns trens que canvien d’idioma quan traspassen una frontera lingüística,o uns ciutadans quye voten cada dos per tres per decidir des de les coses més transcendentals fins a les més nímies.
  • «Periodisme? Permetin! La vida i els articles d’Eugeni Xammar» (Símbol, 2008 / ISBN 978-84-95987-63-1): biografia de l’il·lustre amtllatà Eugeni Xammar. De fet, Xammar és un dels seus personatges més admirats.
  • «Viatge involuntari a la Catalunya impossible. Tres periodistes oblidats i l’espectre d’Eugeni Xammar» (Proa, 2010 / ISBN ISBN 9788475881737): guanya amb aquest llibre el premi Carles Rahola en què relaciona la tasca de Xammar amb la de tres altres periodistes que van perdre la seva carrera per la victòria franquista i van guanyar l’exili: Lluís Capdevila, Àngel Ferran i Francesc Madrid.
  • «Les millors obres de la literatura catalana comentades pel censor» (A contravent): En la seva faceta d’investigador, Torra també es va interessar per la censura. Amb Jaume Clotet va editar aquest llibre, on s’analitza què deien 150 censors franquistes d’obres clau de la literatura catalana.
  • «Montserrat Roig. Diari d’uns anys (1975-1981)» (A Contravent): Un dels referents de Torra és Montserrat Roig, la periodista feminista, esquerrana i independentista, de qui va publicar una antologia de textos del període de la transició.
  • «El Bibliobús de la Llibertat» (Símbol, 2008), amb Miquel Joseph i Mayol i Jaume CiuranaISBN 978-84-95987-61-7: el 2008 va editar el dietari de Miquel Joseph i Mayol, qui va acompanyar destacats intel·lectuals catalans a França, durant la caiguda de Catalunya.
  • «Estimat doctor / Admirat mestre» (A Contravent): Quim Torra també es va encarregar de fer una edició crítica de la correspondència entre els exiliats Pau Casals i Josep Trueta.
  • «Manuel Fontdevila: el periodisme perdut d’un homenot excepcional» Ponències. Anuari del Centre d’Estudis de Granollers, p. 55-72 (2009).
  • «Honorables. Cartes a la pàtria perduda» (A Contravent, 2011): entre les temàtiques que han interessat especialment a Quim Torra també s’hi troba l’exili català, avui tan dissortadament d’actualitat. Aquest llibre és una abrandada biografia de vint personatges catalans que van passar per l’exili i que, en paraules de l’autor, “van ser uns grans patriotes”.
  • «El Nadal que no vam tornar a casa» (A Contravent): textos de diferents exiliats catalans tancats als camps de refugiats francesos. De Xammar a Bartra, passant per Pere Coromines i Tísner.
  • «Un bohemi al cabaret del món. Vida de Manuel Fontdevila, un senyor de Granollers» (A Contravent, 2013). Vida de Manuel Fontdevila.
  • «Els últims 100 metres : el full de ruta per guanyar la República Catalana» (Angle Editorial, 2016): cap a la independència. Com a autor, Torra va analitzar el procés cap a la República on donava la seva visió de la situació política del país.
  • «La porta de la gàbia» Una preocupació per les possibilitats de la independència efectiva de Catalunya, i per això li va despertar molt d’interès la sentència del Tribunal Internacional de Justícia que facilitava el reconeixement de la declaració d’independència de Kosovo. Amb en Jordi Cortada va coordinar el llibre en què August Gil Matamala, Carles Boix i Antoni Abat valoraven la sentència i debatien sobre la possibilitat que creés un precedent vàlid per a Catalunya.
  •  «Muriel Casals i la revolució dels somriures» (Pòrtic, 2016): Quim Torra va succeir Muriel Casals, de forma interina, en la direcció d’Òmnium Cultural. I va publicar-ne aquesta biografia en què reivindica la que, segons ell i Artur Mas, era “la millor de tots nosaltres”, una dona forta amb una impressionant trajectòria cívica, que va tenir un impacte decisiu en la lluita per la plena sobirania.

disculpa2.4.4. Les disculpes de Quim Torra.

Quim Torra, es disculpà pels tuit’s sobre els espanyols que va fer l’any 2012 de caràcter obertament hispanòfob. Hi ho va fer-ho durant una entrevista al “TN Migdia” de TV3. Quim Torra lamentà que tota la seva trajectòria professional es vegi jutjada només per aquelles piulades, però tot i així ha demanat perdó:

“Si algú s’ha sentit ofès demano disculpes, perquè no era la intenció. Cal assumir riscos,  però cal que tinguem el punt d’autocrítica i reconèixer els errors que hem pogut tenir amb la nostra activitat. Per això lamento que unes piulades tretes de context adreçades al Govern de l’Estat hagin pogut ofendre ningú. No em sap greu reiterar-ho. Em sap greu que, fruit de la intensitat que demana el periodisme, hagi pogut utilitzar una paraula inconvenient. Me’n penedeixo, no tornarà a passar… La fraternitat ens ha de permetre tenir una República basada en el respecte, la diversitat, la tolerància, la integració. Pensem diferent, tenim aspiracions diferents. Però tots ajudem a construir el país de tots. No volem una Catalunya uniforme, sinó construïda en la diversitat”.

interpretacio2.4.5. La necessària interpretació dels textos. I confirmació de tot allò que s’expressa amb  un exemple concret: “La Llengua i les Bèsties”.

Les regles bàsiques per a la interpretació literària d’un llibre, d’un capítol del qual, d’un article, d’un text -fins i tot de les piulades o twit’s- abasten diverses consideracions que són necessàries perquè entre l’emissor i el receptor es produeixi una comunicació el més objectiva possible. Per això:

  • Cal cal llegir en tota la seva extensió i comprensió el llibre en qüestió, el text periodístic o l’article d’opinió proposat.
  • Tenir en compte, per a una perfecte comprensió del missatge, el codi emprat i el canal que s’utilitza. I tot això sense.
  • Fer una recerca de la biografia de l’autor, de la data de la composició, dels lectors a qui va adreçada l’obra escrita.
  • Cercar el context i la situació, el propòsit o la finalitat que es pretén, les influències culturals, polítiques i sociològiques amb què es mou la persona que escriu.
  • Interessar-se per l’anàlisi lèxica i semàntica del vocabulari per arribar al significat precís.
  • Contemplar l’obra o l’escrit en tota la seva globalitat.

llenguaibestiesTot seguit, atès el rebombori que van causar -en l’intent de desprestigiar de soca-rel al President de la Generalitat- els seus escrits, n’insereixo un article d’opinió que va ser objecte d’una forta discussió. Tot i això, s’ha de dir que, a través de filtracions interessades i tretes del context original, hi ha hagut intel·lectuals que han arribat a fer afirmacions sobre “els escrits de Torra” sense haver-los llegit i, en conseqüència, sense haver aplicat les formalitats que configuren una hermenèutica necessària per a una objectiva comprensió textual. I així es van veure escrites i, en tertúlies parlades, afirmacions com les següents:

  • “A aquestes altures ja ha quedat prou acreditat el tarannà ideològic del nou President de la Generalitat, escampat en twuit’s i articles d’uns anys ençà. El perfil que en surt és el d’un representant més integrista del nacionalisme català, versió etnicista […]. En els escrits de Torra […] hi glateix la idea que inspira Vandellós: la d’una raça catalana amenaçada pels de fora […]. Torra forma part d’aquest moviment que defensa que s’han de dir les veritats, que és necessari treure’s la cotilla del llenguatge políticament correcte […]. El món de Torra és un món de bons i dolents, on els grisos no s’admeten, i on tot està determinat d’origen”.
  • “El President Torra s’ha dedicat, durant moltíssims anys, a insultar a tots aquells que són fills d’espanyols no catalans [..]. tots els seus twuit’s i els seus escrits emanen odi”.

Són afirmacions contundents d’intel·lectuals que han reconegut posteriorment que no s’han informat degudament sobre “els escrits de Torra”. Analitzem un article d’opinió en la seva globalitat i veurem que aquelles frases llegides en el Parlament de Catalunya amb sorna, no tenen res a veure amb la intencionalitat del seu autor, de les quals en destaco una que no es correspon amb la realitat del text:

                   Els espanyols són bèsties que tenen deficient el seu ADN”

                                        LA LLENGUA I LES BÈSTIES

“Són aquí, entre nosaltres. Els repugna qualsevol expressió de catalanitat. És una fòbia malaltissa”

“A casa els pares corria un vell exemplar d’un llibre que tots els germans havíem llegit: De quan les bèsties parlaven, d’en Manuel Folch i Torres. El pare era inflexible i, com La rosa i l’anell de Thackeray i en Bolavà de Josep Maria Folch i Torres, considerava que un no podia fer-se gran sense haver-los llegit. Era un llibre deliciós on òlibes, óssos, elefants, cervatons i borinots parlaven, un recull de faules destinades a l’educació dels infants.

Ara mires al teu país i tornes a veure parlar les bèsties. Però són d’un altre tipus. Carronyaires, escurçons, hienes. Bèsties amb forma humana, tanmateix, que glopegen odi. Un odi pertorbat, nauseabund, com de dentadura postissa amb verdet, contra tot el que representa la llengua.

Són aquí, entre nosaltres. Els repugna qualsevol expressió de catalanitat. És una fòbia malaltissa. Hi ha alguna cosa freudiana en aquestes bèsties. O un petit sotrac en la seva cadena d’ADN. Pobres individus! Viuen en un país del que ho desconeixen tot: la seva cultura, les seves tradicions, la seva història. Es passegen impermeables a qualsevol esdeveniment que representi el fet català. Els crea urticària. Els rebota tot el que no sigui espanyol i en castellà.

Tenen nom i cognoms, les bèsties. Tots en coneixem alguna. Abunden, les bèsties. Viuen, moren i es multipliquen. Una d’elles va protagonitzar l’altre dia un incident que no ha arribat a Catalunya i mereix ser explicat, com un exemple extraordinari de la bestialitat d’aquests éssers. Pobres bèsties, no poden fer-hi més.

Una de les escasses companyies aèries que vénen acceptant amb normalitat el català és Swiss. Si han agafat algun dels seus vols a la vella Confederació, hauran constatat com es ve emprant la nostra llengua a l’hora d’enlairar-se o aterrar l’aparell. Una excepció, ja que, malauradament, amb la resta de companyies venim essent tractats exactament com el que som, la darrera colònia en terres d’Europa.

Doncs bé, fa un parell de setmanes viatjava en un vol de Swiss una d’aquestes bèsties. En arribar al destí, s’anuncià en català les típiques observacions prèvies a l’aterratge. La bèstia, automàticament, segregà la seva salivera rabiosa. Una fortor de cloaca sortia del seu seient. Es removia, inquieta, desesperada, horroritzada per haver de sentir quatre mots en català. No tenia escapatòria. Una suor mucosa, com de gripau refredat, li rajava de les aixelles. Cal imaginar-se-la, a la bèstia, després de tant temps!, elles que poden viure en el seu món espanyol sense cap problema, escoltant quatre mots en una llengua que odia. Indignada, va decidir escriure una carta en un diari alemany de Zuric, queixant-se del tracte rebut ja que “es violaven els seus drets” al ser el castellà la “primera” llengua oficial d’Espanya”. I, a tota plana, la queixa de la bèstia va sortir publicada.

Gràcies a Déu, els bons amics del Casal Català de Zuric han replicat i han deixat les coses clares (tantes ambaixades i consultats de Mar i, mira tu, un petit Casal Català és qui s’ha mobilitzat gràcies a la decència i dignitat dels seus membres).

Però per què ens hem de mobilitzar cada vegada? Quan acabaran els atacs de les bèsties? Com podem el 2008 aguantar tanta vexació, tanta humiliació i tant menyspreu?”

opinio2.4.6. . La meva opinió personal sobre l’article d’opinió de Quim Torra: “La Llengua i les Bèsties”.

“Amb uno disce omnes…? (“de l’actuació d’un, pots pensar-ho de tots…?”, segons una traducció ad libitum).

sin censuraD’entrada, tot i no ser censurable aquest article literari d’opinió -molts de pitjors se n’han escrit contra Catalunya i els catalans en les galerades de prou diaris nacionals, trista propaganda antològica que circula arreu del nostre país-, puc no compartir personalment certes expressions -d’una certa intensitat- si, despullades de la seva construcció literària amb què l’autor les vesteix, hom les llegeix literalment i fora de context. El pensament d’una persona mai es pot inferir a tota una col·lectivitat.

abunoPerò, de cap manera se’n dedueix de l’article allò que, recollit de l’Eneida, “ab uno disce omnes” (“de l’actuació d’un, pots pensar-ho de tots”, segons una traducció ad libitum…) perquè es pugui fer creure que tothom pensa de la mateixa manera que Quim Torra. En absolut. En el món independentista hi ha referències diferents, criteris variats, formes d’apreuament desigual, punts de vista heterogenis, parers i opinions de distin discerniment.

metaforaEns cal llegir tot l’article sencer i descobrir-hi el fil de l’argumentació del seu autor que es mou a favor del valor cultural de la llengua catalana, tot prenent com a base l’actitud displicent d’una sola persona instal·lada en el vol d’una companyia aèria. Fins i tot, el recurs metafòric a les bèsties, en concret, i més àmpliament, en servir-se de l’escenari descrit per altres autors, on els animals, a més a més de tenir sentiments, també parlen, penso que d’aquesta manera suavitza tot el relat perquè seria molt més punyent si l’autor descrivís fil per randa i descarnadament cadascuna de les persones que intervenen en la composició literària, sense aquest recurs a la faula. En tot cas, Quim Torra, en el seu escrit d’opinió, pensa, es revolta, s’indigna i s’enutja per la manca respecte vers la llengua catalana i la ignorància que tenen les bèsties -i aquí l’encerta de ple assimilant-los-les- que no consideren les llengües d’aquest món com un valor cultural de primer ordre que cal, no només respectar, sinó sobretot, valorar, potenciar i estimar.

contectEn el Parlament de Catalunya una diputada va fustigar Quim Torra amb la lectura esbiaixada d’un dels seus articles -precisament aquest de “La Llengua i les Besties”-, amenaçant, fins i tot, el seu autor, de denunciar-lo personalment al Parlament europeu pels adjectius proferits i el tarannà de tot l’article. Doncs bé, després d’una lectura global, d’observar minuciosament el context i la situació, de descobrir el recurs o figura literària que empra.., es pot valorar -benignament i sàvia- l’article en qüestió, perquè fora del seu context i de la seva situació, pot adquirir una aparença dura, però il·luminat dins d’aquestes coordenades essencials en tota interpretació, pot provocar, fins i tot, un somriure com així ha fa el final de “Les aventures d’en Perot Marrasquí” -escrites per en Carles Riba- i que jo mateix utilitzava com a llibre de lectura a les classes de llengua catalana que vaig impartir, en què…

“… res damunt la terra no iguala la dolçor i la bondat de les coses de casa; i que encara que el món no sigui allò que se’n diu una vall de lliris o de roses, i que calgui fer al menys un ull viu, cal també posar amor altre ull. I llavor l’orgull, la fatxenda, la incomprensió, l’avarícia, la deslleialtat i les altres flaqueses innúmeres de les criatures que ens volten -homes o bèsties- ens entren més amorosides, no ens fan tant de mal i encara ens fan somriure dolçament”.

opiperslDesprés d’haver llegit l’article en el seu context global, tenint en compte la situació descrita  i prenent com a referència autors catalans de principis del segle XX, m’explico com en Quim Torra estava tan tranquil mentre la diputada destil·lava el seu odi en el Parlament. Jo també he escrit en les planes del meu web la comparació del Piolins amb el Cavall de Troia i, fins i tot, comparo descarnadament les diferències existents entre el caràcter castellà amb el català sense dir res de nou que no hagin dit autors tan respectables com Josep Pla, Miguel d’Unamuno, Valle Inclán i altres de la Generació del 1898 que convido d’espigolar.

solstici

3. ARRIBA L’ESTIU AL BELL MIG DE LA FESTA DE SANT JOAN AMB REGISTRE INDEPENDENTISTA I EN EL MARC D’UN SOLSTICI DE CLAROR ZENITAL I D’ESCALF REVITALITZADOR…

“JA LES PODEU FER BEN ALTES / LES FOGUERES AQUEST ANY. / CAL QUE BRILLIN LLUNY I ES VEGIN / ELS FOCS D’AQUEST SANT JOAN. / CAL QU ES VEGIN DE VALÈNCIA, / DE PONENT I DE LLEVANT… / I EN FAREU TAMBÉ EN LA SERRA / PERQUÈ ELS VEGIN MÉS ENLLÀ… / I EL CRIT D’UNA SOLA LLENGUA / S’ALCI DELS LLOCS MÉS DISTANTS / OMPLINT ELS AIRES ENCESOS / D’UN CLAMOR DE LLIBERTAT…!”

sjoan20183.1. La revetlla de Sant Joan al bell mig del solstici d’estiu

En aquesta nit màgica i durant tota la diada del dia 24 de juny, la Festa Nacional dels Països Catalans, ens agermana a tots, siguem del nord o del sud, de terra endins i de mar enllà. Fruit de l’herència de l’antic solstici d’estiu, d’origen mil·lenari i amb el pas dels segles, la celebració d’aquesta nit màgica ha esdevingut tradició i costum. La més antiga del nostre País i, fins i tot, de molts racons d’Europa.

foguera1Tot i que la festa pren diferents manifestacions, el foc n’és l’element principal de la revetlla de Sant Joan. Una festa que se celebra la nit del solstici d’estiu, la més curta de l’any, quan el sol arriba al seu punt més alt. Aquesta és, també, una celebració en honor a l’astre més important del sistema solar que moltes cultures d’arreu del món festegen des de temps ancestrals. La seva estreta relació amb la natura fa que sigui una festa envoltada de misteris, creences, màgia i rituals que li han atorgat, popularment, la categoria de la nit més màgica de l’any. Així, es cullen herbes remeieres (màgiques) de la mateixa manera que els romans recol·lectaven la berbena; es balla al voltant del foc; es cremen mobles vells per simbolitzar l’inici d’una nova estació, o es fan banys de mitjanit al mar, un altre costum al qual, antigament, se li atribuïen poders curatius.

flama23.2. La renovació del foc al cim del Canigó i el lliurament de la torxa encesa amb la flama a les fogueres de la nit de Sant Joan, portada per voluntaris d’arreu del país.

L’any 1955, en Francesc Pujada, 7vilatà d’Arles de Tec –Vallespir de la  Catalunya Nord-, portat pel seu entusiasme pel massís del Canigó i inspirat pel poema èpic de Jacint Verdaguer (Canigó, 1886) va tenir la iniciativa, juntament amb Esteve Albert i Josep Deloncle, d’encendre els focs de la Nit de Sant Joan al cim d’aquesta muntanya i, des d’allà, repartir la flama per totes les contrades dels Països Catalans. S’iniciava així la tradició de la Flama del Canigó, que entroncava amb la celebració mil·lenària del solstici d’estiu vinculada al foc i al seu significat col·lectiu.

canigobcnLa Flama del Canigó arribà al Parlament de Catalunya a les 12h del dia 22 de juny de 2018, feu un recorregut per Barcelona, distribuint-se després a diferents equips de foc de la ciutat a la Plaça de Sant Jaume, acompanyada de música i amb la presència de l’Àliga de Barcelona i els seus Gegants. Mentre la Cobla Sant Jordi de BCN acompanyava la vetllada, desenes d’entitats passaren a recollir la Flama per encendre les fogueres del seus barris. L’Ajuntament de Barcelona obsequià els assistents a la festa de la festa amb una planta de romaní. I és que, a més a més del foc i de l’aigua, les plantes -el romaní, la farigola, el fonoll, la falguera i la menta…-, són un element essencial de la Nit de Sant Joan.

europaEnguany també, en aquesta revetlla de Sant Joan de 2018 la Flama del Canigó viatjarà, no només als Països Catalans, sinó també a Europa per portar l’espurna de la Llibertat als polítics exiliats. D’aquesta manera, Hamburg, Brusel·les, Ginebra i Edimburg encendran igualment les fogueres de Sant Joan amb el foc regenerat al cim del Canigó.

coet2

3.3. Que el foc de la revetlla, que tot ho purifica, il·lumini la foscor que inunda els racons de la nostra vida, la del país en què vivim i la d’aquells on encara hi fa estada l’esclavatge i el patiment, per tal de poder deixar de caminar a les palpentes i avançar amb pas ferm i decisió cap les més altes cotes de benestar i llibertat…

 

foguersa2I atès que avui, amb les possibilitats que ens ofereix la xarxa d’Internet per saber-ne més de tot plegat, us he deixat diversos link’s aspergits per entre les fotografies i el text de tot aquest article, per acabar de pair -si és de precís- la revetlla en el dia de Sant Joan, no sense girar els ulls una vegada més, parar atentament les orelles i recitar amb la potència de la veu, les estrofes que el poeta i dramaturg Joan Maragall, com un profeta dels temps actuals, ens deixà escrites perquè les proclamem arreu ben  esperançats:

“JA LES PODEU FER BEN ALTES / LES FOGUERES AQUEST ANY. / CAL QUE BRILLIN LLUNY I ES VEGIN  / ELS FOCS D’AQUEST SANT JOAN. / CAL QUE ES VEGIN DE VALÈNCIA, / DE PONENT I DE LLEVANT… / I EN FAREU TAMBÉ EN LA SERRA / PERQUÈ ELS VEGIN MÉS ENLLÀ… / I EL CRIT D’UNA SOLA LLENGUA / S’ALCI DELS LLOCS MÉS DISTANTS / OMPLINT ELS AIRES ENCESOS D’UN CLAMOR DE LLIBERTAT…!”

HOMENATGE, SEMBLANÇA I REFLEXIÓ EN LA MORT DE LA MEVA MARE, ROSA FRIDRIN RIEGER…

Destacado

HOMENATGE, SEMBLANÇA I REFLEXIÓ EN LA MORT DE LA MEVA MARE,

ROSA FRIDRIN RIEGER… (Graz (Àustria, 08-08-1909 / + Barcelona, 28-04-2018)

Quan la mare va complir 100 anys vam preparar-li’n una festa sorpresa a Viladrau en què alguns de vosaltres, avui aquí presents, hi vàreu assistir. Tanmateix, ella que alguna cosa en sospitava, em va interrogar:

 

  • «Vols dir que no en feu un gra massa…?»

 

I en preveure que la festa podia ser massa grossa i rebre un homenatge desproporcionat a la seva condició de dona més aviat modesta i donada al servei dels altres, vaig haver de fer-li veure que era millor celebrar un centenari amb vida que haver de plorar en uns funerals de data incerta, però assegurats en el temps. D’això n’han passat ja vuit anys. Res a dir. I amb aquell to complaent, em digué:

 

  • «Feu, feu…!» 

 

I s’acabà el diàleg. Això sí, ella hagué de sentenciar la darrera paraula -perquè sota el semblant de dolçor n’era una dona molt forta i enèrgica- mentre em suggeria:

 

  • «No us oblideu de convidar a aquest i a l’altra, i pareu compte de dir-ho també…

 

… desgranant una rastellera de persones que -d’haver-li fet cas del tot, en aquell lloc emblemàtic no s’hi hagués cabut, tot i que els convidats van arribar a ser més de cent…

 

Evidentment que és impossible i, a més a més, no s’escau de cap manera, portar ara i aquí el record de tota la seva vida. En una plana web hi figurarà, en el seu moment, la seva semblança personal i el seu atzarós rodamón. De fet, entre les «Històries d’una vida» editades a la revista «AUSA» (una publicació del Patronat d’Estudis Osonencs) i les Memòries autobiogràfiques que la mare ens ha deixat, tot encapçalant-les amb la frase:

 

[…Els meus records van dedicats als meus fills en Miquel Àngel, la Balbina i la Maria Josep…],

 

n’hi ha prou perquè jo ara només n’hagi de resumir -ben resumit i si és possible-, tot el que ara diré de passada:

 

Som entre la primera i segona dècada del segle passat. Anys 1910-1920. Ens descriu la ciutat de la seva naixença -Graz- capital de l’Estíria austríaca, l’Hospital on va néixer. Ens parla del seu bateig i els noms amb què la batejaren: Rosa Maria Augusta i Anna. També ens fa un recorregut exhaustiu pels racons de la seva casa pairal de la Münsgrabenstrasse 53. I, com no pot ser d’una altra manera, ens deixa un retrat minuciós -físic i psicològic-, dels seus pares, dels seus avis, dels oncles i dels seus germans que, essent-ne sis de colla, n’explica textualment algunes anècdotes que ara no és el moment apropiat de fer-ne referència…, però sí que cal esmentar la descripció impressionant que en fa de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, les dificultats de la postguerra, l’estudi-concurs d’esperanto guanyat que la possibilita venir a Espanya per a una curta estada i  a on s’hi queda per sempre més, primer a Terrassa i a Ripoll després…

 

De ben segur que la observació de la seva Àustria natal amb les muntanyes nevades, els camps onejant i la contemplació de les flors dels camins en va extraure la seva inspiració creativa que va plasmar, sense haver de seguir cap model, i només amb els pinzells a punt i la pintura a l’oli, el traç segur d’uns quadres, de flors principalment, ben preciosos que guardem com un preuat tresor. Sense poder oblidar la delicadesa de les seves mans emmotllurant fang per convertir-lo en gerros originals o en bustos delicats.

 

I ella, la mare, amb bona memòria de les coses actuals i passades, descriu fil per randa persones i situacions d’aquell moment que resulta impossible de transcriure i explicar-vos-els ara mateix. Ella tanca aquesta època dels anys 20 dient-nos com bona mestressa de casa:

 

[… -Tornaré… i seguiré escrivint. Ara vaig a fer el sopar!…]

 

Deixem que ella, bona mare de família, segueixi explicant-nos tot preocupant-se de les coses de casa, com tantes i tantes dones de la nostra terra, tant  de temps pretèrits, com dels actuals. Les seves memòries segueixen fins fa ben poc. Fins que fa un parell d’anys, quan va començar a perdre la visió i no va poder escriure més. Graciosament, o ves a saber si per un mecanisme de defensa d’evitació, amb molta freqüència ens deia:

 

  • «Aquí dalt a la Residència, com que és molt alt, la boira no em deixa veure bé».

 

Seguim una mica i resseguim els seus escrits. Ja som a partir dels anys 30 del segle passat fins avui per no ser pesat. He d’esmentar com parla dels seus pretendents, de com va ser escollida “Mis del Casino de Ripoll”, perquè simpàtica i guapa en devia de ser molt en aquella època i posteriorment, de les persones estimades que ja no hi són. Del seu nuviatge, de tots els membres de la família d’Àustria i de la de Ripoll, sobretot de les famílies Vaquer-Sargatal on ella en va ser la nineta dels ulls de tothom. També de la seva espiritualitat, de la seva estada al Col·legi de les Carmelites–Vedruna. De com va aprendre a cosir, a pintar, a cuinar. De la guerra Civil Espanyola: de les penalitats patides i  de les mil anècdotes…, del seu matrimoni, de l’estima pels animals i de la natura en general. De la reciprocitat de les cartes d’amor i del diari del nostre pare, així com també dels seus germans i, en particular, de la seva germana Walburga i de la família Capdevila-Fridrin, en especial. De la malaltia i de la mort del nostre pare i la dels seus. L’observació de les coses que contempla o viu sempre és detallada i nítida. Recorda dates, situacions familiars. Elogia les persones. Alleugereix i acompanya les malalties. Agraeix els ajuts rebuts. Se’n dol de la mort dels éssers estimats. Descriu el patiment. Narra diversos viatges a la seva terra, a Espanya… fins i tot en detalla un al Pròxim Orient en voltar per tota la Mediterrània.  Comenta la joia de les grans celebracions familiars, però accepta serena i comprensiva qualsevol de les il·lusions marcides que prou ha hagut de patir. Sempre disposa d’un raig d’esperança. I tot queda consignat amb una profusió meticulosa de detalls: sigui la nostra naixença, infantesa, adolescència i joventut, així com el tarannà de la nostra edat madura, i l’evolució de tota la família que al llarg dels anys ha anat creixent amb quatre néts (en Marc, l’Arnau, en Guifré i la Mariazell) i quatre besnéts (en Jordi, en Pau, l’Antoni i la Mariona) que han estat per a ella la llavor feliç de la continuïtat esperançada de la família…

 

Voldria fer notar que, darrerament, en una entrevista que  vaig llegir a LA CONTRA de “La Vanguardia” i que van fer a Nicola Ruggieri, un especialista en Esperanto, es detalla quin era l’ideal d’aquesta llengua universal. Res tan senzill i ensems tan complicat com «el que té esperança en una llengua comuna per entendre’ns, resoldre conflictes i evitar la guerra». Però la meva mare, beneficiada de l’operatiu esperantista dels anys 1920, amb l’intent de pal·liar els efectes de la Primera Guerra mundial, en “Històries de vida”, ara fa set anys, al final d’una entrevista que la senyora Lurdes Cortés li’n fa i on també s’hi explica el fil de la seva vida, ens diu:

 

  • «Total, que la guerra va desfer la nostra família: tots vam ser escampats arreu».

 

Aquesta visió realista, propera al pessimisme, pot quedar alleugerida si amb ella, ara mateix, resseguim i resem una oració universal -el parenostre- que ella va aprendre en esperanto:

 

«Patro nia, kiu estas en la cielo, sankta estu Via nomo, venu regeko Via, estu volo Via, kiel en la cielo, tiel ankau sur la tero. Panom nian ciutagan donu al ni hodiau kaj prdono al ni suldojn nianjn kiel ni ankau pardonas al niaj suldantoj. Ne konduku nin en tenton, sed liberegu nin de la malbera. Amen».  

 

No puc pas deixar el quadre de la mare incomplet sense pintar jo també, i des del meu angle de visió, com l’he vista jo en la meva vida, perquè fins ara s’ha expressat ella. Només unes pinzellades, doncs, de color per tal que configurin el retrat del que ella va ser:

 

  • Una dona senyora que sempre ha sabut estar al lloc que li corresponia, fent-se amb tothom i deixant-se estimar per a tothom…
  • Una dona que ha conservat la religiositat que li ensenyaren al foc del gresol de tota prova, humilment, sense fer-se notar, però essent un testimoniatge viu de la fe, de l’esperança i de la caritat cristiana…
  • Una dona que amb els seus ulls blaus i el seu somriure amable ha irradiat sempre pau i serenor…
  • Una dona que va adquirir la saviesa d’escoltar molt, de comprendre-ho tot i d’estimar sempre…
  • Una dona del segle passat que, tot i havent-li passat tants anys, ha sabut adaptar-se, en bona mesura, als temps actuals…
  • Una dona que, fins als darrers dies, ha tingut les mans obertes, sempre a punt de donar…
  • Una dona que, per la seva experiència i la seva vida sacsejada, s´ha pogut distingir pel seu consell valuós…
  • Una dona que, fins que va poder fer-ho, va tenir sempre els ulls posats en els quefers domèstics de la casa…
  • Una dona que, malgrat la seva senzillesa, sempre s’ha interessat per les coses succeïdes en el món…
  • Una dona sàvia, prudent, honesta, atenta, plena de fortalesa, modesta, discreta, neta, amable, agraïda, afectuosa, deferent, guapa…
  • Una dona que ha perseverat en l’esperança contra qualsevol infortuni, desencís o contrarietat de tots els que prou n’ha tingut…
  • Una dona que ha viscut els esdeveniments familiars luctuosos i tristos amb equilibri i conformitat…
  • Una dona que ha plasmat en els seus quadres a l’oli, amb el color dels mil tons de la natura i el traç decidit dels seus objectius a assolir, tota la vigoria de la seva força espiritual interior…
  • Una dona forta com la del llibre dels Proverbis 31, 10-31: “…més preciosa que les perles. El seu marit confia en ella: no enyorarà cap més tresor; en rebrà benestar i no malestar tots els dies de la vida. Ella es procura llana i lli, i les seves mans treballen amb delit. Com les naus d’un mercader, porta de lluny les provisions. És de nit i ja es lleva; prepara el menjar per als de casa i la feina a les criades. Es mira un camp i el compra, amb el fruit del seu treball planta una vinya. Es posa amb energia a la feina, fa anar els braços amb vigor. Comprova que el negocis marxin bé: en plena nit encara té encesa la llàntia. Les seves mans agafen el fus, buida que buida la filosa. Obre la mà als pobres, l’allarga als necessitats. Si neva no pateix pels de casa: doble abric porten tot ells. Ella mateixa es teixeix les flassades, es vesteix de porpra i de roba de fil. El seu marit és respectat en l’assemblea, quan té sessió amb els notables del país. Teixeix teles per a vendre, proveeix de cenyidors als marxants. Va vestida amb honor i dignitat, es riu del dia de demà. Parla amb sensatesa, els seus llavis instrueixen dolçament. Vetlla per la marxa de la casa, no menja el pa sense guanyar-se’l. Els fills van a felicitar-la; el marit en canta lloances: “Hi ha moltes dones fortes, però tu les guanyes a totes”. L’encís és enganyós, la bellesa s’esvaeix; la dona que venera el Senyor mereix de ser lloada. Reconeixeu-li el fruit del seu treball: per tot el que fa rebrà pública lloança”.

 

Estimada mare: Tot fent rotllana et  coronem amb la corona dels qui avui som aquí, i només fem veure que t’acomiadem d’entre nosaltres perquè segueixes vivint en la nostra memòria. La teva mort ens ha colpit, certament, però amb campanades de “glòria” i no amb les de “difunts”. Per això, en aquesta celebració eucarística, “amb Ell, el Crist; en Ell, el Crist; i per Ell, el Crist”, brindarem pel capteniment hagut de tota la teva vida viscuda durant més de cent-vuit anys…i la que ara comences, vençut el temps, durant tota l’eternitat…

 

La mort és el darrer naixement cap a l’enigma de la vida eterna. Per això, en haver-te arribat a el teu Nadal, després de cent-vuit anys, enramem el teu cos amb flors i amb un bon pom de roses vermelles, et deixem damunt del teu cor el Crist mort en la creu i, en cantar-te una “nadala” ben bonica, esperem que ressuscitis en el nostre record cada dia i en el misteri invisible de la teva nova vida.

 

Un dia abans de morir, en la celebració de la “Moreneta” i en un moment de lucidesa, ens va dedicar el seu darrer somriure. Nosaltres la recordarem pintant “roses d’abril”, com virtuosa artista que en fou i, des de la seva profunda i immensa fe cristiana de què n’era testimoni vivent, demanem tots junts a la Patrona de Catalunya –Santa Maria de Montserrat– i a la de la seva Àustria natal –Nostra Senyora de Mariazell– que la Mare de Déu l’acompanyi i la guiï cap als estels ignots i llunyans del seu merescut Cel.

 

Per sempre més recordaré que, ja des de molt petits, després de la mort del nostre pare, tu mare, ens ensenyaves amb devoció unes oracions rituals abans de enllitar-nos. Hi amb la teva llengua natal ens feies repetir:

 

“Liebe Vater im Himmel, bitte für uns” / “Estimat pare des del Cel, prega per nosaltres”

 

Ara ja, des del proppassat dia vint-i-vuit d’abril, juntament amb el pare, t’hi hem afegit i amb devoció, abans d’anar a dormir, repetirem cada dia, tal i com tu ens vas ensenyar a resar:

 

“Liebe Mutter im Himmel, bitte für uns / Estimada mare des del Cel, prega per nosaltres.

 

Finalment, tal i com hi trobareu escrit en l’estampa-recordatori, sota un nou dia de sol ixent, “QUE AL CEL ENS TROPIGUEM”. Aquesta frase d’antic català localista, molt abans que jo la llegís en l’obra de Mossèn Josep Maria Ballarín, ja l’havia escoltada prèviament de boca de la meva mare, quan cada any per a l’estiu l’acompanyava  -com deia ella -a veure els morts- del Cementiri de Ripoll. Després de resar “parenostres” per a un i per a l’altre/a i per a tothom allí jacent, s’acomiadava de tots persignant-se i repetia: “QUE AL CEL ENS TROPIGUEM”. Doncs això, que ens puguem veure tots plegats un dia més enllà d’aquest univers i de tots els infinits que hi deu haver, misteriosos i inaccessibles, perquè des de la immensa fe cristiana de què n’era testimoni la nostra mare, hem d’escoltar-la i endinsar les seves paraules en les nostres vides, com un remoreig d’esperança que acompanyi el nostre pelegrinatge: “QUE AL CEL ENS TROPIGUEM”…

 

EN LA CELEBRACIÓ DE LA DIADA DE SANT JORDI 2018…

Destacado

presosEN LA CELEBRACIÓ DE LA DIADA DE SANT JORDI 2018…

En girar aquest any el full del calendari i retrobar-nos altra vegada en el mes d’abril, encerclem amb vermell algunes dates, tot pouant en el rebost dels nostres pensaments i sentiments, per tal d’assedegar-nos amb dues festivitats tradicionals i entretenir-nos en el comentari de qüestions de política d’interès actual:

[1] La Diada de Sant Jordi, aquí a Catalunya i arreu del món.

[2] La Patrona de Catalunya, des de Montserrat.

[3] El recordatori de dos aniversaris puntuals (Pere Casaldàliga i Pompeu Fabra)  i un darrer homenatge d’adéu-siau a un gran savi que la malaltia l’ha separat de nosaltres amb la seva mort (Stephen Hawking).

[4] Una reflexió sobre la saviesa de les paraules orals i escrites.

[5 ] El seguici dels darrers esdeveniments polítics i socials de la nostra terra catalana.

Ho resumeixo d’aquesta manera:

sj

1. EL CAVALLER SANT JORDI…

montserrat

 

 

 

 

                                                 2. LA MARE DE DÉU “MORENA DE LA SERRA I DE MONTSERRAT ESTEL...

 

record3. RECORDATORIS CENTRATS EN DOS ANIVERSARIS I UN COMIAT:

– PERE CASALDÀLIGA

– POMPEU FABRA

– STEPHEN HAWKING

 

llibere

                      4. PRODUCCIONS CREATIVES, IDEES AL VENT I LLIBRES EDITATS…

 

llibertat

 

5. UNA CITA  CABDAL DE L’EVANGELI SEGONS SANT JOAN:

«LA VERITAT US FARÀ LLIURES” (Joan 8, 12-30)»

I JA MÉS ENLLÀ DEL MES D’ABRIL, AMB LA GINESTA BEN GROGA EN ELS VERALS DE LA NOSTRA TERRA, TOT ESPERANT L’ABUNDOSA COLLITA DE L’ESTIU…

 

1. SANT JORDI 2018: ENTRE GRAMÍNIES I ROSÀCEES. POMS DE ROSES I ESPIGUES DAURADES, LLIGADES AMB LLAÇOS GROCS, PER PERFUMAR UN  AMBIENT, LAMENTABLEMENT MALMENAT…

 

jordi21.1. SANT JORDI EN EL MÓN I A CASA NOSTRA PROTEGINT-NOS DE TOTS ELS DRACS PETITS O GRANS, PROPIS O ESTRANYS, FEROTGES O SUBTILS…

Aquest personatge que ens acompanya, en el santoral cristià del 23 d’abril, compartit amb països com Anglaterra, Geòrgia, Grècia, Portugal, Rússia i d’altres, adoptat en la llunyania dels temps por l’orde de cavalleria i per la noblesa feudal…, i més ençà, també reflectit en l’etapa cultural de la nostra Renaixença catalana, assumit i recuperat pel poble català, com a símbol de la identitat nacional, ens l’hem fet ben nostre entre un esclat de gramínies i rosàcies -la festa major dels boscos, camps i jardins perfumats-, així com també -la de les lletres impreses- amb i el tiratge de  produccions creatives i de llibres editats…

 

jordi3De Sant Jordi podem parlar-ne com meitat devoció, meitat llegenda. Però el cert és que, aquest cavaller de la Capadòcia simbolitza per a nosaltres l’honor, la fe, la valentia, la fidelitat, el sofriment, la solidaritat. Tot un seguit de valors en contrast amb les enveges, els odis, les gasiveries, les rancúnies, les incomprensions, les intoleràncies, la malastrugança, la prepotència, les manipulacions, les mentides, la submissió. Un defensor de tots els dracs del món, petits o grans, propis o estranys, ferotges o subtils…

jordi41.2. TOT ESPIGOLANT VERSOS I SENTIMENTS EN LA FESTA DE SANT JORDI…

 

Un català, en Francesc Vila (1913-1985), va musicar el poema-oració a Sant Jordi d’en Salvador Espriu (1913-1985):

 

 

“Senyor sant Jordi patró, cavaller sense por, guarda’ns sempre del crim de la guerra civil. Allibera’ns dels nostres pecats d’avarícia i d’enveja, del drac de la ira i de l’odi entre germans, de tot altre mal. Ajuda’ns a merèixer la pau i salva la parla de la gent catalana, Amén”.

 

sagarraTambé Josep Maria de Segarra (1894-1961) ens ha deixat rimes i versos que ens parlen, en aquesta diada, de l’amor, del coratge i de la tendresa per tot allò que més estimem i que portem estampat al cor: la Catalunya il·lusionada que malda i es projecta cap a un futur millor:

 

“Sant Jordi té una rosa mig desclosa, / pintada de vermell i de neguit; / Catalunya és el nom d’aquesta rosa, / i Sant Jordi la porta sobre el pit. / La rosa li ha contat gràcies i penes / i ell se l’estima fins qui sap a on, / i amb ella té més sang a dins les venes / per plantar cara a tots els dracs del món”.

 

casaldaligaI serà en Pere Casaldàliga (1928) qui clourà aquest apartat tot animant-nos a no defallir en la comesa cap al més enllà de l’estat actual i a desterrar els fantasmes i dracs, en definitiva, de totes les realitats que ens pot infondre la por:

 

“Serem lleials al seny i a la guspira. / Abrandarem la fe i colgarem la por. / Som i serem encarta i sempre nova / la dolça Catalunya aspra que Déu en do…!”.

 

2. SANT JORDI 2018: LA MORENETA: ACOMBOIADA ENTRE LA FERÈSTEGA NATURA, DINS DEL BALUARD DINÀMIC DEL MONESTIR BENEDICTÍ, AMB EL PELEGRINATGE D’ARREU A LA RECERCA D’ESPIRITUALITAT O LA CONVICCIÓ PATRIÒTICA DE MOLTA GENT DEL POBLE I ESSENT, SENZILLAMENT, L’AIXOPLUC DE L’EXCURSIONISTA RODAIRE D’AQUESTS MONTS DE DÉU…

 

moreneta22.1. LA IMATGE DE “LA MORENETA”, CUSTODIADA EN EL BRESSOL D’UN MONESTIR, DE L’ORDE DELS MONJOS BENEDICTINS A LA MUNYANYA DE MONTSERRAT…

 

Ajaçat en el bressol d’un marc natural incomparable entre l’Anoia i el Baix Llobregat i a la comarca del Bages, s’alça el Monestir de Montserrat, fundat per l’Abad Oliba -n’era també de Ripoll- que en el 2025 celebrarà el seu mil·lenari. I dins del Monestir, la Comunitat benedictina, un focus d’irradiació religiosa i cultural, un espai de benvinguda acollidora i de sentinella i guàrdia protectora de les essències nacionals catalanes que venera, per sobre de tot, i seguint la tradició cristiana, la santa imatge de la Moreneta. Una talla romànica del segle XII, cisellada amb fusta de pollancre que des de l’11 de setembre de 1881, el Papa Lleó XIII la declarà Patrona de Catalunya, amb tots els ets i uts de Missa i Oficis propis, inserint-la com a festivitat dins del santoral catòlic, el 27 d’abril.

 

rosaabril2.2. EL “VIROLAI” DE MOSSÈN CINTO VERDAGUER, MUSICAT PER EN JOSEP RODOREDA, RESSONA PER ENTRE ELS TURONS DEL MASSÍS DE MONTSERRAT, COM UN GRANDIÓS ORGUE DE TUBS, EN LA IMMENSITAT DE LA NATURA…

 

L’any 1880Josep Rodoreda (1851-1922) va ser el guanyador d’un concurs musical que se celebrà a Montserrat. Al concurs s’hi varen presentar seixanta-vuit partitures amb l’objectiu de posar música a l’Himne poètic del Virolai” que havia escrit Jacint Verdaguer (1845-1902). Himne d’una expressivita cabdal de la catalanitat des del vessant patriòtic i nacional, però que necessita també una revisió del seu contingut a l’alçada dels paràmetres actualitzats dels mètodes científics d’interpretació bíblica -des del punt de vista religiós-, ateses les imatges simbòliques que presenta, fruit d’una teologia encara tridentina del moment imperant, així com també -posats a fer-ne una revisió lingüística- demana una substitució lèxica d’algunes paraules, després de la consolidació normativa de la llengua catalana fabriana:

 

Rosa d’abril, Morena de la serra, / de Montserrat estel: / il·lumineu la catalana terra, /guieu-nos cap al Cel.

Amb serra d’or els angelets serraren / eixos turons per fer-vos un palau. / Reina del Cel que els Serafins baixaren, /deu-nos abric dins vostre mantell blau.
Alba naixent d’estrelles coronada, / Ciutat de Déu que somnià David, / a vostres peus la lluna s’és posada, / el sol sos raigs vos dóna per vestit.
Dels catalans sempre sereu Princesa, / dels espanyols Estrella d’Orient, / sigueu pels bons pilar de fortalesa, / pels pecadors el port de salvament.
Doneu consol a qui la pàtria enyora / sens veure mai els cims de Montserrat; / en terra i mar oïu a qui us implora, / torneu a Déu els cors que l’han deixat.
Mística Font de l’aigua de la vida, / ragueu del Cel al cor de mon país; / dons i virtuts deixeu-li per florida; / feu-ne, si us plau, el vostre paradís.
Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen, / ditxós el cor que s’obri a vostra llum! /Roser del Cel, que els serafins voltegen, / a ma oració doneu vostre perfum.
Cedre gentil, del Líbano corona, / Arbre d’encens, Palmera de Sion, / el fruit sagrat que vostre amor ens dóna / és Jesucrist, el Redemptor del món.
Amb vostre nom comença nostra historia /i és Montserrat el nostre Sinaí: sien per tots l’escala de la glòria / eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abril, Morena de la serra, / de Montserrat estel: / il·lumineu la catalana terra, /guieu-nos cap al Cel.

 

3. SANT JORDI 2018: AMB EL RECORD POSAT EN TRES PERSONALITATS PARADIGMÀTIQUES QUE, DES DE LA SEVA LLUITA PERSEVERANT I INTENSA, HAN VENÇUT ELS DRACS EN EL SEU CAMINAR ESFORÇAT…

 

tres3.1. TRES QÜESTIONS EN UN SOL APARTAT = LA CELEBRACIÓ DE DOS ANIVERSARIS PUNTUALS I D’OBLIGADA REFERÈNCIA EN AQUEST ANY DE 2018, I UN TRIST COMIAT EN LA PERSONA D’UN SAVI CIENTÍFIC…

 

En aquest Sant Jordi’18 consigno aquí dos aniversaris i un adéu-siau que, tot triant, per celebrar-ho, una cabriola literària estilística, intentaré nuar amb l’esperit que brolla de la celebració anyal i, encara que sigui de biaix, amb els avatars del moment present a casa nostra, la terra catalana que trepitgem:

 

  • PERE CASALDÀLIGA i l’enyorança serena de “Cal lleter” pairal, metàfora de la seva Catalunya estimada, des de la immensa llunyania de la terra vermella brasilera…
  • POMPEU FABRA i el meticulós endreçament codificador de la llengua catalana, l’objectiu primordial per a la conquesta de la unitat nacional dels pobles catalans…
  • STEPHEN HAWKING i les teories científiques per explicar l’univers, més enllà del nostre petit món “hic et nunc” de casa nostra -en referència a l’espai geogràfic i el temps que marca la història-, ultrapassant les veïnes estrelles nostres…

 

casaldaliga3.2. PERE CASALDÀLIGA  (Balsareny, 16 de febrer de 1928) = LLUNY FÍSICAMENT DE LA TERRA CATALANA, PERÒ MÉS A PROP QUE NINGÚ AMB EL SEU ESPERIT…

 

El proppassat mes de febrer va complir 90 anys aquest Bisbe emèrit dels camperols i indígenes de Sao Félix de Araguaia, al Brasil, on hi ha treballat a favor de la dignitat de la seva gent. En cinquanta anys no s’ha mogut d’aquesta terra vermella perquè, com diu ell mateix, “els pobres no poden viatjar”.

Li’n dono protagonisme en aquesta celebració de Sant Jordi perquè, tot i la distància que el separa de la nostra terra i com el seu nom heretat de la família ho indica, ens té a tots plegats ben presents des de l’alçaria del seu vol, en cercles concèntrics i mirada profunda d’àliga, il·luminant-nos amb una estrofa poètica curulla de ponderació:

“Temps era temps i ho serà sempre / si som nosaltres fent el temps. / Canviarem la nostra casa / però serem la nostra gent. / Volem que el pares siguin avis, / però que deixin a llurs néts / lliure el camí per a refer la Pàtria, / neta la llengua d’enyorats retrets. / Conservarem les sàvies dèries, / no ens deixarem pas rebregar. / Però viurem de cara als somnis perquè l’ahir sigui demà. / Viurem de cara als pobres de la terra / perquè no es digui mai que els vam matar. / I escoltarem totes les llengües / perquè s’entengui el català. / Serem lleials al seny i a la guspira. / Abrandarem la fe i colgarem la por. / Som i serem encara i sempre i nova / la dolça Catalunya aspra de Déu ens do…!”.

casaldaliga2Els anys i la malaltia del Parkinson han anat minant el seu cos, però no  l’ànim de qui ha deixat la seva vida en els camins de la terra vermella de la selva del Mato Grosso brasiler. Malgrat el temps i la distància ha seguit essent aquell noi català, de pagès, el fill de “Cal lleter” de Balsareny, que volia ser missioner i transformat, per l’experiència dels anys, en místic i profeta, en guerriller i rebel, en radical i tendre -vinculat a la teologia de l’alliberament-, i sempre defensor dels drets dels més necessitats. Així és aquest català, entregat incondicionalment a les causes que inicialment semblen perdudes, però que s’han convertit -labentibus annis- en un esclat de vida potent…

“Allà al mig, envoltat del seu poble, hi havia el vell bisbe embadalit amb les imatges i assegut en una cadira de rodes a primera fila -segons descriu en Francesc Escribano a “Serra d’Or” n.698 de febrer de 2018- en l’estrena al Brasil de la sèrie “Descalç sobre la terra vermella”, comprovant com molts dels assistents, quan va acabar la projecció, se li van acostar amb llàgrimes als ulls per besar-lo i donar-li’n les gràcies per tot el que havia fet per ells”

 

pompeu23.3. POMPEU FABRA (Barcelona, barri de Gràcia 20 de febrer de 1868 – Prades de Conflent, 25 de desembre de 1948) = EN L’ANIVERSARI DELS 150 ANYS DE LA SEVA NAIXENÇA I 100 DE LA SEVA “GRAMÀTICA CATALANA”…

 

En aquesta festa de Sant Jordi m’és plaent recuperar la figura de Pompeu Fabra. No fer-ho seria un oblit imperdonable en aquesta celebració d’aniversari en els 150 anys del seu naixement. Tot i això, a l’any 2013 i en aquestes mateixes planes virtuals del web, vaig dedicar un esbós prou complert sobre la llengua catalana i també d’aquesta figura singular, vertebradora de la nostra parla -en Pompeu Fabra-, que podeu trobar sota el títol:

“En la Diada de Sant Jordi, 2013” en què, acompanyant l’article amb uns mapes conceptuals -d’elaboració pròpia-, destinats a l’alumnat per facilitar-li’n una visió general de la llengua [en els seus vessants gramaticals fonètic, ortogràfic, lexicogràfic, semàntic, morfològic i sintàctic] i de la literatura [en els seus aspectes sobre els gèneres literari,  dels recursos o figures estilístiques i els moviments literaris i llurs autors], vet ací la taula o sumari del seu contingut global:

0. Naixement, historia i codificació de la llengua catalana: justificació del treball

1. El naixement de la llengua catalana:

1.1. Una de romans. / 1.2. Espill o mirall…? / 1.3. Companys de viatge: la romanització entre el substrat i el superstrat. /1.4. El balbuceig de la llengua catalana. 1.5. L’arbre lingüístic: una sola llengua i variats subdialectes agrupats en dialectes.

