AMB ELS MILLORS DESITJOS PER A L’ANY 2018…!

Destacado

estrella

MENYS FACEBOOK, YOUTUBE, TWITTER I WHATSAPP I MÉS DEDICACIÓ A LA FAMÍLIA, ALS AMICS, A L’ESPIRITUALITAT I ALS NECESSITATS

AMB ELS MILLORS DESITJOS PER A L’ANY 2018

DES DELS GUARNIMENTS TRADICIONALS DE LES FESTES NADALENQUES DE 2017 -EL PESSEBRE I L’ARBRE- I HAVENT TRASPASSAT EL SOLSTICI D’HIVERN, EN QUÈ EL DIA JA S’ALLARGA, CAL QUE APROFITEM LA SEVA LLUM  DURANT TOT L’ANY 2018 RECENT NASCUT, PERQUÈ SEMPRE HI BRILLIN ENTRE NOSALTRES LES ESTRELLES DE LA PAU, DE LA JUSTÍCIA, DE LA BONDAT, DE LA LLIBERTAT I DE L’ESTIMACIÓ EN EL DECORAT FANTASMAGÒRIC DE COLORS AIGUABARREJATS, AL VENT DELS NÚVOLS CAPRICIOSOS, DEL SOL PONENT I DE L’EIXENT

… Tanmateix, caldrà en aquest any 2018 fer un esforç per tancar amb prudència i sentit comú “les finestres” del FACEBOOK, del YOU TUBE, del TWITTER i del WHATSAPP i obrir espaiosament i generosa “les portes” a la FAMÍLIA, als AMICS, a l’ESPIRITUALITAT i als DESVALGUTS…

      Nota: en clicar la fotografia o el text s’obrirà un video d’interès i, si et plau arribar-te fins al meu “mur” del Facebook, escrivint [ Miquel Àngel Bosch Fridrin ] hi trobaràs qüestions d’interès

 

EN EL NADAL DE 2017, DES DE L’EXIL·LI…

Destacado

exilio

“EL PESSEBRE” de Pau Casals. El Preludi

Atenció…! Les fotografies disposen d’un enllaç musical que s’obre en clicar-les, així com també es pot llegir un text, en polsar l’escrit resseguit de color blau cel ]

EN EL NADAL DE 2017, DES DE L’EXILI…

Tot i que la riquesa literària de les metàfores fan més vius els textos escrits i els atorguen curiositat i brillantor, cal llegir aquesta felicitació nadalenca d’enguany tot contemplant el moment actual com el gran pessebre vivent de la nostra societat no predictible, tot i que confiable. Per això, cal deixar-nos acaronar suaument pels sentiments que desperta la tendresa del microclima nadalenc, perquè ens protegeixi del fred boirós d’aquests darrers temps i ens abrigui amb l’embolcall del seu escalf amorosit…

Prada

“EL PESSEBRE” de Pau Casals. El cor de camells

Giro els ulls a Prada de Conflent on Pau Casals -al segle passat i des del seu exili- composà una obra simfònica, resseguint la lletra de Joan Alavedra “El Pessebre”, que en no poder-lo dirigir personalment a la seva terra, malgrat allò que “per Nadal cada ovella al seu corral”, se’n lamentava profundament en una de les estrofes corals de l’obra i es preguntava atuït “quan s’acabaria aquest llarg caminar per terres estranyes…”, tot enviant, alhora, un missatge singular que resumia l’objectiu del seu interès, dient que “aquesta obra, composada lluny de casa, és pensant en el nostre país que vaig sentir la inspiració musical en plena guerra mundial i en el cor i el pensament posat en tantes guerres, va sortir-ne un himne a la pau”…

JAiPC

“EL PESSEBRE” de Pau Casals. L’Oratori complert

La lletra de Joan Alavedra de “El Pessebre”, una interpretació fidel i meravellosa de la tradició nadalenca catalana, omple de vida les figures del pessebre –persones i animals-, així com també la mateixa natura –el paisatge-, fent-los reviure la tendra i ingènua poesia del Nadal. L’originalitat del tema, la bellesa de les imatges, la gravetat del to i la profunda catalanitat de l’obra, decidiren al compositor Pau Casals musicar-la íntegrament. Vet aquí l’estrofa central de “La nit de Nadal amb el plor de l’Infant Jesús”:

bebe

“EL PESSEBRE” de Pau Casals. El plor de l’Infant Jesús

L’estel brilla en la nit pura / i es detura el firmament. / Els camps són sembrats d’argent. / Fa una nit quieta, segura. / Si no pot ser un crit del vent, / no sentiu com un lament, / com un plor de criatura…?

pessebre

“EL PESSEBRE” de Pau Casals. El cor dels Reis Mags

Tant de bo, doncs, que no es perdi el bell costum de guarnir un pessebre a cada llar, sigui artístic o senzill, de concurs o d’estar per casa. Les figures, millor de fang que de plàstic, perquè el fang ens recorda més com som. I que la flaire de la molsa i el suro, el boix grèvol, el galzeran, el vesc i l’avet impregni un any més la llar del nostre cor. Però, sobretot, que hi ressonin potens els darrers compassos de l’oratori de “El Pessebre” del compositor, on les veus corprenedores dels solistes i de tot el conjunt coral -veus timbrades, pietoses i exultants -acompanyades per la vibrant orquestra-, arriben al final de la composició musical tot cantant:

colom

“EL PESSEBRE” de Pau Casals. GLÒRIA – PAU                   

                            “PAU ALS HOMES DE BONA VOLUNTAT…! PAU..!”

FrcodeAsis

“EL PESSEBRE” de Pau Casals. L’Hosanna

Francesc d’Asís, el Sant de la petita localitat italiana, poc es podia imaginar que aquelles seves primeres escenificacions litúrgiques de la nit de Nadal, celebrades a Greccio, l’any 1223, es consolidarien i prendrien forma fins arribar als nostres dies, profundament arrelades al costumari religiós i popular de molts pobles. Aquelles primeres representacions inicialment reservades als àmbits religiosos, a tall de pessebre vivent, donaren ocasió a posteriors representacions plàstiques en forma de figures de grans dimensions fetes per notables escultors de l’època. Aquesta bella troballa franciscana s’anà popularitzant al llarg del temps fins arribar a introduir-se en els ambients familiars com un element inseparable de les festivitats nadalenques. De diferents formes i estils i degudament adaptades a cada indret, quan el temps sant és arribat i amb el fred, la neu i el gebre, les figures del pessebre, una a una, ja han tornat, en els nostres pessebres casolans hi ressalten la Mare de Déu, Sant Josep, el Nen Jesús, l’Àngel i els tres Reis i…

figuras pesebre

“EL PESSEBRE” de Pau Casals. El cor de patges

…la dona que renta, la vella que fila / i el brau caçador que sempre vigila. / La noia que porta la gerra i el pa / i aquell pescador que al riu va a pescar. / El vell que la terra remou amb catxassa / i que beu el vi de la carabassa. / El del feix de llenya, i aquell pastoret / que va amb la catxutxa perquè té molt fred. / La jove mestressa que duu una gallina, / la del cistell d’ous i el sac de farina. / Aquells que sonant van fent son cam-i: / el del flabiol i el del tamborí. / El del sac de gemecs, el qui sempre plora / i el de la simbomba que ronca tothora. / També el tres pastors que fan el sopar / i couen les sopes i llesquen el pa.

bressol

“EL PESSEBRE” de Pau Casals. La nit de Nadal

Figures eternes de vida senzilla, / que eixiu de la llum que enmig brilla: / vosaltres al món porteu resplendor, / oh fràgils figures de nostre Senyor…!

zmbient de

“EL PESSEBRE” de Pau Casals. L’estel

Aquesta cançó de les figures del pessebre de Joan Llongueras descriu tot l’encant de les figures de fang del nostre pessebre tradicional català. Cada any són les mateixes. Cada any es posen al pessebre i es guarden per al vinent. Cada anys es desembalen i es tornen a col·locar. Cada any ens transformen, Cada any ens fan reviure el Nadal.

pesebre catala

“EL PESSEBRE” de Pau Casals. L’arribada dels pastors

El nostre pessebre català té muntanyes de suro amb obagues de molsa i rams de galzeran, un riu de paper d’estany amb un pontet, casetes de pagès, pobles llunyans a la carena. La terra amb neu de farina i un celatge on es gronxa un lluent estel. El país és rural català, de muntanya, no pas de marina, sense referència visible a cap suposat país palestinenc original, llevat del teló de fons, on pot haver-hi, pintades, casetes amb cúpules mores totes blanques, i palmeres i dunes, i un sol ponent roig pastel de desert.

naixementsf

FELICITACIÓ NADALENCA 2017, des de la Sagrada Família de Barcelona

El cor del pessebre és l’establia -una cova o un portal- amb el bou i la mula escalfant el Nen nuet, amb els seus pares i els àngels que el custodien, anunciant pau a la terra. A l’establia s’hi arriba per un camí, per on venen pastors amb ofrenes o tocant rústics instruments, i el tres Reis d’Orient muntant camells, menats pels seus patges. En un racó, l’anunciata de l’àngel als pastors aplegats al voltant d’una foguera, bullint les sopes…i uns bens una mica més enllà pasturen. Hi sol pul·lular bestiar i aviram de tota mena i altres personatges, com el caganer i la dona que renta, distrets i aliens al misteri que molt millor intueixen les altres figures de camí cap a la cova de Betlem, mentrestant ressona un cant imponent:

colom

“EL PESSEBRE” de Pau Casals. GLÒRIA – PAU

                           “PAU ALS HOMES DE BONA VOLUNTAT…! PAU…!”

… DONCS, DES DEL PESSEBRE QUE, COM JA N’ÉS TRADICIÓ ANYAL HEM GUARNIT A LA NOSTRA LLAR EN AQUEST NADAL DE 2017, US DESITJO UN BON ANY NOU 2018, PRECISAMENT ARA QUE EN AQUEST SOLSTICI D’HIVERN JA S’ALLARGA EL DIA, CAL APROFITAR LA SEVA LLUM -contempla-hi les metàfores amagades- PER AGAFAR UNA ESTRELLA DEL CEL I POSAR-LA MOLT ENDINS DELS NOSTRES CORS PERQUÈ HI BRILLI SEMPRE L’ESTIMACIÓ I LA PAU EN UN AIGUABARREIG DE VERMELL I DE COLOR GROC, SEGONS L’ESCAIENT PENSAMENT PERSONAL DE CADASCÚ, EN EL DECORAT CAPRICIÓS, AL VENT CAVIANT, DEL SOL PONENT I DE L’EIXENT…

Pots consultar, per a més informació, el “MUR” del Facebook que respon per

                                        [ Miquel Àngel Bosch Fridrin ]

                               on hi trobaràs continguts de prou interès…

LES ELECCIONS DEL 21D, UN BANY DE REALISME QUE CAL ADMINISTRAR DEGUDAMENT…

Destacado

eleccions2

LES ELECCIONS DEL 21D-2017, UN BANY DE REALISME QUE CAL ADMINISTRAR DEGUDAMENT…

llibertat expressio1. ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ INTERNACIONALS, LA PREMSA NACIONAL I CATALANA SE’N FAN RESSÒ DE LA VICTÒRIA INDEPENDENTISTA…

El resultat de les eleccions del 21D de 2017, malgrat l’anomalia de la convocatòria que, per cert, ja es dilucidarà la seva legitimitat més endavant, ha donat una victòria absoluta al grup “independentista”, contra el pronòstic, desitjat i esperat, pel grup “constitucionalista”. I és que, el Govern de l’Estat espanyol, havent utilitzat la repressió i la judicatura en una qüestió que demanava -i evidentment, encara demana- un tractament polític de la problemàtica existent entre Espanya i Catalunya, el sentit comú ha situat com a perdedors, aquells que, utilitzant una metodologia estratègica equivocada, ara no tenen més solució que posar-se a dialogar si no volen repetir el seu malencert.

La immediatesa amb què la premsa i les cadenes de TV internacionals facilitaren les notícies no es van fer esperar immediatament o el dia següent de les eleccions. I el seu ressò es va escampar per tot el món. Qui s’entretingui en fer una lectura crítica dels diferents diaris se n’adonarà ràpidament quin n’és el tractament que es dóna al titular de la notícia per extraure’n l’objectivitat o la manipulació ideològica dels diaris en qüestió. Personalment em sorprèn el contrast entre els titulars i el contingut que ofereixen els diaris internacionals i els relatius als mitjans espanyols. Però això no eclipsa el resultat de les eleccions del 21D i la victòria independentista que, malgrat les dificultats, que per diverses raons puguin aparèixer en el decurs dels dies venidors, aquest bany de realisme electoral, caldrà administrar-lo degudament.

repubblica1.1. Premsa i cadenes de TV internacionals

The Guardian: Catalonia secessionist parties declare victory in regional elections
CNN: Separatist parties in Spain’s Catalonia declare victory in election.
Politico: Catalan separatists win back majority, defying Spain’s Rajoy.
Euronews: Pro-independence parties claim victory in Catalan election.
The Independent: Catalonia election: Puigdemont’s party claims victory as independence movement set to gain overall majority.
The New York Times: Catalan Separatists Seem Poised to Hold Majority After Regional Elections.
US News and World Report: Catalan Separatist Puigdemont to Regain Control in Blow to Rajoy.
Reuters: Former Catalan leader Puigdemont seen regaining regional leadership.
Le Figaro: Élections en Catalogne : le choc indépendantiste.
Le Monde: Elections régionales en Catalogne : les partis indépendantistes obtiennent la majorité de sièges.
RTBF: Elections catalanes: victoire à la majorité absolue des indépendantistes, Puigdemont pourrait redevenir président.
RTL: Élections en Catalogne : Puigdemont salue une victoire ‘indiscutable’.
Corriere della Sera: Il voto in Catalogna, riscossa dei separatisti: sono maggioranza.
O Globo: Independentistas da Catalunha têm resultado para formar coalizão.
The National: Catalan elections: Pro-indy parties win majority against all odds.
Frankfurtewr Allgemeine: “Una bufetada a Rajoy”.
– Der Spiegel: Separatisten erringen in Katalonien erneut absolute Mehrheit.
Die Zeit: Separatisten verteidigen Mehrheit im Parlament.
Berria: Independentzia deklaratu zutenek gehiengo osoa izango dute Parlamentuan.
– La Nación: Desconcierto en Cataluña: los independentistas obtienen la mayoría y Carles    Puigdemont podría recuperar su cargo.
Telegraaf: Winst voor separatisten Catalonië.
Noos: Afscheidingsgezinde partijen Catalonië winnen vervroegde verkiezingen

elpais1.2. Premsa nacional:

El País: La independència ha fracassat. L’aspecte més positiu del 21D és la important victòria recollida pel constitucionalisme en la candidata Inés Arrimadas.
El Mundo: Puigdemont sostiene el independentiusmo pese el triumfo histórico de Arrimadas.
La Razón: Arrimadas consigue una victoria històrica, però insuficiente.
ABC: Victoria històrica i agridulce de Arrimadas.

ara1.3. Prensa catalana:

La Vanguardia: Cs guanya, però la majoria independentista es renova. Puigdemont supera ERC i l’independentisme suma el 47,5% de vots. Arrimadas venç en vots i escons, tot i que no podrà formar govern. PSC i En Comú s’estanquen i el PP ni tan sols tindrà grup parlamentari propi.
El Periódico: Més difícil encara. El bloc independentista reté la majoria absoluta tot i la victòria en vots i escons d’Arrimadas.
El Punt Avui: Seguim. ERC, Junt per Catalunya i la CP revaliden la majoria absoluta independentista i poden governar. Cs guanya en escons i vots i el PP s’enfonsa.
ARA: Independentisme: Majoria absoluta. Puigdemont lidera la victòria des de l’exili amb 34 diputats, ERC queda a tocar de JxCat amb 32 escons i demana diàleg a l’Estat, l’abstenció de la CJUP, amb 4 diputats, serà clau `per a la investidura. Unionisme: Cs, primer en vots i escons. Ciutadans guanya i es converteix en la primera força del Parlament, el PP queda en últim lloc i treu el pitjor resultat de la història. El PSC només creix un escó i no compleix les seves expectatives.

eleccions

2. EL RESULTAT DE LES ELECCIONS DEL 21D-2017 DÓNA  VENCEDOR L’INDEPENDENTISME, MALGRAT TENIR-HO TOT EN LA SEVA CONTRA…

  • L’independentisme ha vençut, sense que hi hagi pogut haver mai cap negociació dialogada i de pacte amb l’Estat español sobre el tema…
  • L’independentisme s’alça victoriós, a despit de veure com persones concretes han patit i, possiblement d’altres en patiran, l’espoli dels seus béns pel Tribunal de Comptes
  • L’independentisme ha tornat a prendre més força, encara que el Monarca espanyol avalés, el 3 d’octubre proppassat, la violència policial per frenar l’1O-2017 i acusés la Generalitat de Catalunya de situar-se “al marge de la democràcia, dividint la ciutadania catalana” i sense fer cap referència als centenars de ferits que hi va haver…
  • L’independentisme s’evidencia asserenat, tot i rebre amb prou freqüència la incriminació d’odi (el diccionari diu que “l’odi és un sentiment violent de repulsió vers algú amb la intenció de fer-li mal”) que sembla talment com un mecanisme de projecció de defensa del qui acusa per poder presentar el tarannà de les manifestacions populars i el contingut dels discursos, arengues, manifestos i actes de celebració festiva o luctuosa, com una expressió de violència patent per poder recórrer a una suposada o implícita construcció delictiva de rebel·lió i sedició
  • L’independentisme es podrà treure de sobre la xacra d’aquesta figura delictiva d’odi, que es pretén incorporar en el seu activisme per poder acusar-lo de rebel·lia o sedició perquè, si cridar “Fora les forces d’ocupació” quan t’han pegat és un delicte d’odi, què seria cridar “A por ellos…!” per demanar que et peguin…?
  • L’independentisme arribarà a bon port (simbolitzem-ho amb Ítaca) perquè, si la Marxa de la sal promoguda per Ganhdi a l’Índia contra la vulneració d’una llei britànica i per a l’assoliment de la independència, a termini més llarg, és el paradigma d’una actuació “no-violenta”, com pot ser que les Manifestacions de l’11 de setembre a Catalunya, molt més benignes que les descrites anteriorment, constitueixin l’objectiu del punt de mira judicial per una suposada actuació tumultuària que voreja la rebel·lió i sedició…?
  • L’independentisme seguirà, altrament es formulin querelles contra nous investigats i, fins i tot, encara que es considerin injustament com tumultuàries les darreres manifestacions de l’11-S
  • L’independentisme triomfarà enfortit, malgrat totes les reaccions   tardanes i, fins i tot, violentes de l’Estat espanyol…, sigui la intervenció de les finances, l’aplicació arbitrària de l’article 155 de la Constitució i el seu ferotge desplegament, els encausaments o procediments judicials, la coacció a les empreses, els dictàmens d’empresonament, les inhabilitacions, els embargaments, la repressió policial i els exilis, la falsejada propaganda…i tot el temporal coactiu que ha caigut, cau i caurà sobre Catalunya…
  • L’independentisme no morirà perquè tindrà com a sant i senyal la democràcia contra la unilateralitat (de l’autoritarisme d’aquells que no han volgut parlar cap forma de consulta o referèndum). I així:

                                      – Contra la dilació i la passivitat, la urgència.

                                      – Contra l’excepció, la reacció.

                                      – Contra la realitat, el somni.

                                      – Contra la violència de l’Estat, la desobediència pacífica…

solstici3. EL SOLSTICI D’HIVERN: EL DIA COMENÇA A ALLARGAR-SE I JA HI HA LLUM PER CAMINAR CAP AL FUTUR…

M’ha cridat l’atenció un article de M. Subirats que, des del camp de la sociologia, escriu amb molt encert com “entremig del solstici d’hivern podem il•luminar el futur després d’aquestes eleccions. Som en els dies del solstici d’hivern. Sol morent, sol naixent. El 21 la llum arriba als seus mínims, aquest any en una metàfora inesperada, no per imposada menys sorprenent. La llum minva, es va apagant, però de seguida reneix: per Nadal un pas de pardal, per Sant Esteve un pas de llebre. Ales portes del Nadal, llum nova, vida recomençada, però la foscor d’aquest solstici ha estat amenaçadora, els presagis no eren bons.

Una part de la societat catalana està en marxa amb entusiasme. Una altra resta immòbil, tement qualsevol canvi i aquesta no s’ha fet res per dinamitzar l’altra part, per incloure-la en un projecte il•lusionant. Ho podem vestir de banderes, de consignes, de colors; metàfores d’una divisió que s’havia evitat llargament, i que ara esclata amb cruesa.

Però la llum reneix cada any i les societats es fan i es desfan com les rotllanes de les sardanes. Les urnes han parlat, i tothom ha d’admetre aquesta paraula inapel•lable:

  • El vencedor real, amb possibilitats de governar, l’independentisme…
  • El guanyador virtual, Ciutadans, l’antiindependentisme…
  • Els perdedors, tots els altres…

Com a moviment, l’independentisme és sempre sorprenent: no mostra fissures, ni desànim ni decepció. Es mobilitza, es retroalimenta, segueix confiant. La situació era ben propicia al pessimisme amb l’aplicació del 155; però ningú s’ha desdit de la seva esperança i de la seva convicció.

3.1. L’independentisme té dos reptes immediats:

  • Què passarà amb els que són a Brussel•les i amb els que són la presó…?
  • Per on anar…? “Farem una Catalunya millor”, ha dit Puigdemont. Però això no és un programa, no és més que un desig envoltat d’esculls…

3.2. L’independentisme té dos problemes molt complicats:

  • Un problema intern: una Catalunya dividida amb un bloc advers consolidat…els “altres catalans”, classes treballadores d’origen forà…
  • Un problema extern: un govern espanyol intractable i capaç només d’utilitzar la repressió i la via judicial...

Però cal parlar, buscar acords, cedir el que calgui. Aquests dies de trobada i de caliu ens poden donar llum per apropar posicions, per continuar o començar de nou”.

nadal2

I ARA QUE VE NADAL, EN ALLARGAR-SE EL DIA, CALDRÀ QUE S’APROFITI LA SEVA LLUM -contempli’s la metàfora- TOT AGAFANT DEL CEL UNES ESTRELLES PER POSAR-LES MOLT ENDINS DEL NOSTRE COR SOBRE UN FONS DE RATLLES VERMELLES I DE COLOR GROC… 

BARCELONA-BRUSSEL·LES, UN VIATGE D’ANADA I TORNADA…

Destacado

omplim

           BARCELONA-BRUSSEL·LES, UN VIATGE D’ANADA I TORNADA…

mani1

1. QUÈ HI HEM ANAT A FER, A BRUSSEL·LES EL DIA 7 DE DESEMBRE DE 2017…? EUROPE, WAKE UP. DEMOCRACY FOR  CATALONIA…!!!

Amanyagant un viatge cap a Brussel·les trobo una bona oportunitat per vèncer els 1.300 quilòmetres que separen Barcelona del cor d’Europa i capbussar-me en la manifestar-me del dia 7 de desembre de 2017, conjuntament amb molta més gentada, al redós del Parlament europeu, per donar a conèixer i fer sentir les tribulacions del poble català delimitades a bastament per un dissortat i possiblement anticonstitucional desenvolupament, en alguns aspectes, de l’Article 155 de la Constitució espanyola que ha causat  la malastrugança usurpació de la Generalitat a mans del Govern central, la destitució i l’empresonament de servidors públics legalment elegits, així com l’exili del President Carles Puigdemont i altres Consellers. Tot concentrat en el lema de la manifestació -no merament simbòlic, sinó plenament carregat d’intencions- i expressat així: “Europa, desperta. Democràcia per a Catalunya”.

increible

2. INCROYABLE…!!!

Ometo la descripció fil per randa del relat complert del viatge perquè tant l’aspecte formal com el seu contingut ja figuren en les cròniques escrites i en els vídeos d’impacte. Recullo un titular que, en referència al contrast de colors i a la seva significació, expressa la tensió de les prohibicions, l’onejar de les banderes i la resposta europea sobre el procés fins al dia d’avui, tot i tenint la clau de volta per a la solució que s’ajorna o no es vol:

“Una marea ‘groga’ per fer posar ‘vermella’ Europa”

manifestacion2INCROYABLE, l’arribada de milers i milers de catalans al cor d’Europa en un dia plujós i emboirat, amb roba groga (d’abrics, jerseis, bufandes i gorres), estelades, alegria entre continguda pel fred i engrescada per l’emoció i amb el l’acompanyament festiu de cantaires, castellers agosarats, pancartes colpidores i, sobretot, amb un aire de germanor vibrant…i sense poder ni voler oblidar el distintiu del llaç, també groc, en referència al simbolisme de la cançó “Tie a Yellow ribbon round the old oak tree”, l’origen reivindicatiu del qual té diversos significats, tot i que nosaltres emprem el dels EEUU en record dels soldats que combaten lluny de la terra o que han estat fets presoners com ostatges…

policiaINCROYABLE, comenten dos policies belgues, el fet que de tant lluny hagi vingut tanta gent -amb una valoració participativa, de primer en 45.000 persones, havent d’elevar la xifra a molts milers més- nogensmenys haver hagut de modificar l’itinerari de la manifestació, de més de dues hores, per la inesperada concurrència de manifestants que, de forma tant organitzada, sense un sol incident i cap paper al terra, ha contribuït a dignificar els catalans…

BruselasINCROYABLE, davant de les explicacions a ciutadans europeus que no saben massa de què va tot això, però se n’adonen que alguna cosa no pot ser ignorada, tal i com la premsa del dia següent se’n fa ressò tot aclarint-ne la potència del missatge dels manifestants: el suport i l’escalf envers el President Carles Puigdemont i els seus consellers acompanyants cessats, els qui resten malauradament encara a la presó, conjuntament amb tots els altres d’investigats degut a exagerats delictes de rebel·lió, sedició i malversació, així com el desenvolupament de l’Article 155 de la Constitució espanyola, suposadament inconstitucional en alguns aspectes i, en definitiva, per aquella necessitat que, més enllà de les accions del poder judicial i de l’imperatiu del poder legislatiu, el que n’és d’executiu s’avingui a resoldre, a través del diàleg polític, les arrels de la problemàtica existent, a causa d’una manca de política democràtica…

bombersINCROYABLE, veure passar els Bombers de Catalunya, aquells que “sempre seran nostres”, fent escolta al President Carles Puigdemont i consellers exiliats i que, en acabar la jornada, es convertien en donadors voluntaris de sang en un hospital de la ciutat…, així com aquell petit detall significatiu i honest de aquella cartera trobada a Brussel·les d’un tal Arnau que en poques hores de tuits i de retuits, la mare del noi diu: “Hola, sóc la mare de l’Arnau. Ja hem contactat amb l’Alba. Estem al·lucinats amb la mobilització per trobar-lo. Moltes gràcies a tots…! Sou genials…!”. Es tracta de la solidaritat i de com la intencionalitat fa que les grans i les petites coses tinguin el mateix grau de quirats…

bandera1INCROYABLE, aquell balcó vestit de bandera espanyola -amb tots els respectes deguts del món- on un altaveu a tot volum compassava una música estrident i carrinclona amb unes noies que, d’edat entre adolescent i jove, per provocar el pas de la manifestació, ballaven i cantaven frenèticament, mentre una càmera oculta d’una emissora privada -amagada i descoberta més tard-, visionava l’esperpèntica i ridícula situació, gravant també ensems, com a resposta festiva de la manifestació, el “Passi-ho bé…” de La Trinca.

presidentINCROYABLE, escoltar els diferents parlaments dels responsables de les entitats organitzadores de la manifestació, tant de l’Assemblea Nacional Catalana, com de l’Òmnium Cultural, així com la veu de parlamentaris de la UE, candidats a les eleccions del 21D i, en especial, consellers i conselleres del Govern de la Generalitat de Catalunya, amb el seu President, cessats i exiliats.

manifestacio2INCROYABLE, a la Plaça Jean Rey, al costat de l’edifici del CE, escoltar l’himne europeu de l’Oda a l’alegria, mentrestant plovia i quan encara ressonaven les paraules de Carles Puigdemont: “Volem una Europa de ciutadans lliures, una que escolti els seus ciutadans a més d’escoltar els estats…”. Finalment, amb emoció continguda, a flor de pell o vessant llàgrimes, l’acte va acabar amb el cant del “Segadors”

bandera europeaINCROYABLE, aquest dia emboirat, gèlid i gris i -malgrat tot- el color groc del sol que va brillar damunt de  la ciutat de Brussel·les, el cor de la capital política i econòmica d’Europa, perquè els manifestants catalans hi van voler deixar, el seu crit permanent de denúncia i el seu bri esperançat perquè lstatus quo canviï se soca-rel.premsa

3. LA PREMSA. ENTRE LA INFORMACIÓ DE “EL PAÍS” I LA QUE FACILITA EL DIARI “LA REPPUBLICA” ITALIANA

elpaisEn un article al diari “ARA”, el periodista Antoni Bassas, en donar el “Bon dia”, expressava que el sobiranisme va haver de llegir el dia 8 de desembre d’enguany un dels titulars més bèsties de la història del periodisme espanyol des de 1977 en el que deia exactament:

“El independentismo pasea su odio a España por las calles de Bruselas”.

repubblicaTanmateix, en contrast amb l’esbiaixada i falsejada informació de “El País” -jo hi era a la manifestació i aquest odi de què es parla sortosament encara no ha fet mai acte de presència en el meu tarannà perquè, en tot cas, m’eix una gran acumulació de compromís vers el que desitjo per al meu poble-, un altre diari “La Repubblica” italiana escriu una crònica en què palesa com:

“La música, instruments i cors, animen el Parc del Cinquantenari de Brussel·les, on s’encomana l’alegria dels manifestants”.

contrast2Aquests contrastos informatius em porten a fer un comentari sobre la Premsa, la qual cosa ja ve de lluny i em persegueix de ben a prop, esglaiat com estic, en adonar-me de la manipulació que -sobre els fets de cada dia i, fins i tot, respecte dels esdeveniments importants-, presenten mantes cadenes informatives i rotatius, pretesament seriosos, per ja ni tan sols  citar tota l’espúria continguda en una bona part dels missatges de qualsevol aplicació informàtica d’Internet.

unamunoIntrodueixo aquí, com posada i ajustada al dia, després de més d’un segle de caminar junts -com diuen- en aquesta Espanya simètrica i invertebrada, les paraules d’en Miguel de Unamuno, escriptor i filòsof de la Generació del 1898, en una carta que escriu el 1907 a José Martínez Ruiz –“Azorin”– en què, tot i que no sóc home de paraules gruixudes, reprodueixo aquí:

«Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)».

llibertat expressioCrec veure una perversa contaminació molt preocupant en els mitjans de comunicació degut a l’enorme dependència que tenen dels diferents poders a què estan subjectes. És a dir, hi ha una pressió tan intensa en els medis de comunicació que el color ideològic, polític, social, financer i d’altres, els desdibuixen perquè es converteixen en una espècie de caixes de ressonància de tots ells. Actualment, explicar amb rigor la veritat objectiva de tot el que roda per aquest món de déu, es converteix, per una part, en una tasca que  comporta una gran dosi d’ètica i l’endinsar-nos en la malesa del bosc comunicatiu i poder sortir-ne sa i estalvi, constitueix, per l’altra banda, un repte que requereix la utilització crítica d’eines potents d’aproximació que descobreixin i alertin dels errors inserits, dels adoctrinaments pretesos i de tota la seqüela de fal·làcies i post-veritats insultants.

leon felipecuentosI d’una manera més suavitzada que la de Miguel de Unamuno, però no menys corprenedora i profètica per als nostres dies, porto aquí una frase del poeta León Felipe, de la Generació del 1927, també a quasi mig segle d’interval temporal:

“Yo no sé muchas coses, es verdad. Digo solo lo que he visto. Y he visto:

 Que la cuna del hombre la mecen los cuentos. Que los gritos de angustia de los hombres los ahogan con cuentos.Que el llanto del hombre lo taponan con cuentos. Que los huesos del hombre los entierran con cuentos.

Yo no sé muchas coses, es verdad. Pero me han dormido con todos los cuentos…y sé todos los cuentos”.

atrapasueñosTanmateix, el que resulta inquietant és saber si la realitat és veritablement un conte de malson, o és el conte de malson el que ens interpreta la realitat… Però encara que és bo somniar desperts respecte d’allò que volem aconseguir, també ho és el deixar que la realitat, tot i la seva duresa, ens acompanyi de dia, suau i amablement i ens deixi dormir a la nit… Aleshores, tots els nostres somnis es poden convertir en realitat, si tots plegats tenim el coratge d’atrapar-los…!!!

(1) DEL COL·LECTIU DE RECLUSOS, A LA COMUNITAT DELS SENSE SOSTRE: TINC UN CALFRED QUE EM RESSEGUEIX EL COS. (2) LES ELECCIONS DEL 21 DE DESEMBRE DE 2017 SOTA L’OMBRA DE LA UNIÓ EUROPEA I TRES PREGUNTES INQUIETANTS. (3) CADA DIA SE SUPERPOSA A L’AFANY DEL SEGÜENT I UN ESDEVENIMENT SINGULAR S’EXPANDEIX EN MOLTS D’ALTRES MÉS…

Destacado

(1) DEL COL·LECTIU DE RECLUSOS, A LA COMUNITAT DELS SENSE SOSTRE: TINC UN CALFRED QUE EM RESSEGUEIX EL COS…

(2) LES ELECCIONS DEL 21 DE DESEMBRE DE 2017 SOTA L’OMBRA DE LA UNIÓ EUROPEA I TRES PREGUNTES INQUIETANTS…

(3) CADA DIA SE SUPERPOSA A L’AFANY DEL SEGÜENT I UN ESDEVENIMENT  SINGULAR S’EXPANDEIX EN MOLTS D’ALTRES MÉS…

carcel11. DEL COL·LECTIU DE RECLUSOS, A LA COMUNITAT DELS SENSE SOSTRE: UN CALFRED EM RESSEGUEIX EL COS…

presosUna sensació de fred i de calor alhora, amb estremiment i tremolor, em ressegueix el cos, cada vegada que, des de la vesprada del dia 16 d’octubre de 2017 proppassat, m’arriba alguna dissortada notícia d’un empresonament. En Jordi Sánchez -President de l’ANC- i en Jordi Cuixart -President de l’Òmnium cultural- han estat empresonats per decisió de l’Audiència Nacional. Tot plegat, incomprensible i aterridor amb l’agreujament, el dia 2 de novembre d’enguany, en relació l’empresonament d’una bona part del Govern de la Generalitat de Catalunya -Oriol Junqueras, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, Raül Romeva, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Carles Mundó, Santi Vila-, i de l’ordre de recerca i captura, un dia després, del seu President electe, Carles Puigdemont, i d’altres Consellers -Meritxell Serret, Lluís Puig, Clara Ponsetí, Antoni Comín-, decretant-se, posteriorment des de la Justícia belga, la seva llibertat de moviment amb alguna minsa mesura cautelar i a l’espera de saber si s’autoritza o no l’extradició.

fiscalia1.1. La Fiscalia de la Estat espanyol, l’Audiència nacional i el rigor de la presó

A l’endinsar-me a valorar l’argumentari del Fiscal José Manuel Maza (+18/11/17) sobre la querella construïda i presentada a l’Audiència Nacional contra el Vice-President Oriol Junqueras i els esmentats Consellers de la Generalitat de Catalunya, recullo una entrevista que li n’efectuà la Cadena SER-Hora25. Escoltada l’entrevista, es pot convenir que la querella queda despullada de tot rigor jurídic tal i com n’opinen especialistes en Dret en ser objecte de debat, de discerniment i de criteri. Dóna la sensació que es tracta d’una resposta política al desafiament independentista amb exacerbació addicionada de la Magistrada Carmen Lamela en subscriure, fil per randa, les tesis del Fiscal, tot engarjolant els investigats:

  • JManuel Maza afirma que la situació jurídica dels investigats podria haver estat diferent si davant de les preguntes de la jutgessa hagueren acatat la Constitució. Però, no retruny aquí una confessió prèvia de caire inquisitorial…?
  • JManuel Maza també va recordar que l’Estat de dret havia suportat més del raonable el procés independentista dient: “Bastante paciencia ha tenido el Estado de derecho”. Però, no creieu que, segons es desprèn, la querella està estructurada amb una flaire de venjança…?
  • JManuel Maza, jutge des de 1975 i magistrat del Tribunal Suprem des del 2002, preguntat per la OEDE (que correspon a l’ordre europea de detenció i lliurament) va afirmar que no coneixia les característiques d’aquest concepte jurídic a Bèlgica. Però, l’ordre redactada per la fiscalia contra el President de la Generalitat i altres Consellers, i cursada per la Magistrada Lamela a la policia belga, com és possible que el fiscal general en tingui un desconeixement sobre aquesta figura legal tan important…?
  • JManuel Maza, davant de la possibilitat que els delictes de rebel·lió i sedició no figuressin en equivalència en el corpus jurídic belga, creu que només amb el de malversació ja podria obtenir ressò en el tribunal belga. Però, com és possible que la citada OEDE cursada a Bèlgica la Magistrada marqués una creueta de “corrupció” en el qüestionari de delictes objecte d’extradició…?
  • JManuel Maza, en referència al delicte de rebel·lió, afirma: “Los que han criticado que planteemos la rebelión deben recordar que una querella no es un escrito de acusación. No se hila tan fino. Incluye todos los possibles delitós. No afirmamos que hay rebelión, sinó que es possible”. Però com s’entén que es pugui decretar presó sense tenir clar quines han estat les accions concretes que conformin un delicte…?

audienciaEl recull de referències que han mostrat els diaris i els cercles de tertúlia, així com el relat dels advocats dels querellats en relació a la declaració davant de la Magistrada d’instrucció de l’Audiència Nacional, la conducció a la presó i l’empresonament dels Consellers i Conselleres, modelen un escenari en què els requisits de defensió i de tracte normal, no van ser els més adequats i correctes davant d’una decisió tan greu i seriosa com n’és la pèrdua de la llibertat per un decret de presó provisional i sense fiança.

sostreA banda del coneixement previ de què disposo sobre el que suposa el rigor d’una comdemna severa d’un “empresonament”, també en tinc notícia de primera mà sobre la seva duresa i severitat perquè, en iniciar el darrer tram de la meva vida -la jubilació-, vaig demanar d’exercir un voluntariat precisament amb reclusos. L’experiència no va anar més enllà de vàries sessions informatives i d’actuacions de pràctiques preparatòries que, en tot cas, van ajudar-me, ben astorat, a percebre el deshonor i la humiliació que suposa, per a qualsevol persona, la pèrdua de la seva llibertat física. No em van seleccionar i, durant un temps, abans de dedicar-me a la meva família, vaig oferir-me per acompanyar un altre col·lectiu, no menys fràgil i necessitat, com n’és la comunitat dels “sense sostre” que, tot i que sigui un contrasentit, la suposada emancipació de viure a l’aire lliure sense reixes ni teulada, no és altra cosa que un empresonament personal esgarrifós.

supremo1.2. D’una falsificació de l’auto del Tribunal Suprem, al mandat judicial en contra o a favor dels Parlamentaris, cridats en fase d’instrucció sobre el recurs presentat per la fiscalia de l’Estat: 20907/2017

En disposar-me a comentar l’esperada resolució del Tribunal Suprem del dia 9 de novembre de 2017, després que la Presidenta del Parlament de Catalunya -Carme Forcadell- i els membres que van constituir la Mesa, declaressin, a instàncies de l’esmentat  Tribunal, quedo perplex perquè trobo una malintencionada i reprensible manipulació del mandat judicial, en capbussar-me per entre l’aplicació informàtica del Facebook. Per tant, n’hi ha prou en comparar els dos textos -el tergiversat de procedència anònima amb l’autèntic signat pel Magistrat Pablo Llarena– per adonar-nos de la falsificació evident:

  • El número de recurs 20907/2017 s’inicia amb un escut a la capçalera de l’Administració de Justícia suposadament sobreposat al foli de la plana 3 i de tal manera que, en amplificar-lo, sembla talment un retall fotocopiat, mostrant igualment diferents tipografies i marges, així com també el presumpte text tergiversat atès que no només n’apareix la “ny” de Catalunya (quan en el text original sempre s’escriu amb la “ñ” castellana), sinó que la literalitat de l’escrit prostituït no té res a veure amb el seu original. D’acord amb les clàusules, presentades pel text espuri es manifesta el següent:

. Doña Carmen Forcadell (…) reitera y como major en derecho proceda tiene a bien concluir que según su declaración ante el Ilmo. Tribunal Supremo con fecha 9 de novembre de 2017, DICE:

.  Que reniega de la Declaración Unilateral de Independencia de Catalunya…

. Que acepta la formulación de cargo en base a la legalidad constitucional vigente en España…

. Que afirma que dada su condición de aforada no pretenderá en lo sucesivo volver a incurrir en acciones que exalten, promocionen, estimulen o enaltezcan los deseos de independència de una minoría supeditando la opinión de una gran mayoría y es consciente de la nacionalidad espanyola de todos los ciudadanos, dentro de su pluralidad cultural…

. Que se siente completamente arrepentida de lo sucedido y que en el fondo de su intención era solo la de llamar la atención sobre la situación de Catalunña para lograr un major ajuste dentro del Estado espanyol. De nuevo la Sra. Carme Forcadell reniega completamente de desear la soberanía de la región autònoma de Catalunya…

  • La resolució o auto del Tribunal Suprem n. 20907/2017 de 9 de novembre de 2017, essent l’Instructor el Magistrat Pablo Llarena, després de desenvolupar els (I) quatre “Antecedents dels fets” contra Carme Forcadell, Lluís Corominas, Lluís Ginó, Anna Isabel Simó, Ramona Barrufet i Joan Josep Nuet, i (II) els disset “Raonaments jurídics” que, en cap moment de l’auto d’instrucció apareix la suposada renúncia independentista, i finalment, (III) en la “Part dispositiva”, el Magistrat redacta textualment:

. En el capítol (I) “Antecedents de fets” el Magistrat, a l’apartat 4t i en el foli corresponent a la plana 3 de l’auto del TS de la Sala penal, diu textualment en referència a les peticions del Ministeri fiscal: “…las defensas de los investigados solicitan que no se adopte ninguna medida respecto de los mismos y aportan documentación acreditativa de su situación de arraigo y de capacidad econòmica de todos ellos. Los investigados Sra. Forcadell, Sr. Guinó, Sr. Coromines y Sra. Simó, manifiestan que están a disposición del Tribunal tal y como queda constància en el acta levantada al efecto”.

. DISPONGO: acordar la PRISIÓN PRIOVISIONAL, ELUDIBLE MEDIANTE PRESTACIÓN DE FIANZA DE 150.000 euros de Dª MARIA CARME FORCADELL LLUIS, con DNI … nacida … hija de … acordar libertad provisional con fianza de 25.000 euros de D. Lluis Corominas, D. Lluís Ginó, Dª Anna Isabel Simó, Dª Ramona Maria Barrufet… Acordar la LIBERTAT PROVISIONAL de D. Joan Josep Nuet...

balanzaL’advocat de Carme Forcadell va emetre el dia 10 de novembre proppassat un twitter en què expressava la falsedat de la suposada declaració de la Presidenta del Parlament tot dient: “La declaració de Carme Forcadell que corre per twitter és falsa. Els documents electrònics (26CP) falsificats (392 CP) són delicte”. En tot cas el que va manifestar s’orientà vers un acatament de l’article 155 de la Constitució espanyola i a la renúncia a les vies unilaterals per a la consecució de la independència, tot reivindicant, en les accions passades, mitjans única i exclusivament pacífics.

libertad1.3. Sobre la llibertat escapçada, l’esclavitud, la inquisició i les presons

Podria aquí dissertar sobre l’ampli concepte de llibertat des del punt de vista de diversos pensadors que, amb les seves aportacions, han contribuït a compendiar l’evolució del terme en els llibres de història de la filosofia. Només un apunt personal per manifestar que lliures del tot no ho és ningú. I això perquè estem constrets per la nostra circumstància humana i personal que ens embolcalla plenament. És a dir, encapsulats des de la nostra concepció fins a la mort per l’activitat interna dels misteris de la física i de la química, així com també per les dimensions de l’espai i del temps que ens tenallen, la companyia de tots els qui amb la seva pròpia identitat ens circumden i les estructures socials i polítiques que conformen les possibilitats més o menys folgades de moviment i d’actuació, amb més o menys convicció acceptades. Des d’aquesta perspectiva, nogensmenys podem afirmar que som plenament autònoms en el nostre ser vivent i en el nostre fer emancipat. Lliures del tot no som.

llibertatDes d’antuvi vinc amanyagant la idea que, amb el pas del temps, les presons cauran en desús, però sense que actualment sigui capaç d’albirar quin en podria ser el seu reemplaçament, si és que n’hi ha d’haver. La xacra de l’esclavitud, que recorre tota l’edat antiga fins al segle XVIII enllà i, fins i tot, la maquinària terrorífica de la Inquisició que neix a l’edat mitjana, eren considerades institucions normals en el tarannà de la vida social dels nostres avantpassats. Avui ens semblen entitats esfereïdores de la mateixa manera que, d’aquí uns segles endavant, les presons actuals, tot i el seu precari o discutible confort modern, representaran una regressió des de l’angle dels drets humans.

cadenas-rotas

Tanmateix, puc convenir i descriure la llibertat, com una facultat humana semblant a una balança de peses, on en un plateret s’hi col·loca el ”decidir” allò que millor s’escau i que, per altra banda, no tindria raó de ser sense el contrapès  de la “responsabilitat” personal posada en l’altre plateret, en un joc d’equilibri entre els dos que configuren la balança. Per tant, la “decisió” i la “responsabilitat” humanes esdevenen com dos cares d’una mateixa moneda.

responsabilitat1.4. Les decisions i les responsabilitats. Des de la deportació a Babilònia al retorn a Jerusalem

I, parlant actualment  de decisions i de responsabilitats, en fer una mirada retrospectiva se’ns ha obert darrerament una esquerda perversa i de greus conseqüències entre Espanya i Catalunya, en un moment contemporani crucial que, en els darrers articles confegits, ja hi he deixat suficient argumentació per interpretar, no només l’origen i l’estat de la conflictivitat actuals, sinó també suficients elements d’anàlisi per escatir el diagnòstic real del problema, entre l’Estat espanyol i el Govern de la Generalitat de Catalunya, i situar-lo en els platerets de les balances de contrapesos en equilibri inestable.

papiroTot i això, sense obviar les “decisions” d’una part i de l’altra i llurs “responsabilitats” ben paleses, amb l’absència del “diàleg polític” necessari, que ha expandit un conflicte de conseqüències humanes calamitoses i territorials insospitades en què la imatge bíblica de la deportació babilònica dels hebreus del s.VI a C i la destrucció del Temple, (Art. 155 de la Constitució espanyola) tant de bo, en sentit figurat i metafòrica, sempre preservant qualsevol connotació de violència, acabi com la història del petit David enfront del desmesurat Goliat, amb la conquesta de la terra perduda. Per a nosaltres, la proclamació i estructuració de la República catalana.

diaris1.5. Una vergonya, una venjança, una injustícia…

Aquest n’és l’encapçalament d’una editorial conjunta de diaris catalans de divendres 3 de novembre de 2017. Celebro els articles moderats que llegeixo en la majoria de diaris d’arreu de la nostra terra i rebutjo molts d’altres de la premsa nacional espanyola que es distingeixen per la seva incontinència de falsedats i d’una grolleria ben ostensible.

Ha estat cruelment llastimós haver hagut de viure tots aquests anys sobre l’onada d’una proposició independentista sense que sorgís del fons d’aquest mar tempestuós cap mena de diàleg per navegar vers un pacte de vents a favor que calmessin la problemàtica existent i poder arribar a Ítaca sans i estalvis.

Al contrari, tot allò que havia de protegir el clam de la proposta catalana, des del poder executiu (amb el braç de les forces repressives), del poder legislatiu (amb l’aprovació de l’article 155 de la Constitució facilitant llum verda a l’executiu per usurpar els despatxos de la Generalitat i cessar al seu President i Consellers, amb la convocatòria d’unes eleccions extemporànies) i del poder judicial (amb unes querelles amanyagades i decrets de presó inhumanes), s’ha convertit en tota una maquinària d’agressió i atac.

nacioDe res sembla que han servit les manifestacions populars pacífiques i multitudinàries durant els anys [2010][2011][2012][2013][2014][2015][2016][2017], conjuntament amb associacions civils -Assemblea Nacional Catalana i Òmnium cultural- i la gestió militant de la Generalitat de Catalunya -Junts pel sí- que, recollint el clamor d’una part molt important del poble català, amb altres partits unitaris -la CUP- que en abrigar el concepte independentista en la seva oferta, van gestionar l’arribada d’una legislació catalana -la «Llei del Referèndum» i la «Llei de la Transitorietat jurídica i fundacional de la República catalana», aprovades pel Parlament de Catalunya entre els dies 5 i 6 de setembre de 2017- i així encendre la llum verda per a la “Declaració de la República catalana”, el dia 27 d’octubre de 2017.

Evidentment que l’elaboració de les esmentades lleis va haver de modelar-se amb serioses dificultats, forçant la Constitució espanyola i, fins i tot, desobeint-la en aquells aspectes del seu articulat -diguem-ne inconstitucionals- de què pateix l’esmentada “Carta magna”, però ultrapassats amb el suport de la legislació de convencions internacionals que, en un futur, totes les presumptes irregularitats -la desobediència, per exemple, davant de lleis injustes- d’una part i de l’altra, s’hauran de dirimir i resoldre’s també internacionalment.

palabraTot i que no sóc gens partidari d’expressions desendreçades, ans de respecte i consideració, consigno aquí aquelles paraules que Miguel de Unamuno escrivia al seu amic José Martínez Ruiz “Azorín” a l’any 1907:

«Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)».

Tota una rastellera d’incorreccions o despropòsits, sobre el tema independentista que ens ocupa, han emergit de la profunditat adulterada de les freixures de gent sense pietat, durant tot aquest temps. Només l’exposició d’un imaginari de dades que, per la seva perversió, constitueixen l’exponent de la malvestat:

  • Com pot ser que el PODER EXECUTIU del Govern estatal, davant d’un problema territorial immensurable, giri el cap, s’embeni els ulls i confiï la solució en una repressió utilitzant el Tribunal Constitucional, el poder legislatiu, el poder judicial i la caterva policial coercitiva, sense cap oferiment al diàleg…?
  • Com pot ser que el PODER JUDICIAL instrueixi una causa criminal, en què la Fiscalia ha tingut un paper venjatiu i preponderant en construir una querella allunyada de l’objectivitat dels fets, ordida sobre presumptes delictes inexistents i embastada perquè sigui considerada com la concentració d’un grup de malfactors que, per a la consecució d’una finalitat, han cridat a la rebel·lió violenta i tumultuària, a la secessió incontestable, a la malversació de capital públic sense proves i perquè una Mesa parlamentària va possibilitar donar veu als parlamentaris…?
  • Com pot ser que la majoria de partits del PODER LEGISLATIU del Senat hagin concedit al poder executiu la prerrogativa i llum verda de pas lliure per desenvolupar l’article 155 de la Constitució espanyola que, en unes de les seves primeres actuacions, hagi estat la suspensió del President de la Generalitat i els seus Consellers, la intervenció de totes les Conselleries i la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques…?
  • Com pot ser que la FORÇA POLICIAL hagi actuat amb violència i indiscriminadament contra una població de gent indefensa (gran, adulta, jove i infantil), a l’empara d’ordres superiors i a l’alarit del sant i senyal, subliminal en l’inconscient, “a por ellos, oe…”, el dia 1-O del Referèndum…? I més: com pot ser que durant el trasllat d’alguns Consellers a la presó, a banda del tractament ofensiu i inhumà, s’hagin vist i escoltat paraules vexatòries en boca dels agents policials…?
  • Com pot ser que s’hagin escoltat només VEUS FORAGITADES I INCIVILITZADES en les tertúlies i en els espais d’opinió del territori nacional, sense que el sentit comú de les situació obligués a dissenyar argumentacions objectives i fermes per part de la societat civil en general i des de la veu i la consciència de polítics compromesos, d’intel·lectuals ben pensants, de periodistes de tota tendència, d’artistes passius…?
  • Com pot ser que l’aranya de la XARXA D’INTERNET -un teixit valuós de comunicació- serveixi malauradament i tan sovint per vomitar les més bilioses secrecions i esputs rogallosos de totes les roïndats indignes de la persona humana…? Llegeixi’s, ni que sigui a desgrat, la confirmació d’aquesta pregunta amb un exemple que pretén la condensació de mantes conductes arruixades, actituds deshonestes i expressions corrompudes que escandalitzen amb enrogiment. Un pretès amic meu va penjar al facebook un pamflet, “tutti colori”, expressat en aquest termes:

golpistas

No cal estendre-s’hi massa perquè la força del sil·logisme cau per la seva càustica perversitat emocional, la seva mala educació pirònoma, la seva comparació indecent i, evidentment, per la seva formulació estructural en què la “maior”, la “minor” i la “conclusio” poden quedar consignades en el grup de les fal·làcies pròpies dels sofistes que, sortosament, Sòcrates ja se’n preocupà de rebatre. Conceptualment les proposicions “presos polítics” i “polítics presos” poden, evidentment, considerar-se  com un objecte de debat civilitzat i profund. Però l’esmentat pamflet no resisteix cap prova d’una mínima bonhomia perquè per aprofundir intel·ligentment i pacífica qualsevol proposta antagònica, cal “saber” i “estar”. Tanmateix, el desvergonyiment amb què el pamflet descriu el problema, sota l’aparença d’un recurs filosòfic, podem convenir amb justesa que  ni  el “coneix”, ni contribueix a la “convivència”.

Vergonya, venjança i injustícia. Una trilogia que resumeix el quadre pictòric de batalla en aquest estat de les coses fins al dia d’avui, amb el marc enfosquit de la humiliació que el contorneja.

eleccions

2. ELECCIONS, LA UNIÓ EUROPEA I TRES PREGUNTES INQUIETANTS

CE1552.1. Eleccions autonòmiques, previstes per al 21 de desembre de 2017

Davant de la humiliació infringida pels pilars de l’Estat espanyol a Catalunya, desitjo que algun dia pugui plantejar-se el problema amb imparcialitat i dades objectives perquè  se solucioni amb l’eficàcia, com correspondria, d’un pacte polític i no des de la força coercitiva impulsada pel “poder executiu” aliè al diàleg, la conformació autoritzada i el desplegament de l’article 155 de la Constitució espanyola pel “poder legislatiu” i les actuacions desproporcionades i maldestres del “poder judicial” que han portat a la presó -fins al moment actual- mig Govern de la Generalitat de Catalunya i altre mig en recerca i captura, pràcticament a l’exili.

S’atalaien unes eleccions per al 21 de desembre de 2017, però dubto que puguin solucionar gran cosa -o potser sí- perquè aquell “¡A por ellos, oe…!” pronostica que el setge de l’Estat espanyol continuarà essent ferotge i sense misericòrdia. De tal manera que ves a saber, si haurem de tornar a protegir les urnes…! I allò que van dir que es farien “com sempre”, tornem a veure que “no són com sempre” perquè han estat convocades furtivament per qui ostenta la Presidència del Govern estatal sota l’ombra pertorbadora del desplegament de l’article 155 de la Constitució espanyola.

UE2.2. La Unió Europea i la soledat internacional

Per altra banda, davant de l’absoluta soledat internacional, i especialment de la Unió Europea, en referència a aquest problema territorial català, s’escolten veus mandatàries estrangeres que cal solucionar-lo mitjançant un equilibri entre el diàleg acordat amb la il·luminació constitucional i sense que el recurs a la força coercitiva violenti la situació amb la seva presència. De tal manera que sigui “els arguments de la raó” els qui prevalguin per sobre “la raó de la força”. No sabem si Europa ha intervingut explícitament en l’encaminament del problema independentista entre l’Estat espanyol i el govern de la Generalitat i en quin grau, respecte de les decisions que s’han pres darrerament. El cert és que han suscitat moltes preguntes sobre els esdeveniments succeïts en els darrers dies, la resposta de les quals ha quedat silenciada:

 No sabem si la usurpació o apoderament de les institucions catalanes per part del Govern estatal, pensades per sis mesos de vigència o més, hi ha intervingut la UE amb tutela i a distància, tot suggerint unes eleccions autonòmiques en un termini sorprenentment curt.

preguntas2.3. Tres preguntes inquietants perquè la història tingui a bé respondre-les amb el pas del temps

Per tot plegat, em formulo tres preguntes inquietants i tant de bo que la perspectiva històrica, ajusti les respostes amb la màxima objectivitat possible. Tot i això, vet aquí unes formulacions, i un intent de resposta que, de fet, suggereix altres preguntes:

presidentes2.3.1. Primera pregunta: Què passa històricament a Catalunya quan, a partir de la II República espanyola, la majoria dels seus Presidents s’han vist forçats a exiliar-se o bé han patit detenció i empresonament, inhabilitació i, fins i tot, en el cas d’un d’ells, amb un judici militar, va sofrir la pena capital…?

La Generalitat (o Diputació del General) és una institució creada per les Corts de Monzó al 1289. La seva funció històrica consistia en recaptar impostos, fins que va assumir les tasques pròpies d’un Parlament medieval. Els Decrets de Nova Planta de Felip V va ser abolida, fins la seva restauració a la II República espanyola a l’any 1931.

  • Francesc Macià: detingut, jutjat i empresonat pels successos de Prats de Molló el 1926 que, per la seva popularitat, fou proclamat President de la Generalitat restaurada.
  • Lluís Companys: empresonat arran dels fets del 6 d’octubre de 1934 en proclamar unilateralment l’Estat català. Alliberat pel Front Popular, marxa a l’exili en finalitzar la Guerra civil espanyola, però detingut per la Gestapo a França el 1940, es deportat a Espanya, jutjat per un tribunal militar i afusellat en el Castell de Monjuïc.
  • Josep Irla: fou designat President de la Generalitat a l’exili entre els anys 1940-1954. Va morir sense haver pogut tornar a Catalunya.
  • Josep Tarradellas: ocupà el càrrec de President de la Generalitat a l’exili entre 1954-1979. A la mort del dictador Francisco Franco es restablí la institució catalana i va tornar de l’exili el 1979.
  • Jordi Pujol: va ser President de la Generalitat entre els anys 1980-2003. Però els successos del Palau de la Música el 1960 el van degtenir, va ser torturat i empresonat.. Actualment resta investigat per haver confessat que disposava d’un capital monetari amagat en paraísos fiscals.
  • Pasqual Maragall: elegit President de la Generalitat el 2003. Impulsà la reforma de l’Estatut d’Autonomia el 2006, aprovat en Referèndum popular i escapçat pel Tribunal Constitucional l’any 2010, a instància del PP que va recollir signatures per a aquesta causa innoble. El resultat d’aquest afer malastruc ens ha portat, fins avui, a mobilitzacions per al dret a decidir i a la independència republicana.
  • José Montilla: encapçala la Presidència de la Generalitat entre el 2006-2010 amb un segon tripartit.
  • Artur Mas: elegit President el 2010. Va iniciar el “procés de transició nacional” que culminà en un simulacre de referèndum secessionista el 9-N del 2014. A causa d’aquesta consulta popular  el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el va imputar i condemnar per desobediència al TC, amb una pena de inhabilitació conjuntament amb dues Conselleres, Joana Ortega i Irene Rigau.
  • Carles Puigdemont: substituí a Artur Mas l’any 2016 i, després d’esforços per obtenir del Govern central l’aprovació per a un Referèndum pactat, el convocà unilateralment el 10-O de 2017. Actualment roman a Brusel·les a l’espera de ser extradit, o no, a Espanya per una querella de rebel·lió, secessió i malversació de fons públics.

