EL JUDICI I LA SENTÈNCIA DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA PESARAN COM UNA LLOSA EN LA HISTÒRIA D’ESPANYA…?

Destacado

EL JUDICI I LA SENTÈNCIA DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA PESARAN COM UNA LLOSA EN LA HISTÒRIA D’ESPANYA…?

EL JUDICI I LA SENTÈNCIA DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA PESARAN COM UNA LLOSA EN LA HISTÒRIA D’ESPANYA…?

0. PASSEN COSES I CAL DESTRIAR MOLT BÉ DEL «TOTÚM REVOLÚTUM» EL GRA DE LA PALLA

Passen coses i el dia a dia n’espigola unes i altres que ja veurem com el sedàs de la història les consigna per escrit en el seu graner o tanmateix, les menysprea en la seva paperera. Tot i això, ens cal deixar constància de tot allò que els informatius diversos conjecturen important de destacar, il·luminant-lo amb titulars cridaners, encara que a les poques hores, o com a màxim un parell de dies, quedin encoberts per la densa boira tenebrosa i desapareguin del paisatge dels records.

Tot i que el tema d’avui apareix aquí perquè la Fiscalia de l’Estat espanyol  ja ha dictat, provisionalment, les penes que la causa del Procés independentista amassa pels delictes fonamentats i bastits per una instrucció construïda des de la parcialitat, la revenja i una interpretació fantasmagòrica de la realitat, nogensmenys ens cal donar una llambregada sobre qüestions relacionades que han succeït darrerament abans que el vent se les emporti:

 

La fundació d’un Consell Assessor per a l’impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent, la Crida Nacional per la República i el Consell per la República a Waterloo.

 

 

La sentència  condemnatòria, encara que recurrible, del Tribunal de Comptes contra Artur Mas, Irene Rigau, Joana Ortega i Francesc Homs per haver organitzat la Consulta del 9-N de 2014 i que obliga a pagar una multa de més de 5 milions d’euros, tot i havent dictaminat el Tribunal Suprem que no hi va haver malversació de cabals públics.

 

 

La catalanització de la campanya -com era previsible- a les eleccions autonòmiques al Parlament d’Andalucia.

 

 

La corrupció que envolta el comissari jubilat José Manuel Villarejo és com una sèrie dramàtica de corrupció, en què els escàndols es filtren per capítols, que té atemorida la plana major de l’Estat. És com una teranyina inacabada que destapa el clavegueram de l’Estat espanyol durant quaranta anys. Cal recordar aquó l’Operació Catalunya.

 

La retirada de l’acusació per rebel·lió als CDR i altres persones no vinculades a la cúpula de l’1-O de 2017.

 

 

 

La publicació en el BOE del decret que permetrà l’exhumació de Francisco Franco del Valle de los Caídos.

 

 

Un Tribunal de l‘Audiència de Barcelona posa una mica de seny i qüestiona per primera vegada les càrregues de l’1-O. Segons els magistrats van ser els Mossos d’Esquadra els que van actuar bé l’1-O i no la Policia Nacional o la Guàrdia Civil.

 

Els jutges fan vaga per a millorar el seu treball i assolir més independència judicial. Demanen més mitjans personals i materials, millors retribucions i poder escollir la majoria de membres del CGPJ. Un Senador –Ignacio Cosidó– es venta de tenir controlada la Sala 2a del Tribunal Suprem, mitjançant els pressumptes oficis que pot exercir el President del Tribunal Suprem i també del Consell General del Poder Judicial. El Magistrat proposat pel Partit PopularManuel Marchena, ha hagut de renunciar el presentar-se per a l’elecció a causa del ressò escandalós del fet, en substitució de Carlos Lesmes. I la proposta entre el Partit Popular, de comú acord amb el PSOE, a l’hora de repartir-se els vocals del CGPJ ha quedat  igualment anul·lada. De fet, el comunicat de Manuel Marchena, si bé és responsable en relació a la seva renúncia, no ho sembla quant a hagi a la seva independència, sinó que encara que hagi parlat i segueixi parlant, a través de resolucions, el PP ja ha tenyit de dubtes les seves decisions sobre el judici de l’1-O com a President de la Sala 2a del Tribunal Supremgràcies al Senador Ignacio Cosidó qui, enviant un WhatsApp als seus companys de partit del Senat, els diu clarament que “controlaremos la Sala 2ª del Tribunal Supremo desde detrás”.

De tota manera preguntem-nos: Els jutges parlen a través de les seves resolucions…? Això era abans, perquè segons el CIS, avui un 70% desconfia de la justicia -tot i havent-se eliminat el llatí de les sentències, però no l’ombra allargada del dubte- com quan es modifica la jurisprudència i s’al·lega repercusió econòmica i social de resolucions fermes que afecten a la banca i altres abundants resolucions, sigui per no admetre-les a tràmit, sigui per admetre-les i retardar-les conscientment, sigui per dubtosa jurisprudència com n’és el cas de “La Manada”.

El procés electoral d’Andalucia en què Catalunya ha estat utilitzada com a objectiu de referència per menysprear-la i el resultat d’aquestes eleccions amb  on s’ha ensorrat el PSOE andalús i els partits de la dreta, PP i C’s andalusos, sumen majoria absoluta si la formació ultradretana VOX, amb 12 escons els dona el seu suport. Pel que fa a aquesta formació susdita és com si un virus malestruc s’hagués infiltrat en el cos polític envoltat ensems d’un núvol tòxic. Caldrà esperar la futura rellevància d’aquest partit a nivell estatal perquè com una bèstia ferotge està esperant de devorar-nos. Tot i això, aquí a Catalunya ens queda recordar amb ironia que una reunió d’astròlegs i bruixes han predit que en el 2020 s’aconseguirà la independència…Si això és cert i ens pot consolar, consolem-nos…! 

 

En ocasió de la vaga de fam iniciada pels presos polítics a la presó de Lladoners, que denuncien l’obstrucció dels seus recursos interposats en el Tribunal Constitucional, i davant de l’impacte d’aquesta acció, s’ha difós per les xarxes el clam –“On sou, Bisbes…?”– el text del qual -reproduït en el Diari ARA– incorporo aquí mateix, salvant qualsevulla creència que hom pugui professar, i que escrigué la germana d’en Jordi Turull:

«Com a cristiana i persona que ha triat Crist com a eix que guiï la meva vida i que, per tant, miro cada dia de viure i créixer en els valors cristians, em pregunto: on sou? On sou els que se suposa que heu de ser els meus representants? On sou els que us considereu representants de Jesús a la Terra?
Jesús digué: “truqueu i us obriran”. Com és que les portes de la jerarquia eclesiàstica resten tancades a una injustícia que estan patint alguns dels vostres germans i veïns i que ha portat uns d’ells a optar per una opció tan dràstica com és una vaga de fam per clamar justícia? També digué Jesús: “allò que feu al més petits dels meus germans, m’ho feu a mi”. Què faria ell sabent que hi ha nou persones del seu poble, molts d’ells seguidors seus, tancades injustament i veient vulnerats els seus drets civils i humans? Restaria callat?
No us demano que us posicioneu a favor de la independència, la qüestió no és aquesta. Faig un crit desesperat perquè com a cristians us pronuncieu davant d’una injustícia. Segur que sabeu el que està passant, ja que l’Església no ha d’estar tancada en despatxos sinó al costat del seu poble. Estic segura que voleu estar informats de si realment s’està produint una injustícia o no amb aquests germans. No m’heu de creure a mi quan parlo d’injustícia, ho podeu esbrinar vosaltres mateixos i, amb tot el respecte, ho hauríeu de fer. I si realment existeix la injustícia de què us parlo, heu de dir-ho ben alt.
De què teniu por? De perdre clientela? Si és això, llavors la vostra Església és una empresa i us hauríeu de treure la paraula ‘cristians’. Qui sap, potser faríeu que moltes d’aquestes persones que teniu por de perdre coneguessin realment l’Evangeli i el missatge de Jesús. Potser és el que toca, tornar a les arrels cristianes per construir un món més just on primer siguin les persones i on les persones s’estimin, que és l’únic manament que ens donà Jesús. D’altra banda, quan anuncieu l’Evangeli però no el poseu en pràctica, també em pregunto si això no seria una mica “fer servir el nom de Déu en va”.
I si esteu fent alguna cosa, per què tant de secretisme? Porten més d’un any injustament tancats. Jesús denunciava la injustícia a tot arreu i sense por, per què vosaltres n’heu de tenir? Llegiu entre d’altres Lc 21, 12-19.
¿No ens va dir Jesús “Sou la llum del món […] ningú encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties perquè faci llum […] Que brilli igualment la vostra llum davant la gent, així veuran les vostre bones obres” (Mt 5, 14-16)? Per això he decidit fer-vos arribar aquesta carta de forma pública: perquè l’Església, com va fer Jesús, no s’ha d’amagar de res i ha de ser valenta en els moments difícils. “Feliços els perseguits pel fet de ser justos” (Mt 5, 10). I per això m’agradaria rebre una resposta d’una Església valenta, d’una Església que no s’amaga, d’una Església que doni una resposta pública sense importar-li les conseqüències per part de les persones que només tenen el poder com a Déu.
Faig un crit desesperat perquè com a cristians us pronuncieu davant d’una injustícia
Potser un cop més s’obtindrà el silenci com a resposta. Cadascú que segueixi la seva consciència. Només voldria que recordéssiu com és que un dia vàreu decidir seguir el Crist i que tornéssiu a l’Evangeli, no amb paraules, sinó amb fets.
¿No va ser Jesús, que curava en dissabte, i en preguntar-l’hi, va respondre: “Què és primer, la llei o les persones?” No us explicaré la crueltat que patim famílies i presos per una situació que ara s’ha agreujat. Però sapigueu que les persones no s’han tingut en compte, ans al contrari, s’ha anat a fer mal. Podeu fer la comparació amb molts casos recents.
Malgrat que obtingui el silenci com a resposta, dins meu no hi ha espai ni per a la rancúnia, ni per a l’odi, ni per a la venjança. He crescut des de petita amb valors cristians i no conec ni vull conèixer aquests sentiments, que només fan malbé les persones. Tampoc la meva fe es veurà afectada en absolut pel silenci jeràrquic, ans al contrari. Ara és temps d’Advent, d’esperança.
Si em dieu que l’Església no fa política, us diré que en el moment en què no denuncia el fet que unes persones honestes, que no han fet cap mal a ningú, estiguin tancades a la presó, l’Església catòlica està faltant al seu principi cristià de ser al costat del poble, dels que pateixen, del proïsme… i, per tant, amb el seu silenci està fent política. Voldria recordar que al Concili Vaticà II, arran dels problemes amb els drets del pobles d’Amèrica, es va acordar que l’Església no es posicionaria però vetllaria perquè es pogués negociar d’igual a igual. I jo pregunto, com es pot negociar d’igual a igual amb persones innocents a la presó?
Podeu dir que particularment pregueu per ells i estic segura que deu ser així. Jesús també pregava, però la pregària li donava la força per actuar. Sisplau, per la caritat i la misericòrdia que tan paleses queden a l’Evangeli, actueu!
I és bo no oblidar algunes cites: “Era a la presó, i vinguéreu a veure’m” (Mt 25, 36). I “recordeu-vos dels presos com si fóssiu presos amb ells” (He 13, 3).
Per a mi, l’únic camí és i serà sempre “Estimeu-vos els uns als altres”.
Isabel Turull Negre germana de Jordi Turull.
DIARI ARA 4 desembre 2018»
La celebració dels 40 anys de la Constitució espanyola de l’any 1978 que, a causa de les circumstàncies en que es troba el país, vulnera del dret a la reunió pacífica, el dret a la llibertat d’expressió, el dret a un judici just, el dret a vaga.

I com ja he escrit en un anterior tema, mantes qüestions és impossible de consignar-les aquí. Per això, penso que en les tertúlies de la ràdio i de la televisió, així com en molts dels articles de la premsa escrita -en focalitzar darrerament, com a centre d’atenció principal i quasi únic el tema sobre Catalunya- s’han silenciat molts altres temes igualment importants, oferint un desequilibri desgavellat que -ni que sigui per cansament- hauria de retornar a un contrabalançament més proporcional i harmònic.

Tot i això, i per tal de no perdre el fil dels fets positius o el revoltim de les andròmines adverses que han succeït i embolcallen el dia a dia, així com també el record necrològic de les personalitatst que, havent deixat la seva empremta, marxen d’aquest món, així com altres temes socials, polítics, científics, religiosos o d’altra índole, proposo tenir cura de consultar -per exemple- l’Anuari d’Enciclopèdia Catalana -sigui en format de paper o de suport digital-, que recull els fets, les personalitats, els avenços científics i els temes de debat que han estat més presents en l’àmbit públic al llarg de l’any en curs i que marquen les tendències per a l’any següent. L’esmentat Anuari comprèn:

  • La cronologia del dia a dia de l’any en curs.
  • Un apartat de personatges dedicat a les personalitats que més han destacat
  • El balanç estadístic per activitats.
  • Un resum de l’actualitat política catalana i mundial amb un apèndix estadístic.

D’aquesta manera, sense perdre el puns de vista sobre l’actualitat política més propera, tampoc es defuig de poder disposar d’un coneixement ordenat i fidedigne, mitjançant l’obertura de focus per a un angle de visió més ampli.

[ Mentrestant escric aquest apartat, m’arriba la notícia que Enciclopèdia Catalana no editarà, en format paper, l’Anuari de 2018 atenent les dificultats que té l’empresa per vendre els 5000 exemplars que s’han editat any rera any. Es d’esperar que el contingut de l’Anuari 2018 arribi mitjançant el suport digital ]

Així doncs, podem prosseguir espigolant referències al tema central que ens ocupa i que, ben esgarbellades, se’n proposen les que tot seguit n’he escollit per palesar-les. Vet ací algunes qüestions relacionades amb el procés català, que ens ocupa ara mateix i en relació als fets centrals de l’1-O / el 27-O de 2017 i les seves conseqüències, cal expressar alguna opinió sobre les penes de presó que la Fiscalia de l’Estat, així com també la pròpia Advocacia del qual i la del Partit VOX, en particular, han emès en els darrers dies i que a continuació exposaré.

1. INDIGNACIÓ LÒGICA D’UNA BONA PART DE LA POBLACIÓ QUE ASSISTEIX AMB IMPOTÈNCIA A UNS FETS QUE RECORDEN MASSA -salvant tots els contextos i el moment temporal- L’ESPANYA NEGRA, LA DELS CÀSTIGS EXEMPLARITZANTS I LA CREMA D’HERETGES AL MIG DE LA PLAÇA

1.1. De com n’és de cega la  Justícia, però de quina manera es pot convertir en una flagrant injustícia

L’ús i abús governamental dels tribunals de justícia per incapacitat de canalitzar en la política institucional conflictes de tota mena, els grans errors de la justícia espanyola, la dubtosa competència del Tribunal Suprem per jutjar els fets al votant de la fallida declaració d’independència, l’extralimitació de la Instrucció de l’1-O, la impietosa utilització de la presó preventiva, el cas Arnaldo Otegui i els canvis de sentit de  sentències en referencia a les hipoteques, han tornat a revifar la polèmica sobre la independència judicial.

1.2. Sobre la divisió de poders i la possible contaminació de la Justícia

Els grans inspiradors de la doctrina de la divisió de poders, en el seu temps ben revolucionària -ara podríem recordar Montesquieu, Rousseau, Robespierre-, no afirmaven que els jutges haguesin de ser estàtues parlants, indiferents a qualsevol influencia, sinó que van escriure sobre la importància a subjectar-se a les lleis elaborades per l’assemblea del poble, dita actualment Assemblea Nacional a França i Parlament en moltes altres democràcies.

La qualitat legislativa és imprescindible, així com els consensos parlamentaris. També és constant la preocupació perquè els jutges no siguin influenciables i, per aquesta raó es va introduir, amb l’aportació de la cultura anglosaxona, el plantejament del jurat popular per combatre la facilitat de pressió sobre les debilitat humanes de jutges i tribunals

Una Instrucció al Procés independentista en què clarament s’han inventat una violència inexistent per justificar una acusació de rebel·lió que tribunals de països europeus han desestimat amb contundència. Una sentencia del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg que considera que Arnaldo Otegui no va tenir un judici just i, per tant, va estar-se sis anys i mig a la presó després d’un judici sense totes les garanties de neutralitat. Un sainet de sentències contradictòries en el cas dels impostos a les hipoteques que ha acabat amb un decret llei del govern espanyol esmenant la polèmica sentencia del ple de la Sala tercera del Tribunal Suprem que, a més a més, ha quedat dividit i en evidència davant de l’opinió pública.

1.3. Avaluació de la Justícia espanyola en el moment actual

La justícia espanyola no passa pel millor moment i el seu desprestigi, tant interior com exterior, està perjudicant de manera clara la imatge de la democràcia espanyola a nivell internacional. Sense oblidar que la feina ingent que estan fent centenars de jutges, fiscals i treballadors de la justícia a tot l’Estat, amb mitjans insuficients i salaris retallats, està quedant també en entredit davant dels ciutadans per culpa de les accions dels dirigents del Poder judicial. Gran part dels problemes de desprestigi es concentren en l’alta judicatura -El Tribunal Suprem, El Consell del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional-, que són també el més polititzat i idealogitzats.

1.4. La Fiscalia de l’Estat espnayol, a 3 de novembre de 2018, s’ha pronunciat contra el Procés català amb una distribució de penes que corpren

Les fiscalies del Tribunals Suprem i de l’Audiència Nacional han consumat el que és una veritable aberració jurídica, un “a por ellos..!” judicial que allunya Espanya de l’espai de drets i llibertats de la UE per acostar-la a règims de dubtoses credencials democràtiques. Basant-se en un relat dels fets totalment fictici, amb una pirueta jurídica que equipara una manifestació o un acte de resistència passiva a la violència, manté l’acusasió de rebel·lió els presos polítics o la cúpula dels Mossos d’Esquadra:

És veritat que els fets encara no han estat jutjats i que és esperable que en el judici les defenses tinguin l’oportunitat de desmuntar tots els arguments de la Fiscalia de l’Estat. La petició de penes, juntament amb l’empresonament preventiu, que ja fa més d’un any que dura, dibuixen un panorama d’indefensió i inseguretat entre els afectats, que se suma a la indignació lògica d’una bona part de la població que assisteix amb impotència a uns fets que recorden massa l’Espanya negra, la dels càstigs exemplaritzants i la crema d’heretges al mig de la plaça.

1.5. En el cas d’una Justícia injusta, qui protegeix les víctimes de la injustícia…?

Arribats a aquest punt, podem fer-nos vàries preguntes. Com és possible que el Pablo Llarena i els jutges del Tribunal Suprem continuïn mantenint la presó preventiva, en quatre casos superior a un any, contra cinc polítics, dues polítiques, tots representants electes, i dos líders cívics, tot i que els tribunals europeus -com l’alemany, el belga, l’escocès i el suís-, no hi troben rastre dels gravíssims delictes que els imputen…? Com és possible que es mantingui una causa que és manifestament una persecució, objectivament verificable, contra dissidents polítics…?

Qui protegeix les víctimes de l’acció dels jutges, quan aquests, en lloc d’impartir justícia, són paradoxalment els causants d’una injustícia derivada de les seves decisions…? No havia de ser el sistema judicial el garant del respecte pels dret i les llibertats fonamentals de la ciutadania…? Quina lògica diabòlica regeix en un estat en què els responsables d’impartir justícia són responsables de injustícies manifestes…?

El filòsof Xavier Antich, professor de la UDGirona, ja ens diu:

“No som ingenus: ja sabem, com a mínim des dels “Grundrisse” de Karl Marx (1885), que conceptes com “justícia” o “llei” són simples “formes de consciència” que corresponen als interessos de les classes dominants en una època determinada i que, per tant, estan bàsicament al servei de mantenir i preservar “l’statu quo”. En realitat com Bertolt Brecht molt encertadament sostenia “molts jutges són absolutament incorreptibles: ningú pot induir-los a fer justícia”, ja que els jutges no s’ocupen d’administrar justícia, com podria ingènuament pensar-se, sinó d’aplicar la llei, que no és exactament el mateix…

I tanmateix, tot i que és clar que la justícia no està en mans dels jutges, fiscals i tribunals, encara que ells ho proclamin reiteradament, és legítim preguntar-se què cal fer quan les seves decisions són manifestament injustes, encara que vinguin avalades tant per la llei com per una interpretació de la llei que és contrària a l’esperit de la llei i a l’aspiració de justícia que hauria de regir en el sistema judicial…

1.6. Un quadre pictòric del 1498 mostra el rigor amb què es castigava al jutge injust. En aquest cas un tal Sisamnes prevaricador

Gerard David, en una pintura extraordinària conservada en el Groeningemuseum de Bruges, titulada “El judici de Cambises” (del 1498), hi respon d’una manera esfereïdora per la seva brutalitat, tot i ser molt coherent amb el rigorisme de l’època que provava d’instituir una justícia laica que evités l’arbitrarietat dels tribunals. S’hi veu, a sobre una taula de fusta, en una plaça pública, un jutge que ha dictat una sentència injusta: està lligat amb cordes i uns botxins, executors de la sentència, li arrencan de viu en viu, amb l’ajut de ganivets, la pell del pit, les cames i els braços. El quadre amb l’espellament del jutge corrupte va estar molts anys a la sala dels Consells de l’Ajuntament, on el magistrats s’ocupaven de l’administració comunal de la justícia, i els recordava, de manera certament una mica expeditiva, la necessitat de “ser justos” i d’actuar conforme a l’aspiració de justícia a què els obligava el seu càrrec…

1.7. Del perill que aporta l’administració d’una Justícia injusta

El sistema judicial espanyol, és obvi recordar-ho, no prové d’aquesta tradició rigorista nòrdica. Però la pregunta, cinc segles després, continua sent la mateixa: qui protegeix les víctimes dels abusos judicials, si no ho fa l’Estat…? John Rawls, en el seu ja clàssic “Teoria de la justícia”, va assenyalar: ‘La justícia és la primera virtud de les institucions socials, com la veritat ho és dels sistemes de pensament. Una teoria, per més atractiva, eloqüent i concisa que sigui, ha de ser rebutjada o revisada si no és verdadera. De la mateixa manera, no importa que les lleis i les institucions estiguin ordenades i siguin eficients: si són injustes, han de ser reformades o abolides’…

Quan els tribunals no són justos, com recordava Judith Shklar en “Els rostres de la injustícia”, l’obligació de la política és esmenar-los, per tal que no provoquin danys innecessaris i cruels i per evitar que generin injustícia en lloc de justícia. I quan la política o la seva forma instituïda en el Govern o en l’Estat no ho fa, aleshores cal recordar, com sostenia Aristòtil, i no era pas una amenaça sinó una constatació, que la percepció de la injustícia reiterada estimula, molt justament, les revolucions”.

2. POT SUCCEIR QUE LA CAUSA DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA ESDEVINGUI UNA ABSOLUTA NUL·LITAT…O, EN TOT CAS, QUE EL TRIBUNAL ABSOLGUI ELS PRETESOS DELICTES DE REBEL.LIÓ I DE SEDICIÓ…, I TAMPOC NO ACCEPTI EL DELICTE DE MALVERSACIÓ? 

2.1. Pel que fa a la nul·litat cal considerar que l’Auto de conclusió del sumari del Procés independentista no la resolgué la Sala de recursos, sinó la Sala d’admissió, sense que en  tingués competència per fer-ho

2.1.1. El procediment penal i els conceptes jurídics en referència a la Instrucció d’una causa i els mecanismes de recorregut entre l’Auto de incoació i l’Auto de conclusió, passant per les respectives Sales d’Admissió i de Recursos per evitar la nul·litat d’una causa

Sobre el procediment penal, cal dir que la sorprendent revelació a la que ha tingut accés “Diario 16”, en relació a la confirmació que l’Auto de conclusió del sumari no el va resoldre la Sala de recursos sinó la Sala de admisió, que també acordà l’inici de la Instrucció perquè al jutge Pablo Llarena se li va oblidar de dictar l’Auto d’incoació del sumari, pot  produir l’absoluta nul·litat de la causa del Procés independentista català.

L’Auto que confirmà el Auto de conclusió del sumari del jutge Pablo Llarena va ser dictat per la Sala de admisió de la querella del Procés, que a la vegada va ser la mateixa Sala que dictà la resolució que donava inici a la instrucció de les actuacions perquè al jutge instructor va oblidar-se de dictar l’Auto de incoació del sumari.

De tot plagat en resulta que la Sala d’admisió del Tribunal Suprem estava confirmant la instrucción que havia estat ordenada per ella mateixa, la qual cosa resulta contrari a les prevencions que sobre la imparcialitat de la jurisdicció han establert reiteradament el Tribunal Constitucional espanyol i el Tribunal Europeu de Drets Humanos (TEDH).

El Tribunal espanyol de garanties, en la seva sentència del 12 de juliol de 1988, va establir, per primera vegada, la inconstitucionalitat sobre que recaigués en les mateixes persones les funcions instructores i les de l’enjudiciament, prohibint el que se’n denomina, des de aleshores, comcontaminació inquisitiva’.

2.1.2. Doctrina del Tribunal Constitucional

Deia en aquell moment el Tribunal Constitucional que:

La actividad instructora, en cuanto pone al que la lleva a cabo en contacto directo con el acusado y con los hechos y datos que deben servir para averiguar el delito y sus posibles responsables puede provocar en el ánimo del instructor, incluso a pesar de sus mejores deseos, prejuicios e impresiones a favor o en contra del acusado que influyan a la hora de sentenciar. Incluso aunque ello suceda es difícil evitar la impresión de que el Juez no acomete la función de juzgar sin la plena imparcialidad que le es exigible.

Aquesta mateixa reflexió és la que ens ha de portar ara a la conclusió de l’absoluta nul·litat de la causa del Procés.

2.2. En referència als delictes de rebel·lió i de sedició hem de tornar cap al Tribunal  alemany de Schleswig-Holstein que va posar en dubte la tesi del jutge Pablo Llarena que, en gran mesura, és la mateixa que sosté el ministeri públic contra els líders de l’1-O de 2017, amb penes de fins a 25 anys de presó

 

2.2.1. La descripció dels fets de l’1-O de 2017, des de la visió de la Fiscalia del Tribunal Suprem i la del Tribunal de Schleswing-Holstein

 

  • La Fiscalia del Tribunal Suprem: Tot allò relacionat amb l’1-O queda encerclat amb una figura delictiva

«Els acusats van dirigir i participar activament en l’execució d’una estratègia perfectament planificada, concertada i organitzada per fracturar l’ordre constitucional amb l’objectiu d’aconseguir la independència de la comunitat autònoma de Catalunya com un estat en forma de república, segregant-la d’Espanya. L’estratègia es basava en l’actuació convergent de les institucions, les formacions polítiques independentistes i les entitats socials sobiranistes».

  • El Tribunal de Schleswing-Holstein: La descripció dels fets presentats formen part d’un relat històric

«Segons la llarga experiència de la sala, l’ordre de detenció europea cursada per les autoritats espanyoles es pot qualificar del tot atípica. En l’apartat per descriure la infracció indicant el moment, el lloc i la participació de la persona buscada […] s’inclou una narració de fins a 17 pàgines que reflecteix el desenvolupament històric del moviment independentista i la participació de diferents institucions públiques i organitzacions polítiques en el Procés».

 

2.2.2. La interpretació de la violència, com a mitjà per acusar o no de rebel·lió-sedició, des de la visió de la Fiscalia del Suprem i la del Tribunal de Schleswing-Holstein

 

  • La Fiscalia del Tribunal Suprem: La interpretació que en dedueix d’aquest tipus de violència conforma un resultat criminal.

[ Els independentistes ]«Preveient l’ús de tots els mitjans que calgué per aconseguir el seu objectiu, inclosa -arran de la certesa que l’Estat no acceptaria la situació- la vioència necessària per assegurar el resultat criminal pretès, valent-se de la força intimidatòria que representava l’actuació tumultuària desplegada amb les grans mobilitzacions ciutadanes promugudes per ells i, per una altra banda, l’ús del Mossos».

  • El Tribunal de Schleswing-Holstein: El Tribunal alemany considera que l’objectiu pretès es va fer per vies democràtiques.

«Resulta dubtós que el reclamat [Puigdemont] hagi perseguit l’objectiu de la separació de Catalunya de l’estat espanyol “amb violència”. De la documentació presentada es desprén que pretenia assolir la legitimació d’una separació amb mitjans democràtics, en concret mitjançánt una votació […]. La violència introduïda per alguns grups autònoms en parts de la votació no era el mitjà pel qual pretenia arribar a la independència».

 

2.2.3. La valoració diferent dels fets, des de la visió de la Fiscalia del Suprem i la del Tribunal de Schleswing-Holstein

 

 

  • La Fiscalia del Tribunal Suprem: Es valora la jornada del referèndum plena d’incidents a causa del comportament dels votants

«Els acusats citats, seguint el pla traçat inicialment, van rebutjar, malgrat l’advertència dels mandats policials, paralitzar la jornada i posar fi al procés il·legal que propiciava el risc de viloència al carrer, i van assumir que l’estratègia de la mobilització ciutada en pro de la independència passés per a nimar la ciutadania a ocupar els col·legis electorals de manera massiva i enfrontar-se a les forces de seguretat, i que la jornada acabés, com va passar, no només amb alteracions tumultuàries i actes de resistència i desordre, sinó també amb actes de violència i agressions contra les forces de seguretat que intentaven complir l’ordre judicial».

  • El Tribunal de Schleswing-Holstein: El Tribunal alemany considera, després de visionar les escenes filmades, que no hi va haver risc

«La sol·licitud d’extradició descriu escenes tumultuoses en locals electorals, però no es dedueix que aquestes escenes constitueixin un supòsit d’aquesta mena [alta traïció]. És cert que hi ha raons per creure que [ … ] els actes de lesió en perjudici de la policia nacional, per si sols, constitueixen delictes, però d’un altre ordre, com delictes de lesions, de resistència a l’autoritat o de pertorbació de l’ordre públic. Tot i això, méscenllà de la punibilitat i que els auotrs es puguin identificar en les imatges facilitades, la sala no aprecia que aquestes accions individuals fossin capaces de posar seriosament en risc l’ordre constitucional espanyol».

 

2.2.4. El paper del Mossos d’Esquadra, des de la visió de la Fiscalia del Suprem i la del Tribunal de Schleswing-Holstein

 

 

  • La Fiscalia del Tribunal Suprem: La Fiscalia creu que els Mossos tenen un rol determinant en tota  la situació del referèndum.

«El dispositiu del cos de Mossos va mobilitzar uns 7.000 agents, mentre que en les jornades electorals se’n mobilitzen 12.000 [ … ]. La col·laboració delsMossos va ser determinant per celebrar el referèndum [ … ]. Van optar per subjectar-se a les directrius dels polítics de la Generalitat, posant a la seva disposició i dels seus propòsits secessionistes il·legals tot el poder coactiu que representava un cos policial armat i molt nombrós en efectius (17.000 memebres)».

  • El Tribunal de Schleswing-Holstein: El Tribunal alemany rebaixa considerablement l’actuació dels Mossos en l’afer.

«No resulta significatiu que s’acusi [ Puigdemont i d’altres ] d’haver ordenat a la policia nacional “garantir” el referèndum. Si s’entén això per bloquejar la feina de les forces policials del govern central, no es pot deduir que ordenessin atacar la guàrdia Civil o la Policia Nacional. Per tant, no serà possible afirmar que el reclamat pretenia trencar la llei de manera violenta fent ús d’una força de 17.000 policies regiuonals desproporcionalment superior a la de 6.000 agewnts nacional».

 

2.2.5. Les conseqüències dels fets, des de la visió de la Fiscalia del Suprem i la del Tribunal de Schleswing-Holstein

 

 

  • La Fiscalia del Tribunal Suprem: La Fiscalia veu el referèndum com una ruptura flagrant amb l’Estat espanyol.

«La DUI no dra merament simbòlica, perquè les autoritats de la Generalitat tenien preparat un paquet de normes que desenvolupaven el nou marc jurídic de la República, el desplegament de les estructures administratives necessàries per al funcionament del nou estat i un pla per garantir que el Mossos assumirien la seguretat de les infraestructures i el control efectiu del territori».

  • El Tribunal de Schleswing-Holstein: El Tribunal alemany veu el referèndum com un pas previ a negociacions amb l’Estat espanyol.

«La sala no aprecia que la mera celebració del referèndum -per més que fos anticonstitucional- impliqués obligatòriament la secessió de Catalunya ni signifiqués una anul·lació de l’estabilitat espanyola més enllà de la situació descrita [ … ]. El reclamat, per la seva banda, afirma que, al seu entendre, el referèndum no era sinó un pas previ a la realització de negociacions».

 

2.2.6. El pla dissenyat, des de la visió de la Fiscalia del Suprem i la del Tribunal de Schleswing-Holstein

 

  • La Fiscalia del Tribunal Suprem: La Fiscalia veu el referèndum com una oposició a l’Espat espanyol.

«Ja no ní havia prou amb la desobediència i la legislació paral·lela. Calia oposar-se amb tots els mitjans al seu abast, inclosa la violència en un cas extrem, al compliment de les ordres judicials encaminades a imposibilitar la celebració del referèndum declarat inconstitucional i del qual depenia la declaració d’independència».

  • El Tribunal de Schleswing-Holstein: El Tribunal alemany considera que Carles Puigdemont, en el referèndum, pretenia facilitar únicament el vot.

[ Puigdemont ]«…no va serr incitador intel·lectual d’actes violents. Tampoc hi ha cap pla d’acció per a actes violents dissenyats per ell [ … ]. El seu propòsit no era impedir la eina dela Policia Nacional nio provocar al carrer situacions semblants a les d’una guerra civil, sinó permetre a la major quantitat de votants participar en un referèndum».

2.2.7. La previsió del pla, des de la visió de la Fiscalia del Suprem i la del Tribunal de Schleswing-Holstein

 

  • La Fiscalia del Tribunal Suprem: La Fiscalia creu que tot el que es va produir per celebrar el referèndum es va fer a consciència.

«Alguns dels acusats, plenament conscients de la il·licitud del procés de secessió que impulsaven, de la patent il·legalitat de la iniciativa refeendària i de l’altíssima probabilitat que es produïssin incidents violents com els que havien passat el 20-S, van fer contínues crides públiques a la mobilització de la ciutadania perquè s’acudís a votar, per protegir els centres de votació i per evitar que les forces d’ordre públic complissin la seva missió de tancar els centres i requisar el material electoral».

  • El Tribunal de Schleswing-Holstein: El Tribunal alemany considera que es podien pensar altres alternatives.

«És cert que [ l’1-O ] es pot considerar anticonstitucional i, per tant, il·legal. La sala entén que les forces del govern central, des del seu punt de vista, es veiessin legalment autoritzades per impedir-lo. Però, des del convocant, no implicava necessàriament que es produïssin fets violents equiparables a una pertorbació d’ordre públic. Podria haver pensat que el poder central simplement declararia els resuiltats il·legals o, com a màxim, ordenaria intervencions policials per desescalar el conflicte».

 

2.3. Tampoc queda clar que els líders independentistes hagin comés un delicte de malversació. Magistrat instructor versus Ministre d’Hisenda

2.3.1. L’informe del Ministeri d’Hisenda enviat al Jutjat n.13 sobre la prestesa malversació de cabals públics del procés independentista.

Un informe enviat pel govern espanyol del PP al jutjat número 13 de Barcelona assegura que no hi ha hagut malversació de diners públics en l’organització i celebració del referèndum del proppassat 1 d’octubre de 2017. Encara que el document ha hagut de ser elaborat per càrrecs de la Generalitat tutelada per Madrid, a l’hora de la veritat el remitent no ha estat ningú més que el Ministeri d’Hisenda, dirigit aleshores per Cristóbal Montoro

El retard del govern espanyol en la tramesa de l’informe ha permès donar per descomptat durant molt temps que la partida de cinc milions que es va habilitar als pressupostos de la Generalitat amb l’epígraf de “consultes electorals” havia estat destinada per part de la Generalitat a organitzar l’1-O. Els alts càrrecs del Govern ho han anat negant per activa i per passiva, però el document del Ministeri és en aquest sentit taxatiu. Ni desviació de diners, ni, per tant, malversació de fons públics.

2.3.2. Quins són els criteris del Ministre Cristóbal Montoro i, en concret, les seves paraules, en sessió parlamentària sobre la pressumpta malversació de cabals públics del procés independentista…? 

Tanmateix, el Ministre Cristóbal Montoro assegurà en sessió parlamentària que mai va dir que no hi havia hagut malversació l’1-O i subratlla que es poden haver “falsejat factures” per part de la Generalitat que haurien fet possible, va dir, el finançament amb diner públic del referèndum.

El ministre d’Hisenda s’expressava així en la rèplica al president de Ciutadans, Albert Rivera, en el debat de les esmenes a la totalitat dels Pressupostos:

“Esclar que sí. Hi pot haver falsejament de factures. Com puc dir el contrari? Pot haver-n’hi.”

Aquest enrenou bé a tom perquè dies enrera, el ministre Cristóbal Montoro assegurava en una entrevista a “El Mundo”:

“No sé com es va pagar l’1-O, però sé que amb diners públics no.” 

Unes declaracions que van aixecar una forta polèmica política i que van motivar que el jutge Pablo Llarena li demanés aclariments.

Tot i això,  Cristóbal Montoro li ha dit a Albert Rivera que “llegís de veritat” aquesta entrevista perquè, segons el ministre, no descartava que es podien haver falsejat documents. “On dic jo que no hi ha falsejament de factures?”, pregunta el titular d’Hisenda. I s’ha dirigit traient pit al líder de Ciutadans…

“Sap el que és un procediment administratiu? No ho sap. No em digui que sí. Com ho ha de saber si no ha estat a càrrec de cap gestió directa!”

2.3.3. Què expressa el darrer informe del Ministeri d’Hisenda sobre la malversació de cabals públics imputada al procés independentista…?

L’informe d‘Hisenda contradiu les tesis de la Fiscalia en la causa contra el procés, rebaixant molt els diners que suposadament haurien estat malversats pels acusats en la preparació de l’1 d’octubre:

El total sumen 196.906 euros que el ministeri d’Hisenda ha acreditat que va pagar la Generalitat. Així ho va traslladar en un informe, avançat per TV3, al jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, que investiga els preparatius de la votació.

Els números que Hisenda va traslladar als tribunals difereixen del que la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat consideren que va malversar l’anterior Govern:

  • El ministeri públic –la Fiscalia– xifra en més de tres milions la suposada malversació en el seu escrit de conclusions provisionals al Tribunal Suprem.
  • Mentre que l’òrgan dependent directament del ministeri de Justícia –L’Advocacia de l’Estat– la situava en uns 2,9 milions.

En tots dos casos incloïen en aquest delicte les despeses assignades però finalment no executades.

L’informe del govern de Pedro Sánchez sorprèn si es té en compte que el ministre d’Hisenda durant el mandat de Mariano Rajoy, Cristóbal Montoro, va assegurar que no s’havia destinat cap euro públic a l’1-O, gràcies al control estricte de les finances catalanes, incrementat amb l’aplicació del 155.

Però, cal contemplar que als documents aportats per Hisenda també destaquen 615.717 euros compromesos que no es van acabar pagant, relacionats amb la publicitat de l’1-O i la campanya del registre de catalans a l’exterior. Fins i tot afegint-hi el que la Generalitat no va abonar, la suma queda lluny de la que preveuen la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat.

El debat sobre si aquestes despeses també es consideren malversades té transcendència de cara a les possibles condemnes dels líders independentistes processats. El ministeri públic, en el seu escrit d’acusació –en el qual admet que se serveix del sumari del jutjat 13–, subratlla que la xifra puja als 250.000 euros, el límit que permet que, d’entre els quatre i els vuit anys de presó que preveu l’article 432 del Codi Penal, es pugui imposar la franja superior –set o vuit anys–. Precisament, la Fiscalia demana aquest tipus agreujat per als exconsellers Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila, acusats de malversació i desobediència, que no comporta presó.

 

3. UN RECORREGUT DEL POBLE CATALÀ CAP A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA, A TRAVÉS D’UNA OBRA DE REFERÈNCIA MUNDIAL -DITA TAMBÉ «ENCIPLOPÈDIA LLIURE», LA MÉS GRAN I MÉS POPULAR A INTERNET- COM N’ÉS L’ANOMENADA WIKIPÈDIA / VIQUIPÈDIA

3.1 SOBRE LA VIQUIPÈDIA / WIQUIPÈDIA

3.1.1. Què és, en definitiva, la Wikipèdia / Viquipèdia…?

La Viquipèdia (Wikipedia en anglès, manlleu del hawaià wikiwiki –pronunciat amb variació lliure /ˈvikiˈviki/ o /ˈwikiˈwiki/– que vol dir «molt ràpid», i enciclopèdia) és una «Enciclopèdia lliure» mantinguda per la Fundació Wikimedia, una organització sense ànim de lucre. Els més de 38 milions d’articles (dels quals 5 milions en anglès i 595.281 en català) han estat escrits col·laborativament per usuaris d’arreu del món, i la majoria dels seus articles poden ser editats per qualsevol persona que pugui accedir a la web. Va ser creada el gener del 2001 per Jimmy Wales i Larry Sanger,i actualment és l’obra de referència més gran i popular Internet.

3.1.2. Crítiques i febleses de l’enciclopèdia d’Internet: Wikipèdia / Viquipèdia

Els motius pels quals la Viquipèdia és criticada abasten les qüestions següents:

  • L’exactitud i fiabilitat dels seus continguts són la persistència de detalls erronis difícils de detectar (imprecisions no necessàriament malintencionades, però que poden romandre en un article molt de temps).
  • La tendència a contenir més articles i de més qualitat relacionats amb l’actualitat o amb àrees de coneixement afins al perfil sociotècnic dels seus participants.
  • El vandalisme (modificacions inapropiades o ofensives dels articles de l’enciclopèdia, que entorpeixen el desenvolupament del projecte).

La solució a llarg termini no passa per una millora constant de la qualitat ni per la incorporació o ampliació progressiva d’articles. Mentre que les inexactituds de contingut i les tendències de creixement irregular seran previsiblement esmenades a mesura que segueixi evolucionant el projecte i augmentin les edicions d’articles. Per altra banda, el vandalisme representa una amenaça constant i que és previsible que s’incrementi en proporció al creixement exponencial de la Viquipèdia.

En aquest sentit, per exemple, l’exposició a una major afluència de visites dels articles en diferents portals d’inici implica un percentatge molt alt de vandalisme. A banda de les mesures correctores dutes a terme en forma de reversió, avís o bloqueig, la comunitat de viquipedistes crea i manté (igual que succeeix entre programadors voluntaris en entorns de programari lliure) tot un seguit d’eines i implementacions tècniques destinades a actuar contra el vandalisme, des de fòrums i canals específics d’IRC fins a programes paral·lels de detecció i avís, passant per usuaris que són en realitat programes bot la missió dels quals és exclusivament combatre els actes vandàlics.