2. Una nova llengua s’obre pas entremig de grans vicissituds històriques:

2.1. El poble d’Escorpió: la llengua catalanes durant l’Edat Mitjana. 2.2. Catalunya i Castella de bracet: el segle d’or de les lletres castellanes. 2.3. La Casa d’Àustria i Catalunya: el destí de la llengua catalana. 2.4. La Dinastia borbònica: El Decret de Nova Planta i el futur incert de la llengua catalana. 2.5. Sang, suor i llàgrimes durant els segles XIX i XX.

3. L’home que va codificar la llengua catalana: en Pompeu Fabra:

3.1. Qui és aquest home…? 3.2. L’abast de l’obra codificadora d’en Pompeu Fabra. 3.3. Retalls d’una biografia. 3.4. Comentaris a l’aportació de l’obra fabriana. 3.5. De l’experiència del: “Queridos sobrinos” a la rectificació del: “Estimats nebots”.

4. Els drets lingüístics de la comunitat humana.

pompeuEn relació a Pompeu Fabra i en el treball de 2013 dedicat a la seva memòria, ja vaig deixar-hi constància de la seva vida i de la seva obra en relació a la codificació de la llengua. Ara, només em cal consignar algunes reflexions tocant a la filosofia del seu pensament sobre la llengua catalana, per altra banda extretes d’un article aparegut a “Serra d’Or” n.689, febrer de 2018: “Pompeu Fabra, la vigència d’una ideologia lingüística” de Joan Martí. Així, doncs, tot resumint l’article esmentat, en surten les característiques següents:

  • Per a P. Fabra la nació és la llengua, com la llengua és la nació. El valor capital de la codificació del català, té per objectiu retornar-li el caràcter de “llengua nacional”.

“Quan tractem de retrobar la nostra pàtria ens trobem en la unitat de la llengua” (Pompeu Fabra, Obres completes, vol. 9. Barcelona 2013 pàg. 380).

“Partint d’una llengua familiar hem arribat a aconseguir una llengua que és digna d’ésser la llengua nacional d’un poble culte” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 9. Barcelona 2013, pàg. 363).

  • La llengua catalana no pot ser una llengua subordinada a cap altra. Fabra perseguia el fi d’arribar a retrobar l’idioma català modern sense cap alteració d’una altra llengua, denunciant el bilingüisme i les interferències abusives i opressives de l’espanyol.

Volia que la llengua catalana “…hagués sortit de la nostra gloriosa  llengua medieval sense l’acció pertorbadora de l’espanyol” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 7. Barcelona 2010, pàg. 436).

  • No estava conforme amb el bilingüisme asimètric imposat català /castellà: “L’ésser bilingüe és una cosa funesta per a un poble” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 9. Barcelona 2013, pàg. 387).

“Com a nacionalista no podem estar satisfets de l’Estatut ni de l’article que es refereix a l’ús de les dues llengües catalana i castellana alhora” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 9. Barcelona 2013, pàg.389)

  • La codificació de la llengua catalana cal entendre-la com una tasca de “descastellanització”, tot rebutjant un català fàcil i a favor d’un català genuí perquè fos una llengua de prestigi:

“L’obra de redreçament del català literari és, sobretot, una obra de descastellanització” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 7. Barcelona 2010, pàg. 137), perquè  “…si no ens corregim, el català esdevindrà un dialecte del castellà” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 9. Barcelona 2013, pàg. 430).

  • En la construcció de la llengua el procés ha d’anar de l’heterogeneïtat a l’homogeneïtat ja que la debilitat d’un idioma s’evidencia pel procés invers. I això perquè la unitat nacional requereix la unitat lingüística. Les variants geogràfiques dialectals constitueixen la llengua, però en la preceptiva es decantà pel dialecte central:

“La nació que ens governa des de fora, ha procurat -i procures encara-, per tots els mitjans, de fomentar i accentuar la divergència entre els països catalans” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 9. Barcelona 2013, pàg. 680)

“Molts catalans semblen ignorar encara el què és una llengua literària. Nosaltres la tinguérem a l’edat mitjana, una llengua on traspuaven a penes les varietats dialectals, llavors existents com ara: ni Bernat Metge escrivia en el seu barceloní; ni Ausiàs March, en el seu valencià; ni Ramon Llull, en el seu mallorquí. El parlar peculiar de cada escriptor no feia sinó matisar lleument la llengua escrita sense rompre’n la unitat” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 9. Barcelona 2013, pàg. 264).

  • La finalitat principal de la didàctica moderna de la llengua s’orienta cap al seu ús correcte:

“…es necessita la gramàtica, però no massa gramàtica […], nosaltres no hem vingut pas en aquest món per dedicar-nos a la lingüística […]. El que ens proposem nosaltres, els que ensenyem català, és que els alumnes adquireixin aquells coneixements i aquelles regles que els siguin necessàries per escriure bé el català” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 9. Barcelona 2013, pàg. 417-419); “L’essencial no és que el noi aprengui les definicions de les parts de l’oració, sinó que sàpiga distingir-les” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 2. Barcelona 2016, pàg. 209).

  • Meticulós i estricte en referència a la pulcritud i a l’exactitud. Un sol error el desolava. Va escriure en el pròleg de la seva Gramàtica de 1912:

“M’heu ben fastiguejat. No us havia dit que volia veure noves proves del pròleg…? Gràcies a la vostra precipitació, surt ara el pròleg amb un bunyol […], el bunyol d’ara no té remei.. M’heu ben aigualit el goig de veure acabada la gramàtica” (Pompeu Fabra, Obres Completes, vol. 8. Barcelona 2011, pàg. 256).

 

sopalletresPompeu Fabra, en el 150 aniversari de la seva naixença. Un home que donat a les ciències, des de l’enginyeria, en l’especialitat de Químima, ens mostra que en adonar-se de la seva dificultat per escriure el català -recordem aquella anècdota de la missiva “Queridos sobrinos…” al “Estimats nebots…”-, es compromet a l’estudi de la llengua catalana i ens ofereix una aportació substancial que queda recollida en les “Normes ortogràfiques” (1913), la “Gramàtica catalana” (1918) i el “Diccionari general de la llengua catalana” (1922).

Tot i que a l’estiu de de 1891 Fabra tingué l’oportunitat de treballar per primera vegada com a enginyner químic, en unes mines de sofre a Hellín (Albacete), ho va rebutjar perquè “Anar-se’n de Barcelona suposava per Fabra abandonar la tasca filològica i gramatical que des del gener de 1890 estava desenvolupant a la revista L’Avenç, que era el que realment l’apassionava”. Fins i tot, va muntar una acadèmia amb Josep Puig i Cadafalch, companys de carrera, per guanyar-se la vida. Ara bé, atès que el negoci de l’acadèmia no va funcionar prou bé i com a filòleg no tenia feina, Fabra va opositat a una càtedra a l’Escola d’Enginyers de Bilbao. Les va aprovar i entre el 1902 i 1919, va viure a Bilbao, fent només tres viatges a Catalunya entre aquests anys. Creà el Centre Català a Bilbao, però mai s’hi va integrar del tot en aquesta ciutat:

“A mi sempre em va fer una mica d’angúnia l’airede ciutat nòrdica que tçé, amb el cel amb cobert a l’hivern, i amb la seva característica olor de fum i de sutge humit. Malgrat l’ambient catalanesc de l’Escola, sempre vaig tenir la impressió que no hi respirava bé. M’hi sentia encaixonat i tot em faia enyorar el paisatge mediterrani, clar, obert, perfumat, el millor del món, segurament…Bilbao em cau a sobre”.

I en una carta de 1906 a Lluís Duran i Ventosa hi descobrim:

“En primer lloc, en l’isolament en què visc, no freqüento cap centre basc, no conec cap biscaitarra, no llegeixo llurs publicacions; així, no conec el llur programa i menys la llur opinió oficial sobre le “problema català” (que, dit siga entre parèntesi, em sembla que no els preocupa pas gaire). [ … ] Una vreença meva: la gent d’aquí, malgrat les aparences, és més semblant a la castellana que no pas a nosaltres. amor, simpatia als catalans…? No la sé veure. Accidentalment, simpaties potser sí: quan fan enrabiar als castellans”

Fabra va retornar a Catalunya quan se li va garantir una càtedra de català i llavors es va bolcar en la tasca de la normalització del català. Aquells anys, però, no havian estat pas una pèrdua de temps perquè “les matemàtiques eren una mena de gimnàtica mental”. I com diu el professor Ton Sales “en l’obra de Fabra es troben els factors que determinen la manera de fer d’un enginyer: estudi del antecedents, contextualització, sentit comú, sentit pràctic… No hi ha cap dubte que la metodologia analitica i els hàbits adquirits de la matemàtica, i dels projectes propis de l’enginyeria, són parts essencial del seu pensament”

FABRAPompeu Fabra ha passat a la història com l’home que va ordenar la llengua catalana, que la va dotar d’una normativa moderna, una feina cabdal i ingent que segurament no hauria estat possible sense una gran disciplina mental que li va proporcionar la matemàtica dels estudis de l’enguineria industrial, en l’especialitat de la química perquè, delicat com era preferia “un laboratori blanc i esmaltat, amb eines de vidre delicades i silencioses, que no pas la imatge d’un taller brut ple de màquines estridents”

[ La Vanguàrdia / Cultura / 13 de maig de 2018. “L’Enginyer Pompeu Fabra: Un llibre analitza els deu anys que el pare de la normativa lingüística va exercir com a catedràtic de Química a Bilbao”. Josep Playà Maset ]

queipoQuin error, vist des de la nostra percepció actual, aquella conceptualització tan cruel que li va dedicar Queipo de Llano -un general franquista innovador, a l’Espanya de Franco, en l’ús de la ràdio com a mitjà de guerra psicològica que terroritzava amb les seves  despietades consignes tot anticipant assassinats, assenyalant víctimes i animant als assassins a matar- quan en una d’aquestes arengues va dir:

 

“Cuando haya terminado la guerra, Pompeyo Fabra y sus obras irán arrastrados por las Ramblas de Barcelona”.

 

guerraI va ser premonitori. La Biblioteca d’en Pompeu Fabra va ser cremada al mig del carrer i ell va morir a l’exili, però la història avui ja ha posat a cada personatge al lloc que a cadascú li ha correspost…

 

hawking13.4. STPHEN HAWKINGt (Oxford, 8 de gener de 1942-Cambridge, 14 de març de 2018) = TOTS ELS INTERROGANTS QUE ENVAEIXEN L’UNIVERS TINDRAN EN EL DESENVOLUPAMENT DE LA HISTÒRIA DEL TEMPS, TARD O D’HORA, UNA RESPOSTA FEFAENT…

 

Apareix aquí la figura de Stephen Hawking -mort aquest mateix any-, per la importància excepcional del personatge i la seva contribució a l’estudi i exploració de l’univers.

 

einsteinI si la llegenda de Sant Jordi, amb tota la tramoia d’elements que la configuren en l’escenari fantasiós del seu andarejar militant i cavalleresc, pot sobtar-nos en rellegir-la cada any, nogensmenys ens sorprenen la munió de teories cosmològiques que des de l’antiguitat fins al dia d’avui, planen entre nosaltres de forma contradictòria, paradoxal, enigmàtica o conciliadora, a la recerca d’una troballa definitiva, de tal manera que la teoria científica d’avui, esclati en una realitat incontestable demà…

 

hawking 2Les aportacions de Hawking arriben a les nostres mans, encara que el seu llenguatge planer i, fins i tot, a voltes divertit, inclou serioses dificultats de comprensió per als ulls de tots els qui som inexperts en la matèria. Tanmateix, podem extraure de la lectura i aprofundiment, sobretot de tres dels seus llibres cabdals que compilen tota la seva obra científica, una visió, no només d’aquest univers nostre, sinó d’altres de paral·lels, capaç de transportar-nos, mitjançant un fantàstic viatge, als enigmes del temps relatiu i de l’espai misteriós. 

  • HISTÒRIA DEL TEMPS (1988): Del Big-Bang als forats negres…
  • EL GRAN DISSENY (2010): La mecànica quàntica i la teoria de la relativitat expliquen l’origen de l’univers des del no-res…
  • L’UNIVERS EN UNA CLOFOLLA DE NOU (2012: Els principis que regeixen el nostre univers…

Anebulosaixí com abans he intentat confrontar la distància no només quantitativa, sinó qualitativa, entre les facècies del cavaller Sant Jordi i l’exploració combinatòria de diverses teories per trobar-ne una d’unificadora sobre l’origen i el futur de l’Univers, en la recerca científica de Stephen Hawking, també davant de les múltiples qüestions de caire socio-polític que ens afecten i que constitueixen una problemàtica molt seriosa i important, perquè afecta al nostre esdevenidor, proposaria de fixar bé les dades del problema o la diagnosi de la qüestió per trobar les solucions adequades.

Tanmateix, tot depèn de la capacitat del discerniment personal, perquè:

 

“Tot allò que l’home ignora no existeix per a ell. Per això, l’univers de cadascú/na es resumeix segons la grandària de la seva saviesa”.

 

4. SANT JORDI 2018: EL TIRATGE DE PRODUCCIONS CREATIVES, IDEES AL VENT I LLIBRES EDITATS…

 

progreso4.1. DE JOHANNES GUTEMBERG [Impremta] A G.MARCON [Ràdio], JL. BAIRD [Televisió],  L. KLEI NROCKl, R. KAHAN, V. CERF I LG. ROBERTS [Internet]

 

En aquest apartat del Sant Jordi’18 he de consignar que també el caracteritza, com cada any, un tiratge important de produccions creatives i de llibres editats. Des dels diversos concursos literaris -esmento especialment la “Convocatòria de contes” d’un minut temporal de durada que l’emissora “RAC.1” ha tingut la gran idea de llençar, a través de la transmissió oral de la Ràdio sense fils de Marconi -i personalment, des de la llunyania, com enyoro els “Jocs Florals” escolars-, fins la profusió de llibres de tota mena que englobo en una sistematització, aquí i a corre-cuita, de novel·les ben traçades, històries biogràfiques, llibres de reflexió filosòfica i de meditació, de misteris i d’aventures, contes per explicar i per llegir, assajos d’economia, manuals per fornir el cos i l’ànima, planes egrègies de ben rimades poesies i -com no- , tots aquells redactats d’actualitat política -siguin en format periodístic o de crònica, d’articles, documents,  comunicats, tirallongues de twitter’s, facebook, web’s o d’altres, a través dels mitjans de comunicació al nostre abast, com en són les possibilitats que ofereix la Televisió i les diverses aplicacions informàtiques d’Internet.

 

llibres4.2. LLIBRES I MÉS LLIBRES PER SANT JORDI, DE TOTA MENA I ESTIL, PERÒ DE LECTURA OBLIGADA PER TROBAR LA CLAU  EXPLICATIVA DEL PROCÉS CATALÀ D’AUTODETERMINACIÓ…

 

En referència a l’actualitat política d’enguany i que d’alguna manera ens concerneix, m’és plaent assenyalar algun títol d’enguany, sense que la pretensió del llistat exhaureixi, ni de lluny, la caterva de publicacions, en referència al procés català d’autodeterminació:

 

OPERACIÓ URNES. Laia Vicens i Xavier Tedó. Ed. Columna.

– NOU HOMENATGE A CATALUNYA. Vicent Partal. Ed. Ara Llibres.

– LES CLAVEGUERES DE L’ESTAT. Jaume Grau. Ed. Catedral.

– ON ERES L’1-O? Quico Sellés. Ed. Rosa dels Vents.

– DIES QUE DURARAN ANYS. Jordi Borràs. Ed. Ara Llibres.

– FORA DE LA GALÀXIA. Nando Zanoguera. Viena Edicions.

– ELS CARRERS SERAN SEMPRE NOSTRES. Liz Castro. Ed. Pòrtic.

– PER CATALUNYA! Suso del Toro. Ed. Gregal.

– EL GRAN PLET DE LA INDEPENDÈNCIA. Pau Miserachs. Ed. Llibres de l’Índex.

– VERSOS CONTRA LA VIOLÈNCIA. Diversos autors. Onada edicions.

– CÓMO GANAMOS EL PROCESO Y PERDIMOS LA REPÚBLICA. Josep Martí. Ed. De Libros.

– ELS FETS DE L’1 D’OCTUBRE. Diversos autors. Pagès Editors.

– LA TARDOR CATALANA. Quim Curbet. Curbet Edicions.

– DIES QUE DURARAN ANY. Jordi Borràs. Ed. Ara Llibres.

– TOT EL QUE NO ES VOLIA DIR. Xavier Trias. Ed. Grup 62.

– LA GRAN IGNOMINIA. Jaume Sobrequés. Ed. Base.

– EL PROCÉS EXPLICAT ALS IDIOTES. Roger Peláez. Ed. Les Males Herbes.

– VAM FER UN REFERÈNDUM: 1-O. Andreu Pujol. Ed. Saldonar.

– ARRELS A OCTUBRE. Roger Castellanos. Ed. Edicions del 1979.

– 1-O. BASAT EN FETS REAL. Diversos autors. Ed. Fonoll.

– CATALUÑA, UNA DESCONECIÓN ANUNCIADA. Carles Campuzano. Ed. El siglo.

– ALLÒ QUE SOM. Josep Maria Terricabras. Edicions de 1984.

– D’HEROIS I TRAÏDORS. Santi Vila. Ed. Casa del Llibre.

– ELS ÚLTIMS CENT METRES. FENT CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA. Quim Torra. Ed. Angle 2016

 

globos4.3. TOT ESCOLTANT TERTULIANS, EN LLEGIR ARTICULISTES O ATENENT AGENTS D’OPINIÓ, AMB LA INTENCIÓ D’ADQUIRIR CONTINGUTS DE DIVERSA ÍNDOLE PER A LA REFLEXIÓ I DESTRIAR QUALITATIVAMENT I PERSONAL TOTES AQUELLES CONSTRUCCIONS QUE MÉS S’APROPIN A LA REALITAT OBJETIVA DE LES PERSONES, DE LES COSES, DE LES CIRCUMSTÀNCIES DIVERSES I DELS FETS PUNYENTS…

Tanmateix porto aquí escriptors i periodistes de renom, que des del contrast d’idees, ofereixen quasi diàriament opinió política i pública, en especial, sobre el procés català, ja sigui en format tertúlia o bé a través d’escrits editorials o d’articles d’opinió :

 

Juan José López Burniol, Federico Jiménez Losantos, Pilar Rahola, Isabel Sansebastián, Josep Antic, José Manuel de Prada, Jordi Basté, Arcadi Espada, Francesc-Marc Àlvaro, Francisco Maruhenda, Josep Cuní, Salvador Sostres, Sílvia Cóppulo, Alfonso Rojo, Joan Baptista Culla, José Inda, Dante Fachin, Pedro J. Ramírez, Esther Vera, Alfonso Ussia, Rafel Nadal, José Antonio Zarzalejos, Pilar Carracelas, Ernest Benach, Fernando Ónega, Cristina Puig, Antonio Baños, Gemma Galdón, Antoni Puigvert, Joan López Alegre, Josep Martí, Miquel Puig, Jordi Mercadé, Màrius Carol, Bernat Dedéu, Marta Lasalas, Jordi Graupera, Toni Soler, Alex Salmon, Joan Manel Tresserras, Jordi Barbeta, Gemma Calvet Ernest Folch, Glòria Serra, Lluís Foix, Joan Josep Queralt, Gonzalo Bernardos, Jaume Barberà, Nacho Martín, Laura Fábregas, José Maria Fusté-Fabra, Joan Maria Claveguera, Tian Riba, Jordi Bosch, Xavier Sala i Martín, Jordi Cañas, Montserrat Tura, Manuel Milián-Mestre, Bel Olid, Quico Sallès, Montserrat Nebrera, Eduard Voltas, Ramón Cotarelo, Toni Bolaño, Xavi Xirgu, Xavier Bru de Sala, Sònia Andolz,  Arnau González Vilalta, Lola García, Santiago Niño Becerra, Lluís Mauri, Joan Tàpia, Manel Cuyàs, Xavier Sardà, Sebastià Alzamora, E. Giménez-Salinas, Marc Bartomeu, Salvador Cardús, Jordi Juan, Marina Llansana, Vicenç Villatoro, Víctor Amela, Joan Boada, Gemma Calvet, Hèctor López-Bofill, Laura Fàbregas, Jordi Basté, Germà Bel, Pere Mas, Manuel Manchón, Josep Lluís Carod Rovira, Enric Vila, Pilñar Carracelas, Isabel Llauger, Josep Lluís Martí, Xavier Arbós, així com d’altres personalitats significatives que intervenen amb freqüència en aquest procés d’autodeterminació, com el Catedràtic de Dret Constitucional a Sevilla Javier Pérez Royo, Jordi Palou-Loberdos, Teresa Freixes, l’ex-Magistrat del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pellín, Jordi Nieva; els advocats de part Jaume Alonso Cuevillas, Javier Melero, Josep Maria Jové, Olga Arderiu, Ben Emmerson, Neus Torbisco, Wolfgang Schomburg, Gonzalo Boye, Jordi Pina, Marina Roig, Andreu Van den Eyde, Carles Monguilod i, fins i tot, de la part contrària, la Fiscalia i els advocats de l’Estat espanyol, així com també Javier Ortega del partit polític Vox, … / …

 

paraulaSón persones, són veus,  són opinions, són escriptura, són paraules, són llibres. Són personatges descobrint-nos dia a dia, capítol a capítol, escena a escena, sense saber on ens porta el plantejament, la trama o el nus i el desenllaç final de l’obra…

 

signosSón frases, són idees, potser amb molta càrrega simbòlica, sense massa sentit o amb gran significació. A voltes, són verbs en moviment buscant una troballa i dels quals, fins i tot, ens enorgullim fent el viatge. Són comes que ens fan somniar o que ens aturen com pedres en el camí que, presentant-se en forma d’interrogants, ens obliguen a reflexionar. Són un punt i a part per engrescar-nos a no defallir i tornar a començar, Però, certament el que mai no són, transita cap a la referència del punt i final… viu

 

planablanc…perquè, altrament, les persones i els llibres, són sempre un signe viu d’admiració que ens permet gaudir de l’entorn i engendrar l’esperança d’una pàgina en blanc on poder escriure-hi l’única forma de saber com seguirem endavant…! Així que alerta…! Escoltem-los, llegim-los, analitzem-los, reprovem-los, gaudim-los. I que el final, sigui el nostre criteri personal qui escrigui aquella plana en blanc des de la pròpia convicció ben  arrelada, tot i que també aspergida amb el crepitar de les guspires dels altres que arriben fins a nosaltres…

 

5. SANT JORDI 2018: I MÉS ENLLÀ DEL MES D’ABRIL, GINESTA BEN GROGA EN ELS VERALS, TOT ESPERANT L’ESTIU PERQUÈ LA CITA DE SANT JOAN “LA VERITAT US FARÀ LLIURES” (Joan 8, 12-30) EN SIGUI EL FERMENT ESPERANÇADOR D’UNA ABUNDOSA BONA COLLITA…

 

historia 5.1. EL SUMARI O LA TAULA DELS ESDEVENIMENTS A L’ABAST DEL DIA A DIA, I TAMBÉ AMB  ELS MÉS PROPERS, PEL QUE FA REFERÈNCIA A TOTES LES DERIVADES DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATAlÀ, AMB LA MIRADA POSADA EN UN L’EMBOLCALL INTEGRADOR, DE CARA A D’UNA PARTICULAR REFLEXIÓ, PER ESBRINAR-NE EL SEU SENTIT DES D’UNA PERSPECTIVA CLARA I INTENCIONADA DE PERFIL PEDAGÒGIC…

 

meditarLa possibilitat de reflexionar i d’escriure que m’ha estat donada sobre diversos temes i, en concret, pel que fa a aquesta recurrent dimensió política que a casa nostra -Catalunya- es desperta de tant en tant, com n´és l’independentisme, he de consignar que no essent competent en cap de les matèries -com el Dret i la Política-, que em possibilitarien presentar-me com una autoritat en la matèria, tracto els meus escrits des de la consideració i aprofundiment de mantes lectures de signe ben divers, així com la proposta heterogènia d’agents d’opinió que em donen igualment l’oportunitat de compondre un mosaic de formulacions que després forjo, no sense l’especificitat de les meves conviccions personals -generalment amanyagades pel sentit comú, però sempre equilibrades entre els pensaments i els sentiments personals-, en els redactats que apareixen en aquestes planes virtuals. 

intoxicacionI diré més: per formació i deformació professional tinc sempre present l’angle de visió pedagògica de les coses i situacions que s’orienta cap al raonament i a l’explicació de les meves posicions, preguntant-me ensems com millor fer-me entendre, tot respectant totes les opcions que formiguegen entre nosaltres, sempre que no incloguin en el debat discursiu, la toxicitat de la mentida, de la manca de respecte, de la utilització per a finalitats espúries, la indiferència o la menyspreança…

 

Algunes de les coses que més m’han impressionat, durant aquest temps que m’he dedicat a la reflexió política sobre els esdeveniments que ens incumbeixen, les consigno aquí:

 

visioPercebo com moltes proposicions d’opinió -en una situació de diàleg- difícilment hom és capaç de modificar les posicions apriorístiques. I en aquest mateix ordre de coses observo com se sol sentenciar amb massa facilitat, quan el que fora més prudent seria, o bé col·locar un filtre que depurés expressions ofensives i amalgames maldestres i no pertinents, o bé eixamplar la mirada i obrir bé el focus per obtenir visions més objectives de tot el marc contextual de la realitat.

 

realitatVull escapar-me no només d’aquella subjectivitat que es posiciona sempre en contra de l’altre/a sense concedir-li’n cap espai de raó, sinó que en interrompre l’argumentació de l’altri, s’ensopega en un gran defecte de desconsideració. I ja no diguem si, en el borbolleig d’una taula, o en un contrast d’articles, s’escolten o es llegeixen paraules ofensives, despectives o senzillament iròniques que voregen el sarcasme.

 

caretaNo va amb mi la manipulació, la falsedat i la mentida, sobretot quan es destrueix la veritat objectiva de la realitat o es distorsionen els missatges en benefici propi o d’altri, així com quan s’utilitzen paraules en què s’ha buidat el seu significat propi o amb insidia se les ha banalitzat, perquè atenent a les vàries accepcions de qualsevol diccionari, sempre cal escollir-les i expressar-les diàfanament d’acord amb les regles  o els codis de l’expressió lingüística -sigui oral o sigui escrita- atenent a la “situació” o a les “circumstàncies”, al marc del “context” escaient -com obliga la metodologia socràtica per tal de rebatre qualsevol intent de sofisme perturbador- i la normativa gramatical de la “precisió”, la “claredat” i la “correcció”.

 

miocroscopioCrec que és de precís fer sempre una investigació exhaustiva sobre els fets i el més aprofundida i seriosa possible per tal de no deixar-se afalagar pel primer titular periodístic o per la novella notícia cridanera. I això, per tenir un coneixement de causa acurat i el més proper possible a la realitat objectiva. Cal destriar les informacions primerenques, els comentaris diversos i les opinions que apareixen en diversos fòrums per arribar a l’essència de les qüestions i no només a la crosta de la seva superficialitat. Per això, cal tenir en compte la biografia del qui parla o de l’escriptor que escriu, així com l’ambient en què s’ha format o es desenvolupa en l’actualitat, el conferenciant, el tertulià o simplement la persona que exposa i/o opina, sobre una temàtica determinada, de forma oral o mitjançant un escrit, on s’hi pot seguir el rastre de les seves petjades criteriològiques.

destruccionM’esgarrifa de pensar que en altes instàncies de l’Estat hi pugui haver personatges no només insensibles als requeriments d’un poble, amb intencionalitat dialogant, per arribar a pactes eficaços, sinó que trepitgin els drets fonamentals amb menyspreu i exerceixin amb militància venjativa la calumnia, la difamació, la mentida i la distorsió de la realitat, sense cap escrúpol, utilitzant-los com a mitjans per anorrear l’adversari polític o estructurar malèvolament construccions delictives inexistents i sense fonament objectiu per atribuir, culpabilitzar i castigar amb impunitat anhels i accions que, de per si mateixes, podrien resoldre’s a través de camins d’entesa i aviença política. I que des de la premsa, ràdio o televisió s’instal·li un altaveu propagandístic i hostil de confusió per privar la informació objectiva i veraç, em sembla un despropòsit intolerable i penós de malastrugança diabòlica.

 

procesEm reafirmo en què, tot i no rebutjant la desobediència a les lleis injustes com la història ha explicitat algunes vegades, la millor manera per a la consecució dels objectius o finalitats que una societat es proposa, és apel·lar al diàleg i al pacte polític, el millor sistema democràtic per a la solució dels problemes. Tanmateix, això no treu que la unilateralitat emprada darrerament en el procés independentista hagi estat un fracàs parcial, perquè -si bé s’ha mal gestionat la contesa amb errors per les dues parts en conflicte-, “no hi ha mal que per bé no vingui”

espanya– Per part de l’Estat espanyol, la penosa i deplorable experiència que ha de percebre el Govern i les seves institucions, en adonar-se que el moviment independentista català, lluny de dissoldre’s o de descompondre’s, segueix endavant a la manera d’una cursa imparable i en progressió. I això, malgrat els esforços econòmics emprats pel mateix Estat per tal d’aturar la voluntat d’una gran part del poble de Catalunya amb la utilització de mitjans gegantins  esmerçats per fer valdre, davant de la comunitat internacional, les febles raons d’un estat de dret en decadència, i amb tota la maquinària esfereïdorament hostil engegada, en negar -de primer- la problemàtica existent de la causa catalana, en desproveir-la -mentrestant- de qualsevol intent de solució a través d’un diàleg polític-pactista, en acarar-la -després- amb una operació coercitiva i virulenta mitjançant les forces estatals per ofegar cruelment un Referèndum, en traslladar-la -més tard- a uns tribunals de justícia que, pel que sembla, actuen més de part parcial que de  imparcialitat equitativa admetent informes policials esbiaixats i continuar-la -finalment i posterior- amb una repressió agressiva amb la pretensió d’espaordir, amenaçar, humiliar, abatre, arruïnar…

catalunya– Pel que fa a la part catalana en destaco la valenta fortitud dels qui més pateixen les conseqüències de l’actuació de l’Estat espanyol, en referència al Referèndum de l’1-O, com en són la monstruositat inhumana de la presó, el malagradós exili, les destitucions repulsives i la ferotge persecució de persones amb càrrecs institucionals i d’altres de privades. Tot plegat, una demostració imperturbable de reafirmació a favor de la causa catalana, de lleialtat en els propis ideals i la perseverança fèrria a tota prova, amb el pensament fixat en els avantpassats que van patir també conseqüències adverses, de cara al present immers en un feixuga situació hostil i en  un esdevenidor, més o menys proper, en què hi calen dues consideracions que, de per sí, m’obligarien a més comentaris prou substancials, exquisidament ben  profitosos com: 

aliances– La necessitat d’unes “majories internes” més àmplies de cara a un Referèndum, pactat amb l’Estat espanyol, per a la consecució de la República catalana.A tot això,

– La recerca d’unes “aliances externes” potents i definitives que, de forma democràtica, intervinguin i ajudin a dur a bon terme la solució del conflicte mitjançant el suport d’una mediació internacional.

A tot això, i com diu en Josep Martí, un observador privilegiat de la política catalana:

“Ara Catalunya és un actor internacional, té la centralitat del país convertida al sobiranisme, i el pròxim dirigent català que s’assegui a Madrid a negociar ho farà mirant al s ulls del seu interlocutor dient-li: jo no reconec la teva legitimitat, i estic esperant la meva oportunitat…”

indexTinc una tendència natural a la recopilació. No endebades m’agrada i maldo per oferir una visió global de les coses com una manera d’encendre el llum per contemplar la totalitat de l’estança i, de forma anàloga, així amb les temàtiques. És allò que en la lectura d’un llibre, la primera cosa que faig és adreçar-me cap a l’índex o considerar el contingut d’una qüestió, des de la visió d’un mapa conceptual. Per tant, he espigolat planes anteriors sobre el tema de l’autodeterminació independentista i, a tall de visionat general, vet aquí com he anat construint els temes arrelats en aquesta nostra terra que, per una bona part de molta gent, en coincidència conceptual i sentimental, s’escarrassa per trobar quelcom que hom creu millor, com n’és arribar, per dret que li’n pertocaria legalment, a una República catalana independent, però amiga i veïnal d’Espanya, si el Referèndum de l’1-O actualment assajat, es pogués proposar definitivament…

Els articles escrits i publicats en aquest web sobre el procés independentista català dels darrers anys i mesos apareixen a continuació i només cal polsar-los per accedir-hi ràpidament:

5.1.1. Entre la diada de Sant Jordi i l’11 de setembre de 2014: Érem, som i serem [Abril 2014].

5.1.2. Entre l’11-S i el 9-N de 2014: Érem, som i serem (1714-2014) [Novembre 2014].

5.1.3. En l’atemptat del dia 17 d’agost de l’any 17, a les 17 hores a Catalunya: la seva capital, Barcelona i a un dels seus pobles, Cambrils [Agost 2017].

5.1.4. Des de la festa de Sant Jordi a pocs dies per abastar la jornada de l’1-Octubre 2017: De molt abans, a l’any 2017 i molt més enllà… [Setembre 2017].

5.1.5. Arribats a l’1-Octubre de 2017, ja som als dies després…però, “així no” perquè “Timeo Danaos et dona ferentes” [Octubre 2017].

5.1.6. L’Acadèmia de Plató: l’escriptura versus el diàleg. A favor del diàleg en contra d’estripar papers [Octubre de 2017].

5.1.7. Ara fa quaranta anys…!!! Musical de trompetes o redoblament de tambors…? I mentrestant, esperem…” [Octubre de 2017].

5.1.8. Benvinguda República catalana en el despertar d’un somni en tren [Octubre de 2007].

5.1.9. (1) Del col·lectiu de reclusos, a la comunitat dels sense sostre: tinc un calfred que em ressegueix el cos. (2) Les eleccions del 21 de desembre de 2017 sota l’ombra de la Unió europea i tres preguntes inquietants. (3) Cada dia se superposa a l’afany del següent i un esdeveniment singular s’expandeix en molts d’altres més… [Novembre 2017].

5.1.10. Barcelona-Brussel·les, un viatge d’anada i tornada [Desembre 2017].

5.1.11. Les eleccions del 21D, una bany de realisme que cal administrar degudament [Desembre de 2017].

5.1.12. En la Pasqua de 2018: 1. Una coincidència de calendari i de concepte entre la pasqua’2018 i el referèndum català de l’1-o de 2017…2. La pasqua jueva, origen de la pasqua cristiana. una marxa esforçada a la recerca d’un objectiu…3. El regal de pasqua, una «mona» d’ous…, i la pastifejada d’un estat, camina cap a la major de les seves febleses…4. «Cançons de caramelles» per a la pasqua…? o potser aquest any, seria millor «cançons de protesta-reivindicatives»…? [Març 2018].

 

catalunya5.2. CENTREM-NOS EN EL NOSTRE TERRITORI DE CATALUNYA: UNA HISTÒRIA QUE VE DE MOLT LLUNY, PERÒ EFERVESCENT I CONVULSA, A TOCAR ENTRE NOSALTRES DE FA MOLT POC TEMPS I LA MÉS PROPERA, RECENTMENT…

 

No és de precís repassar en aquest moment la Historia de Catalunya, que ens situa de ple com a nació, perquè ja n’hi haurà prou i n’és bastant giravoltar sobre els darrers esdeveniments que des de l’any 2010 es vénen produint en una escalada vertiginosa i trepidant en la vivència de les nostres pròpies carns.

anuariCada any, el “Grup Enciclopèdia Catalana” edita un “Anuari” on s’hi recull els fets, les personalitats, els avenços científics i els principals temes de debat que han estat presents en l’àmbit públic al llarg de l’any en curs -he de fer referència a l’any 2017 i les tendències que marcaran el 2018- tot abastant una cronologia del dia a dia, un apartat de personatges dedicat a les personalitats que més han destacat, el balanç per activitats i un resum de l’actualitat política catalana i mundial amb un apèndix estadístic. Tot això, a vol d’ocell, ho destaco pel que fa al Procés independentista català i pel que fa als punts d’inflexió següents:

  • 2010: Primeres consultes populars, retallada de l’Estatut del 2006 pel TC i inici de grans manifestacions de protesta.
  • 2011-2015: Manifestacions multitudinàries de l’11 de setembre i creixent apogeu de l’independentisme.
  • 2014: Artur Mas i la Consulta del 9-N.
  • 2015: Eleccions parlamentàries considerades plebiscitàries.
  • 2016: Carles Puigdemont substitueix a Artur Mas i es investit President de la Generalitat: O Referèndum o Referèndum.
  • 2017: El Parlament de Catalunya, amb el suport de JxSí, Esquerra Republicana i la CUP i l’absència dels parlamentaris de C’s, PSC i PPC, aprova la Llei del Referèndum i la Llei de la Transitorietat nacional. També el President de la Generalitat i els seus Consellers signen el Decret de convocatòria del Referèndum (06-09); els fets de setembre davant de la Conselleria d’Economia (20-09); votació popular del Referèndum (01-10); discurs del Rei Felip VI (03-10; Puigdemont suspèn els efectes de la DUI (10-10); Presó per a en Jordi Sánchez (ANC) i Jordi Cuixart (OC) (16-10); Parlament de Catalunya: proclamació de la República sense efectivitat (27-10); l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola: destitució del President i tot Govern de la Generalitat i convocatòria d’eleccions per al 21-D pel President del Govern espanyol M. Rajoy (27-10); El President Puigdemont s’exilia a Brussel·les amb els Consellers Toni Comín, Clara Ponsetí, Meritxell Serret i Lluís Puig  (30-10); presó per al Vice-President del Govern de la Generalitat, Oriol Junqueras i els altres Consellers Jordi Turull, Carles Mundó; Raül Romeva, Josep Rull, Joaquim Forns, Meritxell Borràs, Dolors Bassa (Santi Vila) (02-11); Espanya emet ordres d’arrest europees contra els exiliats (03-12); Puigdemont es postula com a candidat a les eleccions (04 i 05-12); comença la campanya electoral (05-12); Espanya retira les ordres  d’arrest europees (05-12); manifestació catalana a Brussel·les a favor de Puigdemont (07-12); resultat de les eleccions del 21-D: majoria absoluta independentista (21-12); Puigdemont exigeix a Madrid una negociació política i la restauració del seu Govern de la Generalitat (30-12).
  • 2018: Constitució del Parlament (17-01); Puigdemont és nomenat oficialment candidat a la Presidència de la Generalitat i fa el seu primer viatge fora de Bèlgica i participa en un col·loqui a Copenhaguen (22-01); el TC espanyol suspèn la sessió per reelegir Puigdemont, que “ha de ser present en persona al Parlament i amb una autorització judicial” (27-01); Puigdemont renuncia, de manera provisional, a la seva investidura (01-03); Puigdemont viatja a Ginebra per participar en diversos esdeveniments (18-03); Pablo Llarena -el jutge del TS, instructor de la causa independentista,- nega que en Jordi Sánchez pugui ser investit President de la Generalitat (09-03); Puigdemont visita Finlàndia en la seva campanya internacional (22-03); el jutge d’instrucció Pablo Llarena acusa formalment vint-i-cinc dirigents independentistes -a tretze d’ells pel delicte de rebel·lió- i llança ordres internacionals de detenció contra els cinc exiliats que són a l’estranger i Jordi Turull no és investit President de las Generalitat en la primera sessió (22-03); Jordi Turull i els consellers Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa i la ex-presidenta del Parlament Carme Forcadell ingressen a la presó (23-03); Marta Rovira, Secretària general d’Esquerra Republicana s’exilia a Suïssa on ja hi és Anna Gabriel (23-03); Puigdemont és arrestat per la policia alemanya després de travessar la frontera de Dinamarca provenint de Finlàndia i manifestació per la detenció (25-03); ofensiva de la fiscalia i del bloc del 155 per criminalitzar els CDR per terrorisme i rebel·lió (02-04), Puigdemont abandona a les 13:5h hores la presó alemanya de Neumünster per ordre del Tribunal Regional Superior (OLG) d’Schleswig-Holstein, al nord d’Alemanya (06-04); JxCat i ERC busquen un pla D per si no es pot investir Jordi Sánchez (08-04; partits sobiranistes, entitats i agents socials es mobilitzen per exigir l’alliberament dels líders del Procés empresonats i el retorn dels exiliats (15-04); Roger Torrent obre una via de comunicació directa amb l’ONU i JxCat mantenen encara vives les opcions per investir President de la Generalitat a Carles Puigdemont, Jordi Sánchez o Jordi Turull (19-04); el Ministre d’Hisenda es reafirma en què no va sortir ni un euro per a les despeses del Referèndum (20-04; mentrestant ETA es dissolt i demana perdó, el Ministeri de l’Interior recomana reflexionar -davant del partit de la “Copa del Rei” entre el Barça i el Sevilla- sobre què és el delicte de terrorisme (sic..!) i a les portes de l’estadi de futbol, es requisen a volei estelades, jerseis i bufandes de “color groc” (21-04); Puigdemont designa a Quim Torra candidat a presidir la Generalitat de Catalunya (11-05); El candidat de JxCat és escollit President de la Generalitat pel Parlament català i viatja a Berlín per comparèixer amb Carles Puigdemont; Entre la hipocresia i el cinisme, l’oposició -principalment la de C’s-, no es creu ni en fa cas sobre la disculpa de Quim Torra respecte dels seus tuits i llibres editats i la seva promesa de fer acció de govern, més enllà d’avançar cap a la república (15-05); Vet aquí els reptes i les assignatures pendents del nou Govern en l’exposició que en va fer Quim Torra al Parlament de Catalunya (15-05):
  • President: Quim Torra.
  • Presidència: Elsa Artadi.
  • Vicepresidència i Economia: Pere Aragonès. 
  • Afers Exteriors: Ernest Maragall.
  • Ensenyament: Josep Bargalló.
  • Salut: Alba Vergés.
  • Treball i Empresa: Chakir El Homrani.
  • Interior: Miquel Buch.
  • Agricultura: Teresa Jordà.
  • Justícia: Ester Capella.
  • Territori i Sostenibilitat: Damià Calvet.
  • Cultura: Laura Borràs.
  • Empresa: Maria Àngels Chacón.
  • Administració Pública: Jordi Puigneró

…i recuperar les Lleis suspeses pel Tribunal Constitucional, buscant altres vies per aconseguir el mateix objectiu sense desobeir l’alt tribunal sobre el canvi climàtic, la llei de la igualtat,, la del comerç, l’agència de la ciberseguretat, el codi civil, les voluntats digitals, la protecció de l’habitatge,, la sanitat universal, l’agència de protecció social,, el, codi tributari…

La Fiscalia de Brussel·les rebutja l’euroordre contra els consellers per un defecte de forma i enfurisma el TS espanyol (17-05); Greu derrota del jutge P. Lllarena i la seva justícia “creativa”: El Tribunal de Schleswing-Holstein rebutja de nou que Puigdemiont hagi comès un delicte de rebel·lió, però el juyge del TS, Pablo Llarena, denega a Rull i Turull la llibertat per prendre possessió com a consellers (23-05); EL PNB vota a favor dels pressupostos de Rajoy, malgrat el 155 (24-05); Enfrontaments polèmics entre independentistes i unionistes: llaços grocs i creus a les platges i actituds agressives de formacions extremes amb banderes espanyoles (27-05); Canvi de guió: moció de censura per per part del PSOE (Pedro Sánchez) contra el govern del PP (President Mariano Rajoy-Sentència de la Gürtel) (27-05); El TSJC no es veu competent per resoldre el bloqueig als Consellers a la presó (Jordi Turull i Josep Rull) o a l’exili (Toni Comín i Lluís Puig) propossats per Quim Torra, que Mariano Rajoy no vol signar el seu nomenament al DOGC, i la designació d’uns altres (Laura Borràs, Damià Calvet, Angles Chacón, Alba Vergés) per foragitar el 155, a més de presentar una querella contra el President espanyol  per prevaricació (29-05); Pedro Sánchez nou President espanyol després de guanyar la moció de censura a Mariano Rajoy 01-06); Amb la pressa de possessió del Consellers del Govern Quim Torra s’acaba el 155 i decau la intervenció de l’autonomia catalana (02-06); …/…

desencísL’independentisme explícit i latent d’una bona part del poble català no ha vist satisfetes les seves aspiracions per raons vàries com he assenyalat anteriorment. Fins i tot, alguns van creure i demanar que una tercera via d’entesa amb l’Estat espanyol, dins del concepte autonomista que guarda i defensa la pròpia Constitució espanyola del 1978, seria un bon camí per aspaivagar les diferències existents entre uns i els altres.

Cal dir també, per altra banda, que no té el mateix valor el nombre de persones que sufraguen el seu vot a determinats Partits en una contesa d’elecció parlamentària, que l’hipotètic resultat sorgit del recompte d’un Referèndum distintiu propi i estructurat per a una resposta única entre “un sí i un no” sobre el quòdlibet. En tot cas i segons el meu criteri, reitero -molt resumidament-, les causes “ut supra” exposades respecte de les dificultats hagudes que, amb cert desencís s’han produït, perquè els esforços dels darrers anys no arribessin a terme pel que fa a la separació de Catalunya-Espanya:

constitucio

L’ambigüitat de la Constitució espanyola de l’any 1978, en relació a la possibilitat inclusiva i  permissiva d’un Referèndum d’autodeterminació, i les persistents suspensions i/o sentències del TC respecte de la llegislació catalana 

 

blablabla

La manca d’una gestió dialogada,  exclosa de tota política real i seriosa, per part del Govern de l’Estat espanyol, així com l’amenaça constant dels recursos i la seva intervenció efectiva, davant del TC, sobre lleis del Parlament català i les aspiracions independentistes de Catalunya 

 

 

duiL’actuació unilateral amb què el Govern de la Generalitat de Catalunya va decidir convocar el Referèndum d’autodeterminació, a l’amparas de la Lleis catalanes del Referèndum i de la Transitorietat nacional, per altra banda suspeses pel TC espanyol

 

caracterespañolSi calgués descriure les característiques del caràcter espanyol -a banda de moltes virtualitats indiscutibles de que n’està dotat- ens trobaríem que, en el seu inconscient col·lectiu com a poble, hi formiguegen aquelles proeses que van esclafar les civilitzacions d’Amèrica del Sud i d’altres de mig món -aquell “Imperio donde nunca se pone el sol”– tot convertint els personatges en  conqueridors, guerrers, militars ensuperbits de les seves batalles i que sempre els hi ha costat reconèixer plenament la derrota. D’aquí que l’enfrontament, l’anorreament i la humiliació són trets aplicables a qui ha dominat un gran lmperi. L’espanyol, fort i valent, tendeix a ridiculitzar el vençut. I en el cas que hagi perdut una batalla, es decanta per esborrar de la memòria i de la història tant la seva debilitat com el seu pejoratiu ridícul.

 

coloniesDe fet, la història té assenyalades les pèrdues successives de les moltes possessions de les colònies espanyoles hagudes en els darrers segles, com un “leitmotiv” recurrent, a causa de la intransigència pròpia del caràcter espanyol.

Vegem-ho tot repassant els fulls més tristos de la Hispòria d’Espanya en aquest sentit:

  • Felip V (1700-1746): Nàpols, Sicília, Sardenya, Milanesat, Flandes, Gibraltar, Menorca
  • Carles III (1759-1788): Dominica
  • Carles IV (1788-1808): Sud d’Estats Units, Trinitat i Tobago
  • Ferran VII (1808-1823): Paraguai, Colòmbia, Equador, Guatemala, El Salvador, Costa Rica, Nicaragua, Hondures, Panamà, Uruguai
  • Isabel II (1833-1868): Mèxic, Xile, Veneçuela, Bolívia, Argentina, República Dominicana
  • Alfons XII (1874-1885): Perú
  • Alfons XIII (1886-1943): Cuba, Puerto Rico, Filipines
  • Francisco Franco (1892-1975) / Juan Carlos I (1938-): Sàhara occidental
  • Felip VI (1968-): Catalunya…???

Pot resultar d’interès consignar aquí unes perles extretes de diversos personatges espanyols que, considerant Espanya a la seva manera en un moment determinat de la història, s’adaptarien prou bé al procedir d’avui en dia:

Antonio Machado: “En España, de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa”.
Ángel Ganivet: “Lo único que tenemos en España es ignorancia y orgullo, no se puede pedir más perfecta representación de lo que somos”.
Manuel Azaña: “Si los españoles habláramos sólo y exclusivamente de lo que sabemos, se produciría un gran silencio que nos permitiría pensar”.
– Ramon Maria de Valle-Inclán: “España, en su concepción religiosa, es una tribu del Centro de África”.
Miguel de Unamuno: “Merecemos perder Cataluña. Tenemos testículos en vez de sesos en la mollera”.
Pío Baroja: “En España hay siete clases de españoles: los que no saben; los que no quieren saber; los que odian el saber; los que sufren por no saber; los que aparentan que saben; los que triunfan sin saber, y los que viven gracias a que los demás no saben.” 