En no disposar d’una resposta, creix una altra pregunta: quan serà possible que algun dia Espanya i Catalunya trobin la manera d’entendre’s mitjançant el diàleg i la negociació política, sense la necessitat de recórrer a la repressió, i resoldre el problema territorial de caire independentista en què romanen immergits…?

preparacio2.3.2. Segona pregunta: Què sento a dir…? Que el Govern de la Generalitat no estava preparat, a l’hora de declarar la República catalana tal i com preveia la “Llei del Referèndum”, per assumir i bastir les estructures del nou Estat segons el càlcul pronosticat en la “Llei de la Transició”…? Constitueix això un engany a la ciutadania, com se’n dedueix de les hores i els dies posteriors a la declaració d’independència, en comprovar el silenci i la passivitat dels membres del Govern en contrast amb l’alegria de la gent i els actes festius organitzats a peu de carrer…?

Les explicacions de la resposta han transitat a poc a poc, fins a conèixer-les, amb desencant i tristor, perquè la decisió estratègica i calculada de la Generalitat de Catalunya va orientar-se cap a unes opcions consistents en:

…amb la seva monstruosa maquinària, preparada per defensar la unitat de la pàtria, podria haver estat disparada, cruenta o incruenta, però sempre coercitiva, contra una ciutadania indefensa que hagués volgut resistir i salvaguardar les autoritats i les institucions catalanes, atrinxerant-se en els espais capitals del territori geogràfic de terra, mar i aire.

interviuimportantArribats a aquest punt i, sobre si l’Estat espanyol tenia previst detencions contra el Govern de la Generalitat i l’exercici d’una violència extrema davant de la implementació i defensa de la República, que s’hagués pogut desfermar, en el cas que la ciutadania hagués defensat les institucions catalanes i els seus dirigents, se n’ha parlat, amb més o menys rigor, en algunes tertúlies i en la premsa escrita i, fins i tot, dirigents polítics ho afirmen categòricament i n’han fet ressò d’aquest extrem. De tal manera que si les seves paraules no corresponen a la realitat, el Govern espanyol té l’obligació de denunciar-les i si no ho fa és que hi ha proves fefaents de la veritat del fet. 

Tanmateix, aquesta amenaça de violència per part de les forces coercitives explicaria, d’una banda, la sortida ràpida del Parlament de tot el Govern català i la no publicació en el DOGC de la proclamació de la república ni l’aplicació dels decrets, ni que s’arriés la bandera espanyola de la cúpula de la Generalitat. El Govern català va voler evitar la violència deixant en “stand by” la posada en marxa dels acords del ple Parlament. L’empresonament i la partença cap a Brusel·les són la manifestació que es va preferir aquests sacrificis estratègics abans que la ciutadania, en defensa de les institucions de la Generalitat de Catalunya i els seus legítims Governants, hagués de suportar un vessament de violència.

Un altre punt de consideració apareix dibuixat en el fet de l’entregirat de la UE i la soledat pràcticament internacional en contra de la República catalana, tot plegat aconseguit gràcies als favors humiliants de l’Estat espanyol a diverses ambaixades o a les distorsions conceptuals sobre la nostra terra i els seus governants.

La història, com en molts altres casos, passat el temps, il·luminarà la foscúria dels dubtes, de les mitges veritats, de les manipulacions, de les mentides i de les calumnies. De fet, no massa dies més enllà dels fets, entre l’1 i el 27 d’octubre de 2017, ens trobem amb una declaració de la Ministra de Defensa a redós de la Pasqua Militar de 2018, així com el discurs d’aquesta celebració en què s’hi destaca aquesta voluntat de violència. 

important2Podem donar veracitat a les amenaces d’una violència militar, en el cas de necessitar la defensa de la unitat d’Espanya, en contra de la República catalana, a través de la intervenció de les Forces armades espanyoles, és a dir, de l’Exèrcit espanyol…?

cospedal

La ministra espanyola de Defensa, María Dolores de Cospedal, ha assegurat que l’Exèrcit espanyol estava “preparat per actuar” a Catalunya, la qual cosa  és un reconeixement implícit a les amenaces de violència militar que, al seu dia, va denunciar la secretària general d’ERC, Marta Rovira.

A més, en una entrevista al diari “ABC”, Dolores de Cospedal ha expressat la seva satisfacció perquè des de les files militars no hi hagi hagut “cap comentari, ni cap sortida de to, ni cap actuació malinterpretada”, respecte a Catalunya. És a dir, la ministra ha considerat “digne d’elogi” que els militars no hagin actuat per compte propi.

reiAixí mateix, i ja en l’acte de celebració de la Pasqua Militar, Dolores de Cospedal ha subratllat el compromís de les Forces Armades amb la unitat d’Espanya i ha assegurat que “no hi ha particularisme” capaç d’assegurar el seu futur com una nació “cohesionada, oberta, vertebrada i plural”.

En el seu discurs a la Pasqua militar, el segon com a ministra de Defensa, Cospedal ha abordat el procés sobiranista català, encara que sense citar-lo expressament, i ha traslladat al Rei Felip VI el compromís “sense reserves” dels Exèrcits i l’Armada amb la unitat i el futur d’Espanya.

Així doncs, seguint el fil del discurs de la Pasqua Militar del 2018, la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, ha recordat que:

“Per terra, mar i aire, les Forces Armades i la Guàrdia Civil es troben on calgui per protegir els valors de la democràcia i de la Constitució, però també la integritat i sobirania d’Espanya”.

militars

Cospedal, admet que l’exèrcit estava preparat per a qualsevol escenari i intervenir a Catalunya demostrant que és capaç de defensar-se quan se sent amenaçat, i afegeix que l’exèrcit ha estat on li corresponia:

“Les forces armades espanyoles estaven preparades -han d’estar preparades sempre per a qualsevol eventualitat-, i preparades estaven, com és la seva obligació.”

Igualment, la ministra celebra que en tot aquest temps no hi hagi hagut cap sortida de to dels militars:

“Crec que l’exèrcit espanyol ha donat mostra de la seva altíssima qualitat democràtica i respecte a l’ordre civil: que no hi hagi hagut cap comentari, ni cap sortida de to, ni cap aparició que pogués ser malinterpretada és digne d’elogi. No crec que sigui tan fàcil aconseguir-ho en cap país del nostre entorn.”

rosa

També, la responsable de Defensa creu que una modificació de la Constitució s’ha de fer per enfortir Espanya i no pas per debilitar-la.

Tanmateix, per altra banda, la Presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, ha replicat les paraules de la ministra de Defensa a través de Twitter. Forcadell diu que espera que això no vulgui dir:

“Més violència contra gent pacífica, demòcrata i indefensa”.

 

referemdum2.3.3. Tercera pregunta: Escolto veus llunyanes que s’apropen tamborinejant. Seria capaç l’Estat espanyol, en lloc d’escoltar propostes de la Unió Europea, fins i tot abandonar-la, abans de facilitar un referèndum acordat o ja no diguem l’obligació d’emprendre una negociació amb la República catalana, en el cas que guanyessin els partits independentistes…?

L’afany per construir o implementar estructures d’Estat unilateralment ha anat en declivi, havent-se de dissenyar altres opcions en no obtenir una resposta dialogada i cap possibilitat per part de l’Estat espanyol. Certament que, des d’un vessant de contactes bilaterals més fructífers, el problema territorial enquistat podria  eixir. Però tinc també una resposta quasi bé assegurada que res d’això no passarà perquè, en el cas d’una intransigència i  abans d’un vessament de violència, Catalunya sempre preferirà seguir sotmesa -diguem-ho metafòricament i hiperbòlica- sota les urpes de l’àliga imperial, tot esperant temps millors…

calendario

3. CADA DIA SE SUPERPOSA A L’AFANY DEL SEGÜENT I UN ESDEVENIMENT SINGULAR S’EXPANDEIX EN MOLTS D’ALTRES MÉS…

goteig

3.1. Des de la talaia del futur, veurem resoltes mantes qüestions pendents…?

Ha estat i és tanta la força i el degoteig incessant dels esdeveniments que ens ocupen respecte d’aquest problema territorial entre Espanya i Catalunya que és impossible consignar-los abastament, posar-los al dia i fer-ne una reflexió en què la visió del context no distorsioni la realitat per avaluar-ne el seu curs imparable.

La preocupació de cada dia se superposa a l’afany del següent i un sol esdeveniment s’expandeix en molts d’altres més. Queda per resoldre mantes situacions personals incertes i terribles, sigui a través de dictàmens judicials sortosos o desafortunats, incògnites sobre el resultats de les eleccions convocades i el capteniment o la incontinència que produeixin, l’enfuriment o la serenitat de la societat davant de les extorsions desproporcionades, així com també quin en serà el judici, certament allunyat en el temps futur, que els tribunals internacionals hauran de decidir davant d’aquest escenari entre opressiu i esperançador, ignominiós i utòpic.

1dialogo

3.2. El perquè de la unilateralitat del procés independentista. La “il·legalitat” i la “legalitat”

El que una bona part de la societat catalana, decidida i compromesa i amb unes anyals manifestacions multitudinàries va confiar als representants polítics, mitjançant el dret a decidir amb un referèndum, perquè es dugués a terme una separació territorial entre Espanya i Catalunya, la Generalitat catalana -després de buscar acostament i punts d’acord bilaterals entre les parts per resoldre el problema- no tingué altre solució que escatir una via unilateral per a la consecució dels objectius proposats. I així, sense deixar de tenir consciència de la inseguretat i de la incertesa de la solucions va treballar per un camí que, emmirallant-se  en altres situacions succeïdes al llarg de la història, han mostrat que, al final d’un procés il·legal, es podia arribar a canvis legislatius favorables:

1prohibidoRecordem, en referència a «la il·legalitat» de diverses situacions, com la conducta de la Rosa Parks en seure a la part davantera del bus o quan Mahatma Gandhi va recollir aigua marina per obtenir sal, fins i tot, quan els abolicionistes ajudaven els esclaus que fugien i quan les primeres dones anaven a la universitats vestides com un home, ho van fer perquè el fet que una dona estudiés una carrera, era idènticament il·legal. I tot això i molts altres exemples com la reducció de  les hores laborals o l’obligació del servei militar ja abolit o circumstàncies que freguen qüestions ètiques com la perllongació de la vida, l’avortament, el control de la natalitat o l’experimentació científica, fets concrets específics que ocorren dins de les nostres democràcies formals que de «la il·legalitat» han transitat a «la legalitat».

legalidadPerò, per altra part, també i des de la perspectiva de «la legalitat» cal esmentar situacions en què l’apartheid era considerat legal, l’esclavitud també entrava dins de la normalitat legítima, com ho era el colonialisme i altres moltes. Així, doncs, potser que, en un gran nombre de situacions i qüestions afirmem que la legalitat és un tema que cal mirar-nos-lo també com una exigència del “poder” i no tant -malauradament- des de l’angle de la “justícia”.

seny

3.3. En rebutjar la “rauxa”, cal una bona mesura de “seny” per part de tothom

Si l’Estat espanyol hagués volgut introduir-hi en aquest contenciós també el “seny” que va demanar al Govern de la Generalitat, i no amb la “rauxa” que rodolant igualment l’ha portat a l’estimball, i hagués conciliat ambdues parts mitjançant el diàleg pactat per resoldre políticament el problema territorial sense la utilització de la força irracional de la coerció i l’aplicació cega i legalista de la judicatura, avui gaudiríem d’una democràcia avançada, pròpia dels països on es respecten els drets humans i són paradigma de convivència i prosperitat.

Tanmatezseparacioix, cal posar molta atenció a la munió de notícies falsejades o, senzillament, a la fabricació de mentides per intoxicar o per desplaçar la problemàtica de la seva veritable objectivitat i també serà molt complicat refer les ferides ocasionades i, fins i tot, obtenir de l’Estat espanyol una sensibilitat empàtica vers Catalunya després dels efectes demolidors de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. Tanmateix, també hem de considerar que, a banda d’aquest article constitucional ignominiós i humiliant, també s’aixeca una atmosfera boirosa latent, per part d’un considerable nombre de partits i persones que fan de l’escarni i de la violència emocional la seva a animadversió contra la ciutadania catalana. Una cascada de menyspreus creix per entre les xarxes socials convertint-se en una torrentera d’oprobis. I tot aquest devessall d’actituds negatives i de menyspreu, en no conciliar absolutament res, ans al contrari, en excavar un esvoranc empenyen cap a la separació i l’allunyament.

nadal

3.4. Amb la lluminària de Nadal, no es pot perdre la confiança dins de la foscor

Ara que s’acosta Nadal, veure el tentinejar de les guspires de llum cap al cel en la nit de la manifestació de l’11 de novembre de 2017 per defensar la llibertat dels presos, escoltar les paraules d’en Pau Casals i la música del “Cant dels Ocells”, sobreposant-se al soroll tètric i amenaçador de l’helicòpter de la repressió, esdevé el sumari de l’espant que viu la democràcia en aquest territori, amb la República catalana declarada tot i que no bastida. I tanmateix, seguim, esperem i desitgem temps millors tal i com el President de la Generalitat, Carles Puigdemont, ens encoratjava tot recordant-nos que:

“La vostra llum ens arriba fins a Brusel·les i il·lumina el camí que hem de continuar recorrent. El futur que tant els espanta arribarà. I llavors el que quedarà de nosaltres és la confiança que hem mantingut en la foscor. Som riu de llibertat, d’esperança i de dignitat. Amb vosaltres de tot cor, fins a la victòria”…!


23473023_1403177246446936_2530782936986521795_n

BENVINGUDA REPÚBLICA CATALANA EN EL DESPERTAR D’UN SOMNI EN TREN…

Destacado

IMG_3894

BENVINGUDA SIGUIS REPÚBLICA CATALANA EN EL DESPERTAR D’UN SOMNI ESCENIFICAT DINS D’UN VAGÓ DE TREN…

despertarEn despertar-me dels somnis de la nit -que no somieig interpretat com un deliri malaltís-, aquest matí del 28 d’octubre de 2017, un dia després que el Parlament de Catalunya declarés la República catalana com a “Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social”, no se m’acudeix altra cosa que consignar per escrit un recurs d’estil en forma de metàfora juganera entre el “nou Estat establert i un viatge en tren pel territori”. I deixeu-m’ho fer abans que les boires i el temps incert de ventades dels dies venidors del calendari desdibuixin l’alegria del dia d’ahir -o potser l’augmentin- per a tots aquells que han fet un recorregut que ve de lluny, per als qui hem arribat a una estació encara d’espera, però que molts continuaran fent camí cap a l’esdevenidor. I, en parlar del ferrocarril, també cal considerar que per aquests dies en farà cent anys de la seva arribada a Sant Cugat, des de Barcelona, obrint el Vallès occidental a la riquesa i al progrés. 

I despertar2Així com en un article anterior consignava cançons de protesta, esdevé just que en aquest moment en què s’ha passat plana i s’ha obert un nou capítol de la història de la nostra terra, espigoli cançons de joia i esperança, no només per encoratjar als qui som dempeus en la celebració i  defensa de la República catalana, sinó també recordant tots aquells que han lluitat per les nostres llibertats d’antuvi i que no apareixen als llibres d’història:

cançons  “Qualsevol nit pot sortir el sol”, “Camins”, “Alegria, avui és festa major”, “El meu país és tan petit”, “La Santa espina”“El tren de mitjanit”, “L’Empordà”, “Dolça Catalunya”, “Les fulles seques”“Cançó de matinada”, “Les monges”“El meu poble”, “L’Emigrant”, “Bon dia”, “La flama”, “He mirat aquesta terra”, “Viatge a Ítaca”, “Som”, “Els Segadors”, “El Cant de la senyera” … / …   

tren

DE BARCELONA A MATARÓ EN TREN, PASSANT PEL MASNOU…

inauguració  El matí del 28 d’octubre de 1848 sortia de l’estació de França de la ciutat comtal -Barcelona-, el primer tren de tot l’Estat (a l’illa de Cuba, aleshores encara colònia espanyola, ja s’havia inaugurat una línia entre l’Havana i la ciutat de Güines el 1838), gràcies a l’impuls del mataroní Miquel Biada. Uns nou-cents passatgers acompanyaven autoritats polítiques, militars i religioses que pujaren al tren de màquina de fum, comprat a Anglaterra i que va recórrer uns vint-i-nou quilòmetres que separen les dues ciutats. Les cròniques diuen que la celebració va tenir caràcter de festa nacional. El tren va arribar a destí després de cinquanta-vuit minuts tot aturant-se a l’estació de El Masnou per respirar i fer un descans en el trajecte, precisament des d’on escric jo aquestes ratlles també en un 28 d’octubre.

construcció

… I EL RECURS ESTILÍSTIC DE LA METÀFORA DE LA REPÚBLICA CATALANA

Entre la inauguració llunyana de la línia de ferro de “El Maresme”, ara fa més d’un segle i mig i la celebració festiva de la recent proclamada República catalana, se m’hi apareixen semblances que es barregen metafòricament i que tinc a bé consignar aquí:

obraenginyEl grandiós pas endavant d’uns vagons arrossegats per una màquina de fum devorant territori trepitjat per primera vegada pel progrés que, fins i tot, per arribar a bon terme s’hagué de dissenyar la perforació d’un túnel en el Mongat i superar així els accidents geogràfics del mar i de la muntanya. El projecte va constituir una obra d’enginyeria d’una gran envergadura.

republica01

A l’igual que, fins arribar a la proclamació de la República catalana, no han estat pas pocs els obstacles immensos per superar les dificultats sorgides arreu, la planificació mil·limetrada per dur a bon termini l’aventura, els molts diagrames de decisió o d’arbres de flux per seqüenciar els pros i les contres del procés.

maqvapor

L’atreviment de posar en marxa la maquinària fantasmagòrica d’un tren a vapor, si bé per a uns va constituir la marca daurada del progrés imparable del segle XIX, per altres l’invent va ser considerat com el mal de tots els mals, refusant el fum que sortia de les entranyes de la bèstia, el soroll eixordador que proferia, el perill de descarrilament a la seva marxa imparable i la possibilitat malastruga d’emportar-se algun distret per endavant.

republica02Així també, el recorregut cap a la independència no ha estat pas exempt de maledicències i alertes de perill, d’entrebancs i de desànims; però tampoc hi ha faltat l’enginy de la creativitat, l’empenta de la il·lusió més, l’esforç tenaç, la companyonia de molta gent i la superació en grau geomètric.

maquinistaEl primer tren des de l’estació de França de Barcelona a la ciutat costera de Mataró no va superar els trenta quilòmetres de recorregut que la via de ferro oferia en aquell moment, tardant quasi una hora en fer un trajecte de somni entre el mar, la muntanya i els poblets, mentre la gent s’empentava per veure aquell prodigi de la ciència en moviment i els caps d’estació el saludaven amb la bandera vermella baixada com a senyal de pas. 

republica03La República catalana va ser proclamada i ja porta unes poques hores entre nosaltres i uns quants quilòmetres de recorregut. La gent també s’hi acosta i, uns perplexos, altres en contrària opinió i molts esperançats, contemplen el seu pas no sense que els guarda agulles de l’Estat espanyol no només hagi indicat el perill de la travessia, sinó que ha pretès aturar el comboi en una estació d’espera.

155

L’ARTICLE 155 DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA POT IMMISCOIR-SE EN UN PAÍS ESTRANGER…? 

Sense perspectiva serena per la falta de disposicions o decrets desenvolupats, elements de judici objectius i esdeveniments concrets a l’hora d’escriure aquestes lletres, no m’atreveixo emetre cap pronòstic encara. Tot i això, algunes notacions que conformen l’estructura arquitectònica de l’esquelet de la nova problemàtica:

difuminado1La proclamació de la República catalana com a “Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social”, a la tarda del 27 d’octubre de 2017 en sessió parlamentària, així com els parlaments del President i Vice-President davant dels Alcaldes a l’escalinata del Parlament de Catalunya, la celebració festiva, curulla de gom a gom, a la Plaça de Sant Jaume i uns primers incidents duts a terme per un grup extremista minoritari contra Catalunya Ràdio, en un clar símbol de fer callar la comunicació.

difuminado2L’aprovació menyspreable de l’article 155 de la Constitució espanyola pel Senat -per cert i deixem-ho a la interpretació més o menys benigna, maligna o irònica de cadascú/na: “Señorias, por qué aplauden tanto i qué aplauden…?”, una primera fase del seu desenvolupament amb la destitució de tot el Govern de la Generalitat, la convocatòria d’eleccions autonòmiques per al dia 21 de desembre de 2017 anunciada pel President del Govern espanyol i la confiança vers Soraia de Santamaría com a presidenta de la Generalitat intervinguda, una persona que disposa només del 8% de votants i que des de la mal concebuda “operació diàleg”, ara s’ha convertit en una “operació d’usurpació”.

difuminado3Les primeres reaccions de la comunitat internacional a favor del Govern estatal i adverses a donar suport a la República catalana recent nascuda, tot i que amb matisos diversos, perquè el denominador comú dels quals, rauen entre l’arc que descriu el retorn a la legalitat de la Constitució espanyola d’acord amb les sentències del Tribunal Constitucional, la mediació del diàleg per retrobar un equilibri legal i la no utilització de la força coercitiva per les forces de seguretat. De tal manera que com afirmava el President de la UE “fer prevaldre la força dels arguments i no  els arguments de la força”.

difuminado4El silenci dels membres del Govern de la Generalitat, suposadament destituïts, exceptuant l’aparició a TV3 del President Carles Puigdemont amb un breu discurs des de Girona en què, sense acceptar la seva destitució, fa una crida a la oposició democràtica contra l’article 155 amb la resistència cívica contra la intromissió d’un Estat estranger a un altre de proclamat amb “paciència, perseverança i perspectiva”.

difuminado5L’organització d’una manifestació de la Societat civil catalana -de caire unionista-, prevista per al diumenge 29 d’octubre de 2017, celebrant el rebuig a la República catalana i al desig del suposat retorn a l’ordre establert gràcies a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. Es parlarà, de ben segur, de concòrdia i de pau, però tant de bo sigui així i no s’escoltin crits de petició de presó i d’altres ofensius. El temps dirà…

difuminat6

 

La destitució, a altes hores de la matinada del Major Josep Lluís Trapero dels Mossos d’Esquadra, arribada des del Ministeri de l’interior espanyol que comanda Juan Ignacio Zoido.

 

reloj

Tanmateix, avui que endarrerim una hora, com qui dóna un pas enrere per saltar-ne tres cap endavant, penso que el temps posarà les coses al seu lloc. Aleshores les dues legitimitats existents, prou o molt esquitxades d’il·legitimitats, tant per una banda com per l’altra, segons les lectures interessades de cada part contrària, veurà la llum amb el pas del temps.

viastrenI de la mateixa manera que el primer tren de l’Estat a mitjans del segle XIX va atrevir-se a recórrer uns pocs quilòmetres de Barcelona a Mataró, hem de pensar que arribats al segle XXI els trens van molt més enllà. Tant, que pràcticament ja no hi ha fronteres i les vies dibuixen una xarxa que arriba a tots els llocs. I no només això, sinó que el sotragueig dels antics trens de màquines de vapor, avui han entrat en clara metamorfosi i es veuen substituïts per altres d’alta impensable velocitat. Ara bé, si tot va tant de pressa, també podem caure en el perill que la velocitat elevada impedeixi, des de la finestra del vagó, veure el paisatge (el país) i el paisanatge (les persones) amb aquella calma amb què s’ha de contemplar tot.prosapoetica

LECTURA D’ENTRE LÍNIES ENCADENADES EN PROSA POÈTICA AMB UN BRI D’IRONIA…

finestraEn textos inserits sobre el sobiranisme-independentisme, tant en aquest mur del Facebook, com a les planes de la meva Web www.miquelangelbosch.com he intentat informar sobre el tema, deixar entreveure a esquitllentes el meu pensament, exposar cites i comentaris de persones qualificades sobre la matèria i, en definitiva, suscitar la reflexió. Avui faig un tomb i, pujat al tren que em porti al destí, espero arribar-hi sa i estalvi tot amagant dins de certa prosa poètica -també honorant i celebrant el que s’ha assolit fins el moment- els desitjos que s’entrellacen en els meus pensaments i sentiments.

arribadaPerquè no pujar a un tren de fantasia i deixar-me transportar des d’una estrella de cristall a un núvol envoltat per l’Arc de Sant Martí…? Perquè  no puc saltar des del núvol a un cim nevat…? Perquè des del cim nevat no m’endinso en una vall multicolor…? Perquè des de la vall multicolor no puc passar a l’altra part del riu cabalós mitjançant un pont…? Perquè des del pont no puc assaborir des de la finestreta la contemplació del paisatge de la vida i de la mort, de l’amor i del dolor, de l’alegria i de la tristesa, del pas del temps i el de la immortalitat…? Perquè des de la contemplació de la finestreta no puc també entrar en el túnel del silenci i de la solitud, de la por i del desencís, del patiment i de la incertesa…? Perquè en sortir del túnel no puc gaudir de l’estació d’arribada amb tota la gent que m’espera i junts comentar les coses d’aquest viatge en aquest tren carregat d’il·lusions…? 

continuaraContinuarà perquè,

1. Com deia Heràclit versus Parmènides, “tot és mou”, la qual cosa també ho certifica la física quàntica que explica el principi d’incertesa o d’indeterminació de molt diferent manera de com ho fa el clàssic principi determinista de la causalitat.

2. Encara no tenim sobre la taula tots els elements per emetre un judici objectiu de tot el que ha passat en aquests darrers dies. De fet, la il·lusió de la declaració de la República catalana -emprant el terme sigui com l’engrescament que s’experimenta amb la realització de quelcom o bé com l’error que fa prendre per realitat allò que només resulta ser una aparença- es queda en el cor dels qui l’hem esperada. Caldrà clarificar si aquesta declaració, formulada i votada pel Parlament de Catalunya, es tracta d’una autèntica “proclamació” o només s’insta o es confia al Govern de la Generalitat perquè iniciï “el procés constituent per constituir-la”.

3. De ben segur, en els despatxos i en les tertúlies -a més a més dels silencis clamorosos, durant aquests darrers dies, dels qui han portat la gestió del procés- ens acosten a veure molts més advocats penalistes que politòlegs a les taules de discusió o de mediació. Però, les eleccions del dia 21 de desembre -tot i essent espúries-, no podríen constituir el desllorigador definitiu perquè la comunitat internacional avalés o garantitzés la República catalana si el bloc independentista supera el grup unionista…? ESPEREM…!!! 

Web

 WEB DEL GOVERN DE LA REPUBLICA / CARLES PUIGDEMONT

ARA FA QUARANTA ANYS…!!! MUSICAL DE TROMPETES O REDOBLAMENT DE TAMBORS. I MENTRESTANT, ESPEREM…!!!…

Destacado

tarradellas

ARA FA QUARANTA ANYS…!!! MUSICAL DE TROMPETES O REDOBLAMENT DE TAMBORS. I MENTRESTANT, ESPEREM…!!!

El 23 d’octubre de 1977, des de Madrid estant i a l’Aeroport de Barajas vaig presenciar com Josep Tarradellas pujava a un a DC-9 d’Ibèria “Ciudad de Mahón” que el va traslladar a Barcelona. No vaig poder arribar a Barajas amb el meu cotxe perquè em vaig trobar dues rodes punxades…

madrid-BCNDES DE QUARANTA ANYS ENÇÀ…

Ara fa quaranta anys jo era a Madrid. Amb un medi de locomoció públic vaig arribar-me a l’Aeroport de Barajas -i des de la zona que encara en aquell moment quasi bé es podien tocar els avions- vaig unir-me a un bon grup de catalans per desitjar a Josep Tarradellas no només un bon viatge fins a Barcelona, sinó un retorn exitós gràcies a la política intel•ligentment exercida i una llarga estada propera i creativa.

rodaUn detall: he consignat (“ut supra”) que vaig traslladar-me a l’Aeroport Madrid-Barajas, en aquella tarda solejada del 23 d’octubre de 1977, “amb un medi de locomoció públic”. Us explicaré el perquè… Disposava, per circumstàncies diverses en aquell moment, tot completant estudis de llicenciatura, d’un cotxe Morris 1300 que, aparcat a les rodalies de La Glorieta de Bilbao, tocant al carrer Sagasta, encara exhibia, evidentment, la matrícula de la “B” de Barcelona. Roda esquerra del davant punxada, així com també la de la dreta del darrera. Temps ombrívols i lluminosos, punyents i gratificants, ambivalents, però també esperançadors…

retornPel Decret de 29 de setembre de 1977, en derogar-se aquell altre de franquista de l’abril de 1938, que suprimia les institucions catalanes, es restableix la Generalitat provisional, abans de la promulgació de la Constitució de 1978 i Josep Tarradellas, amb aquella veu potent i solemne des del balcó de la plaça de Sant Jaume, exclamà “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”. Una tarda feliç de durada indefinida, possibilitada gràcies a un acord entenimentat i just, una entesa de bonhomia entre bona gent, una actuació política de grans quirats. Per altra banda, des del meu coneixement de la llengua catalana, aquell “Ja sóc aquí” de Tarradellas, en lloc de pronunciar “Ja estic aquí”, em va donar entendre que el personatge coneixia profundament la gramàtica de Pompeu Fabra, i clavava la bandera terra endins (“Sóc aquí”) i deixava que els sentiments calidoscòpics d’uns i altres (“Estigueren d’acord o en desacord”) es fonguessin amb la seva humanitat i talent.

rajoyHan passat quaranta anys i en una “separata” d’un diari de Barcelona de 22 d’octubre de 2017 recullo, estremit, vuit planes en gran format i lletra petita el títol d’un despropòsit: 

“Acuerdo del Consejo de Ministros por el que, en aplicación de lo dispuesto en el articulo 155 de la Constitución, se tiene por no atendido el requerimiento planteado al MH. Sr. Presidente de la Generalitat de Cataluña…las medidas necesarias para garantizar el cumplimiento de las obligaciones constitucionales i para la protección del mencionado interés general”.

L’ARTICLE 155 DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA DE 1978

Artículo 155. 1. “Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general”.

Artículo 155. 2. “Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas”.

balancesAquests en són els articles. Però el seu desenvolupament, ordit pels advocats de l’Estat espanyol o ves a saber si també per alguna associació malestruga, senzillament esfereïdor. Me l’he llegit amb molta atenció i amb llàgrimes als ulls. I atès que no disposo de suficients coneixements de dret seria una temeritat, per part meva, fer-ne cap interpretació fóra d’una senzilla lectura, no més enllà del que es desprèn de la literalitat de l’esgarrifós document.

escenari

NO ÉS CAP COMEDIA. NI TAN SOLS UN DRAMA. ÉS UNA TRAGÈDIA…

Diferents mitjans de comunicació escrits, així com radiofònics i també televisius -i sense poder descartar l’entortolligament divers i paorós de la xarxa d’Internet que com una aranya devoradora teixeix una xarxa en què hi quedem atrapats uns i altres sense sortida-, s’alcen veus de tot pelatge:

unidad– Els qui consideren un gravíssim ultratge a la integritat de la pàtria i, per tant, amb validesa tots els arguments destructius -en nom de la Constitució i amb la finalitat de restablir la llei i la convivència- aplicant unes mesures d’enderroc dels sistema arquitectònic polític de la Generalitat i el Parlament de Catalunya que, des del meu parer, en lloc de solucionar el problema existent el portarà a límits indefinidament insospitats i de retorn laboriós.

independencia– Els qui benveuen una declaració d’independència forçada, amb eleccions constituents o d’altra índole que, en aquest precís moment històric, és difícil de preveure el saber com se’n pot beneficiar la seva proclamació tenint en compte l’escassa conformitat internacional i, en el ben entès, que la UE se’n desentén malauradament.

dialeg– Els qui ponderen exercir una mediació de darrera hora, esgotant tots els elements que la mediació i el diàleg resten encara a l’abast, cap a unes eleccions autonòmiques, tot sabent que, per la part estatal no hi ha voluntat d’escolta i per l’altra, un compromís que rau en la votació d’un referèndum exercit “no com sempre”, però realitzat sota la por d’una contundència policial coercitiva i forassenyada, allunyada d’un Estat de dret.

mascaresEls fulls del llibre que la situació obre aquesta setmana decisiva resulta kafkiana i s’enllaça amb una nova obra que Shakespeare en faria un llibret per a una òpera dramàtica molt propera a la tragèdia grega. I si bé sabem com acaben, en general, les tragèdies, no sabem quin final tindrà la representació quan es baixi el teló. De moment, coneixem:

argumento

L’ARGUMENT: 

La terra, Catalunya, considerada històricament com una nació i amb una identitat cultural pròpia, com en són la seva llengua i costums, vol fer el seu camí distintiu essent una entitat estatal pròpia conjuntament entre altres estats -també l’espanyol- dins del món actualment globalitzat -manifestat per una part important dels seus habitants- perquè no ha trobat ni troba dins del regne d’Espanya el camí que li’n permeti ser, així com també pel menyspreu recorrent a què, per diverses circumstàncies, ha vist la seva dignitat trepitjada.

personajesELS PERSONATGES:

Del poder executiu, l’Estat espanyol amb el seu President, i amb el suport del Cap d’Estat, el Rei d’Espanya i el Govern de la Generalitat de Catalunya amb el seu President i els seus Consellers. Del poder legislatiu, les institucions estatals del Senat i del Congrés, així com el Parlament de Catalunya. Del poder judicial, l’estol de magistrat i, per analogia, un Tribunal constitucional. Per part del poble, partits polítics d’un bàndol i de l’altre, associacions civils de diferent índole…i -alerta- perquè, per part dels esdeveniments, molta gent investigada, càrrecs públics inhabilitades, multes milionàries, manifestacions gegantines i concentracions ordenades, presó per a persones pacifistes, increment de forces de seguretat i militars, amenaces judicials per sedició i, fins i tot, per rebel•lió,…enteresa i por, capteniment i desànim, incertesa i esperança…

escenografiaL’ESCENOGRAFIA:

El paisatge i el paisanatge de la nostra terra. Gent preocupada, fotuda, angoixada, també esperançada. Una majoria expectant, però, en general, plens de dubtes. Tots ens fem moltes preguntes. I debatem. I parlem molt. I discutim sobre el país i sobre el futur. Que què beneficia més i què menys, que què han de fer uns i altres. Sobretot què ens passarà. Què ens faran si tal, o si qual. Som en un moment en què cal recomanar serenitat i no deixar de fer coses. Sortim a fer una volta. Aprofitem el dia tant si fa bo com si no en fa. Quedem amb amics. Sortim i que ens toqui l’aire. A la nostra terra hi ha mar i muntanya. També molts arbres i indrets meravellosos, camps plens d’herba verda, boscos humits amb fulles sorprenents que canvien de color a cada estació, platges de sorra daurada i de rocam, amb “xiringuitos” que s’han de dir “guinguetes”. Tenim un bon país. No és gaire gran, però tampoc és massa petit. Carreteres que caminen cap a poblets de neu o de pescadors. Esglésies amb campanes, catedrals gegantines, ciutats emmurallades amb castells sense dracs. Serralades llunyanes amb llegendes de llops i ramats, bruixes i gegants, monstres de foc i capgrossos. Un país amb planes i valls, rius i embassaments, boira, vents. Llum, molta llum que surt pel cap de Creus i marxa per la Serra de Mollerussa. I no oblidem la nostra llengua entremig de tantes llengües de gent d’aquí i nouvinguda, amb tant accents i sons diversos. Gent que fa coses, àvies que guarden receptes culinàries. Pagesos, empresaris, estudiants, escriptors, bombers, esportistes, comerciants, urbanites, cuiners, professors, estudiants, boletaires, paletes, treballadors de tota mena, pastissers, serrallers, mecànics i tota la corrua de treballadors o de gent aturada pel dissort de la vida. Gent de tota mena, educada i deixada. Gent que es queixa tot el dia i gent que no té temps per a res. Gent que viatja i gent que investiga. Gent que no sap que passarà demà, com jo mateix. Però passi el que passi, si perdem, acostumats a aixecar-nos, seguirem perquè tenim una meravella de país i com va escriure en Miquel Martí i Pol…“I cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui. I via fora, que tot està per fer i tot és possible.” (Inspirat i adaptat de “Via Lliure” de RAC1, sessió matinal de Xavi Bundó).

protestaL’ORQUESTRA, ELS CORS I LA VEU:

“Cançó d’Amor i de Guerra”, “L’Estaca”, “La Gallineta”, “La Santa Espina”, “Què volen aquesta gent”, “Els Segadors”, Selecció de cançons iròniques de “La Trinca”, “Campanades a morts”, “I si canto trist”, “Veles e vents”, “Jo vinc d’un silenci”, “D’un temps, d’un país”, “Al vent”, “Nous cants de llibertat”, “Passi-ho-bé” … / …

llumLA IL•LUMINACIÓ:

Llums i ombres del procés, legalitat i il•legalitat, obediència a les lleis i desobediència a lleis injustes, silencis clamorosos i crides apaivagades, exploració de camins de diàleg i topada contra murs de pedra volcànica, unionisme i independentisme, sobiranisme i autodeterminació, bon i obert diàleg comunicatiu i bloqueig en l’escolta, lectura de bagateles esgarriades en els mitjans digitals i capbussó vers savis articles d’opinió, greus responsabilitsts i pressions voluminoses, ignorància i lucidesa, desitjos de venjança i lluita ferma per marxar, depressió invalidant i eufòria desfermada, banderes blanques de pau i criminilització, simetria i asimetria,  potent militància convençuda i enfortit capteniment combatiu, relats objectius i mentides prefabricades, pactisme i rupturisme, violència repressiva i resistència passiva, forçament o perversió de les lleis i la capacitat o les possibilitat real d’impugnació, llàgrimes de vençuts i riotes de guanyadors, vertígen i serenitat, presses i pauses, característiques d’un Estat de dret i la consideració d’un Estat en fallida democràtica, legitimitat i il·legitimitat, voluntatsque busquen resoldre el problema o l’aberració de voler véncer amb la força coercitiva, judicial i pretesament legal l’enemic polític…

rellotge

A ON ENS PORTARÀ EL TEMPS, CONSIDERAT COM LA MESURA DEL MOVIMENT…?

fetsEls esdeveniments flueixen dins del temps que es pot considerar com la mesura del moviment, és a dir, de tot el que es mou. Venim de lluny, anem molt enllà. Ara som aquí. Deixant de banda totes les qüestions històriques, d’identitat cultural (llengua i altres), jurídiques, econòmiques, infraestructurals, socials i sense oblidar les de la “dignitat” d’un poble que s’ha percebut menystingut per l’Estat espanyol, partits de l’arc parlamentari i una bona part dels seus votants, he de consignar aquí els darrers esdeveniments que han constituït tot un imaginari real de retrets i de profunda discòrdia. Cal, doncs, enumerar principalment els següents fets:

octubre

OCTUBRE DE 2017. REDOBLAMENT DE TAMBORS O MUSICAL DE TROMPETES…

He deixat consignat per escrit tot allò que bonament he pogut reflexionar al llarg dels darrers anys sobre el procés cap a la independència de Catalunya per al guany d’una República i ho he fet escatint opinions, reflexions i estudis de diferents persones també implicades en el tema. Darrerament he escrit dos petits articles en què resumidament i personal:

cavall– Alertava en un dels articles allò de “TIMEO DANAOS ET DONA FERENTES” en relació ben directa al Govern del PP i els partits polítics que li’n donen suport, conjuntament amb l’aprovació del Senat i la signatura del Rei Felip VI, respecte de l’enverinat regal (“dona”, en llengua llatina) de l’article 155 de la Constitució, altrament desenvolupat en un Acord espuri, vdenjatiu i abusiu del Consell de Ministres contra les institucions catalanes, el 21 d’octubre de 2017. Ho sento, però “AIXÍ NO, MAJESTAT”…

academia

Proposava, en un darrer article, retornar cap a la Grècia clàssica i endinsar-nos en l’Acadèmia retòrica de Plató, on desvirtuant els escrits per la seva manca d’expressivitat, advocava cap a la possibilitat sanadora del diàleg perquè “el món de les ombres esclati en la realitat del món de la llum” en un moment, al final del dia, quan el sol comença a declinar. I, en ser ja hora prudencial de retirar-se, després de la feina ben feta i solucionat el problema mitjançant el diàleg mediador, arriba el pacte trobat i les propostes (mai presentades per part de l’Estat espanyol) damunt la taula. Tant de bo…!!! Així que, arribats al final d’una bona negociació -avui per avui utòpica i bucòlica- es pugui dir: “Ας πάμε, αρχίστε να ψύχετε…”, això és, “ANEM-NOS-EN, PERQUÈ SEMBLA QUE JA REFRESCA”.

trompetasTambors de batalla o trompetes de victoria en aquest octubre de 2017. Quaranta anys del restabliment de la Generalitat de Catalunya amb la tornada d’en Josep Tarradellas i dues rodes d’un Morris 1300 punxades a les rodalies de la Glorieta de Bilbao a Madrid. Sembla com si el temps no hagués passat i l’acord i la discordança encara s’hi hagin quedat entre nosaltres latents o ben vius. Jo no sé què passarà en aquestes darreres jornades intensives o quin caire agafarà la solució o l’empitjorament del problema, però en tot cas, el meu determini -passi el que passi- continuarà portant la consigna de “ÉREM, SOM I SEREM”, sigui amb el so victoriós i musical de trompetes o sigui amb el fragor eixordador dels tambors de la derrota momentània… I mentrestant, ESPEREM…!!! (continuarà…)

L’ACADEMIA DE PLATÓ: L’ESCRIPTURA VERSUS EL DIÀLEG. A FAVOR DEL DIALÈG EN CONTRA D’ESTRIPAR PAPERS…

Destacado

academia

L’ACADEMIA DE PLATÓ: L’ESCRIPTURA VERSUS EL DIÀLEG. A FAVOR DEL DIÀLEG, EN CONTRA D’ENVIAR I ESTRIPAR PAPERS…

las-estatuas-de-platón-y-de-athena-en-la-academia-de-atenas-64612183

UNA ULLADA ALS CLÀSSICS.

EN TOT CAS, SENSE IRONIA I QUE HOM HO INTERPRETI COM LI PLAGUI:

“Ας πάμε, αρχίστε να ψύχετε…”

Recordo que va ser a l’any 2008, un any després de la meva jubilació, que vaig tenir l’oportunitat de rellegir-me algunes obres de Plató. En concret “Fedre”. I en el dia d’avui, en observar la nostra realitat enquistada en una problemàtica que necessita  la clau d’un desllorigador de la situació, acudeixo a l’esmentada obra perquè, en la segona part del llibre esmentat, ens clarifica el mètode a seguir per aconseguir-ho.

2017-09-17 14.35.27 No obvio, certament, res del que ha passat i està passant, fins i tot el que passarà, sigui des d’una part en litigi o des de l’altra en la mateixa tornada. Tinc present tots els greuges històrics profunds, totes les equivocacions malastrugues, tot el que roman dins la llei segons uns i el que se n’aparta segons els altres, totes les expectatives mortes o reviscolades, les fortes discussions d’obediència o de desobediència, mantes desproporcions hiperbòliques o els suaus equilibris buscats, totes les astúcies o sagacitats, propòsits o despropòsits, totes les amenaces proferides, tots els efímers punts de trobada o de més categoria en desacord, les febleses i fortituds, totes les voluntats més o menys sinceres, simulades o en clara hipocresia, totes les estratègies plantejades, totes les invectives enginyoses, totes les cartes formulades, tot el que amara la raó i tot el que rebutja la rampellada, tot el mal executat i el que l’esdevenidor portarà, tot…, menys el diàleg per estrenar…!!!

escriptura2

 

LA CRÍTICA PLATÒNICA DE L’ESCRIPTURA

(LES CARTES)

M’estalvio d’analitzar “El Mite de Thot i Thamus”, però per a Plató i en boca de Sòcrates ens diu que “L’escriptura, oh Fedre, implica un greu inconvenient, tal com s’esdevé de la mateixa manera amb la pintura: els éssers que infanta semblen tenir vida; tanmateix, si se’ls pregunta alguna cosa, guarden el silenci més solemne”. Per això cal que en situar-se Plató a la segona generació que ha vist la difusió del text escrit com a mitjà per a la comunicació cultural i és veritat també que durant la seva època es multiplicaren els tallers de còpia i van començar a aparèixer els venedors de llibres (rotllos), Plató, tot i que va recórrer a l’escriptura per difondre el seu pensament, creu que el text escrit no és la manera més adequada per transmetre al deixeble el pensament del mestre perquè, efectivament, l’escrit (en el nostre cas, la carta) no pot dialogar, tan sols ofereix opinió i interpretació i no una veritat àmplia per la falta d’ensenyament instructiu. A qualssevol escrits els manca sempre vida, gestualització de rostre i de mans, mirades penetrants, benvolents o de complicitat, tonalitats verbals i tota la corrua de l’expressivitat. I des d’aquest punt de vista, Sòcrates a instància de “Fedre”, lloa magníficament la retòrica (el diàleg) i recorda les seves característiques que m’he entretingut en buscar i  que exposo tot seguit…

dialegplatoLA PROPOSTA DE L’ACADÈMIA PLATÒNICA: LA RETÒRICA

(EL DIÀLEG)

Sòcrates, abans d’elogiar el poder enorme dels discursos i d’examinar els llibres de contingut retòric de l’època, admet que ofereixen normes i eines útils i aporten, certament, “coneixements previs i necessaris”, però no entren en profunditat en l’art de la paraula. Aleshores Plató utilitza un diàleg encantador entre Sòcrates i Fedre per fer-li veure correctament i assabentar-lo sobre quines són veritablement les característiques que guarneixen un discurs retòricament ben fet, un diàleg realment profitós i aporten solucions als problemes. I, per això, li’n descriu molt pedagògicament un mètode dialèctic propi de tot aquell discurs que es preï de tenir cap i peus:

  • (a) Posar-se d’acord sobre la definició dels conceptes, la qual cosa va aprendre del seu mestre.
  • (b) Evitar el desordre del seu contingut, contra els sofistes i els manipuladors.
  • (c) Tenir clara la manera amb què s’ha de pronunciar, bones paraules i mai insultar.
  • (d) Utilitzar la síntesi i l’anàlisi, perquè els conceptes quedin clars i no fora de context
  • (e) Emprar una exposició ben ordenada, utilitzar la claredat i no barrejar els conceptes.
  • (f) Recórrer a la refutació, a la insinuació, als elogis, a la censura, a les versemblances
  • (g) Expressar-se amb una dicció ben pausada i clara, sense cap vacil·lacions.
  • (h) Fer ús d’alguns gèneres literaris, per a una bona comprensió i amb recursos per fer-se entendre; (i) clarificar el resum final.  

educacio ELS GRILLS I LES CIGALES SE’N RIUEN DELS QUI NO DIALOGUEN. VET AQUÍ LA MEVA PREOCUPACIÓ D’EDUCADOR QUE EN VAIG SER…

Des del meu angle de visió, com a professor que en vaig ser i educador dels meus fills i centenars d’alumnes, el tema de la Retòrica-Diàleg -exposat a l’obra de “Fedre”, se m’escau molt avinent, en aquesta hora de confusió i preocupació per a tots nosaltres-, perquè orienta l’exposició dels discursos i diàlegs construïts literàriament de forma bellíssima, però conceptualment molt profunds. I això, per tal que serveixin -des de l’Acadèmia grega, des de qualsevol indret de la Grècia antiga o del nostre món més proper- per persuadir els joves o els ciutadans de la polis cap a una bona educació, tant per al capteniment personal que inspira l’ètica individual, com per a la vida social i ciutadana de la polis a través de la política.

trencaclosquesCrec que, avui més que mai, i després de “tantes idas  (cartes) y venidas (respostes), són de alguna utilidad?”, en conèixer la problemàtica entortolligada actual, cal donar una oportunitat al diàleg per acabar de dilucidar la greu qüestió territorial que ens ocupa per dirimir-la finalment. I tot el que no sigui això, romandrà en el que Plató ens deixa irònicament en consideració:

“Em fa l’efecte com si, amb aquesta calor sufocant, les cigales i els grills que canten sobre els nostres caps dialoguessin entre elles i ens estiguessin contemplant […], però si ens veiessin tots dos sense dialogar, com ho fa la majoria de gent, es riurien justament de nosaltres […]. Ara, si ens veuen dialogar ens atorgaran contentes el do que han rebut dels déus […] com la necessitat de no alimentar-se des que neixen, sinó que sense menjar ni beure no deixen de cantar fins que moren […]”.

paisatgeANEM-NOS-EN, QUE JA COMENÇA A REFRESCAR: “Ας πάμε, αρχίστε να ψύχετε…”

Sense ironia, però hom que ho interpreti com li plagui perquè això que llegeixes només és un escrit i no un diàleg. En parlar de Plató -deixeble de Sòcrates durant divuit anys, mestre d’Aristòtil i fundador de la famosa Acadèmia retòrica datada el 387 abans de Crist-, el recull del seu pensament filosòfic per trobar una sortida a la vida política actual -deixant a banda el mètode que proposà en “La República”, ben construïda, però dotada també d’un gran idealisme-, he intenta escatir els valuosos pensaments sobre el tema de la Retòrica (el diàleg) que he trobat en “Fedre”.

fedreEntre el començament i el final de “Fedre” crida poderosament l’atenció la conversa dialogada -plena de contingut filosòfic- que inicien el jove Fedre i l’entenimentat Sòcrates, en un ambient agradosament bucòlic, i que acaba amb una oració mirant el cel. Efectivament:

La conversa entre Sòcrates i Fedre es decideix de realitzar-se fora de les muralles de la ciutat, s’inicia i es perllonga durant una tarda calorosa d’estiu, però sota un frondós arbre plataner, mentre els dos interlocutors reposen estirats a l’herba d’un prat amb els peus tocant les aigües d’un rierol fresquívol i el ventijol pur de l’Àtica que els venta suaument i els refresca del sol que irradia potent, mentrestant els grills xerriquen i les nimfes embadalides escolten també les paraules dels dos parlamentaris que ordeixen la seva dialèctica per trobar solucions al tema -en aquell aleshores era sobre la bellesa de l’amor- i desprenen els seus arguments amb una densitat de contingut veritablement profunda. El diàleg entre Sòcrates i Fedre resulta certament difícil, com pot ser-ho també avui entre els dos mandataris en litigi. Tant és així que l’obra acaba atansant-se als déus -en concret al déu Pan, el déu de la fertilitat que, representat en forma de sàtir, es dedica a conduir ramats i a trobar llocs fresquívols, a la vora de les fonts- amb una pregària de súplica pel capteniment dels dos interlocutors. I l’obra acaba amb un lacònic: 

“ANEM-NOS-EN, QUE JA COMENÇA A REFRESCAR”.

ciutatI així tornen a la ciutat tot contemplant el bullici del homes, però amb una altra visió més clara -després d’haver descansat al camp- entre una discussió sobre temes de cabdal importància.

llumombra

Tot un món al revés, analògicament semblant al que actualment hi estem compromesos, sense saber avui si guanyarà la retòrica (el diàleg enriquidor) o l’escriptura (les cartes estripades)… 

… I TANT DE BO QUE LA SUPERACIÓ DEL “MÓN DE LES OMBRES” ESCLATI EN LA REALITAT DEL “MÓN DE LA LLUM”.

 

 

ARRIBATS A L’1-O DE 2017, JA SOM ALS DIES DESPRÉS…PERÒ, “AIXÍ, NO” PERQUÈ “TIMEO DANAOS ET DONA FERENTES” (La traducció d’aquest verset de l’Eneida es troba cap al final de l’article)

Destacado

1-O

urna2

                                      EL PRIMER DIA D’OCTUBRE DE 2017

ARRIBATS A L’1-O DE 2017, JA SOM ALS DIES DESPRÉS…PERÒ, “AIXÍ, NO” PERQUÈ “TIMEO DANAOS ET DONA FERENTES”

NOTA: La traducció d’aquest verset de l’Eneida la trobareu en el decurs de l’article, així com també, al seu final, podeu clicar o prémer un visionat de recorregut històric, clar i potent, que correspon a una síntesi de «El trencaclosques català» amb una durada temporal de 8’…

xarxaPENSAMENTS I SENTIMENTS SOBRE L’1-O

L’esdeveniment de l’1-O de 2017 s’ha desbordat i guanya terreny la poderosa xarxa digital enfront dels dèbils filats analògics, en un món en què la celeritat del temps ofega fàcilment les fotografies groguenques dels àlbums de cartró per donar pas a totes les noves imatges reverberants de les pantalles dels mitjans de comunicació actuals.

No sóc capaç de predir el termini cap a una estabilitat pròspera i en pau per a tots nosaltres, així com quin rumb prendrà, de cara el futur, tot plegat. Més aviat intueixo que viurem durant prou de temps un aiguabarreig de situacions complicades, sentiments a flor de pell, problemàtiques complexes, contextos indefinits, posicions allunyades, circumstàncies heterogènies, actituds resistents i condicions consistents molt diverses. Personalment visc inquiet en un estat de shock amb sentiments ambivalents:

incertesa(1) Molt trist degut a l’atac indiscriminat i fora de tota mida per part de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional ordenat per l’Estat espanyol, així com també per la distorsió i manipulació d’abundants mitjans de comunicació espanyols sobre els fets que, lluny de ser objectius, falten a la veritat; així com també la ceguesa malestruga del Govern de l’Estat espanyol amb les seves visions voluntàriament desenfocades i els seus comentaris perversament tergiversats.

urna(2) La satisfacció immensa d’haver pogut aguantar dampeus vàries hores per dipositar a l’urna el meu vot al Referèndum convocat, facilitant així la possibilitat de poder crear un Estat republicà per conviure en pau amb tothom, rescabalar la dignitat trepitjada i dissenyar un sistema econòmic suficient per a una socialització equilibrada i justa. De moment, el que sí observo és que s’ha produït una ferida insondable entre l’Estat espanyol i una molt considerable part del poble català que costarà molt de restablir.

veritatLA VERITAT US FARÀ LLIURES”, PERÒ MENTRESTANT…

L’altre dia comentava una cita de Sant Pau –“la veritat us farà lliures”– per embolcallar-me en l’esperança que aquells universals estudiats a la filosofia aristotèlica, com en són “la veritat” (verum) i el “bé” (bonum), tard o d’hora, sempre triomfen. I escric això perquè, si hi ha una actitud que em produeix un rebuig absolut i un desassossec anguniós, és la falta d’ètica que observo en alguns mitjans de comunicació, sigui de forma intencionada o, fins i tot, degut a una falta de greu professionalitat en no focalitzar adientment els esdeveniments sense deformació i no procurar-se una informació veraç i objectiva de la realitat, tot manipulant i distorsionant els missatges en clara prevaricació contra la pròpia veritat amb una manca molt greu de deontologia professional.

literaturaPorto aquí -en relació als esdeveniments del dia 1-Octubre de 2017- el recordatori, per a una consulta de la lectura pausada, d’unes planes del llibre “España invertebrada” on Ortega y Gasset relata la pèrdua de les colònies espanyoles arreu, a ultramar i a l’orient. Així com un minúscul text, extret d’una carta que el filòsof Miguel d’Unamuno escriu a l’escriptor literari Azorín (José Martínez Ruiz) a l’any 1907 i que li’n diu abruptament:

«Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)».

Tot i que personalment aquest llenguatge formal no és del meu estil, tanmateix el trobo prou escaient i ajustat en el seu contingut després de 110 anys d’interval temporal.

cavallLA METÀFORA LITERÀRIA DEL CAVALL DE TROIA

Fa uns dies vaig rebre una fotografia, de les moltes que n’he rebut aquests dies, en què el cavall de Troia, un regal explosiu dels Dànaos (diguem-ne, dels grecs de l’antiga Eneida) situat en una de les places de la nostra terra. Ràpidament vaig construir la metàfora evident. Al port de les aigües de Barcelona, ancorat el simpàtic ocellet Piolin, i a Tarragona altres vaixells, també i a les seves entranyes, hi havia el regal d’una màquina de guerra coercitiva. Només que nosaltres la sabíem, tot i que no ens la creiem, a diferència dels confiats troians qui, quan la llança («stetit illa tremens») va retrunyir endinsada en el ventre del cavall, aquests no van saber veure el perill que l’enginyer mitològic, Calcas n’era el seu nom, va dissenyar. De poc van servir les advertències de Laocoonte quan cridava («Equo ne credite, Teucri, quidquid id est, timeo danaos et dona ferentes») als troians que no es refiessin del cavall perquè, fos el que fos, calia témer als grecs encara que, aparentment, els fessin regals.

BOIRA DENSA A L’HORA D’ALBIRAR EL FUTUR IMMEDIAT

Des del que ha passat aquest 1-O del 2017, amb una votació d’autodeterminació gegantina per a alguns o de mobilització colossal per a uns altres, el que ha de venir s’amaga encara en la incertesa de ves a saber què o de possibles acords dialogats o pactes que avui resten a l’aire, emboirats i densos. Tanmateix, passi el que passi, tinc clar que “equo ne credite, Teucri, quidquid id est, timeo danaos et dona ferentes”. I qui ho pugui entendre, sortós en serà…!

interrogasnt2

Veurem en els propers dies o mesos quin en serà el desenllaç de tot l’enrenou ordit en la seva totalitat. De ben segur que hi haurà declaracions des de les més altes instàncies estatals i autonòmiques, recompte de vots i llum verda per explicar les astúcies d’uns per poder votar contra les decisions d’altres per impedir-ho, manifestacions populars de tendència diversa, avaluació de la contesa i del suport o rebuig nacional o internacional. I en la confusió de tot el garbuix, crec que brollaran tres possibles actuacions:

  • La proclamació pel Parlament de Catalunya, en un temps més o menys dilatat, d’una DUI (Declaració Unilateral d’Independència).
  • Un esforçat treball de mediació o arbitratge entre les parts (Govern estatal-Govern autonòmic) per arribar a un diàleg que porti a una solució creativa en què cap de les part en  resulti perdedora
  • L’aplicació de l’article 155 de la Constitució, per part de l’Estat español o d’alguna altra forma d’intervenció coercitiva de l’autonomia catalana, tant si hi ha una proclamació de la DUI com, per altra banda, per haver-se celebrat la votació d’un Referèndum considerat il·legal, suspès pel Tribunal Constitucional i per la paraula donada del President del Govern espanyol que no se celebraria.

En tot cas, salvant les moltes circumstàncies i decisions que no estan al meu abast, em faig unes preguntes que no sé quan de temps tardarem en veure contestades:

  • Es pot declarar, fins al dia d’avui i en les actuals circumstàncies, una DUI que proclami la República catalana…?
  • Es pot no declarar, fins al dia d’avui i en les actuals circumstàncies, una DUI que proclami la República catalana…?

PereIII

LES CORTS CATALANES DEL S.XIV AMB PERE III EL CEREMONIÓS I EL REGNAT DEL SEGLE XXI AMB EL REI BORBÓ, FELIP VI

En atenció a la esperada i posterior intervenció del Rei espanyol i la resposta que li’n dóna el President del govern català sobre l’assumpte que ens concerneix, porto aquí aquell “AIXÍ, NO” adreçat a Felip VI i quina n’era la relació dels membres de les primeres Corts Catalanes amb el Rei Pere III El Cerimoniós (1359), -salvant l’interval del temps llunyà, les hodiernes intencions que desconec, així com també la pròpia càrrega estudiada del seu contingut-, en prestar-li jurament:

“Nós, que valem tant com Vós, jurem davant de Vós, que no sóu millor que Nós, que junts valem més que Vós, i que us acceptem com a rei i sobirà sempre que respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no”.

No retruny en aquestes paraules aquell “AIXÍ, NO”, MAJESTAT…?

EL TRENCACLOSQUES CATALÀ EN 8′. Una síntesi històrica, didàctica, clara i potent. En polsar o clicar l’enunciat amb lletres maiúscules s’obrirà el visionat, així com també les fotos del començament d’aquest article on s’hi visiona contingut de l’1-O de 2017 i un trailer del mateix dia.

thumb_IMG_2685_1024

2017-09-11 06.55.40
gandhi2017-09-16 18.48.47gandhi1images2017-09-11 19.15.44

2017-09-15 17.36.50

DES DE LA FESTA DE SANT JORDI A POCS DIES PER ABASTAR LA JORNADA DE L’1 OCTUBRE DE 2017: DE MOLT ABANS, A L’ANY 2017 I MOLT MÉS ENLLÀ…!!!