Ara bé, tots els articles consten d’una abundatíssima bibliografia, que s’exigeix en l’elaboració d’un tema concret, i per altra banda, la possibilitat de consultar sempre obres de seriositat manifesta i de reconeguda solvència i acceptació i comparar-les entre sí per a una interpretació acurada, possibilita apropar-se a la màxima objectivitat de les diverses qüestions, siguin aquestes de caire històric, científic, religiós, social, polític, econòmic, etc.

3.1.3.  Normativa per a l’edició de wikipèdia / viquipèdia i la necessitat d’una neutralitat manifesta

La Viquipèdia té una sèrie de normes que són establertes pels mateixos participants en el projecte. Cada edició de la Viquipèdia adopta les seves pròpies polítiques, encara que algunes són comuns a totes. Tan bon punt la comunitat aconsegueix el consens sobre l’aplicació d’una norma, tots els editors estan obligats a respectar-la.

Algunes d’aquestes polítiques són:

  • A causa de la diversitat i nombre de participants i ideologies, provinents de totes les parts del món, Viquipèdia intenta de construir els seus articles de la manera més exhaustiva possible. L’objectiu no és escriure articles des d’un únic punt de vista, sinó presentar obertament cada postura sobre un cert tema.
  • Se segueix una sèrie de convencions pel que fa al nomenament d’articles, triant preferentment la versió més comunament utilitzada en la seva respectiva llengua.
  • Les discussions sobre el contingut i edició d’un article s’esdevenen a les pàgines de discussió i no en l’article mateix.
  • Hi ha un nombre de temes que resulten exclosos de la Viquipèdia per a no constituir articles enciclopèdics estrictament parlant. Per exemple, la Viquipèdia no conté definicions de diccionari (com ara verbs, adjectius, etc.), que sí que podríeu trobar al Viccionari.

Pel que fa a la neutralitat  s’ha de dir que és un dels cinc pilars de la Viquipèdia. És un fet comú que algunes persones es vegin de certa manera ofeses per posicionaments polítics o punts de vista que contrasten o xoquen amb les seves opinions formades. Aquest és el motiu pel qual es mira de fomentar entre els editors de la Viquipèdia l’esforç per a mantenir la neutralitat en el contingut dels articles. Els articles que poden ser controvertits o abordats des de diversos punts de vista han de ser neutrals i exposar “de manera equànime tots els punts de vista, segons la seva importància”. En aquests casos cal tenir encara més cura citant fonts fiables i independents, evitar les opinions personals i deixar clar, si escau, “el que és fet acceptat, i el que és opinió, creença, o hipòtesi no verificada”.

A més, les llicències de contingut lliure garanteixen que l’esmentat contingut pugui ser reeditat el nombre de vegades quevsigui necessari i per qualsevol persona si el propòsit de l’edició n’és la millora.

Tot i això, i per tenir-ne molta més informació d’aquesta Enciclopèdia lliure, serà de gran ajuda consultar el remarcat Wiquipèdia / Viquipèdia”.

 

3.2. L’ESFORÇAT I DUR RECORREGUT DEL POBLE CATALÀ CAP A LAS SEVA INDEPENDÈNCIA

 

 

 

3.2.1. CATALUNYA

Catalunya (Cataluña en castellàCatalonha en occità) és un país europeu situat a la Mediterrània occidental. La seva condició jurídica és objecte d’una disputa entre el Parlament de Catalunya, que el 27 d’octubre de 2017 va proclamar la República Catalana, i el Regne d’Espanya, que el considera una comunitat autònoma. És situat a la costa nord-est de la península Ibèrica i limita al nord amb Andorra i França, a l’oest amb l’Aragó, al sud amb el País Valencià i a l’est amb el mar Mediterrani. Catalunya és la part més extensa del territori històric i cultural del Principat de Catalunya i de tot el conjunt de terres de parla catalana o els Països Catalans. Amb un estimat de 7.508.106 d’habitants del 2015, agrupa el 51,55% de la població total dels Països Catalans.

El territori que actualment es coneix com a Catalunya va ser una possessió de l’imperi Romà que va passar a mans dels gots i els alans el segle V. Els musulmans la van conquerir el 712, però en van ser expulsats de la riba nord del Llobregat a finals del mateix segle i el començament del següent amb el suport de Carlemany. Amb el temps, els comtes francs van convertir Catalunya en un domini independent i es van confederar el 1137 amb la Corona d’Aragó, acabant la conquesta dels territoris musulmans de Catalunya el 1154. La Corona d’Aragó es va unir a la Corona de Castella el 1476 i va conservar les seves institucions autònomes de govern fins a l’acabament de la Guerra de Successió Espanyola el 1714, uns anys després del seu desmembrament per la cessió al Regne de França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya. El 1978, va recuperar autonomia i es va constituir com a comunitat autònoma del Regne d’Espanya.

El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària en el Preàmbul de l’Estatut d’autonomiaTanmateix, la Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.

En l’actualitat, Catalunya és una de les comunitats més riques i pròsperes d’Espanya. La capital n’és Barcelona i té un total de 948 municipis. Dos terços de la població viuen a la regió metropolitana de Barcelona.

La llengua pròpia de Catalunya és el català, excepte a la Vall d’Aran on ho és l’aranès. Tant el català com el castellà, llengua oficial de l’Estat espanyol, són oficials en tot el territori. L’occità, denominat aranès a la Vall d’Aran, és també oficial a Catalunya. Generalment els catalans són bilingües i parlen les dues llengües principals encara que difereixen respecte a l’idioma que tenen per llengua materna. Segons les dades de 2013, el 99,7 % dels catalans sap parlar castellà mentre que el 80,4 % sap parlar català. A més, l’ús per cada parlant d’un o un altre idioma depèn amb freqüència de l’àmbit social en el qual s’expressi. Segons les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, el 36% dels catalans utilitza el català com a llengua habitual, el 46% el castellà, el 12% ambdues i el 0,03% l’aranès. El 6% de la població resident de Catalunya utilitza habitualment altres llengües.

 

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

3.2.2. LA HISTÒRIA DE CATALUNYA

Catalunya és un territori històric format originalment a partir dels comtats que formaven la Marca Hispànica, al nord-est de la península Ibèrica, en temps de Carlemany. Avui en dia, el mot Catalunya s’empra sobretot per referir-se a la Comunitat Autònoma de Catalunya, a Espanya, i la Catalunya del Nord, que forma el Departament dels Pirineus Orientals a França.

Sobre la base llatina es van superposar dos prestrats principals en la formació del que serà Catalunya: el visigot i l’àrab, amb diferent grau d’incidència segons la part de Catalunya (nova o vella) i diversa influència en el temps d’estada i la composició social.

El nom de Catalunya podria venir d’aquesta època i faria referència al gran nombre de castells i fortaleses que hi havia pel seu caràcter de frontera. En el sistema feudal era habitual que el noble en possessió d’un feu delegués l’administració d’un castell en un vassall seu, anomenat castlà. Sembla que seria a partir d’aquest càrrec que sorgiria el nom de Catalunya, en un procés lingüístic semblant al que originà el nom de Castella a partir de castell.

Gran part de la història de Catalunya, fins al 1714, està vinculada a l’establiment d’una unió dinàstica d’Aragó i Catalunya que es materialitzà políticament en la Corona d’Aragó. Per tant, la gran majoria dels fets històrics que afectaren Catalunya tracten d’esdeveniments que ja havien implicat, o acaben implicant igualment, la resta dels països hispànics de la Corona d’Aragó. No obstant això, pel caràcter confederal de la seva estructura política, els esdeveniments poden haver tingut en moments diferents o, fins i tot, amb algunes diferències respecte de la resta del territori. Així, per exemple, la numeració dels reis de la Corona, com a sobirans de Catalunya, podria no coincidir amb la numeració respectiva al Regne de València o al Regne d’Aragó o, un altre exemple, els Decrets de Nova Planta no s’aplicaren exactament igual ni en el temps ni en la forma ni en el contingut.

Quan parlem de la història de Catalunya, com a entitat territorial, no es refereix a les delimitacions territorials de l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya, sinó a les delimitacions del territori històric del Principat de Catalunya. Per tant, en aquest article també es recull la història de la Catalunya Nord i de la Franja de Ponent.

La gran expansió feudal catalana es dóna, però, al segle XIII i principis del XIV, i arran de la qual la Corona d’Aragó s’amplià amb els dominis mediterranis de Mallorca, Sicília i Sardenya, a més de València. L’expansió s’inicià amb el rei Jaume I, que va conquerir Mallorca (1229) -d’on expulsà la població musulmana- i València (1238) -territori al qual es donà l’estatut de regne i que fou repoblat majoritàriament per catalans-. Posteriorment, i coincidint amb el gran desenvolupament social i econòmic de Catalunya a l’Edat Mitjana, els dominis catalans s’estengueren Mediterrània enllà fins a Sicília i Sardenya.

Tanmateix, a partir de mitjan segle XIV, s’inicià una època de crisi demogràfica (desencadenada fonamentalment per la pesta negra, però també per les recurrents crisis agràries), econòmica i política, que culminarà en el desenvolupament d’una Guerra civil catalana entre 1462 i 1472.

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

3.2.3. ELS PAÏSOS CATALANS

Els Països Catalans són els territoris de cultura catalana on la llengua autòctona és el català, o bé els territoris que formen part d’una unitat geogràfica, històrica, cultural i lingüística de predomini català. Són també els territoris on viuen o han viscut els catalans.

Aquests territoris, amb una superfície total de 70.520 km², es troben a la zona meridional de l’Europa Occidental, concretament la zona oriental de la península Ibèrica (excepte una petita part ubicada al nord dels Pirineus) i a diverses illes banyades per la mar Mediterrània (principalment les Balears, però també altres illes adjacents com els Columbrets, així com una petita part de l’illa de Sardenya). Els seus límits són l’estany de Salses i la serra de les Corberes al nord; la ciutat de l’Alguer a l’est; la plana d’Utiel a l’oest; i el baix Segura al sud.

Els Països Catalans es troben actualment dividits en diferents entitats administratives repartides entre els estats d’EspanyaFrançaAndorra i ItàliaLa part ubicada dins l’Estat espanyol conforma cinc comunitats autònomes, que són Catalunya, el País ValenciàBalears, una part de l’Aragó (la seva franja oriental) i una petita part de la Regió de Múrcia que conforma la comarca del Carxe. La part ubicada dins l’Estat francès conforma el departament dels Pirineus Orientals, més conegut com a Catalunya del Nord. La part situada dins l’Estat andorrà conforma la totalitat del territori d’aquest microestat, que és dividit en set parròquies. Finalment, la part ubicada dins l’Estat italià és formada pel territori de la comuna de l’Alguer, a la regió de Sardenya.

La població dels Països Catalans és de 14.176.065 habitants, dels quals al voltant de la meitat viuen a Catalunya. Les zones més poblades són l’àrea metropolitana de Barcelona (que concentra uns tres milions d’habitants) i la de València (que en concentra al voltant de dos).

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

3.2.4 LA LLENGUA CATALANA

A grans trets, es poden distingir tres grans períodes en la història de la llengua catalana:

  1. Des del naixement fins a l’edat mitjana. Aquest període comprèn l’aparició de la llengua parlada, la gradual implantació de la llengua escrita, amb el bandejament progressiu del llatí, fins al segle XV, que esdevé el moment de màxima esplendor de la llengua medieval.
  2. Del segle XV fins a la Renaixença catalana. És el període anomenat de la “Decadència“, que abasta els segles XVIXVII i XVIII, i que es caracteritza per la regressió de l’ús de la llengua en els àmbits d’ús escrit i en els gèneres formals.
  3. De la Renaixença catalana fins a l’actualitat. En aquest període, se situa la normativització gramatical i la recuperació de l’oficialitat.

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

3.2.5. EL CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA CATALANA O VERS L’ESTAT CATALÀ

La República Catalana, i també Estat Català, és una de les denominacions que al llarg de la història ha pres Catalunya quan s’ha proclamat com subjecte  jurídic i polític sobirà en forma d’estat. Així mateix, és l’objectiu simbòlic de la lluita política d’una part del moviment independentista català.

La República Catalana o altres diverses formes polítiques de segregació respecte a l’estat espanyol han estat proclamades, almenys, en vuit ocasions:

 

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

3.2.6. ELS ESTATUTS DE L’AUTONOMIA DE CATALUNYA

Estatuto es cualquier ordenamiento eficaz para obligar, como un contrato o un testamento. Un segundo significado es el proveniente de los países anglosajones, donde la palabra “statute”​ significa ley aprobada por un parlamento«Estatuto»Real Academia Española.

Un ejemplo, en España, es el del Estatuto de los Trabajadores, que es el nombre que recibe la ley que regula las relaciones laborales y derechos sindicales (formalmente, la Ley es un Real Decreto Legislativo). También en España, se pueden mencionar a los Estatutos de Autonomía, que son las normas que regulan las competencias de cada Comunidad Autónoma (existe un estatuto para cada comunidad). En este caso, el nombre estatuto implica que se trata de una norma especial, en la cual hay un sistema de aprobación especial conjunta entre el parlamento autonómico y del estado.

En Derecho societario recibe el nombre de estatutos aquella norma, acordada por los socios o el o los fundadores, que regula el funcionamiento de una persona jurídica, ya sea una sociedad, una asociación o una fundación. En general, es común a todo tipo de organismos colegiados, incluyendo entidades sin personalidad jurídica.

Sus funciones fundamentales, entre otras, son las siguientes:

  • Regular el funcionamiento de la entidad frente a terceros (por ejemplo, normas para la toma de decisiones, representantes, etc.).
  • Regular los derechos y obligaciones de los miembros y las relaciones entre estos.

En este caso, la norma tiene efectos fundamentalmente inter partes.

3.2.6.1 El Projecte de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 1919                 (català)

3.2.6.1 El Projecto de Estatuto de Autonomía de Cataluña del año 1919  (castellano)

El Projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1919 va ser aprovat per l’Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya a Barcelona, el 24 i 25 de gener de 1919 amb el suport de tots els partits catalans: El Partit Republicà Català que prenia aquest Estatut com el seu objectiu principal, els radicals d’Alejandro Lerroux que li donaven suport, la Lliga Regionalista de Cambó que demanava una visió pragmàtica. Els liberals i conservadors (que era al govern espanyol) varen ometre la disciplina de vot de partit. Francesc Macià -parlant com independentista- afirmava que era un Estatut curt, però el millor que es podria aconseguir.

Francesc Cambó va ser l’encarregat de defensar a les Corts Espanyoles el projecte consensuat a Catalunya. La proposta no va ser aprovada i davant de la complexa situació social catalana, les corts varen ser dissoltes.

La campanya per l’autonomia va ser el moment de màxima activitat i complicitat del catalanisme polític que recollia dins de la voluntat d’autogovern de Catalunya també les aspiracions municipalistes. Cambó va saber reconduir una situació separatista amb la petició d’autonomia, però la negativa del congrés i la poca voluntat monàrquica cap als sentiments catalans varen portar a Cambó a pronunciar la seva frase: “Monarquia? República? Catalunya!”.

 

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

3.2.6.2. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 1932 (català)

3.2.6.2. El Estatuto de Autonomía de Cataluña del año 1932 (castellano)

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932, oficialment Estatut de Catalunya i anomenat popularment Estatut de Núria, fou el primer estatut d’autonomia redactat a Catalunya. De caràcter sobiranista, l’estatut fou impulsat pel llavors president de la GeneralitatFrancesc Macià, i aprovat en referèndum pel 99% dels votants. L’avantprojecte de l’Estatut va ser enllestit el 20 de juny de 1931 a Núria (Ripollès). i l’Estatut fou aprovat al Parlament espanyol el 9 de setembre de 1932.

 

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

3.2.6.3. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 1979 (català)

3.2.6.3. El Estatuto de Autonomía de Cataluña del año 1979 (castellano)

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya fou una llei orgànica promulgada el 18 de desembre de 1979 que atorgava a Catalunya un règim d’autonomia. Va esdevenir la norma institucional bàsica de Catalunya, d’acord amb el que estableix el títol vuitè de la Constitució espanyola de 1978. Definia els drets i deures de la ciutadania de Catalunya, les institucions polítiques de la nacionalitat catalana, les seves competències i relacions amb l’Estat i el finançament de la Generalitat de Catalunya. Fou publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el 31 de desembre de 1979.

Les institucions polítiques definides en l’Estatut integren la Generalitat de Catalunya.

El 18 de juny de 2006 la ciutadania catalana aprova en referèndum, després d’un llarg i polèmic procés de redacció, el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 que actualment, substitueix a l’Estatut de 1979 com a norma institucional bàsica de Catalunya.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

3.2.6.4 L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 2006 (català)

3.2.6.4 El Estatuto de Autonomía de Cataluña del año 2006 (castellano)

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya és la norma institucional bàsica de Catalunya desenvolupada d’acord amb el que s’estableix al títol vuitè de la Constitució espanyola de 1978. Té, doncs, caràcter i rang de llei orgànica. Se l’anomena també informalment Estatut de Miravet perquè va ser a Miravet, a la Ribera d’Ebre on es van reunir parlamentaris catalans de tots els partits per tal de tirar-lo endavant en una fase inicial. En canvi, alguns dels seus detractors l’anomenen Estatut de la Moncloa, ja que va ser allà on es va pactar el redactat final del text que modificava substancialment el text aprovat al Parlament de Catalunya. El Parlament de Catalunya aprovà el 30 de setembre de 2005 la Proposta de Nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, que fou acceptada a tràmit pel Congrés de Diputats el 2 de novembre de 2005. Fou aprovat pel Congrés de Diputats el 30 de març 2006 i pel Senat d’Espanya el 10 de maig de 2006 després d’una substancial modificació i fou aprovat en referèndum pel poble de Catalunya el 18 de juny de 2006. Promulgat i publicat oficialment, per l’aprovació de la Llei Orgànica 6/2006 de 19 de juliol. És vigent des del 9 d’agost de 2006. Però va ser modificat per la sentència de 28 de juny de 2010, del Tribunal Constitucional.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

3.2.7. LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL EN REFERÈNCIA A L’ESTATUT D’AUTONOMIA DE L’ANY 2006

La sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto de Cataluña de 2006 fue hecha pública el 28 de junio de 2010, cuatro años después de la presentación del ignominioso recurso de inconstitucionalidad interpuesto por el Partido Popular el 31 de julio de 2006 sobre 114 de los 223 artículos del Estatuto de Autonomía de Cataluña de 2006, refrendado por los catalanes en el referéndum celebrado el 18 de junio de 2006. El Tribunal Constitucional por ocho votos contra dos declaró inconstitucionales 14 artículos y sujetos a la interpretación del tribunal otros 27 (por seis votos contra cuatro). Además el tribunal estimó que “carecen de eficacia jurídica” las referencias que se hacen en el preámbulo del Estatuto a Cataluña como nación y a la realidad nacional de Cataluña. La presidenta del Tribunal María Emilia Casas actuó como ponente. 1​ El texto completo del fallo y los cinco votos particulares que la acompañan se conocieron el 9 de julio de 2010, un día antes de la celebración en Barcelona de la manifestación de rechazo a la sentencia bajo el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” (‘Somos una nación. Nosotros decidimos’).

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

3.2.8. LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA O LA DIADA DE L’11 DE SETEMBRE

La Diada Nacional de Catalunya o Diada de l’11 de Setembre és la festa nacional de Catalunya i es commemora sempre anualment recordant la defensa d’aquella Barcelona llunyana de l’11 de setembre de 1714.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

3.2.9. LES GRANS MANIFESTACIONS CATALANES DE LA DIADA DE CATALUNYA, DINS DEL PROCÉS D’INDEPENDÈNCIA i ALTRES 

Una manifestació és una forma d’activisme que consisteix en l’exhibició pública d’una opinió o reivindicació mitjançant la reunió de persones (els manifestants) al carrer. El propòsit d’una manifestació és mostrar que una part significativa de la població està a favor o en contra d’una determinada políticapersonallei, etc, i a vegades provocar un canvi de política i fins i tot de règim. L’opinió dels manifestants es pot expressar de diverses maneres, especialment amb el lema de la manifestació (si en té), la lectura d’un comunicat, l’exhibició de pancartes, la crida d’eslògans, els càntics, o la compartició i comentari a les xarxes socials. Algunes manifestacions reben noms especials segons les seves característiques:
  • Marxa: els manifestants fan un recorregut més o menys llarg, que pot durar dies o setmanes. Un exemple fou la Marxa de la Llibertat.
  • Cadena humana: els manifestants es donen la mà formant una llarga cadena. Per exemple, la Via Catalana cap a la Independència.
  • Concentració: reunió d’un grup relativament petit, a vegades més aviat silenciosa. Un exemple en serien les concentracions que convocava Gesto por la Paz d’Euskal Herria després de produir-se una mort en el marc del conflicte basc.
  • Seguda o assentada:[1] els manifestants romanen asseguts en un lloc fins que en són desallotjats, o fins que les seves peticions s’han acomplert. Les segudes van ser profusament utilitzades a mitjans del s. XX en la lluita contra la segregació racial als Estats Units.

Les manifestacions acostumen a ser convocades per grups activistes, com ara partits polítics, sindicats, moviments socials, etc. A vegades se celebren en un lloc simbòlic (com ara el Fossar de les Moreres de Barcelona) o en una data simbòlica (per exemple l’1 de maig) associats amb el punt de vista que defensen. Altres mecanismes de protesta com ara les vagues(especialment les vagues generals) van acompanyats a vegades de manifestacions. L’èxit d’una manifestació sol ser considerat més gran com més gent hi participa, la qual cosa provoca que diferents fonts donin xifres diferents de participació.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

3.2.10. TOT SOBRE EL LLARG PROCÉS DE LA SOBIRANIA DEL POBLE DE CATALUNYA  2012-2018

El proceso soberanista de Cataluña de 2012-2018, conocido coloquialmente como el procés, es un conjunto de hechos que se han ido desarrollando desde el año 2012 en la comunidad autónoma de Cataluña con el objetivo de lograr el derecho de autodeterminación y la independencia de Cataluña de España.

El 9 de noviembre de 2014 se celebró el proceso participativo sobre el futuro político de Cataluña convocado por el presidente de la Generalitat Artur Mas. El 27 de septiembre de 2015 se celebraron elecciones «plebiscitarias». El 1 de octubre de 2017 se celebró el referéndum de independencia ilegal convocado por el presidente de la Generalitat Carles Puigdemont. El 27 de octubre de 2017 se aprobó en el Parlamento de Cataluña la declaración unilateral de independencia y el Gobierno de Españaintervino la autonomía de Cataluña mediante la aplicación del artículo 155 de la Constitución española. La intervención fue revocada el 2 de junio de 2018, tras las elecciones autonómicas de diciembre de 2017, el inicio de la XII legislatura del Parlamento de Cataluña y el nombramiento de un nuevo presidente de la Generalitat, Quim Torra

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

3.2.11. EL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ

El procés independentista català és el conjunt d’esdeveniments succeïts i transformacions hagudes respecte del  dret d’autodeterminació i la independència de Catalunya que han marcat el debat social i polític català com a mínim d’ençà del juny de 2010 i fins avui.

L’origen d’aquest procés cal cercar-lo en l’augment del pes del moviment independentista català sobretot arran de la manifestació sobiranista de l’any 2010 que es realitzà com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional d’Espanya, en la qual aquest òrgan no judicial decidí retallar l’estatut que havia aprovat en referèndum el 2006 la ciutadania de Catalunya. Posteriorment, el procés ha estat propulsat a través de sis grans mobilitzacions independentistes que s’han succeït els anys 2012, 2013, 2014, 2015, 2016 i 2017, les sis fetes coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya, les quals han posat la independència de Catalunya en el centre del debat sociopolític i, a més, han fet canviar el mapa electoral.

Després de la manifestació multitudinària de 2012 es van convocar eleccions. En aquests comicis, els partidaris de celebrar un referèndum sobre la independència van assolir la majoria parlamentària. En conseqüència, el Parlament va aprovar la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya i es va formar un govern pro-referèndum. El nou govern va decidir convocar aquest referèndum el 9 de novembre de 2014, però no es pogué celebrar com a tal per la no acceptació d’aquest per part del Congrés dels Diputats espanyol, motiu pel fou substituït per una consulta popular. Aquesta consulta, tanmateix, també fou impugnada pel Govern d’Espanya i suspesa pel Tribunal Constitucional espanyol, per la qual cosa el Govern de Catalunya, la va substituir per un procés participatiuque incloïa una consulta amb la mateixa pregunta i que es va dur a terme el mateix dia. Tot i les pressions dels governants i les institucions espanyoles, més de 2 milions de ciutadans de Catalunya van anar a votar. Els vots partidaris de la independència van guanyar per majoria.

Davant la negativa dels polítics i les institucions espanyoles a acceptar els resultats de la consulta, es van convocar unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. Les forces partidàries de la independència van plantejar aquests comicis com a plebiscitaris, és a dir, substitutius del referèndum que no s’havia pogut celebrar. Malgrat que no van assolir la majoria de vots, sí van aconseguir la majoria parlamentària, amb la qual van aprovar al parlament la Declaració d’inici del procés d’independència de Catalunya i es va formar un govern independentista. Posteriorment, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya i la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República el setembre del 2017 per tal de garantir la seguretat jurídica, la successió ordenada de les administracions i la continuïtat dels serveis públics en cas d’independència.

Des d’alguns sectors, s’anomena processisme a la ideologia política que està a favor del procés independentista català. Moltes vegades es fa servir el terme en sentit pejoratiu per designar aquelles persones o actituds que suposadament estan només a favor del procés sense estar necessàriament a favor de la independència.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

3.2.12. EL PROCÉS PARTICIPATIU DEL 2014 SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

El proceso participativo sobre el futuro político de Cataluña (en catalánprocés de participació ciutadana sobre el futur polític de Catalunya; en occitano, en su variedad aranesaprocès de participacion ciutadana sul futur politic de Catalonha), conocido por el numerónimo 9N, fue un proceso que el presidente de la Generalidad de CataluñaArtur Mas, planteó como alternativa legal ante la imposibilidad de obtener del Gobierno central el permiso necesario para celebrar un referéndum de autodeterminación en Cataluña y tras el recurso del Gobierno ante el Tribunal Constitucional contra la consulta sobre el futuro político, con los mismos objetivos. El proceso se celebró el 9 de noviembre de 2014, si bien hasta el 25 de noviembre fue posible votar en las delegaciones territoriales del gobierno de la Generalidad. Al igual que la consulta, esta tiene como objetivo conocer la opinión de los ciudadanos catalanes sobre si Cataluña, actualmente comunidad autónoma, debería ser un Estado y si ese Estado debería ser independiente. Se mantuvieron las mismas dos preguntas que se plantearon originalmente para la consulta:

¿Quiere que Cataluña sea un Estado?
En caso afirmativo, ¿quiere que este Estado sea independiente?

Este proceso participativo fue recurrido por el Gobierno de España ante el Tribunal Constitucional, por entender que vulnera la legalidad. Tras ser admitido el recurso a trámite, el proceso quedó cautelarmente suspendido. Sin embargo, la Generalidad de Cataluña se negó a acatar la suspensión cautelar y continuó con la organización de este proceso. Los principales cargos responsables de la consulta fueron condenados en 2017 por el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña por desodebiencia al Tribunal Constitucional y prevaricación.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

3.2.13.  LA CONSULTA SOBRE EL FUTUR POLÍTIC DE CATALUNYA DEL 9-N DE 2014

La consulta sobre el futur polític de Catalunya fou una consulta sobre la independència de Catalunya, motiu pel qual també és anomenada consulta sobre la independència de Catalunya, que se celebrà el 9 de novembre de 2014.

La consulta, inclosa en el marc d’un procés de participació ciutadana organitzat per la Generalitat de Catalunya, està formada per una pregunta amb dos apartats:

«Vol que Catalunya esdevingui un Estat?» i «En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?».

Manifestants al Passeig de Gràcia.

L’anunci de la convocatòria d’aquesta consulta la dugué a terme el president Artur Mas, el 14 d’octubre de 2014 des de la galeria gòtica del Palau de la Generalitat de Catalunya, com a resultat del bloqueig realitzat per part del Govern d’Espanya. Aquest bloqueig es basà, en primer lloc, en la negativa del Govern d’Espanya a acceptar un referèndum sobre la independència sobre Catalunya, i en segon lloc, en la suspensió cautelar de la llei de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana i del decret de convocatòria de la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya per part del Tribunal Constitucional d’Espanya, després d’admetre a tràmit dos recursos del Govern d’Espanya.

La convocatòria d’una consulta era el principal acord del «Pacte per la Llibertat», pacte d’investidura signat el desembre del 2012 després de les eleccions al Parlament de Catalunya. La data i pregunta de la consulta van ésser anunciades pel President de la Generalitat de Catalunya Artur Mas el 12 de desembre de 2013 amb el suport dels grups parlamentaris de Convergència i UnióEsquerra Republicana de CatalunyaIniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa i la Candidatura d’Unitat Popular, que sumaven 87 dels 135 diputats del Parlament de Catalunya.

La consulta comptà amb el suport de la major part de les institucions locals atès que 920 ajuntaments, 36 consells comarcals, el Consell General d’Aran i 4 diputacions aprovaren mocions a favor de la convocatòria de la consulta.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

3.2.14. El TRIBUNAL DE COMPTES D’ESPANYA

El Tribunal de Comptes és l’òrgan col·legiat encarregat de fiscalitzar les comptes de l’estat espanyol que ve dictada per la llei orgànica 47/2003 en funció del mandat constitucional.

El Tribunal de Comptes espanyol, amb seu a Madrid, té la condició de suprem òrgan fiscalitzador dels comptes i de la gestió econòmica de l’estat i del sector públic, corresponent-li el control extern del sector públic estatal tal com dicta l’article 140 de llei 47/2003.D’altra banda, i en relació a la informació que ha de facilitar el sector públic per aconseguir el seu objectiu d’estabilitat i equilibri financer, l’article 133 de llei 47/2003 ens diu que les unitats públiques estan obligades a proporcionar la col·laboració i informació necessària per a l’elaboració dels comptes públics. En aquest sentit, totes les administracions públiques tenen l’obligació de subministrar la informació necessària per mesurar l’ajust a aquest punt. A nivell de Catalunya el tribunal de comptes té delegada en la Sindicatura de Comptes de Catalunya el retiment de les comptes de les corporacions locals.

Pel que fa al control de les comptes de l’estat, regulats en l’article 131 i 132, obliguen a l’administració estatal a remetre les comptes per a l’examen per part del tribunal. El compte general de l’estat es forma per la Intervenció General de l’adminsitració de l’Estat, i s’ha d’elevar al govern espanyol per remetre al Tribunal de Comptes abans del 31 d’octubre de l’any següent al que es refereixi. Ley 47/2003, de 26 de noviembre, General Presupuestaria.

 

3.2.13.1 Anar La Constitución Española de 1978

3.2.15. SOBRE EL 20-S de 2017 I L’OPERACIÓ “ANUBIS”

L’operació Anubis fou una operació contra el referèndum convocat per l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya. L’operació va ser executada el 20 de setembre de 2017 per part de la Guàrdia Civil per ordre del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, del qual era titular el jutge Juan Antonio Ramírez Sunyer. Es van registrar diferents seus del govern català i es van efectuar 15 detencions d’alts càrrecs, treballadors públics i responsables d’empreses col·laboradores en la preparació del referèndum. Les forces de la Guàrdia Civil van escorcollar les conselleries d’Economia, Governació, Afers i Relacions Institucionals i Exteriors, i Treball, Afers Socials i Famílies, a més de les dependències vinculades i domicilis particulars.

Poc després de l’arribada d’efectius policials a les seus escorcollades, van començar, de forma espontània, concentracions de manifestants en suport al Govern de la Generalitat.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

3.2.16. EL REFERÈNDUM D’INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA DE L’ANY 2017

El referèndum sobre la independència de Catalunya (oficialment Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya, conegut pel numerònim 1-O) és un referèndum d’autodeterminació vinculant que fou celebrat l’1 d’octubre de 2017.

Fou organitzat pel Govern de Catalunya, format després d’unes eleccions en les quals els partidaris del referèndum van obtenir la majoria en el Parlament de Catalunya. Tanmateix, el Govern d’Espanya s’hi oposà, d’acord amb la interpretació de les lleis i la Constitució del país en aquell moment. La seva convocatòria va ser oficialment suspesa pel Tribunal Constitucional d’Espanya l’endemà de l’aprovació, però el Govern català continuà la seva organització, basant-se en la Llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, aprovada el 6 de setembre de 2017, el referèndum es convocà enmig d’un xoc de legalitats vigents. Més de dos milions de persones van votar i es van produir escenes de forta violència física per part dels cossos i forces de seguretat de l’Estat.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

3.2.17. LA DECLARACIÓ «UNILATERAL» D’INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA DE L’ANY 2017

La declaración de independencia de Cataluña fue un texto político45​ en el que se proclamó el establecimiento de la República Catalana como «Estado independiente y soberano, de derecho, democrático y social». Ningún Estado del resto del mundo reconoció este hecho político.

La resolución fue firmada el 10 de octubre de 2017 por la mayoría independentista del Parlamento de Cataluña, en ausencia del resto de fuerzas políticas, tras la victoria del sí en el referéndum de independencia celebrado el 1 de octubre, que había sido suspendido por el Tribunal Constitucional y que, finalmente, fue declarado inconstitucional.

El 27 de octubre de 2017, dicha declaración fue sometida a votación en el Parlamento de Cataluña y aprobada por 70 votos a favor, 2 votos en blanco y 10 votos en contra, habiendo abandonado el pleno antes de la votación los 53 parlamentarios de los partidos constitucionalistas CiudadanosPartido Popular y Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC).

La declaración disponía la entrada en vigor de la Ley de transitoriedad jurídica y fundacional de la República y el inicio del «proceso constituyente, democrático, de base ciudadana, transversal, participativo y vinculante».

El Tribunal Constitucional suspendió la declaración el 31 de octubre de 2017 y dictó su inconstitucionalidad el 8 de noviembre del mismo año.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

3.2.18. LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA CATALANA DEL 27 d’OCTUBRE DE 2017

La proclamación de la República Catalana de 2017​ también denominada República de Cataluña o República Independiente de Cataluña, hace referencia a la declaración unilateral de independencia de Cataluña de España, aprobada por el Parlamento de Cataluña el 27 de octubre de 2017 y suspendida por el Tribunal Constitucional el 31 de octubre del mismo año.

La proclamación fue aprobada por el Parlamento de Cataluña con la finalidad de llevar a efecto los resultados del referéndum por la independencia celebrado el 1 de octubre y establecer un Estado propio. Dicho referéndum por la independencia, que según autoridades catalanas triunfó la independencia con más del 90% de votos, a nivel internacional no cumplió ninguna garantía mínima ni los estándares internacionales, fue ilegal y sin efecto según el propio Estatuto de Autonomía de Cataluña Si bien la declaración de independencia fue votada y aprobada en el Parlamento catalán, hay dudas sobre la validez y el significado de dicha votación,​ al seguir la línea de la de independencia del día 10 anterior, y que fue suspendida por el presidente de la Generalidad de Cataluña.

El Tribunal Constitucional suspendió el referéndum al ir en contra de la Constitución española, la cual no permite secesiones de su territorio sin una reforma previa agravada de la misma,​ y en cuyo caso su discusión competería a toda la ciudadanía española en su conjunto bajo una consulta legal aprobada anteriormente por los estamentos.

En la votación diversos grupos políticos decidieron no ser partícipes debido a su carácter inconstitucional y por violar claramente la ley, pudiendo ser incluso constitutivo de un delito de rebelión tipificado en el Código Penal,​ y fue considerada legítima por parte de los partidos en favor de la independencia o contrarios al Gobierno de España.

Debido a los hechos acontecidos y en favor del cumplimiento de las leyes que rigen cada país no fue reconocida por ninguno de los Estados de la Organización de las Naciones Unidas,​ ni de la Unión Europea.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

3.2.19. L’APLICACIÓ DE L’ARTICLE 155 DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA

L’article 155 de la Constitució espanyola de 1978 —inclòs en el Títol VIII (De l’Organització Territorial de l’Estat), Capítol tercer (De les Comunitats Autònomes)— és un article que dota a l’Estat Espanyol d’un mecanisme coactiu per obligar a les comunitats autònomes que incompleixin les obligacions imposades per la Constitució o altres lleis, o que atemptin greument contra l’interès general d’Espanya, al compliment forçós d’aquestes obligacions o a la protecció de l’esmentat interès general.

El precepte s’inspira en la figura de l’anomenada coerció federal (Bundeszwang), prevista en l’article 37 de la Llei fonamental per a la República Federal d’Alemanya, coneguda com a Llei Fonamental de Bonn (Constitució alemanya). Aquesta inspiració s’adverteix en la redacció de l’article 155, que coincideix en l’essencial amb la dicció literal del precepte constitucional alemany. Tal com fa notar el politòleg Ramon Cotarelo, l’article 37 de la Constitució alemanya s’inspira al seu torn en l’article 48 de la Constitució de la República de Weimar.

Els ponents de la Constitució, en diverses declaracions realitzades des de l’aprovació de la mateixa, neguen que l’article 155 s’inclogués a la Carta Magna pensant en situacions que es donessin a Catalunya o al País Basc, però la veritat és fou un article ja polèmic al llarg de la seva elaboració. L’esmentat article, que primer havia de ser el 144, després el 147 o el 149, va rebre força crítiques a banda i banda de l’espectre polític i en sentits força diferents. Francisco Letamendía, d’Euskadiko Ezkerra, es negava a donar-li tal poder al Senat i que aquest pogués decidir sobre una comunitat autònoma. Per contra, el grup parlamentari d’Alianza Popular, amb l’ex-ministre Manuel Fraga Iribarne al capdavant, va presentar una esmena per a la seva aprovació; en aquest cas, però, la seva protesta estava relacionada amb el fet que no permetia el dret del Govern a una intervenció directa i també requeria que fos el Congrés el que, amb majoria absoluta, ho aprovés. Fraga al·legava que el Senat podia trobar-se en situació d’incompatibilitat moral. L’esmena, però, fou rebutjada.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

La aplicación del artículo 155 de la Constitución española de 1978 en Cataluña es el proceso por el que el Gobierno de España intervino la autonomía de dicha región desde el 27 de octubre de 2017 hasta el 2 de junio de 2018.

El proceso soberanista, iniciado por la comunidad autónoma española de Cataluña en 2012, se compone de la celebración de un referéndum no reconocido de independencia y una declaración de independencia unilateral en octubre de 2017.

Lo anterior llevó a que el Gobierno de España, presidido por Mariano Rajoy, activase la tramitación del artículo 155 de la Constitución, con el fin de intervenir la autonomía de dicha Comunidad “para restablecer el orden constitucional”.

La autorización al gobierno establecida en el artículo 155 fue aprobada por el Senado de España el 27 de octubre de 2017.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

3.2.20. LA PREPARACIÓ DEL JUDICI AL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ EN LES CAUSES QUE ROMANEN A L’AUDIÈNCIA NACIONAL, EN EL JUTJAT N.13 DE BARCELONA I EN EL TRIBUNAL SUPREM

El Judici al procés independentista català, legalment Causa Especial número: 20907/2017 del Tribunal Suprem d’Espanya, i popularment conegut com la Causa del procés, és un judici oral que es preveu que tingui lloc durant els primers mesos de 2019 al Tribunal Suprem d’EspanyaEl jutge Pablo Llarena va coordinar una instrucció entre octubre de 2017 i juliol de 2018, arran de la qual es jutjarà a 18 persones, incloent la pràctica totalitat del govern de Carles PuigdemontJordi SànchezJordi CuixartCarme Forcadell, diversos membres de la Mesa del Parlament de Catalunya i l’exportaveu de la CUP a la cambra, Mireia Boya. Diversos processats es troben en situació de presó preventiva sense fiança. El tribunal serà presidit pel jutge conservador Manuel Marchena.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

 

4. NO ÉS UN FINAL, SINÓ UN COMENÇAMENT CURULL D’ESPERANÇA, DES DE LA VISIÓ PROFÈTICA DELS ANYS 80 DEL SEGLE XX

 

4.1. Ramon Trias Fargas, un visionari

Ha caigut a les meves mans un article del 26 de març de l’any 1980 -han fet falta quaranta anys- de Ramon Trias Fargas que va morir a El Masnou d’un aneurisme cardíac en un míting de CIU el 22 d’octubre de 1989. Precisament jo era a la Plaça d’Ocata, escoltant la intervenció d’aquest home liberal de CDC. El transcric tal i com va sortir al diari Avui:

 

“Els velluts sagnants de les nits  de l’any 1939 s’estenien a poc a poc arreu d’Europa, torrentades de refugiats, carregats de farcells patètics i de criatures esglaiades fugien no se sap ben bé cap a on. Els ocells de foc picotejaven misericòrdia una gentada indefensa que corria frenètica per les carreteres i els camins del vell continent. Per damunt dels Pirineus, a la vista impàvida del Canigó, un poble amenaçat de mort començava l’èxode. […]

Molt aviat, l’organització de la defensa al carrer dels drets de Catalunya; intents a l’ONU, a les Cancelleries de cada país hoste, que ens donava acollida, full informatius… I, sobretot, l’estructuració de l’esperança: potser la invasió d’Espanya pels aliats; potser la desfeta hitleriana al final de la guerra mundial… Bo i esperant el retorn, molts s’han quedat pel camí i dormen ara el son etern en un petit cementiri rural al peu dels Andes immensos. Com la meva mare. Però l’esperança els féu la mort més dolça. Mentrestant, molt lluny, Catalunya havia quedat estesa, inerme, mal ferida, en la seva més fonda intimitat nacional. Mil anys d’història anorreats. Dispers per aquests mons de Déu, una part del nostre poble, l’altra vagant a casa amagant el seu sentir. Cremats els escrits, bandejada la llengua, arruïnat el país, escarnides les llegendes, occits els herois, prohibit el futur […]

Per fi, el 20 de març de 1980 es va votar català. Llibertat , treball, iniciativa,, justícia: Catalunya. Set-cents cinquanta mil catalans van votar català. Hem guanyat…! Gràcies a Déu…! Hem vindicat tants companys com han quedat a la cuneta de la historia. Gràcies. Mil vegades gràcies. I ara, a treballar. Les nacions no sobreviuen pels seus sentiments. Les nacions sobreviuen per la seva eficàcia. Hem de demostrar amb fets, als uns, que podem estar orgullosos de la nostra cultura i de la nostra capacitat de fer. Als altres, que podem estar segurs que trobaran en els nacionalistes catalans els millors defensors dels seus interessos i el màxim de respecte. Tot han de poder comprovar que farem una Catalunya més rica, perquè serà més eficaç; una Catalunya més amable, perquè serà més justa; una Catalunya de progres, perquè sabrem ser més moderns; una Catalunya més lliure, perquè respectarem les opinions de tots; una Catalunya més segura, perquè serem més solidaris. Una Catalunya millor, perquè predicarem amb l’exemple de la nostra dedicació, de la nostra honestedat, de la nostra il·lusió.