 

cataslansPer altra banda, els trets del caràcter català manifesten històricament, malgrat les successives onades de gent provinent d’altres contrades i països, una tendència negociadora. Es diu que el català és essencialment acollidor, pactista, dialogant, liberal, moderat, pràctic, treballador, burgès, “individualista socialitzador” (pels estrets lligams que l’uneixen amb la família, als amics, al propi país i enfront de l’Estat espanyol), comerciant, estalviador, defensor de les seves tradicions, generalment assenyat (prudent i meticulós) i, de tant en tant, amb tocs de rauxa (bromista amb tendència a riure-se’n de si mateix).

azorinNo té pèrdua aquest text d’en José Antonio Martínez Ruíz -Azorín- sobre Catalunya escrit a «El Crisol» el 19 d’agost de 1931, sota el títol “En su integridad”:

“Digamos dos palabras –sin importancia– acerca del asunto Cataluña. Para decidir en el asunto Cataluña se puede leer o no leer; se puede leer mucho o no leer nada. Si no se lee nada, se acepta el resultado de un largo proceso de siete siglos y se da el fallo favorable a Cataluña; si leemos, habremos de encontrarnos frente a nosotros, pobres lectores, con una ingente montaña de papel. Montaña que a lo largo del tiempo ha ido formándose con libros, libros grandes y chicos, muchedumbre de libros, con folletos, con trabajos de revista, con artículos de periódico, millares, millones de artículos de periódico, con discursos, incontable multitud de discursos, con documentos legales, documentos que llenan los anaqueles de los archivos. Y cuando tengamos ante nuestra vista tan formidable montaña pensemos en las disciplinas humanas que han sido puestas a contribución para que estos discursos fueran pronunciados. Todas las disciplinas: la filosofía, la historia, el derecho, la filosofía de la historia, la historia del derecho, la estética, la etnografía, el folklore, la poesía erudita, la poesía popular, la novela, la sociología, el derecho consuetudinario, la filología, todas las disciplinas, en suma, estudiadas para demostrar que Cataluña tiene una vitalidad propia, que Cataluña es una nación. Y cuando, después de desflorar esa enorme producción bibliográfica de Cataluña, ya que no repasaría toda, cosa imposible a fuerzas humanas, cuando, después de desflorar esa enorme bibliografía, queramos acercarnos un poco a la materia viva, hablaremos de tener en cuenta todos los cambios y los vislumbres y los tornasoles de la pasión política, no a lo largo de cuatro siglos, sino, sencillamente durante los últimos cincuenta años. Entonces veremos cómo cada diez años o menos, cada seis años, se produce en Cataluña un formidable remolino de opiniones, de ideas, de sentimientos, de pasiones políticas. Al cabo de seis años, lo que creíamos saber ya no lo sabemos; la política en su marcha vertiginosa es otra. Han nacido nuevos partidos; unos partidos se han injertado con otros; los antiguos han revestido formas nuevas; los hombres que antes estaban en predicamento ya no lo están; son otros los que ahora dan el tono al movimiento. Las teorías que antaño corrían como válidas han sido reemplazadas por teorías nuevas. Creíamos conocer el ideario de los catalanistas y tenemos que estudiar de nuevo sus programas; otras doctrinas están ahora en curso. Los hombres se suceden y las ideas también. Y en este gigantesco torbellino, a lo largo tan sólo de los últimos cincuenta años, por encima de la muchedumbre de nombres políticos de teorizantes, emergen en la memoria los nombres de Mañé y Flaquer, Almirall, el doctor Robert, Prat de la Riba, Maragall, Torras y Bages, Cambó, Rovira y Virgili… ¡Qué vida tan intensa la de esta nación desde hace siete siglos! La ondulación de la historia de Cataluña es interesante; nada más curioso e instructivo. Seguir las fluctuaciones de la nación catalana desde la Edad Media hasta el presente es contemplar el más bello panorama. Con la imaginación, hemos ido, en un rato de soledad, siguiendo el curso de esa substancial historia. Al llegar al siglo XIX nos íbamos deteniendo, primero en los nombres de los poetas; nos deteníamos en Cabanyes, tan infortunado, en cuyos versos, como en los de Chénier, se da la síntesis del romanticismo y el clasicismo; nos deteníamos en Verdaguer y le veíamos con su cara de labriego, con su cara algo mongólica, angustiado, errante del palacio barcelonés a la montaña; nos deteníamos en Maragall, tan amigo de los escritores que formábamos la legión de 1898, Maragall tan sensitivo, que podríamos simbolizar en el sensitivo almendro que él ha descrito en una de sus poesías; nos deteníamos en José Carner y con él gustamos los “frutos sabrosos” de la tierra catalana. Pero de todos los nombres ilustres de Cataluña, no eran éstos los que cautivaban nuestra atención. Otros nombres eran ahora más sugestivos que los nombres de los artistas.

«Cataluña tiene una vitalidad propia, es una nación (…). Seguir las fluctuaciones de la nación catalana desde la Edad Media hasta el presente es contemplar el más bello panorama»

Y esos nombres eran los de los fabricantes. Siempre hemos tenido la ilusión de hacer un libro, acaso una novela, cuyo personaje central fuera una fábrica: no una fábrica nueva, con reciente y poderosa maquinaria, sino una fábrica viejecita y modesta. En sus tiempos esta fábrica ha hecho figura en el mundo; pero ahora ya ha sido superada por las enormes fábricas. Sin embargo, ella conserva la escrupulosidad, el sentido de la perfección en lo que elabora. Y así lo que de ella sale es estimado por los conocedores. ¿Cómo no hemos de sentir atracción por los fabricantes de Cataluña? Ahora hemos sentido deseos de repasar esos nombres, y hemos ido leyendo los de D. Federico Ricard, marqués de Santa Isabel; D. Juan Salerós, D. Ramón Romaní, de antigua estirpe de papeleros; D. Manuel Feliu y Coma, Ferrer Vidal, D. Ramón Torelló, Permanyer, D. José Antonio Muntadas, creador de la gran fábrica “La España Industrial”; D. Claudio Arañó, que introdujo en la industria la moderna maquinaria; don Fernando Puig, que fue el primer fabricante de España de hilo para coser. Los nombres de algunos de estos fabricantes se unían a recuerdos y sensaciones de la niñez; las sensaciones de un niño que, en la casa solariega, en el cuartito de la costura contempla las madejitas de hilo ceñidas con una abrazadera de papel en que va estampado el nombre del fabricante, acaso D. Fernando Puig, y los ovillos, y las piezas de lienzo de las que saldrán las sábanas y los manteles. Acaso estas antiguas sensaciones han podido más en el amor a Cataluña que los versos de los poetas.

No una vez sino varias hemos leído el libro de D. Alejandro de Ros, deán de la catedral de Tortosa, libro que se titula “Cataluña desengañada”, impreso en Nápoles en 1646 y que lleva una portada curiosa. En la portada una matrona, con el escudo de Cataluña, está en lo alto de un risco, y va a precipitarse al abismo; en la hondura por donde va a arrojarse Cataluña crece un ramo de lises, las lises de Francia, y una leyenda dice: “Incerta aspes, certa amaritudo”. Incierta la esperanza y amargura cierta. Otra matrona, con el escudo de España, que s e halla al lado de Cataluña se ha abalanzado a ella y la detienen para que no se precipite. Con esta estampa se alude al intento de Cataluña de arrojarse en brazos de Francia. Y no sabía Cataluña o lo olvidada, –nos lo cuenta el autor– que desde 1285 eran más de veintitantas veces las que los franceses habían invadido y devastado Cataluña. El libro del deán Alejandro de Ros es un libro españolista; el autor trata de disuadir a sus paisanos de su enemiga a España. Para él, catalanes y castellanos se complementan. No existe oposición entre unos y otros. “Es el catalán –escribe Ros– corto naturalmente, y tan poco esparcido que el encogimiento tal vez parece grosería o menos capacidad; y es tanto lo que se despeja y se desbroza con el trato con el castellano, que, sobre el buen fuste de su natural, sobre la entereza de su condición y aquella sólida firmeza de su segura amistad, le sirve de precioso esmalte la comunicación del castellano”. Nótese lo de la entereza del carácter y lo de la segura amistad. Cuando se escribía la “Cataluña desengañada”, como corolario a los sangrientos sucesos del reinado de Felipe IV, Cataluña estaba en una de les depresiones de su camino. El mismo Ros no dice que los grandes señores de entonces tan ilustres en prosapia como los castellanos, no pasaban en sus rentas de seis mil ducados. Y andando en el tiempo, en el siglo XIX, Cataluña torna a esplender como en sus mejores épocas.

«…a Cataluña debe dársele todo lo que pide en su integridad. En su integridad y sin regateos. Todo y en el acto. Y así terminará cordialmente el desasosiego de 400 años»

Una historia de siete o más siglos; en esa historia, cuatro centurias de inquietud, De inquietud para Cataluña y de preocupación para el resto de España. No ha habido sosiego ni para Cataluña ni para el resto de España en ese largo período. Se ha hecho todo lo que se ha podido, por parte de Cataluña y por parte de España, para evitar la inquietud de unos y la preocupación de otros, y no se ha podido. No se ha podido en cuatro siglos y no se podría en otros cuatro. Ya es hora de que la inquietud y la preocupación terminen. Cataluña tiene derecho a vivir su vida. El resto de España debe, sin más dilación, hacer que Cataluña viva su vida. ¡Que acabe la fiebre de cuatro siglos! Todo debe hacerse con elegancia y pulcritud. Vamos a ver si esta Cámara, en que hay quienes quieren hacer el jabalí y lo que hacen es otra cosa; si esta Cámara, en que los jóvenes se muestran tan ufanos de su juventud, flor de un día, y en que los viejos no saben expresar en qué la edad provecta rivaliza con la moza y aun la vence; si esta Cámara sabe colocarse a la altura de lo que la realidad reclama en este momento histórico para España y para Cataluña. La voz de un transeúnte, que no tiene voto, simple voz de la calle, es la de que a Cataluña debe dársele todo lo que pide en su integridad. En su integridad y sin regateos. Todo y en el acto. Con pulcritud y elegancia. Y así terminará cordialmente el desasosiego de cuatrocientos años”.

Des d’aquesta descripció de caràcters -prou antagònics, entre el perfil castellà i els trets catalans-, així com també el pensament d’autors principalment de la generació del 1898, recupero aquí la idea de la antiguitat bíblica de David i de Goliat que ens mostra com «l’astúcia sempre sol vèncer la força». Per tant, el temps dirà a l’esdevenidor per quin costat s’inclinarà, finalment, el piu de la balança de tot aquest contenciós entre la prevenció de l’Estat espanyol i el repte de Catalunya.

 

quixotVe a tomb recuperar una bellíssima plana de Miguel de Cervantes escrita en el Quixot, en què hi deixa constància, prenent Barcelona com a cap i casal de Catalunya, de la seva gent i del seu paisatge.

Fins i tot, el conjunt de l’obra de l’autor posa en evidènciajosé Maria Carrascal la diferenciació hispànica respecte dels catalans en alguns capítols de l’obra. Ja sigui tocant al final de la gran novel·la de cavalleria, precisament a la platja del barri de la Barceloneta en què el protagonista es vençut pel “Caballero de la Blanca Luna”, i a on Cervantes posa punt i final a les fantasioses  aventures del “Caballero andante”, ja sigui també en la referència a l’estada agitada i impresionant del Quixot a Barcelona, o bé quan l’autor cervantí, en el Capítol LXXII de la segona part, li’n regala a la ciutat comtal el millor i elogiós spot publicitari que mai hagués pogut somniar aquesta urbs liberal i creativa, oberta al mar de la mediterrània:

“Archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza única; y aunque los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los llevo sin ella, sólo por haberla visto”.

catalanizar

 

José María Carrascal, escriptor i periodista, de línia conservadora i gens dubtós de frivolitats independentistes, a l’any de 1978 escriu en el diari «ABC» un article sota el títol «Catalanizar España» que, traslladat als nostres dies, ens serveix d’interès històrico-social pel seu contingut. L’article diu així:

No se asusten. No se trata de abogar por el dominio del catalán sobre el resto de los españoles; no se trata de sustituir la hegemonía madrileña por la barcelonesa. Además , dudo que a los catalanes les interesase. Los catalanes perdieron, hace mucho tiempo, sus ambiciones hegemonistas – más o menos desde aquel episodio fulgurante de los almogávares – y desde entonces se han dedicado a su propio florecimiento, en vez de malgastar energías en subyugar a los demás.
Tal vez porque fueron los primeros, entre los pueblos de Europa, que comprendieron que imperialismo es contrario a democracia. Hay que temer muy pocas cosas de los catalanes, y la que menos, afanes de señorío.
Lo que aquí sugerimos es cosa muy distinta y más profunda: que la catalanidad pase a ser parte operante del alma española, hasta ahora no fecundada por ella: que el hecho catalán no se reduzca a aquella esquina, sino que se incluya en el resto de la nación, no para aplastar lo que es genuino de cada tierra, sino para ensancharlo, potenciarlo y enriquecerlo, haciéndolo más apto para la nueva situación que España inicia.
Una de las mayores desgracias que ha sufrido nuestro país, es lo que ha venido presentándose como “espíritu español”, apenas impregnado de catalanismo, cuando debería haber sido uno de sus ingredientes principales. Bien distinto nos hubiera ido, muchas desventuras nos hubiésemos ahorrado, de haber ocurrido así. Pues pudo haber tiempos en que, para ser algo en el mundo, lo mejor era descabezar moros, cruzar cordilleras o conquistar imperios con una docena de hombres.
Pero esos tiempos han pasado hace muchos siglos, y al empeñarnos en sujetar el alma española a tales características, la hemos empequeñecido, mutilándola y haciéndola poco apta para las nuevas circunstancias.
No recuerdo quién dijo, que la única forma de hacer una nación moderna de España, era llenar el país de suizos o ingleses.  ¡Y eso teniendo al lado a los catalanes!   ¡Qué ceguera ¡ ¡Qué desatino!
Cataluña ha sido la gran desconocida para el resto de España; desde luego más desconocida que Francia, Italia, Inglaterra o la misma Alemania. Se conoce más la literatura rusa que la catalana, y nuestro conocimiento de Cataluña, está hecho a base de cuatro lugares comunes, todos ellos erróneos cuando no agraviantes.
Sólo los que, por azares de la vida, hemos tenido la suerte de que nuestras familias fueran a residir allí, pudimos darnos cuenta de las enormes diferencias que hay, entre lo que se cree en el resto de España que son los catalanes, y lo que son en realidad.
España no tiene que ir fuera de sus fronteras a buscar virtudes cívicas modernas: las tiene dentro de ella misma en Cataluña, y no me refiero sólo a la laboriosidad, al sentido organizador y de empresa, a la iniciativa. Me refiero a algo más valioso y raro: a la mezcla de tradición y modernidad que hace a los países a la vez estables y dinámicos, al espíritu de cooperación, sin el que una nación no pasa de reino de taifas; al respeto a la intimidad ajena, algo prácticamente desconocido en el resto de España, y que tal vez sea la cualidad más preciosa del espíritu catalán. Todo ello lo necesita España, hoy más que nunca, pues es con esos mimbres con los que se teje auténtica democracia.Sin ellos de poco sirven Constituciones, partidos, urnas.
Cataluña viene adelantándose durante los últimos siglos al resto de España, y la gran tragedia de ésta ha sido no seguir la dirección que le marcaba la que, a fin de cuentas, era su avanzadilla europea. ¿Ocurrirá otra vez algo parecido? ¿Se construirá la nueva democracia española con la colaboración de los políticos catalanes, o seguirá ignorándoseles? Y cuando hablo de políticos catalanes no me refiero a los de allí nacidos, para pasar luego por el filtro de Madrid: me refiero a los catalanes cien por cien, gentes que nos digan las cosas un poco bruscamente, sin rodeos: que nos transmitan su sentido común, su instinto práctico, su conciencia de responsabilidad individual y colectiva. Algo que estamos necesitando cada vez más angustiosamente.
Cuando oigo decir a personas sensibles, inteligentes, que Cataluña no puede separarse “porque el Ejército no lo permitiría”, siento como un puñetazo en plena cara. ¿Pero todavía estamos con éstas? ¿Todavía no hemos aprendido?
No. Cataluña no puede separarse porque la necesitamos, hoy más que nunca, y hay que decírselo cuanto antes, bien alto, sin rubores, sin vergüenzas.
Necesitamos no sólo su industria, su arte, su organización, su modernidad, sino también su espíritu, su ejemplo, sus líderes, su “seny”.
Y espero que ella también nos necesite a nosotros, para ser algo más que un rincón delicioso, cultivado y pintoresco en el Mediterráneo, y proyectar continentalmente, a través de España, el espíritu catalán, que todavía tiene mucho que decir en esa Europa por hacer.

futur

Quin en serà el futur de Catalunya…? L’esdevenidor ignot i sotmès també a moltes variables circumstancials i imputs de tota mena pronunciarà un dia el veredicte resolutiu que, més d’hora que tard, quedarà imprès en els “Anals de la Història”

 

 

 

 

rosavermella5.3. UN SANT JORDI AMB ROSES VERMELLES PER LA TRADICIÓ, GROGUES CONTRA LA REPRESSIÓ, LES PAPERERES BEN PLENES AL CARRER I, SOBRETOT, CAP PAPER PER TERRA…

 

 

rosagrogaMentrestant la Diada de Sant Jordi surt festiva pels carrers engalanats de primavera esclatant -curulls de roses vermelles per la tradició i aquest any de grogues, a més a més, per la repressió i llibres i més llibres a vessar-, en un cridaner contrast de pancartes punyents i domassos als balcons, demanant la “Llibertat presos polítics”, el formigueig de tanta gent bellugant-se d’aquí a allí i empentant-se suaument per transitar…, corre de boca en boca l’estupefacció de com és possible haver construït un auto de processament tan maximalista, per part de les exigències de la Fiscalia de l’Estat espanyol i la instrucció impertorbable i maldestrament cnstruïda per la judicatura del Tribunal Suprem, contra la causa del procés independentista, contra els membres del Govern de la Generalitat de Catalunya, els Mossos d’Esquadra, els càrrecs de confiança, els administratius públics, els alcaldes de ciutats i pobles, els líders d’associacions socials, els CDR i, malauradament, alguna de la gent del voluntariat popular.

 

boumerang2Una escalada sense aturador, que quasi bé podríem dir-ne de progressió geomètrica, arriba als confins de l’atzucac -i ves a saber si, com una eina bumerang, tot aquest despropòsit judicial, no es tornarà en contra dels qui presumptament han arribat als  presumptes límits de la prevaricació-, en considerar que, des de la infracció d’una possible desobediència al Tribunal Constitucional -recordem que promoure un referèndum a l’Estat espanyol no constitueix cap delicte en el Codi penal espanyol-, s’ha pretès conformar una estructura, els delictes exorbitants de la qual, comportarien la duresa d’un càstig de privació de llibertat manifest:

 

violencia– Per una part, parlem dels delictes de sedició i de rebel·lió que, sota una falsa base d’odi (recordem, en tot cas, el “a por ellos” ignominiós dels agents de l’autoritat quan acomiadaven els que havien d’exercir la força brutav de l’1-O), de tumult i de violència (fem memòria que si hagués hagut més policies per reprimir l’1-O, com diu el TS en una recent interlocutòria, s’hagués produït una “massacre”, la qual cosa també ens mostra que, si no hi hagués hagut policia, tampoc no hagués existit violència).

 

malversacio– Per altra banda, en referència al delicte de malversació, ens introduïm en un conflicte on la investigació de la Guàrdia Civil, en referència al pressumpte malbaratament de cabals públics per a l’organització del Referèndum, presentada al Jutge instructor amb el sostre de quasi dos milions d’euros de dispendi, no concorda amb les declaracions de la hisenda pública espanyola que afirma un cost zero de malversació, perquè el Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya ja estava vigilada molt abans  i intervinguda formalment, d’acord amb les notícies de què es disposen fins al moment present.

 

codigopenalA tot això i entretant, a Soto del Real, a Alcalà Meco, a Estremera -i fins fa poc a Neumünster- hi ha presoners polítics en presó provisional sense fiança injustament castigats i a Alemanya, Bèlgica, Escòcia i Suïssa gent nostra exiliada que -dit sigui de pas- malda per publicitar internacionalment l’estropell antidemocràtic de l’Estat espanyol. Investigacions, citacions i imputacions es van succeint a dojo com una gota malaia. Sense oblidar, com a novetat estrafolària, la recerca dels (C)omités (D)efensa (R)epública pels quatre vents territorials, per aplicar-los un delicte de terrorisme -en base a l’albur interpretatiu dels articles 571-580, sorgits del Codi penal espanyol i perversament modificats en una posterior reforma exprés a l’any 2015 pel PP i PSOE-, d’acord amb aquella ascensió o cursa imparable que pretén buidar alguns delictes del seu contingut per omplir-los amb el nom d’un altre, com és el cas de transformar un delicte d’ordre públic amb l’equiparació d’un delicte de terrorisme, banalitzar-lo per criminalitzar el procés independentista i caracteritzar-lo com si tot el procés fos un enutjós esclat permanent de violència que perdura en el temps present i l’espai geogràfic.

 

ginestaI mentrestant,  ben enjogassats o senzillament preocupats, ens entretenim amb els afers casolans de les coses puntuals de cada dia, amb la ginesta ja florida i d’agredolç olor com els moments de repressió i de resistència, de patiment i de fermesa, que estem vivint amb intensitat, relliguem el pom de roses acolorides amb els llaços grocs al descobert tant plens de significat.

És curiós que, contravenint la llibertat d’expressió, precisament pel significat que ha adoptat entre nosaltres el llaç groc adoptat, es vulgui anorrear el color groc. La Viquipèdia instal·lada al Google, en fa una descripció molt acurada des de diferents aspectes i val a dir que un món sense groc resulta inimaginable encara que el prohibissin: pensem en els gira-sols de Vincent Van Gogh, o amb els tons groguencs d’en Joan Miró, de Vasili Kandinski, de Marc Chagall, de Gustav Klimt o la pel·lícula Yellow Submarine amb la famosa cançó dels Beatles Lennon i McCartney…, sense obviar la riquesa de colors de la natura primaverenca i tardoral, les diferents espècies d’ocells o el groc del sol que cada dia es deixa contemplar a tot arreu, mentre reparteix vida a tot plegat… 

Per altra banda, també hem de seguir comprant llibres per saber-ne més i així endinsar-nos i bussejar en les aigües d’una reflexió més acurada de tot plegat. I, entre l’exageració d’uns, la moderació d’uns altres, la negació d’uns pocs ben peculiars i les raons de tots plegats, cal també seguir amatents, amb prou mirament i cura, els fils que mouen la història i atalaiar -tot sotjant sotjant- què passa al nostre exterior per:

tribunal– Explorar el criteri amb què la judicatura alemanya, belga, escocesa i suïssa es pronunciarà, en el temps, sobre l’ordre de detenció cursada per als qui -per a nosaltres- són exiliats i se’ls demana l’extradició. De moment, i en un document de setze folis signat pels magistrats alemanys Probst, Holsmann i Schiemann, de l’Audiència Regional Superior d’Schleswig-Holstein, al nord d’Alemanya, argumenten els motius pels quals es denega l’acusació de rebel·lió, tot i que el TS espanyol hagi qüestionat la interpretació.

 

onu– Esperar les resolucions del Comitè de Drets Humans de l’ONU, on el President del Parlament -Roger Torrent- s’hi ha adreçat personalment en aquests darrers dies, abans de la festa de Sant Jordi, per “traslladar-los la preocupant situació de Catalunya, demanar-los una implicació internacional per a la defensa dels drets vulnerats -davant de la negativa a què, persones elegides democràticament, hagin pogut presentar-se com a candidats a la Presidència de la Generalitat- i trobar una complicitat efectiva perquè se’n pugui generar un marc d’actuació que permeti una solució política al conflicte actual”.

eleccions– I pel que fa a la formació d’un nou Govern de la Generalitat…? Malgrat que el dia 22 de maig s’exhaureix el termini per investir President, la qual cosa de no fer-se, automàticament en  quedarien convocades unes noves eleccions, mentretant s’està estudiant la manera de proposar novament a Carles Puigdemont en un pla D, després d’haver quedat avortat els el pla A (Carles Puigdemont, que no se li va permetre una investidura a distància), el pla B (Jordi Sánchez, que el jutge instructor va impedirne la sortida de la presó i el pla C (Jordi Turull, que el dia abans de la investidura en segona volta, va ser reclòs a la peresó novament). Alguns analistes opinen que “tot el que ha passat en l’últim mig any, des dels empresonaments a l’engròs, fins a la dèria pel color groc, des del corró inhumnà del jutge instructor Pablo Llarena fins a la indecent manipulació mediàtica, fins a sentir-nos dir que som violents i terroristes…, una majoria absoluta, fins i tot més folgada en unes noves eleccions, seria possible.

 

155

La conseqüència de no fer política -sobre els afers que preocupen la “polis”– o fer-la des de la judicatura:“dura lex, sed lex”- com s’està comprovant en l’acusació contra els actors i gestors del procés independentista, ha resultat ser un problema afegit a la situació. A mesura que passa el temps, i quan la maquinària judicial ha començat a moure’s, es comprova que l’acusació de rebel•lió sembla no acullir la violència necessària perquè pugui considerar-se delicte. De la mateixa forma també malalteja l’acusació de malversació perquè, darrerament ha aparegut un desajust entre els informes preparats per la Guàrdia Civil -que han analitzat només correus electrònics i no comptes bancaris- i els informes de la Hisenda estatal -que ha controlat fil per randa les finances de la Generalitat durant mesos d’intervenció fèrria-, en certificar una despesa de zero euros, com també ho fan les entitats bancàries, aplicada al Referèndum.
 
De tot plegat es conclou que el jutge instructor, i amb ell la sala del TS que el defensa, a més a més de aparèixer implicat com a part parcial en el sumari, va quedant paulatinament atrapat en la seva pròpia teranyina.
 
I és que pretendre la resolució d’un problema polític amb el codi penal amb voluntat política, no només descobreix la figura d’un món al revés, sino que no té recorregut moral. De fet, en les declaracions d’alguns dels presos polítics, davant del jutge en aquests darrers dies, de forma complimentosa però consistent, han desemmascarat i desmuntat, amb les seves declaracions, les fal•làcies construïdes pel jutge instructor…
puigdemont…i a l’espera que es pugui elegir un President, per a la formació del Govern de la Generalitat de Catalunya, també Catalunya quedarà alliberada del flagell de l’article 155 de la Constitució espanyola i llur injust desplegament. Val a dir que així com la unilateralitat constitucionalista amb què s’imposa el primer article sobre “la unitat d’Espanya”, també cal tornar a gaudir del seu segon article -igualment existent i que se’n parla poc- en què l’Estat espanyol roman organitzat i relligat en una “estructura autonòmica”, plataforma o pas per a la consecució d’un Estat nou -en forma de República-, que el pas del temps i amb les estratègies adequades que s’emprin han de fer possible perquè -tard o d’hora-, més enllà del més d’abril -després de la Diada de Sant Jordi- amb la ginesta ben groga en els verals i tot esperant l’estiu, aquella citació amagada en el capítol vuitè, verset trenta-dos de l’evangeli segons Sant Joan, en sigui el desllorigador veritable i el ferment d’una abundosa bona collita…!
                                         «LA VERITAT US FARÀ LLIURES»

capitellvotacioL’ESDEVENIMENT D’UNA VOTACIÓ FESTIVA DE CARA A LA PREGUNTA AFIRMATIVA O NEGATIVA SOBRE UN  REFERÈNDUM DETERMINATIU FIXAT PER A L’1-OCTUBRE DE 2017, TOT I QUE SUSPÈS PER AL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL ESPANYOL, AMB LA PREGUNTA BEN CLARA, «VOL QUE CATALUNYA SIGUI UN ESTAT INDEPENDENT EN FORMA DE REPÚBLICA…?» I QUE VA REGISTRAR UN RESULTAT POSITIU DE MÉS DE DOS MILIONS DE VOTS, CORRESPONENTS AL 43,03% DEL CENS I AMB EL 90,18% DE VOTS AFIRMATIUS, QUEDARÀ ESCULPIDA EN PEDRA I EN EL MEMORIAL DE LA HISTÒRIA PER A LA CONSIDERACIÓ DE LES GENERACIONS FUTURES…

capitellviolencia2L’ACTUACIÓ DE LES FORCES DE SEGURETAT INSTAL·LADES EN VAIXELLS A L’EXTREM PORTUARI DE BARCELONA I DE TARRAGONA -llegeixi’s la comparació dels vaixells amb el “Cavall de Troia” de l’Eneida com un recurs metafòric ben trobat-, I ESPERONADES PER L’ODIOSA CRIDÒRIA EIXORDADORA D’AQUELL «A POR ELLOS, OÈ, OÈ…!», ROMANDRÀ CISELLADA EN PEDRA, PERQUÈ LES GENERACIONS FUTURES SEGUEIXIN ESSENT TESTIMONIATGE DEL QUE VA SER CAPAÇ L’ESTAT ESPANYOL, EN UN 1-O DE 2017, AMB EL DESFERMAMENT D’UNA VIOLÈNCIA DESPROPORCIONADA PER SEGRESTAR UNES URNES COSTODIADES PER LA SOCIETAT POPULAR, QUE EL CNI NO VA PODER REQUISAR D’ANTUVI, i QUE COMPTABILITZÀ MÉS D’UN MILER DE FERITS CIVILS I UNES DESENES D’AGENTS DE L’AUTORITAT REPRESSORA…

verdad5

 

 

 

EN LA PASQUA DE 2018…

Destacado

pasqua

EN LA PASQUA DE 2018… Oratori de Pasqua – Joan S. Bach

1. UNA COINCIDÈNCIA DE CALENDARI I DE CONCEPTE ENTRE LA PASQUA’2018 I EL REFERÈNDUM CATALÀ DE L’1-O DE 2017…

No es pot pas menystenir la coincidència que l’atzar o, millor dit, el calendari gregorià ha volgut oferir-nos, com n’és la celebració de la Pasqua d’aquest 2018, el primer diumenge després de la lluna plena de la primavera, amb els fets, ara fa tot just sis mesos en retrospectiva del Referèndum d’autodeterminació de l’1 d’Octubre de 2017, malastruc per una banda i alhora venturós per l’altra que, tot i llunyans en el temps, romanen ben visibles en la memòria del cervell i ben gravats en els sentiments del cor.

Així, doncs, havent aturat les meves reflexions sobre el «procés d’autodeterminació català» el dia 21 de desembre de 2017, precisament amb el resultat de les eleccions convocades per la duresa de la mà fèrria de l’article 155 de la Constitució espanyola i a l’espera de la formació d’un nou Govern que no acaba de formar-se per raons òbvies i que els mitjans de comunicació mostren a bastament, empento avui, altra vegada, i en el dia de la celebració pasqual cristiana, el mecanografiat d’aquestes lletres, que em possibiliten les aplicacions informàtiques, tot disposant-me a deixar constància d’algunes consideracions que voleien, tant en el meu íntim interior, com en l’exterior del meu entorn.

cami2. LA PASQUA JUEVA, ORIGEN DE LA PASQUA CRISTIANA. UNA MARXA ESFORÇADA A LA RECERCA D’UN OBJECTIU…

El concepte «pasqua» és una derivació de la llengua llatina “pascae”, que tota vegada procedeix del grec πάσχα (pasja), una adaptació de l’hebreu פֶּסַח (pésaj), que significa «passar». Així, doncs, l’actual Pasqua cristiana enfonsa les seves arrels a l’any 1513 abans de Crist quan, segons la tradició hebrea, el poble jueu va emprendre el seu Èxode des d’Egipte, cap a la Terra Promesa, a la recerca d’una terra estable i lliure per assentar-s’hi i construir-hi un hàbitat en el seu novell territori. La commemoració d’aquest fet, celebrat cada any, com l’evocació de la alliberament del poble hebreu de l’esclavatge egipci, rep encara avui en el judaisme el nom de «Pésaj o Pasqua». El cristianisme, en aquesta celebració, dita de Resurrecció o Florida, festa central més important del calendari litúrgic cristià, agafa tota la significació del que suposa o integra el concepte i imatge de la novetat d’un alliberament.

images (1)És a dir, el «PAS O PASSA»…

– De la mort a la vida…
– De l’egoisme a l’estimació…
– De l’hostilitat a la pau…
– De la manipulació a l’objectivitat…
– De l’hivern a la primavera…
– De la mentida a la veritat…
– De la malesa a la bondat…
– Del rebuig a la comprensió…
– De la paüra a la seguretat…
– De la insertesa a la convicció…
– De la tristesa a la felicitat…
– De l’ultratge a la lloança…
– De la foscor a la llum…
– Del conflicte a l’entesa…
– Del greuge al perdó…
– De la mesquinesa a la generositat…
– De l’esclavatge a la llibertat…

images (2)De ben segur que, després d’aquest recorregut per la geografia de la nostra terra i davant de la contemplació social i política, on s’hi ha aiguabarrejat pensaments i sentiments de tota mena, ens cal determinació de força passes fermes per assolir l’alliberament d’aquest poble que malda per obtenir un tros de terra. I per això ens cal una marxa o lluita pacífica que, calcada de l’itinerari del poble hebreu, amb les seves victòries i els seus fracassos, ens condueixi a una nova dimensió de convivència que certament s’obtindrà, en un futur més o menys proper o llunyà, en «passar» o «caminar» esforçadament:

– De la resignació, a l’acció…
– De la indiferència, a la solidaritat…
– De la queixa, a la recerca de solucions…
– De la desconfiança, a la confiança esperançada…
– De l’autosuficiència, a compartir el fracassos i els èxits
– De la por, al coratge de tornar intentar-ho amb noves solucions…
– De fer les paus amb el nostre passat, a no arruinar el nostre present…
– De recollir els trossos de somnis trencats, a tornar de nou a començar…
– De saber que de res ens serveix ser llum, si no podem il•luminar el camí…

MONA OUS3. EL REGAL DE PASQUA, UNA «MONA» D’OUS…, I LA PASTIFEJADA D’UN ESTAT, CAMINA CAP A LA MAJOR DE LES SEVES FEBLESES…

Ens cal consignar aquí el present tradicional de la «mona» que encara en el segle XVII tenia popularment un significat zoològic. Tanmateix, per ser rigorosos, cal advertir que la gènesi de la paraula prové de l’àrab antic –«mûna»– que evolucionant cap a la llengua llatina -«munus/eris»- agafa l’accepció també de «regal». Un obsequi dels padrins al nen o a la nena, en alguna de les diades tocant a la Pasqua, molt diversificat de formes i de colors, però que en la seva peculiaritat primerenca s’elaborava amb tants ous com anys tenia l’infant, essent aquest aliment un protagonista, passats els anys, de la decoració més refinada i curosa. No endebades, l’ou constituïa un element pagà que procedia del misteri amagat en el seu interior -la vida que incloïa- i, per tant, símbol del «renaixement i de la fertilitat». Posteriorment, el cristianisme adoptà aquesta menja com una icona del «pas de la mort a la vida» de Jesucrist.
REPRESIONI si volguéssim parangonar aquest «regal pasqual», d’estructura complexa, amb el «garbuix i degoteig de mesures repressives» que viu la nostra terra catalana fins al dia d’avui, també hi podem trobar «elements de vida i d’esperança reeixida» com n´és la «força de la veritat» que, tard o d’hora, sempre s’imposa, malgrat les greus acusacions jurídiques i d’altres d’una realitat de tal manera manipulada, on la víctima es converteix en botxí, maquiavèlicament reconfigurada, respecte de tot procés català d’autodeterminació, amb les severes conseqüències de què en dibuixen els arbitraris i inclements empresonaments, la duresa dels exilis, la represàlia ferotge que suposa la restricció dels drets individuals i col•lectius, les inefables i cruels resolucions d’un malservidor injust de la justícia, la intimidació agressiva, l’escarment venjatiu, les amenaces pertorbadores, la governació abusiva i adusta, els escorcolls imprevistos, la inducció d’una basarda fantasmagòrica i tota la trepidant maquinària ignominiosa i punitiva d’unes institucions estatals, en aparença hercúlies, en guerra declarada contra la veritat objectiva de les realitats, succeïdes i viscudes al llarg de tot el procés d’autodeterminació, en practicar destructivament la mentida d’Estat que aflora també  a través d’una gran diversitat de mitjans de comunicació, siguin periodístics, televisius o radiofònics. Tot i això, l’esperança de tornar a veure la llum, la posem en què «la veritat ens farà lliures» (Joan 8:12-30).
 
FORTFEBLETot i això, aquest Estat del territori espanyol, havent defugit o declinat escandalosament qualsevol solució dialogada, havent activat el desenvolupament, en part il·legal, de l’article 155 de la Constitució espanyola, havent empès un implacable procés judicial, davant d’una desobediència per part del Govern català en promoure i executar un Referèndum, i havent obturat irresponsablement la via política per a la correcta resolució d’un problema del propi Estat…, cal pensar que la «fortalesa» d’aquest camina cap a la major de les seves «febleses»…
.
.

images4. «CANÇONS DE CARAMELLES» PER A LA PASQUA…? O POTSER AQUEST ANY, SERIA MILLOR «CANÇONS DE PROTESTA-REIVINDICATIVES»…?

Les «caramelles» són unes cançons populars, típiques de la Catalunya Vella i del nord de la Nova, que es canten per Pasqua per celebrar la bona nova de Jesús, tot i que també poden tenir un caràcter profà. Els intèrprets o «caramellaires» són grups d’infants o d’adults que surten a cantar per cases i masies el Dissabte de Glòria al vespre o bé els matins del Diumenge i del Dilluns de Pasqua. S’acompanyen d’instruments diversos i, en el passat, recollien menges, d’ous principalment, o diners que la gent els donava per fer-ne caritat o un àpat col•lectiu.

REPUBLICAPerò aquest any, obviarem les «caramelles» i en aquesta conjunció astral entre la celebració pasqual de l’1 d’Abril del 2018 i els sis mesos de l’1 d’Octubre de 2017, ens endinsarem en «cançons protesta o reivindicatives» per tal de significar les dificultats ancestrals del Pas del Mar Roig cap a la Terra Promesa i les més actuals a casa nostra per arribar -en aquesta terra d’acollida que n’és Catalunya- a l’establiment albirat de la República catalana.

VOTARAvui, doncs, es compleixen sis mesos del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya del primer d’octubre de 2017. Una jornada que ha deixat empremta en l’imaginari d’una generació sencera de catalans, tant dels qui van decidir de participar-hi com dels qui no. La violència dels cossos policíacs espanyols per reprimir la votació i la defensa de les urnes, aferrissada i pacífica, dels votants als col•legis electorals han marcat el transcurs de la vida política i social catalana l’últim mig any. Tant és així, que després del referèndum, diversos grups i cantautors han compost cançons tot reivindicant aquesta data memorable de l’1-O. I val a dir que també abans del primer d’octubre ja n’hi va haver dedicades a la jornada. Se n’ha fet una selecció, cinc cançons prèvies a l’1-O i cinc de posteriors. Tot seguit les mostro explícitament, recollides de VilaWeb, i que també es poden trobar a YouTube:

         [ En polsar la fotografia de cada cançó s’obrirà el video corresponent ]

Txarango

AGAFANT L’HORITZÓTxarango, Gemma Humet, Aspencat, Cesk Freixas, Les Kol•lontai i Ascensa Furore.

Amb gairebé cinc milions de reproduccions a YouTube, aquesta cançó va ser un autèntic èxit a les portes del Referèndum. Formava part de la campanya de la CUP per a estimular la participació i el sí a la independència: ‘Viure vol dir prendre partit’.

 

 

SOM XeicSOM…!Xeic.

Una cançó patrocinada per la campanya de l’ANC pel Referèndum, en la línia optimista dels dies previs a la jornada. Fa una crida a la unitat de l’independentisme, a la vegada que  reivindica el passat i el present. Hi participa Mercè Martínez.

SI Pepet i Marieta

SÍ…!Pepet i Marieta.

Una cançó optimista a pocs dies abans del Referèndum, i amb un clar to pacifista: ‘Sí, rebutgem la violència’. ‘Sí, també som desobediència’. ‘Sí, un adéu sense recança’. El recurs a la memòria dels avantpassats i a un futur millor també tenen cabuda en aquest tema, amb un videoclip farcit d’imatges de totes les mobilitzacions independentistes.

 

DAUSANO POTS TANCAR-NOS A TOTSJoan Dausà.

El cantautor s’inspira en el procés d’autodeterminació del poble de Catalunya per a compondre aquest tema, amanit amb la seva guitarra. ‘Pots negar que no hi haurà vots, pots negar el pes dels records (…) però no pots tancar-nos a tots’, diu Dausà.

VINAIXA

 

DIES DE LLUMÈric Vinaixa.

‘Dies de glòria, dies de llum, a punt a punt d’arribar. Tenim a quatre passes la llibertat’, canta Vinaixa enmig d’imatges de les manifestacions multitudinàries dels 11 de Setembre. Una cançó amb ritme i optimista.

 

RAPROJOS Y SEPARATISTASLágrimas de Sangre.

Per als amants del rap, aquesta cançó és una delícia. El grup critica el feixisme, la violència i els còmplices de la repressió, alhora que enalteix la transversalitat de l’independentisme català, la diversitat dels orígens dels catalans i els avantatges que veuen en la República. ‘Compareu l’1-O amb el 23-F, Tejero era un fatxa; nosaltres, la gent!’, diu la cançó.

BUHOS2LA DARRERA COLÒNIABuhos. 

Composta el 3 d’octubre, el dia de l’aturada de país convocada per a protestar contra la violència, Buhos reivindica el pacifisme dels votants. ‘Aquí comença la nostra independència’

‘Avui comença la nostra independència!’,  acaba repetint la cançó.

OCTUBRE luri

OCTUBREFito Luri.

Amb una melodia tranquil•la, el cantautor reusenc va composar aquest tema el mes de novembre. Amb una clara referència a Sant Jordi, ‘Hem matat al drac, hem matat al drac, hem matat al drac’, Luri recorda la mobilització popular d’aquell dia.

 

MASSCARATS Els carrersELS CARRERS SERAN SEMPRE NOSTRESMascarats.

El famós himne que va sorgir durant l’aturada de país del 3 d’octubre i que s’ha repetit en les mobilitzacions posteriors de l’independentisme ha donat nom a aquest tema del grup Mascarats. Conté una referència a la mítica ‘L’Estaca’ de Lluís Llach ‘Junts tombarem l’estaca que estava camuflada’.Un 

OBESES2ENS EN SORTIREMObeses.

Un dels últims temes publicats sobre l’1-O. Amb versos com ‘Saps prou bé que aquella nit vam ser els amos del carrer’ o ‘Saps prou bé que el que vam viure mai ningú ho podrà desfer’, el grup reivindica la importància de l’organització popular d’aquella jornada amb una visió optimista del futur.

I és que realment, tard o d’hora i pel bé i sorpresa de tothom, «ENS EN SORTIREM»…!!! CELEBRAREM UN DIA LA NOSTRA DESIJADA PASQUA…, MENTRESTANT SEGUIM EN MARXA I A BON PAS…!!!

EN LA CELEBRACIÓ DEL 75è ANIVERSARI DE LA MEVA NAIXENÇA…

Destacado

 

75b1. UNA INTRODUCCIÓ SOBRE EL PAS DEL TEMPS

Quasi diàriament, acostumat a espargir una felicitació d’aniversari a tots vosaltres, mitjançant la xarxa d’Internet i en aquesta aplicació informàtica Facebook, sembla que escriure-me-la a mi mateix no ha de ser una tasca massa dificultosa. Però en haver-m’hi posat en el 75è record del “cumple” de la meva història personal, he de dir que m’ha costat trobar un fil de redacció prou coherent i que àdhuc aporti un cert contingut de pensament que, per l’edat ja prou curulla d’anys, se’m pot exigir sense cap excusa.

Unarellotge munió de sentències llatines -la majoria de les quals extretes d’algunes inscripcions que ens mostren els rellotges de sol- dansen per la meva memòria en aquest precís moment que toca atalaiar l’estació d’arribada dels meus 75 anys. I aquesta aturada anyal, en escaure’s l’aniversari dels dies acomplerts, és l’indicador o creu de terme d’una etapa vital que em marca l’inexorable pas del temps fugisser, pautat i compassat, i que la recreació dels seus adagis als quatre vents la faran més que entenedora:

– “CARPE DIEM”, dues paraules que, amb un to llunyà de la disbauxa amb què a voltes s’utilitzen, amb serenor i discreció aconsellen més aviat el bon aprofitament del temps actual i el gaudi festiu del moment present…

– “ARS LONGA, VITA BREVIS”, una sentència que mostra el contrast de la brevetat de la vida, en una clara al·lusió a la persistència temporal de l’art i de totes les coses fetes o acabades de la vida temporal…

– “FESTINA LENTE”, una expressió aparentment contradictòria que, en voler-te donar molta pressa en aconseguir els teus desitjos, et reclama que vagis ben a poc a poc perquè el teu objectiu s’assoleixi millor…  

– “LENTIORES TRISTIBUS, LAETISSIMUS VELOCISSIMAE DISCURRUNT”, una construcció llatina relacionada amb el pas de les hores que passen relativament: molt lentes i feixugues en els moments de dificultats o de tristesa, però que esdevenen massa ràpides per aquelles ocasions plenes de gaudi i felicitat...  

– “SED FUGIT IRREPARABILE TEMPUS”, una afirmació exacta i precisa que deixa entrellucar de quina manera el temps s’escorre de forma irreversible, irreparable, sense marxa enrere…

– “TEMPUS EST QUAEDAM PARTS AETERNITATIS”, una llegenda que pretén optimitzar la vida present “ara i aquí” per inquibir-la -si és que n’és posible- dins d’una part de l’eternitat on no hi ha la “mesura del moviment” que construeix el temps…

– “TEMPUS OMNIA FERT, SED ET AUFERT OMNIA TEMPUS”, un magnífic contrast literari que descriu com tot allò que el temps ens ofereix en aquesta vida, també s’ho emporta indefectiblement i ho amaga en el cementiri de la memòria del passsat…

– “QUANTUM HAEC UMBRA PROGREDITUR, TANTUM VITA TUA MINUITUR” una proposició ben trobada i que relaciona el moviment de les hores de sol amb el recorregut de la vida que roman escapçada mentrestant l’ombra imparable de l’engranatge celeste avança…

sabiduriaCada dita clàssica, doncs, porta la seva bona càrrega de saviesa respecte de la caducitat de les coses i el tic-tac metafòric que marca cada expressió m’ofereix, en aquest meu aniversari, un excel·lent  motiu de reflexió sobre la importància d’addicionar quirats d’un bon contingut a les coses de cada dia per tal de deslliurar-les d’una possible superficialitat que, en el cas de caure-hi, no em permetria aprofundir-les per a l’adquisició del capteniment que, després de setanta-cinc anys de vida se m’exigeix.

sabioSóc conscient que he arribat a una edat en la que em queda molt menys temps del que he viscut fins ara i, per això mateix, sabent de l’escassetat misteriosa que encara se’m concedeix de vida, és millor que em refugiï de discussions estèrils i dels encenalls de les coses vanes per acostar-me més lliure a tot allò que es presenta com essencial a la vida: la defensa dels drets humans i la comprensió de la dignitat requerida a tota persona i de la comunitat dels pobles que la conformen, fins arribar al meu final en pau d’acord amb la meva pròpia consciència i embolcallar-me intensament entre totes les persones que amb mi hi ha volgut ser, en aquesta excursió meravellosa, per seguir aprenent de tothom i debutar en l’escenari que em pertoca entre la tramoia i l’acció de tot allò que suposa la representació i la bona imatge de la  veritat, del bé, de la pau i de l’estimació.   

docencia2. RECORDATORI DE LA MEVA   ACTIVITAT DOCENT DES DE LA LLUNYANA I DAURADA JUBILACIÓ…

Porto a la llum un proverbi universal, inscrit en un estoig escolar de fusta clara i envernissada, amb acolorides flors alpines i tiroleses, que em va acompanyar durant els anys de la meva pre-adolescència i posteriors, un estri preuat que la meva mare (encara viva amb 108 anys) em va regalar a la tornada d’un viatge de la seva Àustria natal, i que resava així:

“Nitch für die sondern, das leben lernern wir”, en el sentit quasi literal que no s’ha d’aprendre per a l’escola, sinó que l’aprofitament del temps escolar ha de ser per a la vida del dia de demà.

estoig1Un obsequi que m’ha servit per a la recordança de temps pretèrits, un pràctic i dinàmic estímul per a l’aplicació personal del seu contingut i una preciosa regla pedagògica que he intentat infondre-la també a vosaltres durant els anys de la meva docència. Tot un programa de vida que he practicat com a sistema -evidentment amb la humilitat de l’aiguabarreig de clars i obscurs-, però amb la vocació ferma d’amarar-lo amb altres potents línies de força, nascudes d’institucions centenàries, on hi he conviscut i treballat -les arrels d’on procedeix hom obliguen- i que, en contagiar-me la seva manera de pensar i de procedir, m’han ajudat a capir allò que resta fonamental educativament per no perdre el rumb de la responsabilitat social confiada com a educador i ensenya

salesians

Quant a la Congregació salesiana -Institució fundada per Joan Bosco a Turín (Itàlia)- el “Da mihi animas, cetera tolle”, expressió amb clara referència a donar         prioritat a la persona humana per damunt de qualsevol altra consideració…                                                                                                                    

jesuites

Pel que fa a la Companyia de Jesús -Orde fundada per Ignasi de Loiola- el “Ad maiorem Dei gloriam…”, divisa on hi mena implícitament tot allò que concerneix al servei i a l’estimació cap als altres…  

gracies

3. AGRAÏMENTS… AD MULTOS ANNOS CUM VOBIS…!

I em plau rememorar en aquest aniversari, com he fet en alguna altra ocasió, l’estimació i l’agraïment que sento vers als meus pares que em van posibilitar la vida en un 28 de gener de 1943 a Ripoll -bressol simbòlic de la historia de la naixença de Catalunya i referencia de saviesa monástica escrita en pedra, com diu el poeta, perquè “qui passi per sota d’aquesta arcada, bé podrá dir que, en síntesi sagrada que el món, el temps i l’eternitat ha vist”– i a on vaig viure-hi amb la meva família i amics d’infantesa, així com també a tot allò viscut amb els salesians i jesuïtes, sigui en període d’estudi, de compromís vocacional o de projecció laboral. I, evidentment, amb el goig d’haver trobat pel camí el suport dels companys/es de treball, molts/es alumnes que m’han ajudat a créixer, la complicitat amical d’excel•lents persones que són al meu costat i em segueixen acompanyant i, per sobre de tot, la satisfacció d’haver fornit una família, conjuntament amb la meva muller, amb el caliu d’un fill i d’una filla que, malgrat la distància física, són ben a prop meu…

brillant2

Havent superat, doncs, l’aniversari d’argent (25), el d’or (50), el de diamant (60), el de platí (65), i el de titani (70)…, he arribat feliçment al de “brillants” amb els 75, la qual cossa m’omple de satisfacció i desitjo que tots hi pugueu arribar igualment.