Destacado

SUMARI DEL TREBALL

1. SANT JORDI, PATRÓ DE CATALUNYA, I DE CAMÍ CAP A LA JORNADA DE L’1 D’OCTUBRE DE 2017: DE MOLT ABANS, EN EL 2017 I MÉS ENLLÀ…

2. SEGUIMENT DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ I UN ARTICLE (que s’obre en clicar la imatge de la banda esquerra)«Entre l’11-S i el 9-N de 2014» QUE EXPLICITA ELS SEUS ARGUMENTS…

3. EL LLIBRE BLANC DE LA TRANSICIÓ NACIONAL, ELS MASS MEDIA I PLANES WEB DELS PARTITS POLÍTICS

3.1. EL LLIBRE BLANC DE LA TRANSICIÓ NACIONAL

3.2. MASS MEDIA: RÀDIO, TV I DIARIS

3.3. PLANES WEB DEL PARTITS POLÍTICS

4. QUÈ N’OPINEN ELS JURISTES SOBRE “EL DRET A DECIDIR”…?

4.1. JURISTES A FAVOR DEL “DRET A DECIDIR” 

4.2. JURISTES CONTRARIS AL “DRET A DECIDIR”

5. AGENTS D’OPINIÓ / TERTULIANS

6. BIBLIOTECA O GALÀXIA DE LLIBRES SOBRE EL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ

6.1. TOT ACOSTANT-NOS A L’1-O, LA IGNOMINIA DEL 20-S …I ELS DIES QUE SEGUEIXEN…

6.1.1. Uns articles d’opinió d’opinió sobre el procés independentista recollits d’Internet

6.2.2. L’expressió de les causes que han contribuït a formatejar la mediocritat de l’Estat espanyol

7. A PROPÒSIT D’AQUESTA TARDOR DEL 2017 I A POCS DIES DE L’1 D’OCTUBRE

7.1. DE PRIMER NO ET FAN CAS, DESPRÉS SE TE’N RIUEN, MÉS TARD T’ATAQUEN, PERÒ FINALMENT GUANYES…!

7.1.1. El cicle de la natura: la influència de les estacions d’estiu, tardor, hivern i primavera embolcallen el procés per decidir la independència…

7.2. DES DE MIQUEL DE CERVANTES A JACINT VERDAGUER. LA LLENGUA

7.2.1. Un professor que en va ser de llengua catalana i castella durant vint-i-cinc anys

7.2.2. Tirant i lo Blanc i Barcelona en el Quixot de Cervantes… / L’Atlàntida i el Canigó, obres èpiques de Verdaguer

7.2.3. Catalunya, racó peninsular, terra de cruïlla de camins i acollidora amb una llengua pròpia -conjuntament amb d’altres- facilitadora de diàleg i entesa…

7.3. ALBIRANT LA MEVA ETAPA DOCENT DES DE L’ATALAIA DE LA DAURADA JUBILACIÓ

7.3.1. Des de la meva daurada jubilació, em pregunto personalment com enfocaria avui als meus alumnes el problema de la societat catalana si hagués de retornar a les aules…

7.3.2. Del Projecte educatiu de Centre a la llibertat personal d’expressió…

7.3.3. Un debat ben estructurat, una rica pluja d’idees i la possibilitat de conclusions

7.3.4. Preguntes i qüestions que reclamen resposta personal…

7.3.4.1. Sobre la Història general de Catalunya i l’argumentari en defensa de la nació catalana

7.3.4.2. En relació a la història de Catalunya, a partir de la Guerra de Successió, i fins als nostres dies

7.3.4.3. La Generalitat de Catalunya i els seus Estatuts

7.3.4.4. Pel que fa a la Constitució espanyola de 1978 i el Tribunal constitucional

7.3.4.5. Sobre l’Estat espanyol, els Partits polítics, les Corts espanyoles i el Parlament de Catalunya

7.3.4.6. De la divisió dels poders legislatiu, executiu i judicial

7.3.4.7. Sobre els mitjans de comunicació i els seus actors amb la tensió que es produeix entre objectivitat-subjectivitat-manipulació-distorsió-mentida-calumnia

7.3.4.8. Sobre la situació dels dies previs a la possible contesa electoral de l’anomenat 1-0ctubre de 2017

7.3.4.9. A la recerca d’un tractament objectiu davant de les grans qüestions a resoldre

7.3.4.10. Una darrera ullada insistent al moviment independentista català

7.3.4.11. Sobre el dret d’autodeterminació dels pobles

7.3.4.11.1. Creus que existeix l’autodeterminació dels pobles…? 

7.3.4.11.2. En què consisteix el dret d’autodeterminació…?

7.3.4.11.3. Qiuina n’és la norma de les Nacions Unides que reconeix el dret de l’autodeterminació…?

7.3.4.11.4. Les persones contràries a l’autodeterminació afirmen que cap Estat reconeix aquest dret. Com expliques, doncs,  que pugui ser una norma imperativa…?

7.3.4.11.5. Hi ha països que reconeguin en la seva Constitució l’autodeterminació…?

7.3.4.11.6. España reconeix a Catalunya aquest dret fonamental d’autodeterminació…?

7.3.4.11.7. Sentencia del Tribunal Constitucional espanyol de 25 de març de 2014 sobre la «Sobirania catalana», el «Dret a decidir» i altres qüestions

7.4. EL DRET QUE TÉ EL GOVERNANT PER EXIGIR OBEDIÈNCIA, RAU EN QUÈ LES ORDRES SIGUIN RAONABLES

7.4.1. Diàleg i pacte polítics versus la desobediència i l’actuació jurídica i policial…

7.4.2. Uns problemes d’envergadura: històrics, socials, culturals, econòmics i polítics…

7.4.3. Un conte de Saint Exupery en el “Petit príncep”…

7.5. ÉREM, SOM I SEREM

8. ARRIBATS A L’1-O DE 2017, JA SOM AL DIA DESPRÉS…SED, “TIMEO DANAOS ET DONA FERENTES”…

images

1. SANT JORDI, PATRÓ DE CATALUNYA, I DE CAMÍ CAP A LA JORNADA DE L’1 D’OCTUBRE DE 2017: DE MOLT ABANS, EN EL 2017 I MÉS ENLLÀ… 

Al bell mig de la primavera el calendari anual ens assenyala el patró de Catalunya -Sant Jordi- i ens torna a recordar, amb el seu esplendor popular i mediàtic, que la cultura en forma de llibre i la tendresa feta rosa, esdevenen uns companys de viatge amables de conrear…

2llibres

La màgia de llegir

 

LLIBRES TOT L’ANY PER OBRIR-NOS AL MÓN I FER TREBALLAR EL CAP…

 

3roses

Video sobre flors formoses

 

ROSES PERFUMADES PER DESVETLLAR ELS SENTIMENTS I AMOROSIR ELS CORS…

I uns dies més enllà -cal també recordar-ho- la previsió d’una excursió esforçada cap a la màgica muntanya per celebrar la patrona de Catalunya i el record tradicional -amb el respecte degut a totes les creences o increences religioses- de la Mare de Déu de Montserrat.

4montserrat

El Virolai des de Montserrat

En un breu període de temps, doncs, comprés entre els dies 23 i 27 d’abril, dues festes identifiquen el nostre col·lectiu. Plau que en un país petit, però fort com el nostre, es disposi d’uns referents propis -diguem-ne també signes d’identitat- que ens ajudin a navegar sense por de perdre el nord i mantenir-nos amatents per retrobar llegendes, sentiments, llibres i més llibres, roses vermelles i de tot color, festa al carrer, pelegrinatge, enamoraments i sentit de pertanyença…

… SENTIT DE PERTANYENÇA…!!!

I per això, en aquest any de 2017, ens plau celebrar la festa de Sant Jordi, atesa la circumstància especial que l’envolta, com n´és el camí costerut cap un “referendum” per dilucidar allò que -entre uns i els altres- es vol que sigui la nostra nació catalana, amb un treball que exposo tot seguit:

images2. SEGUIMENT DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ I UN ARTICLE (que s’obre en clicar la imatge de la banda esquerra)«Entre l’11-S i el 9-N de 2014» QUE EXPLICITA ELS SEUS ARGUMENTS…

nouestat04

M.A. Bosch i Fridrin: “Entre l’11-S i el 9-N de 2014”. En clicar la foto s’obrirà l’article…

En referència al «procés independentista» endegat per una bona part del poble català i conduït políticament des del Govern de la Generalitat de Catalunya -tot i que judialitzat severament per al Govern de l’Estat espanyol-, per partits de caire independentista, així com per la pròpia societat civil a través de associacions diverses ben compromeses -en constatar la vulnarabilitat amb què els dies compassats del  calendari  es veuen sotraguejats per la força dels esdeveniments-, s’exigeix una constant renovació pel que fa al contingut del material informatiu dels fets que, dia rera dia, es van produint. Des d’aquestes planes  s’obre avui aquest blog per tal d’oferir elements de reflexió i de diàleg, si s’escau.

images

Per saber-ne més: una Galàxia-Biblioteca de llibres sobre el Procés independentista amb notícies de darrera hora…

I a l’hora de fer un seguiment sobre la gestió i el capteniment del procés independentista, no se’n pot acudir res de més adient que facilitar les diverses notícies que es produeixen, amb insistència i escalonadament,  a través de la formulació del contingut informatiu que presenta la Generalitat de Catalunya, recull l’Assemblea Nacional Catalana i el suport de les aportacions de l’Òmnium Cultural. Sense deixar d’esmentar altres entitats i persones, totalment i igual compromeses, en l’independentisme català. Pulsant, doncs, les imatges gràfiques que acompanyen l’article, s’obtindrà el contingut descriptiu del «procés independentista» de Catalunya i el recull de tot allò més eloqüent -en un sentit o d’altre- entre els fets succeïts molt abans, els que es desenvolupen avui mateix i tot allò significatiu que esdevingui en el recorregut “DES DE MOLT ABANS, A L’ANY 2017 I MOLT MÉS ENLLÀ…”.

nouestat06                          EL PROCÉS INDEPENDENTISTA DE CATALUNYA

generalitat

LA GENERALITAT DE CATALUNYA. HISTÒRIA, EL SEU FUNCIONAMENT I ENLLAÇOS QUE ENS PORTEN A LA SEVA PLANA WEB   

2017-09-15 17.36.50

En aquest gràfic es troba insertat un link que conté informació pública, rescatada de la xarxa d’Internet, tot i que en qualsevol moment pot veure’s privat de funcionament a l’espera d’ulteriors manaments governamentals

El link insertat en aquest gràfic procedeix d’un web que ha estat bloquejat per raons de tothom conegudes

A demonstrator sporting wristbands with the word "Catalunya" on them hold pro-independence Catalan flags during a demonstration in front of the headquarters of the Catalan Government to demanding an agreement between secessionist parties in Barcelona on January 9, 2016. AFP PHOTO / LLUIS GENE / AFP / LLUIS GENE (Photo credit should read LLUIS GENE/AFP/Getty Images)

WEB DE “JUNTS pel SÍ” SOBRE LES GARANTIES PER AL       REFERENDUM DEL PRIMER D’OCTUBRE DE 2017

PER A LA CONSULTA DE LES GARANTIES DEL REFERENDUM DE L’1 D’OCTUBRE DE 2017 POLSEU LA FOTO I AQUÍ MATEIX ON «JUNTS pel SÍ» INFORMA I RESPON SOBRE PREGUNTES I DUBTES

El link insertat en aquest gràfic procedeix d’un web que ha estat bloquejat per raons de tothom conegudes

ANC

                             WEB DE L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA

El link insertat en aquest gràfic procedeix d’un web que ha estat bloquejat per raons de tothom conegudes

OC

                                                 WEB D’OMNIUM CULTURAL

comunicació

$_35

Clicant el títol del llibre -ut supra- s’hi troba una entrevista, que la cadena de TV “La Sexta” no va difondre, per motius ignots, i on es dóna una resposta del futur de Catalunya sintetitzada per l’Alfons Durán Pich, on raona sobre el «procés d’independència», des del més clarificador sentit comú.

Alfons Durán Pich és empresari, llicenciat en Sociologia per la Universitat de Deusto i llicenciat en Filosofia (secció Psicologia) per la Universitat de Barcelona. Graduat en Periodisme per l´Escola Oficial de Periodisme de Madrid. Diplomat en Administració d’Empreses (SEP) per l´Escola de Negocis de Stanford. Diploma Master en Societat de la Informació i el Coneixement per la Universitat Oberta de Catalunya (cursos de doctorado).

Durant catorze anys (1976-1990) fou professor de Marketing d´Esade. Ha estat professor invitat de Fundesem (Alicante) i de ESCP-EAP (Madrid). Autor de diverses obres entre les que hi trobem:

«Psicología de la Publicidad y de Venta», «Cien consejos para ejecutivos ambiciosos y quince flores para sus amantes», «La crisi es queda», «Pequeño diccionario crítico para radicales impertinentes», «El Cànon del manegement», «Catalunya, a la independència per la butxaca»…i «Adiós Espanya».

I per conèixer qüestions interessants sobre el tema que ens ocupa, resultarà gratificant oferir en aquest espai -que només cal prémer l’enunciat perquè s’obri- el que segueix i en relació a:

“EL DRET A DECIDIR I “L’lNDEPENDENTISME CATALÀ”

bandera

3. EL LLIBRE BLANC DE LA TRANSICIÓ NACIONAL, ELS MASS MEDIA I PLANES WEB DELS PARTITS POLÍTICS

llibre blanc     El Llibre blanc de la              transició nacional

3.1. EL LLIBRE BLANC DE LA TRANSICIÓ NACIONAL

El Llibre blanc recull un conjunt d’informes estudiats i publicats pel Consell Assessor per a la Transició Nacional i una síntesi realitzada per la secretaria del Consell. Vegeu aquí la síntesi del treball sobre «El LLibre blanc per a la transició nacionaI»

3.2. MASS MEDIA: RÀDIO, TV I DIARIS

radioTVMass Media: Ràdio, TV i diaris

Un molt ampli reguitzell de “MASS MEDIA” centrat en diverses INFORMACIONS presentades a diari per (1) EMISORES DE RADIO I DE TV que emeten programes “ad hoc” i a on s’hi pot trobar -sigui en directe, sigui en diferit- notícies diverses i debats amb tertulians de diferent signe sobre la situació catalana, així com (2) DIARIS IMPORTANTS que editen editorials i articles de fons sobre la situació catalana i la seva relació amb el Govern de l’Estat español i la Comunitat europea:

planetatierra

En polsar aquesta foto del planeta terra se t’obriran una infinitat de puntets verds. Pots fer un zoom igual que es fa a Google Earth. Fixa’t: cada puntet verd respon a una Estació de Ràdio local de qualsevol part del món. Prova-ho i veuràs quina joia tens a les teves mans per a una informació diversa i que pots contrastar

plnes webpartitsPortals WEB de Partits polítics

 

3.3. PLANES WEB DEL PARTITS POLÍTICS

PLANES o PORTALS WEB dels diferents Partits polítics que constitueixen l’arc parlamentari català actual (2017):

 

02_01-_DretaDecidir

4. QUÈ N’OPINEN ELS JURISTES SOBRE “EL DRET A DECIDIR”…?

Com en totes les coses humanes i parafrasejant a Ramon de Campoamor “…Nada es verdad, ni mentira, / todo es según el color / del cristal con que se mira”, aquesta estrofa versificada pot conduir-nos al pessimisme i subjectivisme. Tanmateix, ens consciencia sobre la no immutabilitat dels valors i la relativitat que planeja sempre qualsevol realitat, d’acord als contextos, circumstàncies, situacions, demografia, temporalitat històrica, espai geogràfic, necessitats.  I per això mateix, res és permanent i tot pot variar, transformar-se, modificar-se i prendre noves possibilitats calidoscòpiques i sorprenents ni tan sols imaginades.

En el sentit abans expressat, no s’ha d’estranyar hom que sobre un mateix fet, diverses persones interpretin i opinin de diferent manera. I així ha sorgit -en relació a «El dret a decidir»- com una bona part de juristes interpreten contràriament aquesta qüestió. Vegi’s, doncs, la informació clicant l’enunciat:

4.1. Juristes a favor del “Dret a decidir” 

4.2. Juristes contraris al “Dret a decidir”

 

images

5. AGENTS D’OPINIÓ / TERTULIANS

Tertulians de diferent signe o tendència que posats en contrast uns amb els altres, ens donen idea de com els angles de visió són ben diversos i dignes atenció, però sempre en dependència del pla mental de cadascú/na, la seva història i situació, els seus coneixements més o menys aprofundits, la seva voluntat i el propi context que els envolta, les seves aspiracions i desitjos. Tot plegat dona a llum un calidoscopi ben interesant que el decurs impacable del temps desvetllarà, encara que certament no al gust de tothom. Vet aquí aquests noms: 

Pilar Rahola, Xavier Bosch, Ernest Folch, Gemma CalvetJordi Graupera, Glòria Serra, Elisenda RocaAntonio BañosVicent Sanchís, Toni Soler, Xavier Sala i Martín, Gemma Ubasart, Germà BelJordi BastéQuim Nadal, Patricia GavanchoJosep Maria Clavaguera, Montserrat Tura, Arcadi Calzada, Quico Sellès, Cristina Sánchez MiretRafael Nadal, Magda Oranich, Sebastià Serrano, Josep Antich, Ernest Benach, Mònica Terribas, Josep Cuní, Elisenda Paluzie, Jaume Barberà, Pere Mas, Manuel Cuyàs, Tian Riba, Jofre Llombart, Empar Moliné, Núria Ribó, Marta Lasalas, Joan B. Culla, Joan Queralt, Toni Aira, Francesc Marc Alvaro, Marina Llansana, Miquel Puig, Jordi Barbeta, Arnau González VilaltaEsther VivasCarles Capdevila,  Josep Maria Ganyet, Eduard Voltas

Enric Juliana, Antón LosadaMàrius CarolQuim Monzó, Marc Bertomeu, Manuel Manchón,  Odei Etxearte, Rafael de Ribot, Alfonso López-TenaMontserrat Nebrera

Fernando Ònega, Antonio ZarzalejosXavier Sardà, Gregorio MoránAlbert Gimeno, Joan Collet, Rocío Martínez Sampere, Alberto SáezJoan López Alegre, Francisco MarhuendaJoan Boada, Gemma Galdón, Clara Ponsatí, Joan HerreraAntonio Franco, Andrea LevyToni Bolaños, Bel (Isabel) Olid, Jordi CañasEduardo IndaToni PuigvertXavier Vidal-Folch, Gonzalo Bernardos, Astrid BarriosAlejandro López-Fonda, Milagros Pérez OlivaJuan José López BurniolNacho Martín, Ricard Fernández Deu, Lluís BassetsManuel Millán, Lluis Foix, Antoni Fernández Teixidó, Joan Tàpia

12817910Notícies i llibres amb resenya, sobre “el dret a decidir” i l’independentisme catalá…

6. BIBLIOTECA O GALÀXIA DE LLIBRES SOBRE EL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ

Bloc de NOTÍCIES de darrera hora i una munió de LLIBRES editats tipogràficament i comentats amb una ressenya sobre l’independentisme català i que constitueixen una vertadera GALAXIA-BIBLIOTECA.

Pulsant l’enunciat o la foto s’obrirà en tota la seva extensió els títols de cada llibre, degudament comentats, per a la seva comprensió.

economia

6.1. TOT ACOSTANT-NOS A L’1-O, LA IGNOMINIA DEL 20-S …I ELS DIES QUE SEGUEIXEN…

opinió6.1.1. Uns articles d’opinió sobre el procés independentista recollits d’Internet

Plau portar arribats en aquest punt l’opinió de l’escriptora i opinadora Pilar Rahola, atès que -possibles dissentiments- ofereix puntualment en el diari La Vanguardia una visió personal sobre el que la realitat feixuga aporta en el dia a dia. Se seleccionen aquí alguns dels seus articles i d’altres que s’insertaran. Tanmateix, aquesta decisió no obsta perquè altres autors deixin de gaudir de la preferència que els pertocaria. De fet, en aquest article s’hi ha pogut trobar una munió de persones que contribueixen a formar opinió, fins i i tot, de signe ben divers i enllaçats en les seves planes web on s’hi mostra també el fruit dels seus pensaments i sentiments.

(01) RETORN (02) ESTAFA A LA DEMOCRACIA (03) POSTVERITAT DESBOCADA  (04) REDUCTIO AD HITLERUM  (05) QUÈ FARIES…?  (06) DEMÀ  (07) SOS  (08) L’HORA DE PEDRO  09 MARCIANS  10 LA BODEGUILLA  11 EL ARTICLE 155 APLICAT  12 EN BLANC I NEGRE  13 LA GENT  14 DEGRADACIÓ

mediocritat6.2.2. L’expressió de les causes que han contribuït a formatejar la mediocritat de l’Estat espanyol

Va arribar-me a les mans un article de Forges que pot servir per expressar les causes del gran malestar actual, la incomprensió desaforada i tota la processó de despropòsits sobre el tema que ens ocupa. L’article expressa les causes de tot plegat, és a dir, la incompetència en no voler trobar una solució al problema. Tanmateix, els efectes d’aquestes causes ja viuen entre nosaltres i és per això que cal, en aquest moment, crucial i complicat, l’intentar desfer l’embolcall amb la recerca de fórmules creatives que transitin i avancin pel camí del diàleg que faci possible una nova situació intel·ligentment pactada entre les parts. Tot i que, per donar veu al poble, per solucionar el problema i en opinió de molta gent, s’ha d’acabar celebrant un referèndum que possibiliti la contentació d’uns i altres. Vet aquí l’article en qüestió:

                                   EL TRIUNFO DE LOS MEDIOCRES

Quizá ha llegado la hora de aceptar que nuestra crisis es más que económica, va más allá de estos o aquellos políticos, de la codicia de los banqueros o la prima de riesgo.
Asumir que nuestros problemas no se terminarán cambiando a un partido por otro, con otra batería de medidas urgentes, con una huelga general, o echándonos a la calle para protestar los unos contra los otros.
Reconocer que el principal problema de España no es Grecia, el euro o la señora Merkel.
Admitir, para tratar de corregirlo, que nos hemos convertido en un país mediocre. Ningún país alcanza semejante condición de la noche a la mañana. Tampoco en tres o cuatro años. Es el resultado de una cadena que comienza en la escuela y termina en la clase dirigente.
 
Hemos creado una cultura en la que los mediocres son los alumnos más populares en el colegio, los primeros en ser ascendidos en la oficina, los que más se hacen escuchar en los medios de comunicación y a los únicos que votamos en las elecciones, sin importar lo que hagan, alguien cuya carrera política o profesional desconocemos por completo, si es que la hay. Tan solo porque son de los nuestros.
Estamos tan acostumbrados a nuestra mediocridad que hemos terminado por aceptarla como el estado  natural de las cosas. Sus excepciones, casi siempre, reducidas al deporte, nos sirven para negar la evidencia.
 

Mediocre es un país donde sus habitantes pasan una media de 134 minutos al día frente a un televisor que muestra principalmente basura.

 
Mediocre es un país que en toda la democracia no ha dado un solo presidente que hablara inglés o tuviera unos mínimos conocimientos sobre política internacional.
 
– Mediocre es el único país del mundo que, en su sectarismo rancio, ha conseguido dividir, incluso, a las asociaciones de víctimas del terrorismo.
 
– Mediocre es un país que ha reformado su sistema educativo tres veces en tres décadas hasta situar a sus estudiantes a la cola del mundo desarrollado.
 
– Mediocre es un país que tiene dos universidades entre las 10 más antiguas de Europa, pero, sin embargo, no tiene una sola universidad entre las 150 mejores del mundo y fuerza a sus mejores investigadores a exiliarse para sobrevivir.
 
– Mediocre es un país con una cuarta parte de su población en paro, que sin embargo, encuentra más motivos para indignarse cuando los guiñoles de un país vecino bromean sobre sus deportistas.
 
– Mediocre es un país donde la brillantez del otro provoca recelo, la creatividad es marginada –cuando no robada impunemente- y la independencia sancionada.
 
– Mediocre es un país en cuyas instituciones públicas se encuentran dirigentes políticos que, en un 48 % de los casos, jamás ejercieron sus respectivas profesiones, pero que encontraron en la Política el más relevante modo de vida.
 
– Es Mediocre un país que ha hecho de la mediocridad la gran aspiración nacional, perseguida sin complejos por esos miles de jóvenes que buscan ocupar la próxima plaza en el concurso Gran Hermano, por políticos que insultan sin aportar una idea, por jefes que se rodean de mediocres para disimular su propia mediocridad y por estudiantes que ridiculizan al compañero que se esfuerza.
 
– Mediocre es un país que ha permitido, fomentado y celebrado el triunfo de los mediocres, arrinconando la excelencia hasta dejarle dos opciones: marcharse o dejarse engullir por la imparable marea gris de la mediocridad.
 
– Es Mediocre un país, a qué negarlo, que, para lucir sin complejos su enseña nacional, necesita la motivación de algún éxito deportivo.
                                                             ANTONIO FRAGUAS DE PABLOS (FORGES)
           
2017-09-17 14.35.27
7. A PROPÒSIT D’AQUESTA TARDOR DEL 2017 I A POCS DIES DE l’1 D’OCTUBRE…

gandhi

7.1. DE PRIMER NO ET FAN CAS, DESPRÉS SE TE’N RIUEN, MÉS TARD T’ATAQUEN, PERÒ FINALMENT GUANYES…!

tardor

7.1.1. El cicle de la natura: la influència de les estacions d’estiu, tardor, hivern i primavera embolcallen el procés per decidir la independència…

El lluminós estiu calorós d’enguany ha deixat pas, a la vesprada del proppassat 22 de setembre de 2017, la novella estació tardoral amb els seus colors cromàtics -groguens, vinosos i torrats- i olors humides i calentes de fulles cremades i trepitjades. Considero una magnífica metàfora la fotografia que, en els darrers dies, rodola pels carrers de les xarxes socials de Catalunya, tot portant en el seu sí l’esperança i la incògnita de la nostra terra amb el desig que arribi fins al cim d’una primavera esclatant, sigui per a uns o sigui per a uns altres, malgrat l’hivern de les gelades -que també hi entra -, i que malauradament, ens ha fet i ens farà costat. Posats, doncs, a dir alguna cosa i ja centrats en el tema recurrent i excepcional que ens toca viure, cal que rememorem què ha passat, observem què passa i entrelluquem què passarà. Però, fem-ho acompanyats de la mà eixuta, afable i pacífica de Mahatma Gandhi quan descriu -com en un full de ruta- les conteses de les realitats actualment inquietants:

“DE PRIMER NO ET FAN CAS, DESPRÉS SE TE’N RIUEN, MÉS TARD T’ATAQUEN, PERÒ FINALMENT GUANYES”…

L’esmentat article intenta ajudar a reflexionar sobre el tema en qüestió i, de pas, il·lustrar documentalment tota una sèrie d’aspectes que moltes vegades reben un tractament superficial. De tota manera, atès que respecto profundament l’ opinió de tothom, també desitjaria que se’m respectés la meva si és que -al llarg de la lectura feixuga de tot plegat- hom descobreix per on es belluguen els meus pensaments i sentiments, la qual cosa no es fàcil d’escatir perquè, si bé es pot dir que se m’entén tot, per altra banda, a l’emprar el recurs literari d’una fraseologia de caire impersonal, l’amable i curiós lector pot confondre’s. Moltes gràcies per haver arribat fins aquí…! 

literatura 7.2. DES DE MIQUEL DE CERVANTES A JACINT VERDAGUER. LA LLENGUA, COM A MIJÀ FACILITADOR PER A L’ENTESA ENTRE ELS POBLES

classedellengua7.2.1. Un professor que en va ser de llengua catalana i castellana durant vint-i-cinc anys…

M’és plaent de consignar aquí que, durant vint-i-cinc anys consecutius, he estat professor de llengua catalana, així com també ensems de llengua castellana. I em percebo ufanós de mi mateix perquè durant tots aquests anys -ara ja en porto addicionats deu més de jubilat- no només vaig impartit las classes de les dues llengües amb il·lusió, dignitat i crec també amb professionalitat, sinó que els meus actuals antics alumnes no podran assenyalar-me que em decantés mai políticament de forma pública a favor d’una opció política o d’altra. Prova de tot plegat i pel que fa concretament a la llengua -a més a més d’una munió d’escrits concrets aspergits en la revista escolar, en comunicacions diverses i altres-, porto a col·lació un fet que va succeir en una reunió de pares de curs.

Efectivament, a instància d’un pare que, al bell mig de l’assemblea va queixar-se que l’escola no donava prou categoria a la llengua catalana (parlo dels anys 80 del segle passat), vaig contestar-li’n, tot fent un exercici de cabriola (rauxa) i d’objectivitat (seny) la referència d’una aportació positiva i considerada d’autors tan distants temporalment i geogràfica, com Miquel de Cervantes i Mossèn Cinto Verdaguer, els quals tingueren a bé consignar, en el fil de les seves obres, el coneixement i l’estima recíproques de la cultura de cada poble i la llengua que els hi és pròpia. I així:

escriptors     7.2.2. Tirant lo Blanc i Barcelona en el Quixot de Cervantes… / L’Atlàntida i El Canigó obres èpiques de Verdaguer…

Per una banda, es llegeix en el Quixot, en tractar-se d’una revisió dels llibres de cavalleries a la biblioteca del personatge central de la novel·la, la troballa d’un llibre -“Tirant lo Blanc”, escrit en llengua catalana- que el mateix Miguel de Cervantes, no només li concedeix la prerrogativa de salvar-lo de la foguera, sinó que  li n’atorga la consideració del millor llibre del món. Així com també afegint, en un dels seus capítols de l’obra en qüestió, aquell magnífic elogi universalment conegut sobre la visió que, des de Castella es té del cap i casal de Catalunya, la Barcelona oberta i mediterrània:

“…y así me pasé de claro en Barcelona, archivo de la cortesia, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y bellesa única”.

De l’altra banda, arriba la ploma de Jacint Verdaguer on, malgrat que en  “El Canigó”, -una obra d’èpica nacionalista- el poeta evoca i fortifica el sobiranisme català perquè perduri en el cor d’aquest poble, resulta ser que en “l’Atlàntida” -una obra d’èpica universalista-, en retornar la calma després d’un esfondrament geològic, l’escriptor assigna a les terres hispàniques la missió globalitzadora de reunificar el nou i vell continents.

catalnya

7.2.3. Catalunya, racó peninsular, terra de cruïlla de camins i acollidora amb una llengua pròpia -conjuntament amb d’altres- facilitadora de diàleg i entesa…

De tot plegat se’n dedueix una conclusió: ben fixades les banderes en el cor de cadascú/na i tractant-se de parles diverses, la meva opinió rau en fer saber que “quants més idiomes se’n sàpiguen  i se n’utilitzin, millor”. De fet, vivim un moment significatiu en què la proposta comunicativa actual esdevé decididament multilingüe. I tant de bo que la reflexió de l’alt valor cultural de les llengües estimuli sempre l’enaltir i promoure la seva utilització. I tot això nogensmenys amb l’intent de descobrir el valor cultural que adquireix la mil·lenària llengua catalana -germana, ensems, entre d’altres també de romàniques i no per sobre de cap de les moltes que es parlen arreu del nostre continent-, digne d’estimació i facilitadora de diàleg i d’entesa en aquest racó peninsular, terra de cruïlla de camins i tradicionalment acollidora.

jubilació         7.3. ALBIRANT LA MEVA ETAPA DOCENT DES DE L’ATALAIA DE LA JUBILACIÓ DAURADA

orientacions

7.3.1. Des de la meva daurada jubilació, em pregunto personalment com enfocaria avui als meus alumnes el problema de la societat catalana si hagués de retornar a les aules…

Moltes vegades m’he preguntat què diria o oferiria als meus alumnes en el dia d’avui davant de la situació que viu Catalunya en aquests darrers temps. Evidentment que no és al mateix contestar la pregunta -d’estructura indirecta- formulada inicialment en el títol, des de la meva jubilació daurada, que fer-ho dins de la massa escolar, dins d’una aula, com a professor i davant de preguntes de l’alumnat. En tot cas:

  • Hauria d’atendre i respectar L’Ideari o Caràcter propi de l’escola, concretat en el Projecte educatiu de Centre on en el seu entrelligat estructural hi convergeix la titularitat, el col·lectiu en què l’escola hi resta inscrita, l’associació de pares i mares i el consell escolar.
  • Caldria fer una valoració del grup d’alumnes pel que fa a la seva evolució acadèmica, a l’edat del susdit alumnat i a la seva maduresa psicològica.
  • Seria just respectar el protocol d’actuació de l’organigrama entre l’equip docent del professorat sense sobrepassar cap de les funcions pròpies de cadascú.

derecho

7.3.2. Del Projecte educatiu de Centre a la llibertat personal d’expressió…

Consignat “ut supra” tot això i, com que de sentit comú es tracta, no crec que cap orientació dels col·lectius esmentats i situacions indicades entri en col·lisió amb  la llibertat del meu pensament perquè la meva tasca o acció educativa es pugui veure disminuïda o retallada. De fet, encara amanyago i tinc clars uns criteris d’actuació educativa que en el passat he intentat posar en pràctica, si bé actualment em caldria fer-ne una revisió o avaluació per tal d’actualitzar-los i dotar-los de més potencial. Em refereixo actituds bàsiques que cal conrear com en són:

L’ajudar a no defallir, davant d’un individualisme i consumisme imperant, i saber acarar, sense violència, però amb el raonament i el rebuig, l’esclavatge social, econòmic i psicològic per sobre de la mediocritat i de tots aquells qui, amb enganys i amb mètodes inconfessables, s’aparten de la normalitat de la vida ciutadana.

El fomentar, per adquirir, una bona preparació intel·lectual i professional, orientada a l’aprenentatge per a una bona formació continuada de la consciència personal i a la crítica oberta per arribar a l’atenció social dels més necessitats.

El facilitar motius per equipar-se d’una bona dosi de reflexió, de tolerància, de respecte, de comprensió o empatia i d’estimació mitjançant el conreu de la intel·ligència emocional com n´és l’aprendre a relacionar-se i saber estar i conviure des del raonament i no des de la visceralitat i arribar fins al més estricte respecte al proïsme, incloent-t´hi els nivells estètics elementals d’educació, tot fent servir sempre l’estratègia o el recurs del diàleg per dirimir situacions compromeses.

L’evitar deixar-se atrapar -o millor dit- “passar” sense cremar-se, de totes les absurditats escampades i que serpentegen arreu, com en són el món devorador de la droga, de les malalties inexplicablement buscades, dels enganys, de les frivolitats morboses, inútils i sense sentit, de les infidelitats doloroses, del mal punyent.

L’escoltar -en definitiva- i en la fondària de la consciència personal la veu que ressona en l’interior del cor i que convida a discernir el propi projecte personal.

debat

7.3.3. Un debat ben estructurat, una rica pluja d’idees i la possibilitat de conclusions

Hem arribar al nucli d’una situació concreta. I la pregunta és adient i cal donar-li’n resposta acurada. Tant és així que, per poder copsar els pensaments i sentiments de tothom i facilitar una informació adequada i objectiva, facilitaria un debat ben estructurat i amb una rica pluja d’idees personals per arribar a la possibilitat de conclusions en què -sempre des de l’objectivitat- cadascú/na pogués expressar els seus criteris. Per això, cal la formulació dels interrogants precisos que recullin la majoria d’aspectes objecte de debat.

Deixo la resposta a qualssevol interrogants perquè la contesti cadascun/na dels antics i antigues alumnes que em llegeixen atès que, havent deixat l’escola ja fa alguns anys, gaudeixen actualment de criteri propi que tinc l’obligació i també l’honor de respectar, atesa la meva consideració al seu aprenentatge hagut i l’actual que el conforma, així com la seva circumstància personal i la situació pròpia i, fins i tot, l’inaccessible i ocult pla o xarxa  mental adquirida o canviant i que, en definitiva, resta governada pel que la ciència neurològica extrau a palpentes, encara avui, sobre el misteri del cervell de la condició humana.

Per tant, proposo senzillament auscultar en silenci la reflexió personal de totes les respostes a les preguntes que exposaré a continuació en referència al procés català d’independència, col·lateralment connectat amb el dret a decidir, així com amb les seqüeles o conseqüències annexes que dibuixen la grandària del problema en qüestió.

interrogants

7.3.4. Preguntes i qüestions que reclamen resposta personal…

Així, doncs, formulem una bateria de preguntes amb tots els signes d’interrogació ben col·locats per tal que, des de la participació de tot el grup-classe, es pugui arribar a conclusions el més objectives possibles. 

7.3.4.1. Sobre la Història general de Catalunya i l’argumentari en defensa de la nació catalana

Què en saps de la història de Catalunya…? Has llegit alguna de les obres marc que et proposo, com en són:

  • ROVIRA I VIRGILI, Antoni. «Història Nacional de Catalunya». Obra de 7 volums. Ed. Pàtria. Barcelona, 1922-1934.
  • DE RIQUER i PERMANYER, Borja. Director de l’obra. Diversos autors especialistes. «Història Política, Societat i Cultura dels Països Catalans». Cartografia. Obra de 13 volums. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1996-2000.
  • VILAR, Pierre; DE RIQUER i PERMANYER, Borja; MALUQUER, Jordi. «Història de Catalunya». 10 volums. Edicions 62. Barcelona 1987-2003.
  • SOLDEVILA, Ferran. «Història de Catalunya». Obra de tres volums. Ed. Alpha. Barcelona 1963.
  • FERRERES, Ernest; LLORENS, Jordi. «Història de Catalunya». Ed.Grup Promotor. Barcelona, 1992.
  • LLORENS, Montserrat; ORTEGA, Rosa; ROIG, Joan. «Història de Catalunya». Ed. Vicens Vives. Barcelona, 1993…?

T’has preocupat alguna vegada d’il·lustrar-te degudament buscant un «ARGUMENTARI» dinàmic per a la defensa de la Nació catalana…? Tens a mans  el recull de documents que poden ajudar a argumentar i defensar de forma seriosa la veritable essència i la realitat de la nació catalana, versus o contra la manipulació i l’eliminció de la seva secular historia…? Fixa’t, entre d’altres, en aquests punts objecte d’estudi:

  • Isabel de Castella segons els llibres de text espanyols.
  • Felip IV: Catalunya és una Nació, el nom de l’Estat és el Principat de Catalunya i el comte de Barcelona el seu sobirà.
  • «Llenguatge català», «Romanç cathalà» i «Idioma nostrum» esmentats en cartes reials d’Alfons II, Pere III, Joan I i Ferran I.
  • Naixement, casament, mort i enterramen dels sobirans catalano-aragonesos.
  • Tombes i panteons reials dels sobirans catalano-aragonesos.
  • Carta del Soldà d’Egipte als Consellers de la nació catalana (1432).
  • Cartes reials.
  • Reial cèdula de Felip V que obliga als Consellers de Barcelona a vestir «traje moderno espanyol» i altres humiliacions del 1718.
  • Llibre dels Fets de Jaume I i el Regne de Catalunya.
  • Crònica de Pere III el Cerimoniós i la seva arribada a Catalunya: «La Pàtria del Rei és Catalunya, la Corona és catalana».
  • Llibre del Rei en Pere II i la seva terra Catalunya. Crònica de Bernat Desclot.
  • Discurs del Rei Martí l’Humà a les Corts de Perpinyà el 29 de gener de 1406.
  • Referències sobre la Nació  i la Bandera … / …

7.3.4.2. En relació a la història de Catalunya, a partir de la Guerra de Successió, i fins als nostres dies

Coneixes la Guerra de Successió espanyola (1701-1713) i la seva continuïtat a Catalunya (1714)…? Quina valoració atribueixes al Decret de Nova planta del 1714…? Has llegit el memorial de greuges presentats, per l’extingida Corona d’Aragó, a Felip V en el 1760..? Has buscat mai el discurs del General Prim a les Corts espanyoles de 1851 respecte de la continuïtat de la política espanyola de Felip V…? Què en saps dels greuges presentats a Alfons XII per Rubió i Ors el 1885…? Has sentit a parlar mai del tancament de caixes i la protesta del món comercial i empresarial, així com la dimissió de l’alcalde Robert a Barcelona el 1889…? Has llegit el llibre de la “España invertebrada” de José Ortega i Gasset el 1922 i, en concret, el capítol dedicat a la pèrdua de les colònies d’ultramar, les que quedaven d’Amèrica i les de l’Extrem Orient…? Sabries valorar el perquè de la desfeta espanyola…? Has estudiat el cop d’Estat del General Primo de Rivera de l’any 1923 amb la supressió de la Mancomunitat catalana…? T’has informat bé sobre la proclamació de l’Estat català de l’any 1934 dins de la República espanyola…? Disposes de criteri propi sobre la dictadura del general Franco-Bahamonde des de l’any 1939 fins al 1975…? Què en pots dir de la transició espanyola des la Constitució de 1978…? Tens notícia del cop d’Estat de 1981 i la seva repercussió posterior…?

7.3.4.3. La Generalitat de Catalunya i els seus Estatuts

Què en saps de la Generalitat de Catalunya al llarg de la història…? Coneixes com s’efectuà la restauració de la Generalitat de Catalunya després de la dictadura franquista i la seva implicació política en contrast amb les autonomies de la Constitució del 1978…? Què en dius de les imponents Manifestacions de cada 11 de setembre, Diada nacional de Catalunya, a partir de l’any 2010…? T’han explicat o saps com es van generar els Estatuts de Catalunya…? Tens criteri sobre l’Estatut de 2006 i l’actitud que adoptà el Partit Popular en una recollida de signatures i denunciar-lo al Tribunal constitucional …? Quina responsabilitat en tenen els partits del moment quant a la vigència de l’Estatut del 2006…? Què en penses, en referència a l’Estatut de 2006, sobre els articles anul·lats pel Tribunal Constitucional a l’any 2010…?

7.3.4.4. Pel que fa a la Constitució espanyola de 1978 i el Tribunal constitucional

Sabries enumerar i explicar el contingut principal de les Constitucions espanyoles hagudes…? Has llegit i sabries valorar la Constitució espanyola del 1978 i el desplegament d’alguns del seus articles…? Què en penses del Tribunal Constitucional durant l’etapa que abasta des del seu inici als nostres dies…? Creus que en aquests darrers anys els membres del Tribunal constitucional han estat objectius, imparcial,  independents i no han actuat de part l’influx d’altres estaments…? Creus que aquest tribunal pot sancionar per si mateix  persones físiques o jurídiques -a causa de facultats que li ha atorgat el govern del Partit Popular- sense la possibilitat jurídica de poder formular-li’n un recurs com en qualsevol altre falta administrativa, llegeixi’s una denúncia de tràfic…? Coneixes bé l’adscripció dels membres del Tribunal Constitucional…? Pots explicar amb detall què significa el concepte de “sobirania”…? Has llegit l’article 2 de la Constitució de 1978 i coneixes per boca o lletra d’algun del seus autors en quines circumstàncies es va redactar i com es va veure sotmès a pressió militar…? Has comparat l’actual Tribunal constitucional amb altres Tribunals del nostre entorn…?

7.3.4.5. Sobre l’Estat espanyol, els Partits polítics, les Corts espanyoles i el Parlament de Catalunya

Pots opinar de l’estructura de l’Estat espanyol…? De quin criteri gaudeixes sobre els diferents partits polítics tant espanyols com del territori català…? Podries enumerar els actius positius i les deficiències clamoroses dels darrers partits que han ocupat el Govern de l’Estat i de la Generalitat de Catalunya, així com de les seves aliances…? Quines actituds ert semblen que tenen els diferents partits, tant a Les Corts espanyoles com al Parlament de Catalunya…? Recordes alguna sessió important que t’hagi cridat l’atenció en ambdós parlaments…? Podries comentar i fer-ne una valoració, en el seu just piu de la balança, sobre sessions importants, així com d’altres en clara deficiència…? Quina valoració et mereix el treball del parlamentarisme…? Te n’has adonat que l’actual partit en el govern de l’Estat és intensament bel·ligerant i ha respòs sempre al problema sobre la relació Catalunya-Espanya només amb arguments estrictament jurídics i sense cap llambregada d’una actitud voluntariosa de diàleg i pacte…? Creus que pensen de la mateixa manera que el Partit Popular altres Partits…? Dones crèdit i com valores el contingut del visionat “Las cloacas de Interior” sobre la guerra bruta contra adversaris polítics…? Què en dius de l’actitud del govern català que s’endinsa -de cara a la proposta d’un referèndum en marxa cap a l’esbarzer de la desobediència al Tribunal Constitucional…? On creus que rau el problema d’actualitat, en possibilitar un referèndum d’independència o en desobeir el Tribunal Constitucional perquè aquest l’ha prohibit pel fet d’haver admès un recurs de l’Estat…? T’has posicionat sobre qui té el problema: el Govern català o l’Estat espanyol…? Què en diries d’una llei establerta quan un nombre notable de la població la desobeeix activament…? No creus que a la pregunta anterior el problema jurídic queda desplaçat cap a un problema sociològic…? Coneixes quina adhesió professa el conjunt i la titularitat dels col·lectius que donen suport a la causa catalana, així com la que manté la part contrària…? Et sorprèn que la joventut universitària, professional i treballadora -en un nombre i grau d’alta significació- s’hagi enllaçat per primera vegada amb tots aquells que, en temps pretèrits, ja lluitaren a favor de la consecució de llibertats elementals…? T’hi trobes concernit personalment -o potser no-, en algun d’aquests grups esmentats…?

7.3.4.6. De la divisió dels poders legislatiu, executiu i judicial

T’has preguntat alguna vegada el sentit de la divisió dels poders legislatiu, judicial i executiu en un Estat modern…? Has entrevist que algun d’aquests poders estigui supeditat a algun altre i a la inversa…? Podries confirmar la pregunta anterior amb alguns exemples…? Quina valoració et mereix la Fiscalia de l’Estat…? I el Poder judicial, creus que és independent…? Quin concepte tens de la Llei…? Per què serveix la Llei…? Què es vol significar quan es parla que l’home no està fet per a la llei, sinó la llei per a l’home…? Què te’n sembla si una llei resulta que és injusta..? Creus que una llei injusta s’ha d’obeir s’ha d’obeir…? Què en saps, si en tens opinió sobre la votació del Parlament de Catalunya el proppassat 6 de setembre sobre la Llei del Referèndum i la de la Transició…? Coneixes casos a la història en què gràcies a la desobediència s’hagin canviat algunes lleis…? Sabries posar alguns exemples concrets a la pregunta anterior…? Creus que l’inici dels esdeveniments del dia 20 de setembre d’enguany (2017) -i alerta, perquè n’apareixeran molts més- ha propiciat el finament  del pacte Suárez-Tarradelles entre España i Catalunya…? Pots valorar i definir en el seu just concepte sobre quan es parla genèricament de drets humans, d’estat de dret, de constitucionalisme, de legalitats i d’il·legalitats, del dret a decidir, de la sobirania, d’independència, d’unionisme, de lleis, de decrets i de normatives, de fiscalies, de tribunals, de defenses, de manifestacions, de vagues i, en definitiva, de la “democràcia” que ho embolcalla tot…? Quina és la teva avaluació sobre el concepte que ha aparegut recentment en referència a la “dignitat” degut a les incursions hostils dissenyades, empeses i encoratjades pel Govern central i orientades a no permetre l’exercici de votar el dia 1-O de 2017…? T’has experimentat ofès pel menyspreu que reps de les institucions del Govern central, de la teva llibertat retallada i pels atacs flagrants a les institucions del teu poble…, o no i per què…?

7.3.4.7. Sobre els mitjans de comunicació i els seus actors amb la tensió que es produeix entre objectivitat-subjectivitat-manipulació-distorsió-mentida-calumnia

Què n’opines de la rastellera de declaracions, tertúlies de ràdio i TV, editorials de diaris i articles diversos, gràfics arreu, tuïts simplificats, comentaris opinables i rumors propagats a la xarxa mediàtica sobre diversos temes, però amb especial èmfasi al tema recurrent sobre el dret a votació per a la consecució o no de la independència a Catalunya…? Podries detallar alguns tipus de declaracions i posar-ne -amb la deguda valoració- la fesomia del relat quan es presenta amb tonalitats denigrants, acceptables o gratificants…? Sabries escatir exemples en què apareguin relats de tarannàs possibilistes, agressius, intel·ligents, cínics, benvolents, tendenciosos, malintencionats, objectius, perversos, comprensius, intemperants, lúcids, gratuïts, moderats, intoxicants, malcarats, manipuladors, oportuns, apassionats, irònics, clarividents, despietats, entenimentats…? Coneixes la gran troballa de Sòcrates pel que fa a l’adquisició del “concepte” per definir qualsevol cosa i així desballestar els enganys dels sofistes…? Com avalues i defineixes les paraules gruixudes, insultants, fora de to i exagerades que se solen emprar per insultar l’adversari…? Creus que l’esment al vocabulari hiperbòlic traspassa les línies vermelles i pot aplicar-se a l’adversari amb fonament de causa…? Coneixes les possibilitats d’una informació veraç i objectiva…? Creus que els mitjans de comunicació espanyols -en general, públics i privats- faciliten una informació objectiva o, pel contrari tens la percepció que resta manipulada…? I què en penses de la informació que faciliten els mitjans públics i privats de Catalunya…? Hi ha possibilitats d’accedir realment a una informació objectiva per formar-te un criteri ajustat…? Quines  aplicacions d’Internet coneixes i quines n’utilitzes per a la teva informació…? Què en penses i com valores de la possibilitat d’un control, aïllament o clausura d’aplicacions diverses per part del poder legislatiu, executiu i judicial…? En l’actualitat, es poden poswr “portes al camp”, perfecte metàfora, de la xarxa d’Internet i les seves aplicacions…?

7.3.4.8. Sobre la situació dels dies previs a la possible contesa electoral de l’anomenat 1-0ctubre de 2017

T’has preguntat sobre la crida a votar en referèndum el dia 1-O de 2017 tenint compte de l’actitud del Govern espanyol que, des de la seva potència intenta ofegar aquesta contesa electoral amb tots els mitjans jurídics forçats i els policials tremendament coercitius i la del Govern català, a l’empara o valiment del mandat del seu Parlament i la decisió ferma d’arribar fins al final malgrat les amenaces de ser conduït, -siguin els seus membres, i fins i tot, batlles, administratius, gestors socials, titulars d’empreses o ciutadans implicats- a declarar davant d’un tribunal “ad hoc” i exposar-se a penes d’inhabilitació, econòmiques i/o de presó…? Tens idea sobre el dia després de l’1 d’octubre…? Què penses o intueixes què passarà…? A partir dels esdeveniments actuals, com orientes la relació España-Catalunya…? Sabries fer una aportació positiva i negativa respecte dels president del govern estatal i el del govern, fins ara, autonòmic…?  Has comparat l’estratègia de diferents diaris i/o Ràdio-TV pel que fa al tractament dels seus articles, informatius o opinions de tertulians…? Què en saps del tractament dels mitjans de comunicació internacionals respecte del sacseig produït a la nostra contrada…? Què en penses de com les institucions de la comunitat internacional, principalment l’europea, tracta el problema que ens ocupa…?

7.3.4.9. A la recerca d’un tractament objectiu davant de les grans qüestions a resoldre

Què et sembla si es poguessin dilucidar les grans qüestions a través de l’aportació dei conclusions el més objectives possible, a través d’un acurat estudi científic resoltes mitjançant especialistes en una matèria determinada (aquests en podrien ser els autèntics assessors) i no per voluntarismes o ideologies polítiques de partits..?. Com ho veuries en temes tan sensibles de caire històric (origen i identitat dels pobles), cultural (raons idiomàtiques i d’altres), econòmic (distribució proporcional de les balances d’aportació al bé comú), infraestructural (disseny de les necessitats bàsiques de locomoció per terra, mar i aire, aigua i electricitat, mitjans de comunicació, etc.), social (sanitat, educació, habitatge comerç, etc.) i altres…? Creus que s’ha actuat o s’actua sempre des d’aquesta perspectiva…? Podries citar, segons el teu criteri quines línies vermelles s’han depassat, sigui per part d’uns o d’altres sobre temàtiques sensibles…? Coneixes -atenent l’univers multitudinari de participació en les manifestacions-, la proporció o el diferencial existent entre els possibles actes d’aldarulls, vandalisme i amenaces amb les actituds honestes i serenes i el capteniment pacífic i convençut de la majoria…? Observes que pugui ser possible l’incoar una acusació de sedició, generalitzada per la paraula clau de “tumult” i, en concret, a cada persona que participi en una manifestació ordenada i pacífica…? Et veus amenaçat en el dret de reunió i d’expressió, en el tancament de web’s i comptes d’internet…? Què en dius sobre l’entrada a impremtes o altres locals de presumpta propaganda, el requeriment a persones electes davant la justícia, l’escorcoll de locals i dependències de conselleries de la Generalitat, les detencions d’alts càrrecs i la seva “proporcionalitat” produïdes en relació al tema “referèndum” prohibit pel Tribunal constitucional, la Fiscalia i el Poder judicial…? Com veus i, en tot cas, podries valorar la responsabilitat que el Govern l’Estat espanyol hagi traslladat el problema del procés independentista català a altres estaments en lloc de buscar solucions polítiques…? Saps si la convocatòria d’un referèndum està penalitzat en l’actual codi penal espanyol…? Sobre la pregunta anterior, podries constatar si durant algun temps determinat ha estat penalitzat…? Quan actualment es diu que el referèndum 1-O, sabries situar el punt concret -“puntum dolens”- on es fonamenta la il·legalitat per celebrar-lo…? Quina ha estat l’estretègia del govern central per il·legalitzar el referèndum del 1-O i com valores aquesta decisió tenint en compte…? Quina diferència veus entre resoldre els problemes des d’una perspectiva política al d’una altra de caire judicial…? La llei cal complir-la, però en quin moment o situació estaries d’acord en desobeir-la…?

7.3.4.10. Una darrera ullada insistent al moviment independentista català

Com jutges el procés independentista català des de les causes que l’han empès…? Quin criteri has adoptat i digues si estàs d’acord en què aquest moviment popular i transversal de classes diverses ha nascut de baix cap a dalt o bé que ha estat una manipulació de les autoritats del Govern de la Generalitat o tal vegada d’alguns partits de dalt cap a baix…? Consideres que el referèndum sobre el poder decidir independència sí o independència no, és legal o il·legal i quins són els teus fonaments per sostenir la teva resposta…? Estaries d’acord amb l’afirmació “perquè la llei humana sigui justa i pugui obligar, no n´hi ha prou amb la voluntat del legislador, sinó que és menester que sigui útil per al poble”…? Què hem de fer i quina solució podem entrellucar quan falla un o els dos principis en què descansa un Estat de dret: “ni la voluntat popular pot expressar-se al marge de la llei, ni la llei por enervar l’expressió d’aquesta voluntat popular fins obturar-la”…? Creus que la superació del conflicte es resoldria millor a través del diàleg i pacte polítics enfront d’una maquinària jurídica i coercitiva en moviment militant i emmarcat en un context de por i d’anul·lació de llibertats bàsiques per ⊆una banda, i per l’altra l’haver de recórrer a la desobediència a l’Estat espanyol i emparar-se  en un fràgil equilibri inestable d’unes altres lleis emanades del Parlament de Catalunya…?  Coneixes el context i la situació mundials a l’hora que el Tribunal de Justícia de La Haya -el principal òrgan  judicial de les Nacions Unides- va emetre una sentència el dia 22 de juliol de 2010 quan formulada en aquests termes:

  • “Declaramos que no existe en derecho internacional ninguina norma que prohiba las declaracions unilaterales de independència”.
  • “Declaramos que cuando hay una contradicción entre la legalidad constitucional de un Estado y la voluntat democràtica, prevalece esta segunda”
  • “Y declaramos que, en una Sociedad democràtica,, a diferencia de una dictadura,, no es la Ley la que determina la voluntat de los ciudadanos, sino que ésta es la que crea y modifica cuando sea necesario la legalidad vigente”…?

Saps que aquesta sentència es va formular i emetre sobre la Guerra de 1999 a l’antiga Iugoslàvia i que obligava a Sèrvia perquè abandonés Kosovo…? Has valorat o estudiat si aquesta sentència és aplicable a qualsevol declaració d’independènciua unilateral o bé és una excepció i només aplicable per al contenciós de l’antiga Iugoslàvia…? Veus possible estendre la sentència a la problemàtica independentista de Catalunya o, pel contrari, no ho veus possible…? Es podria donar, per analogia o semblança, un altre cas igual…? En quines condicions…?

7.3.4.11. Sobre el dret d’autodeterminació dels pobles

7.3.4.11.1. Creus que existeix el dret d’autodeterminació dels pobles? 

Sembla que sí. Efectivament: la llei internacional té allò que es defineix per ‘ius cogens’, és a dir, normes de dret imperatiu. Aquestes normes són part del dret internacional i cap estat no pot negar-les ni incomplir-les. La comunitat internacional considera que són per damunt de qualsevol legislació estatal, bé perquè la pràctica ho ha imposat així o bé perquè els tractats internacionals ho decreten així. Són normes imperatives, per exemple, la prohibició del genocidi, de la pirateria marítima, de l’esclavatge i de la tortura. El dret d’autodeterminació dels pobles es considera jurídicament una norma imperativa també, tal com ha estat remarcat a vàries sentències de la Cort Internacional de Justícia i tal com és reflectit a la carta de les Nacions Unides.

7.3.4.11.2. En què consisteix el dret d’autodeterminació?

El dret d’autodeterminació és el dret que té un poble, una nació, de decidir si vol ser independent o no. El dret no pressuposa la voluntat d’independència ni obliga una nació a fer-se independent. Diu que té dret de decidir si vol ser independent o no. En termes jurídics el dret d’autodeterminació es coneix com el dret de qualsevol país de ‘triar la sobirania i l’estatus polític, sense compulsions externes o interferències’.

7.3.4.11.3. Quina és la norma de les Nacions Unides que reconeix el dret d’autodeterminació?

La Carta de les Nacions Unides, que tots els estats que en formen part han d’acceptar, diu a l’apartat segon de l’article primer que la funció de l’organisme és ‘desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del dret de la lliure determinació’. Posteriorment les Nacions Unides van acordar el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics que va reafirmar que ‘tots els pobles tenien dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement l’estatut polític i procuren també pel desenvolupament econòmic, social i cultural’.

7.3.4.11.4. Els contraris a l’autodeterminació afirmen que cap estat reconeix aquest dret. Com pot ser, doncs, una norma imperativa?

No és veritat que cap estat no reconegui aquest dret. Però fins i tot si fos així, no seria impediment per tal que la societat internacional el reconegués. A les constitucions estatals hi ha una contradicció flagrant respecte de la pràctica política dels estats: no es reconeix el dret d’autodeterminació dins el propi estat però sí que es reconeix fora. Aquesta és una pràctica política habitual. El congrés espanyol, per exemple, el 2014 va reconèixer l’estat de Palestina. Reconeixia, per tant, de forma implícita el dret de l’autodeterminació al mateix temps que negava el dret d’autodeterminació per als casos interns.