Han fet falta quaranta anys, però hem arribat a un punt molt desitjat. No és un final, sinó un començament. Curull d’esperança”.

[1] EN LA PÈRDUA DE LA MAJORIA ABSOLUTA INDEPENDENTISTA AL PARLAMENT DE CATALUNYA, [2] A LES PORTES DEL 27 D’OCTUBRE, -EN EL PRIMER ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA, TOT I QUE SIMBÒLICA I NO DUTA A TERME-, PERÒ AMB LA VOLUNTAT DE CONSTRUIR-LA I [3] ENTRE EL DESENCANTAMENT DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA I L’AFANY QUE, EN TOCAR TERRA, PUGUI TORNAR A ENLAIRAR-SE

Destacado

[1] EN LA PÈRDUA DE LA MAJORIA ABSOLUTA INDEPENDENTISTA AL PARLAMENT DE CATALUNYA

[2] A LES PORTES DEL 27 D’OCTUBRE, -EN EL PRIMER ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA, TOT I QUE SIMBÒLICA I NO DUTA A TERME-, PERÒ AMB LA VOLUNTAT DE CONSTRUIR-LA i

[3] ENTRE EL DESENCANTAMENT DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA I L’AFANY QUE, EN TOCAR TERRA, PUGUI TORNAR A ENLAIRAR-SE 

 

[1] EN LA PÈRDUA DE LA MAJORIA ABSOLUTA INDEPENDENTISTA AL PARLAMENT DE CATALUNYA

PUGNA MAGNA VICTI SUMUS: HEM PERDUT UNA BATALLA…? Tito Livio

1.1. Una frase de Tito Livio pinzellada amb un signe de puntuació interrogatiu

He ornat la frase llatina de Titus Livi -historiador de la Fundació de Roma i fervent admirador de la República -tot i havent mantingut una excel·lent relació amb  l’Emperador August i la dinastia Júlio-Clàudia-, amb un signe d’interrogació, perquè no sóc profeta de futur i desconec quin en serà el resultat de tot allò que ben engrescadament i confiada, no només n’hem estat pendents, sinó que hi hem contribuït positivament amb la intenció de fer realitat la República catalana, mitjançant un procés que, malauradament i positiva, esdevé ambivalent, curull d’encerts i també d’errors.

I de Tito Livio salto per sobre de segles i de segles, atapeïts d’esdeveniments, amb la perxa voluble del temps i arribo al París de Joan Pau Sartre qui, prescindint subjectivament dels resultats obtinguts en una contesa qualsevol, afirma que sempre hi ha la possibilitat de guanyar-ne una altra, objectivament.

 

1.2. De com s’ha desquilibrat malestrugadament la majoria absoluta independentista en el Parlament, el dia 9 d’octubre de 2018

Tanmateix, arribats al dia d’avui amb la pèrdua de la majoria absoluta de l’independentisme en el Parlament de Catalunya, a causa dels tramposos i bruts tripijocs judicials del magistrat Pablo Llarena i la seva ingerència en la política parlamentària. Així com també cal ressaltar que l’equilibri inestable de les formacions independentistes en el si del Parlament, ha desencadenat un conflicte parlamentari d’alt voltatge, malauradament no resolt adequadament. Ho pretenc, resumir tot seguit:

“Firme un auto de procesamiento y decretada la prisión provisional por delito cometido por persona integrada o relacionada con bandas armadas o individuos terroristas o rebeldes, el procesado que estuviere ostentando función o cargo público quedará automáticamente suspendido en el ejercicio del mismo mientras dure la situación de prisión”.

  • Tanmateix, de cap manera es pot considerar que la situació penal dels presos polítics i dels exiliats pugui circumscriure’s a l’espectre de l’article 384bis per raó que una sentència del Tribunal Constitucional, expressa clarament que:

“La tipicitat del delicte de rebel·lió exigeix la utilització d’armes de foc o explosius”

  • La formació d’Esquerra Republicana, de forma provisional i d’acord amb els afectats, seguint la voluntat expressada pel magistrat Pablo Llarena, obvia la delegació de vot mantinguda fins ara -tant per a l’Oriol Junqueras com per a en Raül Romeva– i, en suspendre’ls de les seves funcions, queden substituïts per altres dues persones que adquireixen l’acta de parlamentaris de forma provisional.
  • La formació PDeCat -després de comprovar de quina manera el magistrat va impedir, malgrat els recursos presentats, que tant en Carles Puigdemont, en Jordi Sánchez i en Jordi Turull accedissin a la investidura de Presidents de la Generalitats de forma successiva-, no admet la suspensió dels seus parlamentaris afectats i la seva la consegüent substitució per d’altres parlamentaris, en entendre que, amb la delegació de vot, mantinguda fins el moment present, n’és des de tot punt de vista suficient perquè en Carles Puigdemont, en Jordi Sánchez, en Jordi Turull i en Josep Rull, segueixin mantenint el seu dret a vot.
  • Així, doncs, el problema rau en què, després de les consultes no vinculants amb els Lletrats jurídics del Parlament i la decisió vinculant de la Mesa del Parlament, s’obté -finalment- un resultat que en considerar nuls els vots merament delegats, la Cambra catalana es queda sense la majoria absoluta independentista…

1.3. Una juguesca malestruga causa un gran rebombori en les fileres independentistes

Aquesta jugada del magistrat Pablo Llarena ha comportat la greu trecadissa de la majoria absoluta independentista del Parlament de Catalunya en data del 9 d’octubre de 2018. Precisament, a la vesprada del primer aniversari de la Proclamació de la República catalana, en una intervenció de Carles Puigdemont al Parlament, per uns pocs segons.

«Tantas idas y venidas, / tantas vueltas y revueltas, / quiero amiga que me diga: / ¿Son de alguna utilidad?»

La faula de Tomàs d’Iriarte ens condueix a una moralitat o ensenyament, en el sentit que cal no perdre el temps i les energies en frivolitats perquè és molt millor aprofitar-lo en coses importants i atendre-les.

No sé si hem perdut la batalla, però el sentir de la bona gent del poble comença a expressar-se ja amb retrets gens amables. I no s’entén com, després de tants esforços i de tanta bona voluntat per part del poble votant, no hi hagi entre els polítics independentistes, un recosit d’unitat d’acció i de determinació decidida. L’haver malmès la majoria absoluta -tot i que penso que es podrà recuperar (!)- resulta ser un destorb important en el camí d’aquesta excursió llarga i esforçada cap al cim o també de sotragueig fatigós en el retard del tren cap a l’estació de terme.

1.4. Un article de l’Albert Sánchez-Pinyol: «El tren de la República». Estratègies per a “vèncer” des del “veni, vidi, vicit”… Victus aut invictus…?

Ha caigut a les meves mans un article de l’Albert Sánchez Pinyol del 30 de setembre de 2018 que porta per títol “El tren de la República” i que es pot trobar en el_nacional.cat L’he llegit amb molta atenció i crec que, en aquest moments d’incertesa i de cert desànim, suggereix estratègies que, si potser no es podran dur a terme immediatament, per altra banda possibiliten una consolació d’allò que es podria haver fet i no es va fer. Però com exercici teòric d’un protocol estratègic en l’art de “vèncer”, pot servir-nos admirablement de paradigma. El porto aquí, en aquestes planes digitals perquè -en difondre’l-, el puguem llegir amb calma i fer que es transformi en realitat allò dels filòsofs clàssics que, en una de les seves expressions, en tractar dels universals, ens arriba així: «Bonum diffusivum sui est», és a dir, «allò que és bo s’escampa per si mateix»:

EL TREN DE LA REPÚBLICA

«Els viatges llargs, és cert i inevitable, cansen…

Diuen que després del victoriós desembarcament de Normandia els generals aliats van felicitar David Eisenhower, i van demanar-li un descans per a la tropa. Ike s’hi va negar rotundament. De fet, va impel·lir-los a seguir endavant, d’immediat, cap a la victòria, sentenciant:

“Les guerres sempre les han guanyat soldats cansats”

D’aquest gran embolic, anomenat procés, només podem estar segurs de tres coses:

  • Que ningú sap ben bé què ha passat.
  • Que ningú sap què esta passant.
  • Que ningú sap què passarà.

Per això seria bo agafar dos grans personatges històrics i demanar-los com ho veurien ells:

I si escullo aquest parell és perquè crec que un dels problemes de l’unionisme és que no ha llegit bé Clausewitz i el gran problema de l’independentisme és que ha llegit Gandhi molt malament.

A. CARL VON CLAUSEWITZ va ser un dels grans pensadors del segle XIX, per desagradable que fos la temàtica del seu pensament: la guerra. El geni de  Carl Von Clausewitz va consistir a ocupar-se científicament del fenomen bèl·lic. Calia fer-ho: la guerra és inseparable del gènere humà, fins i tot el preexisteix. (La biologia i l’arqueologia demostren que els homínids, siguin neandertals o ximpanzés, també es feien i es fan la guerra).

Fins Carl Von Clausewitz ningú no havia contestat sistemàticament les grans preguntes:

  • Què és la guerra?
  • Per què fem la guerra?
  • I sobretot: com es guanya una guerra?

No cal ser un fanàtic militarista per llegir Carl Von Clausewitz. El truc consisteix a substituir la paraula ‘‘guerra’ per ‘conflicte’, (i vostè podrà aplicar les teories clausevianes a les relacions laborals, familiars o, fins i tot, al contenciós que qualsevol propietari d’un animal domèstic manté amb el seu gos o el seu gat).

A la pregunta “Com es guanya una guerra?”, doncs, Carl Von Clausewitz va ser el primer a donar-hi una resposta definitiva: una guerra es guanya destruint l’exèrcit enemic. Punt final. No es tracta de conquerir la capital enemiga, ni els seus recursos naturals, ni de cap altra qüestió: l’única forma segura de guanyar una guerra és destruint les forces armades de l’enemic.

En un conflicte afortunadament pacífic com el català, hem d’entendre que els soldats serien els votants. Per això dèiem que l’espanyolisme ha mal llegit Carl Von Clausewitz: si el procés és polític i no militar, les victòries i derrotes són polítiques. Així doncs, com pot afirmar-se que l’independentisme està derrotat si va guanyar les últimes eleccions, i per majoria absoluta?

B. MOHANDAS K. GANDHI menysprearia les manifestacions multitudinàries de cada 11 de Setembre com uns actes inútils, per folklòrics i per autocomplaents.

A nivell popular, Gandhi és més conegut que Clausewitz. Tothom sap que va ser el fundador de la no-violència com a pràctica política. He d’admetre que mai m’ha caigut gaire bé: Gandhi és d’aquells personatges tan, tan i tan bons que al final l’engegaries. Poca gent coneix les seves excentricitats: la seva dona va estar a punt de morir a causa de la rigorosa dieta vegetariana que li imposava. I mai no va admetre els límits de la seva doctrina pacifista, inútil contra els bàrbars: quan el 1938 li van preguntar què havien de fer els jueus alemanys, sotmesos a Hitler, va contestar que haurien de denunciar la seva situació internacionalment. Com? Practicant un suïcidi col·lectiu (!). Després de la guerra, quan es va fer públic el genocidi, Gandhi no va rectificar. Ben al contrari. Mantenia que l’Holocaust demostrava la rectitud de la seva proposta, perquè així la mort dels jueus almenys hauria tingut un sentit (!!!).

Però això no li resta mèrits. I avui dia seria molt interessant preguntar a tots dos, a Clausewitz i a Gandhi, o sigui, al gran mestre de la guerra i al gran mestre de la pau, la seva opinió sobre el procés. I el més astorador és que segurament ambdós haurien coincidit tant en el diagnòstic de la situació com en l’estratègia a seguir. Vegem-ho.

Gandhi. Les grans demostracions de força de l’independentisme són, de fet, contràries a l’esperit gandhià. Per què? Perquè mai no passa res. Encara més, per milionària que sigui la participació, l’endemà de cada 11-S sempre hi ha alguna veu que s’atreveix a declarar que “el separatismo está  acabado” i es queda tan ampla. No. La teoria gandhiana és la satyagraha, que podria traduir-se com a “fermesa en la veritat”. La satyagraha implica una lluita no violenta, que derrota l’enemic sense odi i sense ferir-lo. (Ho hem llegit bé? Sense odi i sense ferir. Quin gran invent moral i polític!) La praxis gandhiana és activa, no reactiva. O sigui, no és una reacció contra una acció de l’adversari, sinó un acte que busca la reacció del poder. Encara més, obliga aquest poder a reaccionar d’una manera o altra: a exercir una violència indigna, i posar-se en evidència, o a acceptar la voluntat col·lectiva que se li enfronta. L’únic gran acte proactiu que ha vist el procés va ser l’1-O, i hi ha un fet constatable: l’endemà ningú va atrevir-se a dir que “el separatismo està acabado”.

Segurament,

  • Gandhi hauria preguntat als independentistes:

– Esteu disposats a arribar fins a les últimes conseqüències de la satyagraha? O sigui, a assumir que l’enemic pugui causar estralls físics entre la població, i molt dolorosos.

-Teniu prou massa de maniobra? O sigui, prou gent disposada a posar en pràctica la satyagraha.

Clausewitz. Desenvolupa el concepte de centres de gravetat”. És a dir, el lloc més sensible de l’enemic, i al qual s’haurien d’adreçar els cops per dislocar-lo i fer que es rendeixi. Un altre cop l’espanyolisme va llegir malament Carl Von Clausewitz: va creure que el centre de gravetat independentista eren els seus líders. Error. Empresonar-los només va servir perquè guanyessin vots. Però quin és el centre de gravetat espanyolista a Catalunya? Indubtablement, les seves institucions.

És possible que ja hagi passat allò que Clausewitz en deia el “moment culminant”: imaginem-nos que el 3-O, en lloc d‘una vaga general, s’hagués convocat una acció satyagraha a escala nacional: la història catalana potser seria una altra

Gandhi no hauria dubtat com procedir: hauria enviat dotzenes de milers de voluntaris, pacífics i desarmats, a envoltar els edificis dels principals organismes estatals a Catalunya. Centenars de milers, si calia. O més. I amb ell, al capdavant. I hauria presentat un ultimàtum: o el Govern convocava un referèndum o les multituds ocuparien pacíficament els edificis. Això situaria el govern espanyol davant d’un dilema tan previsible com insoluble. Només podria fer dues coses:

  • Disparar, i causar així una matança horrible, o…
  • Renunciar al control del territori i concedir la independència de facto. En ambdós casos perdia.

I, en realitat, és molt dubtós que Madrid obrís foc: a l’Europa del segle XXI, la sang és políticament injustificable. Ni tot el furor nacionalista espanyol justificaria una massacre de ciutadans indefensos que, al capdavall, ni tan sols demanaven la independència, només votar-la. Votar…!

Però el fet és que els dirigents catalans no van fer res d’això. Ni abans ni després de l’1-O. Encara més: una acció semblant ni tan sols estava en el seu horitzó intel·lectual, estratègic o emocional. I la gran pregunta és: per què no?

  • La primera idea que ens ve al cap és que les classes dirigents catalanes han estat tradicionalment porugues…, i que han volgut mantenir la tradició. Però no és el cas: el fet, irrefutable, és que els líders polítics de l’1-O són a la presó i a l’exili.
  • La segona explicació és més planera: que ni s’ho van plantejar perquè, en realitat, els dirigents polítics no eren com les seves bases socials.
  • Però hi ha una tercera explicació encara més convincent: que no s’ho van plantejar perquè sí que eren com les seves bases.

Clausewitz. És possible que ja hagi passat allò que ell en deia el “moment culminant”: imaginem-nos que el 3-O, en lloc d‘una vaga general, s’hagués convocat una acció satyagraha a escala nacional. La història catalana potser seria una altra. Tanmateix, la tropa de Gandhi la formaven milions d’indis que no tenien res a perdre;

.

  • L’independentisme el forma la classe mitjana catalana, amb hipoteca, dos fills i subscrita al diari ARA. (O a La Vanguardia, encara!) Gent així, gent orgullosíssima que a les seves manis no es llenci ni un paper fora de les papereres, estaria disposada a posar-se davant d’un tanc de vuitanta tones?
  • L’independentisme ha demostrat que és molt bo en l’organització de multituds, distribuint samarretes de coloraines i fent càntics massius. Però una república no es guanya amb performances.

Quan penso en el gruix de la massa independentista, em ve al cap una anècdota dels anys vint del segle passat. Poc després del triomf de la Revolució Russa, un grup de comunistes alemanys va anar a l’URSS. L’instructor  ho explica a Lenin:

“Ahir els camarades alemanys van fer un exercici que consistia a prendre a l’assalt una estació de tren. Tot va anar molt bé: van ocupar els llocs clau de l’andana, es van apoderar dels vagons i la locomotora amb una disciplina admirable i una execució perfecta. Però em sembla que no acaben d’entendre l’esperit revolucionari”.

Lenin li pregunta per què. I l’instructor li’n contesta:

“Perquè abans d’entrar a l’estació van fer cua, perfectament arrenglerats, per comprar els bitllets”.»

Obvio l’explicació de la resposta i la dono per entesa sufientment. Una revolució no es pot dur a terme amb tanta exemplaritat, sense haver tirat cap paper al terra…! Sense comentaris, doncs…!

 

[2] DE CARA AL 27 D’OCTUBRE -EN EL PRIMER ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA, TOT I QUE SIMBÒLICA I NO DUTA A TERME-, PERÒ AMB LA VOLUNTAT DE CONSTRUIR-LA

Amb un gran i punxant interrogant que esparvera, Borja de Riquer, intitula «Fer república…? Fer memòria» en un article de debat. I porto precisament aquí les seves reflexions en un moment clau en què es pretén desbrossar el camí cap a la República catalana [ vegi’s o consulti’s la història de 2017193119341873 – 1810 – 17141641 ] per part de:

a) Entitats civils compromeses: 

b) Institucions oficials i de Partits polítics:  

Ara bé, cap institució espanyola i catalana -tan sensibles a l’hora de commemorar aniversaris- ha fet cap celebració pel que fa a:

La revolució espanyola de 1868

En referència a la Revolució espanyola de 1868 cal recordar l’expulsió d’Espanya de la intrigant, corrupta i impopular Isabel II que va aconseguir fer-se popular el crit de “Fora els Borbons” i l’establiment a Espanya d’un Règim democràtic ja que la denominada “La Gloriosa” va significar la implantació del sufragi  universal masculí i el reconeixement de les llibertats d’expressió, d’associació. de reunió i de manifestació.

Un any després, al 1869 i a proposta del català Laureà Figueroa -que era Ministre d’Hisenda del Govern espanyol-, va escriure que el primer govern revolucionari pretenia construir una nova “monarquia amb institucions republicanes”. El nou sobirà hauria de trencar la tradició secular de les successions de l’absolutisme monàrquic herederitari i inviolable i ser elegit per les Corts Constituents.

Aquesta commemoració històrica dels 150 anys de “La Gloriosa” també porta cap a una reflexió que cal tenir present en l’obertura de tots aquests interrogants sobre la Monarquia espanyola:

 

  • No donaria tota aquesta qüestió revolucionària del 1868 per fer avui, en el 2018, un interessant debat sobre el lloc i el caràcter de la institució monàrquica del segle XXI...?
  • No serviria també tot plegat per discutir sobre la inviolabilitat i la impunitat dels sobirans…?
  • No seria oportú encetar un debat, a partir de la frase escrita de Laureà Figueroa, abans citada, per avaluar si l’actual monarquia espanyola té, o no, valors democràtics i si funciona realment com una “Institució republicana”...?
  • No es podria fer una mena de repàs històric sobre l’actuació personal i política dels darrers monarques espanyols –Amadeu I (Dinastia de Saboia), Alfons XII, Alfons XIII, Joan Carles I, Felip VI. (Dinastia Borbònica)- per analitzar si van actuar sempre com a caps d’Estat imparcials i al servei de tots els ciutadans amb una vida privada exemplar o més aviar escandalosa, implicats en casos de corrupció política i de favoritisme, potser envoltats d’una cort d’amics i d’aduladors o, tant de bo, mostrant un capteniment exemplar en contacte directe amb els ciutadans i sensibles a les seves demandes i situacions…?

Una bona ocasió, aquesta commemoració, per fer una bona reflexió sobre el paper de la monarquia espanyola. I això, en un moment en què tant el Parlament de Catalunya, així com l’Ajuntament de Barcelona han declarat abolir la Monarquia i reprovar el paper de Felip VI sobre la seva actuació en el conflicte català. Recordar la Revolució de 1868, que donà pas al Sexeni Democràtic, és important, no només per Espanya, sinó també per Catalunya, atès que les eleccions del gener de 1869 van possibilitar una victòria aclaparadora del republicanisme

Primer Congrés Obrer de BCN de l’any 1870

En relació al Primer Congrés Obrer de Barcelona de 1870 s’ha de dir que  va aprovar, per una amplíssima majoria, que: 

“La república-democràtica-federal és la forma de govern que més convé als interessos de les classes treballadores”.

Precisament, atès el moment actual en què tant es parla de “fer república”, tot vindicant els valors republicans, ara fa 150 anys una bona part de gent provinent de les classes populars, van intentar “fer república” de debó, fins al punt de temptejar diverses vegades proclamar l’Estat Català, i que per fer això, foren perseguits i empresonats: [ vegi’s o consulti’s la història de 2017193119341873 – 1810 – 17141641 ].

 

I tot seguit, en aquest afany de “fer república” o de “construir la república”, deixo constància de les Entitats i Institucions que malden per a la consecució de l’objectiu proposat i que se’n farà referència a continuació:

Entitats civils compromeses:

Institucions oficials i de Partits polítics:


2.1. ASSOCIACIONS CIUTADANES: L’OMNIUM CULTURAL I L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA

2.1.1. COMUNICAT D’ÒMNIUM CULTURAL DESPRÉS DELS FETS DEL PARALAMENT DEL 9 D’OCTUBRE DE 2018, EN QUÈ LES FORCES INDEPENDENTISTES PERDEN LA MAJORIA ABSOLUTA

Entitat “ÒMNIUM CULTURAL” / WEB de l’Òmnium Cultural

2.1.1.1. Des de la presó en què viu Jordi Cuixart -l’actual President d’Òmnium- ens endinsem en la identitat  i l’abast d’Òmnium Cultural. Què és Òmnium Cultural…?

Òmnium Cultural és una entitat sense ànim de lucre fundada el 1961 que treballa per a la promoció de la llengua i la cultura catalanes, l’educació, la cohesió social i la defensa dels drets nacionals de Catalunya.

El 2017 Òmnium Cultural tenia més de 90.000 socis distribuïts en 40 seus territorials i al juny del 2018 anunciava que el nombre gairebé arribava als 120.000. També té una vinculació directa amb l’Acció Cultural del País Valencià i l’Obra Cultural Balear en el marc de la Federació Llull.

 

2.1.1.2. Història fundacional d’Òmnium Cultural

 

Òmnium Cultural va ser fundada l’11 de juliol de 1961 per Lluís Carulla i CanalsJoan Baptista Cendrós i CarbonellFèlix Millet i MaristanyJoan Vallvé i Creus i Pau Riera i SalaFèlix Millet i Maristany fou el primer president de l’entitat i fou succeït per Pau RieraJoan VallvéJoan Carreras i Josep MillàsEl desembre de 1963, pocs dies després de les declaracions de l’abat de Montserrat Aureli M. Escarré a Le Monde en defensa de la identitat catalana, Òmnium Cultural va ser escorcollada i clausurada per ordres del governador civil Antonio Ibáñez Freire, però va continuar treballant clandestinament en la defensa i promoció de la llengua i la cultura catalanes. Aquesta situació es prolongà fins al 1967, quan l’entitat rebé el vistiplau de l’Administració.

Durant els anys 70, 80 i 90, Òmnium va engegar nombroses campanyes per promoure el català en diversos àmbits (l’escola, els llibres, la restauració, els mitjans de comunicació) i per defensar els drets nacionals de Catalunya (campanya Freedom For Catalonia, campanya pel CAT a les matrícules de cotxes, etc.). A partir de 2003, sota la presidència de Jordi Porta, l’entitat va engegar un procés de renovació interna i externa que es va concretar amb l’impuls de nous projectes i activitats (Festa per la Llibertat, programes de cohesió social, nous programes culturals), amb una nova imatge gràfica i un canvi d’ubicació de la seu nacional, del Palau Dalmases al carrer Diputació, 276, a l’Eixample de Barcelona.

Òmnium va ser l’encarregada d’organitzar la manifestació que tingué lloc el 10 de juliol de 2010 a Barcelona, sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”, i el 29 de juny de 2013 va organitzar el Concert per la Llibertat al Camp Nou, amb el suport de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i altres entitats. Els anys 2013 i 2014 va impulsar la campanya Un país normal. El 2014, amb l’ANC, va posar en marxa la campanya Ara és l’hora a favor de la independència de Catalunya de cara la consulta sobre la independència de Catalunya del 9 de novembre d’aquell mateix any. La campanya va tenir la seva rèplica l’estiu de 2015, encara a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2015. A causa de la inclusió de Muriel Casals a la llista independentista Junts pel Sí, la fins llavors presidenta d’Òmnium va deixar el càrrec. La va succeir Quim Torra fins a l’assemblea celebrada el 19 de desembre de 2015 en la qual fou proclamat president Jordi Cuixart i Navarro, elegint-se 19 càrrecs d’un total de 24.

El 16 d’octubre de 2017 la jutge de l’Audiència Nacional Carmen Lamela decretà presó incondicional pel seu president Jordi Cuixart en relació a l’Operació Anubis. També ordenà presó per Jordi Sànchez, president de l’ANC. La justícia acusa Òmnium i l’ANC de convocar la concentració del 20 de setembre davant del Departament d’Economia i Hisenda. Els assenyala per no permetre la tasca de la comitiva judicial garantint la seva integritat física.

El dia 25 de desembre, en el marc del Mobile World Congress i del sopar inaugural, l’ANC i Òmnium van convocar una «gran cassolada» a les 21.00 h a Barcelona per a protestar per la presència i contra el posicionament del Rei d’Espanya Felip VI, després de les càrregues policials de l’1 d’octubre de 2017.

El 15 de març del 2018 la Guàrdia Civil espanyola va escorcollar la seu de l’entitat cultural durant tot el dia. Se’n van endur els papers originals de la comptabilitat 2016-2018 i una còpia en CD; tres telèfons mòbils, un dels quals personal; quatre discos durs i van segrestar el correu de quatre treballadors. En total, 10 gigues de documentació i 320 gigues d’imatges del banc gràfic.

 

 

2.1.1.3. Activitats que desenvolupa Òmnimum Cultural sigui en el camp de “la cultura” en general, en relació a “la llengua”, pel que fa a “l’educació”,  a “la cohesió social”, o bé en referència al “país”

Cultura

  • Nit literària de Santa Llúcia– la Festa de les Lletres Catalanes i Vetllada cultural en la qual es lliuren alguns dels premis més prestigiosos de les lletres catalanes. Se celebra de forma itinerant i es retransmet en directe per TV3. Els dies abans s’organitzen activitats a la ciutat que acull la festa.
  • Premi d’Honor de les Lletres Catalanes– El projecte vol reconèixer i prestigiar els referents de la cultura catalana i donar-ne a conèixer l’obra arreu del país. A principis de juny se celebra l’acte de lliurament al Palau de la Música Catalana.
  • La Llança de Sant Jordi En la diada de Sant Jordi, Òmnium surt al carrer a moltes poblacions amb diverses activitats. Dies abans impulsa una campanya a Internet per donar a conèixer les novetats editorials en català i fomentar-ne el consum. Es clou amb una festa del món literari i editorial.
  • Flama del Canigó– Focs de Sant Joan. Aquesta festa d’encesa dels Focs de Sant Joan és una eina de cohesió i construcció col·lectiva molt arrelada als Països Catalans. A nivell nacional s’organitza l’accés al cim del Canigó i es dóna suport als equips de foc d’arreu del país. També organitza l’acte de rebuda al Parlament i a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.
  • Calendari de Tradicions i Costums– Calendari il·lustrat amb les festes tradicionals més rellevant dels Països Catalans i els costums i elements gastronòmics que les acompanyen  per tal de donar a conèixer aquest l’imaginari col·lectiu i assenyalar les dates en què hi tenen incidència. 5.000 exemplars, 200 punts de distribució.
  • Altres activitats– Durant tot l’any la Seu Nacional i la majoria de seus territorials acullen xerrades, taules rodones, cicles i presentacions.

Llengua i educació

Cohesió social

Diversos projectes de cohesió:

  • QUEDEM? és un programa que es duu a terme des del 2006. El gener de 2011 Òmnium Badalona va inaugurar les activitats del 2011 amb la descoberta del subsòl del Museu de Badalona. El 22 de setembre de 2011 Òmnium Cultural Osona va organitzar una visita al Temple-Basílica de la Sagrada Família L’octubre de 2013 a Manresa es va fer una sortida a Montserrat, seguint un tros del camí dels Degotalls. El divendres 20 de desembre de 2013, Òmnium Bages va organitzar una visita a l’assaig dels Pastorets d’Els Carlins. El divendres 20 de desembre de 2013 Òmnium Cultural del Baix Camp va organitzar el “Caga tió!” a la Parròquia de Sant Bernat Calbó de Reus.
  • A TOTA VEU és un programa que consisteix en una lectura pública de poesia arreu del territori català que es fa al voltant de la Diada de Sant Jordi. Es fan parelles de persones, una té com a llengua pròpia el català i l’altra una llengua diferent, i llegeixen en públic poemes en la llengua original i la traducció al català. És una activitat oberta a tothom que hi vulgui participar I cada any gira al voltant d’un eix temàtic.
  • ARRELARREU un treball entre centres educatius i biblioteques per tal de fomentar el vincle a partir de contes populars de diverses tradicions.

País

2.1.1.4. Comunicat d’Òmnium Cultural, adreçat al Parlament de Catalunya en la pèrdua de la majoria absoluta el dia 9 d’octubre de 2018

«Òmnium Cultural expressa la seva màxima decepció per la incapacitat de la majoria republicana d’arribar a acords que permetin preservar la majoria que la ciutadania els va donar a les eleccions del 21 de desembre de 2017 i, el que és més rellevant, de traçar una estratègia unitària davant la repressió i els reptes de país. Avui s’ha trencat un dels béns més preuats del sobiranisme: la majoria parlamentària que s’havia aconseguit retenir a les darreres eleccions tot i els embats i la repressió constant de l’Estat.

Davant d’aquesta situació, Òmnium Cultural reclama a totes les forces sobiranistes una unitat d’acció que ja no es pot posposar més. Dels representants públics se n’espera capacitat per resoldre els problemes polítics, per prioritzar l’acord per sobre la diferència, per aparcar el tacticisme en favor d’un horitzó compartit. Actituds que, malauradament, bona part de la ciutadania ha trobat a faltar darrerament. La divisió dels partits sobiranistes està desconcertant una ciutadania a la qual es deuen els partits polítics.

És imprescindible, doncs, recuperar la unitat d’acció, una estratègia compartida i uns objectius clars que ens permetin avançar en l’assoliment de la República. Cal afrontar els propers mesos amb valentia, sinceritat i amb el rigor que el moment polític demana.

Des d’Òmnium Cultural seguirem treballant per assolir els grans consensos de país que ens han permès avançar i vetllarem perquè les actituds de part no s’imposin per sobre dels objectius comuns».

2.1.1.5. Comunicat d’Òmnium Cultural en resposta a l’escrit d’acusació de la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat espanyol, del dia 2 de novembre de 2018

Davant la confirmació que la Fiscalia General de l’Estat acusa el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, del delicte de rebel·lió i demana 17 anys de presó, i l’Advocacia de l’Estat l’acusa de sedició i en demana 8, la Junta Nacional d’Òmnium vol fer públiques les següents consideracions:

La Junta d’Òmnium Cultural expressa tot el suport al president de l’entitat, Jordi Cuixart, empresonat des de fa 382 nits, i a la resta d’encausats davant aquest procés vergonyós que no és altra cosa que un judici a la democràcia.
Els escrits d’acusació que han presentat aquest divendres la Fiscalia i l’Advocacia General de l’Estat contra tots els presos polítics, els membres de la Mesa del Parlament, representants de partits i de la cúpula d’Interior, són un atac sense precedents al sistema de drets i llibertats de tota la ciutadania. Els escrits d’avui suposen una criminalització de la mobilització popular transformadora. Avui l’estat de dret fa aigües; es vulneren els drets de manifestació, expressió i vaga. Es violenten les lleis per construir un fals relat de rebel·lió i alçament violent que mai ha existit.
Òmnium Cultural denuncia una operació d’estat per anul·lar el moviment sobiranista català, un moviment pacífic i cívic que defensa legítimament el dret a l’autodeterminació de Catalunya.
La macrocausa contra el procés i, en particular, el judici a un activista social i cultural com Jordi Cuixart, és un atac als drets fonamentals de tots els ciutadans de Catalunya, pensin el que pensin, votin el que votin. Però també significa un retrocés molt greu i sense precedents per a la ciutadania de l’estat espanyol. Avui l’Estat ha decidit portar la democràcia a judici.
En aquest punt, denunciem al govern de Pedro Sánchez per agreujar el conflicte i no presentar una solució política. El govern espanyol ha cedit al xantatge de l’extrema dreta i trenca d’aquesta manera tota opció de diàleg amb Catalunya. És especialment significatiu que amb l’arribada del partit socialista, l’advocacia de l’estat hagi endurit la seva posició. El relats dels fets per part de l’advocacia i la fiscalia són idèntics. Una mostra més de la manca de voluntat política del govern espanyol per resoldre el conflicte amb Catalunya.
Tot i aquest embat de l’Estat, la Junta nacional d’ÒMNIUM vol remarcar que  si algú es pensa 17 anys de presó ens faran renunciar als nostres objectius, drets i llibertats nacionals és que no coneixen Òmnium. Davant d’aquesta farsa de judici, ni en Jordi Cuixart ni Òmnium no ens defensarem de res si no que acusarem l’estat d’utilitzar la repressió, ara a través de la justícia, per carrega-ser drets i llibertats fonamentals.
Per tot això, Òmnium Cultural apel·la a una resposta majoritària i unitària del conjunt de la societat en el moment més greu de la democràcia espanyola. Des de la nostra entitat considerem que cal refermar el compromís del 80% dels catalans a favor de la defensa del dret a l’autodeterminació i la llibertat per als presos polítics.

2.1.1.6. Som el 80%: la plataforma transversal d’Òmnium a favor d’una “negociació sincera” i una solució “real” per a Catalunya

Aquesta n’és la seva plana web

“Som el 80%” és el lema de la nova campanya que engega Òmnium per expressar la “diversitat i pluralitat” de la societat catalana que rebutja la presó preventiva contra els líders independentistes i que demana “iniciar una negociació sincera per a una solució política real” per a Catalunya. L’entitat presidida per Jordi Cuixart ha presentat el Manifest aquest dimarts en un acte al Centre Cívic Convent de Sant Agustí, a Barcelona, amb la presència de l’exdiputat de la CUP David Fernàndez, l’exlíder de Catalunya en Comú Xavier Domènech, l’expresident del Pacte Nacional pel Referèndum, Joan Ignasi Elena, els exconsellers Antoni Castells, Andreu Mas-Colell i Joan Manuel Tresserres, l’exsecretària general de Podem Catalunya Gemma Ubasart, l’historiador Borja de Riquer i l’advocat August Gil Matamala, entre altres personalitats.

En la presentació de la plataforma “Som el 80%” el vicepresident d’Òmnium, Marcel Mauri, ha apel·lat a una “resposta àmplia davant d’un judici injust” i també a “sumar les màximes sensibilitats” a favor de trobar una “solució real”. En resposta a una pregunta sobre si aquesta solució ha de ser un referèndum d’autodeterminació, Marcel Mauri ha assegurat que a Òmnium no li pertoca dir quines són les solucions, sinó que això correspon als governs i als partits: “Entenem que segur que passa pel diàleg i la negociació política, i passa per les urnes”, s’ha limitat a dir el vicepresident de l’entitat cultural. 

Marcel Mauri ha denunciat l’Estat “criminalitzador” contra les mobilitzacions ciutadanes i ha fet una crida als altres pobles d’Espanya que “també siguin capaços d’articular una resposta que posi fi a aquest “abús”El Manifest presentat compta amb més d’un centenar de signants de diversos àmbits, des del polític fins a l’econòmic, social, acadèmic i cultural. També hi destaquen noms com l’entrenador del Manchester City, Josep Guardiola, els cantants Feliu Ventura i Alguer Miquel; els expresidents del Parlament Joan Rigol, Ernest Benach i Núria de Gispert; el líder d‘UGT i exlíder de CCOO, Camil Ros i Joan Carles Gallego; les actrius Clara Segura i Sílvia Bel, i les advocades Eva Labarta i Anaïs Franquesa (Irídia). 

L’escrit sintetitza en tres elements la seva reivindicació:

  • La defensa dels drets i les llibertats democràtiques i fonamentals.
  • El rebuig a la repressió i la judicialització de la política com a eina per resoldre els conflictes polítics.
  • La defensa d’una solució política que “sempre ha de passar perquè els ciutadans de Catalunya puguin decidir i exercir democràticament el seu futur polític”.

A través de Twitter, diversos dirigents polítics en actiu -han quedat fora de la presentació del Manifest perquè es vol focalitzar en la societat civil- han expressat el suport a la iniciativa. Entre ells, l’expresident de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont, el portaveu d’ERC al Congrés de Diputats, Gabriel Rufián i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau

2.1.2. L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA REAFERMA LA SEVA APOSTA INDEPENDENTISTA PER LA UNILATERALITAT

Entitat “ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA” / WEB de l’Assemblea Nacional Catalana

2.1.2.1. L’ANC, una entitat que malda per assolir la independència de Catalunya.

L’Assemblea Nacional Catalana és una organització que es defineix com a popular, unitària, plural i democràtica que té per objectiu aconseguir la independència de Catalunya mitjançant la constitució d’un Estat de dretdemocràtic i social. El gener de 2015 tenia més de 80.000 membres, dels quals 40.132 eren socis de ple dret (pagant quota) i 39.946 estaven apuntats com col·laboradors o simpatitzants (sense pagar quota, només com a voluntaris). S’estructura en deu regions que tenen representació al secretariat nacional. Des del 24 de març de 2018 la seva presidenta és Elisenda Paluzie, qui agafà el relleu a Jordi SànchezLa seva organització juvenil pròpia és l’Assemblea Nacional de Joves Independentistes.

2.1.2.2. L’ANC té la seva història

La idea de la creació d’aquesta entitat de caràcter polític transversal fou de Pere Pugès i de Miquel Strubell els quals es van trobar a Arenys de Munt, el 13 de setembre del 2009, dia de la primera consulta popular. Allà van decidir un procediment per fer créixer un grup inicial incorporant moltes altres sensibilitats del catalanisme tradicional de la transició. D’ells dos (a qui posteriorment s’hi afegiran en Miquel Sellarès i n’Enric Ainsa), en neix el grup creixent anomenat ‘els quatre d’Arenys’ que anirà preparant l’embrió de l’organització. Aquest embrió pren cos durant la «Conferència Nacional per l’Estat Propi» que se celebrà el 30 d’abril de 2011 a Barcelona, a la qual assistiren 1.500 persones. En aquesta conferència s’elegí com a “assessors” un grup de gent destacada del panorama català que constituirien el Consell permanent format per Aureli ArgemíEnric I. CanelaCarles CastellanosJosep CruanyesJosep DalmauMiquel EsquirolPatrícia GabanchoJulià de JòdarJoel JoanEnric LarreulaLluís LlachFèlix MartíJosep Maria MuriàFerran RequejoFrancesc RiberaPep RieraBlanca SerraEva SerraJordi SoléJosep Maria TerricabrasQuim TorraRicard Torrents, entre d’altres; i també s’escollí l’òrgan de govern de l’entitat que és el secretariat provisional compost per Carme ForcadellJaume SolerMiquel Strubell, Pere Pugès, Ricard Gené, Jordi Manyà, Àngels Folch, Xavier Pinell, entre d’altres.

L’Assemblea Nacional Catalana va constituir-se legalment com a entitat el 25 de maig de 2011, i foren escollits els seus primers càrrecs orgànics. Com a presidenta fou escollida Dolors Marin, com a vicepresident en Jordi Manyà, secretari Enric Ainsa i tresorer Josep Soldevila.

L’assemblea constituent de l’ANC tingué lloc el 10 de març de 2012 al Palau Sant Jordi de Barcelona, aprovant-se definitivament els estatuts, el reglament intern i el full de ruta cap a la independència. L’abril de 2012, Carme Forcadell fou elegida presidenta de l’entitat, mentre que Carles Castellanos fou elegit vicepresident, Llorenç Sotorres tresorer i Jordi Martínez secretari.

El març de 2013 comptava amb més de vint-i-set mil membres (13.600 socis de ple dret i prop de 13.500 com a col·laboradors).

El 8 de juny de 2013 es van celebrar les eleccions de l’Assemblea Nacional Catalana, en les quals Carme Forcadell va ser reelegida presidenta. Jaume Marfany va ser el nou vicepresident, en substitució de Carles Castellanos, Jordi Martínez es va mantenir com a secretari i Oriol Sallas va rellevar Llorenç Sotorres com a tresorer.

El 17 de maig de 2014 i després de celebrar les corresponents eleccions, Carme Forcadell i Jaume Marfany van revalidar els seus càrrecs. En canvi, Núria Guillaumes va passar a ocupar la tresoreria i Antoni Morral la secretaria, el qual va ser substituït el gener del 2015 pel Josep Colomer.

El 16 de maig de 2015 Jordi Sànchez i Picanyol rellevà Carme Forcadell a la presidència de l’entitat, en ser escollit pels membres del secretariat.

El dilluns 16 d’octubre de 2017, el president de l’Assemblea Jordi Sànchez i Picanyol, després de declarar davant la jutgessa Carmen Lamela de l’Audiència Nacional Espanyola juntament amb Jordi Cuixart d’Òmnium Cultural, foren empresonats de manera preventiva i sense fiança acusats d’un suposat delicte de sedició. Aquestes detencions, considerades “polítiques” per gran part de la societat catalana, desencadenaren un conjunt de reaccions de polítics i personatges de la societat civil, que culminaren amb la convocatòria de mobilitzacions massives la tarda del 17 d’octubre de 2017, amb centenars de milers de persones arreu del país.

2.1.2.3. L’Assemblea referma, en data del 6 d’octubre de 2018, la seva aposta de cara a l’assoliment de la independència de Catalunya per la “via unilateral” si l’Estat espanyol no possibilita un “referèndum pactat”

.

El Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana es reuní en un Ple extraordinari, el 6 d’octubre de 2018, a la seu nacional de l’Assemblea. Aquest Ple havia de celebrar-se el dia 22 de setembre, però es va posposar per poder ser tractat amb el temps i la manera adequats que requerien els temes que finalment s’han pogut tractar. En aquesta jornada, han quedat aprovats tres documents:

  • “Fem la República catalana. Relat del que ens ha passat”
  • “Balanç̧ de l’acció́ de Govern de la Generalitat de Catalunya”
  • “Fem la República catalana. Estratègia de futur”.