Gratias do et ad multos annos…!!! Hoc est: ad multos annos cum vobis…! Dono gr¡acies i per a molts anys…!!! Vull dir: que pugui celebrar molts més anys amb tots vosaltres…!

75b

 

AMB ELS MILLORS DESITJOS PER A L’ANY 2018…!

Destacado

estrella

MENYS FACEBOOK, YOUTUBE, TWITTER I WHATSAPP I MÉS DEDICACIÓ A LA FAMÍLIA, ALS AMICS, A L’ESPIRITUALITAT I ALS NECESSITATS

AMB ELS MILLORS DESITJOS PER A L’ANY 2018

DES DELS GUARNIMENTS TRADICIONALS DE LES FESTES NADALENQUES DE 2017 -EL PESSEBRE I L’ARBRE- I HAVENT TRASPASSAT EL SOLSTICI D’HIVERN, EN QUÈ EL DIA JA S’ALLARGA, CAL QUE APROFITEM LA SEVA LLUM  DURANT TOT L’ANY 2018 RECENT NASCUT, PERQUÈ SEMPRE HI BRILLIN ENTRE NOSALTRES LES ESTRELLES DE LA PAU, DE LA JUSTÍCIA, DE LA BONDAT, DE LA LLIBERTAT I DE L’ESTIMACIÓ EN EL DECORAT FANTASMAGÒRIC DE COLORS AIGUABARREJATS, AL VENT DELS NÚVOLS CAPRICIOSOS, DEL SOL PONENT I DE L’EIXENT

… Tanmateix, caldrà en aquest any 2018 fer un esforç per tancar amb prudència i sentit comú “les finestres” del FACEBOOK, del YOU TUBE, del TWITTER i del WHATSAPP i obrir espaiosament i generosa “les portes” a la FAMÍLIA, als AMICS, a l’ESPIRITUALITAT i als DESVALGUTS…

      Nota: en clicar la fotografia o el text s’obrirà un video d’interès i, si et plau arribar-te fins al meu “mur” del Facebook, escrivint [ Miquel Àngel Bosch Fridrin ] hi trobaràs qüestions d’interès

 

EN EL NADAL DE 2017, DES DE L’EXIL·LI…

Destacado

exilio

“EL PESSEBRE” de Pau Casals. El Preludi

Atenció…! Les fotografies disposen d’un enllaç musical que s’obre en clicar-les, així com també es pot llegir un text, en polsar l’escrit resseguit de color blau cel ]

EN EL NADAL DE 2017, DES DE L’EXILI…

Tot i que la riquesa literària de les metàfores fan més vius els textos escrits i els atorguen curiositat i brillantor, cal llegir aquesta felicitació nadalenca d’enguany tot contemplant el moment actual com el gran pessebre vivent de la nostra societat no predictible, tot i que confiable. Per això, cal deixar-nos acaronar suaument pels sentiments que desperta la tendresa del microclima nadalenc, perquè ens protegeixi del fred boirós d’aquests darrers temps i ens abrigui amb l’embolcall del seu escalf amorosit…

Prada

“EL PESSEBRE” de Pau Casals. El cor de camells

Giro els ulls a Prada de Conflent on Pau Casals -al segle passat i des del seu exili- composà una obra simfònica, resseguint la lletra de Joan Alavedra “El Pessebre”, que en no poder-lo dirigir personalment a la seva terra, malgrat allò que “per Nadal cada ovella al seu corral”, se’n lamentava profundament en una de les estrofes corals de l’obra i es preguntava atuït “quan s’acabaria aquest llarg caminar per terres estranyes…”, tot enviant, alhora, un missatge singular que resumia l’objectiu del seu interès, dient que “aquesta obra, composada lluny de casa, és pensant en el nostre país que vaig sentir la inspiració musical en plena guerra mundial i en el cor i el pensament posat en tantes guerres, va sortir-ne un himne a la pau”…

JAiPC

“EL PESSEBRE” de Pau Casals. L’Oratori complert

La lletra de Joan Alavedra de “El Pessebre”, una interpretació fidel i meravellosa de la tradició nadalenca catalana, omple de vida les figures del pessebre –persones i animals-, així com també la mateixa natura –el paisatge-, fent-los reviure la tendra i ingènua poesia del Nadal. L’originalitat del tema, la bellesa de les imatges, la gravetat del to i la profunda catalanitat de l’obra, decidiren al compositor Pau Casals musicar-la íntegrament. Vet aquí l’estrofa central de “La nit de Nadal amb el plor de l’Infant Jesús”:

bebe

“EL PESSEBRE” de Pau Casals. El plor de l’Infant Jesús

L’estel brilla en la nit pura / i es detura el firmament. / Els camps són sembrats d’argent. / Fa una nit quieta, segura. / Si no pot ser un crit del vent, / no sentiu com un lament, / com un plor de criatura…?

pessebre

“EL PESSEBRE” de Pau Casals. El cor dels Reis Mags

Tant de bo, doncs, que no es perdi el bell costum de guarnir un pessebre a cada llar, sigui artístic o senzill, de concurs o d’estar per casa. Les figures, millor de fang que de plàstic, perquè el fang ens recorda més com som. I que la flaire de la molsa i el suro, el boix grèvol, el galzeran, el vesc i l’avet impregni un any més la llar del nostre cor. Però, sobretot, que hi ressonin potens els darrers compassos de l’oratori de “El Pessebre” del compositor, on les veus corprenedores dels solistes i de tot el conjunt coral -veus timbrades, pietoses i exultants -acompanyades per la vibrant orquestra-, arriben al final de la composició musical tot cantant:

colom

“EL PESSEBRE” de Pau Casals. GLÒRIA – PAU                   

                            “PAU ALS HOMES DE BONA VOLUNTAT…! PAU..!”

FrcodeAsis

“EL PESSEBRE” de Pau Casals. L’Hosanna

Francesc d’Asís, el Sant de la petita localitat italiana, poc es podia imaginar que aquelles seves primeres escenificacions litúrgiques de la nit de Nadal, celebrades a Greccio, l’any 1223, es consolidarien i prendrien forma fins arribar als nostres dies, profundament arrelades al costumari religiós i popular de molts pobles. Aquelles primeres representacions inicialment reservades als àmbits religiosos, a tall de pessebre vivent, donaren ocasió a posteriors representacions plàstiques en forma de figures de grans dimensions fetes per notables escultors de l’època. Aquesta bella troballa franciscana s’anà popularitzant al llarg del temps fins arribar a introduir-se en els ambients familiars com un element inseparable de les festivitats nadalenques. De diferents formes i estils i degudament adaptades a cada indret, quan el temps sant és arribat i amb el fred, la neu i el gebre, les figures del pessebre, una a una, ja han tornat, en els nostres pessebres casolans hi ressalten la Mare de Déu, Sant Josep, el Nen Jesús, l’Àngel i els tres Reis i…

figuras pesebre

“EL PESSEBRE” de Pau Casals. El cor de patges

…la dona que renta, la vella que fila / i el brau caçador que sempre vigila. / La noia que porta la gerra i el pa / i aquell pescador que al riu va a pescar. / El vell que la terra remou amb catxassa / i que beu el vi de la carabassa. / El del feix de llenya, i aquell pastoret / que va amb la catxutxa perquè té molt fred. / La jove mestressa que duu una gallina, / la del cistell d’ous i el sac de farina. / Aquells que sonant van fent son cam-i: / el del flabiol i el del tamborí. / El del sac de gemecs, el qui sempre plora / i el de la simbomba que ronca tothora. / També el tres pastors que fan el sopar / i couen les sopes i llesquen el pa.

bressol

“EL PESSEBRE” de Pau Casals. La nit de Nadal

Figures eternes de vida senzilla, / que eixiu de la llum que enmig brilla: / vosaltres al món porteu resplendor, / oh fràgils figures de nostre Senyor…!

zmbient de

“EL PESSEBRE” de Pau Casals. L’estel

Aquesta cançó de les figures del pessebre de Joan Llongueras descriu tot l’encant de les figures de fang del nostre pessebre tradicional català. Cada any són les mateixes. Cada any es posen al pessebre i es guarden per al vinent. Cada anys es desembalen i es tornen a col·locar. Cada any ens transformen, Cada any ens fan reviure el Nadal.

pesebre catala

“EL PESSEBRE” de Pau Casals. L’arribada dels pastors

El nostre pessebre català té muntanyes de suro amb obagues de molsa i rams de galzeran, un riu de paper d’estany amb un pontet, casetes de pagès, pobles llunyans a la carena. La terra amb neu de farina i un celatge on es gronxa un lluent estel. El país és rural català, de muntanya, no pas de marina, sense referència visible a cap suposat país palestinenc original, llevat del teló de fons, on pot haver-hi, pintades, casetes amb cúpules mores totes blanques, i palmeres i dunes, i un sol ponent roig pastel de desert.

naixementsf

FELICITACIÓ NADALENCA 2017, des de la Sagrada Família de Barcelona

El cor del pessebre és l’establia -una cova o un portal- amb el bou i la mula escalfant el Nen nuet, amb els seus pares i els àngels que el custodien, anunciant pau a la terra. A l’establia s’hi arriba per un camí, per on venen pastors amb ofrenes o tocant rústics instruments, i el tres Reis d’Orient muntant camells, menats pels seus patges. En un racó, l’anunciata de l’àngel als pastors aplegats al voltant d’una foguera, bullint les sopes…i uns bens una mica més enllà pasturen. Hi sol pul·lular bestiar i aviram de tota mena i altres personatges, com el caganer i la dona que renta, distrets i aliens al misteri que molt millor intueixen les altres figures de camí cap a la cova de Betlem, mentrestant ressona un cant imponent:

colom

“EL PESSEBRE” de Pau Casals. GLÒRIA – PAU

                           “PAU ALS HOMES DE BONA VOLUNTAT…! PAU…!”

… DONCS, DES DEL PESSEBRE QUE, COM JA N’ÉS TRADICIÓ ANYAL HEM GUARNIT A LA NOSTRA LLAR EN AQUEST NADAL DE 2017, US DESITJO UN BON ANY NOU 2018, PRECISAMENT ARA QUE EN AQUEST SOLSTICI D’HIVERN JA S’ALLARGA EL DIA, CAL APROFITAR LA SEVA LLUM -contempla-hi les metàfores amagades- PER AGAFAR UNA ESTRELLA DEL CEL I POSAR-LA MOLT ENDINS DELS NOSTRES CORS PERQUÈ HI BRILLI SEMPRE L’ESTIMACIÓ I LA PAU EN UN AIGUABARREIG DE VERMELL I DE COLOR GROC, SEGONS L’ESCAIENT PENSAMENT PERSONAL DE CADASCÚ, EN EL DECORAT CAPRICIÓS, AL VENT CAVIANT, DEL SOL PONENT I DE L’EIXENT…

Pots consultar, per a més informació, el “MUR” del Facebook que respon per

                                        [ Miquel Àngel Bosch Fridrin ]

                               on hi trobaràs continguts de prou interès…

LES ELECCIONS DEL 21D, UN BANY DE REALISME QUE CAL ADMINISTRAR DEGUDAMENT…

Destacado

eleccions2

LES ELECCIONS DEL 21D-2017, UN BANY DE REALISME QUE CAL ADMINISTRAR DEGUDAMENT…

llibertat expressio1. ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ INTERNACIONALS, LA PREMSA NACIONAL I CATALANA SE’N FAN RESSÒ DE LA VICTÒRIA INDEPENDENTISTA…

El resultat de les eleccions del 21D de 2017, malgrat l’anomalia de la convocatòria que, per cert, ja es dilucidarà la seva legitimitat més endavant, ha donat una victòria absoluta al grup “independentista”, contra el pronòstic, desitjat i esperat, pel grup “constitucionalista”. I és que, el Govern de l’Estat espanyol, havent utilitzat la repressió i la judicatura en una qüestió que demanava -i evidentment, encara demana- un tractament polític de la problemàtica existent entre Espanya i Catalunya, el sentit comú ha situat com a perdedors, aquells que, utilitzant una metodologia estratègica equivocada, ara no tenen més solució que posar-se a dialogar si no volen repetir el seu malencert.

La immediatesa amb què la premsa i les cadenes de TV internacionals facilitaren les notícies no es van fer esperar immediatament o el dia següent de les eleccions. I el seu ressò es va escampar per tot el món. Qui s’entretingui en fer una lectura crítica dels diferents diaris se n’adonarà ràpidament quin n’és el tractament que es dóna al titular de la notícia per extraure’n l’objectivitat o la manipulació ideològica dels diaris en qüestió. Personalment em sorprèn el contrast entre els titulars i el contingut que ofereixen els diaris internacionals i els relatius als mitjans espanyols. Però això no eclipsa el resultat de les eleccions del 21D i la victòria independentista que, malgrat les dificultats, que per diverses raons puguin aparèixer en el decurs dels dies venidors, aquest bany de realisme electoral, caldrà administrar-lo degudament.

repubblica1.1. Premsa i cadenes de TV internacionals

The Guardian: Catalonia secessionist parties declare victory in regional elections
CNN: Separatist parties in Spain’s Catalonia declare victory in election.
Politico: Catalan separatists win back majority, defying Spain’s Rajoy.
Euronews: Pro-independence parties claim victory in Catalan election.
The Independent: Catalonia election: Puigdemont’s party claims victory as independence movement set to gain overall majority.
The New York Times: Catalan Separatists Seem Poised to Hold Majority After Regional Elections.
US News and World Report: Catalan Separatist Puigdemont to Regain Control in Blow to Rajoy.
Reuters: Former Catalan leader Puigdemont seen regaining regional leadership.
Le Figaro: Élections en Catalogne : le choc indépendantiste.
Le Monde: Elections régionales en Catalogne : les partis indépendantistes obtiennent la majorité de sièges.
RTBF: Elections catalanes: victoire à la majorité absolue des indépendantistes, Puigdemont pourrait redevenir président.
RTL: Élections en Catalogne : Puigdemont salue une victoire ‘indiscutable’.
Corriere della Sera: Il voto in Catalogna, riscossa dei separatisti: sono maggioranza.
O Globo: Independentistas da Catalunha têm resultado para formar coalizão.
The National: Catalan elections: Pro-indy parties win majority against all odds.
Frankfurtewr Allgemeine: “Una bufetada a Rajoy”.
– Der Spiegel: Separatisten erringen in Katalonien erneut absolute Mehrheit.
Die Zeit: Separatisten verteidigen Mehrheit im Parlament.
Berria: Independentzia deklaratu zutenek gehiengo osoa izango dute Parlamentuan.
– La Nación: Desconcierto en Cataluña: los independentistas obtienen la mayoría y Carles    Puigdemont podría recuperar su cargo.
Telegraaf: Winst voor separatisten Catalonië.
Noos: Afscheidingsgezinde partijen Catalonië winnen vervroegde verkiezingen

elpais1.2. Premsa nacional:

El País: La independència ha fracassat. L’aspecte més positiu del 21D és la important victòria recollida pel constitucionalisme en la candidata Inés Arrimadas.
El Mundo: Puigdemont sostiene el independentiusmo pese el triumfo histórico de Arrimadas.
La Razón: Arrimadas consigue una victoria històrica, però insuficiente.
ABC: Victoria històrica i agridulce de Arrimadas.

ara1.3. Prensa catalana:

La Vanguardia: Cs guanya, però la majoria independentista es renova. Puigdemont supera ERC i l’independentisme suma el 47,5% de vots. Arrimadas venç en vots i escons, tot i que no podrà formar govern. PSC i En Comú s’estanquen i el PP ni tan sols tindrà grup parlamentari propi.
El Periódico: Més difícil encara. El bloc independentista reté la majoria absoluta tot i la victòria en vots i escons d’Arrimadas.
El Punt Avui: Seguim. ERC, Junt per Catalunya i la CP revaliden la majoria absoluta independentista i poden governar. Cs guanya en escons i vots i el PP s’enfonsa.
ARA: Independentisme: Majoria absoluta. Puigdemont lidera la victòria des de l’exili amb 34 diputats, ERC queda a tocar de JxCat amb 32 escons i demana diàleg a l’Estat, l’abstenció de la CJUP, amb 4 diputats, serà clau `per a la investidura. Unionisme: Cs, primer en vots i escons. Ciutadans guanya i es converteix en la primera força del Parlament, el PP queda en últim lloc i treu el pitjor resultat de la història. El PSC només creix un escó i no compleix les seves expectatives.

eleccions

2. EL RESULTAT DE LES ELECCIONS DEL 21D-2017 DÓNA  VENCEDOR L’INDEPENDENTISME, MALGRAT TENIR-HO TOT EN LA SEVA CONTRA…

  • L’independentisme ha vençut, sense que hi hagi pogut haver mai cap negociació dialogada i de pacte amb l’Estat español sobre el tema…
  • L’independentisme s’alça victoriós, a despit de veure com persones concretes han patit i, possiblement d’altres en patiran, l’espoli dels seus béns pel Tribunal de Comptes
  • L’independentisme ha tornat a prendre més força, encara que el Monarca espanyol avalés, el 3 d’octubre proppassat, la violència policial per frenar l’1O-2017 i acusés la Generalitat de Catalunya de situar-se “al marge de la democràcia, dividint la ciutadania catalana” i sense fer cap referència als centenars de ferits que hi va haver…
  • L’independentisme s’evidencia asserenat, tot i rebre amb prou freqüència la incriminació d’odi (el diccionari diu que “l’odi és un sentiment violent de repulsió vers algú amb la intenció de fer-li mal”) que sembla talment com un mecanisme de projecció de defensa del qui acusa per poder presentar el tarannà de les manifestacions populars i el contingut dels discursos, arengues, manifestos i actes de celebració festiva o luctuosa, com una expressió de violència patent per poder recórrer a una suposada o implícita construcció delictiva de rebel·lió i sedició
  • L’independentisme es podrà treure de sobre la xacra d’aquesta figura delictiva d’odi, que es pretén incorporar en el seu activisme per poder acusar-lo de rebel·lia o sedició perquè, si cridar “Fora les forces d’ocupació” quan t’han pegat és un delicte d’odi, què seria cridar “A por ellos…!” per demanar que et peguin…?
  • L’independentisme arribarà a bon port (simbolitzem-ho amb Ítaca) perquè, si la Marxa de la sal promoguda per Ganhdi a l’Índia contra la vulneració d’una llei britànica i per a l’assoliment de la independència, a termini més llarg, és el paradigma d’una actuació “no-violenta”, com pot ser que les Manifestacions de l’11 de setembre a Catalunya, molt més benignes que les descrites anteriorment, constitueixin l’objectiu del punt de mira judicial per una suposada actuació tumultuària que voreja la rebel·lió i sedició…?
  • L’independentisme seguirà, altrament es formulin querelles contra nous investigats i, fins i tot, encara que es considerin injustament com tumultuàries les darreres manifestacions de l’11-S
  • L’independentisme triomfarà enfortit, malgrat totes les reaccions   tardanes i, fins i tot, violentes de l’Estat espanyol…, sigui la intervenció de les finances, l’aplicació arbitrària de l’article 155 de la Constitució i el seu ferotge desplegament, els encausaments o procediments judicials, la coacció a les empreses, els dictàmens d’empresonament, les inhabilitacions, els embargaments, la repressió policial i els exilis, la falsejada propaganda…i tot el temporal coactiu que ha caigut, cau i caurà sobre Catalunya…
  • L’independentisme no morirà perquè tindrà com a sant i senyal la democràcia contra la unilateralitat (de l’autoritarisme d’aquells que no han volgut parlar cap forma de consulta o referèndum). I així:

                                      – Contra la dilació i la passivitat, la urgència.

                                      – Contra l’excepció, la reacció.

                                      – Contra la realitat, el somni.

                                      – Contra la violència de l’Estat, la desobediència pacífica…

solstici3. EL SOLSTICI D’HIVERN: EL DIA COMENÇA A ALLARGAR-SE I JA HI HA LLUM PER CAMINAR CAP AL FUTUR…

M’ha cridat l’atenció un article de M. Subirats que, des del camp de la sociologia, escriu amb molt encert com “entremig del solstici d’hivern podem il•luminar el futur després d’aquestes eleccions. Som en els dies del solstici d’hivern. Sol morent, sol naixent. El 21 la llum arriba als seus mínims, aquest any en una metàfora inesperada, no per imposada menys sorprenent. La llum minva, es va apagant, però de seguida reneix: per Nadal un pas de pardal, per Sant Esteve un pas de llebre. Ales portes del Nadal, llum nova, vida recomençada, però la foscor d’aquest solstici ha estat amenaçadora, els presagis no eren bons.

Una part de la societat catalana està en marxa amb entusiasme. Una altra resta immòbil, tement qualsevol canvi i aquesta no s’ha fet res per dinamitzar l’altra part, per incloure-la en un projecte il•lusionant. Ho podem vestir de banderes, de consignes, de colors; metàfores d’una divisió que s’havia evitat llargament, i que ara esclata amb cruesa.

Però la llum reneix cada any i les societats es fan i es desfan com les rotllanes de les sardanes. Les urnes han parlat, i tothom ha d’admetre aquesta paraula inapel•lable:

  • El vencedor real, amb possibilitats de governar, l’independentisme…
  • El guanyador virtual, Ciutadans, l’antiindependentisme…
  • Els perdedors, tots els altres…

Com a moviment, l’independentisme és sempre sorprenent: no mostra fissures, ni desànim ni decepció. Es mobilitza, es retroalimenta, segueix confiant. La situació era ben propicia al pessimisme amb l’aplicació del 155; però ningú s’ha desdit de la seva esperança i de la seva convicció.

3.1. L’independentisme té dos reptes immediats:

  • Què passarà amb els que són a Brussel•les i amb els que són la presó…?
  • Per on anar…? “Farem una Catalunya millor”, ha dit Puigdemont. Però això no és un programa, no és més que un desig envoltat d’esculls…

3.2. L’independentisme té dos problemes molt complicats:

  • Un problema intern: una Catalunya dividida amb un bloc advers consolidat…els “altres catalans”, classes treballadores d’origen forà…
  • Un problema extern: un govern espanyol intractable i capaç només d’utilitzar la repressió i la via judicial...

Però cal parlar, buscar acords, cedir el que calgui. Aquests dies de trobada i de caliu ens poden donar llum per apropar posicions, per continuar o començar de nou”.

nadal2

I ARA QUE VE NADAL, EN ALLARGAR-SE EL DIA, CALDRÀ QUE S’APROFITI LA SEVA LLUM -contempli’s la metàfora- TOT AGAFANT DEL CEL UNES ESTRELLES PER POSAR-LES MOLT ENDINS DEL NOSTRE COR SOBRE UN FONS DE RATLLES VERMELLES I DE COLOR GROC… 

BARCELONA-BRUSSEL·LES, UN VIATGE D’ANADA I TORNADA…

Destacado

omplim

           BARCELONA-BRUSSEL·LES, UN VIATGE D’ANADA I TORNADA…

mani1

1. QUÈ HI HEM ANAT A FER, A BRUSSEL·LES EL DIA 7 DE DESEMBRE DE 2017…? EUROPE, WAKE UP. DEMOCRACY FOR  CATALONIA…!!!

Amanyagant un viatge cap a Brussel·les trobo una bona oportunitat per vèncer els 1.300 quilòmetres que separen Barcelona del cor d’Europa i capbussar-me en la manifestar-me del dia 7 de desembre de 2017, conjuntament amb molta més gentada, al redós del Parlament europeu, per donar a conèixer i fer sentir les tribulacions del poble català delimitades a bastament per un dissortat i possiblement anticonstitucional desenvolupament, en alguns aspectes, de l’Article 155 de la Constitució espanyola que ha causat  la malastrugança usurpació de la Generalitat a mans del Govern central, la destitució i l’empresonament de servidors públics legalment elegits, així com l’exili del President Carles Puigdemont i altres Consellers. Tot concentrat en el lema de la manifestació -no merament simbòlic, sinó plenament carregat d’intencions- i expressat així: “Europa, desperta. Democràcia per a Catalunya”.

increible

2. INCROYABLE…!!!

Ometo la descripció fil per randa del relat complert del viatge perquè tant l’aspecte formal com el seu contingut ja figuren en les cròniques escrites i en els vídeos d’impacte. Recullo un titular que, en referència al contrast de colors i a la seva significació, expressa la tensió de les prohibicions, l’onejar de les banderes i la resposta europea sobre el procés fins al dia d’avui, tot i tenint la clau de volta per a la solució que s’ajorna o no es vol:

“Una marea ‘groga’ per fer posar ‘vermella’ Europa”

manifestacion2INCROYABLE, l’arribada de milers i milers de catalans al cor d’Europa en un dia plujós i emboirat, amb roba groga (d’abrics, jerseis, bufandes i gorres), estelades, alegria entre continguda pel fred i engrescada per l’emoció i amb el l’acompanyament festiu de cantaires, castellers agosarats, pancartes colpidores i, sobretot, amb un aire de germanor vibrant…i sense poder ni voler oblidar el distintiu del llaç, també groc, en referència al simbolisme de la cançó “Tie a Yellow ribbon round the old oak tree”, l’origen reivindicatiu del qual té diversos significats, tot i que nosaltres emprem el dels EEUU en record dels soldats que combaten lluny de la terra o que han estat fets presoners com ostatges…

policiaINCROYABLE, comenten dos policies belgues, el fet que de tant lluny hagi vingut tanta gent -amb una valoració participativa, de primer en 45.000 persones, havent d’elevar la xifra a molts milers més- nogensmenys haver hagut de modificar l’itinerari de la manifestació, de més de dues hores, per la inesperada concurrència de manifestants que, de forma tant organitzada, sense un sol incident i cap paper al terra, ha contribuït a dignificar els catalans…

BruselasINCROYABLE, davant de les explicacions a ciutadans europeus que no saben massa de què va tot això, però se n’adonen que alguna cosa no pot ser ignorada, tal i com la premsa del dia següent se’n fa ressò tot aclarint-ne la potència del missatge dels manifestants: el suport i l’escalf envers el President Carles Puigdemont i els seus consellers acompanyants cessats, els qui resten malauradament encara a la presó, conjuntament amb tots els altres d’investigats degut a exagerats delictes de rebel·lió, sedició i malversació, així com el desenvolupament de l’Article 155 de la Constitució espanyola, suposadament inconstitucional en alguns aspectes i, en definitiva, per aquella necessitat que, més enllà de les accions del poder judicial i de l’imperatiu del poder legislatiu, el que n’és d’executiu s’avingui a resoldre, a través del diàleg polític, les arrels de la problemàtica existent, a causa d’una manca de política democràtica…

bombersINCROYABLE, veure passar els Bombers de Catalunya, aquells que “sempre seran nostres”, fent escolta al President Carles Puigdemont i consellers exiliats i que, en acabar la jornada, es convertien en donadors voluntaris de sang en un hospital de la ciutat…, així com aquell petit detall significatiu i honest de aquella cartera trobada a Brussel·les d’un tal Arnau que en poques hores de tuits i de retuits, la mare del noi diu: “Hola, sóc la mare de l’Arnau. Ja hem contactat amb l’Alba. Estem al·lucinats amb la mobilització per trobar-lo. Moltes gràcies a tots…! Sou genials…!”. Es tracta de la solidaritat i de com la intencionalitat fa que les grans i les petites coses tinguin el mateix grau de quirats…

bandera1INCROYABLE, aquell balcó vestit de bandera espanyola -amb tots els respectes deguts del món- on un altaveu a tot volum compassava una música estrident i carrinclona amb unes noies que, d’edat entre adolescent i jove, per provocar el pas de la manifestació, ballaven i cantaven frenèticament, mentre una càmera oculta d’una emissora privada -amagada i descoberta més tard-, visionava l’esperpèntica i ridícula situació, gravant també ensems, com a resposta festiva de la manifestació, el “Passi-ho bé…” de La Trinca.

presidentINCROYABLE, escoltar els diferents parlaments dels responsables de les entitats organitzadores de la manifestació, tant de l’Assemblea Nacional Catalana, com de l’Òmnium Cultural, així com la veu de parlamentaris de la UE, candidats a les eleccions del 21D i, en especial, consellers i conselleres del Govern de la Generalitat de Catalunya, amb el seu President, cessats i exiliats.

manifestacio2INCROYABLE, a la Plaça Jean Rey, al costat de l’edifici del CE, escoltar l’himne europeu de l’Oda a l’alegria, mentrestant plovia i quan encara ressonaven les paraules de Carles Puigdemont: “Volem una Europa de ciutadans lliures, una que escolti els seus ciutadans a més d’escoltar els estats…”. Finalment, amb emoció continguda, a flor de pell o vessant llàgrimes, l’acte va acabar amb el cant del “Segadors”

bandera europeaINCROYABLE, aquest dia emboirat, gèlid i gris i -malgrat tot- el color groc del sol que va brillar damunt de  la ciutat de Brussel·les, el cor de la capital política i econòmica d’Europa, perquè els manifestants catalans hi van voler deixar, el seu crit permanent de denúncia i el seu bri esperançat perquè lstatus quo canviï se soca-rel.premsa

3. LA PREMSA. ENTRE LA INFORMACIÓ DE “EL PAÍS” I LA QUE FACILITA EL DIARI “LA REPPUBLICA” ITALIANA

elpaisEn un article al diari “ARA”, el periodista Antoni Bassas, en donar el “Bon dia”, expressava que el sobiranisme va haver de llegir el dia 8 de desembre d’enguany un dels titulars més bèsties de la història del periodisme espanyol des de 1977 en el que deia exactament:

“El independentismo pasea su odio a España por las calles de Bruselas”.

repubblicaTanmateix, en contrast amb l’esbiaixada i falsejada informació de “El País” -jo hi era a la manifestació i aquest odi de què es parla sortosament encara no ha fet mai acte de presència en el meu tarannà perquè, en tot cas, m’eix una gran acumulació de compromís vers el que desitjo per al meu poble-, un altre diari “La Repubblica” italiana escriu una crònica en què palesa com:

“La música, instruments i cors, animen el Parc del Cinquantenari de Brussel·les, on s’encomana l’alegria dels manifestants”.

contrast2Aquests contrastos informatius em porten a fer un comentari sobre la Premsa, la qual cosa ja ve de lluny i em persegueix de ben a prop, esglaiat com estic, en adonar-me de la manipulació que -sobre els fets de cada dia i, fins i tot, respecte dels esdeveniments importants-, presenten mantes cadenes informatives i rotatius, pretesament seriosos, per ja ni tan sols  citar tota l’espúria continguda en una bona part dels missatges de qualsevol aplicació informàtica d’Internet.

unamunoIntrodueixo aquí, com posada i ajustada al dia, després de més d’un segle de caminar junts -com diuen- en aquesta Espanya simètrica i invertebrada, les paraules d’en Miguel de Unamuno, escriptor i filòsof de la Generació del 1898, en una carta que escriu el 1907 a José Martínez Ruiz –“Azorin”– en què, tot i que no sóc home de paraules gruixudes, reprodueixo aquí:

«Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)».

llibertat expressioCrec veure una perversa contaminació molt preocupant en els mitjans de comunicació degut a l’enorme dependència que tenen dels diferents poders a què estan subjectes. És a dir, hi ha una pressió tan intensa en els medis de comunicació que el color ideològic, polític, social, financer i d’altres, els desdibuixen perquè es converteixen en una espècie de caixes de ressonància de tots ells. Actualment, explicar amb rigor la veritat objectiva de tot el que roda per aquest món de déu, es converteix, per una part, en una tasca que  comporta una gran dosi d’ètica i l’endinsar-nos en la malesa del bosc comunicatiu i poder sortir-ne sa i estalvi, constitueix, per l’altra banda, un repte que requereix la utilització crítica d’eines potents d’aproximació que descobreixin i alertin dels errors inserits, dels adoctrinaments pretesos i de tota la seqüela de fal·làcies i post-veritats insultants.

leon felipecuentosI d’una manera més suavitzada que la de Miguel de Unamuno, però no menys corprenedora i profètica per als nostres dies, porto aquí una frase del poeta León Felipe, de la Generació del 1927, també a quasi mig segle d’interval temporal:

“Yo no sé muchas coses, es verdad. Digo solo lo que he visto. Y he visto:

 Que la cuna del hombre la mecen los cuentos. Que los gritos de angustia de los hombres los ahogan con cuentos.Que el llanto del hombre lo taponan con cuentos. Que los huesos del hombre los entierran con cuentos.

Yo no sé muchas coses, es verdad. Pero me han dormido con todos los cuentos…y sé todos los cuentos”.

atrapasueñosTanmateix, el que resulta inquietant és saber si la realitat és veritablement un conte de malson, o és el conte de malson el que ens interpreta la realitat… Però encara que és bo somniar desperts respecte d’allò que volem aconseguir, també ho és el deixar que la realitat, tot i la seva duresa, ens acompanyi de dia, suau i amablement i ens deixi dormir a la nit… Aleshores, tots els nostres somnis es poden convertir en realitat, si tots plegats tenim el coratge d’atrapar-los…!!!

(1) DEL COL·LECTIU DE RECLUSOS, A LA COMUNITAT DELS SENSE SOSTRE: TINC UN CALFRED QUE EM RESSEGUEIX EL COS. (2) LES ELECCIONS DEL 21 DE DESEMBRE DE 2017 SOTA L’OMBRA DE LA UNIÓ EUROPEA I TRES PREGUNTES INQUIETANTS. (3) CADA DIA SE SUPERPOSA A L’AFANY DEL SEGÜENT I UN ESDEVENIMENT SINGULAR S’EXPANDEIX EN MOLTS D’ALTRES MÉS…

Destacado

(1) DEL COL·LECTIU DE RECLUSOS, A LA COMUNITAT DELS SENSE SOSTRE: TINC UN CALFRED QUE EM RESSEGUEIX EL COS…

(2) LES ELECCIONS DEL 21 DE DESEMBRE DE 2017 SOTA L’OMBRA DE LA UNIÓ EUROPEA I TRES PREGUNTES INQUIETANTS…

(3) CADA DIA SE SUPERPOSA A L’AFANY DEL SEGÜENT I UN ESDEVENIMENT  SINGULAR S’EXPANDEIX EN MOLTS D’ALTRES MÉS…

carcel11. DEL COL·LECTIU DE RECLUSOS, A LA COMUNITAT DELS SENSE SOSTRE: UN CALFRED EM RESSEGUEIX EL COS…

presosUna sensació de fred i de calor alhora, amb estremiment i tremolor, em ressegueix el cos, cada vegada que, des de la vesprada del dia 16 d’octubre de 2017 proppassat, m’arriba alguna dissortada notícia d’un empresonament. En Jordi Sánchez -President de l’ANC- i en Jordi Cuixart -President de l’Òmnium cultural- han estat empresonats per decisió de l’Audiència Nacional. Tot plegat, incomprensible i aterridor amb l’agreujament, el dia 2 de novembre d’enguany, en relació l’empresonament d’una bona part del Govern de la Generalitat de Catalunya -Oriol Junqueras, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, Raül Romeva, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Carles Mundó, Santi Vila-, i de l’ordre de recerca i captura, un dia després, del seu President electe, Carles Puigdemont, i d’altres Consellers -Meritxell Serret, Lluís Puig, Clara Ponsetí, Antoni Comín-, decretant-se, posteriorment des de la Justícia belga, la seva llibertat de moviment amb alguna minsa mesura cautelar i a l’espera de saber si s’autoritza o no l’extradició.

fiscalia1.1. La Fiscalia de la Estat espanyol, l’Audiència nacional i el rigor de la presó

A l’endinsar-me a valorar l’argumentari del Fiscal José Manuel Maza (+18/11/17) sobre la querella construïda i presentada a l’Audiència Nacional contra el Vice-President Oriol Junqueras i els esmentats Consellers de la Generalitat de Catalunya, recullo una entrevista que li n’efectuà la Cadena SER-Hora25. Escoltada l’entrevista, es pot convenir que la querella queda despullada de tot rigor jurídic tal i com n’opinen especialistes en Dret en ser objecte de debat, de discerniment i de criteri. Dóna la sensació que es tracta d’una resposta política al desafiament independentista amb exacerbació addicionada de la Magistrada Carmen Lamela en subscriure, fil per randa, les tesis del Fiscal, tot engarjolant els investigats:

  • JManuel Maza afirma que la situació jurídica dels investigats podria haver estat diferent si davant de les preguntes de la jutgessa hagueren acatat la Constitució. Però, no retruny aquí una confessió prèvia de caire inquisitorial…?
  • JManuel Maza també va recordar que l’Estat de dret havia suportat més del raonable el procés independentista dient: “Bastante paciencia ha tenido el Estado de derecho”. Però, no creieu que, segons es desprèn, la querella està estructurada amb una flaire de venjança…?
  • JManuel Maza, jutge des de 1975 i magistrat del Tribunal Suprem des del 2002, preguntat per la OEDE (que correspon a l’ordre europea de detenció i lliurament) va afirmar que no coneixia les característiques d’aquest concepte jurídic a Bèlgica. Però, l’ordre redactada per la fiscalia contra el President de la Generalitat i altres Consellers, i cursada per la Magistrada Lamela a la policia belga, com és possible que el fiscal general en tingui un desconeixement sobre aquesta figura legal tan important…?
  • JManuel Maza, davant de la possibilitat que els delictes de rebel·lió i sedició no figuressin en equivalència en el corpus jurídic belga, creu que només amb el de malversació ja podria obtenir ressò en el tribunal belga. Però, com és possible que la citada OEDE cursada a Bèlgica la Magistrada marqués una creueta de “corrupció” en el qüestionari de delictes objecte d’extradició…?
  • JManuel Maza, en referència al delicte de rebel·lió, afirma: “Los que han criticado que planteemos la rebelión deben recordar que una querella no es un escrito de acusación. No se hila tan fino. Incluye todos los possibles delitós. No afirmamos que hay rebelión, sinó que es possible”. Però com s’entén que es pugui decretar presó sense tenir clar quines han estat les accions concretes que conformin un delicte…?

audienciaEl recull de referències que han mostrat els diaris i els cercles de tertúlia, així com el relat dels advocats dels querellats en relació a la declaració davant de la Magistrada d’instrucció de l’Audiència Nacional, la conducció a la presó i l’empresonament dels Consellers i Conselleres, modelen un escenari en què els requisits de defensió i de tracte normal, no van ser els més adequats i correctes davant d’una decisió tan greu i seriosa com n’és la pèrdua de la llibertat per un decret de presó provisional i sense fiança.

sostreA banda del coneixement previ de què disposo sobre el que suposa el rigor d’una comdemna severa d’un “empresonament”, també en tinc notícia de primera mà sobre la seva duresa i severitat perquè, en iniciar el darrer tram de la meva vida -la jubilació-, vaig demanar d’exercir un voluntariat precisament amb reclusos. L’experiència no va anar més enllà de vàries sessions informatives i d’actuacions de pràctiques preparatòries que, en tot cas, van ajudar-me, ben astorat, a percebre el deshonor i la humiliació que suposa, per a qualsevol persona, la pèrdua de la seva llibertat física. No em van seleccionar i, durant un temps, abans de dedicar-me a la meva família, vaig oferir-me per acompanyar un altre col·lectiu, no menys fràgil i necessitat, com n’és la comunitat dels “sense sostre” que, tot i que sigui un contrasentit, la suposada emancipació de viure a l’aire lliure sense reixes ni teulada, no és altra cosa que un empresonament personal esgarrifós.

supremo1.2. D’una falsificació de l’auto del Tribunal Suprem, al mandat judicial en contra o a favor dels Parlamentaris, cridats en fase d’instrucció sobre el recurs presentat per la fiscalia de l’Estat: 20907/2017

En disposar-me a comentar l’esperada resolució del Tribunal Suprem del dia 9 de novembre de 2017, després que la Presidenta del Parlament de Catalunya -Carme Forcadell- i els membres que van constituir la Mesa, declaressin, a instàncies de l’esmentat  Tribunal, quedo perplex perquè trobo una malintencionada i reprensible manipulació del mandat judicial, en capbussar-me per entre l’aplicació informàtica del Facebook. Per tant, n’hi ha prou en comparar els dos textos -el tergiversat de procedència anònima amb l’autèntic signat pel Magistrat Pablo Llarena– per adonar-nos de la falsificació evident:

  • El número de recurs 20907/2017 s’inicia amb un escut a la capçalera de l’Administració de Justícia suposadament sobreposat al foli de la plana 3 i de tal manera que, en amplificar-lo, sembla talment un retall fotocopiat, mostrant igualment diferents tipografies i marges, així com també el presumpte text tergiversat atès que no només n’apareix la “ny” de Catalunya (quan en el text original sempre s’escriu amb la “ñ” castellana), sinó que la literalitat de l’escrit prostituït no té res a veure amb el seu original. D’acord amb les clàusules, presentades pel text espuri es manifesta el següent:

. Doña Carmen Forcadell (…) reitera y como major en derecho proceda tiene a bien concluir que según su declaración ante el Ilmo. Tribunal Supremo con fecha 9 de novembre de 2017, DICE:

.  Que reniega de la Declaración Unilateral de Independencia de Catalunya…

. Que acepta la formulación de cargo en base a la legalidad constitucional vigente en España…

. Que afirma que dada su condición de aforada no pretenderá en lo sucesivo volver a incurrir en acciones que exalten, promocionen, estimulen o enaltezcan los deseos de independència de una minoría supeditando la opinión de una gran mayoría y es consciente de la nacionalidad espanyola de todos los ciudadanos, dentro de su pluralidad cultural…

. Que se siente completamente arrepentida de lo sucedido y que en el fondo de su intención era solo la de llamar la atención sobre la situación de Catalunña para lograr un major ajuste dentro del Estado espanyol. De nuevo la Sra. Carme Forcadell reniega completamente de desear la soberanía de la región autònoma de Catalunya…

  • La resolució o auto del Tribunal Suprem n. 20907/2017 de 9 de novembre de 2017, essent l’Instructor el Magistrat Pablo Llarena, després de desenvolupar els (I) quatre “Antecedents dels fets” contra Carme Forcadell, Lluís Corominas, Lluís Ginó, Anna Isabel Simó, Ramona Barrufet i Joan Josep Nuet, i (II) els disset “Raonaments jurídics” que, en cap moment de l’auto d’instrucció apareix la suposada renúncia independentista, i finalment, (III) en la “Part dispositiva”, el Magistrat redacta textualment:

. En el capítol (I) “Antecedents de fets” el Magistrat, a l’apartat 4t i en el foli corresponent a la plana 3 de l’auto del TS de la Sala penal, diu textualment en referència a les peticions del Ministeri fiscal: “…las defensas de los investigados solicitan que no se adopte ninguna medida respecto de los mismos y aportan documentación acreditativa de su situación de arraigo y de capacidad econòmica de todos ellos. Los investigados Sra. Forcadell, Sr. Guinó, Sr. Coromines y Sra. Simó, manifiestan que están a disposición del Tribunal tal y como queda constància en el acta levantada al efecto”.

. DISPONGO: acordar la PRISIÓN PRIOVISIONAL, ELUDIBLE MEDIANTE PRESTACIÓN DE FIANZA DE 150.000 euros de Dª MARIA CARME FORCADELL LLUIS, con DNI … nacida … hija de … acordar libertad provisional con fianza de 25.000 euros de D. Lluis Corominas, D. Lluís Ginó, Dª Anna Isabel Simó, Dª Ramona Maria Barrufet… Acordar la LIBERTAT PROVISIONAL de D. Joan Josep Nuet...

balanzaL’advocat de Carme Forcadell va emetre el dia 10 de novembre proppassat un twitter en què expressava la falsedat de la suposada declaració de la Presidenta del Parlament tot dient: “La declaració de Carme Forcadell que corre per twitter és falsa. Els documents electrònics (26CP) falsificats (392 CP) són delicte”. En tot cas el que va manifestar s’orientà vers un acatament de l’article 155 de la Constitució espanyola i a la renúncia a les vies unilaterals per a la consecució de la independència, tot reivindicant, en les accions passades, mitjans única i exclusivament pacífics.

libertad1.3. Sobre la llibertat escapçada, l’esclavitud, la inquisició i les presons

Podria aquí dissertar sobre l’ampli concepte de llibertat des del punt de vista de diversos pensadors que, amb les seves aportacions, han contribuït a compendiar l’evolució del terme en els llibres de història de la filosofia. Només un apunt personal per manifestar que lliures del tot no ho és ningú. I això perquè estem constrets per la nostra circumstància humana i personal que ens embolcalla plenament. És a dir, encapsulats des de la nostra concepció fins a la mort per l’activitat interna dels misteris de la física i de la química, així com també per les dimensions de l’espai i del temps que ens tenallen, la companyia de tots els qui amb la seva pròpia identitat ens circumden i les estructures socials i polítiques que conformen les possibilitats més o menys folgades de moviment i d’actuació, amb més o menys convicció acceptades. Des d’aquesta perspectiva, nogensmenys podem afirmar que som plenament autònoms en el nostre ser vivent i en el nostre fer emancipat. Lliures del tot no som.

llibertatDes d’antuvi vinc amanyagant la idea que, amb el pas del temps, les presons cauran en desús, però sense que actualment sigui capaç d’albirar quin en podria ser el seu reemplaçament, si és que n’hi ha d’haver. La xacra de l’esclavitud, que recorre tota l’edat antiga fins al segle XVIII enllà i, fins i tot, la maquinària terrorífica de la Inquisició que neix a l’edat mitjana, eren considerades institucions normals en el tarannà de la vida social dels nostres avantpassats. Avui ens semblen entitats esfereïdores de la mateixa manera que, d’aquí uns segles endavant, les presons actuals, tot i el seu precari o discutible confort modern, representaran una regressió des de l’angle dels drets humans.

cadenas-rotas

Tanmateix, puc convenir i descriure la llibertat, com una facultat humana semblant a una balança de peses, on en un plateret s’hi col·loca el ”decidir” allò que millor s’escau i que, per altra banda, no tindria raó de ser sense el contrapès  de la “responsabilitat” personal posada en l’altre plateret, en un joc d’equilibri entre els dos que configuren la balança. Per tant, la “decisió” i la “responsabilitat” humanes esdevenen com dos cares d’una mateixa moneda.

responsabilitat1.4. Les decisions i les responsabilitats. Des de la deportació a Babilònia al retorn a Jerusalem

I, parlant actualment  de decisions i de responsabilitats, en fer una mirada retrospectiva se’ns ha obert darrerament una esquerda perversa i de greus conseqüències entre Espanya i Catalunya, en un moment contemporani crucial que, en els darrers articles confegits, ja hi he deixat suficient argumentació per interpretar, no només l’origen i l’estat de la conflictivitat actuals, sinó també suficients elements d’anàlisi per escatir el diagnòstic real del problema, entre l’Estat espanyol i el Govern de la Generalitat de Catalunya, i situar-lo en els platerets de les balances de contrapesos en equilibri inestable.

papiroTot i això, sense obviar les “decisions” d’una part i de l’altra i llurs “responsabilitats” ben paleses, amb l’absència del “diàleg polític” necessari, que ha expandit un conflicte de conseqüències humanes calamitoses i territorials insospitades en què la imatge bíblica de la deportació babilònica dels hebreus del s.VI a C i la destrucció del Temple, (Art. 155 de la Constitució espanyola) tant de bo, en sentit figurat i metafòrica, sempre preservant qualsevol connotació de violència, acabi com la història del petit David enfront del desmesurat Goliat, amb la conquesta de la terra perduda. Per a nosaltres, la proclamació i estructuració de la República catalana.

diaris1.5. Una vergonya, una venjança, una injustícia…

Aquest n’és l’encapçalament d’una editorial conjunta de diaris catalans de divendres 3 de novembre de 2017. Celebro els articles moderats que llegeixo en la majoria de diaris d’arreu de la nostra terra i rebutjo molts d’altres de la premsa nacional espanyola que es distingeixen per la seva incontinència de falsedats i d’una grolleria ben ostensible.

Ha estat cruelment llastimós haver hagut de viure tots aquests anys sobre l’onada d’una proposició independentista sense que sorgís del fons d’aquest mar tempestuós cap mena de diàleg per navegar vers un pacte de vents a favor que calmessin la problemàtica existent i poder arribar a Ítaca sans i estalvis.

Al contrari, tot allò que havia de protegir el clam de la proposta catalana, des del poder executiu (amb el braç de les forces repressives), del poder legislatiu (amb l’aprovació de l’article 155 de la Constitució facilitant llum verda a l’executiu per usurpar els despatxos de la Generalitat i cessar al seu President i Consellers, amb la convocatòria d’unes eleccions extemporànies) i del poder judicial (amb unes querelles amanyagades i decrets de presó inhumanes), s’ha convertit en tota una maquinària d’agressió i atac.

nacioDe res sembla que han servit les manifestacions populars pacífiques i multitudinàries durant els anys [2010][2011][2012][2013][2014][2015][2016][2017], conjuntament amb associacions civils -Assemblea Nacional Catalana i Òmnium cultural- i la gestió militant de la Generalitat de Catalunya -Junts pel sí- que, recollint el clamor d’una part molt important del poble català, amb altres partits unitaris -la CUP- que en abrigar el concepte independentista en la seva oferta, van gestionar l’arribada d’una legislació catalana -la «Llei del Referèndum» i la «Llei de la Transitorietat jurídica i fundacional de la República catalana», aprovades pel Parlament de Catalunya entre els dies 5 i 6 de setembre de 2017- i així encendre la llum verda per a la “Declaració de la República catalana”, el dia 27 d’octubre de 2017.

Evidentment que l’elaboració de les esmentades lleis va haver de modelar-se amb serioses dificultats, forçant la Constitució espanyola i, fins i tot, desobeint-la en aquells aspectes del seu articulat -diguem-ne inconstitucionals- de què pateix l’esmentada “Carta magna”, però ultrapassats amb el suport de la legislació de convencions internacionals que, en un futur, totes les presumptes irregularitats -la desobediència, per exemple, davant de lleis injustes- d’una part i de l’altra, s’hauran de dirimir i resoldre’s també internacionalment.

palabraTot i que no sóc gens partidari d’expressions desendreçades, ans de respecte i consideració, consigno aquí aquelles paraules que Miguel de Unamuno escrivia al seu amic José Martínez Ruiz “Azorín” a l’any 1907:

«Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)».