7.3.4.11.5. Però hi ha països que reconeguin l’autodeterminació a la seva Constitució?

Sí. L’opinió segons la qual només ho fa Etiòpia és errònia. De forma indirecta el dret d’autodeterminació el reconeixen tots els estats que incorporen a la legislació el respecte de les normes del dret internacional —o sigui la immensa majoria. De forma directa, reconèixer el dret d’autodeterminació a les minories internes d’un estat no és una pràctica habitual per raons òbvies, però molts estats a l’hora d’explicar perquè són independents basen la seva existència en la invocació legal al dret d’autodeterminació mateix. En total ara hi ha trenta-vuit estats que a la constitució vigent reconeixen l’existència del dret d’autodeterminació: Alemanya, Angola, el Bangladeix, Bolívia (que explícitament l’atorga a les nacions índies del país), el Brasil, Cap Verd (que s’obliga constitucionalment a donar suport als pobles que lluiten per l’autodeterminació), Catar, Colòmbia, Croàcia, Cuba, República Dominicana, l’Equador (que reconeix l’autodeterminació per als pobles indígenes), Eslovàquia, Eslovènia, Estònia (que reconeix les minories nacionals), Etiòpia (que reconeix el dret a la secessió de les nacions que l’integren), França (que reconeix el dret d’autodeterminació als territoris d’ultramar), Guinea Bissau (que reconeix el dret de tots els pobles de l’autodeterminació i s’obliga a donar-los suport), Hondures, Hongria (que reconeix els drets de les minories), l’Iran, Kossove, Letònia, Mèxic (que reconeix el dret d’autodeterminació de les minories), Montenegro, Nicaragua (que reconeix el dret de les minories del país d’autodeterminar-se), el Paraguai, les Filipines, Portugal (que reconeix a la constitució el dret de la independència de tots els pobles), Rússia (que reconeix l’autodeterminació de les nacions que en formen part), Sèrbia, Sud-àfrica (que reconeix el dret d’autodeterminació de qualsevol comunitat que comparteixi una herència comuna cultural i lingüística, dins una entitat territorial) el Sudan (que reconeix a la constitució encara el dret del Sudan del Sud d’autodeterminar-se), Surinam, Timor Oriental, Turcmenistan, Ucraïna, Veneçuela…

7.3.4.11.6. Espanya reconeix a Catalunya aquest dret fonamental d’autodeterminació…?

El fet que España no reconegui, als catalans, e dret d’autodeterminació com a poble, no és com s’ha dit tantes vegades un problema de manca de cultura democràtica -que ho és-, sinó més aviat es tracta d’una qüestió de caràcter conceptual. Una qüestió de lèxic.

És del tot cert que l’article 2 de la Constitució espanyola diu:

La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, …

Ara bé, si realment es volia encabir al poble català dins d’Espanya i considerar als catalans com a espanyols, potser haurien d’haver estat els redactors de la qual més curosos en la seva redacció del posterior article 10.2. Al seu contingut ja hi arribarem. Repassem primer què diu respecte al dret d’autodeterminació la legislació internacional i anem a veure com ho entoma la “Constitución espanyola”.

El 26 de juny de 1945 a San Francisco, en acabar la Conferència de les Nacions Unides sobre l’Organització Internacional, es va signar La Carta de les Nacions Unides, que va entrar en vigor el 24 d’octubre del mateix any. En el seu Capítol I, article 1.2 diu:

“Fomentar entre les nacions relacions d’amistat basades en el respecte al principi d’igualtat de drets i al de la lliure determinació dels pobles, i prendre les mesures adients per enfortir la pau universal”.

Posteriorment, ja a les acaballes de l’any 1966, concretament el 16 de desembre, dins del si de l’Assemblea General de les Nacions Unides, van ser adoptats dos tractats internacionals sobre els drets humans:

Tot i que no van entrar en vigor fins al 1976 i amb pocs mesos de diferència, en la seva Part I, article 1, ambdós són coincidents en la redacció donada i comencen dient:

“Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural”.

Entremig, el 10 de desembre de 1948, va ser adoptada i proclamada per l’Assemblea General de les Nacions Unides, mitjançant la seva resolució 217 A (III), la: 

Declaració Universal de Drets Humans,

que amb la seva trentena d’articles enumera tots i cadascun d’aquells drets considerats bàsics i que “s’haurien d’aplicar”, sense excepció, a tota persona pel sol fet d’haver nascut ésser humà. 

Per molt que us sembli estrany amb tot el que està passant amb el dret a decidir dels catalans, Espanya n’és membre des del 1955. Com a tal, a 28 de setembre del 1976, va ratificar l’esmentat Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals, ratificació que es troba publicada al BOE núm. 103, de 30 d’Abril de 1977 signada per, el llavors ja Rei, Juan Carlos I i referendada pel també llavors Ministre d’Assumptes Exteriors Marcelino Oreja.

Dos anys més tard de l’esmentada ratificació i un del de la seva publicació, el 29 de desembre de 1978, entrà en vigor la “Sacrosanta Constitución Española” i on es troba, en el seu article 10.2 del Títol I, els drets i deures fonamentals, la següent redacció:

Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España”.

Vet aquí el que arriba a dir l’article 10.2 al que ens hem referit al començament. A què ve tanta discrepància, doncs, si de fet Espanya reconeix el dret d’autodeterminació dels pobles…? Molt important: el problema rau en què no s’acaba de tenir clar quin és el concepte “poble”. Dit això, busquem la versió online del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans i cerquem l’entrada “poble”, obtindrem això:

poble 
1 m. [LC] [AD] [AN] Conjunt dels habitants d’un territori, d’un país, units per vincles socials i polítics i per una identitat cultural comuna forjada històricament. El poble català. El poble francès
m. [LC] Conjunt dels habitants d’una ciutat, d’una vila, etc. Tot el poble ha participat en l’organització de la festa.
 [LC] [RE] el poble cristià El conjunt dels cristians.
 [RE] el poble sant El poble elegit de Déu, els jueus.
m. [LC] [AD] Població petita, especialment que no és ciutat ni vila. El poble de Gisclareny. És un poble de mala mort.
m. [LC] [AN] Conjunt de ciutadans que constitueixen les classes socials no dominants. Gent del pobleLa revolta del poble contra el poder de la burgesia.
 [LC] [HIH] baix poble [o poble menut] El grup més baix en l’estratificació social.

I què diu el  “Diccionario de la lengua española de la Real Academia Española” Què hi trobarem? Això:

pueblo 
Del lat. popŭlus.
1. m. Ciudad o villa.
2. m. Población de menor categoría.
3. m. Conjunto de personas de un lugar, región o país.
4. m. Gente común y humilde de una población.
5. m. País con gobierno independiente.

Deixant a banda que el diccionari de la llengua catalana resta més elaborat que el de la llengua espanyola, pel que fa a la definició, hi ha una subtil diferència entre la primera accepció catalana i la cinquena de l’espanyola. I que si l’ordre s’ha d’entendre com a prioritat en els conceptes, el d’ells i el nostre és gairebé invers? I que mentre nosaltres diem: “Població petita, especialment que no és ciutat ni vila”, ells en la seva primera accepció són taxatius: Ciudad o villa”? Potser si la Villa de Madrid demana el dret d’autodeterminació, els el concedeixen. Ironia…?

No consta l’existència de cap Real Acadèmia de l’Anglès. Potser per això és un idioma dinàmic, de canvis constants i evolució natural que està contínuament desenvolupant-se i pot arribar a considerar-se més flexible que d’altres. Per tant, ens haurem d’acabar preguntant quin sentit tenia “peoples”, al 1945 i al 1966, per als redactors dels dos texts internacionals. Què creieu? Només un problema nominalista i conceptual, de lèxic simplement…? 

Tot i això, en honor a la veritat cal concretar que aquest dret d’autodeterminació es refereix a la descolonització dels pobles i, per això mateix, cal llegir amb molta atenció el context global de tot plegat, la qual cosa és possible clicant tot aquest paràgraf.

Finalment, i per tal de copsar en quina mesura Catalunya pot plantejar la seva autodeterminació i constituir-se en una República, com a una entitat jurídica, ens cal fixar-nos en alguns conceptes que històricament han evolucionat i, per tant, des d’aquesta perspectiva, se’ns obre tota una problemàtica que pot ser considerada des de diferents angles de visió i, per tant, susceptibles d’opinió i de discusió com es pot llegir i estudiar clicant les paraules següents:

PAÍS

NACIÓ

ESTAT

7.3.4.11.7. Sentencia del Tribunal constitucional espanyol de 25 de març de 2014 sobre la «Sobirania catalana», el «Dret a decidir» i altres qüestions

«EN ATENCION A TODO LO EXPUESTO el Tribunal Constitucional, POR LA AUTORIDAD QUE LE CONFIERE LA CONSTITUCIÓN DE LA NACIÓN ESPAÑOLA, ha decidido estimar parcialmente la impugnación de disposiciones autonómicas (Título V LOTC) promovida por el Abogado del Estado, en representación del Gobierno, contra la Resolución 5/X del Parlamento de Cataluña, por la que se aprueba la “Declaración de soberanía y del derecho a decidir del pueblo de Cataluña” y, en consecuencia:

1º Se declara inconstitucional y nulo el denominado principio primero titulado “Soberanía” de la Declaración aprobada por la Resolución 5/X del Parlamento de Cataluña.

2º Se declara que las referencias al “derecho a decidir de los ciudadanos de Cataluña” contenidas en el título, parte inicial, y en los principios segundo, tercero, séptimo y noveno, párrafo segundo, de la Declaración aprobada por la Resolución 5/X del Parlamento de Cataluña no son inconstitucionales si se interpretan en el sentido que se expone en los FFJJ 3 y 4 de esta Sentencia.

3º Se desestima la impugnación en todo lo demás. Publíquese esta Sentencia en el “Boletín Oficial del Estado”. Dada en Madrid, a veinticinco de marzo de dos mil catorce».

Pel que fa al punt 2n de la Sentència del 25 de març de 2014 és perfectament aclaridor el treball de Joan Ridao Martín en què s’exposa l’abast de l’esmentat text constitucional quan diu que “…no son inconstitucionales las referencias al derecho a decidir de los ciudadanos de Cataluña”, sempre i quan s’interpretin en el sentit que s’exposa en els FFJJ 3 i 4 de l’esmentada Sentencia.

 

lleifeferendum

7.4. EL DRET QUE TÉ EL GOVERNANT PER EXIGIR OBEDIÈNCIA, RAU EN QUÈ LES ORDRES SIGUIN RAONABLES

dialogo

7.4.1. Diàleg i pacte polítics versus la desobediència i l’actuació jurídica i policial…

Totes i moltes més preguntes es podrien formular i crec que l’exposició d’aquest contingut interpel·lació pot resultar prou apte i ben adient per a la proposta d’una bona posada en comú, suficient per aclarir conceptes, rebre informació d’uns i altres, exercir el diàleg i el pacte polítics per arribar a conclusions pertinents cap al màxim nivell d’objectivitat tot i que -a causa de la condició humana- amb molta freqüència aquella es veurà aiguabarrejada amb algunes ombres de subjectivitat. Només resta, per la part que em correspon, pronunciar-me sobre el que penso i sento personalment, la qual cosa exposo a continuació.

problemes

7.4.2. Uns problemes d’envergadura: històrics, socials, culturals, econòmics i polítics…

Per tant, a títol d’aclariment sobre el tractament que Catalunya ha rebut en dècades de l’Estat espanyol i l’arribada del “procés independentista”, vet aquí segons el meu parer, quines en són les causes, convertides en problema, que l’han despertat. Es tracta, doncs, de:

  • Un problema «històric» no resolt. Pensi’s en el concepte constitucional de Catalunya, exclosa com a nació sobirana, i relegada a un altre concepte regional de nacionalitat autonómica.
  • Un problema «social». Atengui’s al sentiment de pertinença a la terra d’aquest poble i a la voluntat majoritària de gent que se li nega el dret de poder decidir el seu futur.
  • Un problema «cultural». Ressegueixi’s tots i cadascun dels atemptats haguts en contra de la pròpia llengua al llarg del pas del temps.
  • Un problema «econòmic». Estudiï’s el diferencial d’escanyament hagut entre l’aportació econòmica de Catalunya a l’Estat espanyol i el que es retorna a la nostra terra a través dels pressupostos generals.
  • Un problema «polític». Consideri’s les estratègies jurídiques que desvirtuen les pròpies estructures de l’Estat espanyol i posen en evidència el propi sistema en contra de buscar políticament, solucions a través del diàleg i el pacte.

petit princep1

 

7.4.3. Un conte de Saint Exupery en el “Petit príncep”…

… El petit príncep va arribar a un planeta on sols hi havia un rei. Era un rei absolut i universal, perquè regnanava a tot arreu, no sols al seu planeta, sinó també als planetes veïns i als estels. Com que el petit príncep tenia ganes de veure una posta de sol, li va demanar al rei que n’ordenés una, però aquest li contestà:

 “Si jo manava a un general de volar d’una flor a l’altra, com si fos una papallona, o d’escriure una tragèdia, o de convertir-se en un ocell, i el general no complia l’ordre rebuda, qui estaria equivocat, ell o jo…?”

– “Vós”, digué amb fermesa el petit príncep.

– “Exacte. Cal exigir de cadascú el que hom por donar -observà el rei-. L’autoritat reposa primer de tot en la raó. Si manés al teu poble de tirar-se al mar, aquest farà la revolució. Però jo tinc el dret d’exigir l’obediència perquè les meves ordres són raonables”.

eremsomserem

7.5. ÉREM, SOM I SEREM

llei

7.5.1. Ni al marge de la llei, ni el caprici d’obturar-la…

Doncs això. I per transposició, hem de convenir que el dret i l’obligació d’obeir les lleis, rau en què aquestes siguin justes. I en el cas que no ho siguin, o bé cal derogar-les i substituir-les per d’altres justes i adaptades a les demandes elementals de la gent (en el ben entès que el poder legislatiu, elegit pel poble, actuï amb honestedat i respecte tot realitzant una auscultació profunda de les necessitats populars i l’estudi científic de mantes qüestions, o bé si s’ajorna massa el canvi, es pot produir una situació de desobediència generalitzada, com la que tenim actualment entrelligat per a la consecució d’uns objectius finalistes emparats pels dels drets humans.

joc7.5.2. El joc de “parar i amagar”…

De tota manera, quan tot està per decidir i el joc de “parar i amagar” es debat entre un espionatge persistent i implacable amb la conculcació ferotge de drets fonamentals per part de l’Estat central, la Generalitat de Catalunya -en l’intent de superar les moltes emergències que la situació anormal imposa- segueix dempeus amb la voluntat fèrria de facilitar el futur del catalans mitjançant la preparació de la contesa electoral prevista per al dia 1-O de 2017. Malauradament aquest esdeveniment forjat per una bona part de les capes transversals del poble català -decisiu, exultat i esperançador per a molts- hauria d’haver estat amanyagat políticament mitjançant el diàleg i el pacte, en lloc de la utilització perversa al recurs jurídic i coercitiu. Per això, resulta molt encertat concloure que qui “sembra la rebel·lia, l’altre recull la llibertat”.

urna

8. ARRIBATS A L’1-O DE 2017, JA SOM AL DIA DESPRÉS…SED, “TIMEO DANAOS ET DONA FERENTES”…

(La traducció d’aquest verset de l’Eneida la trobareu al final)

xarxaL’esdeveniment de l’1-O de 2017 s’ha desbordat i guanya terreny la poderosa xarxa digital enfront dels dèbils filats analògics, en un món en què la celeritat del temps ofega fàcilment les fotos groguenques dels àlbums de cartró per donar pas a totes les noves imatges reverberants de les pantalles dels mitjans de comunicació actuals.

viesNo sóc capaç de predir el termini cap a una estabilitat pròspera i en pau de tots nosaltres, així com quin rumb prendrà de cara el futur tot plegat. Més aviat intueixo que viurem durant prou de temps un aiguabarreig de situacions, sentiments, contextos, posicions, circumstàncies, actituds i condicions molt diverses. Personalment visc inquiet en un estat de shock amb sentiments ambivalents: 

(1) Molt trist degut a l’atac indiscriminat i fora de tota mida per part de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional ordenat per l’Estat espanyol, així com també per la distorsió i manipulació d’abundants mitjans de comunicació espanyols sobre els fets en faltar a la veritat, així com també la ceguesa malestruga del Govern de l’Estat espanyol amb les seves visions voluntàriament desenfocades i els seus comentaris perversament tergiversats.

(2) La satisfacció immensa d’haver pogut aguantar dampeus vàries hores per emetre el vot, facilitant així la possibilitat de crear un nou Estat republicà per conviure en pau amb tothom, amb prou dignitat i amb recursos econòmics suficients per a una socialització equilibrada i justa. De moment, el que sí observo és que s’ha produït una ferida insondable entre l’Estat espanyol i una molt considerable part del poble català que costarà molt de restablir.

veritatL’altre dia comentava una cita de Sant Pau -“la veritat us farà lliures”- per embolcallar-me en l’esperança que aquells universals estudiats a la filosofia aristotèlica, com en són “la veritat” (verum) i el “bé” (bonum), tard o d’hora, sempre triomfen. I escric això perquè, si hi ha una actitud que em produeix un rebuig absolut i un desassossec anguniós, és la falta d’ètica que observo en alguns mitjans de comunicació, sigui de forma intencionada o, fins i tot, degut a una falta de greu professionalitat en no focalitzar adientment i no procurar-se una informació veraç i objectiva dels esdeveniments, tot manipulant i distorsionant els missatges en clara prevaricació contra la pròpia veritat i manca deontològica. Porto aquí -en relació als esdeveniments del dia 1-Octubre de 2017- el record, per a una lectura pausada, d’unes planes de la “España invertebrada” quan Ortega y Gasset relata la pèrdua de les colònies espanyoles arreu, a Ultramar i a l’Orient, així com un minúscul text, extret d’una carta que el filòsof Miguel d’Unamuno escriu a l’escriptor literari Azorín (José Martínez Ruiz) a l’any 1907 i que li’n diu abruptament: «Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)». Tot i que personalment aquest llenguatge formal no és del meu estil, tanmateix el trobo prou escaient i ajustat en el seu contingut després de 110 anys d’interval temporal.

I aquí deixo el text, tot esperant que en sigui profecia…

cavallFa uns dies vaig rebre una fotografia, de les moltes que n’he rebut aquests dies, en què el cavall de Troia, un regal explosiu dels Dànaos (diguem-ne, dels grecs de l’antiga Eneida) situat en una de les places de la nostra terra. Ràpidament vaig construir la metàfora evident. Al port de les aigües de Barcelona, ancorat el simpàtic ocellet Piolin, i a Tarragona altres vaixells, també i a les seves entranyes, hi havia el regal d’una màquina de guerra coercitiva. Només que nosaltres la sabíem, tot i que no ens la creiem, a diferència dels pobres troians que, quan la llança (“stetit illa tremens”) va retrunyir endinsada en el ventre del cavall, aquests no van saber veure el perill que l’enginyer mitològic, Calcas n’era el seu nom, va dissenyar. De poc van servir les advertències de Laocoonte quan cridava (“Equo ne credite, Teucri, quidquid id est, timeo danaos et dona ferentes”) als troians que no es refiessin del cavall perquè, fos el que fos, calia témer als grecs encara que, aparentment, els fessin regals.

incertesaI amb això n’hi ha prou. Des del que ha passat aquest 1-O del 2017, amb una votació d’autodeterminació gegantina per a alguns o de mobilització colossal per a uns altres, el que ha de venir s’amaga encara en la incertesa de ves a saber què o de possibles acords dialogats o pactes que avui resten a l’aire, emboirats i densos. Tanmateix, passi el que passi, tinc clar que “equo ne credite, Teucri, quidquid id est, timeo danaos et dona ferentes”. I qui ho pugui entendre, sortós en serà…!

thumb_IMG_2685_1024

2017-09-11 06.55.40
gandhi2017-09-16 18.48.47gandhi1images2017-09-11 19.15.44

2017-09-15 17.36.50

EN L’ATEMPTAT DEL DIA 17 D’AGOST DE L’ANY 17 A LES 17 HORES A CATALUNYA: LA SEVA CAPITAL, BARCELONA I A UN DELS SEUS POBLES, CAMBRILS…!

Destacado

 

EN L’ATEMPTAT DEL DIA 17 D’AGOST DE L’ANY 17 A LES 17 HORES A CATALUNYA: A LA SEVA CAPITAL, BARCELONA I A UN DELS SEUS POBLES, CAMBRILS…!

01 IMG_0004

A l’entrada de la nit d’aquest dia 17 d’agost de l’any 17 i a les 17h, he mal dormit dues hores i de forma intermitent perquè he  seguit totes les informacions de la nit i àdhuc de la matinada, fins ara mateix. Sigui aquest reguitzell de notícies on se m’’hi barregen molts pensaments i sentiments:

  • Les seqüeles encara calentes de l’atemptat produït a la Rambla de Barcelona, amb catorze morts i més de cent ferits, així com també l’avortat a Cambrils amb la mort de cinc terroristes, un civil mort i set ferits..
  • La situació del tràfic i dels seus automobilistes, embolcallats per una operació gàbia, en la xarxa de rondes, autopistes i carreteres, així com la col·laboració de la Creu Roja i la disposició de la bona gent veïnal que s’ha bolcat amb les necessitats imprevistes, d’hores i hores aturats, tot aportant beguda,  menjar i suport en general…
  • La resposta que personalment he anat donant a familiars, persones amigues i altres, mitjançant wsap o mail, que s’han interessat per la nostra família des de llocs propers i distants (de fet, l’atemptat ens va agafar fora de BCN en un dia de vacances i descans)…
  • El refús més profund davant de totes les imatges impactats i cruels penjades a la xarxa per persones que, amb una manca de insensible prudènci i sense respectar la seva dignitat, han filmat amb inconsciència o per motius espuris, la desfeta de persones mortes i malferides.
  • La reacció primerenca de moltes persones de bona fe, així com les institucionals: President de la Generalitat, Alcaldessa de BCN, President del Govern central, presència dels Reis. En especial cal esmentar el Cos de Mossos d’Esquadra i Bombers, els Serveis d’Emergència, els Equips mèdic, les Forces de seguretat i de Protecció civil, taxistes fent generosament carreres de franc, oferiments d’hospitalitat de ciutadans anònims, manifestacions diverses arreu del territori, en especial, la viscuda a la Plaça Catalunya de Barcelona amb el minut de silenci simbòlic, la corrua de signatures en el Llibre de condolència presentat en el Saló de Cent de l’Ajuntament de BCN, les flors, els escrits i les espelmes a la Rambla de les Flors i la Font de Canaletes, així com les moltes llàgrimes emotives vessades durant aquests dies luctuosos ….
  • El rebuig personal a certs comentaris pejoratius, malestrucs i fora de lloc i de tota mesura i consideració -sigui des de la xarxa d’Internet, sigui des d’important mitjans de comunicació-, repugnants, intolerables i minipuladors que, en un moment de tristesa i de dolor i davant d’aquesta vivència extrema, els seus propis autors queden definitivament radiografiats en deixar-los al descobert amb el seu cor malalt, pervers o corrumput i amb una intel·ligència plana i emboirada aliena de tot quirat…

La irracionalitat es guanya amb la racionalitat i l’objectivitat, la bogeria amb la lucidesa i el bon fer i la por amb el coratge sense por. Cap provocació. Avui tots amb el cor i el pensament amb totes les víctimes.

Clicant l’ofrena de les tres roses blanques hi trobareu un article- editorial de Jordi Partal extret de vilawebeb que, atenent el moment actual, des del meu piunt de vista personal, ho encerta plenament.

Cliqueu i llegiu-vos-el:

02 IMG_0011

 

17-17-17, la crònica d’un drama que ens caldrà superar amb confiança. Per això cal seguir endavant i contribuir amb la nostra personal bonhomia i les nostres més íntimes creences personals de ciutadans del món, en la reparació i el record del mal causat El cor destrossat, però el cap ferm en les conviccions…!!!

Cliqueu la fotografia per llegir l’article insertat i feu el mateix a la foto de Les Rambles de BCN que amaga un video en què la Capital de Catalunya -Barcelona amb tots els seus pobles-, després de l’atemptat, com a mostra del capteniment i de la vitalitat de tota la ciutadania, lluny de veure’s agenollada i humiliada, sempre s’ha alçat, s’alça i s’alçarà davant de qualsevol adversitat per a l’assoliment dels objectius propossats a curt, mig i llarg termini…

BCN es de todos. BCN es solidaria. BCN es luz, y aunque algunos quisieran apagarla, BCN seguirá floreciendo. BCN brillará. BCN tiene moral de piedra…

Escuchad: podréis atropellarnos, pero nunca arrodillarnos.

BCN sabe ganar. BCN seguirá en pié para ver vuestra derrota. BCN es mi ciudad. Hoy nos habréis hecho llorar. BCN mañana volverá a levantarse.

                                         TODOS SOMOS BARCELONA

rambla

EN LA FESTA DE PASQUA DE 2017

Destacado

EN LA FESTA DE PASQUA DE 2017…

1IMG_5944

“Primavera” de les Quatre estacions. Antonio Vivaldi

 

PRIMAVERA…! De la fredor i mort hivernal, a un esclat de llum i de vida…!

 

 

 

 

2IMG_5945

Aleluya. G.F. Haendel

 

 

PASQUA…!  Que vol dir: Pas, passa o tràsit cap a un quelcom millor…!

 

 

 

 

3IMG_5946

Caminante no hay camino.    Serrat & Sabina. [Per obrir el video polsar  YouTube]

 

 

CAMINAR…! Una excursió valenta en què “es va fent camí tot caminant”…!

 

 

BONA I GRATIFICADORA PASQUA 2017 A TOTHOM, però tot i afegint algunes consideracions que, en resumir algunes notícies extretes d’una visió global del món d’avui, comparteixo amb lectors de diaris i que exposo aquí:

interpretacion

La Bíblia ens parla del càstig que Déu infligí als egipcis quan el Faraó impedia deixar sortir d’Egipte, Moisès i el poble hebreu. Es descriuen deu plagues terribles (Ex 6-11). Tanmateix, porto aquí l’anècdota com un exemple d’exegeració literària hiperbòlica, tot sabent que el llibre de l’Exode queda sotmès a una interpretació científica que en aquest moment obvio detallar. En resum: el relat en qüestió tracta d’una construcció literaria, amb més o meny similitud amb la realitat objectiva, que té per finalitat, sobretot i aquest punt és el més important, fer palesa una idea religiosa…

… I en aclarir d’aquesta apreciació anterior, també podem dir que, de forma anàloga, la construcció literària de les preteses deu plagues d’Egipte s’ajusten prou bé i concorden -des de la llunyania temporal i espaial- amb l’anàlisi del panorama punyent del nostre món de 2017, la recopilació de plagues actuals, queda com a mostra el que segueix:

1siria

Una guerra interminable que està acabant amb el poble sirià, amb l’agreujant de l’ús de gas, especialment prohibit per les Nacions Unides…

 

2mediterraneo

 

Les morts al Mare Nostrum de persones que cerquen una vida millor i hi troben el seu final amb la mort o amb la indiferència i manca d’ajuts…

3riscspobres

 

La diferència entre rics i pobres que cada vegada és més notòria. Mentrestant a uns els sobre de tot, d’altres no tenen res de res…

 

4violencia

 

Una violència de gènere agreujada dia a dia. Maltractaments,, morts i vexacions de tota mena ja arriben també a fills, esposos i avis… 

 

5bullyng

 

Bullying a les escoles per qualsevol motiu, només potser per mostrar superioritat o per menyspreu a defectes físics, races, religions. S’ataca al diferent sense motiu justificable…

 

6gihgadisme

 

 

L’existència d’un grup dit “islàmic” que mata per matar. El terrible gihadisme que promet un paradís qui mor matant “l’infidel” en la seva mal entesa “guerra santa”…

 

 

7banderes

Una manca total i absoluta de governants assenyats que, enlloc de procurar el benestar dels ciutadans, procuren per al seu enriquiment…

…I atenent el set com a número bíblic, podríem seguir l’enumeració no fins a deu, com les plagues susdites, sinó multiplicar-les exponencialment. La felicitació pasqual esdevé, doncs, ben sincera, però també amb una alerta vermella que no pot defugir el panorama tacat de sang i de misèries humanes. Tot i aixó:

2IMG_5945

L’arribada de la Reina de Sabà.     G.F. Haendel

 

EN EL NADAL DE 2016 / NAVIDAD de 2016 / WEIHNACHTEN 2016 – ESPERANÇADOR 2017 / AÑO 2017 CON ESPERANZA / NEUES JAHR 2017

Destacado

EN EL NADAL DE 2016 / NAVIDAD 2016 / WEIHNACHTEN 2016

ESPERANÇADOR 2017 / AÑO 2017 CON ESPERANZA / NEUES JAHR 2017

images

El naixement de Jesús a través de les aplicacions informàtiques dins de                                    la xarxa social dels nostres dies

El temps no té pressa, ni mai fa tard. Flueix sense fer cas dels nostres afanys i inquietuds. Així, doncs, en la cadència impasible de la temporalitat -i des de la nostra actual posició dins de l’Univers- ha arribat una altre Nadal. I després de vint-i-cinc anys en què heu rebut una “nadala” en format de paper, ara comencem una altra etapa en què la rebreu en format electrònic. I així continuarem, perquè de Nadals n’hi ha hagut de tota mena: Els amanyagats personalment, els viscuts per tota la massa humana i tots aquells que ens reserva i ens oferirà l’esdevenidor.

El tiempo no tiene prisa, ni llega nunca tarde. Corre sin prestar atención a nuestros afanes e inquietudes. Así pues, en la cadencia impasible de la temporalidad -y desde nuestra posición actual dentro del Universo- ha llegado otra Navidad. Y después de veinticinco años de recibir una “felicitación” navideña en formato de papel, ahora comenzamos otra etapa en que sólo la podréis gozar en formato electrónico. Y así continuaremos porque sobre  Navidades las ha habido de todo color. Las que hemos acariciado personalmente, las vividas junto a toda la masa humana y todas aquellas que nos reserva y nos ofrecerá el futuro.

 

imgres

La commemoració de la festa de Nadal

Nadals dolços de la nostra infantesa quan la màgia del pessebre i l’arbre guarnit ens omplia els sentits oferint-nos retalls i olors de natura boscana i humida…

Dulces navidades de nuestra infancia en un momento en que la magia del Belén y el árbol adornado llenaba nuestros sentidos ofreciéndonos retazos y olores de naturaleza campestre y húmeda…

images

Hallelujah Chorus – Haendel

Nadals vigorosos de quan érem encara joves, carregats de vitalitat i delerosos de menjar-nos el món, de somnis espectaculars i desitjos de fantasia… 

Navidades de gran vigor cuando éramos jóvenes, cargados de vitalidad y prestos a comernos el mundo, con sueños espectaculares y deseosos de fantasía…

imgres

Symphony n.9 – Beethoven

Nadals tendres i afectuosos, tots plegats i embadalits al caliu crepitant del foc de la família amb la taula ben parada i generosa de viandes…

Navidades tiernas y afectuosas, juntos y embelesados delante del rescoldo del fuego crepitante de la familia con la mesa bien dispuesta y generosa de alimentos…

images

Simfonia n.3 / C. Saint-Saëns

Nadals de representacions teatrals i de caga-tió amb la mainada encisada per aquella misteriosa generositat del tronc ressec i injustament apallisat…

Navidades de representaciones teatrales i de caga-tió con los pequeños perplejos a causa de aquella misteriosa generosidad de un tronco reseco e injustamente apaleado…

images

Symphony n.5 Toccata (Chorus&Organ) –                                     Widor

Nadals de Missa del Gall, quan el dringar amb retruny de les campanes anunciaven la nit santa i, amb molta devota veneració, s’acabava la cerimònia amb un petó als peus del ninó…

Navidades de Misa del Gallo, cuando el repicar intenso de las campanas anunciaban la noche santa y, con devota  veneración terminaba la ceremonia con un beso a los pies del infante…

images

Léon Böellmann. Suite Gothique Op.25

Nadals tristos i atapeïts de solitud i de precarietat, amb la cadira buida de qui ja no hi és. Nadals d’allunyament, de pobresa i de malalties…

Navidades tristes y abarrotadas de soledad y de precarietat, con la silla vacía de quien ya no está. Navidades de alejamiento, de pobreza y de enfermedades…

imgres

I tant…! M’agrada el Nadal

Nadals de tradició remota. Nadals progressistes i laïcistes. Nadals massa emboirats i sense cap sentit. Nadals desdibuixats. Nadals gèlids de Nadal sense Nadal…

Navidades de tradición lejana. Navidades progresistas y laicas. Navidades con  mucha niebla y sin sentido. Navidades desdibujadas. Navidades heladas de Navidad sin Navidad…

images

Villancicos melódicos – Juan Torres

Nadals de guerres cruels, de desnonats, de desplaçats, de refugiats i d’immigrants. Nadals a la serena. Nadals d’assassinats i de violència. Molts Nadals d’incertesa i de desorientació…

Navidades de guerras crueles, de deshaucios, de desplazados, de refugiados e inmigrantes. Navidades en la calle. Navidades de asesinatos i de violencia. Muchas Navidades de incertidumbres y de desorientación…

images

Es un desig – Cançó de Nadal

Nadals de tota mena. Nadals de llums enlluernadores i de consumisme sense mesura. Nadals curulls de fullatge esmorteït…

Navidades muy diversas. Navidades de luces cegadoras y de consumismo desaforado. Navidades de hojas muertas amontonadas…

images

Origen e historia de la Navidad – L. Alvarez

Nadals d’empatia, de generositat, de bondat, d’acompanyament, de solidaritat, de donació, de fraternitat, de pau, de llibertat, d’estimació…

Navidades de empatía, de generosidad, de bondad, de acompañamiento, de solidaridad, de entrega, de fraternidad, de paz, de libertad, de amor…

Tanmateix, essent la centralitat de cada Nadal un naixement i considerant les prodigioses escenes que presenta l’imaginari de la tradició cristiana com un esdeveniment que, més enllà del formal decorat literari, prodigiosament presentat, hi cal descobrir l’autèntic contingut del seu guió significatiu. I per això mateix, cal escatir el genuí missatge de tots els Nadals que roman sintetitzat en la “Bona Nova” de l’Evangeli on la trascendència religiosa de la celebració anyal, s’incrusta en el compendi humanista on s’hi llegeixen també tots els valors nobles i elevats, siguin d’índole personal o social.

Sin embargo, siendo el centro  de cada Navidad un nacimiento y considerando las prodigiosas escenas que presenta el imaginario de la tradición cristiana como un acontecimiento que, lejos del formal decorado literario portentosamente presentado, cabe descubrir el auténtico contenido de su guión significativo. Y es por ello que resulta necesario captar el genuino mensaje de todas las Navidades que se encuentra sintetizado en la “Buena Nueva” del Evangelio donde la trascendencia religiosa de la celebración anual, se incrusta en el compendio humanista en donde se leen todos los valores nobles y elevados, sean de índole personal o social.

images

L’Odisea de la vida, un viatge a l’existència humana

Considerem que no es tracta pas de cap provocació, però el visionat cru i nu d’un procés humà de gestació, ens facilita també la contemplació d’una feliç i exultant naixença. Es l’Odisea de la nostra vida, una aventura excepcional que, en aquest Nadal de 2016, conjuntament amb tots els qui formem part de la història humana -des de diferents civilitzacions, cultures, llenguatges, conviccions, peculiaritats, ideologies, creences, ideosincràsies, professions, sentiments i pensaments- seguim escrivint en la biblioteca de la nostra casa comuna, en el gran Llibre de l’Univers, la nostra pròpia crònica.

Consideramos que no se trata de ninguna provocación, pero el visionado crudo y desnudo de un proceso humano de gestación, nos facilita también la contemplación de un feliz y gozoso nacimiento. Es la Odisea de nuestra vida, una aventura excepcional que, en esta Navidad de 2016, conjuntamente con todos quienes formamos parte de la historia humana -desde diferentes civilizaciones, culturas, lenguajes, convicciones, peculiaridades, ideologías, creencias, ideosincrasia, profesiones, sentimientos y pensamientos- seguimos escribiendo en la biblioteca de nuestra casa común, en el gran Libro del Universo, nuestra propia crónica.

images

La nostra historia -dins de l’Univers- en dos minuts

UNA REFLEXIO AL VOLTANT DEL CENTENARI DE LA TEORIA DE ALBERT EINSTEIN SOBRE LA RELATIVITAT GENERAL

Destacado

UNA REFLEXIO AL VOLTANT DEL CENTENARI DE LA TEORIA DE ALBERT EINSTEIN SOBRE LA RELATIVITAT GENERAL…

imgres

Albert Einstein: vida i obres

0. INTRODUCCIO

En el començament d’aquesta reflexió he de dir amb sinseritat que professionalment m’he dedicat a l’ensenyament de lletres, essent només un afeccionat a les ciències i, per tant, em considero com un aprenent encuriosit sobre qüestions científiques de les que en tinc una idea general i, diguem-ho també-, molt poc aprofundida. Però la possibilitat d’abastar informació i coneixement sobre molts aspectes de la realitat -gràcies a la difusió que presenten les biblioteques informatitzades  o l’enciclopèdia lliure d’aquest món nou de la informació que es troba en la teranyina d’Internet-, em permet d’aproximar-me a qüestions de divulgació científica que, d’altra manera, em seria difícil d’aproveir-me.

images

La Teoria de la Relativitat

Doncs bé, en celebrar-se l’aniversari dels cent anys de la Teoria de la Relativitat general d’Einstein -el 25 de novembre del proppassat any 2015 se’n compliren 100 anys-, vet ací els punts de la meva reflexió al respecte, per altra banda també exposats en el meu mur de l’aplicació informàtica o Programa Faceobok que se t’obrirà en prémer o clicant  el link o enllaç que tens a continuació:         

                  https://www.facebook.com/miquelangelboschfridrin

images

Els secrets de l’Univers i els principals                                    descobridors:                                             Galileu Galilei, Isaac Newton,                       Albert Einstein i Steven Hawking

1. UNA BREU SINTESI  SOBRE COSMOLOGIES I COM S’ARRIBA A LA “TEORIA DEL TOT” PER EXPLICAR L’ORIGEN DE L’UNIVERS 

Cal establir que en la recerca i explicació sobre l’origen de l’Univers, actualment hem de prendre com a base la Teoria de la Relativitat general d’Albert Einstein i també la Teoria Quàntica de Max Plank i altres físics que l’han continuat definint i completant. Així, doncs, cal tractar dos aspectes que a continuació tindran el seu corresponent tractament:

1.1. Recorregut històric sobre el pensament de les diverses Cosmologies, per a l’explicació -en general- de l’origen de l’Univers i -en particular- sobre la concepció de la Terra.

Donem-nos el plaer de fer una capbussada i deixem-nos immergir -previament- en una exposició resumida sobre la  configuració històrica de les diverses Cosmologies hagudes: 

Rescatarem a Galileu Galilei (s.XVI-XVII) perquè estudia la relativitat del moviment i la seva explicació de com la velocitat depèn de l’observador. Però no podem oblidar a Bernhar Riemann (s.XIX) qui dibuixà les bases teòriques d’una geometria de més de tres dimensions (tres d’espai-una de temps). Diguem que va ser Abraham Michelson (s.XIX) qui en demostrar que la velocitat de la llum és constant,  la qual cosa esdevingué una dada fonamental per a la Teoria de la Relativitat general influint principalment i d’aquesta manera, sobre el propi A. Einstein (s.XIX-XX). També cal examinar o investigar la Teoria del Big Bang, la novedosa Teoria de Cordes i els posteriors treballs de diferents físics -entre el quals hi trobem Edwar Witten– amb una teoria que comptabilitza fins a onze dimensions anomenada Teoria M

1.2. La Teoria de la Relativitat i la Teoria Quàntica de camí cap a la Teoria del Tot, en l’explicació de l’origen i la formació de l’Univers

En iniciar aquest apartat hem parlat de la Teoria de la Relativitat general i de la Teoria Quàntica. Ara bé, atès que aquestes dues teories esdevenen incompatibles entre sí, apareixen de totes totes, i per tant, insuficients per a l’explicació de l’objectiu proposat, ha calgut caminar cap a una teoria complementària que possibiliti una explicació convincent sobre l’origen i evolució de l’univers. Per això, en preguntar-nos quina pot ser aquesta nova teoria explicativa, hem d’explicitar i estudiar d’antuvi les quatre forces fonamentals de l’Univers que són:

Doncs bé. Einstein, després de publicar la Teoria de la Relativitat general, intenta trobar, sense èxit, una teoria que unifiqui les quatre forces fonamentals de l’univers “ut supra” esmentades i, com a resultat insatisfactori, només pot donar explicació a una de les forces fonamentals: la força gravitatòria universal.

Tanmateix, i per altra banda, el model estàndard de la física sobre partícules, en relació a la Teoria Quàntica, no explica la força gravitatòria universal, però descriu i n’integra les altres tres forces: el comportament de les partícules subatòmiques, la radioactivitat i l’electromagnetisme.

El problema més important per a la Física moderna ha estat el poder esbrinar una Teoria Quàntica de la Gravitació universal que permetés la formulació d’una Teoria d’Unificació o Teoria del Tot que apareix com a Teoria M i que és el resultat de la Teoria de les Cordes i de la Teoria de la Supergravetat.

Aquesta Teoria M aporta unes conclusions revolucionàries:

Finalment, podem dir que la història de la Cosmologia moderna comença amb Hubble i el descobriment de les Galaxies i la seva dilatació entesa com l’Expansió de l’Univers. Per explicar aquesta expansió i entendre el seu origen sorgeixen altres teories successives:

Cap de los dues teories exposades (la del Big Bang i la Inflacionària) respon a la pregunta sobre què hi havia abans del Big Bang. Però sí que l’esmentada Teoria M pot ser una bona candidata a la TEORIA DEL TOT -segons l’astrofísic Stephen Hawking, (autor del llibre El Gran Disseny, així com també La Història del Tiempo, perquè unifica la Teoria de la Relativitat general d’Albert Einstein i la Teoria Quàntica.     

Ha estat de precís clarificar aquesta temàtica mitjançant un contingut dens i insondable per als profans en la matèria, però gratificador, després d’haver explorat en aquest recorregut, una mica més, el misteri que ens embolcalla i, fins i tot, ens desborda.

images

Les deu Lleis més importants de la                                    Ciencia

2. A LA RECERCA DE TEORIES EXPLICATIVES

Totes aquestes teories sobre la formació de l’Univers que acabo d’indicar han seguit un mètode cientific d’investigació, però observo que una hipòtesi es menja a una altra, la qual cosa em fa viure intel.lectualment amb prou prevenció davant de les pròpies teories científiques. S’avança, sí…i molt en l’estudi arcà de l’Univers, però de fet, i ja ho he expressat, em crida l’atenció la manera amb què les teories cauen com blocs fosos de gel i com una hipòtesi teòrica dóna pas a una altra de més nova i, potser, cada vegada més a prop de desvetllar -o no- la realitat objectiva del misteri.

images

Sòcrates i la saviesa: “només sé que no sé res”

                                                

3. SAVIESA I HUMILITAT

Es a dir, he de reconèixer amb Sócrates que “només sé que no sé res”. I aquest principi de saviesa em mena a la curiositat i a la necessitat d’explorar tots els camins per intrincats que siguin, a no tancar-me absolutament mai en res, sinó romandre sempre obert i atent a aquest misteri que ens constreny.

images

No tres, sinó onze possibles dimensions de                                              l’Univers ignot

4. ENTRE EL MISTERI I UN ESCLAT DE LLUM

De fet, presoners de tres dimensions i intuint-ne una quarta (quan els cientifics ens diuen que n’hi de moltes més) i lligats a les formulacions filosòfiques de Manuel Kant com les seves categories kantianes i les formes a priori de la sensibilitat externa de l’espai i el sentit intern del temps, només puc desitjar i esperar que algun dia es desvetlli el misteri tal i com com vaig llegir en un llibre de David Jou “Las Escrituras del Universo”. Tinc la confiança i la intuïció que traspassada la frontera i l’obscur túnel de la nostra existència, el que hi hagi en el més enllà de l’actual existència, malgrat un cert agnosticisme practicant, quan s’apagui la nostra vida mortal, ens pot inundar un “esclat de llum” inesperat. Però aquesta intuïció em condueix cap a la zona de la creencia i ja sabem que el món de les creències no s’adapta ni té res a veure amb els mètodes científics de què se serveix la ciència per a l’exploració de la realitat.

images

Albert Einstein i la Teoria de la Relativitat                                 general i especial

Pel que fa a Albert Einstein cal recordar que el 14 de març de 1879 va néixer a Ulm (Alemanya) un dels científics més importants de la història. Aquest alemany que va formular la Teoria de la Relatividad també va destacat per les seves reflexions. El recordo ara amb uns pensaments que ens mostren la seva forma d’entendre no només la ciència, sinó també la vida. I, per cert, polsant o clicant cadascun d’aquests pensaments -amb més o menys acord o desacord-, s’hi pot escatir un text o un video relacionat, sigui amb la seva vida, o bé amb algun aspecte de la seva teoria científica:

images

Breu explicació de la Teoria de la Relativitat                            general i especial

«L’única manera d’escapar dels efectes corruptors dels elogis és continuar treballant.»

images

La Mecànica Quàntica

«No tinc cap talent especial. Només sóc apassionadament curiós.»

«La imaginació és més important que el coneixement.»

images

La Mecànica Quàntica versus la Teoria de la Relatividad. Cap a la Teoria de la Unificació

«Només una vida viscuda pels altres és una vida que ha valgut la pena.»

«La ment és com un paracaigudes, només funciona si la tenim oberta.»

images

La Teoria de Cordes

«Una persona que mai ha comès un error mai ha intentat res de nou.»

«Si A és l’èxit en la vida, llavors A=x+y+z. El treball és la x, la diversió la y, i la z és mantenir la boca tancada.»

                                                      «Quina època més trista, la nostra! És més fàcil desintegrar  un àtom que un prejudici.»

images

El Bing-Bang

«L’educació és el que ens queda quan oblidem tot el que hem après a l’escola.»

«El més important és no deixar de fer-se preguntes.»

«Hi ha dues coses infinites:        l’estupidesa humana i        l’univers; i no estic segur de  la segona.»

images

Els Forats Negres

«Hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, l’electricitat i l’energia atòmica: la voluntat.»

«Mai penso en el futur. Arriba massa aviat.»

«El més important és no deixar de fer-se preguntes.»

 

«Hi ha dues coses infinites:        l’estupidesa humana i        l’univers; i no estic segur de  la segona.»

 

descarga

 

 

 

«Hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, l’electricitat i l’energia atòmica: la voluntat.»

«Mai penso en el futur. Arriba massa aviat.»

images

La Mecànica Quàntica i les  seves aplicacions actuals

images

La Teoria “M”. Multiuniversos

Porto aquí un viatge espectacular d’anada i tornada al macro cosmos material i al micro cosmos humà en què, des de la posició descansada d’una dona sobre l’herba, i que tot escrutant amb la seva mirada l’infinit exterior i interior, se n’indueixen moltes altres reflexions que exposo a continuació després d’haver copsat la meravella del visionat…

images

Smilge Face Cosmic Eye HD-L’exploració del              macro i del micro Univers

1. LES DEU TECNOLOGIES DEL FUTUR QUE REVOLUCIONARAN EL PLANETA

La petitesa de la nostra existència i ensems la potència del nostre coneixement que, gràcies a la investigació, abans de 30 anys es produirà una revolució tecnològica de gran abast.

2. LA IMMENSITAT DE L’UNIVERS PROPER I LLUNYA QUE ENS ENVOLTA

La relativitat dels nostres problemes humans enfront dels misteris del macro i del  micro univers. Un viatge, des de la reflexió, a les grans profunditats del cosmos.

3. EMMANUEL KANT, UN FILOSOF PRECURSOR

La consideració que la realitat no és tal com apareix als nostres ulls, sinó que -com ja va intuir el filòsof Kant-, una cosa és el “fenòmen”, que els sentits externs i interns percebeixen, així com l’influx de les “categories” kantianes-, i l’altra el “noumen”, existent i divers de les coses en si mateixes, al moment d’aprofundir-les.

4. DIMENSIONS DESCONEGUDES. NOMES AQUESTES DEL VIDEO…?

La incapacitat que té el nostre coneixement, en l’actual estat de la nostra existència, d’explorar els misteris amagats en “altres dimensions” desconegudes i, contràriament, la possibilitat que tenim de poder accedir -en una altra vida o a través de l’evolució- a tot allò que se’ns presenta com  a desconegut o impossible.

5. QUIMICA, MECANICA I QUANTICA

L’orientació científica actual que mostra de quina manera i en la mesura que hom s’endinsa en l’exploració de l’estructura de la realitat (sigui macro o micro), la “física determinista o tradicional”, regida pel principi de causalitat, deixa pas a la “física quàntica” que es mou, per contra, pel principi d’incertesa o d’indeterminació. Aquest fet revoluciona el saber i ens condueix a una més molt exacta i insondable comprensió de tota la realitat que ens embolcalla i acompanya.

6. L’UNIVERS: MISTERIS INEXPLICABLES…?

Que som “grans” i som també molt “petits”, que som limitats, però també amb moltes possibilitats. Tanmateix, no som el centre de l’Univers com s’havia cregut fins va poc temps…, però sí que som uns grans  excursionistes que, tot explorant podem arribar molt lluny encara que, momentàniament, sense saber res del final.

imgres

La immensitat de l’Univers

De tota manera, l’exclamació admirativa “UAU” davant del progrès evident i del misteri arraulit, expressa per si mateixa, no solsament les reflexions que he deixat escrites, sinó que obre el camí per fer-ne moltes més…i, de ben segur, inacabables, malgrat tinguem avui la sensacio d’inabastables…

Tanmateix, i abans d’acabar aquesta reflexió com a contribució personal a aquest centenari einstenià, tornem al planeta blau des d’aquesta escapada que la teoria de la relativitat ens ha empès a fer i trepitgem terra tot visionant la nostra petita i gran història, curulla d’encerts i de desastres, de progressos i de limitacions, de mort i de vida. Veiem-ho tot clicant la foto següent:

images

Trepidant visionat en 2′ sobre l’evolució en general i la historia humana en particular

En finalitzar aquest resumit treball de divulgació científica, com a homenatge en la celebració dels cent anys de la Teoria de la Relativitat d’Albert Einstein, m’és plaent insertar aquí un link o enllaç que et traslladarà cap a un WEB que, conjuntament amb el meu amic Lluis Alvarez hem anat construint i que en breu -alerta…!- li’n canviarem radicalment la seva estructura formal, a la vegada que n’hi farem una revisió de tot el seu contingut qualitatiu, sigui per a la facilitació estilística del seu format, sigui també per a la bon i correcta comprensió d’aquell lector que vulgui introduir-se en les seves planes:

                                  http://www.cienciarazonyfe.com

INTRODUCCIO HISTORIA CIENCIARELIGIOFILOSOFIA

Clicant o prement, doncs,  cadascun d’aquest conceptes que he insertat “ut supra” (més amunt) acolorits de blau, s’hi podrà trobar un esplèndid panorama de camp cultural que pretén no només l’entreteniment -si el temps de lleure ho permet-, sinó també on s’hi podrà copsar una munió de temes qualitatius en -“format desplegable”-, visionats (de YouTube) o escrits (en PDF), prou interesants per a satisfer la curiositat i ampliar els coneixements.  

Tanmateix, entre la temàtica exposada anteriorment hi excel·leixen tres temes elaborats en forma d’assaig -pots clicar-los per accedir fàcilment al seu contingut- i que corresponen als enunciats següents:

EN TORNO A LA MÍTICA CUEVA DE BELEN

EL ORIGEN DEL UNIVERSO

CEREBRO, MENTE Y CONCIENCIA

 Finis coronat opus

JOAN SEBASTIÀ BACH. CONTEXT, BIOGRAFIA, OBRES I INTÈRPRETS: CAMERON CARPENTER a l’orgue, JACQUES LOUSSIER al piano amb partitura de Jazz…i altres com Bobby McFerrin, Gil Shahan & Adele Anthony, J. Loussier Trio, King’Singers, Jiri Stivin Collegium Quodlibet, German Brass, Quintessence Saxophone Quintet, Turtle Island String Quartet und Gewandhausorchester Leipzig en “24 HORES BACH”…

Destacado

JOAN SEBASTIÀ BACH. CONTEXT, BIOGRAFIA, OBRES I INTÈRPRETES: CAMERON CARPENTER a l’orgue, JACQUES LOUSSIER al piano amb partitura de Jazz…i altres com Bobby McFerrin, Gil Shahan & Adele Anthony, J. Loussier Trio,  King’Singers, Jiri Stivin Collegium Quodlibet, German Brass, Quintessence Saxophone Quintet, Turtle Island String Quartet und Gewandhausorchester Leipzig en “24 HORES BACH”

th_73d9f63cbf68d5d7391d41bb4dcbecbf_bach-capturado

Swinging Bach / 24 hores a Leipzig

1. VINT-I-QUATRE HORES AMB JOAN SEBASTIÀ BACH…

A l’any 2000 es va commemorar el 250 aniversari de la mort de JSBach. Ha passat prou temps d’ençà, tot i que les seves grans composicions musicals segueixen vives i en són un exponent important en el món del barroc.

En clicar la fotografia hom es pot endinsar en un variat repertori d’obres del compositor. Efectivament. En la presentació del video es pot copsar amb nitidesa la diversitat d’una munió de conjunts instrumentals, de vocalistes i d’orquestres famoses que interpreten diferents partitures del geni musical.

Parlo de dues hores de música a l’aire lliure que, sota una fina pluja, el públic assistent aplaudeix amb insistència. Es tracta de “24 hores Bach” a la ciutat alemana de Leipzig en la celebració d’aquest 250 Aniversari de la mort de JSBach. Un espectacle que es va retransmetre per tot el món en memòria d’aquest “generador d’impulsos musicals” segons ho va definir George Christoph Biller. Veieu i escolteu…!!!

images

JS Bach. Magnificat in D major. BWV 243

2. CONFERENCIES DE DANIEL VEGA SOBRE JS BACH 

M´és plaent insertar en aquest bloc tot un gruix de captivadores, agradables i denses conferències en record de  JSBach. De l’11 de gener al 3 de febrer la Fundació Juan March organitzà a la seva seu «Aula abierta» un programa sobre «Juan Sebastián Bach, año 2000», per a commemorar el 250 aniversari de la mort del cèlebre compositor alemany. Les conferències foren impartides en un número de vuit, il.lustrades amb audicions, per Daniel Vega Cernuda, catedrátic de Contrapunt i Fuga del Reial Conservatori Superior de Música de Madrid, y vicedirector del qual.

Explicito a continuació els títols de las vuit conferències i recordo que, clicant cadascuna de les quals, s’obrira l’audio per escoltar-les puntualment a més d’informació sobre el compositor:

cameron-carpenter

Cameron Carpenter. Palau de la Música Catalana.                                       Recomanació de TV3-2016

 3. UN INTERPRET DE Joan Sebastian BACH: CAMERON CARPENTER

Article amb entrevista publicats al diari “La Vanguardia” el dia 12 de novembre de 2016. Per altra banda, a cadascuna de les fotos que acompanyen l’entrevista a Cameron Carpenter s’hi pot trobar una interpretació de Joan Sebastià Bach, així com d’altres compositors objecte preferent del nostre musicòleg.

Cameron Carpenter, el revolucionario músico estadounidense que pasará a la historia por haber diseñado un órgano digital capaz de sustituir a los instrumentos de tubos que cuelgan de los grandes auditorios e iglesias, está de gira por España, presentando su nuevo álbum ‘All you need is Bach’. Visionario músico nacido en Pensilvania, en 1981, Carpenter lleva adelante una cruzada para liberar al órgano de la categoría de instrumento divino.

Acaba de llegar de una gira por la China y carga con su complejo y muy completo órgano digital sin tubos diseñado por él mismo, cuyo sistema de amplificación ocupa dos camiones enteros. Su tour ibérico ha comenzado en Barcelona, en el Palau de la Música, y este fin de semana recala en el Auditorio Nacional de Madrid antes de seguir hasta Valencia. En conversación con ‘La Vanguardia’, el mediático organista, hijo de ingeniero, deja ver su científico punto de vista sobre la esencia de las cosas. “El órgano no tiene alma, al igual que tampoco yo la tengo”, dice.

02

JS Bach and Fugue in D minor,                     BWV 565  Cameron Carpenter

Usted ha dicho en algún momento que lo que le atrajo en un principio de la música fue más la interpretación que el sonido. Resulta chocante, ¿no cree?

Creo que cada uno crea una visión intelectual de lo que es la música. En el caso de la clásica hablamos de algo en lo que los profesionales estamos metidos desde muy pequeños. Y ese es uno de los problemas de formar parte de esto. Cuando empiezas a tocar el órgano realmente te cambia la vida. Es un instrumento muy problemático, requiere mucho sacrificio, se accede a él tal vez de una forma muy inocente pero puede convertirse en una obsesión, en una forma de vida. Hablamos de uno de los instrumentos con más historia, muy vinculado con la cristiandad. Y bueno, a mí, particularmente, me gusta mucho su teatralidad. No olvidemos que todos los órganos operan en un dominio digital, no sólo el que he diseñado yo: todos ellos son digitales en su operación. Y requieren estar envueltos de esa teatralidad, ya sea una catedral o un auditorio. Su impacto es muy grande, porque son instrumentos construidos para durar mucho tiempo. Y ver cómo un órgano de tubos puede pasar a funcionar de forma eléctrica es algo muy impactante. Porque al igual que muchas otras cosas, había órgano antes que electricidad, ¿sabe? Y creo que todos los órganos en sus requerimientos y características físicas, hacen que el instrumentista deba tener una cierta teatralidad.

01

JS Bach “Little” Fugue in G              minor. Organ

¿Qué clase de teatralidad?

Hay algo de actor y de bailarín en el organista. Se necesita un arsenal de habilidades. En parte es como dirigir una orquesta, pues operas una gran maquinaria. Y necesita mucho liderazgo, implica tomar riesgos, conectar muchas cosas distintas. No creo que ningún instrumentista pueda poner tantos grandes aspectos en un mismo lugar como el organista. Hoy en día tenemos los mejores organistas de la historia. Es una figura que tiene una fuerza sociopolítica, como organista no puedes ignorar el impacto social del instrumento.

03

JS Bach. Prelude&Fugue in A minor. BWV 543.                            Cameron Carpenter

Es usted una persona muy comunicativa que sin embargo escogió un instrumento muy solitario…

¡El más solitario de todos! No fue por accidente, nada así puede ser un accidente. Es algo que elegí por razones psicológicas. No creo que sea muy buen músico a nivel colaborativo. En el concierto de Barcelona colaboro con voces, pero no estoy acostumbrado a eso. Cuando tocas el órgano no sueles tocar con otros músicos. Hice piano pero nunca toqué música de cámara como el quinteto de Brahms, por ejemplo. Pero tocar el órgano es una visión muy singular. No es cuestión de ego, pero estoy acostumbrado a que estemos el órgano y yo. Para mi tocar el órgano es una prueba de que existo. Con el instrumento estás diciendo que existes.

05

JS Bach. The Great Fugue in G              minor. Cameron Carpenter

Su órgano encierra una intersección entre arte y ciencia. ¿Cuál era su conocimiento sobre ciencia y sobre aspectos técnicos cuando decidió diseñar su propio órgano?

Para ser claros, no soy ingeniero ni tengo formación técnica. Estudié en la Juilliard. Mi padre es inventor, científico e ingeniero, así como mi hermano. Nunca corrió esa sangre por mis venas, pero soy muy fan de las matemáticas y más o menos autodidacta y he podido diseñar muchas cosas. Hasta ahora nunca había habido un órgano como este ni se ha visto antes que un organista haga su carrera solo con su instrumento y que grabe con su órgano. Es algo que hace una década no habría sido posible, habría parecido algo sobrenatural. Ahí hay mucha tecnología. Hubo muchos organistas en el pasado a los que les hubiese gustado practicar fuera de la iglesia, y aún hoy. Y todos se enfrentan a los mismos problemas: la relación del intérprete con el órgano de tubos está muy institucionalizada, y el órgano sitial les parece una solución barata, de manera que muchos intérpretes no están al día de las novedades en los instrumentos.

06

JS Bach. Prelude & Fugue in A minor.        BWV 543. Cameron Carpenter

¿Van retrasados artísticamente?

En este sentido sí. No pretendo criticar ni atacar a nadie, pero pensar que el órgano de tubos está exento de la obsolescencia porque es ‘insuperable’ no tiene ningún sentido.

07

JS Bach. Toccata in F major. Cameron                    Carpenter. Sydney Opera House

¿Su órgano es una mezcla del órgano Hammond y del clásico de tubos?

