EN NOMÉS COMENÇAR EL SOLSTICI D’ESTIU JA PODEM GAUDIR D’UNA PRIMERA FESTA, COM N’ÉS SANT JOAN I EL SIMBOLISME DEL FOC DE LES FOGUERES, QUE TOT HO CREMA PURIFICA I RENOVELLA…

Destacado

EN NOMÉS COMENÇAR UN DELS DOS SOLSTICIS DE L’ANY JA PODEM GAUDIR D’UNA PRIMERA FESTA D’ESTIU, COM N’ÉS LA DE SANT JOAN I EL SIMBOLISME DEL FOC DE LES SEVES FOGUERES.
FOC QUE TOT HO CREMA, PURIFICA I RENOVELLA…
.
.
1. De solsticis i equinocis. El portal de la revetlla màgica de Sant Joan amb el solstici d’estiu recentment estrenat 
Ja hem arribat, en aquest 21 de juny de 2019, al solstici d’estiu. Un d’entre els dos moments en què el sol té la màxima declinació o distància angular respecte de l’equador celeste, arribant al seu  zenit del migdia sobre el tròpic de Càncer, i essent el dia més llarg de l’any, en contraposició del dia més curt, el solstici d’hivern, que arriba al seu zenit al migdia sobre el tròpic de Capricorn.
.
Vet aquí com els solsticis donen pas a dos equinocis:

I com cada any, en aquest començament d’estiu arriba la festa de Sant Joan i la nit de la seva revetlla tradicional en què s’acaba oficialment el curs escolar, on la majoria de persones ha planificat ja les seves vacances, les platges comencen a formiguejar de banyistes, els pagesos ja han segat les gramínies, tot i que pels vorals encara despunta la groga ginesta i els camps ens mostren els gira-sols pletòrics i les frondoses vinyes verdejants fan presentir, amb el seu estat prou avançat, una collita ubèrrima. I tota l’escenografia ambiental respira de l’atmosfera escalfada per les primeres calors i la visió encegada del cel blau pintat de claror i d’alguns insignificants i cotonosos núvols en proporcionen aquella ombra sempre buscada de resguard.

 

Arriba, doncs la celebració de Sant Joan i la nit de la seva revetlla tradicional, amb el simbolisme en el seu perpetu crepitar del foc de les fogueres enceses. Un foc que tot ho crema, purifica i renovella:

 

OH NIT DE SANT JOAN…!!!

“JA LES PODEU FER BEN ALTES / LES FOGUERES AQUEST ANY. / CAL QUE BRILLIN LLUNY I ES VEGIN  / ELS FOCS D’AQUEST SANT JOAN. / CAL QUE ES VEGIN DE VALÈNCIA, / DE PONENT I DE LLEVANT… / I EN FAREU TAMBÉ EN LA SERRA / PERQUÈ ELS VEGIN MÉS ENLLÀ… / I EL CRIT D’UNA SOLA LLENGUA / S’ALCI DELS LLOCS MÉS DISTANTS / OMPLINT ELS AIRES ENCESOS D’UN CLAMOR DE LLIBERTAT…!”

 

2. El foc i el crepitar perpetu de les fogueres. Un foc que tot ho crema, purifica i renovella

En aquesta nit màgica de revetlla i de tot el dia de Sant Joan, 24 de juny, en què se celebra la Festa Nacional dels Països Catalans, la festa ens agermana a tots, siguem del nord o del sud, de terra endins o de mar enllà. Tot plegat també fruit de l’herència de l’antic solstici d’estiu que des d’orígens mil·lenaris, amb el pas dels segles, la seva celebració ha esdevingut tradició i costum, la més antiga del nostre País i, fins i tot, dels racons d’Europa i d’altres part del món, principalment de tots aquells que s’estimen i respecten la «democràcia» i la «llibertat».

Tot i que pren diferents manifestacions, el «foc» és l’element principal de la revetlla de Sant Joan, una festa que se celebra la nit del solstici d’estiu, la més curta de l’any, quan el sol arriba al seu punt més alt. Aquesta és, també, una celebració en honor a l’astre més important del nostre sistema solar que moltes cultures d’arreu del món festegen des de temps ancestrals. La seva estreta relació amb la natura fa que sigui una festa envoltada de creences diverses i de rituals màgics que li han atorgat, popularment, la categoria de la nit més embruixada de l’any. Així que en aquesta festa:

  • Es cullen herbes remeieres ( pocions màgiques o realment medicinals) de la mateixa manera que els romans recol·lectaven la berbena.
  • Es balla al voltant del foc.
  • Es cremen mobles vells per simbolitzar l’inici d’una nova estació.
  • Es fan banys de mitjanit al mar, un altre costum al qual, antigament, se li atribuïen poders curatius.

I és que, a més a més del foc i de l’aigua, les plantes -el romaní, la farigola, el fonoll, la falguera, la berbena i la menta…-, són un element essencial de la Nit de Sant Joan.

3. La renovació del foc al cim del Canigó i el lliurament de la torxa encesa amb la flama a les fogueres de la nit de Sant Joan, portada per voluntaris d’arreu del país.

L’any 1955, en Francesc Pujada -vilatà d’Arlès de Tec al Vallespir de la Catalunya Nord-, portat pel seu entusiasme en la contemplació del massís del Canigó i inspirat pel poema èpic de Jacint Verdaguer (Canigó, 1886) va tenir la iniciativa, juntament amb Esteve Albert i Josep Deloncle, d’encendre els focs de la Nit de Sant Joan al cim d’aquesta muntanya i, des d’allà, repartir la flama per totes les contrades dels Països Catalans. S’iniciava així la tradició de la Flama del Canigó, que entroncava amb la celebració mil·lenària del solstici d’estiu vinculada al foc i al seu significat  purificador i col·lectiu.

La Flama del Canigó, en aquest any de 2019, baixarà de les muntanyes pirinenques gràcies a voluntaris i entitats i encendrà més de tres mil fogueres de cap a cap del país per a la revetlla de Sant Joan. I també, com l’any passat arribarà, de ben segur, fins a Brussel·les i a Ginebra per dur llum a l’exili…i, virtualment,  a les presons de la Castella.

La nit del 22 al 23 de juny és quan al cim del Canigó es reparteix la flama que durant tot l’any ha estat guardada al Castellet de Perpinyà. A partir de mitjanit, la flama es baixa del cim del Canigó i pren rutes diverses que l’escampen per tot el país. La nit següent torna a pujar al cim de la muntanya, on s’encenen els feixos de llenya deixats a l’Aplec del Canigó del cap de setmana anterior. Aquesta trobada es coneguda amb el nom de «Regeneració» i s’acaba amb la flama altra vegada al Castellet de Perpinyà fins l’any venidor.

El 23 de juny al punt de migdia, la Flama del Canigó arribarà al Parlament de Catalunya, on la rebrà el president, Roger Torrent. S’hi llegirà el manifest, enguany escrit per Carme Forcadell. D’allà estant, els encarregats de repartir la flama per tot el país seran representants d’Acció Cultural del País Valencià i de l’Obra Cultural Balear, com també membres de diverses entitats culturals.

A les sis de la tarda la flama arribarà a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, rebuda pels Gegants i l’Àliga. Després de l’encesa del peveter, els representants dels barris aniran pujant a l’escenari a recollir el foc que encendrà les fogueres de tota la ciutat.

Enguany, com que Sant Joan i la festividad religiosa del Corpus Christi coincideixen, la Patum de Berga també rebrà la Flama del Canigó. El diumenge, durant la Patum de Lluïment, arribarà la flama i es llegirà el manifest. Amb aquesta Flama del Canigó, s’encendran els fuets de les maces i guites per al salt de plens. A més, a les set del vespre es tornarà a llegir el manifest i vindran representants de més pobles de la comarca a endur-se el foc del Canigó.

 

3. El «Missatge»  de Carme Forcadell sobre la Flama del Canigó 2019

«La flama és un crit de llibertat que simbolitza la unitat de la llengua catalana per sobre de les vicissituds històriques i de les fronteres polítiques. Una tradició, iniciada l’any 1955, que a partir de l’any 1966 ha esdevingut una bandera d’unitat i llibertat que agermana el nord i el sud de Catalunya i que, any rere any, ens arriba per renovar el nostre compromís amb la llengua i la cultura catalanes i estendre’l a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans.

El foc és un element simbòlic present en les tradicions més arrelades i distintives de la cultura catalana des de temps immemorial. En la nostra tradició i costumari les festes del foc han ocupat un lloc destacat, lligat a les nostres celebracions i present en els actes més importants arreu dels Països catalans.

Igual que la flama any rere any renova la unitat de la llengua catalana, nosaltres també any rere any renovem el nostre compromís amb la justícia, la pau i la llibertat. Que la flama ens il·lumini el camí, que esdevingui la nostra llum de futur i d’esperança, mantinguem-la sempre encesa com un símbol de democràcia, justícia i llibertat. Que sigui la flama la nostra bandera de cultura i llibertat.

Sortiu al carrer a rebre la flama, gaudiu de la vida i de la nostra festa de Sant Joan, la festa nacional dels Països Catalans i sapigueu que, passi el que passi, ens retrobarem en llibertat»

Carme Forcadell, Presidenta del Parlament de Catalunya (2015-2017)
Presó d’Alcalá Meco, maig del 2019»

5. El cant poètic de Joan Maragall en la revetlla i diada de Sant Joan

I atès que avui, amb les possibilitats que ens ofereix la xarxa d’Internet per saber-ne més de tot plegat, us deixo un link aquí mateix per acabar de pair -si és de precís- la revetlla en el dia de Sant Joan, no sense:

  • girar els ulls una vegada més,
  • parar atentament les orelles, 
  • recitar amb la potència de la veu i
  • amanyagar dins del sentiment…

…aquelles potents versos versificades en estrofes que el poeta i dramaturg Joan Maragall, com un profeta dels temps actuals, ens deixà escrites perquè les proclamem arreu ben  esperançats:

“JA LES PODEU FER BEN ALTES / LES FOGUERES AQUEST ANY. / CAL QUE BRILLIN LLUNY I ES VEGIN  / ELS FOCS D’AQUEST SANT JOAN. / CAL QUE ES VEGIN DE VALÈNCIA, / DE PONENT I DE LLEVANT… / I EN FAREU TAMBÉ EN LA SERRA / PERQUÈ ELS VEGIN MÉS ENLLÀ… / I EL CRIT D’UNA SOLA LLENGUA / S’ALCI DELS LLOCS MÉS DISTANTS / OMPLINT ELS AIRES ENCESOS D’UN CLAMOR DE LLIBERTAT…!”

Que el foc de la revetlla, que tot ho crema, renovella i purifica, il·lumini la foscor que inunda els racons de la nostra vida, la del país en què vivim i la d’aquells on encara hi fa estada l’entrenyinat de l’esclavatge, de la presó, de l’exili, de la revenja, de la mentida i del patiment, per tal de poder deixar de caminar a les palpentes i avançar amb pas ferm i decisió convençuda cap a les més altes cotes de benestar i llibertat d’aquest país del que «n’érem, som i serem…»

A LA RECERCA DE POSSIBLES PLAGIS MITOLÒGICS DESCOBERTS A LES ENTRANYES DE LA BÍBLIA

Destacado

A LA RECERCA DE POSSIBLES PLAGIS MITOLÒGICS DESCOBERTS A LES ENTRANYES DE LA BÍBLIA

1. INTRODUCCIÓ

 

1.1 L’enllaç entre dos temes complementaris

A propòsit de la Setmana Santa i Pasqua vaig decidir introduir-me en el calendari del mes d’abril de 2019 i, en constatar la celebració de vàries festes de cabdal importància assenyalades, vaig voler dedicar-hi part del meu temps a ressenyar-les, la qual cosa quedà establerta en l’estudi i reflexió d’una temàtica que vaig resoldre escrivint el seu contingut i que ara rememoro sintèticament de la manera següent:

 

Sobre la Setmana Santa: ( del 14 al 21 d’abril de 2019 )

La meva pretensió s’orientà cap a la recerca valorativa de la gran quantitat de manifestacions, pràctiques i expressions, entre religioses i laiques, tot considerant-les amb cautela i prevenció atès que la seva procedència s’origina en el context de temps pretèrits i en el ben entès que n’han estat els evangelis -des d’on procedeixen moltes de les quals- els que sense una interpretació exegètica en profunditat les han configurat.  De fet, he intentat escatir si entre la comprensió de la literalitat evangèlica i una explicació gnòstica mitificada sobre la bona nova de Jesús, s’hi troba una tercera postura que respongui a l’hermenèutica bíblica actual.

Sobre la Pasqua: ( 21 d’abril de 2019 )

Aquesta festa, que representa litúrgicament la font i el cim de la vida cristiana, també ha estat tractada des dels orígens hebreus, passant per la Pasqua jueva en temps de Jesús de Natzaret i fins als nostres dies d’aquest any de 2019. En prendre i escollir el significat etimològic que integra el concepte de «pasqua» com a “pas” -com vinc fent cada any- no estalvio la dinàmica, sigui amb prosa literal o en prosa poètica, de marcar les possibilitats dels «canvis», en forma de «passes» que poden produir-se sigui personalment, sigui dins de la societat.

Sobre Sant Jordi: ( 23 d’abril de 2019 )

Una visió de les tradicions sobre la figura d’aquest sant, patró de Catalunya, i la seva influència tant a l’orient com a l’occident. Tanmateix, un esclat de poms de roses recollides al jardí i un devessall de moltes lletres seleccionades a les prestatgeries de les biblioteques.

Diversos temes sobre les roses arrancats d’internet hi pul·lulen i, per saber-ne més, un sumari exhaustiu sobre com es confecciona un llibre.

Sobre la Mare de Déu de Montserrat: ( 27 d’abril de 2019 )

A les acaballes d’abril no hi pot faltar la presència de la patrona de Catalunya -La Moreneta- i el seu entorn enmig de la santa i venerada muntanya. Per això mateix, l’escrit s’introdueix, a través de la Basílica, en la contemplació del monestir i de la comunitat de monjos benedictins. No sense ocupar-nos de l’Escolania i tot el que circumda -fauna i flora- Montserrat i la seva espiritualitat.

1.2. Objectiu del tema: un recorregut per les antigues religions ancestrals per observar-ne els possibles plagis que la Bíblia pot contenir

En aquest nou tema la pretensió és diferent. Es tracta de fer un recorregut per les antigues religions ancestrals i copsar els possibles plagis que s’han pogut introduir en el cor i en les entranyes de la Bíblia. Tanmateix, i per tot això ens caldrà:

  • Assentar criteris de interpretació bíblica i
  • Entrellucar els mites que, de forma latent o més visible, nien en els textos bíblics.

Sense ànim de cap polèmica ni de voler arribar a cap conclusió definitiva, abans d’un millor exercici de recerca posterior sobre algunes qüestions cabdals de l’Antic i del Nou Testament, i amb l’única ambició de cercar aquella veritat il·luminada per l’objectivitat de les coses, entre marges d’error i d’encert, així com entre clars i foscúries, vet aquí un treball de recerca que se’ns suposa que serà entre laboriós i encuriosit en pretendre respondre respecte d’una una inquietud personal i amb la finalitat ben clara de situar adequadament la recerca del meu interès personal sobre aquesta qüestió, per  demés interessant i que ens possibilitará una obertura o ampliació del angle visual de discerniment per a una major comprensió de la Bíblia.

Entenc que, per entendre la complexitat de l’Antic i del Nou Testament i per penetrar-lo objectivament amb èxit, necessitem d’una especialització sobre diverses i importants matèries i tenir, al mateix temps, una base sòlida de tots els elements que conformen el laboriós treball de la interpretació científica i així poder descobrir el missatge religiós que es proposa en cada un dels llibres separats del seu conjunt.

1.3. La metodologia emprada: una exègesi bíblica

De capital importància n’és l’actitud crítica que sobre qualsevol dels textos -anomenats insistentement com sagrats-, hem de sostenir indefectiblement i, com a principi de tot, arribar al descobriment objectiu de tot el que volen transmetre. Per a això, diguem que tots aquests textos -tant els de l’Antic Testament com els del Nou Testament- han de ser sotmesos a la platina del microscopi d’una hermenèutica potent per poder distingir aquells elements que resulten ser-ne fonamentals, d’aquells altres que puguin mostrar-se com secundaris.

Vegem a continuació la metodologia necessària que actualment s’utilitza a l’hora de  realitzar una exègesi bíblica de qualitat per descobrir-hi les línies estructurals i vertebradores dels textos sagrats i els components que, amb més, menys o nul·la importància, configuren el seu conjunt. D’aquesta manera, podrem comprovar que les investigacions exegètiques, més enllà de la literalitat dels llibres sagrats, aprofundeixen críticament els seus textos des d’una visió d’hermenèutica científica o interpretativa, base exigible per a una comprensió el més objectiva possible i tendent cap a la configuració de la veritat. 

 

Heus aquí tota la feina hermenèutica que ha de imposar-se a l’exegeta que pretengui recórrer el fruit d’una investigació seriosa dels textos bíblics en qüestió: 

 

  • La Historia sobre la Redacció dels textos [Redaktiongeschichte].
  • La Investigació de la Història dels Gèneres i de les Formes literàries emprades en els textos [Formgeschichte].
  • Els elements aportats per la Història de la Tradició bolcada en els textos [Traditiongeschichte].
  • La finalitat o objectiu que es pretén a l’hora d’elabora els escrits.
  • L’aplicació de la «Sitz im Leben»és a dir, copsar la necessitat d’una coneixença o d’un desig manifestats per oients o lectors d’una comunitat determinada d’un entorn concret sobre els aspectes, els contextos, les situacions i/o altres d’una determinada persona, circumstància, situació, estat, condició.   
  • La personalitat de cada hagiògraf: origen, edat, estudis, religió, tendències, càrrecs, professió.
  • La visió general del moment històric, l’entorn social, ètnic i cultural del grup que habita un espai geogràfic concret i perimetrat, en conseqüència, dins  d’una època determinada, així com la mentalitat del temps i els corrents de pensament.
  • El tipus d’escrits segons les diferents formes dels «midrâsh», classificats segons la configuració següent:

             – L’halakha: escrit que busca regles de vida o de ordre jurídic…

             – L’haggada:  escrits amb comentaris per a la formació espiritual,                                doctrinal o moral…

             – El pesher: escrits que pretenen actualitzar les profecies i adaptar el seu                   compliment en els escrits del present actual.

  • El coneixement de la literatura intertestamentaria i, en particular:

              – Les traduccions:

                    . La que se’n diu «Bíblia Septuaginta o dels Setanta»: una traducció                          grega de la Bíblia (s.III-I aC.)
                    . El «Targum Palestí». Traducció aramea (s.I-II dC.)

              – Els autors jueus hel·lenístics:

                    . Eupolemo i Artapán (s.II aC.)
                    . Filó d’Alejandria (meitat del s.I aC.)
                    . Flavi Josep, autor de «Antiguitats jueves» (93-94 dC.)

              – Les obres dites apòcrifes o pseudoepigráficas:

                    . «Llibre dels Jubileus» (Apocalipsi), del s.III-II aC.
                    . «Henoc» (Etiòpic), del s.III-II aC.
                    . «Llibre dels secrets d’Henoc» (Eslau), de l’s.I dC.
                    . «Apòcrif del gènesi» descobert en Qumrán, s.I dC.
                    . «Document de Damasc» (eseni), de l’s.I dC.
                    . «Pesher d’Habacuc», descobert en Qumrán
                    . «Llibre de les Antiguitats bíbliques» de l’Pseudo-Filó, s.I dC.                                      D’abans del 70 l
                    . «Apocalipsi siríac de Baruc», al final del s.I dC.
                    . «Testament dels Patriarques« (Leví i Judà) de diferents èpoques.

                – La literatura rabínica:

                    . Midrash Mekhilta, sobre l’Èxode (s.II dC.)
                    . Midrash Rabba, sobre el Gènesi i l’Èxode. Èpoques diferents.
                    . Midrash Sefer ha-Yashar, text de la I. Mitjana.
                    . Midrash ha-Gadol, text tardà.
                    . Talmud de Jerusalem (finals del s.VI dC.)
                    . Talmud de Babilònia (finals del s.V dC.)

         Dues consideracions d’importància sobre els textos bíblics:

            –  Els manuscitos autògrafs o originals dels autors bíblics no han arribat                    fins a nosaltres.
            –  Els manuscrits conservats presenten tota clase de variants, errors,                          glosses i canvis a causa del continu procés de còpia durant segles.

         I pel que fa a les versions s’han de tenir en compte:

            – Les versions llatines: La Vetus llatina / La Vulgata.
            – Altres versions: siriacas, coptes, gòtiques, armènies, georgianes,                             etiòpiques, àrabs, eslaves.
            – Versions medievals i modernes i les de diferents països.

1.4. Una bibliografia de qualitat per saber-ne més

I, per saber-ne més de tot plegat, l’oferta d’una bibliografia sobre el tema en serà d’una gran utilitat per a la seva comprensió. A l’efecte de tot plegat, presento inicialment una bibliografia d’interès que, d’alguna manera, ha de guiar el contingut de l’estructura del tema sense que obstin ulteriors interpretacions, criteris dogmàtics i visions que la fe personal o eclesial contempli des d’òptiques diverses i, en conseqüència, tan valuoses com qualsevol d’altres.

SOBRE LA INTERPRETACIÓ BÍBLICA. MÉTODE HISTÓRICO-CRÍTIC

LA BIBLIA Y ELS SEUS SECRETS

101 MITES DE LA BIBLIA

LA HISTORICIDAD DELS RELATS DE L’ANTIC TESTAMENT

MITE I HISTÒRIA

LA BIBLIA DESENTERRADA 1

LA BIBLIA DESENTERRADA 2

QUI ESCRIGUÉ LA BIBLIA…? 

LA MITOLOGIA HEBREA I ALTRES POBLES DE L’ORIENT ANTIC

MITOLOGIA COMPARADA. LA BIBLIA

L’ABANDONAMENT DELS MITES ECLESIÀSTICS

EL NOU PARADIGMA ARQUEOLÒGIC

EGIPTE I LA BIBLIA

PERSIA I LA BIBLIA

ZOROASTRISME I JUDAISME

PERSIA I EL MONOTEISME ISRAELITA

TRES GRANDES CREACIONS RELIGIOSES DE L’IRAN

EGIPTE I CRISTIANISMO PRIMITIU

I encara molta més bibliografía especialitzada que es pot consultar obrint el link o enllaç -subratllat amb color blau- procedent del WEB:

[ www.cienciarazonyfe.com ]

En el ben entès que els titulars del qual som en Lluís Álvarez Valcarcel i jo mateix, Miquel Àngel Bosch Fridrin, sobre:

QUI VA SER JESÚS DE NATZARET…?

EL JESÚS DE LA HISTÒRIA I EL JESÚS DE LA FE

ORÍGENS DEL CRISTIANISME

CREENCES CRISTIANES

SOBRE DEUS I CREENCES

RELIGIÓ SENSE RELIGIÓ

LA CIÈNCIA VERSUS LA FE

 

2. DÉU MAI NINGÚ L’HA VIST (Jn, 1,18) I EL QUE SABEN D’ELL RESPON TOTALMENT A UNA VISIÓ ANTROPOMÒRFICA 

 

2.1. Sobre la procedència o l’origen de la paraula «déu»

En català, com en les altres llengües romàniques, la paraula «Déu» ve directament del llatí deus, deïtat, déu; la locució llatina prové del grec antic, en què és idèntica en pronunciació al grec Διός (deus), forma del genitiu de Ζέυς (Zeus) (nom del déu principal dels grecs).

Encara que també és molt plausible que sigui una simple variació fonètica de θεός (theós), que significa igualment «deïtat, déu» segurament provinent del protoindoeuropeu.

En les llengües precolombines, teotl significa déu, aquest terme també és similar a la forma llatina deus (manantial o font natural). El llatí deus, en altres llengües romàniques, va derivar en «manantial o fonts naturals» (gallec i portuguès), dios (castellà), dieu (francès) i dio (italià).

Hi ha una sèrie de noms de Déu a:

  • Les llengües indoeuropees que s’interpreten com a derivades d’una única forma original, protoindoeuropeaDyeus. Aquest hauria estat el nom del Déu dominant del panteó protoindoeuropeu.
  • La forma pròxima a l’original en el sànscrit antic: deiw-us. El nom apareix sistemàticament associat en la majoria dels casos a p’ter, que significa pare. En el sànscrit tardà aquesta forma ha evolucionat a Dyaus Pitar.
  • Les diverses derivacions que tenim en el grec Zeus Pater la forma del qual llatinitzada és Iu Piter (Júpiter), i també l’expressió llatina tardana, novament derivada del grec, Deus Pater, que en català evoluciona a Déu Pare.
  • Les llengües germàniques la paraula per designar Déu té l’arrel got-, d’on vénen god (anglès) o gott (alemany). D’aquesta mateixa arrel podria derivar-se el nom del poble got. L’origen de la paraula gott és molt antic i solament va poder haver-se originat de les llengües germàniques antigues.
  • Les llengües iràniques utilitzen aquesta mateixa arrel indoeuropea: així en persa modern es diu jodā (خدا), i en kurdxhwedê. L’arrel s’origina del segon participi substantivat de l’indogermànic *ghuto-m, de l’arrel verbal *ghau (‘cridar, fer una crida’). D’aquesta manera, Déu seria ‘l’ésser cridat’.

El nom Jahvè o la seva derivació Jehovà procedeix de l’hebreu yhwh i no guarda parentiu amb cap de les formes indoeuropees de designar el déu suprem. Jahvè és el nom propi bíblic de Déu, mentre que per referir-se a la divinitat d’una manera genèrica les llengües semítiques tenen l’arrel El, que ha donat lloc, entre altres, a l’àrab Al·là o a l’hebreu Elohim.

El nom pren diversos significats, com:

 

En català, el vocable «Déu» es fa servir per referir-se a la deïtat suprema de les religions monoteistes, però cal considerar tot un estol de noms en dependència del tipus de religió professada:

  • Al·là (en àrab اﷲ Al·lāh) en l’islam. Encara que se sol creure el contrari, no és un nom propi sinó la paraula «déu» en àrab. Amb aquesta paraula, els araboparlants (siguin musulmans, cristians o jueus) es refereixen al Déu únic de les religions monoteistes. És la versió àrab del nom semític El, que ha donat lloc també a l’hebreu Elohim.
  • Cao Đài (vietnamita), en el caodaisme
  • Jahvè o Jahveh (יהוה yhwh en hebreu) és el nom original del déu creador, revelat per ell mateix al profeta Moisès:

– Primerament usat per les comunitats jueves i després per les cristianes. Sol traduir-se com ‘el que és’ o ‘el que viu’. Aquesta grafia hebrea יהוה és coneguda pel vocable grec tetragràmmaton.

– En el culte jueu aquest nom mai no es pronuncia encara que aparegui escrit en els texts religiosos, dient-se al seu lloc Adonai, que significa ‘el Senyor’. Pel fet que en el text hebreu no hi ha vocals, no se sap com pronunciar exactament el Nom (que els Savis Hebreus transmetien oralment als seus alumnes) i per això n’hi ha que usen la transcripció de Jahvè mentre que d’altres utilitzen el nom Jehovà, juxtaposant les vocals d’Adonai a les consonants de YHWH.

– La pràctica jueva de substituir el nom diví per títols com es va adoptar en còpies posteriors de la Septuaginta grega, la Vulgata llatina i en moltes altres traduccions, antigues i modernes, pel que hi ha traduccions al català de la Bíblia que substitueixen el nom hebreu per ‘Senyor’. El 1611, la versió anglesa de la Bíblia del rei Jaume feia servir quatre vegades el nom de Jehovà.

  • Elohim (de l’hebreu també), és usat a la Bíblia.
  • Santíssima Trinitat (incloent-hi el Pare, el Fill i l’Esperit Sant), representa Déu en gairebé totes les confessions cristianes. Alguns cristians identifiquen Déu Pare amb Jahvè del judaisme com el mateix Déu, tanmateix altres cristians creuen que Jahvè no és Déu Pare, sinó Déu Fill, és a dir Jesucrist.
  • Amaterasu OoKamisama (天てらす大神様): ‘senyor déu que il·lumina el cel’, en el xintoisme del Japó, encara que el xintoisme no posseeix textos sagrats, ni una deïtat única ni predominant.
  • Amè minakanushi (‘senyor déu pare celestial’) en el xintoisme antic, encara que el xintoisme no posseeix textos sagrats, ni una deïtat única ni predominant.
  • Avalokiteshvara (en sànscrit अवलोकितेश्वर) segons alguns budistes.
  • Waheguru és el terme del sikhisme per a Déu.
  • Teotl significa ‘déu’ en náhuatl (encara que s’ha de recordar que eren politeistes).
  • Anu és el déu suprem de la religió sumèria.
  • Jah -apòcope de Yahvéh- és el nom del déu dels rastafaris.
  • Igzi’abihier (literalment ‘senyor de l’univers’) a l’Església ortodoxa d’Etiòpia.
  • Jaungoikoa, o abreujadament Jainkoa (‘Señor de las Alturas’) en basc.
  • Ngai és el nom Massai de Déu.
  • Niskam per als micmac.
  • Yalla per als wolof.
  • Déu per als catalanoparlants.

2.2. El Déu de les religions monoteistes

Les religions monoteistes adoren una divinitat única, que va creixent en abstracció i atributs amb el pas dels segles per diferenciar-se dels cultes politeistes, considerats pagans. El Déu (amb majúscules perquè és l’únic) és una entitat no corpòria i eterna, amb tota una série d’atributs com els  de l’omnipotència, l’omnisciència i l’omnipresència, creadora de tot el que existeix i font última de la bondat moral dels actes humans (els quals jutja al final de la vida de cada persona).

A l’Orient antic moltes ciutats tenien el seu propi déu local, encara que aquesta adoració d’un sol déu no va implicar la negació de l’existència d’altres déus.

El culte iconoclàstic del déu solar egipci Aton va ser promogut pel faraó Akhenaton (Amenhotep IV), que va governar entre 1358 aC i 1340 aC. El culte d’Aton, el déu del sol, s’esmenta sovint com l’exemple de monoteisme més antic del qual es té coneixement i de vegades s’esmenta com una influència en la formació del judaisme primerenc, a causa de la presència d’esclaus hebreus a Egipte. Però encara que l’himne d’Akhenaton a Aton ofereix evidència forta que Akhenaton considerava que Aton era el creador únic, omnipotent, l’adoració d’altres déus al costat d’Aton mai van cessar fora de la seva cort, i els cultes més vells politeistes aviat van recuperar precedència i importància.

Aquest déu monoteista acostuma a ser representat, quan les restriccions religioses ho permeten, amb trets antropomòrfics, concretament masculins, encara que s’acostumi a dir que és una entitat abstracta.

2.3. El déu de les religions politeistes

Cada mitologia, dins de les religions politeistes, té el seu propi panteó de déus. Usualment vénen de personalitzar forces de la natura, sentiments, esdeveniments vitals o llocs de culte. Els més habituals són:

 

  • Un déu suprem, que mana per sobre de tots els altres o rei dels déus, especialment en els panteons que s’organitzen com un llinatge familiar. Pot estar o no relacionat amb la creació de l’univers.
  • Déus lligats als cels:
    • el déu del Sol.
    • el déu de la Lluna.
    • el déu del Cel.
    • déus lligats a diversos fenòmens atmosfèrics com el tro, el llamp i el vent que són els més comuns; la pluja pot pertànyer a una divinitat específica o lligar-se a la fertilitat, a la vida o a l’agricultura.
    • déu de la nit.
  • Déus relacionats amb la terra:
    • déu de la terra (sovint en forma femenina).
    • déu de les aigües.
    • déu de l’inframón.
  • Déus relacionats amb l’home:
  • Déus de la naturalesa, lligats a indrets concrets, com: arbres, llindars i portes, llacs i fonts sagrades o muntanyes.
  • Déus domèstics
  • Déus olímpics
  • El déu enganyador, sovint un semidéu que intenta burlar els homes i que pot acabar convertit per la tradició en un geni o dimoni.
  • Herois o reis fundadors que s’han divinitzat –el culte imperial, per exemple-per explicar el passat gloriós de cada poble.

2.4 Els graus de les creençes en Déu

Una persona pot creure en:

També pot acceptar que un sol déu es mostra com a dos principis oposats, com la resta d’atributs de la natura: dualisme.

  • Si pensa que un déu va crear el món o l’ésser humà però com una força cega, que es desentén del futur de la seva creació, se sol dir que segueix el deisme.
  • Si s’és més partidari de l’acció continuada de Déu en el món, més enllà de l’acte de la creació, aleshores s’està optant per una postura teista.

L’ateisme: doctrina que professen les persones que neguen l’existència dels déus. La desaparició de la certesa de l’existència de déu és comentada per autors com Nietzsche. Per a alguns d’aquests, el concepte de Déu ens ha deixat com seqüela una innombrable quantitat de tradicions i costums.

El fideisme: és l’actitud de les persones que, sense preocupar-se per cap tipus de crítica o de valoració, creuen en déu indefectiblement.

L’agnosticisme: les persones que ni afirmen ni neguen l’existència de déus, s’anomenen agnòstiques. No creuen ni en l’existència ni en la inexistència de déus per no tenir prou capacitat o propietats superiors per poder afirmar o negar.

El panteisme pensa que déu és pertot, ja que totes les coses tenen alguna cosa sagrada pel sol fet d’existir. Aquest concepte està emparentat amb l’anima mundi o el cosmos grec, amb el fluir de les religions orientals o l’animisme indígena.

2.5. Una consideració important i fonamental sobre l’antropomorfisme

Fixem-nos que quan s’estudien les qualitats de déu hi ha tantes nocions de què la divinitat existeix com de cultures o d’individus. I les qualitats que li són atribuïdes varien igualment.

Des de la filosofia, i en una perspectiva creient, metafísicamenta, Déu és:

  • L’Ésser per excel·lència
  • La Causa primera i/o Final.

Des del vessant de la teologia Déu rep tradicionalment els atributs següents:

  • Per a la seva existència: infinitat, immutabilitat i perfecció.
  • Per a la seva essència (voluntat i l’enteniment): omnipotència, saviesa, justícia i bondat.

En les accepcions abrahàmiques, així com en altres religions més recents o comptant menys adeptes, és omniscientomnipotent, omnipresent. Certes aproximacions es limiten aquesta omnipotència pel lliure albir concedit als humans. El Llibre dels XXIV filòsofs ofereix un resum de les qualitats divines més comunes.

I totes aquestes qualitats donen pas a la important consideració sobre l’antropomorfisme. Efectivament:

  • L’antropomorfisme és la tendència a considerar realitats o elements no humans com si fossin humans. Aquestes realitats poden ser déus o elements naturals com animals, estrelles o planetes, muntanyes, rius, arbres etc. La paraula ve del grec anthropos (‘home’) i morphe(‘forma’), ‘amb forma humana’.
  • L’antropomorfisme es pot entendre en dos sentits:

             – Des d’un punt de vista físic, quan s’aprecien formes humanes en                              elements naturals (una arrel, un núvol…),

            –  En sentit mental, quan atribuïm característiques humanes, com el                           llenguatge o la capacitat de raonar, a determinats elements no humans                  (com passa als dibuixos animats). També es parla de personalització per                 referir-se a aquesta tendència.

 

3. EL MÓN GREC entre els segles I abans i després de Crist), ESTAVA INUNDAT DE CULTES RELIGIOSOS AMB UN ELEMENT COMÚ: ELS MITES SOBRE LA MORT I LA RESURRECCIÓ DE DEÏTATS

Cal que ens preguntem com l’anunci de la Mort i Resurrecció de Crist va poder tenir èxit, tal i com va defensar Pau de Tars, en el món de parla grega i la seva cultura, així com les relacions amb els judaisme.

Els historiadors ens expliquen que el món grec (prenguem la referència dels segles I abans i després de Crist) estava inundat de cultes religiosos o religions de misteri que tenien tots ells un element en comú: els mites sobre la mort i resurrecció de deïtats.

Moltes de les deïtats dels cultes d’Atis i Adonis van ser considerades déus que morien i renaixien. I la unió amb ells s’obtenia a través d’una cerimònia d’iniciació que, al mateix temps, assegurava la immortalitat. El mite de la mort i la resurrecció de Dionís el trobem extensament en la cultura i en la religió de l’època hel·lenista.

El cristianisme, molt probablement i més que qualsevol altra religió del seu temps, es va adaptar a la varietat de corrents culturals i religioses, tot  apropiant-se de nombrosos elements mitològics i sincretistes amb l’objectiu de ser acceptada. En el moment del naixement de Crist, les condicions ideològiques, dins el món mediterrani, van accelerar la barreja de tradicions hel·lenistes i hebraiques.

Els grans déus de Samotràcia, Dionís, Cibels, Atis, Adonis, Isis i Osiris, en general, són déus sofrents, considerats forces vivents d’una naturalesa que periòdicament mor i torna a reviure. En els rituals mistèrics, on l’home aconsegueix el mateix destí del déu, els creients iniciats ploren i s’alegren, busquen i troben, moren i viuen igual que els seus déus. I aquesta unió amb els déus s’efectua a través d’accions sacramentals o ritus:

  • La litúrgia del Yasna, recopilada en els textos sagrats del zoroastrisme persa dels Avesta, va ser una anticipació notable de la missa eucarística del cristianisme.
  • Heracles, el déu grec, a la seva mort va ascendir al cel.
  • El nom d’Adonis, d’origen Fenici, vol dir «Senyor». El mateix Adonis s’identifica amb el déu babilònic Tamuz o Dumuzi. Les seves festes seves anuals d’Adonis s’observaven en Biblos i en altres llocs de Grècia. La idea central era la mort, resurrecció i dol d’Adonis.
  • Atis (un altre déu grec, fill de Zeus) era fonamentalment un déu de la natura i en la seva automutilació -mort i resurrecció-, va representar que es mor a l’hivern per renéixer de nou a la primavera.
  • El fet és que la celebració cristiana dels sagraments, en el primer dia de la setmana, era increïblement semblant als sagraments de Mitra (un déu d’origen Pèrsic que va esdevenir rival de la cristiandat en el món romà del segon i tercer segle):

         – En va ser Justí màrtir, a mitjans del segon segle, acusa la religió del                       mitraisme per copiar els ritus dels cristians. Però el fet és que el mitraisme             existia des de molt abans que el cristianisme.

         –  Aquesta imputació de Justí màrtir és tan raonable com la dels                                  fonamentalistes que diuen que els antics babilonis i egipcis van copiar el               mite de la creació dels hebreus, quan certament és al revés.

  • Els mites dels déus que prenen forma humana, pateixen, moren i tornen a viure es troben en totes les religions paganes antigues. També els trobem a la religió dels asteques centreamericans, una civilització que no tenia cap contacte amb la religió de la mediterrània o el cristianisme: Quetzalcóatl (el déu principal dels mites asteques) era un símbol de mort i resurrecció.

 

 

4. LA TESI SOBRE POSSIBLES PLAGIS LITERARIS EN L’ANTIC TESTAMENT

4.1. La història del poble d’Israel i la seva relació amb altres civilitzacions

Ens convé de deixar constància, en haver arribat a aquest punt del nostre treball, sobre les diferents etapes viscudes del poble hebreu amb la finalitat de situar-lo dins de la seva història i així poder copsar les relacions que van mantenir amb d’altres civilitzacions i les conseqüències de la seva adaptació o bé del seu rebuig.

Tanmateix, ens cal esbrinar o aclarir prèviament unes qüestions que esdevenen de cabdal importància a l’hora de poder presentar les fites històriques del poble d’Israel des de la més segura objectivitat. Es tracta, doncs, d’assentar unes qüestions prèvies que es desenvoluparen tot seguit.

4.1.1. La composició dels llibres de què consta l’Antic Testament i les diferents escoles que els il·luminen o altres autors

Resulta primordial investigar la referència escrita o, dit d’una altra manera, el moment històric de la composició dels diversos llibres de què consta l’Antic Testament.

L’Antic Testament és d’autor anònim en la seva major part, i fruit d’una seqüència de contribucions de diversos autors al llarg de períodes de temps molt perllongats, fins i tot per a cada un dels llibres que el componen. La ciència bíblica ha identificat diverses fonts mitjançant un exercici de crítica o exègesi documental.

Hem de fer referència a les quatre fonts escrites des d’on surgeix el Pentateuc, una col·lecció de cinc diferents llibres de l’Antic Testament:

  • Font [ J ] Jahvista. Per al Pentateuc, en ordre cronològic, són:  la font J o jahvista (per usar el nom de YHWH, transliterat com el Senyor o Yahveh per Déu). Aquesta font provindria del Regne del Sud i es localitzaria voltant de l’any 850 aC. Hi hauria contribuït en els episodis en què Déu es manifesta en converses amistoses, en termes humans i familiars, Parla amb Caín, Noé, Abraham i seria el redactor de la Creació del capítol segon del Génesis. Les fonts [ J ] i [ E ] escriurien bona part de Gènesi, Nombres, i Levític.

 

  • Font [ E ] Elohísta. La font L o elohísta (per usar el nom d’Elohim) Aquesta font prové del Regne del Nord, anterior al 721 aC. Aporta els episodis en què Déu es manifesta en somnis i visions, com l’esbarzer o la història de Josep. El seu estil és més sobri. Les fonts [ J ] i [ E ] escriurien bona part de Gènesi, Nombres, i Levític.

 

 

  • La font [ P ] Sacerdotal (de l’anglès priestly o de l’alemany priestercodex sacerdotal) va proporcionar instruccions rituals molt detallades (ritus, sacrificis, lleis, prohibicions, paper del sàbat, genealogies). Localitzable a la captivitat de Babilònia, al segle VI a a l’escola sacerdotal d’Ezequiel. Aportaria tot el Levític, la majoria de Nombres, la meitat d’Èxode i part de Gènesi, especialment l’episodi de la Creació del seu capítol primer.

4.1.2. Entre la composició dels llibres de l’Antic Testament i els fets que s’hi descriuen hi ha un diferencial temporal de molts segles

És de precís observar que, generalment, se sol prendre com a punt de partida històric la presumpta temporalitat que marca la successió de llibres que conformen l’Antic Testament. I això és un error perquè, com hem vist en el punt anterior, la composició dels llibres té lloc en un època molt llunyana als fets que s’hi descriuen, la qual cosa ens exigeix establir que:

  • Durant tot aquest intèrval o successió de temps -entre la realitat dels fets i la redacció dels quals- la tradició oral ha pogut corrompre l’objectivitat dels fets, sigui esborrant-los de la memòria o confonent dates i esdeveniments, sigui magnificant-ne, enaltint-ne o exaltant-ne d’altres mitjantçant la utilització de tendèncides èpiques,  o de qualsevol altra manifestació heroica o epopeica.
  • Nogensmenys important esdevé l’actual desafiament dels estudis científics de l’arqueologia i la seva aplicació enfront o cara a cara amb aquella exègesi bíblica que, prescindint de les dades arqueològiques actuals, ha situat etapes històriques, personatges imaginaris, llocs concrets i successos inversemblants en adjundicar-ne una realitat objectiva que, per altra banda, i en tot cas, només preten significar unes vivències religioses.

4.1.3. Canaán -i no precisament Egipte-, el primer espai geogràfic del poble israelita en una terra acollidora de diferents cultures

En haver establert inicialment aquestes qüestions prèvies, vertebradores per a la significació històrica del poble d’Israel, podem acostar-nos a la realitat geogràfica del «creixent fèrtil» per tal d’entrellucar les influències culturals de les tribus -nòmades primer i sedentàries després- d’aquest poble. Efectivament:

  • En aquest espai geogràfic comencen a formar-se unes tribus que ocuparen l’àrea abastada entre els rius  Nil, a l’oest, i el Tigris y Éufrates, a l’est. Voltat pels imperis d’Egipte, Babilònia, pel desert d’Arabia, les muntanyes d’Àsia Menor, es troba la terra de Canaán.
  • Aquest n’éra el punt d’unió i convergència entre diverses civilitzacions. Una zona travessada per antigues rutes comercials, com la vía Maris, el camí del Reis i la calçada d’Horus, que unien el golf Pèrsic amb la costa mediterrània i Egipte amb Assiria, la qual cosa permetia la influència de diverses cultures.

En dos segles d’investigació científica, la recerca dels patriarques mai va donar resultats positius. La suposada migració cap a l’Oest de tribus provinents de la Mesopotàmia amb destinació a Canaan, s’ha revelat irreal. I aquestes, entre d’altres, en serien la demostració:

  • L’arqueologia ha provat que en aquesta època no es va produir cap moviment massiu de població.
  • El text bíblic dóna indicis que permeten precisar que la història dels patriarques està plena de camells. No obstant això, l’arqueologia revela que el dromedari només va ser domesticat quan s’acabava el segon mil·lenni anterior a l’era cristiana i que va començar a ser utilitzat com a animal de càrrega al Pròxim Orient molt després de l’any 1000 aC.

4.1.4. Pel que fa a l’Èxode, des del punt de vista científic, els esdeveniments que relata no resisteixen l’anàlisi.

Segons la Bíblia, els descendents del patriarca Jacob van romandre 430 anys a Egipte abans de iniciar l’Èxode cap a la Terra Promesa, guiats per Moisès, a mitjan segle XV aC.:

  • Els textos sagrats afirmen que 600.000 hebreus van creuar el Mar Roig i que van errar durant 40 anys pel desert abans d’arribar a Canaan, passant per la muntanya Sinaí, on Moisès va segellar l’aliança del seu poble amb Déu.
  • No obstant això, els arxius egipcis, que consignaven tots els esdeveniments administratius del regne faraònic, no van conservar cap rastre d’una presència jueva durant més de quatre segles al seu territori, la qual cosa provaria que els hebreus no hi van ser-hi, sinó que el relat bíblic, molt posterior als pressumptes fets, va ser uns construcció literària èpica.

4.1.5. Ciutats inexistens i dificultats científiques estableixen que el pas del Mar Roig va ser més una narració literària de caràcter èpic i d’exaltació del poble hebreu que un esdeveniment real

Tampoc existien, en aquestes dates, molts llocs esmentats en el relat. Les ciutats de Pitom i Ramsès, que haurien estat construïdes pels hebreus esclaus abans de partir, no existien en el segle XV a.C.  I el que l’arqueologia demostra com molt interessant és que des del segle XVI a.C., Egipte havia construït en tota la regió una sèrie de forts militars, perfectament administrats i equipats. Res, des del litoral oriental del Nil fins al més allunyat dels pobles de Canaan, escapava al seu control.

  • Gairebé dos milions d’israelites que haguessin fugit pel desert durant 40 anys haurien d’haver cridat l’atenció d’aquestes tropes. No obstant això, cap testimoni egipci de l’època fa referència a aquesta gent. Ni tan sols hi ha rastres deixats per aquesta gent en la seva peregrinació de 40 anys. No existeix el menor indici del seu pas pel desert.
  • Tampoc van existir les grans batalles esmentades en els textos sagrats.
  • Jericó,  els murs de la qual es van desplomar amb el sonar de les trompetes dels hebreus, era llavors un pobre caseriu. Tampoc existien altres llocs cèlebres, com Bersheba o Edom.
  • No hi havia cap rei en Edom per enfrontar als israelites.

Aquests llocs, certament, van existir, però molt de temps després de l’Èxode, molt després del sorgiment del regne de Judá.

4.1.6. Els hebreus van conquerir Palestina…? La resposta és que durant l’anomenat temps dels Patriarques, ja habitaven Canaan

Els hebreus mai van conquistar Palestina, perquè ja hi eren a Canaan. Els primers israelites eren pastors nòmades de Canaan que es van instal·lar a les seves regions muntanyoses al segle XII a.C. És aquí on unes 250 comunitats molt reduïdes van viure de l’agricultura, aïllades unes de les altres, sense administració ni organització política.

  • Totes les excavacions realitzades a la regió han exhumat vestigis de poblats amb sitges per a cereals, però també de corrals rudimentaris. Això ens
    porta a pensar que aquest grup humà havia estat nòmada, inicialment, convenrtint-se en agricultor després.
  • Però aquesta va ser la tercera onada d’instal·lació sedentària registrada a la regió des del 3500 aC. Aquests pobladors passaven alternativament del sedentarisme al nomadisme pastoral amb molta facilitat.

4.2. La història real del poble hebreu i els afegits mitològics de què consta

4.2.1. Entre la realidad històrica i els afegits literaris mitològics

A la història del poble d’Israel consignada en aquestes planes, com a realment succeïda, ens hi cal proposar i mantenir la seva vertebració històrica com una línia articulada que recorre cadascuna de les seves etapes més importants. Però, per altra banda, ens cal desmitificar-la de tots aquells elements literaris espuris afegits, bé siguin personatges fantasiosos, espais geogràfics inexplicables, llocs de ciutats inexistents o esdeveniments totalment ficticis.

I per tal d’abordar o emprendre aquesta tasca les lectures del contingut de diversos llibres pot oferir un excel·lent i eficaç suport en resseguir els seus capítols estructurats de manera que puguin aportar-nos prou llum i il·luminar la foscúria de tots aquests temps pretèrits que ara tractem. Vegi’s, per exemple, la intitulació d’obres com:

4.2.1.1 El domini d’Egipte i l’Èxode (2000-1500 aC.) segons les dades de la Bíblia, però una història que la crítica científica no admet com a vertadera, sinó que la situa dins d’un gènere literari èpic i d’exaltació per tal de mostrar la fe del poble en un déu monoteista

La dominació egípcia i l’Èxode (2000-1500 aC.). Els jueus es consideren descendents del patriarca Abraham i el seu origen el trobem en els dotze fills de Jacob que es traslladen a Egipte i es constitueixen en dotze tribusAquestes tribus van ser esclavitzades durant el regnat d’un faraón de Egipte. La tradició jueva sosté que l’alliberament dels fills d’Israel d’Egipte i els grans successos de l’Éxode -conduïts per Moisés cap a la terra promesa-, marquen de manera decisiva i important la formació del poble israelita.

4.2.1.2. Canaan segons la Bíblia (1200 aC.). Però la pregunta és: els hebreus van conquerir Canaan després de sortir d’Egipte…? La crítica arqueològica moderna diu que ja hi eren a Canaan des d’èpoques immemorials, sigui com a tribus nòmades, sigui com a grups humans sedentaris

La conquesta de Canaan (1200 aC.) El període dels Jutges (entre el 1081 i el 1020), les Dotze Tribus (1100 aC.), L’establiment de la Monarquia (1061-1000 aC.), La divisió de les tribus en dos regnes (931aC .) i els Profetes 900-500 aC.). Seguint la narració bíblica, després de quaranta-un anys de vagar pel desert, els israelites van arribar a Canaan i la van conquistar sota el comandament de Josué, qui va repartir el territori entre les dotze tribus d’Israel. Durant un temps el poble va ser regit per una sèrie de governants anomenats jutges que, posteriorment, van donar lloc a la monarquia en un regne unificat :

  • Saül, de la tribu de Benjamí, va ser el primer rei d’Israel.
  • David (1061 aC.), de la tribu de Judà, va establir després el llinatge del qual sortirien nombrosos reis posteriors.

4.2.1.3 La divisió dels Regne en dos grans terriroris: Judà al sud i Israel al nord (722 aC.)

Després del regnat de Salomó (960-722 aC.), la tribu es va dividir en dos grans territoris:

 

  •  El Regne de Judà al Sud, per una banda, i format per les tribus de Judà i Benjamí.
  • El Regne d’Israel al Nord, d’altra banda, i format per les deu tribus restants. 

4.2.1.4. La captivitat assíria del Regne d’Israel (722-640 aC.)

Uns dos-cents anys més tard, Salmanasar V va conquerir el Regne d’Israel del Nord i deportant als seus habitants a Nínive, capital de l’antiga Assíria (722 a. C.).
De les deu tribus del Regne Israel se’n va perdre constància.

 

 

 

4.2.1.5. La dominació persa del Regne de Judà (586-539 aC.)

Després d’una mica més d’un segle, el Regne de Judá va ser conquistat i el Temple de Jerusalem destruït pels babilonis l’any 586 aC. Gran part dels seus habitants van ser deportada a Mesopotàmia, donant lloc al que es coneix com la Captivitat en Babilònia. Però va ser l’any 539 aC., Quan el rei persa Ciro el Gran, que llavors ja dominava Babilònia, va donar a través d’un edicte el seu consentiment perquè els jueus tornessin a la seva terra nativa conduïts pels profetes Esdres i Nehemies.

4.2.1.6. La restauració del Temple de Jerusalem (520-335 aC.)

Sota el domini persa, Judea va ser restaurada l’any 537 aC. i el Temple de Jerusalem reconstruït entre els anys 520-515 aC. En aquest temps els jueus van constituir un estat semi-independent fins a l’any 332 aC. Però cal fer notar que en el període següent -el greco-romà i talmúdico- haver-hi noves divisions entre els israelites, moment en què van emergir dos partits polític-religiosos principals:

  • Els Fariseus
  • Els Saduceos

4.2.1.7. La dominació grega (333-63 aC.)

L’any 334 aC., va començar la conquesta de l’Imperi Persa i va arribar a dominar la Judea al 332 aC. A la seva mort, després de la divisió de l’imperi entre els seus generals:

 

  • Es va imposar el Imperi Selèucida en una zona que abastava des del Mediterrani fins a la frontera amb l’Índia. Hereus de la cultura hel·lenística que van procurar difondre, els reis selèucides van governar tal com els seus antecessors assiris, babilònics i perses, fent-adorar com déus.
  • Els reis hel·lènics freqüentment van estar en guerra amb la dinastia Ptolemaica d’Egipte.

Però Antíoc IV va iniciar una de les primeres persecucions religioses conegudes, fenomen gairebé desconegut fins llavors. A la seva volta d’Egipte, va organitzar una expedició contra Jerusalem, destruint-i matant a molts dels seus habitants. El deteriorament de les relacions amb els jueus religiosos va conduir a Antíoco a dictar decrets prohibint determinats ritus i tradicions religioses, de manera que els jueus ortodoxos es van rebel·lar sota la direcció dels Macabeus.

4.2.1.8. Els Macabeus i els Asmoneus. El Judaisme hel·lenístic (165 aC.) 

A partir del segle II aC. tots els escriptors com Filó, Sèneca i Estrabó esmenten unes poblacions jueves en moltes ciutats de la conca del Mediterrani. El corrent del judaisme influenciada per la filosofia hel·lenística es va desenvolupar notablement a partir del segle III aC. entre les comunitats jueves d’Alexandria, culminant en la compilació de la Septuaginta. Un representant de la simbiosi entre la teologia jueva i el pensament hel·lenístic és Filó d’Alexandria. Contra Antíoco el poder jueu passa a mans de:

  • Els Macabeus. Va ser Jonatan qui va garantir als jueus la independència política completa, i, va governar fins a l’any 135 aC. quan va ser assassinat.
  • Els Asmoneus. Més preocupats que els seus antecessors pel poder militar, els asmoneos van establir un regne des de l’any 134 aC. fins a l’adveniment de l’Imperi romà a Israel en el 63 aC.

Amb els asmoneus, les fronteres del regne jueu van arribar a tenir les dimensions igual ad els temps dels grans regnats de David i Salomó, ja que van annexionar Samaria, Galilea i Idumea, i van forçar als idumeos a convertir-se al judaisme. La dinastia es va desintegrar com a resultat de la guerra civil entre Hircà II i Aristóbulo II, fills de Salomé Alejandra: l’última dona dels asmoneus i l’única que va governar a Israel. Les peticions d’ajuda a la República Romana van portar com a conseqüència la conquesta del regne per Cneo Pompeyo Magno.

4.2.1.9. Judea, província subjecta a la dominació romana (63 aC. – 135 dC.)

L’any 63 aC. Pompeu va conquerir la regió, convertint-la en regne tributari de Roma. Va repartir el territori en cinc districtes, els va posar sota la jurisdicció d’un Sanedrí i va nomenar gran sacerdot a Joan Hircà II. A partir de llavors, el gran sacerdot va ser sempre nomenat pels romans:

  • L’any 40 aC. el Senat romà va nomenar rei dels jueus a Herodes el Gran, concedint una certa autonomia, que va ser gairebé anul·lada quan Augusto va unir el territori d’Israel amb el de Síria, formant la Província de Judea sota govern d’un llegat, Publi Sulpici Quirí, tot i que va mantenir en el tron ​​a Herodes.
  • L’ordre de Quirino de censar la població (els censos estaven prohibits per les lleis jueves), va encendre una revolta durament reprimida. Les relacions entre jueus i romans es van deteriorar seriosament durant el regnat de Calígula, que va ordenar col·locar una estàtua seva en el Temple, encara que la seva mort va calmar la situació.
  • Després de la mort d’Herodes el Gran (any 39 dC.), Claudio va designar com a rei dels jueus a Herodes Antipes (anys 41-44 dC.), a Herodes de Calcis i posteriorment a Herodes Agripa II, (anys 48- 100 dC), setè i últim rei de la família Herodes.

Posteriorment hi va haver tres rebel·lions:

  • A l’any 66 dC va esclatar la primera guerra judeo-romana, la causa va ser l’ordre de Neró d’adorar als déus romans. Vespasià, i després el seu fill Tito, van ser enviats a sufocar la revolta, destruint Jericó en l’any 68 dC, Jerusalem, el Temple va ser arrasat al 70 dC. i Masada en l’any 73 dC. Es va nomenar un pretor i la X legió va ser encarregada de mantenir l’ordre, quedant anul·lada la monarquia i encarregat el Sanedrí, que va ser traslladat a la ciutat de Yavne, dels aspectes religiós, polític i judicial de la vida jueva.
  • A l’any 115 dC. va esclatar una segona revolta, aquesta vegada generalitzada entre els jueus de tot l’orient de l’Imperi, començant en Cirene. Doncs bé, l’any 118 dC l’emperador Adrià va prometre autoritzar la reconstrucció del Temple, el que va calmar la revolta.
  • Entre els anys 132 i 135 dC. esclata una contesa a causa de les lleis d’Adriano, que va prohibir el Brit Milá, la celebració del Shabat i les lleis de puresa en la família, així com pel rumor que s’anava a construir un temple en honor a Júpiter al solar del Temple . Després de la derrota dels jueus, Adriano va dictar diverses normes per humiliar i evitar noves revoltes:

– Jerusalem va passar a anomenar-Aelia Capitolina i la província Syria Palaestina (Síria Palestina) en lloc de Judea.

– També es va prohibir als jueus viure en Aelia Capitolina i la religió jueva va quedar totalment prohibida.

– Els jueus van romandre a Galilea, en els Alts del Golan, al sud de l’antic regne de Judá i en alguna altra zona.

4.2.1.10. La Diàspora dels anys 70 dC.

La destrucció de la Judea i el que gran part de la població jueva fos assassinada, esclavitzada o exiliada en el que es coneix com «Diàspora», així com la religió jueva que va ser prohibida, va portar amb si el que l’autoritat religiosa dels sacerdots del Temple passés als rabins. Aquests últims van recollir les seves pròpies interpretacions sobre el Tanaj i la naturalesa de l’esdevingut en el Talmud. Aquells que van romandre a la Judea, renombrada pels vencedors com a província romana de «Palestina» van escriure la seva exegesi en el Talmud de Jerusalem (Talmud Yerushalmi), mentre que els exiliats van deixar la seva empremta en el Talmud de Babilònia (Talmud Bavli), oportunament redactat en l’homònima ciutat.