Tota una rastellera d’incorreccions o despropòsits, sobre el tema independentista que ens ocupa, han emergit de la profunditat adulterada de les freixures de gent sense pietat, durant tot aquest temps. Només l’exposició d’un imaginari de dades que, per la seva perversió, constitueixen l’exponent de la malvestat:

  • Com pot ser que el PODER EXECUTIU del Govern estatal, davant d’un problema territorial immensurable, giri el cap, s’embeni els ulls i confiï la solució en una repressió utilitzant el Tribunal Constitucional, el poder legislatiu, el poder judicial i la caterva policial coercitiva, sense cap oferiment al diàleg…?
  • Com pot ser que el PODER JUDICIAL instrueixi una causa criminal, en què la Fiscalia ha tingut un paper venjatiu i preponderant en construir una querella allunyada de l’objectivitat dels fets, ordida sobre presumptes delictes inexistents i embastada perquè sigui considerada com la concentració d’un grup de malfactors que, per a la consecució d’una finalitat, han cridat a la rebel·lió violenta i tumultuària, a la secessió incontestable, a la malversació de capital públic sense proves i perquè una Mesa parlamentària va possibilitar donar veu als parlamentaris…?
  • Com pot ser que la majoria de partits del PODER LEGISLATIU del Senat hagin concedit al poder executiu la prerrogativa i llum verda de pas lliure per desenvolupar l’article 155 de la Constitució espanyola que, en unes de les seves primeres actuacions, hagi estat la suspensió del President de la Generalitat i els seus Consellers, la intervenció de totes les Conselleries i la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques…?
  • Com pot ser que la FORÇA POLICIAL hagi actuat amb violència i indiscriminadament contra una població de gent indefensa (gran, adulta, jove i infantil), a l’empara d’ordres superiors i a l’alarit del sant i senyal, subliminal en l’inconscient, “a por ellos, oe…”, el dia 1-O del Referèndum…? I més: com pot ser que durant el trasllat d’alguns Consellers a la presó, a banda del tractament ofensiu i inhumà, s’hagin vist i escoltat paraules vexatòries en boca dels agents policials…?
  • Com pot ser que s’hagin escoltat només VEUS FORAGITADES I INCIVILITZADES en les tertúlies i en els espais d’opinió del territori nacional, sense que el sentit comú de les situació obligués a dissenyar argumentacions objectives i fermes per part de la societat civil en general i des de la veu i la consciència de polítics compromesos, d’intel·lectuals ben pensants, de periodistes de tota tendència, d’artistes passius…?
  • Com pot ser que l’aranya de la XARXA D’INTERNET -un teixit valuós de comunicació- serveixi malauradament i tan sovint per vomitar les més bilioses secrecions i esputs rogallosos de totes les roïndats indignes de la persona humana…? Llegeixi’s, ni que sigui a desgrat, la confirmació d’aquesta pregunta amb un exemple que pretén la condensació de mantes conductes arruixades, actituds deshonestes i expressions corrompudes que escandalitzen amb enrogiment. Un pretès amic meu va penjar al facebook un pamflet, “tutti colori”, expressat en aquest termes:

golpistas

No cal estendre-s’hi massa perquè la força del sil·logisme cau per la seva càustica perversitat emocional, la seva mala educació pirònoma, la seva comparació indecent i, evidentment, per la seva formulació estructural en què la “maior”, la “minor” i la “conclusio” poden quedar consignades en el grup de les fal·làcies pròpies dels sofistes que, sortosament, Sòcrates ja se’n preocupà de rebatre. Conceptualment les proposicions “presos polítics” i “polítics presos” poden, evidentment, considerar-se  com un objecte de debat civilitzat i profund. Però l’esmentat pamflet no resisteix cap prova d’una mínima bonhomia perquè per aprofundir intel·ligentment i pacífica qualsevol proposta antagònica, cal “saber” i “estar”. Tanmateix, el desvergonyiment amb què el pamflet descriu el problema, sota l’aparença d’un recurs filosòfic, podem convenir amb justesa que  ni  el “coneix”, ni contribueix a la “convivència”.

Vergonya, venjança i injustícia. Una trilogia que resumeix el quadre pictòric de batalla en aquest estat de les coses fins al dia d’avui, amb el marc enfosquit de la humiliació que el contorneja.

eleccions

2. ELECCIONS, LA UNIÓ EUROPEA I TRES PREGUNTES INQUIETANTS

CE1552.1. Eleccions autonòmiques, previstes per al 21 de desembre de 2017

Davant de la humiliació infringida pels pilars de l’Estat espanyol a Catalunya, desitjo que algun dia pugui plantejar-se el problema amb imparcialitat i dades objectives perquè  se solucioni amb l’eficàcia, com correspondria, d’un pacte polític i no des de la força coercitiva impulsada pel “poder executiu” aliè al diàleg, la conformació autoritzada i el desplegament de l’article 155 de la Constitució espanyola pel “poder legislatiu” i les actuacions desproporcionades i maldestres del “poder judicial” que han portat a la presó -fins al moment actual- mig Govern de la Generalitat de Catalunya i altre mig en recerca i captura, pràcticament a l’exili.

S’atalaien unes eleccions per al 21 de desembre de 2017, però dubto que puguin solucionar gran cosa -o potser sí- perquè aquell “¡A por ellos, oe…!” pronostica que el setge de l’Estat espanyol continuarà essent ferotge i sense misericòrdia. De tal manera que ves a saber, si haurem de tornar a protegir les urnes…! I allò que van dir que es farien “com sempre”, tornem a veure que “no són com sempre” perquè han estat convocades furtivament per qui ostenta la Presidència del Govern estatal sota l’ombra pertorbadora del desplegament de l’article 155 de la Constitució espanyola.

UE2.2. La Unió Europea i la soledat internacional

Per altra banda, davant de l’absoluta soledat internacional, i especialment de la Unió Europea, en referència a aquest problema territorial català, s’escolten veus mandatàries estrangeres que cal solucionar-lo mitjançant un equilibri entre el diàleg acordat amb la il·luminació constitucional i sense que el recurs a la força coercitiva violenti la situació amb la seva presència. De tal manera que sigui “els arguments de la raó” els qui prevalguin per sobre “la raó de la força”. No sabem si Europa ha intervingut explícitament en l’encaminament del problema independentista entre l’Estat espanyol i el govern de la Generalitat i en quin grau, respecte de les decisions que s’han pres darrerament. El cert és que han suscitat moltes preguntes sobre els esdeveniments succeïts en els darrers dies, la resposta de les quals ha quedat silenciada:

 No sabem si la usurpació o apoderament de les institucions catalanes per part del Govern estatal, pensades per sis mesos de vigència o més, hi ha intervingut la UE amb tutela i a distància, tot suggerint unes eleccions autonòmiques en un termini sorprenentment curt.

preguntas2.3. Tres preguntes inquietants perquè la història tingui a bé respondre-les amb el pas del temps

Per tot plegat, em formulo tres preguntes inquietants i tant de bo que la perspectiva històrica, ajusti les respostes amb la màxima objectivitat possible. Tot i això, vet aquí unes formulacions, i un intent de resposta que, de fet, suggereix altres preguntes:

presidentes2.3.1. Primera pregunta: Què passa històricament a Catalunya quan, a partir de la II República espanyola, la majoria dels seus Presidents s’han vist forçats a exiliar-se o bé han patit detenció i empresonament, inhabilitació i, fins i tot, en el cas d’un d’ells, amb un judici militar, va sofrir la pena capital…?

La Generalitat (o Diputació del General) és una institució creada per les Corts de Monzó al 1289. La seva funció històrica consistia en recaptar impostos, fins que va assumir les tasques pròpies d’un Parlament medieval. Els Decrets de Nova Planta de Felip V va ser abolida, fins la seva restauració a la II República espanyola a l’any 1931.

  • Francesc Macià: detingut, jutjat i empresonat pels successos de Prats de Molló el 1926 que, per la seva popularitat, fou proclamat President de la Generalitat restaurada.
  • Lluís Companys: empresonat arran dels fets del 6 d’octubre de 1934 en proclamar unilateralment l’Estat català. Alliberat pel Front Popular, marxa a l’exili en finalitzar la Guerra civil espanyola, però detingut per la Gestapo a França el 1940, es deportat a Espanya, jutjat per un tribunal militar i afusellat en el Castell de Monjuïc.
  • Josep Irla: fou designat President de la Generalitat a l’exili entre els anys 1940-1954. Va morir sense haver pogut tornar a Catalunya.
  • Josep Tarradellas: ocupà el càrrec de President de la Generalitat a l’exili entre 1954-1979. A la mort del dictador Francisco Franco es restablí la institució catalana i va tornar de l’exili el 1979.
  • Jordi Pujol: va ser President de la Generalitat entre els anys 1980-2003. Però els successos del Palau de la Música el 1960 el van degtenir, va ser torturat i empresonat.. Actualment resta investigat per haver confessat que disposava d’un capital monetari amagat en paraísos fiscals.
  • Pasqual Maragall: elegit President de la Generalitat el 2003. Impulsà la reforma de l’Estatut d’Autonomia el 2006, aprovat en Referèndum popular i escapçat pel Tribunal Constitucional l’any 2010, a instància del PP que va recollir signatures per a aquesta causa innoble. El resultat d’aquest afer malastruc ens ha portat, fins avui, a mobilitzacions per al dret a decidir i a la independència republicana.
  • José Montilla: encapçala la Presidència de la Generalitat entre el 2006-2010 amb un segon tripartit.
  • Artur Mas: elegit President el 2010. Va iniciar el “procés de transició nacional” que culminà en un simulacre de referèndum secessionista el 9-N del 2014. A causa d’aquesta consulta popular  el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el va imputar i condemnar per desobediència al TC, amb una pena de inhabilitació conjuntament amb dues Conselleres, Joana Ortega i Irene Rigau.
  • Carles Puigdemont: substituí a Artur Mas l’any 2016 i, després d’esforços per obtenir del Govern central l’aprovació per a un Referèndum pactat, el convocà unilateralment el 10-O de 2017. Actualment roman a Brusel·les a l’espera de ser extradit, o no, a Espanya per una querella de rebel·lió, secessió i malversació de fons públics.

En no disposar d’una resposta, creix una altra pregunta: quan serà possible que algun dia Espanya i Catalunya trobin la manera d’entendre’s mitjançant el diàleg i la negociació política, sense la necessitat de recórrer a la repressió, i resoldre el problema territorial de caire independentista en què romanen immergits…?

preparacio2.3.2. Segona pregunta: Què sento a dir…? Que el Govern de la Generalitat no estava preparat, a l’hora de declarar la República catalana tal i com preveia la “Llei del Referèndum”, per assumir i bastir les estructures del nou Estat segons el càlcul pronosticat en la “Llei de la Transició”…? Constitueix això un engany a la ciutadania, com se’n dedueix de les hores i els dies posteriors a la declaració d’independència, en comprovar el silenci i la passivitat dels membres del Govern en contrast amb l’alegria de la gent i els actes festius organitzats a peu de carrer…?

Les explicacions de la resposta han transitat a poc a poc, fins a conèixer-les, amb desencant i tristor, perquè la decisió estratègica i calculada de la Generalitat de Catalunya va orientar-se cap a unes opcions consistents en:

…amb la seva monstruosa maquinària, preparada per defensar la unitat de la pàtria, podria haver estat disparada, cruenta o incruenta, però sempre coercitiva, contra una ciutadania indefensa que hagués volgut resistir i salvaguardar les autoritats i les institucions catalanes, atrinxerant-se en els espais capitals del territori geogràfic de terra, mar i aire.

interviuimportantArribats a aquest punt i, sobre si l’Estat espanyol tenia previst detencions contra el Govern de la Generalitat i l’exercici d’una violència extrema davant de la implementació i defensa de la República, que s’hagués pogut desfermar, en el cas que la ciutadania hagués defensat les institucions catalanes i els seus dirigents, se n’ha parlat, amb més o menys rigor, en algunes tertúlies i en la premsa escrita i, fins i tot, dirigents polítics ho afirmen categòricament i n’han fet ressò d’aquest extrem. De tal manera que si les seves paraules no corresponen a la realitat, el Govern espanyol té l’obligació de denunciar-les i si no ho fa és que hi ha proves fefaents de la veritat del fet. 

Tanmateix, aquesta amenaça de violència per part de les forces coercitives explicaria, d’una banda, la sortida ràpida del Parlament de tot el Govern català i la no publicació en el DOGC de la proclamació de la república ni l’aplicació dels decrets, ni que s’arriés la bandera espanyola de la cúpula de la Generalitat. El Govern català va voler evitar la violència deixant en “stand by” la posada en marxa dels acords del ple Parlament. L’empresonament i la partença cap a Brusel·les són la manifestació que es va preferir aquests sacrificis estratègics abans que la ciutadania, en defensa de les institucions de la Generalitat de Catalunya i els seus legítims Governants, hagués de suportar un vessament de violència.

Un altre punt de consideració apareix dibuixat en el fet de l’entregirat de la UE i la soledat pràcticament internacional en contra de la República catalana, tot plegat aconseguit gràcies als favors humiliants de l’Estat espanyol a diverses ambaixades o a les distorsions conceptuals sobre la nostra terra i els seus governants.

La història, com en molts altres casos, passat el temps, il·luminarà la foscúria dels dubtes, de les mitges veritats, de les manipulacions, de les mentides i de les calumnies. De fet, no massa dies més enllà dels fets, entre l’1 i el 27 d’octubre de 2017, ens trobem amb una declaració de la Ministra de Defensa a redós de la Pasqua Militar de 2018, així com el discurs d’aquesta celebració en què s’hi destaca aquesta voluntat de violència. 

important2Podem donar veracitat a les amenaces d’una violència militar, en el cas de necessitar la defensa de la unitat d’Espanya, en contra de la República catalana, a través de la intervenció de les Forces armades espanyoles, és a dir, de l’Exèrcit espanyol…?

cospedal

La ministra espanyola de Defensa, María Dolores de Cospedal, ha assegurat que l’Exèrcit espanyol estava “preparat per actuar” a Catalunya, la qual cosa  és un reconeixement implícit a les amenaces de violència militar que, al seu dia, va denunciar la secretària general d’ERC, Marta Rovira.

A més, en una entrevista al diari “ABC”, Dolores de Cospedal ha expressat la seva satisfacció perquè des de les files militars no hi hagi hagut “cap comentari, ni cap sortida de to, ni cap actuació malinterpretada”, respecte a Catalunya. És a dir, la ministra ha considerat “digne d’elogi” que els militars no hagin actuat per compte propi.

reiAixí mateix, i ja en l’acte de celebració de la Pasqua Militar, Dolores de Cospedal ha subratllat el compromís de les Forces Armades amb la unitat d’Espanya i ha assegurat que “no hi ha particularisme” capaç d’assegurar el seu futur com una nació “cohesionada, oberta, vertebrada i plural”.

En el seu discurs a la Pasqua militar, el segon com a ministra de Defensa, Cospedal ha abordat el procés sobiranista català, encara que sense citar-lo expressament, i ha traslladat al Rei Felip VI el compromís “sense reserves” dels Exèrcits i l’Armada amb la unitat i el futur d’Espanya.

Així doncs, seguint el fil del discurs de la Pasqua Militar del 2018, la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, ha recordat que:

“Per terra, mar i aire, les Forces Armades i la Guàrdia Civil es troben on calgui per protegir els valors de la democràcia i de la Constitució, però també la integritat i sobirania d’Espanya”.

militars

Cospedal, admet que l’exèrcit estava preparat per a qualsevol escenari i intervenir a Catalunya demostrant que és capaç de defensar-se quan se sent amenaçat, i afegeix que l’exèrcit ha estat on li corresponia:

“Les forces armades espanyoles estaven preparades -han d’estar preparades sempre per a qualsevol eventualitat-, i preparades estaven, com és la seva obligació.”

Igualment, la ministra celebra que en tot aquest temps no hi hagi hagut cap sortida de to dels militars:

“Crec que l’exèrcit espanyol ha donat mostra de la seva altíssima qualitat democràtica i respecte a l’ordre civil: que no hi hagi hagut cap comentari, ni cap sortida de to, ni cap aparició que pogués ser malinterpretada és digne d’elogi. No crec que sigui tan fàcil aconseguir-ho en cap país del nostre entorn.”

rosa

També, la responsable de Defensa creu que una modificació de la Constitució s’ha de fer per enfortir Espanya i no pas per debilitar-la.

Tanmateix, per altra banda, la Presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, ha replicat les paraules de la ministra de Defensa a través de Twitter. Forcadell diu que espera que això no vulgui dir:

“Més violència contra gent pacífica, demòcrata i indefensa”.

 

referemdum2.3.3. Tercera pregunta: Escolto veus llunyanes que s’apropen tamborinejant. Seria capaç l’Estat espanyol, en lloc d’escoltar propostes de la Unió Europea, fins i tot abandonar-la, abans de facilitar un referèndum acordat o ja no diguem l’obligació d’emprendre una negociació amb la República catalana, en el cas que guanyessin els partits independentistes…?

L’afany per construir o implementar estructures d’Estat unilateralment ha anat en declivi, havent-se de dissenyar altres opcions en no obtenir una resposta dialogada i cap possibilitat per part de l’Estat espanyol. Certament que, des d’un vessant de contactes bilaterals més fructífers, el problema territorial enquistat podria  eixir. Però tinc també una resposta quasi bé assegurada que res d’això no passarà perquè, en el cas d’una intransigència i  abans d’un vessament de violència, Catalunya sempre preferirà seguir sotmesa -diguem-ho metafòricament i hiperbòlica- sota les urpes de l’àliga imperial, tot esperant temps millors…

calendario

3. CADA DIA SE SUPERPOSA A L’AFANY DEL SEGÜENT I UN ESDEVENIMENT SINGULAR S’EXPANDEIX EN MOLTS D’ALTRES MÉS…

goteig

3.1. Des de la talaia del futur, veurem resoltes mantes qüestions pendents…?

Ha estat i és tanta la força i el degoteig incessant dels esdeveniments que ens ocupen respecte d’aquest problema territorial entre Espanya i Catalunya que és impossible consignar-los abastament, posar-los al dia i fer-ne una reflexió en què la visió del context no distorsioni la realitat per avaluar-ne el seu curs imparable.

La preocupació de cada dia se superposa a l’afany del següent i un sol esdeveniment s’expandeix en molts d’altres més. Queda per resoldre mantes situacions personals incertes i terribles, sigui a través de dictàmens judicials sortosos o desafortunats, incògnites sobre el resultats de les eleccions convocades i el capteniment o la incontinència que produeixin, l’enfuriment o la serenitat de la societat davant de les extorsions desproporcionades, així com també quin en serà el judici, certament allunyat en el temps futur, que els tribunals internacionals hauran de decidir davant d’aquest escenari entre opressiu i esperançador, ignominiós i utòpic.

1dialogo

3.2. El perquè de la unilateralitat del procés independentista. La “il·legalitat” i la “legalitat”

El que una bona part de la societat catalana, decidida i compromesa i amb unes anyals manifestacions multitudinàries va confiar als representants polítics, mitjançant el dret a decidir amb un referèndum, perquè es dugués a terme una separació territorial entre Espanya i Catalunya, la Generalitat catalana -després de buscar acostament i punts d’acord bilaterals entre les parts per resoldre el problema- no tingué altre solució que escatir una via unilateral per a la consecució dels objectius proposats. I així, sense deixar de tenir consciència de la inseguretat i de la incertesa de la solucions va treballar per un camí que, emmirallant-se  en altres situacions succeïdes al llarg de la història, han mostrat que, al final d’un procés il·legal, es podia arribar a canvis legislatius favorables:

1prohibidoRecordem, en referència a «la il·legalitat» de diverses situacions, com la conducta de la Rosa Parks en seure a la part davantera del bus o quan Mahatma Gandhi va recollir aigua marina per obtenir sal, fins i tot, quan els abolicionistes ajudaven els esclaus que fugien i quan les primeres dones anaven a la universitats vestides com un home, ho van fer perquè el fet que una dona estudiés una carrera, era idènticament il·legal. I tot això i molts altres exemples com la reducció de  les hores laborals o l’obligació del servei militar ja abolit o circumstàncies que freguen qüestions ètiques com la perllongació de la vida, l’avortament, el control de la natalitat o l’experimentació científica, fets concrets específics que ocorren dins de les nostres democràcies formals que de «la il·legalitat» han transitat a «la legalitat».

legalidadPerò, per altra part, també i des de la perspectiva de «la legalitat» cal esmentar situacions en què l’apartheid era considerat legal, l’esclavitud també entrava dins de la normalitat legítima, com ho era el colonialisme i altres moltes. Així, doncs, potser que, en un gran nombre de situacions i qüestions afirmem que la legalitat és un tema que cal mirar-nos-lo també com una exigència del “poder” i no tant -malauradament- des de l’angle de la “justícia”.

seny

3.3. En rebutjar la “rauxa”, cal una bona mesura de “seny” per part de tothom

Si l’Estat espanyol hagués volgut introduir-hi en aquest contenciós també el “seny” que va demanar al Govern de la Generalitat, i no amb la “rauxa” que rodolant igualment l’ha portat a l’estimball, i hagués conciliat ambdues parts mitjançant el diàleg pactat per resoldre políticament el problema territorial sense la utilització de la força irracional de la coerció i l’aplicació cega i legalista de la judicatura, avui gaudiríem d’una democràcia avançada, pròpia dels països on es respecten els drets humans i són paradigma de convivència i prosperitat.

Tanmatezseparacioix, cal posar molta atenció a la munió de notícies falsejades o, senzillament, a la fabricació de mentides per intoxicar o per desplaçar la problemàtica de la seva veritable objectivitat i també serà molt complicat refer les ferides ocasionades i, fins i tot, obtenir de l’Estat espanyol una sensibilitat empàtica vers Catalunya després dels efectes demolidors de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. Tanmateix, també hem de considerar que, a banda d’aquest article constitucional ignominiós i humiliant, també s’aixeca una atmosfera boirosa latent, per part d’un considerable nombre de partits i persones que fan de l’escarni i de la violència emocional la seva a animadversió contra la ciutadania catalana. Una cascada de menyspreus creix per entre les xarxes socials convertint-se en una torrentera d’oprobis. I tot aquest devessall d’actituds negatives i de menyspreu, en no conciliar absolutament res, ans al contrari, en excavar un esvoranc empenyen cap a la separació i l’allunyament.

nadal

3.4. Amb la lluminària de Nadal, no es pot perdre la confiança dins de la foscor

Ara que s’acosta Nadal, veure el tentinejar de les guspires de llum cap al cel en la nit de la manifestació de l’11 de novembre de 2017 per defensar la llibertat dels presos, escoltar les paraules d’en Pau Casals i la música del “Cant dels Ocells”, sobreposant-se al soroll tètric i amenaçador de l’helicòpter de la repressió, esdevé el sumari de l’espant que viu la democràcia en aquest territori, amb la República catalana declarada tot i que no bastida. I tanmateix, seguim, esperem i desitgem temps millors tal i com el President de la Generalitat, Carles Puigdemont, ens encoratjava tot recordant-nos que:

“La vostra llum ens arriba fins a Brusel·les i il·lumina el camí que hem de continuar recorrent. El futur que tant els espanta arribarà. I llavors el que quedarà de nosaltres és la confiança que hem mantingut en la foscor. Som riu de llibertat, d’esperança i de dignitat. Amb vosaltres de tot cor, fins a la victòria”…!


23473023_1403177246446936_2530782936986521795_n

BENVINGUDA REPÚBLICA CATALANA EN EL DESPERTAR D’UN SOMNI EN TREN…

Destacado

IMG_3894

BENVINGUDA SIGUIS REPÚBLICA CATALANA EN EL DESPERTAR D’UN SOMNI ESCENIFICAT DINS D’UN VAGÓ DE TREN…

despertarEn despertar-me dels somnis de la nit -que no somieig interpretat com un deliri malaltís-, aquest matí del 28 d’octubre de 2017, un dia després que el Parlament de Catalunya declarés la República catalana com a “Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social”, no se m’acudeix altra cosa que consignar per escrit un recurs d’estil en forma de metàfora juganera entre el “nou Estat establert i un viatge en tren pel territori”. I deixeu-m’ho fer abans que les boires i el temps incert de ventades dels dies venidors del calendari desdibuixin l’alegria del dia d’ahir -o potser l’augmentin- per a tots aquells que han fet un recorregut que ve de lluny, per als qui hem arribat a una estació encara d’espera, però que molts continuaran fent camí cap a l’esdevenidor. I, en parlar del ferrocarril, també cal considerar que per aquests dies en farà cent anys de la seva arribada a Sant Cugat, des de Barcelona, obrint el Vallès occidental a la riquesa i al progrés. 

I despertar2Així com en un article anterior consignava cançons de protesta, esdevé just que en aquest moment en què s’ha passat plana i s’ha obert un nou capítol de la història de la nostra terra, espigoli cançons de joia i esperança, no només per encoratjar als qui som dempeus en la celebració i  defensa de la República catalana, sinó també recordant tots aquells que han lluitat per les nostres llibertats d’antuvi i que no apareixen als llibres d’història:

cançons  “Qualsevol nit pot sortir el sol”, “Camins”, “Alegria, avui és festa major”, “El meu país és tan petit”, “La Santa espina”“El tren de mitjanit”, “L’Empordà”, “Dolça Catalunya”, “Les fulles seques”“Cançó de matinada”, “Les monges”“El meu poble”, “L’Emigrant”, “Bon dia”, “La flama”, “He mirat aquesta terra”, “Viatge a Ítaca”, “Som”, “Els Segadors”, “El Cant de la senyera” … / …   

tren

DE BARCELONA A MATARÓ EN TREN, PASSANT PEL MASNOU…

inauguració  El matí del 28 d’octubre de 1848 sortia de l’estació de França de la ciutat comtal -Barcelona-, el primer tren de tot l’Estat (a l’illa de Cuba, aleshores encara colònia espanyola, ja s’havia inaugurat una línia entre l’Havana i la ciutat de Güines el 1838), gràcies a l’impuls del mataroní Miquel Biada. Uns nou-cents passatgers acompanyaven autoritats polítiques, militars i religioses que pujaren al tren de màquina de fum, comprat a Anglaterra i que va recórrer uns vint-i-nou quilòmetres que separen les dues ciutats. Les cròniques diuen que la celebració va tenir caràcter de festa nacional. El tren va arribar a destí després de cinquanta-vuit minuts tot aturant-se a l’estació de El Masnou per respirar i fer un descans en el trajecte, precisament des d’on escric jo aquestes ratlles també en un 28 d’octubre.

construcció

… I EL RECURS ESTILÍSTIC DE LA METÀFORA DE LA REPÚBLICA CATALANA

Entre la inauguració llunyana de la línia de ferro de “El Maresme”, ara fa més d’un segle i mig i la celebració festiva de la recent proclamada República catalana, se m’hi apareixen semblances que es barregen metafòricament i que tinc a bé consignar aquí:

obraenginyEl grandiós pas endavant d’uns vagons arrossegats per una màquina de fum devorant territori trepitjat per primera vegada pel progrés que, fins i tot, per arribar a bon terme s’hagué de dissenyar la perforació d’un túnel en el Mongat i superar així els accidents geogràfics del mar i de la muntanya. El projecte va constituir una obra d’enginyeria d’una gran envergadura.

republica01

A l’igual que, fins arribar a la proclamació de la República catalana, no han estat pas pocs els obstacles immensos per superar les dificultats sorgides arreu, la planificació mil·limetrada per dur a bon termini l’aventura, els molts diagrames de decisió o d’arbres de flux per seqüenciar els pros i les contres del procés.

maqvapor

L’atreviment de posar en marxa la maquinària fantasmagòrica d’un tren a vapor, si bé per a uns va constituir la marca daurada del progrés imparable del segle XIX, per altres l’invent va ser considerat com el mal de tots els mals, refusant el fum que sortia de les entranyes de la bèstia, el soroll eixordador que proferia, el perill de descarrilament a la seva marxa imparable i la possibilitat malastruga d’emportar-se algun distret per endavant.

republica02Així també, el recorregut cap a la independència no ha estat pas exempt de maledicències i alertes de perill, d’entrebancs i de desànims; però tampoc hi ha faltat l’enginy de la creativitat, l’empenta de la il·lusió més, l’esforç tenaç, la companyonia de molta gent i la superació en grau geomètric.

maquinistaEl primer tren des de l’estació de França de Barcelona a la ciutat costera de Mataró no va superar els trenta quilòmetres de recorregut que la via de ferro oferia en aquell moment, tardant quasi una hora en fer un trajecte de somni entre el mar, la muntanya i els poblets, mentre la gent s’empentava per veure aquell prodigi de la ciència en moviment i els caps d’estació el saludaven amb la bandera vermella baixada com a senyal de pas. 

republica03La República catalana va ser proclamada i ja porta unes poques hores entre nosaltres i uns quants quilòmetres de recorregut. La gent també s’hi acosta i, uns perplexos, altres en contrària opinió i molts esperançats, contemplen el seu pas no sense que els guarda agulles de l’Estat espanyol no només hagi indicat el perill de la travessia, sinó que ha pretès aturar el comboi en una estació d’espera.

155

L’ARTICLE 155 DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA POT IMMISCOIR-SE EN UN PAÍS ESTRANGER…? 

Sense perspectiva serena per la falta de disposicions o decrets desenvolupats, elements de judici objectius i esdeveniments concrets a l’hora d’escriure aquestes lletres, no m’atreveixo emetre cap pronòstic encara. Tot i això, algunes notacions que conformen l’estructura arquitectònica de l’esquelet de la nova problemàtica:

difuminado1La proclamació de la República catalana com a “Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social”, a la tarda del 27 d’octubre de 2017 en sessió parlamentària, així com els parlaments del President i Vice-President davant dels Alcaldes a l’escalinata del Parlament de Catalunya, la celebració festiva, curulla de gom a gom, a la Plaça de Sant Jaume i uns primers incidents duts a terme per un grup extremista minoritari contra Catalunya Ràdio, en un clar símbol de fer callar la comunicació.

difuminado2L’aprovació menyspreable de l’article 155 de la Constitució espanyola pel Senat -per cert i deixem-ho a la interpretació més o menys benigna, maligna o irònica de cadascú/na: “Señorias, por qué aplauden tanto i qué aplauden…?”, una primera fase del seu desenvolupament amb la destitució de tot el Govern de la Generalitat, la convocatòria d’eleccions autonòmiques per al dia 21 de desembre de 2017 anunciada pel President del Govern espanyol i la confiança vers Soraia de Santamaría com a presidenta de la Generalitat intervinguda, una persona que disposa només del 8% de votants i que des de la mal concebuda “operació diàleg”, ara s’ha convertit en una “operació d’usurpació”.

difuminado3Les primeres reaccions de la comunitat internacional a favor del Govern estatal i adverses a donar suport a la República catalana recent nascuda, tot i que amb matisos diversos, perquè el denominador comú dels quals, rauen entre l’arc que descriu el retorn a la legalitat de la Constitució espanyola d’acord amb les sentències del Tribunal Constitucional, la mediació del diàleg per retrobar un equilibri legal i la no utilització de la força coercitiva per les forces de seguretat. De tal manera que com afirmava el President de la UE “fer prevaldre la força dels arguments i no  els arguments de la força”.

difuminado4El silenci dels membres del Govern de la Generalitat, suposadament destituïts, exceptuant l’aparició a TV3 del President Carles Puigdemont amb un breu discurs des de Girona en què, sense acceptar la seva destitució, fa una crida a la oposició democràtica contra l’article 155 amb la resistència cívica contra la intromissió d’un Estat estranger a un altre de proclamat amb “paciència, perseverança i perspectiva”.

difuminado5L’organització d’una manifestació de la Societat civil catalana -de caire unionista-, prevista per al diumenge 29 d’octubre de 2017, celebrant el rebuig a la República catalana i al desig del suposat retorn a l’ordre establert gràcies a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. Es parlarà, de ben segur, de concòrdia i de pau, però tant de bo sigui així i no s’escoltin crits de petició de presó i d’altres ofensius. El temps dirà…

difuminat6

 

La destitució, a altes hores de la matinada del Major Josep Lluís Trapero dels Mossos d’Esquadra, arribada des del Ministeri de l’interior espanyol que comanda Juan Ignacio Zoido.

 

reloj

Tanmateix, avui que endarrerim una hora, com qui dóna un pas enrere per saltar-ne tres cap endavant, penso que el temps posarà les coses al seu lloc. Aleshores les dues legitimitats existents, prou o molt esquitxades d’il·legitimitats, tant per una banda com per l’altra, segons les lectures interessades de cada part contrària, veurà la llum amb el pas del temps.

viastrenI de la mateixa manera que el primer tren de l’Estat a mitjans del segle XIX va atrevir-se a recórrer uns pocs quilòmetres de Barcelona a Mataró, hem de pensar que arribats al segle XXI els trens van molt més enllà. Tant, que pràcticament ja no hi ha fronteres i les vies dibuixen una xarxa que arriba a tots els llocs. I no només això, sinó que el sotragueig dels antics trens de màquines de vapor, avui han entrat en clara metamorfosi i es veuen substituïts per altres d’alta impensable velocitat. Ara bé, si tot va tant de pressa, també podem caure en el perill que la velocitat elevada impedeixi, des de la finestra del vagó, veure el paisatge (el país) i el paisanatge (les persones) amb aquella calma amb què s’ha de contemplar tot.prosapoetica

LECTURA D’ENTRE LÍNIES ENCADENADES EN PROSA POÈTICA AMB UN BRI D’IRONIA…

finestraEn textos inserits sobre el sobiranisme-independentisme, tant en aquest mur del Facebook, com a les planes de la meva Web www.miquelangelbosch.com he intentat informar sobre el tema, deixar entreveure a esquitllentes el meu pensament, exposar cites i comentaris de persones qualificades sobre la matèria i, en definitiva, suscitar la reflexió. Avui faig un tomb i, pujat al tren que em porti al destí, espero arribar-hi sa i estalvi tot amagant dins de certa prosa poètica -també honorant i celebrant el que s’ha assolit fins el moment- els desitjos que s’entrellacen en els meus pensaments i sentiments.

arribadaPerquè no pujar a un tren de fantasia i deixar-me transportar des d’una estrella de cristall a un núvol envoltat per l’Arc de Sant Martí…? Perquè  no puc saltar des del núvol a un cim nevat…? Perquè des del cim nevat no m’endinso en una vall multicolor…? Perquè des de la vall multicolor no puc passar a l’altra part del riu cabalós mitjançant un pont…? Perquè des del pont no puc assaborir des de la finestreta la contemplació del paisatge de la vida i de la mort, de l’amor i del dolor, de l’alegria i de la tristesa, del pas del temps i el de la immortalitat…? Perquè des de la contemplació de la finestreta no puc també entrar en el túnel del silenci i de la solitud, de la por i del desencís, del patiment i de la incertesa…? Perquè en sortir del túnel no puc gaudir de l’estació d’arribada amb tota la gent que m’espera i junts comentar les coses d’aquest viatge en aquest tren carregat d’il·lusions…? 

continuaraContinuarà perquè,

1. Com deia Heràclit versus Parmènides, “tot és mou”, la qual cosa també ho certifica la física quàntica que explica el principi d’incertesa o d’indeterminació de molt diferent manera de com ho fa el clàssic principi determinista de la causalitat.

2. Encara no tenim sobre la taula tots els elements per emetre un judici objectiu de tot el que ha passat en aquests darrers dies. De fet, la il·lusió de la declaració de la República catalana -emprant el terme sigui com l’engrescament que s’experimenta amb la realització de quelcom o bé com l’error que fa prendre per realitat allò que només resulta ser una aparença- es queda en el cor dels qui l’hem esperada. Caldrà clarificar si aquesta declaració, formulada i votada pel Parlament de Catalunya, es tracta d’una autèntica “proclamació” o només s’insta o es confia al Govern de la Generalitat perquè iniciï “el procés constituent per constituir-la”.

3. De ben segur, en els despatxos i en les tertúlies -a més a més dels silencis clamorosos, durant aquests darrers dies, dels qui han portat la gestió del procés- ens acosten a veure molts més advocats penalistes que politòlegs a les taules de discusió o de mediació. Però, les eleccions del dia 21 de desembre -tot i essent espúries-, no podríen constituir el desllorigador definitiu perquè la comunitat internacional avalés o garantitzés la República catalana si el bloc independentista supera el grup unionista…? ESPEREM…!!! 

Web

 WEB DEL GOVERN DE LA REPUBLICA / CARLES PUIGDEMONT

ARA FA QUARANTA ANYS…!!! MUSICAL DE TROMPETES O REDOBLAMENT DE TAMBORS. I MENTRESTANT, ESPEREM…!!!…

Destacado

tarradellas

ARA FA QUARANTA ANYS…!!! MUSICAL DE TROMPETES O REDOBLAMENT DE TAMBORS. I MENTRESTANT, ESPEREM…!!!

El 23 d’octubre de 1977, des de Madrid estant i a l’Aeroport de Barajas vaig presenciar com Josep Tarradellas pujava a un a DC-9 d’Ibèria “Ciudad de Mahón” que el va traslladar a Barcelona. No vaig poder arribar a Barajas amb el meu cotxe perquè em vaig trobar dues rodes punxades…

madrid-BCNDES DE QUARANTA ANYS ENÇÀ…

Ara fa quaranta anys jo era a Madrid. Amb un medi de locomoció públic vaig arribar-me a l’Aeroport de Barajas -i des de la zona que encara en aquell moment quasi bé es podien tocar els avions- vaig unir-me a un bon grup de catalans per desitjar a Josep Tarradellas no només un bon viatge fins a Barcelona, sinó un retorn exitós gràcies a la política intel•ligentment exercida i una llarga estada propera i creativa.

rodaUn detall: he consignat (“ut supra”) que vaig traslladar-me a l’Aeroport Madrid-Barajas, en aquella tarda solejada del 23 d’octubre de 1977, “amb un medi de locomoció públic”. Us explicaré el perquè… Disposava, per circumstàncies diverses en aquell moment, tot completant estudis de llicenciatura, d’un cotxe Morris 1300 que, aparcat a les rodalies de La Glorieta de Bilbao, tocant al carrer Sagasta, encara exhibia, evidentment, la matrícula de la “B” de Barcelona. Roda esquerra del davant punxada, així com també la de la dreta del darrera. Temps ombrívols i lluminosos, punyents i gratificants, ambivalents, però també esperançadors…

retornPel Decret de 29 de setembre de 1977, en derogar-se aquell altre de franquista de l’abril de 1938, que suprimia les institucions catalanes, es restableix la Generalitat provisional, abans de la promulgació de la Constitució de 1978 i Josep Tarradellas, amb aquella veu potent i solemne des del balcó de la plaça de Sant Jaume, exclamà “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”. Una tarda feliç de durada indefinida, possibilitada gràcies a un acord entenimentat i just, una entesa de bonhomia entre bona gent, una actuació política de grans quirats. Per altra banda, des del meu coneixement de la llengua catalana, aquell “Ja sóc aquí” de Tarradellas, en lloc de pronunciar “Ja estic aquí”, em va donar entendre que el personatge coneixia profundament la gramàtica de Pompeu Fabra, i clavava la bandera terra endins (“Sóc aquí”) i deixava que els sentiments calidoscòpics d’uns i altres (“Estigueren d’acord o en desacord”) es fonguessin amb la seva humanitat i talent.

rajoyHan passat quaranta anys i en una “separata” d’un diari de Barcelona de 22 d’octubre de 2017 recullo, estremit, vuit planes en gran format i lletra petita el títol d’un despropòsit: 

“Acuerdo del Consejo de Ministros por el que, en aplicación de lo dispuesto en el articulo 155 de la Constitución, se tiene por no atendido el requerimiento planteado al MH. Sr. Presidente de la Generalitat de Cataluña…las medidas necesarias para garantizar el cumplimiento de las obligaciones constitucionales i para la protección del mencionado interés general”.

L’ARTICLE 155 DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA DE 1978

Artículo 155. 1. “Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general”.

Artículo 155. 2. “Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas”.

balancesAquests en són els articles. Però el seu desenvolupament, ordit pels advocats de l’Estat espanyol o ves a saber si també per alguna associació malestruga, senzillament esfereïdor. Me l’he llegit amb molta atenció i amb llàgrimes als ulls. I atès que no disposo de suficients coneixements de dret seria una temeritat, per part meva, fer-ne cap interpretació fóra d’una senzilla lectura, no més enllà del que es desprèn de la literalitat de l’esgarrifós document.

escenari

NO ÉS CAP COMEDIA. NI TAN SOLS UN DRAMA. ÉS UNA TRAGÈDIA…

Diferents mitjans de comunicació escrits, així com radiofònics i també televisius -i sense poder descartar l’entortolligament divers i paorós de la xarxa d’Internet que com una aranya devoradora teixeix una xarxa en què hi quedem atrapats uns i altres sense sortida-, s’alcen veus de tot pelatge:

unidad– Els qui consideren un gravíssim ultratge a la integritat de la pàtria i, per tant, amb validesa tots els arguments destructius -en nom de la Constitució i amb la finalitat de restablir la llei i la convivència- aplicant unes mesures d’enderroc dels sistema arquitectònic polític de la Generalitat i el Parlament de Catalunya que, des del meu parer, en lloc de solucionar el problema existent el portarà a límits indefinidament insospitats i de retorn laboriós.

independencia– Els qui benveuen una declaració d’independència forçada, amb eleccions constituents o d’altra índole que, en aquest precís moment històric, és difícil de preveure el saber com se’n pot beneficiar la seva proclamació tenint en compte l’escassa conformitat internacional i, en el ben entès, que la UE se’n desentén malauradament.

dialeg– Els qui ponderen exercir una mediació de darrera hora, esgotant tots els elements que la mediació i el diàleg resten encara a l’abast, cap a unes eleccions autonòmiques, tot sabent que, per la part estatal no hi ha voluntat d’escolta i per l’altra, un compromís que rau en la votació d’un referèndum exercit “no com sempre”, però realitzat sota la por d’una contundència policial coercitiva i forassenyada, allunyada d’un Estat de dret.

mascaresEls fulls del llibre que la situació obre aquesta setmana decisiva resulta kafkiana i s’enllaça amb una nova obra que Shakespeare en faria un llibret per a una òpera dramàtica molt propera a la tragèdia grega. I si bé sabem com acaben, en general, les tragèdies, no sabem quin final tindrà la representació quan es baixi el teló. De moment, coneixem:

argumento

L’ARGUMENT: 

La terra, Catalunya, considerada històricament com una nació i amb una identitat cultural pròpia, com en són la seva llengua i costums, vol fer el seu camí distintiu essent una entitat estatal pròpia conjuntament entre altres estats -també l’espanyol- dins del món actualment globalitzat -manifestat per una part important dels seus habitants- perquè no ha trobat ni troba dins del regne d’Espanya el camí que li’n permeti ser, així com també pel menyspreu recorrent a què, per diverses circumstàncies, ha vist la seva dignitat trepitjada.

personajesELS PERSONATGES:

Del poder executiu, l’Estat espanyol amb el seu President, i amb el suport del Cap d’Estat, el Rei d’Espanya i el Govern de la Generalitat de Catalunya amb el seu President i els seus Consellers. Del poder legislatiu, les institucions estatals del Senat i del Congrés, així com el Parlament de Catalunya. Del poder judicial, l’estol de magistrat i, per analogia, un Tribunal constitucional. Per part del poble, partits polítics d’un bàndol i de l’altre, associacions civils de diferent índole…i -alerta- perquè, per part dels esdeveniments, molta gent investigada, càrrecs públics inhabilitades, multes milionàries, manifestacions gegantines i concentracions ordenades, presó per a persones pacifistes, increment de forces de seguretat i militars, amenaces judicials per sedició i, fins i tot, per rebel•lió,…enteresa i por, capteniment i desànim, incertesa i esperança…

escenografiaL’ESCENOGRAFIA:

El paisatge i el paisanatge de la nostra terra. Gent preocupada, fotuda, angoixada, també esperançada. Una majoria expectant, però, en general, plens de dubtes. Tots ens fem moltes preguntes. I debatem. I parlem molt. I discutim sobre el país i sobre el futur. Que què beneficia més i què menys, que què han de fer uns i altres. Sobretot què ens passarà. Què ens faran si tal, o si qual. Som en un moment en què cal recomanar serenitat i no deixar de fer coses. Sortim a fer una volta. Aprofitem el dia tant si fa bo com si no en fa. Quedem amb amics. Sortim i que ens toqui l’aire. A la nostra terra hi ha mar i muntanya. També molts arbres i indrets meravellosos, camps plens d’herba verda, boscos humits amb fulles sorprenents que canvien de color a cada estació, platges de sorra daurada i de rocam, amb “xiringuitos” que s’han de dir “guinguetes”. Tenim un bon país. No és gaire gran, però tampoc és massa petit. Carreteres que caminen cap a poblets de neu o de pescadors. Esglésies amb campanes, catedrals gegantines, ciutats emmurallades amb castells sense dracs. Serralades llunyanes amb llegendes de llops i ramats, bruixes i gegants, monstres de foc i capgrossos. Un país amb planes i valls, rius i embassaments, boira, vents. Llum, molta llum que surt pel cap de Creus i marxa per la Serra de Mollerussa. I no oblidem la nostra llengua entremig de tantes llengües de gent d’aquí i nouvinguda, amb tant accents i sons diversos. Gent que fa coses, àvies que guarden receptes culinàries. Pagesos, empresaris, estudiants, escriptors, bombers, esportistes, comerciants, urbanites, cuiners, professors, estudiants, boletaires, paletes, treballadors de tota mena, pastissers, serrallers, mecànics i tota la corrua de treballadors o de gent aturada pel dissort de la vida. Gent de tota mena, educada i deixada. Gent que es queixa tot el dia i gent que no té temps per a res. Gent que viatja i gent que investiga. Gent que no sap que passarà demà, com jo mateix. Però passi el que passi, si perdem, acostumats a aixecar-nos, seguirem perquè tenim una meravella de país i com va escriure en Miquel Martí i Pol…“I cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui. I via fora, que tot està per fer i tot és possible.” (Inspirat i adaptat de “Via Lliure” de RAC1, sessió matinal de Xavi Bundó).

protestaL’ORQUESTRA, ELS CORS I LA VEU:

“Cançó d’Amor i de Guerra”, “L’Estaca”, “La Gallineta”, “La Santa Espina”, “Què volen aquesta gent”, “Els Segadors”, Selecció de cançons iròniques de “La Trinca”, “Campanades a morts”, “I si canto trist”, “Veles e vents”, “Jo vinc d’un silenci”, “D’un temps, d’un país”, “Al vent”, “Nous cants de llibertat”, “Passi-ho-bé” … / …

llumLA IL•LUMINACIÓ:

Llums i ombres del procés, legalitat i il•legalitat, obediència a les lleis i desobediència a lleis injustes, silencis clamorosos i crides apaivagades, exploració de camins de diàleg i topada contra murs de pedra volcànica, unionisme i independentisme, sobiranisme i autodeterminació, bon i obert diàleg comunicatiu i bloqueig en l’escolta, lectura de bagateles esgarriades en els mitjans digitals i capbussó vers savis articles d’opinió, greus responsabilitsts i pressions voluminoses, ignorància i lucidesa, desitjos de venjança i lluita ferma per marxar, depressió invalidant i eufòria desfermada, banderes blanques de pau i criminilització, simetria i asimetria,  potent militància convençuda i enfortit capteniment combatiu, relats objectius i mentides prefabricades, pactisme i rupturisme, violència repressiva i resistència passiva, forçament o perversió de les lleis i la capacitat o les possibilitat real d’impugnació, llàgrimes de vençuts i riotes de guanyadors, vertígen i serenitat, presses i pauses, característiques d’un Estat de dret i la consideració d’un Estat en fallida democràtica, legitimitat i il·legitimitat, voluntatsque busquen resoldre el problema o l’aberració de voler véncer amb la força coercitiva, judicial i pretesament legal l’enemic polític…

rellotge

A ON ENS PORTARÀ EL TEMPS, CONSIDERAT COM LA MESURA DEL MOVIMENT…?

fetsEls esdeveniments flueixen dins del temps que es pot considerar com la mesura del moviment, és a dir, de tot el que es mou. Venim de lluny, anem molt enllà. Ara som aquí. Deixant de banda totes les qüestions històriques, d’identitat cultural (llengua i altres), jurídiques, econòmiques, infraestructurals, socials i sense oblidar les de la “dignitat” d’un poble que s’ha percebut menystingut per l’Estat espanyol, partits de l’arc parlamentari i una bona part dels seus votants, he de consignar aquí els darrers esdeveniments que han constituït tot un imaginari real de retrets i de profunda discòrdia. Cal, doncs, enumerar principalment els següents fets:

octubre

OCTUBRE DE 2017. REDOBLAMENT DE TAMBORS O MUSICAL DE TROMPETES…

He deixat consignat per escrit tot allò que bonament he pogut reflexionar al llarg dels darrers anys sobre el procés cap a la independència de Catalunya per al guany d’una República i ho he fet escatint opinions, reflexions i estudis de diferents persones també implicades en el tema. Darrerament he escrit dos petits articles en què resumidament i personal:

cavall– Alertava en un dels articles allò de “TIMEO DANAOS ET DONA FERENTES” en relació ben directa al Govern del PP i els partits polítics que li’n donen suport, conjuntament amb l’aprovació del Senat i la signatura del Rei Felip VI, respecte de l’enverinat regal (“dona”, en llengua llatina) de l’article 155 de la Constitució, altrament desenvolupat en un Acord espuri, vdenjatiu i abusiu del Consell de Ministres contra les institucions catalanes, el 21 d’octubre de 2017. Ho sento, però “AIXÍ NO, MAJESTAT”…

academia

Proposava, en un darrer article, retornar cap a la Grècia clàssica i endinsar-nos en l’Acadèmia retòrica de Plató, on desvirtuant els escrits per la seva manca d’expressivitat, advocava cap a la possibilitat sanadora del diàleg perquè “el món de les ombres esclati en la realitat del món de la llum” en un moment, al final del dia, quan el sol comença a declinar. I, en ser ja hora prudencial de retirar-se, després de la feina ben feta i solucionat el problema mitjançant el diàleg mediador, arriba el pacte trobat i les propostes (mai presentades per part de l’Estat espanyol) damunt la taula. Tant de bo…!!! Així que, arribats al final d’una bona negociació -avui per avui utòpica i bucòlica- es pugui dir: “Ας πάμε, αρχίστε να ψύχετε…”, això és, “ANEM-NOS-EN, PERQUÈ SEMBLA QUE JA REFRESCA”.

trompetasTambors de batalla o trompetes de victoria en aquest octubre de 2017. Quaranta anys del restabliment de la Generalitat de Catalunya amb la tornada d’en Josep Tarradellas i dues rodes d’un Morris 1300 punxades a les rodalies de la Glorieta de Bilbao a Madrid. Sembla com si el temps no hagués passat i l’acord i la discordança encara s’hi hagin quedat entre nosaltres latents o ben vius. Jo no sé què passarà en aquestes darreres jornades intensives o quin caire agafarà la solució o l’empitjorament del problema, però en tot cas, el meu determini -passi el que passi- continuarà portant la consigna de “ÉREM, SOM I SEREM”, sigui amb el so victoriós i musical de trompetes o sigui amb el fragor eixordador dels tambors de la derrota momentània… I mentrestant, ESPEREM…!!! (continuarà…)

L’ACADEMIA DE PLATÓ: L’ESCRIPTURA VERSUS EL DIÀLEG. A FAVOR DEL DIALÈG EN CONTRA D’ESTRIPAR PAPERS…

Destacado

academia

L’ACADEMIA DE PLATÓ: L’ESCRIPTURA VERSUS EL DIÀLEG. A FAVOR DEL DIÀLEG, EN CONTRA D’ENVIAR I ESTRIPAR PAPERS…

las-estatuas-de-platón-y-de-athena-en-la-academia-de-atenas-64612183

UNA ULLADA ALS CLÀSSICS.