Para empezar, el Hammond no es digital, es eléctrico, y un instrumento eléctrico genera solo su sonido a través de un sistema electromagnético de impulsos eléctricos. Que se generan a partir de ruedas que operan en diferentes frecuencias. El Hammond, en cierta manera, se parece más al órgano de tubos que a mi instrumento. Pero el mío está más cerca artísticamente al de tubos, porque su propuesta básica, sin entrar en cosas técnicas, es algo contencioso. El de tubo siempre espera ser admirado por el hecho de ser tan monumental, ya sea en la iglesia o en un entorno nobiliario, mientras que el resto serían soluciones baratas. Y creo que esta es una idea muy malentendida. Porque sugiere que el punto es el instrumento y no el organista. Y no olvidemos que la música es la capacidad para conectar con la mente del público. Y cuanto menos mecanismo interfiere en ello, mejor, porque más directa será esa transmisión de la idea.

09

JS Bach. Fuga G-dur/Gmajor. BWV 577.                              Cameron Carpenter

Pero el órgano de tubos ya es el más complejo de todos los instrumentos…

Sí, porque tiende a tener entre 7 y 15 piezas móviles por nota en cada tubo, lo que significa que cuando tocas una pieza de Bach hay miles y miles de movimientos al momento. Mi propuesta es un órgano que trascienda esa brecha mecánica sin abandonar todos los aspectos y símbolos del órgano de tubos (contrastes dinámicos, tonos individuales…), de manera que es un instrumento muy natural. Si a los constructores de órganos, incluso de los años veinte del siglo pasado, se les hubiera dicho que un día sería posible construir un órgano sin partes móviles, y tener un gran órgano, habrían pensado que era algo sobrenatural.

08

JS Bach. Prelude Cello Suite n1. Cameron Carpenter

¿Entonces ha creado usted algo sobrenatural?

No. La tecnología fuera de nuestro tiempo siempre parece sobrenatural. Con la tecnología que tenemos se puede hacer algo así. Y en 500 años, con el ADN se podrá hacer de todo. Podrás curar una pierna rota solo con ponerla en una máquina un rato.

10

JS Bach. Prelude&Fugue in A minor. BWV                  543. Cameron Carpenter

¿Qué pensaría Bach si le viera tocar su música en este órgano?

Si Bach pudiera verlo lo consideraría una obra del diablo, seguro que sí. Y no olvide que Bach era un visionario, sus ideas resultaban revolucionarias en su momento. Nació en 1685 y aún se quemaba gente en la hoguera entonces. Pero no importa lo que Bach pensara hoy de cómo tocamos su música, porque sus ideas están fuera de nuestro tiempo. Es irrelevante.

11

JS Bach. Fugue in D major. BWV 532.                         Cameron Carpenter

Vale, ¿pero qué hay de su manera de interpretar Bach? ¿Cuán fiel el es?

No tengo por qué ser fiel a Bach. No hay ninguna autoridad en Bach. No creo que exista nada que podamos llamar autoridad musical. Por eso supongo tengo esa fama de ser un organista punk y toda esta basura. De hecho, no soy nada anarquista en mi vida, pero artísticamente no reconozco ninguna autoridad. No reconozco autoridad en los directores de orquesta, y no quiero parecer un psicópata o un raro. No es que me importe un bledo, de hecho he tenido muy buenas experiencias con directores. Pero en el campo intelectual no veo la música como algo que deban gobernar las autoridades humanas. En mi opinión, cuando algo así sucede es porque algo llega impuesto por la academia post moderna. Hay músicos, por ejemplo Messiaen, que en su técnica para unir música y texto nos ofrece cosas extraordinarias. Pero él mismo hizo grandes variaciones sobre la partitura para adaptarla a la interpretación. Lo que hizo y lo que dijo no son lo mismo. Pero es que yo no necesito ese tipo de pruebas a la hora de tocar. Ya hay estructuras en la música que nos dan la guía que necesitamos.

12

F Chopin. Organ Revolutionary.                     Cameron Carpenter

¿Pero qué tipo de Johann Sebastian Bach propone en ‘All you need is Bach’?

No creo que Bach sea una persona.

14

JS Bach. French Suite No.5 in G Major. Gigue.                                Cameron Carpenter

Pues ¿qué alma de la música de Bach?

Es que la música sólo depende de la obra. Ese es uno de los milagros de Bach, el hecho de que muchas de sus piezas sean tan diferentes entre ellas. Algunas tienen mucho en común y otras bien poco. Algunas tienen grandes proporciones, otras, mucho dramatismo. No estoy interesado en seguir unas reglas. Para mi es muy obvio que la música debe fluir por sus construcciones, que el flujo natural está por encima de estas consideraciones. La gran música lo es por su estructura interna. De hecho, como improvisador intento emular las estructuras de Bach en mi propio lenguaje, aunque por lo general no lo consigo, ja ja.

16

JS Bach. Fantasie und Fugue g-Moll.       BWV 542. Cameron Carpenter

Habla mucho de la estructura. ¿Qué hay del alma?

No creo en el alma. No creo que sea necesaria. No creo que el órgano o yo mismo tengamos alma. Y no creo que sea ni de lejos importante.

13

JS Bach. Toccata in F major. Cameron             Carpenter. Sydney Opera House

¿No es importante para comunicar sentimientos y emociones?

No nos equivoquemos cuando hablamos de sentimientos y emociones como si ambos habláramos de lo mismo. Puedo ir al órgano y tocar una sección de la ‘Passacaglia’ que para mí está llena de emoción, pero la emoción que me genera a mí y a ti será diferente.

15

JS Bach. Prelude Cello Suite n1. Cameron                                               Carpenter

¿Es importante para usted sentir esa emoción para poder transmitirla al público?

En cierto modo sí, pero como puedes poner tantas identidades simultáneamente en la palestra con el órgano, de manera que lo que hago en realidad es tocar 6 o 7 órganos que actúan como uno, hay momentos en que puedo concentrarme en una parte, mientras que la emoción seria el resultado de la mezcla de todas ellas. Y si tenemos que definir dónde está la emoción en todo eso tenderíamos a pensar que está en la melodía. Pero de nuevo, no estamos en lo más mínimo cerca de saber cómo afloran las emociones. De hecho, es posible tocar de manera que tú como intérprete sientes una gran emoción pero no la transmites en absoluto. Hay muchos organistas que hacen eso. Se meten en ello, pero es solo su experiencia. Creo que hay una forma de tocar en la cual te puedes entregar a lo que haces, que puede hasta consumirte si lo das todo, sólo vives para ti en ese momento. Y otra en la que las emociones afloran de forma casi metafísica. Es difícil de explicar el proceso por el que esto sucede. Creo que no debemos perder tiempo hablando del alma, si de hecho de lo que tenemos que hablar es de la mecánica para que a la gente le llegue y se deje llevar. Por eso hay gente como, por ejemplo, Gabriela Montero, por la que tengo un gran respeto, que no quiere intelectualizar el proceso de improvisación. Y tengo amigos en el jazz que sienten lo mismo. Están casi temerosos de observar el proceso profundamente, porque de algún modo temes que allá en lo más hondo tampoco habrá nada.

20

JS Bach at Frankfurt in Airport. Cameron                           Carpenter

¿Así es como improvisa usted?

Yo intento sacarlo todo esto de mi cabeza y dejar aflorar las emociones, pero aún así, es muy difícil asegurarse de que el contenido de lo que hago llega al público y éste lo entienda. Pues es muy fácil improvisar de manera críptica. Y de hecho es algo muy católico: el intérprete se cree que está canalizando el misterio divino. Eso no me interesa. Y no veo que sea más interesante el misterio divino que la probabilidad o la combinatoria. Ya que me pregunta por el alma de los órganos… el órgano tiene precisamente algo que no tiene ningún otro instrumente, que es la combinatoria. Todas estas partes móviles son definidas porque tenemos un sí o no filosófico que no tienes en otros instrumentos. Y en el caso del mío, la combinatoria se multiplica exponencialmente de manera que necesitaríamos 400.000 años de vida para escucharlas todas. Ahí tiene el alma del órgano. Al final cuando hablamos de alma quizás estamos hablando de gran escala, algo que trasciende el tiempo.

18

All You Need is JS Bach. Cameron Carpenter

No es creyente, está claro.

No. Y no me gusta decir que soy un ateo, porque no entiendo por qué necesitamos una palabra para definirnos como escépticos. Las grandes creencias requieren grandes pruebas, digámoslo así.

22

Cameron Carpenter playing Rachmaninoff                     at Wiener Koncerthaus

¿Por qué cree que le nominaron a los Grammy hace unos años?

Porque en aquel momento era un artista nuevo en la palestra. No le doy mucha credibilidad, sencillamente. Hay gente a la que admiro mucho más que a mí mismo que aún no han estado nominados. De manera que no es una cuestión de calidad. A mí me criaron fuera de la iglesia, y seguro que mi visión del órgano no sería la misma de haber crecido en ella. Les estoy muy agradecido a mis padres. Para mí el órgano es un instrumento tan religioso como el dirigidu, que es un instrumento tribal y por lo tanto en mi mente es incluso más religioso. Mi madre lo tocó durante un tiempo, por eso tengo experiencia. Pero bueno, crecí en un ambiente libre, mi madre se dedicó durante mucho tiempo al piercing y al tatuaje. Mi padre era inventor e ingeniero, y aprendí mucho de él. Y no quiero hablar en pasado, porque aún lo es, pero ahora es un paciente de cáncer y no ejerce la ingeniería. Aprendí mucho también del hecho de que ser inventor e ingeniero era algo arriesgado, que implica un gran sacrificio personal e incluso el desastre de no gozar en vida de tus contribuciones. No es que quiera presentarme aquí como el inventor de ese instrumento. En absoluto. No poseo la propiedad intelectual del artefacto; de la idea sí, es mi diseño.

25

Cameron Carpenter. Interview in Sindney Opera Haus

¿Le puedo preguntar cuánto cuesta su construcción?

1,3 millones de euros. Uno de los futuros fundamentales del órgano per se es que se forme una red de constructores. Hemos llegado a un punto en que la gente ha empezado a entender que el órgano de tubos y los auditorios no son una buena combinación. Muchos no se usan apenas, son más bien símbolos de estatus. Y cuestan millones de dólares. Lo que yo propongo es que el órgano del siglo XXI debería ser este mío. Porque es al final el más económico si los construimos para auditorios, universidades, incluso en hogares, y pueden ser un internacional standard, lo que permitiría a los organistas dar su propia voz en la interpretación de este órgano. Y no sería algo que sólo pudiera oírse en vivo, sino a través de Internet. En el Kravis Center for the Performing Arts de West Palm Beach, Florida, hay el primer órgano digital permanente en una sala de Estados Unidos. Y significa que podemos hacer una improvisación allí esta noche y captarla en datos y enchufarla a otro órgano que lo reproducirá de manera exacta, e incluso simultánea si se quiere. Y eso es algo que hoy por hoy sólo excitaría a un idiota, pero que en el futuro es un logro artístico y emocional sin precedentes a nivel global por una fracción de lo que cuesta el órgano en sí. Podemos tener unos 40 en el mundo en menos de 5 años.

28

JS Bach. Toccata in Fa major. Sindney Opera                           Haus. Cameron Carpenter

¿Y qué hay de la experiencia de tocar en estadios?

Lo he hecho. Es fantástico. En el Estadio de Chicago, que fue destruido en los sesenta, había un órgano a gran escala. Pero si vamos a la antigüedad, también en los coliseos existía algo que reconoceríamos físicamente como un órgano, aunque no tenían nada que ver con nuestros órganos románticos. Y era una cultura politeísta, que lo introducían como parte del espectáculo. Así que, de nuevo, el órgano viene del tiempo previo a la idea de un solo dios. Ya ve que el número de dioses se reduce más y más a lo largo de la historia, de manera que cuanto más pequeño se vaya haciendo, más cerca de la verdad estaremos, ja ja.

26

JS Bach. Prelude&Fugue in A minor.      BWV 543. Cameron Carpenter

Tiene un cuerpo muy trabajado. ¿Eso importa?

Trabajo pesas, sí. Creo que para ser un artista competitivo en el siglo XXI tienes que estar en forma, tienes que estar presentable y ser ‘fashionable’. Igual que para ser música tienes que practicar, también tienes que ejercitar tu cuerpo.

27

JS Bach. The Great Fugue in G minor.                    Cameron Carpenter

Pero se nota que le gusta.

Me gusta, sí. Me parece un buen equilibrio lo que sucede en el órgano y lo que pasa con el cuerpo. El cerebro está agotado tras un concierto, más que el cuerpo. Pero el cuerpo lo estará en el futuro si no lo mantengo en forma.

23

Cameron Carpenter. Sleigh Ride-              Virtuoso. Christmas Organ

¿Cómo han sido sus conciertos en la China? ¿Todo el mundo gritando como con Lang Lang?

En China he aprendido a respetar a Lang Lang, a pesar de no ser mi pianista favorito –a mí me gusta Daniil Trifonov, que además es un buen amigo-. Digamos que Lang Lang es de los que se preocupan enormemente por lograr un éxito global, por visualizar la emoción del directo, etc. Durante años he compartido esta opinión de que quizás el hombre sobreactuaba demasiado. Hasta que he actuado en China. Porque reto a cualquiera del mundo de la música a que toquen allí como tocan en cualquier capital europea y ver si les vuelven a contratar. Porque no tiene nada que ver. Y diferentes públicos requieren distintas cosas. Pero es muy raro el artista que puede comunicarse con todas las audiencias bajo sus propios términos y mantener la música intacta. Y eso es lo que me parece que Lang Lang ha hecho. Y estoy realmente rendido. Es un reto enorme tocar allí. Es un público que sólo lleva un par o tres de décadas escuchando música occidental, no es raro que la gente fume o hable durante el concierto… y nunca he visto tantos niños en un concierto. ¡La mitad de ellos no tenían 15 años! Y no me importa que hagan ruido, en absoluto. Bueno, al final toco el órgano y siempre puedo tocar más fuerte. Pero me gusta poder decir que en la comunidad de músicos es muy fácil criticar hasta que vas y lo haces tú mismo.

21

JS Bach. Toccata &Fugue in D minor. BWV 565.                         Cameron Carpenter

¿Qué le gustaría hacer estos días en Madrid?

En las afueras de Madrid hay una basílica que Franco mandó construir y a mí me gustaría mucho poder tocar mi órgano allí, aunque no creo que tenga uno… porque debe ser una de las acústicas más maravillosas del mundo.

jazz1

Swinging BACH. Bobby McFerrin&Friends

4. JAQUES LOUSSIER, UN INTÈRPRET DE JS BACH EN LA MODALITAT DE JAZZ

J. Loussier nascut a Angers el 26 d’octubre de 1934) és un famós pianista i compositor francès.

El seu talent es manifestà molt aviat quan tenia 10 anys. Va iniciar-se en la composició musical als 16 anys, essent estudiant del mestre Yves Nat en el Conservatoire National de Musique de París.

Ha estat famós per les seves interpretacions jazzístiques de les obres de Joan Sebastià Bach. D’aquesta combinación entre la música clásica barroca i el gènere musical contemporani de jazz, nasqué el Trio Play Bach, amb Pierre Michelot en el contrabaix i Christian Garros en la percusió. A l’any 1985 refundà el Play Bach Trio amb dos nous companys: André Arpino, en la percusió i Vincent Charbonnier, en el contrabaix. Charbonnier, en patir un accident vascular que li n’afectà la mobilitat de la mà esquerra, fou substituït per Benoit Dunoyer de Segonzac al1998.

En les seves gravaciones ha incorporat peces de Claude Debussy (Prélude à l’après-midi d’un faune, Clair de lune), Maurice Ravel (Boléro), Erik Satie (Gymnopédie, Gnossienne), Antonio Vivaldi, Frédéric Chopin, George Frideric Handel, Ludwig van Beethoven y Wolfgang Amadeus Mozart. També publicà una suite neoimpressionista intitulada Les Nymphéas, una referència als quadres del pintor francès Claude Monet. Jaques Loussier ha participat també en la composició de música en vàries produccions cinematogràfiques franceses.

Jaques Loussier és un músic que, basant-se en la seva gran capacidad tècnica, ha creat amb originalitat i creativitat un nou estil. I així, el musicòleg francès Bernard Gavoty ha declarat sobre aquest músic i compositor: «Loussier, ¿és el millor pianista del món? En el se gènere, sense cap dubte»

01brandenburg

 0705060911


08

VISCA LA FESTA MAJOR…!!! / Festes Majors de Catalunya

Destacado

EN LA FESTA MAJOR DE BARCELONA I AMB EL COR POSAT A TOTES LES FESTES MAJORS DE CATALUNYA…!

De petit, havent viscut a Ripoll en els anys 50 del segle passat i amb el caliu de la seva Festa Major, m’escau portar en aquesta aplicació informàtica el record d’una de les moltes festes majors celebrades arreu del Principat. Eren temps encara de blanc i negre, i per això mateix, l’esclat d’una festa popular omplia de satisfacció les penúries d’aquells anys. Tant la festa major petita que se celebrava a Ripoll en el mes de maig -per  Sant Eudald, patró de la Comtal Vila- i a l’agost -en la festa litúrgica de l’Asumpció-, em va deixar un bon impacte.

Molt posteriorment, cap a la dècada dels anys 70, el grup “LA TRINCA”, va plasmar en un àlbum musical la síntesi de les vivències tradicionals i folklòriques d’una Festa Major de poble, suscitant el seu record, entre l’ambivalència d’una ironia burlona i la fluidesa de les coses amables que recorren pels carrers de la massa humana dels pobles. I és per això mateix que inserto, per qui ho vulgui llegir, la lletra de les diverses cançons acompanyada amb la musicació dels “Trincaires del Maresme”. Hi trobareu literatura casolana, però objecte de ser transportada a un florilegi de planes antològiques, així com també una musicografia popular que, escoltada i mussitada, retorna a la memòria per  quedar-s’hi i per a ser cantada amb un somriure melangiós i ensems alegre…   

VIDEOS MUSICALS AMB LLETRA INCORPORADA DE “FESTA MAJOR” DE LA TRINCA O DITS TAMBE “ELS TRINCAIRES DEL MARESME”

14659134

                                                  FESTA MAJOR

Alegria, que és Festa Major. Alegria, encetem la bota del racó. Alegria, que és Festa Major. Com cada any hem de matar el pollastre i posar xampany dins el porró. Apa, anem-hi, corre, vine, cuita. Salta i balla, canta la cançó. Tiruliruliruli, tiruliruliruló. Avui matem el capó. Tiruliruliruli, tiruliruliruló. Avui és Festa Major.Visca el pa, visca el vi, visca la mare del meu padrí. Alegria, que és Festa Major. Alegria, perquè el nostre Sant és el millor. Alegria, que és Festa Major. Al matí tenim passada, missa, les sardanes i havent dinat, migdiada, processó, concert, castell de focs i ball a l’envelat. Tiruliruliruli, tiruliruliruló. Avui matem el capó. Tiruliruliruli, tiruliruliruló. Avui és Festa Major. Alegria, que és Festa Major. Com cada any hem de matar el pollastre i posar xampany dins el porró. Canviarem l’aixada pel pendó, que avui és Festa … Festa Major.

pregonEL PREGÓ

Amics i senyors, “tuti i quanti” he vingut per dir un pregó i el que emigri que s’aguanti perquè sempre tinc raó. Aquest poble que em contempla…! Aquest poble que em contempla, dolçament agermanat, -Montserrat-, i que sempre fa bondat, que si no mal aniria, està avui de festa gran per que és Santa Rosalia. – Eh ! Eh ! Vull, vull dir, … – volem ballar ! vull dir, Sant Gregori el gran. – Eh ! Eh ! No hi fa res, Sant Zacaries. – Eh ! Eh ! Bé, com els hi plagui a vostès, per què jo no tinc manies i de dir no em costa res. – Bé ! Bé !. Mercè… Vet aquí un dia solemne, dia bell, de germanor. – Calla, burro … Si en voleu parlar, parlem-ne, per què si no me’n vaig jo… – Adéu. Les virtuts les tenim totes, – Montserrat-. Traiem pedres dins dels pans, – Al revés ! A bé, si bé, al revés. Amb quatre gotes fem prodigis sobrehumans. També tenim quatre barres, quatre quartos, molta pau, – I tant ! barretines i samarres, sardanes i un cel tot blau … – Oh !, ai, que bonic ! Per això som més bons, – Montserrat-, més, savis, i donem prova de seny, que ja ho deien sempre els avis: qui anys passa, dies empeny. – Burro ! Fantasma ! Ja sé el que em dic, paciència, i porteu-vos tots com cal, que el cridar i la violència són mal vistos des de dalt . – Bé, bé… Apa, doncs, felices festes, aneu sempre amb el cap dret, les donzelles sempre honestes i els xicots el clatell net. – Home… I que el Sant a la Patrona us mantingui la il·lusió, – Per molts anys ! Senyors, fins una altra estona, i Visca la Festa Major…! La Festa Major…! – Visca…!

imgresLA PASSADA

Treu-te la son de les orelles que som al peu del teu balcó. Duem les galtes ben vermelles de tan fregar amb aigua i sabó. Avui tot vessa d’alegria. Au, belluguem tots el carpó. I la passada ho anuncia que n’és la festa del nostre Sant Patró. Passem per l’esplanada. Trenquem pel carrer Nou. Renoi quina gentada. Tot és ple com un ou. Anem tots nous de trinca, no ens falta cap botó. Ens hem venut la finca per poder fer el senyor. Treu-te la son de les orelles… L’alcalde va amb la vara, tothom està per ell. De tant que s’estarrufa, no cap dins de la pell. Des del portal de casa se’l miren tots cofois el sogre i la Tomassa, que semblen dos bocois. Treu-te la son de les orelles …

images-9L’OFICI SOLEMNE

Nois, anem tots cap a l’Església. No es pot quedar malament. Hi ha un Ofici molt solemne que ha pagat l’Ajuntament. Ben mirat no fa mai nosa. I els de l’olla tots hi van. Quedes bé per poca cosa. I el cas és anar tirant. “Dominus vobiscum, kirie eleison”, diu a la Missa mossèn Anton. L’escolanet respon obedient. “Et cum spiritu tuo. Amen”. Escolà ratapà menja rates, menja rates, escolà ratapà menja rates per sopar. L’escolà de Molló per sopar no menja rates, l’escolà de Molló sopa amb el Senyor Rector. Si està sol, si està sol, el rector de Vallfogona, si està sol, si està sol, salta i balla i fa el que vol. El rector tot content ja s’ha polit la sotana, el rector tot content, ja vesteix com l’altra gent. Quan et passin la safata la butxaca et rascaràs, perquè et mira una beata que per tot sol ficar el nas. I aquí som bons feligresos i ens esveren els pecats. Si de cas els holandesos ja ens diran les novetats.“Dominus vobiscum, kirie eleison”, diu a la missa mossèn Anton, i el campaner respon obedient: “Et cum spiritu tuo. Amén”. Escolà ratapà menja rates, menja rates… “Dominus vobiscum, kirie eleison”, diu a la missa mossèn Anton, i l’orfeó respon obedient: “Et cum spiritu tuo. Amén”.

EL SERMÓ

pulpitoEstimats germans, (Baixa aquest micro, nano..!). Estimats germans, els que veniu cada diumenge i aquest grapat de menjapans que se’m despenja per aquí només de tant en tant, bé perquè és costum de la diada, o per convèncer el Sant que us apugi d’un cop la setmanada. Us conec des del dia del bateig, com qui diu des de l’any de la picor, i ja sé que us ve mareig quan us faig un sermó. Però, conformitat, i que Déu em perdó, que segons m’han dit al poble del costat la cosa va molt pitjor. I, si el que el Senyor em mana és ser pastor d’unes ovelles amb molta llana i amb massa son a les orelles (i estic parlant dels que tinc al davant), és perquè em vol provar, carregant-me fins dalt, per donar-me demà la glòria celestial. I que me l’hauré guanyada, refonoll …! I a veure si penseu que a baix hi ha foc, i tots haurem de fer la mort del poll, i alguns es rostiran molt poc a poc… De què us serveix, eh, males bruixes, passejar-vos hivern i estiu tot ensenyant les cuixes…? I aquell que va darrera l’estrangera per donar-li de sopar, no es busca un feix de garrotades seques…? Penseu que som carronya, que no tenim vergonya, i no vulgueu matar tot el que és gras, val més menjar poc i pair bé…! Homes, per què heu de ficar el nas on no us convé, i noies, pareu una estoneta de fer la ruca i la ramoneta. Heu de seguir l’exemple d’un patró com el nostre, tant colossal, que en lloc d’un temple li hauríem d’aixecar una catedral.I apa, aneu a fer voltetes pels carrers engalanats, ull viu, orelles dretes, però res de fer maldats i que el Sant ens faci bons a tots plegats, si és que ho vol fer, i ens sent, i s’ha acabat, Amén!

images-8LES SARDANES

Arriba l’hora de ballar sardanes, ja es posa la tenora a refilar. Renoi, tots en teníem moltes ganes, que els ossos se’ns podrien rovellar. Les mans alçades tots fem la rodona, els que en sabem comptem el contrapunt. Vigila que són llargs aquesta estona, i treu-te aquesta cara de difunt.El vicari de Vic, que té pels al melic.Hi ha noies amb la mitja foradada. Hi ha dròpols que no saben quan se salta. Hi ha cops que rotllana surt quadrada. Però bona voluntat mai no ens en falta. Potser ballant no fas cap filigrana. Potser tu no et bellugues tal com cal. Però anima’t i punteja una sardana, que un cop de tant en tant no fa cap mal.Arriba l’hora de ballar sardanes, ja es posa la tenora a refilar… El vicari d’Arlès, ni té pel ni té res. Donzella tan formosa i tan cofoia, que dissortadament resta esglaiada. Qui gosarà ton cor omplir de joia. Qui gosarà deixar-te espaterrada. Donzella esdevinguda dissortada. Quelcom astorador t’ha encès el pit. Als llavis et van fer una segellada. Tafot ! Quin català més ben escrit… ! Arriba l’hora de ballar sardanes, ja es posa la tenora a refilar …

images-10EL CONCERT

I vinga la música, i vinga la música. Com ens agrada anar al concert a sentir el tralalalala. I vinga la música, i vinga la música. Ai, si que en saben aquests músics de tocar. La gran orquestra ja està preparada, no han tingut temps ni de fer la migdiada, el del flabiol es troba malament, i el de la verra no pot amb l’instrument, el de la trompa es prepara la bufera, i el director l’aparell de la sordera, l’altre fa un rot perquè acaba de de dinar. Tot està a punt: el Gran Concert pot començar. I vinga la música…La gent de bé va entrant dintre la sala, les dones porten bonics vestits de gala, i els homes van de vint-i-un botó. Tots s’han fet fregues de colònia per fer olor. Però l’astracan de la dona del notari li fa pudor de naftalina de l’armari. Tothom ha entrat, tothom ja s’ha assegut, i el Gran Concert ha començat com ha pogut. I vinga la música… Costas las de levante, playas, la de Canet… La gent es cansa de tanta música, i l’atenció es va perdent de mica en mica. Mentre l’un xerra, l’altre es posa a dormir. I un “nano” plora perquè vol anar a fer un pipí. El Gran Concert fa tres hores que dura, i al director li han fotut la partitura. L’alcalde diu: “Ja estic atabalat”. I el Gran Concert es pot donar per acabat. I vinga la música…

4b7ce10e805ee11153c6e5a5416eb0baLA PROCESSÓ

I amb un ciri els homes se’n van a la processó, per desig del Sant i del senyor, Rector. I les dones s’ho han de contemplar des del balcó, víctimes de la segregació. Al davant els homes marxen tots encarcarats, i al darrera les autoritats, mudats. I el tàlem que diu que el porten quatre llepafils, i el vigilen dos guàrdies civils. Quan el Rector mira posen cara de mussol, quan es gira parlen de futbol. Contents respectem així la nostra tradició, i és que ens filma la televisió, en color …

images-11ELS GEGANTS

El gegant del Pi, ara balla, ara balla, el gegant del Pi, ara balla pel camí. El gegant de la ciutat, ara balla, ara balla, el gegant de la ciutat, ara balla pel terrat. Qui té el cap petit, que se’n deixi cabellera, qui té el cap petit, és perquè se li ha encongit. La geganta que té pretensions porta el vestit molt ben sorgit, espardenyes amb cordons marrons i un tros d’anell al dit. El gegant la guaita i diu “aixís”. “Estàs com per sucar-hi pa”. Encarrega de seguida un pis i es casaran demà. Ara arriben els gegants, la delícia dels infants. Cap aquí, cap allà, la quitxalla cantarà. El gegant del Pi, ara balla, ara balla, el gegant del Pi, ara balla pel camí. El gegant de Mataró, ara balla, ara balla, el gegant de Mataró, ara balla pel balcó. El qui té el cap gros, que se’l faci pelar al zero, el qui té el cap gros, és per què n’hi sobra un tros. El gegant ja no s’aguanta dret, de tant ballar de dia i nit, treu la closca de sota el barret i es fica dintre el llit. La geganta que es desperta el veu al seu costat ben estirat. Me’l fa fora d’un bon cop de peu. “Ai, fillus, que ets pesat”. El gegant del Pi, ja no balla, ja no balla, el gegant del Pi, ja se n’ha anat a dormir. El gegant del Figaró, ja no balla, ja no balla, el gegant del Figaró, ara dorm com un liró.

imagesEL CASTELL DE FOCS

El nostre castell de focs, ai, ves quin soroll que fa, mira, quina colla de badocs, és que mai no es cansen de guipar. Quan s’enfilen els coets més amunt del campanar, de les boques surten uns xisclets: Aaah ! Aaah ! Aaah ! … Apaga el llum, aimada, que et vull ensenyar uns jocs que animin la vesprada, vull dir el castell de focs. Amb ombres tan nocturnes tenim la vista als dits ! Quin foc ! Quantes espurnes ! Ai, pobres dels vestits…! El nostre castell de focs, ai, ves quin soroll que fa, mira, quina colla de badocs, és que mai no es cansen de guipar. Quan s’enfilen els coets més amunt del campanar, de les boques surten un xisclets: Aaah! Aaah ! Aaah !

images-12L’ENVELAT

Lararara, lara, laralara, lara… Passem per la taquilla que ens hi retrataran. Visca, Visca l’envelat…! Visca, Visca l’envelat ! Que fugi la quitxalla, cap dintre la gent molt gran. Visca l’envelat…! Visca, Visca l’envelat ! No estan pas per històries els de la comissió… Visca l’envelat ! Visca l’envelat ! Per això diu la pissarra que es reserven l’admissió … Visca l’envelat ! Visca l’envelat ! Lararara, lara, laralara, lara… Ballem ben “agarrats” però no amb permís oficial. Visca l’envelat ! Visca l’envelat ! Que hi ha pares i mares, i molta gent com cal. Visca l’envelat ! Visca l’envelat ! Les noies ja somien que es casaran aviat. Visca l’envelat ! Visca l’envelat ! Duran un vel de nylon i aniran a Montserrat. Visca l’envelat ! Visca l’envelat ! Lararara, lara, laralara, lara… Suem la cansalada i estem congestionats. Visca l’envelat ! Visca l’envelat ! El noi del secretari té els peus molt delicats. Visca l’envelat ! Visca l’envelat ! La Rosa cau en basca i aixafa el seu promès. Visca l’envelat ! Visca l’envelat ! L’estiren per les cames i l’han de treure a pes. Visca l’envelat ! Visca l’envelat ! Lararara, lara, laralara, lara…Tot volta i giravolta i a tots se’ns en va el cap. Visca l’envelat ! Visca l’envelat ! L’orquestra ja no bufa i el ball ja s’ha acabat. Visca l’envelat ! Visca l’envelat ! Lararara, lara, laralara, lara …

imgres-1BALL DE RAMS

Quan refila el cornetí es remou tot l’envelat, doncs ja se sap que vol dir, que el ball de rams ha arribat. No em faré pas el distret, com acostuma a fer algú, molt content me’n gasto un duret, i et compraré el ram per tu. Guarda el ram que t’he donat, com si fos el més flairós, i ella et dirà que hem estat avui molt juntets tots dos.Ai, Maria, ai, Maria que ets formosa. Tens les calces, tens les calces de setí. Ai, Maria, que “ditxós” que jo seria. Ai, Maria, ai, Maria, si ballessis sempre amb mi. Ai, Maria, ai, Maria, si et volguessis casar amb mi.

images-14PASSI-HO BÉ

Passi-ho bé, passi-ho bé. Passi-ho bé i moltes gràcies. Passi-ho bé, passi-ho bé, Parapassi-ho bé ! Passi-ho bé fins l’any que ve. Senyores, senyors, senyoretes, amb aquest número donem per acabat el ball i amb ell, la Festa Major ! La gran orquestra, els Trincaires del Maresme, espera que hagin passat una vetllada molt agradable i vos diu: passiu-bé, fins l’any que ve ! Passi-ho bé, passi-ho bé. Passi-ho bé i moltes gràcies. Passi-ho bé, passi-ho bé, parapassi-ho bé! Passi-ho bé fins l’any que ve.

trinca1

QUE TINGUEM CADA ANY UNA BONA FESTA MAJOR, I VISCA LA FESTA MAJOR I TOTHOM QUE HI PARTICIPI…

LA NIT DE SANT JOAN I LA FESTA DELS PAÏSOS CATALANS

Destacado

images

NIT DE SANT JOAN…!!!

“Ja les podeu fer ben altes / les fogueres aquest any. / Cal que brillin lluny i es vegin / els focs d’aquest Sant Joan. / Cal que es vegin de València, /de Ponent i de Llevant… / I en fareu també en la serra / perquè els vegin més enllà… / i el crit d’una sola llengua /s’alci dels llocs més distants / omplint els aires encesos / d’un clamor de llibertat…!”

En aquesta nit màgica i a tota la diada de demà dia 24 de juny, Festa Nacional dels Països Catalans, ens agermana a tots, siguem del nord o del sud, de terra endins i de mar enllà, fruit de l’herència de l’antic solstici d’estiu que d’origen mil·lenari i que amb el pas dels segles, la seva celebració ha esdevingut tradició i costum, la més antiga del nostre País i fins i tot dels racons d’Europa on s’estimen i respecten la “democràcia” i la “llibertat”, tant la pròpia com la dels altres.

Tot i que pren diferents manifestacions, el “foc” és l’element principal de la revetlla de Sant Joan, una festa que se celebra la nit del solstici d’estiu, la més curta de l’any, quan el sol arriba al seu punt més alt. Aquesta és, també, una celebració en honor a l’astre més important del sistema solar que moltes cultures d’arreu del món festegen des de temps ancestrals. La seva estreta relació amb la natura fa que sigui una festa envoltada de creences i rituals que li han atorgat, popularment, la categoria de la nit més màgica de l’any. Així, es cullen herbes remeieres (màgiques) de la mateixa manera que els romans recol·lectaven la berbena; es balla al voltant del foc; es cremen mobles vells per simbolitzar l’inici d’una nova estació, o es fan banys de mitjanit al mar, un altre costum al qual, antigament, se li atribuïen poders curatius.

unnamedI atès que avui, amb les possibilitats que ens ofereix la xarxa d’Internet per saber-ne més de tot plegat, us deixo un link per acabar de pair la revetlla en el dia de Sant Joan, no sense tornar a les estrofes que el poeta i dramturg J. Maragall, com un profeta dels temps actuals, ens deixà escrites perquè les recitéssim esperançats:

“Ja les podeu fer ben altes / les fogueres aquest any. / Cal que brillin lluny i es vegin / els focs d’aquest Sant Joan. / Cal que es vegin de València, /de Ponent i de Llevant… / I en fareu també en la Serra / perquè els vegin més enllà… / i el crit d’una sola llengua /s’alci dels llocs més distants / omplint els aires encesos / d’un clamor de llibertat…!”

images

ARRIBA LA DIADA DE SANT JORDI EN AQUEST ANY DE 2016…

Destacado

600_height_2303160949_2016-santjordi

0. INTRODUCCIÓ

En aquest any de 2016 es compleixen, al ressò de la Diada de Sant Jordi, els 400 anys de la mort del clàssic escriptor de variada literatura anglès William Shakespeare, així com també de l’autor del «Quixot», nascut a la que se’n deia abans Castilla la Nueva -a Alcalá de Henares-, Miguel de Cervantes. D’aquí que es parli de grans celebracions i actes organitzats, a dojo i arreu…

I també una altra commemoració prou important d’aquest any 2016 n’és la celebració de «l’Any Llull» amb motiu del setè centenari de la mort del mallorquí Ramon Llull, gran pensador del Països catalans, propagador del multiculturalisme i de l’entesa entre els pobles, un del pares de l’Europa actual, promotor de l’escola d’idiomes, poeta, filòsof, matemàtic, escriptor, ermità i el primer a utilitzar el català com a llengua de divulgació científica i filosòfica.

1. ROSES I LLIBRES EN LA DIADA ESPLÈNDIDA DE  SANT JORDI A CASA NOSTRA… 

jocs florals.jpgVa caure a les meves mans, ara fa vint anys, la redacció d’un alumne que, en ocasió de la festa literària que se celebra a les escoles de la nostra contrada en la Diada de Sant Jordi, va obtenir un guardó en el «Jocs  Florals» de la Barcelona del segle passat.

revés.jpg

Molt bé es podria intitular la peça literària en qüestió com: 

                          «UN MÓN AL REVÉS»

Ben mirat és la metàfora irònica d’una reflexió que s’escau molt bé i s’ajusta perfectament al tarannà dels nostres dies en què la incoherència del sistema, en general, i la pèrdua de prou valors esdevenen manifestos. Tanmateix, i després de la lectura valorativa, que se’n faci de la faula, cadascú/na pot retornar, al lloc que millor li correspongui, a les essències originals…

Diu així aquesta composició literària premiada:

 jordi.jpg“… Ja hi tornem a ser… Un altre cop amb el rotllo de Sant Jordi, ja està bé…! Què us he fet jo…? Per què m’empipeu…? Per què sempre m’han de fer la punyeta amb Sant Jordi…? Com a ecologista penso que aquest senyor va ser un criminal de pel·lícula italiana de sèrie B… o de la C. Mira que carregar-se l’últim exemplar viu a Catalunya de Dracotorracollonis…!

A la nostra època hauríem posat aquest senyor, la seva llança i el cavall a la cadira elèctrica per assassí d’animals en perill d’extinció. Quanta sang…! Quina porqueria…! Mira que no haver pensat en les pobres dones de neteja…!!!

drac.jpgA mi, en realitat el que m’agradaria és parlar més del drac… Ningú no l’estima, pobret drac… Hi ha cel per als dracs…? Tenia fill…? Muller…? Estava treballant quan el varen matar…? O potser estava a l’atur…? Tenia contracte…? Temporal o estable…? Varen indemnitzar la dragoneta i els dragonets…? Va tenir temps de fer testament…? Tenia assegurança de vida…?

 silueta cab.jpgI Sant Jordi…? De què anava…? De “chulo picinas”…? Qui li manava salvar la princesa…? El cavall era de propietat o de lloguer…? De quina fusta era la llança…? Era fan d’algú o d’alguna…? Era català…? Immigrant…? Era blanc…? O només ho era el cavall…? I si no s’havia de casar amb la princesa, per què la va salvar…? Quant li varen pagar per la feina…? Valia la pena la princesa per muntar aquell sidral…?

princesa.jpgI la princesa…? Era pija…? Era grassoneta o primeta…? De quina marca portava els texans…? Per què no va fer trampes al sorteig…? Que era babau…? Les princeses són babaus…? O només ho fan veure…?

images.jpgDe fet els dracs sempre han estat uns animals simpàtics. I a més em sembla que, en aquesta història, en van fer un gra massa. Segur que el drac era tan petit com els que es veuen ara, perquè tothom es creu un sant…!!! Tanta història només per aconseguir que la gent compri una rosa aquest dia…? Hauria estat el mateix si hagués guanyat el drac…? Segur que el drac era tan català com en Jordi. Per què no celebrem el Dia del Drac…? Es podria substituir la rosa per una bossa de mosques per donar a menjar els dracs que encara queden vius i així evitaríem l’extinció de les roses. Segur que la festa tindria una gran acceptació en tot el món. Per això declaro el 23 d’abril, en nom de l’Associació de Dracs Catalans:

                                           «DIA DEL DRAC»

flecha-derecha.pngI si fins a aquest punt de la presentació s’ha utilitzat l’Enciclopèdia lliure “Wikipedia” per presentar diferents aspectes sobre “Sant Jordi” (com s’ha pogut comprovar en polsar les imatges insertades), a partir d’aquest moment, en clicar cada foto s’obrirà un video musical que ha d’ocupar tota la pantalla en tota la seva grandària d’acord amb el gust del lector…

primavera3.jpg jordi1.jpg primavera2.jpg  

Al bell mig de la primavera el calendari anual ens assenyala el patró de Catalunya -Sant Jordi- i ens torna a recordar, amb el seu esplendor popular i mediàtic, que la cultura en forma de llibre i la tendresa feta rosa, esdevenen uns companys de viatge amables de conrear…

libro1.gif libro2.jpg libro3.jpg

1.1. LLIBRES TOT L’ANY PER OBRIR-NOS AL MÓN I FER TREBALLAR EL CAP…

rosa3.jpg rosa2.jpg rosa1.jpg

1.2. ROSES PERFUMADES PER DESVETLLAR ELS SENTIMENTS I AMOROSIR ELS CORS …

primavera20-03-09025.JPG montserrat2.JPG xxxx.jpg

I uns dies més enllà – cal també recordar-ho- la previsió d’una excursió esforçada cap a la màgica muntanya per celebrar la patrona de Catalunya i el record tradicional -amb el respecte degut a totes les creences o increences religioses- de la Mare de Déu de Montserrat.

xxaabb.jpg catalunya1.jpg jordi2.JPG

1.3. ENTRE EL 23 I EL DIA 27 D’ABRIL. SANT JORDI I LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT …

En un breu període de temps, comprés entre els dies 23 i 27 d’abril, dues festes identifiquen, doncs, el nostre col·lectiu. Plau que en un país petit, però fort com el nostre, es disposi d’uns referents propis -diguem-ne també signes d’identitat- que ens ajudin a navegar sense por de perdre el nord i mantenir-nos amatents per retrobar llegendes, sentiments, llibres i més llibres, roses vermelles i de tot color, festa al carrer, pelegrinatge, enamoraments i sentit de pertanyença.

1.4. DIADA DE SANT JORDI PLENA DE LLIBRES…

libro6.png rosa_st_jordi.gif libro5.jpg

Una jornada esplèndida que s’esmuny per entre tots els racons de Catalunya i que mena també cap el record de l’origen del Dia del llibre que va començar a celebrar-se el 7 d’octubre de 1926 en commemoració del naixement de Miguel de Cervantes, a instàncies de l’escriptor valencià, establert a Barcelona -Vicenç Clavell-, que el va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de la Ciutat Comtal.

Llibres per desvetllar la imaginació, reflexionar i recórrer la història de la vida.

1.5. DIADA DE SANT JORDI CORULLA DE ROSES…

rosa7.jpg rosa_st_jordi.gif rosa5.jpg

També una jornada de flors, terra la nostra que es vesteix de roses que donen un caire alegre, festiu i perfumat a la celebració de cada any. Commemoració festiva la del 23 d’abril. Recordança d’un màrtir del segle IV d.C., de nom Jordi -que en grec significa llaurador o pagès- de veneració i popularitat universal en el món cristià. Viatjant arreu del món trobem la figura de Sant Jordi en escultures, pintures, monedes, segells, banderes, joies, vestits, rajoles, mobles, ceràmica, peces d’orfebreria, brodats, miniatures i en persones que se’n diuen…

Roses per resplendir colors, suscitar perfums i estrènyer els llaços de l’estimació.

2. MIRANT ENRERA, VIVINT EL PRESENT I TOT ESCATINT EL FUTUR: LA HISTÒRIA DEL «JOCS FLORALS» 

reloj.jpg

En celebrar la festa de Sant Jordi és obligat girar els ulls al passat per viure el present i escatir el futur.

jocs_florals1.gif

Vull destacar de forma preeminent aquells «Jocs Florals» de l’escola perquè la nostra mirada giri cap a aquell concurs poètic anual instituït a Tolosa de Llenguadoc al 1323 per un grup de poetes desitjosos de mantenir les tradicions líriques. Aquest grup, anomenat inicialment «Consistori de la Gaia Ciència», resulta ser la societat catalana més antiga coneguda. A l’any 1393 el rei Joan I instituí la festa de la «Gaia Ciència» a Barcelona.

rosavientos.bmpDeixant de banda els esdeveniments luctuosos que sota el pas de les centúries estroncaren tantes llibertats, aquell certamen literari instituït el 1393, amb la voluntat de restablir els «Jocs de la Gaia Ciència», la ciutat de Barcelona els restaurà el 1859, tot i que celebrats prou anys, els «Jocs Florals» hagueren de convocar-se durant dècades privadament o a l’exili, per renéixer, finalment, a l’any 1978 posant de manifest a la rosa del quatre vents els lemes de la seva convocatòria:

 LA PÀTRIA

bandera.jpgEl país del pares, el lloc de la naixença o de la vivència volguda, la contrada d’origen, la creació de cada generació, la conquesta contínua… La pátria és la nació o unitat històrico-cultural on se senten identificats els qui han nascut en aquesta col·lectivitat o en formen part.  La casa pairal de tots…

 LA FE

2manos.jpgLa fidelitat, el convenciment íntim, la paraula donada, la perseverança, l’autenticitat, l’honorabilitat… La fe és l’altre aspecte que conforma el lema dels Jocs florals i es basa en la confiança de la gent del poble que ha de portar la pàtria als més alts nivells de prosteritat. La conquesta del cim…

 L’AMOR

manos-exfoliante.jpgL’afecció profunda, l’adhesió intensa, el desig i l’interès, l’atenció afectuosa, la voluntat d’unió, l’objecte d’estimació… El reconeixement dels drets i deures de tots, l’atenció tendre i afectuosa vers al feble i al malalt. La bona sintonia, el diàleg respectuós i la posada en comú de totes les idees…

3. ELS «JOCS FLORALS» A L´ESCOLA. RECORDS EN REFERÈNCIA A LA “MARCA ADOLESCENT”, ENFRONT DE “LA MARCA MADURESA”

jocsflorals01.jpgHan passat molts anys que alumnes i professors celebràvem una festa a l’escola i que les noves generacions segueixen celebrant tot promocionant-la, generalment, en la Diada de Sant Jordi…

poesiacatalana.jpg… eren els nostres «Jocs Florals». Una festa en què una presència notable d’alumnes, artífexs de produccions assuejades per la màgia creativa d’una construcció literària, esbatanaven les finestres del seu món interior i exterior, en una participació magnífica, tant en vers com en prosa poètica o senzillament en prosa ben estructurada.

joscsflorals02.gifLa temàtica de «marca adolescent» d’aquell temps ja pretèrit (pensaments, sentiments i realitats fruit de les pròpies percepcions del moment sobre la vida i la mort, la pau i la destrucció, l’amor i el desencís…) cadascú/na la segueix escrivint avui en el llibre de la seva vida personal -entre tristeses i angoixes, amb goigs i esperances-, però amb la «marca maduresa» del moment present.

3.1. LLIBRES TOT L’ANY PER OBRIR-NOS AL MÓN I FER TREBALLAR EL CAP…

libro1.jpg libros2.jpg libros3.jpg libros4.jpg

libros5.jpg libros6.jpg  llibres.jpg Libros electrónicos 1.jpg

3.2. ROSES PERFUMADES PER DESVETLLAR ELS SENTIMENTS I AMOROSIR ELS CORS …

rosamarilla.jpg rosa morada.jpg rosablanca.jpg La Rosa azul.jpg

rosanaranja2.jpg rosarosa.jpg rosas-rojas.jpg assorted-roses.jpg

6libro_y_rosa[3.jpg  FELICITATS A TOTHOM EN LA DIADA ANYAL DE SANT JORDI…!!!

flecha-derecha.png

REPERTORI DE VIDEOS MÚSICO-LITERARIS INSERTATS EN CADASCUNA DE LES FOTOS…

1. Joan Manel Serrat. “Paraules d’amor” / 2. Popular catalana. “El cant dels ocells”. Pau Casals / 3. Diada de Sant Jordi a Catalunya. Homenatge a la rosa / 4. Joan Manel Serrat. “Cancó de matinada” / 5. Raimon. “Veles e vents” (AusiàsMarch). / 6. Miquel Martí I Pol. “El poble”. / 7. Salvador Espriu. “He mirat aquesta terra”. / 8. Guillermina Mota. “Màgia”. / 9. Sardana. “La santa espina”.

10. Lluís Llach. “Viatge a Ítaca”. / 11. Parc natural de la muntanya de Montserrat./ 12. El Virolai: “Rosa d’abril, morena de la serra…”. / 13. El Monestir benedictí de Montserrat. / 14. Escolania de Montserrat. / 15. Imatges de Catalunya. / 16. La llegenda de Sant Jordi (I). Llengua anglesa. / 17. Josep Carner. “Aigües de la primavera”. / 18. La llegenda de Sant Jordi (II). Llengua castellana. / 19. Joan Salvat-Papaseït. “Res no és mesquí”.

20. Els Pets. “No n’hi ha prou en ser català”. / 21. La llegenda de Sant Jordi (III).Llengua catalana. / 22. Lax’n ‘ Busto. “T’estimo molt…”. / 23. Sobre el Comte Guifré el Pelós. / 24. Què és Catalunya? / 25. Barcelona 1900. / 26. Himne Nacional de Catalunya. “Els segadors”. / 27. Himne de l’Orfeó Català. “El cant de la senyera”. / 28. Discurs de Pau Casals a les Nacions Unides: “Jo sóc català…”. / 29. L’estrella del dia de Sant Jordi: “La novel·la”.

30. Antologia de “poesia catalana”. / 31. El “teatre català” al servei del públic. / 32. Montserrat Caballé – Freddie Mercury. “Barcelona”. / 33. El conjunt de Sau. “El tren de mitjanit”. / 34. Sopa de cabra. “Camins”. / 35. Maria del Mar Bonet. “El país secret”. / 36. Gerard Quintana. “Barcelona en colors”. / 37. Cris Juanico.“Suament em mata aquella cançó”. / 38. Rolando Villazón, des del gran teatre del Liceu de BCN canta: “Rosó”. / 39. Whiskyn’s. “No tornaran”.

40. Menaix a Truà. “No hi ha ningú com tu”. / 41. Gossos. “No tinguis por”. / 42. Obrint pas. “Som” (lletra de Martí i Pol). / 43. La Trinca. “Com el Far-West no hi ha res”. / 44. Pau Riba. “Simfonia número dos”. / 45. Jaume Sisa. “Qualsevol nit pot sortir el sol”. / 46. Quico Pi de la Serra / Joan Manel Serrat. “El meu carrer”. / 47. Josep Carreras / Jaume Aragall. “L’emigrant”. / 48. Lax’n ‘ Busto. “T’estimo molt…”. / 49. Joan Manel Serrat. D’un temps i d’un país: “Anirem tots cap al cel…”.

ANY NOU 2016 / AÑO NUEVO 2016 / GLÜCKLICHES NEUES JAHR 2016

Destacado

ANY NOU 2016 / AÑO NUEVO 2016 / GLÜCKLICHES NEUES JAHR 2016…

2015-12-10 21.10.22Dins de les festes nadalenques o d’hivern hi arriba també el primer dia de gener de 2016. I podem preguntar-nos qui, en contrast amb l’era tècno-informàtica que vivim, no disposa d’un calendari de fulls i sants penjat a la paret en alguna estança de la llar…? Si realment és així, avui ja no hem de girar o arrencar amb les nostres mans el full mensual del calendari, sinó canviar-lo de soca-rel…!!! Una operació que ens possibilita un moment de “reflexió” per condensar el passat del 2015 i obrir la porta al benavenir del 2016. Però atès que disposem també d’altres mesuradors del temps, com el degoteig dels rellotges de sorra, l’automatisme dels de corda o el fluir electrònic dels digitals, vigilem perquè, suaument i imparables, aquests no ens possibiliten “aturada” en la marxa fugissera de la successió del temps.


2015-12-13 18.57.14-1Per altra banda, i com he escrit en les vàries celebracions d’aniversari, desitjo que en aquest 2016 puguem continuar fent via junts a través del decorat admirable del pas del temps, com es perceb en cada una de les meravelloses i estacions que la natura ens ofereix anyalment i a on debuta la nostra existència, per tal de gaudir del gran regal de la vida, cosa que -en la mesura que passa el temps- més assaborim i preuem des dels bons records d’antuvi, el capteniment del present i l’esperança de l’esdevenidor. Molt bon primer d’any i amb la continuïtat millorada i òptima de tots els seus dies…!!!

Podeu obrir un video interessant en clicar les imatges que acompanyen el text. Es tracta de “EL RELOJ SINCOPADO” de Leroy Anderson, com a mostra graciosa del PAS DEL TEMPS en aquest començament de l’any de 2016…Nadal_Bosch_Page_1

Nadal_Bosch_Page_2

 

NADAL 2015 – NAVIDAD 2015 / WEIHNACHTEN 2015

Destacado

NADAL 2015 / NAVIDAD 2015 / WEINHNACHTEN 2015… 

2015-12-13 18.57.35-2Des d’aquesta potent aplicació informàtica us adreço els millors desitjos en la festa de NADAL-2015, però indicant que, en pretendre allunyar-me dels tòpics nadalencs, la meva intenció s’orienta en decantar-me per un Nadal ben poc convencional. En tot cas, pensem que aquestes festes, més enllà del soroll que ens ensordeix i de tota la lluminària pampalluguejant que pretén ocultar el que és important, caldria tendir cap a una més autèntica “humanització” de la nostra vida i, ensems, la dels altres. Bon Nadal en el dia d’avui -sí-, però dilatable o extensible, amb tots els valors positius de la diada, a cadascun de tots els dies de l’any 2016…!!! 
2015-12-10 21.10.23En aquest web hi trobareu la felicitació d’enguany que abasta les portades de la nadala d’un quart de segle que, any rera any, he editat  amb la col.laboració de la meva muller i fills. Mirar-la i llegir-la no costa res -només el temps que la memòria de cada ordinador ho determina- i atès que potser s’hi pot copsar algun pensament o sentiment adients, això ajudarà a reviure aquestes festes nadalenques [cristianes o d’hivern, segons el tarannà de cadascú/a] amb el caliu humanitzador de què us parlava. 
Podeu obrir un video interessant en clicar les imatges que acompanyen el text. Es tracta del video institucional 2015 que cada any, des de la Sagrada Família de Barcelona, es feliciten les festes nadalenques…

Nadal_Bosch_Page_1

Nadal_Bosch_Page_2

 

EL MÓN DE L’EDUCACIÓ, AIGUABARREJAT ENTRE LLIBRES, DRACS I ROSES. SANT JORDI 2015

Destacado

index

llibresdracsroses0. INTRODUCCIÓ: EL MÓN DE L’EDUCACIÓ, AIGUABARREJAT ENTRE LLIBRES, DRACS I ROSES. SANT JORDI 2015

senseescola1. DE QUÈ SERVEIX L’ESCOLA…? ALGUNES DE LES IDEOLOGIES CONTRÀRIES A L’ESTRUCTURA ESCOLAR

escolalaica32. QUÈ SE’N PENSA DE L’ESCOLA DES DE LA PERSPECTIVA LAICA…?

lleiseducatives3. SI L’ESCOLA NECESSITA ESTABILITAT, MASSA LLEIS S’HAN PROMULGAT EN POC TEMPS A L’ESTAT ESPANYOL…!!!

escola cristiana4. SOBRE LA MEVA DEDICACIÓ PERSONAL EN UNA ESCOLA CONFESSIONAL CRISTIANA

«EL MÓN DE L’EDUCACIÓ, AIGUABARREJAT ENTRE LLIBRES, DRACS I ROSES. SANT JORDI 2015» ÉS LA MEVA PERSONAL CONTRIBUCIÓ A LA DIADA DE SANT JORDI 2015. I PER TAL D’AMPLIAR EL SEU CONTINGUT, NOMÉS CAL PRÉMER EL TEXT ACOLORIT EN BLAU PERQUÈ S’OBRI L’ENLLAÇ CORRESPONENT.

llibresdracsroses0. INTRODUCCIÓ

0.1. Llibres, dracs i roses s’aiguabarregen dins del món de l’educació

Com cada any, en la celebració de la Diada de Sant Jordi, aporto en aquestes planes digitals una petita contribució escrita sobre una temàtica concreta, sempre relacionada amb el món de l’educació que ha estat, durant molts anys, el centre de la meva dedicació professional.

La festa que celebrem escampa roses arreu i de tots colors per assuaujar els cors i esventa llibres per totes bandes i de tota mena per tal de nodrir el cervell. Però també s’hi esmunyen dracs. I de tota aquesta munió de llibres, dracs i roses n’emergeix una simbologia ben adient per glossar tres importants aspectes que fan estada en el nostre entorn i en el sí de la nostra persona:

  • Els «llibres», que serveixen per alimentar el cap i desenrotllen tot allò que suposa seny, ponderació, judici, prudència, saviesa, discerniment, discreció, «enteniment»...
  • Els «dracs», que s’arrapen a la nostra vida i llancen flames virulentes que poden malmetre el nostre capteniment i destruir l’hàbitat del nostre entorn, inoculant-nos llavors de «malesa»…  
  • Les «roses», que en amorosir el cor i perfumar l’ambient susciten tot allò que implica bonhomia, decisió, afecte, coratge, emoció, propòsits, audàcia, sentiments, «estimació»…

educació0.2. Una valoració sobre la meva contribució al món de l’educació

Des de l’atalaia de la meva jubilació daurada i submergit en el pas del temps fugisser, guaito el meu passat i, en preguntar-me per la meva acció o contribució educativa, m’endinso en una avaluació serena i rigorosa tot resseguint -confiant en les planes encara no deteriorades de la meva memòria- tot allò en referència a les meves actituds personals exterioritzades, als objectius proposats, a l’aiguabarreig de febleses i fortituds…, així com tot el conjunt d’una vida dedicada a l’educació en què, per la mateixa essència de la qual, la interrelació entre l’edat adulta i el de l’edat adolescent que, dia rere dia, intentava acompanyar perquè hi arribés, esdevé conseqüent.

presentpassat0.3. La satisfacció del present, en atalaiar el passat

Moltes vegades imagino els meus/ves educands/es d’antuvi, o quan em relaciono amb alguns/es d’ells/es a través de la meva aplicació informàtica del Facebook, experimento una gran satisfacció en conèixer com la gran majoria dels/les quals ha progressat excel·lentment en l’aspecte maduratiu. Tant, que malgrat haver estat sotmesos, alguns/es d’ells/es a les foscúries de situacions ombrívoles de defallença, pròpies de la limitació de les persones i de tota institució humana, observo com, en aplicació d’allò que el poeta Campoamor expressa «… / nada es verdad ni mentira / todo es según el color / del cristal con que se mira»-, ha guanyat amb escreix el sentit comú i la bonhomia, de tots d’ells/es a l’hora de judicar el temps pretèrit.

De fet, un massiu col·lectiu s’ha decantat per considerar el costat bo de les coses, allunyant-se d’agressivitats i culpabilitats, practicant la tolerància davant de les defallences, buscant l’harmonia de viure amb goig amb un/a mateix/a i amb l’entorn i en conrear -fins i tot- la intel·ligència emocional per percebre els sentiments de forma apropiada i justa, assimilar-los i comprendre’ls adequadament, practicar, fins i tot, l’empatia, així com valorar els contextos, les situacions i cadascuna de les circumstàncies de la temporalitat passada amb una mirada benèvola i que no precisament -i per sort que així no sigui-, ha d’ajustar-se o encaixar amb les adquisicions evolutives i de progrés del present.

presentfutur04. Malgrat un passat dificultós, cal no perdre l’esperança en el futur

També, i cal dir-ho, un reduït nombre de persones i a les qui cal respectar i, en tot cas, comprendre, en llambregar el temps passat, he observat que no han percebut aquelles expectatives que la institució escolar pretenia oferir-los. Persones que avui romanen insatisfetes a causa de l’educació rebuda i degut, certament, a l’existència d’experiències malastrugues patides objectivament i real o, per altra banda, així concebudes des d’una òptica en què una càrrega de subjectivitat massa forta o interessada, ha desplaçat l’objectivitat d’algunes circumstàncies, propiciant l’aparició d’alguns mecanismes de defensa, principalment de projecció.