4.2.1.11. L’arribada del cristianisme i la seva influència en els anys 40-100 dC.

Els jueus van ser acceptats en l’Imperi romà i fins i tot van arribar a adquirir la posició de ciutadans de l’Imperi. Només amb l’arribada del cristianisme al poder les exigències i restriccions envers els jueus van ser incrementades. Les persecucions i expulsions forçades van donar lloc a canvis substancials en els centres comunitaris jueus als quals també les petites comunitats jueves de llocs allunyats seguien. Però no va existir una real unitat causa de la gran dispersió que s’estenia per totes les províncies romanes d’Orient Mitjà, Europa i Àfrica.

I a partir de l’Imperi Bizantí, l’Edat Mitjana i les Croades, l’Europa cristiana, l’aparició de l’islamisme, el Renaixement jueu a Europa i Amèrica … i els últims temps del segle XX amb l’emancipació i l’antisemitisme.

4.2.2. L’Estat d’Israel modern

El 29 de novembre de 1947, les Nacions Unides va aprovar la creació d’un Estat jueu i un altre àrab en el Mandat Britànic de Palestina, i el 14 de maig de 1948 l’Estat d’Israel es declara independent, representant la primera nació jueva des de la destrucció de Jerusalem. Andrei Gromiko, ambaixador de la URSS a l’ONU, proposa que Israel sigui acceptat com a membre de ple dret, cosa que el ple de l’ONU va aprovar. A l’endemà, 15 de maig de 1948, va començar la guerra àrab-israeliana, atès que els països àrabs no van acceptar la declaració de l’Estat d’Israel. Va ser la primera de les subsecuentes guerres entre Israel i els seus veïns àrabs, que han portat l’èxode dels palestins i la persecució de gairebé 900.000 jueus que vivien en països àrabs …

… I sobre les ruïnes d’un antic temple jueu dinamitat el 1948, Israel reconstrueix i restaura completament la Sinagoga Hurva a Jerusalem, entre 2006 i 2010. I així fins als nostres dies.

4.3. De com el poble hebreu va rebre la influència d’altres civilitzacions

El poble jueu estava format per un nombre de persones sense una gran civilització, literatura o història pròpies. Un poble condicionat per la seva situació geogràfica. Només cal estendre el mapa del mig orient i endinsar-se en la Vall del Nil –Egipte– i en els Altiplans d’Àsia Menor –Mesopotàmia-, a l’Orient Mitjà.. 

4.3.1. El pensament i influències d’Egipte

Egipte. El pensament egipci, marcat per la seva geografia, país lluminós on cada matí surt el sol i que quan la terra s’asseca, se sap que el Nil tornarà a inundar-, en períodes fixos, portant amb si l’aigua, el llim fèrtil i la vida . Per això el temperament egipci és naturalment optimista i els déus que concep són bons i vetllen sobre les persones. Egipte creu que, després de la mort, pot esperar-se una vida nova. Todoesto es reflecteix en una oració composta pel faraó Akhenaton (cap a l’any 1350) en honor a Atón, el déu-sol. Precisament l’autor del Salm 104 sembla haver-se inspirat en aquest himne.

L’antic Egipte, una civilització del nord-est d’Àfrica, que es va desenvolupar al voltant del curs mitjà i baix del riu Nil, en el territori que ara ocupen els actuals estats d’Egipte i el nord del Sudan. La civilització es va constituir cap al 3150 aC, amb la unificació de l’Alt i el Baix Egipte sota el primer faraó, i va persistir durant els següents tres mil·lennis. Entre totes les antigues civilitzacions del Pròxim Orient l’egípcia destaca per llur singularitat:

  • Constituïda per poblacions d’origen nord-africà
  • Posteriorment s’hi van afegir pobles semites procedents de la regió de Síria i Palestina, libis vinguts de l’oest i individus de Núbia, que van descendir Nil avall.

4.3.1.1. La història egipcia i els períodes de què es composa. La seva cultura

La seva història es divideix en una sèrie de períodes estables, anoments «imperis», separats per períodes de relativa inestabilitat dits «períodes intermedis». Després de la fi de l’últim imperi, l’Imperi nou, la civilització de l’antic Egipte va entrar en un període d’un lent i constant declivi, durant el qual Egipte va ser conquerit per una successió de poders estrangers. El domini dels faraons s’acabà l’any 31 aC, quan el llavors recent Imperi Romà liderat per August va conquerir l’Egipte ptolemaic i incorporà el territori com la província romana d’Egipte.

Les piràmides són el símbol més conegut de la civilització de l’Antic Egipte.

La civilització de l’antic Egipte va prosperar adaptant-se a les condicions de la vall del riu Nil. Els antics egipcis van controlar la irrigació d’una vall fèrtil que, en produir excedent de collites, va impulsar un desenvolupament social i cultural molt important. Amb els recursos estalviats, l’administració va invertir en l’explotació mineral de la zona, es va desenvolupar un sistema d’escriptura, es realitzaren construccions col·lectives i projectes agrícoles, s’impulsà el comerç amb les regions veïnes, i es va formar un poderós exèrcit que va consolidar el domini egipci. Exercint un control d’aquestes activitats, hi havia una burocràcia d’escribes d’elit, líders religiosos i administradors sota la jerarquia del diví faraó, que garantia la cooperació i la unitat dels egipcis amb un elaborat sistema de creences religioses.

Entre la gran quantitat de progressos aconseguits, es poden destacar la creació d’un sistema matemàtic, el treball de la pedra, les tècniques d’enginyeria i arquitectura, que van facilitar la construcció de piràmides monumentals, temples i obeliscs, així com el desenvolupament d’una activitat artesana de faiança i vidre, un sistema sanitari pràctic i efectiu, noves formes de literatura, sistemes d’irrigació, tècniques de producció agrícoles i el tractat de pau més antic.

Egipte va deixar un llegat durador. L’art i l’arquitectura van ser imitats per altres pobles, i les ruïnes monumentals que han sobreviscut durant segles han inspirat la imaginació de turistes i escriptors. El descobriment de les antiguitats i diverses excavacions realitzades des dels inicis de l’edat moderna van dirigir l’atenció científica cap a la civilització egípcia i es va despertar un gran interès arreu del món.

4.3.1.2. Les creences religioses

Les creences en els déus i l’altre món estaven immerses en la civilització de l’antic Egipte des dels seus inicis; la llei faraònica es basava en els drets divins dels reis. El panteó egipci estava poblat de déus que tenien poders sobrenaturals i s’invocaven per a l’ajut o la protecció. Tot i això, els déus no es veien sempre tan compassius, i els egipcis creien que s’havien de seduir amb oferiments i pregàries. L’estructura d’aquest panteó canviava contínuament a mesura que noves deïtats es promovien a la jerarquia, però els sacerdots no feien cap esforç per a organitzar els diversos i de vegades conflictius mites de la creació i històries en un sistema coherent. Els déus més influents dels diferents nomos que van arribar a ser divinitats de tot l’estat van ser Ra (sol) d’Heliòpolis, Horus (falcó) de Tinis, Ptah (bou) de Memfis i Ammon (moltó) de Tebes. En qualsevol cas, el culte més popular va ser el d’Osiris, que pel mite de la resurrecció va passar a ser rei i jutge del regne dels morts. El messies solar de la religió era Horus. Horus era el déu solar, fill del déu totpoderós Osiris i de la patrona i protectora d’Egipte Isis, representat com un falcó que ho vigila tot i ho veu tot des del cel.

Els déus s’adoraven en temples de culte administrats per sacerdots que actuaven en nom del rei. Al centre del temple hi havia l’estàtua de culte en un santuari. Els temples no eren llocs d’adoració pública o congregació, i només durant els dies festius i celebracions selectes es passejava un santuari que contenia l’estàtua del déu per a l’adoració pública. Normalment, el recinte del déu estava tancat al món exterior i només hi podien accedir els oficials del temple. Els ciutadans comuns podien adorar estàtues privades a casa seva, i els amulets oferien protecció contra les forces del caos. 

Després de l’Imperi nou, el rol del faraó com a intermediari espiritual es va desemfasitzar a mesura que els costums religiosos es canviaven per l’adoració directa dels déus. Com a resultat, els sacerdots van desenvolupar un sistema d’oracles per comunicar la voluntat dels déus directament a la gent.Un oracle podia ser una estàtua d’un déu a qui se li podia fer preguntes de sí o no, a les quals «respondria» amb manipulacions secretes d’un sacerdot, que també podria preparar preguntes a porta tancada. Els oracles van esdevenir molt populars per a apel·lar veredictes legals o justificar accions militars i decisions polítiques.

Els egipcis creien que cada ésser humà estava compost de les parts o aspectes física i espiritual. A més a més del cos, cada persona tenia una xwt (ombra), una ba (personalitat o ànima), una ka (força vital), i un nom. El cor, més que no pas el cervell, es considerava la seu dels pensaments i les emocions. Després de la mort, els aspectes espirituals s’alliberaven del cos i es podien moure a voluntat, però requerien les restes físiques (o un substitut, com les estàtues) com a casa permanent. L’objectiu últim dels morts era reunir les seves ka i ba i esdevenir un dels «morts beneïts», continuant vivint com un akh, o persona eficaç. Per tal que això passés, el mort havia de ser jutjat digne en un judici, en el qual el cor es pesava contra una «ploma de la veritat». Si es considerava digne, el mort podia continuar la seva existència a la terra en forma d’esperit.

4.3.1.3. Les tradicions funeràries

Els antics egipcis mantenien un conjunt elaborat de tradicions funeràries que creien necessàries per a assegurar la immortalitat després de la mort. Aquestes tradicions incloïen preservar el cos per la momificació, representant cerimònies funeràries, i enterrant, amb el cos, béns per a fer-se servir en l’altre món. Abans de l’Imperi antic, els cossos enterrats a les mines del desert es preservaven naturalment per dessecació. Les condicions àrides del desert van continuar sent un avantatge al llarg de la història de l’antic Egipte per als enterraments dels pobres, que no es podien permetre les preparacions funeràries elaborades de l’elit. Els egipcis més rics van començar a enterrar els seus morts en tombes de pedra i, com a resultat, van fer servir la momificació artificial, que inclou treure els òrgans interns, embolicant el cos en lli, i enterrant-lo en un sarcòfag de pedra rectangular o un taüt de fusta. Al començament de la Quarta dinastia, algunes parts es preservaven per separat en vasos canopis.

Les primeres dinasties que van començar a enterrar amb construccions van fer servir les mastabes. Més tard, es van fer servir les piràmides, que van durar poques dinasties, ja que eren massa vistoses i els lladres les saquejaven gairebé al moment. Per això, es van començar a fer servir els hipogeus.

Cap a l’Imperi nou, els antics egipcis havien perfeccionat l’art de la momificació; la millor tècnica durava 70 dies i incloïa retirar els òrgans interns, retirar el cervell a través del nas, i dissecar el cos en una barreja de sals anomenada natró. El cos s’embolicava, llavors, en lli amb amulets protectors inserits entre capes i situat en un sarcòfag antropoide decorat. Les mòmies del Baix imperi també es posaven en estoigs pintats de mòmies cartonades. Les pràctiques efectives de preservació van declinar durant les eres ptolemaica i romana, mentre que es va posar més èmfasi en l’aparença externa de la mòmia, que es decorava.La pràctica de l’embalsamat va suposar els primers coneixements d’anatomia humana i de medicina.

Els egipcis rics s’enterraven amb grans quantitats d’objectes de luxe, però tots els enterraments, indiferentment de l’estrat social, incloïen béns per als morts. Al començament de l’Imperi nou, el llibre dels morts es van incloure a la fossa, junt amb les estàtues uixebti, que es creia que realitzaven treballs manuals per a ells en l’altra vida. Els rituals que reanimaven màgicament el mort acompanyaven els enterraments. Després de l’enterrament, s’esperava que els parents vius portessin ocasionalment menjar a la tomba i recitessin pregàries en nom del mort.

 

4.3.2. El pensament i les influències de Mesopotàmia

Mesopotàmia. La mentalitat mesopotàmica, que és fundamentalment pessimista. Lods habitants d’aquesta regió viuen en una vall a on són imprevisibles les riuades, provocant versaderas inundacions. Dels altiplans de l’Iran actual baixen a vegades tribus famolenques, miestras que del desert d’Aràbia sorgeixen hordes de nòmades assedegats de rapinya. Per això els déus mesipotámicos són capritxosos, combaten contínuament entre si i l’home es presenta com un mortal ple de por, intentant guardar-se dels contraatacs de les seves ires. El regne, després de la mort és trist perquè allà estan reunides les ombres dels difunts per a una destinació fosc.

Mesopotàmia (del grec ΜεσοποταμίαMe.so.po.taˈmi.a, «entre dos rius») és l’antiga denominació de la regió situada entre l’Eufrates i el Tigris, que era dividida en dues parts: la Baixa Mesopotàmia, entre el golf Pèrsic i el punt on els dos rius s’acostaven a la mínima distància, anomenada sovint Babilònia o Sumer, i l’Alta Mesopotàmia, on es va desenvolupar la civilització semita d’Accàdia (Accad) i posterior d’Assíria, la civilització hurrita amb el regne de Mitanni, i va florir després el regne d’Assíria. Està situada al Creixent Fèrtil.

Sota la dominació persa va formar les satrapies de Babilònia i Assíria (Baixa i Alta Mesopotàmia), que van continuar en línies generals amb els selèucides tot i que la seva administració provincial, com la dels parts, és desconeguda. A cada comarca hi havia un príncep i caps locals; alguns de l’Alta Mesopotàmia van passar a Armènia vers el segle I aC mentre altres van romandre sota domini part. Armènia va caure sota control de Romael 65 aC així com Síria però la part essencial de Mesopotàmia (Alta i Baixa) va continuar sota domini dels reis parts.

En temps de l’Imperi Romà es dividia en dos parts: l’occidental o Osroene, oscil·lant entre Roma i Pàrtia, i la Mesopotàmia pròpia, de domini part.

La regió fou conquerida per Trajà el 115 però abandonada el 117 per AdriàMarc Aureli la va reconquerir el 166 si bé només l’Alta Mesopotàmia, a la qual finalment Jovià va renunciar el 363.

4.3.2.1. Història de Mesopotàmia. La seva cultura

La història de Mesopotàmia està documentada des del 10000 aC al 637 dC (conquesta musulmana). El període més important és, però, el que va del 3100 al 538 aC, durant el qual fou bressol de tres civilitzacions: sumèria, babilònica i assíria.

A causa de la seva excel·lent posició geogràfica, que en fa una cruïlla entre el món iranià i la Mediterrània, i de la seva riquesa agrícola, que la converteix en terra de sedentarisme, Mesopotàmia fou desitjada sempre pels nòmades (com, per exemple, gutis, amorreus, hurrites, cassites o arameus).

A diferència de l’Egipte faraònic, on el nord és obert a les influències estrangeres i el sud és nacionalista i conservador, a Mesopotàmia el nord és unificat, expansionista i conservador, representat pels assiris, i el sud és civilitzat i generador de cultura. El sud al començament va ser sumeri, i després va ser semititzat(babilonis, arameus). Hi predominà durant llargs períodes l’organització política de la ciutat estat.

Els texts cronològics són més nombrosos i millors que els de l’Egipte faraònic. Això és degut, segurament, al fet que els mesopotàmics eren afeccionats a fer llistes i a catalogar, i al fet que la tauleta d’argila, el seu material d’escriptura bàsic, resultava molt més resistent que no pas el papir dels egipcis.

Mesopotàmia es va dividir històricament en dues regions:

  • l’Alta Mesopotàmia o Assíria, situada al nord i habitada pels assiris,
  • la Baixa Mesopotàmia o Caldea, situada al sud i habitada pels sumeris i accadis.

 

La història política va estar marcada per l’alternança en el poder d’aquests pobles.

Les cultures de Mesopotàmia van ser pioneres de moltes de les branques de coneixement. Van crear l’escriptura, que es diu cuneïforme, al començament pictogràfica i més endavant fonètica. Al camp del dret, van crear els primers codis de lleis; en l’arquitectura, van desenvolupar importants avenços com la volta i la cúpula, van crear un calendari de 12 mesos i 360 dies i van inventar el sistema de numeració sexagesimal.

Les seves restes, tot i que potser encara hi ha molt per descobrir, mostren una cultura que va tenir una poderosa influència a les altres civilitzacions del moment i per tant a la cultura occidental.

El càlcul va florir a Mesopotàmia mitjançant un sistema decimal i un sexagesimal, la primera aplicació va ser al comerç. A més de la suma i la resta coneixien la multiplicació i la divisió i, a partir del II mil·lenni aC van crear una aritmètica que permetia resoldre equacions de fins a tercer grau. Coneixien també un valor aproximat del nombre π, de l’arrel i la potència, i eren capaços de calcular volums i superfícies de les principals figures geomètriques.

També va florir l’astronomia. Els sumeris sabien distingir entre planetes -objectes mòbils- i estrelles. Però van ser els babilonis els qui més van desenvolupar aquest camp, sent capaços de preveure fenòmens astronòmics amb antelació. Aquest coneixement de l’astronomia els va portar a adoptar un precís calendari lunar, que incloïa un mes suplementari que l’ajustava al solar.

També s’han trobat tractats de medicina i llistes de geologia, on es classificaven els diferents materials.

Abans d’aparèixer la literatura, el llenguatge escrit es feia servir per portar els comptes administratius de la comunitat i els pobles i ciutats modernes. Amb el temps, se li va començar a donar un altre ús: explicar fets, llegendes, catàstrofes.

Himme a Iddin-Dagan, rei de Larsa. Inscripcions cuneïformes en sumerid’entorn el segle XX aC.

La literatura sumèrica comprèn tres grans temes, miteshimnes i lamentacions. Els mites es componen de breus històries que tracten de perfilar la personalitat dels déus mesopotàmicsEnlil, el déu i progenitor de les divinitats menors; Inanna, deessa de l’amor i de la guerra o Enki, déu de l’aigua dolça sovint enfrontat a Ninhursag, deessa de les muntanyes. Els himnes són textos de lloança als déus, reis, ciutats o temples. Les lamentacions relaten temes catastròfics com la destrucció de ciutats o temples i el sentiment de ser abandonats pels déus.

Algunes d’aquestes històries possiblement es basen en fets històrics com ara: guerres, inundacions o l’activitat constructora d’un rei important, magnificats i distorsionats amb el temps.

Una creació pròpia de la literatura sumèria va ser una mena de poemes dialogats basats en l’oposició de conceptes contraris. També els proverbis formen part important dels textos sumeris.

 

4.3.2.2. Babilònia – Assiris – Perses- Macedònics

Babilònia

La dinastia I de Babilònia (1894-1595 aC), fundada per l’amorita Sumuabum (1894-1881 aC), arribà al cim del seu poder amb Hammurabi (1792-1750 aC), el qual unificà Mesopotàmia. El seu triomf representà la submissió dels sumeris, que a poc a poc desaparegueren del món mesopotàmic. Reforçament del poder reial i centralització són dues de les característiques d’aquest període. Vegeu: Babilònia.

Assiris

Nabucodonosor II (605-562 aC), el monarca més important de la dinastia assíria, conquerí Jerusalem (598 aC), conquesta que repetí el 586, i aleshores deportà els jueus («captivitat babilònica»). El darrer sobirà, Nabònid (556-539 aC), plantà cara al persa Cir II el Gran, però inútilment, car aquest conquerí Babilònia i posà fi a la dinastia.

Perses

Després de la conquesta persa, Mesopotàmia fou dividida en dues satrapies: Assíria i Babilònia (538-331 aC). Els aquemènides es mostraren talment respectuosos amb els costums i la religió del país que incorporaren fins i tot el babilònic a llurs inscripcions monumentals. Això no impedí les revoltes: dues sota Darios I, la primera obra de Nidintubel, el qual adoptà el nom de Nabucodonosor III, i la segona de l’arameu Araha, i una altra (483 aC) en el regnat de Xerxes I, el qual derrotà el seu capitost Šamaš-irba i arruïnà Babilònia.

Macedònics

La dominació persa sobre Mesopotàmia acabà amb la victòria del macedònic d’Alexandre el Gran sobre Darios III a Gaugamela (331 aC). El 312, Seleuc I (fundador de la dinastia que porta el seu nom), prengué la regió a Antígon Monóftalmos. El període selèucida o grec (331-140 aC) es caracteritzà per la construcció d’un gran nombre de viles (Selèucia, entre altres, prop de Babilònia) i pels intents d’hel·lenitzar Mesopotàmia. Malgrat això, les tradicions culturals locals es mantingueren (escola d’escribes d’Uruk).

4.3.2.3. La religió mesopotàmica. El politeisme d’Asia Menor i Orient Mitjà

Els mesopotàmics eren politeistes, a cada ciutat s’adorava uns quants déus, encara que n’hi havia alguns de comuns. Entre aquests cal destacar el panteó format per Anu, déu del cel i pare dels déus; Enki, déu de la Terra; Nanna, deessa de la LlunaUtudéu del SolInanna, deessa de la mort; Ea, creador dels homes i Enlil, déu del vent. A més a més, existien els déus patrons de cada art o ofici, atès que tenien déus de la ramaderia, escriptura, confecció, etc. Per últim, hi havia les divinitats protectores de cada ciutat, com Ashur o Ninurta.

Els herois èpics van acabar adquirint un estatus semidiví, com va passar a diverses cultures de l’edat antiga. D’aquesta manera, Gilgameixva ser considerat un símbol del poder de la seva cultura o Adapa, el mentor, va passar a ser un signe de saviesa i coneixement prohibit. Lugalbanda, el rei mític, va equiparar-se als déus pel seu paper d’ancestre comú.

D’altres figures, com Lilit, van adquirir importància no per la veneració dels assiris o sumeris, sinó per la visió que en tenien altres pobles veïns (en aquest cas estava lligada al judaisme).

Es coneix la celebració religiosa d’any nou Akitu, que durava 11 dies i consistia a recitar dues vegades l’Enuma Elix per a relacionar l’any nou amb la creació del món. Una de les cerimònies consistia en la humiliació ritual del rei.

 

4.4. La Història crítica de les Formes (Formgeschichte) garanteix i demostra que l’Antic Testament va plagiar elements de l’Antic Pròxim Orient i de les grans civilitzacionsde l’època en què els llibres de la Bíblia fóren redactats

L’estudi sobre la investigació de la Història dels Gèneres i de les Formes literàries [Formgeschichte] demostra àmpliament que una part molt notable de l’Antic Testament va ser presa o plagiada del món de l’Antic Pròxim Orient.

La major part de l’Antic Testament va ser escrit tardanament. Després de la captivitat de Babilònia. Els jueus eren una petita nació sense una gran civilització, literatura o història pròpies. Però per personificar les seves creences els autors van plagiar els mites de les grans civilitzacions de la seva època en què els llibres:

Mitologia sumeria

Mitologia babilònica

Mitologia assiria

Mitologia acadia

La literatura hebrea va plagiar els mites de la Creació, els del Diluvi  i molts altres. Van prendre, fins i tot, del mite d’Hammurabi el lliurament de la llei, el santuari amb dos recambres, la circumcisió, les lleis dietètiques, l’expiació del boc. Van copiar també històries sobre un nounat –Moisès– rescatat del riu, així com la història de Josep, fill de Jacob

L’Antic Testament està reescrit i moltes de les històries, com el gran èxode d’Egipte, no s’ajusten a la realitat històrica. No obstant això, encarnen una gran escenografia que s’ha mantingut viva durant segles, fins i tot en el món occidental.

 

 

5. LA TESI SOBRE POSSIBLES PLAGIS LITERARIS EN EL NOU TESTAMENT

5.1. La història i la interpretació

El món jueu va plagiar els mites i la cosmologia dels habitants del seu voltant i els va reescriurere per incloure’ls en la seva interpretació de la història i la seva visió del futur.

Dos elements cohabiten en el Nou Testament: la història i la interpretació. Per exemple:

  • Dir que Jesús va ser un mestre jueu que va ser executat sota l’autoritat d’un governador romà, és història.
  • Dir que l’execució de Jesús va ser una expiació davant Déu pels pecats de la humanitat, és interpretació.
  • Dir que Jesús va ser un predicador del segle I dC. pot considerar-se història.
  • Dir que Jesús va ser una deïtat que va morir i va ressuscitar és interpretació.

La interpretació és donar significat a alguna cosa. Quin és el significat d’aquesta mort i d’aquesta resurrecció? La història ha de proporcionar un significat.

Com humans no podem transcendir el nostre temps, la nostra cultura, la cosmologia o la visió del món de la nostra època. Així que és inevitable poder interpretar esdeveniments i donar-los significat usant o fent nostre el que tenim en comú amb altres en la nostra època. Els judeo cristians van usar els mites de la Creació, del Paradís terrenal i de la caiguda, d’Abraham, de Moisès, de l’Èxode, de David, de la fi apocaliptic del món…, per donar significat a la història de Jesús.

Jesús apareix predicant el Regne del Cel, en contraposició al de l’Imperi Romà, en un territori mediterrani jueu, curull d’inquietuds etnicoreligioses, culturalment hel·lenitzat i insurgent enfront d’una dominació romana que empobreix la població, envoltat de filosofies hel·lenístiques i de religions mistèriques i dominat per les creences jueves seguint la tradició de Moisés.

El Nou Testament interpreta fets en clau sobrenatural:

  • Història dels fets: Jesús és un galileu del segle I, antic deixeble de Joan el Baptista, que funda un grup, atrau masses amb la proclamació que el Regne de Déu s’acosta; passa un cert temps a Galilea predicant aquesta vinguda i molta gent el segueix, no només per la seva doctrina, sinó també perquè era un sanador i exorcista; puja a Jerusalem per completar la seva predicació i allí el detenen les autoritats per perturbador i, des del punt de vista de les estructures romanes i jueves, en considerar-lo perillós el crucifiquen.

 

  • Interpretació dels fets: Jesús de Galilea és el Fill de Déu, el Messies esperat; la seva doctrina és la transmissió de la voluntat divina per a la salvació de la humanitat, però el diable s’oposa a aquest pla de salvació essent derrotat per Jesús en demostrar curacions i miracles; la seva mort a la creu s’entén com la consumació del sacrifici perfecte ja que un ésser diví i humà a la vegada la seva mort expia, davant Déu (és Déu) els pecats de tots els homes (és home) i així la humanitat queda reconciliada amb Déu gràcies a aquest sacrifici únic; però no mort, sinó que ressucita; i la humanitat pot participar de la resurrecció de Jesús i apropiar-se dels beneficis de la salvació si te fe.

5.2. Unes obres per poder llegir el Nou Testament 

La «Guia per entendre el Nou Testament» l’autor de la qual n’és Antonio Piñero (Trotta-Madrid 2006), considera i insisteix que el Nou Testament no és exactament un llibre d’història, sinó la informació més antiga sobre els esdeveniments que van fundar i constituir el cristianisme. Deixant a banda que els Fets dels apòstols, els Evangelis i i seccions d’algunes Cartes, pretenen ser el relat de fets realment succeïts, el Nou Testament és sobretot el testimoni d’una fe, d’unes creències i la proclamació de les quals.

Els mites que, des dels no creients, apareixen en el Nou Testament els cito a continuació:

  • El pecat original, la llavor del qual es troba en Gn.3, però que no va ser el judaisme qui el va desenvolupar, sinó Pau de Tars.
  • L’Encarnació d’un Messies diví i la virginitat de Maria.
  • La concepció d’un Redemptor que baixa des de l’esfera celestial, executa l’acte de la redenció a la terra i ascendeix de nou a l’esfera celestial.
  • La idea que aquest Redemptor és el Fill de Déu en un sentit real, ontològic, no figurat.
  • La mort i la resurrecció del Redemptor i la seva ascensió al Cel.

La «Última notícia de Jesús de Natzaré» l’autor de la qual n’és Lluís Busquets (Proa- Barcelona 2006), es recorda que cap a l’any 30 dC., un galileu anomenat Jeús, que havia predicat la imminència del Regne del Cel en contraposició al regnat de l’Emperador romà, havia fet prodigis, guarit malalts i escollit deixebles com tants altres predicadors itinerants contemporanis, acabà enfrontat amb les autoritats del seu temps, tant religioses (Sanedrí jueu) com polítiques (Herodes Antipas i Pilat, el procurador romà) i fou condemnat al terrible suplici romà de la crucifixió.

Al cap d’un cert temps, alguns dels seus deixebles van seguir escampant arreu la imminència d’una altra manera de viure i d’altres van proclamar haver-lo vist viu, de manera que van entendre la seva crucifixió identificant-lo com el Servent de Yavhé proclament pel profeta Isaïes, l’Anyell de déu dut a l’escorxador sense cap queixa per redimir la humanitat de les seves culpes, cosa que equivalia identificar-lo com el Messies promès, el Fill de l’home. així, aquests grups van establir-se en comunitats (=esglésies) i a Antioquia de Síria, van ser denominats «cristians» per primera vegada. Aviat aquests grups es van estendre pel Mediterrani, d’Alexandria a Tessalònica, d’Efes a Corint, d’Atenes a Roma.

5.3. Des del judaisme, Orient i Occident -entre l’ahir i l’avui-, en una confusió de creències sobre Crist

Tres quartes parts del cristianisme sorgeix del judaisme i al voltant dels dos primers segles ens trobem amb dogmes que generen un cristianisme ben plural. Fixem-nos-hi:

  • Ebionites: consideraven Jesús un gran rabí profeta messiànic, una persona jueva excepcional. que no era divina.
  • Jerosolamitans: familiars de Jesús creients que participava, d’alguna manera, de la divinitat.
  • Marcionites: grup antijudeizant que rebutjava l’Antic Testament i només donava per vàlid els evangelis.
  • Montanistes: preocupats per una segona vinguda de Crist, professaven l’existència de l’Esperit Sant, manifestat en profetes ascetes.
  • Magdalenistes: grup de cristians feministes que es preocupaven del culte i ensenyaven l’evangeli apòcrif i gnòstic de Maria Magdalena, així com també el de Felip.
  • Ofites: o naasens: per a aquesta doctrina Déu és transcendent i desconegut i Yavhé un demiurg que va crear el món i escollí els jueus. Adoren la serp del Paradís de l’Edén que revela el Déu trascendent i obre els ulls a Adán i Eva.
  • Gnòstics: És una doctrina elitista, en què els iniciats no se salven per la fe en el perdó gràcies al sacrifici de Jesucrist, sinó per mitjà de la gnosi, o coneixement introspectiu de la divinitat, que és un coneixement superior a la fe. Amb la fe no n’hi ha prou, l’ésser humà és autònom per salvar-se a si mateix. El gnosticisme és una mística secreta de la salvació, en què es fonen creences orientalistes i idees de la filosofia grega, principalment platòniques. És una creença dualista: el bé enfront del mal, l’esperit front la matèria, l’ànima front al cos.
  • Paulins: els seguidors de Pau de Tars que ofereix una doctrina genial, ja que si ets jueu o no, et salves eternament amb només creure que Jesús, mort i ressucitat, era Déu i home. No hi ha circumsició ni observància dels complicats preceptes jueus

Jesucrist no fundà res, això va ser cosa de Pau de Tars que va ser el promotor de l’església i el cristianisme organitzat. Si Jesucrist hagués deixat per escrit les seves voluntats, el cristianisme no hauria incorregut en tantes interpretacions conflictives. Deixà, per tant, la porta oberta a la controvèrsia.

Per altra banda, els bizantins, sense inequívocs referents escrits a què sotmetre’s, especularen molt: sobre de les natures i sobre de les persones divines i humanes de Crist i de la Trinitat. La disputa costà infinits disgustos i innombrables baralles sangonoses durant segles.

Pensem només en el monofisisme, l’eunomianisme, l’arrianisme, el nestorianisme, el pelagianisme, l’adopcionisme, maniqueisme…, heretgies horrendes, heterodoxes condemnades per diversos Concilis, sobretot pels de Nicea (avjui Iznic, Turquia) l’any 325, Efes (avui Selçuk, també a Turquia) l’any 431 i Calcedònia (avui Kadiköy, o sigui l’Istanbul de la banda asiàtica) l’any 451. Un allau de subtileses teològiques durant segles i avui quasi cap cristià occidental no sap que en Jesucrist concorren «una sola persona i dues naturaleses». A l’Orient, això és diferent perquè de la trentena d’esglésies ortodoxes -la grega, la russa, la búlgara, etc.-, n’hi ha que:

  • L’Església armenia o l’Església siríaca esdevenen monofisistes, és a dir, en Crist hi ha una sola natura: la divina.
  • L’Església assíria és nestoriana (dues persones en Crist essent Maria mare només de la humana.

La Basílica del Sant Sepulcre de Jerusalen, suposadament edificada sobre el Gòlgota, és custodiada per catòlics romans, catòlics melquites, ortodoxos grecs, ortodoxos coptes i per monifisistes armenis. Tant el poder otomà com ara el poder israelià, han mantingut a ratlla l’anidversió irreconciliable d’aquestes esglésies. Tot un contrast amb la relativa bona harmonia entre les innombrables confesions protestants: adventistes, quàquers, mormons, metodistes, pentacostals

 

5.4. La doctrina paulina

Pau, educat a Tars, estava absolutament familiaritzat amb els mites grecs i amb altres visions del món:

5.4.1. La tensió entre el cristianisme jueu i el gentil

En anys recents, investigacions sobre el primitiu cristianisme jueu, ajudats pel descobriment dels evangelis apòcrifs o no canònics que van ser escrits per jueus cristians, han llançat molta llum sobre la severitat d’aquest conflicte entre cristians jueus i gentils.

James Dunn diu a «Unitat i diversitat en el Nou Testament»:

  • «Per al cristianisme jueu en general, Pau va ser el seu arxienemic» (p 241).
  • «Hi havia una divisió molt més profunda, del que sembla, entre Pau i els  judeo cristians que procedia de Jerusalem» (Ibídem. p 254).

L’antagonisme és mostrat més agudament en la segona carta de Pau als cristians de Corint. Emissaris de l’Església de Jerusalem van dir als corintis que Pau no tenia cap credencial de l’Església mare i cap permís (cartes d’aprovació) dels veritables apòstols a Palestina. Aquests crítics de Pau van aparèixer a Corint amb cartes d’autoritat d’aquests apòstols. És clar, van dir, que Pau no era cap apòstol, pitjor encara, era un fals apòstol o un apòstol de Satanàs. Per la seva banda Pau els va cridar emissaris de Satanàs i en el seu atac també semblava atacar el que ell anomena els «apòstols eminents» a Jerusalem. Alguns estudiosos pensen que així és com Pablo despectivament va rebutjar l’autoritat de Jaume i Pere.

Segueix James Dunn:

«Quan Pau va ser arrestat i jutjat en la seva última visita a Jerusalem, no escoltem res de cap judeo cristià al costat d’ell defensant-, i això malgrat l’aparent alta reputació de Sant Jaume entre els jueus ortodoxos. On eren els judeo cristians? Sembla més aviat com si ells s’haguessin rentat les mans, deixant a Pau cuinar en el seu propi suc. Si aquest va ser el cas, significa una antipatia fonamental per part dels judeo cristians al propi Pau i el que ell simbolitzava « (Ibídem, pàg. 256).

En una antiga producció textual judeo cristiana coneguda ara com les Pseudo-Clementines, Pau és atacat violentament. Personifica a Pere que l’anomena «l’home que és el meu enemic».

Els dos problemes principals entre els cristians jueus i gentils eren:

Endinsem-nos en la Cristologia paulina

5.4.2. La situació de Jesús en el cristianisme primitiu-jueu

Els primitius creients post-Pasqua van ser jueus anomenats Natzarens. Van expressar la seva fe en Jesús en termes de la seva perspectiva d’acord amb l’Antic Testament. Ell era el nou Moisès i el nou rei David (Messies) prefigurat en l’Antic Testament en la seva història i les seves visions sobre el futur.

James Dunn és bastant clar en dir:

  • Que la cristologia paulina era equivalent al que es va etiquetar com «adopcionista» (una heretgia de l’antiga Església). És a dir que Jesús va ser adoptat com el fill de Déu en el seu baptisme i sobretot en la seva resurrecció en què va ser coronat com «Senyor i Crist» (vegi’s Rom 1: 4 i Fets 13:33).
  • Que en l’antiga predicació cristiana, registrada en el Llibre de Fets, no hi ha cap suggeriment que els jueus haguessin crucificat a un Creador incògnit o que Jesús era en algun aspecte un ésser diví preexistent. El pensament simplement era que Jesús va ser una víctima innocent de condemnació i execució, però que Déu havia revertit el veredicte humà aixecant-lo dels morts i instal·lant-lo com el Rei Messiànic.
  • Que no hi ha cap evidència que aquests antics judeo cristians sabessin alguna cosa sobre el part d’una verge. Ni tan sols en les cartes de Pau que van aparèixer 22 o 27 anys després de la mort de Jesús, donen algun indici de conèixer el naixement d’un nen per una verge, i fins i tot és possible que aquesta línia del cristianisme va refutar els relats del naixement d’una verge que va ser introduïda a la tradició de Jesús aproximadament en el 80 d.C. per Mateu i Lluc.

Per dir-ho d’una altra manera:

Cal recordar que els primers judeo cristians eren jueus piadosos. I ja que els seus antecedents venien d’un monoteisme jueu sever, és inconcebible que ells poguessin creure que Jesús era Déu o que Déu fos tres persones diferents. Més aviat, per a ells l’únic Déu era el Déu de Jesús, així com era el Déu d’Abraham, Isaac i Jacob i aquest Pare-Déu havia aixecat Jesús d’entre els morts:

  • En l’Antic Testament, «fill de Déu» era un terme que descrivia al rei ungit. el terme fill de Déu no va poder significar en el pensament jueu cristià Déu el Fill com finalment va significar en el cristianisme gentil.
  • Això no va evitar que els judeo cristians creguessin que el Logos (Paraula), Sophia (Saviesa) o el preexistent Pneuma (Esperit) de Déu vinguessin a habitar o a encarnar-se en Jesús, però la distinció entre l’únic Déu preexistent i Jesús va ser sempre mantinguda.

James Dunn reconeix que aquesta va ser la cristologia de l’antic cristianisme jueu. Aquest autor culpa l’Església gentil de desenvolupar un Jesús totalment deïficat. No obstant això és bastant clar en dir que els judeo cristians herètics (fora de l’Església) del segon i tercer segle després de Crist, podien exigir justament una línia directa d’ascendència dels judeo cristians originals:

  • «… el cristianisme jueu herètic (que no tenien cap teologia de l’Encarnació, ni del naixement de la verge, ni de Déu el Fill), semblaria ser no gaire diferent de la fe dels primers creients «(Ibídem. p 242).
  • » … el cristianisme jueu herètic dels segles posteriors, realment podria exigir apropiadament ser en veritat més els hereus del cristianisme original que qualsevol altra expressió del cristianisme» (Ibídem, p244).

 

6. ENTRE EL CRIST DE LA HISTÓRIA I EL CRIST DE LA FE, S’HI POT DESCOBRIR UNA CREACIÓ LITERÀRIA PLAGIADA O UN PLAGI PER LES SEMBLACES AMB ELS ELEMENTS MITOLÒGICS QUE CONFORMEN LES RELIGIONS COMPARADAS…? 

6.1. Els Mites de l’antiguitat dins l’imaginari universal i la seva classificació

Els mites són l’expressió atemporal de l’imaginari universal, un continu procés creatiu destinat a dotar de sentit a l’univers. Malgrat el temps transcorregut continuen al·ludint als nostres més profunds sentimientoas sobre la fragilitat i grandesa de la nostra existència.

Els mites són els miralls màgics en els quals podem contemplar el reflex, no només de les nostres il·lusions i nuesrtros temors, sinó també les dels pobles que ens precedireron. En el seu conjunt, els mites i les llegendes conformen la base de gran part de la literatura, la filosofia i la religió que ha cereado la humanitat, i constitueixen sens dubte un testimoni imprescindibledel imaginari col·lectiu.

Els mites compleixen nombroses funcions en els pobles que els van crear i els van transmetre. No només oferien respostes als geandes interrogants filosòfics de sempre (com es va crear l’univers, quina és la naturalesa de les forces que intervenen en el món i quin és l’origen de l’ésser humà i de la humanitat en el seu conjunt) sinó que també proporcioan respostes a temes d’índole més personal, com les pautes de com comportar, regles socials o explicacions de com seria lz precisa en el més enllà. En aquest sentit, els mites fonamentaven les estructures mewntales sobre les que els antoguos construïen el seu concepte de la vida. I ho feien, detall aquest fonamental, sota un discurs narratiu, en forma d’històries que la gent pogués reecordar i amb les que pogués identificar-se i que, en definitiva, els fessin riure, plorar o atemorir.

A causa precisament del vast repertori que toquen, de caràcter universal, els mites han exercit des de sempre un atractiu que va més enllà del cultural. Tot aquells i aquelles que s’endinsa en l’apassionant món de la mitologia no triga a apreciar un descobriment apassionant:

  • Més enllà de de les peculiaritats pròpies de cada cultura d’origen, és possible establercer paral·lelismes entre els mites de les dioferentes cultures …
  • Tenim exemples fefaents d’aquest paral·lelisme: naixement de l’univers, la creació, el diluvi universal, la naturalesa mortal de l’home, el càstig diví, els cicles de la natura com els de «la mort i la vida».

Els mites han passat d’una cultura a una altra a través del contacte directe. Però hi ha també altres factors pel fet que d’algunes cultures no van poder posar-se en contacte per les distàncies geogràfiques. Això punt va cridar l’atenció tant al psiquiatre Sigmund Freud com a psicòleg Carl Gustav Yung, els qui van descobrir que moltes de les temàtiques que apareixien en les mitologies universals -vegeu, per exemple, boscos ombrívols, transformacions terribles, criatures monstruoses, nens abandonats, vols i caigudes- apareixien en els somnis dels seus pacients:

  • Va ser a partir d’aquest descobriment que es va desenvolupar una teoria del «inconscient col·lectiu» en què té cabuda tota una col·lecció de records i imatges comuns a tot ésser humà.
  • La noció de «arquetip», terme amb què es designava a aquests símbols mentals de caràcter universal, ha passat a formar part de la nostra cultura.

Els grans temes de la mitologia universal discorren paral·lels a les nostres pròpies experiències vitals, escenificant en un pla imaginatiu, les nostres esperances i els nostres temors més profunds. La veritat és que, al marge de les enormes diferències idiomàtiques i culturals, hi ha un origen comú i els pobles de tots els continents i de totes les regions climàtiques tendeixen a desenvolupar les mateixes Situacions i a plantejar els mateixos conflictes:

  • Els Mites es valen d’un llenguatge universal que remet a un món arcaic i arcà
  • Els Mites, salvades les innombrables peculiaritats culturals, testimonien la unitat imaginativa de l’ésser humà, més enllà dels espai i del temps.

 

Encara que normalment molta gent relaciona a la mitologia amb cultures antigues o religions arcaiques, no sempre succeeix realmemnte així. Per exemple, sèries de televisió, llibres i historietes, i jocs de rol, entre d’altres, aconsegueixen formar un univers fictici propi que adquireixen components mitològics molt importants i que, fins i tot a vegades, poden arribar a donar lloc a profunds i complicats sistemes filosòfics. Un exemple excel·lent d’aquest tipus de mitologia és la desenvolupada per:

  • J. R. R. Tolkien en els seus llibres «El Silmarillion» i «El Senyor dels Anells», entre altres escrits, a la qual ell va denominar legendarium, una col·lecció de llegendes.
  • Els Mites de Cthulhu, que sorgeixen de la unificació de les novel·les de H.P. Lovecraft i el seu cercle. Aquests últims expliquen tot l’univers partint d’una física desconeguda (ja que suposa que els nostres coneixements de l’univers i de les ciències tenen premisses actualment errònies), i la no existència de Déu, on criatures de més enllà de la comprensió humana habiten l’univers des el principi dels temps.
  • Els mons ficticis creats per les novel·les de «Dragonlance»
  • La sèrie «Star Trek», les pel·lícules de «Star Wars», el manga «Saint Seiya» i moltes altres creacions …

Resultarà interessant i de prou grat consignar aquí -finalment- una explicació sobre els mites i la ciència que els estudia és a dir, la mitologia-, acompanyats de la mà de la gran obra «Mitologia. Antologia Il·lustrada de Mites i Llegendes del Món» de C. Scott Littleton, Ed. Blume, Barcelona 2002, així com també del professor Mircea Eliadae, que parlava i escrivia amb correcció romanès, francès, alemany, italià i anglès, i podia també llegir l’hebreu, el persa i el sànscrit, especialista de la Història de les religions.

… I per això, m’és plaent mostrar una classificació científica dels Mites més importants que hi ha hagut en la història de la humanitat. Els mites sempre responen a una veritat considerada transcendental. Van més enllà de la simple narració. I els seus temes són comuns, com he indicat, a totes les cultures encara que variïn en la forma o en el relat. Vegem un esquema classificatori:

  • Mites sobre l’origen, que inclouen relats sobre la creació del món o la fundació d’una ciutat o d’una ètnia.
  • Mites rituals, que expliquen el perquè de determinades pràctiques, usualment utilitzats per acontentar un déu o recordar un fet per evitar desgràcies.
  • Mites del culte a una divinitat, en la qual s’explica la seva vida i el seu poder.
  • Mites de prestigi, que parlen del llinatge reial o d’herois nacionals; estan molt relacionats amb l’èpica i són posteriors a la resta dels relats.
  • Mites escatològics, que expliquen la fi del món o de la mateixa civilització.
  • Mites socials, que justifiquen determinades pràctiques socials i els valors imperants; solen ser semblants als cultes i recorden als individus el risc que suposa la transgressió de la norma.

La mitologia comparada ha identificat una sèrie d’històries comuns a diferents cultures, com són:

  • El Panteó tripartit, comú als pobles indoeuropeus, entès com el conjunt de tots els déus d’una religió o d’una mitologia politeista particular, descendents del «Dyeus» suprem i originari.
  • Els relats fundacionals, com el mite de la Creació. Una història mitològica-religiosa que descriu el començament de l’univers, de la Terra, de la vida i del primer humà, com un acte deliberat de creació realitzat per una o més deïtats.
  • Les narracions sobre el Diluvi universal o altres formes de destrucció i recreació de la Terra.
  • Les històries de naixements, mares virginals, fins i tot, ascendits als cels.
  • La mort d’un déu o heroi per salvar els humans i la seva resurrecció.
  • El descens a l’inframón. Aquest terme generalment s’empra per descriure el regne del déu «Hades» de la mitologia grega que es creia que estava situat sota la Terra. Aquest regne té diferents aspectes, incloent els prats «Asfódelos», l’estatge dels morts (que és conegut com el «Èreb» o el «Báratro» i el «Tàrtar», que és on estan atrapats els monstres i els titans.
  • El «Axis mundi» o eix del món, un símbol ubic que es presenta en nombroses cultures i la idea expressa un punt de connexió entre el cel i la terra. El símbol pot trobar-se en cultures xamàniques o basades en creences animistes, a les principals religions del món i, fins i tot, en civilitzacions urbanes tecnològicament avançades. En paraules de Mircea Eliade, «tot microcosmos, tota regió inhabitada, té un centre, és a dir, un lloc que és sagrat per sobre de tot».

Aquests paral·lelismes entre pobles sense contacte entre si s’expliquen per la necessitat psicològica de respondre a les mateixes qüestions metafísiques de l’ésser humà com hem indicat que es troben en les obres de Sigmund Freud i Carl Gustav Yung.

6.2. Les entranyes de les religions mistèriques i els seus rituals

 

Per entre el món Mediterrani, així com també en temps de Jesús, hi va conviure una gran quantitat de credos i rituals, amb similituds entre tots ells, més enllà dels seus llocs d’origen.

Generalment, els déus ancestrals s’assemblaven entre ells. És a dir:

 

  • Nascuts molt propers al nostre Nadal o equinocci d’hivern.
  • Nascuts d’una Mare Verge.
  • Nascuts en pessebres o en baixes estances.
  • Portats a realitzar una vida dedicada a favor de la humanitat.
  • Cridats pels seus noms com «Llum Redemptora», «Sanadors», «Mediadors», «Salvadors «, » Llibertadors»

No obstant això, la majoria d’ells:

  • Van ser vençuts per les forces de les Tenebres.
  • Van descendir als Inferns o a les Tenebres, però van ressuscitar novament d’entre els morts.
  • Portats a ser guies de la humanitat per conduir els homes a un món diví.
  • Van fundar comunions de sants, esglésies o comunitats, en les quals els deixebles reben un ritu d’iniciació (Baptisme) i commemoren la seva pertinença amb menjars.

Vegem cadascuna d’aquestes divinitats dins del que anomenem religions mistèriques per fer-ne una comparació amb Jesús de Natzaret i la religió cristiana.

6.2.1 Atis, Crist de Frigia

El culte a Atis va començar cap al 1200 aC. a la muntanya Díndimo (actualment Murat Dağı en Gediz, Kütahya). A la fi del segle IV aC. el culte a Atis va cobrar força en el món grec.

Pel que fa a la bibliografia consultada els paral·lelismes que s’ha pogut trobar, es destaquen els següents:

  • Nascut de la verge Nana un 25 de desembre.
  • Posseïa una doble divinitat: pare i fill diví.
  • Va ser un Salvador, crucificat en un arbre per a la salvació de tota la humanitat.
  • Va ser enterrat, però al tercer dia sacerdots van trobar la seva tomba buida.
  • Va ressuscitar entre els morts un 25 de març.
  • Va batejar als seus deixebles amb la seva sang, de tal manera que els seus pecats van ser rentats, i els seus seguidors es van declarar «haver nascut novament».
  • Els seus fidels van menjar pa i menjar sagrat, creient haver rebut el cos del salvador.
  • En la celebració de la seva mort i resurrecció, que és a la primavera, és mostrat com va ser legalment mort i penjant d’un arbre.
  • Denominat com «Bon Pastor», «El Suprem Déu», «El Unigènit Fill de Déu», «El Salvador «.

6.1.2 Buda, Crist de Índia

Les dates del seu naixement i mort són incertes. La majoria dels historiadors de principis del segle XX dC. dataven la seva existència entre el 563 i 483 aC, però en opinions més recents es data la seva mort entre el 486 i 483 aC. i segons uns altres entre el 411 i 400 aC. No obstant això, en un simposi que sobre aquest tema va tenir lloc en l’any 1988 i la majoria dels que van presentar les seves opinions definitives van donar com a dates un període que pot trobar-se al 400 aC., Restant o sumant vint anys, com la data aproximada de la mort del Buda.

Consultades les fonts bibliogràfiques apareixen els paral·lelismes que a continuació s’indiquen:

  • Nascut de la verge Maya un 25 de desembre.
  • El seu naixement és anunciat per una estrella i visitat per homes savis ambcostosos regals.
  • Al seu naixement els àngels li cantaven cançons celestials.
  • Als 12 anys va ensenyar en un Temple.
  • Va ser temptat per Mara, que era l’esperit del mal, en temps de dejuni.
  • Batejat amb aigua, en nom de l’esperit del déu present.
  • Va sanar a persones malaltes.
  • Va alimentar a unes 500 persones a partir d’una petita cistella de pa de pessic
  • Va caminar sobre l’aigua.
  • Va venir per complir amb la llei.
  • Va predicar l’establiment del regne dels justos.
  • Va obligar als seus seguidors la pobresa i la renúncia al món.
  • Es va transformar en una muntanya.
  • Mort, segons certes tradicions en una creu, va ser sepultat i ressuscitat entre els morts després que la seva tomba fos oberta per una força sobrenatural.
  • Va ascendir cap als cels (Nirvana), per retornar després, en dies, i jutjar els morts.
  • Anomenat «El Bon Pastor», «Fuster», «Alfa i Omega», «Portador del lliure Pecat «, «Mestre «, «La Llum del Món «, » Redemptor «...

6.1.3 Dionís, Crist de Grècia

Molts grecs estaven segurs que el culte a Dionís havia arribat a Grècia des Anatòlia, a l’Àsia menor. El culte a Dionís va tenir la seva influència a Roma, entre els segles II i III aC., Introduït des de la Magna Grècia (els pobles grecs del sud d’Itàlia), i mitjançant l’Etruria, influïda per Grècia. Els romans van rendir culte al seu equivalent romà, Bacus. Les bacanals eren festes que se celebraven en secret i amb la sola participació de dones en l’arbreda de Simila, prop de la muntanya Aventino a Roma

Dionís és un déu de ritus religiosos mistèrics, com els de Deméter i Perséfone a la ciutat d’Eleusis, pròxima a Atenes. Molts investigadors creuen que Dionís és producte d’un sincretisme d’una deïtat grega local de la naturalesa i un déu més poderós de Tracia o Frigia, com Sabacio.

La investigació del seu naixement, infància i joventut, així com també al llarg de la seva presència en el món grec, ens descobreix els paral·lelismes següents:

  • Nascut d’una verge un 25 de desembre i en un pessebre.
  • Ha estat viatjant i ensenyant.
  • Va dur a terme diferents miracles.
  • Muntat en un ruc va realitzar una processó triomfal.
  • Va transformar aigua en vi.
  • Va donar de menjar aliment sagrat als seus seguidors i van rebre així el cos del déu.
  • Va ressuscitar d’entre els morts un 25 de març.
  • És identificat amb el símbol del moltó i el xai.
  • Denominat com «Rei de Reis», «L’Unigènit de Déu», «El Redemptor»; «El Salvador «; «El portador de tots els pecats «, «Ungir a Un», » L’Alfa i l’Omega «

6.1.4 Heracles, Crist de Grècia

Les mencions més antigues d’Heracles o Hèrcules apareixen en les obres d’Homer i Hesíode, però els relats més o menys complets de les seves aventures són les obres de Psino de Bufons (natural de Rodes, i, d’altra banda, desconegut), Pisandro de Camiros 640 aC. i Paniasis d’Halicarnàs del segle V aC., autor d’una obra titulada Heraclea. Totes aquestes obres, amb excepció d’unes poques cites fragmentàries, s’han perdut.
Els relats del seu naixement i l’apoteosi dels seus dotze treballs, relativament invariables en les diverses fonts, daten la seva mort i deïficació en l’any 1226 aC.

Seguint les fonts bibliogràfiques consultades i, pel que als paral·lelismes es refereix, podem afirmar que:

  • Nascut a l’equinocci d’hivern, fill d’una verge de qui no va tenir sexe fins que el nen naixés.
  • Sacrificat en l’equinocci de primavera.
  • Anomenat «El Salvador», «Príncep de la Pau», «Fill de tots els justos», «L’Unigènit «

 

6.1.5 Krishna, Crist de l’Índia

El primer esment de Krisna es troba en el Majábharata (text épicorreligioso del segle III aC. Que conté el famós Bhagavad-guita, que són els ensenyaments de Krisna al seu amic, el guerrer Áryuna. Els autors de l’Majábharata suggereixen que Krisna va viure en una època que sembla posterior al període vèdic. els regnes que en el Majábharata són protagonistes -com els kurus o els iadus- havien estat regnes secundaris en el Rig-veda. Krisna parla un tipus de sànscrit clàssic que va existir a l’Índia des del VII a C.
Hi ha la hipòtesi que un nombre de tradicions i deïtats regionals poden haver-se fusionat en les històries d’aquest déu segons relata un article sobre la Història del krisnaísmo.
La religió de Krisna es va desenvolupar gradualment en diversos Puranas (escrits possiblement des del segle III aC.), Fins a arribar al Bhagavata-Purana (segle X dC.) Que dedica milers de versos a descriure la seva vida i obres, així com el poema Guita -govinda (segle XII dC.), on es desenvolupa l’esoterisme krisnaísta.
L’autor del Bhagavata-Purana (segle XI dC.) Consigna per primera vegada una data de naixement de Krisna: la mitjanit del Rojini naksatra (el vuitè dia després de la lluna nova del mes de Sravana o bhadrapada.

Realitzada la síntesi en relació als paral·lelismes buscats, podem concloure aportant els aspectes que s’expliciten a continuació:

  • Nascut en temps en què el seu Pare substitut, Nanda, es trobava a la ciutat per pagar els seus impostos al Rei.
  • La seva nativitat va ser anunciada per una estrella.
  • Va ser fill de la verge Devaki, en una cova, que en el moment del seu naixement va ser il·luminada per una estrella.
  • Les vaques van adorar seu naixement.
  • El Rei Kansa va intentar buscar el nascut, ordenant assassinar a tots els nens homes nascuts aquesta mateixa nit.
  • Va viatjar molt obrant diversos miracles: va ressuscitar morts, guarir leprosos, va guarir a sords i cecs.
  • La crucifixió de Krishna és representada per mitjà d’una creu i els seus braços estesos.
  • Penjant de la creu, va ser travessat per una fletxa.
  • Va morir, va descendir als inferns, però definitivament al tercer dia va ascendir als cels.
  • Va retornar dies més tard per jutjar els morts.
  • Krishna és la segona personificació de la trinitat hindú.

6.1.6 Mitra, Crist de Pèrsia

Mitra era un déu solar de Pèrsia, la adoració es va difondre més tard a l’Índia i l’Imperi romà.
Segons l’escriptor belga Franz Cumont, al seu estudi publicat al començament del segle XX, l’origen del mitraisme es troba a l’antiga Pèrsia, en l’actual Iran.
L’origen d’aquesta divinitat indoiraniana pot remuntar-se fins al II mil·lenni aC. El seu nom és esmentat per primera vegada en un tractat entre els hitites i els mitani, escrit cap al 1400 aC.
No obstant això, cap a l’any 62 aC., Els soldats romans van adoptar aquest déu a la seva manera, li van agregar característiques no perses i van crear una religió anomenada mitraisme que es va expandir ràpidament per tot l’Imperi romà, i que va competir amb l’incipient cristianisme fins al segle IV dC.

Posats a descobrir els paral·lelismes existents nostra investigació, consultats els diferents aspectes d’aquest déu persa, podem inscriure’ls de la manera següent:

  • Originari de Pèrsia, adorat a l’Índia i eventualment a Roma.
  • Quan el mite de Crist era nou i poc conegut, Mitra i el Mitraísmo eren ja ancestrals.
  • Adorat pels segles com el missatger de la veritat.
  • Mitra era venerat pels Perses (Zoroastrianismo), i pels Hindús (vegi’s la literatura vèdica) abans que la seva fe fos reconeguda a Roma, on els misteris van florir al segle II d.C.
  • Molt aviat els cristians van dominar aquesta religió exterminant Mitra i als seus fidels, arrasant els seus temples i incendiant els seus sagrats textos.
  • Cada any, a mitjans d’hivern, el fill del déu novament neixia, posant fi a la foscor.
  • Cada primer minut de tots els 25 de desembre al Temple de Mitra dels sacerdots, amb vestits blancs, encenien espelmes i encens celebrant el naixement del fill del déu.
  • Mitra, nascut un 25 de desembre, en una cova, era fill d’una mare verge.
  • Mitra va baixar del cel com a home i va salvar la humanitat dels seus pecats.
  • Mitra, al costat de dotze deixebles, va viatjar extensament convertint-se en un mestre i il·luminador dels homes.
  • Va ser sepultat en una tomba, de la qual va ressuscitar entre els morts.
  • Els seus seguidors guarden al Sabat com si fos un dia sant, i duen a terme banquets sacramentals en memòria d’aquest esdeveniment.
  • Els menjars sagrats, pa i aigua, o pa i vi, són simbòlicament el cos i la sang del sagrat toro (déu).
  • Baptisme en la sang del toro. (Taurobolum) com a ritu d’iniciació. Més tard, Baptisme «rentat a la sang de l’anyell»
  • Baptisme d’aigua (registrat pel cristianisme).
  • Els rituals mitraics ocasionaven la transformació i salvació dels seus fidels (una espècie d’elevació de l’ànima cap a una realitat divina).
  • Els festivals mitraics eren dos: un cap al solstici d’hivern, (que simbolitza el seu  naixement), i un altre cap al solstici de primavera (que simbolitza la seva mort i resurrecció).
  • Era conegut com «El Salvador», «El fill de Déu», «El Redemptor», «El Bé de Déu».