EN TOT CAS, SENSE IRONIA I QUE HOM HO INTERPRETI COM LI PLAGUI:

“Ας πάμε, αρχίστε να ψύχετε…”

Recordo que va ser a l’any 2008, un any després de la meva jubilació, que vaig tenir l’oportunitat de rellegir-me algunes obres de Plató. En concret “Fedre”. I en el dia d’avui, en observar la nostra realitat enquistada en una problemàtica que necessita  la clau d’un desllorigador de la situació, acudeixo a l’esmentada obra perquè, en la segona part del llibre esmentat, ens clarifica el mètode a seguir per aconseguir-ho.

2017-09-17 14.35.27 No obvio, certament, res del que ha passat i està passant, fins i tot el que passarà, sigui des d’una part en litigi o des de l’altra en la mateixa tornada. Tinc present tots els greuges històrics profunds, totes les equivocacions malastrugues, tot el que roman dins la llei segons uns i el que se n’aparta segons els altres, totes les expectatives mortes o reviscolades, les fortes discussions d’obediència o de desobediència, mantes desproporcions hiperbòliques o els suaus equilibris buscats, totes les astúcies o sagacitats, propòsits o despropòsits, totes les amenaces proferides, tots els efímers punts de trobada o de més categoria en desacord, les febleses i fortituds, totes les voluntats més o menys sinceres, simulades o en clara hipocresia, totes les estratègies plantejades, totes les invectives enginyoses, totes les cartes formulades, tot el que amara la raó i tot el que rebutja la rampellada, tot el mal executat i el que l’esdevenidor portarà, tot…, menys el diàleg per estrenar…!!!

escriptura2

 

LA CRÍTICA PLATÒNICA DE L’ESCRIPTURA

(LES CARTES)

M’estalvio d’analitzar “El Mite de Thot i Thamus”, però per a Plató i en boca de Sòcrates ens diu que “L’escriptura, oh Fedre, implica un greu inconvenient, tal com s’esdevé de la mateixa manera amb la pintura: els éssers que infanta semblen tenir vida; tanmateix, si se’ls pregunta alguna cosa, guarden el silenci més solemne”. Per això cal que en situar-se Plató a la segona generació que ha vist la difusió del text escrit com a mitjà per a la comunicació cultural i és veritat també que durant la seva època es multiplicaren els tallers de còpia i van començar a aparèixer els venedors de llibres (rotllos), Plató, tot i que va recórrer a l’escriptura per difondre el seu pensament, creu que el text escrit no és la manera més adequada per transmetre al deixeble el pensament del mestre perquè, efectivament, l’escrit (en el nostre cas, la carta) no pot dialogar, tan sols ofereix opinió i interpretació i no una veritat àmplia per la falta d’ensenyament instructiu. A qualssevol escrits els manca sempre vida, gestualització de rostre i de mans, mirades penetrants, benvolents o de complicitat, tonalitats verbals i tota la corrua de l’expressivitat. I des d’aquest punt de vista, Sòcrates a instància de “Fedre”, lloa magníficament la retòrica (el diàleg) i recorda les seves característiques que m’he entretingut en buscar i  que exposo tot seguit…

dialegplatoLA PROPOSTA DE L’ACADÈMIA PLATÒNICA: LA RETÒRICA

(EL DIÀLEG)

Sòcrates, abans d’elogiar el poder enorme dels discursos i d’examinar els llibres de contingut retòric de l’època, admet que ofereixen normes i eines útils i aporten, certament, “coneixements previs i necessaris”, però no entren en profunditat en l’art de la paraula. Aleshores Plató utilitza un diàleg encantador entre Sòcrates i Fedre per fer-li veure correctament i assabentar-lo sobre quines són veritablement les característiques que guarneixen un discurs retòricament ben fet, un diàleg realment profitós i aporten solucions als problemes. I, per això, li’n descriu molt pedagògicament un mètode dialèctic propi de tot aquell discurs que es preï de tenir cap i peus:

  • (a) Posar-se d’acord sobre la definició dels conceptes, la qual cosa va aprendre del seu mestre.
  • (b) Evitar el desordre del seu contingut, contra els sofistes i els manipuladors.
  • (c) Tenir clara la manera amb què s’ha de pronunciar, bones paraules i mai insultar.
  • (d) Utilitzar la síntesi i l’anàlisi, perquè els conceptes quedin clars i no fora de context
  • (e) Emprar una exposició ben ordenada, utilitzar la claredat i no barrejar els conceptes.
  • (f) Recórrer a la refutació, a la insinuació, als elogis, a la censura, a les versemblances
  • (g) Expressar-se amb una dicció ben pausada i clara, sense cap vacil·lacions.
  • (h) Fer ús d’alguns gèneres literaris, per a una bona comprensió i amb recursos per fer-se entendre; (i) clarificar el resum final.  

educacio ELS GRILLS I LES CIGALES SE’N RIUEN DELS QUI NO DIALOGUEN. VET AQUÍ LA MEVA PREOCUPACIÓ D’EDUCADOR QUE EN VAIG SER…

Des del meu angle de visió, com a professor que en vaig ser i educador dels meus fills i centenars d’alumnes, el tema de la Retòrica-Diàleg -exposat a l’obra de “Fedre”, se m’escau molt avinent, en aquesta hora de confusió i preocupació per a tots nosaltres-, perquè orienta l’exposició dels discursos i diàlegs construïts literàriament de forma bellíssima, però conceptualment molt profunds. I això, per tal que serveixin -des de l’Acadèmia grega, des de qualsevol indret de la Grècia antiga o del nostre món més proper- per persuadir els joves o els ciutadans de la polis cap a una bona educació, tant per al capteniment personal que inspira l’ètica individual, com per a la vida social i ciutadana de la polis a través de la política.

trencaclosquesCrec que, avui més que mai, i després de “tantes idas  (cartes) y venidas (respostes), són de alguna utilidad?”, en conèixer la problemàtica entortolligada actual, cal donar una oportunitat al diàleg per acabar de dilucidar la greu qüestió territorial que ens ocupa per dirimir-la finalment. I tot el que no sigui això, romandrà en el que Plató ens deixa irònicament en consideració:

“Em fa l’efecte com si, amb aquesta calor sufocant, les cigales i els grills que canten sobre els nostres caps dialoguessin entre elles i ens estiguessin contemplant […], però si ens veiessin tots dos sense dialogar, com ho fa la majoria de gent, es riurien justament de nosaltres […]. Ara, si ens veuen dialogar ens atorgaran contentes el do que han rebut dels déus […] com la necessitat de no alimentar-se des que neixen, sinó que sense menjar ni beure no deixen de cantar fins que moren […]”.

paisatgeANEM-NOS-EN, QUE JA COMENÇA A REFRESCAR: “Ας πάμε, αρχίστε να ψύχετε…”

Sense ironia, però hom que ho interpreti com li plagui perquè això que llegeixes només és un escrit i no un diàleg. En parlar de Plató -deixeble de Sòcrates durant divuit anys, mestre d’Aristòtil i fundador de la famosa Acadèmia retòrica datada el 387 abans de Crist-, el recull del seu pensament filosòfic per trobar una sortida a la vida política actual -deixant a banda el mètode que proposà en “La República”, ben construïda, però dotada també d’un gran idealisme-, he intenta escatir els valuosos pensaments sobre el tema de la Retòrica (el diàleg) que he trobat en “Fedre”.

fedreEntre el començament i el final de “Fedre” crida poderosament l’atenció la conversa dialogada -plena de contingut filosòfic- que inicien el jove Fedre i l’entenimentat Sòcrates, en un ambient agradosament bucòlic, i que acaba amb una oració mirant el cel. Efectivament:

La conversa entre Sòcrates i Fedre es decideix de realitzar-se fora de les muralles de la ciutat, s’inicia i es perllonga durant una tarda calorosa d’estiu, però sota un frondós arbre plataner, mentre els dos interlocutors reposen estirats a l’herba d’un prat amb els peus tocant les aigües d’un rierol fresquívol i el ventijol pur de l’Àtica que els venta suaument i els refresca del sol que irradia potent, mentrestant els grills xerriquen i les nimfes embadalides escolten també les paraules dels dos parlamentaris que ordeixen la seva dialèctica per trobar solucions al tema -en aquell aleshores era sobre la bellesa de l’amor- i desprenen els seus arguments amb una densitat de contingut veritablement profunda. El diàleg entre Sòcrates i Fedre resulta certament difícil, com pot ser-ho també avui entre els dos mandataris en litigi. Tant és així que l’obra acaba atansant-se als déus -en concret al déu Pan, el déu de la fertilitat que, representat en forma de sàtir, es dedica a conduir ramats i a trobar llocs fresquívols, a la vora de les fonts- amb una pregària de súplica pel capteniment dels dos interlocutors. I l’obra acaba amb un lacònic: 

“ANEM-NOS-EN, QUE JA COMENÇA A REFRESCAR”.

ciutatI així tornen a la ciutat tot contemplant el bullici del homes, però amb una altra visió més clara -després d’haver descansat al camp- entre una discussió sobre temes de cabdal importància.

llumombra

Tot un món al revés, analògicament semblant al que actualment hi estem compromesos, sense saber avui si guanyarà la retòrica (el diàleg enriquidor) o l’escriptura (les cartes estripades)… 

… I TANT DE BO QUE LA SUPERACIÓ DEL “MÓN DE LES OMBRES” ESCLATI EN LA REALITAT DEL “MÓN DE LA LLUM”.

 

 

ARRIBATS A L’1-O DE 2017, JA SOM ALS DIES DESPRÉS…PERÒ, “AIXÍ NO, MAJESTAT “PERQUÈ “TIMEO DANAOS ET DONA FERENTES” (La traducció d’aquest verset de l’Eneida es troba cap al final de l’article)

Destacado

1-O

urna2

                                      EL PRIMER DIA D’OCTUBRE DE 2017

ARRIBATS A L’1-O DE 2017, JA SOM ALS DIES DESPRÉS…PERÒ, “AIXÍ NO, MAJESTAT” PERQUÈ “TIMEO DANAOS ET DONA FERENTES”

NOTA: La traducció d’aquest verset de l’Eneida la trobareu en el decurs de l’article, així com també, al seu final, podeu clicar o prémer un visionat de recorregut històric, clar i potent, que correspon a una síntesi de «El trencaclosques català» amb una durada temporal de 8’…

xarxaPENSAMENTS I SENTIMENTS SOBRE L’1-O

L’esdeveniment de l’1-O de 2017 s’ha desbordat i guanya terreny la poderosa xarxa digital enfront dels dèbils filats analògics, en un món en què la celeritat del temps ofega fàcilment les fotografies groguenques dels àlbums de cartró per donar pas a totes les noves imatges reverberants de les pantalles dels mitjans de comunicació actuals.

No sóc capaç de predir el termini cap a una estabilitat pròspera i en pau per a tots nosaltres, així com quin rumb prendrà, de cara el futur, tot plegat. Més aviat intueixo que viurem durant prou de temps un aiguabarreig de situacions complicades, sentiments a flor de pell, problemàtiques complexes, contextos indefinits, posicions allunyades, circumstàncies heterogènies, actituds resistents i condicions consistents molt diverses. Personalment visc inquiet en un estat de shock amb sentiments ambivalents:

incertesa(1) Molt trist degut a l’atac indiscriminat i fora de tota mida per part de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional ordenat per l’Estat espanyol, així com també per la distorsió i manipulació d’abundants mitjans de comunicació espanyols sobre els fets que, lluny de ser objectius, falten a la veritat; així com també la ceguesa malestruga del Govern de l’Estat espanyol amb les seves visions voluntàriament desenfocades i els seus comentaris perversament tergiversats.

urna(2) La satisfacció immensa d’haver pogut aguantar dampeus vàries hores per dipositar a l’urna el meu vot al Referèndum convocat, facilitant així la possibilitat de poder crear un Estat republicà per conviure en pau amb tothom, rescabalar la dignitat trepitjada i dissenyar un sistema econòmic suficient per a una socialització equilibrada i justa. De moment, el que sí observo és que s’ha produït una ferida insondable entre l’Estat espanyol i una molt considerable part del poble català que costarà molt de restablir.

veritatLA VERITAT US FARÀ LLIURES”, PERÒ MENTRESTANT…

L’altre dia comentava una cita de Sant Pau –“la veritat us farà lliures”– per embolcallar-me en l’esperança que aquells universals estudiats a la filosofia aristotèlica, com en són “la veritat” (verum) i el “bé” (bonum), tard o d’hora, sempre triomfen. I escric això perquè, si hi ha una actitud que em produeix un rebuig absolut i un desassossec anguniós, és la falta d’ètica que observo en alguns mitjans de comunicació, sigui de forma intencionada o, fins i tot, degut a una falta de greu professionalitat en no focalitzar adientment els esdeveniments sense deformació i no procurar-se una informació veraç i objectiva de la realitat, tot manipulant i distorsionant els missatges en clara prevaricació contra la pròpia veritat amb una manca molt greu de deontologia professional.

literaturaPorto aquí -en relació als esdeveniments del dia 1-Octubre de 2017- el recordatori, per a una consulta de la lectura pausada, d’unes planes del llibre “España invertebrada” on Ortega y Gasset relata la pèrdua de les colònies espanyoles arreu, a ultramar i a l’orient. Així com un minúscul text, extret d’una carta que el filòsof Miguel d’Unamuno escriu a l’escriptor literari Azorín (José Martínez Ruiz) a l’any 1907 i que li’n diu abruptament:

«Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)».

Tot i que personalment aquest llenguatge formal no és del meu estil, tanmateix el trobo prou escaient i ajustat en el seu contingut després de 110 anys d’interval temporal.

cavallLA METÀFORA LITERÀRIA DEL CAVALL DE TROIA

Fa uns dies vaig rebre una fotografia, de les moltes que n’he rebut aquests dies, en què el cavall de Troia, un regal explosiu dels Dànaos (diguem-ne, dels grecs de l’antiga Eneida) situat en una de les places de la nostra terra. Ràpidament vaig construir la metàfora evident. Al port de les aigües de Barcelona, ancorat el simpàtic ocellet Piolin, i a Tarragona altres vaixells, també i a les seves entranyes, hi havia el regal d’una màquina de guerra coercitiva. Només que nosaltres la sabíem, tot i que no ens la creiem, a diferència dels confiats troians qui, quan la llança («stetit illa tremens») va retrunyir endinsada en el ventre del cavall, aquests no van saber veure el perill que l’enginyer mitològic, Calcas n’era el seu nom, va dissenyar. De poc van servir les advertències de Laocoonte quan cridava («Equo ne credite, Teucri, quidquid id est, timeo danaos et dona ferentes») als troians que no es refiessin del cavall perquè, fos el que fos, calia témer als grecs encara que, aparentment, els fessin regals.

BOIRA DENSA A L’HORA D’ALBIRAR EL FUTUR IMMEDIAT

Des del que ha passat aquest 1-O del 2017, amb una votació d’autodeterminació gegantina per a alguns o de mobilització colossal per a uns altres, el que ha de venir s’amaga encara en la incertesa de ves a saber què o de possibles acords dialogats o pactes que avui resten a l’aire, emboirats i densos. Tanmateix, passi el que passi, tinc clar que “equo ne credite, Teucri, quidquid id est, timeo danaos et dona ferentes”. I qui ho pugui entendre, sortós en serà…!

interrogasnt2

Veurem en els propers dies o mesos quin en serà el desenllaç de tot l’enrenou ordit en la seva totalitat. De ben segur que hi haurà declaracions des de les més altes instàncies estatals i autonòmiques, recompte de vots i llum verda per explicar les astúcies d’uns per poder votar contra les decisions d’altres per impedir-ho, manifestacions populars de tendència diversa, avaluació de la contesa i del suport o rebuig nacional o internacional. I en la confusió de tot el garbuix, crec que brollaran tres possibles actuacions:

  • La proclamació pel Parlament de Catalunya, en un temps més o menys dilatat, d’una DUI (Declaració Unilateral d’Independència).
  • Un esforçat treball de mediació o arbitratge entre les parts (Govern estatal-Govern autonòmic) per arribar a un diàleg que porti a una solució creativa en què cap de les part en  resulti perdedora
  • L’aplicació de l’article 155 de la Constitució, per part de l’Estat español o d’alguna altra forma d’intervenció coercitiva de l’autonomia catalana, tant si hi ha una proclamació de la DUI com, per altra banda, per haver-se celebrat la votació d’un Referèndum considerat il·legal, suspès pel Tribunal Constitucional i per la paraula donada del President del Govern espanyol que no se celebraria.

En tot cas, salvant les moltes circumstàncies i decisions que no estan al meu abast, em faig unes preguntes que no sé quan de temps tardarem en veure contestades:

  • Es pot declarar, fins al dia d’avui i en les actuals circumstàncies, una DUI que proclami la República catalana…?
  • Es pot no declarar, fins al dia d’avui i en les actuals circumstàncies, una DUI que proclami la República catalana…?

PereIII

LES CORTS CATALANES DEL S.XIV AMB PERE III EL CEREMONIÓS I EL REGNAT DEL SEGLE XXI AMB EL REI BORBÓ, FELIP VI

En atenció a la esperada i posterior intervenció del Rei espanyol i la resposta que li’n dóna el President del govern català sobre l’assumpte que ens concerneix, porto aquí aquell “AIXÍ NO, MAJESTAT” adreçat a Felip VI i quina n’era la relació dels membres de les primeres Corts Catalanes amb el Rei Pere III El Cerimoniós (1359), -salvant l’interval del temps llunyà, les hodiernes intencions que desconec, així com també la pròpia càrrega estudiada del seu contingut-, en prestar-li jurament:

“Nós, que valem tant com Vós, jurem davant de Vós, que no sóu millor que Nós, que junts valem més que Vós, i que us acceptem com a rei i sobirà sempre que respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no”.

No retruny en aquestes paraules aquell “AIXÍ, NO”, MAJESTAT…?

DES DEL RETROVISOR A UNA MIRADA CAP ENDAVANT…

jocsHan passat nou mesos i les ferides encara no estan pas curades. I tardaran molt…! De fet, amb ocasió de la Inauguració dels XVIII Jocs Mediterranis de Tarragona, El President de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, escenifica una ruptura de relacions amb la Casa Reial tot recordant l’1-O de 2017. Malgrat els esforços de la Generalitat per dialogar, no hi ha manera possible de mantenir una reunió amb el Monarca…

fVIiTTot i que el President de la Generalitat va assistir a la Inauguració dels Jocs Mediterranis, ho va fer amb un discurs institucional previ en què inicià la inauguració d’una nova relació amb la Monarquia espanyola, representada per Felip VI, que de moment, és de “ruptura institucionaI”. I aquests en són els punts que deixa clarificats d’ara endavant fins que el Monarca rectifiqui i es disculpi del discurs del dia 3 d’Octubre de 2017:  

diesque

 

En la trobada amb en el Monarca a Tarragona, a més a més, el President de la Generalitat li’n va lliurar en mà el llibre de Jordi Borràs i Abelló “Dies que duraran anys”.

 

 

El periodista Xavier Bosch escrivia a l’ARA el dia 22 de juny de 2018 un article d’opinió en què sota el títol “Tarragona l’esborrona” algunes consideracions sobre el Rei Felip VI que deixo aquí anotades:

“…Si esperem un gest del rei, no el farà. Felip VI no tan sols no s’estova per una carta firmada per Mas, Torra i Puigdemont sinó que, quan no el veu ningú, en pot fer un avió de guerra de paper. Aquest rei -sorrut, poruc i poc empàtic- ni rewctifica ni rectificarà perquè està convençut del que va dir el 3 d’octubre. La seva cort l’ha aplaudit tant per l'”¡Apor ellos!” institucionalitzat que està convençut que amb el seu missatge en el prime time televisiu es va ficar el poble espanyol a la butxaca. Ell no creu que, amb el seu discurs, abdiqués de Catalunya, no abracés l’estratègia repressora, noi deixés fora la meitat dels catalans, ni li faltés cap paraula amable cap al ferits. De fet, va repartir caramels per a les forces de seguretat de l’Estat. ¿O no van ser la Policia Nacional i la guàrdia Civil les víctimes de l’1-O? …Aquest Felip VI ja va ser escridassat, a Barcelona, l’endemà dels atemptats de l’agost de 2017, quan manaven Rajoy i Puigdemont i encara no hi havia hagut referèndum, ni el seu maleït discurs…” 

I encara més: recentment ha aparegut un article d’opinió a l’ARA de Joan Baptista Culla, historiador i professor a la UAB -26.06.2018- sota el títol «Més cadet que rei» en què analitza alguns punt de la monarquia espanyola i, sobretot, les diferències entre Joan Carles I i Felip VI:

“… El canvi de titularitat de la monarquia espanyola, el juny de 20104, confirmà la impossibilitat de trasplantar a les nostres latituds el model escocès (el Partit Nacionalista Escocès hagués volgut, en el cas que hagués guanyat la independència, a Elisabet II com a reina). En el seu discurs d’entronització, el nou rei Felit mostrà una cridanera insensibilitat envers el caràcter pluricultural i plurilingüe de l’Estat que passava a encapçalar. I el missatge del televisiu del 3 d’octubre de 2017 dinamità tots els ponts entre la corona i una part molt substancial de la societat catalana…

…i és que, en les monarquies democràticament consolidades, la reina o el rei se situen de veres “au-dessus de la mêlée”, cosa que els permet de mantenir un paper simbòlicament arbitral i moderador més enllà dels governs, conjuntures o territoris. La monarquia espanyola, però, no forma part d’aquesta categoria; i això no és una judici de valor, sinó una constatació històrica…

…A Europa, l’única restauració monàrquica esdevinguda des del 1945 és la que personifica Joan Carles de Borbó el 1975, i no precisament de resultes d’un clamor popular o d’un referèndum, sinó per designació d’un dictador sanguinari. Aquestes circumstàncies donaren lloc a una monarquia peculiar, molt militaritzada, hiperprotegida en el terreny mediàtic i políticament rígida, acomplexada…

…I després hi ha el factor humà… Joan Carles de Borbó ha estat un supervivent polític: lliurat pel comte de Barcelona a Franco quan encara era un nen, envoltat de sinistres tutors i preceptors amb uniforme o sotana, migpartit després entre la lleialtat al seu pare i la necessitat d’agradar al Caudillo, ni tan sols l’anhelada designació del 1969 com a successor “a titulo de rey” l’alliberà de les intrigues i maniobres al voltant del seu futur, amenaçat per la camarilla d’El Pardo i per les ambicions del Duque de Cádiz i la nietíssima. Estan així les coses, l’aleshores príncep havia de mostrar-se astut i caut, amatent amb tothom, i dir a cada visitant de la Zarzuela allò que desitjava sentir, perquè… ves a saber de qui s’hauria de refiar. D’aquest dur aprenentatge, el 23-F en seria el màster, i la campechanía del personatge hi posà l’acabat….

…La formació de Felip VI ha estat molt diferent. Tot i que desenvolupada en democràcia, el llegat del franquisme hi imposà un fort component militar, de manera que, provablement, la concepció d’Espanya de l’actual rei és molt més producte de les acadèmies de Saragossa, Marín i San Javier que no les classes de dret de la Universitat autònoma de Madrid. D’altra banda, sent el primer en la línia successòria al tron des de l’edat de 8 anys, no ha tingut necessitat de conrear ni la intel·ligència emocional ni l’empatia amb ningú per tal d’assegurar-se el futur; i tampoc no sembla posseir aquell punt de plebeisme que podia fer simpàtic el seu pare…

…Enfront de la crisi catalana, el monarca no va saber emancipar-se de la duresa del govern Rajoy, ni ha volgut alimentar després les obertures gestuals del govern Sánchez. En resum: la manca de cintura política pròpia d’un alumne de les acadèmies militars -o d’un subscriptor de l’ABC-, però contraindicada en el cap d’un Estat complex del segle XXI.

També el catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, el proppassat 26 de juny de 2018, escriu a l’ARA un article de debat en què argumenta com “El discurs de Felip VI: l’error més greu de Rajoy”

… «Els actes del rei han de ser ratificats pel president del govern o per algun ministre (art. 56.3 i 64.1 de la Constitució espanyola), que es fan responsables d’aquests actes (art. 64.2. No tenen, en conseqüència, valides sense aquest referendament (art. 56.3), excepte en els supòsits que preveu l’article 65 de la Constitució (nomenament dels membres civils i militars de la seva Casa reial)… és obligació del president del govern, de l’anterior, del nou i del que vingui, impedir que el rei actuï fora del marc constitucional… El rei no té res a dir ni a fer. O, millor dit,, ha de fer i dir el que el president del govern decideixi… Això ha de quedar molt clar, perquè els ciutadans de Catalunya i les seves autoritats democràtiques sàpiguen que el president del govern és el seu únic interlocutor. en això no hi ha d’haver-hi la més mínima ambigüitat. Ja hi ha prou feina havent de corregir tot el que s’ha fet malament, per tots dos costats, perquè es mantingui la confusió sobre qui pot i qui no pot intervenir en les relacions entre Catalunya i l’Estat… Ja tenim prou problemes amb el Tribunal Suprem»

trencaclosques1Així doncs, el trencaclosques català continua vigent i amb el pas del temps anirem copsant per on ens porten tots els esdeveniments…

EL TRENCACLOSQUES CATALÀ EN 8′. Una síntesi històrica, didàctica, clara i potent. En polsar o clicar l’enunciat amb lletres maiúscules s’obrirà el visionat, així com també les fotos del començament d’aquest article on s’hi visiona contingut de l’1-O de 2017 i un trailer del mateix dia.

thumb_IMG_2685_1024

2017-09-11 06.55.40
gandhi2017-09-16 18.48.47gandhi1images2017-09-11 19.15.44

2017-09-15 17.36.50

DES DE LA FESTA DE SANT JORDI A POCS DIES PER ABASTAR LA JORNADA DE L’1 OCTUBRE DE 2017: DE MOLT ABANS, A L’ANY 2017 I MOLT MÉS ENLLÀ…!!!

Destacado

SUMARI DEL TREBALL

1. SANT JORDI, PATRÓ DE CATALUNYA, I DE CAMÍ CAP A LA JORNADA DE L’1 D’OCTUBRE DE 2017: DE MOLT ABANS, EN EL 2017 I MÉS ENLLÀ…

2. SEGUIMENT DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ I UN ARTICLE (que s’obre en clicar la imatge de la banda esquerra)«Entre l’11-S i el 9-N de 2014» QUE EXPLICITA ELS SEUS ARGUMENTS…

3. EL LLIBRE BLANC DE LA TRANSICIÓ NACIONAL, ELS MASS MEDIA I PLANES WEB DELS PARTITS POLÍTICS

3.1. EL LLIBRE BLANC DE LA TRANSICIÓ NACIONAL

3.2. MASS MEDIA: RÀDIO, TV I DIARIS

3.3. PLANES WEB DEL PARTITS POLÍTICS

4. QUÈ N’OPINEN ELS JURISTES SOBRE “EL DRET A DECIDIR”…?

4.1. JURISTES A FAVOR DEL “DRET A DECIDIR” 

4.2. JURISTES CONTRARIS AL “DRET A DECIDIR”

5. AGENTS D’OPINIÓ / TERTULIANS

6. BIBLIOTECA O GALÀXIA DE LLIBRES SOBRE EL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ

6.1. TOT ACOSTANT-NOS A L’1-O, LA IGNOMINIA DEL 20-S …I ELS DIES QUE SEGUEIXEN…

6.1.1. Uns articles d’opinió d’opinió sobre el procés independentista recollits d’Internet

6.2.2. L’expressió de les causes que han contribuït a formatejar la mediocritat de l’Estat espanyol

7. A PROPÒSIT D’AQUESTA TARDOR DEL 2017 I A POCS DIES DE L’1 D’OCTUBRE

7.1. DE PRIMER NO ET FAN CAS, DESPRÉS SE TE’N RIUEN, MÉS TARD T’ATAQUEN, PERÒ FINALMENT GUANYES…!

7.1.1. El cicle de la natura: la influència de les estacions d’estiu, tardor, hivern i primavera embolcallen el procés per decidir la independència…

7.2. DES DE MIQUEL DE CERVANTES A JACINT VERDAGUER. LA LLENGUA

7.2.1. Un professor que en va ser de llengua catalana i castella durant vint-i-cinc anys

7.2.2. Tirant i lo Blanc i Barcelona en el Quixot de Cervantes… / L’Atlàntida i el Canigó, obres èpiques de Verdaguer

7.2.3. Catalunya, racó peninsular, terra de cruïlla de camins i acollidora amb una llengua pròpia -conjuntament amb d’altres- facilitadora de diàleg i entesa…

7.3. ALBIRANT LA MEVA ETAPA DOCENT DES DE L’ATALAIA DE LA DAURADA JUBILACIÓ

7.3.1. Des de la meva daurada jubilació, em pregunto personalment com enfocaria avui als meus alumnes el problema de la societat catalana si hagués de retornar a les aules…

7.3.2. Del Projecte educatiu de Centre a la llibertat personal d’expressió…

7.3.3. Un debat ben estructurat, una rica pluja d’idees i la possibilitat de conclusions

7.3.4. Preguntes i qüestions que reclamen resposta personal…

7.3.4.1. Sobre la Història general de Catalunya i l’argumentari en defensa de la nació catalana

7.3.4.2. En relació a la història de Catalunya, a partir de la Guerra de Successió, i fins als nostres dies

7.3.4.3. La Generalitat de Catalunya i els seus Estatuts

7.3.4.4. Pel que fa a la Constitució espanyola de 1978 i el Tribunal constitucional

7.3.4.5. Sobre l’Estat espanyol, els Partits polítics, les Corts espanyoles i el Parlament de Catalunya

7.3.4.6. De la divisió dels poders legislatiu, executiu i judicial

7.3.4.7. Sobre els mitjans de comunicació i els seus actors amb la tensió que es produeix entre objectivitat-subjectivitat-manipulació-distorsió-mentida-calumnia

7.3.4.8. Sobre la situació dels dies previs a la possible contesa electoral de l’anomenat 1-0ctubre de 2017

7.3.4.9. A la recerca d’un tractament objectiu davant de les grans qüestions a resoldre

7.3.4.10. Una darrera ullada insistent al moviment independentista català

7.3.4.11. Sobre el dret d’autodeterminació dels pobles

7.3.4.11.1. Creus que existeix l’autodeterminació dels pobles…? 

7.3.4.11.2. En què consisteix el dret d’autodeterminació…?

7.3.4.11.3. Qiuina n’és la norma de les Nacions Unides que reconeix el dret de l’autodeterminació…?

7.3.4.11.4. Les persones contràries a l’autodeterminació afirmen que cap Estat reconeix aquest dret. Com expliques, doncs,  que pugui ser una norma imperativa…?

7.3.4.11.5. Hi ha països que reconeguin en la seva Constitució l’autodeterminació…?

7.3.4.11.6. España reconeix a Catalunya aquest dret fonamental d’autodeterminació…?

7.3.4.11.7. Sentencia del Tribunal Constitucional espanyol de 25 de març de 2014 sobre la «Sobirania catalana», el «Dret a decidir» i altres qüestions

7.4. EL DRET QUE TÉ EL GOVERNANT PER EXIGIR OBEDIÈNCIA, RAU EN QUÈ LES ORDRES SIGUIN RAONABLES

7.4.1. Diàleg i pacte polítics versus la desobediència i l’actuació jurídica i policial…

7.4.2. Uns problemes d’envergadura: històrics, socials, culturals, econòmics i polítics…

7.4.3. Un conte de Saint Exupery en el “Petit príncep”…

7.5. ÉREM, SOM I SEREM

8. ARRIBATS A L’1-O DE 2017, JA SOM AL DIA DESPRÉS…SED, “TIMEO DANAOS ET DONA FERENTES”…

images

1. SANT JORDI, PATRÓ DE CATALUNYA, I DE CAMÍ CAP A LA JORNADA DE L’1 D’OCTUBRE DE 2017: DE MOLT ABANS, EN EL 2017 I MÉS ENLLÀ… 

Al bell mig de la primavera el calendari anual ens assenyala el patró de Catalunya -Sant Jordi- i ens torna a recordar, amb el seu esplendor popular i mediàtic, que la cultura en forma de llibre i la tendresa feta rosa, esdevenen uns companys de viatge amables de conrear…

2llibres

La màgia de llegir

 

LLIBRES TOT L’ANY PER OBRIR-NOS AL MÓN I FER TREBALLAR EL CAP…

 

3roses

Video sobre flors formoses

 

ROSES PERFUMADES PER DESVETLLAR ELS SENTIMENTS I AMOROSIR ELS CORS…

I uns dies més enllà -cal també recordar-ho- la previsió d’una excursió esforçada cap a la màgica muntanya per celebrar la patrona de Catalunya i el record tradicional -amb el respecte degut a totes les creences o increences religioses- de la Mare de Déu de Montserrat.

4montserrat

El Virolai des de Montserrat

En un breu període de temps, doncs, comprés entre els dies 23 i 27 d’abril, dues festes identifiquen el nostre col·lectiu. Plau que en un país petit, però fort com el nostre, es disposi d’uns referents propis -diguem-ne també signes d’identitat- que ens ajudin a navegar sense por de perdre el nord i mantenir-nos amatents per retrobar llegendes, sentiments, llibres i més llibres, roses vermelles i de tot color, festa al carrer, pelegrinatge, enamoraments i sentit de pertanyença…

… SENTIT DE PERTANYENÇA…!!!

I per això, en aquest any de 2017, ens plau celebrar la festa de Sant Jordi, atesa la circumstància especial que l’envolta, com n´és el camí costerut cap un “referendum” per dilucidar allò que -entre uns i els altres- es vol que sigui la nostra nació catalana, amb un treball que exposo tot seguit:

images2. SEGUIMENT DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ I UN ARTICLE (que s’obre en clicar la imatge de la banda esquerra)«Entre l’11-S i el 9-N de 2014» QUE EXPLICITA ELS SEUS ARGUMENTS…

nouestat04

M.A. Bosch i Fridrin: “Entre l’11-S i el 9-N de 2014”. En clicar la foto s’obrirà l’article…

En referència al «procés independentista» endegat per una bona part del poble català i conduït políticament des del Govern de la Generalitat de Catalunya -tot i que judialitzat severament per al Govern de l’Estat espanyol-, per partits de caire independentista, així com per la pròpia societat civil a través de associacions diverses ben compromeses -en constatar la vulnarabilitat amb què els dies compassats del  calendari  es veuen sotraguejats per la força dels esdeveniments-, s’exigeix una constant renovació pel que fa al contingut del material informatiu dels fets que, dia rera dia, es van produint. Des d’aquestes planes  s’obre avui aquest blog per tal d’oferir elements de reflexió i de diàleg, si s’escau.

images

Per saber-ne més: una Galàxia-Biblioteca de llibres sobre el Procés independentista amb notícies de darrera hora…

I a l’hora de fer un seguiment sobre la gestió i el capteniment del procés independentista, no se’n pot acudir res de més adient que facilitar les diverses notícies que es produeixen, amb insistència i escalonadament,  a través de la formulació del contingut informatiu que presenta la Generalitat de Catalunya, recull l’Assemblea Nacional Catalana i el suport de les aportacions de l’Òmnium Cultural. Sense deixar d’esmentar altres entitats i persones, totalment i igual compromeses, en l’independentisme català. Pulsant, doncs, les imatges gràfiques que acompanyen l’article, s’obtindrà el contingut descriptiu del «procés independentista» de Catalunya i el recull de tot allò més eloqüent -en un sentit o d’altre- entre els fets succeïts molt abans, els que es desenvolupen avui mateix i tot allò significatiu que esdevingui en el recorregut “DES DE MOLT ABANS, A L’ANY 2017 I MOLT MÉS ENLLÀ…”.

nouestat06                          EL PROCÉS INDEPENDENTISTA DE CATALUNYA

generalitat

LA GENERALITAT DE CATALUNYA. HISTÒRIA, EL SEU FUNCIONAMENT I ENLLAÇOS QUE ENS PORTEN A LA SEVA PLANA WEB   

2017-09-15 17.36.50

En aquest gràfic es troba insertat un link que conté informació pública, rescatada de la xarxa d’Internet, tot i que en qualsevol moment pot veure’s privat de funcionament a l’espera d’ulteriors manaments governamentals

El link insertat en aquest gràfic procedeix d’un web que ha estat bloquejat per raons de tothom conegudes

A demonstrator sporting wristbands with the word "Catalunya" on them hold pro-independence Catalan flags during a demonstration in front of the headquarters of the Catalan Government to demanding an agreement between secessionist parties in Barcelona on January 9, 2016. AFP PHOTO / LLUIS GENE / AFP / LLUIS GENE (Photo credit should read LLUIS GENE/AFP/Getty Images)

WEB DE “JUNTS pel SÍ” SOBRE LES GARANTIES PER AL       REFERENDUM DEL PRIMER D’OCTUBRE DE 2017

PER A LA CONSULTA DE LES GARANTIES DEL REFERENDUM DE L’1 D’OCTUBRE DE 2017 POLSEU LA FOTO I AQUÍ MATEIX ON «JUNTS pel SÍ» INFORMA I RESPON SOBRE PREGUNTES I DUBTES

El link insertat en aquest gràfic procedeix d’un web que ha estat bloquejat per raons de tothom conegudes

ANC

                             WEB DE L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA

El link insertat en aquest gràfic procedeix d’un web que ha estat bloquejat per raons de tothom conegudes

OC

                                                 WEB D’OMNIUM CULTURAL

comunicació

$_35

Clicant el títol del llibre -ut supra- s’hi troba una entrevista, que la cadena de TV “La Sexta” no va difondre, per motius ignots, i on es dóna una resposta del futur de Catalunya sintetitzada per l’Alfons Durán Pich, on raona sobre el «procés d’independència», des del més clarificador sentit comú.

Alfons Durán Pich és empresari, llicenciat en Sociologia per la Universitat de Deusto i llicenciat en Filosofia (secció Psicologia) per la Universitat de Barcelona. Graduat en Periodisme per l´Escola Oficial de Periodisme de Madrid. Diplomat en Administració d’Empreses (SEP) per l´Escola de Negocis de Stanford. Diploma Master en Societat de la Informació i el Coneixement per la Universitat Oberta de Catalunya (cursos de doctorado).

Durant catorze anys (1976-1990) fou professor de Marketing d´Esade. Ha estat professor invitat de Fundesem (Alicante) i de ESCP-EAP (Madrid). Autor de diverses obres entre les que hi trobem:

«Psicología de la Publicidad y de Venta», «Cien consejos para ejecutivos ambiciosos y quince flores para sus amantes», «La crisi es queda», «Pequeño diccionario crítico para radicales impertinentes», «El Cànon del manegement», «Catalunya, a la independència per la butxaca»…i «Adiós Espanya».

I per conèixer qüestions interessants sobre el tema que ens ocupa, resultarà gratificant oferir en aquest espai -que només cal prémer l’enunciat perquè s’obri- el que segueix i en relació a:

“EL DRET A DECIDIR I “L’lNDEPENDENTISME CATALÀ”

bandera

3. EL LLIBRE BLANC DE LA TRANSICIÓ NACIONAL, ELS MASS MEDIA I PLANES WEB DELS PARTITS POLÍTICS

llibre blanc     El Llibre blanc de la              transició nacional

3.1. EL LLIBRE BLANC DE LA TRANSICIÓ NACIONAL

El Llibre blanc recull un conjunt d’informes estudiats i publicats pel Consell Assessor per a la Transició Nacional i una síntesi realitzada per la secretaria del Consell. Vegeu aquí la síntesi del treball sobre «El LLibre blanc per a la transició nacionaI»

3.2. MASS MEDIA: RÀDIO, TV I DIARIS

radioTVMass Media: Ràdio, TV i diaris

Un molt ampli reguitzell de “MASS MEDIA” centrat en diverses INFORMACIONS presentades a diari per (1) EMISORES DE RADIO I DE TV que emeten programes “ad hoc” i a on s’hi pot trobar -sigui en directe, sigui en diferit- notícies diverses i debats amb tertulians de diferent signe sobre la situació catalana, així com (2) DIARIS IMPORTANTS que editen editorials i articles de fons sobre la situació catalana i la seva relació amb el Govern de l’Estat español i la Comunitat europea:

planetatierra

En polsar aquesta foto del planeta terra se t’obriran una infinitat de puntets verds. Pots fer un zoom igual que es fa a Google Earth. Fixa’t: cada puntet verd respon a una Estació de Ràdio local de qualsevol part del món. Prova-ho i veuràs quina joia tens a les teves mans per a una informació diversa i que pots contrastar

plnes webpartitsPortals WEB de Partits polítics

 

3.3. PLANES WEB DEL PARTITS POLÍTICS

PLANES o PORTALS WEB dels diferents Partits polítics que constitueixen l’arc parlamentari català actual (2017):

 

02_01-_DretaDecidir

4. QUÈ N’OPINEN ELS JURISTES SOBRE “EL DRET A DECIDIR”…?

Com en totes les coses humanes i parafrasejant a Ramon de Campoamor “…Nada es verdad, ni mentira, / todo es según el color / del cristal con que se mira”, aquesta estrofa versificada pot conduir-nos al pessimisme i subjectivisme. Tanmateix, ens consciencia sobre la no immutabilitat dels valors i la relativitat que planeja sempre qualsevol realitat, d’acord als contextos, circumstàncies, situacions, demografia, temporalitat històrica, espai geogràfic, necessitats.  I per això mateix, res és permanent i tot pot variar, transformar-se, modificar-se i prendre noves possibilitats calidoscòpiques i sorprenents ni tan sols imaginades.

En el sentit abans expressat, no s’ha d’estranyar hom que sobre un mateix fet, diverses persones interpretin i opinin de diferent manera. I així ha sorgit -en relació a «El dret a decidir»- com una bona part de juristes interpreten contràriament aquesta qüestió. Vegi’s, doncs, la informació clicant l’enunciat:

4.1. Juristes a favor del “Dret a decidir” 

4.2. Juristes contraris al “Dret a decidir”

 

images

5. AGENTS D’OPINIÓ / TERTULIANS

Tertulians de diferent signe o tendència que posats en contrast uns amb els altres, ens donen idea de com els angles de visió són ben diversos i dignes atenció, però sempre en dependència del pla mental de cadascú/na, la seva història i situació, els seus coneixements més o menys aprofundits, la seva voluntat i el propi context que els envolta, les seves aspiracions i desitjos. Tot plegat dona a llum un calidoscopi ben interesant que el decurs impacable del temps desvetllarà, encara que certament no al gust de tothom. Vet aquí aquests noms: 

Pilar Rahola, Xavier Bosch, Ernest Folch, Gemma CalvetJordi Graupera, Glòria Serra, Elisenda RocaAntonio BañosVicent Sanchís, Toni Soler, Xavier Sala i Martín, Gemma Ubasart, Germà BelJordi BastéQuim Nadal, Patricia GavanchoJosep Maria Clavaguera, Montserrat Tura, Arcadi Calzada, Quico Sellès, Cristina Sánchez MiretRafael Nadal, Magda Oranich, Sebastià Serrano, Josep Antich, Ernest Benach, Mònica Terribas, Josep Cuní, Elisenda Paluzie, Jaume Barberà, Pere Mas, Manuel Cuyàs, Tian Riba, Jofre Llombart, Empar Moliné, Núria Ribó, Marta Lasalas, Joan B. Culla, Joan Queralt, Toni Aira, Francesc Marc Alvaro, Marina Llansana, Miquel Puig, Jordi Barbeta, Arnau González VilaltaEsther VivasCarles Capdevila,  Josep Maria Ganyet, Eduard Voltas

Enric Juliana, Antón LosadaMàrius CarolQuim Monzó, Marc Bertomeu, Manuel Manchón,  Odei Etxearte, Rafael de Ribot, Alfonso López-TenaMontserrat Nebrera

Fernando Ònega, Antonio ZarzalejosXavier Sardà, Gregorio MoránAlbert Gimeno, Joan Collet, Rocío Martínez Sampere, Alberto SáezJoan López Alegre, Francisco MarhuendaJoan Boada, Gemma Galdón, Clara Ponsatí, Joan HerreraAntonio Franco, Andrea LevyToni Bolaños, Bel (Isabel) Olid, Jordi CañasEduardo IndaToni PuigvertXavier Vidal-Folch, Gonzalo Bernardos, Astrid BarriosAlejandro López-Fonda, Milagros Pérez OlivaJuan José López BurniolNacho Martín, Ricard Fernández Deu, Lluís BassetsManuel Millán, Lluis Foix, Antoni Fernández Teixidó, Joan Tàpia

12817910Notícies i llibres amb resenya, sobre “el dret a decidir” i l’independentisme catalá…

6. BIBLIOTECA O GALÀXIA DE LLIBRES SOBRE EL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ

Bloc de NOTÍCIES de darrera hora i una munió de LLIBRES editats tipogràficament i comentats amb una ressenya sobre l’independentisme català i que constitueixen una vertadera GALAXIA-BIBLIOTECA.

Pulsant l’enunciat o la foto s’obrirà en tota la seva extensió els títols de cada llibre, degudament comentats, per a la seva comprensió.

economia

6.1. TOT ACOSTANT-NOS A L’1-O, LA IGNOMINIA DEL 20-S …I ELS DIES QUE SEGUEIXEN…

opinió6.1.1. Uns articles d’opinió sobre el procés independentista recollits d’Internet

Plau portar arribats en aquest punt l’opinió de l’escriptora i opinadora Pilar Rahola, atès que -possibles dissentiments- ofereix puntualment en el diari La Vanguardia una visió personal sobre el que la realitat feixuga aporta en el dia a dia. Se seleccionen aquí alguns dels seus articles i d’altres que s’insertaran. Tanmateix, aquesta decisió no obsta perquè altres autors deixin de gaudir de la preferència que els pertocaria. De fet, en aquest article s’hi ha pogut trobar una munió de persones que contribueixen a formar opinió, fins i i tot, de signe ben divers i enllaçats en les seves planes web on s’hi mostra també el fruit dels seus pensaments i sentiments.

(01) RETORN (02) ESTAFA A LA DEMOCRACIA (03) POSTVERITAT DESBOCADA  (04) REDUCTIO AD HITLERUM  (05) QUÈ FARIES…?  (06) DEMÀ  (07) SOS  (08) L’HORA DE PEDRO  09 MARCIANS  10 LA BODEGUILLA  11 EL ARTICLE 155 APLICAT  12 EN BLANC I NEGRE  13 LA GENT  14 DEGRADACIÓ

mediocritat6.2.2. L’expressió de les causes que han contribuït a formatejar la mediocritat de l’Estat espanyol

Va arribar-me a les mans un article de Forges que pot servir per expressar les causes del gran malestar actual, la incomprensió desaforada i tota la processó de despropòsits sobre el tema que ens ocupa. L’article expressa les causes de tot plegat, és a dir, la incompetència en no voler trobar una solució al problema. Tanmateix, els efectes d’aquestes causes ja viuen entre nosaltres i és per això que cal, en aquest moment, crucial i complicat, l’intentar desfer l’embolcall amb la recerca de fórmules creatives que transitin i avancin pel camí del diàleg que faci possible una nova situació intel·ligentment pactada entre les parts. Tot i que, per donar veu al poble, per solucionar el problema i en opinió de molta gent, s’ha d’acabar celebrant un referèndum que possibiliti la contentació d’uns i altres. Vet aquí l’article en qüestió:

                                   EL TRIUNFO DE LOS MEDIOCRES

Quizá ha llegado la hora de aceptar que nuestra crisis es más que económica, va más allá de estos o aquellos políticos, de la codicia de los banqueros o la prima de riesgo.
Asumir que nuestros problemas no se terminarán cambiando a un partido por otro, con otra batería de medidas urgentes, con una huelga general, o echándonos a la calle para protestar los unos contra los otros.
Reconocer que el principal problema de España no es Grecia, el euro o la señora Merkel.
Admitir, para tratar de corregirlo, que nos hemos convertido en un país mediocre. Ningún país alcanza semejante condición de la noche a la mañana. Tampoco en tres o cuatro años. Es el resultado de una cadena que comienza en la escuela y termina en la clase dirigente.
 
Hemos creado una cultura en la que los mediocres son los alumnos más populares en el colegio, los primeros en ser ascendidos en la oficina, los que más se hacen escuchar en los medios de comunicación y a los únicos que votamos en las elecciones, sin importar lo que hagan, alguien cuya carrera política o profesional desconocemos por completo, si es que la hay. Tan solo porque son de los nuestros.
Estamos tan acostumbrados a nuestra mediocridad que hemos terminado por aceptarla como el estado  natural de las cosas. Sus excepciones, casi siempre, reducidas al deporte, nos sirven para negar la evidencia.
 

Mediocre es un país donde sus habitantes pasan una media de 134 minutos al día frente a un televisor que muestra principalmente basura.

 
Mediocre es un país que en toda la democracia no ha dado un solo presidente que hablara inglés o tuviera unos mínimos conocimientos sobre política internacional.
 
– Mediocre es el único país del mundo que, en su sectarismo rancio, ha conseguido dividir, incluso, a las asociaciones de víctimas del terrorismo.
 
– Mediocre es un país que ha reformado su sistema educativo tres veces en tres décadas hasta situar a sus estudiantes a la cola del mundo desarrollado.
 
– Mediocre es un país que tiene dos universidades entre las 10 más antiguas de Europa, pero, sin embargo, no tiene una sola universidad entre las 150 mejores del mundo y fuerza a sus mejores investigadores a exiliarse para sobrevivir.
 
– Mediocre es un país con una cuarta parte de su población en paro, que sin embargo, encuentra más motivos para indignarse cuando los guiñoles de un país vecino bromean sobre sus deportistas.
 
– Mediocre es un país donde la brillantez del otro provoca recelo, la creatividad es marginada –cuando no robada impunemente- y la independencia sancionada.
 
– Mediocre es un país en cuyas instituciones públicas se encuentran dirigentes políticos que, en un 48 % de los casos, jamás ejercieron sus respectivas profesiones, pero que encontraron en la Política el más relevante modo de vida.
 