Els tres documents han estat aprovats amb una clara majoria, d’entre el 71 i el 88 per cent.

Primer s’ha fet una anàlisi dels esdeveniments, des de la sentència de l’Estatut del 2010 fins a l’octubre del 2017, i s’han identificat les fortaleses i debilitats acumulades. Així, en el document aprovat es denuncia que el procés que va portar a fer un simulacre de proclamació de la república s’ha acabat. Aquest procés ha permès acumular moltes fortaleses i aprenentatges que ara s’han de posar en valor, així com aprendre i posar remei a les febleses.

Centrant-nos en l’acció de govern català, es pot constatar que cap dels compromisos electorals de les eleccions del 21 de desembre de 2017 no s’han dut a terme. El Govern de Carles Puigdemont destituït pel 155 no s’ha restituït i ni el Parlament de 2018t ni el Govern de Quim Torran no estan disposats a la desobediència necessària per fer respectar la sobirania del Parlament i avançar cap a la proclamació efectiva de la República Catalana.

2.1.2.4. Balanç de l’acció de govern de la Generalitat de Catalunya

Davant d’aquesta situació de manca de concreció i manifesta falta d’estratègia compartida del Govern, des de l’Assemblea Nacional Catalana s’insta el president de la Generalitat i el Govern de Catalunya a tota una sèrie de punts:

  • Garantir l’acord estratègic i d’actuació entre JxC i ERC al Parlament i al Govern, i recuperar la unitat d’acció parlamentària amb la CUP, així com la unitat d’acció estratègica amb la resta d’actors socials republicans.
  • Fer balanç de les capacitats reals de les institucions catalanes per fer efectiva la República catalana en un escenari d’unilateralitat, identificar les deficiències, traçar un pla per cobrir‐les i comunicar‐lo a la població.
  • Complir els compromisos adquirits durant la investidura i preparar-se per a un embat democràtic, tot activant totes les capacitats institucionals, que han d’estar llestes, alineades i lleials a la majoria independentista del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat quan sigui necessari.
  • Materialitzar la unitat d’acció estratègica entre les institucions, els partits i les organitzacions socials republicanes en la concreció d’una coordinació permanent i en la definició d’una tàctica específica per a cada actor sobiranista.
  • Posar en marxa l’anunciat Consell de la República i presentar-ne l’estructura i les funcions.
  • Fixar, abans del proper 21 de desembre de 2018, una única i nítida estratègia de govern per a la implantació de la República catalana. I que la comparteixi i coordini tàcticament amb tots els actors polítics i entitats compromesos amb la implantació efectiva de la República, declarada el 27-O del 2017.

Si després del 21 de desembre de 2018, el Govern de Catalunya persisteix en aquesta disparitat manifesta i desconcertant de criteris estratègics de futur i segueix emprant un llenguatge abrandat en les formes que no es correspon en absolut amb una acció de govern que defuig la desobediència i que, persistint en l’autonomisme, legítima l’acció repressora de l’Estat espanyol, l’Assemblea Nacional Catalana no acompanyarà el Govern de Catalunya i serem crítics i extremadament exigents en el compliment del seu mandat, amb mobilitzacions que tindran aquesta orientació.

Demanarem al Govern que qui no es vegi amb cor de seguir amb un procés nítid d’accions de govern que condueixin cap a la proclamació efectiva de la República catalana faci un pas al costat, i deixi el seu lloc al Govern a persones que estiguin disposades a una acció més decidida, assumint els riscos propis de la desobediència.

2.1.2.5. Pla estratègic

Sobre la base de les fortaleses i debilitats identificades i el context actual, l’ANC ha traçat un pla estratègic basat en escenaris. Així, identifica només tres escenaris que ens portarien a la independència efectiva:

  • Referèndum pactat amb l’Estat espanyol a resultes d’una negociació directa bilateral
  • Referèndum pactat amb l’Estat espanyol forçat per algun organisme internacional
  • La via unilateral.

L’ANC ha volgut posar en rellevància que ampliar la base social no és un escenari en si mateix. Encara que fóssim el 80 %, la independència no ens vindria donada, sempre hauríem de situar-nos igualment en algun dels tres escenaris citats. A més, l’ANC entén que destensionar i pretendre una normalització en l’actual context és dilatori i desmobilitza, i no serà efectiu per assolir l’objectiu.

  • En referència a l’escenari de referèndum pactat amb l’Estat espanyol, l’ANC considera que totes les manifestacions del Govern del PSOE, així com de la majoria política, social i electoral de l’Estat espanyol, indiquen que aquesta via és malauradament impossible.
  • En referència a l’escenari de referèndum pactat forçat per algun organisme internacional, el considera poc probable atesos els fets d’octubre, però sí que creu que hi ha un llindar màxim de vulneració de drets o inestabilitat econòmica que podria fer que aquest escenari es produís.
  • Per tant, l’Assemblea considera la via unilateral com l’escenari més probable i l’únic que depèn de nosaltres i ens permet ser proactius, ateses la incapacitat del Govern espanyol d’oferir absolutament res i de renunciar a la seva cara més repressora, així com les seves debilitats pel que fa a la governabilitat. Tot i això, l’entitat estaria disposada a renunciar a la unilateralitat si qualsevol dels dos primers escenaris es convertissin, en els propers 6 mesos, en realitats tangibles i declarades sense cap marge d’ambigüitat per part dels actors implicats (Govern català, Govern espanyol, potencial mediador).

Així doncs, l’Assemblea considera que, perquè la via unilateral es desenvolupi amb èxit, cal idealment:

.

Per tal de seguir avançant en el desenvolupament de la via unilateral, l’ANC treballarà dotze línies d’actuació claus i prioritàries. Entre elles destaquem que:

  • L’ANC desenvoluparà projectes que facin tangible la República Catalana pels ciutadans, en què s’afavoreixi una economia menys dependent dels poders polítics espanyols i dels oligopolis rendistes.
  • Així mateix, es farà la màxima amplificació interna i internacional davant el judici als ostatges polítics, es potenciaran les eleccions primàries per a les Municipals 2019 per assolir el màxim d’alcaldies independentistes i la necessària regeneració democràtica.
  • També es generarà un relat constant per seguir ampliant la majoria social, de manera no reactiva sinó positiva i propositiva.
  • Es denunciarà, davant els organismes internacionals, la situació de vulneració de drets civils i polítics dels ciutadans catalans. Així mateix, es mantindrà la mobilització ciutadana.

En el front institucional, l’ANC demana al Govern, al Parlament i als partits independentistes que exerceixin un lideratge clar i efectiu que no tingui missatges contradictoris entre el que es diu i el que es fa realment. Així mateix, demana al Govern que es prepari per a la via  unilateral sense més dilacions i que treballi en aquells àmbits que s’han de reforçar per garantir la proclamació i el funcionament inicial de la República.

L’ANC vol enviar un missatge a tot l’independentisme que, si els tres actors, Govern, Parlament i societat civil, ens preparem amb responsabilitat i rigor en l’escenari de la unilateralitat, arribarem a l’objectiu de fer efectiva la República Catalana, igual com vam ser capaços de fer el referèndum de l’1 d’Octubre en les condicions més adverses».

2.2.  DES DE LA POLÍTICA GOVERNAMENTAL I DE PARTITS: EL FÒRUM CÍVIC I SOCIAL PER AL DEBAT CONSTITUENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA, LA CRIDA NACIONAL PER LA REPÚBLICA ANIMAT DES DEL PdCAT I EL CONSELL PER LA REPÚBLICA DES DE LA CASA DE LA REPÚBLICA DE WATERLOO

2.2.1. EL FÒRUM CÍVIC I SOCIAL PER AL DEBAT CONSTITUENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA, PRESIDIT PER LLUÍS LLACH

Entitat “FÒRUM CÍVIC I SOCIAL PER AL DEBAT CONSTITUENT” / WEB del FCS

2.2.1.1. Què s’entén pel Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent…?

El Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent, impulsat per la Generalitat de Catalunya, pretén assolir uns objectius ben clars que són: pensar, debatre i elaborar les bases i els principis generals del model de país de la República Catalana. La plataforma estarà impulsada per un òrgan assessor del Departament de la Presidènca del Govern de Catalunya.

2.2.1.2. El Govern de la Generalitat de Catalunya aprova la creació del Consell Assessor per a l’impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent 

El president del Consell Assessor del Fòrum cívic i social per al Debat Constituent, nomenat pel President de la Generalitat, Quim Torra, serà l’ex-diputat i cantautor Lluís Llach.

El Govern ha aprovat en data de 23 d’octubre de 2018 la creació del Consell Assessor per a l’impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent, que serà l’òrgan encarregat de preparar les tasques d’anàlisi, articulació i creació d’un Fòrum Cívic i Social per fer el Debat Constituent. El Consell Assessor serà un òrgan col·legiat adscrit al president de la Generalitat i tindrà la missió de preparar i posar en marxa el Fòrum com a instrument de participació i cohesió social, que compti  amb la participació de la ciutadania, i que s’articuli com un espai de debat per tot el territori de Catalunya.

El president del Consell Assessor, nomenat pel president Quim Torra, serà l’exdiputat i cantautor Lluís Llach, que fou el president de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent del Parlament de Catalunya. La resta de membres, entre 10 i 20 persones, seran nomenats pel President de la Generalitat a proposta de Lluís Llach al llarg dels pròxims dies. El Consell estarà compost per persones de reconegut prestigi en les diferents disciplines vinculades als àmbits acadèmic, professional i sectorial del país. A més de Lluís Llach com a president, el Consell tindrà una vicepresidència i una secretaria.
Els membres del Consell Assessor no percebran cap retribució per l’exercici de les seves funcions, ni tindran cap dret de naturalesa econòmica per raó de l’assistència a les reunions del Consell, ni tindran dret a cap tipus d’indemnització.
El Govern crea aquest Consell Assessor sota el principi del dret de participació dels ciutadans en els assumptes públics, que és un dels eixos fonamentals del sistema democràtic, que ha de guiar l’acció dels poders públics.
Un dels instruments de què disposa la nostra societat per enfortir el sistema democràtic, és la Llei 10/2014, del 26 de setembre, de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana, que estableix el règim jurídic i el procediment dels mecanismes de participació, com a instruments dirigits a conèixer la posició o les opinions de la ciutadania amb relació a qualsevol aspecte de la vida pública de Catalunya.

2.2.1.3. El Fòrum Cívic i Social pretèn ser un debat de país, però sense terminis i liderat per entitats ciutadanes

El Consell assessor, que posarà en marxa el Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent, vol obrir un debat ciutadà per saber què volen ser els catalans de cara a la proclamada simbòlicament República catalana del 27 d’octubre de 2017. L’objectiu final no és l’elaboració d’una Constitució catalana de 2015 com la que es va articular per un grup de juristes liderats per Santiago Vidal

El President de la Generalitat, Quim Torra, es va comprometre en el debat de la seva investidura a posar en marxa un procés constituent amb l’objectiu de forjar una proposta de Constitució catalana aquesta legislatura. Així que, creant un Consell assesso per impulsar el Fòrum Cívic i Social, ho va limitar a una discussió sobre el model de país que la ciutadania vol, però senser fixar terminis amb un calendari concret. Tant Quim Torra com Lluís Llach, que pilotarà el nou òrgan, es van esforçar a deslligar la tasca d’aquest consell assessor del “procés constituent” (que no té res a veure amb el “procés constituent” de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres), que el seu President, Lluís Llach, situa després d’una eventual independència:

“Aquest Consell no li correspon redactar una eventual Constitució catalana”

Tampoc -ni Quim Torra ni en Lluís Llach– van comprometre’s a fer una multiconsulta al final de la legislatura sobre el resultat d’aquest debat, quer sí incloïa en l’oferta que JxCat i ERC van fer a la CUP per aconseguir el seu supor a la investidura. Es va ssegurar que serias la societat civil qui decidirà què es fa amb els resultats del Debat del Fòrum Cívic i Social que proposi el Consell assessor.

2.2.1.4. Composició del Consell Cívic i Social per al Debat Constituent de la República Catalana

El president de la Generalitat, Quim Torra, signà la resolució de nomenament dels dotze primers membres del Consell Assessor per a l’impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent. Les persones que en formaran part són:
  • Lluís Llach i Grande. Cantautor i escriptor. Ha esdevingut un referent de la cançó catalana i de la cultura per a diverses generacions. Va ser president de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent a la legislatura XI com a diputat independent de Junts pel Sí. Entre el 1969 i el 2007, Llach va enregistrar 33 discs i, en acabar la seva carrera musical, va crear una fundació per al desenvolupament al Senegal. Ha escrit tres novel·les i un llibre de records sobre Miquel Martí i Pol.
  • Antonio Baños i Boncompain. Periodista i escriptor. Es va diplomar en Ciències de la Informació a la UAB. Ha treballat i col·laborat en una gran quantitat de mitjans de comunicació. Ha fet periodisme de divulgació econòmica i ha publicat dos llibres sobre aquesta matèria. Més recentment, ha escrit els llibres ‘La rebel·lió catalana’ i ‘La república possible’ que exploren els camins del procés cap a la independència de Catalunya. És portaveu de Súmate.
  • Carmina Castellví i Vallverdú. Advocada i jurista. Llicenciada en Dret. Col·legiada de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Lleida. Especialitzada per a la Jurisdicció de Menors del Consell dels Il·lustres Col·legis d’Advocats de Catalunya. És advocada al Servei d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD) del Pallars Sobirà i secretària interventora del Servei d’Assistència Tècnica del Consell Comarcal del Pallars Sobirà pels municipis de Soriguera i Farrera des del 2009. Va ser diputada independent de Junts pel Sí en la XI legislatura.
  • Jordi Domingo i Garcia-Milà. Advocat. Amb més de 43 anys d’experiència en dret civil, mercantil, internacional i processal, és membre de l’ICAB des del 1975 i és portaveu de la plataforma Constituïm, que va elaborar —amb la participació activa de més de 3.500 persones— un projecte de constitució per a la República de Catalunya. Actualment és president de la Coordinadora de l’Advocacia de Catalunya.
  • Albano Dante Fachin Pozzi. Membre fundador de Procés Constituent i signant del manifest fundacional de Podemos, “Mover Ficha”. Entre 2015 i 2017, va ser diputat per Catalunya Sí Que Es Pot. Va fundar la revista Cafèambllet i ha escrit dos llibres: “Artur Mas: on són els meus diners” i “Informe Urgent des dels escons 4 i 5”.
  • Jaume López Hernàndez. Professor de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra. És doctor en Ciència Política i de l’Administració i Màster en Teoria Política i Social i en Filosofia de les Ciències Socials. Va ser membre fundador i portaveu de Reinicia Catalunya i relator del Cicle de debats “Processos constituents al món”, organitzat per la Generalitat de Catalunya. És autor de diversos llibres sobre dret de decidir i processos constituents arreu del món.
  • Àngels Martínez Castells. Professora de política econòmica (UB). És doctora en Ciències Econòmiques. Ha investigat sobre gènere, economia crítica i feminista, salut pública, immigració i ciutadania, entre més. Ha treballat també en la Història del Pensament Econòmic. Va ser diputada de CSQP al Parlament de Catalunya la XI legislatura i té una llarga trajectòria com a activista social en diverses organitzacions.
  • Albert Noguera Fernández. Jurista i politòleg. Professor de Dret Constitucional a la Universitat de València. Autor d’una extensa obra sobre poder i processos constituents, teoria de l’Estat i drets socials. Ha estat assessor de diferents processos constituents a Llatinoamèrica, on també ha estudiat les noves formes de participació política. És autor de diversos llibres com ‘Utopia i poder constituent’ o ‘El subjecte constituent’, entre més.
  • Montserrat Palau i Vergés. Doctora en Filologia Catalana i professora titular de la Universitat Rovira i Virgili i de l’Institut Interuniversitari d’Estudis de Dones i Gènere (IIEDG). Assagista, escriptora i col·laboradora en diversos mitjans de comunicació. La seva recerca s’ha centrat en la literatura contemporània, en la cultura popular i en els estudis de dones, gènere i feminismes. Va ser diputada de Junts pel Sí a la legislatura XI.
  • Miquel Puig i Raposo. Economista. Va obtenir el doctorat a la UB i va ampliar estudis al MIT i a la John F. Kennedy School of Government (Universitat Harvard). Va ser el primer president del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI). Va ser director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i també va dirigir la TVC. Actualment és el director general del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya i regidor d’Hisenda de l’Ajuntament de Falset. Ha escrit diversos llibres sobre l’economia catalana.
  • Marta Rovira Martínez. Doctora en Sociologia. Professora associada a la UOC i a la UAB. Directora de la Fundació Congrés de Cultura Catalana. Ha publicat diversos llibres i estudis sobre llengua, immigració, cultura, participació, educació, memòria, símbols, identitat nacional, i ha codirigit dos documentals. Col·labora habitualment en diversos mitjans de comunicació.
  • M. Gabriela Serra Frediani. Activista social. Va ser diputada per la CUP-Crida Constituent durant la legislatura XI. Ha estat presidenta de l’Associació de Veïns de Singuerlín a Santa Coloma de Gramenet i de la Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament. Actualment és membre d’Entrepobles, la Fundació per la Pau, el Centre Delàs d’Estudis per la Pau, la Plataforma Pau i Democràcia, entre més.
  • Beatriz Talegón. Periodista. Llicenciada en Dret, va cursar estudis d’Economia del Desenvolupament a la London School of Economics a la Universitat de Pequín. Fou secretària general de la Unió Internacional de Joventuts Socialistes. Ha treballat com a assessora del govern de Castella La Manxa a Brussel·les i com a assessora al Parlament Europeu. Ha escrit diversos llibres i és articulista i col·laboradora de diversos mitjans de comunicació.

 

2.2.4. Els objectius que pretén el Fòrum Cívic, Social i Constituent

Tanco aquest apartat amb la fotografia d’en Lluís Llach, per ser-ne el President del Consell Assesor per al Debat Constituent del Fòrum Cívic i Social per a la República, un organisme avui dia considerat de recorregut imprecís en temps de una indissimulada divisió del sobiranisme, així com també d’una agressivitat autoritària de l’Estat.

Lluís Llach ha estat suficientment criticat per haver acceptat aquest càrrec, depenent de la Presidència de la Generalitat, tot i que no remunerat, i titllat de ‘xiringuito’ per C’s (en català ‘un bar de platja’) immediatament de veure la llum l’organime que presideix. Per això, cal fer-li justícia i res millor que transcriure les paraules sobre el tema del periodista Antoni Bassas

“No és ni el càrrec ni el moment ideal per lluir-se, sinó més aviat per ser víctima de les bromes fàcils de ‘xiringuito’. I, en canvi, en Lluís Llach és aquí. Potser el que sobta als crítics és que una persona de 70 anys que té l’ego més que cobert i la vida resolta, i que havia decidit acabar els seus dies al Senegal, dedicat a la seva Fundació i a escriure, hagi optat per continuar preguntant-se què pot fer pel seu país sense res a canvi. No anem sobrats ni de talent ni d’esperit de servei. Llach té les dues coses i és fantàstic que les continuï posant a disposició del diàleg sobre el futur col·lectiu”

El Fòrum Cívic i Social té com a missió:

  • Promoure el debat constituent a Catalunya.
  • Pensar, debatre i elaborar les bases i els principis generals del model de país de la República Catalana

 

2.2.2. LA «CRIDA» NACIONAL PER LA REPÚBLICA

 Entitat “CRIDA NACIONAL PER LA REPÚBLICA” / WEB de la CNR

2.2.2.1. Què és «La Crida» Nacional per la República (CNR)…?

«La Crida Nacional per la República» es defineix com un  un moviment polític independentista català. Va ser presentat el juliol de 2018 com un espai polític sorgit de Junts per Catalunya, formació liderada per l’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont. Va celebrar el seu congrés fundacional el 27 d’octubre de 2018 al Pavelló Congost de Manresa, just un any després de la declaració d’independència del Parlament de Catalunya. Té la intenció de constituir-se com a partit a finals de 2018 o inicis de 2019.

 

 

2.2.2.2. Fem història de la CNR

Després del referèndum de l’1 d’octubre del 2017, la declaració d’independència i la posterior aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola, el govern espanyol va convocar unes eleccions al desembre del mateix any. En aquestes eleccions van tornar a guanyar les opcions independentistes, però el govern de Madrid va impedir que Carles Puigdemont fos investit president. Puigdemont, a l’exili, va intentar internacionalitzar la causa catalana i continuar liderant la coalició electoral Junts per Catalunya.

Després de diverses tensions internes, el juliol de 2018 va presentar la Crida Nacional per la República, una nova proposta per intentar crear un espai central i aglutinador de l’independentisme català. Segons Agustí Colomines, un dels seus impulsors, la Crida, s’inspira en «una combinació de l’Assemblea Nacional Catalana i del PSUC», en el moviment En Marche! que en un any va dur Emmanuel Macron a l’Elisi francès, o fins i tot en l’SNP escocès.

Durant els mesos previs a la presentació es va registrar el nom de Moviment 1 d’Octubre i es va tantejar fer servir Junts per Catalunya, però el Partit Demòcrata Europeu Català va registrar la marca com a partit polític el mateix juliol de 2018.

La Crida Nacional per la República es va presentar formalment com un moviment amb ganes d’esdevenir un partit polític el 16 de juliol de 2018 a la sala Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, en un acte on van intervenir Gemma GeisFerran MascarellToni MorralCarles Puigdemont (via videoconferència), Jordi Sànchez (via missatge escrit) i Quim Torra (via missatge d’àudio). Durant les dues primeres hores el web va rebre més de 3.000 adherits.

Entre el grup promotor inicial hi ha Josep FerrerGermà BelAurora MadaulaMarc GuerreroElsa Artadi i Eduard Pujol.

Els presos polítics Jordi TurullJosep Rull i Joaquim Forn van demanar en un article publicat als mitjans que el Partit Demòcrata se sumès al moviment. El 21 de juliol de 2018, durant la primera assemblea nacional del Partit Demòcrata, el partit va acordar recomanar l’adhesió als seus associats i iniciar un procés de negociacions bilaterals.En declaracions posteriors a l’acte, la resta de partits independentistes amb representació parlamentària (ERC i CUP) van interpretar-ho com una nova refundació del espai polític que abans ocupava Convergència.

2.2.2.3. El Congrés de Manresa del 27 d’octubre de 2018

Es va presentar al Pavelló Congost de Manresa la ponència política, en un acte on van participar Gemma Geis, Ferran Mascarell i Toni Morral. Es preveu que la convenció fundacional tingui lloc el 6 de desembre del 2018.

Un any després de la proclamació de la independència al parlament, la Crida Nacional per la República ha començat el seu procés fundacional amb els objectius de:

  • Aconseguir l’hegemonia independentista i el compromís de culminar el procés.

La cançó amb què han tancat l’acte els congregats al pavelló Nou Congost de Manresa, resumia el missatge que Carles Puigdemont havia enviat des de Bèlgica: ‘No surrender’, de Bruce Springsteen: 

‘Cridem a la mobilització política perquè no ens hem rendit ni ens rendirem.’

Puigdemont ha fet una arenga a la ciutadania perquè participi de la constitució del moviment, que ja ha començat els tràmits per a constituir-se com a partit polític. S’ha vist des d’una pantalla gegantina: 

https://en.wikipedia.org/wiki/No_Surrender_(song)

Puigdemont ha al·legat que continuaran de la manera que els sembla més eficaç: ‘Amb la màxima unitat.’ Després de la ‘reacció en cadena’ que creu que va generar l’1-O a tot el món, Puigdemont ha sentenciat que la Crida seria capaç de generar-ne una altra.

El pavelló manresà s’ha omplert de crits de llibertat per als presos polítics i exiliats i de proclames d’unitat. Eren els dos lemes que, en forma de petites pancartes, s’han trobat els assistents a les butaques del pavelló, que s’ha omplert. ‘Ni un pas enrere’ també ha estat molt corejat, especialment durant la intervenció del president de la Generalitat, Quim Torra, que ha insistit en l’ultimàtum que va fer al parlament durant el debat de política general: ‘El crèdit del president Pedro Sánchez s’ha acabat.’ L’auditori, dempeus, ha aplaudit i ha respost amb crits d’independència. ‘Volem veure la República catalana proclamada, aquest és l’esperit de la Crida’, ha etzibat Jordi Sànchez, en lletra viva des de la presó dels Lledoners. El moviment ha volgut exhibir diversitat interna i el batlle de Montblanc, Josep Andreu, d’ERC, ha escenificat el seu suport a l’organització. La Crida ha posat tota la carn a la graella, amb una escenificació pròpia dels grans mítings electorals. No ha faltat el televisiu esclat de serpentines final.

A l’exterior, els qui no havien pogut entrar han seguit l’acte en una carpa habilitada. Quim Torra i la consellera de la Presidència, Elsa Artadi, s’hi han adreçat abans de començar l’acte. En total, hi han assistit sis mil persones, segons l’organització. Elsa Artadi i Ferran Mascarell, delegat de la Generalitat a Madrid, han presentat els eixos de la ponència política. Els diputats de JxCat Toni Morral i Gemma Geis n’han exposat les bases organitzatives. La Crida no renuncia a ‘cap via pacífica i no violenta’ per a fer efectiva la declaració d’independència i instaurar la República ‘a l’empara de la causa justa de la independència’. Puigdemont serà el president impulsor de l’organització, que també tindrà un altre president executiu i un secretari general. Les deu mil persones que s’han adherit com a fundadores podran esmenar a partir d’ara les dues ponències, que ‘aprovaran definitivament el 19 de gener en un congrés constituent en què també s’escollirà la direcció’.

2.2.2.4. Desconfiança i rivalitat partidista


Puigdemont ha argumentat que un ‘país nou’ necessitava una nova manera de fer política. ‘Devem ser la primera força política que neix per poder desaparèixer’, ha remarcat, insistint en el compromís de dissoldre la Crida si s’aconsegueix la independència. El president a l’exili ha dit que no demanaven que es renunciés a carnets ni a ideologies. La Crida permet la doble militància, tot i que el PDECat i ERC ho prohibeixen als seus militants. Puigdemont, que ha estat rebut amb crits de ‘president’, ha subratllat que treballaven per aconseguir una república independent per la via no violenta i apel·lant al conjunt de la població. Quan Torra s’ha referit al president espanyol, l’auditori ha xiulat. Després d’insistir que el crèdit polític de Pedro Sánchez s’havia acabat, Torra ha advertit que si el judici contra els presos polítics acabava amb una sentència condemnatòria, s’hi enfrontarien com va fer la ciutadania l’1-O i el 3-O. ‘Aquesta serà la nostra resposta’, ha declarat. El president de la Generalitat ha titllat de ‘farsa’ el procés judicial. El veu com una causa general contra l’independentisme que s’ha construït des de la Moncloa i la Zarzuela. També ha demanat a la ciutadania que ompli dimarts a la tarda la plaça de Sant Jaume, coincidint amb la presentació del Consell de la República al Palau de la Generalitat.

Jordi Sànchez ha dit que, si després de l’1-O no es van fer prou bé les coses, va ser per la desconfiança i la rivalitat partidista. Des dels Lledoners, també ha advertit que s’equivocaven els qui preveien que acotarien el cap com ‘gossos mesells’, i que acceptarien el ‘joc autonòmic’ i que s’arrossegarien per bescanviar ‘clemències judicials’ i gests cap als presos. En la carta que ha estat llegida, ha emplaçat els adherits a recórrer el país perquè la nova organització s’implanti a cada poble. ‘Unitat i lleialtat a un projecte compartit: el de la independència’, ha demanat.

2.2.2.5. Apel·lació a les bases del PDECat i ERC, així com a la unitat de tots els partits independentistes


El batlle de Montblanc és el primer càrrec intermedi d’ERC que fa el pas a la Crida. El nucli fundador espera que n’hi hagi més, igual que del PDECat. ‘Crec que és indispensable la unitat de tots els independentistes per a aconseguir els nostres objectius’, ha dit Josep Andreu. També ha opinat que era ‘imprescindible’ que els independentistes anessin plegats a les pròximes eleccions europees. El moviment apunta cap a les bases i l’electorat del PDECat i ERC. Del PDECat, és conegut l’aval de la seva vice-presidenta, Míriam Nogueras. ‘Avui neixen coses noves i deixem enrere les velles i obsoletes’, ha piulat. En canvi, el president del partit, David Bonvehí, no ha assistit a la convenció fundacional i tampoc no ha amagat el malestar perquè la Crida es constitueixi com a partit polític. A l’escenari, hi ha pujat la diputada del PDECat al congrés Lourdes Ciuró.

També han explicat breument per què donaven suport a la Crida l’ex-diputada d’ERC Maria Àngels Cabasés; l’ex-consellera Marina Geli; l’ecologista Santiago Vilanova; el president de l’AMI i batlle del Port de la Selva, Josep Maria Cervera; el portaveu del grup parlamentari de JxCat, Albert Batet; la batllessa de Sant Cugat del Vallès, Carmela Fortuny; l’ex-tresorera de l’ANC Núria Guillaumes; i els fills de presos Laura Turull, Beta Forn i Oriol Sànchez, entre més. A la tribuna de convidats, hi havia el vice-president d’Òmnium, Marcel Mauri; diversos diputats de JxCat, com Josep Costa i Eduard Pujol; els consellers Damià Calvet i Miquel Buch, i l’ex-dirigent de CDC David Madí, a més de l’escollida candidata del PDECat a l’ajuntament de Barcelona, Neus Munté. Entre el públic, també hi havia l’ex-batlle de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal.

2.2.2.6. Xavier Sala i Martín i Ramón Cotarelo, símbols de la diversitat ideològica

L’economista Xavier Sala i Martín i el politòleg i escriptor Ramón Cotarelo han intervingut plegats, en una altra exhibició de la pluralitat ideològica que pretén conviure a la Crida. ‘Mai a la vida no havia estat tan emocionat veient els noms dels consellers’, ha dit Xavier Sala i Martín. A partir d’una paràbola, l’economista ha conclòs: ‘Si tu vols llibertat, els collons del toro has de tocar.’ El politòleg i escriptor Ramón Cotarelo, que ha fet un esforç per parlar en català, ha assegurat que s’havia quedat atònit veient a la televisió que uns tertulians deien que la Crida era un projecte personal de Puigdemont. ‘No hi ha projectes col·lectius fins que no són exposats al poble i el poble els accepta’, ha defensat. Cotarelo, que ha intervingut al costat de Sala i Martín, ha citat Karl Marx per dir: ‘Les idees esdevenen una força material que ens arrelen als pobles. La idea és aquí i el poble també.’ També ha citat Mao Zedong davant un Xavier Sala i Martín somrient.

2.2.2.7. El manifest fundacional de «La Crida» i els seus objectius

«Tots els pobles tenen dret a la llibertat. Totes les nacions tenen dret a l’autodeterminacióCatalunya no és una excepció. L’article primer del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides proclama que “tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació”.
El fet que el Regne d’Espanya hagi incomplert sistemàticament aquest precepte, incorporat al seu ordenament jurídic intern des del 1978, no fa decaure el dret del poble de Catalunya a exercir-lo. La vigència d’un dret no decau pel fet que qui hauria de respectar-lo no ho faci d’una manera reiterada. Gran part del poble català ha protagonitzat al llarg dels darrers anys, i més concretament en la darrera dècada, una sostinguda mobilització social, pacífica i democràtica a traves de multitudinàries manifestacions i de consultes populars, com la del 9 de novembre del 2014, i molt singularment la del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Un referent que ens obliga a mantenir-nos fidels al mandat expressat a les urnes per més de 2.300.000 persones. El poble de Catalunya va decidir en el referèndum del primer d’octubre de 2017 esdevenir un Estat independent en forma de Repúblicadecisió que va ser ratificada pel Parlament de Catalunya el 27 d’octubre de 2017, i que va tornar a ser validada el 21-D amb la majoria sobiranista sorgida de les eleccions imposades per l’Estat.
Malgrat els impediments de l’Estat espanyol, que hauria hagut de garantir l’exercici del dret a l’autodeterminació en lloc de reprimir-lo amb una gran violència policial, el referèndum va expressar el desig majoritari dels catalans de decidir lliurement el seu futur. Des de llavors, Catalunya viu en l’excepcionalitat política, social i institucional, que ha anat acompanyada d’una llarga i dolorosa repressió contra l’autogovern i el sobiranisme.
La situació actual exigeix, per part nostra, definir unes noves estratègies, disposar de nous instruments i renovar aliances per avançar eficaçment en el compliment del compromís sorgit del referèndum de l’1-O i de les eleccions del 21-Damb l’objectiu de fer efectiu l’exercici del dret a l’autodeterminació. La repressió i les circumstàncies que envolten l’exili i la presó dels polítics sobiranistes no ens han d’impedir ser conscients d’aquesta necessitat i fer-la efectiva. Per tot això fem una crida pública i oberta per definir plegats les estratègies socials i polítiques que ens han de permetre en un futur proper assolir la república de dones i homes lliures, en una Catalunya nacionalment sobirana.
Aquesta és una Crida a favor de la unitat sobiranista i republicanaa per constituir una organització d’acció política basada en la radicalitat democràtica, la transversalitat ideològica, la transparència en la presa de decisions i en la bona gestió del benestar públic. És una Crida compromesa amb els valors republicans de solidaritat entre persones i pobles per lluitar contra les desigualtats i les discriminacions, ja siguin individuals, ja siguin col·lectives o socials. És una crida a qui vulgui viure en un país de llibertats i no de repressió; d’inclusió i no de rebuig; de pau i no de violència; de prosperitat per a tothom i no de privilegis per uns pocs. 
Un país en el qual la paraula i el debat democràtic prevalguin sempre per damunt de les agressions, les amenacesi la censura, i on la pauta de conducta sigui l’imperatiu democràtic, amb cap límit més enllà del que determinen els Drets Humans.
  • És una crida que adrecem a tota aquella gent que comparteix la necessitat d’unir estratègies i esforços, de fer-ho des de la generositat i la pluralitat, renunciant als personalismes o a les estratègies de part, per tal que la nació catalana disposi d’un moviment sobiranista d’ampli espectre i transversal.
  • És una crida a favor de la unitat per constituir un moviment per la república que esdevingui el veritable punt de trobada dels actors polítics i cívics del sobiranisme.
  • És, per tant, una crida per aglutinar tantes sensibilitats polítiques i socials com sigui possible en una eina d’acció política que pugui participar en totes i cadascuna de les cites electorals que es produeixin fins a la plena instauració de la república.
Per això, fem aquesta crida i proposem, en qualitat d’objectius a assolir:
.
1. Desplegar una estratègia destinada a convertir Catalunya en un Estat independent, enforma de república, nacionalment lliure.
2. Constituir un moviment que cristal·litzi en un instrument polític organitzat que aplegui aquelles persones que comparteixin l’objectiu de proclamar la República Catalana mitjançant mètodes exclusivament pacífics i democràtics.
3. Vertebrar aquest instrument polític a partir de la pluralitat ideològica i els valors de la llibertat, el benestar, la prosperitat, l’equitat, la justícia, la solidaritat, la sostenibilitat, la igualtat, la cultura, l’educació, el coneixement, la transparència, la participació i el compromís cívic.
4. Propiciar els grans acords de país a nivell nacional i local, tant de tipus sectorial com electoral, per apoderar la ciutadania de Catalunya.
5. Adquirir el compromís de dissoldre’s un cop assolit l’objectiu d’instauració de la República Catalana. Per poder assolir aquest propòsit, emplacem aquelles persones que hi tinguin interès i vulguin participar directament en la definició d’aquestes fites a unir-se a aquesta crida, que culminarà la tardorvinent amb la celebració d’una convenció nacional constituent durant la qual s’acordarà la forma iel contingut d’aquest nou espai polític».

 

2.2.3. EL CONSELL PER LA REPÚBLICA / «LA CASA DE LA REPÚBLICA» A WATERLOO

Entitat “EL CONSELL PER LA REPÚBLICA” / WEB del CR“CASA DE LA REPÚBLICA” / WEB de la CR

2.3.1. El Consell de la República que és a la seu a la Casa de la República de Waterloo té una definició

El Consell de la República és el nom d’una organització privada que pretén ser un govern en l’exili, i que té per objectiu fer efectiva la independència de Catalunya, culminar el procés constituent de la República Catalana i internacionalitzar la causa republicana. També promou la defensa dels drets civils i polítics. El Consell està format per un president i set membres.

Una vegada en complet funcionament, el Consell vol tenir reunions setmanals periòdiques per coordinar-se amb el govern de la Generalitat, i que aquesta reconegui l’autoritat del Consell a l’hora de prendre decisions polítiques.

El president del Consell de la República és Carles Puigdemont. El Consell està format per la presidència, dos membres de JxCAT, dos membres d’ERC i un de la CUP-CC.

Formalment, el Consell de la República és una entitat privada i el seu finançament és 100% privat. Es pretén que un fons obert a la ciutadania s’encarregui de rebre aportacions de la societat civil d’una manera transparent. La seva seu resta instal·lada a Waterloo en la denominada “Casa de la República”.

2.3.2. Els objectius del Consell per la República

  • Ofensiva judicial i diplomàtica contra el Regne d’Espanya: El primer de març Puigdemont va efectuar la primera de les accions jurídiques contra l’estat espanyol, amb una denúncia interposada al Comitè de Drets Humans de l’ONU. El document, anomenat Puigdemont -v- Spain, va ser el primer d’una sèrie d’accions a nivell internacional. El seu advocat és Ben Emmerson.

 

  • Redacció de la Constitució de la República Catalana: El Consell vol organitzar el procés constituent que hauria de portar a la redacció de la Constitució Catalana.

 

  • Activació d’un model o registre de discussió popular basat en l’experiència d’altres països.

 

  • Creació d’un sistema de democràcia digital activa: Aquest autonomenat «govern a l’exili» impulsaria un sistema de democràcia digital, inspirat en països com Estònia que utilitzen el vot electrònic en les eleccions. Aquest sistema de participació ciutadana aniria cap a una democràcia activa, semblant a l’exemple de Suïssa.

Acte de la presentació del CONSELL PER LA REPÚBLICA, des de la Sala Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya amb els parlaments de Pere Aragonés, vice-president del Govern de Catalunya, Toni Comín ex-conseller de Sanitat, de l’ex-president Carles Puigdemont i del President Quim Torra, en cloure la sessió

 

Parlament de Carles Puigdemont en la presentació del Consell per la «República des de Waterloo»

 

 

 

[3] ENTRE EL DESENCANTAMENT DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA I L’AFANY QUE, EN TOCAR TERRA, PUGUI TORNAR A ENLAIRAR-SE 

3.1. Entre el desànim i la confiança

Ja fa alguns dies que -atenent la pèrdua de la majoria absoluta del bloc independentista en el Parlament de Catalunya a causa dels tripijocs creatius i fantasmagòrics del magistrat Pablo Llarena, així com les decisions coherents, però no menys preocupants de la CUP-, el meu cap amoïnat i encaparrat, en contra dels desitjos delerosos del meu cor, li’n ronden presagis turbulents i confusos sobre el tarannà del procés independentista, actualment descompensat i desnortat, amb un desaquilibri flagrant entre les línies vertebradores del seu esquelet estructural afermat descompensadament, si es pot dir així, per les forces de:

Tot i això, ve a tomb perquè -en resumir-ho fàcilment- podríem posar-nos d’acord en establir un ser desencantament en aquests moments d’incerteses. Nogensmenys, he trobat un article de l’escriptor Sebastià Alzamora que, per la seva desencantada cruesa sobre el procés independentista, avui també faig meu. Tot i això, em seria ben plaent que la situació canviés i, com d’altres vegades, en el moment de tocar fons, poguéssim enlairar-nos de nou i seguir volant cap a l’objectiu final. Fer, d’aquesta terra, allò que Thomas S. Harrington -catedràtic d’estudis hispànics del Trinity College de Hartfort (Connecticut, EUA) ens parla a proposta escrita de l’Antoni Bassas que ens diu:

“S’acaba de presentar el llibre «Una democràcia cívica en temps autoritaris» d’edicions Gregal 2018. I aquesta democràcia som nosaltres els catalans perquè amb tots els defectes tenim un moviment de persones dotades d’una prosperitat relativament alta dins dels cànons del consumisme qjue estem dient que no estem satisfets ni apàtics, que tenim somnis d’una vida diferent i que estem disposats a organitzar-nos de forma pacífica per aconseguir-la. I al costat, hi tenim un Estat violent inclinat a castigar-nos pel pecat de persistir per aconseguir els nostres objectius. Harrington enveja de Catalunya la dignitat que voldria per al seu país i per l’home contemporani:

  • La resistència a esdevenir súbdit i…
  • La lluita per no perdre la condició de ciutadà…”

Tornant al “Procés independentista i el desencantament actual”, Sebastià Alzamora -potser amb un grau de pessimisme massa encimbellat del que personalment jo en defugiria en part- ens fa la reflexió següent:

“El Procés ha entrat en una fase com la d’aquestes sèries televisives que, després d’ahver tingut les seves temprades més exitoses i d’ahaver esgotat les millors idees, s’emboliquen en un sens fi de trames inversemblants, idees improvisades, cops d’efecte que no venen a tomb i amanides que mesclen vells personatges que intentes reprendre els seus millors moments amb d’altres de nous que no quallen. D’ocurrències i virgueries no en falten; una altra cosa és que tinguin algun sentit més enllà de la voluntat d’insuflar vida artificial a la sèrie i allargar-la a veure què en surt.

En dos dies se’ns han presentat oficialment dues idees llargament anunciades:

El Consell per la República i El Fòrum Cívic i Social Constituent.

Pel que se n’ha pogut entendre, el primer s’encarregarà d’internacionalitzar el Procés (així, en abstracte), i el segon, de “pensar com organitzar un debat a escala nacional sobre el model de país”, com encertava a resumir-ho ( (no era fàcil) Núria orriols en la seva crònica de l’ARA. Se suposa que són “estructures d’estat” i instruments per fer República”, però el fet és que el primer sembla fantasmagòrric, i el segon, una espècies d’autocaricatura. Per internacionalitzar el Procés fa falta alguna cosa més que l’agenda per atapeïda quer sigui de conferències i entrevistes del President Puigdemont en fòrums i mitjans europeus. Pel que fa al Fòrum Cívic i Cocial Constituent, l’absoluta falta de conscreció dels seus objectius, calendari, mitjans i composició el conveteixen en un producte inconsistent, eteri i buit de contingut, que pel que sembla pensarà la manera de tal vegada animar les entitats cíviques de Catalunya a convocar reunions entre elles perquè després es tornin a reunir i vagin fent manifestos i declaracions. Té la paraula “constituent” al nom però té res a veure amb cap procés constituent (només amb un debat constituent). I amb tot el respecte a la importància de Lluís Llach com a artista, posar-lo a ell al capdavant només sembla una manera d’apel·lar al vessant més sentimental de la ciutadania independentista, al preu de fer la broma més fàcil. I a això hi contribueix ell magteix, fent la presentació de l’invent amb un posat desmenjat i fent-se repetir les preguntes:

“perquè no hi tinc pràctica” o dient que no domina “això de les lleis i els números”.