6.1.7 Osiris, Crist d’Egipte

Osiris és el déu egipci de la resurrecció, dels morts, de la vegetació i de l’agricultura, al seu torn és símbol de la fertilitat i la regeneració del Nil. També presideix el tribunal del judici dels difunts en la mitologia egípcia. El seu pare era Geb i la seva mare era Nut. Els textos funeraris egipcis, que van aparèixer en les parets de les cambres funeràries a les piràmides a fins de la Dinastia V, durant el segle XXV aC. Donen idea de l’antiguitat d’aquest déu egipci.

Fonts que es fan ressò d’aquest mite són: el «Tractat d’Isis i Osiris» de Plutarc, textos de Diodor de Sicília, i els «Textos de les Piràmides»: Osiris va ser un heroi cultural, rei mític, fundador de la nació egípcia , que va ensenyar als homes la civilització, les lleis, l’agricultura, la fermentació per elaborar begudes alcohòliques i com adorar als déus. Mor com a home, però ressuscita com immortal gràcies a Anubis.

Els egipcis van veure en la resurrecció d’Osiris la promesa d’una vida eterna. Creien que tots els homes viurien eternament, al Aaru, si es realitzaven cerimònies funeràries similars a les efectuades amb Osiris, mort i ressuscitat. Així des de l’Imperi Mitjà era costum, en els textos funeraris, nomenar al difunt amb l’apel·latiu de «Osiris».

El culte d’Osiris va continuar fins al segle VI dC. a l’illa de File, a l’Alt Nil malgrat els decrets de Teodosi a voltants de l’any 390 dC., per destruir els temples pagans. El culte a Isis i Osiris en File es va permetre fins a l’època de Justinià I, mitjançant tractat entre els blemios-nobatias i Dioclecià. Aquestes pràctiques van acabar quan Justinià I va enviar al general Narsés a destruir els santuaris, detenir els sacerdots i confiscar les imatges divines, per dur-les a Constantinoble.

En el mite d’Osiris existeixen diversos elements que alguns autors suggereixen haurien estat presos pels creadors del cristianisme. Per exemple: Osiris després de morir assassinat pel seu malvat germà Seth, «ressuscita» gràcies a la deessa Isis, després «ascendeix als cels». quests supòsits paral·lelismes entre déus mitològics com Osiris a Egipte, Tammuz a la Mesopotàmia asiàtica, Baal en Canaan, i Atis a Grècia d’una banda, i la resurrecció de Jesús per un altre van ser intensament rebatuts per acadèmics especialistes en mitologia, que asseveren que distorsionen les fonts per forçar la comparació dels relats mitològics amb els relats de Jesús ressuscitat.

Respectant les diverses teories que rebaten els paral·lelismes entre Osiris i Jesucrist, objecte de la nostra investigació, enviem -salvant qualsevol nova proposta- els elements comundes trobats:

  • Va néixer per complir i fer complir la llei.
  • Se la va anomenar Krst, l’Un.
  • Nascuda de la verge Isis-Meri un 25 de desembre en un pessebre.
  • El seu naixement va ser anunciat per una estrella i assistit per tres homes savis.
  • El seu pare terrenal es deia «Seb» la traducció correspon a «Josep».
  • Als 12 anys ensenyava en el temple, i als 30 anys va ser batejat.
  • El seu baptisme es va efectuar en el riu Larutana, (riu Jordà), per «Anup» el Baptista, qui fora decapitat. («Anup» es tradueix per «Joan»).
  • Va viatjar extensament, va ensenyar als homes i els va pacificar per mitjà de la música i la seva bondat. No va emprar la força dels seus braços.
  • Va fer miracles, va exorcitzar als dimonis i va ressuscitar d’entre els morts.
  • Va caminar sobre l’aigua.
  • Va ser traït per Tifó, crucificat entre dos lladres el 17 de Athry.
  • Soterrat en una tomba i al tercer dia (19 de athry) va ressuscitar.
  • Els seus deixebles celebraven cada any en l’equinocci de primavera la seva mort i resurrecció.
  • S’esperava regnés mil anys.
  • Anomenat «El camí de la Veritat i de la Llum», «El Messies», «Déu convertit en home», «El Fill del Senyor «, » El Verb fet carn «, » La Veritat de la Paraula «

6.1.8 Zoroastre, Crist d’Àsia Menor

Existeixen discrepàncies sobre el lloc de naixement de Zoroastre. Segons alguns corrents néixer a Rhages (prop de Teheran, a Iran), segons altres a l’Afganistan o Kazakhstan. Altres fonts argumenten que Zaratustra és més aviat un títol donat a una sèrie de mestres (fins a quatre), més que el nom d’un concret d’ells, i que l’home a qui solem referir-nos com Zoroastre hauria estat l’últim de la sèrie.

Mitjançant càlculs indirectes sobre vagues referències a altres personatges coetanis o posteriors, s’estima que va néixer entre el principi del primer mil·lenni i el segle VI aC. C. Biedma, basant-se en estudis d’arqueologia i datacions del Carboni 14, assenyala que va néixer al voltant del 6300 aC. tot i que la majoria considera que va viure entre el 1300 al 1200 aC.

Zaratustra era considerat, per a Nietzsche, el culpable de la conversió de pobles de l’Orient Mitjà (pobles abrahàmics avui dia), del politeisme cap al monoteisme. Per això, l’autor de «Així va parlar Zaratustra» va plantejar la superació d’aquesta conversió amb la mort de Déu, per després proporcionar que l’home es fes lliure per si mateix fins a arribar al superhome.

Havent investigat les característiques que adornen el pretès personatge, com a mestre espiritual d’Àsia menor, ens trobem amb els elements característics següents:

  • Nascut d’una verge.
  • Va ser batejat en un riu.
  • En la seva joventut va sorprendre per la seva extraordinària saviesa respecte d’altres savis.
  • Quan va complir 30 anys va començar el seu ministeri.
  • Temptat al desert pel dimoni.
  • Desallotja els dimonis.
  • Va retornar la vista a un home.
  • Va revelar tots els misteris del cel i de l’infern, de la resurrecció, del judici i de la salvació.
  • Els seus fidels celebraven l’Eucaristia per mitjà d’un menjar sagrat.
  • Se’l denominava «La Paraula feta Carn»

6.1.9 Els mites de les religions agrícoles

Els mites de les religions agrícoles que estaven vigents en moltes regions de l’univers, amb molta anterioritat abans del naixement de l’era cristiana, segueixen exactament un mateix esquema. Els protagonistes de la història de l’agricultura són:

 

  • Una mare verge.
  • Un fill/a que neix i mor per donar de menjar a la humanitat.
  • La deessa mare adquireix diferents noms:

Afrodita, Aine, Alilat, Anat, Anahita, Asera, Artemisa, Astarté, Asthoret, Astronoe, Axieros, Baalat, baaltis, Belona, ​​Bendis, Ceres, Cibeles, Cotito, Cuerauápari, Damia, Dana, Demeter, Dictina, Eithinoha, Freia, Grania, Hannahanna, Hercina, Hi’iaka, Inanna, Ishtar, Isis, Ixmucana, Kerri, Krumina, Lusia, Ma, Mari, milita, Prithivi, Retia, Rhiannon, Rozanizy, Salambó, Sena, Syra, Tailtiu, Tanit, Venus, Wekatama, (Mare de Déu)…

  • El fill/a és anomenat:

Acavister, Atis, Adonis, Amanus, Aranrhod, Ariadna, Axiokersa, Auxesia, Bhavani / Kali, Bassa. Gran, Baal, Britomartis, Combabo, Cora, Diarmaid, Dumuzi, Dusura, Earles de Desmond, Eshmund, Europa, Ferefata, Gàl·lia, Gugalanna, Hipòlit, Ixquic, Libera, Lohiau, Lugna, Lúufri, Melqart, Melcario, Milcrato, Missa, Nigola, Onatag, Orió, Osiris / Horus, Pelles, Perséfona, Proserpina, Pwyll, Rod, Robigo, Sabacio, Sandón, Shamin, Tammuz, Telepino, Virbius, Xaratanga, (Crist / Jesús) …

  • En aquests mites agrícoles el fill representa la llavor enterrada, fins que reapareix amb la forma de planta que comença a créixer. Les plantes maduren fins a ser collides i el cicle sencer torna a representar-se.
  • Es tracta d’un déu mort i ressuscitat, aspecte que té relació amb la «mort» de l’espiga: la sembra i el rebrot de la nova espiga…

James George Frazer reconeix en el mite osirià totes les característiques del culte a un esperit de la vegetació. Osiris seria un d’aquests déus agraris que cada any, en el temps de les collites, són desmembrats per les falçs i que enterrats en forma de llavor reneixen durant la primavera. Tot i la pompa amb què en els temps posteriors els sacerdots van envoltar l’adoració d’Osiris, la concepció del déu com el gra de blat apareix clara en la festivitat de la seva mort i resurrecció celebrada primer al mes de Khoiak i després al mes de Athyr. Tal festivitat estava essencialment dedicada a la sembra.

De manera que l’origen de la religió cristiana, igual que el de les mitologies paganes, té relació amb la història de l’agricultura. I per tant, el cristianisme és una religió agrícola.

Per aquest motiu Jesús:

 

És el «fruit del ventre» de la verge personificat en el pa de cereal i que, segons el mite, diu al repartir-lo als seus deixebles i també en el vi fruit del raïm en el temps de la verema:

 

 

              – «Preneu i mengeu, aquest és el meu cos.»(Mat. 26,26) com el fruit del                       blat sembrat a la terra…

              – «Beveu d’ell tots, que aquesta és la meva sang» (Mat. 26,27) com el fruit                   de la verema, el vi contingut en un calze.

 

Cal considerar que aquestes expressions es troben en la història de la agricultura s’entendrà que la metàfora que Jesús / Crist mor com a llavor que s’enterra per germinar i ressuscita com a vegetació a la primavera en néixer de la Mare Arbre com a fruit madur per donar de menjar a la humanitat -com espiga de cereal o com fruit de la verema = cos i sang-, ho confirma l’eminent mitóleg Joseph Campbell en un text aportat per  Bill Moyers en  «El poder del mite», Emecé Editors, SA, Barcelona, 1991 pàg. 159, quan expressa:

«La història de Crist implica la sublimació del que originalment era una imatge vegetal molt sòlida. Jesús està en la Branca Sagrada, l’arbre, i ell mateix és el fruit de l’arbre».

I ratifica que el naixement de Jesús és la identificació amb el fruit madur. El fet que els mitólegs cristians denominessin Jesús com a Messies (=metàfora agrícola), mostren que van interpretar malament el que no era més que una metàfora agrícola, després apropiar-se de mites de religions precedents i que no entenien. Van donar l’apel·latiu de Messies confonent el seu significat i interpretant:

  • La paraula «messies» de l’hebreu «meschiaf» = El Messies. I  igual a Crist en llatí = Ungit…,
  • … en comptes de relacionar-la amb el concepte del que es van apropiar d’una altra religió i que no van entendre: la paraula «messis» = recol·lectar els fruits [messis = sega, collita, recol·lecció de productes de la terra].

Tal i com així apareix en el  «Diccionari Latino-Español». Agustín Blánquez. Tom 2. Editorial Ramón Sopena, SA, Barcelona).

  • De manera que la pregunta d’Herodes als mags: «… on havia de néixer el Messies » (Mat, 2, 4), s’hauria d’interpretar en realitat «on havia de néixer el fruit de la recol·lecció, el raïm de la verema, el cereal, … «
  • L’afirmació: «us ha nascut avui un Salvador, que és el Messies (Luc. 2,11) significaria «us ha nascut el fruit de la recol·lecció, el cereal, la collita que salva la humanitat perquè no mori de fam «.

La metàfora agrícola en relació al naixement del nen d’una Mare (malinterpretat com l’arribada del Messies) es refereix a la recol·lecció de fruits. Aquest en seria l’origen ja que recol·lectar les fruites es diu -en diferents llengües- amb paraules derivades del nom de les deesses de les Collites o les deesses Mare, símbols de la nova collita de fruits o dels fills I així:

  • «Messis» = recol·lectar, que provenia del nom de la Deessa de Mèssia, adorada en el recorregut  agrícola i ubèrrim de les fruites del recorregut del Danubi (Sèrvia i Bulgària).
  • «Demetere» = recol·lectar, que evidencia el seu origen en el nom de la Deessa Demeter, Mare  de les Collites.
  • «Carpere» = recol·lectar, recollir dels arbres de la tardorla, derivat del nom de la Deessa Carpo / Karpo o «Fructificació» (del grec Karpos = fruit).
  • «Cerealia» = recol·lectar, messes / cereals. L’origen el trobem en el de la Deessa Ceres, mare dels cereals.
  • «Segestis» / «seges» = segar / recol·lectar. Les seges de les messes probablement deriva del culte del Temple de Segesta.
  • «Vendimiare» = recollir fruits de les vinyes, prové del nom de la verema, és a dir, de les Festes de la Vinàlia.
  • «Fructescere» = fructificar, procedeix del nom de la Deessa romana Pomona, en el sentit de conrear els arbres fruiters, les hortes i els jardins.

La festa del Nadal pretén celebrar el naixement d’un ésser diví d’una Mare Verge. Es tracta d’una metàfora religiosa –solis invictus– que relata la culminació de la història de l’agricultura que el naixement de Jesús s’identifica amb el naixement que se celebrava el 24 de desembre d’altres fills/es de Mares Verges d’altres religions antecessores.

I nens nascuts que s’identifiquen amb el fruit del ventre de la Mare Verge, després d’haver estat una llavor (germen o sement) que es converteix en fruit, en referència a la festa del solstici de la collita d’hivern, tal i com trobem a:

            – de Babilònia

            – de Sumèria

            – d’Assíria

            – d’Acàdia

I més. Perquè no podem oblidar el compendi de civilitzacions antigues, aquelles que comprenen l’arc que va:

  • Des de l’aparició de l’escriptura fins a l’Edat Mitjana a Occident …,
  • A Amèrica fins a l’arribada dels primers colonitzadors …,
  • A l’Àsia Oriental fins a la aparación del primer emperador de la Xina …
  • A l’Índia fins a la invasió Islàmica … i
  • en tantes civilitzacions de mitologies fèrtils siguin asteques, africanes, celtes, nòrdiques, sud-americanes, aborígens, japonesos, etc.

I, evidentment, sense voler ni poder oblidar la mitologia semita i, en particular, la mitologia cananea.

6.3. De «La Bíblia de la Mitologia» a la importància de la mitologia en «La Interpretació de la Bíblia»

Resultarà interessant de consignar aquí -finalment- una explicació sobre els mites i la ciència que els estudia, és a dir, la mitologia, acompanyats de la mà de Mircea Eliade -un especialista de la història de les religions- i de .J. Richepin… I per això, m’és plaent mostrar una classificació científica dels mites més importants haguts en la història de la humanitat:

Els mites sempre responen a una veritat considerada transcendental. Per això van més enllà de la simple narració. Els temes són comuns a totes les cultures, encara que variïn en la forma o en el relat.

  • Mites sobre l’origen, que inclouen relats sobre la creació del món o la fundació d’una ciutat o d’una ètnia.
  • Mites rituals, que expliquen el perquè de determinades pràctiques, usualment utilitzats per a acontentar un déu o recordar un fet per tal d’evitar desgràcies.
  • Mites del culte a una divinitat, en què s’explica la seva vida i el seu poder.
  • Mites de prestigi, que parlen del llinatge reial o d’herois nacionals; estan molt relacionats amb l’èpica i són posteriors a la resta dels relats.
  • Mites escatològics, que expliquen la fi del món o de la mateixa civilització.
  • Mites socials, que justifiquen determinades pràctiques socials i dels valors imperants; solen ser semblants als cultes i recorden als individus el risc que suposa la transgressió de la norma.

La mitologia comparada ha identificat una sèrie d’històries comunes a diferents cultures, com en són:

  • Un panteó tripartit, comú als pobles indoeuropeus, entès com el conjunt de tots els déus d’una religió o d’una mitologia politeista particular, descendents del Dyeus suprem i originari.
  • Relats fundacionals, com el mite de la creació. Una història mitológicareligiosa que descriu el començament de l’universo, de la Tierra, de la vida i del primer humà, com un acte deliberat de creació realizat per una o más deitats.
  • Narracions sobre el diluvi universal o altres formes de destrucció i recreació de la Terra.
  • Històries de naixements, mares virginals, fins i tot, ascendides als cels.
  • La mort d’un déu o heroi per salvar els humans i la seva resurrecció.
  • El descens a l’inframón. 
  • L’axis mundi o centre del món (encarnat per un arbre o muntanya).

Aquests paral·lelismes entre pobles sense contacte entre si s’expliquen per la necessitat psicològica de respondre a les mateixes qüestions metafísiques de l’ésser humà.

 

6.4. Es pot confirmar tot això descrit amb la presentació d’alguns exemples…?

A tall d’exemple, [ Lluís Busquets en «Última notícia de Jesús de Natzarè» (Ed. Proa. Barcelona 2006, pàg. 93-99 ], i pel que fa referència a Jesús en el relat evangèlic escrit que ens arriba a nosaltres, n’he extret del text l’ordenació i el resum que consigno a continuació:

6.4.1 Sobre el naixement i la infantesa de Jesús:

  • En el misteris de Dionís se celebra un matrimoni sagrat del qual neix en un estable un infant diví.
  • Als misteris d’Eleusis se celebrava el prodigiós naixement de l’home-déu d’una donzella.
  • Un poema egipci comença així: «Ens ha nascut el Nen. Veniu, adorem-lo».
  • El misteris d’Adonis se celebraven cridant: «L’Estrella de la salvació ha nascut a l’Orient».
  • Mitra, el déu-home dels misteris perses, neix el 25 de desembre -en el solstici d’hivern, el dia més curt de l’any i canvi de signe perquè retorni el sol vivificador- amb el testimoni de tres pastors.
  • El dia 6 de gener (el dia de l’epifania cristiana i data del naixement de Jesús per a l’església armenia) s’escau el dia de la celebració d’Osiris i de Dionís.
  • Empèdocles creu que s’ha d’adorar Déu amb encens, mirra i mel (gairebé el mateixos presents dels nostres Reis Mags).
  • I pel que fa a la verge Maria, sembla que assumeix el paper pagà de la «gran mare», semblant a l’Isis egipcia o a Sèmele, mare mortal de Dionís, ascendida als cels i venerada al seu costat.

6.4.2 Sobre la vida de Jesús adult

  • No és estrany que tant Joan Baptista com Jesús ja adult i quan es troben al riu Jordà, tinguessin naixements prodigiosos: de dona vella incapaç d’infantar i d’una donzella verge.
  • El prodigi de la conversió de l’aigua en vi a Canà, com a primer miracle, es pot relacionar amb els ritus de purificació amb aigua tal i com mostren els himnes homèrics, passant per  Egipte fins als misteris de Mitra, en els quals es batejava als qui s’iniciaven per esborrar-los els pecats.
  • Apuleu ens parla de bateigs amb aigua, amb foc i amb aire (amb foc i alè sant -Esperit Sant-, promet el Baptista que serà el bateig de Jesús i com també explica el mateix Jesús a Nicodem segons Jn 3,4.8).
  • En relació als miracles o prodigis -la transformació de l’aigua en vi- ja té lloc míticament en les noces de Dionís i Ariadna.
  • Asclepi -i altres antics- havia fet curacions, expulsat dimonis i ressucitat morts.
  • Empèdocles, taumturg itinerant, endevinava el futur.
  • Pitàgores calmava tempestes i apaivagava onades fins al punt de poder passar per damunt de les aigües. així com també se li atribueix pesques miraculoses.
  • El concepte dels «dotze» -en referència als Apòstols seguidors de Jesús-que es narra en els Evangelis i en els Fets dels Apòstols, es pot situar en la cerimònia d’iniciació dels misteris de Mitra -una creença estesa per les legions romanes arreu de l’Imperi-, dotze deixebles rodejaven el seu déu-home disfressats amb els signes zodiacals.
  • En els misteris d’Eleusis hi trobem una reminiscència d’expulsió de dimonis que, en forma de porcs, es precipiten al mar, en què els iniciats es banyaven al mar amb porcells.

6.4.3 Sobre els darrers dies de la vida de Jesús

  • Sobre l’arribada de Jesús a Jerusalen, abans de la seva passió i mort, al damunt d’una somera, aclamat per les multituds que agitaven palmes i branques d’olivera, cal fer notar que Apuleu parla de les palmes com a senyal de triomf, en la festa d’Atis es brandaven joncs i a Eleusis una somera carregava els efectes del pelegrins que es volien iniciar mentee eren victorejats per la gent que agitava branques dels arbres. Cavalcar un ase era símbol d’haver dominat les passions, la crueltat i perversitat pròpies, és a dir, la natura humana inferior tal i com es consigna en el cèlebre llibre «L’ase d’or» (Metamorfosi) de Luci Apuleu.
  • En el sopar de comiat, Jesús institueix l’Eucaristia. La idea de combregar amb la divinitat –«Aquest és el meu cos, mengeu-ne / Això és la meva sang, beveu-ne»– és un ritus antiquíssim que es troba en el «Llibre dels morts» egipci i que està lligat al canibalisme i a la convicció d’arribar a tenir forces de l’enemic menjant-se’l, cosa que es practicava en les religions mistèriques.
  • Vet aquí uns mots pronunciats pel déu-home mistèric de Mitra: «Qui no mengi del meu cos i no begui de la meva sang, per fer-se u amb mi i jo amb ell no coneixerà la salvació». Paraules que ressonen  en Jn. 6, 53-56. El fet de menjar o de participar en l’àpat de l’home.déu es repeteix també en els misteris d’Atis.
  • Les trenta monedes de Judes recorden les trenta peces de plata que els seguidors de Sòcrates volien pagar en nom seu, esperant els seus perseguidors que pagués i s’exiliés.
  • El comportament de Jesús -relatat en la seva Passió-  va ser el que s’hauria esperat d’una savi dels misteris. Més d’un filòsof havia contestat al tirà: «Tu fes el teu paper, que jo en faré el meu». I, a «Les Bacants», després que Dionís hagués pres una actitud passiva (deixar-se agafar, jutjar i escarnir), repon a Penteu: «No pots fer-me res que no hagi estat ordenat», resposta no llunyana de la resposta de Jesús a Pilat: «No tindries cap poder si no t’hagués estat donat des de dalt» (Jn.19,11).
  • L’estoic Epictec va deixar dit: «Prendreu el meu cos o les meves propietats, però no governareu els meus principis morals». I, de fet, la brutalitat històrica d’un tirà com Pilat va ser del tot edulcorada pels cristians per quedar bé amb Roma.
  • La corona d’espines, el mantell vermell de l’«Ecce homo» o el fel donat a Jesús a la creu com a beguda tampoc semblen originals de la passió cristiana. A més d’un hierofant li feien beure fel per resistir l’excitació del seu estat i hi havia diferents coronacions i revestiments en les festes mistèriques com Dionís, coronat amb heura, vestit amb mantell escarlata i els seus iniciats es posaven una faixa del mateix color.
  • Quan a la creu, no cal dir que era un símbol sagrat des de l’antigor. Els quatre braços representaven els quatre elements del món físic (terra, aigua, aire i foc) i un cinquè elements (l’esperit) estava lligat a la materialitat per aquests elements.
  • Els claus de la crucifixió simbolitzarien els desitjos sensulas que ens lliguen als elements materials. No cal dir que Dionís ens ha arribat representat -plàsticament en diferents gerres- penjat d’una creu. Pot resultat significatiu que en la història de les arts plàstiques no hi hagi cap representació de Jesús crucificat anterior al segle V dC.
  • Els dos lladres, l’un emportat al paradís i l’altre condemnat, també són presents en els misteris d’Eleusis i de Mitra. 

En definitiva: sobre el sacrifici de Jesús a la creu cal que girem les planes cap al Servent de Yahvé del segon Isaïes tal i com explica, per altra banda, en “El Evangelio de Mateo” de Shelby Spong i, en referència als capítols 40, 41 i 42, n’és un exponent important. S’exposen en tres capítols algunes reflexions, fruit d’una interpretación científica, sobre la Passió de Jesús. I així:

En el capítol 40 s’enumeren contradiccions, variacions, addiccions i supressions respecte dels escrits evangèlics dels quatre evangelistes. Què en podem dir…?:

  • Les divergències entre els quatre evangelis canònics constitueixen un problema. Els detalls que apareixen a la passió dels evangelistes són desconeguts en tots els escrits cristians d’abans de l’any 70 dC. amb l’aparició de l’evangeli de Marc
  • Només apareix una línia de Pau a 1Co 15,3: «Va morir pels nostres pecats». A partir de les divergències trobades la pregunta que sorgeix és aquesta: Què hi ha de veritat? ¿Va ocórrer realment el que es narra en els evangelis?

En el capítol 41 s’afirma que els diàlegs dels relats de la Passió no poden ser històrics perquè era imposible testimonis que els pogueren recollir.

  • La primera conclusió a totes aquestes contradiccions és que el literalisme, la lectura literal d’aquests relats, interpretada com història succeïda, té un gran problema.
  • La segona conclusió és que el relat de Mc i en conseqüència els altres evangelis, no són relats històrics ni recullen el testimoni d’uns testimonis que ho van presenciar.

En el capítol 42 es fa referencia a un estudi sobre la Passió en què la narració dels evangelistes es basa en:

Certament que la crucifixió fou real i es pot mantener com històrica, però la seva narració tal i com apareix en els Evangelis de Marc i de Mateu es pot dir que segueix un procés d’interpretació basat en la «Historia del cant del Servent de Yavhé» del capítol 53 del segon Isaïes i la totalitat del Salm 22.

6.4.4 Sobre la Pasqua cristiana, la festa de la Resurrecció

  • «Les Megalenses» consistien en tres dies primaverals dedicats al culte d’Isis(i a Síria Adonis), en què es penjava un déu a un pi sagrat en efígie, s’enterrava i ressuscitava al tercer dia.
  • «Les Antestèries», festes dels misteris de Dionís, també duraven tres dies i una imatge era enterrada, per bé que els fidels contaven que dos dies després, tornava a la vida.
  • Plutarc, a «Isis i Osiris», parla d’un llençol net i d’ungüents de mirra per sepultar una representació d’Osiris, explicant que aquest baixà als inferns i al tercer dia va ressuscitar.
  • La seqüència mort, devallada als inferns i regeneració constituïa una important analogia dels misteris pitagòrics des de temps antics. Hi ha representacions de crucifixions d’Osiris com la del segell-amulet que s’havia conservat en el museu de Berlín.
  • Mitra també ressuscita, am és de disposar de llegendes mitològiques similars. No es d’estranyar, doncs, que Cels s’indigni amb els cristians quan li presenten Jesús com un cas excepcional.

 

6.5. Entre l’ortodoxia i la heterodoxia. Entre la hipòtesi i la tesi. Entre la recerca de la veritat  i la literalitat sense interpretació 

Llogari Pujol -teòlogo per la Universitat d’Estrasburg, autor, conjuntament amb la seva muller Claude-Brigitte Carcenac, del llibre “Jesús, 3.000 años antes de Cristo”-, fa un estudi de literatura comparada en què afirma que “els evangelistes van construir la vida de Jesús utilitzant textos egipcis”. Per exemple, tres mil anys abans de Jesús, el Faraó:

  • Era considerat Fill de Déu i a la lvegada home i diví ensems com Jesús.
  • Tenia una concepció anunciada, ressucitava i ascendia als cels.
  • Igualment era batejat, tenia temptacions i feia miracles.

Per aquest autor els Evangelis haurien estat compostos per erudits sacerdots judeoegipcis al Temple de Serapis de Sakkara traduint textos egipcis mot a mot.

Contra aquesta tesi l’ortodoxia replica dient que els seus defensors semblen no adonar-se d’un fet històric cabdal: les primeres comunitats de creients en Jesús no eren pas turbes anònimes que permetessin gratuïtament el pas de la història o de l’experiència gnòstica a la llegenda inventada, sinó comunitats organitzades i regides amb absoluta autoritat. Sigui el que sigui, Lluís Busquets ens parla de Llogari Pujol i fa referència a una entrevista haguda a La Vanguardia el 25 de desembre de 2001 que tinc a bé reproduir tot salvant qualsevol opinió vinguda tant de l’ortodoxia com de la heterodoxia:

-Navidad: el niño Dios ha nacido.
-Pero no hace 2.000 años.

-Hay un desfase calendárico de tres o cuatro años, ¿no?
-No, no me refiero a eso: ¡yo le hablo de hace 5.000 años! La idea del niño dios nació 3.000 años antes de Cristo…

-¿Cómo? ¿A qué niño dios se refiere?
-¡Al faraón! A la figura del faraón del Antiguo Egipto: era considerado “hijo de dios”.

-No veo la relación entre el faraón y Jesús.
-Es esta: a Jesús se le atribuyeron las enseñanzas y los rasgos característicos del faraón.

-Bueno, quizá haya coincidencias, pero…
-¡Los paralelismos son infinitos!

-A ver.
-Ya 3.000 años a.C., el faraón era considerado hijo de dios: como luego Jesús. El faraón era a la vez humano y divino: como luego Jesús. Su concepción le era anunciada a la madre: como luego la de Jesús. El faraón mediaba entre dios y los hombres: como luego Jesús… El faraón resucita: como luego Jesús. El faraón asciende a los cielos: como Jesús…

-¿Jesús, un clon del faraón? Qué cosas…
-¿Se sabe usted la oración que nos dicen que Jesús creó y enseñó: el padrenuestro?

-Por supuesto: “Padre nuestro, que estás en los cielos, santificado sea tu nombre…”.
-Esa oración se encuentra en un texto egipcio ¡del año 1.000 a.C.!, conocido como “Oración del ciego”. Y en ese mismo texto están, también, las que luego serán las Bienaventuranzas de Jesús. Óigame: toda la teología del Antiguo Egipto asomará luego en Jesús.

-¿Sí? ¿Seguro que es así?
-Y no sólo eso: también el Antiguo Testamento (600 a.C.) está impregnado del monoteísmo del faraón Akenatón (1360 a.C.).

-Volvamos a Jesús: su concepción divina…
-La teogamia (matrimonio divino) viene de Egipto: dios engendra en una reina al nuevo faraón. Y hay un texto egipcio (en demótico) del año 550 a.C., “El cuento de Satmi”, que relata esto: “La sombra de dios se apareció a Mahitusket y le anunció: ‘Tendrás un hijo y se llamará Si-Osiris’”. ¿Le suena?

-El ángel de la Anunciación, María…
-Muy bien. ¿Le digo qué significa Mahitusket? ¡“Llena de gracia”! Y Si-Osiris significa “hijo de Osiris”, o sea, “hijo de dios”.

-Ya… ¿Y quién es Satmi en ese cuento?
-El esposo de Mahitusket. “Satmi” significa “el que acata a dios”: Igual hará luego José, llamado “el justo” por el Evangelio…

-Luego, a Jesús querrá matarlo Herodes…
-En la mitología egipcia, Seth quiere matar al bebé Horus, y su madre, Isis, huye con él: ¡como la Sagrada Familia huye a Egipto!

-¿Y el oro, el incienso y la mirra, qué?
-Los egipcios los tenían por emanaciones del dios Ra: el oro era su carne; el incienso, su perfume; la mirra, su germinación.

-¿Y los pastorcillos, qué?
-¡La imagen del buen pastor está pintada cientos de veces en templos egipcios!

-¿Y la circuncisión de Jesús, qué?
-Era ritual entre los sacerdotes egipcios. Y en el cuento de Satmi, Si-Osiris, a los 12 años, discute de tú a tú con los sabios del templo. ¡Como de Jesús nos cuenta el Evangelio!

-¿Y del bautismo de Jesús, qué me dice?
-Contemple esta imagen de un sacerdote: está bautizando al faraón con agua del Nilo…

-¡Oiga, todo me lo hace cuadrar, usted!
-Todo está en antiguos textos, pinturas y bajorrelieves egipcios. Mire este, del año 300 a.C.: el rey Ptolomeo está postrado ante Isis, e Isis le dice: “Te daré todos los reinos de la Tierra”. ¡En el Evangelio, Satanás tentará a Jesús copiando esto palabra por palabra!

-¿Y qué me dice de los milagros de Jesús?
-¿Ve esta pintura de un banquete? Está en la tumba egipcia de Paheri (1.500 a.C.): escenifica la conversión de agua en vino por el faraón. ¡El mismo milagro que hará Jesús en las bodas de Caná! Y cuente las jarras…

-Una, dos, tres… seis jarras. ¿Qué pasa?
-En el milagro de Jesús, las jarras son seis. Los teólogos aún se preguntan ¿por qué seis? Pues porque se copió del relato egipcio.

-¿También el faraón hacía el milagro de multiplicar panes y peces?
-No, ese lo hizo el dios Sobk, como cuentan los “Textos de las pirámides” ¡del año 3.000 a.C! Sobk es el dios-cocodrilo, y da pescado y pan blanco a la gente de la orilla del lago Faiun… ¡Y camina sobre sus aguas!

-Ya capto, ya…
-Y una curiosidad: en pinturas góticas sobre escenas de pesca milagrosa de los apóstoles he descubierto que los peces son tilapias nilóticas, ¡especie que sólo está en el Nilo!

-¿Algún otro paralelismo?
-El relato de Sinuhé (2.000 a.C.): es un príncipe que teme reinar, y se va de la corte al desierto, entre beduinos y calamidades…

-¡Pero Jesús entra triunfal en Jerusalén!
-Sí: ya como “rey”… y sobre un asno. O sea, vencedor sobre el mal: el asno en Egipto era Seth, el dios que mató a Osiris y al que el hijo de éste, Horus, somete… y monta.

-¿Y qué hay de la Última Cena?
-Osiris, dios del trigo, al morir cada año permitía a los egipcios alimentarse con su cuerpo (el pan). Y en los “Textos de las pirámides” se le llama también “Señor del vino”. ¡Y Osiris da a beber su sangre en una copa a Isis, para que ella le recuerde tras su muerte!

-La resurrección y ascensión de Jesús, ¿son también calco de la teología faraónica?
-Eso mantengo: existía un ritual de “resurrección” del faraón muerto -intervenían mujeres-, tras el que “ascendía a los cielos”.

-¿Jesús reprodujo a conciencia esos patrones, o los aportaron luego los evangelistas?
-Mi tesis es otra: los Evangelios fueron compuestos por eruditos sacerdotes judeo-egipcios del templo de Serapis en Sakkara (Egipto): tradujeron palabra por palabra textos egipcios. Ya lo contaré todo en un libro…

Antonio Piñero, tot considerant-se amic de Llogari Pujol i coneixedor de la seva obra, per qüestions metodològiques d’interpretació històrica li’n rebutja la tesi defensada per Llogari Pujol. Per això, des d’aquí i per acabar aquesta temàtica, podria obrir uns interrogants que un estudi més profund caldrà esclarir:

  • Disposem -ja avui dia o potser encara no- de tots els elements necessaris per a una objectiva interpretació de la Bíblia…?
  • Per ventura moltes tesis de treball demostratiu que apareixen abundoses entre nosaltres, millor seria situarles en el terreny de les hipòtesis…?
  • Podríem convenir en què les posicions més radicals de l’ortodoxia fóra bo que s’acostessin també als camps de l’hetorodoxia i viceversa…?

El que sí resulta clar és que tot esforç que es faci per arribar a l’objectivitat de la Bíblia -que en definitiva en són les idees religioses que inclou a les seves planes- serà un gran pas perquè el no creient respecti aquesta col·lecció de llibres com un tresor literari de la humanitat i el creient pugui augmentar la seva fe religiosa.


7. UN ÍNDEX -TAULA GENERAL- PER ENTENDRE EL NOU TESTAMENT

En resseguir el Llibre de Antonio Piñero, una «Guia per entendre el Nou Testament» m’és plaent de consignar aquí els seus diversos capítols, no tant per explorar-los en aquest moment fil per randa, sinó per esclarir com n’és de necessària una investigació científica en profunditat del seu contingut a l’hora de penetrar la temàtica per entendre el Nou Testament. I aquesta exigència necessària l’empeny la manera de com s’ha de contemplar una presentació històrica antiga i amb documents informatius d’una època en què:

  • Els missatges religiosos i de tot tipus no gaudien de l’asèpsia científica d’avui dia, sinó que procedien barrejats d’acord amb les maneres culturals d’aquell temps determinat.
  • La proclamació d’una incipient fe religiosa s’estengué dins de noves comunitats i a la ribera mediterrània. Judea i Galilea, passant per Jesuralem, fins a les comunitats hel·lenístiquesa i cap a Roma i Antioquia del segle I i posteriors.

Així, doncs, l’estructura del llibre resta dividida en quatre parts, el seus capítols corresponents i el contingut dels enunciats que li’n són propis, objecte d’atenció, estudi i reflexió com es pot copsar en la taula, índex o sumari que es presenta tot seguit.

 

 

PRIMERA PART:

QUÈ ÉS NECESSARI DE SABER PER ENTENDRE EL NOU TESTAMENT

 

 

1. Què és el Nou Testament

  • Nou Testament, llegenda i mite
  • Observacions sobre la manera com s’imprimeix avui el Nou Testament

2. Com es va escriure el Nou Testament

  • Quin tipus de llibre composen el Nou Testament
  • Com es redactaven i es difonien els llibres en l’antiguitat

3. Com es va formar el Cànon del Nou Testament

3.1. Com es va formar la col·lecció actual del Nou Testament: el Cànon de les Escriptures:

  • El significat de la paraula «cànon»
  • Les autoritats del cristianisme primitiu
  • L’aparició repentina del Cànon d’Escriptures cristianes
  • Què va passar entre els anys 100 i 200 dC. que pugui explicar aquest canvi…?
  • Hipòtesi sobre com es va formar, en concret, el Nou Testament
  • Criteris que es van fer servir per seleccionar el Cànon

3.2. Conseqüència respecte de la formació del Cànon de les Escriptures:

  • Consolidació dels llistats dels llibres sagrats
  • Quina part del Nou Testamwent va introduir-se en el Cànon…?
  • Quina forma, entre les vàries que hi ha en el text grec, segueix avui canònica…?
  • Pot modificar-se avui dia el Cànon del Nou Testament …?

4. Com ha arribat el Nou Testament fins a nosaltres

4.1. Com s’ha trasmès el text del Nou Testament…?

  • Testimonis del text eel Nou Testament
  • Textos del Nou Tesgtament entre els manuscrits de la Mar Morta…?
  • Problemes que planteja la reconstrucció d’un text antic a partir de les còpies fetes

4.2. Diferents tipus de text del Nou Testament

4.3. Com podem reconstruir, en allò que sigui possible, el text original del Nou Testament…?

4.4. Es disposa d’un text igual o semblant del que van escriure els autors del Nou Testament…?

4.5. Podem refiar-nos de les traduccions que hi ha en el mercat…? Manipulen les esglésies les traduccions…?

5. L’entorn del Nou Testament (I): El judiaisme i el seu llegat

5.1. L’entorn històric: la situació política de la Palestina/Israel del segle I

  • Algunes peculiaritats de Galilea en la història del judaisme del segle I
  • La situació jurídica dels jueus dins de l’Imperi romà
  • El proselitisme jueu 

5.2. La situació social i econòmica d’Israel del segle I

  • Saduceus
  • Fariseus
  • Essenis
  • Zelotes

5.3. Les idees religioses de l’època

5.3.1.Quina influència rep el cristianisme del Nou Testament de la seva religió mare: el judaisme…?

  • El llegat de l’Antic Testament
  • El llegat de la literatura religiosa dels «Apòcrifs de l’Antic Testament

5.3.2. El llegat de Filó d’Alexandria

6. L’entorn del Nou Testament (II): L’hel·lenisme i el seu llegat

6.1. La idea de Déu i la possibilitat del seu coneixement

6.2. La filosofía com a religió

6.3. El «homes divins»

6.4. El «culte» a l’Emperador

6.5. La concepció de l’Ultratumba

6.6. Els «Misteris»

6.7. La Gnosis:

  • Idees bàsiques sonre la gnosis
  • Origen de la gnosis
  • Conseqüències per a la comprensió del Nou Testament

7. Com cal llegir el Nou Testament

7.1. L’estudi del Nou Testament en els darrers segles

7.2. La «Història de les formes»

7.3. La «Història» o «Crítica de la redacció»

7.4. L’estudi sociològic del Nou Testament

 

SEGONA PART:

JESÚS DE NATZARET, FONAMENT DEL NOU TESTAMENT

8. Les bases del nostre coneixement sobre Jesús

8.1. Va existir Jesús realment…?

8.2. Fonts antigues per reconstruir una vida de Jesús

8.2.1. Fonts no cristianes

8.2.2. Fonts cristianes:

  • Els Evangelis canònics: són fiables…?
  • Els Evangelis apòcrifs
  • Els Manuscrits de la Mar Morta: informen sobre Jesús…?

8.3. Tres tipus d’imatges de Jesús

8.4. Criteris per jutjar l’autenticitat de les tradicions sobre Jesús

9. El Jesús Històric. Sumari d’una «vida» de Jesús segons una lectura crítica dels evangelis

9.1. Família i formació de Jesús:

9.1.1. Jesús va néixer a Belén o a Natzaret…?

9.1.2. La família i els germans de Jesús. Educació

9.1.3. Jesús, solter, casat o vidu…?

9.1.4. Jesús, deixeble de Joan el Baptista…?

9.1.5. Formació d’un grup independent per part de Jesús

9.2. El missatge de Jesús

9.2.1. Un regne per a un futur immediat

9.2.2. Un regner de bens magterials i espirituals

9.2.3. Implicacions polítiques indirectes del missatge de Jesús sobre el Regne de Déu

9.2.4. ¿Un Jesús nacionalista…?

9.2.5. L’ètica que Jesús practicava

9.2.6. La religió de Jeús:

  • El Déu de Jesús
  • La salvació de l’ésser humà, segons Jesús

9.3. La personalitat i la consciència de Jesús

9.3.1. Jesús, fariseu o propers als fariseus

9.3.2. Jesús taumaturg: sanador i exorcista

9.3.3. ¿Jesús, esseni…?

9.3.4. ¿Com es va veure Jesús a si mateix…?

  • ¿Com Fill de Déu…?
  • ¿Com Fill de l’home…?
  • ¿Com Messies d’Israel…?

9.4. Jesús és l’instaurador d’una nou culte…?

9.4.1. ¿Últim sopar o Eucaristia…?

9.4.2. ¿Jesús, va fundar una església…?

9.4.3. La primacia de Pere

9.5. La mort de Jesús

9.6. La resurrecció de Jesús

9.7. Jesús, fundador del cristianisme…?

 

TERCERA PART:

EL COMENÇAMENT DE LA REINTERPRETACIÓ DE JESÚS. PAU DE TARS

 

10. El començament de la reinterpretació de Jesús

10.1. Les primeres passes dels seguidors de Jesús. Les comunitats de Galilea i de Jerusalem

10.2. La divisió de la comunitat

10.3. Altres aportacions teològiques de l’anomenada comunitat «hebrea»: Judea i Galilea

10.4. Les comunitats hel·lenístiques. Antioquia

10.5. El procés de desenvolupament doctrinal en les primeres passes dels cristianisme

11. Pau de Tars

11.1. Vida i formació de Pau de Tars

11.2. Les cartes de Pau i les del Nou Testament, en general

11.3. El nucli de la doctrina de Pau de Tars

11.4. Il·lustració d’algunes idees bàsiques i les seves conseqüències amb els passatges de les cartes de Pau

11.5. Valoració del pensament paulí. Dels Jesús històric a la consolidacoço del Cristi de la fe: Pau i la qüestió del fundador del cristianisme

 

QUARTA PART:

LA LITERATURA CRISTIANA DESPRÉS DE PAU

 

12. Els evangelis. La font «Q»

12.1. La fe de la comunitat primitiva i les seves primeres formulacions escrites

12.2. La paraula «evangeli». El seu significat

12.3. El pas de la tradició oral a la tradició escrita

12.4. Reelaboracions del material evangèlic prèvies a la composició dels evangelis

12.5. Els evangelis, són un producte literari únic…? El gènere literari dels evangelis

12.6. La «qüestió sinòptica» o qui va copiar a qui

12.7. L’evangeli perdut i reconstruït. L’existència de la font o l’«Evangeli Q»

12.8. Per què quatre evangelis…? El context ideològic dels evangelis canònics

13. L’Evangeli de Marc

13.1. L’evangeli més antic que es coneix

13.2. Marc, com a recopilador del material sobre Jesús

13.3. Marc com autor

13.4. Estructura de l’Evangeli de Marc

13.5. Interessos rteològics de l’Evangeli de Marc. El secret messiànic

13.6. Autor

13.7. La llengua original de l’Evangeli de Marc

13.8. El lloc de la composició. Potencials lectors

14. L’Evangeli de Mateu

14.1. Claus generals per a la seva lectura

14.2. Estructura

14.3. Interessos teològics de l’Evangeli de Mateu

14.4. L’autor i la llengua original

14.5. Lloc i data de la composició

15. L’Evangeli de Lluc

15.1. Claus per a la lectura de l’Evangeli de Llluc

15.2. Estructura

15.3. Interessos teològics de la primera part de l’obra de Lluc. L’Evangeli

16. Els Fets dels Apòstols

16.1. Claus per a la lectura dels Fets del Apòstols

16.2. Estructura i contingut. El problema de les dues classes de textos 

16.3. Propòsit dels Fets dels Apòstols. Els interessos teològics

16.4 Autor, data i lloc de composisió

16.5. Quin valor històric tenen els Fets dels Apòstols…? Lluc com a historiador

17. L’Evangeli de Joan

17.1. Les diferències més notables entre l’Evangeli de joan i els Sinòptics (Mt-Mc-Ll)

17.2. Estructura i visió de conjunt dels seu contingut

17.3. Possible explicació respecte de les divergències entere l’Evangeli de Joan i els sinòptics

17.4. Finalitat del Quart Evangeli. Data i lloc de la composició

17.5. Quins punt de vista afegeix, «corregeix» o esmena el Quart Evangeli al material Sinòptic…?

17.6. En què s’inspira l’evangelista joan per composar aquesta imatge de Jesús tan diferent a la dels Sinòptics…?

17.7. L’autor. El deixeble estimat

17.8. Data i lloc de la seva composició

  • Panoràmica: els Evangelis i la seva separació respecte del judaisme

18. L’Escola Paulina. Segona epístola als Tessalonicencs

18.1. Divisió de la literatura deuteropaulina (grups 1,2 i 3)

18.2. La «pseudonímia» o la «pseudoepigrafia»

18.3. Conseqüències d’aquest fenòmen per a la valoració de la literatura pseudònima

18.4. L’efecte d’una situació diferent

18.5. Detalls que s’ignoren respecte a la formació d’una escuela paulina (…i d’altres apòstols)

18.6. Sobre la Segona Epístola als Tessalonicencs:

  • ¿Qui va escriure la carta…?
  • ¿On i quan es va escriure la carta…?

19. Epístoles als Colossencs i Efessis

19.1 Epístola als Colossencs

19.1.1. La situació de la comunitat cristiana de Colosses

19.1.2. Posició treològica dels adversaris

19.1.3. Refutació de la doctrina dels adversaris i exposició de la doctrina cristiana

19.1.4. ¿Qui va escriure realment l’epístola…?

19.1.5. Data i lloc de las composició

19.2. Epístola als Efessis

19.2.1. Interessos teològics de l’Epístola

19.2.2. ¿Va escriure Pau l’Epístola…?

19.2.3. ¿Qui en va ser l’autor de l’Epístola…?

19.2.4. ¿Quina va ser la intenció de l’autor per escriure l’Epístola…?

20 Epístola als Hebreus

20.1. Claus per a la lectura de l’Epístola als Hebreus. ¿Quin sistema utilitza l’autor per donar cos a la seva teologia…?

20.2. Estructura i contingut

20.3. ¿Qui va ser el seu autor…?

20.4. ¿Quan i on es va escriure…?

21. Cartes Pastorals

21.1. Destinataris de les Cartes Pastorals

21.2. Exposició de la falsa doctrina

21.3.  comportament devant dels heretges

21.4. ¿Què s’entèn per la recta doctrina…?

21.5. Fonamentació de l’ètica

21.6. La constitució dels càrrecs eclesiàstics. els seus deures:

  • Bisbes
  • Presbíters
  • Diaques
  • Vídues

21.7. Obligacions de tots els membres de l’Església:

  • Esclaus
  • Dones

21.8. Les Cartes Pastorals, ¿van ser escrites per Pau…?

21.9. ¿Qui és aleshores l’autor o autors…? ¿En quin moment i on es van compondre…?

  • Panoràmica: la diversitat de les circumstàncies i l’evolució de les doctrines

22. Epístoiles Catòliques. Primera Carta de Pere

22.1. ¿Què significa la designació «Epístoles catòliques»…?

22.2. L’Epístiola primera de Pere és més un trractat que una carta

22.3. Interessos teològics

22.4. ¿Com podem imaginar-nos la composició de la primera carta de Pere…?

22.5. Qui va escriure la primera carta de Pere..?

22.6. ¿On i quan es va escriure…?

23. Epístola de Santiago

23.1. Contingut de l’Espístola

23.2. ¿Qui va escriure l’Epístola…?

23.3. ¿A quins lectors va adreçada l’Epístola…?

23.4. ¿Quan i on es va escriure…?

24. Carta de Joan

24.1. Primera Carta de Joan

24.1.1. Estructura i contingut

24.1.2. Els lectors de la primera Carta de Joan i els falsos mestres

24.1.3. Autor i data de la composició

24.2. Segona Carta de Joan

24.2.1. Autor

24.2.2. Destinataris i data de la composició

24.3. Tercera Carta de Joan

24.3.1. Situació que va provocar l’enviament de la tercera Carta de Joan

24.3.2. Autor i data de la composició

  • L’Escola Johannica

25. Epístola de Judes i segona Epístola de Pere

25.1. Dependència literària

25.2. Doctrines específiques de la segona Epístola de Pere

25.3. ¿Qui va escriure les Epístoles de Judes i la segona de Pere…?

25.4. ?A qui van adreçades les Epístoles de Judes i segona de Pere…?

25.4. ¿Quan i on es van compondre…?

  • La qüestió del «catolicisme naixent» en el Nou Testament

26. L’Apocalipsi. El problema de les relacions amb l’Estat

26.1. L’ambient espiritual que va portar la composició de l’apocalipsi

26.2. Altre claus per a la lectura de l’Apocalipsi

26.3. Estructura

26.4. Contingut

26.5. ¿L’Apocalipsi és un llibre autènctic de visions personals…?

26.6. Intenció del llibre i la seva interpretació

26.7. L’autor

26.8. Data de la seva composició

  • El Nou Testament i les relacions amb l’Estat

 

 

8. ENTREVISTA AMB EL PROFESOR ANTONIO PIÑERO EN RELACIÓ AMB  LA «GUÍA PARA ENTENDER EL NUEVO TESTAMENTO»

Hablamos con el profesor Antonio Piñero el día 07.03.2018

P- ¿Cuál es el motivo para que usted escriba esta «Guía para entender el Nuevo Testamento»?

R- Llevo muchos años en la Universidad y tenía mucho interés en los Estudios Clásicos P- ¿No hay mucha información?

R- Muchas personas creen que los textos están escritos en arameo o en otras lenguas del Medio Oriente y no es verdad. Me pareció estupendo, pues el Nuevo Testamento, forma parte de un marco cultural en el cual vivimos. Entonces decidí estudiar este campo.

P- Respóndales a los lectores: ¿Hablamos de algo, un poco desconocido, no es así?

R- ¡Es cierto! En los estudios dirigidos más o menos por la Iglesia y en esas investigaciones de las que hablamos, es desconocido, pues las personas no se dedican a él.

P- El filosofo José Antonio Marina, ¿Por qué soy cristiano? (Editorial Anagrama) hablaba de una civilización cristiana, ¿seguimos viviendo en esa civilización?

R-Pienso que sí. En Occidente desde luego, todo el mundo está regido por los conceptos, por las ideas, por las nociones y por los pensamientos cristianos y repito es independiente que uno crea o no. Ahora si visitamos ciertos países, aunque no seamos creyentes, estamos rodeados de una civilización musulmana y aquí nos pasa lo mismo.  

P– ¿Y la Biblia?  

R- Ocupa un puesto más o menos importante en nuestras vidas. En estos momentos, la Biblia se lee poco y me refiero a nuestra juventud, ahí estamos perdiendo un elemento cultural y eso da lugar a que ocupe un puesto menos importante. Aun así, esas personas también están determinadas por el cristianismo.  

P- ¿El cristianismo va por un lado y el catolicismo va por otro?

R- Se puede discutir un poco eso. Si actualmente miramos el conjunto del cristianismo, el catolicismo ocupa una sola parte. Muchos estudiosos han examinado la cantidad de confesiones cristianas que hay en el mundo. Podemos hablar de unas quinientas confesiones cristianas. Los católicos por muy numerosos que sean: unos mil millones, ocupan una parte solo y nos quedan cuatrocientas noventa y nueve.      

P- ¿Aun así forman parte de un grupo mayoritario?

R- ¡Es cierto! Si hablamos de la verdad de la historia, forman una especie de grupo mayoritario que está muy bien representado en los estudios del Nuevo Testamento. Cuando hablamos de catolicismo, éste sigue una línea muy tradicional, tiene diecinueve siglos y a pesar de todas las diferencias, es una unidad bastante compacta.

P- ¿Por qué hablamos de un Jesús de la Historia y un Cristo de la fe?

R- Yo precisaría un poco. Le llamaría Jesús Hombre y Cristo de la fe, por que Cristo ya es el Ungido, el Mesías y ahí sí que se implica la fe. Es muy difícil por una razón muy sencilla. Nosotros para acercarnos a ese Jesús Hombre o Cristo de la fe, sólo tenemos dos Evangelios.  

P- Pero cuando hablamos de Evangelios, ¿a cuáles nos referimos?

R- A los aceptados por la Iglesia, Mateo, Marcos, Lucas y Juan u otros posteriores que luego la Iglesia rechazo y que se llaman, los apócrifos. Pero sobre todo los aceptados por la Iglesia, pues, son los más antiguos y mire usted, en esos evangelios, Jesús Hombre y Cristo de la fe, están absolutamente mezclados y es dificilísimo separarlos.

P- ¿Llevamos toda una investigación moderna?

R- ¡Sí! Unos doscientos cincuenta años de investigación. Desde finales del siglo XVIII y todavía no nos ponemos de acuerdo, por ejemplo, ¿Qué es el Jesús de la Historia y el Jesús Hombre? Lo hacemos sólo en unos puntos, pero hay muchas divergencias. Los textos, las fuentes que nos iluminan son en ese aspecto confusos. Mezclan esas dos personalidades que ustedes me comentaban.

P- ¿Cuándo hablamos de la época de Jesús, también había unos cuantos Jesús más? 

R- Eso sí. Es verdad. Desde el nacimiento de Jesús hasta que los judíos se hartan de los romanos y arman una guerra impresionante en la que al final, perdieron contra Roma, en esos sesenta años, si miramos la historia de Flavio Josefo, vemos que, figuras mesiánicas que se parecen a la de Jesús hay unos siete u ocho, quizás diez y Jesús sería uno de ellos.

P- Usted dice que, Jesús de Nazaret no fue un personaje tan importante, ¿Existió Jesús de Nazaret?  

R- Para los romanos de la época, para los griegos y para la gente normal de la época, Jesús pasó totalmente desapercibido de tal manera que hasta casi setenta años u ochenta años después de la vida del personaje no aparecen rastros de él.  

P- ¿Hay una segunda parte?  

R- ¡Desde luego! Y en esa segunda parte que usted menciona: si Jesús existió o no. En esta Guía, la inmensa mayoría de las investigaciones y hablamos de protestantes, católicos, ortodoxos o no ortodoxos, ateos o no ateos: están totalmente de acuerdo en que el personaje existió.

P- ¿Existen diferencias?

R- ¿Cómo se interpreta?, ¿Cómo sabemos que existió? Realmente es muy difícil y plantea mil problemas. Explicar el cristianismo, si Jesús hubiera sido un invento y segundo: hay investigadores que están fuera del cristianismo, nos avisan de su existencia dedicándole una línea o dos líneas nada más.

P- ¿Al historiador le surgen una serie de problemas? 

R- Nos llevamos los pelos a la cabeza, ¿cómo puede el historiador explicar, si existió o no? Sin la persona es muy difícil, y concretamente el rastro que ha dejado Jesús hasta hoy. Cuando hablamos del cristianismo, lo estamos haciendo revisando una serie de acontecimientos muy amplios y complicados de estudiar históricamente.

P- Jesús de Nazaret, ¿Ha sido el impulsor o el fundador? 

R- He defendido que Jesús no es un cristiano; alguna persona puede decir: ¡que disparate! No creo que sea ningún disparate. Jesús es un judío y un judío que profundiza en su religión y que está completamente de acuerdo con ella, y no tiene ninguna intención de fundar ninguna nueva religión. Es un personaje de tal impacto que aquellos que le siguen cogen algunos de sus impulsos y una vez que piensan que ha resucitado, los seguidores, los discípulos, son los que crean el cristianismo.  

P- ¿Entonces?

R- El cristianismo, como religión, aparece sólo una vez muerto el personaje que es Jesús. No se puede llamar, fundador del cristianismo, a un personaje que murió antes.  Dio los impulsos para que luego los seguidores comenzaran a pensar, le dieran vueltas e interpretaran la figura de Jesús. Una vez que tienen esa idea fundamental, comienzan a construir una teología sobre ese Mesías.

P- ¿Con esa hipótesis de trabajo abría muchos fundadores?

R- Yo diría Jesús impulsor, fundador del cristianismo, sus discípulos. ¿Qué discípulos? Pues muchos; no hay un solo fundador del cristianismo, uno es San Pablo, otro es la línea que está detrás del Evangelio de San Mateo, otra es la que está detrás del Evangelio de Juan del cuarto grupo. Varios grupos que luego se juntan y forman el cristianismo.

P- ¿Cuándo comenzamos a hablar del cristianismo como una religión nueva?

R- No será una religión nueva hasta pasados unos ciento cincuenta años tras la muerte de Jesús. Cuando se dote a esa religión de unas Sagradas Escrituras propias, lo que hoy llamamos el Nuevo Testamento. Creo que eso ocurre en torno al ciento sesenta o ciento setenta o ciento ochenta y de ahí en adelante, pues el proceso de consolidación del Nuevo Testamento también duró, pues mucho tiempo.

P- ¿Ninguno de los evangelistas se ponen de acuerdo? 

R- Desde el punto de vista de la crítica histórica es buenísimo que no se pongan de acuerdo. Si tuviéramos un solo texto aceptaríamos casi lo que dice un solo evangelio. Probablemente nos formaríamos una idea equivocada. O aplicaríamos una crítica- hablamos de un critica histórica. Al tener cuatro y ustedes ha contado sólo los que están considerados sagrados por la Iglesia; pero en total hay unos sesenta evangelios, contando los apócrifos y los canónicos; al menos que se conserven por el titulo. 

P- ¿Tantas variaciones?

R- Para llegar al personaje histórico, sacamos una cosa que nos parece muy verosímil y la contrastamos con otra, y gracias a un jaleo de confusión, de tantos puntos de vista distintos, podemos con nuestra razón indagar que hay detrás. Nos formamos así una imagen del Jesús de la Historia. Así que menos mal que tenemos ese jaleo.

                 VIDA DE JESÚS SEGÚN LOS EVANGELIOS APÓCRIFOS  

P- Teniendo en cuenta el título de uno de sus libros, ¿Nos acercan a la figura de Jesús los evangelios apócrifos?