– Es Mediocre un país que ha hecho de la mediocridad la gran aspiración nacional, perseguida sin complejos por esos miles de jóvenes que buscan ocupar la próxima plaza en el concurso Gran Hermano, por políticos que insultan sin aportar una idea, por jefes que se rodean de mediocres para disimular su propia mediocridad y por estudiantes que ridiculizan al compañero que se esfuerza.
 
– Mediocre es un país que ha permitido, fomentado y celebrado el triunfo de los mediocres, arrinconando la excelencia hasta dejarle dos opciones: marcharse o dejarse engullir por la imparable marea gris de la mediocridad.
 
– Es Mediocre un país, a qué negarlo, que, para lucir sin complejos su enseña nacional, necesita la motivación de algún éxito deportivo.
                                                             ANTONIO FRAGUAS DE PABLOS (FORGES)
           
2017-09-17 14.35.27
7. A PROPÒSIT D’AQUESTA TARDOR DEL 2017 I A POCS DIES DE l’1 D’OCTUBRE…

gandhi

7.1. DE PRIMER NO ET FAN CAS, DESPRÉS SE TE’N RIUEN, MÉS TARD T’ATAQUEN, PERÒ FINALMENT GUANYES…!

tardor

7.1.1. El cicle de la natura: la influència de les estacions d’estiu, tardor, hivern i primavera embolcallen el procés per decidir la independència…

El lluminós estiu calorós d’enguany ha deixat pas, a la vesprada del proppassat 22 de setembre de 2017, la novella estació tardoral amb els seus colors cromàtics -groguens, vinosos i torrats- i olors humides i calentes de fulles cremades i trepitjades. Considero una magnífica metàfora la fotografia que, en els darrers dies, rodola pels carrers de les xarxes socials de Catalunya, tot portant en el seu sí l’esperança i la incògnita de la nostra terra amb el desig que arribi fins al cim d’una primavera esclatant, sigui per a uns o sigui per a uns altres, malgrat l’hivern de les gelades -que també hi entra -, i que malauradament, ens ha fet i ens farà costat. Posats, doncs, a dir alguna cosa i ja centrats en el tema recurrent i excepcional que ens toca viure, cal que rememorem què ha passat, observem què passa i entrelluquem què passarà. Però, fem-ho acompanyats de la mà eixuta, afable i pacífica de Mahatma Gandhi quan descriu -com en un full de ruta- les conteses de les realitats actualment inquietants:

“DE PRIMER NO ET FAN CAS, DESPRÉS SE TE’N RIUEN, MÉS TARD T’ATAQUEN, PERÒ FINALMENT GUANYES”…

L’esmentat article intenta ajudar a reflexionar sobre el tema en qüestió i, de pas, il·lustrar documentalment tota una sèrie d’aspectes que moltes vegades reben un tractament superficial. De tota manera, atès que respecto profundament l’ opinió de tothom, també desitjaria que se’m respectés la meva si és que -al llarg de la lectura feixuga de tot plegat- hom descobreix per on es belluguen els meus pensaments i sentiments, la qual cosa no es fàcil d’escatir perquè, si bé es pot dir que se m’entén tot, per altra banda, a l’emprar el recurs literari d’una fraseologia de caire impersonal, l’amable i curiós lector pot confondre’s. Moltes gràcies per haver arribat fins aquí…! 

literatura 7.2. DES DE MIQUEL DE CERVANTES A JACINT VERDAGUER. LA LLENGUA, COM A MIJÀ FACILITADOR PER A L’ENTESA ENTRE ELS POBLES

classedellengua7.2.1. Un professor que en va ser de llengua catalana i castellana durant vint-i-cinc anys…

M’és plaent de consignar aquí que, durant vint-i-cinc anys consecutius, he estat professor de llengua catalana, així com també ensems de llengua castellana. I em percebo ufanós de mi mateix perquè durant tots aquests anys -ara ja en porto addicionats deu més de jubilat- no només vaig impartit las classes de les dues llengües amb il·lusió, dignitat i crec també amb professionalitat, sinó que els meus actuals antics alumnes no podran assenyalar-me que em decantés mai políticament de forma pública a favor d’una opció política o d’altra. Prova de tot plegat i pel que fa concretament a la llengua -a més a més d’una munió d’escrits concrets aspergits en la revista escolar, en comunicacions diverses i altres-, porto a col·lació un fet que va succeir en una reunió de pares de curs.

Efectivament, a instància d’un pare que, al bell mig de l’assemblea va queixar-se que l’escola no donava prou categoria a la llengua catalana (parlo dels anys 80 del segle passat), vaig contestar-li’n, tot fent un exercici de cabriola (rauxa) i d’objectivitat (seny) la referència d’una aportació positiva i considerada d’autors tan distants temporalment i geogràfica, com Miquel de Cervantes i Mossèn Cinto Verdaguer, els quals tingueren a bé consignar, en el fil de les seves obres, el coneixement i l’estima recíproques de la cultura de cada poble i la llengua que els hi és pròpia. I així:

escriptors     7.2.2. Tirant lo Blanc i Barcelona en el Quixot de Cervantes… / L’Atlàntida i El Canigó obres èpiques de Verdaguer…

Per una banda, es llegeix en el Quixot, en tractar-se d’una revisió dels llibres de cavalleries a la biblioteca del personatge central de la novel·la, la troballa d’un llibre -“Tirant lo Blanc”, escrit en llengua catalana- que el mateix Miguel de Cervantes, no només li concedeix la prerrogativa de salvar-lo de la foguera, sinó que  li n’atorga la consideració del millor llibre del món. Així com també afegint, en un dels seus capítols de l’obra en qüestió, aquell magnífic elogi universalment conegut sobre la visió que, des de Castella es té del cap i casal de Catalunya, la Barcelona oberta i mediterrània:

“…y así me pasé de claro en Barcelona, archivo de la cortesia, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y bellesa única”.

De l’altra banda, arriba la ploma de Jacint Verdaguer on, malgrat que en  “El Canigó”, -una obra d’èpica nacionalista- el poeta evoca i fortifica el sobiranisme català perquè perduri en el cor d’aquest poble, resulta ser que en “l’Atlàntida” -una obra d’èpica universalista-, en retornar la calma després d’un esfondrament geològic, l’escriptor assigna a les terres hispàniques la missió globalitzadora de reunificar el nou i vell continents.

catalnya

7.2.3. Catalunya, racó peninsular, terra de cruïlla de camins i acollidora amb una llengua pròpia -conjuntament amb d’altres- facilitadora de diàleg i entesa…

De tot plegat se’n dedueix una conclusió: ben fixades les banderes en el cor de cadascú/na i tractant-se de parles diverses, la meva opinió rau en fer saber que “quants més idiomes se’n sàpiguen  i se n’utilitzin, millor”. De fet, vivim un moment significatiu en què la proposta comunicativa actual esdevé decididament multilingüe. I tant de bo que la reflexió de l’alt valor cultural de les llengües estimuli sempre l’enaltir i promoure la seva utilització. I tot això nogensmenys amb l’intent de descobrir el valor cultural que adquireix la mil·lenària llengua catalana -germana, ensems, entre d’altres també de romàniques i no per sobre de cap de les moltes que es parlen arreu del nostre continent-, digne d’estimació i facilitadora de diàleg i d’entesa en aquest racó peninsular, terra de cruïlla de camins i tradicionalment acollidora.

jubilació         7.3. ALBIRANT LA MEVA ETAPA DOCENT DES DE L’ATALAIA DE LA JUBILACIÓ DAURADA

orientacions

7.3.1. Des de la meva daurada jubilació, em pregunto personalment com enfocaria avui als meus alumnes el problema de la societat catalana si hagués de retornar a les aules…

Moltes vegades m’he preguntat què diria o oferiria als meus alumnes en el dia d’avui davant de la situació que viu Catalunya en aquests darrers temps. Evidentment que no és al mateix contestar la pregunta -d’estructura indirecta- formulada inicialment en el títol, des de la meva jubilació daurada, que fer-ho dins de la massa escolar, dins d’una aula, com a professor i davant de preguntes de l’alumnat. En tot cas:

  • Hauria d’atendre i respectar L’Ideari o Caràcter propi de l’escola, concretat en el Projecte educatiu de Centre on en el seu entrelligat estructural hi convergeix la titularitat, el col·lectiu en què l’escola hi resta inscrita, l’associació de pares i mares i el consell escolar.
  • Caldria fer una valoració del grup d’alumnes pel que fa a la seva evolució acadèmica, a l’edat del susdit alumnat i a la seva maduresa psicològica.
  • Seria just respectar el protocol d’actuació de l’organigrama entre l’equip docent del professorat sense sobrepassar cap de les funcions pròpies de cadascú.

derecho

7.3.2. Del Projecte educatiu de Centre a la llibertat personal d’expressió…

Consignat “ut supra” tot això i, com que de sentit comú es tracta, no crec que cap orientació dels col·lectius esmentats i situacions indicades entri en col·lisió amb  la llibertat del meu pensament perquè la meva tasca o acció educativa es pugui veure disminuïda o retallada. De fet, encara amanyago i tinc clars uns criteris d’actuació educativa que en el passat he intentat posar en pràctica, si bé actualment em caldria fer-ne una revisió o avaluació per tal d’actualitzar-los i dotar-los de més potencial. Em refereixo actituds bàsiques que cal conrear com en són:

L’ajudar a no defallir, davant d’un individualisme i consumisme imperant, i saber acarar, sense violència, però amb el raonament i el rebuig, l’esclavatge social, econòmic i psicològic per sobre de la mediocritat i de tots aquells qui, amb enganys i amb mètodes inconfessables, s’aparten de la normalitat de la vida ciutadana.

El fomentar, per adquirir, una bona preparació intel·lectual i professional, orientada a l’aprenentatge per a una bona formació continuada de la consciència personal i a la crítica oberta per arribar a l’atenció social dels més necessitats.

El facilitar motius per equipar-se d’una bona dosi de reflexió, de tolerància, de respecte, de comprensió o empatia i d’estimació mitjançant el conreu de la intel·ligència emocional com n´és l’aprendre a relacionar-se i saber estar i conviure des del raonament i no des de la visceralitat i arribar fins al més estricte respecte al proïsme, incloent-t´hi els nivells estètics elementals d’educació, tot fent servir sempre l’estratègia o el recurs del diàleg per dirimir situacions compromeses.

L’evitar deixar-se atrapar -o millor dit- “passar” sense cremar-se, de totes les absurditats escampades i que serpentegen arreu, com en són el món devorador de la droga, de les malalties inexplicablement buscades, dels enganys, de les frivolitats morboses, inútils i sense sentit, de les infidelitats doloroses, del mal punyent.

L’escoltar -en definitiva- i en la fondària de la consciència personal la veu que ressona en l’interior del cor i que convida a discernir el propi projecte personal.

debat

7.3.3. Un debat ben estructurat, una rica pluja d’idees i la possibilitat de conclusions

Hem arribar al nucli d’una situació concreta. I la pregunta és adient i cal donar-li’n resposta acurada. Tant és així que, per poder copsar els pensaments i sentiments de tothom i facilitar una informació adequada i objectiva, facilitaria un debat ben estructurat i amb una rica pluja d’idees personals per arribar a la possibilitat de conclusions en què -sempre des de l’objectivitat- cadascú/na pogués expressar els seus criteris. Per això, cal la formulació dels interrogants precisos que recullin la majoria d’aspectes objecte de debat.

Deixo la resposta a qualssevol interrogants perquè la contesti cadascun/na dels antics i antigues alumnes que em llegeixen atès que, havent deixat l’escola ja fa alguns anys, gaudeixen actualment de criteri propi que tinc l’obligació i també l’honor de respectar, atesa la meva consideració al seu aprenentatge hagut i l’actual que el conforma, així com la seva circumstància personal i la situació pròpia i, fins i tot, l’inaccessible i ocult pla o xarxa  mental adquirida o canviant i que, en definitiva, resta governada pel que la ciència neurològica extrau a palpentes, encara avui, sobre el misteri del cervell de la condició humana.

Per tant, proposo senzillament auscultar en silenci la reflexió personal de totes les respostes a les preguntes que exposaré a continuació en referència al procés català d’independència, col·lateralment connectat amb el dret a decidir, així com amb les seqüeles o conseqüències annexes que dibuixen la grandària del problema en qüestió.

interrogants

7.3.4. Preguntes i qüestions que reclamen resposta personal…

Així, doncs, formulem una bateria de preguntes amb tots els signes d’interrogació ben col·locats per tal que, des de la participació de tot el grup-classe, es pugui arribar a conclusions el més objectives possibles. 

7.3.4.1. Sobre la Història general de Catalunya i l’argumentari en defensa de la nació catalana

Què en saps de la història de Catalunya…? Has llegit alguna de les obres marc que et proposo, com en són:

  • ROVIRA I VIRGILI, Antoni. «Història Nacional de Catalunya». Obra de 7 volums. Ed. Pàtria. Barcelona, 1922-1934.
  • DE RIQUER i PERMANYER, Borja. Director de l’obra. Diversos autors especialistes. «Història Política, Societat i Cultura dels Països Catalans». Cartografia. Obra de 13 volums. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1996-2000.
  • VILAR, Pierre; DE RIQUER i PERMANYER, Borja; MALUQUER, Jordi. «Història de Catalunya». 10 volums. Edicions 62. Barcelona 1987-2003.
  • SOLDEVILA, Ferran. «Història de Catalunya». Obra de tres volums. Ed. Alpha. Barcelona 1963.
  • FERRERES, Ernest; LLORENS, Jordi. «Història de Catalunya». Ed.Grup Promotor. Barcelona, 1992.
  • LLORENS, Montserrat; ORTEGA, Rosa; ROIG, Joan. «Història de Catalunya». Ed. Vicens Vives. Barcelona, 1993…?

T’has preocupat alguna vegada d’il·lustrar-te degudament buscant un «ARGUMENTARI» dinàmic per a la defensa de la Nació catalana…? Tens a mans  el recull de documents que poden ajudar a argumentar i defensar de forma seriosa la veritable essència i la realitat de la nació catalana, versus o contra la manipulació i l’eliminció de la seva secular historia…? Fixa’t, entre d’altres, en aquests punts objecte d’estudi:

  • Isabel de Castella segons els llibres de text espanyols.
  • Felip IV: Catalunya és una Nació, el nom de l’Estat és el Principat de Catalunya i el comte de Barcelona el seu sobirà.
  • «Llenguatge català», «Romanç cathalà» i «Idioma nostrum» esmentats en cartes reials d’Alfons II, Pere III, Joan I i Ferran I.
  • Naixement, casament, mort i enterramen dels sobirans catalano-aragonesos.
  • Tombes i panteons reials dels sobirans catalano-aragonesos.
  • Carta del Soldà d’Egipte als Consellers de la nació catalana (1432).
  • Cartes reials.
  • Reial cèdula de Felip V que obliga als Consellers de Barcelona a vestir «traje moderno espanyol» i altres humiliacions del 1718.
  • Llibre dels Fets de Jaume I i el Regne de Catalunya.
  • Crònica de Pere III el Cerimoniós i la seva arribada a Catalunya: «La Pàtria del Rei és Catalunya, la Corona és catalana».
  • Llibre del Rei en Pere II i la seva terra Catalunya. Crònica de Bernat Desclot.
  • Discurs del Rei Martí l’Humà a les Corts de Perpinyà el 29 de gener de 1406.
  • Referències sobre la Nació  i la Bandera … / …

7.3.4.2. En relació a la història de Catalunya, a partir de la Guerra de Successió, i fins als nostres dies

Coneixes la Guerra de Successió espanyola (1701-1713) i la seva continuïtat a Catalunya (1714)…? Quina valoració atribueixes al Decret de Nova planta del 1714…? Has llegit el memorial de greuges presentats, per l’extingida Corona d’Aragó, a Felip V en el 1760..? Has buscat mai el discurs del General Prim a les Corts espanyoles de 1851 respecte de la continuïtat de la política espanyola de Felip V…? Què en saps dels greuges presentats a Alfons XII per Rubió i Ors el 1885…? Has sentit a parlar mai del tancament de caixes i la protesta del món comercial i empresarial, així com la dimissió de l’alcalde Robert a Barcelona el 1889…? Has llegit el llibre de la “España invertebrada” de José Ortega i Gasset el 1922 i, en concret, el capítol dedicat a la pèrdua de les colònies d’ultramar, les que quedaven d’Amèrica i les de l’Extrem Orient…? Sabries valorar el perquè de la desfeta espanyola…? Has estudiat el cop d’Estat del General Primo de Rivera de l’any 1923 amb la supressió de la Mancomunitat catalana…? T’has informat bé sobre la proclamació de l’Estat català de l’any 1934 dins de la República espanyola…? Disposes de criteri propi sobre la dictadura del general Franco-Bahamonde des de l’any 1939 fins al 1975…? Què en pots dir de la transició espanyola des la Constitució de 1978…? Tens notícia del cop d’Estat de 1981 i la seva repercussió posterior…?

7.3.4.3. La Generalitat de Catalunya i els seus Estatuts

Què en saps de la Generalitat de Catalunya al llarg de la història…? Coneixes com s’efectuà la restauració de la Generalitat de Catalunya després de la dictadura franquista i la seva implicació política en contrast amb les autonomies de la Constitució del 1978…? Què en dius de les imponents Manifestacions de cada 11 de setembre, Diada nacional de Catalunya, a partir de l’any 2010…? T’han explicat o saps com es van generar els Estatuts de Catalunya…? Tens criteri sobre l’Estatut de 2006 i l’actitud que adoptà el Partit Popular en una recollida de signatures i denunciar-lo al Tribunal constitucional …? Quina responsabilitat en tenen els partits del moment quant a la vigència de l’Estatut del 2006…? Què en penses, en referència a l’Estatut de 2006, sobre els articles anul·lats pel Tribunal Constitucional a l’any 2010…?

7.3.4.4. Pel que fa a la Constitució espanyola de 1978 i el Tribunal constitucional

Sabries enumerar i explicar el contingut principal de les Constitucions espanyoles hagudes…? Has llegit i sabries valorar la Constitució espanyola del 1978 i el desplegament d’alguns del seus articles…? Què en penses del Tribunal Constitucional durant l’etapa que abasta des del seu inici als nostres dies…? Creus que en aquests darrers anys els membres del Tribunal constitucional han estat objectius, imparcial,  independents i no han actuat de part l’influx d’altres estaments…? Creus que aquest tribunal pot sancionar per si mateix  persones físiques o jurídiques -a causa de facultats que li ha atorgat el govern del Partit Popular- sense la possibilitat jurídica de poder formular-li’n un recurs com en qualsevol altre falta administrativa, llegeixi’s una denúncia de tràfic…? Coneixes bé l’adscripció dels membres del Tribunal Constitucional…? Pots explicar amb detall què significa el concepte de “sobirania”…? Has llegit l’article 2 de la Constitució de 1978 i coneixes per boca o lletra d’algun del seus autors en quines circumstàncies es va redactar i com es va veure sotmès a pressió militar…? Has comparat l’actual Tribunal constitucional amb altres Tribunals del nostre entorn…?

7.3.4.5. Sobre l’Estat espanyol, els Partits polítics, les Corts espanyoles i el Parlament de Catalunya

Pots opinar de l’estructura de l’Estat espanyol…? De quin criteri gaudeixes sobre els diferents partits polítics tant espanyols com del territori català…? Podries enumerar els actius positius i les deficiències clamoroses dels darrers partits que han ocupat el Govern de l’Estat i de la Generalitat de Catalunya, així com de les seves aliances…? Quines actituds ert semblen que tenen els diferents partits, tant a Les Corts espanyoles com al Parlament de Catalunya…? Recordes alguna sessió important que t’hagi cridat l’atenció en ambdós parlaments…? Podries comentar i fer-ne una valoració, en el seu just piu de la balança, sobre sessions importants, així com d’altres en clara deficiència…? Quina valoració et mereix el treball del parlamentarisme…? Te n’has adonat que l’actual partit en el govern de l’Estat és intensament bel·ligerant i ha respòs sempre al problema sobre la relació Catalunya-Espanya només amb arguments estrictament jurídics i sense cap llambregada d’una actitud voluntariosa de diàleg i pacte…? Creus que pensen de la mateixa manera que el Partit Popular altres Partits…? Dones crèdit i com valores el contingut del visionat “Las cloacas de Interior” sobre la guerra bruta contra adversaris polítics…? Què en dius de l’actitud del govern català que s’endinsa -de cara a la proposta d’un referèndum en marxa cap a l’esbarzer de la desobediència al Tribunal Constitucional…? On creus que rau el problema d’actualitat, en possibilitar un referèndum d’independència o en desobeir el Tribunal Constitucional perquè aquest l’ha prohibit pel fet d’haver admès un recurs de l’Estat…? T’has posicionat sobre qui té el problema: el Govern català o l’Estat espanyol…? Què en diries d’una llei establerta quan un nombre notable de la població la desobeeix activament…? No creus que a la pregunta anterior el problema jurídic queda desplaçat cap a un problema sociològic…? Coneixes quina adhesió professa el conjunt i la titularitat dels col·lectius que donen suport a la causa catalana, així com la que manté la part contrària…? Et sorprèn que la joventut universitària, professional i treballadora -en un nombre i grau d’alta significació- s’hagi enllaçat per primera vegada amb tots aquells que, en temps pretèrits, ja lluitaren a favor de la consecució de llibertats elementals…? T’hi trobes concernit personalment -o potser no-, en algun d’aquests grups esmentats…?

7.3.4.6. De la divisió dels poders legislatiu, executiu i judicial

T’has preguntat alguna vegada el sentit de la divisió dels poders legislatiu, judicial i executiu en un Estat modern…? Has entrevist que algun d’aquests poders estigui supeditat a algun altre i a la inversa…? Podries confirmar la pregunta anterior amb alguns exemples…? Quina valoració et mereix la Fiscalia de l’Estat…? I el Poder judicial, creus que és independent…? Quin concepte tens de la Llei…? Per què serveix la Llei…? Què es vol significar quan es parla que l’home no està fet per a la llei, sinó la llei per a l’home…? Què te’n sembla si una llei resulta que és injusta..? Creus que una llei injusta s’ha d’obeir s’ha d’obeir…? Què en saps, si en tens opinió sobre la votació del Parlament de Catalunya el proppassat 6 de setembre sobre la Llei del Referèndum i la de la Transició…? Coneixes casos a la història en què gràcies a la desobediència s’hagin canviat algunes lleis…? Sabries posar alguns exemples concrets a la pregunta anterior…? Creus que l’inici dels esdeveniments del dia 20 de setembre d’enguany (2017) -i alerta, perquè n’apareixeran molts més- ha propiciat el finament  del pacte Suárez-Tarradelles entre España i Catalunya…? Pots valorar i definir en el seu just concepte sobre quan es parla genèricament de drets humans, d’estat de dret, de constitucionalisme, de legalitats i d’il·legalitats, del dret a decidir, de la sobirania, d’independència, d’unionisme, de lleis, de decrets i de normatives, de fiscalies, de tribunals, de defenses, de manifestacions, de vagues i, en definitiva, de la “democràcia” que ho embolcalla tot…? Quina és la teva avaluació sobre el concepte que ha aparegut recentment en referència a la “dignitat” degut a les incursions hostils dissenyades, empeses i encoratjades pel Govern central i orientades a no permetre l’exercici de votar el dia 1-O de 2017…? T’has experimentat ofès pel menyspreu que reps de les institucions del Govern central, de la teva llibertat retallada i pels atacs flagrants a les institucions del teu poble…, o no i per què…?

7.3.4.7. Sobre els mitjans de comunicació i els seus actors amb la tensió que es produeix entre objectivitat-subjectivitat-manipulació-distorsió-mentida-calumnia

Què n’opines de la rastellera de declaracions, tertúlies de ràdio i TV, editorials de diaris i articles diversos, gràfics arreu, tuïts simplificats, comentaris opinables i rumors propagats a la xarxa mediàtica sobre diversos temes, però amb especial èmfasi al tema recurrent sobre el dret a votació per a la consecució o no de la independència a Catalunya…? Podries detallar alguns tipus de declaracions i posar-ne -amb la deguda valoració- la fesomia del relat quan es presenta amb tonalitats denigrants, acceptables o gratificants…? Sabries escatir exemples en què apareguin relats de tarannàs possibilistes, agressius, intel·ligents, cínics, benvolents, tendenciosos, malintencionats, objectius, perversos, comprensius, intemperants, lúcids, gratuïts, moderats, intoxicants, malcarats, manipuladors, oportuns, apassionats, irònics, clarividents, despietats, entenimentats…? Coneixes la gran troballa de Sòcrates pel que fa a l’adquisició del “concepte” per definir qualsevol cosa i així desballestar els enganys dels sofistes…? Com avalues i defineixes les paraules gruixudes, insultants, fora de to i exagerades que se solen emprar per insultar l’adversari…? Creus que l’esment al vocabulari hiperbòlic traspassa les línies vermelles i pot aplicar-se a l’adversari amb fonament de causa…? Coneixes les possibilitats d’una informació veraç i objectiva…? Creus que els mitjans de comunicació espanyols -en general, públics i privats- faciliten una informació objectiva o, pel contrari tens la percepció que resta manipulada…? I què en penses de la informació que faciliten els mitjans públics i privats de Catalunya…? Hi ha possibilitats d’accedir realment a una informació objectiva per formar-te un criteri ajustat…? Quines  aplicacions d’Internet coneixes i quines n’utilitzes per a la teva informació…? Què en penses i com valores de la possibilitat d’un control, aïllament o clausura d’aplicacions diverses per part del poder legislatiu, executiu i judicial…? En l’actualitat, es poden poswr “portes al camp”, perfecte metàfora, de la xarxa d’Internet i les seves aplicacions…?

7.3.4.8. Sobre la situació dels dies previs a la possible contesa electoral de l’anomenat 1-0ctubre de 2017

T’has preguntat sobre la crida a votar en referèndum el dia 1-O de 2017 tenint compte de l’actitud del Govern espanyol que, des de la seva potència intenta ofegar aquesta contesa electoral amb tots els mitjans jurídics forçats i els policials tremendament coercitius i la del Govern català, a l’empara o valiment del mandat del seu Parlament i la decisió ferma d’arribar fins al final malgrat les amenaces de ser conduït, -siguin els seus membres, i fins i tot, batlles, administratius, gestors socials, titulars d’empreses o ciutadans implicats- a declarar davant d’un tribunal “ad hoc” i exposar-se a penes d’inhabilitació, econòmiques i/o de presó…? Tens idea sobre el dia després de l’1 d’octubre…? Què penses o intueixes què passarà…? A partir dels esdeveniments actuals, com orientes la relació España-Catalunya…? Sabries fer una aportació positiva i negativa respecte dels president del govern estatal i el del govern, fins ara, autonòmic…?  Has comparat l’estratègia de diferents diaris i/o Ràdio-TV pel que fa al tractament dels seus articles, informatius o opinions de tertulians…? Què en saps del tractament dels mitjans de comunicació internacionals respecte del sacseig produït a la nostra contrada…? Què en penses de com les institucions de la comunitat internacional, principalment l’europea, tracta el problema que ens ocupa…?

7.3.4.9. A la recerca d’un tractament objectiu davant de les grans qüestions a resoldre

Què et sembla si es poguessin dilucidar les grans qüestions a través de l’aportació dei conclusions el més objectives possible, a través d’un acurat estudi científic resoltes mitjançant especialistes en una matèria determinada (aquests en podrien ser els autèntics assessors) i no per voluntarismes o ideologies polítiques de partits..?. Com ho veuries en temes tan sensibles de caire històric (origen i identitat dels pobles), cultural (raons idiomàtiques i d’altres), econòmic (distribució proporcional de les balances d’aportació al bé comú), infraestructural (disseny de les necessitats bàsiques de locomoció per terra, mar i aire, aigua i electricitat, mitjans de comunicació, etc.), social (sanitat, educació, habitatge comerç, etc.) i altres…? Creus que s’ha actuat o s’actua sempre des d’aquesta perspectiva…? Podries citar, segons el teu criteri quines línies vermelles s’han depassat, sigui per part d’uns o d’altres sobre temàtiques sensibles…? Coneixes -atenent l’univers multitudinari de participació en les manifestacions-, la proporció o el diferencial existent entre els possibles actes d’aldarulls, vandalisme i amenaces amb les actituds honestes i serenes i el capteniment pacífic i convençut de la majoria…? Observes que pugui ser possible l’incoar una acusació de sedició, generalitzada per la paraula clau de “tumult” i, en concret, a cada persona que participi en una manifestació ordenada i pacífica…? Et veus amenaçat en el dret de reunió i d’expressió, en el tancament de web’s i comptes d’internet…? Què en dius sobre l’entrada a impremtes o altres locals de presumpta propaganda, el requeriment a persones electes davant la justícia, l’escorcoll de locals i dependències de conselleries de la Generalitat, les detencions d’alts càrrecs i la seva “proporcionalitat” produïdes en relació al tema “referèndum” prohibit pel Tribunal constitucional, la Fiscalia i el Poder judicial…? Com veus i, en tot cas, podries valorar la responsabilitat que el Govern l’Estat espanyol hagi traslladat el problema del procés independentista català a altres estaments en lloc de buscar solucions polítiques…? Saps si la convocatòria d’un referèndum està penalitzat en l’actual codi penal espanyol…? Sobre la pregunta anterior, podries constatar si durant algun temps determinat ha estat penalitzat…? Quan actualment es diu que el referèndum 1-O, sabries situar el punt concret -“puntum dolens”- on es fonamenta la il·legalitat per celebrar-lo…? Quina ha estat l’estretègia del govern central per il·legalitzar el referèndum del 1-O i com valores aquesta decisió tenint en compte…? Quina diferència veus entre resoldre els problemes des d’una perspectiva política al d’una altra de caire judicial…? La llei cal complir-la, però en quin moment o situació estaries d’acord en desobeir-la…?

7.3.4.10. Una darrera ullada insistent al moviment independentista català

Com jutges el procés independentista català des de les causes que l’han empès…? Quin criteri has adoptat i digues si estàs d’acord en què aquest moviment popular i transversal de classes diverses ha nascut de baix cap a dalt o bé que ha estat una manipulació de les autoritats del Govern de la Generalitat o tal vegada d’alguns partits de dalt cap a baix…? Consideres que el referèndum sobre el poder decidir independència sí o independència no, és legal o il·legal i quins són els teus fonaments per sostenir la teva resposta…? Estaries d’acord amb l’afirmació “perquè la llei humana sigui justa i pugui obligar, no n´hi ha prou amb la voluntat del legislador, sinó que és menester que sigui útil per al poble”…? Què hem de fer i quina solució podem entrellucar quan falla un o els dos principis en què descansa un Estat de dret: “ni la voluntat popular pot expressar-se al marge de la llei, ni la llei por enervar l’expressió d’aquesta voluntat popular fins obturar-la”…? Creus que la superació del conflicte es resoldria millor a través del diàleg i pacte polítics enfront d’una maquinària jurídica i coercitiva en moviment militant i emmarcat en un context de por i d’anul·lació de llibertats bàsiques per ⊆una banda, i per l’altra l’haver de recórrer a la desobediència a l’Estat espanyol i emparar-se  en un fràgil equilibri inestable d’unes altres lleis emanades del Parlament de Catalunya…?  Coneixes el context i la situació mundials a l’hora que el Tribunal de Justícia de La Haya -el principal òrgan  judicial de les Nacions Unides- va emetre una sentència el dia 22 de juliol de 2010 quan formulada en aquests termes:

  • “Declaramos que no existe en derecho internacional ninguina norma que prohiba las declaracions unilaterales de independència”.
  • “Declaramos que cuando hay una contradicción entre la legalidad constitucional de un Estado y la voluntat democràtica, prevalece esta segunda”
  • “Y declaramos que, en una Sociedad democràtica,, a diferencia de una dictadura,, no es la Ley la que determina la voluntat de los ciudadanos, sino que ésta es la que crea y modifica cuando sea necesario la legalidad vigente”…?

Saps que aquesta sentència es va formular i emetre sobre la Guerra de 1999 a l’antiga Iugoslàvia i que obligava a Sèrvia perquè abandonés Kosovo…? Has valorat o estudiat si aquesta sentència és aplicable a qualsevol declaració d’independènciua unilateral o bé és una excepció i només aplicable per al contenciós de l’antiga Iugoslàvia…? Veus possible estendre la sentència a la problemàtica independentista de Catalunya o, pel contrari, no ho veus possible…? Es podria donar, per analogia o semblança, un altre cas igual…? En quines condicions…?

7.3.4.11. Sobre el dret d’autodeterminació dels pobles

7.3.4.11.1. Creus que existeix el dret d’autodeterminació dels pobles? 

Sembla que sí. Efectivament: la llei internacional té allò que es defineix per ‘ius cogens’, és a dir, normes de dret imperatiu. Aquestes normes són part del dret internacional i cap estat no pot negar-les ni incomplir-les. La comunitat internacional considera que són per damunt de qualsevol legislació estatal, bé perquè la pràctica ho ha imposat així o bé perquè els tractats internacionals ho decreten així. Són normes imperatives, per exemple, la prohibició del genocidi, de la pirateria marítima, de l’esclavatge i de la tortura. El dret d’autodeterminació dels pobles es considera jurídicament una norma imperativa també, tal com ha estat remarcat a vàries sentències de la Cort Internacional de Justícia i tal com és reflectit a la carta de les Nacions Unides.

7.3.4.11.2. En què consisteix el dret d’autodeterminació?

El dret d’autodeterminació és el dret que té un poble, una nació, de decidir si vol ser independent o no. El dret no pressuposa la voluntat d’independència ni obliga una nació a fer-se independent. Diu que té dret de decidir si vol ser independent o no. En termes jurídics el dret d’autodeterminació es coneix com el dret de qualsevol país de ‘triar la sobirania i l’estatus polític, sense compulsions externes o interferències’.

7.3.4.11.3. Quina és la norma de les Nacions Unides que reconeix el dret d’autodeterminació?

La Carta de les Nacions Unides, que tots els estats que en formen part han d’acceptar, diu a l’apartat segon de l’article primer que la funció de l’organisme és ‘desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del dret de la lliure determinació’. Posteriorment les Nacions Unides van acordar el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics que va reafirmar que ‘tots els pobles tenien dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement l’estatut polític i procuren també pel desenvolupament econòmic, social i cultural’.

7.3.4.11.4. Els contraris a l’autodeterminació afirmen que cap estat reconeix aquest dret. Com pot ser, doncs, una norma imperativa?

No és veritat que cap estat no reconegui aquest dret. Però fins i tot si fos així, no seria impediment per tal que la societat internacional el reconegués. A les constitucions estatals hi ha una contradicció flagrant respecte de la pràctica política dels estats: no es reconeix el dret d’autodeterminació dins el propi estat però sí que es reconeix fora. Aquesta és una pràctica política habitual. El congrés espanyol, per exemple, el 2014 va reconèixer l’estat de Palestina. Reconeixia, per tant, de forma implícita el dret de l’autodeterminació al mateix temps que negava el dret d’autodeterminació per als casos interns.

7.3.4.11.5. Però hi ha països que reconeguin l’autodeterminació a la seva Constitució?

Sí. L’opinió segons la qual només ho fa Etiòpia és errònia. De forma indirecta el dret d’autodeterminació el reconeixen tots els estats que incorporen a la legislació el respecte de les normes del dret internacional —o sigui la immensa majoria. De forma directa, reconèixer el dret d’autodeterminació a les minories internes d’un estat no és una pràctica habitual per raons òbvies, però molts estats a l’hora d’explicar perquè són independents basen la seva existència en la invocació legal al dret d’autodeterminació mateix. En total ara hi ha trenta-vuit estats que a la constitució vigent reconeixen l’existència del dret d’autodeterminació: Alemanya, Angola, el Bangladeix, Bolívia (que explícitament l’atorga a les nacions índies del país), el Brasil, Cap Verd (que s’obliga constitucionalment a donar suport als pobles que lluiten per l’autodeterminació), Catar, Colòmbia, Croàcia, Cuba, República Dominicana, l’Equador (que reconeix l’autodeterminació per als pobles indígenes), Eslovàquia, Eslovènia, Estònia (que reconeix les minories nacionals), Etiòpia (que reconeix el dret a la secessió de les nacions que l’integren), França (que reconeix el dret d’autodeterminació als territoris d’ultramar), Guinea Bissau (que reconeix el dret de tots els pobles de l’autodeterminació i s’obliga a donar-los suport), Hondures, Hongria (que reconeix els drets de les minories), l’Iran, Kossove, Letònia, Mèxic (que reconeix el dret d’autodeterminació de les minories), Montenegro, Nicaragua (que reconeix el dret de les minories del país d’autodeterminar-se), el Paraguai, les Filipines, Portugal (que reconeix a la constitució el dret de la independència de tots els pobles), Rússia (que reconeix l’autodeterminació de les nacions que en formen part), Sèrbia, Sud-àfrica (que reconeix el dret d’autodeterminació de qualsevol comunitat que comparteixi una herència comuna cultural i lingüística, dins una entitat territorial) el Sudan (que reconeix a la constitució encara el dret del Sudan del Sud d’autodeterminar-se), Surinam, Timor Oriental, Turcmenistan, Ucraïna, Veneçuela…

7.3.4.11.6. Espanya reconeix a Catalunya aquest dret fonamental d’autodeterminació…?

El fet que España no reconegui, als catalans, e dret d’autodeterminació com a poble, no és com s’ha dit tantes vegades un problema de manca de cultura democràtica -que ho és-, sinó més aviat es tracta d’una qüestió de caràcter conceptual. Una qüestió de lèxic.

És del tot cert que l’article 2 de la Constitució espanyola diu:

La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, …

Ara bé, si realment es volia encabir al poble català dins d’Espanya i considerar als catalans com a espanyols, potser haurien d’haver estat els redactors de la qual més curosos en la seva redacció del posterior article 10.2. Al seu contingut ja hi arribarem. Repassem primer què diu respecte al dret d’autodeterminació la legislació internacional i anem a veure com ho entoma la “Constitución espanyola”.

El 26 de juny de 1945 a San Francisco, en acabar la Conferència de les Nacions Unides sobre l’Organització Internacional, es va signar La Carta de les Nacions Unides, que va entrar en vigor el 24 d’octubre del mateix any. En el seu Capítol I, article 1.2 diu:

“Fomentar entre les nacions relacions d’amistat basades en el respecte al principi d’igualtat de drets i al de la lliure determinació dels pobles, i prendre les mesures adients per enfortir la pau universal”.

Posteriorment, ja a les acaballes de l’any 1966, concretament el 16 de desembre, dins del si de l’Assemblea General de les Nacions Unides, van ser adoptats dos tractats internacionals sobre els drets humans:

Tot i que no van entrar en vigor fins al 1976 i amb pocs mesos de diferència, en la seva Part I, article 1, ambdós són coincidents en la redacció donada i comencen dient:

“Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural”.

Entremig, el 10 de desembre de 1948, va ser adoptada i proclamada per l’Assemblea General de les Nacions Unides, mitjançant la seva resolució 217 A (III), la: 

Declaració Universal de Drets Humans,

que amb la seva trentena d’articles enumera tots i cadascun d’aquells drets considerats bàsics i que “s’haurien d’aplicar”, sense excepció, a tota persona pel sol fet d’haver nascut ésser humà. 

Per molt que us sembli estrany amb tot el que està passant amb el dret a decidir dels catalans, Espanya n’és membre des del 1955. Com a tal, a 28 de setembre del 1976, va ratificar l’esmentat Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals, ratificació que es troba publicada al BOE núm. 103, de 30 d’Abril de 1977 signada per, el llavors ja Rei, Juan Carlos I i referendada pel també llavors Ministre d’Assumptes Exteriors Marcelino Oreja.

Dos anys més tard de l’esmentada ratificació i un del de la seva publicació, el 29 de desembre de 1978, entrà en vigor la “Sacrosanta Constitución Española” i on es troba, en el seu article 10.2 del Títol I, els drets i deures fonamentals, la següent redacció:

Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España”.

Vet aquí el que arriba a dir l’article 10.2 al que ens hem referit al començament. A què ve tanta discrepància, doncs, si de fet Espanya reconeix el dret d’autodeterminació dels pobles…? Molt important: el problema rau en què no s’acaba de tenir clar quin és el concepte “poble”. Dit això, busquem la versió online del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans i cerquem l’entrada “poble”, obtindrem això:

poble 
1 m. [LC] [AD] [AN] Conjunt dels habitants d’un territori, d’un país, units per vincles socials i polítics i per una identitat cultural comuna forjada històricament. El poble català. El poble francès
m. [LC] Conjunt dels habitants d’una ciutat, d’una vila, etc. Tot el poble ha participat en l’organització de la festa.
 [LC] [RE] el poble cristià El conjunt dels cristians.
 [RE] el poble sant El poble elegit de Déu, els jueus.
m. [LC] [AD] Població petita, especialment que no és ciutat ni vila. El poble de Gisclareny. És un poble de mala mort.
m. [LC] [AN] Conjunt de ciutadans que constitueixen les classes socials no dominants. Gent del pobleLa revolta del poble contra el poder de la burgesia.
 [LC] [HIH] baix poble [o poble menut] El grup més baix en l’estratificació social.

I què diu el  “Diccionario de la lengua española de la Real Academia Española” Què hi trobarem? Això:

pueblo 
Del lat. popŭlus.
1. m. Ciudad o villa.
2. m. Población de menor categoría.
3. m. Conjunto de personas de un lugar, región o país.
4. m. Gente común y humilde de una población.
5. m. País con gobierno independiente.

Deixant a banda que el diccionari de la llengua catalana resta més elaborat que el de la llengua espanyola, pel que fa a la definició, hi ha una subtil diferència entre la primera accepció catalana i la cinquena de l’espanyola. I que si l’ordre s’ha d’entendre com a prioritat en els conceptes, el d’ells i el nostre és gairebé invers? I que mentre nosaltres diem: “Població petita, especialment que no és ciutat ni vila”, ells en la seva primera accepció són taxatius: Ciudad o villa”? Potser si la Villa de Madrid demana el dret d’autodeterminació, els el concedeixen. Ironia…?

No consta l’existència de cap Real Acadèmia de l’Anglès. Potser per això és un idioma dinàmic, de canvis constants i evolució natural que està contínuament desenvolupant-se i pot arribar a considerar-se més flexible que d’altres. Per tant, ens haurem d’acabar preguntant quin sentit tenia “peoples”, al 1945 i al 1966, per als redactors dels dos texts internacionals. Què creieu? Només un problema nominalista i conceptual, de lèxic simplement…? 

Tot i això, en honor a la veritat cal concretar que aquest dret d’autodeterminació es refereix a la descolonització dels pobles i, per això mateix, cal llegir amb molta atenció el context global de tot plegat, la qual cosa és possible clicant tot aquest paràgraf.

Finalment, i per tal de copsar en quina mesura Catalunya pot plantejar la seva autodeterminació i constituir-se en una República, com a una entitat jurídica, ens cal fixar-nos en alguns conceptes que històricament han evolucionat i, per tant, des d’aquesta perspectiva, se’ns obre tota una problemàtica que pot ser considerada des de diferents angles de visió i, per tant, susceptibles d’opinió i de discusió com es pot llegir i estudiar clicant les paraules següents:

PAÍS

NACIÓ

ESTAT

7.3.4.11.7. Sentencia del Tribunal constitucional espanyol de 25 de març de 2014 sobre la «Sobirania catalana», el «Dret a decidir» i altres qüestions

«EN ATENCION A TODO LO EXPUESTO el Tribunal Constitucional, POR LA AUTORIDAD QUE LE CONFIERE LA CONSTITUCIÓN DE LA NACIÓN ESPAÑOLA, ha decidido estimar parcialmente la impugnación de disposiciones autonómicas (Título V LOTC) promovida por el Abogado del Estado, en representación del Gobierno, contra la Resolución 5/X del Parlamento de Cataluña, por la que se aprueba la “Declaración de soberanía y del derecho a decidir del pueblo de Cataluña” y, en consecuencia:

1º Se declara inconstitucional y nulo el denominado principio primero titulado “Soberanía” de la Declaración aprobada por la Resolución 5/X del Parlamento de Cataluña.

2º Se declara que las referencias al “derecho a decidir de los ciudadanos de Cataluña” contenidas en el título, parte inicial, y en los principios segundo, tercero, séptimo y noveno, párrafo segundo, de la Declaración aprobada por la Resolución 5/X del Parlamento de Cataluña no son inconstitucionales si se interpretan en el sentido que se expone en los FFJJ 3 y 4 de esta Sentencia.

3º Se desestima la impugnación en todo lo demás. Publíquese esta Sentencia en el “Boletín Oficial del Estado”. Dada en Madrid, a veinticinco de marzo de dos mil catorce».

Pel que fa al punt 2n de la Sentència del 25 de març de 2014 és perfectament aclaridor el treball de Joan Ridao Martín en què s’exposa l’abast de l’esmentat text constitucional quan diu que “…no son inconstitucionales las referencias al derecho a decidir de los ciudadanos de Cataluña”, sempre i quan s’interpretin en el sentit que s’exposa en els FFJJ 3 i 4 de l’esmentada Sentencia.

 

lleifeferendum

7.4. EL DRET QUE TÉ EL GOVERNANT PER EXIGIR OBEDIÈNCIA, RAU EN QUÈ LES ORDRES SIGUIN RAONABLES

dialogo

7.4.1. Diàleg i pacte polítics versus la desobediència i l’actuació jurídica i policial…

Totes i moltes més preguntes es podrien formular i crec que l’exposició d’aquest contingut interpel·lació pot resultar prou apte i ben adient per a la proposta d’una bona posada en comú, suficient per aclarir conceptes, rebre informació d’uns i altres, exercir el diàleg i el pacte polítics per arribar a conclusions pertinents cap al màxim nivell d’objectivitat tot i que -a causa de la condició humana- amb molta freqüència aquella es veurà aiguabarrejada amb algunes ombres de subjectivitat. Només resta, per la part que em correspon, pronunciar-me sobre el que penso i sento personalment, la qual cosa exposo a continuació.

problemes

7.4.2. Uns problemes d’envergadura: històrics, socials, culturals, econòmics i polítics…

Per tant, a títol d’aclariment sobre el tractament que Catalunya ha rebut en dècades de l’Estat espanyol i l’arribada del “procés independentista”, vet aquí segons el meu parer, quines en són les causes, convertides en problema, que l’han despertat. Es tracta, doncs, de:

  • Un problema «històric» no resolt. Pensi’s en el concepte constitucional de Catalunya, exclosa com a nació sobirana, i relegada a un altre concepte regional de nacionalitat autonómica.
  • Un problema «social». Atengui’s al sentiment de pertinença a la terra d’aquest poble i a la voluntat majoritària de gent que se li nega el dret de poder decidir el seu futur.
  • Un problema «cultural». Ressegueixi’s tots i cadascun dels atemptats haguts en contra de la pròpia llengua al llarg del pas del temps.
  • Un problema «econòmic». Estudiï’s el diferencial d’escanyament hagut entre l’aportació econòmica de Catalunya a l’Estat espanyol i el que es retorna a la nostra terra a través dels pressupostos generals.
  • Un problema «polític». Consideri’s les estratègies jurídiques que desvirtuen les pròpies estructures de l’Estat espanyol i posen en evidència el propi sistema en contra de buscar políticament, solucions a través del diàleg i el pacte.

petit princep1

 

7.4.3. Un conte de Saint Exupery en el “Petit príncep”…

… El petit príncep va arribar a un planeta on sols hi havia un rei. Era un rei absolut i universal, perquè regnanava a tot arreu, no sols al seu planeta, sinó també als planetes veïns i als estels. Com que el petit príncep tenia ganes de veure una posta de sol, li va demanar al rei que n’ordenés una, però aquest li contestà:

 “Si jo manava a un general de volar d’una flor a l’altra, com si fos una papallona, o d’escriure una tragèdia, o de convertir-se en un ocell, i el general no complia l’ordre rebuda, qui estaria equivocat, ell o jo…?”

– “Vós”, digué amb fermesa el petit príncep.

– “Exacte. Cal exigir de cadascú el que hom por donar -observà el rei-. L’autoritat reposa primer de tot en la raó. Si manés al teu poble de tirar-se al mar, aquest farà la revolució. Però jo tinc el dret d’exigir l’obediència perquè les meves ordres són raonables”.

eremsomserem

7.5. ÉREM, SOM I SEREM

llei

7.5.1. Ni al marge de la llei, ni el caprici d’obturar-la…

Doncs això. I per transposició, hem de convenir que el dret i l’obligació d’obeir les lleis, rau en què aquestes siguin justes. I en el cas que no ho siguin, o bé cal derogar-les i substituir-les per d’altres justes i adaptades a les demandes elementals de la gent (en el ben entès que el poder legislatiu, elegit pel poble, actuï amb honestedat i respecte tot realitzant una auscultació profunda de les necessitats populars i l’estudi científic de mantes qüestions, o bé si s’ajorna massa el canvi, es pot produir una situació de desobediència generalitzada, com la que tenim actualment entrelligat per a la consecució d’uns objectius finalistes emparats pels dels drets humans.

joc7.5.2. El joc de “parar i amagar”…

De tota manera, quan tot està per decidir i el joc de “parar i amagar” es debat entre un espionatge persistent i implacable amb la conculcació ferotge de drets fonamentals per part de l’Estat central, la Generalitat de Catalunya -en l’intent de superar les moltes emergències que la situació anormal imposa- segueix dempeus amb la voluntat fèrria de facilitar el futur del catalans mitjançant la preparació de la contesa electoral prevista per al dia 1-O de 2017. Malauradament aquest esdeveniment forjat per una bona part de les capes transversals del poble català -decisiu, exultat i esperançador per a molts- hauria d’haver estat amanyagat políticament mitjançant el diàleg i el pacte, en lloc de la utilització perversa al recurs jurídic i coercitiu. Per això, resulta molt encertat concloure que qui “sembra la rebel·lia, l’altre recull la llibertat”.

urna

8. ARRIBATS A L’1-O DE 2017, JA SOM AL DIA DESPRÉS…SED, “TIMEO DANAOS ET DONA FERENTES”…

(La traducció d’aquest verset de l’Eneida la trobareu al final)

xarxaL’esdeveniment de l’1-O de 2017 s’ha desbordat i guanya terreny la poderosa xarxa digital enfront dels dèbils filats analògics, en un món en què la celeritat del temps ofega fàcilment les fotos groguenques dels àlbums de cartró per donar pas a totes les noves imatges reverberants de les pantalles dels mitjans de comunicació actuals.

viesNo sóc capaç de predir el termini cap a una estabilitat pròspera i en pau de tots nosaltres, així com quin rumb prendrà de cara el futur tot plegat. Més aviat intueixo que viurem durant prou de temps un aiguabarreig de situacions, sentiments, contextos, posicions, circumstàncies, actituds i condicions molt diverses. Personalment visc inquiet en un estat de shock amb sentiments ambivalents: 

(1) Molt trist degut a l’atac indiscriminat i fora de tota mida per part de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional ordenat per l’Estat espanyol, així com també per la distorsió i manipulació d’abundants mitjans de comunicació espanyols sobre els fets en faltar a la veritat, així com també la ceguesa malestruga del Govern de l’Estat espanyol amb les seves visions voluntàriament desenfocades i els seus comentaris perversament tergiversats.