La realitat és que Junts per Catalunya i ERC han aconseguit la fita del fer que se nphagi anat en orris la majoria independentista al Parlament -en una exhibició atroç d’irresponsabilitat-, que el Govern no troba la manera de tirar endavant els pressupostos i que la CUP ha enfilat més decididament que mai el camí de l’antipolítica més silvestre i estèril, encantats d’escoltar de fons els aplaudiments de la claca de sempre que els elogia per “coherents”. això és el que hi ha, i aquest rosari de consells improbables per fer coses que no s’està en condicions de fer potser servirà per allargar la sèrie, però sobretot per suscitar l’avorriment i el desencantament fins i tot dels qui en varen arribar a ser fans”

3.2. La conducció feta pels polítics responsables de dur a bon terme tot el procés independentista, potser podria considerar-se un engany…?

Entremig dels desànims que actualment ha proporcionat el procés hi ha la instal·lació en alguns sectors de la societat que, pel que fa als esdeveniments de fa un any i en concret entre l’1-O i el 27-O de 2017, tot va ser un engany. Una una gran mentida. Una farsa. Un frau polític que es va aprofitar de la bona fe de molta bona gent…

La llibertat d’expressió, en referència a les opinions emeses, pot sorgir de les pròpies conviccions personals, de bones o males vivències subjectives, d’emocions confessables o inconfessables, dels recels que neixen de mentalitats conspiradores, d’opinions al servei d’estratègies de la propaganda. Tot és lliure i permès i el dret d’expressar-se és sagrat, però no tot resulta ser legítim i respectable i el pensament i l’opinió que aquest mateix dret empara, por arribar a ser profundament menyspreable.

I tornant al tema que ens ocupa, podria haver passat que els líders polítics, que fa un any es van jugar la pell i resten ara a la presó o a l’exili, haguessin pecat d’ingenuïtat i que la seva acció impotent els hagués dut a la desfeta. A més d’ingenus, posem que s’haguessin equivocat d’estratègia i se’ls pogués atribuir un error de càlcul en voler començar la ruptura amb un referèndum. Fins i tot, pot haver qui, per impaciència, només hi vegi un fracàs rotund. Tanmateix, passar de la impotència, l’error o el fracàs -que són judicis sobre els fets– a l’acusació d’engany i d’haver-los mentit cínicament -que seria un judici moral-, és un salt per al qual no hi ha fonament sòlid. Aquesta presentació sobre la possibilitat d’una mentida la resol en Salvador Cardús quan expressa:

“M’és impossible d’acceptar la hipòtesi de l’engany i la mentida. Primer, pel llarg compromís amb la independència de les persones que van prendre decisions extramadament difícils en moments tan complexos. I després, perquè es tracta de persones que no estan en condicions de defensar-se d’aquestes acusacions sense agreujar encara més la seva situació penal. Per això, trobo que dir ‘que no hi havia res preparat’ és una verdatadera infàmia”

De fet, l’independentisme -malgrat tot- ha perdut la por i resisteix les amenaces. També suporta bé l’autocrítica i aguanta estoicament les desunions. Però no es mereix sometre’l permanentment a una crisi d’autoconfiança, i menys carregant contra els líders empresonats o a l’exili. Seria irresponsalbe i obscè.

3.3. A l’espanyolisme retrògrad cal oferir-li’n un obsequi de gratitud –“penates o lares”– per col·laborar a alimentar l’independentisme l’esperança de tornar-se enlairar

Pujarà el volum de la cridòria ultradretana perquè, segons les enquestes, C’s arrabassa el PP i l’altra formació que està -“tamquam leo rugiens”, en expressió llatina- a l’aguait com Vox, que també rescabalarà alguns vots i agitarà la pressió electoral. El PP de Pablo Casado, -tot i que algunes vegades, conjuntament amb el seu bessó-rival Albert Rivera, i amb la intervenció en escena del ventrílog José Maria Aznar i els seus ninotets ben ensinistrats, seguiran exigint l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola per un temps indefinit, incloent-hi la intervenció de TV3 i Catalunya Ràdio, dels Mossos d’Esquadra i de l’Ensenyament. I com si això no fos pas poc, amb la petició d’il·legalitzar els partits independentistes, es proposa i manifesta a Catalunya una tendència a  instaurar-li’n un estat d’excepció permanent i establir-hi un govern unionista que desmantelli qualsevol estructura de caràcter nacional catalanista, sigui cultural, educativa, de comunicació o de seguretat.

Com diu Joan Baptista Culla, professor de la UAB i historiador:

“…com un 1939, però sense afusellaments. De fet, ¿quina altra cosa està exigint si no José Maria Aznar quan titlla d’error la convocatòria electoral del 21-D de 2017 -la que va signar Mariano Rajoy-, quan invoca la llei de partits polítics per prohibir-ne uns quans, quan crida a “desarticular i erradicar el secessionismo”, inclosos “sus aparatos mediàticos, culturales i financieros…?”

Perquè contra Catalunya i, en concret contra l’univers independentista, tot s’hi val. Com sempre. I a més a més, sabent que la mà dura i l’acusació de “cop d’Estat” (a vegades diuen ‘cop a l’Estat’) és compartit pels sectors més influents dels mitjans de comunicació, de l’empresa i de les finances, en definitiva, de la mateixa política d’Estat, de la Corona, de la policia i de l’exèrcit i de la justícia. Començant pel Tribunal Suprem que dóna per vàlida la instrucció del magistrat Pablo Llarena, que destila un esperit d’escarment i de venjança, malgrat que ha estat impugnada per la justícia de diversos països i que obrirà un judici que significarà un moment de màxima sotsobra democràtica per Espanya.

Joan Baptista Culla, davant d’aquest espectacle aterridor, aporta una imatge d’esperanza per a l’independentisme. Fa referència als “lares i penates” de les antigues “domus romanes”. Ho explica així:

“Si als rebedors de les llars actuals hi hagués, com hi havia a l’entrada de qualsevol ‘domus’ romana, un petit altar consagrat al culte dels déus domèstics, de les petites divinitats protectores de la família, de l’estirp, de la comunitat propera i dels seus interessos -eren els anomenats ‘lares i penates’-, aleshores a tots els habitatges dels independentistes catalans s’hi hauria de retre culte a Pablo Casado, a Albert Rivera, a José Maria Aznar…, i fins i tot al recentment cessat cap de la Policia Nacional a Navarra, Daniel Rodríguez López, entre molts altres i com exponents de les barbaritats que se solen pronunciar contra Catalunya i els catalans independentistes…

…Sí, perquè, a veure: enmig d’aquest tan poc engrescador primer aniversari de la tardor del 2017, contemplant amb el cor encongit la indissimulable divisió dels dirigents entre ‘legalistes’ i ‘pragmatistes’, desconcertats davant la cacofonia de discursos i ultimàtums, perplexos en percebre l’abundància de gesticulació i la penúria d’estratègia i de tàctica, ¿què impedeix a la gran majoria d’independentistes engegar a fer punyetes la causa que els ha mobilitzat des del 2010, guardar al racó més amagat de la calaixera  estelades i llaços grocs i acudir en actitud penedida a suplicar als senyors Antoni Fernández Teixidó o a Ramon Espadaler que els condueixin de nou al bon camí d’un ‘catalanismo bien entendido’…?”

I és que allò que galvanitza, cohesiona i encara esperona els rengles independentistes, sobiranistes o autodeterministes, allò que empeny els seus membres a manifestar-se una vegada i una altra, a seguir penjant i lluint llaços grocs, a convertir certs llibres del procés independentista en ‘bestsellers’.., és el discurs de l’odi que arriba des d’un espanyolisme desbocat i que impossibilita cap mena de replegament digne i empeny a persistir contra vent i marea o acceptar una capitulació humiliant i devastadora. De fet, cada vegada que es titlla als presos i exiliats de colpistes, que s’exigeix repressió i mà dura contra Catalunya, que s’amenaça amb més 155.., s’està injectant en l’avui fràgil moral independentista una potent descàrrega d’ànims i de certeses. Per això, tot aquest espanyolisme tan retrògrad, obscurantista i reaccionari…

“…mereix gratitud i hauria de rebre ofrenes i libacions, igual que els antics ‘lares’ i ‘penates’ ara mateix. I sort en tenim”

3.4. Entre la malaurada caiguda cap al desencantament i la força impetuosa que retornarà l’enlairament

Hem parlat en aquest tema sobre la «República en construcció», en escatir dos temes d’importància, al redós de l’aniverari de la proclamació de la República catalana, com n’han estat:

Igualment, associacions i institucions, a banda de la tasca del Govern de la Generalitat de Catalunya, que va guanyar les eleccions dels 21-D de 2017, el Parlament de Catalunya i els partits polítics independentistes, ha calgut esmentar -per tal d’empènyer l’edificació de la República- unes Entitats civils compromeses i la creació d’unes Institucions oficials concretes que han estat  explicades a bastament:

a) Entitats civils compromeses: 

b) Institucions oficials i de Partits polítics:  

Catalunya, com a Nació històrica que n’és –consulti’s el preciós reportatge del Museu de Catalunya-, malgrat les veus que li’n treuen aquesta categoria, busca el seu Estat propi, mitjançat un procés d’independència d’Espanya, per tal de:

Recupero aquí un article del Diari El Punt Avui+ on s’especifiquen «100 arguments per dir sí a la independència» amb un luxe descriptiu de raonaments acurats i objectivats.

Tot i això, amb el pensament posat en els presos polítics i les persones exiliades. I en un moment en què la Fiscalia de l’Estat espanyol és a punt d’acusar formalment, amb penes duríssimes i injustes els actors d’una causa, construïda sobre la base d’una ficció perversa, que propiciaren -tossudament i ferma-, la votació d’un Referèndum a  l’1-O i endegaren, posteriorment, la Proclamació, sense efecte jurídic, de la República el 27-O de 2017.

En finalitzar aquestes lletres, no només em dansa pel cap, sinó que també se m’encongeix el cor, en pensar i deplorar com aquest gran i greu problema plantejat d’antuvi entre Espanya-Catalunya, i que els manuals democràtics assenyalen d’acarar-lo i solucionar-lo des del vessant estrictament polític, no hi hagi hagut manera de resoldre’l eficaçment amb una intervenció dialogada-negociada-pactada, entre uns i altres. Al contrari, en tota aquesta darrera dècada, els fracassos han anat arribant i empenyent-se progressivament. De tal manera, que hi han fet estada endèmica, tot sacsejant els tres pilars que fonamenten l’Estat democràtic d’un país en fer prevaldre la ceguessa de visió per sobre la mirada d’una solució política. Fracàs, doncs, d’una crisi constitucional molt important:

Tanmateix, porto aquí -com a imatge simbòlica i esperançadora- la figura de Josep Tarradellas, confinat a Saint-Martin-le-Beau en el seu exili d’anys i panys. I pretenc unir aquesta figura, que va tenir la fortalesa pacient de mantenir la legitimitat política de la Generalitat Republicana, amb la tasca de tothom que actualment participa en aquesta gran i noble empresa constructiva cap als anhels republicans independentistes i, en especial, als qui són a les presons de Lladoners al Bages, a Puig de les Basses a Figueres o a la d’en Mas d’Enric al Catllar, així com als exiliats a Bèlgica, Anglaterra i Suïssa -perseguits uns i altres per la injustícia- i a tothom que, de bona fe, pacíficament i convençuda, malden amb més o menys dificultats per fer el cim.

Certament que el Consell per la República a Waterloo no és el mateix que el Govern de Josep Tarradellas a l’exterior. Ni la situació espanyola ni la catalana són les mateixes de aleshores. Ni molt menys. Però seria equivocat -com diu Vicenç Villatoro– menystenir aquest Consell per la República i caricaturitzar-lo com es va fer amb Josep Tarradellas. En tot cas, cal tenir en compte que:

  • Contra tot pronòstic, els moviments de la història, que solen ser arcans i poc controlables, poden obrir-se a sorpreses inimaginables que, acompanyades de circumstàncies molt diverses, propiciïn de soca-rel canvis inesperats en tot allò que podia percebre’ses com immutable.

 

  • Deixem, doncs, que els vents de la història ens diguin si el manteniment de mantes associacions independentistes, la creació de noves institucions i la lluita de cada dia de tantes i tantes persones implicades, servirà per seguir amb una gesticulació simbòlica i ineficaç o potser -amb l’esforç tothom-,  esdevingui tot plegat l’embrió inquiet d’una crescuda important per enlairar-nos cap al cel amunt.

MUNTANYA AMUNT, CAP AL CEL DE LA LLIBERTAT…, PER TREPITJAR UN ANY DE VERGONYA I DEIXAR EN ELS CIMS FLORS DE DIGNITAT

Destacado

MUNTANYA AMUNT, CAP A LA LLIBERTAT…, PER TREPITJAR UN ANY DE VERGONYA I DEIXAR EN ELS CIM FLORS DE DIGNITAT

1. MUNTANYA AMUNT, CAP AL CEL DE LA LLIBERTAT, PER TREPITJAR UN ANY DE VERGONYA…

Unes 18.000 persones han participat darrerament -en concret el dia 13 d’octubre de 2018- a la campanya “Cims per la Llibertat”, una ascensió simultània a 18 cims de Catalunya per conscienciar de la situació de “presos, exiliats i represaliats polítics”.

A la iniciativa s’hi han afegit membres del govern i de les institucions com el president de la Generalitat, Quim Torra, i el president del Parlament, Roger Torrent.

Fa pocs dies, l’organització va donar a conèixer els divuit cims, escollits directament pels presos, exiliats i represaliats polítics. Participar en la iniciativa té un cost de deu euros per persona que aniran destinats a l’Associació Catalana pels Drets Civils i amb la inscripció hi va inclosa una samarreta i una assegurança. Segons l’organització, el projecte té com a objectiu “conscienciar de la injustícia que representa la situació dels nostres presos, exiliats i represaliats polítics” i transmetre’ls el suport de la ciutadania de Catalunya.

D’aquesta manera, els 18 cims escollits han estat:

Tres dels presos han escollit cims propers a casa seva:

Els altres cims escollits pels presos polítics són:

Per últim, els dos membres del govern de Puigdemont que no estan ni a l’exili ni a la presó, però que segueixen en llibertat sota fiança, han estat:

Sota la pluja, malgrat la boira i amb el termòmetre ben baix s’atengué la crida de Cims per la Llibertat i es van coronar divuit muntanyes del país en una acció solidària a favor de tot els presos polítics,  exiliats i encausats a causa del sobiranisme. Una acció que també volia representar l’anhel de llibertat. I és que milers de persones es van adherir a la iniciativa esportiva i reivindicativa, amb l’objectiu de conscienciar de “la injustícia” que representa la situació dels presos independentistes i tota la repressió judicial posada en marxa.

I tot això en un mes d’octubre ben ambivalent, farcit de contrastos, de paraules plenes i buides, ufanoses i marcides…, un octubre de llum atenuada, amb dies que volen ser serens, però que també hi fa estada la boira densa on els boscos, intensament cromàtics, dibuixen un paisatge encantador…, un octubre suau de frescor als matins, però amb una primera flassada al llit que transforma el descans en una mena de niu protector… I com diu la psicòloga i escriptora Remei Margarit

“No em deixaré prendre aquest munt de sensacions agradables per moltes coses que passin a l’entorn ni per les carallotades del món polític, ni per les urgències dels discursos, ni pels altaveus de les farses [ … ], no me’l deixaré perdre l’octubre, de manera que fugiré de l’espectacle desastrós que ens envolta i m’acotxaré amb els sons de debó”.

El roser ja ha tornat a florir unes roses de color de foc; el magraner ja té algunes flors que poden esdevenir minúscules magranes; el ciclamen s’ha omplert de fulles com un tapís, preparant l’esclat de la flor de l’hivern; les merles dels arbres propers fan petites estades a l’hibisc; els infants, que surten de l’escola, omplen la plaça amb una cridòria fins a l’“hora foscant”, com diu Josep Carner; el balcó encara pot romandre obert a estones i l’aire mou la fina roba que fa de cortina…

Pel cel transiten uns núvols blancs de cotó fluix que alguna vegada deixen algun ruixat. Això als arbres ja els agrada i es nota, perquè mouen les fulles amb agraïment. Amb el començament de la fresca, sembla que no hi ha tant bullici al carrer i fins i tot hi ha silenci. Aquest luxe que és el silenci es nota al capvespre, quan la mainada ja s’ajoca i es pot sentir el xiuxiueig dels ocells dels arbres de la plaça, que també s’apleguen per dormir…

I l’escriptora continua dient que:

 “No me’l deixaré pas perdre, aquest octubre, perquè els terrabastalls dels que se suposa dirigeixen el país lliscaran damunt meu sense trobar on agafar-se, perduda la credibilitat i la confiança, ni un pensament cal perdre-hi. Cada dia escombraré les fulles caigudes a la terrassa i recolliré l’escorça del pi que la merla tira a terra en el que és el seu preferit. No ens diem mentides la merla i jo, ni els arbres menteixen, ni la pluja enganya. Aquest és l’octubre real i no me’l deixaré prendre”.

2. MUNTANYA AMUNT CAP AL CEL DE LA LLIBERTAT PER DEIXAR EN ELS CIMS FLORS DE DIGNITAT

Dimarts, 16 d’octubre de 2018, farà un any que els dos presidents de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural, en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart, van ser injustament empresonats. L’ara ascendida a Magistrada del Tribunal SupremCarmen Lamela– els va empresonar al considerar-los instigadors de la manifestació davant de la seu de la Conselleria d’Economia del 20 de setembre del 2017 i per la seva presumpta vinculació amb els preparatius de l’1-O.

Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són dues persones estimades, respectades i reconegudes. I ho són molt més enllà dels cercles independentistes, com s’ha vist de manera immediata així que s’ha sabut que entraven a la presó. En ells, molts de nosaltres hi hem vist i hi veiem el bo i millor del nostre país. Són gent que de manera voluntària ha esmerçat hores i més hores de la seva vida amb la sola voluntat d’ajudar la nostra societat a entendre el gran problema que tenim i encoratjar-la a resoldre’l. Són dues persones amb una vida feta, sense cap necessitat d’embolicar-se en política, que s’han posat generosament al servei de la societat catalana i a la defensa dels seus interessos. Dues persones que han avantposat els interessos de tots, als interessos personals. A aquestes dues persones:

  • Les volem a casa i lliures.
  • Les volem passejant pels nostres carrers.
  • Les volem portant les nostres pancartes amb el seu somriure.
  • Les volem rebent l’escalf de la gent, perquè la seva feina mereix.
  • Les volem escoltar des dels micròfons.
  • Les volem tocar i abraçar.
  • Les volem empènyer a continuar endavant.
  • Les volem fora de les presons espanyoles.

 

I així, com més amunt he incorporat un article de ‘prosa poètica’ per denunciar l’ambivalència amb què els polítics actuals -PdCat, ER i CUP- s’escapoleixen entre ells mateixos a l’hora important de traçar una vertebració clara, sòlida i potent per reefermar amb pas decidit aquesta excursió cap a la independència, ara m’és plaent de recollir un article de “Tristesa” de la mà d’en Jaume Oliveras de ‘prosa realista’ que es troba en “El Punt Avui”:
“Estem profundament tristos quan suportem la realitat dels presos polítics catalans. Ens sentim ferits i impotents davant tanta ignomínia. I no podem entendre la injusta realitat d’aquesta arbitrària aplicació d’allò que en diuen l’imperi de la llei. Els presos polítics, els nostres presos, ens deixen aclaparats i marquen un punt àlgid d’una tristesa col·lectiva.
I ens omple de ràbia escoltar els comentaris de dirigents de la caverna justificant les presons preventives. Polítics comunicadors ultramuntans parlen de rebel·lió i sedició amb absoluta lleugeresa i es rebolquen entre desqualificacions personals que es converteixen en manifestacions més que grolleres. Alguns líders de Ciutadans i Populars -no cal dir noms, els coneixem- traspassen amb impunitat les línies vermelles i semblen enyorar els temps dels vells dictadors.
.
Mentrestant, el calendari marca el compliment d’una any de presó, l’aniversari d’en Jordi Cuixart i d’en Jordi Sánchez, que anirà seguit de d’altres set aniversaris més que també rauen a les presons del Lladoners al Bages, a la de Puig de les Basses a Figueres i a la del Catllar a Tarragona. Una injusta realitat que ja no sabem si és judicial o política. L’absoluta negació dels drets bàsics de persones i pobles a:
  • El dret a opinar
  • El dret a debatre
  • El dret a tenir criteri propi
  • El dret a lluitar pacíficament pel dret col·lectiu a decidir

És la constatació que que som en un Estat de baix nivel democràtic, sustentat en antigues històries de vencedors i vençuts. Però s’equivoquen. La mateixa tristor ens omple de dignitat i de força. Com escrivia Salvador Espriu en memòria d’en Pompeu Fabra a Cançons d’Ariadna, “El meu poble i jo” , lletra recollida pel cantant Raimon:

«Bevíem a glops / aspres vins de burla / el meu poble i jo. / Escoltàvem forts / arguments del sabre /  el meu poble i jo. / Una tal lliçó / hem hagut d’entendre / el meu poble i jo. / La mateixa sort / ens uní per sempre: /  el meu poble i jo. / Senyor, servidor? /  Som indestriables /  el meu poble i jo. / Tenim la raó / contra bords i lladres / el meu poble i jo. / Salvàvem els mots / de la nostra llengua /  el meu poble i jo. / A baixar graons / de dol apreníem / el meu poble i jo. / Davallats al pou, / esguardem enlaire / el meu poble i jo. / Ens alcem tots dos / en encesa espera, /el meu poble i jo».

La repressió omple de raons i dona força. Ningú no havia dit que seria fàcil, però arribarà el dia que els presos seran al carrer i nosaltre albirarem la llibertat”.

DIES QUE DURARAN ANYS, A PARTIR D’UN MES D’OCTUBRE TARDORAL…

Destacado

   

DIES QUE DURARAN ANYS», A PARTIR D’UN MES D’OCTUBRE TARDORAL

 

0. INTRODUCCIÓ AL TEMA: «DIES QUE DURARAN ANYS», A PARTIR D’UN MES D’OCTUBRE TARDORAL

0.1. Un cant de prosa poètica, des de l’any 2018, dedicat a la tardor de l’any 2017…

En iniciar aquest escrit, vull gaudir de la complaença personal i examinar-me de la manera com percebo aquesta tardor, ja en carrera decidida i prou avançada. De fet, en aquesta estació cromàtica per excel·lència, la meteorologia es deslloriga  i, a sotragades, passem de la calor embafadora al règim fredolic de pluges intenses, i de les pluges als calfreds de la xafogor amoïnadora, i de la xafogor a les baixes temperatures penetrants, i de les baixes temperatures al fred punyent que obliga a arraulir-se i buscar, en conseqüència,  aixopluc i abrigall. Entre setembre i octubre, el temps de la collita del raïm que en fermentar es converteix en vi contundent -una mena de sang espiritosa-, tot és un daltabaix de colors immortalitzats en les pintures de Fyodor VasilyevIvan ShishkinCornelis HuysmansEgidio Antonaccio, Paul Gauguin, Vincent Van Gogh, Pierre G. Renoir, Joseph Turner, Claude Monet

I precisament, en aquests mesos colorístics, aiguabarrejats de tots els tons calents -des de l’ocre al vermell, del groc al marró, del taronja al verd pigat i deslluït-, Catalunya sencera es va tenyir a les acaballes de l’any 2017, pel rebuig del poder central a fer política, en un bosc entortolligat de branques amoïnoses que no només barraren o enraixaren el pas, sinó que van servir per apallissar als qui en nom de la dignitat, van voler exercir el dret a votar, com a poble democràtic. 

0.2. “Tempus fugit, sicut nubes, quasi naves, velut umbra”. Però, podríem aturar el temps una mica per poder contemplar millor el “paisatge” i el “paisanatge”…?

“El temps fuig o s’escapa com els  núvols, igual que els vaixels, com l’ombra dels rellotges de sol”. En temps de Publi Virgili, que en les Geòrgies va deixar escrita una part de la locució anterior [ Sed fugit interea, fugit irreparabile tempus ], no hi havia trens. I menys encara en el temps del Llibre de Job, si ens remontem a  l’Antic Testament, d’on s’han extret les altres referències afegides a la citació anterior. Deixem a banda els núvols, els vaixels, les ombres i parlem de trens que també ens aporten una imatge de moviment i, per tant, del temps, com a mesura del moviment. Temps enrere els trens anaven relativament a poc a poc. Se’ls esperava a l’estació amb impaciència perquè acostumaven sempre a arribar tard i quan se’ls veia passar amb un plaer encuriosit des d’aprop o a la llunyania, i d’això no fa pas massa temps, el fum incessant de la locomotora engendrava núvols blancs de mil formes gegantines cap al cel. Però, actualment els trens van tant de pressa que la velocitat a què arriben a abastar, impedeix al viatger copsar, amb tota la seva esplendor i magnificiència, el decorat esplèndid i superb del “paisatge”, així com el pul·lular inquiet, diligent o emprenedor del “paisanatge” humà que formigueja amb totes les seves virtuds i misèries en representar l’obra de la vida a l’estrada de l’escenari del gran teatre del món.

 

0.3.  La necessitat terapèutica i imperiosa per no quedar atrapats pel transtorn i el sacseig emocional d’aquells dies d’octubre de 2017…

Escric tot això en l’intent d’assajar un escrit estilístic de prosa poètica, a la manera d’introducció al tema nuclear sobre les coses de l’1-O que, certament, quedarà registrat en els fulls dels calendaris anyals, un darrera l’altre i així successivament. I ho faig com una necessitat imperiosa per no quedar atrapat pel transtorn i el sacseig emocional d’aquels, que em conviden a activar algun dels mecanismes de defensa de racionalització o de negació-evitació per així  escapolir-me dels esdeveniments que, des de l’octubre de 2017 succeïren a casa nostra -dies pretèrits que malauradament duraran molts anys-, a causa de l’actitud insensible i colpejadora del govern espanyol, tot i que satisfactòria -també s’ha de dir- pel coratge i agosarament dels votants de l’1-O que el procès català va facilitar distribuint urnes al col·legis electorals a l’abast de tothom per a una decisió cabdal.

0.4. Cal frenar la velocitat, distanciar-se de les realitats immediates i agafar perspectiva. Així és com la valoració podrà apropar-se més i millor a  l’objectivitat de ldes coses, situacions i accions… 

Tanmateix, atès que sempre ens cal distanciar-nos de la realitat immediata per agafar perspectiva, les corredisses de la pressa ens poden portar a la precipitació i, per tant, respecte dels episodis claus i importants de totes aquelles jornades, ens resultarà més escaient, contemplar-los de lluny, ben a poc a poc i asserenadament i això, perquè tot plegat es pugui ben interpretar de primer, i valorar amb exactitud després i en la seva justa mesura objectiva, tot evitant qualsevulla mena de manipulació / distorsió de la realitat que ens envolta, emmarcada dins d’un context determinat i una situació concreta. Tant és així, que ens cal evitar, a mode de metàfora, la pressa dels trens moderns que en accelerar-se massa amb l’alta velocitat de què n’estan dotats, esvaeixen el panorama i redueixen la realitat a una parcialitat desdibuixada.

0.5. “11-S, la Diada 2018 i altres qüestions relacionades”. Des de la metàfora del “mirall trencat” a la consecució de la “veritat” màximament objectiva, però sempre amb el polsim de la relativitat…

El títol correspon a un tema anterior. Es tracta d’un tema llarguerut i de prou feixuga i avorrida lectura, però per això mateix, l’esforç de penetrar-lo pot ajudar, no només a comprendre les dèries del seu autor, sinó sobretot, perquè hom pugui adonar-se que la veritat objectiva és com un “mirall trencat” en què cada tros reflecteix una part de la veritat objectiva de les coses, encara que hi hagi trossos fragmentats que, evidentment, en ser més grossos que els altres de més petits, en conseqüència, brillen moltísim més i aporten una resplendor també més pregona i més objectiva.

0.6 Investigació i anàlisi de lingüística semàntica sobre el significat de dues paraules per copsar-ne la intencionalitat de la seva pronúncia…

Dit tot això, sembla que avui encara no toqui de parlar sobre el primer aniversari de l’1-O a Catalunya. Però sense córrer, en parlaré. No vull caure en l’esquer de les presses d’uns i d’altres, sinó que sóc conscient que cal analitzar molts i diversos elements. Tant és així que, de moment, m’és oportú entretenir-me prèviament pel que fa a dues qüestions que m’han cridat l’atenció darrerament -una de les quals n’és conseqüència de l’altra- i que bateguen en el cor del tema principal. Per això hi dedico la meva anàlisi, des de la perspectiva pedagògica d’antic professor -que en vaig ser tant de llengua castellana com de la catalana-, a l’efecte que més endavant pugui escriure sobre el contingut global del tema que ens concerneix -després d’haver precisat l’abast semàntic de dues paraules mitjançant aquest senzil treball  d’investigació filològica-, que sense cap dubte em facilitarà no distorsionar les del seu conjunt. Es tracta d’analitzar semànticament dos mots clau (s’han escoltat aquests darrers dies…) i situar-los en l’exacte equilibri significatiu pel bagatge perillós que la seva extensió i comprensió internes, dins del llenguatge, n’estan dotats:

0.6.1. “APRETEU” del verb “apretar”. Verb, entre imperatiu i desideratiu, emprat pel President de la Generalitat de Catalunya en adreçar-se a activistes pacífics, tot i prou determinatius, del procés català. i no existeix en la llengua catalana i, per tant, la seva utilització, ha esta incorrecta.

– 0.6.1.1.1. Tanmateix, sí que aquesta paraula existeix en la llengua castellana, -i per cert, amb molta vida-, perquè n’he comptat un mínim de set accepcions diferents respecte del seu significat. En tot cas, la paraula que correspon al verb “apretar” de la llengua castellana, és “estrènyer” en la llengua catalana. Paraula que disposa de quatre accepcions polisèmiques i, en tot cas, n’és l’accepció [2.4] del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (de deu sota accepcions que en té) la que podríem escollir per adaptar-se millor al context i a la situació de qui la va utilitzar per expressar-se, malgrat que no en sigui el sinònim perfecte que ens faciliti la comprensió del terme. 

– 0.6.1.1.2. Fixem-nos-hi. El verb “apreteu-estrenyeu” correspon al significat  següent:

“Intensificar l’esforç per reduir (l’adversari) en una lluita, en una discussió, etc., per obligar (algú) a fer alguna cosa”.

Per tant, no apareix en aquest recull filològic, des del meu entendre, que el mot amagui en el sí de la seva semàntica cap espai en què hi tingui estada la violència física. 

– 0.6.1.1.3. Al contrari, la intencionalitat de l’“apreteu” -dins del context i la situació d’aquel moment èpic i benigne, pronunciat en un context històric i una situació d’euforia “cum grano salis”, l’imperatiu desideratiu del verb emprat en la llengua castellana s’orienta més cap altres sinònims com en són els que es detallen tot seguit:

“Animar, estimular, esperonar, encoratjar, activar, accelerar, empènyer, apressar, impulsar, urgir, esperonar, donar suport”

És a dir, a fer o a seguir fent tot allò que ja es practica, però sempre amb una actitud constantment progressiva, sense caure en el desànim i, sobretot, sense que la violència apareixi en cap de les accions que es duguin a terme…! Potser la construcció verbal de “pressioneu”, fóra la més adaptable sinònimament ja que “fer pressió” no és altra cosa, obviant les característiques pròpies del camp científic de la física, que:

“L’acció d’una força que prem o empeny al cos que s’aplica…; la força moral exercida per un grup social en el conjunt d’una societat, un país o un continent”

I que, des del convenciment pròpiament intern o psicològic i de les accions concretes triades vers l’exterior i despullades sempre de violència, progressivament s’orientein en allò de:

“Insistir, persistir, resistir i mai desistir”…

0.6.1.2. “COMANDO”. Una altra paraula que s’ha pronunciat en aquests dies -vegi’s la utilització que n’ha fet el President del PP espanyol, així com la Presidenta dels C’s al Parlament de Catalunya-, com a conseqüència de la primera i anterior paraula analitzada i expressada pel President de la Generalitat i que hi resta ben lligada, intencionadament i manipulada. Aquest mot existeix tant en la llengua catalana com en la castellana. Però resultarà molt curiós fer-ne una exègesi filològica:

– 0.6.1.2.1. En la llengua catalana el mot té dos accepcions, una de les quals significa:

“Una unitat d’assalt autònoma, generalment paramilitar, per dur a terme missions especials”.

– 0.6.1.2.2. En la llengua castellana, la cosa canvia, puja de to i s’endureix tremendament perquè, si bé té tres accepcions, una d’elles quan diu:

“Grupo de terroristas que actúan conjuntamente”.

– 0.6.1.2.3. També s’ha escoltat en el Parlament de Catalunya -es tracta d’un membre del PPC-, la paraula “hordas” en llengua castellana. I no és d’extranyar que, quan esclata la traca dels focs d’artifici, abans ha corregut com una serp verinosa i imparable, el fogueig de qui ha encès la metxa. I aquí sí que tenim el problema que, pel seu mal platejament, costa tant de solucionar i de fer entendre que el procès català resta exempt de violència. Encara que “las hordas” siguin…

“Un pueblo salvaje sin asiento fijo…; grupo de gente armada de comportamiento violento, que no pertenece al ejército regular…; gente que obra sin disciplina o moderación”.

– 0.6.1.2.4. La “precisió” del llenguatge i la “responsabilitat” del qui l’utilitza…

I com que l’ideal fóra emprar sempre les paraules amb “precisió” i “responsabilitat” i resulta que a causa de la molta pressa, no surten de la boca “ni amb precisió ni amb responsabilitat”, podria concloure que tampoc se les ha d’atorgar massa importància. Per això que, més endavant, en escriure sobre l’1-O de 2017 i la celebració del seu primer aniversari en el 2018, amb més perspectiva i prou assossec, podré delimitar amb exactitud de quin bàndol procedeix la violència. Tot i que en el tema que he indicat al principi sobre “11-S, la Diada de 2018 i altres qüestions relacionades”, com és de suposar, ja hi expresso prou contingut fefaent sobre totes aquestes coses de la «Res pública»

0.7. Entre la metàfora de “quedar-se a casa” [Res publica] o la de “sortir al carrer” [Res domestica] quan hi ha “tantes coses a dir”…

Nogensmenys, ha calgut fer aquest exercici filològic perquè les dues paraules analitzades, així com tantes de les que es pronuncien, poden amagar càrregues explosives, estar dotades d’ironia agradolça o escapolir-se, des de dins cap a fora, de sarcasmes feridors i malestrucs. I, expressat tot això, podem entrar en el tema principal, curull de “tantes coses per dir-ne”. Tot i que, abans d’entrar-hi, en ser un dels temes que han causat un transtorn i un sacseig emocional important en la nostra vida, hom té la temptació d’eludir-lo i anar a raure a la «Res doméstica» per assaborir amb capteniment i afany la vida familiar amb tots els avantatges que proporciona el quedar-se a casa com expressa Carles Riba en un dels seus contes per a la canalla i a la vora del foc. És a dir, “quedar-se a casa”:

“… res damunt la terra no iguala la dolçor i la bondat de les coses de casa; i que encara que el món no sigui allò que se’n diu una vall de lliris o de roses, i que calgui fer al menys un ull viu, cal també posar amor a altre ull. I llavor l’orgull, la fatxenda, la incomprensió, l’avarícia, la deslleialtat i les altres flaqueses innúmeres de les criatures que ens volten -homes o bèsties- ens entren més amorosides, no ens fan tant de mal i encara ens fan somriure dolçament”.

… O el que Fra Lluís de León escrivia en la seva Oda a la «Vida retirada»:

“Qué descansada vida / la del que huye del mundanal ruido, / y sigue la escondida / senda, por donde han ido / los pocos sabios que en el mundo han sido [,,,] Un no rompido sueño, / un día puro, alegre, libre quiero; / no quiero ver el ceño / vanamente severo / de a quien la sangre ensalza o el dinero. Vivir quiero conmigo, / gozar quiero del bien que debo al cielo, / a solas, sin testigo, / libre de amor, de celo, / de odio, de esperanzas, de recelo”.

Tanmateix, entre aquest dubte de “quedar-se a casa” amb les coses de família de la “res domestica” i l’esbatanar finestres, obrir la porta, “sortir al carrer” i barrejar-nos amb la gent perquè hi ha “moltes coses a dir” i interessa igualment saber també què passa, porto aquí la lletra de l’Auca dels fets d’Octubre de 2017 -amb la fotografia del gràfic he començat l’article- que de forma simpàtica i breu, ressegueix humorísticament unes imatges, vinyeta a vinyeta, amb els fets de què parlem, dins d’un estil literari folklòric ben català, amb versos de dues línies formant un rodolí que sintetitza aquesta història: 

  1. En aquest calaix de sastre / d’uns fets greus deixarem rastre.
  2. Unes pàgines viscudes / amb llàgrimes ben gruixudes.
  3. L’1 d’octubre en fer-se clar, / ja hi ha cues per votar.
  4. Les tan desitjades urnes, / amagades en cofurnes.
  5. A les set del dematí / ja les teníem aquí.
  6. Del port vénen “boletaires” / amb garrots, i gens xerraires.
  7. Emprenyats foten bolets / a tothom, vells i vailets.
  8. Obren portes amb un mall / i a més d’un li fan un tall.
  9. Tanmateix, amb contundència, / guanya el sí la independència.
  10. Conseqüent el Parlament, / es declara independent.
  11. La República proclama, / però aviat corre la brama.
  12. Que perquè poguem fer el cim, / molt difícil ho tenim.
  13. Rajoy treu foc pels queixals / i comencen tots els mals.
  14. Quan activa un mal article / que ens fa canviar de cicle.
  15. Els Jordis fan presoners /  i no seran pas els darrers.
  16. Al cap de poc mig Govern, / també posen a “l’infern”.
  17. L’altre mig d’una jugada / cap Europa fa una escapada.
  18. I l’acompanya en Puigdemont / com qui se’n va a córrer món.
  19. Mostren el cas a Brusel·les / per no visitar les cel·les.
  20. I es presenten al jutjat / reclamant la llibertat.
  21. Mentrestant l’alt Tribunal, / sord i bord, segueix igual.
  22. La Mesa i la Forcadell / per poc no se’n fan la pell.
  23. Que ens haguem de veure així, / molt ens dol i ens fa patir.
  24. I perquè té molt poca gràcia, / on ens queda la democràcia…?

 

1. L’1-O DE 2017 ÉS LA LLAVOR CONSTITUTIVA DE LA REPÚBLICA QUE, DESPRÉS D’UN ANY INTENS i DRAMÀTIC, ES NECESSITA VEURE-LA CRÉIXER

1.1. Els Notaris de l’1-Octubre de 2017…

“Crítica TV” és un espai del diari ARA molt interessant i digne de la seva lectura que la periodista Mònica Planas concedeix als seus lectors. En aquesta ocasió i, amb el titular d’encapçalament “Els notaris de l’1-O”, relata en un impecable “30 Minuts” que va ser, en trenta-quatre anys d’història, el programa més vist, ja que l’interès d’un milió d’espectadors i el 34% de quota televisiva del 30 de setembre de 2018, així ho confirmaren. 

“Marcats per l’1-O” n’éra el títol que analitzava la dimensió, en perspectiva, del Referèndum de l’1 d’Octubre de 2017. Per una banda el programa recollia la vessant emocional indissociable als esdeveniments: 

  • Persones que van defensar urnes i col·legis electorals.
  • Gent que va rebre les agressions dels policies.
  • Organitzadors que es convertiren en la part del reportatge que feia reviure l’audiència el trasbals d’aquella jornada.

Un programa que, sense cap dubte, les seves imatges van fer retornar la ràbia i les llàgrimes. Tant és així que la capacitat de remoure tant sentiments reforçava el títol: no només estaven marcats per l’1-O aquells testimonis que van aparèixer en el visionat, sinó també els propis espectadors en la mesura que, com actors principals que van viure els esdeveniments d’aquell dia, se sentiren conmuguts.

El programa comptava també amb les declaracions de Carles Puigdemont, testimoni imprescindible a nivell periodístic en tant que autoritat política principal en aquell Referèndum. El reportatge incloïa igualment entrevistes amb l’exministre José Manuel García-Margallo i un portaveu d’un sindicat de la policia com a elements de contra pés per argumentar l’estratègia del govern del PP i les càrregues policials. Però segurament la perspectiva més rellevant per interpretar les seqüeles i conseqüències de l’1-O provenia de les declaracions dels corresponsals i periodistes dels mitjans de comunicació internacionals que cobrien els fets. Professionals de:

Tots ells, conjuntament amb Human Rights Watch, actuaren de notaris del Referèndum. I gràcies a ells, «Marcats per l’1-O» va encendre els focus i il·luminà els fets amb una lectura important:

Les imatges de violència, l’agressivitat i contundència de la Policia nacional i de la Guàrdia Civil contra la gent que volia votar. D’aquesta manera s’explicità amb claredat el conflicte Catalunya-Espanya. I, d’aquí cinc, deu o molts més anys, parlarem sobre si la cicatriu oberta de quina manera o no s’haurà restanyat, així com també podrem avaluar millor si la dimensió del conflicte s’ha resolt o no.

1.2. Una metamorfosi explicable…? De com una molt notable part de la ciutadania catalana va canviar d’orientació política…

Aquests darrers dies em preguntava de quina manera podria referir el perquè d’aquesta metamorfosi que una bona majoria de catalans/es hem experimentat entre la continuïtat i permanència amb tots els pobles d’Espanya, a la voluntat de despendre’ns de la seva unitat i volar cap a la indendència de Catalunya en forma de República. I ja havia començat a preparar el contingut de raons, tot assenyalant els punts de fricció més calents:

  • Arguments de tipus històric d’una Catalunya considerada com una nació.
  • Raons de caire cultural amb incidència, principalment, sobre la llengua catalana.
  • Motius molt importants de caràcter socio-econòmic.
  • Consideracions sobre dificultats d’entesa i d’adaptació amb el caràcter de les Castelles principalment.
  • Argúcies fefaents de les constants ofenses rebudes, els enganys contra l’objectivitat que exerceixen els mitjans de comunicació.
  • L’aprofitament ofensiu i espuri que es fa contra Catalunya durant el temps d’eleccions per tal d’aconseguir vots.
  • La manca d’una estratègia pedagògica i efectiva arreu del territori capaç de donar a conèixer i valorar positivament les excelències de l’autonomia catalana  en contra de la tendència recurrent i malèvola a desprestigiar la història, la cultura, la llengua, així com altres elements de valor del territori català.