R- Habría que matizarlo mucho. ¿Es que los evangelios apócrifos presentan a un Jesús más humano? Yo le digo en su conjunto, y con todo respeto para los lectores. Eso que ha dicho es radicalmente falso. Y se lo digo sinceramente, soy un hombre y ustedes lo saben, muy racionalista; intento ser un historiador imparcial, poco creyente. La imagen de los evangelios apócrifos es de un Jesús sencillamente, horrible.

P- Ya que hablamos de usted y de nosotros: ¿hasta que punto no influye la creencia en la investigación, en sus obras como hemos visto esto no ocurre. ¿Hasta podríamos efectuar un debate sobre esto?

R- Yo distinguiría la investigación de los evangelios que son muy tardíos, muy fantasiosos, muy legendarios y aquellos que son más cercanos a la persona que estamos, digamos observando por medio de la investigación. La gente cree como si la Iglesia cogiera los evangelios apócrifos y los rechazara por la presencia de un Jesús demasiado humano.

P- ¿Dónde queremos llegar?

R- Esos puntos de vista no son exactos. Si leen una pequeña obrita que tengo, “Vida de Jesús según los evangelios apócrifos” –Apuntamos editorial, el Almendro-, verá usted que imagen representan esos evangelios de Jesús. Es una imagen, nada, nada apetecible. El resultado de mi investigación le ofrecería al creyente una imagen que pienso que no es nada. Es una imagen rechazable. Presenta una imagen de Jesús durante su infancia que es un desastre, un chico travieso, un chico que se pelea con sus condiscípulos que desprecia a sus profesores; que les pega, que mata a sus compañeros que no están de acuerdo con él, luego los resucita en fin… 

P- ¿Aun hay más?

R- No digamos esos evangelios gnósticos que ha utilizado Dan Brown y están escritos ciento cincuenta años después del nacimiento de Jesús y presentan a un Jesús después de su resurrección, centrado, dentro de una filosofía Platónica muy desfigurada. Ese Jesús que aparece allí como el revelador y el iluminador del conocimiento especial. Le aseguro que es un Jesús tan raro, que la gente que dice, la Iglesia nos escamotea el Jesús de los evangelios apócrifos. Si esas personas estudiaran a fondo, ese Jesús de los evangelios gnósticos, se cae de espalda.

P- ¿Acaba de nombrar a Dan Brown?

R- He leído a fondo el Código Davince y he estudiado todo lo que dice sobre los orígenes del cristianismo y a mi, me parece: perdón, una estupidez. Desde el punto de vista del historiador, viene fenomenal para la trama de la novela. Presentar a un Jesús casado con Maria Magdalena y a ella misma como la diosa… 

P- ¿Y los personajes?  

R- Las pruebas que ofrece por boca de sus personajes, son unas pruebas que no resisten el análisis histórico y él sólo cita dos evangelios: el de María Magdalena y el de Felipe. Son textos que yo he editado en castellano y que los conozco muy bien. Uno de estos personajes dice que esos evangelios están escritos en arameo. Vamos es una ignorancia monumental. Esos evangelios se escribieron en griego y tan solo se han conservado en lengua copta, es decir, en egipcio. Comenzando por eso, ya mete la pata desde un principio. Ahora que la novela es magnifica y que trae todo lo del personaje de Jesús y eso a las personas le atrae muchísimo.

                 LOS MANUSCRITOS DEL MAR MUERTO Y QUMRÁM

P- ¿Hay una edición en español?

R- ¡Sí! Ha sido editada por Trotta. Los estudios y digo, los esenios pensaban esto y esto, para luego ir a Jesús. Lo investigo históricamente. Jesús pensaba, esto, esto y esto. Y leo que Jesús no coincide con los esenios. Y, ¿saben ustedes con quien coincide el pensamiento de Jesús? Al cien por cien con nadie. Pero nos preguntamos: ¿a quien se parece más el pensamiento teológico de Jesús, sobre la Biblia, la moral y el ser humano? Sin ser exactamente igual, es al de los fariseos: no al de los esenios.

P- Pero, ¿en los evangelios hay una pelea feroz entre Jesús y los fariseos?

R- Evidentemente, se peleaban por que eran de la misma escuela. Los esenios no se peleaban con nadie que no fuera esenio; los despreciaban y los fariseos ni siquiera hacían caso a los que no fueran fariseos. Si se peleaban con un respeto a la interpretación de la Biblia, no a muerte, pero si en serio. Si Jesús se peleaba con los fariseos, era por que pertenecía a la cuerda de los fariseos.

P- ¿Defiende que Pablo de Tarso fue el verdadero fundador? 

R- Lo hago. Efectivamente, fue el verdadero fundador entre los tres o cuatro creadores del cristianismo dentro de la teología cristiana. Fue el primero y con una potencia tal que se puede decir que actualmente el cristianismo es heredero en un ochenta por ciento de san Pablo. El fundador, el creador y siempre entre comillas, es Pablo de Tarso. Eso usted lo ha leído así.

P- ¿No ha conocido a Jesús como le ha pasado a muchos seguidores de él, cosa curiosa? 

R- Lo conocería de oídas o si lo conoció era muy jovencito. En cuanto a los primeros años de Pablo de Tarso, estamos muy mal informados, pero san Pablo dice: Yo no lo conocí, según la carne, pero he tenido una revelación sobre él. San Pablo era un místico, tenía visiones y revelaciones; lo dice en la II Carta a los Corintios, sobre todo en el capitulo doce.

P- ¿Qué es lo importante para él?  

R- En mi opinión para él, como buen profeta sus visiones son lo que vale, lo que Dios le ha revelado, eso es lo que vale, aunque no haya conocido a Jesús como Dios Padre, le ha revelado cual es el sentir de Jesús. Eso es lo que vale.

P- ¿Hay pruebas filológicas e históricas?

R- ¡Sí! Los evangelios se compusieron después de las cartas de San Pablo y a veces algunos hasta veinte o treinta años después y es cierto. Ninguno de los evangelios ni el de Marcos, Mateo, ni el de Juan, ni el de Lucas, ninguno de sus autores, era uno de los doce apóstoles y si usted me aprieta más; ninguno de esos autores son esos personajes que dice la tradición.

P- ¿No sabemos quienes son los autores de los evangelios?

R- No hablamos de ninguna barbaridad por mucho que los lectores puedan pensar. Cualquier libro científico que trate sobre los evangelios, sea protestante, católico u ortodoxo. No lo sabemos. Es una opinión entre los estudiosos. Son obras anónimas. Más tarde la Iglesia les pone nombres: pero detrás de esos nombres no sabemos que personajes hay.                           

                              

                                      MEL GIBSON Y LOS EVANGELIOS  

P- ¿Qué es lo que no comprendemos?

R- Pues que una persona que hubiera sido discípulo de Jesús, un arameo parlante habría citado la Biblia en hebreo o en su versión aramea; no en griego y si ha visto todas las cosas, pues es un discípulo para que diablos tiene que copiar el evangelio de Marcos.

P- ¿Qué quiere decir? 

R- Es evidente que el evangelio de Mateo no ha sido compuesto por un testigo visual, ni tampoco ha sido compuesto por un apóstol no casa que un apóstol se comporte de esa manera. Un apóstol no copia lo que dice Jesús de otro evangelio anterior. Oiga usted la tradición dice que es san Mateo, pero nosotros y dirá el profesor católico: dudamos seriamente de que está tradición tenga razón pues tenemos nuestros argumentos para decir que esto no pudo ser así y es un profesor católico.

P- ¿Qué es lo que ocurre?  

R- Una cosa es lo que dice el profesor católico, allá en el seminario y otra es lo que diga luego en el sermón el domingo.

P- ¿Qué le ha parecido la película de Mel Gibson?

R- Sigue al pie de la letra, una armonía de los cuatro evangelios y en este sentido procura ser lo más fiel a ellos. El problema de fondo, radica en si la narración de la pasión que se encuentra en los evangelios, ¿es una narración histórica o contiene parte de historia y parte retocada para las funciones litúrgicas que hacían los domingos, los judeocristianos después de la muerte de Jesús?

P- ¿Una parte retocada dice usted? 

R- Sí. Para acomodarla a los textos de la liturgia, salmos, textos del Antiguo Testamento y otra parte que será histórica. ¿Qué hace Mel Gibson? No distingue las dos y cree que lo dicen los evangelios es historia tal y como ocurrió. Muchos investigadores católicos no están de acuerdo con Mel Gibson pues dicen que la pasión no ocurrió tal y como él la cuenta en su película.

                                              PERFIL DE ANTONIO PIÑERO 

 

(Chipiona, 1941). Además de haber escrito, «Guía para entender el Nuevo Testamento» en la editorial Trotta, también ha traducido, «Jesús, símbolo de Dios» de Roger Haight. Aun así, Antonio Piñero viene desarrollando una labor de divulgación y de estudio desde hace muchos años. Catedrático de Filología Griega, especialidad en Lengua y Literatura del cristianismo primitivo en la Universidad Complutense de Madrid, ha enseñado lengua copta en esta Universidad en la sección de Filología Bíblica Trilingüe. Siendo editor y coautor de la serie de «Apócrifos del Antiguo Testamento» y ha publicado en la editorial Edaf: «Los cristianos derrotados», «Los Apocalipsis» y con otros autores: «La verdadera historia de la pasión», o, «Jesús y las mujeres» (Aguilar) Así como «Biblia y Helenismo» en la editorial el Almendro en donde ha sido el coordinador, entre otros trabajos.

Al cierre de esta entrevista nos dicen que el profesor Pinero acaba de publicar dos libros: «El trono maldito. Un rey, un imperio, un mesias. La gran novela de los tiempos de Jesucristo» con José Luis Corral y dos volumenes como los anteriores imprescindibles «Ciudadano Jesús. Preguntas y Respuestas» y «El Jesús que yo conozco» ambos en Adalid.

Por Maria Parente Mariño y Roberto Carlos Mirás

Corresponsal del Diario el Minuto en España.

 

 

VIDEOS Antonio Piñero

Conferencia de Antonio Pinero sobre la critica textual y el Nuevo Testamento

https://www.youtube.com/watch?v=GcYgDNfeat8&t=3238s

CELEBRACIONS DEL MES D’ABRIL 2019: Setmana Santa / Pasqua / Sant Jordi / Mare de Déu de Montserrat

Destacado

CELEBRACIONS DEL MES D’ABRIL 2019: SETMANA SANTA, PASQUA, SANT JORDI I LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT

En aquest any de 2019 el recorregut de dues setmanes a les acaballes del mes d’abril, ha realçat un enfilall de solemnes festivitats que, a la nostra terra catalana, se celebren amb  l’ostentació i dignitat i que, per la seva ideosincràsia mereixen, dins de l’imaginari del calendari anyal, un comentari  i estudi personal ben pertinent:

 

1. UNA APORTACIÓ A VOL D’OCELL SOBRE LA SETMANA SANTA.

UNA VISIÓ DE LES TRADICIONS MÉS ARRELADES A LA CULTURA POPULAR, ENTRE LA INTERPRETACIÓ LITERAL DELS EVANGELIS I LA MODERNA EXÈGESI O HERMENÈUTICA DELS TEXTOS SAGRATS

 

La Quaresma cristiana arriba amb la culminació de la Setmana Santa -des del Diumenge de Rams a la Vigilia del Diumenge de Pasqua– celebrada, tot i amb diferències notables, entre: 

 

Per altra banda, cal considerar que una important regressió en l’àmbit de la religiositat -principalment en els països europeus- i  d’una laïcitat incrementada i en augment, aquesta setmana es converteix més aviat en un temps de relaxació i de vacances.

No obstant, cal observar que tota una tirallonga de tradicions, entre les viscudes amb profunditat religiosa i aquelles que podem titllar dissortadament de fantasmagòriques, unes i altres arriben fins als nostres dies sustentades per una visió bíblica literal que, en no haver passat pel cedàs dels estudis bíblics que la metodologia de la ciència exegètica o hermenètica actual exigeix, se segueixin nodrint d’un artificial i preocupant sentimentalisme estèril, aliè a la racionalitat exigida i que es podria aplicar amb el resultat d’un estudi tècnic i reflexiu en profunditat respecte de totes aquelles manifestacions religioses i laiques que actualment encara suren com elements distorsionats que el túnel del temps ha entorbolit, desdibuixat i, malauradament, cronificat.

Ens cal, doncs, aprofundir en la necessitat d’una metodologia científica que doni suport a una interpetació bíblica coherent i fidedigne.

I si en aquest escrit ens referim al Nou Testament, comprovarem que furga les seves arrels en el segle I d.C. El que en denominem era cristiana i que constitueix un segle de prou canvis i de transformacions profundes. I és que la predicació cristiana primitiva no només cal contemplar-la dins del marc o de les fronteres jueves, sinó que cal adonar-se que molt aviat arriba també al món pagà. Fins al punt que podem entretenir-nos llegint els Fets dels Apòstols com…

 «…un viatge programàtic de Jerusalem a Roma en què hi trobem filòsofs, mags, endevins i els déus del panteó greco-romà…».

Així doncs, amb la finalitat d’ordenar els aspectes més significatius d’aquell “humus” que de ben segur ha alimentat, directe o indirectament, l’escriptura que es troba en el Nou Testament, cal esmentar i mantenir en consideració el contingut estructurat dels vessants més importants i adients que, resumits a través d’una lectura comprensiva i d’un estudi bibliogràfic d’autors que excel·leixen en la materia sobre Jesús de Natzaret, es pugui arribar a desxifrar  -en la seva justa mesura- l’espectacularitat de la Bona Nova amb la màxima autenticitat amb què fou escrita.

Per això, ens cal establir tots aquells components, objecte d’estudi i d’aprofundiment, necessaris per arribar a copsar vertaderament tot allò que els hagiògrafs van voler expressar en els seus escrits. Vegem-ho:

 

1.1. El context o l’entorn jueu en el temps històric de Jesús de Natzaret i les influències hagudes des de temps pretèrits ancestrals

 

 

1.1.1 El judaisme palestí abans de la destrucció del Temple de Jerusalem d’acord amb el contingut de:

1.1.2 El judaisme palestí després de la destrucció del Temple de Jerusalem:

 

 

1.1.3 El judaisme de la diáspora:

 

1.1.4. Els Samaritans

Els samaritans (entònimXomronim, que significa «l’observador» o «el que vigila»són els membres d’una comunitat ètnico-religiosa originada de la barreja entre la població autòctona israelita de Samaria i els colons introduïts pels assiris després de la destrucció de la ciutat (722 aC.) provinents de Babilònia, Cut, Avà, Hemat i Sefarvaim. La seva religió s’anomena samaritanisme. El nom, utilitzat també com a gentilici, es dóna als habitants de Samaria.

Després de la invasió i ocupació assíria de Samaria al segle VIII aC. els habitants de la zona foren deportats i a la regió es van establir nous habitants, àrabs, sirians i de Mesopotàmia, que barrejats amb els que van quedar al lloc van originar la nació dels samaritans.

1.1.5 El  context o entorn pagà:

Les arrels cristianes penetren la terra del judaisme, però tot el seu desenvolupament es materialitza en un context pagà i, per tant, el missatge cristià s’expressa amb un llenguatge i uns símbols en què els elements provinents de les religions paganes alternen i es barregen amb el llenguatge i els símbols jueus.

Així doncs, és important conèixer algunes vessants de la religió greco-romana, tan popular com sincretista, tota mena d’associacions religioses actuals i de fora de les fronteres i,sobretot el culte a l’emperador. Tractem-ho sintèticament:

1.1.6 Sobre les arrels de la religiositat hel·lenística tardana:

La religió hel·lenística es caracteritza per:

1.1.7 La religiositat popular / Les creençes populars:

  • La religiositat i les seves creences s’alimenta de la fascinació per les forces obscures que regeixen el destí de l’univers davant de les forces de la natura i les del món subterrani que s’imposen a l’home davant les forces de la destrucció i de la mort.
  • La religiositat popular els queda atenallada per creences i pràctiques que lluiten per controlar les forces ocultes de la vida de l’home:

             – La presència de déus salvadors i taumaturgs.

             – El temple d’Epidaure, dedicat a Esculapi, famós per les curacions.

             – La importància de l’aigua miraculosa i les serps sagrades.

             – També s’anomenen els déus salvadors: Isis, Osiris i Serapis.

             – La màgia: la introducció en el s. II dC. de la màgia asiro-babilònica. Hi                     ha literatura de les propietats de coses / animals que utilitza el mag.

             – L’astrologia: la «científica» que suposa el coneixement de les                                    matemàtiques i l’astronomia i la «popular» que influeix en l’esfera                            religiosa.

             – L’endevinació: la que fa referència i es fonamenta en l’observació                           natural i aquella altra que prové de l’èxtasis i d’una revelació divina.

1.1.8 El culte imperial:

 

1.1.9 Les religions mistèriques i les seves característiques:

  • Totes les religions mistèriques tenen la mateixa finalitat: obtenir una unió entre l’home i la divinitat.
  • L’esmentada unió aporta a l’home la salvació (soteria) davant de les forces del caos i de la mort en el context del cicle anual de la renovació dels cultes agraris.
  • La salvació s’adquireix mitjançant un ritus d’iniciació que permet a l’iniciat la comunió amb la deïtat i la participació en els secrets del misteri.
  • El culte consisteix en la representació del mite del triomf del déu sobre els enemics o la mort.
  • Malgrat els elements comuns de les religions mistèriques, amb orígens molt diversos i desenvolupades en diferents èpoques, cadascuna de les quals conserva la seva individualitat i característiques pròpies.
  • Podem comprovar seguidament la pecularietat de cadascuna de les religions mistèriques:

 

1.1.10 Descripció de les religions mistèriques més importants:

 

 

 

1.1.10.1 Els Misteris Eleusins

Pel que fa als misteris Eleusins:

  • Es tracta de la religió mistèrica més antiga, d’origen pre-grec i que es practica fins a la destrucció del santuari d’Eulesis efectuada per Alaric al final del s. IV dC.
  • El seu mite central resta constituït per la història de Demèter: la filla de la deessa de la terra, Persèfona o Kore, fou segrestada per Hades, déu de l’altra vida.
  • La deessa de la terra busca la seva filla amb desesperació i atura el creixement de tota la vegetació fins que Zeus permet retrobar-la. Com a signe de reconciliació amb els déus i els homes Demèter fa que la vegetació de la naturalesa morta creixi i reviscoli novament.
  • Mitjançant uns rituals propis, l’iniciat en aquesta religió mistèrica adquireix la certesa que, malgrat la mort, li està reservat un nou naixement gràcies a l’adopció de la deessa mare.

1.1.10.2 Misteris Dionisíacs

Sobre els misteris Dionisíacs:

  • El culte a Dionís, d’origen traci, tingué un accentuat caràcter missioner i, a partir del segle V aC. S’organitzà com a religió mistérica: el seu mite principal fou presentat de diverses formes: Dionís era fruit de la unió de Zeus amb Selene que el déu suprem el salva del ventre de la seva mare, quan un llampec de la còlera divina la destrueix, i l’implanta en la seva pròpia cuixa.
  • D’aquesta manera, Dionís va ser tingut com “el nascut per segona vegada”. Hermes transporta a Dionís a la balma de les Ninfes, entre les quals anirà creixent. El mite descriu la seva persecució i mort, deguda als Titans, oferint diverses versions sobre la seva resurrecció. Precisament, el déu que mor i ressuscita és considerat com el déu que reneix a la vida.
  • Els símbols de Dionís són la branca de cep, el boc o cabró, una panera de figues i un penis humà. El ritus de la iniciació dionisíaca ens arriba només a través de la pintura i comprèn: el desdejuni i l’abstinència sexual, la instrucció, el lavatori ritual, l’entrada al santuari i el jurament secret. Els iniciat celebraven el culte dionisíac vàries vegades a l’any.
  • Els homes disfressats de sàtirs o silens i les dones de mènades es dirigien en processó nocturna, amb la llum de torxes, fins un lloc apartat, on dansaven fins aconseguir l’èxtasi, tot especejant un animal que menjaven cru, amb la creença d’unir-se al déu i de renovellar, d’aquesta manera, la mort de Dionís.

1.1.10.3 Els misteris Òrfics

Resumint els misteris Òrfics:

  • Els misteris òrfics constitueixen una modificació o variant dels misteris dionisíacs, encara que sense el seu caràcter orgiàstic, resten transformats en una doctrina de purificació.
  • Aquesta doctrina es remunta al mític Orfeu que amb la seva música encantà la pròpia natura i, fins i tot, al déu dels morts, tot i que fou devorat per les ménades.
  • Una doctrina, que a més d’aparèixer Dionís com la de un déu que salva, es presenta com l’encarnació de la lluita entre el bé i el mal, tendent a lliurar a Orfeu del poder dels Titans, tot fomentant-se els elements dionisíacs.

1.1.10.4 Els misteris de Cibeles

Orientació sobre els misteris de Cibele:

  • Un dels misteris d’origen frigi més important és el de Cibels i Atis. La centralitat del mite el constitueix l’amor de la deessa Cibels cap al pastor frigiAtis.
  • Davant de la infidelitat d’Atis, Cibele l’embogeix, i a causa de la seva bogeria aquest es castra morint en conseqüència. Llavors, Cibele, desolada, per recuperar Atis de la mort el transforma en un pi -segons unes versions i, segons altres- el ressuscita. No es coneixen els detalls dels ritu d’iniciació, però sí la forma en què el seu festival era celebrat a la Roma del s. I dC.
  • Diferent del ritu d’iniciació, però característics dels misteris de Cibels era el denominat “taurobolium”, una espècie de baptisme de sang. L’iniciat baixava a un fossat cobert per uns taulons, on se sacrificava un toro, la sang del qual queia sobre la cara i la roba d’aquell… El toro representava Atis i de la seva mort l’iniciat en rebia la vida.

1.1.10.5 Els misteris d’Isis i de Serapis:

Unes paraules sobre els misteris d’Isis i de Serapis:

  • Aquest culte fou introduït per Ptolomeu. I en un intent de fusionar la religió egipcia amb la grega el nom de Serapis reflecteix el dels antics déus egipcis OsirisApis.
  • El mite central el constitueix la mort d’Osiris, el germà-espòs d’Isis que va ser mort pel seu germà-espòs Seth o Tifó en llençar-lo al Nil. Isis busca el cos d’Osiris el troba a Biblos i el porta a Egipte. Però Tifó esmicola el cadàver en cartorze trossos, tot escampant-los.
  • Ara bé, Isis busca els trossos i refà el cos d’Osiris perquè així pugui viure novament com a jutge dels morts. El culte públic consistia en dos festes anuals: tardor i primavera.
  • A la tardor es commemorava la recerca del cos d’Osiris i el goig del descobriment dels seu cadàver mitjançant Isis. A la primavera se celebrava la continuació de la navegació, protegida per Isis. Mitjançant aquest culte l’iniciat assoleix la salvació i reneix, transformat, “com el mateix sol”.

1.1.10.6 Els misteris de Mitra

En relació als misteris de Mitra:

  • Originalment Mitra era un déu iraní, germà d’Ahura Mazda, el culte del qual es distingia per la presència d’elements astrològics i escatològics a Babilònia. Aquesta religió fou implantada com a religió mistèrica a l’Àsia Menor. Des d’allí, pel soldats romans, fou importada i difosa per tot l’Imperi Romà. Dioclecià eleva Mitra a la categoria de déu i l’identifica amb el “Sol invictus”.
  • El mite central només ens és conegut mitjançant la iconografia i el constitueix la descripció de Mitra, nascut d’una roca -símbol de l’univers- amb un ganivet, una torxa i un casquet frigi. El seu primer combat fou amb un toro que va matar, la mort del qual va esdevenir creadora perquè en vàren procedir tots els altres animals. Mitra es converteix en el protector de l’univers i de les persones, destrueix les forces del mal i porta les ànimes dels morts a les esferes celestes.
  • Després de compartir el menjar amb el déu sol, marxa amb ell amb un carro. La iniciació, exclusiva només per als homes, comença amb un ritu de bateig que inclou un menjar sagrat de pa i aigua, barrejada amb mel i vi, que recorda la menja que Mitra havia compartit amb el déu sol. També es practicava el “taurobolium”.
  • Hi havia set graus d’iniciació, un camí progressiu, a través dels quals s’anticipava en vida el viatge de l’ànima per les set esferes celestes fins a la consecució de la felicitat definitiva.

1.1.11 El Gnosticisme:

Sobre el corrent Gnòstic:

  • Les religions mistèriques prometien la salvació mitjançant un ritu d’iniciació. La gnosi pretén també la salvació, però a través de la via del coneixement.
  • L’origen del corrent gnòstic és precristià, essent molt difícil establir-ne els elements provinents de cada font.
  • Es poden assenyalar els elements constitutius o idees centrals de la gnosis:

            – Una concepció de la divinitat trascendent amb  característiques                               sempre positives i mai res de negatiu.

            – Aquesta divinitat està feta d’una polaritat dualista: masculina-femenina,                unificada en un matrimoni diví que dóna lloc a un déu desconegut, però                  constantment engendrador.

            – Esdevé fonamental en el pensament gnòstic una constant dualista:                       

                      – Tant en la contraposició llum-tenebres, com en la oposició ànima-                           cos o esperit-matèria.

                      – El déu desconegut –Agnostos Theos-, així com l’home interior,                                    pertany al regne de la llum / En canvi  el demiürg, els arcans                                      esotèrics i el món pertanyen al regne de les tenebres.

  • Resulta molt important en el pensament gnóstic la idea central que l’home forma part de la divinitat, tot i que perd aquesta condició, encara que la idea de la salvació hi és present mitjançant un salvador que possibilita el retorn a la pàtria celestial.

1.2 Ens atrevim a proporcionar una exègesi de  la història, en concret, de “La Passió de Nostre Senyor Jersucrist”…?

Les investigacions exegètiques, més enllà de la literalitat dels llibres sagrats, aprofundeixen críticament els seus textos des d’una visió d’hermenèutica científica o interpretativa com en pot ser:

  • La Historia sobre la Redacció dels textos [Redaktiongeschichte].
  • La Investigació de la Història dels Gèneres i de les Formes literàries emprades en els textos [Formgeschichte].
  • Els elements aportats per la Història de la Tradició bolcada en els textos [Traditiongeschichte].
  • La finalitat o objectiu que es pretén a l’hora d’elabora els escrits.
  • L’aplicació de la «Sitz im Leben»és a dir, copsar la necessitat d’una coneixença o d’un desig manifestats per oients o lectors d’una comunitat determinada d’un entorn concret sobre els aspectes, els contextos, les situacions i/o altres d’una determinada persona, circumstància, situació, estat, condició.   
  • La personalitat de cada hagiògraf: origen, edat, estudis, religió, tendències, càrrecs, professió.
  • La visió general del moment històric, l’entorn social, ètnic i cultural del grup que habita un espai geogràfic concret i perimetrat, en conseqüència, dins  d’una època determinada, així com la mentalitat del temps i els corrents de pensament.
  • El tipus d’escrits segons les diferents formes dels «midrâsh», classificats segons la configuració següent:

             – L’halakha: escrit que busca regles de vida o de ordre jurídic…

             – L’haggada:  escrits amb comentaris per a la formació espiritual,                                doctrinal o moral…

             – El pésher: escrits que pretenen actualitzar les profecies i adaptar el seu                   compliment en els escrits del present actual.

I si ens fixem en l’anomenada Passió de Nostre Senyor Jesucrist, narrada a través dels 4 Evangelis -escrits pels evangelistes MarcMateuLluc i Joan-, i descrita a través de detalls molt concrets, podem preguntar-nos:

  • Tots els fets escrits i detallats responen a una realitat captada tal i com avui dia se’ns presentaria a la manera d’una filmació íntegra o d’un visionat clarificador…?
  • O bé, senzillament, es tracta d’un simple fet succeït realment -en aquest cas l’execució d’un home destacat d’entre d’altres- al qui, per la necessitat o exigències peticionàries de la comunitat cristiana, es demanda saber-ne més circumstàcies i particularitats concretes…

L’aportació d’unes preguntes, pel que fa a la Passió de Jesús, extret de la “Última notícia de Jesús el Natzareno” de Lluís Busquets, pot ajudar-nos a la reflexió que ens hem imposat sobre si els detalls del «via crucis» o procés de Jesús cap a la creu es tracta d’elements que tenen un fonament real o bé són fruit d’una narració detallista que ha espigolat situacions descriptives properes a formes literàries. 

El capítol en relació a la Passió de Jesús del llibre en qüestió -després en vindrán d’altres- obre algunes preguntes orientades a una interpretació que s’aparta de la consideració literal dels textos evangèlics sobre tot el que envolta a la mort i resurrecció de Jesús:

  • Per què Jesús va patir una crucifixió si només s’imposava aquesta pena als esclaus, als bandids i als rebels..?
  • Què revelen els manuscrits de la Mar Morta sobre la vida de Jesús i la seva predicació…?
  • I si el cos de Jesús, en en lloc d’haver estat dipositat en un sepulcre hagués estat llançat a un fossar comú o a un pou de cal, como se solia fer amb els condemnats…?
  • Afectaria tot plegat la fe en la resurrecció, o potser la transformaria en molt més transparent…?

Sobre aquestes i altres molte preguntes respon el llibre, com una «última notícia» de tot el que s’ha escrit i dit sobre la figura més controvertida de la civilització occidental. I seguint amb la nostra dèria d’investigació, cal que parem esment en las consideracions que s’exposen en el enunciat que es proposen tot seguit:

1.2.1 El naixement del cristianisme se situa als inicis de l’Imperi Romà i coincideix amb:

En el món greco-romà estava molt difós l’interès pels fets prodigiosos vinculats a figures de curadors (el més conegut dels quals era Asclepi o Esculapi, amb la serp enroscada en un bastó com a distintiu i símbol de regeneració). Existeixen composicions que exalten la força benefactora o virtut d’un déu.

1.2.2. Grècia i Roma, pel que fa a la religió, relacionaven els ciutadans amb els déus:

Els filòsofs critiquen els excessos de certes pràctiques religioses externes i es comença a difondre un culte més interior.

I Jesús impacta en la història quan es donen tots aquests pressupostos indicats, però també enmig de creences en els misteris pagans. I és per això mateix que han sorgit escoles de pensament i interpretació que defensen la història de Jesús de Natzaret, tal com es relata en les fonts cristianes, com un mite. Resulta que les semblances dogmàtiques i literàries amb altres religions mistèriques demostraria que el cristianisme és el producte d’un sincretisme religiós i no d’una realitat històrica. La majoria dels estudiosos que sostenen aquesta teoria, no tots, mantenen posicions escèptiques o neguen l’existència històrica de Jesús de Natzaret.

1.2.3 Els déus mítics venerats en l’antiguitat pagana -en resseguir la vida de Jesús-, hi trobem semblances que provenen de les religions mistèriques més importants de l’antiguitat

Així les coses, vegem les semblances entre les religions mistèriques antigues amb Jesús de Natzaret:

 

 

1.2.3.1 Semblances de Jesús amb Mitra, Krixna i Buda

Mitra, déu solar entre els perses, que va passar al culte de l’imperi romà i durant el segle I va competir amb el cristianisme.

  • Mitra nasqué el 25 de desembre, en una cova fosca, en el solstici d’hivern, el dia més curt de l’any i canvi de signe perquè retorni el sol vivificador, amb el testimoni de tres pastors.
  • Els pastors foren els primers que el trobaren i l’adoraren.
  • Li van portar regals, or i essències.
  • La seva mare era una verge, anomenada Mare de Déu.
  • Mitra era un llaç d’unió entre Déu i la gent. Era un representant de Déu a la Terra.
  • Fou enviat pel Pare perquè es fessin els seus desitjos a la Terra.
  • El seu sacrifici tenia com a finalitat redimir el gènere humà.
  • Els seus seguidors creien en la comunió amb el pa i el vi, en el cel i en l’infern.
  • Rebia l’apel·latiu de La Llum, el Bon PastorLa Veritat.
  • El dia sagrat del mitraisme era el diumenge.
  • El mitraisme es representa amb una creu en un cercle, que simbolitza el sol.
  • Després d’ensenyar a la Terra, Mitra ascendí al cel.

Actualment està en discussió si el mitraisme va influir sobre el cristianisme o a l’inrevés. Sembla que no hi han documents escrits anteriors al segle II, que és quan el cristianisme va començar a arrelar dins l’imperi romà. L’adoració a Mitra va tenir molt d’èxit entre els soldats romans, però era una religió secreta exclusiva per a homes i tancada als profans. Tot el que es disposa avuit són restes arqueològiques i estàtues. Malgrat això, cal recordar que era una religió molt antiga provinent de Pèrsia. Els seus dogmes i creences van ser importats de l’Orient.

Krixna

Krixna és la divinitat de l’hinduisme.

  • Es transfigurà davant dels seus deixebles.
  • Morí crucificat entre dos lladres (segons algunes tradicions).
  • Fou travessat per una llança.
  • Fou vist durant 40 dies abans d’ascendir al cel.
  • A Krishna se l’anomena el «Bon Pastor» i «Senyor de senyors».
  • Considerat el Redemptor, el Primogènit, el Llibertador.
  • És la segona persona de la Trinitat.
  • Se’l proclamà la «Resurrecció« i «el Camí al Pare».
  • Fou considerat el «Principi, el Mitjà i la Fi» (L’Alfa i l’Omega), així com a ésser omniscientomnipresent i omnipotent.
  • Els seus deixebles, li donaren el títol de «Jezeus», que significa «ser el pur».
  • Ressuscità al tercer dia.

Siddharta Gautama,

Siddarta Guatama -Buda- a l’origen del budisme566 aC486 aC.

  • Nascut de la Verge Maia un 25 de desembre.
  • Anunciat per una estrella i visitat per uns homes savis amb costosos regals: (els Reis d’Orient.
  • Sanà a persones malaltes.
  • Caminà sobre les aigües.
  • Alimentà a 500 persones amb un petit cistell de pans.
  • Obligà els seus seguidors a la pobresa i a renunciar al món terrenal.
  • Mort, fou sepultat i ressuscità entre els morts.
  • Ascendí als cels (Nirvana).
  • Anomenat El Bon PastorFusterAlfa i OmegaMestreLa Llum del MónRedemptor.

1.2.3.2 Altres referències de l’antiguitat respecte de les coincidències entre Jesús i religions mistèriques

  • Dionís, a “Les Bacants”, és “Senyor Déu, nascut de Déu” i diu als seus deixebles que ha canviat “la forma immortal per prendre similitud humana”.
  • En el mite d’Osiris, Dionís es presenta com a “Salvador i Fill de Déu».
  • En referència al naixement i la infantesa de Jesús trobem que en els misteris de Dionís també se celebra un matrimoni sagrat del qual neix un infant diví en un estable.
  • A Eleusis se celebrava el prodigiós naixement de l’home-déu d’una donzella.
  • Un poema egipci comença així: “Ens ha nascut el nen…! Veniu i adoreu-lo”.
  • Els misteris d’Adonis se celebraven cridant: “L’Estrella de la salvació ha nascut a Orient”.
  • Empèdocles creu que s’ha d’adorar Déu amb encens, mirra i mel, gairebé els, mateixos presents dels nostres Reis mags. També endevinava el futur.
  • Pel que fa a la verge Maria, sembla que assumeix el paper pagà de “la gran mare”, semblant a l’Isis egípcia o a Sèmele, mare mortal de Dionís, ascendida als cels i venerada al seu costat.
  • El Jesús adult comença amb la trobada al Jordà amb el Baptista (no ha d’estranyar que els dos tingueren naixements prodigiosos: un de dona vella i l’altre d’una donzella) i amb el prodigi de la conversió de l’aigua en vi a Canà.

1.2.3.3 Detalls curiosos sobre sincronismes respecte la vida de Jesús i ritus, accions curatives, pràctiques i símbols

  • De ritus de purificació amb aigua, n’hi ha des dels himnes homèrics, passant per Egipte, fins als misteris de Mitra, en els quals es batejava els qui s’iniciaven per esborrar els pecats. Apuleu parla de bateigs amb aigua, foc i aire…
  • Quant al prodigi de la transformació de l’aigua en vi també té lloc míticament en les noces de Dionís i Ariadna.
  • Asclepi i molts antics refereixen haver fet curacions, expulsió de dimonis i ressuscitat morts.
  • Pitàgores calmava les tempestes i apaivagava onades fins al punt de poder passar per damunt de les aigües i també se li atribueixen pesques miraculoses.
  • Per als practicants de les religions mistèriques el número 153. És el  número de la pesca miraculosa que es llegeix a Joan 21,11. És tracta d’un número sagrati perquè deriva d’una proporció matemàtica que domina el triangle equilàter: la longitud dividida per l’altura. Arquímedes la denominà “mesura del peix”(exactament 265:153=1,732050808) que és l’arrel quadrada de 3. Els dos cercles simbolitzen l’esperit i la matèria, i quan una circumferència coincideix amb el centre de l’altre es produeix el signe místic “vesica piscis” (un espai de intersecció entre dos cercles). Es tracta d’un potent instrument matemàtic, que va ser en els primers segles el símbol de pertànyer al cristianisme, perquè el “peix”, en grec, és ICHTHYS i es llegia així: «Jesús Crist Fill de Déu Salvador».
  • En la cerimònia d’iniciació als misteris de Mitra -una creença estesa per les legions romanes arreu de l’Imperi- dotze deixebles rodejaven el seu déu-home disfressats amb els signes zodiacals.
  • Els pitagòrics havien descobert que el nombre d’esferes possibles per a voltar-ne una al bell mig de totes era de dotze.
  • En referència als exorcismes de Jesús, quan expulsa dimonis d’una piara de porcs que es precipiten al mar, es troba que hi ha indubtables reminiscències dels misteris d’Eleusis en què els iniciats es banyaven al mar amb porcells (i aquest va ser el signe escollit per a encunyar monedes com símbol dels seus misteris), de manera que el mal entrava en els garrins, que eren perseguits fins que s’estimbessin en un penya-segat …/…

Segons els autors que, davant de tantes coincidències entre els mites de l’antiguitat i les narracions dels textos evamgèlics, creuen que la narració de la vida de Jesús és producte d’un sincretisme religiós. I per això afirmen que Jesús no va existir i que és un mite fabricat pels primers autors cristians que s’emmirallen en antigues tradicions paganes.

 

1.2.3.4 L’existència de Jesús segons les fonts no bíbliques

  • Encara que Flavi JosepTàcitSuetoni i altres autors antics sovint són citats com a prova d’un Jesús històric, llurs relats són derivats, no originals. Flavi Josep, el més antic d’aquests, va néixer almenys cinc anys després de la suposada mort de Jesús. No hi ha cap testimoni directe dels fets. A més, els antics relats no-cristians de Jesús foren escrits quan el cristianisme ja estava estès.
  • Suetoni i Tàcit esmenten un personatge de nom Crist. Realment, Crist no és un nom sinó un títol que significa l’elegitDiversos reis i personatges de l’antiguitat van portar el títol de Crist, com ara Alexandre el Gran, per exemple.

1.2.3.5 L’existència de Jesús d’acord amb les influències hagudes de l’Antic Testament

Els defensors del Mite de Jesús creuen que els Evangelis no són històrics, sinó un tipus de midrâs: narrativa creativa sobre la base de les històries, profecies i cites de la Bíblia hebrea. La majoria dels estudiosos expliquen les semblances entre els evangelis de MateuMarc i Lluc utilitzant la Font Q, segons la qual Mateu i Lluc deriven la major part del seu contingut de Marc i d’una recopilació de dites de Jesús conegudes d’aquesta font. Mateu presenta un Jesús amb forts paral·lelismes amb figures de l’Antic Testament, com MoisèsElies… Argumenten que no hi ha cap raó per suposar que les paraules atribuïdes a Jesús a la Font Q fossin originals seves.

En clicar aquí s’obrirà la font bibliogràfica

  • …de l’enunciat sobre «Els déus mítics venerats en l’antiguitat pagana -en resseguir la vida de Jesús-, hi trobem semblances que provenen de les religions mistèriques més importants de l’antiguitat» corresponent a l’apartat 1.2.3 i
  • …de tot un seguit d’autors, les obres escrites dels quals consideren que -a la llum dels seus estudis-, consideren que els evangelis sobre Jesús responen a la creació d’un mite.

1.2.4 En referència, concretament, a la Passió i mort de Jesús, cal observar el resultat d’estudis exegètics que -prescindint del contingut de la Constitució dogmàticaque «Dei Verbum» del Concili Vaticà II- es mouen en la discordància entre:

 

Els qui, en defensar els Evangelis, pensen que el procés sobre la passió de Jesús va succeir tal i com ho presenta la literalitat dels seus textos.

Aquells que opinen que els relats evàngelics i, en concret, la seva figura essencial -Jesús de Natzaret- és el resultat de la creació d’un mite.

Els qui, admetent l’existència real del personatge i de la crucifixió, concebeixen els detalls del seu «via-crucis» com el fruit d’una elaboració literària.

La posició d’aquest treball s’orienta cap al tercer punt de l’enunciat en referència. És a dir, els que admeten l’existència real del personatge i d’una crucifixió terrorífica, abocada a la mort, però concebint els detalls de tot el procés de la passió com el fruit d’una elaboració literària.

1.2.4.1 Els qui anul·len la historicitat de Jesús suprimint-ne la seva existència real, en consideració d’una ideació mítica per transmetre’n només uns ensenyaments espirituals provinents d’un grup de jueus gnòstics

D’acord amb aquesta posició -el rebuig del Jesús històric i la ideació mítica amb finalitats doctrinals o d’altres- podem escatir elements que donen suport a aquesta creença:

  • L’arribada de Jesús a Jerusalem, abans de la seva passió i mort, es fa amb una somera i es aclamat per la multitud. Apuleu parla de les palmes com a senyal de triomf i en la festa d’Atis es brandaven joncs. A Eleusis, una somera carregava els efectes dels pelegrins que es volien iniciar mentre eren victorejats per la gent que agitava branques del arbres. En el llibre “L’ase d’or” d’Apuleu (una al·legoria de la iniciació) l’ase era símbol d’haver dominat les passions, la crueltat i la perversitat, és a dir, la natura humana inferior.
  • En el sopar de comiat, a banda dels discursos que l’autor de l’Evangeli de Joan, posa en boca de Jesús, s’institueix l’Eucaristia. Aquesta idea de combregar amb la divinitat tot menjant-la és un ritus antiquíssim que es troba en el “Llibre dels morts” egipci, lligat al canibalisme i a la convicció d’arribar a tenir les forces de l’enemic menjant-se’l, i que es practicava en les religions mistèriques. Els iniciats, abans de ser admesos a la comunió i en el moment de ser-ho combregaven amb «vi barrejat amb aigua i pa àzim».
  • Vet aquí uns mots pronunciats pel déu-home mistèric de Mitra: “Qui no mengi del meu cos i no begui de la meva sang, per fer-se u amb mi i jo amb ell, no coneixerà la salvació”.
  • Els iniciats en Dionís rebien una mena de pastís i el fet de menjar o de participar en l’àpat home-déu es repeteix en els misteris d’Atis i en molts d’altres fins el punt que Ciceró, considerant-ho una niciesa escriu: ”Hi pot haver algú tan forassenyat que pensi que l’aliment que menja és realment un déu..?”.
  • Diversos autors han trobat que en el culte de Mitra hi havia set sagraments que corresponen als que nosaltres coneixem.

1.2.4.2  Resseguim la passió de Jesús d’acord amb els evangelis canònics, però descobrin-t’hi la intervenció d’un treball exegètic

Vegem què ens ofereix el treball exegètic:

  • Les trenta monedes de Judes recorden les trenta peces de plata que els seguidors de Sòcrates volien pagar en nom seu.
  • Tot el procés de Jesús segueix la mateixa estructura literària de diversos personatges de la història (reals o creats): el just perseguit i aparentment vençut, però que triomfa finalment.
  • A “Les Bacans”, després que Dionís hagués pres una actitud passiva (deixar-se agafar, jutjar i escarnir), respon a Penteu: “No pots fer-me res que no hagi estat pas ordenat”, resposta no pas llunyana de la resposta de Jesús a Pilat: “No tindries cap poder si no t’hagués estat donat des de dalt”.
  • L’estoic Epictec va deixar dit: “Prendreu el meu cos o les meves propietats, però no governareu els meus principis morals”.
  • La corona d’espines, el mantell vermell del ”Ecce homo” o el fel donat a Jesús a la creu com a beguda tampoc semblen originals de la passió cristiana. A més d’un Hierofant li feien veure fel per resistir l’excitació del seu estat en les coronacions i revestiments de les festes mistèriques. Dionís va ser coronat amb heura i vestit amb un mantell escarlata.
  • Quant a la creu, era el símbol sagrat des de molt antic: Dionís ens ha arribat representat plàsticament en gerres penjat d’una creu. Els dos lladres, l’un emportat al paradís i l’altre condemnat, també són presents en els misteris d’Eleusis i Mitra (dues dones, per cert).
  • L’excelsitud del sacrifici de Jesús a la creu: “Sense efusió de sang ho hi ha remissió” dels Fets dels Apòstols 9,22 no s’allunya dels sacrificis rituals d’animals expiatoris – braus, bocs, moltons i anyells-, tant en els misteris d’Atis com en els de Mitra, que també coneixia el judaisme.
  • Més desconeguda pel judaisme és la tradició d’una persona presa en l’antiga Grècia com a boc expiatori que carregava simbòlicament els pecats de tots i era expulsat de la polis o executat.

1.2.4.2 Reminiscències antigues sobre la Pasqua de Resurrecció, festa cimera dels cristians

La resurrecció (del llatí resurgere) és el fet de tornar a la vida després d’haver mortLa resurrecció dels morts és una doctrina central de les religions de l’Antic Egipte, el zoroastrismejuevacristiana i islàmicaPot referir-se tant a la resurrecció de determinades persones, com a una resurrecció de la humanitat. Segons aquestes creences pot tractar-se d’una resurrecció de la carn o d’una resurrecció de l’esperit o de l’ànima de la persona o d’un record.

Pel que fa a la resurrecció de Jesús que es commemora el dia de la Pasqua cristiana, tenint en compte la seva relació amb altres religions anteriorment esmentasdes, trobem uns elements de coincidència que ens porten a la pàtina de la investigació exegètica per trobar-ne exactament l’autèntic sentit després de pouar en els elements ancentrals que la història de la humanitat ha acomulat a través dels segles:

  • «Les Megalenses» consistien en tres dies primaverals dedicats al culte d’Isis (i a Síria Adonis), en què es penjava un déu a un pi sagrat en efígie, s’enterrava i ressuscitava al tercer dia.
  • «Les Antestèries», festes dels misteris de Dionís, també duraven tres dies i una imatge era enterrada, per bé que els fidels contaven que dos dies després, tornava a la vida.
  • Plutarc, a «Isis i Osiris», parla d’un llençol net i d’ungüents de mirra per sepultar una representació d’Osiris, explicant que aquest baixà als inferns i al tercer dia va ressuscitar.
  • La seqüència mort, devallada als inferns i regeneració constituïa una important analogia dels misteris pitagòrics des de temps antics. Hi ha representacions de crucifixions d’Osiris com la del segell-amulet que s’havia conservat en el museu de Berlín.
  • Mitra també ressuscita i es disposa de llegendes mitològiques similars. No es d’estranyar, doncs, que Cels s’indigni amb els cristians quan li presenten Jesús com un cas excepcional.

 

Aquests testimonis de misteris pagans, personatges mitificats i considerats Fills de Déu, objecte de creences i celebracions diverses, han enlluernat alguns investigadors i d’aquí tres tendències interlligades:

 

 

  • Els que anul·len la historicidad de Jesús i el consideren com una ideació mítica amb la finalitat de provocar una doctrina, posició mantingudapels jueus gnòstics.

 

  • Els que defensen la historicitat de Jesús com un personatge real, però a qui se li han afegit paraules i fets que no li’n corresponen històricament. 

 

  • La interpretació pròpia dels criastianisme literalista basada en els textos / documents antics i possiblement, fins i tot, originàris en part o en la seva totalitat del corrent gnòstic.

1.2.4.2.1 Els qui anul·len la historicitat de Jesús suprimint-ne la seva existència i biografia real, en consideració d’una ideació mítica per transmetre uns ensenyaments espirituals provinents d’un grup de jueus gnòstics:

El cristianisme vindria a ser una desviació del gnosticisme, atès que tots els pobles de la riba mediterrània havien fet seus els misteris pagans i els havien adequat al seu propi gust nacional. En algun moment dels primers segles de la nostra era, un grup de jueus va fer el mateix d’aquests països i va produir una versió jueva dels misteris pagans.

Els jueus gnòstics adaptaren els mites d’OsirisDionís per crear la història d’un déu home jueu, que moria i ressuscitava, Jesús el Messies

Durant molts de segles, ningú havia posat en dubte la «continuïtat» directa entre: 

  • L’obra escrita dels evangelistes
  • La predicació de la primitiva comunitat cristiana i
  • La vida de Jesús.

I aquesta «continuïtat» i «fidelitat» textual van ser portades a l’extrem en afirmar, fins i tot, que les frases, posades en boca de Jesús, reproduïen materialment les mateixes paraules de Jesús. Però apareixen -al llarg de diferents segles- opinions divergents al respecte, afirmant que el contigut de les quals pateix una seriosa «discontinuïtat» i «infidelitat» tal i com es copsa tot llegint i clicant el resseguit en color blau i en referència a la diferència existent entre el Jesús històric i el Crist de la fe d’autors que s’enumeren a continuació:

1.2.4.2.2 Els que defensen la historicitat de Jesús com un personatge real, però a qui se li han afegit paraules i fets que no li’n corresponen històricament. 

Dins de la crítica moderna o exègesi més acceptada i racional ens trobem amb autors que defensen la posició d’un Jesús històric, com a realitat personal, però a qui, per exigències de la comunitat cristiana, se li han afegit paraules i fets.

“El Evangelio de Mateo” de Shelby Spong i, en referència als capítols 40, 41 i 42, n’és un exponent important. S’exposen en tres capítols algunes reflexions, fruit d’una interpretación científica, sobre la Passió de Jesús. I així:

  • En el capítol 40 s’enumeren contradiccions, variacions, addiccions i supressions respecte dels escrits evangèlics dels quatre evangelistes.
  • En el capítol 41 s’afirma que els diàlegs dels relats de la Passió no poden ser històrics perquè era imposible testimonis que els pogueren recollir.
  • En el capítol 42 es fa referencia a un estudi sobre la Passió en què la narració dels evangelistes es basa en el Llibre dels Salms, en concret, el Salm 22 (escrit entre el 450 i l’any 300 aC.) que dona forma literaria al relat de la crucifixió i en el Segon Isaies (verset 53) s’observa la força amb què “El Servent de Yahvé” és aclaparadora.

Certament que la crucifixió fou real i es pot mantener com històrica, però la seva narració tal i com apareix en els evangelis de Marc i de Mateu es pot dir que segueix un procés d’interpretació basat en la «Historia del cant del Servent de Yavhé» del capítol 53 del segon Isaïes i la totalitat del Salm 22.

Tot seguit un enfilall de diferents autors de renom pel que fa a treballs bíblics respecte del tema sobre Jesús de Natzaret, investigat exegèticament. Una munió d’autors exposen en les seves obres el treball de les seves investigacions, fonamentades igualment en l’exègesi bíblica científica com, per exemple:

Per altra banda, adjunto aquí una contribució bibliogràfica, estudiada amb profusió i detenidament, que es pot colsultar en el capítol corresponent a la RELIGIÓ del WEB propietat de Lluis Álvarez Valcárcel i Miquel Àngel Bosch Fridrin:

www.cienciarazonyfe.com

I, en particular, suggereixo obrir la temàtica dels llibres o articles que corresponen als apartats  que tot seguit indico:

1.2.4.2.3 El naixement d’una nova religió, a partir de la ideació mítica sobre Jesús mantinguda per jueus gnòstics, però interpretant posteriorment aquesta ficció com una documentació real que dóna lloc al cristianisme literalista.

Amb el temps, la ideació mítica dels jueus gnòstics s’interpretà com un fet històric i el resultat va ser l’aparició del cristianisme literalista. Després de la destrucció de Jerusalem pels romans, uns jueus iniciats crearen una religió, la doctrina fonamental de la qual consistia en què Jesús era, literalment, el «Fill de Déu que moria i ressuscitava»:

  • En aquesta religió qui creia que la història de Jesús, mort i ressuscitat, era certa en el seu sentit literal, tenia garantida la salvació eterna.
  • Els literalistes haurien fet passar per documents històrics il·luminacions gnòstiques dels iniciats: entre els gnòstics s’hi pot comptar Pau de Tars.
  • Pau hauria entès Jesús com un déu-home que mor i ressuscita, cosa que ho escriu vers els anys 50 del segle I dC., data de les seves Epístoles.
  • L’evangelista Marc, cap als anys 70 del segle I dC., enquadraria el mite de Jesús en un marc històric i geogràfic.
  • Cap als anys 90 del segle I dC. Mateu i Lluc completarien una història amb detalls sobre el naixement i la resurrecció de Jesús.
  • L’autor de l’evangeli de Joan, a començament del segle II d.C., formularia tota una teologia cristiana.
  • I molt més tard s’escriurien els Fets dels Apòstols per relatar la vida dels deixebles de Jesús.

En aquest apartat cal esmentar la Constitució Dogmàtica «Dei Verbum» del Concili Vatica II que en el sumari del seu contingut en destaquem els capítols de què tracta, tot i fent referència explícita al Nou Testament quan indica expressament:

 

 

 

La interpretació de la Sagrada Escriptura:

…El intérprete de la Sagrada Escritura debe investigar con atención qué pretendieron expresar realmente los hagiógrafos y plugo a Dios manifestar por sus palabras, para comprender lo que El quiso comunicarnos. Para descubrir la intención de los hagiógrafos, entre otras cosas hay que atender a «los géneros literarios», porque la verdad se propone y se expresa de una manera o de otra en los textos de diverso modo históricos, proféticos, poéticos o en otras formas de hablar. Conviene, además, que el intérprete investigue el sentido que intentó expresar y expresó el hagiógrafo en cada circunstancia, según la condición de su tiempo y de su cultura, por medio de los géneros literarios usados en su época. Pues para entender rectamente lo que el autor sagrado quiso afirmar en sus escritos, hay que atender cuidadosamente tanto a las acostumbradas formas nativas de pensar, de hablar o de narrar vigentes en los tiempos del hagiógrafo, como a las que en aquella época solían usarse en el trato mutuo de los hombres. Y como hay que leer e interpretar la Sagrada Escritura con el mismo Espíritu con que se escribió para descubrir el sentido exacto de los textos sagrados, hay que atender con no menor diligencia al contenido y a la unidad de toda la Sagrada Escritura, teniendo en cuenta la Tradición viva de toda la Iglesia y la analogía de la fe. Toca a los exegetas esforzarse según estas reglas por entender y exponer más a fondo el sentido de la Sagrada Escritura, para que, como con un estudio previo, vaya madurando el juicio de la Iglesia. Porque todo lo que se refiere a la interpretación de la Sagrada Escritura está sometido en última instancia a la Iglesia, que tiene el mandato y el ministerio divino de conservar y de interpretar la palabra de Dios.

 

La historicidad dels Evangelis

La Iglesia firme y constantemente ha mantenido y mantiene que los cuatro referidos Evangelios, cuya historicidad afirma sin vacilar, transmiten fielmente lo que Jesús Hijo de Dios, viviendo entre los hombres, hizo y enseñó realmente para la salvación de ellos, hasta el día en que fue levantado al cielo (cf. Hch., 1, 1-2). Los Apóstoles ciertamente después de la ascensión del Señor predicaron a sus oyentes lo que El había dicho y hecho, con aquel mayor conocimiento de que ellos gozaban, ilustrados por los acontecimientos gloriosos de Cristo y por la luz del Espíritu de verdad. Los autores sagrados escribieron los cuatro Evangelios escogiendo algunas cosas de las muchas que ya se transmitían de palabra o por escrito, sintetizando otras, o desarrollándolas atendiendo a la condición de las Iglesias, reteniendo, en fin, la forma de anuncio, de manera que siempre nos comunicaban la verdad sincera acerca de Jesús. Escribieron, pues, sacándolo ya de su memoria o recuerdos, ya del testimonio de quienes «desde el principio fueron testigos oculares y ministros de la palabra» para que conozcamos «la verdad» de las palabras que nos enseñan (cf. Lc., 1, 2-4).

1.3. La Setmana Santa, reduïda a la literalitat evangèlica i a les boires ancestrals de temps pretèrits

La Setmana Santa fixa els ulls en el Crist, aquell home jueu dels natzarents “crucificat, mort i sepultat” que ha propiciat la centralitat d’una “teologia dogmática” -per al comú de cristians  batejats i no especialitzats, simplificada en una “doctrina cristiana catòlica” sense contrastos- i que, de rebot, ha anat omplint l’univers cristià de tradicions de tota mena i categoria -unes, que s’originaren en temps pretèrits i altres, de més modernes- com en són:

 

 2. LA GRAN SOLEMNITAT DE LA PASQUA. DE LA PASQUA HEBREA A LA PASQUA CRISTIANA. CONSIDERACIONS I VIVÈNCIES

I amb la Setmana Santa, arribem a la gran solemnitat de la Pasqua de Resurrecció o Pasqua Florida. De fet, la festivitat més important de l’any litúrgic cristià. Tant és aixì, que a partir d’aquesta jornada de celebració joiosa, en segueixen cinquanta dies de commemoració i festajament que tenen la seva eclosió en la dita Pasqua de Pentacosta o Granada.

Tanmateix, la procedència de la festivitat cristiana -la que les primeres comunitats cristianes celebraven en record de la mort i de la presència viva de Crist, altrament entesa com resurrecció- entronca amb la Pasqua jueva.

 La Pasqua jueva és:

Durant el Séder de Pessa’h es llegeix l’Hagadà, on es relaten la fi del captiveri del Poble d’Israel i les plagues que va patir el país d’Egipte. Durant els dies que dura el Péssah no es menja pa amb llevat ni cap producte fermentat (hamets).

Podem convenir que la paraula «Pasqua» (pascae, en llatí i pèsaj en hebreo) significa «Pas»:
  • En el cas dels jueus representa el creuament de la Mar Roja, és a dir el PAS de la esclavitud hacia la libertad.
  • Per als cristians es commemora la Resurrección de Crist, és a dir, el PAS de la mort cap  a la vida.
Així que aquesta celebració pasqual ens porta cap a una esforçada excursió en què cada pas hauria de ser un exerci valent i de superació. És a dir: el «pas» o la «passa» que deixi una bona petjada:
  • De la mort a la vida…
  • De l’egoisme a l’estimació…
  • De l’hostilitat a la pau…
  • De la manipulació a l’objectivitat…
  • De l’hivern a la primavera…
  • De la mentida a la veritat…
  • De la malesa a la bondat…
  • Del rebuig a la comprensió…
  • De la paüra a la seguretat…
  • De la insertesa a la convicció…
  • De la tristesa a la felicitat…
  • De l’ultratge a la lloança…
  • De la foscor a la llum…
  • Del conflicte a l’entesa…
  • Del greuge al perdó…
  • De la mesquinesa a la generositat…
  • De l’esclavatge a la llibertat…
  • De la resignación a l’acció…
  • De la Indiferència a la solidaritat…
  • De la queixa a la recerca de solucions…
  • De la desconfiança a l’abraçada sincera…
  • De la por al coratge…
  • De la gasivitat personal a fer-ho tot com a servei per als altres…
  • De recollir els trossets de somnis marcits i tornar a començar…
  • De la autosuficiència a compartir tant els èxits com els fracassos…
  • De fer les paus amb el nostre passat perquè no s’arruïni el present…
…i saber que de res serveix ser llum, si no som capaços d’il·luminar -durant tota l’excursió endegada- el camí dels que, tot fent pinya i cordada, avancen amb nosaltres.
Acabem, però reflexionant sobre el do de la vida perquè, en definitiva, aquesta festa de Pasqua és el que ens transmet:
  • Quan un ocell està viu, es menja les formigues, però quan mor, són les formigues les que es mengen l’ocell. El temps i les circumstàncies poden canviar en qualsevol moment i per això, no podem menystenir res en la vida que se’ns ha donada. Al contrari, cal viure-la amb intensitat, perquè avui ho tenim tot. Però recordem que el temps, que passa indefectiblement, és molt més poderós que qualsevol de nosaltres i ens pot deixar sense res. Carpe diem…!
  • D’un arbre es poden fer milions de llumins, però només cal un llumí per cremar milions d’arbres. El temps fuig i és com un riu. Mai podràs tocar la mateixa aigua dues vegades, perquè l’aigua que ja va riu avall, mai més passarà un altre cop. Aprofitem tot el que tenim i gaudim-ho ara. Carpe diem…!
  • I sempre conservem tres grans amors com en són la vida, la família i els amics: 

                  – La vida, perquè és curta.