I si, per una banda hem de confiar en la bona voluntat de les persones o en la compunció d’altres, així com en el progressiu canvi positiu de les institucions que, en analitzar-se i avaluar-se, malden per assolir una adaptació productiva i ben adaptada als nous temps.

Per altra banda, també ha d’esdevenir encomiable el que -i no sense esforç- hom qui s’hagi percebut presumptament lesionat o discriminat, cal que intenti escarrassar-se per superar i sortir de tots aquells àmbits i/o de l’interior del cor sacsejat on es forgen els sentiments negatius que obstaculitzen la creixença de la maduració i l’equilibri personals com en són, entre molts d’altres, la censura continuada, el ressentiment a flor de pell, el descontentament malaltís, la humiliació venjativa vers l’altre/a, l’acusació persistent, la malvolença de la rancúnia.  

vertebracion0.5. Quatre actituds vertebradores que han d’acompanyar el capteniment d’un/a educador/a

Per a un/a educador/a que es consideri com a tal, sempre hi ha de prevaldre aquelles actituds que, tant de forma explícita com d’implícita, l’educand ha de percebre del seu educador o acompanyant:

  •  L’educador/a ha de posseir un bon i extens bagatge de qualitats humanes, de tal manera que tots els seus actes puguin esdevenir un «referent o model» d’emmirallament.
  •  L’educador/a no és només un simple transmissor de coneixements, sinó una persona que fa «d’acompanyant i d’ajuda» a l’educand a l’hora d’escollir els valors que beneficien la creixença i maduració personals.
  •  L’educador/a ha de tenir present que cada alumne/a té els seus propis ritmes de creixença i maduració i, per tant, «mai ha de sentenciar negativament l’esdevenidor de ningú» mentre discorre el procés educatiu d’aprenentatge.
  • L’educador/a ha de posar la seva màxima satisfacció en el procedir «personal, lliure i amb rectitud» de l’alumne/a, i veure com, amb el pas del temps, assoleix per ell/a mateix/a els objectius desitjables.

Tot i que en el darrer punt d’aquest article explicitaré els criteris amb què m’he mogut dins de la tasca educativa, gràcies a la responsabilitat que m’ha estat confiada en diverses escoles confessionals, he de clarificar que -a banda dels estudis pedagògics i tradicionals de la dècada dels anys seixanta del segle passat-, les meves coordenades principals i dibuixades en forma de creu, corresponen a l’abscissa del «Sistema preventiu de Sant Joan Bosco» i l’ordenada de la «Pedagogia ignasiana» que inclou, ensems, cadascuna de les fases metodològiques de l’anomenat «Paradigma pedagògic ignasià».

senseescola1. DE QUÈ SERVEIX L’ESCOLA…? ALGUNES DE LES IDEOLOGIES CONTRÀRIES A L’ESTRUCTURA ESCOLAR

1.1. L’escola de la «vida» contrària a l’escola «estructurada»

D’una manera prou sintetitzada, tot i que metodològicament estructurada, esbatano aquí la concepció ideològica d’alguns sistemes que s’han oposat o dissentit respecte de l’escola tradicional, sigui perquè el professorat ha estat concebut com un manipulador de l’alumne/a, sigui pel tipus d’una estructura piramidal en el desplegament de continguts establerts i allunyats de la vida, bé en procediments metodològics antiquats i maneres de procedir radicals basats en reglaments, així com la ingerència de poders d’índole ideològica, estatal, política, racial, religiosa. Fins i tot, de forces aportades pels propis mitjans de comunicació social.

En definitiva, podríem resumir aquest malestar contra l’escola tradicional aportant el llibre d’Edmond Gilliard, el títol del qual pot servir-nos d’enunciat introductori i de conclusió pertinent: «L’École contre la Vie».

lescolahamort 1.2. Algunes ideologies / teories radicals sobre la impugnació de l’escola tradicional

  • Ivan Illich amb les seves tesis al redós de l’escola tradicional: injustícia, uniformitat, desigualtat, burocràcia, obligatorietat, Les idees al redós  de la institució escolar i la seva impugnació sistemàtica es poden trobar en les seves obres «La convivencialidad» i també en «La sociedad desescolarizada».
  • Paolo Freire i l’aportació de la pedagogia de l’alliberament. Sense rebutjar l’escola, malgrat que sigui bancària (transmissora de dipòsits culturals i morals), l’important és prendre consciencia de les possibilitats col·lectives i obrir-se a la manera d’escola deambulant per arribar a tota la societat. «Pedagogía del oprimido» a més de «La educación como práctica de la libertad» són, per a la comprensió del tema, les obres més importants.

escuelamoderna21.3. Un recorregut per entre diversos pedagogs de «l’Escola nova o moderna»

En aquest apartat s’inclou un conjunt de tendències educatives, amb denominacions diverses, que tenen un comú denominador progressista i que poden agrupar-se sota el nom de «L’Escola nova o moderna», un corrent pedagògic versus «L’Escola tradicional» que, amb aportacions diverses, engloba pensadors o pedagogs com:

  • Representants significatius de l’Escola Nova o Moderna:

Jean-Jacques Rousseau, Johann Heinrich Pestalozzi, León Tolstoi, Jonh Dewey, Maria Montessori, Roger Cousinet, Célestin Freinet, Jean Piaget, Eduard Claparede, Ovidio Decroly

  • Representants catalans de l’Escola Nova o Moderna:

L’Escola Nova a Catalunya, i representants catalans significatius com: Pau Vila, Joan Palau, Manuel Ainaud, Eladi Homs, Frederic Godàs, Alexandre Galí, Silvestre Santaló, Joan Bardina, Pere Vergés, Rosa Sensat, Francesc Farré i Guàrdia

 escolalaica32. QUÈ SE’N PENSA DE L’ESCOLA DES DES DE LA PERSPECTIVA LAICA…?

 2.1.  Justificació personal

Atès que la meva dedicació al camp de l’educació ha transitat per entre el món de la confessionalitat educativa, com així ho he deixat palès des del començament, considero escaient donar una ullada a l’escola estrictament laica. Encara que no pretenc, en aquest punt del treball, aportar tota la profunditat que el tema requeriria. Tanmateix, sí que he d’incidir en la definició i las causes que conformen el laïcisme:

Tanmateix, només ambiciono explorar els principals moviments laïcistes que s’han establert entre nosaltres i que, certament, han aportat una contribució també digne a l’esfera educativa.

 freinet2.2. Principals moviments de l’Escola laica

  • El laïcisme alemany: Max Adler i Paul Oestreich
  • El laïcisme soviètic:  Lenin, Blonskiji Makarenko…

2020-22.3. L’educació en l’horitzó 2020 des de la Fundació Jesuïtes Educació (FJE)

La transformació de l’educació, en un intent innovador i en fase d’experiència pilot, veu la llum en aquest curs acadèmic 2014-2015 de la mà de la Fundació Jesuïtes Educació (FJE), com una petita llavor que ha de convertir-se en un gran arbre, els fruits del qual assaboriran la seva maduració en l’horitzó de l’any 2020.

La lectura d’un butlletí penjat a la xarxa i editat en el moment d’estrenar el curs 2014-2015 ens aporta les idees d’un gran grup de persones que, en la realització d’un gran, esforçat i il·lusionat projecte de canvi, espargeix al camp educatiu els seus continguts i brinda als nois i noies -com a principals actors de la tasca educativa- als seus pares, als educadors i a la societat en general, una realitat que ha començat una nova singladura: «La transformació de l’educació».

lleiseducatives3. SI L’ESCOLA NECESSITA ESTABILITAT, MASSA LLEIS S’HAN PROMULGAT EN POC TEMPS A L’ESTAT ESPANYOL…!!!

3.1. Introducció i conclusió sobre la promulgació d’un excés de lleis d’educació

Si ens hi fixem bé i fem un recompte, observarem que, en trenta anys de democràcia, s’ha guanyat tot un rècord de lleis educatives…! Una per cada quatre anys, la qual cosa vulnera -sense pretendre entrar en discussions- aquella estabilitat que requereix tot sistema educatiu. Tanmateix, malgrat les lleis partidistes i massa canviants, així com també la manca d’un consens social, tota la Comunitat Educativa, però cadascú en el lloc que li’n pertoca, tractant-se d’una escola, caldria aprendre i/o ensenyar les regles fonamentals per arribar a ser:

  • Competent (savi per afrontar la vida i buscar estratègies per sobreviure en el medi i ser feliç)
  • Conscient (percepció interna per adonar-se d’un mateix i de les situacions externes amb esperit crític i creatiu)
  • Solidari (actitud servicial de lliurament personal a favor de les necessitats socials de l’entorn)
  • Estètic (comportament respectuós en les formes i en les diferents maneres de pensar i viure dels altres)

sosensenyamnt3.2. Lleis promulgades per l’Estat espanyol (segles XIX-XX-XXI)

3.2.1. Llei General d’Instrucció Primària / Pla General d’Ensenyament del Consell de l’Escola Nova Unificada

A l’any 1857 es promulgà una Llei General d’Instrucció Primària -coneguda com la Llei Moyano- que mantingué el seu vigor durant més de cent anys. Una llei del segle XIX que, evidentment, a Catalunya a l’any 1936 fou substituïda per un Pla General d’Ensenyament del Consell de l’Escola Nova Unificada que només es va aplicar parcialment, tot i d’una estructura educativa molt moderna. Posteriorment, aquella llei centenària susdita, respectada pel franquisme en alguns aspectes a partir de l’any 1939, fou d’aplicació en tot el territori espanyol fins l’any 1970.

LGE3.2.2. La LGE (Llei General d’Educació)

A l’any 1970 un Ministre d’Educació franquista -Villar Palasí- ordena la Llei General d’Educació, a la qual se li deu l’EGB, el BUP i la FP, amb la introducció d’un sistema d’avaluació contínua i la instauració de les tutories.

La meva acció educadora es va moure, durant molts anys, dins de l’estructura d’aquesta llei i el desplegament de tot un ventall de normatives procedents de la qual.

Voldria incidir en un tema que, per la seva repercussió posterior, no pot escapar-se d’una reflexió, prou convenient, a molt més de mig segle d’interval temporal. Es tracta de les decisions que l’escola va haver de prendre, a través del claustre de professors, els tutors de cada curs, així com la singularitat de cada alumne/a -en una equilibrada aplicació de la legislació vigent-, tot just als catorze anys i pràcticament a l’inici de l’adolescència- sobre el seu alumnat i en referència a l’orientació consegüent per seguir estudis de Formació professional o Batxillerat. Un tema de tractament delicat  i, en el meu entendre, prematur per aquells/es alumnes. Tant és així, que els professors responsables d’aquell 8è d’EGB ja van deixar escrit, en la clausura d’aquesta etapa educativa i en la revista escolar «Claver» de desembre de 1995, un contingut de reflexions avaluadores que ara responen a les ratlles que tot seguit s’expressen aquí amb consideracions pròpies i escaients.

Ateses les característiques  puntuals del 8è curs d’EGB com, per exemple, la de ser un final d’etapa, feia que els alumnes haguessin de prendre una decisió important de cara el seu futur. Tanmateix, aquesta situació ajudava a créixer a l’alumnat, a considerar-lo protagonista del seu moment, a exercitar-lo en la responsabilitat, engrescar-lo perquè encengués el motor de la motivació i obrir-lo a l’adolescència en un clima de gran cohesió de grup perquè l’hora del comiat era a prop amb un final d’etapa imminent i, certament, segons el meu criteri, precipitat.

Nogensmenys, posteriorment, havent tingut notícia pels propis alumnes sobre el resultat de les decisions preses en aquella circumstància, i pel que fa a l’orientació i decisió finals d’encetar el nou repte d’una altra etapa educativa -iniciar estudis de Formació professional (FP) o de Batxillerat (BUP) i d’orientació universitària (COU), he de consignar que ens hem trobat amb una ambivalència de criteris, parers, interpretacions i d’experiències vàries que intentaré dibuixar a continuació en un arc digne d’esmentar:

  • Un reduït grup d’alumnes ha considerat la decisió, en optar per la FP o el BUP, com una «imposició empesa des de la tutoria de cur, tot fent recaure en el tutor la responsabilitat total de la determinació, a causa d’una autoritat incontestable del qual que, equivocadament, s’ha suposat que tenia a les seves mans, amb la possibilitat de decidir, quasi arbitràriament, el futur de cadascú/na dels/les alumnes confiats a la seva  tasca. Altres, han parlat de quina manera experimentaren la susdita decisió -sobretot els qui van haver de continuar estudis de FP- en considerar-se «alumnes perdedors» en el procés del seu currículum educatiu. Tot i que,  tant si el rumb emprès respecte dels estudis posteriors a l’EGB abocava cap a la FP o al BUP, en un aiguabarreig de resultats en referència als èxits o fracassos immediats, cal deixar constància que, a posteriori, tothom qui ho ha intentat, amb dedicació personal, ha assolit els objectius que hom s’ha proposat al llarg del temps. Però no deixa de ser una llàstima que, en alguns casos esporàdics, encara no s’hagi pogut apaivagar una mena de ressentiment viument expressat i amb una visió esbiaixada de la situació, després que el pas del temps i la pròpia maduració personal no hagin ajudat a superar els possibles malentesos o visions subjectivament esbiaixades. La realitat objectiva n’és una altra i decep la constatació que es projectin vers altres persones -com en són els més propers educadors acompanyants- presumptes culpabilitats que, certament, no tenen, enlloc d’acceptar limitacions pròpies, siguin involuntàries o no, degudes a circumstàncies molt concretes i en un moment vital determinat.
  • Per altra banda, una gran majoria d’alumnes que havent decidit fer seva l’orientació  cap a la FP o al BUP, fins i tot alumnes que puntualment no van accedir al Graduat escolar ni en primera ni segona convocatòria, posteriorment, amb el seu esforç, capteniment i maduració, han prosperat i progressat accedint a titulacions de caire superior. Resulta molt plaent percebre el ressò d’agraïment a l’escola per la seva tasca educadora, malgrat prou deficiències de la mateixa institució o de les limitacions de les pròpies persones, durant el llarg període viscut en aquell entorn. Cal dir que aquesta actitud de recordança positiva i d’agraïment sincer només es pot dur a terme des de l’equilibri i la maduració personals que, sense cap dubte, facilita el pas del temps i la relativització de paraules i fets no sempre lloables, encara que en un context del passat que no s’adiu ni s’ajusta en res al moment actual.

Doncs bé, si obrim les carpetes de l’orientació escolar, duta a terme al final de la segona etapa d’EGB, hi trobarem abundants activitats executades en aquest sentit perquè l’alumnat en prengués consciència de les possibilitats objectives i de les seves personals -malgrat el dèficit del moment- quant a la seva edat i consegüent nivell de maduració:

  • Lliurament de mapes conceptuals sobre el recorregut educatiu en què s’hi dibuixaven els diferents camins per assolir-los en un determinat moment d’aprenentatge de qualsevol etapa educativa (FP-BUP-Universitat), sense que una en concret no n’obstaculitzés l’altra i en el ben entès de superar-la…
  • També convocatòries de reunions de pares, aplicació de bateries de tests, jocs de reflexió, intervencions psicopedagògiques del departament respectiu, reunions del claustre de professors, conferències dictades per personal especialitzat, xerrades a càrrec dels directors de FP i BUP, anotacions i esquemes d’entrevistes tutorials tant amb els pares, com en cada alumne/a o ambdós a la vegada, propaganda del Saló d’Ensenyament i altres…
  • Finalment, en signar els llibres d’escolaritat amb el «consell orientador» prescriptiu i pactat prèviament, després d’un discerniment entre els resultats acadèmics de la segona etapa d’EGB, la prova final per a l’obtenció del Graduat escolar i la valoració final del claustre de professors de l’etapa, es va desitjar a tothom el bo i millor -sinó l’òptim- per a la continuïtat dels estudis i per a la pròpia vida de tots aquells que, havent conclòs una etapa educativa, s’obrien a una altra, orientada al futur i esperançadora…

Per altra banda, hem de considerar que -si bé al llarg de tot el procés educatiu no es trobava en la legislació educativa del moment cap camí barrat per poder accedir a la Universitat-, cal explicitar que a causa d’un reconeixement social superior i equivocat dels pares de l’alumnat d’aquell moment concret, així com una predisposició positiva vers els estudis del BUP en detriment de la FP, s’hagué de disposar un contrapès, des de les tutories i conjuntament amb el claustre de professors, per oferir a llurs fills estudis de FP com una opció eventual o fixa, tot i que digníssima i possibilista igualment per assolir posteriorment estudis superiors -amb èxit assegurat-, encara que havent de perllongar un any més els estudis secundaris. I això sense haver utilitzat cap mena de sostre estadístic -com algú distorsionadament ha interpretat- en referència al nombre de possibilitats de matriculació ofertes en el BUP, sinó únicament i exclusiva, parant només atenció en la maduració personal de l’alumne/a i d’acord amb el seu resultat acadèmic segons les avaluacions prescrites i l’examen per a l’obtenció del Graduat escolar.

Finalment, i per sobre de tot, cal prendre consciència que un bon educador mai pot dubtar de les possibilitats i potencialitats de cap alumne/a. Que tothom pot assolir, sense cap mena de dubte i a llarg termini, -tot i que en un període determinat no hagi desenvolupat totes les seves virtualitats- els objectius que hom es proposi. L’experiència ensenya que una bona majoria ha pogut reeixir de les possibles cendres -diguem-ho amb una figura metafòrica-  perquè la vida és un camí obert on cadascú/a, personalment, esforçada i malgrat qualsevol dificultat trobada, va escrivint la seva pròpia història. I, en tot cas, si d’agraïments hem de parlem, per superar qualsevol limitació maldestra que arreu n’hi ha, cal girar els ulls vers els/les mestres que, amb afecte i bona voluntat van tenir cura d’ensenyar els «primers nombres» i les «primeres lletres» que han possibilitat, fins al moment present, arribar on cadascú/a ara es troba.

LOECE3.2.3. La LOECE (Llei Orgànica de l’Estatut dels Centres Educatius)

Però va ser a partir de l’aprovació de la Constitució Espanyola de l’any 1978 que, en establir-se la democràcia en el nostre país, a l’any 1980 apareix, de la mà de l’UCD, la LOECE (Llei Orgànica de l’Estatut dels Centres Educatius) que no s’arriba a aplicar mai a causa de recursos inconstitucionals que presentà el PSOE. És interessant donar a conèixer que, gràcies a aquests recursos, el Tribunal Constitucional assentà doctrina que, més tard, va servir per aplicar noves lleis educatives.

LODE3.2.4. La LODE (Llei Orgànica d’Educació)

I així, a l’any 1985, el PSOE redacta la primera  LODE (Llei Orgànica d’Educació), en mig d’una gran polèmica, amb manifestacions al carrer i nous recursos inconstitucionals, fins que a l’any 1990, s’aprova i decreta la LOGSE (Llei Orgànica General del Sistema Educatiu) que propicia la introducció dels consells escolars en el sistema educatiu i fa emergir el Batxillerat i els Cicles Formatius, finalitzada l’ESO -sistema estructurat des d’un nou enfocament psicopedagògic com n’és el constructivisme i la comprensibilitat, les oportunitats d’estudi per a tothom i l’autonomia dels centres educatius.

Penso, tot i això, que aquesta llei que l’Escola Tècnic Professional del Clot de BCN (avui Escola del Clot–Jesuïtes del Clot) aplicà experimentalment a partir del curs 1994-1995:

  • Va originar-se des d’un laboratori d’experts més que d’una activitat pràctica experimentada pel professorat de base la qual cosa, entre prou encerts i algunes deficiències, la seva aplicació ha resultat molt cara econòmicament, tot i que avaluada amb un diferencial divers d’opinions.

Posteriorment, a l’any 1995 es publica la LOPAG (Llei Orgànica de Participació, Avaluació i Govern), una segona LODE que en modifica alguns aspectes de la primera.

LOE3.2.5. La LOQPF (Llei Orgànica de Qualificacions i Formació Professional) / La LOCE (Llei Orgànica de Qualitat de l’Educació) / La LOE (Llei Orgànica de l’Educació)

A l’any 2000 arriba la LOQPF (Llei Orgànica de Qualificacions i Formació Professional: una llei del Partit Popular, respectada fins avui pel PSOE, i que ha viscut relativament al marge de polèmiques, fins que a l’any 2002 apareix la LOCE (Llei Orgànica de Qualitat de l’Educació) que torna a modificar -per tercera vegada- la LODE posant l’atenció en aspectes més conservadors, com la repetició de cursos i accentuant l’exigència de l’esforç personal de l’alumne. A l’any 2006, en tornar-se a modificar la LODE per quarta vegada, el PSOE publica, finalment, la LOE (Llei Orgànica de l’Educació).

LOMCE-23.2.6. La LOMCE (Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa), també denominada «Llei Wert»)

La Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa, (en castellà: Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa, LOMCE), també denominada «Llei Wert», és una proposta de reforma de la Llei Orgànica d’Educació (2/2006, de 3 de maig) o LOE.

La llei obeeix la necessitat de reduir la despesa pública en educació dins del context de crisi econòmica en el qual es troba Espanya des de 2008. Durant la seva tramitació impulsada per José Ignacio Wert, ministre d’Educació espanyol des del 22 desembre de 2011, provoca una gran quantitat de manifestacions en contra seu a tot el país. Aquestes són encapçalades per estudiants, mestres i grups socials sensibles a la nova classificació que fa la llei de les assignatures de les llengües cooficials en passar d’«assignatures troncals» a «assignatures d’especialització opcionals», innecessàries per a l’homologació dels estudis a Espanya.

LOE-LOMCE3.2.6.1. Aportacions de la LOMCE a la LOE (LOE 2/2006 del 3 de maig)

Aquesta llei inclou, entre d’altres, els següents canvis:

  • Canvia el caràcter de les assignatures vinculades a l’aprenentatge de llengües cooficials d’«assignatures troncals» a «assignatures d’especialització de caràcter opcional» no necessàries per a l’homologació d’estudis.

LONC-no3.2.6.2. Marc Econòmic / social de la LOMCE

La seva elaboració s’emmarca dins de les reformes realitzades pel govern espanyol per combatre la crisi d’iniciada el 2008 enfocant els seus esforços cap a la reducció de la despesa pública en l’apartat d’ensenyament. Durant la tramitació del seu esborrany, aquesta suscita un rebuig generalitzat per part de sectors de població de tota Espanya, que veuen afectats els seus drets per les retallades a la despesa i inversió pública.

Al mateix temps comunitats autònomes amb llengües cooficials encapçalen protestes a nivell social i polític, per pressionar el govern central i impedir que les assignatures de les seves llengües pròpies quedin relegades a la categoria d’assignatures d’«especialització optatives» en lloc d’«assignatures troncals» com havia estat normal fins al moment. En aquest supòsit les llengües cooficials deixarien d’ésser necessàries per a l’homologació dels estudis dels alumnes.

Aquests fets porten al Govern de Catalunya i el seu president, Artur Mas, a l’extrem d’arribar a pactes amb majories parlamentàries properes als dos terços dels diputats autonòmics, per mantenir una actitud d’insubmissió davant la LOMCE en entendre-la com una invasió de competències autonòmiques per part del govern central, i una reforma constitucional encoberta.

keep3.2.6.3. Reaccions socials de la LOMCE

Keep calm and speak catalan és un dels múltiples moviment de rebuig als canvis de la LOMCE, impulsada pel ministre de cultura del Partit Popular José Ignacio Wert. El moviment va ser iniciat pel professor de la Universitat Pompeu Fabra, Josep Maria Ganyet, per expressar el rebuig als canvis cercats amb la LOMCE pel govern amb majoria absoluta del Partit Popular i procedeix d’un cartell que contenia la frase Keep Calm and Carry On (en català, “Mantingueu la calma i tireu endavant”), usat pel govern anglès al principi de la segona guerra mundial per pujar la moral de la societat davant la possibilitat d’una invasió del Regne Unit.

A l’esborrany inicial de la LOMCE, el ministre d’Educació del Partit Popular, José Ignacio Wert, atribueix a totes les assignatures relacionades amb la llengua catalana i la resta de llengües cooficials a Espanya, a la categoria d’assignatures d’especialització amb caràcter optatiu. Aquests canvis reben un gran rebuig social, tant del  com de la majoria dels partits polítics catalans, i pel cos de professors, en entendre que aquestes reformes tenen caràcter propi d’etapes anteriors a la democràcia, i obeeixen a un primer pas per destruir el procés d’ensenyament bilingüe vigent anomenat immersió lingüística, en favor de la llengua castellana. Aquest procés d’immersió lingüística estava vigent a Catalunya des dels anys de la transició de la dictadura del general Franco a la democràcia que es va iniciar a finals dels anys 70.

Entre les diferents reaccions generades pels canvis de la LOMCE, el Partit Popular Català sol·licita al ministre d’educació el canvi de la denominació de les assignatures d’especialització optatives per rebaixar-ne el rebuig.

escola cristiana4. SOBRE LA MEVA DEDICACIÓ PERSONAL EN UNA ESCOLA CONFESSIONAL CRISTIANA…

4.1. Les arrels que, a manera de principis orientatius, conformen l’actuació desitjable a l’aula, en un sentit ampli, durant el procés educatiu

Cal tenir present que els interessos del alumnes pre-adolescents i adolescents van canviant i que l’educador ha d’auscultar-los seriosament per diagnosticar la situació i aplicar-hi el tractament de la motivació, principal motor pedagògic, per fer percebre a cada alumne/a la satisfacció que proporciona el tarannà constant de cada dia i el benefici que aporta el seu treball.

L’alumnat restarà ben predisposat perquè li’n creixi la llavor educativa, si el professorat -com a model i/o referent- sap contagiar l’aula d’engrescament i vessa, amb saviesa personal i sense dicotomies, tota la seva personalitat amb aquell delit que ha d’impregnar l’acte acte educatiu d’una atmosfera on s’hi experimenti:

  • La pau        [ confiança i serenor, assossec, serenitat, placidesa, tranquil·litat ]
  • L’estimació     [ respecte, servei, consideració, empatia, comprensió, amistat ]
  • La bondat         [ capteniment, generositat, bonhomia, indulgència, tolerància ]
  • La veritat     [ coherència, claredat, nitidesa, veraç, transparència, pulcritud  ]
  • La justícia [ equilibri, objectivitat, imparcialitat, rectitud, legítim, honradesa ]
  • El reconeixement    [ agraïment, congratulació, felicitació, acceptació, apreci ]
  • L’exigència [ capteniment, disciplina, serietat, constància, correcció, mesura ]
  • L’esperança       [ superació, confiança, força, optimisme, alegria, satisfacció ]

L’exercici més senzill, l’activitat responsablement treballada, la companyonia cordial del professorat, la col·laboració activa amb els pares, el tarannà compassat de cada jornada…, res s’esmuny, tot té ressò en el procés educatiu de cada alumne/a i cada situació esdevé ferment de creixença, preparació per a la vida social.

Qui ha decidit d’exercir la seva vocació d’educador o ha posat al servei dels altres la seva qualificació professional ha de conèixer, evidentment, el camp de treball que se li ofereix i ser coherent en la realització de la tasca / missió confiada. Dificultats? Les pròpies d’aplicar l’Ideari o Caràcter propi de l’escola amb convicció i coherència.

Tanmateix, si alguna cosa puc manifestar, per a la superació de qualsevulla dificultat, és la de rescatar els documents vertebradors que, de ben segur, poden il·luminar el camí que hom ha emprès:

Vat.educcion4.1.1. L’estudi atent de la «Declaració sobre l’Educació Cristiana» del Concili Vat.II

El Concili Vaticà II va promulgar ensenyaments eclesials que els tenim recollits en diversos Documents i dins d’una escala d’importància doctrinal que configuren les Constitucions, els Decrets i les Declaracions. Entre les Declaracions hi trobem:

Aquesta declaració traça les línies vertebrals contemporànies pel que fa a la tasca educadora cristiana amb un llenguatge molt proper i amb gran riquesa de contingut: parla de la llibertat d’elecció de les escoles, dels educadors i els dots d’intel·ligència i sentiments que han de tenir i de la seva preparació, renovació i adaptació, del patrimoni cultural, de la promoció dels valors, de la preparació de l’alumnat per a la vida professional i de la participació de tota la comunitat educativa…

sistema preventivo4.1.2. El «Sistema preventiu» salesià escrit per Sant Joan Bosco i adaptat als nostres dies

La Congregació salesiana, pel que fa a la seva intervenció educativa en les seves obres, especialment en les escoles disseminades a les diverses delimitacions mundials –anomenades Inspectories-, practica el que el seu fundador, Sant Joan Bosco, convingué en nomenar:

La «Pedagogia salesiana», doncs, descansa plenament en la raó, l’espiritualitat i en l’estimació (amabilitat-bondat). Es tracta d’un sistema que pretén barrejar-se entre els joves tot compartint la seva vida i oferir una visió positiva del món, però amb atenció especial als autèntics valors, al diàleg especialment, a la força del bé que resideix en el si de cadascú, al respecte de les normes raonables, a la flexibilitat i persuasió respecte de les diverses propostes d’acció, a l’espiritualitat compromesa i a l’amabilitat com a resultat de l’estimació.

D. Bosco humanitza el «Sistema preventiu» de la seva obra sota la base de tres dimensions:

  • Des de la «raó». Tot ha de ser raonable: el reglament, l’ambient, els gustos o diversions espontànies, els premis i càstigs. D’aquesta manera l’educand pot satisfer dues necessitats fonamentals com en són l’actuar lliurament i refermar la seva pròpia personalitat.
  • Serà «l’espiritualitat» la dimensió que donarà sentit a tot el procés educatiu perquè l’alumne/a arribi a tenir una experiència del Transcendent, de tal manera que pugui assumir la seva vida a favor d’una missió social mitjançant el compliment de les pròpies obligacions amb l’alegria de tenir neta i en pau la seva consciència.
  • I en relació a «l’amabilitat», fruit de l’estimació profunda, aquesta ha de vivificar tot el procés a través de relacions amables i cordials, orientant la tasca, sobretot, als més necessitats i marginats. Hi calen aquí demostracions d’afecte sincer i activitats apropiades (música, joc, art…) per tal de desenvolupar diverses capacitats amb espontaneïtat i alegria.

Cal destacar, no obstant, l’aportació pedagògica de Pietro Braido, la bibliografia de la qual ha estat una font d’inspiració i d’estudi a diferents Universitats del món salesià i d’altres.

pedagogia ignciana4.1.3. Les maneres d’actuar segons les «Característiques de l’Educació de la Companyia de Jesús» i l’orientació metodològica del «Paradigma pedagògic ignasià»

Un estudi en profunditat de la «Ratio Studiorum» (1599) el podem llegir en el treball que Carmen Labrador, catedràtica de Teoria educativa i Història de l’Educació de la Universitat Complutense de Madrid, intitulà «La Ratio Studiorum de 1599. Un sistema educativo singular». Es tracta d’un primer document sobre l’educació de la Companyia de Jesús en què s’especifica la concepció educativa, el pla d’estudis,  la metodologia, la funció dels mestres, les relacions d’aquests amb els estudiants i l’organització escolar.

D’aquest document anteriorment citat, a posteriori, en surten altres documents que, per la seva importància, em cal mencionar tot seguit:

En aquests documents se sintetitza la proposta de la Companyia de Jesús de prendre Jesús de Natzaret com a model de vida, a més a més de oferir la visió ignasiana del món, el discerniment personal de les persones, la formació dels homes i dones per als altres, la preocupació per als més pobres, la inquietud social, el reconeixement de la dignitat de la persona, l’excel·lència o el «magis» ignasià, els mètodes de treball, la preparació per a la vida, l’aportació personal a la comunitat educativa…

Concretament i en referència a la proposta metodològica del «Paradigma Pedagògic Ignasià» (PPI) s’analitzen las fases estratègiques indispensables i aplicables a qualsevol tipus d’acció educativa (sigui d’aprenentatge curricular, sigui respecte d’actuacions o fets o bé sobre temàtica diversa…). Aquestes estratègies queden determinades per «l’anàlisi del context», «l’esforç de la reflexió», «la percepció de l’experiència», «la dinàmica de l’acció» i «els resultats de l’avaluació» al llarg de tot el procés que s’analitza.

Es pot llegir un magnífic article de Fernando de la Puente SJ, -CONEDSI- sobre «La Pedagogia ignaciana, hoy».

FECC4.1.4. Les orientacions de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya (FECC)

Cal dir també que, atesa l’especificitat de Catalunya, respecte d’altres dites autonomies de l’Estat espanyol, en referència a qüestions educatives i al tarannà de les escoles adherides a la Fundació Escola cristiana de Catalunya (FECC), m’he beneficiat del suport i de les orientacions, documents, propostes, circulars, treballs, conferències, simpòsiums, etc., així com els continguts diversos penjats a les planes de seva pròpia Web de la FECC o bé en els Reculls de premsa. Fins i tot, ofereix un servei per escollir Escoles del col·lectiu.

Considero que la susdita entitat ha tingut i segueix tenint els elements bàsics i equilibrats de tradició i d’innovació pedagògica a favor del sistema educatiu que perviu entre nosaltres. Una àmplia literatura sobre l’educació cristiana ha quedat esmerçada puntualment i ben definida en les obres escrites dels darrers secretaris generals:

Tota escola ha de tenir l’anomenat «Projecte educatiu de Centre». La FECC ha traçat la construcció conceptual dels documents prescriptius perquè cada escola adherida al seu sistema l’adapti segons les possibilitats i/o necessitats de l’entorn on s’imparteix l’acció educativa. Evidentment, els principis que guien una escola cristiana i els objectius que es pretenen assolir, marquen un camí a recórrer al llarg de tot el procés educatiu i són per tant, una proposta activa en què tota la Comunitat educativa (alumnes, pares, personal docent i no docent…) s’hi ha de veure implicada en un esforç constant i amb el goig de dur-ho, tot plegat, a bon terme. A manera d’exemple incloc aquí l’Ideari d’una de les escoles inscrites a la xarxa de la FECC i que correspon al conjunt d’escoles de la Fundació Jesuïtes Educació.

disciplina4.2. Una reflexió sobre una qüestió cabdal -la disciplina- i el seu enfocament

Un aspecte, a banda, que voldria ressenyar és el tractament sobre l’exigència / disciplina. Un tema que avui dia em sembla que costa d’aplicar i que d’aparença senzilla en la seva escorça, amaga una llavor de gran potencialitat de cara a la creixença personal i al tarannà acadèmic dels alumnes. L’exigència és un tema que es connecta amb el tractament de la diversitat i fa referència a la disciplina, correcció o capteniment en el «saber estar i conviure». Suposa una tasca en què l’acció i el suport de la companyia de l’educador ha de maldar per extraure de l’alumne/a totes les potencialitats, però equilibrant l’escalfor de la «comprensió» més evangèlica (refereixo el «misereor super turbam» i la interpretació de la paràbola de la multiplicació dels pans com un acte d’intercanvi de bens consignat a Mt. 14, 13.21 / 15, 32-38), amb el «magis» de l’excel·lència ignasiana (certament inspirat en el nucli de la paràbola dels talents de Mt. 25, 14-30).

derechos4.2.1. De com s’ha transitat d’un «sistema autoritari» a les «formes democràtiques»…?

De l’autoritarisme imposat sobre prou persones que visqueren temps de dictadura ja superats i d’obediència cega, s’ha arribat a una llibertat -freqüentment mal entesa- i a formes d’actuació massa desinhibides. Nogensmenys, dins d’una gran sensibilitat i un reconeixement sincer dels drets humans i els dels propis infants, amb l’adquisició del valor democràtic de participació en la vida comunitària.

oportunidad-24.2.2. De com s’ha transitat des d’un «sistema elitista» a un altre de «sistema d’oportunitats»…?

D’un sistema educatiu elitista s’ha passat a un sistema d’oportunitats per a tothom. Ara bé, el valor de la lluita i de l’esforç per a la consecució de les coses s’ha amollat en els contravalors de la recerca de l’èxit sense l’esforç, a causa del fàcil consum i el predomini d’una societat materialista / hedonista imperant. És indiscutible que la millora del nivell de vida ha proporcionat grans avantatges, però també ha accentuat i provocat l’egoisme, la manca d’il·lusió i cert cansament.

ppf4.3. Una mirada al passat, el camí del present i l’albirar del futur

La caricatura, doncs, de la imatge vertiginosa d’avui dificulta la lectura pausada i, en conseqüència, redueix la possibilitat de reflexió tan necessària. I, sense reflexió, hi ha més perill que un desenvolupament superficial de l’acció faci trontollar, malauradament, el capteniment de la vida.

Vet aquí algunes propostes que, pel seu dens contingut, poden ajudar a mirar el passat, acompanyar el camí del present i no menystenir l’albirar el futur:

  • El mirar cap al passat per «aprendre de la història». Aprofitar, doncs, el patrimoni cultural i rescatar del passat aquelles experiències valuoses de persones -moltes vegades amb intuïcions molt creatives- que han resultat eficaces. 
  • El fer camí avui: la meva proposta s’orienta vers «l’aplicació del paradigma pedagògic ignasià» sobre cada situació. És a dir, emprar aquella dinàmica que suposa «l’anàlisi del context», «la vivència o experiència» de cada situació, «la reflexió sobre el fet», «la disposició / decisió de l’acció» i, evidentment, el «compromís de realitzar una avaluació» del resultat.
  • L’albirar l’esdevenidor per viure en la confiança que «l’educació és una tasca esforçada, els fruits de la qual maduren a molt llarg termini». Passats molts anys, situats en el futur, ressona en cada persona que va compartir la nostra tasca / companyia educativa el referent o model d’aquells pensaments verbalitzats que no hi donarem importància, la munió de sentiments manifestats a flor de pell, totes les actituds mantingudes en el capteniment del dia rere dia.

comunitat educativa4.4. Educació compartida entre l’escola i els pares, tot formant una Comunitat educativa

Els fills es desenvolupen i maduren a poc a poc, però les responsabilitats dels pares augmenten en proporció a la seva creixença. El temps passa i el dia a dia va evidenciant que, avui més que mai, se’ls ha de reunir al voltant d’algun àpat de la jornada, donar-los conversa, gratificar-los quan calgui, escatir on van i saber amb qui es relacionen, mantenir-los dins d’una austeritat de vida, interessar-se i involucrar-se en les seves activitats d’estudiants i -de comú acord amb l’escola- respectar i col·laborar amb les decisions de la institució educativa, controlar-los els programes informàtics, el temps dedicat a la televisió, a la utilització de mòbils i/o d’altres aplicacions informàtiques, equilibrar les seves responsabilitats amb les concessions oportunes, reconvenir-los tantes quantes vegades faci falta, realitzar amb ells activitats conjuntes (visites a museus, lectures, esports, cinema, excursions i/o altres temes lúdics…), no tenir por d’assenyalar-los límits i de dir-los un no clar i rotund quan esdevingui necessari, sostenir-los en les seves pors i crisis, assignar-los tasques domèstiques, incorporar-los a grups i/o a comunitats on -segons les conviccions de cada família- puguin créixer en la fe religiosa o aprendre a ser humanament i voluntària solidaris, presentar-se com a referents i/o models en els diferents àmbits de la vida tan social i laboral com matrimonial i espiritual.

I tot això -que no és pas poc- acomboiar-ho des de l’estimació i el diàleg, sense perdre el nord i assenyalant, des d’un bon principi, el rol que dins del nucli familiar a cadascú/na li’n pertoca… Un programa gens fàcil, però de claredat meridiana perquè «si els fills quan són petits no et deixen dormir, de més grans et fan perdre la son». O aquelles altres expressions que corren entre nosaltres com aquella que «resulta més fàcil educar una tribu que un fill» o la que explicava un psicòleg en afirmar que «abans de casar-se tenia sis teories oportunes sobre com educar un noi o una noia, però que des del moment de la naixença del primer fill, s’havia quedat sense cap teoria».

Ara bé, aquestes consideracions no han de ser cap obstacle per decidir l’arribada d’un/a fill/a al món, ja que ells són el goig de la família tal i com ens diuen les sàvies sentències orientals:

  • «L’herència de Déu són els fills, els descendents són la millor recompensa. Són com fletxes en mans d’un guerrer i feliç l’home que se n’omple el carcaix». (Salm 126).
  • «Els teus fills seran com branques d’olivera al voltant de la teva taula. Tant de bo que puguis veure els fills dels teus fills». (Salm 127).

I tot això exposat no treu que els pares haguem d’acompanyar la creixença dels nostres fills, deixar que es vagin identificant en la seva pròpia personalitat, conrear el diàleg sense cap mena de desànim, respectar-los la seva intimitat i estimular-los  a prendre el vol pel seu compte amb una atenció i cura responsable. Una tasca certament difícil, arriscada i complexa que no s’aprèn en els llibres, sinó en l’aiguabarreig dels encerts i les equivocacions del dia rere dia.

Cal recordar que -tractant-se d’educació, com art que és- s’ha de tenir l’ull viu i  atent, però posar molt d’amor en l’altre. D’aquesta manera les situacions, els esdeveniments, les dificultats i cadascuna de les persones al nostre redós ens entraran més amorosides, no ens faran mal i, fins i tot, ens provocaran a somriure dolçament.

relacions interpersonals4.5. Les relacions interpersonals

En referència al tracte amb les persones, he procurat aplicar aquell concepte que tantes vegades he hagut de treballar amb els alumnes perquè el posessin en pràctica: «saber estar i conviure».

Efectivament:

  • «Saber estar i conviure» -un art construït no sense esforç- enalteix a qui el practica i pretén ajudar a què, en el decurs de les nostres relacions i intervencions, ningú se senti mai ferit o negativament sorprès. Ans al contrari, tant de bo que tota relació amb l’altre/a pugui esdevenir sempre oxigenador, curatiu i gratificant. Resulta ser molt complaent experimentar l’ajuda dels altres en els moments difícils i turmentats.
  • «Saber estar i conviure» en pau és un repte a l’inestable tarannà del nostre dia a dia… El tracte afectuós entre nosaltres, la comprensió davant de qualssevulla deficiències i el suport recíproc ajuden a fer més planera i engrescadora la tasca que tots junts duem entre mans.
  • «Saber estar i conviure» contribueix a augmentar el goig de la convivència. Però, ens cal tenir molt present, no només el valorar, comprendre i l’ultrapassar les fronteres de la genètica de cadascú/a, l’entorn social i històric de cada persona i la seva consciència, sinó saber distingir l’error i les febleses (que caldrà prevenir i/o corregir) i la persona que la malencerta a qui sempre hem de respectar, comprendre i ajudar.

En definitiva, atesa la nostra condició humana resulta imprescindible suplir les limitacions i  les carències pròpies i les de l’altre/a amb molta comprensió i paciència i reemplaçar les dificultats estructurals, com es pugui, però amb creativitat, enginy i crítica constructiva. Tant de bo que el suport de les persones que ens envolten ens tanqui les portes del desassossec i ens obri el nostre cor a la bondat, a la pau, a la veritat, a la unitat i a la justícia, grans valors humans i cristians que he observat i he experimentat en la mirada i en el bon fer dels altres. Però si és també obligat de tenir un ull ben viu perquè la nostra tasca resulta prou arriscada i complexa, ens cal posar tota l’estimació en l’altre ull perquè, d’entre tots els valors, l’amor n’és el principal.

placnta4.6. Dues entrevistes relacionades amb el món de l’educació

4.6.1. Casimiro Bodelón

El magisteri (magister) contraposat al ministeri (minister). Una entrevista a un company meu on s’hi analitza el temps en què l’alumnat passa per la «placenta» de l’escolarització. Vet aquí el VIDEO DE L’ENTREVISTA en què la periodista Carmen Serrano parla amb el seu professor Casimiro Bodelón en un programa de TV1 «La Mañana». Company meu de la dècada dels anys seixanta, amb formació humanista de Filosofia i Lletres i de professió Psicòleg clínic. Algunes de les seves obres publicades:

  • «Comunicación humana. Utopía y realidad»
  • «La casa de Bernarda Alba, símbolo de represión femenina»
  • «Sexualidad y moral católica»
  • «La familia nuestra de cada día, o todo queda en casa»
  • «Aprendiendo a amar o la importancia de la sexualidad en el matrimonio»
  • «El educador y su tarea de acompañante»
  • «La educación como comunicación»

4.6.2. Carles Monereo

Ell n’és un brillant antic alumne meu de la dècada dels anys 70 a l’Escola salesiana de Sant Josep de BCN-Rocafort. Carles Monereo, un referent important en el camp educatiu. Vet aquí el CONTINGUT DE L’ENTREVISTA. Actualment és professor de Psicologia Bàsica, Evolutiva i Educativa a la Universidat Autònoma de Barcelona, on hi dirigeix un equip d’investigació, SINTE. Reconegut institucionalment i amb un gran prestigi: un exemple és que els seus treballs inicials es recopilaren en l’obra:

  • «Estrategias de enseñanza y aprendizaje de la vida» Ed. Graó, Barcelona 1994. Un punt de vista psicoeducatiu basat en la identitat humana, un manual de referència en moltes universitats espanyoles i llatinoamericanes -avui ja per la dinovena edició-.

D’algunes de les seves darreres obres n’esmento les següents: 

  • «Docentes en tránsito. Análisis de incidentes críticos en secundaria»
  • «La Identidad en Psicología de la Educación: necesidad, utilidad y límites».
  • «Pisa como excusa. Repensar la evaluación para cambiar la enseñanza»
  • «La autenticidad de la evaluación».
  • «La evaluación auténtica en Enseñanza secundaria y universitaria: investigación e innovación».
  • «Psicología de la Educación Virtual».

valores

4.7. Els valors que necessita un/a alumne/a que ja porta temps a l’escola i que s’endinsa progressivament en els quefers de la societat

En un discurs de cloenda de 4t d’ESO (2007) que se m’oferí de pronunciar, després de reflexionar sobre algunes característiques del món actual, vaig proposar als alumnes un rearmament per poder acarar i superar amb èxit les xacres que ens envolten. Doncs bé, vet aquí algunes orientacions:

  • «Cal que no perdeu la confiança en vosaltres mateixos i en les vostres capacitats. Mireu: la nostra societat se’ns ha tornat extremosament individualista, molt enfrontada i escandalosament consumista. Malauradament impera amb freqüència la llei del més fort amb noves formes d’esclavatge social, econòmic i psicològic. Per això, heu de saber defensar-vos de la mediocritat i de qui, amb enganys i amb mètodes inconfessables, no porta bé la seva vida ciutadana. Però no amb violència, sinó amb el raonament i el coneixement de les lleis, amb la voluntat decidida a no deixar-se atrapar per paranys difícils de sortir-ne i amb els recursos que facilita l’Estat democràtic de dret… »
  • «…Cal que seguiu adquirint, en el decurs dels dies, una bona preparació intel·lectual i professional continuades amb una capacitat sempre oberta per aprendre i millorar constantment i a ser sanament crítics davant de les injustícies. Una gran part de la humanitat pateix fam i misèria i són innombrables les persones que encara no saben de llegir ni d’escriure. L’obrir-se cap a la consciència social eixampla el cor. Si davant dels problemes que sorgeixen -diferents segons les èpoques- copsem avui que les actituds imperants són d’exclusió, de racisme, de predomini, de xenofòbia o de defensa, penso que el millor és equipar-se d’una bona dosi de tolerància, de respecte, de solidaritat, de comprensió i d’estimació sincera i, sobre tot, estar disposat a dedicar esforços, temps, energies, cor i intel·ligència per ajudar -des de les possibilitats grans o més minses de cadascú/na- a aquells que més ho necessiten… »
  • «… Però també és molt important no deixar de conrear la intel·ligència emocional. És a dir, l’aprendre a relacionar-se, a saber estar i conviure amb les persones iguals o diferents a nosaltres, sigui amb els companys de cada dia o els no tan amics, amb els pares i el professorat, amb la gent coneguda i la que tenim més a prop, amb la parella que formeu, amb la gent de l’estudi o del treball, amb tots aquells que són amb nosaltres i constitueixen el proïsme. Aquesta és una gran tasca objecte d’atenció diària i que s’aprèn escoltant, coneixent, comprenent, mostrant empatia (posant-se en el lloc de l’altre/a) i estimant tot fent servir l’estratègia cabdal del diàleg. Tot i que l’egoisme i la falsedat predominen en la nostra societat, el lluitar per aconseguir personalment una bona base de sinceritat, d’honestedat, d’altruisme, de justícia, de bondat i de formes elegants, tot plegat, pot ajudar molt a viure en pau amb un mateix i amb els altres…»
  • «… I si algú de vosaltres té la sort de conèixer Jesús de Natzaret, el seu seguiment, traduït en obres eficaces i compromeses, pot ajudar a viure amb sentit ben ple la vida i «passar», sense cremar-se, de les absurditats escampades i que serpentegen arreu, com en són el món devorador de la droga, de les malalties inexplicablement  buscades, de les frivolitats morboses, inútils i sense sentit, de les infidelitats doloroses, del mal punyent o del pecat. Tant de bo que cadascú/na escolti en la fondària de la consciència la veu que ressona en l’interior del cor que convida a estimar i a discernir el propi projecte personal».

 

NADAL 2014-ANY NOU 2015 / NAVIDAD 2014-AÑO NUEVO 2015 / WEIHNACHTEN 2014- NEUES JAHR 2015

Destacado

PORTADAoriginal_1224x1632

S’ha escrit que l’acte de llegir és comparable a una operació sorprenent i prodigiosa perquè unes taques negres o de colors sobre una plana blanca de paper, amaguen el misteriós poder de modelar un brillant calidoscopi de pensaments i suscitar un fascinant aiguabarreig de sentiments.

Les teranyines que filen i pengen de la cova de Betlem i que, ensems conviuen amb la decoració de tot l’imaginari de fictícies irrealitats literàries, han desplaçat l’atenció exclusiva pel que fa al nucli de l’autèntic missatge de la “Bona Nova” de Jesús, a través del recorregut d’una historia dues vegades mil·lenària.

En jugar amb els dos textos més amunt consignats, s’escau de fer una cabriola amb la felicitació nadalenca que us arriba en aquest any de 2014. Però amb la voluntat de transformar en actituds positives totes les teranyines que embolcallen el decorat de les coses rebutjables d’aquest món on hi convivim.

I d’aquesta manera, en enfocar l’ull escrutador del dispositiu apuntador o mouse (a banda de les pantalles tàctils o el reconeixement de veu per a aquesta funció) que possibilita el maneig de l’entorn gràfic del vostre ordinador, us permetrà de descobrir el contingut amagat en cadascuna de les fotografies perquè el seu visionat ens detalli on rauen:

El veritable AMOR… La tant desitjada PAU… L’experiència de la LLIBERTAT…La transparència nítida de la VERDAD… El suau acaronament de la BONDAT… La ponderació equilibrada de la JUSTÍCIA… La interpretació fidel de la pluralitat en la UNITAT…

Encara que l’imaginari ambivalent, pel que fa a la literalitat de la “Infància de Jesús”, que els evangelistes Mateu (1,1-12 ; 2,1-23) i Lluc (1,1-56) ens ofereixen a l’Evangeli -una munió d’escenes idíl·liques contraposades amb d’altres ben esfereïdores-, aquest any volem acompanyar la celebració del Nadal’2014 cantant “nadales” amb la intenció d’apaivagar, ni que sigui només durant aquestes festes, la crua realitat del món que ens envolta.

Així doncs, en clicar cadascuna de les fotografies s’obrirà un vídeo que us ajudarà a cantar “nadales” catalanes o escoltar bona música per manifestar l’eventual alegria d’aquest Nadal.

arbre1

SAINT-SAËNS. Final Simfonia 3

arbre2

GUINOVART. Nadales

arbre3

Escolania de Montserrat

arbre4

Christmas. Hammond Organ

arbre5

Bach J.S. Swinging. 24 Hours

estrellasFELICITACIÓ…!!! En prémer aquest text s’obrirà la «nadala-2014» amb el seu format original…

… I mitjançant els ulls escrutadors del PROGRAMA-BIDI, instal·lat en el vostre mòbil, sobre qualsevol dels CODIS-QR -una original teranyina digital-, captarà música nadalenca i «nadales» per cantar..

 CONTRAPORTADoriginal_1224x1632

Se ha escrito que el acto de leer puede compararse con una operación sorprendente y prodigiosa ya que unas manchas negras o de colores sobre una página de papel en blanco, esconden el misterioso poder de modelar un brillante calidoscopio de pensamientos y suscitar una fascinante confluencia de sentimientos.

Las telarañas que hilan y cuelgan de la cueva de Belén y que, al mismo tiempo conviven con la decoración de todo el imaginario de ficticias irrealidades literarias, han desplazado la atención exclusiva respecto al núcleo del auténtico mensaje de la “Buena Nueva” de Jesús, en el recorrido de una historia dos veces milenaria.

Jugando con los dos textos arriba consignados, será acertado hacer una pirueta con la felicitación navideña que os llega en este año de 2014. Pero con el deseo de transformar en actitudes positivas todas las telarañas que envuelven el decorado de cuanto hay de rechazable en este mundo en el que convivimos.

Y de esta manera, enfocando el ojo escrutador del dispositivo apuntador o mouse (exceptuando las pantallas táctiles o el reconocimiento de la propia voz) que posibilita el manejo del entorno gráfico de vuestro ordenador, os permitirá descubrir el contenido escondido en cada fotografía para que su visionado nos detalle donde residen:

El verdadero AMOR… La muy ambicionada PAZ… La experiencia de la LIBERTAD… La transparencia nítida de la VERDAD… Las caricias tiernas de la BONDAD… La ponderación equilibrada de la JUSTICIA… La interpretación fiel de la plurlidad en la UNIDAD…

Aun cuando el imaginario ambivalente referido a la literalidad de la ”Infancia de Jesús” que los evangelistas Mateo (1,1-12 ; 2,1-23) y Lucas (1,1-56) nos ofrecen en el Evangelio -un contingente de idílicas escenas opuestas con otras que estremecen-, este año queremos acompañar la celebración de la Navidad’2014 cantando “villancicos” con la intención de suavizar, aunque sea sólo para estas fiestas, la cruda realidad del mundo que nos circunda.

Así pues, al pulsar cada una de las fotografías se abrirá un video que os ayudará a cantar “villancicos” castellanos o escuchar buena música para manifestar la alegría eventual de esta Navidad.

carrer1

   BACH, J.S. Oratorio de Navidad

carrer2

TORRES. Villancicos populares

carrer3

Villancicos castellanos tradicionales

carrer4

         CHRISTMAS COLOUR

carrer5

HAENDEL. Christmas Allelujah

estrellasFELICITACIÓ…!!! Al pulsar este texto se abrirá la «felicitación navideña-2014» en su formato original…

… Y mediante los ojos escrutadores del PROGRAMA-BIDI, instalado en vuestro móvil, fijos sobre cualquiera de los CÓDIGOS QR -una original telaraña digital-, capturará música navideña y «villancicos» para cantar.

                                                                        Barcelona, Nadal 2014 & Any Nou 2015

ENTRE L´11-S I EL 9-N de 2014: ÉREM, SOM I SEREM… (1714-2014)

Destacado

ENTRE L´11-S I EL 9-N de 2014: ÉREM, SOM I SEREM… (1714-2014)

alerta

Què pot passar el 9-N de 2014, en el 25è aniversari de la caiguda del mur de Berlin…? S’ha dit que el poble català tindrà l’ocasió de votar -malgrat totes les dificultats i entrebancs- sobre el futur d’una Nació a la recerca d’Estat. Però, de quina manera es podrà portar a cap la votació…? Vet aquí l’enigma per resoldre -una autèntica filigrana d’encaix- davant d’aquest enorme i important repte plantejat per una bona part de la societat catalana, molt conscient que “tot està per fer, encara que tot és possible…”, perquè ERA, ÉS i SERÀ…!!!

ATENCIÓ, COMPTE…!!!

Per tal de poder llegir amb placidesa aquest article i assaborir amb gaudi les notes expressades entre claudàtors de color vermell [ ], així com -si s’escau- els enunciats de color blau que es troben al final de l’escrit, és de precís:

fletxa 1Fer-se càrrec que hi ha tantes realitats com punts de vista, si ens atenem a una generalització exagerada de la realitat, però que per damunt de tot, cal que cadascú/a respecti tothom des de la més gran consideració de la pluralitat, amb l’exercici d’una recerca orientada cap a l’adquisició ajustada de l’objectivitat de les coses d’aquest món i la pràctica d’un diàleg profunt ben asserenat. A banda dels link’s musicals incorports i d’altra índole oral i textual, qui en llegeixi tot l’article haurà acaronat unes dotze mil paraules, la qual cosa més que satisfer l’escriptor, honora el sofert lector.

fletxa 1Prémer les notes abans indicades i extraure’n el profit o benefici més adient, sempre que hom ho desitgi i el temps fugisser li’n possibiliti, tan una cartesiana reflexió dels fets, com el descans d’un esbargiment cofoi. Les notes o citacions aspergides en l’imprès digital s’obren en format «pdf» i inclouen textos qualitatius de persones autoritzades i visionats prou interessants. Tanmateix, en funció de les possibilitats que cada ordinador disposi -sigui convencional, iPhone,  iPod touch, iPad o altres- els diferents visionats i textos s’obriran amb més o menys lentitud o prestesa.

També pressionant les fotos que guarneixen els títols i els paràgrafs del text, se n’esbatana un visionat significatiu perquè la pressumpta dificultat de la seva lectura faci molt més lleugera la seva comprensió

indexFinalment, vet aquí l’índex o la taula d’aquest article

0. UNA INTRODUCCIÓ

1. CATALUNYA, UNA NACIÓ ACTUALMENT SENSE ESTAT

2. LA MOLT DIFÍCIL RELACIÓ ENTRE CATALUNYA – ESPANYA

3. EN EL SILENCI, HI CABEN PARAULES…? CAL DIALOGAR I PACTAR…!

4. DEL PLANTEJAMENT AL NUS I DEL NUS A UN INCERT DESENLLAÇ…

5. A MODE DE CLOENDA

6. NOTÍCIES DE LA «ANC» I «OC» SOBRE EL «PROCÉS SOBIRANISTA CATALÀ»

7. COL.LECCIÓ DE VÍDEOS DE L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA

8. GENERALITAT DE CATALUNYA. WEB INSTITUCIONAL 9-N / 2014

Aquest article -entre relat i reflexió i atesa també la vulnarabilitat amb què els dies del calendari es veuen sotraguejats per la força dels esdeveniments- exigeix una constant renovació pel que fa a la informació deguda. És per això que cal presentar i ajustar-se als fets del dia a dia. Per tant, res més adient que facilitar les diverses notícies i informacions que es produeixen. La formulació del contingut  informatiu emana de l’Assemblea Nacional Catalana i el suport de les aportacions de l’Òmnium Cultural. Pulsant, doncs, la imatge fotogràfica s’obtindrà un recull de tot allò més eloqüent -en un sentit o d’altre- entre l’11-S i el 9-N de 2014 del «procés sobiranista».

ANC

NOTÍCIES I INFORMACIONS DE L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA I DE L’ÒMNIUM CULTURAL SOBRE EL PROCÉS SOBIRANISTA DE CATALUNYA

Cal, per altra banda, escatir un link que -en elaborar una síntesi d’allò més sobresortint- ens aporti notícies a l’instant a mode de diari digital: VilaWeb. Per això, he escollit el portal informatiu més antic dels territoris de llengua catalana, impulsat pel periodista Vicent Partal

noticies

VilaWeb és el primer i principal diari digital en catalá, tant en nombre de lectors com en reconeixement públic. També ha estrenat una edició en llengua anglesa.