1.3. “Aquí vam votar, aquí vam guanyar”. Humiliació o victòria…? Un article d’un antic alumne que excel·leix per damunt del professor… 

Doncs, estava cavilant tot això quan, sorpressivament, em trobo unes lletres sobre el tema que ens ocupa del meu amic i antic alumne de l’ETPC -avui Escola del Clot-Jesuïtes el Clot- en Xavier Poblet Buil, en el mur del Facebook, i a qui li n’he demanat autorització per inserir-li’n el seu escrit a la meva plana digital, a la qual cosa va accedir-hi generosament. I jo li n’agraeixo el detall amb la convicció, una vegada més, que el professor en queda honorat quan l’alumne/a l’ultrapassa. 

“Algú ha dit que l’u d’octubre de l’any passat va ser una humiliació. Res més lluny de la realitat.

La humiliació la van patir aquells que en un espantós ridícul no van trobar les urnes, aquells que van donar cops a tort i a dret fins causar un miler de ferits, aquells que van prevaricar amb un cop d’estat a les institucions catalanes dies després. Humiliats van ser aquells que van sortir als mitjans per a dir que “no havia hagut referèndum”. Humiliat va quedar l’helicòpter que seguia el cotxe que portava dintre el telèfon mòbil de Puigdemont, però no Puigdemont. El poble català, per a res, va ser humiliat. El poble català va donar una lliçó de serenitat, de civisme, d’expressió democràtica sense pal·liatius. D’educació i de respecte i de calma malgrat les provocacions.

Algun dia, les noves generacions, parlaran no només de la independència, sinó d’un inici d’un canvi social que la mateixa Espanya necessita. No ens podem quedar (si assaborir) amb l’èpica dels fets, sinó amb passa ferma encara que curta, caminar endavant. Algun dia Espanya comprendrà que no és un no a les seves gents, ni al seu territori, ni a la seva història ni a la seva cultura. Ni per suposat a la seva llengua.

La independència és un no a altres coses. És un no a la Gürtel i a les targetes Black, és un no a la pobresa energètica, als jutges posats a dit pels partits polítics. És un no a la congelació de les pensions, a l’explotació de treballadors i autònoms. És un no al no corredor del Mediterrani. És un no a la despesa faraònica de l’AVE i dels aeroports fantasmes. És un no al rebuig dels qui venen de fora assolint no morir al mar. És un no a la negació d’una vivenda digna, És un no a la llibertat d’expressió ancorada abans del 1975. És un no a la presó condicional dels nostres presos, però també als nois d’Altatsu. És un no als exiliats. És un no a aquells polítics que de manera enganyosa, ens van fer creure que havent format part del grup de “consejeros y procuradores del reino” l’endemà s’havien llevat, com quan Sant Pau va caure del cavall, demòcrates de tota la vida.

Com va passar el 5 de Febrer de 1919, quan la vaga de “La Canadiense” de 45 dies va portar unes contundents millores socials al poble, -entre elles la jornada de vuit hores-, la independència de Catalunya ultrapassa un simple problema territorial. És tracta de ser, una vegada més, pioners   d’un canvi que va més enllà de ser necessari per convertir-se en vital. I això, això sí, és una humiliació per aquells que volen seguir vivint del poble, i no servint-lo”.

,

1.4. “Dies que duraran anys”, un llibre de Jordi Borràs i Abelló que aplega, com en una antologia de «disbarats i dignitats», uns fets que, precisament, seran recordats molt de temps.  Tot i això, el seu mostrari d’imatges i de textos ens brinda entre línies  l’esperança que “tot és possible, fins i tot allò que creus impossible”.

Parlar de “Dies que duraran anys” en relació a l’1-O pot considerar-se -salvant històricament la distància temporal i geogràficament el foc real creuatfer referència- una analogia o similitud, tot i que imperfecta, del que va escriure el frare carmelita Manel Soler sobre l’11 de setembre de 1714 en el  seu dietari «Llibre d’òbits de religiosos i altres coses curioses succeïdes a Barcelona del 6 de juny de 1691 fins al 5 de maig de 1775» i, en concret, el 29 de maig de 1714

«Lo foc que esta nit se à disparat tant de la plaça com dels enemichs es cosa que pasma, […]. Lo estrago no’s pot dir, però de vuy a 300 anys se’n recorderà»…

També es disposa de molts altres documents sobre la «Guerra de Successió» -per cert, una lluita armada d’una complexitat enorme-, i de la que en tenim notícia igualment a través d’en Francesc Castellví qui, tot i essent del bàndol austriacista, el seu relat en «Narraciones históricas», es pot considerar bastant objectiu en ser considerada persona prou ponderada ja que documenta i contrasta les fonts, cosa força inèdita a l’època d’aquell moment.

Tornem als “Dies que duraran anys”. Tanmateix, abans d’aquests dies d’octubre  de 2017, cal parlar-ne -també perquè se’n sol fer referència amb molta freqüència-, esperonar la recordança i sustentar la fidelitat d’uns dies clau:

.

El 17 d’agost de 2017 queda marcat per un terrible atemptat integrista que va commocionar el món. Tanmateix, el discurs oficial de l’Estat i dels mitjans de comunicació espanyols que li van donar cobertura anava dirigit a torpedinar els Mossos d’Esquadra i al Govern català per la gestió de l’atemptat, fins i tot -com sol ser habitual-, amb informacions falses. tot plegat es feia mentre el govern espanyol amagava la relació del cervell de l’atemptat amb els serveis secrets de l’Estat, un fet que s’ha anat desgranat i que, a hores d’ara, encara és un dels grans enigmes per completar sobre aquell succés.

  • El 26 d’agost de 2017, més de mig milió de persones van sortir al carrer amb el lema “No tenim por” com a mostra de rebuig a l’atemptat. La xiulada als representants de l’Estat, amb el Rei Felip VI al capdevant, va ser portada arreu mentre s’acusava l’independentisme d’aprofitar-se de la sang de les víctimes.

 

  • Els dies 6 i 7 de setembre de 2017, amb un clima ben dens i molt carregat, es van aprovar, en el Parlament la “Llei del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya” i la “Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República.”. La discussió va començar al minut zero per com les forces independentistes volien aprovar aquestes lleis, mitjançant una via exprés emparada per un article del reglament de la cambra catalana amb lectura única. La cambra catalana va donar un espectacle poc digne de l’autoritat que representa i les forces de l’oposició van esprémer la suposada irregularitat per titllar d’il·legítima la via per la qual es volien aprovar les dues lleis.

 

  • El dia 29 de novembre de 2017 el Tribunal Constitucional acabava admetent que no hi havia cap irregularitat amb la reforma del reglament del Parlament i que, per tant, el tràmit que es va seguir per aprovar les lleis havia estat plenament constitucional. L’histrionisme de l’oposició -l’ovació que el PPC i C’s van mostrar a un exsindicalista, Joan Coscubiela del CSQP a peu dret-, l’abandonament de l’hemicicle per part de l’oposició, el guarniment de banderes catalanes i espanyoles decorant les seves butaques, retirades després parsimoniosament per Àngels Martínez de CSQP i lliurades seguidament a Eulàlia Reguant  de la CUP– d’aquells dos dies amb referència a l’aprovació de les lleis per lectura única va resultar ser paper mullat. I és que “la justícia, si arriba, sempre ho fa tard i malament”

 

Els fets esdevinguts el dia 1 d’octubre de 2017 quedaran gravats per sempre en la memòria col·lectiva de diverses generacions de catalans:

 

  • L’astúcia popular a l’hora de custodiar urnes i paperetes.
  • Les primeres detencions de càrrecs públics.
  • La mobilització general de la societat.
  • La violència policial.
  • La resistència pacífica.
  • El desencadenament dels fets politicojudicials.
  • … / …

… i tot allò que se’n desprèn de tot plegat, acompanyarà per sempre a molts, i perseguirà tota la vida uns altres.

Són moltes les imatges icòniques que va deixar la tardor del 2017. Una selecció de fotografies i textos que Jordi Borràs i Abelló, un dels fotoperiodistes més inquiets del país, ha deixat per a la posteritat:

  • Una mostra d’imatges de la càmera fotogràfica d’en Sergi Alcázar, Oriol Clavera, Ramón Costa, Sira Esclasans, Ramon Ferrandis, Albert García, Santi Iglesias, Miriam Lázaro, Carles Palacio i Carles Ribas.

 

  • Acompanyen les imatges textos d’escriptors i escriptores de reconegut talent que, com tots nosaltres, van viure aquells dies amb una estranya barreja de joia, horror i, sobretot, dignitat. Me’n vaig a la taula o índex del llibre i recullo els títols dels seus capítols:

Introducció, de Jordi Borràs / Empaperem, d’Albert Forns / 20 de setembre: tot s’esbocina, d’Anna Ballbona / La revolta dels estudiants, de Raül Garrigasait / Uniformes de Marina Espasa / Urnes llegendàries, d’Adrià Pujol Cruells / Tantes veus, de Natza Farré / Els més aplaudits, de Gemma Ruiz /La llei del món que ara s’inventa, de Joan Todó / D’aquí a la vaga, de Jordi Lara / Adormits, alçats de Jenn Díaz / i… QUAN TOT VA SER POSSIBLE, de Jordi Borràs:

«Contra tots els pronòstics, s’havia aconseguit fer el Referèndum. No obstant això, potser per por, pel fet que les famoses estructures d’Estat no eren tan fermes com semblaven o perquè no hi havia cap suport internacional -o qui sap si per totes tres coses juntes-, la declaració d’independència de Catalunya no va arribar quan tocava, immediatament després del Referèndum, tal com estava previst. Vam haver d’esperar fins el 10 d’octubre de 2017 de l’any en curs per quedar-nos astorats en veure que el President Carles Puigdemont proclamava i tot seguit suspenia aquella declaració fins a nova ordre.

El dia 8 d’octubre de 2017, el nacionalisme espanyols va prendre els carrers de Barcelona amb el crit unànime de “Puigdemont a prisión” i els visques a una policia que només feia una setmana havia deixat un rastre de sang amb 1.066 ferits arreu del país. Al cap de dos dies, el dia 10 d’octubre de 2017, el Parc de la Ciutadella es va convertir en la zona zero de Catalunya: el recinte va ser blindat pels Mossos i, al voltant milers de persones esperaven per festejar una declaració d’indenpendència que no es va produir perquè es va suspendre en el mateix acte de proclamació. Les llàgrimes d’alegria van durar pocs segons i la decepció es va apoderar d’un independentisme que feia moltes setmanes que estava amb l’ai al cor.. Però allò només era una etapa del que ens esperava durant l’octubre català més mogut d’aquest segle. Pocs dies després, l’espanyolisme tronava a manifestar-se, ara amb l’excusa de la festa nacional d’Espanya del dia 12 d’octubre de 2017. la violència espanyolista va prendre els carrers amb la mateixa brutalitat amb que va ser silenciada per la premsa amb seu a Madrid: desenes d’agressions i amenaces, durant aquell mes, en nom de la unitat d’Espanya. Violència d’una minoria, certament, però ben abonada per les hòsties de l’1 d’octubre de 2017 i el relat deshumanitzador de l’independentisme que van disparar els mitjans de comunicació per terra, mar i aire.

I així va ser com, a mitjan mes -el dia 16 d’octubre de 2017-, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart van anar a declarar a l’Audiència Nacional i ja no en van sortir. Acusats injustament de sedició, van ser empresonats per un Estat amb set de venjança que encara no han pogut perdonar que l’1 d’octubre de 2017 hi hagués un Referèndum. Els dies següents van venir grans manifestacions pels presos, mentre, finalment, es va marcar per al dia 27 d’octubre de 2017 la declaració -ara sí- d’independència. Novament la Ciutadella va quedar blindada i un miler de periodistes es van acreditar per no per no perdre’s aquell moment històric. El clima polític estava més que enrarit i, malgrat, que es va llegir la declaració d’independència, amb la foto de família a l’escala noble del Parlament, les cares dels membres del Govern parlaven per si soles: alguna cosa no rutllava.

Així va ser com, acabada la declaració, milers de persones es van dirigir davant del Palau de la Generalitat, on es va der una festa de celebració, tot esperant unes ordres que no van arribar mai, perquè ningí va arriar la bandera espanyola de Palau. I, partir de llavors, en pocs dies tot es va accelerar: bona part del Govern, amb Carles Puigdemont al capdavant, van anar a petar a Bèlgica, directes a l’exili. Un cop feta la declaració, no es van voler prendre les institucions del país, tal com estava planejat, mentre l’escenari per als membfres del Govern era més que desolador: presó o exili. I així va ser com la majoria dels consellers van acabar entre reixes mentre alguns seguien a l’exili. L’Estat va aplicar l’aclamat article 155 de la Constitució espanyola i va posar data per a unes eleccions el 21 de desembre de 2017.

El7 de desembre de 2017, desenes de milers de catalans es van desplaçar fins a Brusel·les desafiant els quilòmetres, el vent, el fred i la pluja, per tal de fer costat al Govern legítim i posar el crit al cel des del cor d’Europa. Faltaven poc dies per a unes eleccions anòmales que l’independentisme va tornar a guanyar. Mentrestant, encara quedàven quatre homres a la presó: Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, el conseller Joaquim Forn i el vicepresident Oriol Junqueras. I, de nou, malgrat la incertesa, tot tornava a estar obert, perquè havíem après bé la lliçó de l’1 d’octubre de 2017:

“Tot és possible, fins i tot allò que creus impossible».

.

2. EN GARBELLAR LA PALLA DEL GRA ENS TROBEM AMB FERMENTS VIGOROSOS I PUIXANTS I D’ALTRES DEBILITATS I ESLLANGUITS  DE LA VIDA DE CADA DIA

Penso que en les tertúlies de la ràdio i de la televisió, així com en molts dels articles de la premsa escrita -en focalitzar darrerament, com a centre d’atenció principal i quasi únic el tema sobre Catalunya- s’ha deixat de parlar molts temes igualment importants, oferint un desequilibri desgavellat que -ni que sigui per cansament- hauria de retornar a un contrabalançament més proporcional i harmònic.

Tot i això, i per tal de no perdre el fil dels fets positius o el revoltim de les andròmines adverses que han succeït i embolcallen el dia a dia, així com també el record necrològic de les personalitatst que, havent deixat la seva empremta, marxen d’aquest món, així com altres temes socials, polítics, científics, religiosos o d’altra índole, proposo tenir cura de consultar -per exemple- l’Anuari d’Enciclopèdia Catalana -sigui en format de paper o de suport digital-, que recull els fets, les personalitats, els avenços científics i els temes de debat que han estat més presents en l’àmbit públic al llarg de l’any i que marquen les tendències per a l’any següent. L’esmentat Anuari comprèn:

  • La cronologia del dia a dia de l’any en curs.
  • Un apartat de personatges dedicat a les personalitats que més han destacat
  • El balanç estadístic per activitats.
  • Un resum de l’actualitat política catalana i mundial amb un apèndix estadístic.

D’aquesta manera, sense perdre el puns de vista sobre l’actualitat política més propera, tampoc es defuig de poder disposar d’un coneixement ordenat i fidedigne, mitjançant l’obertura de focus per a un angle de visió més ampli.

Així doncs, podem prosseguir espigolant referències al tema central que ens ocupa i que, ben esgarbellades, se’n proposen les que tot seguit n’he escollit per palesar-les. Vet ací algunes qüestions relacionades amb el procés català, que ens ocupa ara mateix i en relació als fets centrals de l’1-O, vénen a continuació.

2.1. El «A por ellos » financer o el càstig a la colònia catalana en les jornades al redós de l’1-O de 2017

S’ha sabut que en l’Auto de una resolució judicial del dia 9 de maig de 2018 emesa pel Magistrat Pablo Llarena, se justifica el delicte de rebel·lió, entre d’altres quòdlibets, degut a la fugida d’empreses i al retirament de dipòsits bancaris. Això ens porta a pensar que entre el Govern de l’Estat espanyol, la Monarquia espanyola i el Tribunal Suprem espanyol es va confegir un escenari “ad hoc” per justificar el delicte esmentat.

En una democràcia normal -o la que es creu que hi ha a Madrid– sembla que, davant d’una regió d’Espanya -ja quasi en podríem dir que Catalunya és una colònia d’Espanya– que se’n vol anar, l’Estat negociaria, invertiria o oferiria. Tanmateix, no només res d’això, sinó el desplegament d’una violència institucional molt greu amb una resposta violenta de la policia, el tancament de files propagandístic dels mitjans de comunicació espanyols i la implicació del Rei Felip VI i del Govern espanyol en una represàlia despòtica d’una estratègia financera que, en retirar milions d’euros actius del Banc de Sabadell i de CaixaBank, es pretenia provocar un daltabaix financer a Catalunya, de conseqüències imprevisibles. Era la manera de forçar la sortida de seus empresarial facilitada per una disposició legal i, fins i tot, a cop de telèfon de la mà i la paraula del propi Felip VI.

Catalunya tractada com una colònia…! Resulta decebedor pel mateix Estat espanyol aquesta perversa i miserable operació d’ofec econòmic per tal de salvar la unitat de la pàtria, com n’és el disparar-se un tret en la pròpia carn. És un comportament tan brutal i primari que només s’explica si es vol salvar el sistema polític del 1978 i perpetuar el model social que arrossega Espanya des d’abans de la dictadura franquista, consistent en una desigualtat salvatge entre les elits que acaparen el poder i una ciutadania empobrida econòmicament i cultural, tan dòcil i fàcil de manipular. I si les conseqüències de l’infame operació haguessin arribat a la fallida econòmica, als seus responsables tant se’ls en donava: sempre hi quedava la possibilitat d’estirr les linies internacionals de crèdit i, sobretot, la de munyir sense contemplacions la mateixa ciutadania, que ja s’ha empassat un rescat bancari de com a mínim seixanta mil milions d’euros sense enfadar-se gaire.

Les pressions respectives del Palau de la Zarzuela i del Palau de la Moncloa en referència a la retirada de milers de milions de CaixaBank i del Banc de Sabadell, arribarà a les a la sala d’una comissió d’investigació del Congrès de Diputats de la mà de l’independentisme per exigir explicacions de l’autèntica operació d’Estat que s’amaga darrera la retirada de fons bancaris a Catalunya. Així, doncs, en paraules del diputat català Joan Capdevila, s’anuncia la presentació d’una bateria de preguntes per saber:

“Quines empreses i administracions públiques i per quins imports va  retirar fons […] durant les dues primeres setmanes del mes d’octubre de 2017 […], així com quines autoritat va ordenar cadascun dels moviments”.

Hom no voldria dir-ho i molt menys escriure-ho, però  la fuga d’empreses no es va pas produir a causa del procés català com es va intentar fer creure. Es produí per la pressió i el xantatge de l’Estat espanyol -és clar, també té dret a defensar-se…i passo per alt la ironia perquè si bé és lògic que un estat es defensi, no ho és tant que ho faci contra el seus propis ciutadans-, que va actuar com una organització mafiosa exigint el seu trasllat fora de Catalunya a canvi de no fer-los un boicot econòmic. Alguns twits hiperbòlics al respecte diuen que ni Vito Corleone

Tanmateix, les gestions secretes, ara posades al descobert sobre la retirada massiva d’actius amb la intervenció directa de Felip VI i la retirada de capitals per part de les institucions estatals se sabrà millor quan Isidre Fainé -va anar a Madrid a buscar la solució per treure la seu de CaixaBack, amb urgència, es va reunir amb el rei, va pactar amb Luis de Guindos i va canviar la seu de totes les empreses del grup-, conjuntament amb en Josep Oliu -tenia previst el mecanisme del canvi de seu, però no el va ordenar fins més tard i diuen que el van veure amb els ulls entelats en el moment d’ordenar el canvi de seu-, parlin obertament sobre aquells dies.

Parlin o no els actors d’aquesta d’aquesta guerra econòmica el temps, aquesta dimensió de l’univers que afecta la vida humana amb el seu moviment imparable i que des del present construeix la història, ja dirà la seva darrera paraula…

2.2. L’independentisme, entre el conservadorisme de la dreta i el feixisme de l’extrema dreta

Si és cert que l’independentime ha bellugat el conservadurisme, també ha despertat la bèstia grossa del feixisme, aleshores queda clar que l’independentisme era molt necessari per conèixer la realitat per destapar tota la femta que hi havia sota les catifes de “la pell de brau”.

Quan Pablo Casado va guanyar les eleccions primàries del PP (2018) amb un discurs clarament decantat a la dreta, esperava llaurar el votant més extremista que amenaçava de marxar a Vox i mobilitzar els sectors més conservadors, mentre Albert Rivera mirava de fer forat pel centre. Durant un cert temps els dos presidents d’aquests partits competien per veure “qui la deia més grosa”. Actualment els dos líders conservadors -Casado i Rivera- han començat a admetre obertament que necessitaran col·laborar conjuntament per derrocar Pedro Sánchez. Tanmateix, si és que aquesta conjunció de PP i C’s pot esdevenir una problema important per al manteniment de les llibertats democràtiques i, en especial per a l’independentisme, en el cas que es facin amb el govern d’Espanya, pot ser que el panorama s’escalfi de radiació en el cas que Vox de Santiago Abascal s’uneixi amb el PP i C’s formant un trio.

De fet, Pablo Casado, sembla tenir certes simpaties pel partit de Vox:

“Hi comparteixo moltes idees i principis, però no tots” […], afirmant mantenir una “excel·lent relació” amb el president i fundador del partit d’extrema dreta, Santiago Abascal.

«Fatxes” a molta honra» és un article de Daniel Sánchez Ugart que va aperèixer a l’ARA el dia 8 d’octubre de 2018 en ocasió de la concentració de 10.000 persones al Palau de Vistalegre, antiga plaça de toros al barri obrer de Caranbanchel,  convertida per un dia en feu de l’extrema dreta de Vox, cridant “Arriba Espanya”. Mentrestant, i en paral·lel aquí a Catalunya, i en concret a la Tarraco Arena Plaça, 15.000 castellers cantaven “Els Segadors” reclamant llibertat i independència.

Vox és la formació que lidera:

  • L’Espanya del “A por ellos”.
  • La batalla judicial contra els polítics independentistes.
  • L’enquesta que apunta cap a una entrada al Congrés dels Diputats.
  • Una llei de protecció de la tauromàquia com a patrimoni nacional.
  • La supressió del concert basc.
  • La fomació del «Viva Espanya»«Puigdemont a prisión».
  • La suspensió de l’espai Schengen.
  • El grup feixista que maldarà per l’eliminació de les autonomies, per la derogació de les lleis de violència masclista i de la memòria històrica i per la  deportació de tots els immigrans.
  • La supressió de la llei d’avortament.
  • L’abandonament dels organismes europeus a l’estil hongarès.
  • La supressió de la salut pública als tractament de canvi de gènere.
  • El partit de les crides antifeministes, del que no demanarà perdó del passat franquista i, com no, el de la supressió dels partits independentistes.

I per molt que els diguin xenòfobs, retrògrads i fatxes, s’autoanomenaran fatxes o fexistes sense amagar-se:

“Digueu-nos com volgueu. Vox de l’Espanya gran, l’Espanya alegre, l’Espanya decent, l’Espanya una, l’Espanya lliure”

Vet aquí, ben resumit, tot l’arnat de l’eslògan franquista…l’alternativa a la “dreteta acomplexada i covarda” del PP i C’s, en paraules de Santiago Abascal.

2.3. «I Puritani» de Vincenzo Bellini, inaugura la temporada 2018-2019 del Gran Teatre del Liceu. Paral·lelisme entre unionisdes versus independentistes…?

«I puritani» –Els puritans és una Òpera en tres actes de Vincenzo Bellini, amb llibret del comte Carlo Pepoli, basat en l’obra de teatre Têtes rondes et Cavaliers de Jacques-François Ancelot i Joseph Xavier Saintine. Narra el drama amorós d’Elvira i Arturo en plena Revolució entre els puritans, partidaris d’Oliver Cromwell, i els reialistes que donaven suport a la casa dels Estuard.

Amb una assistència que anava des de Manuel Valls i tot el seu món fins als llaços grocs dels qui reclamen la llibertat dels presos polítics, la inauguració de la temporada en el Gran Teatre del Liceu podria haver estat políticament ben moguda. Sobretot, perquè s’ha proposat en aquesta temporada de 2018-2019 un “I Puritani” ambientat en el conflicte de l’Ulster, entre la violència de les marxes orangistes -unionistes- i la comdemna i l’exili forçar d’un líder republicà escocès.

A la guerra civil anglesa, el casament d’Artur i Elvira es veu estroncat quan aquest ajuda la reina Enriqueta a fugir. Elvira creu que ha estat abandonada i embogeix. Només la tornada d’Artur i el seu amor li faran recuperar el seny.

Abans de començar la sessió, va sentir-se un parell de crits vagament antimonàrquics i se suposa que catalanistes que van ser tallats per uns contundents: “A callar…!” en català, suposadament unionistes. Vicenç Villatoro, que suposo present a l’acte d’inauguració, relata que:

“Només tinc una idea aproximada d’on venien. En qualsevol cas, en el to militar d’aquest “A callar…!” s’hi barrejaven moltes coses. La fatxenderia cavernària de l’ordre seca. El poder inquisitorial de qui fa callar tota la dissidència. L’arrogància de qui se sent amo de tot a perpetuïtat. Si fos capaç de trametre tots els matisos autoritaris que tenia aquest “A callar…!” estaria explicant una part essencial del que està passant avui a Catalunya”.

… «I puritani» és una de les obres més belles de Bellini, on el cor hi té un paper destacat, perquè representa, d’una manera grandiloqüent i alhora equilibrada, les tensions que viu el poble. Un drama amorós -miram-nos-ho com una metàfora actual- d’Elvira i Artur en plena revolució del puritans, partidaris d’Oliver Cromwell i els reialistes que defensaven la casa Estuard, en un moment en què tot allò escocès s’havia posat de moda a Europa per la força literària de Walter Scott.

Aquesta obra tenia l’encàrrec de “fer emergir llàgrimes i estremir a través del cant”. Dit això, el paral·lelisme global i metafòric entre la Catalunya d’avui i el fil argumental de l’obra operística “I puritani” -salvant totes les distàncies històriques i d’espai geogràfic- queda ben explicitat.

2.4. En l’òbit de la Montserrat Caballé a Barcelona -Cap i Casal de Catalunya- una veu inoblidable i captivadora, internacionalment reconeguda

Montserrat Caballé representa l’esforç, l’excel·lència i la projecció internacional del talent català. I amb la seva pèrdua s’apaga una de les llums més brillants del món de la música. Sempre serà recordada com la veu de Barcelona, aquella soprano que mai es va retirar. El seu timbre tornassolat i els seus pianíssimos ens acompanyaran en el record. Bellesa de so i tècnica admirable.

En el 1992 Montserrat Caballé -la gran diva, cantant d’Òpera- es convertí en la icona dels Jocs Olímpics de Barcelona al costat de Freddie Mercury, cantant de Rock, amb el cèlebre tema –«Barcelona»– que va transcendir totes les fronteres, tot i que la cançó va ser gravada prèviament i, per tant, en ser escollida com a icona dels Jocs Olímpics de 1992, fou presentada al públic espectador en forma d’holograma.

Tot i que la Montserrat Caballè es declarà no independentista, en haver nascut i traspassat al “Cap i Casal” de Catalunya, la porto en aquestes planes web per la seva relació amb la ciutat comtal, pel seu lligam amb el Gran Teatre del Liceu, pels seus mèrits artístics, pels seu aspecte humà, pels seu desig de superació, per la seva exigència artística, per la seva dedicació absoluta, per la seva fidelitat al públic, per al seu sentit de l’humor molt proper a la rialla…

…a banda de tot el reportori operístic i també per la seva curiositat en desenterrar repertoris arxivats i altres temes més senzills de cançons populars -tant espanyoles com catalanes-, en un moment històric d’una intensa problemàtica, pel que fa al futur del procés català, que ella amb suau i educada sornegueria hi defugí i mai no hi va voler participar, perquè es considerava persona internacional del món mundial, li reto un homenatge de ciutadania com a persona perquè, dins de la diferència, sempre es mostrà respetuosa i tolerant.

I malgrat la capacitat prodigiosa de mantenir una nota en “pianissimo” fins a extrems mai sentits, quan no era un “fortissimo” com el si natural i final del “Don Carlo” o com  aquell sol en “pianissimo” mantingut durant vuit compasos  -ens relata Jaume Tribó, mestre apuntador del Liceu-, amb una sorpressiva, tremenda i vibrant ascensió cap al la bemoll, el la natural i fins arribar al si bemoll en “forte” de la “Preghiera” de l’acte tercer de Maria Stuarda”…, en sigui el més sentit comiat el nostre recordat duet del “Cap i Casal”, «BARCELONA»…!

2.5. El gran descrèdit, sense límits, del Tribunal Suprem espanyol

Des de Catalunya i arran del procés sobiranista català, mantes vegades s’ha insistit en la barbaritat comesa pel magistrat Pablo Llarena en construir una instrucció penal contra l’independentisme, no només desdibuixada de la realitat succeïda, sinó clarament errònia, plenament injustificada i tremendament venjativa. Mínimament, ja fa temps que s’ha posat en evidència la manca de rigor jurídic per part del Tribunal Suprem amb tot el seu esbiaix ideològic que l’ha empès a actuacions espúries.

Però ara aquest descrèdit s’evidencia en una decisió que afecta les butxaques de tots els ciutadans espanyols que han contractat una hipoteca i o altres situacions com:

  • La sentència  del cas de “La Manada”, que va obrir els ulls a molta gent sobre les posicions masclistes i retrògrades per part de la judicatura.
  • La desautorització, per part de la Justícia europea, en el cas del propi procès independentista sobre la rebel·lió i sedició des dels tribunals alemanys i belgues.
  • Els seriosos revessos en qüestions relacionades amb dret fonamentals com la doctrina Parot o la llibertat d’expressió en la crema de fotos del Rei…

Els Magistrats de la Sala 3a del Tribunal Suprem van dictaminar que han de ser els bancs i no els seus clients particulars els qui han de satisfer l’imposts del actes jurídics de les hipoteques. Una decisió que, en el que constitueix un fet sense precedents, va ser suspesa pels President de la Sala -Luis Maria Díez-Picazo-, per la seva “enorme repercussió econòmica i social”. Doncs bé, en lloc d’anunciar una decisió imminent per acabar amb la inseguretat jurídica creada, Carlos Lesmes, Presidente del Tribunal Supremo i del Consejo General del Poder Judicial, s’ha donat dues setmanes més per resoldre l’embolic.

El dany a la imatge de la justícia espanyola està fet i és irreversible. El màxim òrgan judicial espanyol, el que corona tot el sistema, ha demostrat que no és capaç de mantenir ni vint-i-quatre hores una decisió que beneficia els ciutadans que subscriuen una hipoteca i perjudica els interessos de la banca. La suspensió deixa al descobert no només la influència del sistema i poder financer, sinó l’amiguisme amb què funciona l’alta magistratura espanyola tal i com s’explica en els propis passadissos de l’alta institució. Es dóna el cas que el Magistrat President de la Sala 3a del Suprem havia estat professor de “Centro Universitario de Estudios Financieros (Cunef), vinculado a la Asociación Española de la Banca”.

Podríem dir que el Tribunal Suprem ha tocat fons i posa en qüestió que Espanya sigui una democràcia homologable. Certament es veu clarament que el que va fer Narcís Serra a la Transició espanyola amb l’exèrcit, no ho va er ningú amb la judicatura. Però tot té el seu final i, en tots aquests casos de corrupció, com també ha indicat en Jordi Turull des de la presó de Lladoners, retornaran al Tribunal Suprem -tard o d’hora- com un «boomerang».

 

3. ¿…I SI ARRIBATS EN AQUEST PUNT DE L’ARTICLE «DIES QUE DURARAN ANYS, A PARTIR D’UN OCTUBRE TARDORAL», PARLESSIM DE NICOLÀS MAQUIAVEL EN CONTRAPOSICIÓ A LA PROSA POÈTICA INICIAL I COM A CLOENDA REALISTA DE TOT PLEGAT…?

3.1.  Per què porto aquí, com a cloenda de l’article una darrera referència a Nicolàs Maquiavel…?

Tanmateix, un toc d’alerta important perquè malgrat “tot és possible, fins i tot allò que creus que és impossible”, cal sempre activar la prudència i amassar unes bones mesures de realisme, perquè en llegir «El Príncep» de Nicolàs Maquiavel -tractant-se de la unitat de la pàtria- ens trobem amb idees tan esgarrifoses com les que en deixo constància a continuació:  

“Quan es tracta de la pàtria, cal oblidar-se de la justícia o de la injustícia, de la pietat o de la crueltat, de la lloança o de l’oprobi; el primer és salvar-la amb glòria o imaginació”

3.2. «El Príncep» de Maquiavel celebra els 500 anys

L’obra de l’autor florentí segueix sent un model fonamental per a la política moderna.

El 10 de desembre del 1513 Niccolò Machiavelli va acabar un llibre predestinat a ser el més traduït i llegit de la literatura italiana, i un dels assajos filosòfics més importants de tots els temps. De Principatibus és una de les poques obres antigues de les quals coneixem la data exacta de la seva composició, gràcies a una carta que Maquiavel (1469-1527) va enviar a un amic per comunicar-li que havia escrit un tractat sobre com administrar i conservar el poder.

En aquells dies Maquiavel vivia lluny de la seva estimada República de Florència, a la qual havia servit com a canceller entre la fi del règim de terror del monjo Gerolamo Savonarola i la tornada de la família Mèdici. Feia un any que aquesta gran nissaga havia tornat al govern i ell s’havia vist obligat a exiliar-se. Per fer-se perdonar, Maquiavel dedicava la seva obra a Llorenç de Mèdici (curiosament, en el mateix text recomanava als poderosos que s’allunyessin dels aduladors). L’estratègia no va funcionar i el llibre es va publicar amb caràcter pòstum, cinc anys després de la seva mort i gràcies al papa Climent VII, el mateix que havia acabat amb la República de Florència transformant-la en un ducat hereditari.

3.3. «El Príncep», prohibit pel Vaticà

L’Església aviat va comprendre el seu error, en adonar-se que aquell llibre rebatia els principals pensadors catòlics -com sant Agustí o sant Tomàs d’Aquino-, en defensar la separació entre la jurisdicció civil i l’eclesiàstica. Segons Maquiavel el poder no tenia un origen diví sinó humà, s’hi accedia mitjançant la força de les armes i es mantenia amb una barreja de por i admiració (el príncep havia de ser estimat i temut alhora). El successor de Climent VII va incloure l’obra en l’Índex de Llibres Prohibits del 1559, però aquesta interdicció no va tenir caràcter universal. La Inquisició espanyola no depenia de la romana, i no va incloure’l en el seu propi índex fins al 1583 (llavors ja hi figuraven autors com Dant Alighieri, Joan Lluís Vives i Tomàs Moro). L’heretgia luterana semblava estendre’s per l’imperi de Felip II, que va decidir tancar els seus territoris amb pany i forrellat. A partir de llavors, Maquiavel es va transformar en una de les feres negres dels Jesuïtes, que el van fer servir per atacar els seus enemics polítics, adjudicant-li la famosa frase “el fi justifica els mitjans”, que mai no va dir, i encunyant el terme maquiavèl·lic per referir-se a algú sense moral ni principis.

3.4. «El Príncep», i manuals per a futurs reis

Mentre tot això passava, El Príncep ja era un llibre bastant conegut a Catalunya. Si encara no havia estat traduït era -com defensa la professora de la UB Helena Puigdomènech- perquè en aquella època l’idioma internacional era el llatí, i tothom amb una mica de cultura podia llegir-lo. A més, els manuals educatius per als futurs reis no eren desconeguts a Catalunya, on hi havia una llarga tradició pròpia pel que feia a aquest gènere literari. La concepció del monarca renaixentista com a màxima figura de l’estat modern es prestava a aquesta mena de compendi, on es debatien des d’estratègies de govern fins a les actituds que havien de respectar els poderosos en la seva vida privada. Per exemple, l’advocat valencià Pere Belluga havia escrit l’Speculum Principum , i més tard Frederic Furió publicaria Consell i conseller del Príncep , tot i que el manual més conegut seria el Corona Regum, del cardenal i bisbe de Girona Joan Margarit, escrit abans que l’obra de Maquiavel i dedicat al jove rei Ferran el Catòlic, de qui Joan Margarit era preceptor i amic personal.

Maquiavel sempre va gaudir de bona fama a casa nostra. Els catalans dels segles XVII i XVIII s’identificaven amb els italians contemporanis del florentí, que havien estat envaïts per França i Espanya, i el llibre circulava en versions clandestines malgrat la persecució inquisitorial. Llavors l’adjectiu maquiavèl·lic ja era d’ús corrent en la lluita política, gràcies en part a les crítiques negatives que van fer-ne pensadors il·lustrats com Voltaire i Frederic el Gran. Al mateix temps, l’Església titllava de maquiavèl·lics els revolucionaris francesos. Durant la guerra contra Napoleó, la Gazeta de Cataluña acusava l’emperador de seguir una política maquiavèl·lica (Bonaparte era un gran admirador d’El Príncep , i va arribar a escriure un pròleg per a una de les seves edicions).

Passat el conflicte, els absolutistes partidaris de Ferran VII feien la mateixa acusació als liberals. Potser per aquest motiu no va ser fins després de la segona abolició de la Inquisició espanyola, el 1820, quan es va poder publicar la primera traducció al castellà, a la qual va seguir el 1842 una segona versió a càrrec de l’impremta de Tomàs Gorchs, de Barcelona.

3.5. «El Príncep», una lectura en clau republicana

La primera traducció al català encara va tardar gairebé un segle més, fins que Josep Pin i Soler va publicar Lo Príncep a la Biblioteca d’Humanistes l’any 1920. Aquesta traducció anava acompanyada d’un pròleg molt elogiós cap a Maquiavel, a qui es considerava com un avançat de la democràcia moderna, i al qual es valorava per la crítica que feia als governants corruptes que anaven contra el bé comú. A la Catalunya de principis del segle XX, el seu corpus teòric era interpretat en clau republicana i a la vegada com un tractat de realisme polític, segons va escriure Josep Pla. Des d’aleshores, Maquiavel ha estat un autor que ha servit a diverses generacions de polítics catalans a pensar sobre l’estat i com gestionar-lo.

Després de cinc segles, Maquiavel encara segueix a la trinxera, apareix en el debat diari i a les columnes dels diaris. Passat tant de temps, El Príncep encara és una cosa i el seu contrari, foc creuat que tothom reconeix com un estudi radical sobre la condició humana i la veritable personalitat del poder. Escolteu aquests dies el que diuen i fan els nostres governants -i com ens ho expliquen els periodistes-, i veureu treure el nas darrere la cortina aquell funcionari florentí que va morir pobre i oblidat de tots, i que fa cinc-cents anys acabava d’escriure un dels llibres més influents de la història.

3.6. «El Príncep» i els veritables maquiavèl·lics

La llegenda vol que personatges tan diferents com John Fitzgerald Kennedy, Josif Stalin, Benito Mussolini, Antonio Gramsci i Silvio Berlusconi s’hagin declarat admiradors d’ El Príncep; de fet, Gramsci el considerava com el primer estudi teòric sobre la lluita de classes. De la mateixa manera, Maquiavel es va inspirar en dues poderoses personalitats de la seva època per construir el seu retrat del príncep ideal, totes dues vinculades a la Corona d’Aragó.

La primera va ser el rei Ferran II el Catòlic, el veritable creador del gran Imperi Espanyol, que va cedir al seu nét, l’emperador Carles V. Quan Maquiavel escrivia el seu tractat, feia uns anys que Ferran havia envaït la península italiana, ajudat pel rei francès Lluís XII i pel cardenal de València Cèsar Borja -el segon model de l’autor florentí-, que era el fill del Papa Roderic Borja. Segons molts estudiosos de l’obra, l’elecció responia al desig de fer fora espanyols i francesos d’Itàlia, gràcies a un governant prou fort i carismàtic -tant com Ferran o els Borja-, capaç d’assegurar la independència dels italians.

3.7. Entrevista a Maurizio Viroli sobre «El Príncep»

Maurizio Viroli (Forlì, 1952), professor a Princeton i a la Universitat de Lugano, ha escrit sobre el republicanisme i el constitucionalisme, les relacions entre política i religió, les idees de Jean-Jacques Rousseau, la política italiana i el nacionalisme. Ha colaborat amb  pensadors como Norberto Bobbio i Martha Nussbaum, i ha reflexionat sobre l’evolució del llenguatge polític. Tots aquests temes conflueixen en la vida i l’obra de Nicolàs Maquiavel, que és un dels assumptes que Maurizio Viroli ha investigatd amb més intensitat. Viroli ha escrit una biografia apassionant, “La sonrisa de Maquiavelo”, i li ha dedicat nombrosos assaigs, entre els quals s’hi troben “Machiavelli’s god”, la monografia “Machiavelli” o la introducció de “El príncipe” para Oxford University Press, on ha estudiat la relació de Maquiavel amb la filosofia renacentista italiana, les seve concepcions de la llibertat, l’imperi de la llei i el civisme, la funció de la religió o la idea del patriotisme. Quan el tractat ha arribat a l’aniversdari dels cinc-cents anys, publica un assaig sobre l’obra mestra del florentí: “Redeeming ‘The prince’: The meaning of Machiavelli’s masterpiece”. 

Paga la pena, llegir tota l’ENTREVISTA que Daniel Gascón li’n fa a Maurizio Viroli, professor, investigador i biògraf de Nicolàs Maquiavel, sobre “El Príncep” per copsar-ne, de forma crítica, el pensament que se’n deriva de la seva lectura… [ pulseu qualsevol punt del redactat en color blau cel ]

Vet a continuació les preguntes que Daniel Gascón formula a Maurizio Vitori i contestades per Maurizio Vitori en el fredactat en blau cel de l’entrevista:

1. Maquiavelo y “El Príncipe” han tenido mala reputación durante siglos. Usted, tanto en su biografía “La sonrisa de Maquiavelo” como en otras de sus obras, ha intentado corregir lo que considera un malentendido.

2. “El Príncipe” es un libro esencial en la teoría política moderna, pero usted dice que muchas veces se ha leído mal.

3. Maquiavelo trabajó para el gobierno de Florencia. Realizó importantes misiones diplomáticas. Con el cambio de régimen, fue acusado de conspiración, encarcelado y torturado. ¿En qué medida es importante su trayectoria personal para comprender “El Príncipe”?

4. Ha dicho que “El Príncipe” está escrito contra dos tradiciones, la política de los Medici y la tradición ciceroniana.

5. Otro de los aspectos controvertidos es la razón de Estado.

6. Para muchos, Maquiavelo, como Hobbes, sería uno de los padres del pensamiento político realista.

7. En “La sonrisa de Maquiavelo”, describe al autor de “El Príncipe” como un hombre aficionado a la amistad y las bromas, a la escritura de comedias y versos burlescos. Al mismo tiempo, tenía una visión bastante áspera de la naturaleza humana. Decía, por ejemplo, que los hombres son “desagradecidos, simuladores y mentirosos; que rehúyen el peligro y son codiciosos”.