                  – La família, perquè és única.

                  – Els amics, perquè són comptats.

I per a aquest any de la Pasqua de 2019, ja en plena, generosa i abundant primavera, que tot això exposat en sigui una bona manera de celebrar la Pasqua, com n’és:

  • El mantenir la constància cada dia en fer el bé, lluitar per ser lliure, buscar la veritat, ser referents de pau…
  • El seguir caminant «pas a pas» i «colze a colze» amb la vida personal, la nostra família i amb tots els amics per arribar sans i estalvis fins al final…

Bona Pasqua, bona festa primaveral…!

 

3. SANT JORDI PATRÓ I DEFENSOR DE CATALUNYA

 

 

3.1. ROSES

  • Nominatiu:ROSA-Genitiu:ROSAE-Datiu:ROSAE-Acusatiu:ROSAM-Vocatiu:ROSA-Ablatiu:ROSA 
  • Nominatiu:ROSAE-Genitiu:ROSARUM-Datiu:ROSIS-AcusatiuROSAS-VocatiuROSAE-AblatiuROSIS ]

 

 

3.3 LLIBRES

  • Nominatiu:LIBRUM-Genitiu:LIBRI-Datiu:LIBRO-Acustiu:LIBRUM-Vocatiu:LIBRUM-Ablatiu:LIBRO 
  • Nominatiu:LIBRA-Genitiu:LIBRORUM-Datiu:LIBRIS-Acusatiu:LIBRA-Vocatiu:LIBRA-Ablatiu:LIBRIS  ]

 

 

 

3.1 Roses, en la diada de Sant Jordi

Tota classe de roses enllaçades en singular = Nominatiu:rosa-Genitiu:rosae-Datiu:rosae-Acusatiu:rosam-Vocatiu:rosa-Ablatiu:rosa 

Tota classe de roses enllaçades en plural = Nominatiu:rosae-Genitiu:rosarum-Datiu:rosis-Acusatiu:rosas-Vocatiu:rosae-Ablatiu:rosis 

En un especial Sant Jordi 2019 -concretament l’ARAdiumenge– la seva directora, Esther Vera, ha pretès fer voleiar les roses del jardí i, a través de l’escriptura, enllaçar-les, de tota mena i manera, en uns articles que abasten un pom floral de roses a dojo, classificades des d’una temàtica que a continuació s’indica:

 

 

3.1.1 A mode d’introducció a les roses

 

 

 

 

 

3.1.2 Les roses en la cultura literària

 

 

 

 

3.1.3 Ciència i floricultura de les roses

 

 

 

 

 

 

 

3.1.4 Tendències sobre les roses

 

 

 

 

 

 

3.1.5 El simbolisme de les roses

 

 

 

 

L’origen del culte a Sant Jordi és força obscur. L’antropòleg J.G. Frazer el relacionava amb el déu semita Baal, conegut a l’Anatòlia com Jdor,  una divinitat que era derrotada en combat per la mort i després resssucitada per la deessa Astarté, en una metàfora del triomf de la primavera en contra de l’hivern. Als Balcans aquest déu era celebrat cada 23 d’abril.

 

  • La història del Jordi cristià va aparèixer al segle IV i el presentava com un soldat romà que, durant una persecució contra els cristians, es va negar a matar ningú i per això va ser martiritzat. El culte al sant va arribar aviat a Europa, i sant Jordi de Capadòcia ja va ser venerat per la monarquia merovíngia.
  • Posteriorment, els guerrers que tornaven de les Croades el van fer patró de la cavalleria europea. I al segle XIII es va difondre la seva llegenda, recollida a la «Llegenda àuria» de Jacopo da Varazze. Allí Jordi era un guerrer que salvava una princesa de morir devorada per un drac, i quan queia la sang del monstre a terra hi naixia un roser.

A Catalunya, les roses vermelles es van convertir en un emblema de sant Jordi. Reis com Pere el Catòlic, Jaume I o Pere el Cerimoniós van contribuir a popularitzar la festa del sant, en què es barrejava l’episodi de la sang del drac transformada en un roser amb la metàfora cristiana de la sang de Crist convertida en una rosa. D’aquí va començar el costum de regalar-ne a les noies que anaven al Palau de la Generalitat, a la Missa que es feia per sant Jordi a la capella del sant. Al vespre d’aquella diada, era tradicional que hi acudissin els nuvis i les parelles d’enamorats. Aviat es va començar a organitzar una fira de roses i clavells al Pati del Tarongers de la Generalitat, un mercat de flors que al segle XV es coneixia com la fira dels Enamorats. La diada de sant Jordi, declarat patró de Catalunya a partir del 1456, també era coneguda com el Dia dels Enamorats.

Las festa actual no apareix fins al 1931, amb el primer Ajuntament republicà, quan es fusiona la celebració de sant Jordi i la rosa amb els llibre que en el 1926 Vicent Clavel va promoure la Festa del Llibre, que inicialment commemorava el naixement de Miguel de Cervantes. El costum de regalar roses i llibre s’ha internacionalñitzat, i ha esdevingut un dels moments més significatius del calendari festiu català. 

 

Finalment, cal esmentar que el dia 23 d’abril també se celebra:

 

 

 

 

3.2  Jordi Cuixart, President d’Òmnium Cultural des de la Presó de Soto del Real, a 22 d’abril del 2019 per a la diada de Sant Jordi

Estimadíssims,
Avui serà d’aquells dies especials on sortir al carrer es converteix en una acte de militància en la tendresa. Cultura i passió de viure l’amor en plenitud; síntesi del caràcter d’una societat forjada a base de molta autoestima col·lectiva.
A tots els escriptors del món: gràcies, mil gràcies per fer-nos l’existència una mica més feliç amb les vostres creacions, amb un record ben especial per tots aquells autors que pateixen més durament la repressió i en especial per les autores sempre triplement represaliades.
Als qui emparen la llengua catalana per compartir els seus llibres: un fort reconeixement, doncs com deia Federico Fellini “cada idioma és una manera diferent de veure la vida” ni millor ni pitjor, senzillament una més, que ens fa rics en la diversitat i per això volem poder viure també, en català, amb tota normalitat.
Avui passarem el dia envoltats de jutges i fiscals que amb la seva malaptesa evidencien com d’important és la cultura com a eina de tolerància, convivència i transformació social. Les seves excel·lentíssimes nimietats, entre paraigües i la criminalització del dret – i el deure! – a protestar, estan fonamentades en una manca històrica de cultura democràtica dels poders de l’Estat.
Però, sigui quin sigui el resultat del judici o del 28-A, hem d’assumir, com explica  Chomsky, que sempre hi ha un instint innat en la condició humana que ens mena cap a la llibertat i que sempre hi ha oportunitats per millorar el món.
Soc molt conscient que el meu lloc ara mateix és a la presó, denunciant la injustícia de la vulneració de drets fonamentals i que la coherència m’obliga a assumir plenament la meva responsabilitat en el convenciment que el dret de vot es conquereix votant. Però no renunciaré mai a seguir construint la meva família, sigui en les circumstàncies personals que sigui, com a missatge de vida i esperança.  
Quan no hi ha sessió al Tribunal Suprem, els presos polítics sovint aprofitem per, bo i prenent el sol al banc del pati del mòdul, intercanviar opinions dels llibres que llegim, comentaris que després compartirem amb la Carme i la Dolors. Moments de distensió que ens reafirmen en la certesa que llegir ens fa més lliures, també des de dins la presó.
Que la cultura ho inundi tot! Sempre endavant!
 Jordi Cuixart

 

3.3 Llibres

Llibres i més llibres en singular = Nominatiu:librum-Genitiu:libri-Datiu:libro-Acusatiu:librum-Vocatiu:librum-Ablatiu:libro 

Llibres i més llibres en plural = Nominatiu:libra-Geniotiu:librorum-Datiu:libris-Acusatiu:libra-Voctiu:libra-Ablatiu:libris 

Un llibre és una obra escrita o d’imatges impresa o manuscrita no periòdica. Segons la definició de la UNESCO, per a ser un llibre un document ha d’ésser una publicació impresa no periòdica que tingui cinquanta o més pàgines, sense comptar les cobertes. Un llibre pot tractar de qualsevol tema.

Sintèticament, es pot dir que el llibre neix com a còdex, fet amb pergamí o vitel·la, i després es comença a fer amb paper. És arran de la impremta que es desenvolupa el llibre de paper, constant d’una sèrie de fulls de paper, cosits o enquadernats. Posteriorment n’han aparegut altres suports físics, i avui dia el llibre de paper conviu amb el llibre digital i l’audiollibre.

La bibliologia és la disciplina que estudia el llibre en tots els seus aspectes, mentre que la biblioteconomia estudia, entre moltes altres matèries, els sistemes de tractament dels llibres i documents perquè siguin més accessibles al públic, especialment quan es troben en grans quantitats, com en les biblioteques.

Algunes obres especialment llargues, com per exemple les enciclopèdies, es divideixen en llibres coneguts amb el nom de «volums».

 

I per saber-ne més sobre el llibre tot seguit es pot consultar l’enciclopèdia digital de la viquipèdia on s’hi troba una taula suficientment àmplia per copsar els diferents aspectes:

 

Som llibres. Som personatges descobrint-nos capítol a capítol, escena a escena, sense saber on ens portala trama…Som frases, potser sense sentit, o verbs dels quals a vegades ens enorgullim…Som comes que ens fan somniar en el camí. Interrogants que ens fan reflexionar. Són punt i a part…Però sobretot som sempre l’esperança d’una pàgina en blanc. Perquè una pàgina on escriure és l’única forma de saber com seguirem endavant…

 

4. LA IMATGE DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT / EL MONESTIR I LA SEVA COMUNITAT / L’ESCOLANIA / LA MUNTANYA

4.1. La imatge de la Mare de Déu de Montserrat

La imatge de la Mare de Déu de Montserrat, anomenada popularment La Moreneta pel color fosc de la seva pell, és una talla romànica policromada del segle XII d’una gran bellesa. L’any 1881, la Mare de Déu de Montserrat fou proclamada Patrona de Catalunya pel papa Lleó XIII.
Des del 1947 està entronitzada en un retaule d’argent, sufragat per subscripció popular, a la part superior de l’absis de la basílica.

La figura segueix el model, molt divulgat, de la Mare de Déu en majestat, en actitud estrictament frontal, amb l’Infant Jesús assegut a la falda, al centre. Tant la mare com el fill porten incorporada una corona.

La figura de la Mare de Déu estén la mà dreta, amb la qual sosté l’orbe esfèric, que significa tot el cosmos. Amb la mà esquerra, la Mare de Déu fa el gest de posar-la sobre l’espatlla de l’Infant per indicar que aquell rei omnipotent és fill seu. Aquest, amb la mà dreta beneeix i amb l’esquerra, sosté una pinya, un signe de fecunditat i de vida perenne.
4.2 El monestir de Montserrat i la Comunitat de monjos benedictins 
Entre les diverses construccions del monestir de monjos benedictins, la sala capitular, el claustre neoromànic i el refetor destaquen per la seva peculiaritat i el seu estil arquitectònic, renovat el 1925 per Josep Puig i Cadafalch.
La comunitat actual està formada per uns vuitanta monjos. Com a tots els monestirs benedictins, seguint el lema de Sant Benet, els monjos de Montserrat dediquen la seva vida a la pregària, l’acolliment i el treball:
  • La pregària marca el ritme de la jornada monàstica. Amb ella es comença el dia i amb ella s’acaba. Diàriament, a més de la celebració de l’Eucaristia, els monjos s’apleguen cinc vegades per pregar (litúrgia de les hores). També disposen de temps per a la pregària individual i la lectura de la Paraula de Déu o d’altres obres espirituals. D’aquesta manera es busca crear un ambient d’oració durant tot el dia.
  • L’acolliment. Un dels deures dels monjos benedictins que prescriu la regla de sant Benet és acollir els pelegrins que arriben al monestir. Un pelegrí és aquella persona que truca a la porta amb un esperit de recerca interior. Al monestir, els hostes reben un tracte especial i poden compartir la pregària i la taula amb els monjos.
  • El treball dels monjos és difícil de definir genèricament per la diversitat de tasques que duen a terme. N’hi ha que estudien teologia, història, filosofia; d’altres que col·laboren en diverses publicacions, fan classes a la universitat, es dediquen a la recerca o s’encarreguen de l’Escolania, la biblioteca, l’arxiu, entre d’altres.

La cultura també forma una part important de Montserrat, ja que el monestir inclou una biblioteca amb gairebé 300.000 volums, una escolania de nois cantors (considerada el conservatori infantil més antic d’Europa) i un museu amb obres d’artistes com el GrecoPicasso o Dalí. Fins i tot, conté tresors de l’antic Egipte, entre els quals destaca una mòmia.

El monestir de Montserrat és a l’origen d’iniciatives del món editorial com les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i la revista Serra d’Or.

4.3. L’Escolania del monestir de Montserrat

L’Escolania de Montserrat és un dels cors de nois cantaires més antic d’Europa. Hi ha documents del segle XIV que ja testimonien l’existència d’una escolania a Montserrat, una institució de caràcter religiós i musical.
Actualment participa en les celebracions litúrgiques i la pregària comunitària que es fa a la basílica. Tots els escolans reben una formació musical d’alt nivell, juntament amb l’educació humana i intel·lectual. Els seu prestigi és reconegut internacionalment, fa gires de concerts per tot el món i disposa d’una discografia abundant.
Al llarg de la seva història, han sortit un bon nombre de mestres de capella i instrumentistes, a més de coneguts compositors i professors.
Gràcies a l’Escolania, la tradició del monestir permet que alguns monjos treballin en la creació, la formació i la producció musicals.

Procés de selecció i preparació dels candidats:

– Els nois es poden incorporar a l’Escolania a 4t de Primària i, si hi ha places, a 5è.
– La selecció dels nois es fa a partir dels següents aspectes:

          – Veu i llenguatge musical
          – Rendiment escolar
          – Adaptació i sociabilitat

4. EL massís muntanyós de la santa muntanya de Montserrat

Montserrat, geogràficament, és un massís de formes singulars que s’enlaira bruscament a l’oest del riu Llobregat fins als 1.236,4 m del cim de Sant Jeroni.[1] Altres cims montserratins són el Cavall Bernat, les Agulles, el Serrat del Moro, el Montgròs, Sant Joan, la Palomera, etc. Va ser declarat parc natural el 1987 per garantir-ne la conservació.

Al llarg dels mil·lennis, els moviments isostàtics i tectònics, els canvis climàtics i l’erosió han acabat modelant un relleu brusc, amb grans parets i blocs arrodonits de conglomerat rosa i argiles. A les seves entranyes, l’erosió de tipus càrstic ha creat coves, avencs i torrenteres.

El bosc mediterrani per excel·lència és també el tipus de vegetació predominant a Montserrat. En destaquen les alzines. Pel que fa a la fauna, actualment hi podem trobar aus com el roquerol, el ballester, el pela-roques o la fagina, entre d’altres. Pel que fa als mamífers, hi destaquen l’esquirol, el gat mesquer, el ratpenat o el porc senglar, així com les cabres salvatges.

 

UN MÓN DEL REVÉS: JUDICATURA VERSUS POLÍTICA. ALLÒ QUE MAI S’HAURIA D’HAVER DIRIMIT EN UN JUDICI…

Destacado

UN MÓN DEL REVÉS: JUDICATURA VERSUS POLIÍTICA. ALLÒ QUE MAI S’HAURIA D’HAVER DIRIMIT EN UN JUDICI

1. INTRODUCCIÓ AL JUDICI DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ EN LA CAUSA ESPECIAL 20907/2017

1.1. Prolegòmens del Judici de la Causa 20907 / 2019 contra el Procés independentista de Catalunya

En polsar la fotografia i els enunciat de sota mateix de la fotografia del Tribunal Suprem de l’Estat espanyol, situat a la Plaça de la Villa de París, s/n. Madrid (2807), accés pel C/ Marqués de la Ensenada 1, s’obrirà la relació cronològica de les diferents parts de: 

 

1.2. La Causa especial 20907/2017. Protagonistes, parts del judici, aspectes, moments i eventualitats en un clik

Clicant la Causa especial 20907/2017 apareixerà escrita i posada al dia, d’acord amb la programació establerta del judici segons:

  • Tots els seus diversos protagonistes
  • Les parts essencials del judici, aspectes, moments i eventualitats.

2. PER SEGUIR A LA TELEVISIÓ -EN DIRECTE I EN DIFERIT-, EL JUDICI AL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ RESPECTE DE LA CAUSA ESPECIAL 20907/2017

2.1. El Judici de la Causa especial 20907/2017 a través de la televisió [el 3/24 de la TV catalana i «l’Illa de Robinson» de «El Punt Avui+TV»] i el Web del Consell General del Poder Judicial.

Per al seguiment del Judici al Procés i, en concret, de la Causa especial 20907/2017entre altres oportunitats i, concretament el directe de la «TV catalana del 3/24»– he escollit el mitjà de comunicació «El Punt Avui+TV» del que en facilito la programació «ad hoc»:

 

«El Punt Avui+TV» en les seves seccions de: la Portada, el Directe, els Programes, la Cobertura i l’Informatiu.

 

«L’Illa de Robinson» és un espai d’actualitat que inclou una entrevista amb un protagonista del dia i l’anàlisi de les principals notícies de la jornada a la taula de tertúlia. «El Punt Avui+TV» i, dins d’aquest programa, realitza, mentrestant dura el Judici al Procés Independentista, un desplegament informatiu en què l’usuari pot seguir:

 

 

  • En directe (segons l’horari d’emissió) i
  • En diferit (d’acord amb l’horari de 19:30h i reemissió de 21:30h ) sobre…

                    El Judici del Procés de la Causa especial 20907/2017.  

Nogensmenys en el WEB del Consell General del Poder Judicial també es pot seguir íntegrament el judici del procés independentista, així com també TVE1TVE Internacional que, de fet, proporciona el senyal a totes les televisions que ho sol·licitin, tal i com ho he esmentat darrerament, amb TV3Canal 3/24 en directe i El Punt+Avui TV en les seves programacions respectives. 

2.2. Un resum del Judici de la Causa especial 20907/2017 -setmana a setmana- a través del Programa de TV3 «Preguntes Freqüents» [FAQS]

TV3 ofereix setmanalment en el programa «Preguntes freqüents» (FAQS) un resum de tot allò més característics succeït en el Judici contra el Procés Català [ Causa 20907 2017 ]. En punxar aquí mateix l’enunciat es reproduirà el video corresponent:

 

2.3. I què diu la Premsa escrita sobre el Judici de la Causa especial 20907/2017…?

Per altra banda, també em cal consignar part de la premsa escrita i la seva dedicació especialitzada sobre el judici del procés independentista català. Tanmateix, deixant de banda publicacions espanyolistes atès que la seva majoria silencien els esdeveniments catalans o, per contra i en excés, manipulen el seu tractament amb distorsions o “fake news”, únicament escullo diaris i setmanaris editats a Catalunya com en són:

  • LA REPÚBLICA. Setmanari amb artícles de diferents periodistes i escriptors sobre el judici a l’independentisme català, principalment des de l’exemplar n.38 i següents…
  • L’ARA. Introducció a la seva hemeroteca per copsar els punts de vista del diari respecte de l’evolució del judici a la causa catalana…
  • EL PUNT+AVUI. Les intervencions del Judici a la tardor de 2017 entre el 20-S i 27-D i els fotogrames del qual…
  • LA VANGUARDIA. Un canal obert per al seguiment en directe del Judici als implicats en l’1-O de 2017 i que es retransmet per TV…
  • El PERIÓDICO. Des del seu web es pot arribar a copsar qualsevol informació. Nogensmenys la celebració de cadascuna de les jornades del Judici contra el procés independentista català…

3. CAL VACUNAR-SE CONTRA ELS “FAKE NEWS”

3.1. El tarannà espanyol sobre Espanya.

Tota una visió d’escriptors de prou renom que, d’alguna manera, parafrasegen les paraules buides i maldestres de l’expresident del PP -Mariano Rajoy- tot un poema en blanc i inconsistent:

 

«España es una gran nación y los españoles muy españoles y mucho españoles»

Sap molt de greu haver-ho de comprovar, però «labentibus annos», encara perdura -quan es tracta de Catalunya  i de la defensa de la Unitat d’Espanya, o fins i tot, de la visió que se’n té del tarannà espanyol-, aquella mala maror que, en el seu temps, personalitats de la filosofia i de la literatura espanyoles, escrigueren d’acord amb una criteriologia adversa i malauradament formada i que avui en dia seguim patint…

Antonio Machado,  Miguel d’Unamuno, Pío BarojaRamón María del Valle-Inclán en són alguns dels importants exponents del segle XIX i també un representant del segle XX. Efectivament:

De Miguel de Unamuno n´és ben coneguda aquella carta que va escriure a Azorín, sobrenom de José Martínez Ruiz, quan li’n va expressar:

“Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta, pero no convenceréis porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta en esta lucha, razón y derecho. Me parece inútil pediros que penséis en España”.

 

I amb semblant o anàleg criteri també Antonio Machado, quant a la autobiografia que ens va deixar, n’espigolo aquest pensament:

“Tengo un gran amor a España y una idea de España completamente negativa”.

 

 

Pío Baroja, natural de Donostia nasqué el 28 de desembre de 1872 i va morir a Madrid a l’any 1956. Metge i escriptor, va viure en el sí d’una familia de periodistes i editors. Els seus primer treballs literaris foren senzills escrits d’articles a diaris. Però aquest important literat de la Generació del 98 destaca, sobretot, per la narrativa i el teatre.

 

 

Sobre España, en concret, se atribueix a Ramón María del Valle-Inclán la frase, escrita a “Luces de Bohemia” –una esperpèntica i tràgica obra teatral sobre la vida de Max Estrella– que, en el seu enterrament, es refereix que:

“En España el mérito no se premia. Se premia el robar y el ser sinvergüenza. Se premia todo lo malo”.

 

 

Pepe Rubianes s’especialitzà en mim, imitacions i monòlegs i destacà per la seva ironia, el seu àcid sentit de l’humor i la seva incontenible xerrameca esquitxada de constants renecs. D’aquest home lliure se’n poden extraure moltes frases «ad hoc» respecte del tema que ens té ara entretinguts. D’altres frases en són cridaneres i perfectament ben polèmiques. Fins i tot, devastadores. Però n’espigolo d’ell una que, relacionada amb els fake news ens cal ara indicar aquí com a resum de la molta xerrameca existent i inconsistent en aquest començament del segle XXI en marxa:

«Amb tant d’imbècil amb carnet d’opinador, els savis callen».

3.2. Com vacunar-se dels «Fake News» i com no sortir-ne  contaminat…?

Arribats a aquest punt cal vacunar-se, doncs, contra els «fakes», en general i en particular, perquè -tot i estar encara a les beceroles o rudiments per a la seva prevenció- també disposem actualment d’elements de sentit comú i altres de més tècnics per fer front a aquesta malura de la distorsió i manipulació que ens envolta. Algunes idees per utilitzar contra els «fakes o fake news»:

  • Cal preguntar-se sempre «qui m’envia això i perquè vol que ho comparteixi». Els mitjans rigorosos també fan servir tàctiques per maximitzar la difusió d’una notícia, però aquesta com més «viral» pretengui ser -sobretot inserida a través de WhatsApp, Facebook o de Twitter– igualment més s’ha de desconfiar. 
  • Cal identificar qui signa realment un article. Cal preguntar-se: «Això, qui ho publica..?». Cal activar l’alerta si es tracta d’un diari digital del qual se sap molt poca cosa. És de precís observar si aquest diari disposa d’una editorial amb una línia degteerminada, sigui explotan notícies cridaneres o producte d’una plana web especialitzada en desinformacions.
  • Alguns fabricants de desinformació copien el «look» d’altres mitjans prestigiosos per simular que provenen d’una font avalada o bé, aconsegueixen una «URL» que sigui una variació mínima d’un mitjà popular. Una manera de verificar ràpidament la simulació consisteix en anar al mitjà que intuïm suplantat i copiar al cercador el titular sospitós. si no el mostra, probablemant és «Fake».
  • Cal fer també comprovacions bàsiques de fotos. Una manera molt fàcil de moure a l’engany és fer circular una fotografia que correspon a una altre lloc o a un altre moment del passat. Davant de la incredulitat d’una foto, la mesura de precaoció pot ser introduir la foto al cercador de Google, a l’apartat d’imatges, i veure si correspont a un esdeveniment lluny+a o anterior. Aquí també hem d’estar en alerta sobre els deep fakes: a partir de la modificació de la postura del llavis -en un video- es pot fer dir qualsevol barbaritat a qui hagi estat enregistrat.
  • Cal analitzar els possiblex bots que apareixen en aplicacions informàtiques.Existeixen perfils creats informàticament perquè hi ha programes que poden fabricar cares o cossos de persones que, per experiència hom ja nota que tenen una inexpressivitat que genera el dubte. Tanmateix, en rebre una notícia d’aquest tipus per compartir no farà cap nosa fer una comprovació senzilla mitjançant una eina informàtica Botcheck.me que es pot instal·lar en el navegador per al desenmascarat. 
  • Cal acudir als verificadors informàtics solvents Hi ha webs com Newtral, Maldita.es i Verificat que es dediquen a desmuntar les desinformacions. I també el diaris, cada cop més, assumeixen la feina de confrontar declaracions incertes. L’ARA, per exemple, manté un fact checking durant el judici de l’1-O i també per a les campanyes electorals.
  • Cal qüestionar-se si es reforça un prejudici. Els algoritmes i la condició humana fan que a les xarxes socials acabem envoltats de les persones que pensen de manera similar a la nostra. Això fa que no rebem les veus discordants i, exposants sempre a confirmacions de les nostres idees, acabem pensant que aquestes han de ser les bones perquè tohom les comparteix. Les fake news s’alimenten de prejudicis. Per això, si es detecta que un determinat titular en comptes d’informar busca sobretot reforçar un estereotip, serà bo activar els filtres de la suspicàcia.
  • Cal exigir tot el context i la situació d’una declaració i informació. La descontextualització de frases és una artilleria gruixuda que es fa servir molt en política. Per poder valorar una frase calen els elements que l’acompanyen. I, si és possible, poder-la veure sense talls: a YouTube corren corren moltes intervencions convenientment muntades per deixar fora tots els elements que contemporitzen i suavitzen una frase polémica.

 3.3. Dit tot això, es comprova amb alguns exemples tocant o en referència a la manipulació

Exemples de manipulació:

– Quan es deia que Quim Torra assegurava que els espanyols eren «bèsties rampinyaires, escuçons i hienes amb una tara d’ADN» s’estava mentint per descontextualització: no es referia al conjunt d’espanyols (pel simple fet de ser.ho), sinó únicament als catalanòfobs. La cita donava credibilitat, però l’atribució era manipuladora.

– Quan Albert Rivera diu que a TV3 s’ha dit «puta» a Inés Arrimadas -i els mitjans de la seva corda ho reprodueixen- no expliciten el context, perquè això demostraria la mentida. ja que a la cadena trelevisiva aquest fet no ha passat. En realitat es refereixen a una piulada en el compte personal d’una còmic –Toni Albà– que col·laboraba en un programa elaborat per una productora i efectivament emès per TV3.

  • Cal comptar fins a nou abans de compartir -tal i com diu el periodista Àlex Gutiérrez de qui n’he extret aquest apartar sobre «Deu vacunes contra els fakes electorals» del diari ARA (07.04.2019). L’última vacuna no té a veure tant amb la pròpia immunització com amb la dels altres. Abans de compartir una informació altament emocional de la quals no se saben gaires coses paga la pena passar-la pels nou filtes anteriors abans de compartir-la. La viralitat juga amb la tendència compulsiva dels humans, especialment en l’entorn de les xarxes, que són un espai de resposta ràpida. Cal actuar, per cert, amb humilitat: un estudi científic de l’any 2015 assegurava que les persones intel·ligents són més crèdules davant les fake news, perquè poden abaixar la guàrdua analítica.

4. QUAN MANUEL MARCHENA PREGUNTA ALS TESTIMONIS SI JUREN O PROMETEN DIR LA VERITAT, PODEM PREGUNTAR-NOS: «QUÈ ÉS LA VERITAT»…?

4.1. És possible arribar a la veritat i aproximar-se a la realitat objectiva…? Entre llums i ombres: un record orientat cap al Mite de la Caverna de Plató

Talment aquest Judici m’ha portat cap al Mite de la Caverna de Plató: una lluita entre el món de la llum i el món de les ombres. Des de que va començar el Judici de la Causa especial 20907/2017 – presidida per Manuel Marchena de la Sala segona del Tribunal Suprem-, m’ha anguniat la pregunta sobre la imparcialitat de la veritat en relació a la realitat objectiva. I, en conseqüència, he intentat buscar -no sense inquietud- el lligam o la connexió  possible entre el judici que s’ha establert en aquesta causa especial i els veritables i reals fets succeïts. Per això que la pregunta nuclear que em qüestiono amb frisança ve perfectament a tomb:

Quan Manuel Marchena, President de la Sala segona del Tribunal Suprem, pregunta als testimonis sobre si juren o prometen dir la veritat -amb l’amenaça de l’article 458 del Codi Penal-, cal preguntar-se ensems: «Què és la veritat»…?

La recerca de «la veritat» ha estat en el centre de tota la reflexió filosòfica, tot i que -com recorda el Catedràtic de Dret Constitucional, Xavier Arbós– el que es tracta en un judici és buscar la veritat jurídica. Això és: el màxim a què s’aspira en el Tribunal Suprem és cercar la dimensió jurídica del fets. Però aquesta no és la realitat dels fets, ni per tant la veritat real. Perquè si ens limitem a identificar la veritat amb la realitat, en el nostre cas amb la realitat dels fets, a ningú se li n’escapa que aquests poden ser susceptibles de diferents visions. En un judici polític, com el que s’està vivint, els fets són d’una extraordinària complexitat.

4.2. Esther Jiménez Salinas, Salvador Espriu, Joan Salvat Papasseït, Jordi Sánchez, John Austin i Jeremy Bentham ens parlen de la relació «veritat-realitat» 

Pensant en tota aquesta problemàtica sobre la relació «veritat-realitat he trobat un article –Esther Jiménez-Salinas de la Càtedra de Justícia social i Restaurativa Pere Tarrés-, del que n’espigolo part del seu contingut sobre la ‘veritat’ en un moment en què s’està descobrint la duresa no només de la presó, sinó també d’un judici que -d’haver -se fet política- mai s’hauria d’haver-se iniciat.

«Un judici penal és el contrari d’una mediació, de la recerca del consens, d’un pacte. L’acte del judici oral és l’enfrontament permanent entre acusació i defensa, és la presentació de dues veritats contraposades a través dels testimonis. Per això l’objectiu també és buscar l’error de l’altre per poder defensar la pròpia tesi. És una confrontació i la introducció del dubte sobre els fets que es relaten amb l’objectiu de demostrar la veritat. Una veritat que finalment permeti als jutges dictar sentència en termes de blanc o negre, de culpable o innocent:

 

  • Salvador Espriu deia que “la veritat és com un mirall trencat que cal refer, com si d’un trencaclosques es tractés, per tal d’aconseguir reflectir la realitat sencera”.
  • Joan Salvat-Papasseit es referia a la veritat, també, com “un mirall trencat en mil trossets”, dels quals “cadascú de nosaltres en té un pedaç”.

L’autora de l’article expressa que no pot fer altra cosa que compartir aquestes idees que s’allunyen del concepte de la veritat absoluta o del dogmatisme, partint de la base que sempre hi ha una suma de veritats i que per arribar-la a conèixer plenament cal saber escoltar moltes persones.

Així, la funció de la justícia també consisteix teòricament en la recerca de la veritat. A partir de la reconstrucció d’uns fets del passat que han de ser provats, es busca l’exactitud del que va succeir:

  • S’anomena ‘veritat material’, en referència a allò que va passar en la realitat.
  • En canvi, la ‘veritat judicial’, és aquella que es coneix normalment al final del procés amb la sentència.

I, en principi, la ‘veritat judicial’ és el resultat del coneixement i la interpretació de totes les proves que s’han practicat al llarg del judici. Ara bé, la ‘veritat material’ i la ‘veritat judicial’ haurien de coincidir, però no sempre és així. 

Durant el Judici del Procés de la Causa especial 20907/2017, s’han escoltat moltes versions de testimonis clarament contraposades i contradictòries.

Moltes d’aquestes declaracions han anat acompanyades de valoracions subjectives, com sentiments d’inseguretat, por, risc, convicció, compromís, lleialtat, suficiència organitzativa i fins i tot eficàcia. Conceptes, tots ells, que requeriran una valoració important per part del tribunal, ja que es tracta d’aspectes subjectius. Així, per exemple, la por de la secretària judicial durant el 20-S de 2017 a la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya pot ser lògica i seriosa, però no ha de portar necessàriament a una conclusió immediata de violència o perill.

Moltes persones durant aquests dies  descobreixen la duresa, no només de la presó, sinó també d’un judici en marxa. El cert és que s’hi accentuen encara més les diferències, ja que cadascú escolta i sent allò amb què està més d’acord. Es filtra la informació de manera inconscient i després el raonament personal tendeix a justificar-la. Passa com amb les discussions, per això que aquest judici deixarà profundes ferides, independentment del seu resultat.

Cada setmana sembla que la qüestió de la violència inclina la balança cap a un costat o cap a l’altre. Però cal recordar que aquest no és un judici sobre una possible violència en algun dels actes o manifestacions del setembre o l’octubre del 2017, ni tan sols en el referèndum de l’1-O. Ara s’estan jutjant unes persones acusades del gravíssim delicte de rebel·lió pel fet d’haver posat en marxa una operació “amb un alçament violent i públic per declarar la independència d’una part del territori nacional” (art. 472, 5è del Codi Penal). Només aquesta és la possible violència que cal analitzar, aquella que segons Pérez de los Cobos ni tan sols va requerir càrregues policials (sic…!) per ser reprimida.

Pot considerar-se un error que el jutge Pablo Llarena no acceptés l’extradició de Carles Puigdemont per un possible delicte de malversació. L’hi havien posat en safata. Podia haver mantingut perfectament que considerava que s’havia donat la rebel·lió però que acatava (com la resta de mortals) la resolució del Tribunal alemany de Schleswig-Holstein. Aquest no negava una possible violència sinó la seva intensitat, és a dir, que per considerar-la rebel·lió havia de tenir prou potència per modificar la voluntat del govern d’Espanya per la força. I, tanmateix, d’aquesta manera s’acceptava l’extradició per una possible malversació. No sé si l’orgull va poder més que la raó, però hauria estat més sensat: no tindríem persones en presó preventiva i, a més, Carles Puigdemont seria al judici.

I, parlant de valoracions, pagaria la pena comptar quins testimonis fan servir el terme ‘tumult’ per descriure una situació en què hi havia molta gent. El diagnòstic està servit».

 

Com a resum d’aquest punt sobre la veritat, cal aquí deixar constància de dues qüestions de cabdal importància:

 

 

 

  • Que la «veritat material» no necessàriament s’ha d’equiparar amb la «veritat jurídica» ja que l’objectivitat dels fets reals ha de ser contemplada des de la visió del Dret, entès com l’especialització de la ciència jurídica que -segons la proposta de John Austin, deixeble de Jeremy Bentham clasifica el dret en dues grands àrees: 

             – La ciència de la legislació (preceptiva-normativa ) que se ocupa de cóm ha de                     ser el dret. És a dir, el dret com a estudi normatiu, ja que busca la manera                          de trobar la normativa adequada  per a la regulació del comportament social,                     essent a la vegada objecte d’atenció de polítics i filòsofs.

             – La jurisprudència (o dogmàtica jurídica) que se ocupa de descriure el dret                           positiu  bé sigui un sector o branca d’un dret nacional (jurisprudència particular),                 bé siguin els principis i conceptes comuns a tots els sistemes jurídics bien los                     principios (jurisprudència general, o teoria general del dret). És a dir, el dret                         entès descriptivament i neutral, com objecte propi de l’estudi dels juristes.

  • Que el Judici de la Causa especial 20907/2017 més que un Judici Penal, resulta ser un Judici per Raó d’Estat…! De fet, l’Estat espanyol s’ha vist humiliat i, en conseqüènciaq, sembla talment que actuï més per revenja i càstig, que per la necessitat d’impartir justícia. I aquesta revenja, entre d’altres situacions, recorda la ferida produïda i no cicatritzada de dues qüestions electritzants:

 

 

4.3. Els assajos de Ramon Cotarelo amb un article al Diari ARA

Fóra interessant fer-se amb algunes obres d’assaig de Ramon Cotarelo per llegir-les:

  • “Resistència i desobediència civil”
  • “España quedó atrás”
  • “La República catalana”
  • “Discurso a la nación catalana”

Tot i això, vet aquí part d’un article seu consignat al diari ARA:

«Que el Judici de l’1-O és un procés polític-ideològic descarnat. Els presos ja són més que presos polítics; són preses de consciència. I estan essent jutjats per un tribunal de part a extrems inconcebibles. que els dos principals testimonis de càrrec, funcionaris armats de l’Estat espanyol –Diego Pérez de los Cobos i Daniel Baena-, hagin estat processats anteriorment per maltractaments, tinguin una demostrada esquira ideològica envers els acusats i que hagin inventat literalment un relat sense cap prova, deixa la justificació jurídica i moral del procés judicial com un drap brut.

Que no es pugui confrontar els testimonis amb imatges dels fets que tan acusatòriament descriuen pot ser una decisió lloable del president de la sala –Manuel Marchena– des d’un punt de vista psicoanalìtic (per evitar el possible xoc traumàtic del testimoni en veure la realitat), però escassament ho és des del punt de vista jurídic.

Aquesta farsa de procés contra l’independentieme català és una prova que com «La Llegenda Negra» és certament negra, però no és cap «llegenda»…» 

 

5. DIMARTS, 12 de FEBRER de 2019. A LES 10h DAVANT DEL TELEVISOR I LA PANTALLA AMB FONS BLANC, L’ANAGRAMA DEL TRIBUNAL SUPREM I EL NÚMERO DE LA CAUSA ESPECIAL 20907/2017…

5.1. Constatacions del Judici de la Causa especial 20907/2017

Una primera constació: la Sala segona del Tribunal Suprem va de tard, respecte de l’horari programat per iniciar el judici. La justícia espanyola va vint-i-dos minuts de retard. Finalment, apareix un primer pla del Tribunal, els set magisgtrat, presidits per Manuel Marchena, i un pla general de la Sala que deixa d’esquena als acusats. Un següent pla mostra les seves cares: serioses i la marca del cansament als seus rostres que només ho trenca l’habitual somriure de Jordi Cuixart. Cap pla del públic, que no existirà per a la retransmissió televisada del que serà el judici més important de la història de l’Estat espanyol i que marcarà el futur de la relació entre Catalunya i Espanya.

Una segona constatació: no serà un judici com estem acostumats a veure en la cinematografia americana. Un judici que segurament serà avorrit ja que el llenguatge tècnic que se pressuposa per la tradició lingüística del món jurídic, farà joc amb una sala d’estil barroc, atapeïda de marbres, velluts i sedes de Damasc, daurats i làmpades d’arany a l’estil de Lluís XV i una indumentària carregada de punyetes i medallotes. Un escenari que vol semblar-se a una sala noble i ostentosa, però que més aviat transpira un tarannà ròneg i arnat amb contrast amb uns presos polítics amb més d’un any d’empresonament i unes imatges amb una forta càrrega política i també emotiva després d’un any de mobilitzacions ciutadanes. 

Una tercera constatació: només en escoltar els greuges de la«massa» de la Fiscalia de l’Estat i la seva Advocacia, així com els testimonis de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil, quedem situats en un temps mental i ideològic des del qual l’Estat espanyol observa el procés independentista català: el del descobriment del mateix concepte de «massa», fa 125 anys.

5.2. Sobre diversos conceptes. Precisions de Salvador Cardús

Salvador Cardús, sobre el concepte de «massa», utilitzat per la Policia Nacional i la Guàrdia Civil en el judici, ens en fa una descripció allunyada del caràcter pacífic i democràtic de l’independentisme català perquè s’hi detecta la naturalesa reaccionària, autoritària i caduca d’un Estat del qual molts, just per aquesta raó -i per moltes altres més ja exposades en aquesta plana web com en són les de caire històric, polìtic, cultural, lingüístic, econòmic i social-, ens en volem desfer:

  • “El relat de la «massa», referit als ciutadans que van defensar les institucions polítiques catalanes el 20-S i les urnes l’1-O de 2017, i el suposat odi que els empenyia traslluït en les seves cares, repeteix amb extraordinària exactitud els fonaments de les teories de l’italià Scipio Sighele“La folla delinquente” 1891- i del francès Gustave Le Bon“Psychologie des foules”, 1895-. Per aquests autors, el descobriement i la presència de la «massa» significava l’aparició d’una nova realitat social que destruïa els nivells de civilització assolits fins aleshores. Per a ells, la «massa», no apta per al raonament, però ràpida a l’hora d’actuar, adquiria un sentiment de poder invencible que la feia irresponsable, es movia pel contagi i la guiava la suggestivitat. Per cert, poc després, Sigmunf Freud dedicaria «Massenpychologie und Ich-Analyse» –“Psicología de las masas y análisis del yo”, 1921, que desmenteix Le Bon.
  • Le Bon, un racista supremacista l’obra del qual es diu que va inspirar el “Mein Kampf” d’Adolf Hitler, també misògim, escrivia:

«Igual que les dones (la massa) immediatament cau en els extrems» i «l’antipatia es torna odi furiós».

         Però com que no és fàcil pensar que els adoctrinadors de la Guàrdia Civil               hagin llegit els clàssics de la psicologia de la «massa», també podrien                     haver-se inspirat en “La rebelión de las masas”, 1931, en què José Ortega i           Gasset  repetia idees pròpies d’aquelles teories de quaranta anys abans:

«Cuando la masa actúa por sí misma, lo hace sólo de una manera, porque no tiene otra: lincha».

  • Probablement, tot és més simple. La profunda desconfiança de l’Estat espanyol en els moviments socials té una arrel encara més recent: la d’un franquisme cultural que l’estantissa democràcia espanyola, nacuda del Règim del 78, no ha sabut eliminar. Per això mai ha pogut entendre les raons de vitalitat de l’associacionisme català en el terreny de la cultura popular, del cooperativisme, del mutualisme o de l’ateneisme clàssic o en les xeves noves formes. Els més de 160.000 socis actuals d’Òmnium cultural, també som una «massa»…? No és estrany, doncs, que des de fa quinze anys tampoc no hagi entès la dinàmica mobilitzadora, pacífica i democràtica, amb què s’ha respost als menyspreus i humiliacions que fins fa pocs anys solien quedar impunes.
  • No: no hi ha «massa». Ni ciutadans amb cara d’odi, més enllà de la cara que la mafeixa policia podia veure reflectida a l’interior de les seves viseres mentre pegava. Des de fa poc, després de Scipio Sighele i Gustave Le Bon, amb una perspectiva no conservadora, ja es va entendre  que el que hi havia eren «públics» que ordenaven una nova societat més complexa i, certament, més civilitzada que l’anterior. I ara, a través de nous processos civilitzatoris que tornen a espantar el conservadorisme actual, ens movem dins de les xarxes complexes que faciliten noves formes d’autoorganització sense les quals l’independentisme mai no hauria tingut l’oportunitat d’expressar-se amb tanta força i riquesa de matisos”.

5.3. Els observadors del Judici al Procés català de la Causa especial 20907/2017

Els observadors del judici alerten dels «testimonis orquestrats i preparats». Com no pot ser d’una altra manera, atès que: 

«El judici, retrasmés en directe la TV, pot contaminar les testificals».

És a dir, la International Trial Watch destaca les declaracions mimètiques del testimonis agents de l’autoritat quan recull els conceptes de:

«Murallas humanas, tumulto, polvorín, insurección , miedo, situación pre revolucionaria, conatos de asalto, miradas de odio, masa»…

Els observadors -recordem que hi ha diferents equips dels quals- alerten que és «clau» poder contrastar els atestats durant el judici i

«Molt més en aquest cas, en què la instrucció (i el desret de presó provisional en vigor) s’han fonamentat en gran mesura en aquest atestats».

Tot i que Manuel Marchena ha destacat una vegada i una altra que la Sala no tindrà en compte els atestats de la Guàrdia Civil per elaborar la sentència, sinó només el que es digui en el judici. Per altra banda, Daniel Baena, tinent coronel de la Guàrdia Civil, -segons els observadors-:

«Va posar al descobert que l’objecte de la investigació, iniciada el 2015, no eren uns fets concrets sinó un moviment polític».

Es tractava d’una investigació prospectiva que volia evidenciar dues qüestions:

  • Que el moviment independentista podia tractar-se d’un procés polític, no possible en el marc del procés penal espanyol
  • Que si es demostrés que Daniel Baena no va actuar amb absoluta imparcialitat i neutralitat com exigeix la llei, també resultaria evident la falta de credibilitat del mateix testimoni.

En aquest darrer aspecte s’apunta al fet que no es pot provar en el judici que el perfil de Twitter de Tàcito fos un compte de Daniel Baena, ja que el Tribunal no va permetre una prova pericial sobre aquesta qüestió.

 

5.4. El Judici  del Procés català de la Causa especial 20907/207 en xifres  ben comptades

Si emmarquem el judici en xifres ens trobem amb:

 

7 MAGISTRATS:

El Tribunal que jutja els dotze processats el formen set magistrats, presidits per Manuel Marchena, President de la Sala segona del Tribunal suprem i un dels candidats a presidir el màxim òrgan judicial espanyol en substitució de Carles Lesmes a partir d’una acord entre el PP i PSOE fins que un Senador del PP –Ignacio Cosidó– va explicitar, mitjançant un WhatsApp, que amb aquest nomenament “controlarien per la porta del darrera la sala segona” que jutja el procés. Completen el Tribunal Andrés Martínez Arrieta, Juan Ramón Berdugo, Luciano Varela, Antonio Del Moral, Ana Maria Ferrer i Andrés Palomo.

2 PLACES PER ACUSAT:

La Sala de Plans del Tribunal suprem té una capacitat per un centenar de persones. El Tribunal garanteix que les famílies de cadascun del acusats tindran reservades dues places.

 

 

 

3 MESOS DE DURACIÓ QUE EN VAN SER CINC FINALMENT (de febrer a juny):

Les previsions inicials sobre la durada del judici són que es pugui allargar durant tres mesos, amb la voluntat que pugui acabar abans no comenci la campanya electoral de les eleccions Municipals, Europees i algunes Autonòmiques. Tot i això, les eleccions Generals al Congrés i al Senat, previstes per al 28 d’abril de 2019, fan pensar que els terminis no es compliran atesa la gran quantitat d’acusats, de testimonis i de l’extensa prova pericial i documental que s’ha de valorar.

50.000 FOLIS:

La Causa del Sumari del procés independentista català, la Causa especial 3/20907/2017 consta de més de 50.000 folis, a banda d’unes setanta-vuit hores d’enregistraments. Una causa ingent que fa difícil treballar amb el mètode tradicional del paper. Tant les defenses com les acusacions poden accedir virtualment a la documentació, tot i que al llarg del procés hi ha hagut queixes per part de les defenses pel que fa al funcionament i l’accés al “núvol” on hi dipositats els documents. I pocs dies abans de la data prevista per al judici, des del Centre Penitenciari de Soto del Real es va impedir al presos, durant els quatre primers dies d’estada procedents de Lledoners, poder accedir als seus ordinadors, on tenen tota la causa, per poder treballar en la seva defensa.

600 PERIODISTES:

Prop de 150 mitjans de comunicació i 600 periodistes acreditats al Suprem d’arreu del món deixen constància d’aquest judici excepcional. Alguns del països que han demostrat més interès són Alemanya, França, Suïssa i Holanda, però també hi ha periodistes dels Estats Units, Rússia i Xina. La vista és retransmesa íntegrament, i per primera vegada, a través del WEB del Consell General del Poder Judicial i TVE ofereix senyal a totes les televisions que ho demanin, per suposat TV3. En cada sessió es permet l’accés a alguns periodistes a la Sala de Vistes i la resta han de seguir el judici a través dec monitors en sales annexes. Són tres espais de la segona planta del TS habilitades amb les connexions tècniques necessàries: la Biblioteca,, una sala coneguda amb el nom de «La aspirina» i el Saló d’actes.

12 ACUSATS:

En aquesta primera causa que es jutjarà sobre el procés independentista hi ha dotze acusats:

Nou d’ells en presó preventiva des de fa més d’un any: Els exmembres del Govern de la Generalitat com Oriol Junqueres, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn i Dolors Bassa. l’expresident de l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sánchez, el President d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart i l’expresidenta del Parlament catala, Carme Forcadell.

Tres en llibertat provisional hi ha els exconsellers Carles Mundó, Meritxell Borràs i Santiago Vila.

La causa incloïa també inicialment diversos exmembres de la Mesa del Parlament de Catalunya -Lluís Corominas, Lluis Guinó, Anna Simó, Ramona Barrufet i Joan Josep Nuet– i la exdiputada de la CUP, Mireia Boya, però es va decidir separar la causa contra aquests processats i enviar-los al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya amb la sorpresa consegüent i la incomprensió de molts juristes. Les defenses han qüestionat en tot moment que el procés es jutgi al Tribunal Suprem i mantenen que el tribunal competent és el català atès que quan es va acabar d’instruir la causa -recordem al jutge instructor Pablo Llarena– ja s’havia aplicat l’article 155 de la Constitució espanyola sobre Catalunya.

0 OBSERVADORS INTERNACIONALS ADMESOS:

En el judici no hi ha cap espai reservat a la Sala de vistes per als observadors internacionals que, per altra banda, demanaren poder-lo seguir. L’argument és que és retransmet íntegrament per TV mitjançant «streaming» i que, per tant, no cal cap altre medura per garantir-ne el seguiment del qual. La plataforma internacional Trial Watch-Catalan Referendum Case, creada per facilitar la presència d’organitzacions internacionals com a observadors durant el judici ha lamentat la resolució del Tribunal suprem. La seva portaveu, Anaïs Franquesa, posa de manifest que la presència d’observadors internacionals és habitual en judicis penals perquè operen com una garantia de la transparència del procés judicial. Carlos Lesmes, President del CGPJ, ha assegurat que el judici respecta  les garanties de publicitat i transparència. S’hi ha sumat a aquesta resolució Montserrat Comas, portaveu de Jutgesses i Jutges per a la Democràcia, l’associació teòricament més progressista de la carrera judicial.

3 ACUSACIONS:

En el procés contra l’independentisme català exerceixen l’acusació el Ministeri Fiscal, l’Advocacia de l’Estat i l’ultradretà Partit Vox com acusació particular.

– Del Ministeri Fiscal actuen: Consuelo Madrigal, Javier Zaragoza, Jaime Moreno i Fidel Cadena.

– De l’Abogacia de l’Estat actua: Rosa Maria Seoane

– De l’acusació popular actuen: Javier Ortega i Pedro Fernández

24 TESTIMONIS NO ADMESOS:

Gairebé tots els testimonis que no han estat admesos han siguts proposats per les defenses del judici. Tot i això, n´hi tres de Vox: l’exministre Alfredo Pérez Rubalcaba, l’expresident del Parlament català Joan Rigol i la periodista Pilar Rahola.

No han estat admeses les peticions de les defenses perquè declarin el President Carles Puigdemont, Marta Rovirar i el Rei Felip VI (exemp per llei de declarar), a més d’una llarga llista de defensors de drets humans, entre ells dos Premis Nobel de la PauJody Williams i Ahmed Galai-, i intel·lectuals com el lingüísta Noam Chomsky i l’historiador Paul Preston, que van participar en la campanya «Let catalans vote» d’Òmnium Cultural, motiu d’acusació de la fiscalia. La defensa de Jordi Cuixart és la que ha patit la retallada més severa de la prova testifical, de la qual han descartat divuit testimonis, entre els quals Ignacio Cosidó. tot i això, es pot llegir el llistat de testimonis proposat

http://www.elpunt.cat

 

3 DIES PER SETMANA DE JUDICI O MÉS:

El judici al procés independentista català està previst que tingui sessions de dimarts a dijous, si bé en funció de com avanci, algunes setmanes es podrien habilitar els dilluns i els divendres. Pot durar fins el més de juny a més enllà.

 

 

 

500 TESTIMONIS:

En el judici hauran de testificar al voltant d’un 500 testimonis:

– De la Fiscalia de l’Estat: Hi ha proposats 256 persones de les quals més de 200 són agents de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional i els seus comandaments, entre ells el Coronel de la GC que va coordinar el dispositiu policial de l’1-O de 2017, Diego Pérez de los Cobos i Sebastián Trapote, cap superior de la Policia Nacional a Catalunya en aquell moment.

– De l’Advocacia de l’Estat: hi ha la suma de de 256 testimonis en bona part els mateixos que proposa la fiscalia. El Tribunal no ha qüestionat cap dels testimonis d’aquesta acusació com tampoc del de la fiscalia, en què hi ha una una llarga llista d’agents ferits, però ni un dels més de 1000 ciutadans també ferits mentre defensaven els col·legis electorals.

– De la Acusació popular de Vox: se li n’han acceptat 57 testimonis, la majoria polítics. Cita l’expresident del Govern espanyol Mariano Rajoy, l’exvicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, l’exministre Cristóbal Montoro, l’expresident de la Generalitat Artur Mas, el president del Parlament català Roger Torrent, i una llarga llista de polítics catalans de tots els partits com Pere Aragonès, Neus Munté, Jordi Baiget, Antonio Baños, Eulàlia Reguant, Xavier Doménech…i l’antiga cúpula del Mossos d’Esquadra com Ferran López i inclós el Major Josep Lluís Trapero.

– De les Defenses: sumen també desenes de testimonis. D’una banda, ferits de l’1-O i persones que hi eren presents en la manifestació del 20-S, a més de diferents actors polítics con el lehendakari Iñigo Urkullu. Els que més en proposen són la defensa de l’Oriol Junqueras i Raül Romeva (91 testimonis) i la de Jordi Sánchez (87).

Qui és qui dels testimonis citats a declarar en el judici del procés independentista català…?

 

 

10 ADVOCATS DE LA DEFENSA:

 

 

Andreu Van den Eynde: Advocat d’Oriol Junqueras i Raül Romeva

Jordi Pina:  Advocat de Jordi TurullJosep Rull i Jordi Sànchez 

Xavier Melero: Advocat de Joaquim Forn 

Olga Arderiu: Advocatessa de Carme Forcadell 

Marina Roig i Benet Salellas: Advocatessa de Jordi Cuixart 

Mariano Berges: Advocat de Dolors Bassa 

Josep Riba: Advocat de Carles Mundó 

Judit Gené: Advocatessa  de Meritxell Borràs 

Pau Molins: Advocat de Santi Vila

I, com a coordinador general de tota la causa, Francesc Homs.

5.5. «…Y ahí lo dejo. Crónica de un proceso». Un llibre de Gonzalo Boye

D’interès per tota la temàtica de què n’estem parlant ens cal obrir el llibre de Gonzalo Boye que explica, com a tall de crónica, el procés independentista català. Ell ha portat el cas dels polítics catalans que es van exiliar quan la jutgessa Carmen Lamela va encausar-los i va empresonar a tots aquells que ella en considerà responsables dels suposats delictes de sedició i rebel·lió després del resultat del referèndum de l’1 d’octubre de 2017.

En aquest llibre s’explica amb tot detall de quina manera es va aconsellar als polítics marxar de l’Estat espanyol i com va organitzar després la defensa dels seus representats gràcies als seus coneixements de la jurisprudència internacional. En el llibre s’explica des de la perspectiva del cervell tot que va idear l’estratègia fins l’exitosa defensa dels polítics exiliats catalans. El títol del llibre s’enuncia mitjançant una falca que l’advocat té per costum deixar anar en un moment precís tot envoltat de misteri i com a profecía o predicció de quelcom que ha de passar:

«…Y AHÍ LO DEJO»

5.6.  «1 judici (polític) i 100 preguntes. Dret penal per a no juristes». Un llibre de Jaume Alonso-Cuevillas

Ens interessa saber, molt especialment, les «coses del dret» d’aquest judici del procés independentista català. I és per això que porto aquí el llibre que l’advocat Jaume-Alonso Cuevillas, cap de llista per Girona del PDeCAT a les eleccions al Congrés de Diputats de 2019, va presentar a la plaça del Vi de Girona:

«1 JUDICI (polític) i 100 PREGUNTES»

L’advocat de Carles Puigdemont va estar acompanyat per la dona de l’expresident, Marcela Topor, Lluís Llach i Benet Salellas. L’acte, organitzat per la Llibreria Les Voltes, va omplir tota la plaça esmentada. L’autor del llibre va insistir que la sentència del judici dels líders independentistes ja està escrita, però que els Tribunals europeus els acabaran donant la raó:

«Perdrem el judici, però guanyarem la República», va dir.

 

6. LA SINGLADURA DEL JUDICI HA COMENÇAT I, DES DE TERRA ENDINS S’ENDINSA CAP AL MAR ENLLÀ.

CALDRÀ VEURE SI ELS VENTS EN SÓN PROU FAVORABLES I COM S’HI ARRIBARÀ  A BON PORT…

NO OBSTANT I MENTRESTANT, ATESES LES PROU MANIFESTES  REGRESSIONS I VULNERACIONS DE DRETS,  CAL PALESAR AQUELL POEMA DE «AQUELLA REMOR QUE SE SENT…».

6.1. Se sent una remor de fons. I tant que sí que se senten presagis inquietants. Rememorant a Miquel Martí i Pol

De moment, «Se sent una remor» que, en versificació metafòrica d’en Miquel Martí i Pol, tot plegat agafa un aire prou enrarit, no certament complaent i beneficiós. Efectivament, la Junta Electoral Central, durant el temps que durin les campanyes electorals:

  • Ha prohibit que a TV3 s’utilitzin expressions com «presos polítics» i «exiliats». I, pel contrari -sense sentència judicial-, els conceptes de «colpistes» i «fugats» entren en la terminologia ordinària des del contrast i la injustícia. 
  • Ha obligat a treure de les façanes i estances públiques les pancartes relatives al contingut i a la forma dels  «llaços grocs», precisament un símbol que lluny de ser partidista, s’acosta plenament a una manifestació de caire humanitari i de retorn esperançat a favor dels presos/es. 