 

 

Una hora i cinquanta minuts a la Seu Vella de Lleida en l'acte inaugural del Tricentenari 1714-2014

1h i 50′ a la Seu Vella de Lleida en l’acte inaugural del Tricentenari 1714-2014

 

0. UNA INTRODUCCIÓ

0.1. El TRICENTENARI (1724-2014): de la Guerra de Succesió al Decret de Nova Planta

La part numèrica del títol atorgat a aquest article (entre l’11-S i el 9-N) no pretén de cap manera abastar els 300 darrers anys de la Història de Catalunya [1], sinó sobretot, retre un homenatge a totes les persones de la nostra terra que, des de la «Guerra de Successió» i el «Decret de Nova Planta» de Felip V [2], han vist pertorbades les seves llibertats. Enguany, el dia 11 de setembre hem celebrat el «Tricentenari» de la caiguda de una Barcelona, devastada per les tropes borbòniques després de catorze mesos d’un gran setge persistent i feroç [3]. Culminava així, una contesa, -la primera a escala mundial- que va dirimir l’equilibri europeu i va desposseir Catalunya de les seves llibertats.

0.2. De puny i lletra. El dietari d’un frare caputxi sobre l’11 de setembre de 1714

Un frare caputxí en el «Llibre d’òbits de religiosos i altres coses curioses succeïdes a Barcelona del 6 de juny de 1691 fins al 5 de maig de 1775» va deixar escrit en forma de diari, el maig de 1714:

«Lo foc que esta nit se à disparat tant de la plaça com dels enemichs es cosa que pasma, […]. Lo estrago no’s pot dir, però de vuy a 300 anys se’n recorderà»…

Tot i que també es disposa de molts altres documents sobre la «Guerra de Successió» -per cert, una lluita armada d’una complexitat enorme-, també en tenim notícia a través d’en Francesc Castellví qui, tot i essent del bàndol austriacista, el seu relat en «Narraciones históricas», es pot considerar bastant objectiu en ser considerat persona prou ponderada ja que documenta i contrasta les fonts, cosa força inèdita a l’època d’aquell moment [4].

Però em plau tornar a escriure, perquè vosaltres torneu a llegir, aquella pinzellada que el frare caputxí, Manel Soler, ens ha deixat a la nostra consideració:

« […] Lo estrago no’s pot dir, però de vuy a 300 anys se’n recorderà».

0.3. L’11 de setembre de cada any a Catalunya, «celebració» d’una «derrota»…?

I és veritat. Tot just encara, i després de 300 anys, el poble català «se’n recorda» i, en commemorar anualment [5] una de les derrotes més celebrades, aquest 2014 ens graneja les llavors d’un projecte que pretén, en definitiva, construir una Catalunya millor amb la consecució d’un «Estat català independent dins del marc europeu» i, temps enllà, mostrar-nos l’horitzó d’una independència de tots els Països catalans [6].

La Guerra de Succesió espanyola es resolgué entre l’11 d’abril i el 13 de juliol de l’any 1713 en què se signaren els dos Tractats d’Utrecht. I és el 25 de juliol de 1713 quan Felip V inicia el setge sobre Barcelona. Tanmateix, en el Principat de Catalunya es forjà una forta resistència contra el vencedor de les pugnes entre les Cases reials europees -Felip V-, qui va enviar un gran contingent de forces per assediar Barcelona i obligar la seva capitulació. El Conseller en Cap, Rafel Casanova, es posà al front de la contesa per defensar la ciutat. Malgrat la derrota prevista, atès el gran potencial armamentístic de l’exèrcit borbónic, l’actitud dels ciutadans amb el seu Conseller en Cap, fou heroica…

… D’aquí que l’11 de setembre de cada any se celebri una «derrota» com a símbol i commemoració d’una lluita que, fins al moment present i de cara al futur, malda per aconseguir la «victòria» de les llibertats perdudes. Sense oblidar-se, des del record i l’agraïment, de totes aquelles persones que, en aquell moment històric, defensaren heroicament Catalunya.

0.4. Rebobinant escrits d’anys passats entre la Diada de Sant Jordi i el 9-N

Durant cinc anys consecutius i, en referència a la Diada de Sant Jordi, he deixat redactats diversos articles en aquest Web-Blog per tal de realçar la festa catalana del mes d’abril que, com cada any, ens ofereix roses tendres de primavera per endolcir els sentiments del cor i molts llibres de tot caire per conrear la imaginació i el discerniment de l’enteniment…

Tot seguit brindo, doncs, en aquestes planes digitals, el contingut progressiu de la temàtica tractada durant els darrers anys d’aquesta festivitat amable i plaent:

2014: Entre la Diada de Sant Jordi i l’Onze de setembre 2014 =  [7]

  • Les festes primaverals a la nostra terra catalana.
  • La llengua, el principal i més important acte de comunicació.
  • La rauxa i el seny en el coneixement i l’estimació de les llengües.
  • Dos autors literaris diferents en el marc d’un reconeixement mutu.
  • Una reflexió sobre el moment actual: entre la diada de Sant Jordi l’Onze de setembre.

2013: El naixement, la història i la codificació de la llengua catalana = [8]

  • Un mirada al naixement de la llengua catalana.
  • Les vicissituds històriques d’una llengua, patrimoni del poble català.
  • El recordatori de qui va unificar i codificar la llengua catalana moderna: Pompeu Fabra.
  • L’estructura de la llengua catalana enquadrada dins d’elaborats mapes conceptuals.

2012: «Verba volant, scripta manent». Del fetitxe del llibre a la imatge virtual de la teranyina d’Internet = [9]

  • La comunicació escrita: des del naixement de l’escriptura a l’ús dels ordinadors.
  • Una exploració des del túnel del temps fins a l’arribada dels processadors de textos.
  • La història del suport imprès: de la pedra al paper.
  • La llum, el color i l tinta.
  • El procés gràfic de la impressió d’un llibre.
  • El llibre electrònic, digital o ciberllibre.

2011: Roses i llibres en la diada esplèndida de Sant Jordi a casa nostra = [10]

Un guardó en els Jocs Florals escolars de BCN i una metàfora irònica convertida en faula educativa.

  • Llibres tot l’any per obrir-se al món i fer treballar el cap…!
  • Roses perfumades per desvetllar ls sentiments i amorosir ls cors…!
  • Els Jocs Florals: mirant enrera, vivint el present i escatint el futur.

2010: Diada de Sant Jordi el 23 d’abril. Festa del llibre i devesall de roses = [11]

  • Uns bons companys de viatge: la cultura en forma de llibre i la tendresa transformada en una rosa.
  • La restauració dels Jocs Florals. El lema de la pàtria, la fe i l’amor.
  • Els Jocs Florals escolars: d’escriptors de «marca adolescent» a literats de «marca maduresa».

0.5. Des d’una qüestió de reconeixement lingüístic entre dues cultures a la desconfiança acumulada al llarg dels anys que aboca cap a un «procés sobiranista» d’incerta resolució

En un intent personal i esforçat d’aproximació entre dues cultures mitjançant el benentès de la llengua de cadascuna, és a dir, entre la llengua castellana (representada pel «Príncipe de los Ingenios», Miguel de Cervantes) i la llengua catalana (mostrada pel «Príncep dels poetes catalans», Jacint Verdaguer), hem arribat a un punt -diguem-ne ben crític- en què «el dret a decidir» l’esdevenidor del nostre poble català, pel que fa al preludi d’un «procés sobiranista», es debat arreu del territori entre la incertesa de poder acudir a les urnes per votar i la il·lusió de poder-ho fer d’alguna manera i en un moment adient [12].

La polèmica generada malda entre una gasiva intransigència legalista i una  manca de voluntat política d’uns -com n’és l’actitud el Govern de l’Estat espanyol i les seves institucions, així com partits polítics i diverses plataformes unitàries espanyolistes de caire privat-, versus el convenciment democràtic, alliberador, pacífic i festiu d’un altre moviment transversal, de fons i sorgit de baix cap a dalt, de ciutadans catalans que han buscat empara en altres partits polítics i institucions oficials catalanes.

Tampoc no podem menystenir, la tasca compromesa i ingent d’associacions com la «Assemblea Nacional Catalana», «Òmnium Cultural» i «Súmate», així com també i de forma indirecta, la Plataforma «10-M». Per altra banda, en una societat plural i democràtica hi caben també plataformes contràries de les que en podem  esmentar la «Societat Civil Catalana», la de «Libres e Iguales» i d’altres de menor importància [13].

Efectivament. I per tal de poder copsar la problemàtica de la qüestió en tota la seva amplària vigent i, ensems amb tota la seva cruesa real, només cal obrir els diaris de tota tendència, llegir els seus titulars i, sobretot, escatir els abundosos articles d’opinió que contenen, així com la publicació de molts llibres contraposats; atendre amb curiositat la multiplicitat d’entrevistes dels mitjans de comunicació en els diferents escenaris o programes muntats; immergir-se en les tertúlies diàries de tota índole; auscultar els criteris exclusivistes i, certament, confrontats dels partits polítics; esbrinar el parer desigual de tota la bona gent del carrer, així com parar esment a la veu dels parlamentaris catalans o la dels diputats espanyols i institucions estatals, així com també auscultar el ressó internacional sobre l’assumpte que ens embolcalla [14].

Tot i això, segurament encara hi manquen més debats tècnics-científics, per aprofundir tota la temàtica plantejada, amb més rigor i fonament de causa. Però un «Llibre Blanc» sobre el «procés cap a la independència», treballat pel «Consell Assessor per a la Transició Nacional» resta ja finalitzat [15]. Es publicarà molt en breu i, certament que, l’anàlisi primmirat i observat fil per randa del qual, no es farà pas esperar.

Tanmateix, ni tan sols en un exercici d’interpretació objectiva d’alguns dels dictàmens del Tribunal Constitucional d’Espanya -es diu que probablement ben contaminat- ha pogut extingir -fins al moment actual- la flama persistent del «procés sobiranista», una ambició que ve de molt lluny i que avui arriba esperançada enfront d’un «statu quo» marbrenc i immòbil [16].

7ara es l'hora

Catalunya – Cataluña – Catalogne – Catalonia – Katalonien…, una Nació encara sense Estat…!

1. CATALUNYA, UNA NACIÓ ACTUALMENT SENSE ESTAT

1.1. Catalunya una «Nació» a la recerca d’un «Estat»

Catalunya se sent i s’experimenta com un poble que posseeix «una història particular, una cultura inqüestionable i una llengua pròpia», elements imprescindibles que configuren o constitueixen la definició de «nació».

Ara bé, perquè Catalunya pugui arribar a ser considerada «estat», i gaudir plenament d’aquesta prerrogativa, només li caldria o bé formular un pacte treballat en el temps -sigui amistós, sigui polític- d’independència amb l’Estat espanyol, o declarar-la unilateralment i fer-la efectiva internacionalment, la qual cosa també és possible…

…i això, perquè es compleixen les circumstàncies o trets inherents i essencials que defineixen, ensems, quan una «nació» pot transformar-se en «estat». I aquestes característiques en són «l’existència d’una població permanent, la definició d’un territori determinat i l’establiment d’una autoritat política pròpia».

1.2. Una història i un argumentari a favor de Catalunya

De moment, Catalunya només s’identifica com una Nació sense Estat [17]. Sobre aquest tema voldria ampliar el paisatge amb un més gran angle de visió. Per tant, pel que fa al decurs del temps, i en referència als esdeveniments passats que s’hi desenvolupen, m’és escaient d’aconsellar  el contingut de:

  • Unes serioses «OBRES D’HISTÒRIA» de gran amplària i la biografia dels seus autors [18].
  • Un enllaç a la xarxa d’Internet d’un «ARGUMENTARI» dinàmic a favor i en defensa de Catalunya [19].

En el seu conjunt -«bibliografia / arguments»-, esdevenen una bona i clarificadora panoràmica a través d’un recorregut històric en el temps i una visió ben argumentada en defensa de la Nació catalana que, tant de bo, serveixi per copsar informació veraç, destriar la categoria de l’anècdota, raonar amb profunditat i solidesa, debatre intel·ligentment i imparcial. D’aquesta manera -escatint amb seriositat els orígens i el transcurs dels fets de la humanitat-, hom pot aproximar-se a l’objectivitat de la història. He escollit pretesament el verb «aproximar-se» perquè les troballes o versions dels historiadors sobre els esdeveniments del passat que pauta el temps fugisser, col•locades a la platina del microscopi hermenèutic, sempre parteixen -es vulgui o no- d’un angle visual particular que pot distorsionar, amb més o menor grau, la realitat de les coses.

1.3. El llibre de l’historiador Sanpere i Miquel: «Fin de la Nación catalana»

No obstant, voldria fer palès un llibre intitulat «Fin de la Nación Catalana» de l’historiador Sanpere i Miquel [20] el qual, després d’un llarg recorregut prou extens, molt dens i no de fàcil comprensió, però amb claus decisives per al coneixement de la Guerra de Successió, per exemple -a la vegada que constitueix un fit en el camp de la ciència històrica a Catalunya-, un historiador ulterior -estudiós de l’obra de referència- conclou sobre el títol de la qual:

«… se declara muerta la Nación catalana cuando sus Consejeros entregan la bandera de Santa Eulalia a los soldados de Felipe V. Indudablemente la Nación entra en la agonía en aquel momento, y si no se puede declarar muerta hasta el 16 de enero de 1716 es porque hasta ese día hubo posibilidad de que pudiera ocurrir el milagro profetizado por las beatas barcelonesas. No se hizo el milagro y la Nación murió» [21].

Ara bé, Sanpere refuta aquesta interpretació d’altri, de cognom Castellví, amb aquestes paraules finals:

«Pero, ¿qué es lo que murió el 16 de enero de 1716? Pues pura y simplemente un ESTADO, un modo de ser político del pueblo catalán, y decimos del pueblo catalán porque un pueblo vive mientras su lengua vive (…), lo que murió fue sólo un ESTADO, una organización política, no un pueblo, y cuáles sean los destinos de ese pueblo en lo futuro, esto lo escribirán en la continuación de los siglos sus historiadores» [22].

Aclarit aquest punt i, amb la intenció d’evitar equívocs, de ben segur que hagués estat molt més adequat intitular el llibre en qüestió i presentar el seu títol d’aquesta manera: «¿Fin de la Nación Catalana?».

Entre el «Fin de la Nación Catalana» i el «¿Fin de la Nación Catalana?» hi he addicionat uns interrogants que diferencien conceptualment el títol primigeni del que, de cara a l’il•lusionat futur proper, s’ha volgut esmenar. Efectivament. Tard o d’hora, la transformació de la Nació catalana en un Estat català, esdevindrà una realitat. De moment, un humus latent, que flueix de la pròpia societat -conscienciosa, transversal i potent-, impulsa el ressorgiment de les cendres d’entre els molts anys d’atuïment.

1.4. El «procés sobiranista» i diverses interpretacions

El «procés sobiranista» endegat s’està eixamplant amb tota la seva força «hic et nunc». Es comprova que l’independentisme no s’arronsa ni amb la prepotència ferotge de tot l’aparell de l’Estat centralista, així com tampoc amb la força hostil de l’aliança entre els dos partits majoritaris -PP i PSOE-, ni amb les manipulacions tendencioses d’una bona part dels mitjans de comunicació espanyols. Tampoc – fins el moment present- amb la trecadissa i manca d’entesa entre els partits sobiranistes que la gent del poble vol reconstituir demanant-los «unitat».

És ben trist d’escoltar certes afirmacions -com les del flamant Secretari general del PSOE- quan en un pretès acte de generositat ofereix, en una trobada amb el President de la Generalitat, de treballar intensament per «reconèixer la singularitat catalana» atès que «la majoria de catalans volen una Catalunya millor dins d’una Espanya millor». Des d’aquest perspectiva s’infereix que una bona majoria de polítics espanyols manifesten posseir una gran ignorància respecte de Catalunya o, el que seria pitjor, palesen un insolent cinisme sobre la nostra terra, perquè …

fletx 5… Catalunya no és una «entitat singula respecte d’altres. És, en tot cas, un poble, una nació, un país amb una història que gaudeix d’una llengua pròpia, d’una cultura peculiar, d’uns costums distintius, d’uns codis i unes lleis -arrabassades ara fa tres-cents anys mitjançant les armes- i que el retrovisor del seu passat emmiralla el patiment a causa d’un tracte maldestre, per no dir vexatori, que l’aproxima a una conjuntura de mercadeig colonial, encara que amb una consideració eufemista de «nacionalitat autonòmica» privada,  sense mirament, de tota  «sobirania nacional».

fletx 5… I en referència als catalans que semblen preferir «una Catalunya millor dins d’una Espanya també millor», hi apareix una pregunta indirecta sobre com pot esclarir-se això. Perquè les grans i brillants manifestacions de tres Diades de l’11-S han sumat de forma progressiva molta gent. I les darreres enquestes, tant pel que fa al «dret a decidir» com per a una clara «opció independentista», esdevenen aclaparadores. Aleshores, no fóra millor permetre una consulta i així sortir de dubtes tots plegats…? Malgrat la negativa per votar en referèndum no refrendari o en una consulta d’opinió -i per no posar en risc la inhabilitació dels funcionaris o la impugnació d’un cens- darrerament s’ha ofert una votació alternativa per al 9-N a mode de «procés de participació»

La història dels catalans sota l'angle de Campoamor: "Nada es verdad ni mentira, todo depende del cristal con que se mira".

La història dels catalans sota l’angle de Campoamor: “Nada es verdad ni mentira, todo depende del cristal con que se mira”.

2. LA MOLT DIFÍCIL RELACIÓ ENTRE CATALUNYA – ESPANYA

2.1. Federalisme, independència o seguir com sempre…?

López Burniol [23] relata una anècdota que deixo escrita a continuació. En una intervenció a un acte celebrat a Madrid sobre  la relació Catalunya-Espanya a l’any 2013, va exposar, de cara a una solució, la seva tesi en els termes d’una alternativa: «O federalisme o autodeterminació». Comenta que un professor, en acabar l’exposició li va recriminar la idea per considerar la seva intervenció, un «discurs antic». I aquestes en són -sintetitzades- les paraules de rèplica de López Burniol:

«No he utilitzat ni una sola vegada la paraula nació. He dit, això sí, que Catalunya és una comunitat humana amb consciència clara de tenir una personalitat històrica diferenciada i d’una voluntat ferma de projectar aquesta personalitat cap al futur mitjançant el seu autogovern (autogestió dels propis interessos i autocontrol dels propis recursos). Si a això vostè vol anomenar-ho una nació, digui’n així, i si no vol, no ho faci, però la realitat continuarà sent la que és i, al final, s’imposarà. D’altra banda, no he pronunciat ni una sola vegada la paraula sobirania; he vingut a parlar de poder. És a dir, a denunciar que España -aquest tros de terra que va del Pirineu a Tarifa i de Finisterre al Cap de Creus- s’ha articulat des de fa segles com una piràmide, el vèrtex de la qual és a Madrid i a on tot el poder polític, resident en aquest vèrtex, ha estat i està sense interrupció en mans d’una casta -renovada per cooptació- que fa segles que roman assentada sobre l’Estat, el qual considera com una propietat privada i com una societat de socors recíprocs; una casta que esgota el seu propi projecte en l’autosatisfacció dels seus propis interessos, prescindint d’un projecte nacional inclusiu i resistint-se, per tots els mitjans, a un repartiment nacional del poder polític que exerceix».

2.2. Moviments cap a la independència. Les manifestacions populars

Mentrestant, no és pas d’estranyar que es confirmi tot això dit, amb alguns exemples. Només cal realçar els pacífics, però profunds moviments populars haguts en les manifestacions de la Diada de l’11 de Setembre dels anys 2010 [24], així com  també en el 2012 a Barcelona [25] i en d’altres indrets de Catalunya, per adonar-se’n del vigor, de la força i de l’engrescament de la gent del poble vers la consecució entusiasta i fervent d’una NACIÓ-ESTAT [26].

Si bé diverses plataformes de la societat civil organitzen i empenyen el que podem denominar «procés sobiranista» [27], tampoc hem de privar de llum i, per tant, cal donar a conèixer l’existència d’altres associacions completament antagòniques amb el nou tarannà d’una bona part de la societat catalana. Algunes de les quals, fins i tot ben hostils, derivades o no de partits polítics, no només a la causa independentista, sinó oposades plenament al mateix acte democràtic de poder acudir a les urnes per votar [28].

El dia 11 de setembre de 2013 una bona part de la població catalana va ajuntar les seves mans, de nord a sud del país, tot fent històrica una «Via Catalana» que ha quedat consignada històricament, per al gaudi dels qui en participaren i per a la posteritat, en una giga-foto gegantina [29]. Una gran manifestació democràtica, efusiva i festiva de persones lliures que es perceben sentimentalment pobladors d’una NACIÓ en aquesta terra del signe astrològic d’Escorpí, amb el benentès que històricament així queda categòricament demostrat des de l’aiguavés científic, malgrat que alguns -per raons espúries i d’altra índole- s’escarrassen en no considerar-ho així des de l’estret i reductor vessant polític.

Enguany, el mes de juliol, l’Assemblea Nacional Catalana («Ara és l’hora. Units per un País nou») i Òmnium Cultural («Votar és normal en un País normal») posaren a l’abast públic una aplicació informàtica per tal de poder adherir-se i omplir una «V» -de (V)otar-(V)oluntat-(V)ictòria)- que des de vol d’ocell així ha quedat forjada, omplint -des del vèrtex de la Plaça de les Glòries Catalanes- l’Avinguda Diagonal i la Gran Via enllà… Un  document històric i viu, camí decidit cap a la predisposició de l’assoliment d’un ESTAT. Tothom qui n’ha participat d’aquest moviment català, de forma virtual o presencialment, ha seguit esbrossant i obrint el camí perquè, en un moment o altra, més d’hora que més tard, s’aconsegueixi plenament el deure que aquest poble té amb les generacions passades i les que conformaran el futur [30].

2.3. L‘España invertebrada de José Ortega y Gasset

Vet ací un paràgraf de José Ortega y Gasset [31] en la seva obra «España invertebrada» [32], escrit a l’any 1922 i prou punyent en relació al mal profund dels governants d’Espanya, com a responsables de la seva invertebració:

«De 1580 hasta el día, cuanto en España acontece es decadencia y desintegración. (…) Primero se desprenden los Países Bajos y el Milanesado; luego Nápoles; al principio del siglo XIX se separan las grandes provincias ultramarinas, y a fines de él, las colonias menores de América y Extremo Oriente. En 1900 el cuerpo español ha vuelto a su nativa desnudez peninsular. ¿Termina con esto la desintegración? Será casualidad pero el desprendimiento de las últimas posesiones ultramarinas parece ser la señal para la dispersión intrapeninsular».

2.4. Les causes de l’orientació secessionista i el possible tractament

Segons el parer de López Burniol, i cenyint-nos en els fets que actualment s’estan vivint a Catalunya, detecta dues causes -com dues cares de la mateixa moneda- de l’efecte dinàmic secessionista, tot suggerint el possible tractament:

fletxa 3La causa primera, s’orienta cap a l’absència permanent d’un projecte nacional espanyol que sigui veritablement integrador i eficient.

La segona causa té a veure amb el poder. Els qui de debó podrien pilotar el canvi o, almenys no impedir-lo, continuen fidels al lema «Abans morta que de tots».

 

El president de la Generalitat, Artur Mas, fa el tradicional missatge institucional amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya.

El president de la Generalitat, Artur Mas, fa el tradicional missatge institucional amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya.

3. EN EL SILENCI HI PODEN RESSONAR PARAULES…? ES TRACTA DE DIALOGAR I PACTAR…!

3.1. El pacte dialogat, una solució al problema…?

Així doncs, en aquest moment històric i transcendental que vivim, el recurs al «silenci» pot esdevenir com el més preuat valor perquè hi pugui ressonar vertaderament totes les abundoses i multilingües paraules que ens diem amb l’objectiu de conèixer-nos, entendre’ns, comprendre’ns i estimar-nos. Això se’n diu «diàleg». Però, si això no és possible -i sembla que hi ha moltes paraules actualment ensordides i encallades- [33] serà de precís donar curs a la voluntat decidida i democràtica del poble català -administrada pel poder polític- per aconseguir i guanyar-se una NACIÓ-ESTAT amb l’eslògan del sant i senyal pregon i persistent que maldi en construir una realitat ajustadai concordada, contra tota desesperança, en la força interna de tot allò que «ÉREM, SOM I SEREM…» [34]

Aquest «silenci» reflexiu i assossegat cal que es transformi, doncs, en un «diàleg» productiu i flexible per obtenir una «resposta» democràtica i política d’aquells qui es protegeixen de forma incessant en una negativa de caire exclusivament jurídica i persistent a l’ampara de lleis constituïdes i fèrriament protegides per altres majories que les monopolitzen,

Aquest «silenci», que ha de ressonar en «diàleg» per a la consecució d’una «resposta», l’ha demanat una brillant i monumental manifestació de centenars de milers de persones que l’11-S de 2014, a les 17:14h, exterioritzaren festivament i assenyada els fonaments de tot el que engloba, soterrada i vibrant, aquesta quantitativa i qualitativa reivindicació simbòlica de l’extraordinària «V», dibuixada mitjançant una marea humana en el vèrtex de partença d’una plaça actualment en desconstrucció -«Les Glòries Catalanes»- des d’on parteixen dos costats, dues arteries principals de Barcelona. Persones procedents de tots els racons de Catalunya que, des del seu Cap i Casal, han enviat a tot el món un noble i esperançador missatge reivindicatiu [35].

3.2. Les dificultats d’una consulta. Entre el pacte, la desobediència i una solució alternativa

Tot i que de cara a la votació del 9-N, defensada i prevista fins al darrer moment en què s’ha fixat el dia «D» de la consulta al poble català  [36], però ignota en el seu acompliment, apareixen veus que, davant de totes les negatives per poder exercir el dret a decidir i esgotades les sortides pretesament legals per conduir-lo a bon terme, hn apel·lat a la insubmissió. Caldrà clarificar aquest punt i entendre que:

«El desacord amb una llei en una democràcia mai no ha de dur a l’incompliment. I menys per part d’un govern. Si s’esquerda aquest principi, s’enfonsa l’edifici. Dit això, el Govern central insisteix a convertir unes lleis en grillons, que és una altra manera de restar-los autoritat, sense oferir sortides a un conflicte de dimensió notable. Si els primers haurien de recordar que hi pot haver eleccions -o referèndums- sense democràcia, els segons no poden oblidar que les lleis democràtiques es deriven d’un contracte social» [37].

Però també sorgeixen altres veus que tot i constatar que la constitució espanyola no permet l’exercici del dret de decidir, per altra banda han posat de manifest que la negativa a poder votar, perquè no ho acull la constitució espanyola, està en contradicció amb «la voluntat democràticament manifestada d’una comunitat nacional». I en aquest context, sostenen que «aquesta concepció no pot acceptar el segrest de la voluntat popular en nom d’una legalitat imposada coactivament»

I si això és així, el govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a la decisió del Parlament de Catalunya de donar veu a la ciutadania per tal que, lliurement i majoritària, expressi la seva voluntat -en sentit afirmatiu o negatiu- en relació a la creació d’un estat català sobirà. Si guanyés l’opció independentista, s’afegeix que, «el govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a entrar en un procés de negociació per establir les condicions de la secessió» [38].

Totes les vies considerades legals per exercir el dret a vot sobre sobre una pregunta formulada en els termes de «Vol que Catalunya esdevingui un Estat…? En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent…?», xoquen frontalment amb la negativa rotunda de l’Estat espanyol el qual, basant-se en la Constitució i les Lleis i sense cap mena de sortida al problema, com en seria un diàleg fructífer per trobar solucions intel·ligents.

Finalment, com ha quedat ja consignat en aquest mateix article, després de dificultoses reunions entre els partits sobiranistes, ha sorgit una proposta, presentada pel President de la Generalitat, que ha decantat la desunió i el desacord entre els quals, malgrat les veus del poble que insistentment reclamen la unió. La nova proposta contempla dues coses:

  • L’exercici de vot sobre les preguntes originàries i pensades per al 9-N, però privades del concepte de referèndum o de consulta no refrendàries, i per contra, l’oferta possibilista de nova definició a manera d’un «procés participatiu».
  • La convoctòria d’unes «eleccions autonòmiques», en un futur no llunyà, dites plebiscitàries, amb la intenció que els partits sobiranistes es presentin amb una «candidatura unitària».

En data de 19 d’octubre de 2014 la Plaça de Catalunya de Barcelona va reunir unes 110.000 persones, convocades per l’Assemblea Nacional Catalana i l’Omnium Cultural, on el crit unànime «independència-unió» conformaven la voluntat del poble per tal que la votació del «procés participatiu» del 9-N constituís el preludi plebiscitari d’unes «eleccions autonòmiques» en pocs mesos i molt abans de les municipals previstes per al mes de maig de 2014.

 

La Via Catalana de l'11-S de 2014 des de l'aire

La Via Catalana de l’11-S de 2014 des de l’aire

 

4. DEL PLANTEJAMENT AL NUS I DEL NUS CAP A UN INCERT DESENLLAÇ…

 

4.1. Preguntes sobre el «dret a decidir»

Establert el plantejament del problema sobiranista i havent-nos endinsat en el nus de la qüestió, quin final es pot esperar…? S’escau que ens fem aquestes preguntes sobre el «dret a decidir»:

  • Es trobarà una sorpresiva fórmula original i legal per acudir a les urnes d’una forma o altra…? [39]
  • I en el cas de poder votar, s’exercirà aquest dret a curt, mitjà o a llarg termini…? [40]
  • Donat per efectuat l’escrutini d’una votació, quin recorregut tindrà el seu resultat el dia següent…? [41]

Les incògnites dels interrogants plantejats respecte del «procés sobiranista» i les seves conseqüències no són fàcils d’esclarir ara per ara, malgrat les declaracions dels uns i dels altres. Però, de moment -entre la impaciència frisosa i la calma esperançada-, res s’atura en aquest moviment delerós i amb la seva rèplica irada, s’encén i s’apaga l’enllumenament segons l’oportunitat de les declaracions més o menys encertades de cada moment. Mentrestant, la maquinària del poder s’enllaferna constantment en aquesta dura contesa d’interessos discrepants [42].

4.2. El «Cas Pujol»

Per altra banda, per acabar d’enfosquir el panorama i fer brotar especulacions inquietants de tota mena, ha esclatat el denominat «cas Pujol», les conseqüències del qual, amb les repercussions desconegudes de cara a un futur proper i a llarg termini, no es poden abastar «hic et nunc» atesa l’enorme i excessiva complexitat d’aquest greu i trist esdeveniment [43].

4.3. Tornem cap a les grans manifestacions populars…i escoltem els mitjans de comunicació

Tanmateix i pretesament, tornem a girar la mirada cap al bell mig de l’Onze de Setembre i a la gran manifestació humana com a paradigma o exponent d la celebració. Per dues vegades en aquest escrit hi he fet esment  i ara en serà la tercera:

1139

 

La primera volta, ha estat per consignar l’extraordinària tasca de les entitats organitzadores.

En segon lloc, per realçar l’èxit hagut i honorar a la bona gent que hi participà.

Finalment i en tercer cop ara, per constatar el ressò dels mitjans de comunicació.

 

 

Tant la TV com la ràdio i, per suposat tota la premsa escrita i la digital -nacional i estrangera- han valorat la magnitud impactant de la manifestació o concentració de la «V» a Barcelona -festiva, massiva, democràtica, transversal i sense precedents-, parafrassejada i nudrida amb el crit unànim a favor del «dret a decidir» perquè així, si les urnes ho determinen, poder assolir la «independència».

Em plau deixar en aquest punt de l’article els link’s o enllaços de diferents mitjans de comunicació per tal que -qui ho desitgi- hi pugui accedir i fer un rastreig de les notícies aparegudes i que es van produint -alimentades per la força del pas del temps i l’oportunitat informativa-, així com les tertúlies i els articles d’opinió consignats [44].

4.4. La Llei de Consultes catalana i la tensió entre la política i el dret

Ara de cara als propers dies, s‘atalaia l’aprovació de la Llei de Consultes i la signatura del decret de convocatòria per a la votació del 9-Novembre [45]. De moment podem dir que aquest pols català amb l’Estat espanyol no s’atura malgrat el menyspreu, les falsificcions, els assetjaments i les prohibicions [46]

El professor Víctor Lapuente en la seva obra «Demos y los demás» -segons ens aporta Juan José López Burniol- censura que la discussió en relació amb el 9-N transcorri en un terreny massa legalista i poc polític. I conclou que «no som davant d’un conflicte de legalitat contra legalitat o de legalitat contra democràcia», sinó que «és tracta d’un conflicte sobre els que formen part de la comunitat política». És a dir, «Quin és el subjecte polític…? És Espanya o és Catalunya…? Aquesta és la pregunta política bàsica, que no és el resultat de cap marc jurídic» [47]. Amb la capacitat de síntesi ben pròpia de López Burniol, aquest hi detecta en el llibre de Víctor Lapuente  esmentat dos temes que ressalta i un problema sempre latent:

 Dos temes:

  • L’abús del dret en el marc polític [48]

   flechas_rojas                        

 

 

  • La determinació del subjecte polític -Catalunya o Espanya- que «ha de  decidir» [49]

Un problema: és el que provoca la ruptura de la legitimitat originària de la qual reben la seva legitimitat totes les institucions implicades [50]

4.5. Les dificultats per a l’exercici d’un consulta al poble català i el sentit comú

Atesa l’efervescència i a la cascada de continguts que, pel que fa al camí a  recórrer cap a la consecució de la independència s’aspergeixen arreu (articles de diferent índole, comentaris, debats, opinions, tertúlies, llibres, declaracions, estudis, conferències i qualsevol altra mena de hipòtesis…), i per això mateix, em plau consignar en aquest final del meu escrit un reguitzell de reflexions al redós del tema que ens ocupa, fruit de consideracions espigolades d’aquí i d’allí, en la mesura que s’esvaeixen els dies dels fulls del calendari…

Tot i saber que avui dia resulta prou complicat de concentrar la realitat dels esdeveniments per poder-los reflexionar i extraure’n bones lliçons per al capteniment personal i social, no per això s’ha de perdre la confiança i incrementar l’esforç per garbellar amb el sedàs tot allò que separa la bona llavor de la brossa. Hem de fer-nos càrrec que tot va amb presses i, amb la velocitat amb què transita i esdeve l’aventura del món actual, hi ha el perill de perdre’s, des de la nostra finestra personal, part del paisatge.

L’establishment espanyol es nega amb menyspreu a admetre que l’anomenat problema català -que és, de fet, el problema espanyol de l’estructura territorial de l’Estat- només té dues sortides: o un Estat federal on Catalunya vegi reconeguda la seva identitat nacional en forma d’autogovern (autocontrol dels propis interessos i autogestió dels propis recursos) o una Catalunya independent.  Això, tard o d’hora ho hauran de decidir els ciutadans catalans mitjançant l’oportuna consulta…i el retard en donar curs a una d’aquestes solucions disjuntives, només farà que s’agreugi el problema amb una important erosió de l’opció unionista i clarament a favor, per contra, del procés sobiranista.

Però hem d’estar amatents a la seqüència de tots els esdeveniments que van succeint i conformant un panorama en què cada fet queda sobrepassat per un altre. Llegeixi’s així el vertigen de tot plegat: l’aprovació de la Llei de Consultes pel Parlament català; la convocatòria, per decret, de la consulta pel President de la Generalitat; la impugnació d’ambós documents davant del TC pel Govern central i la seva suspensió automàtica; la visible unitat dels liders polítics a favor del dret a decidir; la presentació  al President de la Generalitat de les mocions dels Ajuntaments mitjançant més de 800 batlles dels 920 municipìs del territori, reunits al Pati dels Carrutges del Palau de la Generalitat donant suport a la consulta del 9-N; la presentació d’una votació alternativa pel President de la Generalitat i la convocatòria d’eleccions plebiscitàries com a últim recurs en el moment apropiat; la unitat esquerdada per part dels partits polítics sobiranistes i la crida de l’ANC i de l’OC per a refer-la en una magna manifestació festiva; la reunió de tots els membres del pacte nacional per al Dret a decidir; l’arc confòs i incoherent del Govern espanyol en considerar el nou 9-N (definit com un «procés de participació ciutadana») des d’una bona notícia aplaudida perquè no es fes la consulta prevista al decret i considerar que aquest nou alternatiu no tenia garanties democràtiques, però no deia que fos il·legal…, a la urgència per iniciar els «tràmits d’impugnació»…

I així podem seguir sense evitar tot el rebombori que s’haurà de consignar fins a l’arribada feixuda, però festiva, de la cita esmentada… De cap manera es pot obviar la prudència, sigui quin sigui el vent que bufi i faci girar l’orientació del penell de la rosa dels vents. I és per això que López Burniol, alerta que durant aquests dies hi plana l’oportunitat de cometre greus errors o d’encetar-la de ple. I esmenta que:

  • (1) El President de la Generalitat ha complert el seu compromis de convocar la consulta.
  • (2) La consulta no es pot celebrar sense garanties objectives que permetin homologar-la internacionalment.
  • (3) La ruptura de la legalitat espanyola obriria un període de confrontació d’imprevisibles conseqüències, tant a nivell nacional com internacional.
  • (4) Resta encara l’opció de tornar el poder de decisió al poble català mitjançant la convocatòria d’eleccions.
  • (5) El pitjor pacte és sempre preferible al millor plet.

I acaba l’autor sobre l’opinió exposada, intitulant el seu article amb un enunciat imperatiu i concloent: «El sentit comú».

 

Piromusical de la Mercè 2014 en la cloenda de la celebració del  Tricentenari 1714-2014

Piromusical de la Mercè 2014 en la cloenda de la celebració del Tricentenari 1714-2014

 

5. A MODE DE CLOENDA, EVIDENTMENT OBERTA

 

5.1. Un «Arc de Sant Martí» o un «Arc voltaic» entre l’11-S i el 9-N…?

En posar punt final a aquest escrit (millor dit, punts suspensius…) em satisfà de presentar un arc que, d’un punt a l’altre del problema plantejat, dibuixi les tonalitats més refulgents que succeeixin entre els dies compresos entre l’11-S i el 9-N. No un Arc de Sant Martí -certament-, sinó un arc voltaic amb perilloses radiacions que caldrà superar amb força enginy i molt de seny.

5.2. El contingut d’uns dies frenètics entre el mes de setembre i de novembre de l’any 2014

I així és com només en polsar el número de la citació perquè s’obri la plana que amaga -diguem-ho així-, els títols i el contingut concentrat del degotall  de tot allò que esdevé objecte d’una realitat objectiva, d’una hipòtesi possibilista, d’una especulació gratuïta, d’una intoxicació perversa, d’una manipulació esfilagarsada o d’una reflexió acurada… [51].

  • Les actuacions de l’Assemblea Nacional Catalana i de l’Òmnium Cultura, després de la manifestació de l’11-S.
  • El Debat de Política General a la Cambra Parlamentària Catalana dels propassats dies 15, 16 i 17 de setembre i les Resolucions pactades i emeses.
  • Els darrers frecs a frecs a la Gran Bretanya, entre els anglesos unionistes i els independentistes escocesos, davant d les urnes previstes per al dia 18-S que decidiran el resultat definitiu.
  • L’equilibri complex i arriscat dels partits polítics catalans a favor d’atorgar als ciutadans el “dret a decidir” el proper 9-N.
  • L’aprovació de la Llei de Consultes catalana, la signatura del Decret per celebrar la consulta el dia 9-N i les respostes del Govern central i el Tribunal Constitucional.
  • La rastellera de declaracions de tota mena i fesomia: possibilistes, agressives, intel·ligents, cíniques, benvolents, malintencionades, objectives, perverses, comprensives, intemperades, lúcides, gratuïtes, moderades, malcarades, oportunes, apassionades, iròniques, clarividents, despietades, entenimentades (…) i la tensió existent entre un tarannà democràtic i respectuós enfront d’una perillosa i rebutjable fatxenderia…
  • Les estratègies del Govern d’Espanya i les del Govern de Catalunya, així com l’actitud dels Partits polítics respectivament, davant del
  • Les declaracions dels líders polítics tant internacionals com els nacionals i autonòmics i, fins i tot, les ulteriors manifestcions que es puguin produir.
  • L’amuntagament i el devesall de continguts diversos que els mitjans de comunicació vagin produint: editorials, articles d’opinió, llibres, tertúlies…
  • L’aprovació de la Llei de Consultes no refrendàries pel Parlament català, la presentació del «Llibre Blanc», la signatura del Decret de convocatòria per a la votació prevista al 9-N, la impuganció del Govern Central de la Llei de Consultes i el Decret i l’admissió a tràmit de tot plegat pel Tribunal Constitucional, les reunions, discusions i diferències entre els partits de caire sobiranista, la decisió del President de la Generalitat respecte d’una nova orientació en referència a una votació alternativa de cara al 9-N i la trencadissa de la unitat entre els partits…
  • … i a l’espera d’una recomposició de cara a l’esdevenidor amb unes eleccions autonòmiques que possibilitin el camí cap a la independència, sigui amb una DUI o a través d’un pacte entre Catalunya i Espanya…
  • La unitat esquerdada per part dels partits polítics sobiranistes i la crida de l’ANC i OC per a refer-la en una magna manifestació festiva…
  • La reunió de tots els membres del pacte nacional per al Dret a decidir…
  • L’arc incoherent del Govern espanyol en considerar el nou 9-N (definit com un «procés de participació ciutadana») des d’una bona notícia aplaudida perquè no es fes la consulta prevista al decret i considerar que el nou 9-N no tenia garanties democràtiques, però no deia que fos il·legal, a la urgència per iniciar els «tràmits d’impugnació»…
  • I tot el rebombori que s’haurà de consignar fins a l’arribada feixuda, però festiva, a la cita esmentada…

5.3. Podem arribar a fer un bon diagnòstic de la situació del «procés sobiranista»…?

Un bon diagnòstic…? Per resumir-ho: El conflicte és de legitimitat i de soberania. I aquest conflicte de Catalunya ha arribat a l’escenari del món per quedar-s’hi…! Un problema realment seriós…

…un problema que només es podrà resoldre dipositant un vot a les urnes. Tanmateix, en aquest moment -i després que el Tribunal Constitucional d’España hagi admès a tràmit el recurs del Goven central contra la Llei de Consultes catalana, aprovada pel Parlament català, i el Decret signat, pel President de la Generalita que fixa la data del 9-N per votar-, la incertesa plana sobre la solució eficaç del problema i ens preguntem si realment es podrà votar el 9-N com s’ha previst o, en tot cas, caldrà una convocatòria d’eleccions autonòmiques de caire plebiscitari.

Quan la gent té necessitat de sortir al carrer, l’indici és que el sistema està fallant o ha fallat. Malauradament el problema, en no voler resoldre’s, per part del Govern de l’Estat, des del vessant polític, ha caigut dins de les entranyes jurídiques. Quin error, quin immens error…! En  considerar que les lleis serveixen per regular i no contenir o ofegar la voluntat del poble, s’imposa, com la via més correcta, per a la solució dels conflictes, la del diàleg i el pacte…

…i quan això no passa, la gent té necessitat de sortir al carrer. I en aquest punt cal llençar una alerta important que es tradueix en no entrar, de cap manera, en el joc de la provocació.

5.4. Es tracta d’un problema català o és un problema espanyol…? Hi ha condicions per a una solució…?

I per cert, es tracta d’un problema de Catalunya o un problema de l’Estat d’Espanya…? Pel que fa a Catalunya cal contemplar tres condicions perquè un canvi històric pugui veure la llum. I, certament, aquestes tres condicions -fins al dia d’avui- se’ns proporcionen amb escreix:

  • L’existència d’un consens ciutadà transversal
  • La cohesió d’un líders polítics decidits a assumir el repte
  • Un Parlament democràtic que ho avala

Aquestes tres condicions, doncs, es donen de la mà en aquest moment de la història. Tanmateix, davant i malgrat l’espantall de la por, el menysteniment superb, la falsificació de la realitat manipulada, l’intoxicació profunda, l’assetjament continuat i la cantarella legalista de la prohibició, se m’escau de recitar amb en Miquel Martí i Pol que «aquesta remor que se sent…, persisteix» [52].

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S’han eixugat les fonts i la pols s’acumula
pels carres i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s’alci
la pols que hi ha pertot
i l’aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l’aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable la catàstrofe.
I, tan mateix, la remor persisteix.

5.5. Dues cares d’una moneda encunyada entre contradiccions flagrans

Un partit polític escocès esperonà i empenyé el poble cap a la seva sobirania. Però entre nosaltres la situació és ben diferent perquè n’ha estat el poble català qui n’arrossega els partits polítics en aquest procés vers la independència. I la pregunta retòrica, en forma d’endevinalla, que ara s’escau la podem formular tot i saber-ne ja la resposta:

Havent-hi un denominador comú com n’és la lluita democràtica per a la consecució d’una «Nació-Estat», quin dels dos trossos de terra, poblats respectivament per catalans i escocesos, arribarà abans al gaudi d’una «plena sobirania»…?

Amb un exercici democràtic impecable i exemplar Escòcia ha parlat a través de les urnes i el recompte dels vots ha donat un 55,3% a favor del no a la independència i un 44,7% a favor del sí. El veredicte ha estat contundent. Tant, que l’Alex Salmond ha dimitit, però ha guanyat la política i la societat gràcies a l’audàcia del primer Ministre de la Gran Bretanya -David Cameron- qui en un discurs excels, èpic i victoriós ha afirmat que «sóc demòcrata i vaig pensar que la gent havia de decidir».

I allò que en aquest article ja he consignat: a Escòcia la política s’ha imposat per sobre de la llei, sense conculcar-la.

bandera anglesaEl Regne Unit -en referència a Escòcia- facilita  solucions polítiques, un pacte per votar, un debat exquisit, unes propostes generoses, un sufragi massiu exemplar, una democràcia consolidada, una premsa imparcial,..

 

bandera espanyolaEspanya -en referència a Catalunya- aplica impediments legals, una manca de diàleg real, completa absència de propostes, amenaces penals, política de la por i de l’insult, democràcia en construcció, premsa parcial…

 

bandera catalanaLluminositat democràtica en el Regne Unit i foscor en un carreró quasi sense sortida en aquesta relació entre Espanya-Catalunya. Ara resulta que aquests feliciten als qui han votat i se n’alegren del resultat…

 

Una paradoxa enmig del camí de la incoherència reverteix sobre aquells que neguen que el dret a decidir passi per les urnes i, en conseqüència, s’oposen a la votació.

I encara més: una avorrible ironia ha fet que mentrestant Escòcia facilitava les urnes per votar, a Espanya es reunia el Fiscal general amb els quatre de cada província catalana -Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona- per buscar la manera d’impedir-ho, des d’una pretesa legalitat, sense deixar marge perquè en sigui la política la que solucioni el conflicte.

5.6. El Govern de l’Estat espanyol respon amb beligerància a la demanda catalana

L’actitud del Govern espanyol és intensament beligerant i respon al «problema plantejat» només amb arguments estrictament jurídics i sense cap llambregada a favor d’una actitud voluntariosa de diàleg i de pacte.

  • Un problema «històric». Pensi’s en el concepte constitucional de Catalunya, exclosa com a nació sobirana, i relegada a un altre concepte regional de nacionalitat autonòmica.
  • Un problema «social». Atengui’s al sentiment de pertinència a la terra d’aquest poble i a la voluntat majoritària de molta gent que se li nega el dret de decidir el seu futur.
  • Un problema «cultural». Ressegueixi’s tots i cadascun dels atemptats haguts en contra de la pròpia llengua al llarg del pas del temps.
  • Un problema «econòmic». Estudiï’s el diferencial d’escanyament entre l’aportació econòmica de Catalunya a l’Estat espanyol i el que es retorna a la nostra terra a través dels pressupostos generals.
  • Un problema «polític». Consideri’s les estratègies jurídiques que desvirtuen les pròpies estructures de l’Estat espanyol i posen en evidència el propi sistema.

Com s’entén que el propi President del Govern central doni per fet que el Tribunal Constitucional tombarà la Llei de Consultes abans que el propi Tribunal Constitucional s’hi pronunciï…? No serà que entre el Govern central  i el Tribunal Constitucional hi ha una aliança o una cadena de transmissió que malmet la divisió de poders…?

5.7. El recurs a «El Petit Príncep» per assenyalar de quina manera caldria governar

… El petit príncep va arribar a un planeta on sols hi havia un rei. Era un rei absolut i universal, perquè regnanava a tot arreu, no sols al seu planeta sinó també als planetes veïns i als estels. Com que el petit príncep tenia ganes de veure una posta de sol, li va demanar al rei que n’ordenés una, però aquest li contestà:

“Si jo manava a un general de volar d’una flor a l’altra, com si fos una papallona, o d’escriure una tragèdia, o de convertir-se en un ocell, i el general no complia l’ordre rebuda, qui estaria equivocat, ell o jo…?”

“Vós”, digué amb fermesa el petit príncep.

“Exacte. Cal exigir de cadascú el que cadascú por donar -observà el rei-. L’autoritat reposa primer de tot en la raó. Si manés al teu poble de tirar-se al mar, aquest farà la revolució. Però jo tinc el dret d’exigir l’obediència perquè les meves ordres són raonables”.

Si el President del govern central hagués llegit «El petit príncep», sabria que el primer que cal per manar és la raó, el sentit comú, i cap dirigent pot actuar en contra d’aquesta norma universal. Ningú no pot governar sempre en contra de la gent, com el PP (i el PSOE) ha fet a Catalunya, per més vots que això li doni a la resta de l’Estat. Ha comès l’error que el rei comenta, ens ha demanat la irracionalitat: que ens conformem a seguir sent una colònia, que paga i calla, per tal de mantenir eternament una Espanya que volen pobra i inculta, gràcies a les subvencions que compren voluntats i silencis. Ens han demanat que ens venguem el futur dels nostres fills per un plat de llenties, que ells cuinaran quan els sembli, si tenen a bé entrar a la cuina. I tot per mantenir una classe política mediocre, gandula i incapaç d’elaborar un projecte de país que aprofiti els nostres potencials.

Tal com preveu el rei de «El petit príncep» ens han manat que ens tirem al mar i els ha esclatat una revolució i, si el TC pensa que podrà aturar-nos, és que els seus membres tampoc no han entès res perquè no han llegit el conte. MGQ sobre “L’exposició d’un lector” de La Vanguardia (5/10/14).

5.8. S‘acosta el «Dia D», que és el «Dia següent»…de la Democràcia

S’ha aprovat ja la Llei de Consultes catalana. S’ha iniciat ara un període clau i intens que s’apropa veloç al 9-N. Tot els partits favorables al «dret a decidir» han manifestat darrerament la seva unitat compromesa per facilitar la consulta amb les màximes garanties democràtique sense saltar-se la línia vermella de la legalitat i preservant el paper dels funcionaris. El 96% d’Ajuntaments del territori han expressat la seva col·laboració per fer viable la consulta. La força popular és al carrer sotjant el rellotge que marca el compte enrera fins al 9-N…

I ja s’ha explicitat en un apartat d’aquest article. En data de 19 d’octubre de 2014 la Plaça de Catalunya de Barcelona va reunir unes 110.000 persones, convocades per l’Assemblea Nacional Catalana i l’Omnium Cultural, on el crit unànime «independència-unió» conformaven la voluntat del poble per tal que la votació del «procés participatiu» del 9-N constituís el preludi plebiscitari d’unes «eleccions autonòmiques» en pocs mesos i molt abans de les municipals previstes per al mes de maig de 2014.

Finalment, entre tires i afluixes de tot el que ha succeït durant aquests darrers dies, la qual cosa ja resta consignat en les informacions de l’ANC i OM que figura també en l’article d’aquesta web, i a poques hores de la celebració del 9-N, s’han reunit tots els membres integrants del Pacte Nacional pel Dret de Decidir que, amb un exercici de síntesi, podem establir -mitjantçant la manifestació del seu President, Joan Rigol- les conclusions següents:

  • Que malgrat la suspensió per part del Tribunal Constitucional de tot el procés participatiu del nou 9-N i les amenaces del govern espanyol, cal destacar que el President de la Generalitat ha dit que «anem endavant, ens defensem i apuntalem el 9-N amb el Pacte Nacional». L’organització,doncs, va a càrrec del govern, i el dispositiu es reforça gràcies a la implicació de la societat civil.
  • Que «la part final del procés», el recompte, anirà a càrrec dels voluntaris. Per altra banda, el govern ha garantit que hi haurà les urnes dins dels instituts, i no pas fora, i que el govern donarà en tot moment cobertura jurídica a tots els voluntaris que participin en el dispositiu del 9-N.
  • Que «el govern assumeix la seva responsabilitat fins al final, però sabent que en aquest final, els protagonistes són els voluntaris». I si s’ha pogut arribar al 9-N ha estat gràcies a un ‘entramat’ format pel Govern, que ha impulsat el procés, les institucions municipals i les entitats i associacions de la societat civil que formen part del Pacte Nacional pel Dret a Decidir.
  • Que el coordinador del pacte ha assegurat que «el clima d’unitat ha estat molt evident» durant aquesta reunió…que tots els participants han augurat que el 9-N serà un èxit…que no hi haurà «cap interrupció» de la votació, tot i que s’ha d’estar a l’aguait perquè no hi hagi coses que pertorbin aquest procés, com la por.
  • Que s’ha constatat «un cert abús de poder» per part del govern espanyol, i s’ha citat, per exemple, les cartes que ha enviat la delegada del govern espanyol a Catalunya a diferents membres del Govern, al món local i als directors dels instituts.
  • Que s’ha acordat un document amb el que es fa «una crida als ciutadans a participar en el 9-N, sigui quina sigui l’opció política de cadascú» i que la societat catalana vol «participar amb civisme i afirmant els drets democràtics fonamentals i l’enfortiment de la cohesió».
  • Que l’esmentat document reflecteix també la voluntat dels membres del Pacte Nacional de defensar «la nostra llibertat i exercir-la democràticament», alhora que aprofita per «agrair i encoratjar els voluntaris que fan possible» el 9-N.
  • Que es fa públic que tots els membres del Pacte Nacional «podran unir-se a la denúncia formulada per càrrecs electes del nostre país a institucions internacionals contra l’Estat espanyol perquè vulnera el dret del poble català a decidir el seu futur polític».

… I aquí poso, no punt final, sinó un punt i seguit, per no dir punts suspensius, a aquest article elaborat entre l’11-S i el 9-N, passi el que passi, però tenint present i atalaiant la celebració de la caiguda del mur de Berlín, ara fa vint-i-cinc anys. Un símbol potent per a la nostra terra catalana que, ajudant a eixamplar la imaginació vers tot el que pot succeir, ens port al nostre «Dia següent» com la millor ocasió per escriure, si s’escau, un altre article en aquestes planes, avui de contingut desconegut, però ben esperançador.

A poques hores de la festa participativa del somriure, quan l’ANC i l’OC han celebrat a Barcelona l’acte de cloenda, previ a la votació del 9-N, el President del Govern Central, en un altre acte a Extremadura ha dit que se sent guanyador del pols mantingut amb el President de la Generalitat perquè «he complert la meva paraula ja que no se celebrarà cap referèndum i ni tan sols una consulta. No se celebrarà a Catalunya ‘res de tot això’, sinó una cosa que no vull qualificar-la…».

Deixo al lector aquesta consideració i que cadascú/a jutgi tot el que ha passat durant aquests dos mesos, tot i intuint que a l’ombra de les darreres jornades hi ha hagut algun tipus de diàleg escenificat entre les parts bel·ligerants per evitar el xoc de trens. Tanmateix i malgrat les incertes d’última hora -com l’estudi de la Fiscalia per si algun element emprat en aquest nou 9-N del «procés participatiu» pogués avaluar-se com a constitutiu de delicte-  només em queda recordar i ressaltar que «els catalans venim de lluny i anem molt més enllà» i, per tant, la nostra història continuarà…

… Ja que, deixant de banda el resultat final d’aquest parèntesi de temps entre l’11-S i el 9-N, el títol de l’article continuarà essent el mateix que l’encapçala perquè -sigui quin sigui el viratge que prengui la situació del «procés sobiranista»- el suport del poble continuarà ferm i mobilitzat per conduir aquesta terra a la plena llibertat de si mateixa com a Nació-Estat de ple dret:

«1714-2014…:

…ENTRE L´11-S I EL 9-N de 2014: ÉREM, SOM I SEREM…» [53].

Discurs del President de la Generalitat -Artur Mas- després de la signatura del Decret que estableix la  votació de la Consulta per al 9-N

Discurs del President de la Generalitat -Artur Mas- després de la signatura del Decret que estableix la votació de la Consulta per al 9-N

6. NOTÍCIES DE LA «ANC» SOBRE EL «PROCÉS SOBIRANISTA»

independencia

Diverses notícies sobre el procés sobiranista formulades per l’Assemblea Nacional Catalana

En clicar l’enunciat, així com també aquest text i la imatge fotogràfica, s’obrirà un recull de notícies preparades per l’Assemblea Nacional Catalana en referència al    «PROCÉS SOBIRANISTA CATALÀ»

7. COL.LECCIÓ DE VÍDEOS DE L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA

volem votar

Col·lecció de videos sobre el procés sobiranista presentats per l’Assemblea Nacional Catalana

En clicar l’enunciat, així com també aquest text i les imatge fotogràfica, s’obrirà una col·lecció de vídeos preparats per l’Assemblea Nacional Catalana en referència al   «PROCÉS SOBIRANISTA CATALÀ»

8. GENERALITAT DE CATALUNYA. WEB INSTITUCIONAL 9-N / 2014

web gneralitat

Plana Web de la Generalitat de Catalunya en referència al procés participatiu del 9-N de 2014, que s’escau també amb    la commemoració del 25è aniversari de la caiguda del mur de Berlín a l’any 1969 

En clicar l’enunciat, així com també aquest text i les imatges fotogràfiques, s’obrirà la plana Web institucional del 9-N / 2014 de la Generalitat de Catalunya pel que fa al «PROCÉS SOBIRANISTA CATALÀ»

campanya-participa-2014_


WEB DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA QUANT A LA PARTICIPACIÓ CIUTADANA I VOTACIÓ DEL 9-N DE 2014, DATA SIGNIFICATIVA DEL 25è ANIVERSARI DE LA CAIGUDA DEL MUR DE BERLÍN A L’ANY 1989

 

        TAULA DE CITACIONS PER IL·LUSTRAR EL TEXT I DOTAR-LO DE QUALITAT

[1]

[2]

[3]

  1. MATA, Jordi / ALCOBERRO, Agustí. El llarg camí cap a un setge.
  2. CÒNSUL, Arnau / ALCOBERRO, Agustí. Qui manava a Barcelon el 1714…?
  3. ROTGER, Agnès / GARCIA ESPUCHE, Albert. Dins les muralles.
  4. CAMPRUBÍ, Xevi. La premsa d’Estat catalana .
  5. SELLA, Antoni / TORRAS, Josep Maria. Entre la rebel·lia i la repressió.
  6. PUIG, Pere / ALCOBERRO, Agustí. Viurem lliures o morirem.
  7. CASAS, Sònia. L’11 de setembre, hora a hora.
  8. CAMPRUBÍ, Xevi. El Setge, vist des d’Europa.
  9. CASALS, Àngel / GRÀCIA, Oriol. L’endemà. Catalunya sense govern.
  10. TORRES, Josep Maria / ALCOBERRO, Agustí. Reflexions a dues veus.
  11. PUJOL, Clàudia. Santiago Albertí, la baula clau del 1714.