(2) La satisfacció immensa d’haver pogut aguantar dampeus vàries hores per emetre el vot, facilitant així la possibilitat de crear un nou Estat republicà per conviure en pau amb tothom, amb prou dignitat i amb recursos econòmics suficients per a una socialització equilibrada i justa. De moment, el que sí observo és que s’ha produït una ferida insondable entre l’Estat espanyol i una molt considerable part del poble català que costarà molt de restablir.

veritatL’altre dia comentava una cita de Sant Pau -“la veritat us farà lliures”- per embolcallar-me en l’esperança que aquells universals estudiats a la filosofia aristotèlica, com en són “la veritat” (verum) i el “bé” (bonum), tard o d’hora, sempre triomfen. I escric això perquè, si hi ha una actitud que em produeix un rebuig absolut i un desassossec anguniós, és la falta d’ètica que observo en alguns mitjans de comunicació, sigui de forma intencionada o, fins i tot, degut a una falta de greu professionalitat en no focalitzar adientment i no procurar-se una informació veraç i objectiva dels esdeveniments, tot manipulant i distorsionant els missatges en clara prevaricació contra la pròpia veritat i manca deontològica. Porto aquí -en relació als esdeveniments del dia 1-Octubre de 2017- el record, per a una lectura pausada, d’unes planes de la “España invertebrada” quan Ortega y Gasset relata la pèrdua de les colònies espanyoles arreu, a Ultramar i a l’Orient, així com un minúscul text, extret d’una carta que el filòsof Miguel d’Unamuno escriu a l’escriptor literari Azorín (José Martínez Ruiz) a l’any 1907 i que li’n diu abruptament: «Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)». Tot i que personalment aquest llenguatge formal no és del meu estil, tanmateix el trobo prou escaient i ajustat en el seu contingut després de 110 anys d’interval temporal.

I aquí deixo el text, tot esperant que en sigui profecia…

cavallFa uns dies vaig rebre una fotografia, de les moltes que n’he rebut aquests dies, en què el cavall de Troia, un regal explosiu dels Dànaos (diguem-ne, dels grecs de l’antiga Eneida) situat en una de les places de la nostra terra. Ràpidament vaig construir la metàfora evident. Al port de les aigües de Barcelona, ancorat el simpàtic ocellet Piolin, i a Tarragona altres vaixells, també i a les seves entranyes, hi havia el regal d’una màquina de guerra coercitiva. Només que nosaltres la sabíem, tot i que no ens la creiem, a diferència dels pobres troians que, quan la llança (“stetit illa tremens”) va retrunyir endinsada en el ventre del cavall, aquests no van saber veure el perill que l’enginyer mitològic, Calcas n’era el seu nom, va dissenyar. De poc van servir les advertències de Laocoonte quan cridava (“Equo ne credite, Teucri, quidquid id est, timeo danaos et dona ferentes”) als troians que no es refiessin del cavall perquè, fos el que fos, calia témer als grecs encara que, aparentment, els fessin regals.

incertesaI amb això n’hi ha prou. Des del que ha passat aquest 1-O del 2017, amb una votació d’autodeterminació gegantina per a alguns o de mobilització colossal per a uns altres, el que ha de venir s’amaga encara en la incertesa de ves a saber què o de possibles acords dialogats o pactes que avui resten a l’aire, emboirats i densos. Tanmateix, passi el que passi, tinc clar que “equo ne credite, Teucri, quidquid id est, timeo danaos et dona ferentes”. I qui ho pugui entendre, sortós en serà…!

thumb_IMG_2685_1024

2017-09-11 06.55.40
gandhi2017-09-16 18.48.47gandhi1images2017-09-11 19.15.44

2017-09-15 17.36.50

EN L’ATEMPTAT DEL DIA 17 D’AGOST DE L’ANY 17 A LES 17 HORES A CATALUNYA: LA SEVA CAPITAL, BARCELONA I A UN DELS SEUS POBLES, CAMBRILS…!

Destacado

 

EN L’ATEMPTAT DEL DIA 17 D’AGOST DE L’ANY 17 A LES 17 HORES A CATALUNYA: A LA SEVA CAPITAL, BARCELONA I A UN DELS SEUS POBLES, CAMBRILS…!

01 IMG_0004

A l’entrada de la nit d’aquest dia 17 d’agost de l’any 17 i a les 17h, he mal dormit dues hores i de forma intermitent perquè he  seguit totes les informacions de la nit i àdhuc de la matinada, fins ara mateix. Sigui aquest reguitzell de notícies on se m’’hi barregen molts pensaments i sentiments:

  • Les seqüeles encara calentes de l’atemptat produït a la Rambla de Barcelona, amb catorze morts i més de cent ferits, així com també l’avortat a Cambrils amb la mort de cinc terroristes, un civil mort i set ferits..
  • La situació del tràfic i dels seus automobilistes, embolcallats per una operació gàbia, en la xarxa de rondes, autopistes i carreteres, així com la col·laboració de la Creu Roja i la disposició de la bona gent veïnal que s’ha bolcat amb les necessitats imprevistes, d’hores i hores aturats, tot aportant beguda,  menjar i suport en general…
  • La resposta que personalment he anat donant a familiars, persones amigues i altres, mitjançant wsap o mail, que s’han interessat per la nostra família des de llocs propers i distants (de fet, l’atemptat ens va agafar fora de BCN en un dia de vacances i descans)…
  • El refús més profund davant de totes les imatges impactats i cruels penjades a la xarxa per persones que, amb una manca de insensible prudènci i sense respectar la seva dignitat, han filmat amb inconsciència o per motius espuris, la desfeta de persones mortes i malferides.
  • La reacció primerenca de moltes persones de bona fe, així com les institucionals: President de la Generalitat, Alcaldessa de BCN, President del Govern central, presència dels Reis. En especial cal esmentar el Cos de Mossos d’Esquadra i Bombers, els Serveis d’Emergència, els Equips mèdic, les Forces de seguretat i de Protecció civil, taxistes fent generosament carreres de franc, oferiments d’hospitalitat de ciutadans anònims, manifestacions diverses arreu del territori, en especial, la viscuda a la Plaça Catalunya de Barcelona amb el minut de silenci simbòlic, la corrua de signatures en el Llibre de condolència presentat en el Saló de Cent de l’Ajuntament de BCN, les flors, els escrits i les espelmes a la Rambla de les Flors i la Font de Canaletes, així com les moltes llàgrimes emotives vessades durant aquests dies luctuosos ….
  • El rebuig personal a certs comentaris pejoratius, malestrucs i fora de lloc i de tota mesura i consideració -sigui des de la xarxa d’Internet, sigui des d’important mitjans de comunicació-, repugnants, intolerables i minipuladors que, en un moment de tristesa i de dolor i davant d’aquesta vivència extrema, els seus propis autors queden definitivament radiografiats en deixar-los al descobert amb el seu cor malalt, pervers o corrumput i amb una intel·ligència plana i emboirada aliena de tot quirat…

La irracionalitat es guanya amb la racionalitat i l’objectivitat, la bogeria amb la lucidesa i el bon fer i la por amb el coratge sense por. Cap provocació. Avui tots amb el cor i el pensament amb totes les víctimes.

Clicant l’ofrena de les tres roses blanques hi trobareu un article- editorial de Jordi Partal extret de vilawebeb que, atenent el moment actual, des del meu piunt de vista personal, ho encerta plenament.

Cliqueu i llegiu-vos-el:

02 IMG_0011

 

17-17-17, la crònica d’un drama que ens caldrà superar amb confiança. Per això cal seguir endavant i contribuir amb la nostra personal bonhomia i les nostres més íntimes creences personals de ciutadans del món, en la reparació i el record del mal causat El cor destrossat, però el cap ferm en les conviccions…!!!

Cliqueu la fotografia per llegir l’article insertat i feu el mateix a la foto de Les Rambles de BCN que amaga un video en què la Capital de Catalunya -Barcelona amb tots els seus pobles-, després de l’atemptat, com a mostra del capteniment i de la vitalitat de tota la ciutadania, lluny de veure’s agenollada i humiliada, sempre s’ha alçat, s’alça i s’alçarà davant de qualsevol adversitat per a l’assoliment dels objectius propossats a curt, mig i llarg termini…

BCN es de todos. BCN es solidaria. BCN es luz, y aunque algunos quisieran apagarla, BCN seguirá floreciendo. BCN brillará. BCN tiene moral de piedra…

Escuchad: podréis atropellarnos, pero nunca arrodillarnos.

BCN sabe ganar. BCN seguirá en pié para ver vuestra derrota. BCN es mi ciudad. Hoy nos habréis hecho llorar. BCN mañana volverá a levantarse.

                                         TODOS SOMOS BARCELONA

rambla

EN LA FESTA DE PASQUA DE 2017

Destacado

EN LA FESTA DE PASQUA DE 2017…

1IMG_5944

“Primavera” de les Quatre estacions. Antonio Vivaldi

 

PRIMAVERA…! De la fredor i mort hivernal, a un esclat de llum i de vida…!

 

 

 

 

2IMG_5945

Aleluya. G.F. Haendel

 

 

PASQUA…!  Que vol dir: Pas, passa o tràsit cap a un quelcom millor…!

 

 

 

 

3IMG_5946

Caminante no hay camino.    Serrat & Sabina. [Per obrir el video polsar  YouTube]

 

 

CAMINAR…! Una excursió valenta en què “es va fent camí tot caminant”…!

 

 

BONA I GRATIFICADORA PASQUA 2017 A TOTHOM, però tot i afegint algunes consideracions que, en resumir algunes notícies extretes d’una visió global del món d’avui, comparteixo amb lectors de diaris i que exposo aquí:

interpretacion

La Bíblia ens parla del càstig que Déu infligí als egipcis quan el Faraó impedia deixar sortir d’Egipte, Moisès i el poble hebreu. Es descriuen deu plagues terribles (Ex 6-11). Tanmateix, porto aquí l’anècdota com un exemple d’exegeració literària hiperbòlica, tot sabent que el llibre de l’Exode queda sotmès a una interpretació científica que en aquest moment obvio detallar. En resum: el relat en qüestió tracta d’una construcció literaria, amb més o meny similitud amb la realitat objectiva, que té per finalitat, sobretot i aquest punt és el més important, fer palesa una idea religiosa…

… I en aclarir d’aquesta apreciació anterior, també podem dir que, de forma anàloga, la construcció literària de les preteses deu plagues d’Egipte s’ajusten prou bé i concorden -des de la llunyania temporal i espaial- amb l’anàlisi del panorama punyent del nostre món de 2017, la recopilació de plagues actuals, queda com a mostra el que segueix:

1siria

Una guerra interminable que està acabant amb el poble sirià, amb l’agreujant de l’ús de gas, especialment prohibit per les Nacions Unides…

 

2mediterraneo

 

Les morts al Mare Nostrum de persones que cerquen una vida millor i hi troben el seu final amb la mort o amb la indiferència i manca d’ajuts…

3riscspobres

 

La diferència entre rics i pobres que cada vegada és més notòria. Mentrestant a uns els sobre de tot, d’altres no tenen res de res…

 

4violencia

 

Una violència de gènere agreujada dia a dia. Maltractaments,, morts i vexacions de tota mena ja arriben també a fills, esposos i avis… 

 

5bullyng

 

Bullying a les escoles per qualsevol motiu, només potser per mostrar superioritat o per menyspreu a defectes físics, races, religions. S’ataca al diferent sense motiu justificable…

 

6gihgadisme

 

 

L’existència d’un grup dit “islàmic” que mata per matar. El terrible gihadisme que promet un paradís qui mor matant “l’infidel” en la seva mal entesa “guerra santa”…

 

 

7banderes

Una manca total i absoluta de governants assenyats que, enlloc de procurar el benestar dels ciutadans, procuren per al seu enriquiment…

…I atenent el set com a número bíblic, podríem seguir l’enumeració no fins a deu, com les plagues susdites, sinó multiplicar-les exponencialment. La felicitació pasqual esdevé, doncs, ben sincera, però també amb una alerta vermella que no pot defugir el panorama tacat de sang i de misèries humanes. Tot i aixó:

2IMG_5945

L’arribada de la Reina de Sabà.     G.F. Haendel

 

EN EL NADAL DE 2016 / NAVIDAD de 2016 / WEIHNACHTEN 2016 – ESPERANÇADOR 2017 / AÑO 2017 CON ESPERANZA / NEUES JAHR 2017

Destacado

EN EL NADAL DE 2016 / NAVIDAD 2016 / WEIHNACHTEN 2016

ESPERANÇADOR 2017 / AÑO 2017 CON ESPERANZA / NEUES JAHR 2017

images

El naixement de Jesús a través de les aplicacions informàtiques dins de                                    la xarxa social dels nostres dies

El temps no té pressa, ni mai fa tard. Flueix sense fer cas dels nostres afanys i inquietuds. Així, doncs, en la cadència impasible de la temporalitat -i des de la nostra actual posició dins de l’Univers- ha arribat una altre Nadal. I després de vint-i-cinc anys en què heu rebut una “nadala” en format de paper, ara comencem una altra etapa en què la rebreu en format electrònic. I així continuarem, perquè de Nadals n’hi ha hagut de tota mena: Els amanyagats personalment, els viscuts per tota la massa humana i tots aquells que ens reserva i ens oferirà l’esdevenidor.

El tiempo no tiene prisa, ni llega nunca tarde. Corre sin prestar atención a nuestros afanes e inquietudes. Así pues, en la cadencia impasible de la temporalidad -y desde nuestra posición actual dentro del Universo- ha llegado otra Navidad. Y después de veinticinco años de recibir una “felicitación” navideña en formato de papel, ahora comenzamos otra etapa en que sólo la podréis gozar en formato electrónico. Y así continuaremos porque sobre  Navidades las ha habido de todo color. Las que hemos acariciado personalmente, las vividas junto a toda la masa humana y todas aquellas que nos reserva y nos ofrecerá el futuro.

 

imgres

La commemoració de la festa de Nadal

Nadals dolços de la nostra infantesa quan la màgia del pessebre i l’arbre guarnit ens omplia els sentits oferint-nos retalls i olors de natura boscana i humida…

Dulces navidades de nuestra infancia en un momento en que la magia del Belén y el árbol adornado llenaba nuestros sentidos ofreciéndonos retazos y olores de naturaleza campestre y húmeda…

images

Hallelujah Chorus – Haendel

Nadals vigorosos de quan érem encara joves, carregats de vitalitat i delerosos de menjar-nos el món, de somnis espectaculars i desitjos de fantasia… 

Navidades de gran vigor cuando éramos jóvenes, cargados de vitalidad y prestos a comernos el mundo, con sueños espectaculares y deseosos de fantasía…

imgres

Symphony n.9 – Beethoven

Nadals tendres i afectuosos, tots plegats i embadalits al caliu crepitant del foc de la família amb la taula ben parada i generosa de viandes…

Navidades tiernas y afectuosas, juntos y embelesados delante del rescoldo del fuego crepitante de la familia con la mesa bien dispuesta y generosa de alimentos…

images

Simfonia n.3 / C. Saint-Saëns

Nadals de representacions teatrals i de caga-tió amb la mainada encisada per aquella misteriosa generositat del tronc ressec i injustament apallisat…

Navidades de representaciones teatrales i de caga-tió con los pequeños perplejos a causa de aquella misteriosa generosidad de un tronco reseco e injustamente apaleado…

images

Symphony n.5 Toccata (Chorus&Organ) –                                     Widor

Nadals de Missa del Gall, quan el dringar amb retruny de les campanes anunciaven la nit santa i, amb molta devota veneració, s’acabava la cerimònia amb un petó als peus del ninó…

Navidades de Misa del Gallo, cuando el repicar intenso de las campanas anunciaban la noche santa y, con devota  veneración terminaba la ceremonia con un beso a los pies del infante…

images

Léon Böellmann. Suite Gothique Op.25

Nadals tristos i atapeïts de solitud i de precarietat, amb la cadira buida de qui ja no hi és. Nadals d’allunyament, de pobresa i de malalties…

Navidades tristes y abarrotadas de soledad y de precarietat, con la silla vacía de quien ya no está. Navidades de alejamiento, de pobreza y de enfermedades…

imgres

I tant…! M’agrada el Nadal

Nadals de tradició remota. Nadals progressistes i laïcistes. Nadals massa emboirats i sense cap sentit. Nadals desdibuixats. Nadals gèlids de Nadal sense Nadal…

Navidades de tradición lejana. Navidades progresistas y laicas. Navidades con  mucha niebla y sin sentido. Navidades desdibujadas. Navidades heladas de Navidad sin Navidad…

images

Villancicos melódicos – Juan Torres

Nadals de guerres cruels, de desnonats, de desplaçats, de refugiats i d’immigrants. Nadals a la serena. Nadals d’assassinats i de violència. Molts Nadals d’incertesa i de desorientació…

Navidades de guerras crueles, de deshaucios, de desplazados, de refugiados e inmigrantes. Navidades en la calle. Navidades de asesinatos i de violencia. Muchas Navidades de incertidumbres y de desorientación…

images

Es un desig – Cançó de Nadal

Nadals de tota mena. Nadals de llums enlluernadores i de consumisme sense mesura. Nadals curulls de fullatge esmorteït…

Navidades muy diversas. Navidades de luces cegadoras y de consumismo desaforado. Navidades de hojas muertas amontonadas…

images

Origen e historia de la Navidad – L. Alvarez

Nadals d’empatia, de generositat, de bondat, d’acompanyament, de solidaritat, de donació, de fraternitat, de pau, de llibertat, d’estimació…

Navidades de empatía, de generosidad, de bondad, de acompañamiento, de solidaridad, de entrega, de fraternidad, de paz, de libertad, de amor…

Tanmateix, essent la centralitat de cada Nadal un naixement i considerant les prodigioses escenes que presenta l’imaginari de la tradició cristiana com un esdeveniment que, més enllà del formal decorat literari, prodigiosament presentat, hi cal descobrir l’autèntic contingut del seu guió significatiu. I per això mateix, cal escatir el genuí missatge de tots els Nadals que roman sintetitzat en la “Bona Nova” de l’Evangeli on la trascendència religiosa de la celebració anyal, s’incrusta en el compendi humanista on s’hi llegeixen també tots els valors nobles i elevats, siguin d’índole personal o social.

Sin embargo, siendo el centro  de cada Navidad un nacimiento y considerando las prodigiosas escenas que presenta el imaginario de la tradición cristiana como un acontecimiento que, lejos del formal decorado literario portentosamente presentado, cabe descubrir el auténtico contenido de su guión significativo. Y es por ello que resulta necesario captar el genuino mensaje de todas las Navidades que se encuentra sintetizado en la “Buena Nueva” del Evangelio donde la trascendencia religiosa de la celebración anual, se incrusta en el compendio humanista en donde se leen todos los valores nobles y elevados, sean de índole personal o social.

images

L’Odisea de la vida, un viatge a l’existència humana

Considerem que no es tracta pas de cap provocació, però el visionat cru i nu d’un procés humà de gestació, ens facilita també la contemplació d’una feliç i exultant naixença. Es l’Odisea de la nostra vida, una aventura excepcional que, en aquest Nadal de 2016, conjuntament amb tots els qui formem part de la història humana -des de diferents civilitzacions, cultures, llenguatges, conviccions, peculiaritats, ideologies, creences, ideosincràsies, professions, sentiments i pensaments- seguim escrivint en la biblioteca de la nostra casa comuna, en el gran Llibre de l’Univers, la nostra pròpia crònica.

Consideramos que no se trata de ninguna provocación, pero el visionado crudo y desnudo de un proceso humano de gestación, nos facilita también la contemplación de un feliz y gozoso nacimiento. Es la Odisea de nuestra vida, una aventura excepcional que, en esta Navidad de 2016, conjuntamente con todos quienes formamos parte de la historia humana -desde diferentes civilizaciones, culturas, lenguajes, convicciones, peculiaridades, ideologías, creencias, ideosincrasia, profesiones, sentimientos y pensamientos- seguimos escribiendo en la biblioteca de nuestra casa común, en el gran Libro del Universo, nuestra propia crónica.

images

La nostra historia -dins de l’Univers- en dos minuts

UNA REFLEXIO AL VOLTANT DEL CENTENARI DE LA TEORIA DE ALBERT EINSTEIN SOBRE LA RELATIVITAT GENERAL

Destacado

UNA REFLEXIO AL VOLTANT DEL CENTENARI DE LA TEORIA DE ALBERT EINSTEIN SOBRE LA RELATIVITAT GENERAL…

imgres

Albert Einstein: vida i obres

0. INTRODUCCIO

En el començament d’aquesta reflexió he de dir amb sinseritat que professionalment m’he dedicat a l’ensenyament de lletres, essent només un afeccionat a les ciències i, per tant, em considero com un aprenent encuriosit sobre qüestions científiques de les que en tinc una idea general i, diguem-ho també-, molt poc aprofundida. Però la possibilitat d’abastar informació i coneixement sobre molts aspectes de la realitat -gràcies a la difusió que presenten les biblioteques informatitzades  o l’enciclopèdia lliure d’aquest món nou de la informació que es troba en la teranyina d’Internet-, em permet d’aproximar-me a qüestions de divulgació científica que, d’altra manera, em seria difícil d’aproveir-me.

images

La Teoria de la Relativitat

Doncs bé, en celebrar-se l’aniversari dels cent anys de la Teoria de la Relativitat general d’Einstein -el 25 de novembre del proppassat any 2015 se’n compliren 100 anys-, vet ací els punts de la meva reflexió al respecte, per altra banda també exposats en el meu mur de l’aplicació informàtica o Programa Faceobok que se t’obrirà en prémer o clicant  el link o enllaç que tens a continuació:         

                  https://www.facebook.com/miquelangelboschfridrin

images

Els secrets de l’Univers i els principals                                    descobridors:                                             Galileu Galilei, Isaac Newton,                       Albert Einstein i Steven Hawking

1. UNA BREU SINTESI  SOBRE COSMOLOGIES I COM S’ARRIBA A LA “TEORIA DEL TOT” PER EXPLICAR L’ORIGEN DE L’UNIVERS 

Cal establir que en la recerca i explicació sobre l’origen de l’Univers, actualment hem de prendre com a base la Teoria de la Relativitat general d’Albert Einstein i també la Teoria Quàntica de Max Plank i altres físics que l’han continuat definint i completant. Així, doncs, cal tractar dos aspectes que a continuació tindran el seu corresponent tractament:

1.1. Recorregut històric sobre el pensament de les diverses Cosmologies, per a l’explicació -en general- de l’origen de l’Univers i -en particular- sobre la concepció de la Terra.

Donem-nos el plaer de fer una capbussada i deixem-nos immergir -previament- en una exposició resumida sobre la  configuració històrica de les diverses Cosmologies hagudes: 

Rescatarem a Galileu Galilei (s.XVI-XVII) perquè estudia la relativitat del moviment i la seva explicació de com la velocitat depèn de l’observador. Però no podem oblidar a Bernhar Riemann (s.XIX) qui dibuixà les bases teòriques d’una geometria de més de tres dimensions (tres d’espai-una de temps). Diguem que va ser Abraham Michelson (s.XIX) qui en demostrar que la velocitat de la llum és constant,  la qual cosa esdevingué una dada fonamental per a la Teoria de la Relativitat general influint principalment i d’aquesta manera, sobre el propi A. Einstein (s.XIX-XX). També cal examinar o investigar la Teoria del Big Bang, la novedosa Teoria de Cordes i els posteriors treballs de diferents físics -entre el quals hi trobem Edwar Witten– amb una teoria que comptabilitza fins a onze dimensions anomenada Teoria M

1.2. La Teoria de la Relativitat i la Teoria Quàntica de camí cap a la Teoria del Tot, en l’explicació de l’origen i la formació de l’Univers

En iniciar aquest apartat hem parlat de la Teoria de la Relativitat general i de la Teoria Quàntica. Ara bé, atès que aquestes dues teories esdevenen incompatibles entre sí, apareixen de totes totes, i per tant, insuficients per a l’explicació de l’objectiu proposat, ha calgut caminar cap a una teoria complementària que possibiliti una explicació convincent sobre l’origen i evolució de l’univers. Per això, en preguntar-nos quina pot ser aquesta nova teoria explicativa, hem d’explicitar i estudiar d’antuvi les quatre forces fonamentals de l’Univers que són:

Doncs bé. Einstein, després de publicar la Teoria de la Relativitat general, intenta trobar, sense èxit, una teoria que unifiqui les quatre forces fonamentals de l’univers “ut supra” esmentades i, com a resultat insatisfactori, només pot donar explicació a una de les forces fonamentals: la força gravitatòria universal.

Tanmateix, i per altra banda, el model estàndard de la física sobre partícules, en relació a la Teoria Quàntica, no explica la força gravitatòria universal, però descriu i n’integra les altres tres forces: el comportament de les partícules subatòmiques, la radioactivitat i l’electromagnetisme.

El problema més important per a la Física moderna ha estat el poder esbrinar una Teoria Quàntica de la Gravitació universal que permetés la formulació d’una Teoria d’Unificació o Teoria del Tot que apareix com a Teoria M i que és el resultat de la Teoria de les Cordes i de la Teoria de la Supergravetat.

Aquesta Teoria M aporta unes conclusions revolucionàries:

Finalment, podem dir que la història de la Cosmologia moderna comença amb Hubble i el descobriment de les Galaxies i la seva dilatació entesa com l’Expansió de l’Univers. Per explicar aquesta expansió i entendre el seu origen sorgeixen altres teories successives:

Cap de los dues teories exposades (la del Big Bang i la Inflacionària) respon a la pregunta sobre què hi havia abans del Big Bang. Però sí que l’esmentada Teoria M pot ser una bona candidata a la TEORIA DEL TOT -segons l’astrofísic Stephen Hawking, (autor del llibre El Gran Disseny, així com també La Història del Tiempo, perquè unifica la Teoria de la Relativitat general d’Albert Einstein i la Teoria Quàntica.     

Ha estat de precís clarificar aquesta temàtica mitjançant un contingut dens i insondable per als profans en la matèria, però gratificador, després d’haver explorat en aquest recorregut, una mica més, el misteri que ens embolcalla i, fins i tot, ens desborda.

images

Les deu Lleis més importants de la                                    Ciencia

2. A LA RECERCA DE TEORIES EXPLICATIVES

Totes aquestes teories sobre la formació de l’Univers que acabo d’indicar han seguit un mètode cientific d’investigació, però observo que una hipòtesi es menja a una altra, la qual cosa em fa viure intel.lectualment amb prou prevenció davant de les pròpies teories científiques. S’avança, sí…i molt en l’estudi arcà de l’Univers, però de fet, i ja ho he expressat, em crida l’atenció la manera amb què les teories cauen com blocs fosos de gel i com una hipòtesi teòrica dóna pas a una altra de més nova i, potser, cada vegada més a prop de desvetllar -o no- la realitat objectiva del misteri.

images

Sòcrates i la saviesa: “només sé que no sé res”

                                                

3. SAVIESA I HUMILITAT

Es a dir, he de reconèixer amb Sócrates que “només sé que no sé res”. I aquest principi de saviesa em mena a la curiositat i a la necessitat d’explorar tots els camins per intrincats que siguin, a no tancar-me absolutament mai en res, sinó romandre sempre obert i atent a aquest misteri que ens constreny.

images

No tres, sinó onze possibles dimensions de                                              l’Univers ignot

4. ENTRE EL MISTERI I UN ESCLAT DE LLUM

De fet, presoners de tres dimensions i intuint-ne una quarta (quan els cientifics ens diuen que n’hi de moltes més) i lligats a les formulacions filosòfiques de Manuel Kant com les seves categories kantianes i les formes a priori de la sensibilitat externa de l’espai i el sentit intern del temps, només puc desitjar i esperar que algun dia es desvetlli el misteri tal i com com vaig llegir en un llibre de David Jou “Las Escrituras del Universo”. Tinc la confiança i la intuïció que traspassada la frontera i l’obscur túnel de la nostra existència, el que hi hagi en el més enllà de l’actual existència, malgrat un cert agnosticisme practicant, quan s’apagui la nostra vida mortal, ens pot inundar un “esclat de llum” inesperat. Però aquesta intuïció em condueix cap a la zona de la creencia i ja sabem que el món de les creències no s’adapta ni té res a veure amb els mètodes científics de què se serveix la ciència per a l’exploració de la realitat.

images

Albert Einstein i la Teoria de la Relativitat                                 general i especial

Pel que fa a Albert Einstein cal recordar que el 14 de març de 1879 va néixer a Ulm (Alemanya) un dels científics més importants de la història. Aquest alemany que va formular la Teoria de la Relatividad també va destacat per les seves reflexions. El recordo ara amb uns pensaments que ens mostren la seva forma d’entendre no només la ciència, sinó també la vida. I, per cert, polsant o clicant cadascun d’aquests pensaments -amb més o menys acord o desacord-, s’hi pot escatir un text o un video relacionat, sigui amb la seva vida, o bé amb algun aspecte de la seva teoria científica:

images

Breu explicació de la Teoria de la Relativitat                            general i especial

«L’única manera d’escapar dels efectes corruptors dels elogis és continuar treballant.»

images

La Mecànica Quàntica

«No tinc cap talent especial. Només sóc apassionadament curiós.»

«La imaginació és més important que el coneixement.»

images

La Mecànica Quàntica versus la Teoria de la Relatividad. Cap a la Teoria de la Unificació

«Només una vida viscuda pels altres és una vida que ha valgut la pena.»

«La ment és com un paracaigudes, només funciona si la tenim oberta.»

images

La Teoria de Cordes

«Una persona que mai ha comès un error mai ha intentat res de nou.»

«Si A és l’èxit en la vida, llavors A=x+y+z. El treball és la x, la diversió la y, i la z és mantenir la boca tancada.»

                                                      «Quina època més trista, la nostra! És més fàcil desintegrar  un àtom que un prejudici.»

images

El Bing-Bang

«L’educació és el que ens queda quan oblidem tot el que hem après a l’escola.»

«El més important és no deixar de fer-se preguntes.»

«Hi ha dues coses infinites:        l’estupidesa humana i        l’univers; i no estic segur de  la segona.»

images

Els Forats Negres

«Hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, l’electricitat i l’energia atòmica: la voluntat.»

«Mai penso en el futur. Arriba massa aviat.»

«El més important és no deixar de fer-se preguntes.»

 

«Hi ha dues coses infinites:        l’estupidesa humana i        l’univers; i no estic segur de  la segona.»

 

descarga

 

 

 

«Hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, l’electricitat i l’energia atòmica: la voluntat.»

«Mai penso en el futur. Arriba massa aviat.»

images

La Mecànica Quàntica i les  seves aplicacions actuals

images

La Teoria “M”. Multiuniversos

Porto aquí un viatge espectacular d’anada i tornada al macro cosmos material i al micro cosmos humà en què, des de la posició descansada d’una dona sobre l’herba, i que tot escrutant amb la seva mirada l’infinit exterior i interior, se n’indueixen moltes altres reflexions que exposo a continuació després d’haver copsat la meravella del visionat…

images

Smilge Face Cosmic Eye HD-L’exploració del              macro i del micro Univers

1. LES DEU TECNOLOGIES DEL FUTUR QUE REVOLUCIONARAN EL PLANETA

La petitesa de la nostra existència i ensems la potència del nostre coneixement que, gràcies a la investigació, abans de 30 anys es produirà una revolució tecnològica de gran abast.

2. LA IMMENSITAT DE L’UNIVERS PROPER I LLUNYA QUE ENS ENVOLTA

La relativitat dels nostres problemes humans enfront dels misteris del macro i del  micro univers. Un viatge, des de la reflexió, a les grans profunditats del cosmos.

3. EMMANUEL KANT, UN FILOSOF PRECURSOR

La consideració que la realitat no és tal com apareix als nostres ulls, sinó que -com ja va intuir el filòsof Kant-, una cosa és el “fenòmen”, que els sentits externs i interns percebeixen, així com l’influx de les “categories” kantianes-, i l’altra el “noumen”, existent i divers de les coses en si mateixes, al moment d’aprofundir-les.

4. DIMENSIONS DESCONEGUDES. NOMES AQUESTES DEL VIDEO…?

La incapacitat que té el nostre coneixement, en l’actual estat de la nostra existència, d’explorar els misteris amagats en “altres dimensions” desconegudes i, contràriament, la possibilitat que tenim de poder accedir -en una altra vida o a través de l’evolució- a tot allò que se’ns presenta com  a desconegut o impossible.

5. QUIMICA, MECANICA I QUANTICA

L’orientació científica actual que mostra de quina manera i en la mesura que hom s’endinsa en l’exploració de l’estructura de la realitat (sigui macro o micro), la “física determinista o tradicional”, regida pel principi de causalitat, deixa pas a la “física quàntica” que es mou, per contra, pel principi d’incertesa o d’indeterminació. Aquest fet revoluciona el saber i ens condueix a una més molt exacta i insondable comprensió de tota la realitat que ens embolcalla i acompanya.

6. L’UNIVERS: MISTERIS INEXPLICABLES…?

Que som “grans” i som també molt “petits”, que som limitats, però també amb moltes possibilitats. Tanmateix, no som el centre de l’Univers com s’havia cregut fins va poc temps…, però sí que som uns grans  excursionistes que, tot explorant podem arribar molt lluny encara que, momentàniament, sense saber res del final.

imgres

La immensitat de l’Univers

De tota manera, l’exclamació admirativa “UAU” davant del progrès evident i del misteri arraulit, expressa per si mateixa, no solsament les reflexions que he deixat escrites, sinó que obre el camí per fer-ne moltes més…i, de ben segur, inacabables, malgrat tinguem avui la sensacio d’inabastables…

Tanmateix, i abans d’acabar aquesta reflexió com a contribució personal a aquest centenari einstenià, tornem al planeta blau des d’aquesta escapada que la teoria de la relativitat ens ha empès a fer i trepitgem terra tot visionant la nostra petita i gran història, curulla d’encerts i de desastres, de progressos i de limitacions, de mort i de vida. Veiem-ho tot clicant la foto següent:

images

Trepidant visionat en 2′ sobre l’evolució en general i la historia humana en particular

En finalitzar aquest resumit treball de divulgació científica, com a homenatge en la celebració dels cent anys de la Teoria de la Relativitat d’Albert Einstein, m’és plaent insertar aquí un link o enllaç que et traslladarà cap a un WEB que, conjuntament amb el meu amic Lluis Alvarez hem anat construint i que en breu -alerta…!- li’n canviarem radicalment la seva estructura formal, a la vegada que n’hi farem una revisió de tot el seu contingut qualitatiu, sigui per a la facilitació estilística del seu format, sigui també per a la bon i correcta comprensió d’aquell lector que vulgui introduir-se en les seves planes:

                                  http://www.cienciarazonyfe.com

INTRODUCCIO HISTORIA CIENCIARELIGIOFILOSOFIA

Clicant o prement, doncs,  cadascun d’aquest conceptes que he insertat “ut supra” (més amunt) acolorits de blau, s’hi podrà trobar un esplèndid panorama de camp cultural que pretén no només l’entreteniment -si el temps de lleure ho permet-, sinó també on s’hi podrà copsar una munió de temes qualitatius en -“format desplegable”-, visionats (de YouTube) o escrits (en PDF), prou interesants per a satisfer la curiositat i ampliar els coneixements.  

Tanmateix, entre la temàtica exposada anteriorment hi excel·leixen tres temes elaborats en forma d’assaig -pots clicar-los per accedir fàcilment al seu contingut- i que corresponen als enunciats següents:

EN TORNO A LA MÍTICA CUEVA DE BELEN

EL ORIGEN DEL UNIVERSO

CEREBRO, MENTE Y CONCIENCIA

 Finis coronat opus

JOAN SEBASTIÀ BACH. CONTEXT, BIOGRAFIA, OBRES I INTÈRPRETS: CAMERON CARPENTER a l’orgue, JACQUES LOUSSIER al piano amb partitura de Jazz…i altres com Bobby McFerrin, Gil Shahan & Adele Anthony, J. Loussier Trio, King’Singers, Jiri Stivin Collegium Quodlibet, German Brass, Quintessence Saxophone Quintet, Turtle Island String Quartet und Gewandhausorchester Leipzig en “24 HORES BACH”…

Destacado

JOAN SEBASTIÀ BACH. CONTEXT, BIOGRAFIA, OBRES I INTÈRPRETES: CAMERON CARPENTER a l’orgue, JACQUES LOUSSIER al piano amb partitura de Jazz…i altres com Bobby McFerrin, Gil Shahan & Adele Anthony, J. Loussier Trio,  King’Singers, Jiri Stivin Collegium Quodlibet, German Brass, Quintessence Saxophone Quintet, Turtle Island String Quartet und Gewandhausorchester Leipzig en “24 HORES BACH”

th_73d9f63cbf68d5d7391d41bb4dcbecbf_bach-capturado

Swinging Bach / 24 hores a Leipzig

1. VINT-I-QUATRE HORES AMB JOAN SEBASTIÀ BACH…

A l’any 2000 es va commemorar el 250 aniversari de la mort de JSBach. Ha passat prou temps d’ençà, tot i que les seves grans composicions musicals segueixen vives i en són un exponent important en el món del barroc.

En clicar la fotografia hom es pot endinsar en un variat repertori d’obres del compositor. Efectivament. En la presentació del video es pot copsar amb nitidesa la diversitat d’una munió de conjunts instrumentals, de vocalistes i d’orquestres famoses que interpreten diferents partitures del geni musical.

Parlo de dues hores de música a l’aire lliure que, sota una fina pluja, el públic assistent aplaudeix amb insistència. Es tracta de “24 hores Bach” a la ciutat alemana de Leipzig en la celebració d’aquest 250 Aniversari de la mort de JSBach. Un espectacle que es va retransmetre per tot el món en memòria d’aquest “generador d’impulsos musicals” segons ho va definir George Christoph Biller. Veieu i escolteu…!!!

images

JS Bach. Magnificat in D major. BWV 243

2. CONFERENCIES DE DANIEL VEGA SOBRE JS BACH 

M´és plaent insertar en aquest bloc tot un gruix de captivadores, agradables i denses conferències en record de  JSBach. De l’11 de gener al 3 de febrer la Fundació Juan March organitzà a la seva seu «Aula abierta» un programa sobre «Juan Sebastián Bach, año 2000», per a commemorar el 250 aniversari de la mort del cèlebre compositor alemany. Les conferències foren impartides en un número de vuit, il.lustrades amb audicions, per Daniel Vega Cernuda, catedrátic de Contrapunt i Fuga del Reial Conservatori Superior de Música de Madrid, y vicedirector del qual.

Explicito a continuació els títols de las vuit conferències i recordo que, clicant cadascuna de les quals, s’obrira l’audio per escoltar-les puntualment a més d’informació sobre el compositor:

cameron-carpenter

Cameron Carpenter. Palau de la Música Catalana.                                       Recomanació de TV3-2016

 3. UN INTERPRET DE Joan Sebastian BACH: CAMERON CARPENTER

Article amb entrevista publicats al diari “La Vanguardia” el dia 12 de novembre de 2016. Per altra banda, a cadascuna de les fotos que acompanyen l’entrevista a Cameron Carpenter s’hi pot trobar una interpretació de Joan Sebastià Bach, així com d’altres compositors objecte preferent del nostre musicòleg.

Cameron Carpenter, el revolucionario músico estadounidense que pasará a la historia por haber diseñado un órgano digital capaz de sustituir a los instrumentos de tubos que cuelgan de los grandes auditorios e iglesias, está de gira por España, presentando su nuevo álbum ‘All you need is Bach’. Visionario músico nacido en Pensilvania, en 1981, Carpenter lleva adelante una cruzada para liberar al órgano de la categoría de instrumento divino.

Acaba de llegar de una gira por la China y carga con su complejo y muy completo órgano digital sin tubos diseñado por él mismo, cuyo sistema de amplificación ocupa dos camiones enteros. Su tour ibérico ha comenzado en Barcelona, en el Palau de la Música, y este fin de semana recala en el Auditorio Nacional de Madrid antes de seguir hasta Valencia. En conversación con ‘La Vanguardia’, el mediático organista, hijo de ingeniero, deja ver su científico punto de vista sobre la esencia de las cosas. “El órgano no tiene alma, al igual que tampoco yo la tengo”, dice.

02

JS Bach and Fugue in D minor,                     BWV 565  Cameron Carpenter

Usted ha dicho en algún momento que lo que le atrajo en un principio de la música fue más la interpretación que el sonido. Resulta chocante, ¿no cree?

Creo que cada uno crea una visión intelectual de lo que es la música. En el caso de la clásica hablamos de algo en lo que los profesionales estamos metidos desde muy pequeños. Y ese es uno de los problemas de formar parte de esto. Cuando empiezas a tocar el órgano realmente te cambia la vida. Es un instrumento muy problemático, requiere mucho sacrificio, se accede a él tal vez de una forma muy inocente pero puede convertirse en una obsesión, en una forma de vida. Hablamos de uno de los instrumentos con más historia, muy vinculado con la cristiandad. Y bueno, a mí, particularmente, me gusta mucho su teatralidad. No olvidemos que todos los órganos operan en un dominio digital, no sólo el que he diseñado yo: todos ellos son digitales en su operación. Y requieren estar envueltos de esa teatralidad, ya sea una catedral o un auditorio. Su impacto es muy grande, porque son instrumentos construidos para durar mucho tiempo. Y ver cómo un órgano de tubos puede pasar a funcionar de forma eléctrica es algo muy impactante. Porque al igual que muchas otras cosas, había órgano antes que electricidad, ¿sabe? Y creo que todos los órganos en sus requerimientos y características físicas, hacen que el instrumentista deba tener una cierta teatralidad.

01

JS Bach “Little” Fugue in G              minor. Organ

¿Qué clase de teatralidad?

Hay algo de actor y de bailarín en el organista. Se necesita un arsenal de habilidades. En parte es como dirigir una orquesta, pues operas una gran maquinaria. Y necesita mucho liderazgo, implica tomar riesgos, conectar muchas cosas distintas. No creo que ningún instrumentista pueda poner tantos grandes aspectos en un mismo lugar como el organista. Hoy en día tenemos los mejores organistas de la historia. Es una figura que tiene una fuerza sociopolítica, como organista no puedes ignorar el impacto social del instrumento.

03

JS Bach. Prelude&Fugue in A minor. BWV 543.                            Cameron Carpenter

Es usted una persona muy comunicativa que sin embargo escogió un instrumento muy solitario…

¡El más solitario de todos! No fue por accidente, nada así puede ser un accidente. Es algo que elegí por razones psicológicas. No creo que sea muy buen músico a nivel colaborativo. En el concierto de Barcelona colaboro con voces, pero no estoy acostumbrado a eso. Cuando tocas el órgano no sueles tocar con otros músicos. Hice piano pero nunca toqué música de cámara como el quinteto de Brahms, por ejemplo. Pero tocar el órgano es una visión muy singular. No es cuestión de ego, pero estoy acostumbrado a que estemos el órgano y yo. Para mi tocar el órgano es una prueba de que existo. Con el instrumento estás diciendo que existes.

05

JS Bach. The Great Fugue in G              minor. Cameron Carpenter

Su órgano encierra una intersección entre arte y ciencia. ¿Cuál era su conocimiento sobre ciencia y sobre aspectos técnicos cuando decidió diseñar su propio órgano?

Para ser claros, no soy ingeniero ni tengo formación técnica. Estudié en la Juilliard. Mi padre es inventor, científico e ingeniero, así como mi hermano. Nunca corrió esa sangre por mis venas, pero soy muy fan de las matemáticas y más o menos autodidacta y he podido diseñar muchas cosas. Hasta ahora nunca había habido un órgano como este ni se ha visto antes que un organista haga su carrera solo con su instrumento y que grabe con su órgano. Es algo que hace una década no habría sido posible, habría parecido algo sobrenatural. Ahí hay mucha tecnología. Hubo muchos organistas en el pasado a los que les hubiese gustado practicar fuera de la iglesia, y aún hoy. Y todos se enfrentan a los mismos problemas: la relación del intérprete con el órgano de tubos está muy institucionalizada, y el órgano sitial les parece una solución barata, de manera que muchos intérpretes no están al día de las novedades en los instrumentos.

06

JS Bach. Prelude & Fugue in A minor.        BWV 543. Cameron Carpenter

¿Van retrasados artísticamente?

En este sentido sí. No pretendo criticar ni atacar a nadie, pero pensar que el órgano de tubos está exento de la obsolescencia porque es ‘insuperable’ no tiene ningún sentido.

07

JS Bach. Toccata in F major. Cameron                    Carpenter. Sydney Opera House

¿Su órgano es una mezcla del órgano Hammond y del clásico de tubos?

Para empezar, el Hammond no es digital, es eléctrico, y un instrumento eléctrico genera solo su sonido a través de un sistema electromagnético de impulsos eléctricos. Que se generan a partir de ruedas que operan en diferentes frecuencias. El Hammond, en cierta manera, se parece más al órgano de tubos que a mi instrumento. Pero el mío está más cerca artísticamente al de tubos, porque su propuesta básica, sin entrar en cosas técnicas, es algo contencioso. El de tubo siempre espera ser admirado por el hecho de ser tan monumental, ya sea en la iglesia o en un entorno nobiliario, mientras que el resto serían soluciones baratas. Y creo que esta es una idea muy malentendida. Porque sugiere que el punto es el instrumento y no el organista. Y no olvidemos que la música es la capacidad para conectar con la mente del público. Y cuanto menos mecanismo interfiere en ello, mejor, porque más directa será esa transmisión de la idea.

09

JS Bach. Fuga G-dur/Gmajor. BWV 577.                              Cameron Carpenter

Pero el órgano de tubos ya es el más complejo de todos los instrumentos…

Sí, porque tiende a tener entre 7 y 15 piezas móviles por nota en cada tubo, lo que significa que cuando tocas una pieza de Bach hay miles y miles de movimientos al momento. Mi propuesta es un órgano que trascienda esa brecha mecánica sin abandonar todos los aspectos y símbolos del órgano de tubos (contrastes dinámicos, tonos individuales…), de manera que es un instrumento muy natural. Si a los constructores de órganos, incluso de los años veinte del siglo pasado, se les hubiera dicho que un día sería posible construir un órgano sin partes móviles, y tener un gran órgano, habrían pensado que era algo sobrenatural.

08

JS Bach. Prelude Cello Suite n1. Cameron Carpenter

¿Entonces ha creado usted algo sobrenatural?

No. La tecnología fuera de nuestro tiempo siempre parece sobrenatural. Con la tecnología que tenemos se puede hacer algo así. Y en 500 años, con el ADN se podrá hacer de todo. Podrás curar una pierna rota solo con ponerla en una máquina un rato.

10

JS Bach. Prelude&Fugue in A minor. BWV                  543. Cameron Carpenter

¿Qué pensaría Bach si le viera tocar su música en este órgano?

Si Bach pudiera verlo lo consideraría una obra del diablo, seguro que sí. Y no olvide que Bach era un visionario, sus ideas resultaban revolucionarias en su momento. Nació en 1685 y aún se quemaba gente en la hoguera entonces. Pero no importa lo que Bach pensara hoy de cómo tocamos su música, porque sus ideas están fuera de nuestro tiempo. Es irrelevante.

11

JS Bach. Fugue in D major. BWV 532.                         Cameron Carpenter

Vale, ¿pero qué hay de su manera de interpretar Bach? ¿Cuán fiel el es?

No tengo por qué ser fiel a Bach. No hay ninguna autoridad en Bach. No creo que exista nada que podamos llamar autoridad musical. Por eso supongo tengo esa fama de ser un organista punk y toda esta basura. De hecho, no soy nada anarquista en mi vida, pero artísticamente no reconozco ninguna autoridad. No reconozco autoridad en los directores de orquesta, y no quiero parecer un psicópata o un raro. No es que me importe un bledo, de hecho he tenido muy buenas experiencias con directores. Pero en el campo intelectual no veo la música como algo que deban gobernar las autoridades humanas. En mi opinión, cuando algo así sucede es porque algo llega impuesto por la academia post moderna. Hay músicos, por ejemplo Messiaen, que en su técnica para unir música y texto nos ofrece cosas extraordinarias. Pero él mismo hizo grandes variaciones sobre la partitura para adaptarla a la interpretación. Lo que hizo y lo que dijo no son lo mismo. Pero es que yo no necesito ese tipo de pruebas a la hora de tocar. Ya hay estructuras en la música que nos dan la guía que necesitamos.

12

F Chopin. Organ Revolutionary.                     Cameron Carpenter

¿Pero qué tipo de Johann Sebastian Bach propone en ‘All you need is Bach’?

No creo que Bach sea una persona.

14

JS Bach. French Suite No.5 in G Major. Gigue.                                Cameron Carpenter

Pues ¿qué alma de la música de Bach?

Es que la música sólo depende de la obra. Ese es uno de los milagros de Bach, el hecho de que muchas de sus piezas sean tan diferentes entre ellas. Algunas tienen mucho en común y otras bien poco. Algunas tienen grandes proporciones, otras, mucho dramatismo. No estoy interesado en seguir unas reglas. Para mi es muy obvio que la música debe fluir por sus construcciones, que el flujo natural está por encima de estas consideraciones. La gran música lo es por su estructura interna. De hecho, como improvisador intento emular las estructuras de Bach en mi propio lenguaje, aunque por lo general no lo consigo, ja ja.

16

JS Bach. Fantasie und Fugue g-Moll.       BWV 542. Cameron Carpenter

Habla mucho de la estructura. ¿Qué hay del alma?

No creo en el alma. No creo que sea necesaria. No creo que el órgano o yo mismo tengamos alma. Y no creo que sea ni de lejos importante.

13

JS Bach. Toccata in F major. Cameron             Carpenter. Sydney Opera House

¿No es importante para comunicar sentimientos y emociones?

No nos equivoquemos cuando hablamos de sentimientos y emociones como si ambos habláramos de lo mismo. Puedo ir al órgano y tocar una sección de la ‘Passacaglia’ que para mí está llena de emoción, pero la emoción que me genera a mí y a ti será diferente.

15

JS Bach. Prelude Cello Suite n1. Cameron                                               Carpenter

¿Es importante para usted sentir esa emoción para poder transmitirla al público?

En cierto modo sí, pero como puedes poner tant