I a mesura que avança el judici sembla cada vegada més que és com un tràmit per arribar a un resultat predefinit. Com diu l’advocat Gonzalo Boye, els fets -certament- són gravíssims des de la perspectiva d’un Tayyip Erdogan, però no delictius des d’una perspectiva d’un Tribunal democràtic com el de Schleswig-Holstein. Aquí interessa saber «quin tipus de dret penal es vol per una societat democràtica». Perquè aquests és el punt més important que pot afectar a tota una societat. De fet, una carta (07.04.2019) a La Vanguardia, escrita per en Jordi Cuixart ho posa ben de manifest:

«Us escric des de la sala d’espera del Suprem. Són hores i més hores d’escoltar com es qüestiona sistemàticament l’exercici de drets fonamentals. Però no penseu que això ens fa sentir odi o ens fragilitza, tot al contrari: escoltar-los ens reafirma amb tots i cadascun dels actes que estem duent a terme. Perquè l’absurd absolut només es pot vèncer des de la coherència més desacomplexada.

Aquest no és exactament un judici farsa sinó un judici polític d’Estat. Sota l’aparença d’imparcialitat i justícia, està perfectament orquestrat i planificat per consolidar una doctrina judicial on la dissidència política, social i cultural quedi neutralitzada. Una cerimònia plena de pompositat, gens banal ni casual, el resultat de la qual marcarà el nostre esdevenidor col·lectiu.

Al cor d’aquest Judici a la Democràcia hi trobem la voluntat d’il·legalitzar l’acció política i la desobediència civil, una eina històrica de transformació social. El que van fer centenars de milers de ciutadans l’1-O és un exercici col·lectiu de disciplina noviolenta. Però veiem com dia sí dia també l’Estat deshumanitza i converteix les víctimes en botxins per a justificar la violència policial. No permeten contrastar les declaracions amb els vídeos perquè els espanta la veritat.

Veiem com la impunitat de l’extrema dreta, malgrat centenars d’actes violents als Països Catalans, ha contrastat amb la presó preventiva, novament desproporcionada, de la Rut, una jove antifeixista de 20 anys. Una abraçada gegant per a ella i també per a l’Adri i la Tamara.

Som a les portes d’unes eleccions espanyoles marcades per l’anticatalanisme visceral. A l’Estat, tenim davant una dreta cada cop més extrema que competeix amb el feixisme i un PSOE acomplexat incapaç de combatre’l. Així, cada vot serà imprescindible per enfortir el drets, les llibertats i l’autodeterminació.

Tota l’empatia i tendresa cap els ciutadans de l’Estat que viuen amb la mateixa preocupació extrema la regressió autoritària. L’únic enemic a batre és la por.

Els dies que no hi ha judici, en Ruben, un mestre de música madrileny, m’ensenya a tocar el vell teclat de la sala d’estudi de la presó. Perquè, passi el que passi, sempre ens quedarà la música i la cultura, el convenciment que mai renunciarem a deixar-nos sorprendre per la bellesa de la vida.

Tinguem coratge. Sempre endavant!»

Fins i tot, i abundant en significatius detalls adversos o de desori processal, també cal consignar, en aquest ordre de coses, algunes qüestions d’interès objecte a destacar:

 

 

 

 

6.2. El millor judici és aquell que no se celebra mai. El que s’ha de veure o escoltar…i un article de debat del Consell de l’Advocacia catalana

És cert que el millor judici és aquell que no s’arriba a celebrar mai. I més quan es té la percepció que certs judicis responen per desgràcia, no en la necessitat d’impartir justícia, sinó  per una revenja o venjança a l’objecte de passar comptes per motius polítics com així sembla ser aquest judici del procés independentista català. La Sala segona del Tribunal Suprem ha admès, de cara a la fase testimonial del judici, tot un seguit molt nombrós d’agents de l’autoritat, que intervingueren tant en el 20-S com en l’1-O de 2017 i que la Fiscalia o l’Advocacia de l’Estat intenta presentar com elements que provarien una suposada sedició i rebel·lió. Davant d’això i a la vista de les declaracions efectuades, cal considerar el següent:

  • Un darrera l’altre, els declarants –Guàrdies Civils i Policies Nacionals– s’esforcen en mostrar, a través de la seva narració i descripció dels fets produïts on tots ells actuaren i mitjantçant unes versions innexactes i contradictòries dels quals -ratllant amb mentides manifestes-, una atmosfera de violència organitzada per part del grup independentista, que pretenia votar custodiant les urnes, contra els esmentats agents amb:

        – Llançament d’objectes 

        – Una restallera mimètica d’insults

        – Càntics diversos

        – Rostres d’odi profund i de menyspreu

  • Tant és així que, en ocasions, hom pensa aterrit com és posible que uns agents de l’autoritat -que se’ls suposa ben formats tècnicament i avesats a sobreposar-se a les circumstàncies més adverses-, poden rebaixar-se davant d’un Tribunal Suprem -i per extensió a tota la societat- manifestant tanta por i demostrant tanta impotència en el compliment del seu deure. Tot i això, no és aquí el lloc adequat per valorar el tipus d’ordres -justes o injustes- que, des d’estaments superiors, aquests cossos repressius van rebre a l’hora d’impedir el Referèndum.

 

  • Per altra banda -no «il·lustríssim», «senyor» o «don»-, sinó simplement en Paco, com així l’anomena el President de la Sala segona del Tribunal Suprem, «una peça indiospensable de la infraestructura d’aquesta vista», és el funcionari encarregat de projectar els documents i vídeos a la sala. Tanmateix, davant el recel evident de Manuel Marchena de visualitzar cap prova gràfica durant els interrogatoris, tant d’acusats com de testimonis -recordem, operò, que va canviar d’opinió a mig partit perquè en un principi així es va poder fer-, en Paco, tristament, és un auxiliar del Tribunal absolutament prescindible en aquesta fase testimonial. I davant de la impossibilitat de prémer el «play», en Paco ja fa dies que s’está morint d’avorriment o de pena a la seva feina. Tants vídeos i tantes demandes per part de la defensa i poder acarar qualsevol document amb el testimoniatge i la Sala segona del Tribunal Suprem sense permetre veure’n cap. Certament: si en Paco premés el «play» i s’analitzessin els vídeos, a més d’un li agafaria mal de pit i li cauria la cara de vergonanya.

Mentrestant redacto aquestes línies aparaeix en el diari ARA un article de debat, signat pel President del Consell de l’Advocacia CatalanaIgnasi Puig i Ventalló– que en valorar com el Ministeri Fiscal pretén acreditar a través de les declaracions del reguitzell d’agents de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil retifiquin sense rubor i confirmin manifestacions basades en fets que companys seus han anat declarant en dies previs, la qual cosa vicia els testimonis que queden contaminats per les declaracions d’altres testimonis, sense que el Tribunal en faci cap advertència. I tot aquest relat fals, vinculat a l’altre fet respecte de la negativa del President de la Sala a fer que es puguin visionar les imatges hagudes i així poder certificar si aquestes «masses» i «muralles humanes» que es descriueren com a violentes i tumultuàries van existir tal i com se les descriu.

6.3. Seguim amb el Judici contra el Procés català de la Causa especial 20907/207 en directe. I, en diferit, un article d’en Xavier Poblet, un antic alumne de Jesuïtes el Clot-Escola del Clot

Per altra banda, han anat declarant diferents persones i han succeïnt diverses situacions que cal consignar:

  • La Fiscalia de l’Estat demana al jutge que acusi d’organització criminal 28 càrrecs del Govern de la Generalitat vigent a l’1-O.
  • El Jutjat número 13 de BCN no admet -sorpressivament- que les fiances milionàries de 17 càrrecs siguin dipositades per la Caixa de Solidaritat i ha començat a embargar-los.
  • La Junta Electoral Central troba normal que la sala de videoconferències de la presó estigui tancada a les 22 hores i que l’Oriol Junqueras no pugui sortir de la cel·la per participar en un debat per no perjudicar el règim de la presó, i que Toni Comín tampoc pugui participar-hi des de Brusel·les perquè tindria un avantatge sobre els altres candidats.
  • La declaració del President de la Generalitat –Quim Torra– davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per una suposada desobediència (no haver retirat a temps una pancarta exhibida al balcó de la Generalitat) a la Junta Electoral Central (no n’era l’organ competent) durant el temps d’eleccions generals, la qual cosa .si hi ha processament- li podria comportar una inhabilitació del càrrec.
  • La manera com Manuel Marchena -President de la Sala segona del TS- talla amb autoritarisme les defenses i els seus testimonis presentats. I, a pocs dies que s’acabi la fase testimonial del judici, m’ha cridat l’atenció un escrit que el meu amic Xavier Poblet i Buil -antic alumne de l’ETPC, avui dita «Escola del Clot-Jesuïtes el Clot»– ha deixat al descobert a la seva plana del Facebook:
Marchena està trist, i què tindrà Marchena? Marchena, com al poema de Rubén Darío, escull el luxe, el poder, i la vanitat. Però està trist. A diferència de la princesa, ell no pot triar el camí de la llibertat. És esclau de tot allò que li marca l’instint. I aquesta disfunció el fa volàtil en el seu criteri. Marchena sembla un treballador qualsevol, al qual el «sumo agrado» també depen de com has dormit o de si el sopar t’ha fet mal.I fins aquí tot correcte. Ara bé, l’instint del qual parlava el traeix sovint. Ell sap que no és un jutge parcial, perquè va acceptar (formava part del grup de jutges), la querella a tràmit, la qual cosa l’hauria de fer incompatible amb la vista oral. Marchena va intentar -mentre van declarar els testimonis aportats per les acusacions-, mantenir una certa imparcialitat raonada, encara que tots els cops de l’ase fossin per l’advocacia de l’estat ( la pobre Seoane, que sembla la convidada de pedra) i que com aquell gran porter del Depor del mateix cognom, havia d’aturar tots el gols en pròpia porteria. Però al final, a Marchena se li ha vist el llautó. Ja no es tracta tant del tracte diferencial. que també, sinó de la manca de respecte cap a qui, aquesta setmana, ha volgut declarar i aportar les seves sensacions. El guàrdia civil podia dir que havia vist odi entre els manifestants, la filòsofa no tenia cap dret a emetre sensacions, encara que estiguin a la causa. Al començament la sentència no estava escrita, ara, la tinta invisible comença a aflorar amb el suc de la llimona de la mala llet de Marchena.
Marchena es sap intocable, sap que Europa només li tombarà procediments, no sentències i que això a la «España camisa blanca» -sovint blava-, és xavalla. I que poc l’importarà passar a Europa com a maldestre, perquè a Espanya serà venerat en segona posició, després del braç incorrupte de Santa Teresa. Per aquest motiu ha prohibit taxativament, en la propera fase documental, acarar proves i declaracions de la part testifical, no fos supurés l’evidència que, a aquestes alçades, tothom ja ha vist. Al gran Marchena, el vestit, se li comença a fer petit, potser capficat en el fet de què ha de fer amb uns empresonats que (una vegada més) han estat ratificats a les urnes. L’ingent espectacle (un més, un més de l’administració espanyola) passant-los per un pàrquing, intentant evitar que fessin declaracions a la premsa (violant, ja no de forma tangible, sinó absolutament flagrant la llibertat d’informació i d’expressió) ha passat de llarg de la sisena de Tchaikovsky fins aterrar en l’Apocalipsi absolut.
Tant, que passa a la mesa la suspensió dels nous electes. I és que la legislació espanyola té això. Ja porten dies (molts) sense saber a qui li pertoca ordenar tot el batibull. ¡Viva el Rey!
L’article ve a tomb a causa de les intervencions que el President de la Segona Sala del Tribunal Suprem ha tingut amb alguns testimonis durant el judici, essent la defensa de Jordi Cuixart –Benet Salellas– quan pregunta a la testimoni Marina Garcés professora de filosofia de la UOC i Presidenta de «En peu de Pau», el paradigma viscut d’un autoritarisme i parcialitat processal per part de Manuel Marchena. Tant, que en el devenir del temps podria ser motiu, fins i tot, d’anul·lació del Judici de la causa 20907/2017 en el Tribunal Europeu de Drets Humans. Cliqueu a continuació l’enunciat:
6.4. Comentaris periodíastics sobre una tensa intervenció entre el President de la 2a Sala del TS amb un advocat de la defensa i una testimoni presentada

Hi ha dies -com diu Antoni Bassas– que l’acumulació de notícies fa evident una realitat: l’Estat profund està silenciant els candidats que romanen a la presó i elegits pel poble tot imposant la seva força perquè està fent pagar als sobiranistes que hagin tornat a guanyar a les urnes i que Carles Puigdemont pugui tornar a ser votat.

I molt més podem afegir-hi amb una mirada cap a l’esdevenidor perquè -segons Vicenç Villatoro– del Judici de Madrid contra el Procés independentista català n’ha de sortir -sí o sí- una comdemna:

  • O una condemna judicial contra els acusats
  • O una condemna moral contra l’Estat

I especialment, una condemna contra els jutges que han dut el cas des del començament fins avui mateix. Perquè si es produeix una exculpació dels acusats en els delictes mçés greus pels quals se’ls jutja, aquesta absolució esdevindrà una condemna simbòlica, per arbitraries i improcedents, de totes aquelles actuacions excepcionals que s’han aplicat fins ara:

6.5. En quin moment del Judici de la Causa especial 20907/17 ens trobem…?

A hores d’ara, amb el que s’ha vist del judici, hi ha molt poc fonament per a una condemna dura, per rebel·lió o sedició, com tampoc  per la dita malversació. Però no sembla tampoc gaire previsible que els jutges es desqualifiquin ells mateixos i es condemnin simbòlicament a través d’una absolució. El cert és que hi haurà una condemna o altra, i per raons contraposades totes dues són difícils d’imaginar o de sustentar.

 

 

Falten encara importants fases del judici:

 

 

  • La intervenció dels perits o especialistes diversos que seran cridats
  • La exhibició pública de les proves documentals que el Tribunal ha negat contrastar amb els testimonis
  • La fixació del grau de penes o de la total absolució després dels informes finals tant de l’acusació com la defensa
  • L’última paraula del acusats i
  • La sentència

Però pot ser que a falta de proves per a una condemna als acusats -si és que el Tribunal no s’inventa fantasmagòricament una sentència de disseny creatiu i pervers-  en siqui aquesta la raó de l’acceleració de la intemperància i del mal humor arrogant del jutge Manuel Marchena…?

6.6. El diferencial existent entre els testimonis de l’acusació i els testimonis de la defensa del Judici especial contra el Procés català, Causa 20907/2017. L’agraïment dels presos polítics als testomonis de la defensa i les seves fermes reivindicacions

El que certament cal aplaudir són els variats testimonis presentats per la defensa que, contràriament als oblits i mentides de les persones -polítics i agents de l’autoritat- presentats per l’acusació, han propiciat que tots els presos i acusats d’aquesta Causa especial 20917/2017 tingueren a bé escriure una carta d’agraïment.

Efectivament, els nou presos polítics han adreçat una carta als votants de l’1-O que han declarat com a testimonis al judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol en què els agraeixen la reivindicació del referèndum i de la desobediència civil:

 ‘La vostra dignitat davant el tribunal que ens jutja ha posat en evidència la determinació d’una gran majoria del poble de Catalunya per a exercir decididament i pacífica el dret d’autodeterminació’

Els presos critiquen la reacció de l’estat espanyol contra el referèndum i celebren la desobediència contra una prohibició injusta:

‘Les vostres paraules han posat llum a la foscor que les mentides dites pels testimonis de l’acusació havien provocat’.

Per últim, els expressen l’orgull que han sentit escoltant-los i en posar en valor la desobediència civil massiva i la gran victòria del Primer d’Octubre de 2017:

WhatsApp-Image-2019-05-16-at-22.47.59-16230008.jpeg (960×1280)

 

6.7. Tot i que «la veritat» els farà lliures» hem d’anar a raure al presentiment d’en Miquel Martí i Pol, en escriure el poema,  «Aquesta remor que se sent no és de pluja,.., ni de vent…, tampoc de pensaments perquè aquests n’han estat prohibits»

Si bé és cert que «la veritat els farà lliures», també cal esmentar totes aquestes actituds de recel i autoritarismes que poden dinamiten l’obligada imparcialitat del Tribunal i, cosa encara pitjor, la confiança en el poder judicial. Per això, paga la pena de recitar i cantar amb melangia i tristor, però ensems com a protesta per les llibertats vulnerades, “Aquesta remor que se sent…”: 

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S’han eixugat les fonts i la pols s’acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s’alci
la pols que hi ha pertot
i l’aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l’aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.
I, tan mateix, la remor persisteix.

En el temps de la dictadura del general Francisco Franco, va haver-hi una fèrria censura de tot allò que pogués ser entès com un qüestionament del règim. En aquest context, en Miquel Martí i Pol (1929-2003) escrigué el poema «Aquesta remor que se sent» i que va ser publicat dins del seu poemari «Vint-i-set poemes en tres temps» (1970-1971). 

Posteriorment, i situant-nos en el 30 de juny de 2010, després de la retallada de l’Estatut de Catalunya del 2006 per la censura dels poders de l’imperialisme espanyol, quan n’han passat ja prou anys, la «remor persisteix» i retruny el mot «independència» pels carrers de Catalunya mentre encara n’hi ha qui està per la gran falàcia de l’espanyolisme més retrògad, obscurantista i reaccionari

Cap a Ítaca…? Viatge enllà i bon vent tinguem. Ho anirem seguint i ho escriurem en el Quadern de bitàcola

Mentretant, al Palau de la Zarzuela hi ha instal·lat Felip VI qui, en nom seu se celebra el judici i, en conseqüència, se signarà o rubricarà la sentència del judici del procés independentista català. Una setmana abans que comencés el judici, la justícia espanyola va rebre un fort cop del Tribunal europeu que va condemnar Espanya per imposar una pena de presó a uns manifestants que havien cremat una foto del rei. «Llibertat d’expressió», ho va considerar el Tribunal de Drets Humans. I com diu Javier Pérez Royo

“A la UE hi ha maneres de defensar-se de persecucions polítiques disfressades de processos judicials”.

 

Tot un avís per a navegants…!

Però, quin n’és el «presagi»

 

 

7. EL JUDICI ARRIBA AL SEU FINAL. ENDARRERA QUEDEN LES PROVES DELS PERITS O ESPECIALISTES, L’EXHIBICIÓ DE LA FASE DOCUMENTAL I DE VISIONATS, AIXÍ COM TAMBÉ ELS INFORMES DE L’ACUSASIÓ I DE LA DEFENSA I LA DARRERA PARAULA DELS ACUSATS, ABANS QU EL PRESIDENT DE LA SALA SEGONA DEL TRIBUNAL SUPREM PRONUNCIÏ LA DITA FRASE

«VISTO PARA SENTENCIA»

7.1. Els especialistes o pèrits en alguna matèria en la fase pericial del judici al procés català

El pèrits en el judici contra el Procés català. Totes les sesions de peritatge

 

 

 

 

7.2. La prova documental i visionada del Judici de la Causa 20907/2017 del Procés català

 

Em sembla molt interessant portar aquí el següent

:

La fase de la prova documental i visionada o l’impacte pels vídeos de la violència de les forces de l’ordre públic 

El dia que l’ONU diu a l’Estat espanyol que l’empresonament dels polítics independentistes és il·legal.

Tota la fase documental. Set hores d’exposicions i de videos.

7.3. «Un silenci estremidor a la Sala i uns ulls com taronges dels Magistrats de la Sala Segona del Tribunal Suprem d’Espanya»

 

 

«A un quart d’una del migdia, en un bar estret del carrer Bárbara de Braganza de Madrid, a tocar del Tribunal Suprem, els dos advocats de Vox al judici contra el procés prenen un suc de taronja i un cafè. En una pantalla de televisió sense veu, la tertúlia del programa de Susanna Griso a Antena 3 discuteix sobre els vídeos de l’1-O que s’han projectat aquests dos darrers dies. Vídeos de la fiscalia, un rere l’altre, en un bucle, fins que de sobte apareix la imatge d’un home amb el cap obert i la samarreta estripada, víctima de les porres dels antiavalots de la policia espanyola a l’Escola Mediterrània de Barcelona. I es veuen més imatges, garrotades a la cara contra la gent de Sant Carles de la Ràpita, l’envestida de guàrdies civils contra els votants de Sant Iscle de Vallalta… Avui, el quaranta-novè dia de judici, s’han pogut veure amb detall dins la sala del Suprem els vídeos dels fets del Primer d’Octubre que els dos-cents policies que van venir a testificar van provar de negar i d’amagar; les imatges que van portar la CNN a titular ‘La vergonya d’Europa’ aquella nit; les ‘fake news’ d’Alfonso Dastis, de Josep Borrell, d’Isabel Celaá han esclatat avui dins la sala i han tingut una rèplica gairebé immediata fora. Perquè no feia ni mitja hora que les havien vist Marchena i companyia que Susanna Griso ja les difonia. Aquest ha estat el primer efecte d’un dia en què el judici ha rebut unes quantes sotragades, des de dins i des de fora, en un moviment d’implosió i d’explosió les conseqüències del qual són imprevisibles, ara com ara.

Sobrevolava des de primera hora la certesa que un organisme de les Nacions Unides, el Grup de Treball contra les Detencions Arbitràries, demanaria avui mateix l’alliberament immediat d’Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixartper haver estat empresonats irregularment (i es referiria a ells tres perquè van ser els primers que hi van presentar demanda). Si això es confirmava, seria una bomba en plena fase final del judici. El front exterior es reactiva, i en diversos àmbits. Però, mentrestant, Marchena engegava puntual, a les deu, la sessió en què les defenses han pogut finalment projectar els vídeos de la brutalitat policíaca. Andreu Van den Eynde ha començat amb l’escala del Pau Claris de Barcelona, de la qual la sala va tenir un breu tast, de molt pocs segons, el dia que va declarar Jordi Sànchez, ben al començament del judici. Aleshores es va veure la puntada de peu voladora d’un antiavalot contra la gent asseguda a l’escala. Avui s’ha vist la seqüència sencera, com un agent llançava escales avall una dona pel simple fet de ser allà, com un altre estirava dels cabells una altra votant, les puntades de peu als asseguts amb les mans enlaire i la cara d’espant… I ho han vist des de més d’un punt de vista, amb un altre vídeo enregistrat per la gent que era a l’escala.

7.3.1. Un silenci incòmode

Els jutges tenien els ulls clavats a les pantalles, sense parpellejar; Marchena aguantant la barbeta amb la mà, fent algun esbufec; el fiscal Fidel Cadena, amb l’esquena clavada al respatller, amb cara de disgust; l’advocat de Vox Pedro Fernández, amb un somriure mofeta i Ortega Smith amb una cara molt seriosa i els ulls acalats, i els dos agents de la policia espanyola que custodien la sala, que habitualment aprofiten la sessió per fer un cop de cap bo i asseguts en una cadira, un a cada cap, mirant els vídeos amb uns ulls com taronges. Perquè molts és la primera vegada que han vist aquestes imatges. La de la cadira llançada contra un guàrdia civil a Sant Joan de Vilatorrada la deuen haver vista centenars de vegades, però els cops de porra absolutament gratuïts al cap de l’Alejandra Rayas a l’Escola Mediterrània eren una cosa nova, i incòmoda i vergonyosa:

7.3.2. Una càrrega policial a la Barceloneta

Quan acabava un vídeo la sala romania en un silenci esfereïdor, perquè acabaven de cop els crits horroritzats de la gent que veia i patia amb ràbia i incomprensió la fúria dels agents contra ells; un silenci que tan sols trencava l’advocat indicant a en Paco el vídeo que havia de projectar tot seguit. I després de la gent atonyinada de la Mediterrània, els veïns de la Ràpita amb els braços alçats i la cara plena de sang mentre continuaven rebent cops de porra dels agents de la Guàrdia Civil, aquells que van testificar el 4 d’abril proppassat en aquesta mateixa sala dient que allà ningú no havia pegat amb la porra de dalt cap a baix, que no se n’havia fet pas cap ús desproporcionat. I les imatges avui ho desmentien rotundament:

7.3.3. La Guàrdia Civil irrompt violentament a La Ràpida (Montsià)

Manuel Marchena ha impedit en aquest judici que aquests vídeos es poguessin exhibir quan un testimoni deia una cosa que no tenia res a veure amb això que demostra una prova documental, és a dir, quan mentia. El principi de contradicció no es va poder aplicar, però avui en la memòria hi havia les declaracions d’aquell guàrdia civil mentider, i també les d’en Joan Pau, el rapitenc que es va haver d’empassar les llàgrimes quan recordava amb horror ‘el so que feien les porres obrint caps’. I és això que el tribunal ha vist avui en imatges. Cap guàrdia civil ni cap policia no va dir que ataquessin la gent sense haver-hi parlat abans. Doncs una de les imatges que més impacte ha causat avui al Suprem ha estat la dels guàrdies civils en formació avançant per un carrer de Sant Iscle de Vallalta en direcció a un grup de votant que s’aplegaven en silenci i amb les mans alçades, i com de sobte els agents arrencaven a córrer i els passaven pel damunt amb els escuts i les porres:

7.3.4. Violència policial el dia 1-O de 2017 vista a l’estranger

Acabava el vídeo, i novament aquell silenci incòmode i estupefacte, i algun esglai reprimit dins la sala quan un cop de porra anava al cap o quan un policia clavava un cop de puny a la cara a una dona a l’Escola Dolors Monserdà de Barcelona, en un vídeo que tornava a desmentir el testimoniatge d’un policia que havia participat en aquell assalt, i que va negar que això passés. Això que ha deixat glaçat el tribunal:

7.3.5. Violència policial a Aiguaviva (El gironès)

El contrast entre el relat de la fiscalia i del testimoniatge dels agents, parlant de la massa violenta i plena d’odi, amb les imatges de gent de totes les edats a llocs molt diversos i amb una actitud pacífica i alhora ferma ha palesat l’estratègia deshumanitzadora que hi ha al darrere, la mateixa que justificava el crit d’a por ellos. Un altre vídeo poc o gens vist en televisions espanyoles, el dels agents dins un autocar anant a Catalunya amb banderes espanyoles cantant ‘A por ellos’, que també s’ha vist avui al Suprem. Quin efecte tindrà això? Des d’un punt de vista mediàtic, i malgrat la petita finestra que s’ha obert avui al programa de la Griso i potser en algun altre espai, serà molt relatiu. Però a efectes jurídics el tribunal disposa d’un material molt contundent, inclosos els vídeos que va projectar ahir la fiscalia, per veure que el tarannà de la gent mobilitzada aquell dia no era violent, i que les crides a la mobilització que feien Jordi Sànchez i Jordi Cuixart eren clarament pacífiques, tal com s’ha demostrat en un bon nombre de vídeos exhibits també avui.

7.3.6. Un text duríssim contra l’Estat espanyol

I amb la pausa de l’hora de dinar, ha arribat la resolució de l’ONU, tan esperada per les defenses. Aquest grup d’experts diu, entre les conclusions d’un informe duríssim contra l’estat espanyol, que els presos han de ser posats en llibertat immediatament, que han de ser indemnitzats i que s’ha de fer ‘una investigació exhaustiva i independent’ de la desena llarga de drets fonamentals que els han estat vulnerats fins ara. El fet destacat d’aquest dictamen, a més del fet que Espanya té l’obligació d’atendre’l, és que inclou una llista llarga de conclusions després d’haver escoltat i analitzat els arguments de totes dues parts. I diu que les explicacions de l’estat espanyol sobre l’empresonament preventiu de Junqueras, Sànchez i Cuixart no els convencen. De manera que afirmen que hi ha hagut una vulneració de la llibertat d’expressió, d’associació i de reunió, que les manifestacions d’aquella tardor van ser totes pacífiques, i que les acusacions contra ells no tenen trellat. Més encara: que se’n va vulnerar la presumpció d’innocència per les declaracions públiques fetes per responsables del govern espanyol considerant-los delinqüents, que foren empresonats sense haver tingut temps de preparar la defensa, i que no hi ha base legítima, necessària ni proporcional per a mantenir-los a la presó. I destaca amb un to de sorpresa que l’argument arribés a ser que no renunciaven a la seva ideologia independentista.

Són els abusos d’aquest procediment explicats i denunciats per un organisme de l’ONU quan falten tan sols tres sessions de judici. La defensa de Jordi Cuixart ja han presentat l’escrit per a l’alliberament immediat, i les altres  també ho acabaran fent. Tota una bomba contra la raó de ser d’aquest judici, el dia que la sala descobreix que els violents no van ser els acusats, sinó els acusadors. El mateix dia que la fiscalia ha donat per bones les seves conclusions definitives i, aliena a tot això que passa dins i fora de la sala, manté les peticions de pena per rebel·lió contra tots els presoners polítics i prepara el terreny per a castigar-los més encara. Els fiscals han demanat al tribunal que tingui en compte l’aplicació de l’article 36.2 del codi penal, bo i preparant el terreny per si són traslladats a Catalunya per a complir la condemna. Perquè allò que preveu aquest article és que els condemnats no puguin obtenir el tercer grau ni cap benefici penitenciari fins que no hagin complert la meitat de la pena. Ja que la gestió de les presons a Catalunya va a càrrec de la Generalitat, que tingui les mans lligades en aquest sentit.

D’avui en quinze el judici es declararà vist per a sentència. Un judici que el Grup de Treball Contra les Detencions Arbitràries ha dit avui que no tenia fonament ni tan sols per a haver començat, que els jutges que formen part d’aquest tribunal no són els competents per a jutjar aquesta causa i que els presoners estan detinguts de il·legalment».

7.4. Arribats a aquest punt hi hauríem d’afegir una notació important. És la següent: el recordatori de l’acusació inicial del Fiscal general de l’Estat -José Manuel Maza-, l’acusació particular de VOX i els Jutges-Magistrats Carmen Lamela, Pablo Llarena i Manuel Marchena «versus» José Ricardo de Prada

Hem sentit noms darrerament com Lamela, Llarena, Marchena… En la intrahistòria d’aquest judici hi ha un magistrat silenciat -excepte per Marina Roig– en qui també s’hi ha fixat el grup de treball de l’ONU en la seva resolució. Es tracta de José Ricardo de Prada que va ser el primer i únic, quan li va tocar revisar l’ordre de presó dels Jordis, dictada per Carmen Lamela el 7 de novembre de 2017, es va desmarcar de la Sala d’apel·lacions de l’Audiència Nacional i va dir que calia acordar la llibertat perquè “són expressions del legítim exercici del dret de protesta pacífica”.

El currículum jurídic de José Ricardo de Prada és impressionant: un Jutge-Magistrat de la Cort Internacional d’Apel·lacions de Crims de Guerra a Bòsnia i Hercegovina (2005-2008), des de 2012, a banda de ser de l’Audiència Nacional, també és jutge de Tribunals internacionals “ad hoc” i des de 2014 forma part de la xarxa de la UE sobre Genocidi, Crims contra la Humanitat i de Guerra. I curiosament, després de dictar aquest vot discrepant sobre la presó dels Jordis (Jordi Sánchez i Jordi Cuixart), va marxar al Tribunal Internacional Penal de la Haia per revisar la sentència de crims contra la humanitat contra Radovan Karadicz. Per tasnt, tota una autoritat jurídica que va saber entendre, des del principi, què estava succeint a Catalunya, com així li reconeix l’ONU. Segur que la defensa de Jordi Cuixart en farà referència, ja que ara cal que totes les peces encaixin i quedin fora les de:

Certament, pel bé de tots…!

7.4.1. L’informe final de l’acusació als processats en el procés català per part de la fiscalia i de l’advocacia de l’Estat i el de l’acusació particular

Manllevant la terminologia anglosaxona aquest és el procés de l’Estat contra Catalunya de la Causa 20907 de 2017 segons s’expresa Susanna Oliveira en un article de «La República» del 8 e juny de 2017. Causa 20907.

En aquest judici “no hi són tots els que són, però sí que són tots els que hi ha”, adverteix el fiscal Javier Zaragoza només començar el seu informe i dir ben alt que el que s’està jutjant al Tribunal Suprem és “un cop d’estat”. Un al·legat polític per acotar el terreny de joc en la teoria colpista. Dimarts, dia 4 de juny de 2017, a la sala dels velluts vermells del Tribunal Suprem, símbol del poder judicial, lluny de començar amb una acusació contra els processats arrencava amb una defensa de l’actuació d’aquest poder judicial i el seu paper per salvaguardar la unitat d’Espanya:

”L’objecte del judici no té res a veure amb la recriminació de la dissidència política. No es persegueixen idees polítiques”

La fiscalia, en un discurs marcadament polític i forçant la interpretació de la llei, es reivindica com el poder que ha aconseguit defensar la unitat d’Espanya i aturar l’independentisme.

Els fiscals qüestionen:

I, en la impossibilitat de copiar fil per randa tots els informes, tant de la Fiscalia com de l’Advocacia de l’Estat i de l’acusació particular de VOX, en referència a les acusacions als processats, incloc en quinze frases l’acusació de rebel·lió:

 

Les acusacions sobre la rebel·lió del Fiscal Javier Zaragoza:

 

 

  • “No cal una violència greu, ni armada, ni fan falta militars, ni l’estat de setge per a una rebel·lió”.
  • “Tot el procés ha estat la crònica d’un alçament anunciat, una rebel·lió que hem vist per televisió”.
  • “El Parlament, el govern i les entitats civils són els tres pilars del concert per delinquir”.
  • “El disseny de l’actuació del Mossos va ser un muntatge”.
  • “El més increïble és que Sánchez i Cuixart, el 20-S, es convertissin en els amos de l’ordre públic de Barcelona. El 20-S hi havia un estat d’excepció “De facto” “.

 

 

Les acusacions sobre la rebel·lió del Fiscal Jaime Moreno:

 

 

 

  • “No es poden disfressar de protesta els fets del 20-S. Es va intentar impedir que un jutge continués la investigació que havia tocat el procés”.
  • “A diferència del 9-N ) la tardor del 2017) l’Estat va intervenir a través del poder judicial”.
  • “Encoratjar la gent a anar a defensar les urnes i assumir que hi hauria enfrontaments els fa culpables”.

 

Les acusacions de rebel·lió del Fiscal Fidel Cadena:

 

 

  • “No és indispensable la violència física. El 23-F, la violència física va quedar reduïda a la traveta a Gutiérrez Mellado, que en pau descansi”.
  • “És una rebel·lió diferent, perquè el poder ja el tenien i només calia la violència de l’acte final”.
  • “Entre el setembre i l’octubre hi va haver violència insurreccional, i durant dos anys al Parlament, violència normativa”.
  • “La tardor del 2017, a Catalunya no quedava ningú per garantir la unitat d’Espanya. Va fer falta portar gent de forta”.

Les acusacions sobre l’organització criminal i la malversació de la Fiscal Consuelo Madrigal:

També va ser la fiscal Madrigal qui va sorprendre amb la seva qualificació del Govern de la Generalitat com una organització criminal. Una afirmació que no va utilitzar, se suposa, en sentit jurídic, perquè el ministeri fiscal no acusa cap dels processats d’aquest delicte, que sí inclou VOX a la seva llista. Una relliscada…? Una manera de remarcar menyspreu per per les conductes dels acusats…? O potser un suggeriment al Tribunal perquè reculli la proposta de VOX…?. En tot cas, no deixa de ser curiós i inquietant, tenint en compte que la fiscalia ha demanat que s’imputi els pocessats del Jutjat número 13 de Barcelona per organització criminal. Però, ho serien ells i no els seus caps, asseguts als bancs del Tribunal Suprem…? L’èmfasi, no obstant, aquesta fiscal el va posar en la malversació.

 

Les acusacions sobre la rebel·lió de Pedro Fernández (VOX):

 

 

  • “Ha estat un cop d’estat innovador, qualsevol comparació amb fets passats seria indeguda”.

 

 

 

Les acusacions sobre la rebel·lió de Javier Ortega (VOX):

 

 

 

  • “No es farà justícia si no hi ha penes greus. Cal un càstig, però també s’ha d’evitar que mai més ningú atempti contra l’ordre constitucional”.
  • “Hem de reconèixer la feina i la valentia del jutge Ramírez Suñer, i dels fiscals Romero de Tejada i Maza. Tots ells van evitar que es subvertís l’ordre constitucional”.

Cal expressar que l’Advocacia de l’Estat -en paraules de Rosa Seoane- no demana el delicte de rebel·lió -en els termes expressats en el Codi Penal i el seu article 472 i següents, sinó el amb la comissió d’un delicte de sedició, recollit a l’article 544 del Codi Penal i següents. Segons l’advocada de l’Estat: 

«Els acusats van participar de manera absolutament organitzada en un alçament públic i tumultuari que va tenir lloc l’1-O».

Segons tot això, -ironies de la vida- els primers a reconèixer la República catalana han estat els fiscals del Tribunal Suprem…! I és que la fiscalia vol una sentència dura per rebel·lió, i remarca que no hi ha dreceres per la vida de la temptativa ni de la conspiració, defensant  alhora taxativament que en aquest procés no existeix la sedició que pretén l’advocacia de l’Estat ni hi concorren vies alternatives per rebaixar la pena, sinó que, fins i tot, cal aplicar en la sentència la clàusula de seguretat de l’article 36.2 (res de tercer grau fins a la meitat de la pena) perquè una decisió administrativa no pugui substituir la decisió d’un tribunal. Una decisió, van defensar, que no pot tenir en compte res més que la rebel·lió…

…i per això a la fiscalia hi havia interès a fer ressonar a la Sala del Suprem el concepte de “cop d’estat” per definir el procés català.

El fiscal Javier Zaragoza va introduir el “cop d’estat” de la mà de Jürgen Habermas i del jurista i filòsof austríac Hans Kelsen (1881-1973), un dels referents del constitucionalisme europeu. El que va passar a Catalunya entre el març de 2015 i l’octubre de 2017 […] és el que l’il·lustre jurista austríac, que va haver de fugir als anys trenta del segle passat d’EEUU, davant l’auge del nazisme, anomena «cop d’estat”. I què és un “cop d’estat” segons Kelsen o en la versió del fiscal Zaragoza…?:

  • “Ni més ni menys que la substitució d’un ordre jurídic per mitjans il·legals”.

Segons Javier Zaragoza no hi cal res més, i el procés hi encaixa com un guant. Si el Codi Penal exigeix un alçament o violència sembla que té poca importància. El fiscal va ser agosarat en reduir les aportacions de Kelsen a aquesta frase, com s’han encarregat de fer notar prestigiosos acadèmics.

El Rei Felip VI i el seu discurs del 3-O també van ser presents al Tribunal Suprem en aquesta fase. Els fiscals van manllevar les seves paraules i van reivindicar el seu paper en aquells dies d’insurrecció -en terminologia de les acusacions- a Catalunya:

  • El REI. I si uns reivindiquen el Rei i el discurs de part i contra l’actitud d’una part dels catalans dia 3-O de 2017,
  • VOX feia honor als herois morts no sense abans atorgar-se a la medalla de la seva contribució decisiva en aquesta causa i el record de tothom que ha treballat perquè el procés pogués celebrar-se.

 

7.4.2. De moment, i a l’espera dels al·legats de les defenses i la darrera paraula dels processats en aquesta setmana del 10 al 15 de  juny del 2019, hi ha veus autoritzades que ens expliquen:

 

 

7.4.2.1. Gonzalo Boye

“Fa mesos que veiem com es discuteix sobre fets, sobre la seva intensitat i la seva intencionalitat i, com he dit en moltes ocasions, aquest no és un judici de fets, sinó de drets, de normes i de la seva correcta aplicació respecte a uns fets que simple han estat clars. I per saber de què estic parlant només cal fer unes preguntes:

  • Algú dubta del que va passar el 20-S i el’1-O de 2017…?
  • Algú dubta de quina banda va arribar la violència en les dues dates…?
  • Algú dubta de la intenció que hi havia rera els esdeveniments del 20-S i l’1-O…?
  • Algú dubta de la inexistència de despeses de diners públics a partir de la suspensió cautelar decretada pel Tribunal constitucional…?

Doncs bé, si no tenim dubtes respecte a aquestes i altres preguntes molt similars, aleshores podem acordar que els fets són clars i que la discussió no era, ni és, ni serà sobre fets, sinó sobre drets.

Tant a les acusacions com al Tribunal, el que els molesta és el dret, així de clar i així de simple, tant, que fins i tot el mateix fiscal Zaragoza ho ha reconegut: “Celebrar un referèndum és delicte encara que s’hagi despenalitzat” Una frase lapidària que, a més, reflecteix el conscient i el subconscient del procés del judici…No importa si ho recull o no el Codi Penal, per a ells és un delicte, i tot plegat perquè posa en entredit la Transició del 78 i, sobretot, la “indissoluble unitat de la nació espanyola”.

Si tan poc importa si una cosa està recollida o no al Codi Penal, perquè sigui considerada delicte quins són els límits que es poden posar a un plantejament tan abjecte…? Òbviament, la resposta no està en el dret espanyol, sinó en el dret de la Unió Europea, que és l’únic que ni poden manipular ni poden afinar i, sobre la validesa,, la interpretació i l’aplicació del qual s’hauran de pronunciar àrbitres estrangers sobre el quals el mètodes Marchena tindran poca o nul·la influència.

Els camins que caldrà recórrer a partir d’ara són els de les instàncies supranacionals, i cada una compleix una funció i ha de ser abordada d’una manera determinada i en un moment concret:

  • Primer, és el torn del Tribunal de Justícia de la Unió europea (a Luxenburg) que no parla el llenguatge dels fets, sinó el del dret de la Unió, i es pronuncia sobre la validesa de les normes de la Unió i, sobretot, sobre la manera com s’han d’interpretar aquestes regulacions en cada cas.
  • Després, -un cop s’hagi passat pel Tribunal Constitucional, que serà més del mateix- caldrà acudir al Tribunal europeu de Drets Humans (Estrasburg) i/o a les Nacions Unides, que tampoc entenen de fets, sinó de drets i, més concretament, de drets fonamentals, de drets humans i de si s’han respectat o no al llarg d’un determinat cas. És a dir, parla de si s’han respectat altres drets fonamentals, com el dret a la llibertat d’expressió, de reunió, de manifestació o, també, de si el procediment s’ha sustentat en una actuació arbitrària per part dels poders públics.

En totes aquestes instàncies, però especialment a Estrasburg i a les Nacions Unides, l’informe emès pel Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU compleix un paper essencial. Segurament per això, perquè finalment ho han entès, és pel que estan tan molestos i desesperats, perquè anar a Estrasburg o a les Nacions Unides amb un informe això és més que un bon començament. En definitiva, s’acaba el judici, però comença el partit que realment ens ha d’importar».

7.4.2.2. Agustí Carles

La interpretació sobre si declarar la independència és delicte, agustí Carles, membre del col·lectius de “Drets i Constituïm” ens ho aclareix:

«Despré de quasi quatre mesos de judici, el ministeri fiscal i l’advocacia de l’Estat no es posen d’acord amb el que va passar a Catalunya la tardor de 2017:

  • En els antecedents previs -que VOX inicia el desembre de 2012 amb l’acord per la Transició Nacional, i el fiscal Zaragoza, el març de 2015, quan ell pel seu compte comença des de l’Audiència Nacional una “investigació prospectiva” sobre el procés, prohibida pel TC, penso que tothom hi pot estar d’acord -sense valoracions insurreccionals- ja que només cal llegir les “fonts obertes” -premsa, ràdio, digitals i TV- d’aquells anys.
  • Aquesta premissa ens fa concloure quem si fem cas a les acusacions, estem davant de la “primera rebel·lió retardada” -en terminologia Cospedal “en diferido”- de la història.
  • Sis anys cometen una rebel·lió o sedició, mentre el TSJC ho negava no admetent les querelles de Manos Limpias, UPyD i del mateix VOX, i resulta que ara, gràcies als informes d’intel·ligència de l’astuta Guàrdia civil -que Marchena no vol veure ni en pintura- tot és una gran rebel·lió o una gran sedició que no ho saben ni ells.

El dret penal espanyol es basa, entre d’altres en els principis de legalitat (no es pot acusar ningú d’un delicte o imposar una pena si no està previst al Codi Penal), en la seguretat jurídica (llegint la llei, ha de quedar clar el que està prohibit, ordenat o permès) i el principi de previsibilitat o confiança (els tribunals aplicaran la llei penal d’acord amb els dos principis anteriors i evitaran fer interpretacions jurídiques forçades com, per exemple, voler reescriure el significat d’”aixecar-se públicament i violentament” o “aixecar-se públicament i tumultuàriament per impedir…”). D’això, últim se’n diu una interpretació “ad hoc”, és a dir, feta a mida per poder condemnar qui tenia la confiança que no estava cometent cap delicte.

Si això és així, la primera pregunta que ens hem de fer és la següent: declarar la independència és delicte…? això és el que s’està jutjant aquí. La resposta és: no.

Com diu el codi Penal de 1995 -conegut com el “de la democràcia”, ja que es va adaptar als tractats internacionals, entre els quals la Declaració Universal de Drets Humans que recull el dret de lliure determinació dels pobles- la rebel·lió només serà delicte si es fa un “aixecament violent i públic” amb la finalitat de declarar la independència d’una part del territori nacional. Per tant, com recordaran les defenses, hi ha la possibilitat real i efectiva de declarar la independència sense cap aixecament violent i públic, és a dir, de manera pacífica i democràtica, i llavors, en cap cas, podem analitzar els fets des del vessant penal, com es pretén en aquest judici.

  • Podem parlar d’actes inconstitucionals, perquè ho ha dit el TC…? Sí
  • Podem parlar que no es fa cas al TC perquè estem donant compliment a una decisió presa per un Parlament democràtic o s’exerceixen drets fonamentals…? També.
  • Tot plegat és delicte…? No.

Aquest plantejament, curiosament, és el que ens acaba de recordar l’opinió 6/19 del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU respecte als empresonats Junqueras, Sánchez i Cuixart, en què es diu expressament que les seves actuacions estan emparades en la “llibertat d’opinió, expressió, associació, reunió i participació en afers públics” i que, a més, aquests drets i llibertats poden ser el camí per exercir la lliure determinació. Exactament els que diu el Codi Penal: sense aixecament violent i públic o tumultuari i públic, es pot declarar la independència.

Malauradament, les acusacions -que no poden ignorar aquest dictamen jurídic d’uns experts internacionals que cal suposar “justos, independents i imparcials”, com es pressuposa del Tribunals Suprem- s’han embrancat en grans proclames i discussions sobre si els acusats han vulnerat l’ordre constitucional preestablert (rebel·lió) o han atemptat contra l’ordre públic (sedició), torçant i adulterant les paraules clau d’aquest judici -aixecament violent, tumultuari i públic- per fer-les quadrar, tan sí com no, en un joc d’encaixos que no tracta de delictes, sinó de drets humans, com acaba de posar sobre la taula Nacions Unides».

7.5. L’informe final de les defenses dels processats en el procés català

El judici del procés s’ha reprès dimecres, 12 de juny de 2019, al Tribunal Suprem, amb la continuació de la intervenció dels advocats de la defensa, que defensen l’absolució dels acusats.

Andreu Van den Eynde, advocat- en la deFensa de l’Oriol Junqueras i En Raül Romeva

El primer a intervenir ha estat Andreu Van den Eynde, l’advocat d’Oriol Junqueras i Raül Romeva. En la seva argumentació, Van den Eynde:

  • Ha assegurat que amb el judici del procés “el que es persegueix és una ideologia” 
  • Ha considerat que en el discurs de la fiscalia “tot és exageració, tot és soroll”.

El lletrat s’ha mostrat molt crític amb el vocabulari que utilitzat per la fiscalia, i també per l’Advocacia de l’Estat i Vox i n’ha posat alguns exemples: “Atrinxerats, barricades, escuts humans, arsenal, devastació”. També ha advertit els membres del tribunal que la sentència resultant del judici “crearà els precedents penals que s’aplicaran en el futur a la dissidència política”, i per això creu que el tribunal té “una gran responsabilitat”.

El lletrat de Dolors Bassa -Mariano Bergés-, nega que hi hagués una rebel·lió a Catalunya

L’advocat de l’exconsellera de Treball, Dolors Bassa, Mariano Bergés, ha desmentit la rebel·lió i ha dit que només va ser necessària l’aplicació del 155 per sufocar el suposat alçament. També ha remarcat amb insistència l’absència de violència i ha retret a la fiscalia d’utilitzar un argument artificiós. Ha argumentat que si la violència hagués estat la que afirma la fiscalia:

  • S’hauria d’haver decretat l’estat de setge  i
  • S’hauria d’haver desplegat l’exèrcit a Catalunya.

Mariano Bergés s’ha centrat a negar les acusacions per rebel·lió i sedició i desmuntar els arguments de les acusacions.  El lletrat considera que l’únic fet imputable al Govern és la convocatòria del referèndum, però que això no es pot interpretar com una “crida a impedir l’actuació policial perquè, a més a més, la crida a votar va ser una crida per fer-ho de manera pacífica i ordenada”. I, per tant, ha conclósper tant, ha conclòs que “convocar la gent a un referèndum no és el mateix que llançar la gent contra la policia”, ha insistit.

Finalment ha demanat l’absolució de la seva clienta.

Judit Gené -advocaTESSA de Meritxell Borràs-, parla de “rebel·lió postmoderna i malversació postmoderna”

L’advocada de Meritxell Borràs, Judit Gené, considera que la visió i el relat que han construït la fiscalia i el conjunt de les acusacions és “esbiaixat”. Segons el seu informe final, la fiscalia busca una condemna:

  • De rebel·lió sense ni alçament públic ni violent 
  • De malversació sense perjudici econòmic 

L’advocatessa ho ha definit amb dos conceptes nous:

  • «Malversació postmoderna»: 
  • «Rebel·lió postmoderna»:

La defensa de Meritxell Borràs ha insistit que no hi ha cap prova documental que vinculi el Departament de Governació, que encapçalava la seva clienta, amb les despeses del referèndum. I ha advertit que “jutjar per malversació una conferència perquè no ens agrada el que es diu en aquesta conferència”, o bé “jutjar per malversació el pagament de visitants internacionals perquè les conclusions que fan tampoc no ens agraden pot suposar una ingerència en la separació de poders“.

Per a la lletrada, la visió esbiaixada de la fiscalia és “òbvia” per sustentar aquests delictes de rebel·lió i sedició. Judit Gené considera que només es fixen en els documents, arguments, testimonis i proves que perjudiquen els acusats. De fet, ha dit que “no ho han analitzat tot”, només es fixen en allò dolent. També ha insistit que no hi ha cap prova documental que sustenti i vinculi el Departament de Governació amb despeses del referèndum. En aquest sentit, ha afirmat que no es pot considerar malversació unes conferències només “perquè no t’agrada el contingut”.

A banda, la lletrada també ha dit que la seva clienta va actuar sempre convençuda que actuava legalment, i ha recordat que va tornar de Bèlgica per declarar a l’Audiència Nacional i sempre ha respost a totes les preguntes.

Per tot plegat, ha finalitzat el seu informe demanat l’absolució de l’exconsellera de Governació.

Olga Arderiu -com advocatessa- diu que es jutja Carme Forcadell “per qui és”

L’advocatessa de Carme Forcadell, Olga Arderiu, considera que s’està jutjant l’expresidenta del Parlament per “ser qui és” i no pels seus actes, i ha tornat a repetir que no entén perquè la resta de la mesa no s’està jutjant al Suprem i, en canvi, a la seva clienta, sí.  Per això, ha afirmat que «el que s’està jutjant és la seva ideologia». A banda, ha insistit que Forcadell no va intervenir en cap moment en l’acció de govern i que es va limitar a exercir les funcions de presidenta de la cambra.

La lletrada considera que la Mesa del Parlament va actuar correctament, defensant els drets fonamentals dels diputats, i que en tot moment es van acatar les ordres del Tribunal Constitucional. Per això, ha demanat l’absolució de Carme Forcadell i que sigui posada en llibertat mentre s’espera la sentència.

La defensa de Jordi Cuixart -l’advocattessa Marina Roig- reivindica el dret de reunió

L’advocada de Jordi Cuixart, Marina Roig, ha estat la primera a presentar l’informe final aquest dimecres, i ha articulat el discurs de la defensa al voltant dels drets fonamentals que recull:

  • La Constitució espanyola com el dret de reunió i de manifestació,
  • La Jurisprudència internacional. 

La lletrada ha assegurat que s’està criminalitzant aquests drets i que s’està perseguint el president d’Òmnium Cultural per haver impulsat una mobilització social que va ser pacífica i no violenta.

L’advocatessa:

  • Ha advertit al Tribunal que no pot existir democràcia sense participació ciutadana.
  • Ha insistit que la defensa de la unitat d’Espanya no pot anar en contra dels drets fonamentals.
  • Ha criticat al Suprem que els poders de l’Estat vegin com una “amenaça” i no com «un dret» les protestes i manifestacions ciutadanes.

Per tot plegat, també ha demanat l’absolució de Jordi Cuixart i que es posi fi a la presó preventiva.

L’advocat de Carles Mundó -Josep Riba-, nega la malversació

Josep Riba ha tancat la primera sessió d’intervenció de les defenses assegurant que el seu client, Carles Mundó, va demanar al seu departament que no es gastés ni un euro en el referèndum. L’advocat de l’exconseller de Justícia ha negat qualsevol relació del seu client amb la malversació i ha afegit que les factures proforma d’Unipost, no poden ser considerades com a prova perquè el servei no es va prestar.

Josep Riba també ha assegurat que tots els consellers sabien que els decrets i acords del 6 de setembre del 2017 per tirar endavant el referèndum de l’1-O “no s’executarien” perquè no eren constitucionals.

Jordi Pina: “No són alçaments el que hi va haver”. Es tracta de la defensa de l’Josep Rull, Jordi Turull i Jordi Sánchez

L’advocat de Josep RullJordi Turull i Jordi Sànchez ha dit durant el seu al·legat final que el que hi va haver la tardor del 2017 no va ser una rebel·lióa mb alçaments violents, sinó que van ser “protestes i manifestacions”. Jordi Pina ha reivindicat que es puguin qüestionar les actuacions judicials.

El lletrat també ha negat amb rotunditat que hi hagués violència, i s’ha preguntat si elements com “escopinades, el llançament d’una tanca o de tres pedres” són accions prou violentes “per aconseguir la separació d’una part del territori”. En aquesta línia, hi ha afegit que els participants en un alçament haurien d’haver tingut actituds hostils i haver pres la iniciativa en les accions en lloc de “quedar-se aturats”.

Xavier Melero -advocat de Joaquim Forn- reconeix que va desobeir el TC

L’advocat de Joaquim Forn, Xavier Melero, ha acusat:

  • l’Estat de dissenyar un dispositiu policial per a l’1 d’octubre responent a un “propòsit polític”
  • Els comandaments policials d’haver actuat només amb una “aparença de coordinació” amb la policia catalana. 

També creu que ha quedat demostrat que la policia catalana no va rebre ordres polítiques del govern català.

Per Melero, el delicte de rebel·lió, tal com està redactat al Codi penal, no es pot imputar als acusats. Per això, ha dit que la fiscalia s’ha vist obligada a “innovar” en la interpretació que n’ha fet per tal d’imputar-lo als acusats. El lletrat ha reconegut que Joaquim Forn va desobeir un requeriment del Tribunal Constitucional, però que va fer gestos evidents perquè els Mossos poguessin complir el mandat judicial.

Joan Segarra -de lequip d’advocats Molins & Silvsa- ha defensat en Santi Vila i ha parlat de procediment “injust”

L’advocat de Santi Vila -Joan Segarra-, ha demanat al Tribunal Suprem:

  • Una sentència «bàsicament jurídica»
  • Una sentència aïllada de qualsevol fet «polític» 
  • Una sentència que sàpiga considerar el cas concret i «individualitzat» de l’exconseller d’Empresa, processat per malversació i desobediència.

El lletrat del bufet de Pau Molins ha reclamat l’absolució del seu patrocinat, que el 26 d’octubre del 2017 va dimitir com a membre del Govern, i ha recordat que Santi Vila sempre va estar contra de la unilateralitat.

“Sempre va ser contrari a la via unilateral”, ha assegurat. I entrant en els fets que se li imputen, ha recordat que són dos: l

  • La firma del decret de convocatòria del referèndum.
  • L’acord del Govern del 6 de setembre del 2017 en què les acusacions sostenen l’existència de la malversació.

L’estratègia Del conjunt d’advocats i advocatesses

 

Finalment, el conjunt d’advocats i advocatesses de la defensa:

 

  • Denuncia el que considera vulneració dels drets polítics i de manifestació.
  • Qüestiona un procediment que alguns consideren injust des dell principi.
  • Intenta contrarestar les tesis acusatòries de la fiscalia -que ha mantingut l’acusació de rebel·lió- i de l’Advocacia de l’Estat i Vox, que tampoc no han modificat les seves posicions inicials. Al contrari que el ministeri públic, l’Advocacia no veu violència en el procés, sinó “ús de la força” i per això justifica la sedició.

7.6. Les darreres paraules dels acusats en aquest «Procés contra Catalunya» abans del «Visto para sentencia»

 

Després dels al·legats de la defensa, les intervencions dels acusats posen aquesta setmana el punt final al: 

Tanmateix, després de l’exposició completa de videos, si resumir se’ns demana, vet aquí l’extracte de les paraules dels darrer torn dels acusats -sibratllat de color taronja-, en clicar el nom de cadascun/a dels acusats que pren la paraula per última vegada en el judici al Procés català -significat de color blau-, es pot llegir i escoltar el contingut de tots els seus pensaments i sentiments de cara a la seva defensa:

Oriol Junqueras: «Caldria tornar la qüestió al terreny de la política».

Joaquim Forn: «Si avui som aquí és pel fracàs de la política».

Carme Forcadell: «Estic sent jutjada per la meva trajectòria política».

Raül Romeva: «S’ha buscat escarmentar i castigar una ideologia política».

Jordi Turull: «Decapitant-nos, no es decapitarà l’independentisme».

Josep Rull: «No hi ha prou presons per tancar l’anhel de llibertat d’un poble».

Dolors Bassa: «La desobediència hauria estat l’incompliment d’un programa»

Jordi Sánchez: «Unas urna no pot ser mai l’amenaça a la democràcia».

Jordi Cuixart: «Del resultat del judici en depèn la qualitat democràtica no només de Catalunya, sinó de l’Estat espanyol»

Meritxell Borràs: «Tot teníem clar que no hi hauria despesa pública».

– Carles Mundó: «Traslladar la política als tribunals és un flac favor a la democràcia».

Santi Vila: «No estava escrit que les coses acabarían com van acabar l’1-O».

 

El judici del procés ha quedat vist per sentència després de cinc mesos de sessions. Els al·legats finals dels acusats s’han centrat, en definitiva, a demanar:

 

 

  • L’absolució per la manca de fonament de les acusacions.
  • El final de la judicialització de la política.
  • L’acceptació perquè el govern espanyol accepti negociar un referèndum.

Igualment, la majoria dels acusats han recordat al Tribunal que la sentència:

  • No tan sols ha de valorar els delictes de rebel·lió, sedició i malversació,
  • També ha d’interpretar quins són els límits dels drets fonamentals com la llibertat d’expressió, maqnifestació o de protesta.

Han disposat de 15 minuts cadascun per adreçar-se al Tribunal i expressar l’última paraula. En finalitzar la sessió, els advocats de les defenses tenen previst de demanar la llibertat provisional o bé el trasllat cap a Catalunya dels acusats.

Aquest és el punt final al judici del procés al Tribunal Suprem, que va començar el 12 de febrer de 2018 i que està previst que aquest dimecres, 12 de juny de 2019, quedi vist per a sentència. La resolució no es coneixerà, previsiblement, fins a la tardor.