8. “El Príncipe” es un manual de consejos para una monarquía, pero usted asegura que para Maquiavelo la forma ideal de gobierno era la república, y concedía un gran valor al imperio del imperio de la ley.

9. Se le ha reprochado a Maquiavelo que prestara poca atención a los aspectos económicos y que subestimase la importancia de las transformaciones tecnológicas.

10. Admiraba a algunos fundadores de religiones como Moisés, pero fue muy crítico con muchos aspectos del cristianismo.

11. Isaiah Berlin escribió que, al establecer una separación entre moral y política, Maquiavelo creó una doble vía y sentó las bases de un liberalismo que quizá no le habría gustado. Habría sido, sin pretenderlo, uno de los fundadores del pluralismo

12. En muchas cosas, nuestro mundo parece distinto al de Maquiavelo. El nivel de agresividad política ha disminuido en grandes partes del planeta. Las democracias modernas, frágiles e imperfectas, permiten que la participación política de los ciudadanos, la transparencia y el imperio de la ley sean mucho mayores que en sus tiempos. ¿En qué sentido nos siguen sirviendo las reflexiones de “El Príncipe”?

 

11-S, LA DIADA 2018 I ALTRES QÜESTIONS RELACIONADES…

Destacado

11-S, LA DIADA 2018 I ALTRES QÜESTIONS RELACIONADES…

IMG_66951. UN TEXT PROPOSAT AL FACEBOOK I EN EL WHATSAPP EN LA CELEBRACIÓ DE LA DIADA DE L’11 DE SETEMBRE DE 2018

castellers1.1. El meu pensament i el meu cor resten posats en un “pilar de nou”, tot fent “pinya” en la castellera “torre” independentista…

Dedico aquest escrit, amb les fotografies i videos que l’acompanyen, a tothom qui ha participat de la Diada de l’11-S d’enguany, sigui d’alguna manera o d’altra. Però per a mi, en aquesta data festiva de 2018, tinc el pensament i el cor posats en el “pilar de nou” [ Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa i Carme Forcadell ] que roman tancat a les diverses presons. Tanmateix, ho faig amb la meva contribució personal i minúscula participant en la «Manifestació de la Llibertat», tot fent “pinya” amb els exil.liats [ Carles Puigdemont, Antoni Comín, Clara Ponsetí, Lluís Puig, Meritxell Serret, Marta Rovira, Anna Gabriel ] i la gent que així ho desitgi, per tal de contribuir a l’equilibri estable i progressiu de la “gegantina i castellera torre” independentista…!

L’ona que ha recorregut la Diagonal de Barcelona amb motiu de la Diada de l’11 de setembre, ha esdevingut un tsunami carregat d’energia. Encara ressona a les orelles el brogit creixent i la cridòria que es van deixar sentir al seu pas i el moviment onejant que va resseguir l’Avinguda de dalt a baix, com signe de vitalitat del moviment popular que, un any darrera l’altre, acudeix insoburnable a la cita de la Diada de l’11-S com un sol poble i una sola veu.

Aquest gest multitudinari és l’argument i la proclama més contundent que es pot transmetre als nostres polítics de cara al procés endegat cap a l’autodeterminació, malgrat les dificultats i impediments coneguts que l’Estat espanyol, amb la seva intolerància i ceguesa, seguirà desplegant amb tots els efectius judicials i repressius que té al seu abast.

 

1.2. La celebració catalana de l’11-S no és una “derrota”, sinó una “resistència” que ve d’antuvi i esclata amb una decidida “persistència”

Celebrem, any rera any i sense defallir cada 11-S, no una “derrota”, sinó una “resistència”. Han passat més de tres segles des del 1714 i encara hi som…i, per cert, ben alçats…i, per això mateix, amb una decidida i indestructible “persistència”…!

Som el “puny” alçat de la paraula. Som la “sang” d’aquells avantpassats. Som la “veu” que canviarà el rumb de la història. Som un “poble” en LLIBERTAT…! 

origens1.3. Endinsem-nos en els orígens i fent-nos preguntes pertinents per tal de centrar la nostra identitat catalana…

Tot parlant de la història, si donen una ullada científica als fulls del mapa de tots els esdeveniments haguts per trobar els nostres orígens i centrar l’objectivitat del passat que ens aporta la nostra identitat, vet aquí que formulo, com a professor que n’he estat, no d’Història -certament-, però sí de Llengües, unes preguntes sobre:

  • 1.3.1. Quina diferència hi constates entre el Regne d’Aragó i la Corona d’Aragó…? La resposta il·lustrada més adient ens porta a descobrir com Catalunya és una Nació independent que procedeix o deriva de temps molt més llunyans. 
  • 1.3.3. Tanmateix, retrocedim uns segles:
  • 1.3.4. Nogensmenys, per tenir-ne una visió objetiva de la Història de Catalunya (el video inserit en el subratllat blau en mostra un resum clarificador) cal tenir a disposició algunes de les seves obres cabdals -ni que sigui tan sols per fullejar-les, copsar l’index del seu contingut, entretenir-se en algun punt significatiu, llegir algun dels capítols o tota l’obra, per adonar-se de la complexitat i aprofundiment científic de la temàtica en qüestió. Podríem esmentar, a tall d’exemple, algunes obres tan treballades i recomenades com: 

contrallumDoncs en aquest moment històric nostre -també convuls i incert- comença tot el que avui vivim i desitgem: “Érem, som i serem”…! En definitiva: si les “paraules” moltes vegades se les emporta el vent i les “cròniques” escrites són objecte de difícil i contravertida interpretació, fixem-nos en el romànic i el gòtic i que les seves “pedres pintades” de groc, blau i vermell ens situïn en el marc objectiu de la història…! 

independencia21.4. Sobre les multitudinàries Manifestacions catalanes de l’11-S. Del 2010 al 2018…

1.4.1. En escatir quan tot va començar…

Siguin grans o petites les grans coses que succeeixen en els diferents estaments de la vida, podem dir que tot contribueix a fer feix. I el gavell que ens aporta la història ens serveix per adonar-nos de quina manera els efectes sempre tenen una causa com ensenya la filosofia tradicional o la física determinista. Tant se val que, en l’origen del que patim i gaudim avui, sigui fruit del moment inicial de la “Transició espanyola” tot just a la mort d’en Franco dictador, de les «Bases de Manresa”,  d’aquell “Oda a la Pàtria” de Carles Aribau, de «Pau Claris”, de “l’Estatut de Núria” del “Referèndum d’Arenys de Munt” en el 2009, de la “Guerra de Successió” del 1714 o ves a saber què…

… Però, si busquem un fet que descobreixi la clau de volta de la situació actual, situem-nos en aquell 25 d’abril del 2006 quan Mariano Rajoy, acompanyat pel llavors president del PP català, Josep Piqué, va entregar al Congrés dels Diputats 876 caixes que contenien més de “quatre milions de signatures en contra de l’Estatut de Catalunya”. L’objectiu de Rajoy era plantejar un referèndum a tot l’Estat sobre el text, per a la qual cosa va defensar a la cambra baixa una proposició no de llei, que va ser rebutjada en obtenir només el suport del grup parlamentari popular. La història feixuga de “l’Estatut d’Autonomia de Catalunya o de Miravet” del 2006 i les  posteriors “retalladas del Tribunal Constitucional”, han proporcionat que: 

“D’aquella polseguera, en vingueren tots aquests fangars”

1.4.2. La manifestació de l’11-S de 2018 i el context d’enguany: «Fem República catalana» / «Llibertat»

2018..

2018 «FEM LA REPÚBLICA CATALANA» / «LLIBERTAT»

Aquest any de 2018 la Manifestació de l’11-S ha superat les espectatives -es parla de més d’un milió de persones fins arribar a 1.680.000 en un recompte d’una formulació científica- i ha servit per demostrar que l’independentisme a Catalunya no era una moda passatgera, sinó una dada persistent amb una enorme capacitat de resistència malgrat la terrible repressió haguda amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i la intransigència en no voler dialogar sobre un pacte polític bilateral per organitzar un referèndum d’autodeterminació. Després, doncs, dels esdaveniments succeïts des de la tardor del 2017 amb l’1-O, la suspensió del govern català, la repressió ferotge i la construcció fantasmagòrica de la Instrucció judicial que ha comportat duríssimes mesures cautelars i que ha de cloure, momentàniament, amb un judici previsiblement injust contra els processats o investigats…, fins al dia d’avui, l’Estat espanyol no ha entès que el poble català té més dignitat que por.

A l’Editorial del diari ARA del dia 11 de setembre de 2018 s’hi escriu i s’hi pot llegir:

«Avui és el dia que toca dir que, malgrat tot, som aquí. Sense arrogància ni provocació, però sí amb la tossuderia i la determinació dels que saben que venim de lluny i qye en la lluita per la llibertat sovint no hi ha dreceres i el camí és costerut…Una manifestació massiva no fa miracles, i menys davant d’un Estat que ha optat per la repressió i desconeix el que significa el diàleg polític, però sí que llança un missatge molt clar: serà molt difícil acabar amb el problema català per la via punitiva, perquè davant hi trobaran molta gent. I la capacitat de resistència del poble català, la seva voluntat de no deixar-se trepitjar, de mantenir la seva llengua i la seva cultura, és molt alta, tal i com s’ha demostrat històricament…no podran impedir que hi hagi un gegantesc moviment de solidaritat interna amb els represaliats i les seves famílies. No podran impedir que Catalunya continuï sent una societat avançada, acollidora, tolerant i participativa, que no es resigna a ser un grup de províncies dins d’un Estat ineficient i incapaç ds’afrontar el seu propi passat».

El context polític de la Diada 11S-2018 és particularment diferent dels altres anys: sense un Referèndum a l’horitzó, el “Full de ruta” es troba desdibuixat i condicionat per la repressió de l’Estat espanyol. Per altra banda, hem de fer un repàs de les dates més significatives i importants en el primer aniversari dels fets de setembre, octubre i novembre de 2017:

06.09.17 L’aprovació de la Llei del Referèndum 

20.09.17 L’escorcoll a la seu del Departament d’Economia

01.10.17 L’aniversari primer de la votació del Referèndum i la brutalitat policial

03.10.17 La manifestació a BCN contra la brutalitat policial

03.10.17 El discurs del Rei, Felipe VI, a tota Espanya

20.09.17 L’escorcoll a la seu del Departament d’Economia

01.10.17 Referèmdum sobre la independència de l’1-Octubre 

16.10.17 L’empresonament dels Jordis

27.10.17 La proclamació de la República

27.10.17 La votació / aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola

02.11.17 Auto de presó per al govern de la Generalitat de Catalunya

03.11.17 Carles Puigdemont a l’exil·li, euroordres, detenció a Alemanya i altres

07.12.17 Omplint Brusel·les en favor dels membres del Govern exil·liats

21.12.17 Eleccions al Parlament de Catalunya. 

17.01.18 Constitució del Parlament i discurs inicial de l’Ernest Maragall 

17.01.18 Elecció del President del Parlament, Roger Torrent

14.05.18 Discurs de la investidura del President de la Generalitat, Quim Torra

02.06.18 Formació del Govern de la Generalitat després de l’aplicació del 155

04.09.18 Conferència del President Quim Torra al Teatre Nacional de Catalunya el dia 4 de setembre

A més a més, i a banda de la política institucional, l’unionisme també s’ha fet sentir durant aquest temps. Remarco alguns episodis d’interès:

La creació de plataformes com Tabàrnia

La retirada de llaços grocs

L’escarni vers les marxes de torxes cap a les presons

Però, tot i certa fatiga, per part de l’independentisme, la realitat ha mostrat una reviscolalança important en aquests moments que actualment i en les properes jornades, planarà el seu efecte vivificador i d’autoestima. 

Des de la manifestació de 2010, les concentracions de la Diada han estat notícia arreu del món. En les últimes dècades, a Europa, hi ha hagut protestes tant o més massives com les concentracions independentistes de l’11-S però cap convocatòria que, de forma reiterada i constant, hagi mobilitzat més d’un milió i mig de persones cada any durant set anys.

I aquest en podria ser el resum dels principals events succeïts des de l’1-O de 2017 fins a la Diada de l’11-S de 2018, tot i haver consignat els esdeveniments amb videos de major durada.

1.4.3. Les grans Manifestacions de l’11-S. De l’any 2010 al 2018

20102010 «SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM»

La primera manifestació multitudinària d’aquest procés cap a la i ndependència no va ser per la Diada de l’11-S, sinó el 10 de juliol de 2010, just després que el Tribunal Constitucional esmenés l’Estatut aprovat per la majoria dels catalans. A la convocatòria d’Òmnium Cultural es van sumar els sindicats i prop de 1.600 entitats, a més de tots els partits polítics llevat del PP i Ciutadans. Rere una senyera gegant, de 250 metres quadrats, el president de la Generalitat, José Montilla, encapçalava la comitiva d’autoritats, que va rebre xiulades al final de la manifestació.

20112011 «INDEPENDÈNCIA» / «SOM UNA NACIÓ. VOLEM UN ESTAT PROPI»

La Plataforma pel Dret a Decidir, les entitats Sobirania i Progrés, Sobirania i Justícia i la Intersindical-CSC van convocar una gran manifestació independentista per la Diada de 2010, que va comptar amb l’adhesió de nombroses personalitats, però no va esdevenir multitudinària com les que s’han fet a partir del 2012. No hi va haver una pancarta unitària, sinó diverses, com «Independència» (ERC) o «Som una nació. Volem un Estat Propi» (Solidaritat Catalana). La mobilització va ser convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir, de la qual també formaven part partits polítics com ERC, la CUP, Solidaritat o Maulets. Es van manifestar per la independència, però també contra les sentències del Suprem i el TSJC exigint que el castellà sigui llengua vehicular a l’escola catalana. Al final, uns encaputxats van cremar una foto del rei, una bandera espanyola i una de francesa.

20132012 «CATALUNYA, NOU ESTAT D’EUROPA» 

Una gran manifestació i primera manifestació important va arribar per la Diada de 2012. Convocada per l’ANC, que tot just havia nascut sis mesos enrere. S’hi va unir també Òmnium cultural i altres entitats. El lema era clar: “Catalunya, nou estat d’Europa”. La mobilització va superar les expectatives i va omplir un recorregut que arrencava a la confluència de Gran Via de les Corts amb Passeig de Gràcia, baixava per Via Laietana i concloïa a Marquès de l’Argentera. Com sempre, va haver-hi un ball de xifres sobre els assistents, que anirien des de les 600.000 persones fins als 1,5 milions. Artur Mas va considerar que, com a President de la Generalitat, no hi podia anar, però Josep Antoni Duran i Lleida sí que hi va ser, negant-ne el caràcter independentista que la mobilització va adoptar de forma inequívoca.

2013.2013 «LA GRAN VIA CATALANA, ENTRE EL NORD I EL SUD  DEL PAÍS»

Inspirant-se en la Via Bàltica que el 1989 va unir les tres capitals d’Estònia, Letònia i Lituània per reclamar la independència de la URSS, l’ANC va organitzar una cadena humana segmentada en 778 trams d’uns 500 metres cadascun, amb la col·laboració de fins a 30.000 voluntaris i 1.500 autocars. La cadena es va anar formant a partir de les 16h, a les 17:14h van repicar els campanars de tot Catalunya i a les 18h es va cloure cantant l’himne dels Segadors. Fins a mig milió de barcelonins van acompanyar la cadena humana de pas per la ciutat de Barcelona, on hi havia 56 trams. La mobilització per l’11-S de l’any 2013 va creuar Catalunya de punta a punta a través de la Via Catalana cap a la Independència. Una cadena humana de 400 quilòmetres que va reunir 1,6 milions de persones des del Pertús fins a Vinarós. A diferència de l’any precedent, en aquesta ocasió només s’hi van sumar els partits polítics inequívocament independentistes. Alguns milers de persones van decidir encerclar la seu de La Caixa, com a símbol del poder financer en un context marcat per la crisi i les retallades. Inscrits: 450.000 / Participants: 1,6 M.

20142014 «ARA ÉS L’HORA»

Una enorme “V” que en començar a ser dibuixada, des del vèrtex Diagonal-Gran Via també significava “via”=camí, “voluntat”=decisió, “votar”=democràcia i “victòria=arribar fins al final. La mobilització independentista de la Diada va tornar a concentrar-se a Barcelona i va adoptar, des de l’aire, la forma de senyera gegant amb forma de “V”. Més de 556.000 persones es van inscriure en algun dels 73 trams. Al vèrtex, a la plaça de les Glòries Catalanes, una noia que el 9 de novembre feia 16 anys, va dipositar una papereta en una urna. La manifestació, promoguda dins la campanya ‘Ara és l’hora’ de l’ANC i Òmnium, va servir per escalfar el debat abans de la consulta del 9-N. La mobilització va arribar dos mesos abans de la consulta sobre la independència del 9 de novembre de 2014. Inscrits: 550.000 / Participants: 1,8 M.

20152015 «HO TENIM A TOCAR…»

El torn de la Via Lliure a la República Catalana al 2015, va omplir un tram de 5,2 quilòmetres de l’Avinguda de la Meridiana. Com sempre, la participació va ser massiva i va provocar l’habitual bany de xifres. Entre d’altres qüestions, la Diada d’aquell any va marcar el tret de sortida per a les eleccions al Parlament del 27 de setembre, en què ERC i CDC van participar conjuntament sota la marca Junts pel Sí i amb el famós projecte del full de ruta de 18 mesos per assolir la independència de Catalunya, que no va poder-se complir. ‘Ara és l’hora’ (ANC + Òmnium) van omplir la Meridiana dividint l’avinguda en 135 trams (tants com escons hi ha al Parlament). Els manifestants van aixecar, per zones, punters dels 10 colors dels eixos temàtics en què hauria de basar-se la futura república catalana: democràcia, equilibri territorial, solidaritat, món, diversitat, sostenibilitat, igualtat, justícia social, innovació, cultura i educació. A les 17:14h, un punter gegant mogut per esportistes va recórrer en pocs minuts el passadís central de la manifestació, després de la qual va començar la campanya electoral per a les eleccions del 27-S. Inscrits: 485.000 / Participants: 1,4 M.

20162016 «A PUNT».

La situació política de l’any 2016 havia canviat sensiblement i l’11-S va servir per tornar a reivindicar el referèndum, una pantalla que dotze mesos abans alguns sectors de l’independentisme havien volgut donar per superada. La mobilització convocada per l’ANC i Òmnium es va organitzar en 44 trams i es va descentralitzar en cinc ciutats, cadascuna de les quals va voler simbolitzar un aspecte diferent de la nova república catalana. Barcelona, com a capital, representava la república de les llibertats. Salt, la de la solidaritat i la diversitat. Berga, la de la cultura i les arrels d’una identitat que està en construcció contínua. Tarragona es va manifestar per una república en xarxa, que superi l’actual dèficit d’infraestructures. Lleida va reclamar l’equilibri territorial i la diversitat de paisatges gràcies a l’activitat agrícola. I, com sempre, la participació va ser multitudinària. Inscrits: 370.000 / Participants: 900.000.

162017 «A PUNT PEL SÍ»

Els manifestants van crear una gran creu gegant, com a símbol de suma, a la confluència del passeig de Gràcia i el carrer d’Aragó com a epicentre. Des dels quatre extrems es van desplegar quatre pancartes de 16 x 16 metres amb lemes a favor de la pau i la democràcia. El protagonista de la marxa va ser el referèndum de l’1 d’octubre, convocat per la Generalitat i anul·lat pel Tribunal Constitucional. La Diada del 2017, que va arribar tot just 20 dies abans del referèndum de l’1-O, en un context amb l’independentisme hipermobilitzat i, sobretot, esperançat. Inscrits: 450.000 / Participants: 1,0 M.

20182018 «FEM LA REPÚBLICA CATALANA».

Un milió de persones, segons la Guàrdia Urbana, ha omplert la Diagonal per la manifestació de la Diada 2018. A les 17.14 h s’ha llançat un coet que ha donat el tret de sortida a l’acte. Això ha estat al tram 37, al carrer de Los Castillejos i, tot seguit i després d’un silenci clamorós, s’ha generat una gran onada sonora de crits i aplaudiments que ha avançat fins a arribar al tram 0, situat al Palau de Pedralbes. A mesura que l’onada avançava, els manifestants han alçat pancartes, cartells i missatges que han portat per fer sentir la seva veu. Per setè any consecutiu, les entitats sobiranistes han pretès convertir la Diada de l’11 de setembre de 2018 en una enorme mobilització independentista. Enguany el context, però, és radicalment diferent dels cursos previs, amb la fallida proclamació de la República i, sobretot, amb dirigents polítics a la presó o a l’exili. La manifestació, que l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI han programat, porta per lema “Fem la República Catalana” i pretén omplir l’avinguda Diagonal de Barcelona des de Pedralbes fins a les Glòries. Inscrits: 460.000 ( Participants: 1,0 M.

torxes21.5. Un fet no menor que no ens pot passar desapercebut. Es tracta de la “Marxa de torxes” cap a les presonss

D’igual manera que en l’article anterior d’aquestes planes web s’ha fet un tractament, prou exhaustiu, sobre els “llaços grocs”, no es pot menystenir una valoració sobre la marxa de torxes” cap a les presons. I menys perquè també ha sorgit la crítica ferotge i deshumanitzada per part de gent disconforme a la suma d’allò que el procés català significa. Fins i tot, sigui degut a la ignorància o a la mala voluntat, hi ha una tendència cruel i burleta oriejntada a anorrear, abatre, minimitzar o humiliar qualsevol activitat a favor de la causa catalana, com la que aquí s’exposa, ni que sigui una giragonsa pacífica als encontorns de les presons per tal que als presos els arribi l’escalf dels qui els tenen ben presents.

Entre les moltes marxes de torxes a favor de la independència que es fan cada any amb motiu de la Diada de l’11-S, en destaca una que s’ha fet a la comarca del Bages. I molt abans d’aquesta Diada cada setmana se n’organitza alguna des que els presoners i presoneres polítics/es represaliats/des romanen engarjolats, en Centres Penitenciaris catalans, sigui a la presó de Lladoners a Callús i Sant Joan de Vilatorrada [on hi ha Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull, Quim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart], a la de Puig de les Basses a Figueres [on s’hi troba Dolors Bassa] o a la del Centre penitenciari Mas d’Enric al Catllar [on Carme Forcadell la hi vàren traslladar després de fer estada a Puig de les Basses].

torxesEls participants en la «Marxa de torxes» solen caminar amb llums ‘led’ a la mà fins a l’entrada de la presó, amb crits de “llibertat presos polítics”. I tot això, també ha estat respòs amb prou deshumanització i contundència de cinisme per persones que no admeten cap concessió vers el procés català i tota la gràcia o desgràcia que l’envolta. A tall d’exemple porto aquí un article intitulat “El foc i nosaltres” arran d’un twuitter que amb molt mala idea sorgí del tertulià, escriptor i politic Joan López Alegre i que la periodista Empar Moliner escrigué a l’ARA:

«En Joan López Alegre ho intentava ahir en un tuit molt alternatiu:

“Marcha de antorchas estilo años 30 centroeuropeo, Otegui, los ultras flamencos, los de la Liga Norte, Sastre, en fin… Mañana gran día para visitar la Catalunya interior en paz y tranquilidad, todos estarán en Diagonal para cuando pasen lista”.

Visitar la Catalunya “interior” (preciós concepte que hauríem d’exportar) és sempre una bona idea. Li ho recomano. No sé exactament qui ha de passar llista, però suposo que es refereix als que no són a la presó o a l’exili. En tot cas, passar llista seria una mica complicat donada la participació multitudinària. Pel que fa als ultres que diu, justament és el que tenen les manifestacions multitudinàries: que no cal comptar amb tothom per fer gruix, i és per això que Marcel Mauri, d’Òmnium, feia un tuit advertint que els ultres no hi eren benvinguts. S’hauria de fer en altres manis no tan multitudinàries, això. Les úniques manis amb fatxes incorporats ja sabem quines són, i l’única esperança és que s’esbatussin entre ells, com solen, i s’extingeixin. Si pot ser, abans de pegar càmeres de televisió. Però anem a les torxes.

Els mediterranis adorem el foc. Falles, fogueres de Sant Joan, cremats, aquelarre de Cervera, diables, bestiari de foc de Tremp, trobada de bèsties i diables d’Amposta, i fins i tot (però aquí no m’hi trobareu) sopars amb espelmes. És difícil una festa catalana sense foc. Dir que les torxes et recorden els anys trenta centreeuropeus és com dir que les falles et recorden el martiri de Joana d’Arc. És com dir que els balls de bastons et recorden els camps d’entrenament de nens soldats. És com dir que els campionats de tallar troncs et recorden els treballs forçats. És com dir que fer cagar el tió et recorda les tortures de la Gestapo. És qüestió de voluntat i molt d’esforç. Dada. Els nazis es veu que també bevien cervesa. Per si calgués per a algun altre tuit”.

neutralitat1.6. «Pluralitat versus neutralitat» dels espais públics. No només la de places i carrers, sinó també, per extensió, a tots els mitjans de comunicació

Resulta ser molt curiós que, parlant sobre les diverses manifestacions, s’incideixi en allò de “l’espai neutral”. Demanar neutralitat a l’espai públic és ben absurd, perquè l’espai de tots no pot ser mai neutral sinó, i en tot cas, plural. El terreny dels carrers, places, camps i boscos (no privats) són d’uns i també dels altres. Són de tots. I, en són els poders públics els qui han de proporcionar, arbitrar, regular i garantir que tothom hi pugui tenir accès i manifestar-se. Sigui per activitats propagandístiques, de caire polític, lúdiques i, fins i tot, religioses…
Tanmateix, encara resulta ser més curiós que només es parli o es defensi la neutralitat en referència als espais públics delimitats per més o menys metres quadrats o àrees circumferencials. La pregunta esdevé òbvia: No són igualment espai públic -en el sentit institucional- també les rotatives dels diaris, el micròfons de les emissores de ràdio i els platós de qualsevol  televisió…? Doncs, la “pluralitat versus la neutralitat” resulta ser un altre indicador democràtic del que no en podem defugir. I no solament això, sinó que aquest principi l’hem de registrar i deixar-lo ben afermat.
La pauta de l’actualitat política arriba de moltes maneres. Però principalment a través d’una actuació deshonesta d’alguns mitjans -en el territori espanyol podem comptar-los amb major nombre- que perverteixen en benefici seu els mecanismes propis del sistema democràtic. Malauradament passen coses increïbles en què informacions i tertúlies farcides de mentides, de manca d’escrúpols, de difamacions, tergiversacions, manipulacions i la capacitat fantasmagòrica d’invencions arriben a la ciutadania podrides de baixeses. Per exemple:
  • S’arriben a fer tertíulies sobre la independència sense independentistes…
  • La periodista d’un xou matinal es vanta d’haver donat un cop de gràcia al procès català per haver capturat indiscretament uns whatsapps amb el zoom de la càmera…
  • Es nega emetre un documental que compromet el Ministeri de l’Interior i les seves cabaloses clavegueres…
  • … / …

Per això ara ens entretindrem, en el següent apartat, sobre els mitjans de comunicació, principalment pel que fa referència a la premsa escrita o digital. Se’n fa necessari, per tal d’alleugerir-nos de la insuportable saturació de parcial i desdibuixada:

PLURALITAT DEMOCRÀTICA VERSUS NEUTRALITAT PARTIDISTA

mitjanscom

1.7. El ressò dels mitjans de comunicació internacionals sobre la Manifestació de l’11-S versus la premsa espanyola

En aquest apartat brindo, amb una llambregada, un breu contingut sobre els mitjans de comunicació. Tanmateix, cal expressar unes paraules sobre els mitjans de comunicació i la seva influència dins de la massa pública. I és per això mateix que cal cercar la normativa deontològica que a nivell dels estaments nacionals i internacionals s’ha convingut en adoptar per a una sana emissió-recepció.

Si ens introduïm en l’estructura o vertebraqció dels mitjans de comunicació, serà adient immergir-nos en treballs d’alçada realitzats des de diferents punts de vista. I així, cal presentar, per exemple:

Els principis que haurien de regir qualsevol informació o article d’opinió per assolir la màxima objectivitat de la realitat dels fets o de la cosa, serien aquests:

  • LA VERITAT
  • LA PRECISIÓ
  • LA INDEPENDÈNCIA
  • L’EQUITAT
  • LA IMPARCIALITAT
  • LA HUMANITAT  
  • LA RESPONSABILITAT 

Malauradament tots aquests valors indicats no se solen descobrir, en la seva totalitat, a través de les lectures de diaris o en les informacions i tertúlies de la ràdio o de la televisió.  

premsainternacional1.7.1. La Premsa internacional i la diada de l’11-S de 2018

La massiva manifestació de la Diada d’enguany ha tornat a fer-se lloc a la premsa internacional amb les impactants imatges de la Diagonal i la reivindicació a favor de la República i la llibertat dels presos polítics i els exiliats. Poc després del moment àlgid de la manifestació convocada per l’ANC, mitjans de comunicació d’arreu del món ja han destacat la xifra del milió de participants que, segons la Guàrdia Urbana, han sortit aquesta vegada al carrer.

Els mitjans subratllen especialment la capacitat mobilitzadora de l’independentisme malgrat els fets d’octubre de l’any passat. Recorden també que els presos polítics s’hauran d’enfrontar a un judici on se’ls pot sentenciar a més de 20 anys de privació de llibertat i alguns d’ells, com The Guardian, assenyalen que des de l’any passat l’estat espanyol viu la seva pitjor crisi des de la mort del dictador Franco.

A continuació, els mitjans que s’han fet ressò de la Diada d’enguany:

premsaespañola1.7.2. La Premsa espanyola al redós de la Diada de l’11-S de 2018
La Manifestació de la Diada no existeix a la premsa espanyola en el dia de la seva celebració. Encara que el centre informatiu del dia a tot l’estat espanyol és avui Catalunya i la celebració de la Diada Nacional –“dia autonòmic”, que en diuen els unionistes―, ja se sap que els diaris de paper tenen el costum d’oferir als lectors les notícies del dia abans.
  • La Razón sorprèn ara i sempre el lector i obre amb una entrevista a Oriol Junqueras, mentre que la resta de diaris aprofita també l’obertura de l’any judicial per parlar de Catalunya de la mà dura que cal contra l’independentisme. De la manifestació prevista per avui, si de cas, ja en parlaran demà.
  • L’ABC, fidel a la seva tradició de fer portades monotemàtiques, titula “Soraya deja vía libre a Casado“. Això sí, indicant al subtítol que l’exvicepresidenta “deja la puerta abierta a volver“.
  • El Mundo també interpreta la marxa de Soraya com un alliberament de rèmores titulant “Santamaría se va y deja a Casado sin excusas para relanzar el PP”, mentre El País despatxa el tema amb un funcionarial “Santamaría deja la vida política”La Razón hi dedica un petit espai de portada, assegurant que “Santamaría deja la política y entierra el marianismo”. La llàstima és que ningú titula “Santamaría en liquidació”, que també hauria tingut la seva gràcia…!
  • El País obre l’any judicial, que és l’excusa perfecta per vessar noves amenaces contra l’independentisme català. “El Poder Judicial muestra firmeza contra el ‘procés’ antes de la Diada”, diu El País; “Respaldo del Rey y de la cúpula judicial a Llarena”, destaca La Razón, mentre El Mundo aposta per un literal del president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes: “Cuando la Constitución es golpeada ha de defenderse”. Parlen de Catalunya, sí, però en tots els diaris esmentats no hi ha cap lletra grossa que expliqui que avui hi ha convocada una manifestació de les que, amb tota probabilitat, al vespre o demà en parlaran mitjans d’arreu del món.

El camí està prou ben traçat i tot depèn del grau deontològic del professional dels mitjans perquè s’esmerci en focalitzar adequadament l’objectiu per captar el realisme i la imparcialitat enfront de la subjectivitat i la parcialitat o, el que seria pitjor, desenfocar-lo amb una construcció de fantasmagòrica.

Em va cridar l’atenció un escrit, la signatura del qual respon per Òscar Pujol, en què sota el títol de “Les males llengües” vaig llegir-lo com un exercici hiperbòlic, però que dins de la nostra societat, avui i aquí, pot tenir la seva vigència i aplicació per a tothom que, en la utilització de la seva paraula, en fa un maneig espuri:

“La paraula és com el bisturí de l’ànima: depèn de com s’empri pot ser guaridora o feridora. Enguany, i sobretot en l’àmbit polític, sembla molt més predominant la segona opció i l’insult ignominiós s’erigeix en arma llancívola. D’insults n’hi ha de tota mena: poden ser sorneguers, ofensius, fets amb menyspreu, denigrans, injuriosos o directament vils. El paradigma més sagnant d’aquest últims -els vils-, és l’ús d’exabruptes com “nazi” o “apartheid”, etzibats indiscriminadament avui en dia per desacreditar aquells que pensen i senten diferent i que defensen amb fermesa -però pacíficament- els seus ideals. El pitjor de tot és que quan s’insulta aixì, la infàmia verbal és doble, perquè no només es difama aquells que han demostrat amb escreix no ser feixistes, sinó que també es minimitza i banalitza el terrible patiment inflingit sobre les víctimes de genocidis. Malauradament, els demagogs salvatges és difícil que es mosseguin la llengua, perquè si ho fan és probable que s’emmetzinin”.

En més d’una ocasió he portat en aquestes planes web la preocupació de Miguel de Unamuno sobre la premsa escrita en llengua castellana, en relació amb la desastrosa Història d’Espanya sobre la pèrdua de les Colònies d’ultramar i el que li pot succeir amb la Catalunya expectant en el gtemps que correm. El 14 de maig de 1907 Unamuno s’expresa en el Congrés dels Diputats així:

 «Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)».

Fins i tot, en escatir unes lletres de George Orwel“Looking back on the Spanish Civil War”, un assaig que es troba en la seva biografia- que il·lustren aquesta tendència espanyola a desdibuixar la positivitat tangible i objectiva amb un exercici de distorsió fantasiós i imaginatiu, me n’adono que des de 1943 al dia d’avui de 2018, sembla talment que res hagi canviat en aquesta tirada a disfressar o enfosquir la real de què parlem:

“En España vi, por primera vez informaciones periodísticas que no guardaban ninguna relación con los hechos, ni siquiera la relación que suele existir en una mentira normal […]. Pude comprobar, que las noticias no se redactaban para explicar lo que en realidad estaba sucediendo, sino en términos de lo que debería de suceder según la linea del partido político”.

Existeix un llibre de Julián Baggini«Breve història de la verdad»– en què expressa perquè el més important de la veritat no és trobar-la, sinó no deixar de buscar-la honestament. L’autor ens diu que després de dos mil·lenis de recerca filosòfica sobre la veritat, aquesta mateixa persecució ha desfermat les forces de l’escepticisme amb l’ajuda de tres factors:

  • Els descobriments científics, ja que el que avui és veritat, demà ja no ho és o no ho pot ser-ho…
  • La llibertat de premsa, atès que aquesta ens ha fet conscients dels enganys del poder…
  • La psicologia, donat que ens ha obert els ulls sobre de quina manera s’utilitzen tècniques de manipulació…

Actualment, instal·lats en la postveritat, descobrim que “la veritat” és important. Baggini, sense renunciar a l’escepticisme, alerta contra el cinisme perquè la postveritat té molt de postcomplexitat, com una renúncia al saber dels experts, de renúncia al “sapere aude” (atreveix-te a saber) de Emmanuel Kant. Efectivament:

“… la veritat pot ser, i sovint és, extremadament difícil de comprendre, de descobrir, d’explicar  i/o verificar”.

I és des d’aquesta complexitat de la qual se n’aprofita el populisme demagog, que defensa una simplificació impossible, una veritat que de tan pura no és sinó mentida, o un relativisme absolut: “tu tens la teva veritat i jo la meva”. I aquí s’acaba la discussió. Tanmateix, ni una cosa ni l’altra…

Ja fa temps que la filosofia va desemmascarar la “raó pura”, tal i com explica David Hume, com a camí cap a la veritat: “Com l’alcohol, quan és massa pur, la raó es torna desagradable i potencialment tòxica”, diu Baggini, que la veu només com una eina per acostar-se a la veritat.

I, pel que fa al relativisme, Baggini s’apunta a Simon Blackburn en el sentit que es tracta “no d’intentar matar el relativisme, sinó de treure-li’n mordent”.

Alguns consells finals de Baggini:

  • Algunes mentides són, sense cap dubte, inofensives, fins i tot beneficioses, però és molt important no confondre-les amb veritats…Tot sabent que la veritat és poder…
  • Veritat i falsetat no esgoten totes les categories en les quals podem ubicar les proposicions…
  • Igual que un jardí, la veritat necessita que la cuidin o quedarà inundada per les males herbes del mite, de les tergiversacions, de les confusions i les mentides…

Des d’aquesta perspectiva de Julian Baggini -com escriu Ignasi Aragay– en “Els llibres i les coses” de l’ARA i sobre “Quina és la veritat del Procés”:

“Podem posar-nos a caminar amb més cura pel jardí del procés català, amb empatia cap a totes les plantes, incloses les que punxen. I és que la veritat no serà mai un camí de roses”.

Aquesta presentació del llibre de Julián Baggini em porta cap a la Mercè Rodoreda quan manifesta que la veritat és com un “mirall trencat” en què cada trosset només reflecteix una part de la veritat global. Només que, hi diguem-ho ben objectivament, hi ha trossos del mirall que uns són més grans que els altres…!

Per altra banda, i per anar finalitzant aquest punt del tema, m’és avinent portar aquí una de les manipulacions propagandístiques més bèsties que, en aquests darrers anys he pogut considerar. Hem escoltat opinions tenebroses com quan Ángel Acebes, en el seu moment, evocava una imatge lúgubre dient que “l’independentisme és ETA”. Tanmateix, Pablo Casado, del mateix PP, en una entrevista que li feia Carlos Alsina, tot preguntant-li quina n’era la seva opinió respecte a la posició política del Govern de Pedro Sánchez amb el separatisme del procès de Quim Torra, President de la Generalitat, contesta que “no es pot dialogar amb aquells que han posat una pistola sobre la taula”. En honor a la veritat, i davant de la sorpresa de l’entrevistador que li demana “qui havia posat una pistola sobre la taula”, l’entrevistat contesta que “és una manera de parlar”. Però Pablo Casado, amb pocs segons, sabia perfectament que ja havia aconseguit instal·lar la seva metàfora visual negativa sobre els secessionistes catalans en l’imaginari de milers de ciutadans…

…Una altra cosa, ben diferent, i fins i tot valenta, hauria estat exposar que “no es pot negociar amb qui posa una urna damunt la taula”. Però llavors també caldria reconèixer una manca greu i perillosa d’esperit democràtic. Velles estratègies de propaganda política que consten en el manual de Joseph Goebbels. I així, res ens ha d’estranyar:

  • El comiat de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil cap a Catalunya contra el Referèndum amb el suport de l’entusiasta i marcial cant de  l’”a por ellos”.
  • La declaració del 6 d’octubre dient que Carles Puigdemont acabaria afussellat com el President  Lluís Companys.
  • La percepció de Juan Ignacio Zoido, ministre de l’Interior, que el 20 de setembre de 2017 va veure en les concentracions davant de la Conselleria d’Economia “mobilitzacions tumultuàries”.
  • Els Jordis que “que pisoteaban vehículos de la policía”.
  • El nas de pallasso al costat d’un policia nacional titllat d’“atac d’odi i resistèncias a l’autoritat”.
  • Alfonso Dastis, Ministre d’Exteriors, protagonitzant un ridícul internacional espantós en assegurar que les imatges enregistrades per la BBC durant les  brutals càrregues policials de l’1-O havien estat manipulades.
  • El xiulet groc, una careta i cartells dels presos polítics que van servir com a prova per detenir una membre dels Comitès de Defensa de la República (CDR) per rebel·lió i terrorisme.

Ha estat un any en que molts crèiem que en el relat polític antiindependentista ja ho havíem vist tot. Però mai s’ha de subestimar el poder d’inventiva d’algunes persones perverses i irresponsables que associen mentalment un moviment pacífic, que només demana votar, amb violència i terrorisme.

Per sort i atalaiant l’esperança, després de copsar com alguns mitjans de comunicació -siguin de ràdio, televisió o escrits- presenten les seves informacions esbiaxades, dirigeixen tertúlies amb opinions desconformades o comunicacions, articles i conferències descontextualitzades…, en fullejar proverbis de la saviesa antiga, com en un que trobem en el capítol 8,32-43 de l’Evangeli segons Sant Joan i que, essent el verset nuclear de tot plegat, paga la pena meditar-lo i mantenir-lo ben hissat. Diu així:

“LA VERITAT US FARÀ LLIURES” 

urna

2. I ARA, QUÈ…? DESPRÉS DE L’11-S de 2018 ENFOQUEM UN INCERT FUTUR, PERÒ AMB PROU POSSIBILITATS SORPRESIVES

Encapçala aquest apartat una foto -l’urna amb què es va votar el Referèndum de l’1-O com a metàfora d’una caixa de sorpreses- perquè el futur, sigui incert o sigui brillant, l’anirem descobrint a tota la durada dels dies que vindran. I en seran dos els aspectes objecte de tractament:

ppp

2.1. L’ENCAIX ENTRE CATALUNYA I ESPANYA. UNA REVISIÓ DEL PASSAT AMB EL PROBLEMA DE L’ESTAT ESPANYOL, AIXÍ COM TAMBÉ EL FRACÀS DE LA UNILATERALITAT DE L’INDEPENDENTISME…

2.2. UNA PROSPECCIÓ CAP AL FUTUR DES DE L’ACTUALITAT PRESENT…

 

cataluny2.1. L’encaix entre Catalunya i Espanya. Una revisió del passat que posa al descobert el problema del constitucionalisme de l’Estat espanyol, així com el fracàs de la unilateralitat de l’Independentisme

De la mà de Juan José López Burniol, i quan l’estiu d’aquest 2018 bullia de calor humida i sufocant, acompanyo aquestes planes, perquè vegin la llum d’un article que em va semblar molt encertat, atès que revisa els punts febles que fins el moment ha patit:

No obstant això, m’atorgo la llicència de descomposar-lo -sense canviar una sola lletra- per fer-lo més entenidor. Es tracta d’un article revisionista intitulat «TARDES DE PLOM» -una imatge taurina que l’autor afegeix en el seu escrit-, però que per allò de la calor estiuenca i xafagosa també esdevé oportuna en el punt àlgid de la rabiosa canícula d’un 17 de juny de 2018.

plom2.2. Text de les «Tardes de Plom» de Juan José López Burniol

[INTRODUCCIÓ A LES «TARDES DE PLOM»]

«Este texto no levanta acta del final de nada, sólo deja constancia de la sensación de frustración que corona un tiempo en el que he prestado una atención casi exclusiva al problema político del encaje de Catalunya en España. Han sido más de diez años, en los que he dedicado al tema un libro y una cuarta parte de otro, así como numerosos artículos. He pronunciado todas las conferencias que me han propuesto dar sobre él y no he regateado mi participación en cuantas mesas redondas, encuentros o simposios he sido convocado tanto en Catalunya como en el resto de España.