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

[14]

[15]

[16]

[17]

[18]

[19]

  • Isabel de Castella segons els llibres de text espanyols.
  • Felip IV: Catalunya és una Nació, el nom de l’Estat és el Principat de Catalunya i el comte de Barcelona el seu sobirà.
  • «Llenguatge català», «Romanç cathalà» i «Idioma nostrum» esmentats en cartes reials d’Alfons II, Pere III, Joan I i Ferran I.
  • On van néixer, casar, morir i ser enterrats els sobirans catalano-aragonesos…?
  • Tombes i panteons reials dels sobirans catalano-aragonesos
  • Carta del Soldà d’Egipte als Consellers de la nació catalana (1432)
  • Cartes reials
  • Reial cèdula de Felip V que obliga als Consellers de Barcelona a vestir «traje moderno espanyol» i altres humiliacions el 1718 / Llibre dels Fets de Jaume I i el Regne de Catalunya
  • Crònica de Pere III el Cerimoniós i la seva arribada a Catalunya: «La Pàtria del Rei és Catalunya, la Corona és catalana»
  • Llibre del Rei en Pere II i la seva terra Catalunya. Crònica de Bernat Desclot
  • Discurs del Rei Martí l’Humà les Corts de Perpinyà el 29 de gener de 1406
  • Referències sobre la Nació  i la Bandera … / …

[20]

  • SANPERE I MIQUEL, Salvador. «Fin de la Nación Catalana». Tipografía “L’Avenç”. Barcelona 1905. Apographia Historica Cathaloniae. Series Historica V. Col•lecció dirigida per Jaume Sobrequés i Callicó. Ed. Base. Barcelona 2001.

[21]

  • ALBAREDA I SALVADÓ, Joaquim. Estudi introductori. Edició en facsímil de l’obra de Salvador Sanpere i Miquel. «FIN DE LA NACIÓN CATALANA». Tipografía “L’Avenç”. Barcelona 1905. Apographia Historica Cathaloniae. Series Historica V. Col•lecció dirigida per Jaume Sobrequés i Callicó. Ed. Base. Barcelona 2001. Pág. 47- 53.

[22]

  • ALBAREDA I SALVADÓ, Joaquim. Estudi introductori. Edició facsímil de l’obra de Salvador Sanpere i Miquel. «FIN DE LA NACIÓN CATALANA». Tipografía “L’Avenç”. Barcelona 1905. Apographia Historica Cathaloniae. Series Historica V. Col•lecció dirigida per Jaume Sobrequés i Callicó. Ed. Base. Barcelona 2001. Pág. 53.

[23]

[24]

[25]

[26]

[27]

[28]

[29]

[30]

[31]

[32]

[33]al

[34]

[35]

[36]

[37]

[38]

 

[39]

[40]

[41]

[42]

[43]

[44]

[45]

[46]

[47]

[48]

[49]

[50]

[51]

[52]

[53]


ENTRE LA DIADA DE SANT JORDI I L’ONZE DE SETEMBRE 2014: ÉREM, SOM I SEREM…!

Destacado

ATENCIÓ…! VIGILA…! ALERTA…! COMPTE…!

En finalitzar l’article s’hi trobarà una munió d’enllaços, així com unes notes numerades entre claudàtors i dins del text, corresponents a diversos vídeos i textos que acompanyen i il·lustren el contingut de l’escrit i que també s’esbatanen clicant l’enunciat de color blau. A més a més, s’ha incorporat a cada fotografia un vídeo musical, amb intèrprets de J.S.Bach, que s’obre en tant sols clicar-lo…

01 Primavera

J.S.BACH. Tocata en Fa Major-BWV 540. Cameron Carpenter a l’orgue des de l’Òpera de Sydney.

1. LES FESTES PRIMAVERALS A LA NOSTRA TERRA CATALANA

Entre el mes de març i d’abril el món cristià celebra una important commemoració festiva -aquella que supera, fins i tot, la festa del Nadal- i que comença al primer diumenge immediat a la lluna plena de l’equinocci de primavera. És a dir, parlem de la Pasqua Florida, seguida de cinquanta dies de celebració, perllongats en l’anomenada Pasqua Granada [1]. Arriba, doncs, el mes d’abril i la nostra terra catalana se sent honorada per la Diada de Sant Jordi [2] i -uns dies més enllà-, per la solemnitat de Santa Maria de Montserrat [3].

En definitiva, un escenari primaveral amable i alegre guarnit de llegendes pregones, de roses tendres i perfumades, d’acurades edicions de molts llibres, de festa sentida i amiga al carrer, de pelegrinatge esforçat o devot cap a la santa muntanya, de forts enamoraments primaverencs i d’una munió de sentiments nobles d’identitat i pertinença.

02 llenguatge

J.S.BACH. Fuga en D Major-BWV 850. Trio: J.Loussier (piano), B.Dunoyer de Segonzac (contrabaix) i A.Arpino (bateria).

2. LA LLENGUA, EL PRINCIPAL I MÉS IMPORTANT ACTE DE COMUNICACIÓ

Plau-nos, doncs, en aquesta primavera exultant, consignar-hi una reflexió sobre la terra que ens embolcalla i la cultura que s’hi amassa -en l’expressió de la nostra llengua pròpia- amb el desig que la parla catalana s’insereixi més fecundament a les nostres llars i reunions, al carrer i a l’escola, arreu on la conversa i el diàleg hagin d’esdevenir el principal acte ordinari de comunicació.

I tot això, en un moment prou significatiu de ferma voluntat cap a una nova manera d’organitzar-nos i en la que una proposta multilingüe de comunicació ens estimuli a tots a descobrir el valor d’excel•lència que adquireix la mil•lenària llengua catalana -germana, ensems, entre d’altres també de romàniques, i no per sobre de cap de les moltes que es parlen arreu del món- digne d’estimació i facilitadora d’entesa en aquest racó peninsular i germanívol, terra de cruïlla de camins i tradicionalment acollidora [4].

03 rauxa i seny

J.S.BACH. Concert italià. Moviment Presto. Trio: J.Loussier (piano), B.Dunoyer de Segonzac (contrabaix) i A.Arpino (bateria).

3. LA RAUXA I EL SENY EN EL CONEIXEMENT I L’ESTIMACIÓ DE LES LLENGÜES

En un món decididament globalitzat, en parlar de la llengua -com a vehicle dels pensaments i dels sentiments-, el millor instrument essencial de la comunicació humana, plataforma d’enlairament per assumir qualsevol tipus d’aprenentatge- s’ha d’aclarir que, ben afermades les banderes distintives en el cor de cadascú/a, tractant-se de les parles diverses, “quantes més se n’aprenguin i se n’utilitzin, tant de millor”.

Així, doncs, sense renunciar als diversos angles de visió amb què es pot valorar i discutir la relativitat de les coses d’aquest món, no resulta gens menyspreable consignar aquí -en un senzill exercici de cabriola (rauxa) i d’objectivitat (seny)– la referència a una aportació positiva que autors tan distants, temporalment i geogràfica, com Miguel de Cervantes i Mossèn Cinto Verdaguer, han tingut a bé expressar pel que fa al coneixement i a l’estimació de la cultura dels pobles i de la llengua que els hi és pròpia.

                               3.1. EN REFERÈNCIA A MIGUEL DE CERVANTES

04 cervantes

J.S.BACH. Concert en D Major per a Clavicémbalo. III Mov. Allegro. Trio: J.Loussier (piano), B.Dunoyer de Segonzac (contrabaix) i A.Arpino (bateria).

Qui no s’ha aturat mai a reflexionar sobre aquella escena del Capítol VI de la primera part del llibre «El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha»…? Allí Cervantes en salvar de la foguera el llibre «Tirant lo Blanc», no només ens relata el fet, sinó que ens descobreix una autèntica mostra de cultura i de respecte, cap a la llengua catalana, la qual cosa l’honora perfectament. I això sense que aquest autor tingués la capacitat personal de conèixer el català. Però amb el seu reconeixement valora la producció literària de Joanot Martorell, un dels escriptors del Segle d’Or dels Països Catalans.

Fixem-nos-hi:

«El barbero mandó al ama que tomase todos los libros y diese con ellos al corral… y asiendo casi ocho de una vez los arrojó por la ventana. Y por tomar muchos juntos se le cayó uno a los pies del barbero, que él tomó gana de ver de quién era y vió que decía “Historia del famoso caballero Tirante el Blanco”.

-Válgame Dios -dijo el cura dando una gran voz: Dígoos la verdad, señor compadre que, por su estilo, es éste el mejor libro del mundo. Llevadle a casa y leedle, y veréis que es verdad cuanto de él se ha dicho» [5].

O també aquell altre passatge arrancat del Capítol LXXII de l’obra susdita, universalment coneguda, on elogia i honora la Ciutat Comtal amb la visió, que des de Castella se’n podia tenir del Cap i Casal català, aquella Barcelona ja oberta i ben mediterrània:

«… y así me pasé de claro a Barcelona, archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y belleza única» [6].

3.2. EN REFERÈNCIA A JACINT VERDAGUER

05 verdaguer

J.S.BACH. Suite n.3 en D Major – BWV 1068. Gavotte. Trio-Orquestra: J.Loussier (piano), B.Dunoyer de Segonzac (contrabaix) i A.Arpino (bateria).

Mossèn Cinto escriu una obra «d’èpica nacionalista». Efectivament: en el «Canigó» recrea una apoteosi de la terra catalana, dissenya un model de pàtria i, en debatre’s entre l’amarga experiència de la realitat i els desitjos de moments millors, conclou la seva gran producció literària, tot inspirant una estrofa que sintetitza la vivència intensa que avui encara perdura en el cor del poble català:

«El que un segle bastí, l’altre ho aterra, / però resta sempre el monument de Déu; / i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra / el Canigó no tiraran a terra, / no esbrancaran l’altívol Pirineu» [7].

Tanmateix, el poeta de la Renaixença catalana escriu també una obra «d’èpica  universalista». M’he de referir a «L’Atlàntida» la qual, després d’un catastròfic esfondrament geològic, quan retorna la calma de la batzegada, el poeta català s’obre a tots els pobles assignant a les terres hispàniques la missió globalitzadora de reunificar el nou i vell continents. A les darreres estrofes del poema, s’hi descobreix la figura de Colom que parla d’aquesta manera:

«… i et veu a tu, Isabel de Castella, / la reina de les reines que hi ha hagut… / Doneu-me, si us plau, navilis, i a bona hora / los tornaré tot remolcant un nou món» [8].

I encara més. En la inspiració poètica del «Virolai», càntic català per excel•lència, Verdaguer no s’oblida de ningú:

«Dels catalans sempre sereu Princesa, / dels espanyols Estrella d’Orient, / sigueu per al bons pilar de fortalesa, / per als pecadors port de salvament» [9].

06 manos

J.S.BACH. Fuga en G Menor. Cameron Carpenter a l’orgue

4. DOS AUTORS LITERARIS DIFERENTS I EL MARC D’UN RECONEIXEMENT MUTU

Aquests dos  paradigmes tan clars, anteriorment exposats, il•lustren el reconeixement franc i el respecte recíproc de dos autors de diferents cultures vers la pròpia de cadascun d’ells.
Per això que avui -en parlar de multiculturalitat i de multilingüisme- cal situar molt bé les dissemblants i heterogènies parles -anàlogues en alguns aspectes- en el piu just de la balança, per amanyagar-les com un tresor preuat i utilitzar-les exquisidament i profusa, segons hi correspongui…

…ans sempre des del capteniment d’un esperit positiu i obert, incrementant voluntats, reconeixent i celebrant la riquesa amagada en cadascuna de les quals, eixamplant i engrescant la seva difusió, malgrat els dubtes, les oscil•lacions i/o les tensions que acompanyen la història  inevitable dels pobles, a la manera del ritme desigual d’aquella anella de mans juntes que, formant una rotllana -com la sardana-, inspira a Joan Maragall:

«Ja es decanta a l’esquerra i vacil•la, / ja torna altra volta a la dreta dubtant. / I se’n torna i retorna intranquil•la, / com mal orientada l’agulla d’imant» [10].

07 sant jordi

J.S.BACH. Suite n.1 per a violoncel. Preludio. Cameron Carpenter a l’orgue.

5. UNA REFLEXIÓ DEL MOMENT ACTUAL, EN LA DIADA DE SANT JORDI 2014

Aquest intent personal d’aproximació a dues cultures mitjançant el benentès de la llengua de cadascuna, arriba en aquest moment a casa nostra en la Diada de Sant Jordi a un punt -diguem-ne crític- en què el dret a decidir l’esdevenidor del nostre poble català es debat entre la intransigència legalista i la manca de voluntat política d’uns versus el convenciment democràtic, alliberador, pacífic i festiu d’altres.

Per tal de poder copsar el problema en tota la seva dimensió i, ensems amb tota la seva cruesa, només cal obrir els diaris de tota tendència, llegir els seus titulars i, sobretot, escatir els abundosos articles d’opinió que contenen, així com la publicació de molts llibres contraposats; atendre amb curiositat les entrevistes dels mitjans de comunicació dels diferents escenaris muntats; immergir-se en les tertúlies diàries de tota índole; auscultar els criteris exclusivistes i, certament, confrontats del partits polítics; esbrinar el parer desigual de tota la bona gent del carrer, així com parar esment en la veu dels parlamentaris catalans o la dels diputats espanyols [11]. Tot i això, segurament hi falten més debats tècnico-científics per aprofundir tota la temàtica plantejada amb més rigor i fonament de causa.

Tanmateix, ni tan sols en un exercici d’interpretació objectiva d’alguns dels dictàmens del Tribunal Constitucional d’Espanya -es diu que probablement ben contaminat- ha pogut extingir -fins al moment actual- la flama persistent d’una ambició que ve de molt lluny i que avui arriba esperançada  enfront d’un «statu quo» marbrenc i immòbil [12].

Des del tresor preuat de la pluralitat de les llengües, la paraula -i amb ella el diàleg- té tanta força que ningú pot aturar-la. La paraula fa ser i conforma la identitat i ens fa sentir realment d’on som. Degut al llenguatge ho aprenguérem d’infants en el primer mestratge de la llar i després en els diversos grups de convivència escolar, amicals i de companyonia.

Havent arribat a aquest punt hem de dir que Catalunya se sent un poble i s’experimenta com una Nació, tanmateix i malauradament, sense Estat [13].

L’any passat, en aquesta mateixa Diada de Sant Jordi, vaig presentar una síntesi del recorregut en el temps de la nostra Història de Catalunya sota el fil conductor de la singularitat de la seva llengua pròpia i de la seva codificació moderna. I això, gràcies a la intervenció eminent d’en Pompeu Fabra qui, essent un home del món de les ciències -químic i professor d’una escola tècnica- escomet la tasca d’una ordenació gramatical, lexicogràfica i estilística de la llengua catalana mitjançant un sistema coherent, racional, estructurat, científic, normalitzat [14].

Avui voldria ampliar el paisatge i, pel que fa al decurs del temps i pel que fa als seus esdeveniments passats, m’és escaient d’aconsellar:

  • Unes serioses OBRES D’HISTÒRIA de gran amplària i la biografia dels seus autors [15].
  • Alguns dels molts link’s o enllaços que corren per la xarxa d’Internet i, en concret, un ARGUMENTARI a favor i en defensa de Catalunya [16].

Tot plegat, un bon i exhaustiu argumentari de la Nació catalana, ni que sigui només per informar-se, destriar, raonar, debatre i, d’aquesta manera, aproximar-se a l’objectivitat de la història. He escollit pretesament el verb «aproximar-se» perquè totes les troballes o versions dels historiadors sobre els esdeveniments de la humanitat que pauta el temps fugisser, col•locades a la platina del microscopi exegètic, sempre parteixen -es vulgui o no- d’un angle de visió particular que pot distorsionar, amb més o menor grau, la realitat de les coses.

No obstant, de tot el que vinc dient, voldria fer palès un llibre intitulat «Fin de la Nación Catalana» de l’historiador Sanpere i Miquel [17] el qual, després d’un llarg recorregut extens, dens i no de fàcil comprensió, però amb claus decisives per al coneixement de la Guerra de Successió -a la vegada que constitueix un fit en el camp de la ciència històrica a Catalunya-, finalitza concloent la seva obra i en referència al que un historiador va considerar sobre el seu títol:

«… se declara muerta la Nación catalana cuando sus Consejeros entregan la bandera de Santa Eulalia a los soldados de Felipe V. Indudablemente la Nación entra en la agonía en aquel momento, y si no se puede declarar muerta hasta el 16 de enero de 1716 es porque hasta ese día hubo posibilidad de que pudiera ocurrir el milagro profetizado por las beatas barcelonesas. No se hizo el milagro y la Nación murió» [18].

Ara bé, Sanpere refuta, tot seguit, aquesta interpretació d’altri, com dèiem, de cognom Castellví:

«Pero, ¿qué es lo que murió el 16 de enero de 1716? Pues pura y simplemente un ESTADO, un modo de ser político del pueblo catalán, y decimos del pueblo catalán porque un pueblo vive mientras su lengua vive (…), lo que murió fue sólo un ESTADO, una organización política, no un pueblo, y cuáles sean los destinos de ese pueblo en lo futuro, esto lo escribirán en la continuación de los siglos sus historiadores» [19].

Aclarit aquest punt i, amb la intenció d’evitar equívocs, de ben segur que hagués estat molt més adequat intitular el llibre en qüestió d’aquesta manera: «¿Fin de la Nación Catalana?».

Entre el «Fin de la Nación Catalana» i el «¿Fin de la Nación Catalanas’hi ha addicionat uns interrogants que diferencien conceptualment el títol primigeni del que, de cara a l’il•lusionat futur proper, s’ha volgut esmenar. Efectivament: un humus latent, que flueix de baix cap a dalt  -conscienciós, transversal i potent-, fa ressorgir de les cendres els molts anys d’atuïment.

López Burniol [20] relata l’anècdota següent. En una intervenció a un acte celebrat a Madrid sobre la relació Catalunya-Espanya en el 2013, va exposar de cara a una solució la seva tesi en els termes d’una alternativa: «O federalisme o autodeterminació». Comenta que un professor, en acabar l’exposició li va recriminar la idea per considerar la seva intervenció, un «discurs antic». I aquestes en són, sintetitzades, les paraules de rèplica de López Burniol:

«No he utilitzat ni una sola vegada la paraula nació. He dit, això sí, que Catalunya és una comunitat humana amb consciència clara de tenir una personalitat històrica diferenciada i d’una voluntat ferma de projectar aquesta personalitat cap al futur mitjançant el seu autogovern (autogestió dels propis interessos i autocontrol dels propis recursos). Si a això vostè vol anomernar-ho una nació, digui’n així, i si no vol, no ho faci, però la realitat continuarà sent la que és i, al final, s’imposarà. D’altra banda, no he pronunciat ni una sola vegada la paraula sobirania; he vingut a parlar de poder. És a dir, a denunciar que España -aquest tros de terra que va del Pirineu a Tarifa i de Finisterre al Cap de Creus- s’ha articulat des de fa segles com una piràmide el vèrtex de la qual és a Madrid i en què tot el poder polític, resident en aquest vèrtex, ha estat i està sense interrupció en mans d’una casta -renovada per cooptació- que fa segles que roman assentada sobre l’Estat, el qual considera com una propietat privada i com una societat de socors mutus; una casta que esgota el seu propi projecte en l’autosatisfacció dels seus propis interessos, prescindint d’un projecte nacional inclusiu i resistint-se per tots els mitjans a un repartiment nacional del poder polític que exerceix».

Mentrestant, no és pas d’estranyar que es confirmi tot això dit, amb alguns exemples. Només cal realçar els pacífics, però profunds moviments populars haguts en les manifestacions de la Diada de l’11 de Setembre dels anys 2010 [21], així com  també en el 2012 a Barcelona [22] i en d’altres indrets de Catalunya, per adonar-se’n del vigor, de la força i de l’engrescament de la gent del poble vers la consecució entusiasta i fervent d’una NACIÓ-ESTAT [23].

El dia 11 de setembre de 2013 una bona part de la població catalana va ajuntar les seves mans, de nord a sud del país, tot fent històrica una «Via Catalana» que ha quedat consignada, per al gaudi dels qui en participaren i per a la posteritat, en una giga-foto [24]. Una gran manifestació democràtica, efusiva i festiva de persones lliures que es perceben sentimentalment pobladors d’una NACIÓ en aquesta terra del signe astrològic d’Escorpí, amb el benentès que històricament així queda categòricament demostrat des de l’aiguavés científic, malgrat que alguns -per raons espúries i d’altra índole- s’escarrassen en no considerar-ho així des de l’estret i reductor vessant polític.

Enguany, l’ANC ha programat una multitudinària «V» (votar-voluntat-victòria) que des del cel així es plasmarà, omplint -des de la Plaça de les Glòries Catalanes- l’Avinguda Diagonal i la Gran Via enllà… [25], un  document històric i viu com en serà, camí cap a la tendència per assolir un ESTAT. Tothom qui en participi d’aquest moviment català, de forma virtual o presencialment, possibilitarà que, en un moment o altra o més d’hora que més tard, s’aconsegueixi plenament el deure que aquest poble té amb les generacions passades i les que conformaran el futur.

Vet ací un paràgraf de José Ortega y Gasset [26] en la seva obra «España invertebrada» [27], escrit a l’any 1922 i prou punyent en relació al mal profund dels governants d’Espanya, com a responsables de la seva invertebració:

«De 1580 hasta el día, cuanto en España acontece es decadencia y desintegración. (…) Primero se desprenden los Países Bajos y el Milanesado; luego Nápoles; al principio del siglo XIX se separan las grandes provincias ultramarinas, y a fines de él, las colonias menores de América y Extremo Oriente. En 1900 el cuerpo español ha vuelto a su nativa desnudez peninsular. ¿Termina con esto la desintegración? Será casualidad pero el desprendimiento de las últimas posesiones ultramarinas parece ser la señal para la dispersión intrapeninsular».

Segons el parer de López Burniol, i centrant-nos en els fets que actualment s’estan vivint a Catalunya, detecta dues causes -com dues cares de la mateixa moneda- de l’efecte dinàmic secessionista, tot suggerint el possible tractament:

  • La causa primera, s’orienta cap a l’absència permanent d’un projecte nacional espanyol que sigui veritablement integrador i eficient.
  • La segona causa té a veure amb el poder. Els qui de debó podrien pilotar el canvi o, almenys no impedir-lo, continuen fidels al lema «Abans morta que de tots».

Així doncs, en aquest moment històric i transcendental que vivim, a l’hora de posar punt i final a aquesta reflexió en una nova Diada de Sant Jordi, el recurs al «silenci» pot esdevenir com el més preuat valor perquè en aquest hi pugui ressonar vertaderament totes les abundoses i multilingües paraules que ens diem amb l’objectiu de conèixer-nos, entendre’ns, comprendre’ns i estimar-nos. Si això no és possible -i sembla que hi ha moltes paraules actualment ensordides i encallades- [28] serà de precís donar curs a la voluntat decidida i democràtica d’una molt bona part del poble català per aconseguir i guanyar-se una NACIÓ-ESTAT amb l’eslògan del sant i senyal pregon i persistent que maldi en fer realitat, contra tota desesperança, allò que «ÉREM, SOM I SEREM…» [29].

sant jordi 2

 

 

ENTRE LA DIADA DE SANT JORDI I L’ONZE DE SETEMBRE DE 2014…

11setembre

A tres mesos d’interval temporal a la Diada de Sant Jordi, en aquest mes de juliol, l’Assemblea Nacional Catalana («Ara és l’hora. Units per un País nou») i Òmnium Cultural («Votar és normal en un País normal») han preparat i han posat a l’abast públic ja una aplicació informàtica per tal de poder adherir-se i omplir una «V» a Barcelona (des de la Gran Via de les Corts Catalanes i de l’Avinguda Diagonal fins a la confluència de la Plaça de les Glòries Catalanes). Una magna manifestació de persones prevista per al proper Onze de Setembre d’aquest 2014, com a símbol i referent de (V)otar, (V)ia, (V)oluntat i (V)ictòria [30] .

I encara més. En atenció a l’efervescència i a la cascada de continguts que, pel que fa al procés sobiranista s’aspergeixen arreu (articles de diferent índole, comentaris, debats, opinions, tertúlies, llibres, declaracions, estudis, conferències i qualsevol altra mena de hipòtesis…), em plau consignar en aquest final del meu escrit -a través de l’aplicació informàtica pdf- un reguitzell de reflexions al redós del tema que ens ocupa, fruit de consideracions espigolades d’aquí i d’allí, en la mesura que s’esveixen els dies dels fulls del calendari.

Només cal pulsar el número de la citació perquè s’obri la plana que amaga -diguem-ho així-, els títols i la seva matèria, objecte de les especulacions…[31] .

   NOTES CORRESPONENTS A LA NUMERACIÓ ENTRE CLAUDÀTORS DEL TEXT

08 llibre i video

“A LEIPZIG, 24 HORES AMB J.S. BACH”. Intèrprets: Bobby McFerrin, J.Loussier i Trio, King’Singers, J.Stivin, Collegium Quodlibet, G.Brass, Quintessence Saxophone Quintet, Turtle Island String Quartet… (Duració 2 hores)

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]
MARAGALL, Joan. La Sardana. Video il·lustratiu.
MARAGALL, Joan. La Sardana. Lletra, música i ball.

[11]

[12]

[13]

[14]

[15]

[16]

  • Isabel de Castella segons els llibres de text espanyols.
  • Felip IV: Catalunya és una Nació, el nom de l’Estat és el Principat de Catalunya i el comte de Barcelona el seu sobirà.
  • «Llenguatge català», «Romanç cathalà» i «Idioma nostrum» esmentats en cartes reials d’Alfons II, Pere III, Joan I i Ferran I.
  • On van néixer, casar, morir i ser enterrats els sobirans catalano-aragonesos…?
  • Tombes i panteons reials dels sobirans catalano-aragonesos
  • Carta del Soldà d’Egipte als Consellers de la nació catalana (1432)
  • Cartes reials
  • Reial cèdula de Felip V que obliga als Consellers de Barcelona a vestir «traje moderno espanyol» i altres humiliacions el 1718 / Llibre dels Fets de Jaume I i el Regne de Catalunya
  • Crònica de Pere III el Cerimoniós i la seva arribada a Catalunya: «La Pàtria del Rei és Catalunya, la Corona és catalana»
  • Llibre del Rei en Pere II i la seva terra Catalunya. Crònica de Bernat Desclot
  • Discurs del Rei Martí l’Humà les Corts de Perpinyà el 29 de gener de 1406
  • Referències sobre la Nació  i la Bandera … / …

[17]

  • SANPERE I MIQUEL, Salvador. «Fin de la Nación Catalana». Tipografía L’Avenç. Barcelona 1905. Apographia Historica Cathaloniae. Series Historica V. Col•lecció dirigida per Jaume Sobrequés i Callicó. Ed. Base. Barcelona 2001.  

[18]

  • ALBAREDA I SALVADÓ, Joaquim. Estudi introductori. Edició en facsímil de l’obra de Salvador Sanpere i Miquel. FIN DE LA NACIÓN CATALANA. Tipografía “L’Avenç”. Barcelona 1905. Apographia Historica Cathaloniae. Series Historica V. Col•lecció dirigida per Jaume Sobrequés i Callicó. Ed. Base. Barcelona 2001. Pág. 47- 53.  

[19]

  • ALBAREDA I SALVADÓ, Joaquim. Estudi introductori. Edició facsímil de l’obra de Salvador Sanpere i Miquel. FIN DE LA NACIÓN CATALANA. Tipografía “L’Avenç”. Barcelona 1905. Apographia Historica Cathaloniae. Series Historica V. Col•lecció dirigida per Jaume Sobrequés i Callicó. Ed. Base. Barcelona 2001. Pág. 53.  

[20]

[21]

[22]

[23]

[24]

[25]

[26]

[27]

[28]

[29]

[30]

[31]

NADAL 2013-ANY NOU 2014 / NAVIDAD 2013-AÑO NUEVO 2014 / WEIHNACHTEN 2013- NEUES JAHR 2014

Destacado

19564 ma bosch nadal.indd

atencion.jpg Totes les fotografies, en clicar-les, obren un video musical adient

EN EL NADAL DE 2013 I DAVANT D’UN ESPERANZADOR ANY 2014…!!!

interrogant1En la celebració nadalenca de 2013, ens fem una pregunta. I aquesta podem formular-la sobre com ens haurien presentat Mateu i Lluc “L’Evangeli de la Infància” si, enlloc de relatar-nos-la des de la llunyania de fa dos mil•lennis, la naixença de Jesús de Natzaret hagués succeït avui i entre nosaltres en començar la segona dècada del segle XXI…

respostes03 La resposta que es donaria avui ens hagués estalviat de donar curs als molts estudis d’interpretació de totes i de cadascuna de les imatges metafòriques que aquests evangelistes de la bona nova van decidir de consignar en els seus escrits, tot utilitzant fantàstics recursos literaris de l’època i de temps pretèrits. I això, per respondre adientment la necessitat encuriosida d’aquells cristians del primer segle que es preguntaven quin n’era l’origen d’aquell referent que havia excel•lit a la seva pròpia terra amb un pensament i actuació cabdals.

aplicaciones1Davant de la munió de mantes tècniques, aplicacions i eines de comunicació actualment existents, seria molt interessant de comprovar avui -tot fent ciència ficció- com es donaria a conèixer aquell esdeveniment, presentat de forma portentosa i quina en seria la seva repercussió mediàtica a través de la xarxa global d’Internet. Tanmateix, el que amb certesa podem afirmar és que el naixement, la infància i la manera de pensar i d’actuar de Jesús, desposseïdes de tot l’imaginari literari formal, segueix essent -en essència-, una “Bona Notícia” per a tot el món.

video1I per això mateix, en utilitzar algunes de les aplicacions informàtiques que disposem al nostre abast, clicant la fotografia s’obrirà un vídeo significatiu que pretén il•luminar  la foscúria i el misteri de la cova de Betlem.

LA NOSTRA HISTORIA EN DOS MINUTS

vertigen1Es tracta d’unes seqüències vertiginoses que es poden contemplar en pocs minuts, tot pulsant la fotografia, i que ens traslladen des del començament dels temps als nostres dies on hi captarem els orígens primigenis, l’embolcall de la naixença, la terrible destrucció, l’evolució continuada, l’imparable progrés, la transformació admirable, la riquesa de l’amor, l’odi malastruc, la mort terrible i el regal preciós de la vida…

UN NADAL DIGITAL

nadaldig1En el vídeo que s’amaga a dins de la fotografia, amb una recreació literal, fictícia i mitjançant la utilització de buscadors, d’un mail electrònic, del twitter, del facebook i de moltes altres aplicacions de la nostra cultura informàtica, se’ns proposa de fer un lleuger esforç per copsar de quina manera juganera i agradable es podria divulgar avui l’esdeveniment del naixement de Jesús…

PAU A LA TERRA. L’HIMNE DE LES NACIONS UNIDES

pau1El desig de pau per a tot el món esdevé la fita d’aquest i tots els Nadals. Vegem-ho, doncs, en clicar la fotografia. Una “pau” fornida de “veritat” enfront de la mentida i de la manipulació; de “bondat” contra la malesa i la dolenteria; “d’unitat” en la diversitat versus la uniformitat i la disgregació; de “llibertat” malgrat el domini i la dependència; “d’amor” ben comprometedor davant de l’animadversió o l’egoisme; d’una esperança contra tota esperança i que mai es rendeix malgrat l’aparent fracàs…

               atencion.jpg Todas las fotografías, al pulsarlas, abren un video musical concreto

                EN LA NAVIDAD DE 2013 Y ANTE UN ESPERANZADOR AÑO 2014…!!!

19564 ma bosch nadal.indd

interrogant2En la celebración navideña de 2013, nos hacemos una pregunta. Y ésta podemos formularla sobre cómo habrían presentado Mateo y Lucas el “Evangelio de la Infancia” si, en lugar de relatarla desde la lejanía de hace dos milenios, el nacimiento de Jesús de Nazaret hubiera sucedido hoy y entre nosotros al comenzar la segunda década del siglo XXI…

resposta2La respuesta que se daría hoy nos hubiera ahorrado dar curso a los muchos estudios de interpretación de todas y cada una de las imágenes metafóricas que estos evangelistas decidieron consignar en sus escritos, al utilizar fantásticos recursos literarios de la época y de tiempos pretéritos. Y todo ello, para responder adecuadamente a la necesidad curiosa de aquellos cristianos del primer siglo que se preguntaban cuál fuera el origen de aquel referente que había sobresalido en su propia tierra con un pensamiento y actuación eminentes.

aplicaciones2Ante la gran cantidad de técnicas, aplicaciones informáticas e instrumentos de comunicación hoy existentes, sería interesante comprobar -con un ejercicio de ciencia ficción- de qué manera se divulgaría aquel acontecimiento, presentado como portentoso, y cuál sería su repercusión mediática a través de la red global de Internet. Sin embargo, lo que podemos afirmar con certeza es que el nacimiento, la infancia y el modo de pensar y de actuar de Jesús, desposeídas de todo el imaginario literario formal, sigue siendo -en esencia-, una “Buena Noticia” para todo el mundo.

video2Por todo ello, al utilizar algunas de las aplicaciones informáticas de que disponemos a nuestro alcance, pulsando la fotografía se abrirá un video significativo que pretende iluminar los rincones obscuros y  misteriosos de la cueva de Belén.

 

NUESTRA HISTORIA EN DOS MINUTOS

vertigen2Se trata de unas secuencias vertiginosas que, al abrir el vídeo escondido en la fotografía, en  pocos minutos nos trasladan desde el comienzo de los tiempos a nuestros días, y captan los orígenes más primitivos, la ternura del nacimiento, la destrucción terrible, la evolución continuada, el progreso imparable, la transformación admirable, la riqueza del amor, el odio malévolo, la muerte terrible y el precioso regalo de la vida…

UNA NAVIDAD DIGITAL

nadaldig2Pulsando la fotografía aparece un vídeo que, a través de una recreación literal, ficticia y mediante la utilización de un buscador, de un mail electrónico, del twitter, del facebook y de otras muchas aplicaciones de nuestra cultura informática, nos propone un pequeño esfuerzo para comprender de qué manera, juguetona y agradable, se podría divulgar hoy el acontecimiento del nacimiento de Jesús…

PAZ  EN LA TIERRA. EL HIMNO DE LAS NACIONES UNIDAS

pau2El deseo de paz para todo el mundo es el punto de llegada de esta Navidad y que se puede contemplar al recoger el vídeo de la fotografía que lo contiene. Una  “paz” abastecida de ”verdad” frente a la mentira y la manipulación; de ”bondad” contra la maldad y la perversión; de “unidad” en la diversidad versus la uniformidad y la disgregación; de “libertad” a pesar del dominio y la dependencia; de “amor” comprometido delante de la animadversión y el egoísmo; de una esperanza contra toda esperanza que jamás se rinde ante el fracaso… 

 

EN LA DIADA DE SANT JORDI, 2013…

Destacado

Abril 4, 2013

EN LA DIADA DE SANT JORDI, 2013…

Guardado en: Uncategorized — mabosch @ 6:13 pm

rosa2.jpgfeliçSJ.jpgllibres1.jpg

EN LA DIADA DE SANT JORDI 2013…!!!

bandera.jpg NAIXEMENT, HISTORIA I CODIFICACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA…!!!

articles.jpg  Recull de festes als Països catalans

llibre0. Justificació del treball

En un moment històric en què una espiral encesa d’opinions diverses envolta la nostra terra sobre el dret a decidir…!!!

Quan precisament s’està produint davant dels nostres ulls perplexos la negativa a poder decidir…!!!

Mentrestant s’assisteix, amb certa indefensió, a sentir-nos protagonistes d’una història que té les seves arrels en la llunyania dels segles -un territori històric que es forma a partir del comptats que formaven la “Marca Hispànica”, al nord-est de la Península Ibèrica-, nosaltres ens disposem a celebrar una nova edició de la “DIADA DE SANT JORDI”, una festa de llibres al carrer i roses en tots els cors que cada any ens acompanya entre el record de la pèrdua malastruga de les llibertats dels nostre poble i el retrobament joiós de la identitat de Catalunya.

Aquest any, el treball commemoratiu d’ofrena tractarà, tot seguit, sobre el naixement i la història de la llengua catalana, fins a la seva unificació i codificació moderna gràcies al treball exquisit de Pompeu Fabra.

En aquesta ocasió i en homenatge a tots aquells que en el decurs de la història han perdut algun dels seus drets, es dedica la intencionalitat d’aquest escrit amb l’objectiu de:

  • Donar a conèixer el naixement de la llengua catalana.
  • Recórrer les vicissituds històriques d’una llengua, patrimoni del poble català.
  • Despertar la memòria d’una persona que va emprendre la tasca d’unificar i codificar la llengua catalana moderna.

Efectivament. En atendre el tercer punt val a dir que va ser Pompeu Fabra qui, amb l’exigència disciplinar d’home estudiós que n’era i amb el rigor científic que el caracteritzava -ell era enginyer químic-, fidel a la llengua que va aprendre dels seus pares i amb la passió del patriota que estimava Catalunya, es lliurà amb totes les seves forces a l’obra d’unificació i codificació ortogràfica, gramatical i lèxica del català modern.

En presentar aquest any un treball, el cor del qual s’orienta a la unificació i codificació de la llengua catalana gràcies a la tasca eminent d’en Pompeu Fabra, he cregut convenient d’il·lustrar, al llarg d’aquesta exposició i mitjançant diverses icones significatives, tot un variat reguitzell de continguts que, per a la seva comprensió metodològica, detallo a continuació:
fletxa.jpgarticles.jpg La visió temàtica de les festes que se celebren als Països catalans durant l’any, així com les festivitats de diferent signe que Catalunya commemora i gaudeix en cadascuna de les estacions anyals acompanyades amb una explicació ben acurada i una bibliografia per saber-ne més…
fletxa.jpgvideos.jpg Un recorregut històric, a través de YouTube, en què es visionen aspectes puntuals o més generals, segons correspongui, de les diferents etapes viscudes en referència a l’origen i consolidació de la llengua catalana. Des dels llunyans inicis fins als nostres dies…
fletxa.jpgmapaconceptual.jpg La presentació, en l’apartat dedicat a Pompeu Fabra, d’una estructuració de la Gramàtica catalana mitjançant l’elaboració d’uns Mapes conceptuals on s’hi reflecteixen els continguts principals de la llengua, confegits durant el meu temps de docència i impartits als que foren alumnes confiats a la meva responsabilitat. Uns/es alumnes que avui ja s’han fet grans i que donat el cas que algú/na llegeixi aquestes planes, de ben segur, recordaran tot plegat amb melangia…

asteix vermell.jpg I si bé, per una banda, tots els coneixements teòrics posats al servei de la docència serviren, en el seu moment, per descobrir la vertebració de la llengua i immergir-se en una disciplina d’estudi sistemàtic prou feixuc, per altra banda és ben sabut que l’objectiu principal que també aleshores es pretenia, no n’era altra que preparar els alumnes per a una utilització del llenguatge de forma escaient. De tal manera que aquesta capacitat humana, com n’és el llenguatge, havia de servir i funcionar per poder expressar els propis pensaments i sentiments i, en definitiva, comunicar-se a través de signes orals, gràfics i no verbals per fer més cómode i digne la relació humana.

asteix vermell.jpg Tot i això, en aquesta exposició lingüística apareixeran temes relacionats amb la Gramàtica i amb la Literatura a través de mapes conceptuals (també dits “algoritmes”), els continguts dels quals encara ressonen per entre les  parets d’aquelles aules:

fletxa.jpg Pel que fa a la Gramàtica: l’estudi del llenguatge amb la vertebració de la fonètica, l’ortografia, el lèxic, la semàntica, la morfologia i la sintaxi.

fletxa.jpgEn referència a la Literatura: coneixements relacionats amb la producció estètica, tot i abastant l’estudi dels gèneres literaris, els recursos estilístics i els moviments literaris amb els seus autors i obres corresponents. 


guifre.jpg 1. EL NAIXEMENT DE LA LLENGUA CATALANA

articles.jpg  Recull de les festes de “primavera” al Principat de Catalunya

romanos.jpg 1.1.  Una de romans…

videos.jpg Quan tots els camins duien a Roma. L’arribada dels romans…
Els romans, entre el segle II a.C. i el segle IV d.C., van anar expandint els seus territoris fins a formar un gran imperi que dominava tota la Mediterrània. A poc a poc aquest poble, que tenia una civilització superior a la dels pobles conquerits, va imposar-hi les seves institucions, els seus costums, la seva cultura i la seva llengua: el llatí. Aquest idioma va anar desplaçant, de la geografia de les diverses zones ocupades, les llengües parlades fins que aquestes es perderen definitivament.

Tanmateix, cal dir que els romans no van imposar, en sentit estricte, la llengua i la cultura sinó que la mateixa superioritat i prestigi de la seva civilització fou suficient perquè els pobles pre-romans de la Península s’hi enlluernessin i l’adoptessin.

Com va ser possible que d’una única llengua -el llatí- hagin pogut sorgir les diferents llengües romàniques? El procés de romanització no va ésser pas igual en tot el territori del gran Imperi. Uns pobles van ésser conquerits molt aviat i van mantenir uns lligans molt estrets amb Roma. D’altres foren incorporats a l’Imperi més tardanament o, fins i tot, es mostraren rebels a la dominació romana impedint que el llatí desplacés les llengües autòctones.

espill.jpg 1.2. Espill o mirall?

videos.jpg Un viatge pels orígens de la llengua catalana…
El català procedeix del llatí vulgar, que era la llengua parlada pel poble, diferent del llatí clàssic, que era la llengua escrita, literària i ensenyada a l’escola. Els soldats de Roma parlaven la llengua col.loquial i a més un llatí vulgar marcadament dialectalitzat: l’exèrcit de Roma agrupava tots els soldats que parlaven un mateix llatí i els enviava a un mateix lloc per raons d’estratègia militar evidents (així podien entendre’s perfectament i l’exèrcit funcionava millor). Fixeu-vos-hi: a la part que correspon al català occidental hi anaren uns soldats que deien “especulum” i a la part del  català oriental n’hi anaren uns altres que del mateix objecte en denominaven “miraclum”. Per això, a la banda occidental se sent parlar d’espill d’allò que a la part oriental en diem mirall.

Les llengües autòctones, abans de desaparèixer, van conviure amb el llatí vulgar parlat pels soldats, comerciants i agricultors romans que s’establiren a la zona. A Catalunya, si bé la romanització fou molt primerenca (els romans desembarcaren a Empúries el 218 a.C.) la varietat del llatí que s’hi parlava no s’estancà com en altres territoris perquè, en ser un lloc de pas, rebé totes les innovacions que es produïen a la capital, Roma.

romanitzacio.jpg 1.3. Companys de viatge: la romanització entre el “substrat” i el “superstrat”

videos.jpg El procés de la romanització a Catalunya…
Els parlars preexistents al llatí (el substrat), és a dir, la llengua que ja existia a cada lloc abans que aparagués el llatí, els podem agrupar sota el nom de llengües pre-romàniques: ho són, certs parlars cèltico-bascoides, ibèrics i indoeuropeus, en general. A partir del segle V d.C. l’evolució de la llengua catalana queda condicionada per un altre tipus d’influència (el superstrat). Es tracta de les invasions germàniques (s. V d.C.)  i de la invasió aràbiga (s. VIII d.C): ni els visigots ni els àrabs tingueren prou força per desplaçar de soca-rel  la llengua parlada en el territori català, tot i que aquests dos pobles ens han deixat una forta empremta en el lèxic.

Després (des del segle IX d.C. fins als nostres dies), els contactes han estat amb altres llengües, bé per veïnatge, bé per mantenir-hi relacions comercials, polítiques i d’altres: provençal, francès, castellà, italià, anglès, alemany.

forum.jpg 1.4. El balbuceig de la llengua catalana

videos.jpg La primera fotografia de la llengua catalana. Les Homilies d’Organyà…
El canvi del llatí al català va ser lent i gradual, gairebé imperceptible. Cap generació no tingué la sensació de parlar una llengua nova, diferent de la dels seus pares. És impossible predir en quin moment comença la història de la llengua catalana. Tot i això, els canvis més radicals degueren produir-se entre els segles VII i VIII d.C.

De tot el període de formació -s. V al IX d.C.- no ens queden vestigis escrits perquè no hi ha pas un paral.lelisme entre la llengua parlada i l’escrita. La llengua de la cultura, de l’administració, de l’ensenyament…continua essent el llatí clàssic i tots els textos conservats es van escriure en aquesta llengua. Tot i que a partir del s. IX d.C. apareixen textos llatins barrejats amb paraules catalanes i alguns juraments feudals o repartiments d’herències els trobem redactats amb llatí vulgar, els primers textos escrits en català no veuen la llum fins a les darreries del segle XII i en el començament del XIII. Recordem la traducció catalana del “Forum Iudicum”, les “Homilíes d’Organyà” i la “Cançó de Santa Fe”.

El fet de no trobar una literatura en llengua catalana fins el s. XIII en què Ramon Llull creà el català literari, s’explica per la profunda influència que va exercir durant els segles XII i XIII la literatura trobadoresca provençal. La producció poètica catalana d’aquesta època va ser redactada en “llengua d’oc”  i la renúncia a aquesta influència provençal serà un procés lent que durarà fins el s.XV. Ausiàs Marc serà el primer poeta català que escriurà els seus poemes en català i sense provençalismes.

dialectes.jpg 1.5. L’arbre lingüístic: una sola llengua i variats  subdialectes agrupats en dialectes

videos.jpg  Homenatge a Catalunya: versió sonora de “El meu país petit” de Lluís Llach…
Des del segle XIII la llengua catalana ha anat evolucionat fins arribar a la que parlem nosaltres: una sola llengua d’un tronc comú, rics dialectes i variats subdialectes.

Les variants d’una llengua, anomenades dialectes i subdialectes, són modalitats que una llengua  presenta en les diverses regions de la seva parla. Pel que fa a la llengua catalana hem de dir que totes les seves modalitats, més que impedir la intercomunicació, el que fan es mostrar la seva riquesa. Per altra banda, totes les llengües tenen variants més o menys acusades segons les zones geogràfiques de la seva parla.

Aquest sistema de comunicació que permet la interrelació oral i escrita dels membres d’una comunitat humana en un conjunt de territoris on es parla la llengua catalana, tot i les seves diferents modalitats (variats subdialectes agrupats en rics dialectes) avui s’estén per la geografia de:

  • El Principat de Catalunya
  • La franja d’Aragó que llinda amb el Principat
  • Les illes Balears i Pitiüses
  • El Principat d’Andorra
  • El País Valencià
  • La regió del Carxe a Múrcia
  • La Catalunya Nord (antic Rosselló a França)
  • La ciutat d’Alguer a l’illa de Sardenya (Itàlia)

fletxa.jpg Quant a la parla  dialectal oriental, aquesta en recull diferents dialectes: el rossellonès, el central (que inclou subdialectes com el salat, el xipella, el barceloní i el tarragoní), el balear (amb matisos subdialectals com el mallorquí, el  menorquí i l’eivisenc) i l’alguerès.

fletxa.jpg Quant a la parla dialectal occidental, aquesta abasta altres dialectes com: el nord-occidental (amb subdialectes com el ribargoçà, el pallarès i el tortosí), i el valencià (que dóna subdialectes com el septentrional, l’apitxat i el meriodional).

historia.jpg 2. UNA NOVA LLENGUA S’OBRE ENTREMIG DE GRANS VICISSITUDS HISTÒRIQUES

articles.jpg  Recull de les festes d’”estiu” al Principat de Catalunya
El català ha estat un idioma discutit, perseguit i, en alguns moments de la seva història, fins i tot víctima d’atemptats devastadors provinents del poder polític per fer-lo desaparèixer. No sempre ha sortit il·lès de tantes aventures, però en canvi ha sobreviscut. Amb això, demostra una vitalitat impressionant. El tribut d’aquesta supervivència el deu bàsicament al poble, que sempre l’ha mantingut viu a la llar familiar i a l’esforç gegantí d’institucions i persones compromeses amb la pàtria dels catalans.

scorpio.jpg 2.1. El poble d’Escorpió: la llengua catalana durant l’Edat Mitjana

videos.jpg Catalunya a l’Edat mitjana…
Catalunya té la seva pròpia història que s’identifica amb el signe astrològic d’Escorpió. Catalunya, com l’escorpí, ha tingut el geni creatiu suficient per esdevenir capdavantera de la història, però també ha patit èpoques en què ha estat ferida per un enverinat fibló.

Durant l’Edat Mitjana el català no tingué obstacles en el seu normal desenvolupament. Al contrari, el període polític de la confederació catalano-aragonesa donà lloc a una literatura d’una empenta remarcable.

Malgrat que no es conserven proves documentals de català escrit anteriors al segle XII, des de finals del segle X s’anava afermant la consciència de parlar una llengua prou diferenciada del llatí entre els pobladors dels comtats catalans. La llengua catalana s’estengué a mesura que s’anaven guanyant terres als sarraïns. Després s’expandí per la Mediterrània.

D’aquesta manera, la parla catalana, en el llarg període de l’Edat Mitjana, esdevingué la llengua nacional de la confederació catalano-aragonesa, excepte en el Regne d’Aragó i en les terres més occidentals del Regne de València.

siglo oro.jpg  2.2. Catalunya i Castella de bracet: el segle d’or de les lletres castellanes

videos.jpg Els regnes cristians de la Península ibèrica en començar el segle XV…

Amb la unió dinàstica de les corones de Castella i Aragó en les persones del Reis Catòlics, i posteriorment també amb la dinastia de Trastàmara, sobrevingué un canvi polític trascendental que va influir negativament en el futur de la llengua catalana. A partir d’aquest moment s’estengué el costum que les relacions entre els monarques i els seus súbdits catalans fossin en la llengua de Castella.

Bé fos per inèrcia o bé per conveniència, no tant per convicció, els catalans començaren d’adreçar-se en castellà a les oficines de la cort reial i la noblesa catalana va sentir un atractiu especial cap a l’ús del castellà. A més, el triomf de les lletres castellanes en el denominat segle d’or provocà una mena d’invasió espontània del castellà cap als dominis territorials del català. El castellà desplacà el català.

casa austria.jpg 2.3. La Casa d’Àustria i Catalunya: el destí de la llengua catalana

videos.jpg Cent anys de la Casa d’Austria. Un recorregut pel segleXVII…
L’arribada de la Casa d’Austria a la corona d’Espanya no comportà cap pressió especial contra l’ús de la llengua catalana. Fins i tot, l’examen dels documents de l’època posa en relleu que els virreis -representants del rei a Catalunya- publicaven els seus decrets i les seves ordres la majoria de les vegades en català.

A l’any 1653 Felip IV confirma els furs catalans respectant les institucions catalanes.

Des de finals del segle XV fins a les primeres dècades del segle XVIII, malgrat la supeditació a la monarquia espanyola, el català continuà essent la llengua oficial dels Països Catalans, tot i que s’inicià aviat un procés de castellanització, particularment fort a València.

nova planta.jpg 2.4. La dinastia dels Borbons: el decret “Nova Planta” i el futur incert de la llengua catalana

videos.jpg  La Guerra de Succesió i el setge deBarcelona, 1714…
Els primers cops violents contra el català vénen de la dinastia dels Borbons. Amb els “Decrets de Nova Planta”, de 1714, Felip V derogà tot el dret públic peculiar dels Països Catalans. Aquests decrets eren disposicions polítiques que perseguien la implantació d’un govern centralista a l’estil del que Lluís XIV havia establert a França.

Pel que fa a l’idioma, Felip V posà en pràctica les seves tècniques subtils de dominació. En una instrucció secreta que el 1717 dirigí a les autoritats del Principat donava els següents advertiments:

suspensivos.jpg “Pondrà el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas, para que se note el efecto sin que se note el cuidado”.

Felip V volia aconseguir l’eficàcia de les mesures amagant la seva veritable intenció i de la manera més mal intencionada.

Amb la derrota de les tropes catalanes amb motiu de la Guerra de Successió (1707-1716), Felip V amb el Decret de Nova Planta suprimí les llibertats dels antics regnes confederats i prohibí l’ús oficial del català. Mentrestant, el comtat del Rosselló –annexionat a França el 1659- sofrí una francesització ràpida i intensa. Només Andorra ha pogut conservar fins els nostres dies l’ús oficial del català.

rellotge.jpg 2.5. Sang, suor i llàgrimes durant els segles XIX i XX

videos.jpg La dictadura franquista i la transició democràtica…
Durant el segle XIX, a les terres catalanes de l’Estat espanyol prosseguí l’assimilació lingüística castellana. Però aquest procés fou aviat contrarestat per un movimient reivindicatiu de la llengua catalana, principalment a Catalunya (Jocs Florals / Teatre popular), que convergí amb un naixent moviment nacionalista cada vegada més important.

No podem ara presentar aquí una descripció completa de tots i cadascun dels tristos episodis de la dominació lingüística, però sí que hem de dir que aquesta continuava vigent a començament d’aquest mateix segle XX, per part del poder polític.

Un Reial Decret del 21 de novembre de 1902 ratificava, en termes de duresa extrema, la política atemptatòria contra l’existència i el desenvolupament de la llengua catalana. L’article 2 d’aquest decret amenaçava amb càstigs i fins i tot amb la pèrdua dels drets professionals, a tots aquells mestres que ensenyessin als seus deixebles qualsevol matèria en un idioma que no fós el castellà. Un altre Reial Decret de març de 1926 qualificava de delicte resistir-se a utilitzar la llengua castellana.

El tracte civil més benèvol obtingut per al català fou el de la segona República (1931-1939). L’article 2 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, de setembre del 1932 establia que:

suspensivos.jpg “L’idioma català és, com el castellà, llengua oficial a Catalunya; per a les relacions de Catalunya amb la resta de l’Espanya, així com per a la comunicació de les autoritats de l’Estat amb les de Catalunya, la llengua oficial serà el castellà. Tota disposició o publicació oficial dictada dins de Catalunya serà publicada en ambdós idiomes”.

Tot i reconèixer les insuficiències legislatives, en aquest període es van posar els fonaments per a una possible tasca de potenciació plena de totes les llengües hispàniques: aquest desig el trobem en la Constitució de la República. S’hi deia que les regions autònomes podrien organitzar l’ensenyament en les seves respectives llengües.

fletxa.jpg Quant a la normativització, cal assenyalar tres fites històriques bàsiques, que amparades per l’Acadèmia de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), foren empreses amb un rigor extraordinari pel gran lingüista Pompeu Fabra (1868-1948):

  • La promulgació de les Normes Ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans (1913)
  • La publicació de la Gramàtica Normativa (1918)
  • L’edició  del Diccionari General de la Llengua Catalana (1932)

fletxa.jpg Quant a l’extensió social del català, dues en són les fites principals durant el mateix període:

  • La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), que permeté una expansió pública del català amb la seva reincorporació als organismes locals i a l’ensenyament, contribuint a la catalanització dels mitjans de comunicació i de la vida cultura.
  • La Generalitat (1931-1939), que donà caràcter oficial a la llengua catalana, la introduí a les escoles i a la Universitat i impulsà decisivament la recatalanització del país, malmesa per la dictadura de Primo de Rivera (premsa, ràdio, activitats culturals i ciutadanes…)

Però el procés de normalització del català rebé un nou cop, més terrible que mai, amb la victòria franquista (1939). L’ús públic del català fou prohibit i bandejat de l’administració, de les escoles, de la Universitat, de la premsa, de la ràdio. Foren prohibits, fins i tot, els rètols comercials.

En aquells primers anys franquistes, la dècada dels anys quaranta, es va fer tristement cèlebre una  frase que pronunciaven funcionaris de l’Administració quan algú se’ls dirigia en català:

bla.jpg – “ Hábleme usted en la lengua del Imperio”.

Com a conseqüència d’una llei promulgada pel govern franquista el 5 d’abril de 1938 en penetrar les tropes del general Franco en territori català, quedà prohibit l’ús del català en qualitat del segon idioma oficial del Principat.

El català era, doncs, idioma proscrit a l’administració pública, a l’ensenyament, als documents notarials, a la vida municipal, al carrer, a tot arreu, llevat de la intimitat de la llar. Les mesures opressores i restrictives arribaren fins a l’any 1957, en què la Llei del Registre Civil, de juny d’aquell any, obligà a inscriure tots els noms dels nou nats catalans en llengua castellana. Totes les  Institucions oficials, durant els primers anys del franquisme, col.laboraren en aquesta obra de descatalanització.

A la dècada dels anys 50 fou autoritzada la publicació d’alguns llibres en llengua catalana, però no la de diaris i revistes que podien gaudir d’un públic més ampli. A l’any 1959 aparagué la revista “Serra d’Or” des de l’Abadia de Montserrat.

Durant la dècada dels anys 60 el règim franquista començà una lleugera i quasi imperceptible “liberalització”. Es permet algun setmanari, les emissores de ràdio i TV comencen a emetre petits espais en català, la Nova Cançó conquista una bona part de la joventut catalana i en algunes escoles privades torna a ensenyar-se el català.

Som a la dècada dels 70. La Llei General d’Educació de l’any 1970 va fer un petit esforç per superar la discriminació lingüística. Es refereix al domini del llenguatge:

suspensivos.jpg “…mediante el estudio de la lengua nacional, el aprendizaje de una lengua extranjera y el cultivo, en su caso, de la lengua nativa”.

En el moment de la mort de Franco (1975) l’esperança va tornar a néixer i amb el nou règim democràtic (1978) la llengua catalana va poder readreçar el seu rumb.

pompeu1.jpg  3. L’HOME QUE VA CODIFICAR LA LLENGUA CATALANA: EN POMPEU FABRA

articles.jpg  Recull de les festes de “tardor” al Principat de Catalunya
interrogant.jpg 3.1. Qui és aquest home?

L’home és Pompeu Fabra: el geni que escometé la tasca d’ordenació gramatical, lexicogràfica i estilística de la llengua. Va ser ell qui emprengué la tasca de codificar la llengua catalana mitjançant un sistema organitzat, coherent, racional, estructurat, científic, normalitzat.

El punt de partença de Fabra era un idioma sense polir. Tot i els esforços portats a terme per poetes i erudits, el català del 1900 encara resultava un llenguatge inadequat per expressar totes les facetes d’una cultura en plena efervescència. Una sèrie d’intents anteriors per fixar una ortografia i una gramàtica adients havien fracassat. El català es movia pendurlarment entre un llenguatge parlart incorrecte i un llenguatge literari excessivament culte.

mapaconceptual.jpg  Mapa conceptual sobre el LLENGUATGE, en general… flecha.jpg

LLENGUATGE.png

normativa.jpg 3.2. L’abast de l’obra codificadora d’en Pompeu Fabra

fletxa.jpg El treball de Pompeu Fabra va tenir tres fronts d’acció diferents:

  • L’ortografia (1913)
  • La gramàtica (1918)
  • El diccionari (1932)

Va ser a l’any 1913, quan l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) publicava les seves famoses Normes Ortogràfiques que tot i el seu anonimat aparent, eren el punt de l’esforç d’unificació realitzat per Pompeu Fabra. L’ortografia era el primer objectiu indispensable i les normes van ser immediatament adoptades.

La proposta de la reforma ortogràfica d’en Pompeu Fabra no contenia cap dificultat que fos incompatible amb cap pronunciació dialectal important. Aquesta era la condició indispensable perquè la proposta fos acceptada arreu del domini lingüístic. D’aquesta manera ho comentava i valorava el mateix P. Fabra en l’article “De la depuració de la llengua literària”.

I en les seves “Converses filològiques” ens explica els criteris que el duen a triar la solució gràfica més adient:

suspensivos.jpg “En els casos que la llengua antiga vacil.la entre dues grafies, és sempre preferible la que convé a un més gran nombre de dialectes” (…).

suspensivos.jpg “El català antic coneix al costat de la grafia cambi el so canvi; i llavors el fet de pronunciar-se canvi i no cambi en un dialecte tan important com el mallorquí, és una raó decisiva a favor de la grafia canvi” (…).

El 1918 P. Fabra posa en circulació la seva Gramàtica catalana, acceptada, fins i tot, per mallorquins i valencians, amb poquíssimes excepcions, perquè Fabra es distingí pel seu respecte a certes variants morfològiques d’ambdues zones catalanoparlants.

A l’any 1919 li foren publicades a la revista “Nostra Parla” aquestes paraules:

suspensivos.jpg “En morfologia és molt més difícil d’aconseguir la uniformació. No solament difícil sinó impossible: si un dialecte diu pateix i un altre patix, si un dialecte diu canto, i un altre diu cante, i un altre cant, l’adopció en la llengua escrita d’una forma única no pot ésser sense sacrificar l’una o l’altra d’aquestes variants dialectals (…)