7.7. Darreres resolucions sobre el trasllat dels presos polítics de Castella a Catalunya, sobre la llibertat provisional i sobre el resultat i l’elecció de les Votacions Generals, de les Municipals i Autonòmiques i al Parlament europeu.

7.7.1. Sobre el trasllat dels presos polítics de Castella a Catalunya

 

 

 

 

7.7.2. Sobre la llibertat provisional dels presos polítics abans de la sentència del judici de la Causa 20907/2007 contra el Procés català

 

 

 

 

 

 

7.7.3. Sobre el resultat de les Votacions Generals de l’Estat al Congrés de Diputats i al Senat de Senadors

 

 

7.7.4. Sobre el resultat de les eleccions Municipals

 

 

 

 

7.7.5. Sobre el resultat de les eleccions al Parlament europeu

 

 

 

 

 

 

 

 

 

8. LA SENTÈNCIA DE LA CAUSA ESPECIAL 20907 / 2007 EN RELACIÓ AL JUDICI CONTRA EL PROCÉS CTALÀ

 

POSAR UNA PICA A FLANDES, LA METÀFORA MODERNA DE CLAVAR UNA LLANÇA A MADRID…!

Destacado

POSAR UNA PICA A FLANDES, LA METÀFORA MODERNA DE CLAVAR UNA LLANÇA A MADRID…

 

Posar una «pica a Flandes», la metàfora moderna de clavar una «llança a Madrid». Milers de persones -en un arc impossible d’abastar entre 18.000 i 120.000 participants segons el recompte i ball de xifres, sempre incert i exagerat, de la Delegació del Governs madrileny i l’Organització d’Omnium i l’ANC respectivament-, dissabte 16 de març de 2019 ompliren el cor de Madrid i el tenyiren de groc contra el judici «farsa» al Tribunal Suprem i a favor de l’Autodeterminació.

Madrid es va convertir en el quilòmetre zero de l’Independentisme i va ser per un dia la caixa de ressó d’un clam contra el judici al Tribunal Suprem als líders del procés i a favor de l’autodeterminació. En un fita inèdita per a l’independentisme, que el 7 de desembre del 2017 es va fer oir a Brusel·les, però que mai havia alçat el seu clam a  la «villa y corte», milers de persones de Catalunya i vingudes d’arreu d’Espanya van omplir el Paseo del Prado, entre Atocha i la Cibeles amb estelades i banderes republicanes sota el lema «L’autodeterminació no és delicte. Democràcia és decidir».

Polítics catalans, des del President de la Generalitat, Quim Torra, i del Parlament, Roger Torrent, fins representants del PDeCat, ERC, la CUP, EHBildu i N-VA, la capçalera es confonia amb les fotografies dels presos i preses i dels exiliats i amb les urnes del pla B. A més a més i va haver-hi representants de la IAC Catalunya, la Intersindical CSC, la CGT, Unió de Pagesos, el Sindicat d’Estudiants, Gure Esku Dago, Altsasu Gurasoak, EH Bildu, membres del BNG, del Sindicat Andalús de Treballadors, de Madrilenys pel Dret a Decidir, del Moviment Referèndums a la Universitat, de Mares contra la Repressió i formacions espanyoles d’esquerres com ara el Partit Comunista d’Espanya i Esquerra Castellana. La nota de color, l’aportaven alguns armats amb Fairy o directament disfressats com a ampolles de sabó de plats de color verd com a ironia a les declaracions del testimoni Enric Millo.

Des de l’escenari que mirava de front la Cibeles -font fetitxe del madridisme-, engalanada amb «rojigualdes» i amb la Periodista Patricia López com a conductora de l’acte, vídeos dels fragments de declaracions dels presos i les preguntes dels fiscals Javier Zaragoza i Fidel Cadena van donar pas a un minut de silenci per les víctimes de l’atemptat supremacista de Nova Zelanda i més tard als parlaments amb què l’ANC i Òmnium van reclamar a Pedro Sánchez que insti la fiscalia a retirar els càrrecs contra els presos i les preses amb discursos vibrants i atronadors de l’Elisenda Paluzie i Marcel Mauri. També tingueren ocasió de parlar Òscar Reina, del Sindicat Andalús de Treballadors, Elena Martínez, l’ànima de Madrilenys pel Dret a Decidir, així com els familiars del presos polítics i dels joves d’Altsasu…

Que la ferida per les càrregues policials de l’1-O de 2017 no es tanca, ho van saber de viva veu els agents antidisturbis del dispositiu que va habilitar el Ministeri de l’Interior. I, com a colofó abans de «L’Estaca», el canatautor Mario Muñoz va interpretar «In your eyes» de Peter Gabriel, i la també cantautora Alicia Ramnos va interpretar «Canto a la libertad».

Quim Torra i el seu equip, encapsulats per Policies de paisà i Mossos, es va fer ressò del «Escolta, Espanya, aquest clam de llibertat». Des de Waterloo, el President Carles Puigdemont va lloar el «dia històric d’una manifestació que que hauria moure mentalitats».

La gent que es va manifestar pel Paseo del Prado era el mateix material humà que el 20 de setembre del 2017 es va concentrar davant de la seu de la conselleria d’Economia o que l’1 d’octubre d’aquell mateix any va acudir als col·legis electorals a votar. Avis i àvies, grups de matrimoni, pares amb fills, colles d’amics. Gent anònima, tossuudament alçada, en defensa d’un ideal. Gent pacífica que només vol votar.

Així com jo vaig arribar-me fins a Brusel·les en aquell 7 de desembre de 2017, també vaig voler posar la meva «pica-llança» a Madrid el dia 16 de març de 2019. En decaure el sol i entre la lluminària encesa -mentre L’Estaca percudia el centre de la meseta castellana- vaig donar per finalitzada, conjuntament amb els meus amics, la meva estada d’unes hores a la Capital d’un Estat que:

  • Fa oïda sorda als clams de llibertat d’una part de poble que aspira a l’autodeterminació a través d’un referèndum pactat…
  • Executa una revenja contra l’independentisme a causa de la humiliació patida per no haver trobat les urnes de l’1-O de 2017 malgrat tota la intel·ligència espanyola posada a l’abast de la recerca, no haver pogut empresonar en el territori espanyol a Carles Puigdemont després de la seva detenció a Alemanya i estada a la presó de Neumünster a l’abril de 2017 i haver constatat adversament el veredicte alemany del Tribunal d’Schleswig-Holstein que no va apreciar violència suficient per als delictes de rebel·lió i sedició…
  • Té empresonats polítics i exiliats i que ha muntat un judici esperpèntic -el 3 20907/2017- en què sembla talment que la Raó d’Estat domini per sobre del Dret Penal -iniciat el judici farsa- i ben allunyat de fer política sobre la problemàtica del tema català…
  • Des del Rei Felip VI i en verticalitat tots els estaments estructurals del poder estatal, com en són el Legislatiu, l’Executiu i el Judicial, així com el Tribunal Constitucional, han maldat perquè la Raó d’Estat per salvar la unitat d’Espanya, predominés per sobre de qualsevol altra consideració, encara que s’haguessin de conculcar o infringir drets humans fonamentals…

No exemp d’humor negre i amb una visió entre idealista i futurista, marxo de Madrid quan encara em ressona algunes de les proclames rupturistes com la de «Viva la República», acompanyada d’aquella altra «Hemos venido a despedirnos»

REFLEXIÓ EN L’ANIVERSARI DELS MEUS 76 ANYS…!

Destacado

REFLEXIÓ EN L’ANIVERSARI DELS MEUS 76 ANYS

Així com any darrera any el pas compassat i inexorable del temps em possibilita l’oportunitat de congratular-me amb les diades de molts aniversaris que, a la vegada, em possibiliten tafanejar el contingut captivador i calidoscòpic que alumnes meus dibuixen sobre el mur de l’aplicación informática Facebook o en d’altres…, en arribar ara al bell mig de l’hivern -en aquest 28 de gener de 2019– em toca a mi gaudir de la celebració anyal del meu 76è aniversari i fer-ne al seu redós la reflexió pertinent que la diada obliga.

1. En primer lloc, no vull perdre la convicció que em faig gran i, en referència a una de les llegendes o locucions llatines inscrites en algún dels rellotges de sol escampats arreu, me n’adono que la projecció de l’ombra que marca les hores de la meva vida, assenyala ja un nombre important d’anys viscuts a sol i a serena: «Quantum haec umbra progreditur, tantum vita tua minuitur» / «De la mateixa manera que progresa aquesta ombra del rellotge de sol, també la teva vida es va escapçant».

2. Després, i en segon lloc, cal percebre com el temps fuig i corre veloç: «Tempus fugit velociter». Així ho va expressar aquell filòsof insigne, Heràclit d’Efes, observador del moviment de totes les coses. Tanmateix, no podem oblidar que tots els bons records de la nostra aventura comuna i personal romanen per sempre i ben fixats en l’àlbum de la nostra memòria, permanents i inalterables, com així ho creia Parmènides -l’altre pensador grec d’Elea- el filòsof de la immutabilitat.

3. Finalment, sigui com sigui, els dies de tots els fulls del calendari escampats per entre tots els moments de la vida, ens adverteixen de la mort de la mateixa manera que les fulles dels arbres, amb el seu cromàtic tardoral, rogenc i daurat, en desprendre aquella olor humida, boscana i penetrant ens descobreixen que l’hivern ja és proper. Però també el rodolar de la natura ens alliçona sobre els deures a complimentar mentrestant perdura la vida, de la mateixa manera que l’incessant balanceig de les ones càlides i suaus del mar estiuenc -que ens recorda com l’aigua, que és principi de la vida-, també la primavera esclatant cal assaborir-la amb l’esperança de creixement i amb tot allò de la responsabilitat que no està renyida amb la fruïció del «Carpe diem».

… I així, mirar i veure amb saviesa, assaborir i delectar-se gustosament, olorar i respirar amb suavitat, escoltar i comprendre atentament, palpejar amanyagadorament i interioritzar en profunditat aquest espectacle meravellós de la natura -la més entenedora i millor metàfora de la nostra existència viscuda-, com n’han estat i en són tantes coses bones i satisfactòries al nostre voltant, amb defallences superades, amb tantes amistats lleials, en moments també prou crítics, però tants èxits aconseguits, sense oblidar cap de les mantes situacions denses i intenses…! I malgrat tot, i amb tot això de positiu al nostre abast, amb totes les fortaleses aconseguides i les limitacions vençudes, recullo el meu desig perquè tot plegat segueixi sempre un inqüestionable esperit de superació a tota prova i perquè l’ombra de la vida continuï estiregassant-se i la seva durada sigui, entre vosaltres, per MOLTS ANYS MÉS…!

Barcelona, 28 de Gener de 2019

UN ANY MÉS PER ESCRIURE EN EL «QUADERN DE BITÀCOLA» L’HISTORIAL DEL RUMB DE LA NOSTRA NAVEGACIÓ DURANT L’ANY 2019

Destacado

 UN ANY MÉS PER ESCRIURE EN EL «QUADERN DE BITÀCOLA» L’HISTORIAL DEL RUMB DE LA NOSTRA NAVEGACIÓ DURANT L’ANY 2019

1818-2018. UNA NADALA, COM A DECORAT DE FONS A L’ESCENARI D’AQUESTES FESTES NADALENQUES

1969-2019. ELS MILLORS DESITJOS PER A LA SINGLADURA DE L’ANY NOU AMB VENTS FAVORABLES…

Quan la celebració nadalenca encara reverbera entre nosaltres, el ventijol de l’implacable pas del temps ens arranca el darrer full del calendari i -deixant a banda la qüestió semàntica sobre si “any nou” es refereix a un sinònim del “cap d’any” com a primer dia de l’any o bé fa referència a “cadascun dels tres-cents seixanta-cinc dies de l’any”-, el cert és que el meu desig embolcalla sencer tot l’any 2019 perquè el puguem recórrer-lo amb vents favorables…

1818-2018. UN DECORAT DE FONS A L’ESCENARI D’AQUESTES FESTES NADALENQUES I DE CAP D’ANY: EL 200è ANIVERSARI DE LA NADALA “STILLE NACHT, HEILIGE NACHT”…

Darrera hem deixat una commemoració de la que en voldria fer esment com a decorat de fons de la celebració d’aquest Nadal. I és que en aquest any ja passat de 2018 es commemoraren els dos-cents anys de la emotiva cançó de Nadal “Stille Nacht, Heilige Nacht”, coneguda arreu i aquí a Catalunya, en particular, per la nadala anomenada “Santa Nit”. Va ser Franz Xaver Gruber qui, com a músic i organista que n’era, va haver de compondre, a corre-cuita, la melodia i acompanyament de la melodia “Stille Nacht” a petició del sacerdot Joseph Mohr per a ser interpretada a l’església de San Nicolás (Nikolauskirche) de Oberndorf de Salzburg en la nit de Nadal del 24 de desembre de 1818. A resultes d’haver-se espatllat l’orgue, la cançó s’hagué d’acompanyar amb una guitarra. Aquesta composició musical és una de les més famoses nadalenques originària d’Àustria i que, posteriorment, ha recorregut el món global.

 

La meva mare –originària d’Àustria, concretament de la província de l’Estiria, nascuda a la de la ciutat de Graz en el carrer del Münsgraßenstraße 53-, va portar l’expressió lingüística més autèntica d’aquesta nadala al bressol de Catalunya -a la Comtal Vila de Ripoll-, amb la seva veu melodiosa i ben entonada fins a la nostra llar familiar. Tots els Nadals la cantàvem a la vora del foc, entre l’espetegar de les seves guspires i davant del Pessebre, construït amb suro rugós i enfarinat, molsa fresca i boixerica penetrant, on les figures de terrissa -sortint de les cases pairals llunyanes i disseminades, tot salvant les muntanyes escarpades, el bosc agrest, els prats llaurats, la vall profunda i el pont sobre els riu de paper d’estany-, caminaven cap a la santa Cova del Nen nascut –un escenari  simbòlic i prodigiós– en contrast amb la lluminària dringant de l’Arbre Sant de Nadal que també lluïa en un racó de casa nostra.

1969-2019. EL 50è ANIVERSARI DE L’ARRIBADA DE L’HOME A LA LLUNA, UN ANY PROPICI PER DESITJAR-NOS UNA BONA NAVEGACIÓ DURANT TOT L’ANY DE 2019 AMB VENT FAVORABLE…

Aquella frase que digué l’astronauta Neil Alden Armstrong, en allunar i trepitjar per primera vegada la Lluna, en aquell 20 de juliol de 1969 ara fa 50 anys

“That’s one small step for [a] man, one giant leap for mankind” / “Això és un petit pas per [un] home, un salt gegantí per a la humanitat”…,

…em plau forçar-ne el significat del seu contingut i elaborar-ne una metàfora que ens resumeixi, no només els ingents avenços de l’exploració de l’espai, sinó també i, especialment, l’ingent esforç escodrinyador de la humanitat en la recerca dels descobriments haguts al llarg de la historia, així com de totes les troballes de la investigació científica-tecnològica, sigui del macro o del micro univers que ens envolta i abraça.

 

Des d’aquesta perspectiva, tot considerant que la nostra realitat és molt polièdrica i malauradament paradoxal, cal relativitzar-la i situar la importància del tràfec de cada jornada en l’equilibri que marca el piu just de la balança, perquè la seva contemplació -moltes vegades absurda i desproporcionada- i la percepció distorsionada amb què acarem les vivències del dia a dia, no ens facin perdre mai el bon capteniment d’aquella regla d’or de la tolerància que es mostra en el “saber estar i conviure”.

 

Així doncs, havent-nos arribat un any més per seguir escrivint en el llibre de la nostra història, en donar-li’n la benvinguda, se m’acut anar a raure a una eina que, en l’antiga navegació marítima mercant, se’n deia “Quadern de bitàcola” on s’hi escrivia el diari de a bord durant tots els dies que durava el recorregut pel mar fins arribar a port. I és per això que jo us desitjo, per a aquest any 2019 de nova singladura, la “superació” de qualsevol temporal borrascós que pogués fer trontollar la nau i, sobretot, l’anhel d’un recorregut compassat i assossegat de “vents ben favorables”… 

 

UN AÑO MÁS PARA ESCRIBIR EN EL “QUADERNO DE BITÁCORA” EL HISTORIAL DEL RUMBO DE NUESTRA NAVEGACIÓN DURANTE EL AÑO 2019

1818-2018. UNA VILLANCICO, COMO DECORADO DE FONDO EN EL ESCENARIO DE ESTAS FIESTAS NAVIDEÑAS

1969-2019. LOS MEJORES DESEOS, CON VIENTO A FAVOR, PARA LA SINGLADURA DEL AÑO NUEVO

Cuando la celebración navideña aún reverbera entre nosotros, la brisa del implacable paso del tiempo nos arranca la última hoja del calendario y -dejando aparte la cuestión semántica sobre si «año nuevo» se refiere a un sinónimo del «fin de año» como primer día del año o bien hace referencia a «cada uno de los trescientos sesenta y cinco días del año»-, lo cierto es que mi deseo envuelve entero todo el año 2019 para que lo podamos recorrer con viento a favor.

1818-2018. UN DECORADO DE FONDO EN EL ESCENARIO DE ESTAS FIESTAS NAVIDEÑAS Y DE FIN DE AÑO: EL 200º ANIVERSARIO DEL VILLANCICO «Stille Nacht, Heilige Nacht» …

Últimamente hemos celebrado una conmemoración de la que querría hacer mención como decorado de fondo de la celebración de esta Navidad. Y es que en el ya pasado 2018 se conmemoraron los doscientos años de la emotiva canción de Navidad «Stille Nacht, Heilige Nacht», conocida en el mundo entero, así como también aquí en Cataluña, particularmente,  con el nombre de «Santa Nit» o «Noche de Paz» en lengua castellana. Fue Franz Xaver Gruber quien, como músico y organista que era, tuvo que componer, a toda prisa, la melodía y acompañamiento de la melodía «Stille Nacht» a petición del sacerdote Joseph Mohr para ser interpretada en la iglesia de San Nicolás (Nikolauskirche) de Oberndorf de Salzburgo en la noche de Navidad del 24 de diciembre de 1818. A resultas de haberse estropeado el órgano, la canción tuvo que acompañarse con una guitarra. Esta composición musical es una de las más famosas navideñas originaria de Austria y que, posteriormente, ha recorrido el mundo global.

Mi madre –originaria de Austria, concretamente de la provincia de la Estiria, nacida en la de la ciudad de Graz en la calle del Münsgraßenstraße 53-, llevó la expresión lingüística más auténtica de este villancico a la cuna de Cataluña -en la Condal Villa de Ripoll, con su voz melodiosa y bien entonada hasta nuestro hogar familiar. Todas las Navidades la cantábamos a la lumbre, entre el chasquear de sus chispas y ante el Pesebre, construido con corcho rugoso y enharinado, musgo fresco y ramas de boj penetrante, donde las figuras de barro -saliendo de las casas lejanas y diseminadas, salvando las montañas escarpadas, el bosque agreste, los prados labrados, el valle profundo y el puente sobre el río de papel de plata-, caminaban hacia la santa Cueva del Niño nacido -un escenario simbólico y prodigioso- en contraste con la luminaria tintineante del Árbol Santo de Navidad que también lucía en un rincón de nuestra casa.

1969-2019. EL 50 ANIVERSARIO DE LA LLEGADA DEL HOMBRE A LA LUNA, UN AÑO PROPICIO PARA DESEARNOS UNA BUENA NAVEGACIÓN DURANTE TODO EL AÑO DE 2019 CON VIENTO FAVORABLE

Aquella frase que dijo el astronauta Neil Armstrong, en alunizar y pisar por primera vez la Luna, en aquel 20 de julio de 1969 hace 50 años,

 

«That ‘s one small step for [a] man, one giant leap for Mankind» / «Esto es un pequeño paso para [un] hombre, un salto gigantesco para la humanidad»-…,

…me complace forzar el significado de su contenido y elaborar una metáfora que nos resuma, no sólo los ingentes avances de la exploración del espacio, sino también y, especialmente, el laborioso esfuerzo escudriñador de la humanidad en la búsqueda de los descubrimientos habidos a lo largo de la historia, así como de todos los hallazgos de la investigación científica-tecnológica, sea del macro o del micro cosmos que nos rodea y abraza.

Desde esta perspectiva, considerando que nuestra realidad es muy poliédrica y desgraciadamente paradójica, se nos impone relativizarla y situar la importancia del trasiego de cada jornada en el equilibrio que marca el punto medio de la balanza, porque su contemplación -muchas veces absurda y desproporcionada- y la percepción distorsionada con que enfrentamos las vivencias del día a día, no nos hagan perder nunca el buen comportamiento de aquella regla de oro de la tolerancia que se explicita en el «saber estar y convivir».

Así pues, al haber llegado un año más en nuestra vida y, al darle la bienvenida, se me ocurre escoger una herramienta que, en la antigua navegación mercante, se llamaba «Cuaderno de bitácora», donde se escribía el diario de a bordo durante todos los días que duraba el recorrido por el mar hasta llegar a puerto. Y es por eso que yo os deseo, para este año 2019 de nueva singladura, la «superación» de cualquier temporal borrascoso que pudiera poner en peligro la nave y, sobre todo, el anhelo de un recorrido tranquilo y sosegado de «vientos a favor»

EN EL NADAL DE 2018…, UN NADAL DE DOL, ENYOR I ESPERANÇA…!

Destacado

EN EL NADAL DE 2018…,
UN NADAL DE DOL, D’ENYOR I D’ESPERANÇA…?

1. UN NADAL DE DOL

La felicitació nadalenca d’aquest any 2018, us arriba tenyida de dol, d’enyor i d’esperança. El pas irremeiable del temps se’ns ha endut les nostres estimades mares i entranyables àvies cap als estels ignots i rutilants, després d’una ben llarga jornada terrenal atapeïda de fruits edificants i sobreplena de dignitat humana: la Maria Eugènia als 90 i la Rosa Augusta als 108 anys, ambdues coronades avui amb l’aurèola dels vencedors i amb la brillantor del premi d’honor a les seves mans (Mateu 25,31-46), com a recompensa del preuat llibre biogràfic que han anat escrivint durant el seu debut per entre l’escenari i la tramoia ambivalent d’aquest món (Proverbis 31,10-31).

I si bé la mort és el darrer naixement cap a l’enigma del que en diem “el més enllà”, havent-los arribat el seu Nadal -que és el seu novell naixement-, hem volgut enramar aquest pessebre fet de fang (com correspon a la fràgil condició humana) amb el fullatge típic del nostre hivern nadalenc (com correspon a l’esperança d’una nova vida). I per això, cantem amb elles davant de Jesús, Josep i Maria una “nadala” ben bonica, perquè el seu record ressusciti en nosaltres cada dia:

 

 

2. UN NADAL D’ENYOR I D’ESPERANÇA

 

 

 

En el Sant Nadal de 2018, què us portarem

de la nostra casa pairal a la vostra Establia?

En l’any de traspàs i comiat, què us durem

A la cova on habiteu, Jesús, Josep i Maria?

—–

Nosaltres dues ja tenim ben buidat el sarró.

No hi ha pas figues, nous, olives ni panses.

Tampoc hi tenim res de bo. Ni mel ni mató.

Però sí que el portem ben ple d’esperances.

—–

Enlaireu-nos i porteu-nos ja cap al Cel blau,

amb cants de joia, sense turment ni boirina,

perquè deslligades d’ací, quan el cos decau,

la nostra ànima reneixi i cap a Vós hi camini.

—–

Sí, sí…! Ara ens acostem molt a prop del Port

i, en esvair-se totalment aquella calitja densa,

Senyor, acolliu-nos ja i feu que la nostra mort

reprodueixi el NADAL, en una nova NAIXENÇA…!

Estrofes dedicades a les nostres estimades mares i entranyables àvies

3. DE QUINA MANERA S’HA D’INTERPRETAR LA NADALA D’AQUEST ANY

  • La vertebració de tota la “felicitació”, inclosa la “nadala”, ha estat pensada des de l’angle de visió d’aquelles creences cristianes, tan intenses i insubornables de les nostres respectives mares i àvies que, ben allunyades del coneixement de tota la moderna interpretació bíblica, principalment pel que fa referència al Naixement i a la Infantesa de Jesús, responen a la més fidel, humil i senzilla “tradició popular cristiana”

 

  • Les cites que s’insereixen en el text central, estan arrencades de la Bíblia. Una, de l’Antic Testament en què el llibre dels Proverbis descriu amb magnificència les virtuts i la saviesa de la “dona forta”; l’altra, n’és del Nou Testament, coneguda a través de l’evangelista Mateu que n’atorga el premi final als justos, tots aquells que “van donar de menjar al famolenc, vestiren el despullat, assedegaren al sedejant, donaren cau als sense sostre i en visitaren els malalts i presoners”…

 

  • La “nadala” està inspirada en una cançó del repertori musical nadalenc –“El noi de la mare”– on les nostres mares i àvies figura que canten en primera persona amb tots nosaltres, però ja a punt de deslligar-se d’aquest món, sense res material en el sarró i només amb el desig fervent d’anar-se’n cap al Cel en la nit de Nadal ja que, per a elles, la mort simbolitza el seu definitiu i novell “naixement”

 

  • La fotografia del naixement combina el fang, de què són fetes les figures del pessebre, amb la verdor del món vegetal dels nostres dies d’hivern. Es pretén així, significar la complementarietat de la feblesa humana amb la certesa alliberadora de l’esperança. Tanmateix, vet ací com una de les nostres mares i àvies, amb les seves pròpies mans d’artista terrissaire, modelà aquestes figures cassolanes del pessebre familiar, i que descansen abrigades sobre una peça de llana teixida per l’altra mare i àvia i que, amb complaença i enyor, les dues ens acompanyen i acompanyaran al voltant i a l’empara de tots els Nadals…

.

4. LA COMMEMORACIÓ ENGUANY DEL 200è ANIVERSARI DE LA NADALA «STILLE NACHT, HEILIGE NACHT / SANTA NIT»

En aquest any de 2018 es commemoren els dos-cents anys de la famosa nadala «Stille Nacht, Heilige Nacht», coneguda arreu i aquí a Catalunya, en particular, per la cançó de Nadal anomenada «Santa Nit». Va ser Franz Xaver Gruberb qui, com a músic i organista, va haver de compondre, a corre-cuita, la melodia i acompanyament de la nadala «Stille Nacht» a petició del sacerdot Joseph Mohr per a ser interpretada a l’església de San Nicolás (Nikolauskirche) de Oberndorf de Salzburg en la nit de Nadal del 24 de desembre de 1818. A resultes d’haver-se espatllat l’orgue, la cançó s’hagué d’acompanyar amb una guitarra. Aquesta composició musical és una de les més famoses nadalenques procedent d’Àustria i que, posteriorment, ha recorregut el món sencer.

La meva mare –originària d’Àustria, concretament de la província de l’Estiria, nascuda a la de la ciutat de Graz en el carrer del Münsgraßenstraße 53-, va portar-nos l’expressió lingüística més autèntica d’aquesta nadala al bressol de Catalunya -a la Comtal Vila de Ripoll-, amb la seva veu melodiosa i ben entonada fins a la nostra llar familiar. Tots els Nadals la cantàvem a la vora del foc, entre l’espetegar de guspires i davant del Pessebre, construït amb suro rogós i enfarinat, molsa fresca i boixerica penetrant, on les figures de terrissa, sortint de les cases pairals disseminades, tot salvant muntanyes, boscos, prats, valls i ponts sobre els rius, caminaven cap a la santa Cova del Nen nascut –un escenari  simbòlic i prodigiós– en contrast amb la lluminària dringant de l’Arbre Sant de Nadal.

   US DESITJO/EM UN NADAL DE 2018 BEN PLE D’ESPERANÇA, AMB UN RECORREGUT DE L’ANY 2019 BEN FAVORABLE…

WIR WÜNSCHEN EUCH EIN VON HOFFNUNG ERFÜLLTES WEIHNACHTSFEST 2018 UND EINEN FREUDVOLLEN ÜBERGANG INS JAHR 2019

1. WEIHNACHTSFEST 2018 VON TRAUER

Der Weihnachtsgruß, der Euch 2018 erreicht, ist geprägt von Trauer, Sehnsucht und Hoffnung. Der unausweichliche Lauf der Zeit hat unsere geliebten Mütter und innigen Großmütter auf eine Reise zu den funkelnden unerforschten Sternen geschickt – nach einer langen Zeit auf Erden voller erbaulicher Früchte und angefüllt mit Würde und Achtung: Maria Eugènia mit 90 und Rosa Augusta mit 108 Jahren, beide gekrönt mit dem Glorienschein auf dem Thron ihrer Herrlichkeit (Matthäus 25, 31-46), als Belohnung für ihre Lebensgeschichte, die sie voller Güte auf der Bühne des Lebens und in dieser ambivalenten Welt geschrieben haben (Bibelspruch 31, 10-31)

Und wenn der Tod gleich der letzten Geburt auf dem Weg in das Rätsel sei, das sie das Jenseits nennen, so haben sie ihre Auferstehung, ihren Eintritt in das Ewige Leben, angetreten. So möchten wir die Weihnachtskrippe, die aus Schlamm (sinnbildlich für das fragile Leben) erschaffen ist, mit Blattwerk unserer winterlichen Weihnacht (als Hoffnung auf ein Leben nach dem Tod) umranken. Sohin singen wir mit ihnen vor Jesus, Maria und Josef ein sehr schönes Weihnachtslied, damit die Erinnerung an sie an jedem Tag wieder aufersteht:

 

 

2. IN WEIHNACHTEN DER  SEHNSUCHT UND DER HOFFNUNG

 

 

Am Heiligen Abend des Jahres 2018, was geben wir Euch mit 
aus unserem irdischen Elternhaus in den Stall Eurer Herkunft?
Im Jahr des Übergangs und des Wiedersehns, was nehmen wir Euch mit
in die Bleibe, in der ihr Jesus, Josef und Maria beherbergt?

Wir beide haben die Hirtentasche schon gut geleert,
keine Feigen, Nüsse, Oliven oder Rosinen bleiben
keine Schätze in den Stoff gewebt
doch voller Hoffnung werden wir in die Ewigkeit steigen.

Wählt uns aus und bringt uns in den blauen Himmel
singt eine Ode an die Freude, frei von Leid und Dunst
befreit von allem irdischen, verwest der Leich
wird unsere Seele wiedergeborn für den Weg ins Himmelreich

Ja, wir sind der Pforte schon ganz nah
wo der dichte Nebel ganz verschwindet
Herr, nimm uns auf und lass den Tod, den wir erlitten,
zur Geburt in die Ewigkeit werden, für ein Jenseits in Deinen Mitten. 

Die Strophen sind unseren geliebten Müttern und innigen Großmüttern gewidmet.

3. KOMMENTAR / INTERPRETATION «NADALA»

  • Die verbindende Säule des Weihnachtsgrußes versteht sich aus dem Blickwinkel unserer jeweiligen Mütter und Großmütter auf den christlichen Glauben: eindrücklich und unbestechlich, weit entfernt von der modernen Interpretation der heutigen Bibel, wenn es um die Geburt und frühe Kindheit von Jesus geht. Wortgetreu, demütig und bescheiden in der Tradition des Volkschristentums. 

 

  • Die im Text eingefügten Zitathinweise sind der Bibel entlehnt. Jener aus dem Alten Testament, den Bibelsprüchen, in dem mit aller Pracht Tugenden und Weisheit der «tüchtigen Frau»  beschrieben wird. Der andere aus dem Neuen Testament, des Evangelisten Matthäus, wo es im Letzten Gericht über die Gerechten heisst «Was ihr für einen meiner geringsten Brüder getan habt, das habt ihr mir getan»

 

  • Der Originaltext der «Nadala»  in katalanisch ist inspririert von einem Lied des Weihnachtsstückes «Der Knabe der Mutter», die Übersetzung ins Deutsche ist literarisch angelegt. Der Text folgt dem Glauben unserer jeweiligen Mütter und Großmütter, die mit uns singen und uns von ihrem Weg erzählen, auf dem der Tod im Diesseits gleich der Geburt ins Jenseits ist.

 

  • Das Foto der Heiligen Familie verbindet den Schlamm, aus dem die Krippenfiguren gefertigt sind, mit dem Grün unserer winterlichen Pflanzenwelt. So scheint es die Komplementarität des menschlichen Glaubens mit der Gewissheit der Hoffnung zu symbolisieren. Da es sich jedoch hier um Figuren handelt, die von einer unserer Mütter und Großmütter mit ihren kunstfertigen Fingern selbst modelliert wurden, und jene Figuren auf einem Stück gewebter Wolle ruhen, das die andere der beiden erschaffen hat, begleiten, beschützen und helfen uns beide in Wohlgefallen und Sehnsucht durch diese und alle kommende Weihnacht.

 

4. GEDENKEN 200 JAHRE «STILLE NACHT, HEILEGE NACHT»

Stille Nacht, heilige Nachtch gilt weltweit als das bekannteste Weihnachtslied und als Inbegriff des Weihnachtsbrauchtums im deutschen Sprachraum.
Es wurde 1818 in einer römisch-katholischen Kirche in Oberndorf bei Salzburg uraufgeführt und im Jahr 2018 somit 200 Jahre alt. In dieser Zeit ist der deutsche Liedtext weltweit in 320 Sprachen und Dialekten übersetzt und gesungen worden. Von den ursprünglich sechs Strophen werden in der allgemein bekannten Fassung nur die erste, zweite und letzte Strophe gesungen. 2011 wurde Stille Nacht, heilige Nacht von der UNESCO auf Antrag als immaterielles Kulturerbe in Österreich anerkannt.
Meine Mutter –gebürtige Österreicherin aus dem Steirischen Bundesland, geboren in der Stadt Graz in der Münsgraßenstraße 53-, brachte den authentischsten sprachlichen Ausdruck dieses Weihnachtsautos in die Wiege Kataloniens –Ripoll-, mit seiner melodischen und gut abgestimmten Stimme zu unserem Familienheim. Wir alle sangen die Kerzen am Rand des Feuers, zwischen ihren Glitzern und vor der Krippe, die aus öligem Kork und wütendem, frischem und böhmischem Moos bestand. Wiesen und Flüsse gingen auf die heilige Höhle des geborenen Kindes zu – eine symbolische und wundersame Szene – im Gegensatz zu der brodelnden Leuchte von Weihnachtsbaum.

US DESITJO/EM UN NADAL DE 2018 BEN PLE D’ESPERANÇA, AMB UN RECORREGUT DE L’ANY 2019 BEN FAVORABLE

WIR WÜNSCHEN EUCH EIN VON HOFFNUNG ERFÜLLTES WEIHNACHTSFEST 2018 UND EINEN FREUDVOLLEN ÜBERGANG INS JAHR 2019

OS DESEAMOS UNA NAVIDAD DE 2018 LLENA DE ESPERANZA, CON UNA RECORRIDO DEL AÑO 2019 DEL TODO FAVORABLE

1. UNA NAVIDAD DE LUTO

La felicitación navideña de este año 2018, os llega teñida de luto, de añoranza y de esperanza. El paso irremediable del tiempo nos ha arrebatado nuestras queridas madres y entrañables abuelas hacia las estrellas lejanas y rutilantes, tras una muy larga jornada terrenal apretada de frutos edificantes y llena de dignidad humana: María Eugenia a los 90 y Rosa Augusta a los 108 años, ambas hoy coronadas con la aureola de los vencedores y con el brillante premio de honor en sus manos (Mateo 25,31-46), como recompensa del preciado libro biográfico que han ido escribiendo durante su debut por entre el escenario y la tramoya ambivalente de este mundo (Proverbios 31,10-31).

Y si bien la muerte es el último nacimiento hacia el enigma de lo que llamamos «el más allá», habiéndoles llegado su Navidad -que es su nuevo nacimiento-, hemos querido enramar este pesebre hecho de barro (como corresponde a la frágil condición humana) con el follaje típico de nuestro invierno navideño (como corresponde a la esperanza de una nueva vida). Y por eso, cantamos con ellas delante de Jesús, José y María una «villancico» bien bonito, para que su recuerdo resucite en nosotros cada día:

 

 

2. UNA NAVIDAD DE AÑORANZA Y ESPERANZA

 

 

 

 

 

En la Santa Navidad de 2018, que os traeremos

de nuestra casa solariega a vuestra Establo…?

En el año de despedida, que os llevaremos

a la cueva donde habitáis, Jesús, José y María…?

—–

Nosotras dos ya tenemos bien vaciado el zurrón.

No hay siquiera higos, nueces, aceitunas ni pasas.

Tampoco tenemos nada bueno. Ni miel ni requesón.

Pero sí que lo tenemos bien lleno de esperanzas.

—–

Levantadnos y guiadnos ya hacia el Cielo azul,

con cantos de alegría, sin tormento ni neblina,

y desatadas de ahí, cuando el cuerpo ya decae,

nuestra alma renazca y hacia Vos camine.

—–

Sí, sí …! Ahora nos acercamos muy cerca del Puerto

y, al desvanecerse totalmente aquella bruma densa,

Señor, acogednos ya y haced que nuestra muerte

reproduzca la NAVIDAD, en un nuevo NACIMIENTO …!

Estrofas dedicadas a nuestras queridas madres y entrañables abuelas

3. DE QUÉ MANERA DEBE INTERPRETARSE EL VILLANCICO DE ESTE AÑO

La vertebración de toda la «felicitación», incluido el «villancico», ha sido pensada desde el ángulo de visión de aquellas creencias cristianas, tan intensas y insobornables de nuestras respectivas madres y abuelas que, bien alejadas del conocimiento de la moderna interpretación bíblica, principalmente en lo que se refiere al Nacimiento y a la Infancia de Jesús, responden a la más fiel, humilde y sencilla «tradición cristiana popular»

 

  • Las citas que se insertan en el texto central, están arrancadas de la Biblia. Una, del Antiguo Testamento donde el libro de los Proverbios describe con magnificencia las virtudes y la sabiduría de la «mujer fuerte»; la otra, es del Nuevo Testamento, conocida a través del evangelista Mateo cuando se otorga el premio final a los justos, a todos aquellos que «dieron de comer al hambriento, vistieron al desnudo, dieron de beber al sediento, cobijaron a los sin techo y visitaron a los enfermos y prisioneros «

 

  • El «villancico» está inspirado en una canción del repertorio musical navideño – «El noi de la mare» – en el que nuestras madres y abuelas figura que cantan en primera persona con todos nosotros, pero ya a punto de desatarse de este mundo, sin nada material en el zurrón y sólo con el deseo ferviente de irse hacia el Cielo en la noche de Navidad ya que, para ellas, la muerte simboliza su definitivo y nuevo «nacimiento»…

 

  • La fotografía del nacimiento combina el barro, de que son hechas las figuras del pesebre, con el verdor del mundo vegetal de nuestros días de invierno. De esta manera, se pretende significar la complementariedad de la debilidad humana con la certeza liberadora de la esperanza. Sin embargo, he aquí como una de nuestras madres y abuelas, con sus propias manos de artista alfarera, modeló estas figuras caseras del pesebre familiar, que descansan abrigadas sobre una pieza de lana tejida por la otra madre y abuela y que, con complacencia y añoranza, cada una de ellas nos acompañan y acompañarán alrededor y al amparo de todas las Navidades …

4. LA CONMEMORACIÓN DEL 200º ANIVERSARIO DEL VILLANCICO «STILLE NACHT, HEILIGE NACHT» / «NOCHE DE PAZ»

En este año de 2018 se conmemoran los 200 años de la canción de Navidad «Stille Nacht, Heilige Nacht», conocida en todo el mundo y concretamente aquí en Cataluña por el famoso villancico «Noche de paz». Fue Franz Xaver Gruber quien, como músico y organista que era, tuvo que componer, a toda prisa, la melodia del villancico «Stille Nacht» a petición del sacerdote Joseph Mohr para ser interpretada en la iglesia de San Nicolás (Nikolauskirche) de Oberndorf de Salzburgo de en la noche de Navidad del 24 de diciembre de 1818. Y, a resultas de haberse estropeado el órgano, se tuvo que acompañar con una guitarra. Esta canción es uno de los más famosos villancicos navideños procedente de Austria y que, posteriormente, ha recorrido el mundo entero.

Mi madre originaria de Austria, concretamente de la provincia de Estiria, nacida en la ciudad de Graz y en la calle de Münsgraßenstraße 53, trajo la expresión lingüística más auténtica de este villancico en la cuna de Cataluña -en la Condal Villa de Ripoll-, con su voz melodiosa y bien entonada hasta nuestro hogar familiar. A lo largo de todas las Navidades la cantábamos a la lumbre encendida, entre el chasquear de sus chispas y delante del Pesebre, construido con corcho arrugado y espolvoreado de harina, con musgo fresco y ramaje verde de boj penetrante, donde las figuras de barro, saliendo de las casas solariegas diseminadas, salvando montañas, bosques, prados, valles y puentes sobre los ríos, caminaban hacia la santa Cueva del Niño recién nacido -un escenario simbólico y prodigioso- en contraste con la luminaria tintineante del Árbol Santo de Navidad

US DESITJO/EM UN NADAL DE 2018 BEN PLE D’ESPERANÇA, AMB UN RECORREGUT DE L’ANY 2019 BEN FAVORABLE

WIR WÜNSCHEN EUCH EIN VON HOFFNUNG ERFÜLLTES WEIHNACHTSFEST 2018 UND EINEN FREUDVOLLEN ÜBERGANG INS JAHR 2019

OS DESEAMOS UNA NAVIDAD DE 2018 LLENA DE ESPERANZA, CON UNA RECORRIDO DEL AÑO 2019 DEL TODO FAVORABLE

PASSEN MOLTES COSES EN EL DECURS DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA I CAL DESTRIAR MOLT BÉ DEL «TÓTUM REVOLÚTUM», EL GRA DE LA PALLA

Destacado

PASSEN MOLTES COSES EN EL DECURS DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA I CAL DESTRIAR MOLT BÉ DEL «TOTÚM REVOLÚTUM», EL GRA DE LA PALLA

Passen coses i el dia a dia n’espigola unes i altres que ja veurem de quina manera el sedàs de la història les consigna per escrit en el seu graner o tanmateix, les menysprea cap a la seva paperera. Tot i això, ens cal deixar constància de tot allò que els informatius diversos conjecturen important de destacar, il·luminant-lo amb titulars cridaners, encara que a les poques hores, o com a màxim un parell de dies, quedi encobert tot plegat per una densa boira tenebrosa i en desaparegui del paisatge dels records.

Tot i que el tema d’avui apareix aquí perquè la Fiscalia de l’Estat espanyol  ja ha dictat, provisionalment, les penes que la causa del Procés independentista amassa pels delictes fonamentats i bastits per una instrucció construïda des de la parcialitat, la revenja i una interpretació fantasmagòrica de la realitat, nogensmenys ens cal donar una llambregada sobre qüestions relacionades que han succeït darrerament abans que el vent se les emporti:

 

1. El Consell Assessor del Fòrum Cívic i Social, La Crida Nacional per a la República i el Consell per a la República a Waterloo

La fundació d’un Consell Assessor per a l’impuls [1] del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent, [2] la Crida Nacional per a la República i [3] el Consell per a la República a Waterloo.

.

 

2. El Tribunal de Comptes i el 9-N de l’any 2014

La sentència  condemnatòria, encara que recurrible, del Tribunal de Comptes contra Artur Mas, Irene Rigau, Joana Ortega i Francesc Homs per haver organitzat la Consulta del 9-N de 2014 i que obliga a pagar una multa de més de 5 milions d’euros, malgra el dictamen del Tribunal Suprem en afirmar que no hi va haver malversació de cabals públics.

.


3. La catalanització de la campanya electoral andalusa al seu Parlament 

A la catalanització de la campanya -com era previsible- a les eleccions autonòmiques al Parlament d’Andalucia hi cal esmentar que Susana Díaz -fins ara Presidenta de la Junta d’Andalucia-, en no haver utilitzat Catalunya com eix de la seva Campanya electoral de 2018, -de la mateixa manera que altres formacions ho van dissenyar-, se’n penedeix de no haver-ho fet tot dient que, a causa d’aquesta circumstància, va perdre votants. I això perquè, com malauradament succeeix en àmbits espanyols, malparlar o denigrar Catalunya, de bell antuvi omple les urnes de vots en les conteses electorals.

.

4. El Comissari Villarejo i la corrupció des del clavegueram de l’Estat

La corrupció que envolta el comissari jubilat José Manuel Villarejo és com una sèrie negra de corrupció dramàtica, en què els escàndols es filtren per capítols, i que té atemorida la plana major de l’Estat. És com una teranyina inacabada que destapa el clavegueram de l’Estat espanyol durant quaranta anys. Cal recordar que recordem aquí els esquemes pèrfidament dissenyats des d’estaments institucionals de l’Estat espanyol i recollits, per exemple, en l’Operació Catalunya.

 

5. Causes arxivades: CDR, persones imvolucrades i gestions dels Mossos

La retirada de l’acusació per rebel·lió als CDR i altres persones no vinculades a la cúpula de l’1-O de 2017.

Per altra banda, el Jutjat d’Instrucció 22 de BCN-Hospitalet arxiva la causa haguda contra els Mossos d’Esquadra en no estimar cap tipus d’espionatge polític en els documents que portaven cap a la incineradora i que la Policia Nacional intervingué, el 16 d’octubre de 2016, per si hi constava delicte en l’operació crematòria. El jutge fa constar en el seu auto judicial que totes les persones investigades, que apareixien en la documentació susdita, ho van ser en observància de la legalitat. 

.

 

6. Exhumació de Francisco Franco

Ha sortit a la llum la publicació en el BOE del decret que permetrà l’exhumació de Francisco Franco del Valle de los Caídos.

Relacionada amb aquesta informació ens cal considerar la qüestió que tot seguit s’exposa. Serà, doncs, interessant conèixer que una de les reticències més fortes de darrera hora contra la exhumació i el posterior trasllat de les restes mortals de Francisco Franco prové  de l’actual Prior del Monestir Benedictí del Valle de los CaídosSantiago Cantera Montenegro– militant i candidat falangista als anys 90 del segle passat (la seva aventura electoral no passà del 0,04%) i que més tard va decidir vestir els hàbits monacals de Sant Benet.

Aquest Monestir benedictí del Valle de los Caídos de Cuelgamuros -annex al mausoleu franquista- no té res a veure amb les Abadies de Solesmes, Montserrat o Montecassino i altres, comunitats monàstiques forjades al llarg de molts segles, sinó que es tracta d’una fundació capriciosa del Generalísimo per donar prestància al megalòman monument funerari que, a partir de l’any 1958, el sinistre Fray Justo Pérez de UrbelConsejero Nacional de la Falange, Procurador de las Cortes espanyoles, protegit de Pilar Primo de Rivera i antagonista de l’Abat Aureli Maria Escarré-, en fou el primer Abat del Monestir del Valle de los Caídos com a «mitad monje, mitad soldado», segons una expressió de José Antonio Primo de Rivera dedicada als seus seguidors.

.

 

7. Actuació dels Mossos i de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil segons l’Audiència Nacional a l’1-O de 2017

Un Tribunal de l‘Audiència de Barcelona posa una mica de seny i qüestiona per primera vegada les càrregues de l’1-O. Segons els magistrats van ser els Mossos d’Esquadra els qui van actuar bé l’1-O i no la Policia Nacional o la Guàrdia Civil.

.

 

8. Separació de poder i vaga de jutges

Els jutges fan vaga per a millorar el seu treball i assolir més independència judicial. Però hi ha veritable separació de poders…?

Els jutges demanen més mitjans personals i materials, millors retribucions i poder escollir la majoria de membres del CGPJUn Senador –Ignacio Cosidó– es venta de tenir controlada la Sala 2a del Tribunal Suprem, mitjançant els pressumptes oficis que pot exercir el President del Tribunal Suprem i també del Consell General del Poder Judicial. El Magistrat proposat pel Partit PopularManuel Marchena, ha hagut de renunciar el presentar-se per a l’elecció a causa del ressò escandalós del fet, en substitució de Carlos Lesmes. I la proposta entre el Partit Popular, de comú acord amb el PSOE, a l’hora de repartir-se els vocals del CGPJ ha quedat  igualment anul·lada. De fet, el comunicat de Manuel Marchena, si bé és responsable en relació a la seva renúncia, no ho sembla quant a la seva independència, sinó que encara que hagi parlat i segueixi parlant, a través de resolucions, el PP ja ha tenyit de dubtes les seves decisions sobre el judici de l’1-O com a President de la Sala 2a del Tribunal Supremgràcies al Senador Ignacio Cosidó qui, enviant un WhatsApp als seus companys de partit del Senat, els diu clarament:

 «Controlaremos la Sala 2ª del Tribunal Supremo desde detrás«.

.

 

9. Preguntem-nos: Els jutges parlen a través de les seves resolucions…?

Això era abans, perquè segons el CIS, avui un 70% desconfia de la justicia -tot i havent-se eliminat el llatí de les sentències, però no l’ombra allargada del dubte- com quan es modifica la jurisprudència i s’al·lega repercusió econòmica i social de resolucions fermes que afecten a la banca i altres abundants resolucions, sigui per no admetre-les a tràmit, sigui per admetre-les i retardar-les conscientment, sigui per dubtosa jurisprudència com n’és el cas de «La Manada».

.

10. El Parlament andalús

El procés electoral d’Andalucia en què Catalunya ha estat utilitzada com a objectiu de referència per menysprear-la i el resultat d’aquestes eleccions on s’ha ensorrat el PSOE andalús i els partits de la dreta, PP i C’s andalusos, sumen majoria absoluta si la formació ultradretana VOX, amb 12 escons els dona el seu suport. Pel que fa a aquesta formació susdita és com si un virus malestruc s’hagués infiltrat en el cos polític envoltat ensems d’un núvol tòxic. Caldrà esperar la futura rellevància d’aquest partit a nivell estatal perquè, com una bèstia ferotge, està esperant de devorar-nos. Tot i això, aquí a Catalunya ens queda recordar amb ironia que una reunió d’astròlegs i bruixes han predit que en el 2020 s’aconseguirà la independència… Si això és cert i ens pot consolar, consolem-nos…! 

.

 

11. La vaga de fam del presos polítics i els Bisbes de Catalunya

En ocasió de la vaga de fam iniciada pels presos polítics a la presó de Lladoners, que denuncien l’obstrucció dels seus recursos interposats en el Tribunal Constitucional, i davant de l’impacte d’aquesta acció, s’ha difós per les xarxes el clam«On sou, Bisbes…?»el text del qual -reproduït en el Diari ARA– incorporo aquí mateix, salvant qualsevulla creència que hom pugui professar, i que escrigué la germana d’en Jordi Turull:

.

«Com a cristiana i persona que ha triat Crist com a eix que guiï la meva vida i que, per tant, miro cada dia de viure i créixer en els valors cristians, em pregunto: on sou? On sou els que se suposa que heu de ser els meus representants? On sou els que us considereu representants de Jesús a la Terra?
Jesús digué: «truqueu i us obriran». Com és que les portes de la jerarquia eclesiàstica resten tancades a una injustícia que estan patint alguns dels vostres germans i veïns i que ha portat uns d’ells a optar per una opció tan dràstica com és una vaga de fam per clamar justícia? També digué Jesús: «allò que feu al més petits dels meus germans, m’ho feu a mi». Què faria ell sabent que hi ha nou persones del seu poble, molts d’ells seguidors seus, tancades injustament i veient vulnerats els seus drets civils i humans? Restaria callat?
No us demano que us posicioneu a favor de la independència, la qüestió no és aquesta. Faig un crit desesperat perquè com a cristians us pronuncieu davant d’una injustícia. Segur que sabeu el que està passant, ja que l’Església no ha d’estar tancada en despatxos sinó al costat del seu poble. Estic segura que voleu estar informats de si realment s’està produint una injustícia o no amb aquests germans. No m’heu de creure a mi quan parlo d’injustícia, ho podeu esbrinar vosaltres mateixos i, amb tot el respecte, ho hauríeu de fer. I si realment existeix la injustícia de què us parlo, heu de dir-ho ben alt.
De què teniu por? De perdre clientela? Si és això, llavors la vostra Església és una empresa i us hauríeu de treure la paraula ‘cristians’. Qui sap, potser faríeu que moltes d’aquestes persones que teniu por de perdre coneguessin realment l’Evangeli i el missatge de Jesús. Potser és el que toca, tornar a les arrels cristianes per construir un món més just on primer siguin les persones i on les persones s’estimin, que és l’únic manament que ens donà Jesús. D’altra banda, quan anuncieu l’Evangeli però no el poseu en pràctica, també em pregunto si això no seria una mica “fer servir el nom de Déu en va”.
I si esteu fent alguna cosa, per què tant de secretisme? Porten més d’un any injustament tancats. Jesús denunciava la injustícia a tot arreu i sense por, per què vosaltres n’heu de tenir? Llegiu entre d’altres Lc 21, 12-19.
¿No ens va dir Jesús “Sou la llum del món […] ningú encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties perquè faci llum […] Que brilli igualment la vostra llum davant la gent, així veuran les vostre bones obres» (Mt 5, 14-16)? Per això he decidit fer-vos arribar aquesta carta de forma pública: perquè l’Església, com va fer Jesús, no s’ha d’amagar de res i ha de ser valenta en els moments difícils. “Feliços els perseguits pel fet de ser justos” (Mt 5, 10). I per això m’agradaria rebre una resposta d’una Església valenta, d’una Església que no s’amaga, d’una Església que doni una resposta pública sense importar-li les conseqüències per part de les persones que només tenen el poder com a Déu.
Faig un crit desesperat perquè com a cristians us pronuncieu davant d’una injustícia
Potser un cop més s’obtindrà el silenci com a resposta. Cadascú que segueixi la seva consciència. Només voldria que recordéssiu com és que un dia vàreu decidir seguir el Crist i que tornéssiu a l’Evangeli, no amb paraules, sinó amb fets.
¿No va ser Jesús, que curava en dissabte, i en preguntar-l’hi, va respondre: “Què és primer, la llei o les persones?” No us explicaré la crueltat que patim famílies i presos per una situació que ara s’ha agreujat. Però sapigueu que les persones no s’han tingut en compte, ans al contrari, s’ha anat a fer mal. Podeu fer la comparació amb molts casos recents.
Malgrat que obtingui el silenci com a resposta, dins meu no hi ha espai ni per a la rancúnia, ni per a l’odi, ni per a la venjança. He crescut des de petita amb valors cristians i no conec ni vull conèixer aquests sentiments, que només fan malbé les persones. Tampoc la meva fe es veurà afectada en absolut pel silenci jeràrquic, ans al contrari. Ara és temps d’Advent, d’esperança.
Si em dieu que l’Església no fa política, us diré que en el moment en què no denuncia el fet que unes persones honestes, que no han fet cap mal a ningú, estiguin tancades a la presó, l’Església catòlica està faltant al seu principi cristià de ser al costat del poble, dels que pateixen, del proïsme… i, per tant, amb el seu silenci està fent política. Voldria recordar que al Concili Vaticà II, arran dels problemes amb els drets del pobles d’Amèrica, es va acordar que l’Església no es posicionaria però vetllaria perquè es pogués negociar d’igual a igual. I jo pregunto, com es pot negociar d’igual a igual amb persones innocents a la presó?
Podeu dir que particularment pregueu per ells i estic segura que deu ser així. Jesús també pregava, però la pregària li donava la força per actuar. Sisplau, per la caritat i la misericòrdia que tan paleses queden a l’Evangeli, actueu!
I és bo no oblidar algunes cites: “Era a la presó, i vinguéreu a veure’m” (Mt 25, 36). I “recordeu-vos dels presos com si fóssiu presos amb ells” (He 13, 3).
Per a mi, l’únic camí és i serà sempre «Estimeu-vos els uns als altres».
Isabel Turull Negre germana de Jordi Turull.
DIARI ARA 4 desembre 2018»

RESPOSTA DELS BISBES DE CATALUNYA

Dies després de l’esmentada carta de las germana de Jordi Turull, es dóna a conèixer una nota informativa dels Bisbes catalans en què es manifesta que els bisbes de Catalunya han visitat a la presó els presos independentistes de manera “volgudament discreta però compromesa” i, encara que mantenen un “respecte escrupolós davant les diverses opcions polítiques”, consideren que “costa entendre la llarga presó preventiva”.

.

El vicesecretari de la Conferència Episcopal Tarraconense (CET), Norbert Miracle, ha fet pública una inusual carta en resposta a una altra d’Isabel Turull, germana de Jordi Turull. Miracle, en nom dels bisbes, expressa el seu “respecte i profunda preocupació davant la vaga de fam que duen a terme aquests quatre polítics, que posa greument en perill la seva salut i la seva vida”.

“Els cristians som defensors de la vida i vetllem per no posar-la en risc. Aquesta iniciativa mostra la situació excepcional en què es troben aquests i altres dirigents catalans en presó preventiva decretada pel Tribunal Suprem que els comporta un molt de temps de privació de llibertat, sense que s’hagi celebrat cap judici oral”, raona el vicesecretari de la CET.

“En el seu cas costa entendre la llarga presó preventiva. Els bisbes confien que les autoritats judicials competents resoldran de forma ràpida i ajustada al dret els recursos plantejats, i que el futur judici a què seran sotmesos serà amb plenes garanties i en el mínim període de temps possible”, afegeix Miracle.

Després de recordar que els bisbes de Catalunya han expressat moltes vegades la seva opinió favorable al diàleg i a una “solució justa per als polítics empresonats que ajudi a la pau social”, Miracle reitera que els 13 bisbes de la CET desitgen “que es trobi una solució que sigui justa i acceptable per a tothom, amb un gran esforç de diàleg des de la veritat, amb generositat i recerca del bé comú”.

Quant a la presó preventiva, la Conferència Episcopal Tarraconense fa seva una declaració del Papa Francesc, qui va afirmar: “La presó preventiva (quan de forma abusiva procura un avançament de la pena prèvia a la condemna, o com a mesura que s’aplica davant la sospita més o menys fundada d’un delicte comès) constitueix una altra forma contemporània de pena il·lícita oculta, més enllà d’un vernís de legalitat”. El vicesecretari de la CET revela en la seva carta a Isabel Turull que “els bisbes que tenen polítics empresonats a centres situats en les seves diòcesi han visitat, de forma volgudament discreta però compromesa, als que pateixen la manca de llibertat. I ho faran novament amb motiu de Nadal ja proper, com fan sempre”.

“També s’han entrevistat amb alguns familiars per donar-los en aquests moments de patiment”, puntualitza Miracle. En nom de la CET, el seu vicesecretari aposta “pel diàleg, el respecte, el perdó mutu, la reconciliació i la recerca del bé més gran, ni que sigui amb sacrificis per part de tots, que serà el que ens portarà a la concòrdia i a la pau social”.

“Els bisbes s’uneixen respectuosament a la vostra preocupació pel vostre germà i pels altres que estan en vaga de fam, i sapigueu que el respecte escrupolós que els bisbes volen mantenir davant les diverses opcions polítiques lícites i presents en la comunitat eclesial no és absentisme o distància freda, sinó valoració positiva de la pluralitat que actualment es dóna entre nosaltres i atenció pastoral a la unitat eclesial i a la caritat que ha de regnar en tot”, conclou la carta.