He sostenido siempre la misma tesis, que se resume en estos puntos:

problema[EL PROBLEMA PERSISTENT DE L’ESTAT ESPANYOL]

1. El problema catalán es, en realidad, el problema español de la estructura territorial del Estado, es decir, del reparto del poder, que está concentrado en un núcleo político-financiero-funcionarial-mediático radicado en la capital del Estado y que, atendida la naturaleza plurinacional de España, ha de ser distribuido entre las distintas comunidades autónomas según un modelo de corte federal asimétrico.

2. La responsabilidad mayor por la no resolución de este conflicto corresponde a quien tiene más poder.

3. Este problema ha de ser afrontado con la ley como marco, la política como tarea y la palabra como instrumento.

4. Consecuentemente, hay que dialogar, pero ya no es tiempo de un diálogo informativo, ni tampoco de un diálogo dialéctico, sino que sólo cabe un diálogo transaccional en el que, mediante recíprocas concesiones, ambas partes lleguen a un acuerdo –un apaño– sobre el reconocimiento nacional, las competencias identitarias, la financiación y una consulta.

5. La ejecución de este acuerdo debe efectuarse mediante sendas reformas del Estatut de Catalunya y de la Lofca, eludiendo la reforma constitucional por su larga duración.

6. La única alternativa al pacto es el enfrentamiento, que provoca fractura social, erosión económica y pérdida de oportunidades de futuro, y que se resuelve siempre por la fuerza, sea la fuerza ritualizada de un juicio, sea la fuerza a campo abierto.

unilateralidad[AL VOLTANT DE LA DECLARACIÓ UNILATERAL D’INDEPENDÈNCIA] 

He creído durante estos años que se llegaría a un acuerdo, y que gran parte de la culpa por el fracaso de esta posibilidad era imputable al Gobierno central por su cerrazón legalista. Pero, desde septiembre pasado, he tenido que rendirme a la evidencia.

1. Los días 6 y 7 de septiembre los nacionalistas catalanes consumaron un golpe de Estado (no hay ­ farol que valga) mediante la aprobación de las leyes del Referéndum y de Transitoriedad, y…

2. El día 27 de octubre, tras desdeñar la oportunidad de convocar elecciones y evitar la ­aplicación del artículo 155 de la Constitución, consumaron su desafío al Estado mediante una declaración unilateral de independencia. Pero no es esto lo más grave.

3. Tras las últimas elecciones, los nacionalistas radicales que siguen en el poder persisten en su cerrada opción por la vía unilateral, con constantes muestras de rechazo a la Constitución y las leyes, de desprecio a todas las instituciones, y con voluntad de injuriar y desprestigiar a España como nación, al Estado que la articula jurídicamente y a todo lo hispánico. ¿Qué buscan con ello? Es la única salida que les queda: provocar, si pueden, una reacción violenta del Estado que aumen­te su clientela de agraviados y les permita presentarse como víctimas –su papel predilecto– ante la comunidad internacional. No tienen otra opción dada su imprevisión y su división interna.

conclusió[CONCLUSIÓ]

Es seguro que el actual Gobierno español quiere negociar y pactar. Habría que ver con qué alcance, pero la voluntad inicial existe, y los gestos de distensión son evidentes. Pero, frente a esta predisposición y buenas formas, ¿cuál es la respuesta del presidente Torra y su Gobierno?: la apuesta por la opción ­maximalista (autodeterminación e independencia) y la agresión verbal y gestual a la otra parte, con pertinaz y fría voluntad de agraviar al Rey. La conclusión es obvia: aunque el presidente Sánchez ha de dar el primer paso –recibir al president Torra en el palacio de la Moncloa–, será imposible negociar con estos antecedentes. No hay esperanza: los nacionalistas catalanes en el poder quieren ­romper la baraja del modo más estridente posible.

Confirmado este propósito rupturista tras la primera reunión, habrá de cesar el diálogo, sin que ello sea óbice para que el Estado redoble su presencia en Catalunya mediante una política de cosas concretas que se contraponga a la atonía del Gobierno catalán. Pese a ello, el problema se enquistará y se convertirá en crónico, por lo que habrá que esperar a que, tras un número impredecible de años, las consecuencias negativas obliguen a los reacios a entrar en razón, hablar y pactar. Mientras tanto, habrá que clavar los pies en la arena y aguantar como los diestros con cuajo en las tardes de plomo. Sin una ­mala palabra, sin un mal gesto, sin una mala actitud. Pero con toda firmeza en la defensa de la ley, que a todos nos hace libres y a todos nos iguala, y fuera de la cual no hay libertad. Si el Estado no se respeta a sí mismo, ¿quién le respetará?»

calidoscopio2.3. “Tants, caps, tants barrets”. El calidoscopi dels punts de vista i la “interpretació” dels fets i de les realitats existents

Com passa en tots els fets succeïts, aquest article inserit en aquestes planes gaudeix de l’aiguabarreig opinable. I és cert: sobre un mateix esdeveniment o situació s’obre sempre un calidoscopi de parers, que té l’avantatge de mostrar els diversos punts de vista de cadascuna de les persones amb ls seus diferents criteris. L’efecte de la pluralitat d’opinions té la seves causes com en són:

  • La pròpia biografia personal emmarcada en un context històric determinat…
  • La situació social determinada en què viu la persona concreta….
  • Els plans o mapes mentals fixats en el cervell de les persones…
  • Les tendències i el capteniment anímic que surt de la voluntat lliure…

Tanmateix, cal ser molt obert d’enteniment i generós de cor per harmonitzar i capir el punt just de les coses i fer-ne una valoració encertada sense prejudicis i amb la intenció exclusiva de trobar l’objectivitat real.

M’atreveixo a proposar i de fer un exercici de discerniment en què -des d’angles de visió ben diferents de les persones o, fins i tot contraris-, es pugui entreveure com la defensa del contingut d’una proposició, també pot ser valorada o sostinguda igualment de forma antagònica a aquella. S’hi ha de considerar aquí l’element o tècnica de la interpretació com una eina bàsica per analitzar amb la màxima objectivitat tots els aspectes dels fets i de les realitats existents. Vegem-ho: 

2.3.1. El Dret d’autodeterminació en la Constitució espanyola i el Referèndum d’autodeterminació «VERSUS» l’acrònim «DUI» o Declaració Unilateral d’Independència

 

2.3.1.1. Sobre el Dret d’autodeterminació en la Constitució espanyola i el Referèndum d’autodeterminació

2.3.1.1.1. El Dret d’autodeterminació en la constitució espanyola

Tots els Estats membres de les Nacions Unides, des del moment que accepten les seves normes, resten obligats a adoptar-les com a normes superiors dins l’ordenament jurídic propi. I és per això que l’Estat espanyol, havent signat els textos internacionals queda obligat a respectar el dret d’autodeterminació, invocat per la Generalitat de Catalunya, com a font de legitimitat per a un Referèndum. Efectivament:

La Constitució espanyola admet, de manera explícita, en el seu Article 10.2 el següent:

2.3.1.2. L’acrònim «DUI» o la Declaració Unilateral d’Independència

La Declaració Unilateral de Independencia de Cataluña de 2017 -l’acrònim DUI– fou signada el 10 d’octubre de 2017 per una majoria del Parlament de Catalunya, però el Presidente de la Generalitat de CataluñaCarles Puigdemont, anuncià en el ple previ que la declaració quedava suspensa per iniciar un diàleg amb Espanya, que el Govern espanyol refusà amb l’argument que era contrària a la Constitució espanyolaEl Govern espanyol sol·licità al President de la Generalitat, dies després, que responguera si efectivament havia declarat la independència, la qual cosa no va ser atesa. de una forma clara, encara que posteriorment va respondre que no s’havia declarat.

El 27 d’octubre de 2017, la Generalitat de Catalunya declarà unilateralmente la independència després de l’aprovació, una votació del Parlament de Catalunya. Unes hores després el Govern d’Espanya aplicà l’artículo 155 de la Constitució, anunciant la destitució del President i dels Consellers de la Generalidad catalana i el control de la gestión de Cataluña, donant per finalizada la independència unilateral. La declaració de la independencia unilateral es guanyà un ampli rebuig internacional.

El debat sobre si la declaració d’independència del 27-O de 2017 fou real o simbòlica ho deixem per a més endavant, per a valorar-lo havent passat prou temps, des de la llunyania temporal amb què les coses es poden veure amb més objectivitat, sense la cridòria de la immediatesa social i els estats d’ànim personals trasbalsats. I tot això, perquè malauradament s’escolten i es defensen posicions com la que tot el procés català que va arribar a la declaració de la independència, constitueix un real i autèntic «cop d’estat». Tanmateix, podríem preguntar-nos si el «cop d’estat» no el va infligir el propi Estat contra sí mateix, en una de les seves autonomies amb l’aplicació precipitada de l’article 155 de la Constitució, la persecució repressiva contra l’independentisme català, la judialització de la política i amb la reticència a no resoldre el problema España-Catalunya des del diàleg i pacte polític.  

Carlos Lesmes, President del Tribunal Suprem, en una de les obertures de l’any judicial i en presència del rei Felip VI, va corraborar allò que  la unitat d’Espanya és més important que la pròpia democràcia:

“La Constitució, com a màxima expressió de la sobirania nacional, lluny de configurar-se com la proclamació d’un desig, és abans de tot un conjunt de mandats jurídics d’obligat compliment. Quan l’article segon fixa el fonament constitucional en la indissoluble unitat de la nació espanyola, no ho fa com un frontispici programàtic, sinó com a base última, nuclear i irreductible de tot el dret de l’Estat”.

2.3.2. La utilització de la força o violència davant de l’incompliment de les Llei «VERSUS» la desobediència civil a les Lleis injustes

 

2.3.2.1. La utilització de la violència d’Estat davant de l’incompliment de les Llei

L’historiador i sociòleg alemany Max Weber, de tendència liberal, va justificar a la seva obra «La política com a vocació. El polític i el científic» (1919) allò que des de la constitució dels Estats moderns en els segles XV i XVI, sobre ell poder de l’Estat, era un fet:

“L’Estat és la comunitat humana que […] reclama per a ell el monopoli de la violència física legítima”. És a dir, que segons el mateix Estat, ell és l’únic organisme que, dintre del seu territori, pot ser violent de manera legítima. Per molt liberal i democràtic que sigui aquest Estat, un dels seus pilars sempre serà el monopoli de la violència, exercida a través de la policia i l’exèrcit…”

Segons Weber, l’Estat és la font de la força física legítima. La policia i l’exèrcit són els seus instruments principals, el qual no vol dir que només es pugui exercir força pública: mentre tingui legitimitat provinent de l’Estat, la força privada (en el sentit de, per exemple, un cos de seguretat privada) també pot ser emprada.

La seva teoria inclou també alguns advertiments contra aquest principi bàsic de l’Estat:

  • La intenció de Weber era de proposar una descripció o definició de l’Estat en un moment històric donat: és el cas que la connexió entre força física i l’essència de l’Estat ha conegut diferents situacions. Per exemple, en el feudalisme es permetien guerres privades o personals, desvinculades d’un propòsit d’utilitat estatal, sota certes condicions. Els tribunals eclesiàstics o l’Església en general, de forma similar, han tingut una jurisdicció separada de l’Estat en alguns casos, particularment sobre l’heretgia o la sexualitat. En qualsevol cas, si més no, l’Estat és l’indret on aquest “dret” o aparent legitimitat per autoritzar la violència és centralitzat.

 

  • L’Estat delega o permet l’aplicació real de la coerció física a certs grups o individus; malgrat aquest principi, això no significa que l’Estat sigui d’on prové únicament la violència. La teoria de Weber no ve a dir que l’Estat és l’únic que faci servir coerció, sinó que els individus i organitzacions que poden fer-la legítima o adjudicar-la són aquells que han rebut aquest permís de mans de l’Estat i exclusivament de l’Estat. Aquest és el motiu pel qual Weber insisteix en el mot monopoli.

La descripció de l’Estat per part de Weber té una certa història prèvia a l’existència del nom. Com una de les conseqüències de la sobirania estatal, en certa mesura les seves implicacions ja es troben en les obres de Jean Bodin ( Els sis llibres de la República, de 1576 ) i de Thomas Hobbes ( Leviatan, de 1651 ). En aquesta darrera obra es postula que és una necessitat moral i política per evitar que la màxima “l’home és un llop per l’home” arribi a realitzar-se. Segons Hobbes només un ens superior i poderós, el Leviatan, pot pacificar la societat monopolitzant la violència. En l’obra de Norbert Elias, el procés civilitzatori implica una fase històrica d’assimilació del monopoli de la violència i, de fet, aquesta és la mateixa garantia de la centralització del poder que el converteix en Estat.

En aquest punt s’escau interessant conèixer les teories d’Alan Page Fiske i Tage Shakti Rai, dos antropòlegs que han estudiat la psicologia moral humana tot encunyat la Teoria de la violència virtuosa per allò que dèiem de “Homo mominis lupus”, de Hobbes, encara que aquesta tan coneguda locució llatina fou creada pel comediògraf llatí Plauto (254-184 a. C.) i la troben a la seva obra “Asinaria”.

Tanmateix, i per resumir, diguem que l’Estat té dret a la violència legítima, però això no significa que pugui exercir la violència indiscriminada. és a dir, l’Estat té el dret a utilitzar la violència proporcional contra els qui exerceixin violència il·legítima. Per tant, l’única cosa que justifica que un estament, com n’és l’Estat, poseeixi el monopoli de la violència és l’ordre social, ja que podem convenir com a preferible una situació de bona convivència a la que es pugui produir en una situació de caos i anarquia. Nogensmenys, també pot succeir que la violència esdevingui il·legítima quan deixa de complir les condicions que li n’atorguen la seva legitimitat, com en són principalment, el fomentar i el mantenir el benestar de la ciutadania.

Freqüentment, se sol anar a raure, en aquesta tensió de legitimitat-il·legitimitat sobre la violència a l’actuació de Mahama Gandhi i, en concret, pel que fa a la protesta no violenta, coneguda com la gran “Marxa de la sal” [deixo a banda l’opinio d’en Ramon Alcoberro, sobre la independència de l’Índia que presenta documentada a causa no tant per les vagues de M. Gandhi, sinó per altres raons político-relacionals entre Edwina, la dona del virrei anglès Lord Lluís Mountbatten i el Pandit Nehru]que serviria de inspiració a moviments, com el dels EEUU de Martín Luther King i, per extensió, a les grans manifestacions de l’11-S a Catalunya.

Contràriament a «la violència», cal referir-nos aquí a «la pau» com l’estat en què una societat gaudeix de justíciallibertat i igualtat social, i no està ni en violència ni en guerra:

  • Des del punt de vista del dret internacional, com a instrument d’endegament de les relacions internacionals i canal de racionalització del poder polític dels estats, el dret internacional té entre els seus valors fonamentals la pau i, per tant, estableix com a principi jurídic fonamental la prohibició de l’ús de la força armada.

 

  • Es pot parlar també d’una “pau social” com de l’entesa i les bones relacions entre els grups, classes o estaments socials dins d’un país.

 

  • I en el pla individual, la pau pot designar un estat interior exempt de còlera u odi. En aquest sentit, pot trobar-se-la en la salutació tradicional “la pau estigui amb vos” (o xalom en hebreusalam en àrab).

Vinculat al concepte de pau hi hem de dir alguna cosa sobre el pacifisme, que és l’actitud que defensa que la guerra mai resol els problemes de millor manera que les negociacions, la qual cosa també la podem estendre a les relacions familiars, socials i polítiques.

2.3.2.2. La desobediència civil a les Lleis injustes

“La desobediència civil no-violenta ha esdevingut una pràctica defensada i utilitzada per amplis sectors de la població a Catalunya, segurament mai abans tant com avui. Però, tot i això, no s’ha generat un debat sobre les implicacions d’aquesta pràctica, segurament perquè el moviment independentista, majoritàriament, ha assumit aquesta pràctica com una astúcia més que com a desobediència. S’ha preferit parlar d’una obediència popular que desobediència a la llei. Aquest debat i la reivindicació de la desobediència civil l’hauríem de fer perquè ens pot permetre avançar pel camí d’obtenir més i millor democràcia.

Hannah Arendt, la filòsofa alemanya que va fugir del nazisme, va arribar als Estats Units d’Amèrica i allà va viure una dècada de gran mobilització social: els seixanta. Va conèixer de prop el moviment pels drets civils, el moviment universitari, la contestació a la guerra del Vietnam. I va prendre consciència de la importància de la desobediència civil no violenta, que formava part les formes d’actuació d’aquestes mobilitzacions. La gran presència de la desobediència civil va fer que Arendt es preguntés com es podia incorporar la desobediència a la legalitat davant la crisi de la societat nord-americana. No es podia viure en contra la desobediència.

Arendt no pren partit necessàriament a favor d’aquestes aquestes reivindicacions, ni per les seves formes d’actuar. Ella les analitza. Però sí considera que la desobediència s’ha arrelat a la societat i que se li ha de buscar un lloc. No s’ha d’eliminar la desobediència civil no violenta, aporta i molt. Una societat que es vulgui democràtica serà millor en termes de qualitat democràtica si incorpora la desobediència i pitjor si la persegueix i reprimeix. Fins i tot podem pensar que Arendt defensa fer legal la desobediència perquè està molt preocupada per la possibilitat de l’agreujament del conflicte; és a dir, des d’una perspectiva d’ordre.

La desobediència civil no és un tipus d’acció fàcil, ni còmode, ni que es faci per gust… Per què hi ha qui decideix mobilitzar-se des de la desobediència civil? Arendt dirà:

“La desobediència civil sorgeix quan un significatiu nombre de ciutadans s’ha arribat a convèncer o bé que ja no funcionen els canals normals de canvi i que les seves queixes no seran escoltades o no donaran lloc a accions ulteriors, o bé, per contra, que el Govern està a punt de canviar i s’ha embarcat i persisteix en maneres d’acció en que la legalitat i constitucionalitat generen greus dubtes”.

Allò que Arendt va escriure pensant en els Estats Units dels anys seixanta, serveix també per a altres societats en altres moments històrics. Serveix per a l’Espanya actual, per exemple. En els últims anys hem vist emergir grans mobilitzacions com el 15M, la PAH o el moviment independentista on la desobediència civil està molt present. Arendt, en el canvi de dècada dels seixanta als setanta, fa una anàlisi que ens  serveix avui per la crisi institucional i de representació que vivim:

“El mateix Govern representatiu es troba avui en crisi, en part perquè ha perdut, en el curs del temps, totes les institucions que permetien la participació efectiva dels ciutadans i en part pel fet de veure’s afectat per la malaltia que pateix el sistema de partits: la burocratització i la tendència dels dos partits a representar únicament la seva pròpia maquinària”.

Atac a la democràcia o intent per aprofundir-la…?

Avui podem recuperar la preocupació d’Arendt per l’espai que ha de tenir en una democràcia la desobediència, continua tenint sentit. Tot i que el president Puigdemont, i abans Mas, repeteixin que ells no desobeeixen, sinó que obeeixen a la seva societat, estem davant d’una mobilització que s’articula des de la desobediència a unes lleis i unes autoritats que es consideren injustes al no permetre de cap manera l’expressió de la ciutadania sobre la independència de Catalunya. Assumir la desobediència sembla no ser una cosa desitjable per part del PDeCat, fins i tot per ERC. Han optat per l’astúcia arribant a criticar, fins i tot, a qui ha defensat la desobediència. És probable que ho hagin fet per motius de defensa legal i per motius polítics. Probablement no s’ha volgut obrir la porta a legitimar altres pràctiques desobedients que aquestes formacions polítiques habitualment han perseguit o no els han donat suport.

Assumir l’existència de la desobediència i tot allò positiu que pot aportar a una societat si es practica civilment i de manera no violenta, pot ser imprescindible per enfrontar-nos al conflicte actual i a tants d’altres que es donen en les nostres societats. Arendt no va trobar una solució definitiva, i segurament tampoc va pensar en que la desobediència es pogués exercir des d’un govern…, però va obrir un camí que hauríem de seguir.

Ens hauríem de preguntar si la desobediència civil noviolenta és un atac a la democràcia o un intent per aprofundir-la. Allò que porta a la mobilització es considera tan important perquè s’acabin produint incompliments legals. Les lleis no són justes per ser lleis, ni allò que podem considerar just deixa de ser-ho perquè una llei digui que és il·legal. Una societat que es vol democràtica hauria de veure la desobediència civil com a mostra d’un profund malestar que cal afrontar i resoldre més enllà dels vots, les majories i les minories. I convé insistir en que la legalitat o la legitimitat no depenen de majories. Els debats ètics, sobre allò just, no s’haurien de resoldre en funció de suports majoritaris.

Obrir-nos a acceptar la desobediència civil implica assumir la necessitat de pensar i repensar la nostra legalitat, les nostres legitimitats, les nostres concepcions ètiques sobre allò que és just, bo, correcte… La desobediència civil no deixa de ser un indicador dels nostres conflictes socials. Acceptar la desobediència implica atendre el malestar que existeix a la nostra societat i buscar resoldre’l, encara que això no sempre passi per donar la raó a qui desobeeix ni tampoc a qui no entra a dialogar perquè la llei està de part seva. No hauríem de perdre una ocasió més per plantejar un veritable procés de reflexió, debat sobre el lloc de la desobediència civil noviolenta en una societat que es vol democràtica».

Jordi Mir és professor de filosofia moral i política a la UPF i la UAB i membre de la Junta de l’Observatori DESC i ha escrit l’article anterior. 

Inocorporo a continuació alguns articles sobre la desobediència civil d’interès:

2.3.3. El Parlament de Catalunya en l’aprovació de les Lleis del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya i la Llei de la Transitorietat jurídica i fundacional de la República catalana «VERSUS» l’acceptació a tràmit del Tribunal Constitucional i els recursos d’inconstitucionalitat 

2.3.3.1. El Parlament de Catalunya:    

La Llei 19/2017, del 6 de setembre, del referèndum d’autodeterminació és una llei aprovada pel Parlament de Catalunya que “regula la celebració del referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya, les seves conseqüències en funció de quin sigui el resultat i la creació de la Sindicatura Electoral de Catalunya”. L’endemà el Tribunal Constitucional la suspengué cautelarment.[1]

La seva aprovació va ser polèmica: els lletrats del Parlament van avisar per escrit que la seva admissió a tràmit vulnerava la prohibició del Tribunal Constitucional,[2] i els diputats de l’oposició es van absentar de la votació com a mida de protesta.

(1.1) Contingut de la Llei del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya

La llei estableix que “el poble de Catalunya és un subjecte polític sobirà i com a tal exerceix el dret a decidir lliure i democràticament, la seva condició política” i que “el Parlament de Catalunya actua com a representant de la sobirania del poble de Catalunya”.[3][4][5][6][7]

La llei argumenta que és el resultat del mandat sorgit de les eleccions del setembre de 2015 i del trencament del pacte polític establert amb Constitució del Regne d’Espanya de 1978 arran de la sentència de l’estatut de 2010. La llei apel·la al dret internacional, com ara els Pactes Internacionals de Drets Humans aprovats per l’Assemblea General de Nacions Unides el 19 de desembre de 1966 i la Resolució 1999/57 sobre Promoció del dret a la Democràcia de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides, i a les diferents resolucions aprovades en el Parlament, com ara la Resolució 98/III sobre el dret a l’autodeterminació de la nació catalana, la Resolució 631/VIII sobre el dret a l’autodeterminació i sobre el reconeixement de les consultes populars sobre la independència i la Resolució 5/X per la qual s’aprova la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya.

La llei no fixa cap mínim de participació, tal com recomanen organismes internacionals com la Comissió de Venècia en el Codi de bones pràctiques sobre referèndums per tal d’evitar el boicot dels partidaris d’algunes de les opcions. En canvi, sí que detalla que si hi ha més vots afirmatius que de negatius el Parlament declararà formalment la independència de Catalunya i s’iniciarà el procés constituent de la República Catalana. En cas que guanyin els vots negatius, es convocarien unes eleccions al Parlament de Catalunya. També estableix que la norma prevaldrà jeràrquicament sobre la resta. També regula la creació d’una Sindicatura Electoral, formada per cinc experts en processos electorals que “vetllaran per la transparència i l’objectivitat del procés, amb imparcialitat i pluralisme”.[8]

(1.2) Estructura de la LLei del Referèndum d’autodeterminació de Cartalunya

La llei està formada per un pràmbul, 34 articles, una disposició addicional, una disposició final. Els eixos de la llei són els següents:

  • Preàmbul
  • TÍTOL I. Objecte de la llei
  • TÍTOL II. De la sobirania de Catalunya i el seu Parlament
  • TÍTOL III. Del referèndum d’autodeterminació
  • TÍTOL IV. De la data i convocatòria del referèndum
  • TÍTOL V. De les garanties del referèndum
  • TÍTOL VI. De l’administració electoral
  • Disposició addicional
  • Disposició final

(1.3) Referències de la Llei del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya

  1. Marraco, Manuel «El Constitucional tumba la Ley del Referéndum y avisa a los alcaldes y a 77 cargos del deber de “impedir” el 1-O». El Mundo, 7 sep. 2017.
  2. Pascual, Roger; Rafa, Julve «Los letrados del Parlament se rebelan contra Forcadell». El periódico, 06 sept. 2017.
  3. «Referendum law based on international treaties justifies unilateral action» (en anglès). Catalan News Agency, 03-07-2017. [Consulta: 3 juliol 2017].
  4. «La llei del referèndum invocarà acords de l’ONU i resolucions de la Haia» (en català). Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, 03-07-2017. [Consulta: 3 juliol 2017].
  5. «Catalonia to declare independence right away if ‘yes’ vote wins October 1 referendum» (en anglès). VilaWeb, 04-07-2017. [Consulta: 5 juliol 2017].
  6. «Catalonia to split from Spain within 48 hours of secession vote – referendum draft bill» (en anglès). Reuters, 04-07-2017. [Consulta: 5 juliol 2017].
  7. «Details about referendum on independence announced in a show of force by Catalan government» (en anglès). Catalan News Agency, 05-07-2017. [Consulta: 5 juliol 2017].
  8. Orriols, Núria; Moldes, Aleix «La llei de l’1-0:proclamació d’independència si guanya el sí, autonòmiques si guanya el no». Diari Ara, 04-07-2017, pàg. 6.

(1.4) Enllaços  i textos de la LLei del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya

(2) «Llei de la Transitorietat jurídica i fundacional de la República catalana»

La Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, també coneguda com a Llei de règim jurídic català, és la denominació d’una llei que va tenir per objectiu garantir la seguretat jurídica, així com la successió ordenada de les administracions i la continuïtat dels serveis públics, durant el frustrat procés de transició de Catalunya cap a un estat independent del 2017. La seva aprovació va ser polèmica, i els diputats de l’oposició es van absentar de la votació com a mida de protesta.[2]

(2.1) Contingut de la Llei de la Transitorietat jurídica i fundacional de la República

L’article 1 del text estableix que «Catalunya es constitueix en una República de dret, democràtica i social».[3]

L’esborrany del document es va fer públic el 29 de desembre de 2016 i es va presentar i registrar al Parlament de Catalunya el 28 d’agost de 2017. La llei es va aprovar el 8 setembre de 2017 al Parlament de Catalunya i seria d’aplicació en cas que l’opció del «Sí» a la independència guanyés en el referèndum sobre la independència de Catalunya de l’1 d’octubre de 2017.[4][5][6][7][8][9][10][11][12] El 12 de setembre de 2017 el Tribunal Constitucional, en la nota informativa 63/2017 notificà la nul·litat d’aquesta llei.[13]

(2.2) Estructura de la Llei de la Transitorietat jurídica i fundacional de la República

La llei està formada per un prèambul i nou epígrafs:

  • Títol I: Disposicions generals, territori i nacionalitat
  • Títol II: Successió d’ordenaments i d’administracions
  • Títol III: Drets i deures
  • Títol IV: Sistema institucional
  • Títol V: Poder judicial i administració de justícia
  • Títol VI: Finances
  • Títol VII: Procés constituent
  • Disposicions finals

(2.3) Referències de la Llei de la Transitorietat jurídica i fundacional de la República

  1. «Claves de la ley de transitoriedad jurídica aprobada por el Parlament». La vanguardia, 27-10-2017 [Consulta: 24 desembre 2016].
  2. Sallés, Quico «El Parlament consuma el desafío y aprueba la Ley de Transitoriedad». La vanguardia, 08-10-2017 [Consulta: 8 novembre 2017].
  3. Orriols, Núria «La llei de transitorietat jurídica defineix Catalunya com una “república de dret, democràtica i social”». Ara, 29-12-2016 [Consulta: 25 gener 2017].
  4. March, Oriol «La llei de transitorietat jurídica garantirà les pensions a Catalunya». Nació Digital, 28-12-2016 [Consulta: 25 gener 2017].
  5. «Junts pel Sí i la CUP presenten la llei de transitorietat: ‘Catalunya es constitueix en república’». VilaWeb, 29-12-2016 [Consulta: 31 desembre 2016].
  6. «Catalan Law of Transitional Jurisprudence, to be presented today at noon». Catalan News Agency, 28-08-2017 [Consulta: 28 agost 2017].
  7. «Law of transitional jurisprudence to be passed before October 1 vote». Catalan News Agency, 28-08-2017 [Consulta: 28 agost 2017].
  8. Jordan, Guifré «Q&A on the Catalan transitional law». Catalan News Agency, 28-08-2017 [Consulta: 29 agost 2017].
  9. «What you need to know on the Catalan transitional law». Catalan News Agency, 28-08-2017 [Consulta: 29 agost 2017].
  10.  Lasalas, Marta «Key points of the ‘Law of Transitional Jurisprudence’». El Nacional, 28-08-2017 [Consulta: 29 agost 2017].
  11. A.-Etxearte, Odei «Transition law before 1-O». Catalonia Today, 29-08-2017 [Consulta: 29 agost 2017].
  12. «El Parlament de Catalunya aprova la llei fundacional de la república». VilaWeb, 08-09-2017 [Consulta: 8 setembre 2017].
  13. «[www.tribunalconstitucional.es NOTA INFORMATIVA Nº 63/2017]».

(2.4) Enllaços i textos de la llei de la Transitorietat jurídica i fundacional de la República

2.3.3.2. L’acceptació a tràmit del Tribunal Constitucional i els recursos d’insconstitucionalitat

El recurs d’inconstitucionalitat és un dels processos constitucionals a través dels quals el Tribunal Constitucional garanteix la supremacia de la Constitució i enjudicia la conformitat o disconformitat amb ella de les lleis, disposicions normatives i actes amb força de llei de l’Estat i de les Comunitats Autònomes.

Poden ser objecte del recurs d’inconstitucionalitat:

  • a) Els Estatuts d’Autonomia i les altres lleis orgàniques;
  • b) Les altres lleis, disposicions normatives i actes de l’Estat amb força de llei;
  • c) Els tractats internacionals;
  • d) Els Reglaments del Congrés dels Diputats, del Senat i de les Corts Generals;
  • e) Les lleis, actes i disposicions normatives amb força de llei de les Comunitats Autònomes;
  • f) Els Reglaments de les Assemblees legislatives de les Comunitats Autònomes.

Estan legitimats per a interposar el recurs d’inconstitucionalitat el President del Govern, el Defensor del Poble, cinquanta Diputats i cinquanta Senadors. Els òrgans executius i legislatius de les Comunitats Autònomes estan legitimats per a interposar recurs d’inconstitucionalitat contra les lleis, disposicions i actes de l’Estat amb força de llei que puguen afectar al seu propi àmbit d’autonomia.

El recurs d’inconstitucionalitat ha d’interposar-se amb caràcter general en el termini de tres mesos a partir de la publicació oficial de la llei, disposició o acte amb força de llei impugnat mitjançant demanda presentada davant el Tribunal Constitucional, en la qual han d’expressar-se les circumstàncies d’identitat de les persones o òrgans que exerciten l’acció i concretar la llei, disposició o acte impugnat, així com el precepte o preceptes constitucionals que s’entenen infringits.

L’anterior termini pot ampliar-se a nou mesos en els recursos d’inconstitucionalitat interposats pel President del Govern o els òrgans executius de les Comunitats Autònomes quan en el si de la Comissió Bilateral de Cooperació entre l’Administració de l’Estat i la respectiva Comunitat Autònoma s’acorde l’inici de negociacions per a resoldre les discrepàncies existents entre les parts, podent instar-se la modificació del text normatiu. L’Acord d’inici de negociacions entre les parts ha de ser comunicat al Tribunal Constitucional en el termini de tres mesos següents a la publicació de la llei, disposició o acte amb força de llei impugnat i publicat en el Butlletí Oficial de l’Estat i en el Diari Oficial de la Comunitat Autònoma corresponent.

Una vegada admesa a tràmit la demanda, el Tribunal Constitucional ha de donar trasllat de la mateixa al Congrés dels Diputats, al Senat i al Govern i, si escau, als òrgans legislatiu i executiu de la Comunitat Autònoma a fi que puguen personar-se en el procediment i formular les al•legacions que estimen oportunes. Transcorregut el termini de personació i al•legacions, el Tribunal Constitucional dictarà Sentència.

L’admissió a tràmit d’un recurs d’inconstitucionalitat no produeix, per regla general, la suspensió automàtica dels preceptes legals impugnats, excepte en el supòsit que el President del Govern recórrega una llei, disposició o acte amb força de llei d’una Comunitat Autònoma i sol•licite expressament en la demanda la suspensió de la seua vigència i aplicació. En aquest cas, el Tribunal Constitucional ha de ratificar o alçar la suspensió en un termini no superior a cinc mesos.

Les sentències recaigudes en aquest tipus de procediments tenen valor de cosa jutjada, vinculen a tots els poders públics i produeixen efectes generals des de la data de la seva publicació en el Butlletí Oficial de l’Estat.

Sentència del Tribunal Constitucional que anul·la la Llei del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya

2.3.4. «Operació Anubis». La pressumpta violència haguda el dia 20 de setembre de 2017 en l’escorcoll del Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya «VERSUS» la violència viscuda l’1-O de 2017 en tot el territori català

2.3.4.1. «Operació Anubis». La pressumpta violència haguda el dia 20 de setembre de 2017 en l’escorcoll del Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya

2.3.4.1.1. Anubis en la mitologia

L’operació Anubis és el sant i senyal escollit per designar les operacions contra Catalunya del 20 de novembre i  de l’1 d’ctubre de 2017. Aquesta figura mitològica queda descrita a continuació:

En la mitologia egípcia Anubis, fill de Seth i Neftis, era el déu dels funerals, el guardià de les tombes.[1] Se’l representava com un xacal o com un home amb cap de xacal (o de podenc, segons les versions) i era l’encarregat de pesar les ànimes (amb Horus) i conduir-les al regne d’Osiris. Fou absorbit per la civilització grega com a Hermes.

El seu cap s’acostuma a representar de color negre perquè aquest era el color de la vida a l’Egipte antic (associat amb el llim de la crescuda del Nil que fertilitzava la terra) i Anubis podia fer ressuscitar els morts. El seu nom egipci era Anputo (Inpu,Ienpu,imautoImeut). Anubis és el seu nom hel·lenitzat. Els escriptors grecs l’associaven amb Hermes. Els romans el tenien dins de les seves deïtats sota el nom d’Hermanubis.

Anubis era l’antic déu de la Duat. Anubis estava relacionat no només amb la mort, també amb la resurrecciódesprés de la mort, i era pintat en color negre, color que representa la fertilitat.[2]

Quan Osiris va pujar al poder del món dels morts, la Duat, Anubis va prendre un paper secundari, limitant-se a embalsamar els cossos dels faraons, guiar-los a la necròpolis i cuidar amb la seva vida. Els sacerdots d’Anubis feien servir unes màscares rituals amb la seva figura en la cerimònia d’embalsamament del faraó i en el ritual d’obertura de la boca. També Anubis era l’encarregat de vigilar, al costat de Horus, la balança en què es pesaven els cors dels difunts durant El judici d’Osiris.

Els primers textos religiosos no li assignen progenitors, encara que en els Textos de les Piràmides la seva filla és Qebehut, la deessa que purificava al difunt. En els Textos dels SarcòfagsBastet o Hesat, eren la seva mare. En altres textos era fill d’Ihet (deessa de la mitologia de Esna), també de Ra i Neftis, de Seth i Neftis, de Sekhmet-Isis i Osiris (a Memphis), o de Sopedu.

Plutarc va escriure que Anubis era fill d’Osiris i Neftis. Osiris, va deixar embarassada a Neftis, la germana d’Isis, en comptes de la seva dona. Va passar per estar borratxo, o perquè Neftis es va disfressar d’Isis, segons altres textos. Així, Neftis va engendrar a Anubis.

També Anubis és considerat el fill il·legítim de Seth, engendrat per Neftis. Seth decideix assassinar en saber del seu naixement, però Neftis lliurarà el nen a Isis, la germana i esposa d’Osiris, que el protegeix i cria. Quan Seth mata a Osiris, Anubis ajudarà a Isis a ressuscitar el déu. Per aquesta raó Anubis era l’encarregat d’embalsamar als faraons, i guiar-los a la necròpolis.

2.3.4.1.2. Anubis i l’Operació Anubis

La «Operació Anubis» f fou una operació policial a Catalunyañ (Espanya), iniciada el 20 de setembre de 2017 per la Guàrdia Civil a les ordres de Juan Antonio Ramírez Sunyer, jutge titular del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, amb motiu de la celebració de un referèndum d’independència declarat il·legal pel Tribunal Constitucional. Se’n registraren diferents seus del govern catalá i se n’efectuaren 14 detencions d’alts càrrecs de la Generalidat de Catalunya, així com també responsables d’empreses col·laboradores en la preparació del referèndum. La Guàrdia Civil registrà les conselleries d’Economia, Governació, Relacions Institucionals, Trebajo y Afers Socials i dependències vinculades.

I per veure’n i saber-ne més, en el link «Operació Anubis» s’hi trobarà:

 

2.3.4.2. La violència viscuda l’1-O de 2017 en tot el territori català

El referèndum sobre la independència de Catalunya (oficialment Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya, conegut pel numerònim 1-O) és un referèndum d’autodeterminació vinculant que fou celebrat l’1 d’octubre de 2017.

Fou organitzat pel Govern de Catalunya, format després d’unes eleccions en les quals els partidaris del referèndum van obtenir la majoria en el Parlament de Catalunya. Tanmateix, el Govern d’Espanya s’hi oposà, d’acord amb la interpretació de les lleis i la Constitució del país en aquell moment. La seva convocatòria va ser oficialment suspesa pel Tribunal Constitucional d’Espanya l’endemà de l’aprovació, però el Govern català continuà la seva organització, basant-se en la Llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, aprovada el 6 de setembre de 2017, el referèndum es convocà enmig d’un xoc de legalitats vigents.Més de dos milions de persones van votar i es van produir escenes de forta violència física per part dels cossos i forces de seguretat de l’Estat.

Tot i que el material previ a l’1-O de 2017, així com el del mateix dia i posteriors és molt abundós, des d’aquí, i per deixar-ne constància, s’ha n’ha escollit tota una sèrie de videos que mostren ensems  la duresa i la satisfacció dels «Dies que duraran anys»:

I a banda dels documents visionats, cal referir-nos als diferents aspectes de l’1-O que queden enllaçats degudament en la enciclopèdia Wikipedia:

 

2.3.5. La incriminació a la Declaració del 27-O de 2017 de «Cop d’Estat» «VERSUS» la Proclamació simbòlica de la República catalana

2.3.5.1. La incriminació de «Cop d’Estat» a la Declaració del 27-O de 2017

Un cop d’estat (del francès coup d’État) és la usurpació del poder vigent i la vulneració de la legalitat institucional a un Estat liderada per membres del mateix Estat, líders polítics, funcionaris o, més usualment, militars, i en alguns casos mitjançant el suport d’altres estats, amb l’objectiu d’aconseguir el poder. Quan aquests cops triomfen sovint el govern resultant esdevé de tipus dictatorial, que pot estendre’s més o menys en el temps. En alguns casos aconsegueixen el poder ràpidament i en d’altres, en no triomfar durant els primers dies, poden generar una guerra civil.

La Proclamació de la República catalana (27/10/2017) no pot ser considerada un cop d’Estat, tot i que hi ha qui així ho defensa. Tanmateix, els esdeveniments posteriors a la proclamació i les reaccions hagudes es mostren en els link’s següents:

2.3.5.2. La Proclamació simbòlica de la República catalana

La República Catalana, i també Estat Català, és una de les denominacions que al llarg de la història ha pres Catalunya quan s’ha proclamat subjecte jurídic i polític sobirà en forma d’Estat. Així mateix, és l’objectiu simbòlic de la lluita política d’una part del moviment independentista català.

La República Catalana o altres diverses formes polítiques de segregació respecte a l’estat espanyol han estat proclamades, almenys, en vuit ocasions:

El 27 d’octubre de 2017, el Parlament de Catalunya va aprovar la declaració mitjançant la qual es proclamaria la República Catalana. La votació, que va obtenir 70 vots a favor, 2 en blanc i 10 en contra, va fer-se partint de la base dels resultats del referèndum d’autodeterminació celebrat l’1 d’octubre del mateix any. Un total de 53 diputats van retirar-se just abans de la votació, en senyal de protesta.

Com a resposta a l’esmentada proclamació, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va dissoldre el Parlament de Catalunya i va destituir el Consell Executiu de Catalunya i 141 alts càrrecs de la Generalitat. A més a més, va convocar eleccions regionals per al 21 de desembre de 2017, en disposar del vistiplau del Senat espanyol a l’aplicació de l’article 155, tot i que el Govern català no va reconèixer-ho i va continuar exercint les seves funcions de facto.

Poc després de l’anunci de Rajoy, el director dels Mossos d’EsquadraPere Soler i Campins, va enviar una carta de comiat en la qual reconeixia la seva destitució per part del govern espanyol. El major Josep Lluís Trapero feia el mateix l’endemà.

El Consell General de la Vall d’Aran, al nord-oest de Catalunya, va anunciar que duria a terme una reunió extraordinària el 30 d’octubre per avaluar les conseqüències de l’aplicació de l’article 155.

El recull d’opinions valoratives que Jaume Renyer fa sobre la Proclamació de la República catalana és digne d’esment. Vet aquí el nom d’alguns col·lectius i persones significatives: 

  • Manifest de l’Assemblea pagesa
  • Comentari de Carles Castellanos
  • Valoració de Víctor Alexandre

La proclamació de la República Catalana del 27 d’octubre de 2017 fa referència a la resolució i transitorietat de la declaració unilateral d’independència de Catalunya del Regne d’Espanya. Amb la finalitat d’establir un Estat sobirà autònom, va ser portada a terme pel Parlament de Catalunya a efecte del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre

El temps situarà tot plegat al seu lloc i anirà escampant -amb el treginar dels dies- la foscúria de molts moments per tal d’obrir, entre la incertesa dels núvols, una escletxa de la llum que il·lumini tot el paisatge…