.
12. Celebració 40è aniversari de la Constitució espanyola de l’any 1978
La celebració dels 40 anys de la Constitució espanyola de l’any 1978
 A causa de les circumstàncies en que es troba el país, vulnera del dret a la reunió pacífica, el dret a la llibertat d’expressió, el dret a un judici just, el dret a vaga.
Davant de l’auge de l’extrema dreta, representat pel partit de VOX i d’aquells altres que -sigui per interessos de poder, sigui per afinitats o altres circumstàncies-, mostren una clara tendència a desplegar polítiques carpetovetòniques i conservadoristes emmirallades en el passat -rònegues i atrotinades-, se’ns imposa una reflexió sobre l’origen d’aquesta propensió que -com indica la llei del pèndol o de la història cíclica– sembla ara desplaçar-se ineluctablement cap l’espai de les polítiques de caire neòfobes i immobilistes amb una clara fesomia dretana i reaccionària típica de l’statu quo.
El pretesament règim modèlic de 1978 -el de la Constitució Espanyola– és veritat que va canviar moltes lleis i en tots els terrenys. Des de la moral i els costums fins a l’arquitectura institucional i la distribució territorial del poder. En canvi, no va fer res seriós per modificar mentalitats, per esborrar prejudicis, per corregir atavismes culturals; ni en la relació entre homes i dones, ni respecte de la pluralitat lingüística i identitària. 
I com segueix dient Joan B. Culla, esperar tots aquests canvis d’Adolfo Suárez o de Leopoldo Calvo Sotelo hauria estat il·lusori; Felipe González va tenir el temps i l’hegemonia per fer-ho, però no la voluntat. La manca d’una Kulturkampf contra les herències del franquisme explica moltes coses de la crisi actual. Si furguessim una mica en els cognoms de Margarita Mariscal de Gante, José María Aznar, José María Robles-Fraga, Federico Trillo-Figueroa, Rafael Arias-Salgado i un llarguíssim etcètera, veuríem com en són d’estretes i múltiples les connexions entre l’èlit política, judicial i mediàtica de les dretes, activa des del 1980 ençà i l’establishment franquista de les quatre dècades anteriors.
  • A Alemanya, el nazisme va ser esclafat militarment, perseguit políticament i condemnat moralment.
  • A Espanya, el franquisme ha conservat per a molts coetanis -i segons es veu, per als seus descendents- l’aurèola positiva d’una règim paternalista i protector que pot ser enyorat sense cap pudor.

Amb tot això explicat com a reflexió, es desvetlla el perquè de la presència de VOX i afins o anàlegs…

.

13. La Via eslovena pot equiparar-se a la Via catalana…?
Darrerament, a partir del pont del 40è aniversari de la Constitució espanyola (6 de desembre de 2018) i fins a mitjans del mes de desembre enllà, s’ha desfermat una nova polèmica perquè el President de la Generalitat –Quim Torra– va citar la via eslovena, en contra de la via escocesa o la que caracteritza la via catalana per tal d’assolir els objectius republicans.
Evidentment, com sol passar quan cínicament interessa desautoritzar sense coneixement de causa algú, el rebombori que esclatà va ser impressionant. Vet ací unes reflexions al respecte per situar el tema en la seva dimensió adequada:
  • S’està parlant molt de la via eslovena per aconseguir la independència, equiparada com una via violenta o una revolta que va conduir a una guerra sagnant. Sembla que aquest enfocament és totalment equivocat perquè cal tenir en compte que Eslovènia va fer un referèndum el 23 de desembre de 1990 (la qual cosa es va poder fer dins de la legalitat perquè la Constitució de Iugoslàvia permetia el dret de l’autodeterminació) amb un 93,2% de participació i un 95% de vots afirmatius. Van esperar inútilment mig any el reconeixement d’Europa i el 25 de juny del 1991 van proclamar la independència. L’endemà, les tropes de Sèrvia van envair Eslovènia, un fet que va provocar una trista guerra que va acabar al cap de 10 dies amb un armistici, patrocinat finalment, per Europa. Per tant, potser no s’hauria de parlar d’un model eslovè a seguir, sinó d’un model serbi, i accepti’s amb benvolença la ironia…! En tot cas, tal i com expressa en Jordi Sánchez, des de la seva vaga de fam a la presó de Lledoners i, preguntat sobre si la via eslovena és el camí a seguir, respon: 

“En tot cas, jo no tinc més via que la catalana, la que estem fem. Amb dificultats, però amb una gran dignitat amarada en el civisme, la no-violència i la voluntat de diàleg…”.

La seva funció actual és «premiar aquells comportaments extraordinaris de caràcter civil, realitzats per persones espanyoles i estrangeres, que redunden en benefici de la nació o que contribueixin, de manera rellevant, a afavorir les relacions d’amistat i cooperació de la nació espanyola amb la resta de la comunitat internacional». Actualment depèn del Ministeri d’Afers Exteriors d’Espanya i de la Casa del Rei i tots els títols de les condecoracions de l’Orde han de portar les signatures tant del ministre com del rei.

La esbiaixada interpretació de les paraules del President de la Generalitat, Quim Torra, sobre la via eslovena ha proporcionat que la irresponsabilitat de Pablo Casado, President del PP, afirmés en seu parlamentaria al Congrés dels Diputats que «Torra vol un vessament de sang i una guerra civil». Unes paraules que m’han empès a escriure al Facebook el comentari següent:

.

«A banda d’aquesta escalada d’injúries, calumnies i fake news tan intensa i fantasmagòrica, per no dir cruel…, els qui hem estat educadors i hem procurat l’entesa i les bones formes per assolir el «saber estar i conviure», tot aquest despropòsit del «tot si val», ens descoratja i ens fa molt de mal. Tots els valors ensenyats i practicats amb tanta cura des del treball de cada dia -d’un any i d’un altre-, sembla com siu es fonguessin en el no res. Ja sé que no és així, però com que els altaveus dels mitjans de comunicació ho aspergeixen a totes hores, a poc a poc, aquesta cultura perversa va entrant de ple dins de la societat i en el cor dels més febles que, malauradament, s’ennegreix. Coneixent la llei del pèndol, la meva esperança resta -temps vindrà-  en què tot tornarà a lloc de manera més assossegada, objectiva, estable, educada, respectuosa i pacífica…

.

14. Un Consell de Ministres a Barcelona
Pel que fa a la celebració del Consell de Ministres a la Llotja de Mar de Barcelona el proper dia 21 de desembre i, davant de les manifestacions previstes al carrer, en Jordi Sánchez declara en una entrevista al diari ARA que «el dret a la protesta no-violenta i a la manifestació cívic és, en democràcia, sagrat. Aquesta reunió un any després de les eleccions del 21-D (2017) i sense cap proposta política ni cap aposta seriosa de diàleg és l’error més greu de Pedro Sánchez. Tenia 364 dies a l’any per venir, una cinquantena d’altres divendres. Sembla que hagi escollit el dia per generar tensió. No sé què busca, no ho entenc. Dit això, cal un lideratge claríssim contra la violència i cal exercir responsabilitats».
.
¿No ens fa mal d’ull -i si només fós això- que el Consell de Ministres vingui el dia 21 de desembre d’enguany, acompanyat de més de mil policies, entre la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, en l’aniversari de les eleccions del 21-D de 2017 convocades per Mariano Rajoy i amb el resultat d’una majoria absoluta de l’independentisme sense que els candidats a la Presidència GeneralitatCarles Puigdemont, Jordi Sánchez i Jordi Turull– hagin pogut ser escollits, successivament, per l’impediment de l’Estat des del seu braç judicial…? I què dir del lloguer de la Llotja de Mar que ni tan sols s’ha volgut clarificar el preu del seu lloguer, a banda de altres qüestions d’avituallament…? Només em cal posar de manifest la vergonya que el fet suposa contra la dignitat del poble català i el cost innecessari de la malversació de diners públics que, per contra, podrien apaivagar altres necessitats més peremptòries…
Va arribar un moment en què, abans del Nadal’2018, el President de la Generalitat Quim Torra es va quedar sol i semblava un personatge encerclat: sigui per la via eslovena, sigui com instigador intel·lectual de tots els mals. Fins i tot, Inés Arrimadas va amenaçar-lo amb un querella preventiva, que la judicatura admeté a tràmit, per difondre idees a favor del CDR i col·lapsar Catalunya en ocasió de la presència d’un Consell de Ministres a Barcelona que, exceptuant el canvi de nom de l’aeroport de El Prat per una altre de Josep Tarradellas, poques coses més en varen sortir de profit, malgrat la pujada a nou cents euros el salari mínim. Tanmateix, Quin Torra es va reunir amb en Pedro Sánchez a Pedralbes, va aparcar l’agitació intel·lectual, i se’n va anar a sopar amb la Patronal a l’Hotel Sofía per asseure’s a la taula del President espanyol. Ningú sabia que Pedro Sánchez portava a la butxaca la notícia política de la setmana: una llista amb vint-i-un punts d’una proposta política amb solucions polítiques que Quim Torra li havia donat i que, entre les quals hi figuren aquestes:
.

Ha quedat clar que en Pedro Sánchez va anar a la reunió sense proposta i amb les mans a la butxaca i encara que aquest estripi el document i no atengui -com de costum han fet els Presidents espanyols– ni una sola reivindicació, el President de la Generalitat sempre podrà dir que ell va voler negociar una solució…

.
15. El judici, la violència i la tristesa
Hem de coincidir en pensar que, des de les forces unionistes extremes, davant del judici contra la causa del procés català que s’acosta -de fet el proper dia 18 de desembre de 2018 s’obrirà la causa prèvia i, tota vegada s’hagin tractat les qüestions formals, es fixarà la data del judici oral-, s’esta creant fictíciament un ambient de violència per contrarestar el tarannà pacífic del procés independentista català.
Per combatre l’independentisme Espanya ha posat en joc els grans pilars de la seva estructura estatal: la monarquia, la judicatura, la diplomàcia, les forces de l’ordre, els grans mitjans de comunicació o grups mediàtics i les elits econòmiques i financeres. Nogensmenys, es podria afirmar que, en aquests moments, a Catalunya no hi ha violència, però sí que hi ha molta tristesa:
.
– Tristesa humana per la situació dels presos i dels exiliats.
– Tristesa angoixant per la situació dels presos amb vaga de fam.
– Tristesa per la sensació de picar ferro fred en no obtenir cap resposta.
– Tristesa de topar amb una indiferència absoluta en l’àmbit espanyol
– Tristesa en percebre una solidaritat molt gasiva i prudent en l’àmbit europeu…
.
Així s’expressa una editorial de La Vanguàrdia en el seu exemplar del 16 de desembre de 2018 en relació als errors comesos pel Govern Central de Madrid:
«Va ser un error molt greu externalitzar la gestió del procés català a l’esfera judicial, esperant que una resposta penal pogués posar fi a un problema històric que necessita grans dosis de política. I encara va ser més greu confiar que determinades operacions paraoficials, al marge de la llei, poguession frenar el moviment independentista i els seus líders, mitjançant l’ús fraudulent de la informació i de la coacció. Guerres brutes i operacions tèrboles en les mans dels qui encarnen l’imperi de la llei no són pròpies d’un sistema de llibertats, drets i garanties. Només des del respecte a les normes i des de la política es poden trobar sortides raonables a aquesta crisi territorial».
.
16. On es parla més de violència…?
Com a curiositat, cal destacar que un analista de dades -Joe Brew-, segons informa El Nacional.cat ha desmuntat l’argumentari unionista sobre la existència de la violència a Catalunya. Efectivament: Joe Brew ha publicat la freqüència de tuits amb la palabra «violència» en els darrrers dies, i constata que la majoria de tuits resten geolocalitzats a Madrid. Principalment, a l’inici de la campanya de les eleccions andaluses amb la finalitat de fer creure que a Catalunya hi ha violència.

En concret, l’anticipació de la violència en dades, és a dir, la freqüència de piulades(tweets + retweets) amb la paraula «violència» durant una hora concreta el dia 18 de desembre de 2018, geolocalitzades a Barcelona i Madrid en un radi de 32 quilòmetres, ascendeixen en un diferencial de 2.000 (Madrid) enfront d’unes 400 (BCN).   

Tot si val contra l’independentisme…! Els partits de la dreta i els del centre esquerra sempre fan el que ells creuen que han de fer per conservar el bé suprem que és la unitat de la Pàtria. Aquest bé suprem no és Déu, ni la família, ni els drets humans. És la Pàtria…! La Pàtria és el contenidor del rebuig: hi cap tot el que no es pot reciclar. Hi cap tot allò que no hi cap a cap altre contenidor. Per la Pàtria es pot ignorar Déu, la família o els drets humnans. Per la Pàtria s’ha torturat, s’ha indultat a torturadors, s’han inventat delictes, s’ha mentit, s’ha matat…

.

 

17. Es despren del Codi Penal vigent que si no hi ha violència, no hi ha rebel·lió.

I, tot parlant de violència, llegeixo un articles de Jordi Amat«L’Estat del Judici» aparegut a La Vanguàrdia (27.01.2019) en què en síntesi l’exmagistrat de la Sala Penal del Tribunal Supremo, Adolfo Prego, va avisar en va, que o es reformava el Codi Penal o no es podria criminalitzar la rebel·lió.

«No sé si todavía estamos a tiempo». Som a la primavera de l’any 2008 i, amb aquesta expressió angoixada, Adolfo Prego, tancava la versió escrita d’una reflexió que tres dies després seria l’eix del seminari «Derecho penal y defensa del ordenamiento constitucional», organitzat per l’àrea d’estudis de la FAES sobre la Constitució espanyola. Adolfo Prego va advertir que. com es fa en els simulacres d’incendis, més valia curar-se en salut abans que les flames cremessin:

«Lo que està en juego es la soberanía nacional y la integridad territorial de España, cuya nación es indisoluble. Esto y no otra cosa es lo que se encuentra en el fondo de la necesaria protección penal frente a ciertos actos aparentemente democráticos de consulta popular, que se evidencian como preparatorios o favorecedores de una futura secesión».

Per evitar la fallida de l’Estat, defensava la reforma del Codi Penal per sortir al pas devant d’una hipotètica secessió proclamada per un Parlament autonòmic (com havia succeït, segons ell, el 1934). Deia que amb el Codi Penal actualment vigent les autoritats públiques que desobeïssin només podien ser multades o inhabilitades. En canvi amb la reforma que Adolfo Prego propugnava es permetria criminalitzar-les.

Aquest Magistrat, jurista i activista conservador qualificat, dnis de la línia dels «neocons» va ser:

«España es una entidad histórica milenaria, que se recibe en depósito y se adminjstra con la obligación de transmitirla a las siguientes generaciones» / «Ninguna generación de españoles, ninguna, puede tomar decisiones sobre la destrucción de España o sobre su unidad» / «España no pertenece al patrimonio de los españoles: los españoles pertenecemos a España»

  • Presentador de llibres de Pio Moa sobre la història contemporànea d’Espanya, escrits des d’una òptica de revisionisme contrarevolucionari
  • Patró d’honor i portaveu de la «Fundación para la Defensa de la Nación Española» …i convençut que l’Estat del 78 s’havia de reformar de cap a peus…

Tot plegat, fils d’una coagulació política d’una nova extrema dreta. Quan Adolfo Prego, a l’any 2012 ja havia deixat el Tribunal Suprem, va fer un parlament a l’Hotel Intercontinental reprenent arguments exposats en el Seminari de la FAES: si l’article sobre el delicte de rebel·lió del Codi Penal no es reformava, la unitat nacional quedava a la intempèrie perquè va dir el 17 de setembre de 2017 al periodista Carlos Berbell: 

«El Estado carece de respuesta penal adecuada… y los hechos me han venido a dar la razón nueve años más tarde porque el Estado està desarmado ante una posible proclamación pacífica de independencia de Cataluña»

En resum: si se li hagués fet cas a la reforma del Codi Penal que Adolfo Prego proposava, als polítics se’ls podria acusar de rebel·lió contra l’ordre constitucional. Però ja no podia ser. Érem al mig del remolí. No hi havia violència. era massa tard…!

.

18. El Concert de Sant Esteve al Palau de la Música Catalana

El Concert de Sant Esteve que cada any el 26 de desembre ofereix l‘Orfeó Català en el Palau de la Música Catalana esdevé una celebració de la catalanitat.

De fet, algú ha cregut que el motor del catalanisme és la Generalitat, l’Escola catalana o  la TV3 (i que carregant-se aquestes institucions, el catalanisme es dissoldrà). Res d’això. El motor del catalanisme és la societat civil catalana –cultural, esportiva, cívica, social– que ha articulat i empès els país durant 120 anys entorn de l’ideal de la catalanitat. I precisament, perquè aquesta societat civil s’ha vertebrat al marge de l’Estat, ha pogut  sobreviure, fins i tot, quan el poder li ha estat més indiferent o hostil.

Aquest 26 de desembre de 2018 l’Orfeó Català, dins del Palau de la Música Catalana, en el seu Concert de Nadal, va assumir la reivindicació de la catalanitat, la llibertat del presos polítics i el dret a la independència, sota el vent de les estelades i a l’empara vibrant del “Cant de la Senyera”

.

19. Reflexions sobre la vaga de fam dels presos polítics
Unes reflexions de Vicenç Villatoro sobre la vaga de fam:
«L’Estat vol crear una imatge violenta del sobiranisme per legitimar la duresa de la repressió en el judici als presos. Però no hi ha manera de presentar una vaga de fam com una acció violenta. Ni el més hàbil ni el més cínic ni el més mentider dels propagandistes ho aconseguiria. I encara menys quan l’objectiu d’aquesta vaga de fam no és demanar un privilegi ni exigir a l’Estat que incompleixi les seves lleis, sinó combatre una discriminació i exigir a l’Estat que compleixe les seves normes, que se salta. La força de la vaga de fam és enorme. Però amb una condició humana al vaguistes: que sàpiguen aturar-se a temps… 
Aquesta vaga de fam acabarà ocupant-ne el centre. Fins ara, la indiferència xulesca de l’Estat i una certa sobreprogramació de l’activisme independentista han mantingut la vaga de fam dels presos polítics al marge del debat polític. L’alarma i l’angoixa pel trasllat de Jordi Turull a la infermeria de Lledoners accelera l’inexorable desplaçament de la vaga de fam dels presos al centre de l’escenari polític».
.
20. La percepció de l’odi
Altres comentaristes -escullo i llegeixo a Josep Ramoneda– per trobar raons que m’expliquin la percepció d’odi que detecto. I aquest periodista ens diu:
«Mai he acabat d’entendre per què els portaveus de C’s estan sempre enfandats, en posició de combat. ¿Creuen que aquesta actitud els aporta autoritat…? ¿Els han dit que la política s’ha de fer des de la por…? L’estil autoritari del PP, hereu en bona part de la fredor proverbial dels alts funcionaris de l’Estat, té més tradició. Però el model està en vies de radicalització…la brega ha estat de sempre la forma d’estar de la dreta espanyola… Amb tot, reconec que el que més em xoca és com s’acarnissen Casado i Rivera -tanto monta, monta tanto-, amb els presos independentistes. La fúria amb què demanen prohibir qualsevo i dult, l’entusiasme amb què parlen de les acusacions, la tensió muscular quan diuen ‘colpistes’, fa feredat… És molt bèstia prendre-li a una persona la llibertat -el do més preuat que té-, i que aquesta sigui l’única manera per resoldre les violacions de les regles pactades vol dir que encara estem bastant endarrerits. Que es pugui desitjar amb tant d’entusiasme i tanta fúria que persones amb les quals fins i tot s’ha compartir taula i hemicicle siguin a la presó per raons polítiques em resulta desconcertant. O és fruit d’un cinisme que em supera o d’un constructe ideològic d’odi que converteix l’enemic en monstre. Ni un gest de simpatia pels que no deixen de ser uns colegues. No m’estranya l’obsessió que aquests personatges tenen amb els delictes d’odi. Acusar l’altre d’odi és la condició per poder odiar amb tota impunitat».

Els presos polítics Jordi Sànchez, Jordi Turull, Joaquim Forn i Josep Rull deixen la vaga de fam. Ho fan després de vint dies –en el cas dels primers– i disset –en el cas dels segons– de protesta per denunciar el «bloqueig» del Tribunal Constitucional al Tribunal de Justícia de la UE. Som a 29 de desembre de 2018. Ahir, de fet, van ser els expresidents de la Generalitat i els expresidents del Parlament els que a través d’una carta conjunta van demanar que abandonessin la vaga de fam. Deia la missiva:

«Entenem que la vaga de fam ha donat visibilitat a la seva situació processal i ha sacsejat consciències a escala nacional i internacional, alhora que el Tribunal Constitucional ja ha posat calendari a la resolució dels recursos d’empara interposats, i ja n’ha resolt alguns…» 

De fet, els presos polítics han enviat una carta des de Lledoners compartint la mateixa anàlisi. Han reivindicat la «visibilitat» que la protesta ha donat a la seva situació processal, a més d’haver fet que el TC –argumenten– hagi posat calendari a la resolució dels recursos d’empara.

Té explicació humana que periodistes, unionistes i alguns polítics destacats hagin fet mofa d’una vaga de fam…? Tot és possible i ha succeït. Per decència humana i respecte als presos polítics obvio deixar els comentaris perversos. Però només cal consultar les hemeroteques i programes de Televisió per quedar escandalitzat i patir allò que se’n diu vergonya aliena…

.

21. L’Empresa Mediapro i la Causa especial 20907/17
Tanmateix, l’empresa Mediapro, amb en Jaume Roures al capdavant, va emetre per TV3 dimarts dia 18 de desembre de 2018 el tercer documental sobre el procés independentista català –«Causa especial 20907/2017»– en què es pretén demostrar que el 20-S de 2017 no hi va haver la violència pretesa i fantasmagòricament inventada per demostrar que l’acusació de rebel·lió i sedició han estat construïdes des d’una realitat falsejada amb una voluntat  d’Estat guiada per la venjança cruel i posteriors represàlies intenses. De fet, la humiliació que l’Estat espanyol va haver de patir en no trobar les urnes per a la votació, amb el descrèdit consegüent del Centre Nacional d’Inteligència (CNI) durant el dies previs a l’1-O de 2017, accentuà la intensificació de les mesures repressives.
.
Una de les preguntes que des de l’independentisme i les conseqüències hagudes des dels fets de la tardor del 2017 se solen fer, és la següents:
– On són els intel·lectuals espanyols dels qui no se sent mai una opinió favorable, com tampoc cap mínim d’empatia vers les posicions sobiranistes…?
«Intel·lectuals espanyols: un oxímoron…?» Aquest és un article de Xavier Díez, escriptor, historiador i especialista en moviments socials, en què analitza -des de les posicions del franquisme a Catalunya, passant per l’arribada de la democràcia des de la transició i fins als actuals esdeveniments del contenciós Espanya-Catalunya-, on ha anat a raure la intel·lectualitat espanyola. Porto aquí aquest article en homenatge a Miguel de Unamuno qui, escritor i filòsof de la Generació del 1898, pronuncià aquella frase dirigida contra José Millan-Astray: «Venceréis, pero no convenceréis».
Esmicolem fil per randa l’article proposat:
Una de les anècdotes que més em van impactar mentre feia la meva tasca d’historiador em va passar mentre investigava sobre l’editorial principal de l’exili espanyol –Ruedo Ibérico-, que també era la més prestigiosa. José Martínez Guerricabeitia, el director i l’impulsor en el París de començament dels seixanta, havia confessat que una de les motivacions principals a l’hora de tirar endavant la capçalera, era publicar els manuscrits que devien estar als calaixos de molts autors i que la censura i la repressió del franquisme impedien que poguessin sortir a la llum. Tanmateix, l’heroic editor es va emportar la desagradable sorpresa que els calaixos eren ben buits. Allò que restava de la intel·lectualitat espanyola era a l’exili, com ell mateix, a la presó o a les cunetes. Espanya era un erm intel·lectual i el franquisme va reforçar la misèria cultural a consciència, amb efectes perdurables en l’actualitat.

Però José Martínez Guerricabeitia era un valencià entusiasta i malgrat tot va ser capaç d’aplegar una bona colla de joves estudiants que sovint venien a París, com ara Manuel Castells, Joan Martínez Alier, Pasqual Maragall o tants més. Amb tot això va poder omplir planes de la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico amb una bona mostra del millor pensament i reflexió, que únicament l’ambient de llibertat que es respirava fora d’Espanya permetia d’oferir. Ara, tan bon punt el franquisme va començar a esvair-se i els aires de la Transició van semblar instal·lar-se en una atmosfera encara massa tèrbola, com va explicar Joan Martínez Alier amb claredat, un d’aquells joves amb esperit de comissari polític, Joaquin Leguina, va proposar que l’elenc de la revista es passés en massa a un nou PSOE que requeria quadres i pensadors. De fet, bona part dels qui ho van acceptar van assolir carreres brillants, amb portes obertes per a publicar a El País i les seves editorials o obtenir els avantatges de ser protegits pel poder. Uns altres, per contra, o bé van haver de buscar-se la vida a fora o les seves carreres professionals van ser mutilades a la manera d’un maccarthisme cañí. Per exemple, és el cas de Joan Martínez Alier, una de les personalitats intel·lectuals europees més interessants i més conegut a Mèxic que no pas a Espanya o Catalunya.

Aquests casos serveixen per a il·lustrar com funciona l’establishment cultural espanyol. Un espai reclòs, protegit per la política i les institucions de l’estat, que premia la figura de l’intel·lectual orgànic que actua com a propagandista del poder real i balla al compàs que li marca l’estat profund i els remenadors de cireres –la llotja del Bernabéu– i que experimenta una projecció pública gràcies a alguns òrgans determinats (El País dels anys noranta en podria ser el màxim exponent). Són absorbits pel sistema acadèmic, convidats a conferenciar a les millors universitats, publicats per les millors editorials amb llibres que es poden trobar fins a la llibreria del Corte Inglés i són guardonats expressament en un sistema de premis massa contaminat per les influències en un sistema endogàmic, probablement més que a l’esquifit sistema cultural català. En bona mesura són creats pel règim i alhora creadors del relat que el legitima. Tanmateix, si ens aturem a analitzar autors com Fernando Savater, el mateix Joaquin Leguina, Arturo Pérez-Reverte o tants noms més, no trobem gran cosa més que obvietats fetes literatura, exaltació de llocs comuns, absència de crítica social o de qüestionament del poder (i, oh!, a Occident la intel·lectualitat havia de servir per a això), i ens adonem que no actuen com a crítics del sistema, sinó com a validadors d’injustícies profundes.

En el fons, i com ja passava amb la Generació del 98, els pensadors oficials del sistema intel·lectual espanyol no deixen de ser l’enèsima reproducció dels arbitristes dels segles XVII i XVIII, simples ideòlegs dòcils que proposen solucions perquè el poder de l’estat i del monarca facin d’Espanya un estat més eficaç per a major glòria de l’imperi. En unes altres paraules, els calaixos amb manuscrits interessants, tal com es lamentava José Martínez Guerricabeitia, mig segle després, continuen buits.

És cert que molts hem despertat d’aquest miratge amb els silencis còmplices derivats del Primer d’Octubre. Tanmateix, tampoc no els vam sentir gaire quan el Partit Popular va engegar aquelles polítiques tòxiques d’eliminació de la llibertat d’expressió, ni van alçar la veu quan cada dia es desnonaven centenars de famílies, ni en el cop d’estat financer de l’agost del 2011, la reforma exprés de l’article 135, ni quan els joves d’Altsasu van ser condemnats per terrorisme en una baralla de bar… I podríem continuar.

Que la intel·lectualitat espanyola sigui covarda no vol dir que sigui ximple. Qui s’ha sortit del camí traçat i de les indicacions dels Leguina de torn s’ha trobat amb la freda intempèrie, expulsat del paradís. Suso de Toro n’és el més paradigmàtic, amb un boicot descarat als seus llibres, tan bons o més que els que de fa dècada i mitja. O Ramón Cotarelo, que sí que serviria per a entendre què és un intel·lectual clàssic, una veu crítica d’un ordre discutible, el qual, per dir-ho en termes suaus, s’ha exiliat a Catalunya, on l’ambient intel·lectual, sense tirar coets, és molt més respirable. Anar a la contra implica que et facin invisible en el millor dels casos i, en el pitjor, simplement assetjat o perseguit. Tècnicament, es tracta d’allò que es diu ‘dissident’.

De fet, la majoria de la intel·lectualitat catalana som una colla de dissidents, potser mal avinguts. Tret dels qui viuen a sou dels Godó, és més probable que als Països Catalans hi hagi més jugadors de bàsquet professional que escriptors vivint de la seva ploma. No fa gaires anys l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va publicar un estudi desolador on es posava en relleu tot allò que sabíem; que només una minoria ínfima podia dedicar-se professionalment a escriure. La majoria entenem la nostra responsabilitat intel·lectual com una activitat complementària, en bona part dels casos a fons perdut. I tot plegat, sense prou projecció. Ras i curt, com que fem nosa al sistema, subtilment som silenciats, com els dissidents de tota la vida, en un país dissident.

Ara, si més no la idea de no dependre de ningú, de no haver rebut les propostes deshonestes dels Leguina de torn, permet certa capacitat de discrepar de l’ordre vigent. Per contra, qui ha viscut de llogar l’ànima al poder és normal que subscrigui aquesta mena de manifests contra la condició nacional de Catalunya, negant l’existència de presos polítics i comportant-se d’una manera tan submisa que recorda el capteniment vergonyant de les associacions d’escriptors txecoslovacs quan denunciaven i insultaven els signants de la carta 77 o els soviètics que acceptaven sense recances la doctrina Jdànov. La incapacitat de qüestionar-se l’ordre del qual es beneficien n’invalida el paper, i probablement diu ben poc de la qualitat de la seva obra. Al cap i a la fi, com el mateix Pérez-Reverte, la majoria acaben essent això, novel·listes dels llibres que es poden trobar a El Corte Inglés, escrivents ocurrents sense decència ni, en termes generals, massa qualitat, apèndix del braç incorrupte del franquisme, pensadors patètics que avalen la violència dels forts contra els febles, col·laboracionistes de la ignomínia d’un règim al qual, com deia Joan Martínez Alier en un dels seus brillants articles dels anys setanta, ‘no es van oposar massa’.

La seva diatriba contra el procés d’autodeterminació de Catalunya, la seva insensibilitat contra els presos polítics i, per contra, els seus silencis contra l’emblanquiment de la ultradreta (via andalusa) o la pèrdua preocupant de drets fonamentals (com el d’expressió, reunió, a l’habitatge o al treball digne) en diu molt, d’ells. De la seva qualitat moral i de la literària, també».

.

 

23. Sobre el fanatisme…

Espigolo, de l’Antoni Bassas, un «Modest estudi sobre el fanatisme», ara que, per altra banda s’esta desenvolupant una segona vaga de taxistes a Barcelona, dit sigui de pas…

“Com que a tot arreu hi ha de tot, queda explicat com és possible que al mateix col·lectiu de taxistes n’hi hagi de violents i n’hi hagi que et sap greu que s’hagi acabat el trajecte. Entre aquests últims destaco conductors colombians i pakistanesos que m’han contestat en català, en alguns casos tan fluidament que era evident que es tractava d’exalumnes de l’escola catalana. Però el premi dels últims mesos de l’emporta un taxista que em va explicar que era nascut a Cadis i pujat aquí, amb un accent indissimulable, que en menys de tes minuts ja em va treure el tema. I em va explicar el resultat del seu estudi sociològic d’una manera molt gràfica:

«L’odi amb què sento que alguns clients em parlen dels catalans no l’he sentit mai a cap passatger referit als espanyols».

La mostra és modesta, però serveix per explicar a quin cantó hi ha els fanàtics”. I jo hi afegeixo els sinònims més llampants del fanatisme: intolerància, intransigència, dogmàtisme, exaltació, inclemència, desavinència, inflexibilitat, excitació, acalorament…

.

 

24. l’Assemblea d’Extremadura i el 155 contra Catalunya

L’Assemblea-Parlament d’Extremadura ha emès una votació –PP, PSOE i C’s extremenys- en què, contra Catalunya, insta al President del govern espanyol perquè li n’apliqui l’article 155 de la Constitució espanyola. I aquesta vegada ens il·lustra la ploma de Vicenç Villatoro en un article al diari ARA intitulat “Asimetria”:

“¿Algú s’imagina una sessió del Parlament de Catalunya dedicada a discutir com ha de ser la televisió extremenya i què s’ha de fer amb l‘autonomia d’Extremadura…? Això no passarà, però si passés els esgarips i les acusassions d’intromissió i de supremacisme se sentirien des de l’altra punta del món. En canvi, el Parlament extremeny ho ha fet sobre TV3 i l’autonomia de Catalunya i sembla que tothom ho trobi tan normal.

Aquesta asimetria té causes materials, i respon també a una manera de pensar:

Quan hi ha asimetria, quan tu pots opinar sobre mi i jo no puc opinar sobre tu, és que hi ha desigualtat. És a dir, que hi ha uns que estan per damunt dels altres”.

.

25. El Govern espanyol, davant de l’imminent judici de la Causa Especial  20907/2017 del Tribunal Suprem d’Espanya,  del procés d’autodeterminació contra els seus actors, elabora estratègies per contrarestar la propaganda independentista

El Govern espanyol ha elaborat un vídeo «per contrarestar la propaganda independentista» però, de fet, l’ha hagut de fer per contrarestar la realitat que ell mateix ha creat i en la qual cosa no s’agrada. Antoni Bassas exposa algunes preguntes que els diplomàtics espanyols han de contestar sovint quan van pel món:

  • Com és que la meitat dels catalans se’n volen anar…? Què teniu pensat d’oferir-los perquè es quedin…?
  • Per què els catalans no poden votar, com a Escòcia o al Quebec…? Teniu por de perdre…?
  • Per què la policia va carrregar contra la gent pel simple fet de voler votar…? Com podeu dir que les imatges de l’1 d’Octubre de 2017 són falses si les van enregistrar els nostres periodistes…?
  • Com és que els heu tingut 15 mesos a la presó sense judici, acusats d’un delicte de rebel·lió, si no hi va haver violència…?

No són preguntes formulades a partir de la propaganda independentista, sinó a partir del sentit comú. Tot i això, preocupa la visibilitat internacional del judici als presos polítics perquè l’Estat, amb els seus potents recursos, pugui convertir el judici al seu favor. S’haurien d’elaborar documents detallats amb llistes de les moltes i diverses irregularitats que s’han anat cometent, veient i escampant, en el decurs dels processos judicials endegats tant del 20-S, com el de l’1-O de 2017, amb la finalitat de distribuir-los entre els mitjans i els corresponsals estrangers…

.

I com ja he escrit en un anterior tema, mantes qüestions és impossible de consignar-les aquí. Per això, penso que en les tertúlies de la ràdio i de la televisió, així com en molts dels articles de la premsa escrita -en focalitzar darrerament, com a centre d’atenció principal i quasi únic el tema sobre Catalunya– s’han silenciat molts altres temes igualment importants, oferint un desequilibri desgavellat que -ni que sigui per cansament- hauria de retornar a un contrabalançament més proporcional i harmònic.

Tot i això, i per tal de no perdre el fil dels fets positius o el revoltim de les andròmines adverses que han succeït i embolcallen el dia a dia, així com també el record necrològic de les personalitatst que, havent deixat la seva empremta, marxen d’aquest món, així com altres temes socials, polítics, científics, religiosos o d’altra índole, proposo tenir cura de consultar -per exemple- l’Anuari d’Enciclopèdia Catalana -sigui en format de paper o de suport digital-, que recull els fets, les personalitats, els avenços científics i els temes de debat que han estat més presents en l’àmbit públic al llarg de l’any en curs i que marquen les tendències per a l’any següent. L’esmentat Anuari comprèn:

  • La cronologia del dia a dia de l’any en curs.
  • Un apartat de personatges dedicat a les personalitats que més han destacat
  • El balanç estadístic per activitats.
  • Un resum de l’actualitat política catalana i mundial amb un apèndix estadístic.

D’aquesta manera, sense perdre el puns de vista sobre l’actualitat política més propera, tampoc es defuig de poder disposar d’un coneixement ordenat i fidedigne, mitjançant l’obertura de focus per a un angle de visió més ampli.

[ Mentrestant escric aquest apartat, m’arriba la notícia que Enciclopèdia Catalana no editarà, en format paper, l’Anuari de 2018 atenent les dificultats que té l’empresa per vendre els 5000 exemplars que s’han editat any rera any. Es d’esperar que el contingut de l’Anuari 2018 arribi mitjançant el suport digital ]

Així doncs, podem prosseguir espigolant referències al tema central que ens ocupa i que, ben esgarbellades, se’n proposen les que tot seguit n’he escollit per palesar-les. Vet ací algunes qüestions relacionades amb el procés català, que ens ocupa ara mateix i en relació als fets centrals de l’1-O / el 27-O de 2017 i les seves conseqüències, cal expressar alguna opinió sobre les penes de presó que la Fiscalia de l’Estat, així com també la pròpia Advocacia del qual i la del Partit VOX, en particular, han emès en els darrers dies, així com també les relacionades amb el judici i a cavall entre l’any 2018-2019.

EL JUDICI I LA SENTÈNCIA DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA PESARAN COM UNA LLOSA EN LA HISTÒRIA D’ESPANYA…?

Destacado

EL JUDICI I LA SENTÈNCIA DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA PESARAN COM UNA LLOSA EN LA HISTÒRIA D’ESPANYA…?

EL JUDICI I LA SENTÈNCIA DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA PESARAN COM UNA LLOSA EN LA HISTÒRIA D’ESPANYA…?

.

1. INDIGNACIÓ LÒGICA D’UNA BONA PART DE LA POBLACIÓ QUE ASSISTEIX AMB IMPOTÈNCIA A UNS FETS QUE RECORDEN MASSA -salvant tots els contextos i el moment temporal- L’ESPANYA NEGRA, LA DELS CÀSTIGS EXEMPLARITZANTS I LA CREMA D’HERETGES AL MIG DE LA PLAÇA

1.1. De com n’és de cega la  Justícia, però de quina manera es pot convertir en una flagrant injustícia

L’ús i abús governamental dels tribunals de justícia per incapacitat de canalitzar en la política institucional conflictes de tota mena, els grans errors de la justícia espanyola, la dubtosa competència del Tribunal Suprem per jutjar els fets al votant de la fallida declaració d’independència, l’extralimitació de la Instrucció de l’1-O, la impietosa utilització de la presó preventiva, el cas Arnaldo Otegui i els canvis de sentit de  sentències en referencia a les hipoteques, han tornat a revifar la polèmica sobre la independència judicial.

1.2. Sobre la divisió de poders i la possible contaminació de la Justícia

Els grans inspiradors de la doctrina de la divisió de poders, en el seu temps ben revolucionària -ara podríem recordar Montesquieu, Rousseau, Robespierre-, no afirmaven que els jutges haguesin de ser estàtues parlants, indiferents a qualsevol influencia, sinó que van escriure sobre la importància a subjectar-se a les lleis elaborades per l’assemblea del poble, dita actualment Assemblea Nacional a França i Parlament en moltes altres democràcies.

La qualitat legislativa és imprescindible, així com els consensos parlamentaris. També és constant la preocupació perquè els jutges no siguin influenciables i, per aquesta raó es va introduir, amb l’aportació de la cultura anglosaxona, el plantejament del jurat popular per combatre la facilitat de pressió sobre les debilitat humanes de jutges i tribunals

Una Instrucció al Procés independentista en què clarament s’han inventat una violència inexistent per justificar una acusació de rebel·lió que tribunals de països europeus han desestimat amb contundència. Una sentencia del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg que considera que Arnaldo Otegui no va tenir un judici just i, per tant, va estar-se sis anys i mig a la presó després d’un judici sense totes les garanties de neutralitat. Un sainet de sentències contradictòries en el cas dels impostos a les hipoteques que ha acabat amb un decret llei del govern espanyol esmenant la polèmica sentencia del ple de la Sala tercera del Tribunal Suprem que, a més a més, ha quedat dividit i en evidència davant de l’opinió pública.

1.3. Avaluació de la Justícia espanyola en el moment actual

La justícia espanyola no passa pel millor moment i el seu desprestigi, tant interior com exterior, està perjudicant de manera clara la imatge de la democràcia espanyola a nivell internacional. Sense oblidar que la feina ingent que estan fent centenars de jutges, fiscals i treballadors de la justícia a tot l’Estat, amb mitjans insuficients i salaris retallats, està quedant també en entredit davant dels ciutadans per culpa de les accions dels dirigents del Poder judicial. Gran part dels problemes de desprestigi es concentren en l’alta judicatura -El Tribunal Suprem, El Consell del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional-, que són també el més polititzat i idealogitzats.

1.4. La Fiscalia de l’Estat espnayol, a 3 de novembre de 2018, s’ha pronunciat contra el Procés català amb una distribució de penes que corpren

Les fiscalies del Tribunals Suprem i de l’Audiència Nacional han consumat el que és una veritable aberració jurídica, un “a por ellos..!” judicial que allunya Espanya de l’espai de drets i llibertats de la UE per acostar-la a règims de dubtoses credencials democràtiques. Basant-se en un relat dels fets totalment fictici, amb una pirueta jurídica que equipara una manifestació o un acte de resistència passiva a la violència, manté l’acusasió de rebel·lió els presos polítics o la cúpula dels Mossos d’Esquadra:

És veritat que els fets encara no han estat jutjats i que és esperable que en el judici les defenses tinguin l’oportunitat de desmuntar tots els arguments de la Fiscalia de l’Estat. La petició de penes, juntament amb l’empresonament preventiu, que ja fa més d’un any que dura, dibuixen un panorama d’indefensió i inseguretat entre els afectats, que se suma a la indignació lògica d’una bona part de la població que assisteix amb impotència a uns fets que recorden massa l’Espanya negra, la dels càstigs exemplaritzants i la crema d’heretges al mig de la plaça.

1.5. En el cas d’una Justícia injusta, qui protegeix les víctimes de la injustícia…?

Arribats a aquest punt, podem fer-nos vàries preguntes. Com és possible que el Pablo Llarena i els jutges del Tribunal Suprem continuïn mantenint la presó preventiva, en quatre casos superior a un any, contra cinc polítics, dues polítiques, tots representants electes, i dos líders cívics, tot i que els tribunals europeus -com l’alemany, el belga, l’escocès i el suís-, no hi troben rastre dels gravíssims delictes que els imputen…? Com és possible que es mantingui una causa que és manifestament una persecució, objectivament verificable, contra dissidents polítics…?

Qui protegeix les víctimes de l’acció dels jutges, quan aquests, en lloc d’impartir justícia, són paradoxalment els causants d’una injustícia derivada de les seves decisions…? No havia de ser el sistema judicial el garant del respecte pels dret i les llibertats fonamentals de la ciutadania…? Quina lògica diabòlica regeix en un estat en què els responsables d’impartir justícia són responsables de injustícies manifestes…?

El filòsof Xavier Antich, professor de la UDGirona, ja ens diu:

“No som ingenus: ja sabem, com a mínim des dels «Grundrisse» de Karl Marx (1885), que conceptes com «justícia» o «llei» són simples «formes de consciència» que corresponen als interessos de les classes dominants en una època determinada i que, per tant, estan bàsicament al servei de mantenir i preservar «l’statu quo». En realitat com Bertolt Brecht molt encertadament sostenia «molts jutges són absolutament incorreptibles: ningú pot induir-los a fer justícia», ja que els jutges no s’ocupen d’administrar justícia, com podria ingènuament pensar-se, sinó d’aplicar la llei, que no és exactament el mateix…

I tanmateix, tot i que és clar que la justícia no està en mans dels jutges, fiscals i tribunals, encara que ells ho proclamin reiteradament, és legítim preguntar-se què cal fer quan les seves decisions són manifestament injustes, encara que vinguin avalades tant per la llei com per una interpretació de la llei que és contrària a l’esperit de la llei i a l’aspiració de justícia que hauria de regir en el sistema judicial…

1.6. Un quadre pictòric del 1498 mostra el rigor amb què es castigava al jutge injust. En aquest cas un tal Sisamnes prevaricador

Gerard David, en una pintura extraordinària conservada en el Groeningemuseum de Bruges, titulada «El judici de Cambises» (del 1498), hi respon d’una manera esfereïdora per la seva brutalitat, tot i ser molt coherent amb el rigorisme de l’època que provava d’instituir una justícia laica que evités l’arbitrarietat dels tribunals. S’hi veu, a sobre una taula de fusta, en una plaça pública, un jutge que ha dictat una sentència injusta: està lligat amb cordes i uns botxins, executors de la sentència, li arrencan de viu en viu, amb l’ajut de ganivets, la pell del pit, les cames i els braços. El quadre amb l’espellament del jutge corrupte va estar molts anys a la sala dels Consells de l’Ajuntament, on el magistrats s’ocupaven de l’administració comunal de la justícia, i els recordava, de manera certament una mica expeditiva, la necessitat de «ser justos» i d’actuar conforme a l’aspiració de justícia a què els obligava el seu càrrec…

1.7. Del perill que aporta l’administració d’una Justícia injusta

El sistema judicial espanyol, és obvi recordar-ho, no prové d’aquesta tradició rigorista nòrdica. Però la pregunta, cinc segles després, continua sent la mateixa: qui protegeix les víctimes dels abusos judicials, si no ho fa l’Estat…? John Rawls, en el seu ja clàssic «Teoria de la justícia», va assenyalar: ‘La justícia és la primera virtud de les institucions socials, com la veritat ho és dels sistemes de pensament. Una teoria, per més atractiva, eloqüent i concisa que sigui, ha de ser rebutjada o revisada si no és verdadera. De la mateixa manera, no importa que les lleis i les institucions estiguin ordenades i siguin eficients: si són injustes, han de ser reformades o abolides’…

Quan els tribunals no són justos, com recordava Judith Shklar en «Els rostres de la injustícia», l’obligació de la política és esmenar-los, per tal que no provoquin danys innecessaris i cruels i per evitar que generin injustícia en lloc de justícia. I quan la política o la seva forma instituïda en el Govern o en l’Estat no ho fa, aleshores cal recordar, com sostenia Aristòtil, i no era pas una amenaça sinó una constatació, que la percepció de la injustícia reiterada estimula, molt justament, les revolucions”.

2. POT SUCCEIR QUE LA CAUSA DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA ESDEVINGUI UNA ABSOLUTA NUL·LITAT…O, EN TOT CAS, QUE EL TRIBUNAL ABSOLGUI ELS PRETESOS DELICTES DE REBEL.LIÓ I DE SEDICIÓ…, I TAMPOC NO ACCEPTI EL DELICTE DE MALVERSACIÓ? 

2.1. Pel que fa a la nul·litat cal considerar que l’Auto de conclusió del sumari del Procés independentista no la resolgué la Sala de recursos, sinó la Sala d’admissió, sense que en  tingués competència per fer-ho

2.1.1. El procediment penal i els conceptes jurídics en referència a la Instrucció d’una causa i els mecanismes de recorregut entre l’Auto de incoació i l’Auto de conclusió, passant per les respectives Sales d’Admissió i de Recursos per evitar la nul·litat d’una causa

Sobre el procediment penal, cal dir que la sorprendent revelació a la que ha tingut accés «Diario 16», en relació a la confirmació que l’Auto de conclusió del sumari no el va resoldre la Sala de recursos sinó la Sala de admisió, que també acordà l’inici de la Instrucció perquè al jutge Pablo Llarena se li va oblidar de dictar l’Auto d’incoació del sumari, pot  produir l’absoluta nul·litat de la causa del Procés independentista català.

L’Auto que confirmà el Auto de conclusió del sumari del jutge Pablo Llarena va ser dictat per la Sala de admisió de la querella del Procés, que a la vegada va ser la mateixa Sala que dictà la resolució que donava inici a la instrucció de les actuacions perquè al jutge instructor va oblidar-se de dictar l’Auto de incoació del sumari.

De tot plagat en resulta que la Sala d’admisió del Tribunal Suprem estava confirmant la instrucción que havia estat ordenada per ella mateixa, la qual cosa resulta contrari a les prevencions que sobre la imparcialitat de la jurisdicció han establert reiteradament el Tribunal Constitucional espanyol i el Tribunal Europeu de Drets Humanos (TEDH).

El Tribunal espanyol de garanties, en la seva sentència del 12 de juliol de 1988, va establir, per primera vegada, la inconstitucionalitat sobre que recaigués en les mateixes persones les funcions instructores i les de l’enjudiciament, prohibint el que se’n denomina, des de aleshores, comcontaminació inquisitiva’.

2.1.2. Doctrina del Tribunal Constitucional

Deia en aquell moment el Tribunal Constitucional que:

La actividad instructora, en cuanto pone al que la lleva a cabo en contacto directo con el acusado y con los hechos y datos que deben servir para averiguar el delito y sus posibles responsables puede provocar en el ánimo del instructor, incluso a pesar de sus mejores deseos, prejuicios e impresiones a favor o en contra del acusado que influyan a la hora de sentenciar. Incluso aunque ello suceda es difícil evitar la impresión de que el Juez no acomete la función de juzgar sin la plena imparcialidad que le es exigible.

Aquesta mateixa reflexió és la que ens ha de portar ara a la conclusió de l’absoluta nul·litat de la causa del Procés.

2.2. En referència als delictes de rebel·lió i de sedició hem de tornar cap al Tribunal  alemany de Schleswig-Holstein que va posar en dubte la tesi del jutge Pablo Llarena que, en gran mesura, és la mateixa que sosté el ministeri públic contra els líders de l’1-O de 2017, amb penes de fins a 25 anys de presó

 

2.2.1. La descripció dels fets de l’1-O de 2017, des de la visió de la Fiscalia del Tribunal Suprem i la del Tribunal de Schleswing-Holstein

 

  • La Fiscalia del Tribunal Suprem: Tot allò relacionat amb l’1-O queda encerclat amb una figura delictiva

«Els acusats van dirigir i participar activament en l’execució d’una estratègia perfectament planificada, concertada i organitzada per fracturar l’ordre constitucional amb l’objectiu d’aconseguir la independència de la comunitat autònoma de Catalunya com un estat en forma de república, segregant-la d’Espanya. L’estratègia es basava en l’actuació convergent de les institucions, les formacions polítiques independentistes i les entitats socials sobiranistes».

  • El Tribunal de Schleswing-Holstein: La descripció dels fets presentats formen part d’un relat històric

«

«Segons la llarga experiència de la sala, l’ordre de detenció europea cursada per les autoritats espanyoles es pot qualificar del tot atípica. En l’apartat per descriure la infracció indicant el moment, el lloc i la participació de la persona buscada […] s’inclou una narració de fins a 17 pàgines que reflecteix el desenvolupament històric del moviment independentista i la participació de diferents institucions públiques i organitzacions polítiques en el Procés».

 

2.2.2. La interpretació de la violència, com a mitjà per acusar o no de rebel·lió-sedició, des de la visió de la Fiscalia del Suprem i la del Tribunal de Schleswing-Holstein

 

  • La Fiscalia del Tribunal Suprem: La interpretació que en dedueix d’aquest tipus de violència conforma un resultat criminal.

[ Els independentistes ]«Preveient l’ús de tots els mitjans que calgué per aconseguir el seu objectiu, inclosa -arran de la certesa que l’Estat no acceptaria la situació- la vioència necessària per assegurar el resultat criminal pretès, valent-se de la força intimidatòria que representava l’actuació tumultuària desplegada amb les grans mobilitzacions ciutadanes promugudes per ells i, per una altra banda, l’ús del Mossos».

  • El Tribunal de Schleswing-Holstein: El Tribunal alemany considera que l’objectiu pretès es va fer per vies democràtiques.

«Resulta dubtós que el reclamat [Puigdemont] hagi perseguit l’objectiu de la separació de Catalunya de l’estat espanyol «amb violència». De la documentació presentada es desprén que pretenia assolir la legitimació d’una separació amb mitjans democràtics, en concret mitjançánt una votació […]. La violència introduïda per alguns grups autònoms en parts de la votació no era el mitjà pel qual pretenia arribar a la independència».

 

2.2.3. La valoració diferent dels fets, des de la visió de la Fiscalia del Suprem i la del Tribunal de Schleswing-Holstein

 

 

  • La Fiscalia del Tribunal Suprem: Es valora la jornada del referèndum plena d’incidents a causa del comportament dels votants

«Els acusats citats, seguint el pla traçat inicialment, van rebutjar, malgrat l’advertència dels mandats policials, paralitzar la jornada i posar fi al procés il·legal que propiciava el risc de viloència al carrer, i van assumir que l’estratègia de la mobilització ciutada en pro de la independència passés per a nimar la ciutadania a ocupar els col·legis electorals de manera massiva i enfrontar-se a les forces de seguretat, i que la jornada acabés, com va passar, no només amb alteracions tumultuàries i actes de resistència i desordre, sinó també amb actes de violència i agressions contra les forces de seguretat que intentaven complir l’ordre judicial».

  • El Tribunal de Schleswing-Holstein: El Tribunal alemany considera, després de visionar les escenes filmades, que no hi va haver risc

«La sol·licitud d’extradició descriu escenes tumultuoses en locals electorals, però no es dedueix que aquestes escenes constitueixin un supòsit d’aquesta mena [alta traïció]. És cert que hi ha raons per creure que [ … ] els actes de lesió en perjudici de la policia nacional, per si sols, constitueixen delictes, però d’un altre ordre, com delictes de lesions, de resistència a l’autoritat o de pertorbació de l’ordre públic. Tot i això, méscenllà de la punibilitat i que els auotrs es puguin identificar en les imatges facilitades, la sala no aprecia que aquestes accions individuals fossin capaces de posar seriosament en risc l’ordre constitucional espanyol».

 

2.2.4. El paper del Mossos d’Esquadra, des de la visió de la Fiscalia del Suprem i la del Tribunal de Schleswing-Holstein

 

 

  • La Fiscalia del Tribunal Suprem: La Fiscalia creu que els Mossos tenen un rol determinant en tota  la situació del referèndum.

«El dispositiu del cos de Mossos va mobilitzar uns 7.000 agents, mentre que en les jornades electorals se’n mobilitzen 12.000 [ … ]. La col·laboració delsMossos va ser determinant per celebrar el referèndum [ … ]. Van optar per subjectar-se a les directrius dels polítics de la Generalitat, posant a la seva disposició i dels seus propòsits secessionistes il·legals tot el poder coactiu que representava un cos policial armat i molt nombrós en efectius (17.000 memebres)».

  • El Tribunal de Schleswing-Holstein: El Tribunal alemany rebaixa considerablement l’actuació dels Mossos en l’afer.

«No resulta significatiu que s’acusi [ Puigdemont i d’altres ] d’haver ordenat a la policia nacional «garantir» el referèndum. Si s’entén això per bloquejar la feina de les forces policials del govern central, no es pot deduir que ordenessin atacar la guàrdia Civil o la Policia Nacional. Per tant, no serà possible afirmar que el reclamat pretenia trencar la llei de manera violenta fent ús d’una força de 17.000 policies regiuonals desproporcionalment superior a la de 6.000 agewnts nacional».

 

2.2.5. Les conseqüències dels fets, des de la visió de la Fiscalia del Suprem i la del Tribunal de Schleswing-Holstein

 

 

  • La Fiscalia del Tribunal Suprem: La Fiscalia veu el referèndum com una ruptura flagrant amb l’Estat espanyol.

«La DUI no dra merament simbòlica, perquè les autoritats de la Generalitat tenien preparat un paquet de normes que desenvolupaven el nou marc jurídic de la República, el desplegament de les estructures administratives necessàries per al funcionament del nou estat i un pla per garantir que el Mossos assumirien la seguretat de les infraestructures i el control efectiu del territori».

  • El Tribunal de Schleswing-Holstein: El Tribunal alemany veu el referèndum com un pas previ a negociacions amb l’Estat espanyol.

«La sala no aprecia que la mera celebració del referèndum -per més que fos anticonstitucional- impliqués obligatòriament la secessió de Catalunya ni signifiqués una anul·lació de l’estabilitat espanyola més enllà de la situació descrita [ … ]. El reclamat, per la seva banda, afirma que, al seu entendre, el referèndum no era sinó un pas previ a la realització de negociacions».

 

2.2.6. El pla dissenyat, des de la visió de la Fiscalia del Suprem i la del Tribunal de Schleswing-Holstein

 

  • La Fiscalia del Tribunal Suprem: La Fiscalia veu el referèndum com una oposició a l’Espat espanyol.

«Ja no ní havia prou amb la desobediència i la legislació paral·lela. Calia oposar-se amb tots els mitjans al seu abast, inclosa la violència en un cas extrem, al compliment de les ordres judicials encaminades a imposibilitar la celebració del referèndum declarat inconstitucional i del qual depenia la declaració d’independència».

  • El Tribunal de Schleswing-Holstein: El Tribunal alemany considera que Carles Puigdemont, en el referèndum, pretenia facilitar únicament el vot.

[ Puigdemont ]«…no va serr incitador intel·lectual d’actes violents. Tampoc hi ha cap pla d’acció per a actes violents dissenyats per ell [ … ]. El seu propòsit no era impedir la eina dela Policia Nacional nio provocar al carrer situacions semblants a les d’una guerra civil, sinó permetre a la major quantitat de votants participar en un referèndum».

2.2.7. La previsió del pla, des de la visió de la Fiscalia del Suprem i la del Tribunal de Schleswing-Holstein

 

  • La Fiscalia del Tribunal Suprem: La Fiscalia creu que tot el que es va produir per celebrar el referèndum es va fer a consciència.

«Alguns dels acusats, plenament conscients de la il·licitud del procés de secessió que impulsaven, de la patent il·legalitat de la iniciativa refeendària i de l’altíssima probabilitat que es produïssin incidents violents com els que havien passat el 20-S, van fer contínues crides públiques a la mobilització de la ciutadania perquè s’acudís a votar, per protegir els centres de votació i per evitar que les forces d’ordre públic complissin la seva missió de tancar els centres i requisar el material electoral».

  • El Tribunal de Schleswing-Holstein: El Tribunal alemany considera que es podien pensar altres alternatives.

«És cert que [ l’1-O ] es pot considerar anticonstitucional i, per tant, il·legal. La sala entén que les forces del govern central, des del seu punt de vista, es veiessin legalment autoritzades per impedir-lo. Però, des del convocant, no implicava necessàriament que es produïssin fets violents equiparables a una pertorbació d’ordre públic. Podria haver pensat que el poder central simplement declararia els resuiltats il·legals o, com a màxim, ordenaria intervencions policials per desescalar el conflicte».

 

2.3. Tampoc queda clar que els líders independentistes hagin comés un delicte de malversació. Magistrat instructor versus Ministre d’Hisenda

2.3.1. L’informe del Ministeri d’Hisenda enviat al Jutjat n.13 sobre la prestesa malversació de cabals públics del procés independentista.

Un informe enviat pel govern espanyol del PP al jutjat número 13 de Barcelona assegura que no hi ha hagut malversació de diners públics en l’organització i celebració del referèndum del proppassat 1 d’octubre de 2017. Encara que el document ha hagut de ser elaborat per càrrecs de la Generalitat tutelada per Madrid, a l’hora de la veritat el remitent no ha estat ningú més que el Ministeri d’Hisenda, dirigit aleshores per Cristóbal Montoro

El retard del govern espanyol en la tramesa de l’informe ha permès donar per descomptat durant molt temps que la partida de cinc milions que es va habilitar als pressupostos de la Generalitat amb l’epígraf de «consultes electorals» havia estat destinada per part de la Generalitat a organitzar l’1-O. Els alts càrrecs del Govern ho han anat negant per activa i per passiva, però el document del Ministeri és en aquest sentit taxatiu. Ni desviació de diners, ni, per tant, malversació de fons públics.

2.3.2. Quins són els criteris del Ministre Cristóbal Montoro i, en concret, les seves paraules, en sessió parlamentària sobre la pressumpta malversació de cabals públics del procés independentista…? 

Tanmateix, el Ministre Cristóbal Montoro assegurà en sessió parlamentària que mai va dir que no hi havia hagut malversació l’1-O i subratlla que es poden haver «falsejat factures» per part de la Generalitat que haurien fet possible, va dir, el finançament amb diner públic del referèndum.

El ministre d’Hisenda s’expressava així en la rèplica al president d